Un projecte en què han participat diversos dispositius de Mutuam, guanyador dels Premis + Futur de l’UCH

Premis + Futur

Un projecte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en què han participat, entre altres dispositius sanitaris,  l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i els equips PADES i EAR de Mutuam, va ser escollit pel jurat com a guanyador del Premis 2019 +FUTUR, organitzats per la Unió Catalana d’Hospitals. El lliurament dels guardons es va fer en el marc de la II Jornada Projecte + Futur que, sota el lema ‘Ens movem x les persones’, es va celebrar dijous 20 de juny a l’Auditori Caixa Fòrum de Barcelona.

El projecte guanyador respon a la necessitat creixent d’atendre als serveis d’urgències hospitalàries pacients amb altes necessitats assistencials. Tal i com s’explica en el vídeo de presentació (veieu a sota), la directora d’aquest servei a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, per donar resposta a aquests pacients crònics complexos amb alta morbiditat, però també amb altes necessitats funcionals i socials, s’ha impulsat un nou model col·laboratiu en xarxa. Aquest ha implicat un canvi organitzatiu en forma de geriatrització del servei d’urgències, que ara és capaç de fer Avaluació Geriàtrica Integral i decidir quin és el millor destí per a cada pacient, però també una agudització de la resta de proveïdors amb qui es comparteix l’atenció en cada territori, entre ells, l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, els Equips d’Atenció Residencial (EAR) i PADES de Grup Mutuam.

El premi del públic va ser per al projecte Transiciona, presentat pel Parc Sanitari Pere Virgili, un programa d’atenció al pacient que l’ajuda en la preparació i transició a la tornada domicili. Entre les cinc experiències nominades, n’hi havia una dels EPAC de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, un programa d’atenció psicològica als malalts crònics, els seus familiars i cuidadors. La Jornada va comptar amb la participació, entre d’altres, de Xavier Verdaguer, director d’Imagine, a Silicon Valley, Josep Fusté, director tècnic del projecte +Futur, Adrià Comella, director del CatSalut, i Meritxell Budó, consellera de la Presidència de la Generalitat.

 

La nutrició enteral i parenteral atrau més de 60 professionals al Curs de Gerontologia

Nutrició enteral

El doctor Sebastian Fradejas, metge adjunt de l’Hospital sociosanitari Mutuam Güell, a Barcelona, va impartir el passat 27 d’abril una ponència sobre diverses opcions d’alimentació enteral i parenteral en el marc del Curs de Formació en Gerontologia i Cures Pal·liatives. La nutrició enteral consisteix a administrar els elements nutritius mitjançant una sonda que es col·loca de manera que un extrem queda en l’exterior i l’altre en diferents trams del tub digestiu, suprimint les etapes bucal i esofàgica de la digestió. Amb l’enteral, en canvi, els elements nutritius s’administren per via intravenosa.

La importància del tema i l’expertesa del ponent van fer que a aquesta sessió de la formació organitzada per la Fundació Mutuam conviure hi assistissin més de 60 professionals. Es poden consultar les properes activitats de recerca i docència de Grup Mutuam a l’enllaç següent: https://www.mutuam.cat/recerca-i-docencia.

El patiment aliè en els professionals sanitaris

Meritxell Naudeillo a JSS

Meritxell Naudeillo, psicòloga i coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona – Fundació Bancària la Caixa, va participar com a ponent en la 13a Jornada Sociosanitària. La seva intervenció es va produir en la taula rodona i es va centrar en l’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris.

Quan parlem de l’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris hem de tenir en compte que es tracta de professions que es basen en cuidar dels altres. Quan sortim de la Facultat disposem de coneixements que ens serveixen per portar a terme correctament la nostra disciplina, però en canvi ningú no ens ha ensenyat què s’ha de fer en una trobada terapèutica on els pacients i familiars  ens plantegen preguntes que no sabem abordar. Som persones sensibles i vulnerables, i sovint això toca la nostra part més emocional. Tots tenim una trajectòria de vida amb ferides emocionals, les quals és important tenir identificades. D’aquesta manera, quan en una trobada terapèutica les emocions ens ressonen serem capaços de no implicar-nos més del que toca i podrem diferenciar a qui pertanyen.

Acompanyar pacients i famílies és un moment difícil i no tots els models de relació terapèutica ens són útils. El model de “sanador ferit”, que va definir Henry Nowen, ens diu que, com a persones ferides, quan som davant del pacient i el seu entorn hem de reconèixer allò que ens mou i saber diferenciar si allò que sentim són emocions nostres o d’ells. És important cuidar i acompanyar ,i evitar la sobreimplicació ja que ens pot comportar un desgast emocional i psicològic.

Fins ara hem estat treballant molt sota un model paternalista i, tot i que actualment s’està deixant de banda, encara hi tendim sovint. Aquest model ens porta a intentar salvar, ajudar l’altre resolent-li els problemes. Hem de tenir clar que els problemes són seus i nosaltres podem acompanyar-los i oferir-los els recursos, acollir el seu dolor i patiment, però quan en una situació entrem en un contacte més fort, hem de pensar perquè ens passa i tenir clar d’on ens venen les ganes de voler salvar. Hem de ser empàtics amb els pacients, però també tenir en compte que si sobrepassem els límits de l’empatia estarem desprotegits.

Què fa patir els professionals

Les fonts de patiment dels professionals en una trobada terapèutica poden ser diverses. De vegades, per exemple, ens fa pena comunicar a les famílies una mala notícia. No obstant això, no té sentit posposar aquest moment. El nostre paper és senzillament ser allà amb ells, acompanyant-los. D’altres, ens estressem quan ens confronten amb preguntes del tipus “em moriré, doctor?”. La nostra resposta no pot ser oferir tractaments que sabem que no evitaran que el pacient mori i que l’única cosa que fan és allargar el patiment, del pacient i del professional. Així mateix, estem sotmesos a molt estrès, perquè tenim moltes visites i, en l’àmbit sociosanitari, són totes de pacients avançats, en molts casos, en situació de final de vida. Aquesta vivència constant amb la mort freqüentment ens la fem nostra.

Respecte a les dificultats emocionals en els professionals, hem de ser capaços d’identificar si la tristesa, la desesperança, l’enuig, l’esgotament, la soledat, la frustració, el patiment o la culpa que sentim són nostres o de la situació. Si cada vegada que rebem la visita d’un pacient o família ens sentim tristos, hauríem de preguntar-nos si no ens està fent reviure una ferida nostra que no està tancada.

En relació a aquesta qüestió, des de l’EAPS Mutuam Barcelona, ens vam plantejar portar a terme un estudi per valorar l’autoconsciència emocional que tenen els professionals que atenen pacients amb malaltia avançada i en situació de final de vida. La població de l’estudi eren els professionals dels nostres equips receptors i la mostra la conformaven els de la Unitat de Cures Intensives i la Unitat de cardiologia de Sant Pau. Vam extreure la conclusió que els professionals que treballen a cures pal·liatives semblen ser més conscients de les emocions que se’ls desperten en les trobades terapèutiques.

Burnout i fatiga de compassió

Alguns dels problemes associats al patiment més habituals entre els professionals són el síndrome burnout i la fatiga de compassió. El primer és una resposta a l’estrès laboral crònic i es caracteritza per l’esgotament emocional, la despersonalització i la baixa realització personal. És fonamental, en aquests casos, saber identificar quan el malestar que sentim és causat per una sobrecàrrega de feina i no pagar-ho amb els pacients i les famílies.

La fatiga de compassió és un sentiment de profunda empatia i pena per la persona que pateix, acompanyat d’un desig d’alleujar-li el dolor i els problemes. És fonamental que els professionals tinguem sempre present que hi ha situacions que no depenen de nosaltres i no les podem arreglar, i que el que hem de fer és ajudar el pacient a resoldre-les, connectar recursos, etc. La diferència entre el burnout i la fatiga és que mentre el primer sorgeix de la interacció del professional amb l’entorn de la feina, i hi influeixen factors personals, laborals i institucionals, el segon es desenvolupa específicament de la relació entre el pacient i el professional, és inherent a cuidar. La fatiga de compassió constant pot portar, però, a un burnout.

Factors protectors

Afortunadament, en relació a tots dos hi ha uns factors protectors que trobem en les nostres professions. Un d’ells és la satisfacció de la compassió, que és la capacitat de rebre gratificació de la cura que es dona a altres persones. Un altre, és la resiliència, que és la capacitat per fer front a les adversitats, superar-les i, fins i tot, sortir-ne enfortit. Aquesta capacitat pot ser apresa i ens fa conscients que tots som vulnerables.

Els professionals sanitaris també hem de posar en pràctica l’autocura. El primer de tot que hem de fer quan sentim patiment és demanar ajuda, no només al company, també a la família, a un cap directe o a organitzacions com Galatea. És molt important evitar transferències i actuar des de la distància necessària. A més, cal que fem un treball personal que ens permeti identificar què ens passa. Així mateix, cal que fem supervisió entre els companys i compartim els casos. El treball en equip és, en aquest sentit, essencial, perquè ens facilita el suport mutu, compartir coneixements, etc.

D’altra banda, és clau la formació continuada, però no només centrada en els continguts, també en la gestió de les emocions, participar en jornades i congressos i fer recerca. Per últim, també és important que fora de la feina creem xarxes i relacions “nutritives”, ens envoltem de gent amiga i hi compartim estones de lleure, així com que cultivem aficions i siguem capaços de relaxar-nos i gaudir del que ens agrada. A més, hem de tenir la capacitat de riure amb els altres i riure de nosaltres mateixos, així com de gaudir de la vida i de celebrar les petites coses que aquesta ens dona. No podem oblidar que els professionals sanitaris som persones i no súper herois. No hem de posar ni barreres ni cuirasses. Tots som vulnerables, i així ajudem també als nostres pacients.

Meritxell Naudeillo

Coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona – Fundació Bancària la Caixa

Diagnòstic i abordatge farmacològic dels símptomes de la demència

Fàrmacs demència

El doctor Domènec Gil Saladié, neuròleg de la Unitat de Diagnòstic de Deteriorament Cognitiu de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i de la UVGI de Mutuam, va impartir una sessió clínica per als professionals de Grup Mutuam entorn el diagnòstic i l’abordatge farmacològic de la demència.

Les demències porten associades tot un seguit de símptomes conductuals l’aparició dels quals pot variar al llarg de l’evolució de la malaltia. Així, mentre abans del diagnòstic els més freqüents són l’abandonament social i, sobretot, la depressió, ens els mesos posteriors ho són l’agitació i la irritabilitat, als quals es poden sumar, en una etapa més avançada, l’agressivitat o les al·lucinacions.

Encara que mantinguem les perspectives de millora pel que fa als tractaments, cal tenir en compte que actualment aquests només serveixen per a l’alentiment del deteriorament de les funcions però no en permeten una regressió ni l’eviten. Sí que disposem, però, de medicaments eficaços per actuar sobre les conductes. Partint d’un bon diagnòstic, cal tractar cadascun d’aquests símptomes amb fàrmacs específics.

El diagnòstic de la depressió, un dels símptomes més freqüents, no és fàcil, ja que l’afàsia pot impedir la capacitat del pacient d’informar del seu estat intern. Cal tenir en compte, a més, que la depressió en demència difereix de la que pateixen persones amb la cognició intacta. Per a l’avaluació clínica, s’ha de parlar amb un informador fiable i també es podria utilitzar una escala de depressió, com pot ser la de Cornell, que consta de 19 elements, per establir el diagnòstic diferencial (apatia, psicosis i malaltia crònica associada). Encara que les teràpies no farmacològiques, com l’exercici o les conductual, són útils en el tractament de la depressió, cal considerar fermament l’ús d’antidepressius. Entre aquests, cal destacar que els de primer ordre serien aquells que no afectessin a les vies colinèrgiques.

Deliris i al·lucinacions

Els símptomes psicòtics, com les idees delirants i les al·lucinacions poden produir-se com a fenomen aïllat, però solen donar-se junts i associats a altres fenòmens neuropsiquiàtrics. La teràpia més freqüent, els neurolèptics, provoca un benefici molt lleu en els casos de demència i, a més, està associat a una major mortalitat. Per a l’avaluació clínica, és necessari fer un interrogatori dirigit a un cuidador fiable i distingir les idees delirants en un quadre depressiu. El tractament no farmacològic, com a primera línia d’actuació, es basa en educar i tranquil·litzar el cuidador per assegurar-nos que respon de forma adequada a les idees delirants i al·lucinacions del pacient i no discuteix o racionalitza amb ell. A l’hora de tractar les persones amb demència amb neurolèptics, com la Risperidona, l’Olanzapina o la Quetiapina, cal tenir en compte si hi ha risc per al pacient o per als altres, si l’angoixa causada pels símptomes és important i l’èxit de les intervencions no farmacològiques, a banda de fer-ne una reavaluació freqüent.

El símptoma més freqüent de la demència -de fet, pot ser el seu primer signe-, és l’apatia, que pot aparèixer de forma aïllada o com a part d’una altra síndrome. Hem de tenir present que l’apatia s’associa a un major deteriorament cognitiu i que si és greu també pot associar-se a desconfort. Per al diagnòstic, es podria utilitzar l’Apathy Evaluation Scale, de la qual existeix una versió abreujada integrada per 10 elements. En l’avaluació clínica, cal tenir en compte que els pacients apàtics sovint semblen abstrets i que la disfunció executiva i molts trastorns clínics produeixen o contribueixen a l’apatia en demència. No s’ha de confondre amb una disminució de l’activitat a causa del dolor i, quan comença, és necessari analitzar si hi ha anèmia, anomalies metabòliques o hipotiroïdisme. Pel que fa al tractament, en casos lleus s’ha d’educar al cuidador i dissenyar estratègies conductuals adequades per estimular l’activitat del pacient. En casos més greus, amb risc de deteriorament físic, caldria recórrer a fàrmacs com l’IACE o els que augmenten la transmissió dopaminèrgica, com l’amantadina i el metilfenidat.

El síndrome de disfunció executiva es relaciona amb la interrupció dels circuits subcorticals frontal i dels tractaments de què disposem tenim escassa evidència de la seva eficàcia. Per fer el diagnòstic, s’ha de tenir en compte que les persones cuidadores poden sentir-se incòmodes per les conductes desinhibides i inapropiades. El metge haurà d’indagar l’àmplia gamma d’aquestes conductes, que poden semblar-se a la mania o hipomania. Cal que avaluï la gravetat dels símptomes i les pertorbacions que produeixen per determinar el tipus d’intervenció més adequada: oferir informació al cuidador, no farmacològiques o farmacològiques. En aquest cas, podrien ser estabilitzadors de l’estat anímic, estimulants, neurolèptics, amantadina o flutamida.

Agitació, agressivitat i trastorn del son

Altres símptomes també freqüents en fases avançades de la demència són l’agitació i l’agressivitat, que són alteracions que poden afectar la seguretat del propi malalt i dels seus cuidadors o altres persones de l’entorn. Poden estar derivades d’una àmplia gamma de causes potencials i és necessària una investigació minuciosa sobre les etiologies desencadenants. La intervenció immediata mitjançant l’ús de psicòtrops està, en aquests casos, totalment justificada. Cal fer una avaluació sistemàtica dels pacients amb demència i angoixats que descrigui amb precisió la conducta, decodifiqui la causa entre les causes, dissenyi una formulació de l’etiologia probable per tal d’establir un pla terapèutic i determini, mitjançant el seguiment, l’eficàcia de la intervenció. És necessari tractar les causes, però també controlar els factors ambientals i fer un abordatge dels cuidadors. En cas que existeixi amenaça a la seguretat del pacient o d’altres persones, cal indicar psicòtrops pautats transitòriament, com els neurolèptics, els ISRS o els anticonvulsionants. En canvi, els IACE tenen en general un efecte lleu i les benzodiazepines convé evitar-les per la seva associació a la tolerància, la sedació i l’augment del risc de caigudes.

Quan parlem de demència, no podem oblidar els trastorns del son, ja que si no es tracten poden donar lloc a hipersomnolència, irritabilitat, dificultats de concentració i depressió. Alguns fàrmacs per tractar els trastorns neurodegeneratius, com els IACE, poden complicar l’insomni. També els trastorns dels estats d’ànim que poden tenir les persones amb demència poden provocar-lo. Els tractament farmacològic que s’utilitza en aquests casos són les benzodiazepines d’actuació breu o intermitja. Pel que fa a les alteracions de la regulació circadiana del son, que poden ser directes o indirectes, els tractaments que cal aplicar són la melatonina i la fototeràpia i una major interacció social diürna.

Per últim, cal esmentar el síndrome de la posta de sol, que és una agitació exacerbada específica durant la tarda o el vespre. Hem d’assegurar-nos de quines són les causes subjacents i a l’hora de tractar-lo, a l’ús d’antipsicòtics, benzodiazepines i melatonina, hi hem d’integrar el suport psicosocial: educació i cura del descans.

 

Dr. Domènec Gil-Saladié

Neuròleg

Un jove explica en vídeo la seva recuperació després d’un ICTUS a l’EDCA de Vila-seca

Saul Palomo, pacient Edca

Saul Polomo, un jove de Reus que va patir un ictus tres dies després de veure néixer la seva filla, relata en un commovedor vídeo com ha estat el que descriu com a maratoniana recuperació des de llavors. El seu periple va començar en despertar-se del coma amb la meitat dreta del cos inutilitzada. No només no es valia per si mateix sinó que tampoc no era capaç de comunicar-se, ja que tan sols podia pronunciar la paraula ‘no’.

Palomo va iniciar un procés de rehabilitació en què va passar per l’Hospital Guttmann, per l’Hospital Sant Joan de Reus i, finalment, per l’EDCA (Equip de suport al dany cerebral adquirit) de la Residència Vila-seca. Allà va ser tractat per un neuropsicòleg, una logopeda i un terapeuta ocupacional, que és qui el va animar a gravar el vídeo. El seu treball constant i la implicació dels professionals han fet que recuperés gran part de les seves capacitats, però encara segueix fent rehabilitació en la Unitat d’Estimulació Neurològica de Vila-seca. No us perdeu el seu emocionant testimoni: vídeo.

Viure amb sentit: La línia de la vida

Sessió clínica Línia de Vida

Les psicòlogues especialistes en Psicooncologia i Cures Pal·liatives Marta Juanola i Laura Mató van presentar en una sessió clínica de Grup Mutuam els resultats obtinguts amb el grup terapèutic ‘Viure amb sentit: la línia de vida’. Es tracta d’un projecte pilot impulsat fa unes mesos per l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Girona i dirigit a pacients amb malaltia crònica avançada que esperen consolidar els propers anys.

Les persones que pateixen una malaltia crònica en estat avançat veuen com la seva autonomia, ja sigui per les característiques de la patologia o pels tractaments que segueixen, es veu profundament afectada. Sovint, això es reflecteix en expressions com “no serveixo per a res” o “sóc una càrrega per a la família”. Per tant, la malaltia no només impacta en el físic de la persona, també ho fa en les emocions, pensaments, espiritualitat, etc. Des del punt de vista de la psicologia, la simptomatologia que observem és un malestar emocional a causa d’un futur incert (tristesa, por, apatia inseguretat, irritabilitat), pèrdua de sentit vital i de sentit de dignitat, percepció de ser una càrrega per a l’entorn, soledat, sentiment d’inadequació i/o síndrome d’inadequació. Com deia el psiquiatra Erik Casesell, el que pateixen no són els cossos, són les persones. Tenint en compte aquesta simptomatologia i partint de la base teòrica de la teràpia centrada en el sentit de William Breitbart i del model de la dignitat de  Harvey Max Chochinov, així com de la tècnica psicoterapèutica de la Línia de la vida, des de l’EAPS Mutuam Girona es va proposar el grup terapèutic amb persones amb malaltia avançada ‘Viure amb sentit: la línia de la vida’.

L’objectiu principal d’aquest grup ha estat oferir als participants un espai per compartir la seva història de vida, facilitant així que es conservés el sentit de la dignitat i es donés pes a tota la seva vivència. Com a objectius secundaris, ens vam plantejar afavorir el seu benestar i qualitat de vida, perquè així els pacients connectessin amb emocions agradables, crear xarxa de suport dins el propi centre i facilitar tant la integració del procés de malaltia dins la història de vida com la cerca d’un sentit a la vida.

Sis sessions

El grup ha participat en sis sessions setmanals d’una hora de durada amb un total de cinc participants. En cadascuna de les sessions s’han treballat diferents aspectes de la vida de les persones. Per exemple:  explicació del grup i objectius, dibuix de línia de la vida en la infància, adolescència, maduresa i moment actual. També s’hi inclou la reflexió sobre el moment present i en com connectar amb la dimensió espiritual, afavorint la comprensió de la línia com a llegat vital.

Per a l’avaluació d’aquest projecte pilot, hem fet servir l’escala visual analògica de l’estat anímic i la valoració qualitativa de cada participant. Podem afirmar que en la dinàmica de grup hi ha hagut compromís per part de tots i un clima grupal de respecte i que, en tot moment, s’ha fomentat l’escolta activa entre ells. Els participants han assistit a totes les sessions, exceptuant-ne dos que han hagut de faltar a una d’elles per motius de salut. Tots han coincidit a assenyalar que els ha agradat escoltar els relats de vida dels companys i els ha fet sentir-se valorats l’interès que han rebut les seves històries de vida. Tots tenen ganes de mantenir la qualitat de vida, que relacionen amb la salut i la felicitat de fer activitats agradables. A més, han expressat, entre d’altres, el fet que han connectat amb emocions agradables durant les trobades.

Actualment, el projecte es troba en el procés d’avaluació. N’estem identificant aspectes de millora, com l’adaptació dels continguts de les sessions a les necessitats i limitacions dels participants o la possibilitat de reduir les sessions de grup i limitar-les a una durada de 15 dies. Així mateix, estem pendents de replicar el grup i fer-ne una avaluació quantitativa per veure’n l’efectivitat.

 

 

Marta Juanola i Laura Mató

EAPS Mutuam Girona

El benestar dels professionals protagonitza la 13a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

Jornada Sociosanitària

209 professionals van assistir dimecres a la 13a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris’, l’acte celebrat al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona durant tot el matí va comptar amb una ponència del director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, i una taula rodona en què professionals de perfils diversos aportaven la seva mirada sobre el tema de debat. A més, l’entitat va fer el lliurament dels seus Premis de Recerca en geriatria i gerontologia.

La jornada va arrencar amb la intervenció del director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam, Josep Ballester, que a banda de donar la benvinguda a ponents i assistents, va voler introduir la qüestió de debat llegint la carta que una companya ginecòloga li havia enviat des d’un camp de refugiats a Grècia. “No podem donar l’esquena a la realitat”, va re

Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea
Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea

clamar el doctor.

Tot seguit, el psicòleg Antoni Calvo va impartir la ponència ‘El benestar i la salut dels professionals de l’àmbit sociosanitari’, qüestió a què es dedica la fundació que dirigeix. “És necessari cuidar de la nostra salut per poder cuida de la dels altres”, va assenyalar el ponent que va presentar els resultats de diferents estudis en què es posava de manifest, entre d’altres, que els professionals sociosanitaris tenen una percepció de la seva salut mental pitjor que la que té la resta de la població  i que tenen un major risc de patir addiccions a l’alcohol i altres substàncies. Calvo va explicar que el model assistencial de la Fundació Galatea, a la qual pot dirigir-se qualsevol professional col·legiat, es basa en el codi deontològic del metges, no és persecutori, és d’accés voluntari i anònim i promou la rehabilitació.

Dos premis i un accèssit per a la recerca

Antoni Salvà, membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure va ser l’encarregat de dirigir l’acte de lliurament dels Premis de Recerca de l’entitat, dotats amb 6.000 euros cadascun, als millors projectes de la convocatòria de 2018. El guanyador en la categoria d’equips professionals de centres de Catalunya va ser “Avaluació de la fragilitat i qualitat de vida en l’atenció primària. Unitat dels instruments IF-Fràgil-VIG i EuroQol-SD en pacients ATDOM i correlació amb esdeveniments adversos” de la Unitat ATDOM de l’EAP Montnegre i la Unitat ATDOM de l’EAP Les Corts-Pedralbes. En la d’equips de centres de Mutuam, el guanyador va ser “EM Line Memory com a eina de rehabilitació per a p

Premis Recerca
Premis Recerca 2018

acients que han patit un ictus”, de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona – Hospital Universitari Josep Trueta. A més, es va lliurar un accèssit, dotat amb 3.000 euros, al projecte “Prevenció de les bronco-aspiracions en l’adult major”, de la Residència Vila-seca.

La represa de la Jornada, després d’una pausa per esmorzar, la va protagonitzar una taula rodona en què sota el títol “La mirada dels diferents professionals” i moderada per Eugeni Bruguera, psiquiatre i director assistencial de la Clínica Galatea, va intervenir: el cap Servei de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Rafael Padrós; la coordinadora dels Equips d’Atenció Psicos

Taula rodona ‘Mirades professionals’

ocial Mutuam Barcelona / Fundació Bancària La Caixa, Meritxell Naudeillo; la responsable de la Unitat d’Acollida del Programa Retorn del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, Montserrat Martínez; i la cap d’Àrea de Rehabilitació del Centre Psicoteràpia Barcelona – SSM, Tina Ureña.

Finalment, Miquel Vilardell, president de la Fundació Mutuam Conviure, i Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, van cloure la jornada donant les gràcies a ponents i assistents i assenyalant la importància de la vocació, la formació contínua i els valors en el benestar dels professionals.

 

 

Podeu consultar aquí els documents de les següents presentacions:

 

Terribas: “Com a societat ens falta encara madurar força en el respecte a l’autonomia de les persones”

Núria Terribas

Núria Terribas, com a jurista especialitzada en el camp de la bioètica i el biodret és assessora externa del Comitè d’Ètica Assistencial de Grup Mutuam. Actualment, és la directora de la Fundació Grífols i de la Càtedra de Bioètica – Fundació Grifols UVIC-UCC i, entre el 1999 i el 2014, ho va ser de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull.

Quant temps fa que formes part del Comitè d’Ètica Assistencial de Grup Mutuam i com hi vas arribar?

Vaig incorporar-me al Comitè l’any 2009, en els seus inicis, a petició del llavors director assistencial, el Doctor Arturo Míguez. Els primers contactes varen ser pel fet que des de Mutuam es va demanar formació en bioètica a l’Institut Borja de Biòetica, entitat que jo llavors dirigia, i vaig estar fent alguna sessió de formació per als futurs membres del CEA, a les instal·lacions del carrer Ausiàs March i al centre de Collserola. Després ja es va constituir formalment el Comitè i em van demanar d’incorporar-me com a membre extern i assessor en les qüestions ètic-legals. A partir d’aquí, vàrem començar la dinàmica de reunions periòdiques i ja portem 9 anys!

Com definiries la funció del Comitè en el marc de Grup Mutuam?

Crec que és una peça clau de suport als professionals, juntament amb els Espais de Reflexió Ètica en Serveis Socials (ERESS), que s’han anat creant en els darrers anys. En la tasca diària dels diferents dispositius de Mutuam sorgeixen quantitat de situacions que posen en conflicte diferents valors i principis ètics, i el fet de poder recórrer a un grup interdisciplinari de persones en el qual exposar el cas o la problemàtica i poder debatre en comú els diferents aspectes del cas, tot cercant un consell o recomanació de com procedir, dona tranquil·litat i alleujament als professionals que consulten.

Quin tipus de casos heu tractat?

Hem tractat de tot. Des de problemàtiques referents a qüestions com l’alimentació de persones amb dificultats de deglució a conflictes familiars amb la dinàmica de funcionament dels centres, el respecte a les relacions íntimes entre residents, a l’atenció pal·liativa domiciliària, a dificultats dels EAR en la seva tasca de suport a residències, a conflictes per patologia psicogeriàtrica amb comportaments agressius, etc.

Han evolucionat el tipus de temes al llarg del temps?

Hi ha problemàtiques que són recurrents i que sorgeixen sobretot per conflictes amb les famílies que no acaben d’entendre que han de respectar les opcions personals del resident però alhora també la normativa interna i els criteris de millor benefici per a la persona en les decisions dels professionals. Alhora, l’evolució de les persones que atén Mutuam cap a demències més o menys evolucionades també és font de dificultats sovint en la presa de decisions i posen en debat l’autonomia i la beneficència, en diàleg amb les famílies.
Diríem que el CEA i els ERESS ajuden en la resolució de casuística ja coneguda i nova alhora, amb variables que fan que cada cas sigui diferent i únic, malgrat es puguin seguir unes pautes generals.

Quins casos t’han cridat més l’atenció?

És difícil concretar o esmentar un cas específic, doncs el CEA en aquests anys n’ha vist molts. Diria que destaca com a més habitual la problemàtica amb les famílies i això vol dir que com a societat ens falta encara madurar força en el respecte a l’autonomia de les persones, siguin grans o no, respectant les seves preferències o valors, que es tendeixen a obviar i a voler imposar el criteri familiar.

Quin paper han de jugar els comitès d’ètica en l’àmbit sociosanitari i assistencial? Se’ls dona prou importància?

Diria que ens els darrers 10 anys s’ha generalitzat força la creació d’aquests tipus d’òrgans, també en l’àmbit sociosanitari, quan històricament havien estat més propis de grans hospitals on semblava que es donaven amb més freqüència conflictes de limitació de tractaments, final de vida, etc. En canvi, el context residencial i sociosanitari està farcit de problemàtiques ètiques que demanen també suport als professionals, a qui cal formar per saber-los identificar i plantejar adequadament.
És cabdal que les gerències i direccions assistencials hi creguin, donin suport a aquests òrgans i promoguin la formació en aspectes ètics dels professionals, ja que això els dona credibilitat i un plus de qualitat en els serveis que ofereixen a la ciutadania.

Quins creus que són els principals reptes en relació a l’ètica que hauran d’afrontar en els propers anys les organitzacions d’aquest àmbit?

Crec que clarament els reptes més difícils vindran de la mà de la cronicitat, l’envelliment encara més manifest de la població, la supervivència amb pèrdua de qualitat de vida i competència compromesa per pèrdua de capacitat cognitiva. Tot plegat ens presenta un horitzó de persones molt vulnerables i dependents, famílies que no les podran atendre i que confiaran al món sociosanitari i residencial la cura dels seus familiars. L’interrogant més gran és si serem capaços de generar prou recursos per atendre la demanda creixent i si en farem un ús responsable i amb criteris d’equitat.

Com valores la teva participació en el Comitè d’Ètica de Grup Mutuam?

Extraordinàriament enriquidora. Certament tots aquests anys en el CEA, diferent en alguns aspectes d’altres CEAs hospitalaris dels quals formo part, m’han permès conèixer una realitat diferent com és la del món residencial i sociosanitari, d’una entitat que ofereix un ventall de serveis assistencials molt variat i que, d’igual manera, ha de fer front a casuística molt diversa i en què la part social dels problemes sovint és més rellevant que la clínica.
Agraeixo ben sincerament la confiança de Mutuam en la meva persona i espero poder seguir aportant el meu granet de sorra en aquesta gran tasca.

L’evolució dels EAR protagonitza una sessió clínica impartida per Rosa Planesas

Sessió clínica sobre els EAR

La directora tècnica dels Equips d’Atenció Residencial de Grup Mutuam, Rosa Planesas, va ser l’encarregada d’impartir la darrera sessió clínica organitzada per l’entitat, que va tenir lloc a la sala polivalent del seu centre al carrer Ausiàs Marc el passat 3 d’octubre. Sota el títol “L’evolució del model d’atenció de l’EAR. Més enllà de l’atenció a la urgència”, la ponent va exposar els objectius d’aquests dispositius des que es van posar en marxa, al 2009, els serveis que ofereixen, les tipologies de pacient que atenen i diversos indicadors d’activitat. Planesas va concloure, entre d’altres, que els EAR de Mutuam són un dispositiu d’alta resolució d’incidències i que la gran activitat que porten a terme durant els caps de setmana i festius demostra la seva eficàcia resolent casos quan no hi ha presència de l’equip sanitari de la pròpia residència.

Les sessions clíniques són xerrades d’una hora protagonitzades per especialistes i obertes a tots els professionals de Grup Mutuam en què s’aborden diferents temàtiques de l’àmbit sociosanitari. D’acord amb els objectius de l’entitat, permeten compartir coneixements i experiències i, per tant, contribueixen a actualitzar la formació dels professionals i a millorar la qualitat assistencial.

Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

Jessica Zamora a la Jornada EAR

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

 

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic