DCM: l’aposta per millorar el benestar de les persones amb demència als centres de Grup Mutuam

Cervell

La principal barrera per satisfer les necessitats de les persones amb Alzheimer i altres demències als centres residencials ha estat, durant molts anys, la falta de coneixement del benestar o malestar que provoca en aquests usuaris la interacció amb tot el que té a veure amb la seva estada: professionals, companys, ambient i confort, alimentació, etc. Malgrat tot el que implica una demència, existeix un consens sobre el fet que la pèrdua de memòria no suposa la pèrdua de profunditat emocional. Així doncs, hi ha aspectes molts significatius que transcendeixen el que els defineix com a persones malaltes, de tal forma que la malaltia no elimina la seva identitat.

Durant molt de temps, han estat els familiars i els professionals dels centres els que han definit les necessitats dels residents d’acord amb el coneixement previ de la persona, en el cas dels familiars, i amb una sèrie d’estàndards que els professionals consideraven d’aplicació general sense tenir en compte la identitat individual de qui s’atén, que, com ja hem dit, no queda anul·lada per la malaltia. Tot això va implicar una pràctica assistencial en què els professionals estaven més orientats a la tasca que a treballar tenint la identitat de les persones com a centre de la seva pràctica, desconeixent l’impacte de llurs actuacions en el seu benestar i sense cap tipus d’eina i/o  coneixement per arribar a identificar-ne el resultat.

Com a qualsevol tipus de servei a les persones, la millora contínua en l’atenció passa per una avaluació continuada de la qualitat d’aquesta i de l’impacte que té sobre la qualitat de vida de qui s’atén. Això va suposar un repte per al Grup Mutuam en el cas dels residents amb Alzheimer o altres tipus de demència. Per assolir aquest objectiu, es va decidir que era necessària la incorporació d’una entitat com Alzheimer Catalunya, amb una llarga experiència en assessorament a organitzacions que atenen persones amb aquesta malaltia.

El procés va començar amb una formació i sensibilització de tos els professionals dels centres que va fer possible un canvi de mirada cap a les persones amb demència. El segon pas va ser el d’implementar una eina per a l’avaluació de la qualitat de vida de les persones que, com en el cas dels malalts d’Alzheimer, no podien comunicar verbalment als professionals el seu estat anímic. El mètode escollit per assolir això va ser el Dementia Care Maping (DCM), basat en l’adquisició d’habilitats empàtiques i una sèrie de mètodes observacionals.

El DCM és una eina observacional però també és un procés que permet planificar actuacions en base als resultats de l’observació. Una avaluació amb DCM consisteix a fer un seguiment continu al centre assistencial d’un grup de persones amb demència per part d’un observador (el mapejador) durant un període de temps de 5 hores aproximadament. Durant aquest temps, el mapejador (prèviament format en el mètode DCM) enregistra dos tipus d’informació:

–          Cada 5 minuts enregistra allò que li passa a l’individu, d’acord amb una llista de 23 categories conductuals que es divideixen entre les que tenen impacte positiu sobre el benestar i les que en tenen un de negatiu. Amb això obtenim una mesura del benestar durant un període de temps.

–          També s’enregistren les conductes del personal del centre per qualificar si aquestes són positives o negatives per a la persona (potenciadors i detractors personals).

Un cop finalitzada l’observació (mapa), el mapejador elabora un informe. Mitjançant reunions amb l’equip, els transmet el resultat i es planifiquen accions per tal d’assolir una millora a partir d’estratègies per evitar estats conductuals negatius en els usuaris i també per conscienciar els treballadors sobre l’impacte de les seves accions i conductes envers les persones ateses.

El Grup Mutuam va començar aquest procés l’any 2014. Actualment, comptem amb 75 persones formades en el mètode DCM, que s’ha convertit en una important ajuda per evidenciar l’efecte de les actuacions dels treballadors sobre les persones. També s’han reformulat les activitats que es porten a terme als centres en base als resultats de les categories conductuals detectades.

En aquests moments, el DCM està totalment integrat en el model de qualitat del Grup i és una eina molt valuosa per tal de promoure accions de millora mitjançant la creació de grups multidisciplinaris i també com a mesura de l’evolució de la millora continuada als centres.

En conclusió, s’ha pogut integrar en la pràctica assistencial un mètode rigorós que, a més de mesurar el resultat de les accions implementades, serveix també per descobrir nous camins per preservar i respectar la identitat de les persones amb demència.

Antón Molas

Director de l’Àrea Residencial

Grup Mutuam

Mara López parla sobre l’ús de la tecnologia a la Residència Rubí en una Jornada d’ACRA

Jornada ACRA

L’educadora social de la Residència Rubí de Grup Mutuam, Mara López, va impartir una ponència en el marc de la 5a Jornada en Atenció Centrada a la Persona d’ACRA, celebrada ahir a Barcelona. Amb l’objectiu de debatre sobre el futur de la tecnologia en el sector de la gent gran, l’acte va recollir casos inspiradors de diferents centres i residències.

La intervenció de Mara López es va produir a la tarda, en una de les dues taules organitzades perquè els professionals expliquessin les experiències portades a terme en les seves organitzacions. Sota el títol ‘Connecta’t. Projecte en xarxa’, l’educadora social va explicar com es treballen a la Residència Rubí la història de vida i les preferències de les persones amb l’ús de l’ordinador, mitjançant el qual, elles mateixes s’expliquen. La ponent va descriure la iniciativa com un nou sistema de relació i comunicació entre dues generacions. Ordinadors, correu electrònic, tauletes i Internet formen part de la centre, obrint-los una finestra al món, va explicar.

A banda de les taules d’experiències concretes, a la Jornada, hi va haver dues conferències –la primera, impartida pel cap del Servei d’Inclusió i Capacitació Digital de la Generalitat, Ricard Faura, i la segona, per la doctora en Filosofia Begoña Román– i un debat sobre el present i el futur de les noves tecnologies en l’ACP amb experts de diferents entitats. Un dels moments més anecdòtics de l’acte va ser quan un robot, el Pepper, va donar el tret de sortida al debat.

Guia de recomanacions ètiques en l’abordatge de la sexualitat en persones grans

Guia sexualitat residències

La doctora Maribel Esquerdo, presidenta del Comitè d’Ètica Assistencial (CEA) de Grup Mutuam, va presentar en una sessió clínica la ‘Guia de recomanacions ètiques en l’abordatge de la sexualitat en les persones grans’. El document, elaborat conjuntament amb els professionals de l’entitat Enric Buixadera, Núria Porcel i Anna Escolà, vol donar resposta a la necessitat de fer efectius els drets sexuals dels usuaris i usuàries dels diferents serveis i recursos del Grup i al fet que, entre 2009 i 2017, l’organisme que presideix hagi rebut 67 casos relacionats amb la temàtica.

La nostra societat entén que els drets sexuals formen part de la dignitat, la llibertat i el lliure desenvolupament de la personalitat del éssers humans i que el plaer i l’afecte formen part de les necessitats humanes i contribueixen a la felicitat, a l’augment de l’autoestima i a evitar l’aïllament social i emocional, entre d’altres. Tanmateix, quan les manifestacions d’índole sexual es produeixen en una residència de gent gran, aquestes acostumen a incomodar els treballadors i treballadores i també la resta de persones que hi conviuen.

L’abordatge de les expressions sexuals en entorns institucionalitzats no és fàcil però els professionals hem de crear condicions perquè les persones grans s’hi sentin lliures i no renunciïn a la seva sexualitat. És en aquest context que, des del CEA de Grup Mutuam i mitjançant equips interdisciplinaris amb professionals dels diferents centres i serveis, es decideix impulsar una guia de recomanacions que, des de l’Atenció Centrada en la Persona i els principis de la Bioètica, serveixi com a eina per abordar aquestes qüestions i millorar la qualitat de vida dels residents. Els objectius que es planteja aquest treball són: identificar i analitzar els conflictes ètics que sorgeixen en la pràctica diària a causa de l’expressió de l’afectivitat i la sexualitat, donar resposta al interrogants ètics que això pot plantejar a professionals, famílies i persones grans i promoure les bones pràctiques professionals respecte a l’abordatge d’aquestes necessitats.

Malgrat la sexualitat sigui reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut com un aspecte central de l’ésser humà, existeixen nombroses falses creences respecte a aquesta i la gent gran, com la idea que l’activitat sexual disminueix amb l’edat, que les persones grans no tenen capacitat fisiològica per mantenir relacions, experimentar plaer o despertar desig en altres o, fins i tot, que les que tenen desig sexual són immorals o anormals. En el cas de les que viuen institucionalitzades, a més, existeixen barreres addicionals com la manca de privacitat i l’actitud de professionals, residents i familiars, poblacions diana del nostre treball.

A l’hora d’abordar les expressions sexuals als entorns residencials, el primer que hem de tenir en compte és que cada persona i cada context defineixen una situació única. Per tant, no hi ha solucions genèriques i hem d’evitar donar respostes automàtiques sense reflexió als possibles conflictes que esdevinguin. El que sí que recomana la guia per a tots els casos és fer, primer de tot, una valoració de la capacitat cognitiva i de competència de les persones implicades. Cal tenir present que les persones amb deteriorament cognitiu també tenen necessitats sexuals, encara que tinguin alterada la capacitat de reconèixer-les i satisfer-les adequadament. Aquest deteriorament, però, no les incapacita per consentir el manteniment de relacions sexuals.

Els professionals hem de valorar cada cas atenent a les seves circumstàncies particulars. En això, ens pot ajudar analitzar el risc de la pràctica sexual per a la salut física i psicològica, la capacitat de decisió de les dues parts, els seus valors i històries de vida, a més de la seva opinió i la de les famílies. Partint de la idea que un comportament desinhibit no implica necessàriament una conducta sexual inadequada, hem d’identificar la causa d’aquesta, que pot ser orgànica, farmacològica, una alteració de la conducta, etc. A més, per actuar correctament haurem de tenir en compte en la valoració els principis de la Bioètica: beneficència, autonomia, no maleficència i justícia. En qualsevol cas, hem de vetllar perquè el respecte amb la llibertat dels residents es conjuri amb la protecció de  les persones més vulnerables.

En principi, els professionals han de partir de la premissa que per a considerar un comportament sexual com a inadequat aquest hauria de donar-se en un context social en què no hauria de produir-se. S’ha de tenir clar, així mateix, que totes les persones tenen els mateixos drets i llibertats independentment de la seva orientació sexual i que les organitzacions tenen el deure de promoure la bona convivència entre els residents i el respecte per la diversitat sexual.

La guia fa unes recomanacions genèriques a les institucions per tal de fer efectiu el dret a la sexualitat. Entre aquestes, hi ha, primer de tot, el fet de reconèixer-lo explícitament en els diferents elements comunicatius dirigits als usuaris, com les guies d’acollida, però també incloure preguntes sobre necessitats sexuals en les valoracions professionals, històries de vida, etc. És imprescindible reconèixer explícitament que no s’accepta cap tipus de discriminació sobre l’orientació sexual de les persones. Altres mesures que poden afavorir l’expressió de la sexualitat són la disponibilitat d’indicadors de ‘no molestar’ a les habitacions o d’espais polivalents que ofereixin intimitat a parelles de nova creació o en què un dels dos membres no viuen a la residència. A més a més, caldria promoure un pla de formació sobre sexualitat per als professionals.

D’acord amb la guia, les persones que treballen en les residències haurien de reflexionar sobre aquestes qüestions ens instàncies com, per exemple, els Espais de Reflexió Ètica, reunions interdisciplinàries i preparar-se per abordar els casos amb respecte i discreció. Haurien d’evitar caure amb paternalismes davant les manifestacions sexuals i, quan aquestes són públiques, haurien d’afavorir unes bones pràctiques i no alimentar la sensació d’escàndol, tot vetllant pel respecte mutu. No obstant això, ha de quedar clar que l’atenció sexual dels residents queda fora de les funcions dels professionals i que aquests han d’actuar sempre de manera coordinada i en consens.

Pel que fa a les persones grans, la guia recomana que se’ls ofereixi donar el consentiment per incloure l’abordatge de les necessitats sexuals en les valoracions, històries de vida, PIAI, etc. Així mateix, se’ls pot oferir participar en tallers o xerrades per treballar sobre aspectes relacionats amb la sexualitat. Per la seva part, elles han de respectar les persones amb una orientació sexual diferent.

Per últim, la guia també reserva un espai per als familiars dels residents. Així, recomana que aquests siguin informats des dels primers contactes sobre la política del centre respecte als drets sexuals i que se’ls ofereixi la possibilitat de rebre assessorament sobre aquestes qüestions. Cal tenir present que, si la persona gran no presenta deteriorament cognitiu, la informació sobre la seva sexualitat s’ha de tractar amb ella de manera confidencial, llevat que expressi el contrari.

En definitiva, aquesta guia pretén dotar d’eines a les institucions i equips professionals per abordar una qüestió que, per condicionaments socials i morals, sovint se’ns fa difícil. L’objectiu que hi ha darrera de tot és millorar la qualitat de l’assistència que donem a les persones i recordar, així mateix, que la sexualitat no es jubila.

Dra. Maribel Esquerdo

Metge del PADES Gràcia i presidenta del CEA

Grup Mutuam

Partides de ping-pong al Centre de Dia La Creu de Barberà

ping-pong centre de dia Creu de Barberà

Seguint amb l’estimulació física i aplicant el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) arran d’escoltar les aficions dels usuaris, al Centre de Dia La Creu de Barberà, equipament que Mutuam gestiona a Sabadell, han volgut organitzar partides de ping-pong per a ells.

En aquest cas, van ser dos sèniors els que van manifestar que de joves practicaven aquest esport, pels quals va resultar molt evocador el fet de retrobar-se amb una pala de ping-pong a la mà, després de tants anys. Van gaudir molt de les partides i van reconèixer, amb certa resignació, com les limitacions de l’edat no els permeten jugar com abans. De passada, alguna altra companya es va animar a provar, descobrint habilitats noves. Tots plegats van fer d’aquell, un moment perfecte per fer exercici i sentint-se alhora una mica més joves.

L’educadora de la Residència Vila-seca, ponent en una jornada sobre ACP

Bellón a Jornada ACP

Marta Bellón, educadora de la Residència Vila-seca va participar en la 4a Jornada d’Atenció Centrada a la Persona organitzada per l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), celebrada el passat 18 d’octubre a la Torre de Telefònica de Barcelona. L’eix de la seva intervenció va girar entorn diferents experiències vinculades amb l’ACP a diferents centres residencials.

La proposta que va presentar l’educadora social es titulava ‘Família i equip, acció compartida’, un projecte que tenia com a finalitat oferir un espai a les famílies on poder compartir amb la seva gent gran activitats significatives i dotar-se de noves eines de comunicació. La iniciativa la va arrencar Yolanda Domenech, coordinadora auxiliar de la residència i Marta Bellón , educadora social. Ambdues van portar a terme tallers guiats, els divendres a la tarda, de 18h a 19h, durant els mesos d’abril, maig, juny i juliol. Les seves propostes van ser, entre d’altres: tècniques Montessori, tallers manuals, tallers de cuina, activitats d’estimulació cognitiva, amb música o aromateràpia.

El nivell d’assistència no va ser, segons la ponent, el més destacable dels tallers, sinó que ho va ser la constància dels participants, tot convertint aquest espai de manera espontània en un espai d’ajuda mútua, on descobrien el mon del Hygge (recerca de la felicitat en les petites coses), connectaven amb el seu familiar i compartien inquietuds. Bellón va fer una exposició amb diapositives i vídeo en què es mostraven les sensacions de les famílies i, finalment, una exposició de les dificultats i facilitats del projecte amb les propostes per al següent trimestre.

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Un nou servei de salut mental amb la integració comunitària i la dignitat de la persona com a prioritats

Centre residencial Mutuam Manresa

El Grup Mutuam disposa des del mes de maig de 2018 d’un servei de salut mental privada (preu de 1.700 euros, amb IVA inclòs). Es tracta de 10 places en el Centre Residencial Mutuam Manresa que se sumen a les 50 concertades amb la Generalitat de Catalunya que ja tenia la Llar-residència La Sardana, ubicada al mateix edifici. D’aquesta manera, l’entitat posa la seva experiència de anys en aquest àmbit a l’abast de persones amb malaltia mental que vulguin accedir a un servei residencial obert de suport, ja sigui de forma temporal, per una necessitat puntual de la família, o permanent.

Tenir cura de persones amb malaltia mental pot generar situacions d’estrès i esgotament a les famílies i Grup Mutuam ha identificat al llarg de la seva trajectòria diferents situacions en què un descans temporal és molt recomable. Una de molt habitual és quan es produeix un risc de claudicació del cuidador principal a causa d’una situació de desgast emocional. També es donen, però, situacions en què l’esgotament és físic, perquè la persona de qui es té cura, a més de la patologia psiquiàtrica, té dependència física. Un altre cas, que dona lloc al que es coneix com a servei de ‘respir’, és quan les famílies sol·liciten una estada temporal perquè el cuidador principal marxa de vacances o es troba en situació d’ingrés hospitalari. Per últim, també pot ser que després d’un ingrés psiquiàtric o més orgànic l’usuari no es trobi encara en les condicions adequades per al retorn domiciliari i que li convingui una estada de rehabilitació per acabar d’ajustar tractaments, hàbits, etc.

Atenent la singularitat

Com a la resta de centres i recursos del Grup Mutuam, el model assistencial en què es basa aquest nou servei és el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). Això implica cuidar l’usuari respectant la seva dignitat, valorant la seva història de vida i tenint en compte les seves necessitats i capacitats. Aquesta manera d’entendre l’atenció es tradueix en el foment de l’autonomia i l’autoestima de la persona i en el reforçament de la seva integració en la societat i dels seus vincles comunitaris.

Així, la jornada d’un usuari d’aquest servei inclou, a més de la realització de les activitats de la vida quotidiana, amb més o menys suport segons les seves necessitats, la participació en activitats internes i externes. Al centre, es promou la seva implicació directa en les rutines domèstiques i l’assistència, d’acord amb les seves preferències, als tallers de temàtiques diverses que s’hi organitzen cada dia, amb una programació que canvia semestralment. A més, si volen fer exercici físic poden apuntar-se a la piscina o a altres equipaments esportius del municipi. Els caps de setmana, seguint la filosofia de normalitzar i integrar en la comunitat les persones amb malalties mentals, s’aposta per la participació en l’agenda d’oci i cultura de Manresa, organitzant sortides al cinema, al teatre, etc.

Integració i rehabilitació

El manteniment del vincle amb la família i la implicació d’aquesta és un altre dels eixos estructurals del model d’atenció que es posa en pràctica en aquesta residència oberta de Grup Mutuam. El diàleg amb ella és permanent i s’hi estableixen pactes de visites. D’altra banda, es promou l’ocupació dels usuaris en centres especials de treball de l’entorn com un bon mitjà per facilitar l’autorealització i la integració.

L’assistència i la supervisió dels usuaris, així com l’acurada definició i seguiment dels objectius rehabilitadors, està garantida les 24 hores del dia gràcies a un equip multidisciplinari format per la directora, un metge, una psiquiatra, una psicòloga, una infermera, una treballadora social, una terapeuta ocupacional i 12 auxiliars que fan tasques de rehabilitació terapèutica.  El centre s’ubica al barri de les Escodines de Manresa, ben comunicat en transport públic, i consta de deu habitacions individuals amb bany i d’estances compartides, com menjador, sala d’estar, sala de fisioteràpia, espai per a tallers, biblioteca i un pati enjardinat.

Si necessiteu més informació sobre la Llar-residència la Sardana, podeu trucar al telèfon 93 873 24 12 i preguntar per Alba Ruiz, la treballadora social, que us resoldrà qualsevol dubte i us pot concertar una visita.

Encara no coneixes la Llar-residència La Sardana?Ampliar informació

Capdevila: ‘Vam iniciar aquest projecte perquè vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme’

Propiocepció en la Jornada Residencial

Dues treballadores de la Residència les Franqueses del Vallès, Anna Capdevila, terapeuta ocupacional, i Estefania Lamata, fisioterapeuta, van presentar el projecte ‘Propiocepció en demències’ en el marc de la I Jornada Residencial del Grup Mutuam.

La terapeuta ocupacional Anna Capdevila va iniciar la seva exposició descrivint el projecte de millora assistencial que han implementat a la Residència les Franqueses del Vallès propietat de la Fundació Privada de Les Franqueses del Vallès per a gent gran que gestiona Mutuam. La intervenció, va explicar, s’ha fet a la unitat de psicogeriatria de la residència amb persones que presenten una puntuació del 0 al 20 a l’escala de Barthel, un MEC no valorable i un Pfeiffer de 10 errors. És a dir, persones amb una dependència molt alta i un deteriorament cognitiu greu o molt greu. ‘Vam iniciar aquest projecte perquè, des de l’equip tècnic de la residència, vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme, que els resultats que aconseguíem no responien als objectius que ens havíem establert i que la concentració, atenció i participació que aconseguíem no era la que a nosaltres ens hauria agradat’, va recordar Capdevila, que va afegir com a motiu la manca de satisfacció que observaven en els usuaris de la unitat de psicogeriatria.

En aquest context, va relatar la ponent, va aparèixer al centre el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) i s’hi va fer un Demential Care Mapping (DCM) els resultats del qual no van ser els que esperaven. ‘Ens vam començar a sensibilitzar i a qüestionar-nos seriosament si el que estàvem fent era la intervenció adequada’, va assenyalar. A partir de llavors, l’equip va començar a formar-se en l’ACP i en el DCM, a buscar intervencions alternatives a les convencionals i a plantejar l’estimulació multisensorial.

En la formació en estimulació multisensorial, el primer que, segons Capdevila, els van mostrar i el que els va fer obrir els ulls va ser la piràmide de desenvolupament. Aquesta, va explicar, té com a base les habilitats amb les quals naixem i, a partir d’aquí, mostra les que anem absorbint i els aprenentatges, fins arribar a la cúspide de la piràmide, on hi ha els coneixements acadèmics. ‘Nosaltres, fins llavors, no havíem tingut en compte la base i ens havíem plantejat constantment activitats que incidien en el segon i tercer esglaó’, va recordar la terapeuta ocupacional, que va assegurar que ‘res funcionava’ perquè en una demència avançada les habilitats comencen a perdre’s fins arribar a l’esglaó més baix. Va ser llavors quan van replantejar-se el que estaven fent a la unitat de psicogeriatria, i una de les noves activitats va ser la de la propiocepció.

Percepció del propi cos

La ponent va compartir amb el públic assistent la definició segons la qual la propiocepció és l’apreciació de la posició, l’equilibri i els canvis en el sistema muscular, especialment en la locomoció, o, dit d’una altra manera, el sentit que indica a l’organisme la posició de les diverses parts del propi cos. Tenint en compte això, Capdevila va subratllar que, quan la dependència d’una persona és tan summament elevada que no es pot moure i els estímuls que li han d’arribar de l’exterior no se’ls provoquen, a aquesta no li arriba la informació per saber quina és la seva posició. Per això, va explicar, van decidir-se a fer una intervenció basada en la propiocepció, destinada fonamentalment a aquelles persones que presentaven una baixa connexió amb l’entorn, una molt baixa participació en qualsevol tasca, fins i tot en les activitats de la vida diària, i sobretot, una visibilitat de malestar que no eren capaços de resoldre.

Per començar, l’activitat la van portar a terme, d’acord amb la formació rebuda, aplicant massatges propioceptius en el moment de les tasques d’higiene i vestit dels usuaris. ‘Amb aquestes intervencions proporciones informació del propi cos, fet que dona seguretat a la persona i li facilita la relaxació’, va detallar la ponent. Va explicar que es combina el massatge basal, donant informació del propi cos, amb massatges propioceptius en alguns moments. En aquest sentit, va explicar que els receptors de la propiocepció es troben sobretot en les articulacions grans (espatlles, colzes, canells, etc.) i que la manera de portar a terme la intervenció és aplicant una pressió profunda amb les dues mans sobre les diferents articulacions d’una banda del cos i, acte seguit, sobre l’altra banda. Això, va reconèixer, implica dedicar més temps a les activitats i, per tant, van haver de fer canvis d’organització i d’horaris, a més d’oferir una formació específica a les auxiliars i incrementar la comunicació.

Capdevila va acabar la seva presentació descrivint el perfil d’usuaris amb qui van arrencar el projecte. Es tractava de vuit persones, quatre d’elles amb una alta dependència i una escassa comunicació, una alta desconnexió amb l’entorn i una mobilitat molt reduïda. Les altres quatre tenien uns trets similars però la comunicació, tot i ser dificultosa, encara es produïa, estaven connectats intermitentment a l’entorn de forma passiva i la mobilitat era reduïda.

Millora del benestar

La fisioterapeuta de la Residència Les Franqueses, Estefania Lamata, va ser l’encarregada d’exposar els resultats del projecte ‘Propiocepció en demències’. Per obtenir els resultats, va explicar, van tenir en compte la conducta, el benestar, la connexió durant la intervenció i la facilitació a les gerocultores de les mobilitzacions, deambulacions i realització de les AVD. ‘Els resultats ens mostren que la connexió ha estat total en tots els casos’, va afirmar la ponent, que va afegir que en el primer grup van arribar a manifestar el benestar que els produïa la intervenció. A nivell de conducta, va assenyalar Lamata, en el grup 1 la relaxació va ser major que en el 2, i en aquest sempre es va produir o bé una activació o bé una relaxació. Pel que fa al benestar emocional, en el grup 1 va ser total, mentre que en el 2 es van trobar amb alguns residents per als quals el contacte físic no els era agradable. Un aspecte que, va subratllar, cal tenir en compte a l’hora de decidir fer un massatge. Per últim, va assegurar que en general els participants havien facilitat les AVD, les mobilitzacions i les deambulacions, tot i que alguns, els que s’havien activat durant la intervenció, l’havien dificultat. ‘S’ha de reconduir el treball de les gerocultores, ja que no podem treballar igual amb una persona que es relaxa que amb una que s’activa’, va recordar Lamata.

Com a conclusions, la fisioterapeuta va destacar el fet que s’hagués incidit en el benestar dels usuaris. Així mateix, va assenyalar que s’estaven prioritzant altres necessitats dels usuaris, no només rentar-los, vestir-los i alimentar-los, i que calia tenir en compte les subjectivitats i vivències dels treballadors. Lamata va finalitzar la seva presentació recordant el gran esforç per part de l’equip de professionals, a qui va agrair la feina feta.

Unitat de Convivència de la Residència Vila-seca: un premiat canvi en l’atenció

Sessió clínica Unitat de Convivència

Ivana Expósito, infermera, responsable higiènic-sanitari i coordinadora d’infermeria de la Residència Vila-seca de Grup Mutuam, va ser l’encarregada d’exposar en una sessió clínica l’experiència ‘Unitat de convivència. Un canvi en l’atenció’, implantada en el centre de dia d’aquest equipament del tarragonès i guanyadora d’un Premi ACRA a la Millora de la Qualitat.

La Residència Vila-seca per a gent gran de Grup Mutuam va fer les primeres passes en la implantació del model d’Atenció Centrada en la Persona el 2012. La primera etapa d’aquest procés va centrar-se en la creació del Grup Motor, que inicialment estava integrat per vuit professionals de perfils diversos, un dels quals provinent del servei de centre de dia. Aquest equip ha estat l’encarregat d’impulsar el canvi de model promovent la implicació de la resta de companys. Tots els seus membres van rebre formació i sensibilització per part de l’entitat Alzheimer Catalunya i tres d’ells una formació específica en l’eina dementia care mapping (DCM).

Entre 2014 i 2015, es va impartir formació a tot el personal d’atenció directa i indirecta i es van incorporar nous membres al Grup Motor. Aquest equip es reuneix periòdicament des de llavors per avaluar la implantació del model ACP, definir actuacions de millora i fer seguiment d’aquestes.

Anteriorment a la creació de la Unitat de Convivència en el centre de dia, els usuaris estaven distribuïts per les tres plantes d’internament segons el seu deteriorament funcional i cognitiu. Per fer l’avaluació prèvia a la creació de la Unitat de convivència es va utilitzar el DCM, en què s’havia format a tots els membres, i que és una metodologia d’observació que permet determinar la qualitat assistencial que reben les persones amb demència i també fer recerca. Així mateix, es va fer servir el model Avançar que ajuda als propis professionals a avaluar el grau d’implantació de l’ACP i integrar-lo amb la metodologia de millora contínua, fent revisions participatives dels processos i de vida quotidiana dels usuaris. Per últim, es van fer enquestes de satisfacció a familiars dels usuaris i treballadors de la residència.

Aspectes pendents en l’ACP

Primer de tot, es va fer un reunió amb els familiars de les persones usuàries i incloent el personal d’atenció directe del servei per explicar el projecte i incloure’ls en aquest. Llavors es va procedir a la transformació dels espais d’acord amb les necessitats identificades. Així, a la sala d’estar, s’hi van incorporar sofàs i butaques reclinables i una televisió, es va col·locar un vinil decoratiu a la paret i es van fer servir prestatgeries separadores d’ambients. Pel que fa al menjador, s’hi van crear dos espais diferenciats i es van decorar amb artesania obra dels propis usuaris. Es va crear, a més, un petit espai de cuina amb nevera, cafetera i microones, perquè els propis usuaris es poguessin preparar infusions i organitzar-s’hi tallers de cuina i berenars. Al lavabo s’hi va incorporar una pica amb un mirall per tal de potencia l’autocura. La terrassa va ser un dels espais que va viure una transformació més important. S’hi va potenciar l’hort que ja existia i s’hi van incorporar jardineres, tendals i mobiliari de terrassa. Sessió clínica Unitat de Convivència

Com a resultats, a partir d’una enquesta als usuaris, es va constatar que el 82% estaven satisfets amb el canvi i que un 91% referien una millora en l’espai físic, en els relacions interpersonals i beneficis a nivell cognitiu, anímic i conductual. Pel que fa als treballadors, van transformar les rutines professionals d’un estil centrat en la tasca “fer per” a un altre centrat a “fer amb” la persona. Així mateix, es va produir una implicació progressiva d’alguns dels familiars en les activitats quotidianes desenvolupades en la unitat.

Com a conclusió, es pot afirmar que aquesta és una bona pràctica d’aplicació del Model d’ACP perquè intenta desenvolupar, amb les unitats de convivència, les diferents dimensions en les quals es basa el model. A més, es tracta d’un experiència en què han participat tots els agents implicats (usuaris, treballadors i famílies) i que, com a projecte pilot, és transferible. S’ha comprovat que els usuaris amb menys deteriorament cognitiu influenciaven positivament en els usuaris amb un deteriorament més elevat, que el treball ha esdevingut més proper a la cura en domicili i que ha augmentat el sentit de pertinença al servei i al municipi per part tant de les persones que hi viuen com dels professionals que hi treballen. Per tot això, aquest projecte de la Residència Vila-seca ha resultat guanyador del premi de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials de 2017.

 

Autors:

Silvia Mirete, directora

Yolanda Domenech, coordinadora d’auxiliars

Marta Calvet, treballadora social

Ivana Expósito, RHS – Infermeria

Residència Vila-seca 

Bellón: ‘Per a un resident el sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’

Marta Bellón a la 1a Jornada Residencial

L’educadora social de la Residència Vila-seca, Marta Bellón, va parlar sobre treball en la comunitat en el marc de la primera Jornada Residencial de Grup Mutuam. En la seva intervenció va explicar quins són els objectius d’aquest des de l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona i com s’ha treballat amb la comunitat al seu centre des de fa 7 anys, tot coincidint amb l’inici de treball amb ACP.

El treball en la comunitat es considera una pràctica d’èxit dintre del model d’Atenció Centrada en la Persona. Marta Bellón va exposar que, tot i que des que va obrir la Residència Vila-seca sempre hi havia hagut una inquietud per aproximar-la a la comunitat, va ser fa set anys que es va començar a treballar des de l’òptica de l’ACP. Amb aquest model, va explicar, el que es busca amb les persones grans o amb alguna discapacitat és millorar la seva qualitat de vida i potenciar la seva autonomia i integració. Per això, va afirmar l’educadora social, ‘primer de tot, el que hem de tenir present és que l’usuari és una persona i, com ens recorda la dita, una persona ho és a través dels altres’. La ponent, recollint el que postula la gerontòloga Naomi Feil , va assenyalar que, a banda de les necessitats bàsiques, les persones tenim tres necessitats molt importants: la de sentir-nos ocupats, la d’estima i la de pertinença. ‘Per a un resident, aquest sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’, va assegurar.

Mantenir o crear nous vincles socials

Bellón va explicar als assistents a la jornada els diversos objectius que es van plantejar a la Residència Vila-seca amb el treball comunitari. Un d’ells – va assenyalar – és el de ‘disminuir els estereotips associats a les persones simplement pel fet de ser grans o tenir alguna patologia’. D’altra banda, va exposar, es vol donar continuïtat a les relacions que hagin pogut tenir els residents en la mateixa comunitat, tenint en compte que moltes de les persones que resideixen en el centre són del municipi i tenien hàbits molt comunitaris abans d’ingressar-hi. En el cas de les persones que vénen de fora, en canvi, el que s’intenta és que estableixin noves relacions amb la comunitat i amb altres recursos i activitats que pugui oferir el municipi, segons Bellón. D’aquesta manera, el que es procura, va afirmar, és ‘minimitzar l’impacte que pugui tenir aquest canvi d’anar de la llar a la institució’. El darrer objectiu del treball comunitari que va assenyalar va ser el de mantenir el reconeixement, el respecte i la confiança en la persona tot preservant aquestes relacions.

Tot seguit, la ponent va exposar les dades d’activitats comunitàries recollides a partir de les memòries del centre dels darrers set anys, moment en què es va començar a implementar l’ACP. En aquest temps, segons va mostrar, el centre ha establert una col·laboració amb un total de 46 entitats. La mitjana ha estat de 22 cada any, tot i que el nombre ha anat creixent. Bellón va llistar algunes d’aquestes entitats, com els serveis sanitaris, associacions de veïns, grups de teatre, el Casal de la Dona, la Creu Roja, el Conservatori, la parròquia, mitjans de comunicació o la Biblioteca municipal, entre d’altres. L’educadora social va assenyalar que la majoria s’havien desenvolupat amb entitats locals, però que també se n’havien fet algunes amb entitats de fora, com el departament de Justícia de la Generalitat o amb museus.

Respecte a les activitats de tipus comunitari que s’ha portat a terme, tal i com recollia l’estudi, se n’han fet 76 de diferents, de les quals 15 s’han repetit. La ponent va explicar que algunes havien tingut més continuïtat que d’altres, i en va destacar la relació amb els mitjans de comunicació, les festes tradicionals del poble, una activitat amb patges, l’acollida d’estudiants en pràctiques, una paella popular i solidària i les nombroses accions amb els serveis sanitaris del municipi.

Apoderar l’usuari

Bellón va exposar com l’estudia reflectia que s’havien fet activitats a l’exterior i a l’interior, però moltes més dins del centre, ‘perquè portar el grup fora sempre és més difícil’. Així mateix, va assenyalar que el que també es fa és cedir l’espai residencial per acollir activitats d’àmbit municipal que no estan només adreçades als residents, com el ioga que setmanalment organitza una associació de veïns. A més, va explicar que tot i que no disposen d’un programa intergeneracionals com a tal, sí que han portat a terme diverses activitats per afavorir les relacions dels residents amb persones de diferents edats pel valor que tenen. Així, va especificar que en aquests set anys s’han organitzat trobades amb joves, passejades amb usuaris d’un centre de salut mental, visites a escoles, activitats de cuina amb alumnes de l’escola d’hostaleria,  jornades interculturals amb una associació senegalesa, una missa mensual oberta a tota la comunitat, visionat de vídeos històrics, petanca, etc.

La ponent va subratllar la importància d’organitzar també activitats a partir de les demandes dels usuaris, de manera que ‘es potencia la capacitat de presa de decisions, apoderant-los i millorant la seva autoestima’. Gràcies a les històries de vida i l’ACP, va assegurar, s’ha pogut extreure més informació per organitzar aquest tipus d’activitats.

Per concloure la seva intervenció, Bellón va reclamar empatia cap als residents per part dels professionals recordant aquella sensació que tenim de vegades quan ens llevem d’una migdiada i no sabem on som, quina hora és, si toca anar a treballar… i que és la que tenen moltes de les persones grans amb demències, i que es pronuncia si no es troben a casa, sinó en una institució. Va recordar que són els altres, els professionals i la comunitat, els que els han de donar ‘l’oportunitat de sentir-se compresos i escoltats, de sentir que són ells un altre cop’, i va subratllar que, des de l’enfocament de l’ACP, cada conducta té un significat i que encara que els usuaris no expressin els seus sentiments de la manera que està estipulada, cal escoltar-los per mirar d’entendre’ls.