Vacunes de la Covid 19: ens vacunem?

Campins Sessió Formació Gerontologia Clínica

La doctora Magda Campins, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona va ser la protagonista de la primera sessió del Programa en Geriatria Clínica i Cures Pal·liatives. L’article següen recull les idees principals de la seva intervenció en aquesta formació organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’afany de contribuir a la millora dels coneixements dels professionals d’aquest àmbit.

Les vacunes de la Sars-CoV2 s’han convertit en un tema que ha generat una gran controvèrsia, no només en l’àmbit sanitari, sinó entre el conjunt de la societat. Es tracta d’unes vacunes molt esperades, ja que ara mateix poden ser la millor eina per sortir de la pandèmia en què ens trobem. Malgrat que el desabastiment i la guerra comercial que ha creat la indústria farmacèutica ha posat en dubte que poguem assolir la immunitat de grup en un termini tan curt com prevèiem, sí que mantenim l’expectativa que cap a finals d’any la situació millori d’una forma clara.

Per tal d’intentar esvair molts dels dubtes que planen sobre les noves vacunes, cal que primer de tot coneguem com han estat fabricades. Pel que fa a les tecnologies, aquestes vacunes han fet servir totes les disponibles, tant les clàssiques com les modernes. Entre les primeres, tenim les que es basen en la inactivació o atenuació del virus i que són les que s’han fet servir bàsicament en les vacunes de la Covid produïdes a la Xina. També es basen en una tecnologia clàssica les que utilitzen una part o proteïnes del virus i que anomenem vacunes de components virals, un exemple de les quals seria la vacuna de la grip. En les vacunes contra la Covid que estan fabricades amb aquest sistema, el que s’està fent servir és la proteïna S, que és el punt en què el virus s’uneix a les cèl·lules per produir la infecció. Seguint aquesta línia, n’hi ha algunes que es troben en diferents fases d’evolució, però encara no n’hi ha cap d’autoritzada.

Pel que fa a les tecnologies modernes, ens trobem les vacunes de vectors virals i les d’ARN missatger. Les primeres es basen en la inserció del gen de la proteïna S en l’Adenovirus, que pot ser d’humà o d’animal. Una vegada aquest s’introdueix en l’organisme, es comencen a generar anticossos contra la proteïna S. Aquest tipus de vacunes porten molts anys en vies de desenvolupament, però les que s’han arribat a desenvolupar del tot són només unes poques i de molt recents, com, per exemple, la de l’Evola. Per últim, ens trobem amb les vacunes d’ARN missatger, entre les quals hi ha les de Pzifer i Moderna contra la Covid, que utilitzen tecnologies completament noves en el camp de les vacunes, però que ja s’han utilitzat en la fabricació d’altres medicaments.

Aquestes tecnologies es basen en agafar un fragment d’ARN recombinant que codifica la proteïna S i envoltar-lo d’una membrana de lípids perquè penetri fàcilment en la cèl·lula humana. És en el citoplasma de la cèl·lula on els ribosomes d’aquesta fan que l’ARN fabriqui la proteïna S que surt de la cèl·lula i genera els anticossos. Hi ha hagut molta controvèrsia respecte si aquest tipus de vacunes podrien integrar l’ARN en el genoma de la cèl·lula, però això és impossible, perquè tot aquest procés de desenvolupament de la codificació i fabricació de la proteïna S es fa en el citoplasma de la cèl·lula i no en el seu nucli.

Desenvolupament inusualment ràpid

Independentment del tipus de tecnologia que facin servir, ens trobem que hi ha més de 100 vacunes en fase pre-clínica, de les quals 20 estan ja en fase 3, és a dir, que ja se n’estan fent assajos clínics a gran escala per conèixer-ne l’eficàcia. Precisament un dels temes que ha suscitat més debat és aquesta rapidesa amb què s’han desenvolupat i que fa que molts en qüestionin la seguretat. Per aclarir aquesta qüestió cal conèixer les diferències entre el procés clàssic de recerca de les vacunes i el que s’ha seguit amb el de les vacunes de la Covid. En el procés clàssic, entre la fase pre-clínica i les revisions per part de les agències reguladores poden passar 10 anys, i un cop autoritzades, en la fase 4, que és la de vigilància post-comercialització, se segueixen monitoritzant mentre s’administren a milions de persones. En el cas de les vacunes contra la Sars-CoV2, en canvi, s’ha de tenir en compte, primer de tot, que en la fase d’experimentació amb animals no es partia de 0, ja que hi havia els antecedents d’altres coronavirus que també van ser epidèmics, i després, que el que s’ha fet és solapar les fases clíniques. Quan el procés es trobava en la fase 3, la indústria farmacèutica, amb recursos propis però també públics, va començar-les a fabricar assumint el risc que potser es perdien els diners si els assajos demostraven que no eren eficaces. A més, les agències reguladores han seguit un procés que s’anomena rolling review, que consisteix a revisar els resultats en finalitzar cada fase i no de cop al final. Això ha permès que s’obtingués la seva aprovació en un mes.

Dues tecnologies amb resultats diferents

La primera vacuna autoritzada, en aquest cas per l’agència reguladora del Regne Unit, va ser la de Pfizer-BioNTech. Actualment, a l’estat espanyol ja se n’han autoritzat tres. Després de la Pfizer, es va autoritzar la de Moderna i, més recentment, la d’Astra Zeneca. L’eficàcia de la vacuna de Pfizer és del 95%, tal i com ho demostren els resultats de l’assaig clínic amb més de 43.000 voluntaris majors de 16 anys que es va publicar a la revista New England Journal of Medicine . Es va administrar en dues dosis en un interval d’entre 0 i 21 dies. El cert és que no s’esperava que s’assolís una eficàcia tan alta. Cal tenir en compte que la resposta de les persones grans a les vacunes de vegades és pitjor que la de les persones joves. Tot i que en els casos de Moderna i Pfizer, amb les dades que tenim, sembla que l’eficàcia és bastant sòlida, en els seus assajos el nombre de persones majors de 65 anys que s’han inclòs és petit. Així doncs, se n’hauran de reevaluar els resultats a mesura que es vagin administrant a gran escala.

L’altra qüestió que preocupa és el de la seguretat. Pel que fa als efectes secundaris locals, el més freqüent és el dolor (entre el 66 i el 83 per cent de les persones, depenent de la franja d’edat, el presenten). En canvi, eritemes o inflamacions són molt poc freqüents. Respecte als efectes secundaris a nivell general, en els assajos, es recullen la febre, que és poc freqüent, i, sobretot amb la segona dosi, l’astèmia, els dolors musculars i articulars, el mal de cap, els vòmits i la diarrea. Es tracta d’efectes lleus, que normalment apareixen al cap de 24 hores i desapareixen a les 48 – 72 hores següents. El que sí que estem observant a partir de les vacunacions que estem fent en residències i professionals és que en les persones que han passat la Covid la vacuna és més reactògena que en les que no l’han passat.

La vacuna de Moderna presenta resultats molt equiparables a la de Pfizer. En els assajos, s’hi han inclòs 30.000 persones majors de 18 anys i les dues dosis s’han aplicat en un interval d’entre 0 i 28 dies. L’eficàcia ha estat en general del 94,1 %, però en el grup de persones majors de 65 anys baixa al 86,4 %. Quant a les persones amb comorbilitats, gairebé no s’observen diferències en els resultats. Pel que fa als efectes secundaris, tant locals com sistèmics, també són molt similars als de la primera vacuna autoritzada.

La vacuna d’Astra Zeneca va ser aprovada per l’Agència Espanyola del Medicament el 29 de gener. L’assaig clínic s’ha fet amb 24.000 participants, tots majors de 18 anys, i ha demostrat una eficàcia que es troba al voltant del 60 %. S’administra en dues dosis en un interval de 0-28 dies. Des del punt de vista de la seguretat, les proves fetes en fase 3 demostren que tampoc provocaria problemes. Cal assenyalar que en aquest cas hi ha molt poques dades en persones majors de 65 anys, ja que la majoria de persones que s’han inclòs en els assajos són professionals sanitaris. Així, tot i que les agències reguladores l’han autoritzat sense cap límit d’edat, alguns governs han decidit no aplicar-la a persones de franges d’edat avançades fins que no hi hagi dades més consolidades.

Incidència del xoc anafilàctic

Ara que tant la vacuna de Pfizer com la de Moderna s’han administrat a milions de persones a tot el món, ja podem veure dades sòlides de la seguretat. El 25 de gener l’Agència Espanyola del Medicament va publicar el primer informe de farmacovigilància. Els resultats no són diferents al que mostraven els assajos clínics i no hi ha cap efecte advers que posi en dubte la seguretat de les vacunes. L’Agència Europea del Medicament també va publicar el 28 de gener una actualització sobre la seguretat de la vacuna de Pfizer que confirma que les dades recollides estan en línia amb el que mostraven els assajos clínics. Sí que assenyala que hi ha hagut casos de xoc anafilàctic. El CDC als Estats Units ho descriu amb una incidència d’11 casos per cada milió de persones vacunades, una xifra superior a la de la majoria de vacunes. A les fitxes tècniques de les vacunes ja s’adverteix, però, que estan contraindicades per a persones que siguin al·lèrgiques a un dels components de les vacunes.

Un altre dels aspectes que preocupa entorn al procés de vacunació, tal i com hem constatat les darreres setmanes, és el retard en el subministrament per part de les farmacèutiques. Això ha facilitat, a més, que es generessin missatges que no estan fonamentats en l’evidència científica sobre els terminis de temps entre les dues dosis. Hem de tenir clar que posar una segona dosi abans del que correspon pot provocar que no es generi la immunitat que s’espera. En canvi, no passa res per endarrerir-la si és en un termini prudent. La segona dosi reforça l’efecte d’immunitat de la primera. El que podria passar si es posposés molt la segona dosi és que minvés la durada de la immunitat. L’Organització Mundial de la Salut ha assenyalat un termini de fins a 42 dies per poder-la administrar.

L’actualització del programa de vacunacions del Departament de Salut de la Generalitat del 15 de gener, d’acord amb el que marca el Consell Interterritorial del Ministeri de Sanitat, ha establert 3 fases de vacunació en relació a la priorització de col·lectius. Dins de la primera, calia començar per les persones que viuen en residències i els professionals sanitaris. Ara que això ja s’ha completat, hem entrat en l’etapa en que s’han de vacunar els professionals sanitaris de primera línia dels centres sociosanitaris i, posteriorment, la resta de professionals d’aquests. Després es passarà a administrar a les persones amb grau de dependència 3 i que no estan institucionalitzades. Si les vacunes arriben en els terminis acordats, aquesta fase acabaria el març i es passaria a vacunar la resta de la població, començant pels majors de 80 anys.

Qui es pot vacunar

Els assajos posen de manifest que aquestes vacunes estan indicades per a persones amb malalties cròniques. Pel que fa a les immunodeprimides, malgrat que no han estat incloses en els assajos clínics, com que no són vacunes que facin servir el virus atenuat, no hi ha contraindicació. El que no sabem és si la resposta immune serà igual que en la resta de persones. Les persones amb antecedents de Covid també es poden vacunar. En els assajos s’hi han inclòs que n’havien tingut de forma assimptomàtica i no han tingut problemes. El que sí que podria passar, amb l’excepció de les persones molt vulnerables o de molt alt risc, es que es decideixi no vacunar-les fins que hagin passat 90 dies de la seva infecció, donat que es considera que ja tenen una immunitat natural. Sobre la controvèrsia amb les persones amb trastorns de coagulació, se’ls pot administrar aquest vacuna, com qualsevol altra, fent servir una agulla més fina i pressionant durant dos minuts en el lloc d’injecció.

Respecte al subministrament simultani amb altres vacunes, com que no existeixen dades sobre la interacció, caldria que hi hagués un interval de 14 dies. Com ja hem assenyalat, les fitxes tècniques de les diferents vacunes assenyalen que estan contraindicades per a les persones que hagin tingut una reacció d’hiperasensibilitat a una dosi anterior de la vacuna o a algun dels seus components. En el cas de persones que tinguin antecedents de reaccions al·lèrgiques greus per altres causes, se’ls haurà de fer una vigilància durant 30 minuts. Així mateix, les vacunes estaries contraindicades per a embarassades, perquè tot just s’estan començant assajos que les incloguin. En qualsevol cas, és una contraindicació relativa, sempre posant en la balança els riscos i els beneficis.

No obstant això, cal recordar que no ho sabem tot encara sobre aquestes vacunes i ens resten aspectes no resolts. A banda del fet que falten assajos clínics amb embarassades, infants i persones immunodeprimides, tampoc sabem quant durarà la protecció o si haurem de posar-nos dosis de record, ni si evita les formes assimptomàtics de la Covid i, per tant, que es pugui infectar malgrat la malaltia no es manifesti clínicament. A més, haurem de seguir monitoritzant els efectes secundaris greus. El que més ens preocupa, però, és l’escapament viral, perquè ja estem veient que la vacuna no ofereix la mateixa protecció davant les diferents variants del virus. Això implicaria que les vacunes s’haurien de reformular. El missatge tranquil·litzador, però, és que aquest procés d’adaptació previsiblement serà més breu.

Magda Campins

Epidemiòloga

Vacunes i pseudociències

Vacunes i pseudo_Dr Trilla-2

El reconegut epidemiòleg Antoni Trilla va impartir una sessió sobre les vacunes i els moviments negacionistes en el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que organitza la Fundació Mutuam Conviure, a la qual està vinculat com a membre de la Comissió Tècnica Assessora. Aquest curs, que s’ofereix des del 1998, està dirigit fonamentalment als professionals sanitaris del Grup Mutuam i té com a objectiu contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari.

Més enllà de la situació generada per la COVID-19, en la qual ens hem acostumat a sentir a parlar en qualsevol espai sobre investigacions de possibles vacunes, el cert és que en els darrers anys hem constatat com han pres rellevància veus que qüestionen l’eficàcia i la seguretat d’aquestes, assolint un nivell d’influència social considerable. Això es reflecteix, per exemple, en el fet que alguns pares i mares decideixen no vacunar els seus fills. Davant d’aquest fenomen, val la pena recordar que les vacunes són les responsables d’alguns dels avenços més importants que s’han fet en el camp de la medicina. Entre aquests, podem destacar-ne l’eradicació de la verola, l’eliminació de la pòlio i el xarampió i, de manera més general, la disminució de la mortalitat infantil i l’augment de l’esperança de vida.

Les dades del Instituto de Salud Carlos III ens mostren com la introducció a l’Estat espanyol de la vacuna contra la poliomelitis l’any 1963 va fer caure en picat el nombre de casos i com aquest va anar disminuint encara més en paral·lel a l’extensió de la cobertura. Així mateix, les vacunacions contre el xarampió i la rubèola van aconseguir que entre l’any 1983, quan es van començar a aplicar, i el 2010, els casos es reduïssin en un 99,9 %.

L’Organització Mundial de la Salut ha assenyalat en nombroses campanyes recents que les millores higièniques i sanitàries actuals no impedirien que moltes malalties infeccioses eliminades reapareguessin en cas que s’abandonessin les vacunacions. Les dades sobre el xarampió al Regne Unit, per exemple, posen de manifest que el descens continuat del percentatge de població vacunada que es va produir fins al 2004 es va traduir en un increment de casos confirmats de la malaltia en els anys posteriors. Respecte als suposats riscos de les vacunes sobre els que ens adverteixen els detractors, seguint amb el xarampió, les dades demostren que un 30 per cent dels infants que el tenen poden patir complicacions, mentre que tan sols un 0,34% dels vacunats experimenten algun tipus de reacció.

Entre mitjans dels 90 i mitjans de la primera dècada d’aquest segle, observem com en alguns països desenvolupats es produeixen descensos importants en el percentatge d’infants vacunats de xarampió. Tot i que la tendència s’ha invertit, veiem que el 2015, a Itàlia, encara hi havia un 15% de menors d’un any sense vacunar i, a França, un 9 %. Com a conseqüència d’això, ens trobem que els casos de xarampió a Europa s’han disparat en els darrers anys, passant dels 5.273 del 2016 als 82.596 del 2018, any en què van morir a causa d’aquesta malaltia 72 persones.

Aquesta situació fa més necessari que mai recordar l’importantíssim paper de les vacunes en la salut pública: en la protecció dels vacunats, en la dels no-vacunats (gràcies a la immunitat de grup) i en la prevenció del càncer i altres malalties relacionades. Tal i com ho recull l’OMS, la reticència a la vacunació és complexa, té característiques específiques en cada context i varia segons el moment, el lloc i la vacuna. A més, està relacionada amb factors com la confiança, la comoditat i la seguretat. A Catalunya, un estudi realitzat el 2015 va posar de manifest que un 9% de la població dubtava de la vacunació sistemàtica i un 1 % la rebutjava. Aquesta reticència està relacionada, d’una banda, amb diferents elements contextuals, com poden ser l’entorn mediàtic; els grups de pressió i els personatges influents; la religio, la cultura i l’estil de vida; factors socioeconòmics; les polítiques sanitàries públiques o la indústria farmacèutica. D’altra banda, amb factors individuals i de grup, com l’experiència amb vacunacions prèvies; coneixements -no sempre científicament rigorosos-; confiança en els professionals i en el sistema sanitari; la percepció del balanç risc – benefici; i l’acceptació de la vacunació com a norma social.

Tot aquest ventall de factors fa que no puguem parlar d’una estratègia d’intervenció única per afrontar la reticència a la vacunació. No obstant això, sí que tenim clar que les estratègies més efectives són les que es basen en el diàleg i integren múltiples components. Entre aquests, hi pot haver la participació de líders i persones socialment influents, la mobilització social -la normalitat és vacunar-se-, la presència en els mitjans de comunicació, l’accés més fàcil a la vacunació o la formació dels professionals per tal que informin millor a la població.

Entorn del debat sobre les vacunes, val la pena diferenciar entre l’escepticisme com a mètode i el negacionisme com a posició. Els escèptics analitzen els estudis i les seves conclusions, accepten les evidències i respecten la ciència. En canvi, els moviments anti-vacunes, com a exemple de negacionistes, defensen una idea senzilla que, suposadament, dona resposta a molts problemes i malalties sense cap fonament científic. Alhora, solen defensar la seva persecució per part de governs, farmacèutiques i comunitat acadèmica i, per a les seves demostracions, habitualment fan ús de testimonis anecdòtics en comptes de treballs de recerca científica. Algunes de les tècniques que fan servir per enganyar són la corrupció del lleguatge -amb l’ús de noms que confonen o citant organismes propis irrellevants però amb grans denominacions-, la creació d’un fals debat, la utilització de falsos experts, l’ocultació dels motius que fan que no siguin independents respecte a aquesta qüestió (econòmics, ideològics, necessitat de notorietat, etc.) o l’empara en teories de la conspiració.

Com ja hem assenyalat, els mitjans de comunicació juguen un paper cabdal en la difusió del moviment anti-vacunes. Sota el principi de la imparcialitat informativa i reclamant la igualtat d’oportunitats, els seus portaveus aconsegueixen espais en premsa, ràdios i televisions. Ara bé,que dues posicions diferents s’expressen de la mateixa manera no significa que la veritat estigui en un terme mig. A més, ens trobem que a les xarxes socials qualsevol persona pot publicar el que vulgui sense necessitat de ser rigorós i que molts usuaris donen més credibilitat a un vídeo d’una font desconeguda que troben navegant per Internet que a la pàgina web d’una institució reconeguda.

Davant de tot això, és difícil articular una única resposta per fer front als moviments anti-vacunes. Discutir científicament amb els negacionistes és totalment inútil, ja que no estan interessats en la veritat, ni en les dades ni en cap discussió informativa; només estan interessats en que la seva visió del món sigui l’única. El millor que podem fer, doncs, és ser pacients, explicar i exposar a la llum pública les seves tàctiques i mètodes adreçats a frustrar qualsevol discussió legítima.

Antoni Trilla

Cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, catedràtic i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure i coordinador del Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut

Teresa Morandi: “Els equips sòlids, que saben on van, han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, dels professionals i del propi equip durant la pandèmia”

Teresa Morandi

Psicòloga especialista en Psicologia Clínica, psicoanalista, docent i supervisora d’equips de salut i salut mental, Teresa Morandi ofereix suport als professionals dels PADES del Grup Mutuam des de fa 3 anys. També col·labora amb la Fundació Galatea, des d’on ha pogut comprovar l’impacte emocional de la crisi de la COVID-19 en les professionals.

Sembla que el tema de les cures “està de moda”. Què en pensa algú que fa 30 anys que es dedica a la salut psicosocial de les persones?

Sens dubte, el tema de les cures no és una qüestió nova al camp sanitari, tot i que sembli que s’acabi de descobrir. Fa molt de temps que parlem de tenir cura dels professionals, però molt poques persones i molt poques institucions han comprès la qüestió. Des del camp de la psicoanàlisi, entenem que l’ésser humà no és només un organisme biològic, sinó que és també un ésser psicosocial i pot ser afectat en aquest aspecte. Tanmateix, persones i equips professionals que treballen amb la malaltia i la mort, amb situacions de molta complexitat, estan especialment exposats a un important risc subjectiu, emocional, físic i social. Per tant, és important interrogar, posar paraules a tot allò que les implica, les afecta com a humans que assisteixen a humans:  la relació amb pacients i famílies; el patiment; els vincles amb els companys, amb d’altres equips, amb la institució…

De quina manera se’ls pot cuidar?

Primer cal dir que, per cuidar, un ha de poder cuidar-se, reconèixer la pròpia subjectivitat i la de l’altre, i que et reconeguin. També es important la manera com es construeix l’equip perquè, segons com, pot ajudar a la qüestió del tenir cura o bé convertir-se en una font d’ansietat i malestar. Cal una transferència de treball entre els integrants, que els vincles i responsabilitats siguin clars, per no augmentar les dificultats de la tasca assistencial. La cohesió d’un equip interdisciplinari fa que pugui assumir –sense danys importants– una situació de crisi com la que estem vivint amb la COVID-19. Una altra forma de cuidar-los és que puguin tenir continuïtat en el lloc de treball, que disposin de veu en l’organització de la clínica, que se’ls ofereixi la possibilitat de formar-se i fer recerca, de tenir espais de supervisió/ reflexió… Qüestions que, a més del benefici per a cadascú,  incideixen  en  l’eficàcia i eficiència professional, amb menys cansament, menys malaltia i més satisfacció i creativitat.

Què ens ha passat amb la pandèmia?

Que tots estàvem davant d’un “tsunami” i tots podíem patir el mateix, és a dir, ens va enfrontar a la pròpia vulnerabilitat. Quan s’està preparat per ajudar els altres en la seva vulnerabilitat, en certa manera, subjectivament,  sembla que en disminueixi la pròpia. Però, davant la pandèmia, els professionals havien d’acompanyar amb riscos, i era fonamental cuidar-se i ser cuidats, protegits, i no sempre s’ha aconseguit.  Això ha despertat moltes inquietuds, malestar, por i desconcert, i ara és moment de donar-los lloc. També va ser difícil compatibilitzar la feina amb tenir cura de les seves famílies, nens, parella, pares, sogres… en una professió cada vegada més feminitzada. Tot això és un trasbalsament molt gran, viscut amb angoixa, sobretot en el primer moment.

Quines eines has observat que hagin fet sevir els professionals per cuidar-se i gestionar aquesta situació?

A nivell personal, cadascú té el seus recursos. Els equips sòlids, que saben on van -perquè porten anys d’escolta de la seva subjectivitat i la dels altres que atenen- han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, de si mateixos i del propi equip. En general, i tot i que en un primer moment va ser molt difícil, una eina que van fer servir va ser aturar-se un moment i pensar què feien (en aquest sentit, val la pena subratllar que l’etimologia de la paraula cura és pensar). A la majoria de professionals sanitaris els costa molt, perquè viuen en la “urgència”. I és inevitable el conflicte i la queixa però,  quan es pot posar en paraules i compartir amb l’equip, ajuda a descobrir noves alternatives. Per això sempre dic que no hem de tenir por de la queixa dels professionals. No hi ha cap dubte que aquesta situació ha creat malestar i un gran cansament, però saber on estàs, com estàs i quines són les dificultats que tens al davant, i amb qui comptes, és una eina fonamental.

Cal que els equips demanin suport extern?

Hi ha professionals i equips que compten amb ajuda des d’abans de la pandèmia. Ara tothom ha estat sacsejat per ella -es impossible no estar-ho- , i pot ser que es demani més, perquè han sentit que funciona un suport  que  sostingui i permeti obrir portes al saber què fer amb el que fa mal. Persones i equips que tenen ajuda, que accepten que són vulnerables, conscients que no ho saben ni ho poden tot, que es qüestionen i es formen permanentment, han resistit millor. Un altre suport important està en donar resposta al tema del cansament, del sobreesforç per manca de diferents professionals, lligat a la situació en què es troba el sistema sanitari des de les retallades,  i això es alguna cosa que les institucions han d’escoltar i resoldre, perquè es part de la seva responsabilitat el cuidar als que cuiden.

Molts professionals expliquen que ha estat després del moment més agut de la crisi, quan han pogut fer una pausa, que han emergit més emocions.

En aquells moments jo insistia als equips per mantenir les nostres trobades, perquè les emocions hi eren, i vàrem comprovar que minvaven quan ens reuníem de manera virtual. Evidentment els equips, com les persones, no són tots iguals; hi ha diferències i també a l’hora de parlar. En el programa de telesuport a professionals de la Fundació Galatea en què he estat col·laborant, alguns consultaven en el moment àlgid, però d’altres ho feien després del “tsunami”, i és lògic. En tota situació humana, quan et trobes en el moment més crític, et veus impulsat a resoldre coses. A posteriori, és el moment per preguntar-se a un mateix què ens ha passat, què hem sentit, què fer amb el que ens ha passat…

I què us han explicat en aquestes sessions?

Tot i que hi ha hagut qüestions personals -dols no resolts, conflictes amorosos, morts properes…-,  moltes tenien a veure amb la por al contagi, l’angoixa davant tanta mort, així com amb les condicions de feina i les relacions amb el seu equip. Durant la voràgine tothom va remar a una, però després han tornat a sorgir les divergències, que si no es treballen es converteixen en mala maror. Per això, després de la situació traumàtica hem d’estar atents a la importància del tenir cura.

Hi ha professionals que diuen que no en volen parlar perquè no ho volen reviure.

Sí, la negació és una defensa i a vegades funciona, però una de les característiques de les situacions  traumàtiques és que, encara que tu no ho vulguis,  ho revius de diferents maneres.  S’ha de tenir en compte que allò inconscient també funciona i produeix diversos símptomes, com malsons, problemes amb el menjar, relacions conflictives amb la parella, amb els fills, a la feina, estudi, etc.

Què els recomanaries, doncs?

Parlar per parlar o emmudir no és la qüestió, sinó que, en cas que funcioni una escolta qualificada, cal demanar ajuda, que no avanci el patiment i, fins i tot, que es produeixi una modificació subjectiva, una altra manera d’abordar les coses de la vida. I, més que recomanar, entenc que cadascú sap trobar allò que li porta plaer.

Quin paper han de jugar els vincles socials en aquestes cures?

Amb tot el tema de les mesures de protecció enfront de la COVID-19, s’ha parlat de distància social, però jo prefereixo dir-ne distància física, perquè el contacte subjectiu i social no el podem perdre. Això no necessàriament implica  estar a prop de l’altre ni fer-li petons i abraçades. Hi ha moltes maneres d’apropar-se als altres. La solidaritat ha funcionat en molts aspectes, i hem de veure les coses positives que hem après d’aquesta situació. Hem de rescatar el fet que som vulnerables, que necessitem cuidar-nos i necessitem els altres. Els vincles socials són molt importants, ens constitueixen com a éssers humans i ens faciliten afrontar situacions com la que vivim.

Com creus que viuran els sanitaris una segona onada forta?

Pot ser molt dur… Penso que les institucions haurien d’ajudar-los més; són material sensible i s’han de cuidar perquè no emmalalteixin. Alhora, almenys des de la meva experiència, ells s’estan preparant per continuar, però tenen por que es repeteixin situacions com les que ja han viscut i volen més ajut. Els professionals estan responent però tampoc es pot estirar tant la corda.

Està molt estesa entre els sanitaris la percepció que ells han fet un sobreesforç però que, en canvi, la societat no ha après cap lliçó i que no hi ha prou consciència per evitar una nova situació crítica.

És un tema complicat. Efectivament han fet molt i, en la queixa penso que hi ha part de veritat, que hi ha gent molt desagraïda, però no tota la societat és així. Quan les coses no van bé és inevitable intentar trobar un “culpable”, i potser n’hi ha més d’un, perquè la situació és molt complexa. Els governs no van ser molt clars, el desconcert era evident. Els mitjans de comunicació tampoc no han ajudat difonent casos puntuals de conductes d’algunes persones o grups com si fossin generalitzades. Hem d’anar amb compte amb les sensibilitats ferides, perquè tots hem de fer-nos càrrec de les nostres responsabilitats.

Els PADES de Grup Mutuam elaboren un vídeo tutorial sobre l’ús de bombes elastomèriques

SCBCP

Emma Costas, directora dels PADES de Grup Mutuam, i la doctora López de Rozas, coordinadora mèdica d’aquests, protagonitzen el vídeo “Com carregar una bomba elastomèrica d’infusió contínua subcutània” que els va encarregar el departament de la Societat Catalano-balear de Cures Pal·liatives.

Aquest material s’ha difós mitjançant els diferents canals de comunicació del Servei Català de la Salut i de la Societat Catalano-balear de Cures Pal·liatives, acompanyat per una infografia i un manual de compatibilitat i possibilitat d’administració amb bomba d’infusió subcutània contínua dels diferents fàrmacs disponibles per al tractament extrahospitalari dels símptomes de final de vida en la infecció per SARS-CoV-2.

L’HSS Mutuam Girona participa en una taula rodona sobre el model d’atenció a les persones després de la COVID-19

Taula rodona Mireia Bosch

La directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, Mireia Bosch, va participar dijous 30 d’abril en un taula rodona en línia titulada “Els Serveis d’atenció a les persones després de la COVID-19. Model comunitari versus institucionalització”. Organitzada per Dixit Girona, l’objectiu va ser reflexionar sobre les oportunitats de millora en el disseny de serveis i recursos i en les pròpies organitzacions arran de l’experiència derivada de la crisi sanitària actual. En aquest sentit, la intervenció de Mireia Bosch pretenia aportar-hi la visió d’una professional que l’ha viscuda des de la primera línia, complementant la perspectiva més teòrica que hi oferien les altres dues ponents: Meritxell Caralt, secretària tècnica de COCARMI, i Blanca Deusdad, professora de la Universitat Rovira i Virgili i com a representant del projecte europeu Socatel.

Cadascuna va fer una exposició de 20 minuts explicant el seu punt de vista. Tot seguit, els assistents a la trobada virtual van plantejar preguntes a les ponents i es va generar un debat. La majoria de preguntes van estar adreçades a Mireia Bosch, ja eren en relació a la situació de les persones grans o se centraven en aspectes molt pràctics.

El Grup Mutuam crea el PADES COVID per garantir un final de vida de digne

PADES COVID

El Grup Mutuam acaba de posar en marxa el PADES COVID, un dispositiu sanitari que té com a objectiu donar resposta a tots aquells pacients que, malauradament, són COVID 19 positius i no podran superar la malaltia.

Davant situacions tan dures com les que estan vivint moltes famílies en no poder acomiadar els seus éssers estimats a causa de les mesures de contenció del virus, des dels PADES de Mutuam, es va pensar que calia fer quelcom per reorganitzar-se i poder atendre aquests pacients a casa, amb una intervenció ràpida en el moment de l’alta Hospitalària, de HAI, de UCIES, etc. D’aquesta manera es pot garantir que el final de vida d’aquests pacients sigui atès per un Equip expert en acompanyament en aquesta etapa vital i que es doti els membres de la família cuidadora amb els EPIs corresponents per poder-la cuidar amb protecció, tot evitant el contagi i la propagació de la malaltia.

Aquests equips de resposta ràpida estan configurats per: 1 metge, 1 infermera, 1 treballador social i una psicòloga clínica dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) de Mutuam. Per ara, aquest circuit funciona de dilluns a divendres de 8h a 20h.

El PADES COVID disposa d’un telèfon mòbil directe al metge per tal que pugui donar resposta al dispositiu sanitari que necessiti del suport de l’equip per a l’alta del pacient.

Grup Mutuam col.labora en la medicalització de l’Hotel Cotton House, per atendre pacients lleus i alliberar centres hospitalaris, degut al COVID-19

Covid-19 Mutuam

Davant la crisi sanitària i social motivada per la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2, des del Servei Català de la Salut, es decideix com a mesura excepcional, per la declaració d’estat d’alarma, l’activació de dispositius alternatius a l’aïllament domiciliari per afavorir el drenatge dels centes hospitalaris i d’atenció intermèdia, garantint la cobertura de les necessitats socials bàsiques de tota la ciutadania afectada per l’emergència. En la primera fase del dispositiu, s’aborden els pacients amb un nivell d’atenció amb baix requeriment sanitari.

El primer d’aquests dispositius ha estat l’Hotel Salut Cotton House, ubicat a la Gra Via de Barcelona. Grup Mutuam ha col·laborat en la seva posta en marxa dotant al recurs dels professionals i serveis sanitaris, en col·laboració amb el personal del propi hotel i del Servei Català de la salut.

Sergio del Río, Infermer de l’Hospital de Sant Pau i ingressat actualment a l’hotel, ens explica la seva experiència.

Multimorbiditat en pacients crònics aguditzats: patrons existents i la seva relació amb la prescripció potencialment inadequada

Marisa Baré a sessió clínica

La doctora Marisa Baré, presidenta del Comitè de Millora de la Pràctica Clínica de Parc Taulí Hospital Universitari, va impartir una sessió clínica a professionals de Grup Mutuam en què va explicar les conclusions d’un estudi sobre multimorbiditat que havia rebut un accèssit dels premis de Recerca i Gerontologia de la Fundació Mutuam Conviure.

La multimorbiditat és una circumstància clínica molt prevalent a la gent gran. Existeixen diferents definicions d’aquest concepte, al marge de la clàssica que contempla la suma de dues o més patologies en una mateixa persona. Una definició que actualment està prenent força és la que considera l’existència de problemes de salut en un mateix individu que no són fruit de l’atzar, sinó que poden compartir, en certa mesura, trets fisiopatològics similars. De fet, des de fa pocs anys, ha anat en creixement el nombre de publicacions a nivell internacional que tracten aquesta qüestió, amb la finalitat de buscar estratègies per afavorir l’atenció més adequada a aquests pacients. Les guies de pràctica clínica o els protocols estan dirigits, tot sovint, a un problema de salut enlloc de a  pacients amb diverses condicions clíniques, afavorint encara més la compartimentació i multiplicant les probabilitats de la polimedicació i de la prescripció de tractaments inadequats  que poden posar en risc el pacient. És més, les guies es basen en estudis en els quals els pacients grans i multimòrbids han estat tot sovint motiu d’exclusió.

L’equip de recerca sobre Cronicitat i Salut Pública, de la Corporació Sanitària Parc Taulí, que lidero, ha finalitzat l’estudi multicèntric PIMyC (MoPIM en anglès) que té, entre d’altres, l’objectiu d’identificar aquests possibles patrons de multimorbiditat en la gent gran que ingressa a l’hospital per agudització de les seves condicions clíniques cròniques (patologia, factors de risc i síndromes geriàtriques) i, per altra banda, analitzar com aquests es relacionen amb la prescripció potencialment inadequada (PPI) segons els criteris STOPP-START. Aquest projecte, finançat per l’Instituto de Salud Carlos III, va rebre també un accèssit dels premis de Recerca i Gerontologia de la Fundació Mutuam Conviure 2017.

El protocol de l’estudi ha estat publicat al BMJ Open al gener del 2020. Les dades encara no publicades dels pacients ingressats entre juny del 2016 i finals del 2018 mostren quatre possibles patrons o clústers de multimorbiditat, en funció de les condicions cròniques o síndromes que serien més prevalents. El tipus de condicions clíniques, així com altres variables (sexe, hàbits, Barthel, mortalitat hospitalària) que es descriuen a la figures, recolzen aquests subgrups de pacients. Per altra banda, i de forma consistent a d’altres estudis, tant la PPI de benzodiacepines com la dels Inhibidors de la bomba de protons serien comuns en els 4 clústers de pacients, tot i que en el clúster 1, en què destaca el sexe femení, el dolor crònic i la patologia osteoarticular, hi hauria encara més PPI lligades a aquests fàrmacs. Cal destacar també que només un 6% dels pacients tenia prescrits menys de 5 medicaments crònics, i que la polimedicació (35%) i la superpolimedicació (69%) van ser molt freqüents.

En la definició d’aquests subgrups de pacients s’apliquen criteris estadístics però també criteris clínics, i sempre cal tenir en compte la finalitat o l’ús que se’n vol fer. En el cas d’aquesta experiència, es buscaven grups homogenis de pacients quant a complexitat clínica, atès que es va donar més pes a aquelles condicions cròniques que havien requerit algun tipus de maneig clínic durant l’estada a l’hospital. Com també s’intueix, aquests resultats poden permetre focalitzar la revisió de la medicació sobre possibles PPI, estimar necessitats i orientar les mesures de millora de l’adequació i la continuïtat entre nivells.

Així doncs, es tracta d’una aproximació innovadora que utilitza mètodes aplicats per experts d’altres entorns europeus i els resultats que s’estan obtenint podrien ser de gran utilitat pràctica tant per a clínics, com per a gestors o planificadors.

Marisa Baré

Coodinadora dels Programes poblacionals de Cribratge de Càncer

Presidenta del Comitè de Millora de la Pràctica Clínica

Parc Taulí Hospital Universitari

Infermers: la cura integral i l’autonomia del pacient com a reptes quotidians

Maite infermera

Els infermers i infermeres som els professionals que ens dediquem a tenir cura de les persones, des d’una perspectiva integral, donant resposta a totes les seves necessitats. La infermeria és present en tots els àmbits d’atenció (hospitalària, primària, residencial, pediàtrica, urgències, …) i és en certs àmbits, com són l’atenció a la salut mental, l’atenció psicogeriàtrica en demències, les cures pal·liatives o l’atenció i acompanyament de la persona en situació de final de vida, en què juga un paper fonamental dintre dels equips interdisciplinars.

En el context de l’hospital sociosanitari, som, juntament amb l’equip d’auxiliars, els que oferim una atenció vint-i-quatre hores a planta. El nostre principal objectiu és tenir cura del pacient i fomentar-ne l’autonomia, fet que és possible gràcies a l’educació sanitària que proporcionem a la persona i al seu entorn.

Els hospitals sociosanitaris estan integrats per unitats que donen resposta a les necessitats de diferents tipologies d’ingrés: convalescències (fractures, Intervencions quirúrgiques, cura de nafres, ICTUS, etc.), rehabilitació,  foment de l’autonomia, cures pal·liatives (en situació de final de vida, per tal de garantir un final de vida digne), subaguts (pacients procedents d’urgències que precisen de tractament endovenós per patologies agudes i, un cop resolt el problema agut, se’ls dona l’alta al lloc d’origen), llarga estada, pacients amb patologia crònica que necessiten una atenció de més llarga durada i psicogeriatria (pacients amb demències amb trastorns de conducta). És un recurs poc conegut, que moltes persones confonen amb l’àmbit residencial. Les tasques en un sociosanitari es basen en prestar una atenció més complexa i hospitalària, tenint en compte que els pacients que ingressen tenen unes patologies cròniques invalidants i/o d’alta complexitat.

Quan un pacient ingressa a un sociosanitari és important fer-ne una bona acollida. L’infermer/a de planta és el primer professional que l’acollirà.  Comencem explicant-li la normativa del centre, els horaris de visites i altres aspectes de funcionament organitzatius, tot seguit, en fem una valoració integral basant-nos en el model de Virginia Henderson: valorem les diferents necessitats, l’autonomia, les dificultats en mastegar/deglutir i respiratòries, la continència, la integritat de la pell i les necessitats i prioritats de la persona; d’aquí, en surt la programació del pla de cures individual.

En un hospital sociosanitari, el volum de pacients que porta un professional d’infermeria és superior al que portaria en un hospital d’aguts. Malgrat això, a la infermeria d’un sociosanitari, prestem una atenció molt integral, mantenint un tracte proper, practicant una escolta activa tant amb les persones ateses com amb els seus familiars, i detectant problemes que poden afectar al seu entorn social i a la seva recuperació.

Per això, setmanalment, l’equip de planta -compost per metge, fisioterapeuta, infermer, auxiliar, treballador social, terapeuta ocupacional i psicòloga-  fa un seguiment de cada pacient per tal d’avaluar-ne les diferents problemàtiques o necessitats, i així arribar a un objectiu comú, basat en el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP).

La professió d’infermera ha de ser vocacional. Encara que ens agradi la feina i ens agradi cuidar, el dia a dia no està exempt de dificultats, sobretot, pel que fa a relacions familiars, gestió de conflictes diversos, negació de la situació…

Encara queda camí per visibilitzar la tasca infermera, però podem dir que cada cop juguem un paper més important en la societat. Hem de continuar treballant per ser reconeguts i avançant, dia a dia, per fomentar un rol mes autònom. Un exemple d’això és el reconeixement que s’ha aconseguit per a l’acreditació per la “prescripció infermera”.

“La más importante y práctica lección que le puede ser dada a las enfermeras es la de enseñarles lo que deben observar”.

Florence Nightingale

Maite Subirats

Infermera

Hospital Sociosanitari Mutuam Güell

1 Comunicació oral i 7 pòsters de Grup Mutuam, en les XIII Jornades Internacionals de la SECPAL

Assistents SECPAL

Professionals de Grup Mutuam van presentar un total de vuit comunicacions, entre orals i pòsters, en les XIII Jornades Internacionals de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL). L’esdeveniment va celebrar-se els passats 25 i 26 d’octubre a Santiago de Compostel·la.

Sonia Ortega, infermera de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va ser la responsable de la comunicació oral ‘Satisfacción de pacientes sobre evaluación y control del dolor en un hospital de atención intermedia’. Va presentar-hi els resultats del projecte portat a terme per la Comissió del dolor de l’hospital sociosanitari, amb Esther López (coordinadora d’Infermeria) com a investigadora principal, ‘Satisfacció dels pacients sobre l’avaluació i el control del dolor en un Hospital Sociosanitari’, premiat per la Fundació Mutuam Conviure.

Beatriz Madueño, infermera del servei de PADES Atenció continuada, conjuntament amb les infermeres Jessica Rivera i Mireia Filip de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, van presentar el pòster ‘Continuidad Asistencial de pacientes con necessitades paliativas’. L’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell va presentar-hi dos pòsters més: ‘Atención del paciente geriátrico en el final de vida’, de la metgessa i coordinadora mèdica Dolors Quera, i ‘Atención al duelo de familiares atendidos en la UCP del HSS Mutuam Güell,’ de la metgessa Claudia Olmedo.

La psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) de Barcelona Marta Argiles va presentar-hi el pòster ‘Cuando la realidad virtual nos permite alejarnos del dolor’. Les psicòlogues de l’EAPS Girona Marta Juanola i Mariona Alier van presentar-hi el pòster ‘Evaluación de la satisfacción de los usuarios de los grupos de apoyo al duelo.’

En representació dels Equips d’Atenció Residencial (EAR), la metgessa Elena Garcia hi va presentar el pòster ‘Análisis descriptivo del perfil, mortalidad y uso de PDA en paciente MACA en atención residencial’ i l’infermer José López, ‘Bienestar espiritual de enfermera/os en residencias geriátricas atendidas por los EAR’.