Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA): diagnòstic i abordatge

Mònica Povedano: ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica), diagnòstic i abordatge

Mònica Povedano, neuròloga dirigent de la Unitat d’ELA de l’Hospital Universitari de Bellvitge, va ser una de les persones ponents de la 4a sessió del Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives 2023, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. En la seva ponència va parlar sobre detecció i tractament de pacients amb Esclerosi Lateral Amiotròfica.

Diagnòstic de la malaltia de motoneurona

Quan parlem d’una malaltia de motoneurona, ens estem referint a una malaltia neurodegenerativa que afecta les neurones motores del sistema nerviós. L’impacte es produeix tant en les cèl·lules localitzades al cervell, conegudes com a primera neurona motora, com en les localitzades al tronc i a la medul·la espinal, denominades segona neurona motora.

Per tant, es tracta d’un tipus de malaltia que es caracteritza per les pèrdues motores, que varien depenent les motoneurones afectades. Així, podem tenir pacients que tinguin un dèficit de força en les extremitats, a la musculatura de la parla o a la musculatura respiratòria. Fins fa poc hem pensat que és una malaltia exclusivament del sistema motor i, per això, quan intentem fer-ne un diagnòstic, utilitzem tècniques com l’electromiografia, amb la qual podem observar signes de l’enervació en els músculs que tenen afectats els pacients.

En els últims anys, però, hem vist que aquesta malaltia de motoneurona no és només una malaltia que afecta les neurones motores, sinó que a més, té la capacitat d’afectar les àrees frontals. Veiem que els pacients tenen deteriorament cognitiu al 50% des de l’inici de la malaltia, i entre un 10% i un 20% dels pacients tenen demència frontotemporal. Això és el que ens ha portat a considerar que l’ELA, una de les malalties de motoneurona, pot entrar dins l’aspecte clínic de les demències frontotemporals. És a dir, dins d’aquest aspecte de demència neurodegenerativa, l’ELA és una malaltia no només del sistema motor, sinó també d’àrees cognitives, i això juga un paper molt important a l’hora d’entendre l’evolució de la malaltia i de prendre decisions clíniques.

La importància dels biomarcadors en el diagnòstic de l’ELA

Des de finals del segle XIX, hem anat millorant en el coneixement dels gens vinculats al fenomen neurodegeneratiu. Descobrir la proteïna o el fenomen fisiopatològic que hi ha darrere de la malaltia ens ha permès saber quins són els mecanismes implicats en el seu procés. A més, conèixer els mecanismes fisiopatològics vol dir conèixer una possible diana terapèutica.

A la vegada, també hem anat coneixent biomarcadors que ens han permès avançar en el possible diagnòstic. Actualment, els biomarcadors tenen molta força en les malalties neurodegeneratives i busquem que ens ajudin a fer un diagnòstic precoç, a establir el pronòstic de la malaltia i a establir quina serà la resposta als tractaments. Així doncs, tenim biomarcadors amb diferents objectius: biomarcadors diagnòstics, biomarcadors pronòstics i biomarcadors de resposta a tractament.

En aquest sentit, cal dir que els biomarcadors diagnòstics de malaltia de motoneurona no són específics d’aquesta, sinó que es comparteixen amb altres malalties neurodegeneratives. És a dir, el mateix marcador que s’obtingui d’un malalt d’ELA serà el mateix que obtinguis d’una persona que tingui la malaltia de Parkison o la malaltia d’Alzheimer amb algun subtipus de demència.

Biomarcar els pacients

Actualment, els biomarcadors que utilitzem en les malalties de motoneurona són els biomarcadors genètics. El gen que més s’associa a aquestes malalties és el C9, una expansió anòmala en el cromosoma 9 descrita per primera vegada l’any 2011. La troballa va reafirmar la creença que l’ELA i la demència frontotemporal pertanyen al mateix grup, ja que aquests pacients també presenten el gen C9. Aquesta expansió justifica fins al 30% de les formes familiars de malaltia de motoneurona. També justifica que, fins a un 7% de pacients en el nostre entorn, en una forma teòricament esporàdica, són portadors d’aquesta expansió.

La variant genètica més coneguda i estudiada primera i més coneguda justifica és la SOD1. Aquesta justifica pocs casos de formes familiars, però és la base del millor model animal que tenim i amb el que sempre hem treballat. Actualment, s’està intentant fer models animals per conèixer i avançar amb malalties del C9. També s’estan fent models cel·lulars partint de cèl·lules de la pell del pacient de fibroblastos. D’aquesta manera, es poden crear motoneurones i fins i tot organoides cel·lulars que pateixen la malaltia.

Igual que hi ha biomarcadors genètics, també tenim biomarcadors de neurodegeneració, com el neurofilament, un marcador específic de la neurodegeneració i inespecífic de la malaltia. Els biomarcadors inflamatoris són un altre tipus de marcador molt útil. Això es deu a que en la malaltia de motoneurona hi ha un component de neuroinflamació que juga un paper en el procés neurodegeneratiu.

Per tant, l’objectiu és biomarcar els pacients, tant des d’un punt de vista genètic com amb biomarcadors de dany, de neurofilament o de resposta inflamatòria. Amb tot, hem de tenir en compte que molts d’aquests biomarcadors són compartits per la malaltia de motoneurona i la demència frontotemporal.

Una malaltia que progressa

És important recordar que aquestes malalties progressen. En el moment en què la parla està afectada, veiem disfàgia o objectivem signes que ens criden l’atenció, com fasciculacions, atròfia o reflexos exaltats més enllà d’un territori, hem de vigilar perquè podem estar davant d’una malaltia de motoneurona. El diagnòstic, avui dia, és molt clínic i per fer-lo ens ajudem del martell de reflexos i de la inspecció del pacient. Totes les proves que fem són per descartar patologies que es puguin confondre amb la malaltia de motoneurona.

Un cop hem diagnosticat la persona, fem un seguiment seguint una escala que ens permet valorar les diferents esferes del pacient: vulvar, motricitat fina i sistema respiratori. Només amb això, un clínic ja té una idea de la situació del pacient.

Sovint, un dels símptomes clínics és la fasciculació. Hi ha moltes persones que tenen fasciculacions per ansietat i moltes d’elles són professionals mèdics que tenen por a desenvolupar malaltia. Això ho va descriure el neuròleg Matthew C. Kiernan a “Fasciculation anxiety syndrome in clinicians”, on analitzava la por a l’ELA del professional clínic per culpa de la fasciculació. Així, el 90% dels casos de persones amb fasciculacions són benignes i estan relacionades amb una hiperexcitabilitat del sistema nerviós en relació amb l’ansietat, el consum excessiu de cafè o de determinats estimulants. La fasciculació només té significat patològic quan va acompanyada d’altres signes com l’atròfia, la debilitat o les hiperreflèxies.

D’altra banda, cal dir que la rampa, la fasciculació i l’estat d’excitació de la motoneurona en la fase pre-mort, consumeixen molta energia i causen un estat d’anorèxia en el pacient. A vegades es pot produir una pèrdua del 10% del pes, quelcom que impacta molt en el seu estat general. Per tant, serà important que el malalt estigui suplementat.

El perfil de pacient amb Esclerosi Lateral Amiotròfica

Normalment ens trobarem amb un pacient adult jove, entre els 55 i els 65 anys. Acostumen a ser persones sanes, que han fet activitat esportiva i s’han cuidat tota la vida. És un perfil molt diferent del d’un pacient, per exemple, amb un ictus, que sol presentar hipertensió, diabetis o dislipèmia, entre d’altres. El pacient d’ELA, en canvi, té el risc cardiovascular molt ben controlat i debuta amb una clínica d’aquest tipus.

Recordem que és una malaltia més freqüent en homes que en dones, en una relació de 2 a 1. Aquesta relació s’iguala quan la dona entra en l’edat menopàusica, aquí es diu que els estrògens tenen un paper protector, antiinflamatori. Quan arriba l’edat menopàusica és quan la incidència de la malaltia en homes i dones s’arriba a igualar.

El tractament farmacològic més habitual és el riluzol, un fàrmac que actua sobre la citotoxicitat provocada pel glutamat. Un excés d’aquest neurotransmissor és tòxic per a la motoneurona, que intenta frenar la seva acumulació.

Un futur amb avenços

Sempre s’ha d’informar donant esperança, en el sentit que hi ha un augment de recerca i assajos clínics vinculats a la malaltia. Per exemple, estan apareixent nous fàrmacs que intenten alentir el procés. Ara mateix tenim a l’Hospital de Bellvitge set assajos clínics vinculats a la malaltia. No és una malaltia curable, però és una malaltia tractable. El maneig dels pacients en les unitats multidisciplinàries fa anys que se sap que augmenta la supervivència entre 7 i 10 mesos.

D’altra banda, tenim clar que cal prioritzar l’apropament a l’atenció primària i al domicili del pacient. Per això, hem establert una forma de treballar que integra l’atenció primària, els equips d’atenció a la cronicitat i els equips de pal·liatius, amb l’objectiu de definir actuacions conjuntes. També som plenament conscients de les oportunitats que ofereix l‘eHealth per acostar encara més tots aquests agents. El pacient actual està connectat, és responsable i proactiu, i té ganes de participar en la millora del model assistencial i en la recerca, fet que ens permet avançar en l’aplicació d’aquesta eina. No obstant això, cal tenir en compte que hi ha persones que no saben o no volen utilitzar-la i tampoc hem d’oblidar que mantenir el contacte emocional i físic amb els pacients és molt valuós per a ells.

Per acabar, vull remarcar que la tasca que realitzem des dels hospitals no té sentit si no la fem de la mà dels altres nivells assistencials, l’atenció primària, els equips de cronicitat, els equips de pal·liatius i els mateixos pacients. La feina no la fem mai sols, sinó que treballem amb equips multidisciplinaris que inclouen des d’epidemiòlegs fins a economistes de la salut, i comptem amb el suport de les fundacions de pacients i els projectes europeus de finançament, que ens ajuden a continuar fent camí.

Mònica Povedano
Neuròloga i Cap de la Unitat d’ELA a l’Hospital Universitari de Bellvitge.
Podeu veure la gravació de la ponència de la doctora Mònica Povedano al nostre canal de Youtube.

L’abordatge del dany cerebral adquirit de greu afectació, tema central de la 3a Jornada eDCA

Dany cerebral adquirit - 3a jornada eDCA

Per tercer any consecutiu, i després de l’èxit de les anteriors edicions, l’Equip de Suport al Dany Cerebral Adquirit (eDCA), juntament amb Silvia Mirete, directora de la Residència Vila-seca, on s’ubica aquest servei, i el suport de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, han organitzat la Jornada d’Atenció al Dany Cerebral Adquirit per visibilitzar la feina que l’eDCA duu a terme amb persones que pateixen aquesta afectació i les seves famílies.

La jornada porta per títol Dany Cerebral Adquirit: l’acompanyament a persones amb greu afectació i se celebrarà en format webinar el dijous 22 de juny a partir de les 13 h. A partir d’un cas clínic i a través de diverses intervencions, es mostrarà el vessant transdisciplinari de l’eDCA explicant com, des dels diferents àmbits d’actuació, s’acompanya les persones amb dany cerebral adquirit de greu afectació mitjançant l’estimulació basal i la modulació pedagògica. Durant la taula rodona entendrem com treballa cada professional per afavorir aquest acompanyament al pacient i a la família.

En la segona part, podrem escoltar el testimoni del cas clínic, que explicarà el procés d’acompanyament i com ha estat la seva experiència. Aquesta secció serà moderada per Adela Mas, neuropsicòloga de l’eDCA.

Com en anteriors edicions, donarà la benvinguda al webinarXabier Ansa, cap de la Unitat de Planificació de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona de CatSalut (Generalitat de Catalunya) i tancarà la jornada, la directora de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, Marta Chandre.

El webinar està adreçat a professionals de l’àmbit de la medicina rehabilitadora, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, neuropsicòlegs, logopedes, treballadors socials i professionals de la infermeria i la medicina, que desenvolupin la seva tasca en l’àmbit del dany cerebral adquirit i la dependència.

Les inscripcions a la 3a Jornada eDCA ja estan obertes. Pots consultar el programa complet i registrar-t’hi aquí.

Fragilitat: del concepte a la pràctica clínica 

Joan Salvà, el concepte fragilitat i la seva pràctica clínica

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va participar en la a primera sessió del Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives 2023 de la Fundació Mutuam Conviure.

En la seva ponència va oferir una actualització al voltant del concepte de fragilitat, un dels més significatius dins l’àmbit de la geriatria.

Per què parlem de fragilitat?

Abans de res, cal dir que el concepte de fragilitat no és nou. Se’n parla des de fa molt de temps i ha anat evolucionant al llarg dels anys. Amb tot, ha estat a principis d’aquest segle quan se l’ha començat a dotar d’un contingut més acadèmic i científic.

Fonamentalment, parlar de fragilitat ens ajuda a donar resposta a dos dels grans problemes de la geriatria. En primer lloc, permet veure si és possible retardar o prevenir la dependència i fer-ne una detecció i intervenció precoces. En segon lloc, ens pot dir com podem ajustar els objectius terapèutics i tractaments a cada persona segons les seves característiques, situació i pronòstic.

Esperança de vida i envelliment saludable

La importància del concepte fragilitat i de les seves possibles aplicacions en la pràctica clínica no es pot deslligar del context actual. Avui dia, tenim una esperança de vida superior als vuitanta anys, però, de mitjana, passem els últims deu amb algun grau de discapacitat. El final de la nostra vida s’ha allargat molt i això obliga a ajustar els plantejaments, objectius i tractaments segons evoluciona la nostra situació.

Amb l’edat, les persones anem acumulant malalties i el més important serà controlar-les per tal de poder conservar al màxim la capacitat funcional. Així doncs, l’atenció a les persones grans ha de posar el focus en el manteniment de l’autonomia.

L’any 2015, l’OMS publica el World Report on Ageing and Health i fa èmfasi en la necessitat d’insistir en l’envelliment actiu i saludable. Aquest és definit com el procés de promoure i mantenir la capacitat funcional que permet el benestar en fer-se gran. Per altra banda, també assenyala que la capacitat intrínseca de cada persona, que depèn dels seus òrgans i sistemes, i la capacitat funcional, relacionada amb l’entorn, són dos elements que cal tenir en compte per separat. Ambdues van disminuint amb el temps, però és possible alentir o endarrerir la pèrdua de la segona mitjançant mesures adaptatives. Per exemple, unes ulleres poden corregir un dèficit de la capacitat intrínseca de la vista i fer que puguem veure-hi bé.

El concepte fragilitat

La fragilitat és un estat de vulnerabilitat en el qual una persona, per un motiu determinat com una malaltia, trenca el seu equilibri i, un cop resolta, té moltes dificultats per recuperar la situació que tenia prèviament. Si passem per diversos processos com aquest al llarg de la nostra vida, les petites disminucions en la nostra capacitat es van acumulant i podem arribar a una situació de dependència.

Una de les dificultats a l’hora d’entendre el concepte fragilitat és que a vegades s’intenta equiparar a altres elements com dependència, discapacitat, malaltia crònica o comorbiditat. La fragilitat estadísticament es correlaciona amb l’edat, la comorbiditat i la dependència, però no és igual a cap d’aquests conceptes. Es tracta d’una combinació de tots aquests elements i de com es relacionen amb les característiques de la persona.

Models teòrics del concepte fragilitat

Com hem dit, el concepte de fragilitat no és nou, però en els últims vint-i-cinc anys ha evolucionat i s’ha concretat en dos models teòrics. El primer és el model d’acumulació de dèficit, desenvolupat principalment al Canadà per Kenneth Rockwood i el seu equip a partir de la recerca del Canadian Study of Health and Aging (CSHA). El segon model és de la fragilitat com a síndrome, que prové dels Estats Units i és obra de l’equip de la doctora Linda P. Fried. Es va traçar a partir de dos estudis: el Cardiovascular Health Study i el Women’s Health Study.

Fins que apareixen aquests estudis, el concepte fragilitat estava basat en les diferents visions que cadascú tenia de la paraula. Gràcies als models teòrics, el concepte adopta unes característiques molt ben definides i podem portar-lo a la pràctica clínica amb una visió més científica.

El model d’acumulació de dèficits

Aquest model parteix de la hipòtesi que durant el procés d’envelliment els sistemes van acumulant dèficits. Així, com més dèficits acumuli una persona, més probabilitats tindrà de patir esdeveniments adversos de salut i pitjor serà el seu pronòstic vital. L’impacte que tindrà aquesta acumulació dependrà de la intensitat de l’element estressor (condicions ambientals, malalties, etc.) i del temps necessari de recuperació. En general, la mitjana d’acumulació de dèficits va augmentant amb l’edat de manera exponencial.

Per a definir l’acumulació de dèficits es va construir un índex de 92 variables sobre una base de seguiment de 5 anys. Aquestes no només englobaven malalties, sinó que també incloïen diferents síndromes geriàtriques i aspectes emocionals funcionals, socials, cognitius i nutricionals.

En la construcció d’aquests índexs s’assigna una puntuació (“0” en cas d’absència de dèficit i “1” en cas de presència) a cada un dels ítems analitzats. Amb la suma de tots els dèficits dividida entre les variables avaluades obtindrem l‘índex de fragilitat, que indicarà el pronòstic de la persona. Aquest índex sempre és un número inferior a 1, ja que abans d’arribar a aquest hi hauria un col·lapse del sistema. De fet, es considera que, quan l’índex de fragilitat és més de 0,66, la persona es troba en una situació d’incompatibilitat amb la vida.

Els Índex de fragilitat

Treballar amb 92 variables era molt complicat, per això en versions posteriors el nombre es va reduir a 70 i, més endavant, a 40. També es van crear diferents escales que utilitzen el model d’acumulació de dèficit per fer un diagnòstic de situació de les persones d’acord amb aquest. El mateix Rockwood va contribuir a l’elaboració de la Clinical fraility scale, que permet al professional situar el pacient en un dels nivells de fragilitat de manera molt visual.

Un element important que cal tenir en compte és que per poder emprar l’escala i situar la persona en un dels seus grups, és imprescindible tenir un bon coneixement de les seves característiques funcionals i el seu estat de salut. Aquests índexs, doncs, ens ajuden a veure la situació de la persona de manera sintètica, sempre que prèviament hàgim fet una valoració geriàtrica integral.

A Catalunya, s’ha creat també una escala basada en el model d’acumulació de dèficit, l‘Índex fràgil-VIG.

Els índexs de fragilitat que segueixen el model de Rockwood es basen en un diagnòstic situacional, però també es corresponen amb un nivell d’intensitat terapèutica determinat. Per consegüent, ens serviran per establir objectius terapèutics i intervencions més ajustades a la situació de cada persona. Aquestes podran tenir un enfocament curatiu o un enfocament pal·liatiu.

Proposta conceptual d'objectius assistencials i adequació de la instensitat en funció del grau de fragilitat

El model de la fragilitat com a síndrome

Aquest model és bastant  diferent de l’anterior i defineix la fragilitat com una síndrome mèdica amb múltiples causes. Es caracteritza per una disminució de la força, de la resistència i de la funció fisiològica que augmenta la vulnerabilitat individual per estar en risc de dependència o mort. Per tant, el concepte fragilitat estaria molt lligat a les característiques físiques de les persones.

Els aspectes físics que té en compte aquest model inclouen des dels primers canvis que es produeixen a escala cel·lular i que no som capaços de veure, com les lesions moleculars que apareixen per l’estrès oxidatiu, una de les causes principals de l’envelliment, fins als símptomes que es fan evidents en etapes més avançades, com la debilitat, la pèrdua de pes i els problemes de mobilitat, entre d’altres.

Criteris operatius de fragilitat

El model de la fragilitat com a síndrome va ser desenvolupat per la doctora Fried i el seu equip a partir de l’anàlisi estadística d’una base de dades molt gran de dues cohorts nord-americanes. L’estudi va definir cinc criteris per avaluar la fragilitat d’un pacient: pèrdua de pes no intencionada, debilitat muscular, baixa resistència i energia, disminució de la velocitat de la marxa i baixa activitat física. Si una persona reuneix un o dos criteris és pre-fràgil i, si en té més de tres, és fràgil. Amb el temps, aquests cinc criteris han servit per desenvolupar diversos qüestionaris de valoració de la fragilitat basats en el model de Fried.

Complir els criteris de fragilitat s’ha associat de manera estadística a presentar abans una primera hospitalització, una primera caiguda, una disminució de les capacitats per a les activitats de la vida diària i una disminució de la mobilitat. A més, les persones fràgils presenten més mortalitat a tres i set anys vista que les que no ho són.

Els models de fragilitat i la seva utilitat 

Per una banda, el model de fragilitat com a síndrome de Fried serà útil quan l’objectiu sigui identificar persones de risc. Aquestes es trobarien en situació de pre-fragilitat o fragilitat i es podrien beneficiar d’accions preventives per tal que no desenvolupin una discapacitat o, si la tenen en fase molt inicial, la puguin revertir. En canvi, si la finalitat que perseguim és valorar un pacient i fer-ne un diagnòstic situacional per tal d’ajustar els nostres tractaments, l’eina més adequada seran els índexs de fragilitat derivats del model d’acumulació de dèficits. Generalment, això sol ser més necessari quan la persona ja té dependència o està en una fase més avançada de la malaltia.

Prevalença i incidència

És difícil parlar de la prevalença de la fragilitat, ja que dependrà de quin model estem fent servir per definir-la. Amb tot, en general, podem dir que a escala poblacional hi ha entorn d’un 18% de persones fràgils. D’altra banda, si parlem de l’àmbit comunitari, en són un 12% i, en l’àmbit hospitalari, més d’un 50%. La fragilitat és més prevalent en dones i a mesura que avança l’edat.

Quant a la incidència anual de fragilitat i pre-fragilitat, aquesta se situa al voltant dels 40 i 150 casos nous per cada 1000 persones, respectivament. Cal dir que la fragilitat, sobretot si la considerem des de l’òptica sindròmica, es tracta d’una situació variable. Així, hi ha persones fràgils que amb el tractament adequat poden passar a ser pre-fràgils o, fins i tot, no-fràgils. Al seu torn, l’evolució natural és que les persones pre-fràgils acabin essent fràgils i que les fràgils acabin en situació de dependència. De fet, aproximadament una de cada cinc persones pre-fràgils, si no reben tractament adequat, esdevindran fràgils al cap d’un any.

Això no obstant, com hem dit abans, les xifres sempre estaran condicionades per l’estudi i l’instrument emprat per a realitzar-lo. A Barcelona, des de la Fundació Salut i Envelliment UAB, vam dur a terme un estudi en un Centre d’Atenció Primària i vam observar que hi havia un 8% de persones fràgils segons els criteris de Fried. Altrament, quan fèiem servir escales del model índex de fragilitat de Rockwood, aquestes eren entre el 34 i el 64%.

Estratègies per a l’atenció de persones grans fràgils

Vist això, de quina manera podem integrar els dos models en la pràctica assistencial? Els índexs de fragilitat fonamentalment serveixen per fer un diagnòstic de situació. Per aquest motiu, són més útils quan les persones tenen algun grau de dependència o comorbiditat i, sobretot, en les fases finals de la vida. Tanmateix, el debat més important està en com podem fer servir el model sindròmic per a la detecció precoç i la prevenció de la dependència.

En aquest sentit, des d’un grup de treball del Departament de Salut del qual vaig formar part, es va proposar fer una detecció oportunista. Primer, cal identificar les persones autònomes que han tingut una caiguda recent, perden força, presenten inestabilitat en la marxa o altres afectacions semblants i que poden tenir algun problema en el futur. Després, s’haurà d’utilitzar algun tipus d’instrument que permeti avaluar la situació de fragilitat, com el Gérontopôle Frailty Screening Tool (GFST). Si confirmem la situació de fragilitat, serà necessari fer una valoració geriàtrica integral per tenir un diagnòstic exhaustiu i actuar en conseqüència.

Les intervencions que farem es poden classificar en dos tipus. En primer lloc, tenim les intervencions clàssiques, sobre els problemes o les malalties detectades. És a dir, si una persona camina amb dificultat perquè li fa mal el genoll, haurem de mirar d’on ve aquest dolor i tractar-lo. En segon lloc, també caldrà proposar actuacions dins l’àmbit social si es detecten problemàtiques d’aquesta índole, com solitud o falta de participació. Sobre aquesta qüestió val la pena dir que, quan tractem amb persones grans, sempre hem d’analitzar el seu context o entorn.

Ara bé, hi ha dues intervencions que són transversals: l’exercici físic i l’alimentació saludable. L’exercici físic, a més, és l’única que s’ha demostrat eficaç en revertir les situacions de fragilitat o reduir-ne l’evolució.

Esquema del model d'intervenció multicomponent APTITTUDE, que té en compte aspectes físics, socials i mèdics.
Esquema del model d’intervenció multicomponent APTITTUDE, que té en compte aspectes físics, socials i mèdics.

Detecció i cribratge: la proposta de l’OMS

Quant al procés de detecció precoç, gran part de les societats científiques i d’experts proposen realitzar cribratges oportunistes, basats en l’aparició de símptomes. Per fer-los ens ajudarem d’instruments com la Gérontopôle Frailty Screening Tool i altres proves senzilles com la velocitat de la marxa i l’SPPB. Aquestes es poden fer a la consulta de metges, professionals de la infermeria o de la fisioteràpia abans de procedir a analitzar més en profunditat la condició de fragilitat.

Eines de detecció de la fragilitat

El 2017, l’OMS publica una proposta per a la detecció precoç centrada en les pèrdues de capacitat. La seva aproximació advoca per fer un cribratge a les persones grans basat en l’avaluació dels sis dominis de la capacitat intrínseca: visió, audició, capacitat cognitiva, capacitat psicològica, capacitat locomotora i vitalitat. L’objectiu és que qualsevol ciutadà pugui identificar si té dèficits en cadascuna d’aquestes capacitats mitjançant una eina senzilla. Per això, s’ha creat una app per a telèfons mòbils que es pot utilitzar per a fer-se un auto-cribratge.

A partir d’aquí, es podrà establir una estratègia diagnòstica, que en general consistirà en l’avaluació de les condicions associades, la prevenció d’una major pèrdua de la capacitat en el domini que estiguem avaluant, el maneig dels factors de risc associats i, finalment, l’avaluació de l’entorn físic i social.

La principal diferència de la proposta del model sindròmic de fragilitat vista anteriorment i la de l’OMS, és que la primera serveix per identificar una persona fràgil i amb aquesta podem valorar la persona en funció de diferents dominis. Tot i això, és possible que en determinades situacions els dos models es trobin, per exemple, quan es tracta d’un pacient amb problemes de mobilitat. En aquest sentit, els països opten per un o per l’altre o, inclús, per una opció híbrida, quelcom que s’està actualment debatent en el nostre país.

Antoni Salvà
Fundació Salut i Envelliment Universitat Autònoma de Barcelona
Podeu veure la gravació de la ponència del doctor Antoni Salvà al nostre canal de Youtube.

El Curs de Formació Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives obre inscripcions

Curs de formació continuada

L’edició 2023 del curs de formació continuada organitzat per la Fundació Mutuam Conviure des de fa 34 anys, està pensat com una eina necessària i imprescindible per mantenir i actualitzar els coneixements entorn diferents disciplines, que han de dur al professional sanitari a una millora del seu nivell de coneixements científics i acadèmics i de la seva capacitat i qualitat assistencial.

Per això, la Fundació organitza aquest curs amb l’ànim de difondre pràctiques i models d’excel·lència, tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari. Aquesta formació continuada acreditada, va dirigida fonamentalment a professionals de la medicina, infermeria, farmàcia, treball social, fisioteràpia, psicologia i a tots aquells professionals que per la seva activitat, estan relacionats o interessats en l’àmbit de l’assistència sociosanitèria.

Enguany les sessions d’aquesta edició es celebraran de nou en format webinar, que tindran lloc els dissabtes, en sessions matinals un cop al mes, entre gener i maig.

La sessió inaugural està prevista el dissabte 14 de gener de 9.15 a 11.30h, amb les intervencions d’Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment (UAB) amb la ponència “Fragilitat: del concepte a la pràctica”, i de Lourdes Mateu, internista, cap de la Unitat Covid de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. amb el tema: “Long Covid: què en sabem ara?”.

Consulta la resta de ponents i tots els temes que tractaran en aquesta nova edició. Una bona ocasió per ampliar els teus coneixements, d’una forma molt còmode.

Inscriu-te i descarrega’t el programa aquí.

Pots accedir als continguts en format vídeo al nostre canal de YouTube i podràs visualitzar les darreres edicions del Curs de Formació Continuada:

La salut mental en la vellesa atrau més de 300 professionals a la Jornada Sociosanitària

Víctor Pérez

Fins a 330 persones van connectar-se a la Jornada Sociosanitària que va organitzar la Fundació Mutuam Conviure en format webinar el passat 22 de novembre i que, en aquesta 17a edició, va tenir com a protagonista la salut mental en la vellesa. Dos ponents principals i una taula rodona amb tres experts van omplir de contingut una trobada ja referent en el sector sociosanitari català.

Com ja és habitual, el president de la Fundació Mutuam Conviure, el doctor Miquel Vilardell, va ser l’encarregat de donar el tret de sortida de l’acte. Com a introducció al tema escollit aquest any, va subratllar la importància de la salut mental per mantenir la salut global i va assenyalar com la pandèmia ha fet que les emocions sortissin a la llum.

La salut mental des de la psicogeriatria

Marta Chandre, directora sanitària del Grup Mutuam
Marta Chandre

La nova directora sanitària del Grup Mutuam, Marta Chandre, va donar la benvinguda a ponents i assistents i, tot seguit, va presentar el primer conferenciant. Víctor Pérez, metge i cap del Servei de Psiquiatria del Parc de Salut Mar, va aportar la seva mirada des de la psicogeriatria i les neurociències sobre l’expressió de la malaltia mental en les persones grans.

Va reconèixer que, tot i que la depressió és molt freqüent en aquest segment de la població, li sorprenia que no ho fos encara més donada la gran quantitat d’esdeveniments negatius que viuen. Així mateix, va tancar amb un missatge optimista, recordant que estudis recents evidencien una disminució de la prevalença de la demència.

Després de la primera ponència de la Jornada Sociosanitària, Antoni Salvà, com a membre del jurat, va anunciar els projectes guanyadors de la 21a edició del Premi de Recerca d’Atenció Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. Tot seguit, va començar la taula rodona, centrada en ‘L’abordatge dels trastorns mentals en l’àmbit de l’Atenció Intermèdia’ i moderada per Montse Camprubí, directora de la Residència Mutuam Manresa i de la Llar Residència de Salut Mental La Sardana.

Necessitats assistencials singulars

Aquest espai va comptar amb les intervencions d’Anna Olivé, metgessa psicogeriatra de l’Hospital Mare de Déu de la Mercè Germanes Hospitalàries; Montse Perelló, coordinadora mèdica i responsable de la Unitat de Trastorns de Conducta al Centre Assistencial Mutuam Collserola; i Manel Sánchez, cap de Servei de Psicogeriatria de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell. Tots tres van coincidir, en el torn de respostes a assistents, en el fet que fan falta centres amb les logístiques i els equips professionals adequats per a atendre les necessitats de persones majors de 65 anys amb problemes de salut mental.

El segon ponent de la jornada va ser Joan Vegué, psiquiatre i director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut. En la seva intervenció va fer un repàs de les estratègies de futur per a l’abordatge dels trastorns mentals en les persones d’edat avançada i institucionalitzades. El ponent va assegurar que, des del Pla Director, es pretén avançar cap a un canvi de paradigma i cap a un model assistencial més comunitari, participatiu i preventiu.

Joan Vegué, Pla director Salut Mental
Joan Vegué

Atenció intermèdia en construcció

El director del Grup Mutuam, Francesc Brosa, va protagonitzar la part final de la Jornada Sociosanitària, en què va subratllar que, en el temps que fa que se celebra aquesta, el sector ha evolucionat de manera significativa i que la pandèmia ha accelerat els canvis. “Ara –va afirmar en relació a l’atenció intermèdia– hem de tirar endavant de manera decidida aquest transformació i s’han de donar els instruments perquè el canvi es pugui fer plenament”.

Podeu accedir aquí a la gravació inetgre de la jornada webinar.

Inscripcions obertes: ‘La salut mental i l’envelliment’ centren l’atenció de la 17a jornada sociosanitària

Jornada sociosanitària Mutuam

En format WEBINAR i sota el títol ” La salut mental i l’envelliment “, la Fundació Mutuam Conviure organitza el 22 de novembre, de 10 a 12.30h, aquesta jornada webinar, consolidada com un espai d’actualització de coneixements i formació continuada per als professionals del sector sociosanitari.

Aquesta edició posa la mirada en l’abordatge dels trastorns mentals lligats a l’envelliment, anomenats trastorns psicogeriàtrics, i els trastorns de conducta vinculats als processos de deteriorament cognitiu. Avui, la millora de les condicions i l’increment de l’esperança de vida provoquen l’augment de persones grans (diagnosticades o no amb trastorn mental), que arribaran a edats avançades amb la seva malaltia activa i que caldrà tractar amb estratègies assistencials diferents.

Grans professionals d’aquest àmbit com Víctor Pérez, metge psiquiatre i cap del Servei de Psiquiatria del Parc de Salut Mar i Joan Vegué, metge psiquiatre i director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions (PdSMiA) del Departament de Salut, amb les seves ponències, i ja en taula rodona, Anna Olivé, metgessa psicogeriatria de l’Hospital Mare de Déu de la Mercè (Germanes Hospitalàries), Montse Perelló, metgessa internista, coordinadora mèdica i responsable de la Unitat de Trastorns de Conducta del Centre Assistencial Mutuam Collserola (Grup Mutuam) i Manuel Sánchez, metge psiquiatre, cap de servei de Psicogeriatria de l’ Hospital Sagrat Cor de Martorell, amb la seva experiència, contribuiran plegats a oferir una bona perspectiva i visió de futur, dels trastorns mentals en la nostra població envellida.

Podeu accedir al programa sencer i fer la inscripció gratuita al webinar aquí.

Els aprenentatges i reptes sobre la Covid persistent centren una Jornada Sociosanitària amb una elevada assistència

Ponents Jornada Sociosanitaria 2021

Professionals i experts de diferents àmbits sanitaris van compartir dijous passat els seus coneixements i inquietuds sobre la síndrome de la Covid persistent en el marc de la 16a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. Unes 362 persones van voler seguir l’esdeveniment, que es va celebrar en format telemàtic entre les 10 i les 12.15 del matí.

Com és habitual, el tret de sortida de l’acte el va donar el doctor Miquel Vilardell, president de l’entitat organitzadora, que va defensar el paper d’aquesta en l’estímul de la recerca. Tot seguit, el director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, Josep Ballester, va donar la benvinguda a ponents i assistents.

La conferència principal de la jornada la va impartir la metgessa Lourdes Mateu, especialista en Medicina Interna i cap de la Unitat Covid de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Després de la introducció al concepte de Covid Persistent, va fer un repàs a l’evidència científica publicada. Això la va portar a assenyalar, entre d’altres, que en relació a aquesta síndrome s’han identificat més de 200 símptomes que afecten a diferents sistemes. Així mateix, va advertir que una de les característiques dels i les pacients que la pateixen és la “normalitat” de les seves analítiques, que va atribuir a la incapacitat dels professionals d’anar a buscar les alteracions. Mateu va alertar que moltes de les 100.000 persones que a Catalunya tenen Covid persistent necessiten ajuda per desenvolupar les seves activitats i que estem davant d’un important problema de salut pública, amb un gran impacte a nivell social i econòmic.

Una síndrome nova i encara desconeguda

La taula rodona de la Jornada Sociosanitària, moderada per Dolors Quera, metgessa geriatra i coordinadora mèdica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va recollir l’abordatge que s’està fent de la long covid des de diferents àmbits sanitaris. Per parlar de l’atenció primària, hi va intervenir Esperanza Martín, metgessa de Família i Comunitària del CAP Maragall i membre de la CAMFIC, que va explicar que, no només hi ha fins a 33 fenotips de pacients, sinó que, a més, aquests no presenten una clínica estable. La ponent va emfatitzar la necessitat, davant d’una malaltia nova com aquesta, d’escoltar els pacients i no menystenir el que manifesten.

La segona intervenció de la taula va ser de Gema M. Lledó, metgessa i internista del Servei de Malalties Autoimmunes i Sistèmiques de la Unitat Post Covid de l’Hospital Clínic, que va parlar de l’abordatge des de l’àmbit hospitalari i de l’atenció especialitzada. Lledó va destacar, davant d’una simptomatologia compatible amb la Covid persistent, la importància de descartar altres causes i, un cop confirmada, la necessitat d’un maneig individualitzat, de la rehabilitació i del suport psicològic. L’abordatge des de l’àmbit de l’atenció intermèdia el va aportar Laura Mónica Pérez, metgessa geriatra i cap clínic de Geriatria Ambulatòria i Domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili. La ponent va exposar la transformació que ha viscut aquest àmbit davant la pressió per atendre pacients dels hospitals d’aguts que va implicar la pandèmia. Així mateix, va assenyalar que la recuperació funcional de les persones amb long Covid és essencial, però que també ho són la recuperació cognitiva i l’abordatge de les conseqüències psicològiques.

Impuls a la recerca

Durant la jornada, també es van conèixer els projectes guanyadors de la 20a edició dels Premis de Recerca en geriatria i gerontologia clínica de la Fundació Mutuam Conviure. Antoni Salvà, vocal de la Comissió Tècnica Assessora de l’entitat, va ser l’encarregat d’anunciar el veredicte del tribunal que ha valorat aquest any els dos projectes finalistes guanyadors. El premi al millor projecte extern, dotat amb 6.000 €, ha estat per “Sarconut: prova pilot per prevenir la sarcopènia ATDOM” de l’EAP Jaume Soler ICS. El premi al millor projecte intern (Grup Mutuam), dotat amb el mateix import, ha estat per a “La soledat i el dol complicat”, liderat per Marta Juanola de l’EAPS Mutuam Girona.

L’acte va finalitzar amb la intervenció de Francesc Brosa, director general del Grup Mutuam, que va expressar la seva esperança que la jornada hagués servit per aportar una mica de llum a les incerteses que encara envolten la síndrome Covid persistent. Així mateix, va demanar als governs que els recursos addicionals que s’estaven destinant a parar el cop produït pel nou virus es mantinguessin en el sistema sanitari.

Francesc Brosa
Francesc Brosa

Podeu veure la gravació de la 16a Jornada Sociosanitària completa

Podeu consultar les presentacions de les següents ponents:

Els avenços en oncologia tanquen el 32è programa formatiu, en format webinar, de la Fundació Mutuam Conviure

Avenços oncologia

El dissabte 19 de juny, puntualment a les 9.30h va començar la que seria la última sessió del 32è Programa en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que promou i organitza la Fundació Mutuam Conviure, amb el tema “Estat actual dels avenços en oncologia”.

Per la ocasió, el Dr. Eugeni Saigi, Director del Servei d’Oncologia de l’Hospital de Barcelona SCIAS, acompanyat de les Dres. Estefania Garcia i Marta Ferrer, oncòlogues del seu equip, van parlar sobre l’estat de l’onco-geriatria en el moment actual, i dels tractaments i en especial de la immunoteràpia, per l’abordatge del càncer, respectivament.

La cloenda d’aquesta darrera sessió la va fer el Dr. Jaume Padrós, coordinador d’aquest programa, que anualment i de forma habitualreuneix professionals de prestigi, acompanyat del Dr. Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam. Padrós va agrair als 149 professionals inscrits la seva assistència a totes les sessions del curs, destacant la recuperació d’aquesta formació, que va quedar trencada l’any passat amb la irrupció de la pandèmia i que aquest any s’ha reprès amb molta més participació gracies a la tecnologia i a l’ús de webinars, que han facilitat l’assistència i la interacció dels professionals inscrits.

Els alumnes inscrits rebran un certificat acreditatiu de la formació donada, doncs aquest és un programa acreditat amb 1.5 crèdits pel Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries – Comisión de Formación Continuada del Sistema Nacional de Salud.

L’any vinent us esperem de nou a tots amb la 33ena edició d’aquest programa que ja hem començat a preparar. Us mantindrem informats.
Podeu accedir a la última sessió aquí.

Els professionals del Grup Mutuam reben formació sobre el Codi de Conducta i el protocol de Prevenció de Delictes

Protocol prevenció delictes

El 55 per cent dels i les professionals dels diferents centres i serveis del Grup Mutuam va assistir el 2020 al curs sobre el Codi de Conducte i protocol de Prevenció de Delictes de què disposa l’entitat. La formació es va impartir en modalitat online, mitjançant el Campus Mutuam, i ja se n’han programat noves edicions al llarg del 2021 per tal que tot el personal tingui l’oportunitat d’accedir-hi. L’objectiu és que el conjunt de l’equip professional conegui aquests dos documents que recullen, a més de normes legals, els valors i principis que han de guiar les actuacions pròpies d’una organització que basa el seu funcionament en la transparència i el rigor.