“Posar-me un equip de protecció em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres quan treballen”

Usuària i familiar Residència Vila-seca

Maria Àngels Ponce, filla d’una usuària de la Residència Vila-seca

La Maria Àngels ha viscut en primera persona la fins fa poc inimaginable situació de no poder visitar un familiar ingressat en un centre per a gent gran. Es tracta de la seva mare, la Carme Ferrando, a qui a causa de les mesures de restricció contra la propagació de la COVID-19 no va poder veure en persona durant gairebé tres mesos. La Carme va néixer el 1920 i des del 2013 viu a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, a tocar de casa de la seva filla, que la pot veure des de la finestra. Una salut envejable va impedir que aquesta vila-secana de soca-rel trepitgés cap hospital fins als 80 anys, però ja fa més d’una dècada que pateix una demència que, en el moment de l’ingrés, ja estava en una fase molt avançada. «La mort del meu pare la va afectar bastant i es va accelerar el seu deteriorament», recorda la Maria Àngels, que aleshores vivia a casa. Les dificultats de mobilitat que patia i el fet de no disposar d’habitatge adaptat van convèncer la filla que el millor per a la Carme era que visqués en una residència. «Ella no va ser gaire conscient de l’ingrés, però com que tenia problemes per moure’s, li vam dir que allà l’ajudarien amb exercicis que no podíem fer a casa», explica la Maria Àngels. 

La seva mare es va adaptar bé i admet que el canvi va ser més costós per a ella, però que s’hi va haver d’habituar: «soc filla única i em feia mal, però a poc a poc vam anar veient que l’espai estava molt bé i que podíem anar-hi a veure-la sempre que volguéssim». Com que la Maria Àngels encara treballava i tenia uns horaris força imprevisibles, la treballadora que els oferia suport a casa amb la mare també va continuar assistint-la a la residència, on anava per donar-li l’esmorzar, el dinar i el sopar. «A més, jo hi anava cada tarda», explica l’entrevistada, que admet que paulatinament es va acostumar a la nova rutina.  

La tranquil·litat que l’ha acompanyat durant tots aquests anys es va veure truncada per l’inici de la pandèmia causada per la Covid-19 i pel confinament. «Recordo que el 10 de març ja em van dir que restringien les visites a una sola persona i en uns horaris determinats, però dos dies després em van informar que ja no se’n permetien». Malgrat l’angoixa i la tristesa que la van envaïr al principi, assegura que la bona comunicació amb la residència la va ajudar. «Des dels primers dies, fèiem videotrucades i, com que la veia bé, em tranquil·litzava», relata. A més, la directora va crear un grup de difusió per a familiars, que va permetre que en tot moment tinguessin informació de les accions que es portaven a terme. Així va ser com la Maria Àngels va anar acceptant la situació. 

Uns dies després, però, la van trucar de la residència per informar-la que la seva mare tenia febrícula i que la deixarien a l’habitació en observació. Com que en un parell de dies va estar millor, no li va donar gaire importància, però quan a finals de març es va confirmar el primer cas de Covid-19 a la residència i ella va tornar a tenir febre es va espantar.  A la Carme la van passar a la planta 2 de la Residència Vila-seca junt amb altres residents que tenien els mateixos símptomes.  A partir d’aquell moment, relata l’entrevistada, «el contacte va ser constant». Malgrat que eren uns dies complicats al centre, va tenir sempre accés telefònic a la infermera i informació directa de com anava tot. La prova PCR no li van poder fer fins a principis d’abril i, en pocs dies, es va saber que el resultat era positiu. «Llavors em va caure el cel al damunt, perquè sabia que hi havia persones que havien mort d’això», recorda la Maria Àngels. I afegeix: «la situació em va servir per fer un exercici de serenor i per a aprendre a deixar-ho tot en la mà de Déu i dels professionals de la residència, que sé que han fet tot el que han pogut». 

La Maria Àngels assegura que només té paraules d’agraïment per a l’equip professional de la Residència Vila-seca, un col·lectiu que va rebre mostres de suport per part de molts familiars durant el confinament, alguns dels quals penjaven pancartes amb missatges davant del centre. «Hi va haver empreses del municipi que van fer donacions de materials i un col·lectiu de dones del barri de La Plana que va confeccionar mascaretes», subratlla l’entrevistada, que no vol que passi per alt l’empatia que es va generar entre tothom. 

A causa de la Covid, la Carme va estar tot el mes d’abril delicada i va perdre pes. «En una de les videoconferències la vaig veure molt deteriorada i vaig trucar a la infermera, que em va tranquil·litzar», explica la filla, que assegura que la comunicació constant la feia estar assossegada dintre de la intranquil·litat de la situació. «La veritat és que vaig fer molta confiança a l’equip», afirma. A més, al llarg de la crisi sanitària, diu, s’han reforçat els vincles entre les famílies dels residents i s’han anat trucant per donar-se ànims. 

La mare es va anar recuperant a poc a poc i, 89 dies després del tancament, els familiars van poder entrar de nou a la residència. «Ella estava bé», recorda l’entrevistada del retrobament, «però havíem de mantenir les distàncies, i allò de no poder-la abraçar em feia mal al cor». Tot i la impotència que això li generava, la Maria Àngels ho entenia. Veient el seu patiment, però, un dia li van oferir un equip de protecció individual per tal que pogués acostar-se a la seva mare. «Això em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres treballant amb aquella vestimenta que provoca tanta calor», assenyala. 

La Mària Angels destaca l’estreta relació que té amb les auxiliars de la residència, a qui un dia els va dir una frase que a elles els va marcar: «penseu que sou els meus ulls, les meves mans i la meva veu tot el temps que jo no soc aquí» . Explica que ara pot visitar a la seva mare un cop a la setmana durant mitja hora, amb mascareta i pantalla protectora. «Li faig petons igualment i li toco la ma i li explico moltes coses, tantes que, de vegades, arruga el front com volent-me dir que l’atabalo», relata entre somriures. El seu rostre es torna a posar seriós, però, quan descriu l’angoixa que sent en pensar que potser aviat, amb el creixement de contagis, tornaran a tancar la residència a les visites. De fet, les darreres mesures preses impedeixen que els familiars puguin treure els residents a passejar fora del centre. «L’equip professional fa tot el que pot perquè no entri el virus, però és complicat», reconeix la Maria Àngels, que afegeix que ella preferiria que es prenguessin totes les precaucions possibles però que no s’impedissin les visites, tenint en consideració les necessitats emocionals tant de pacients com de famílies. «Durant el confinament pensava en el fet que si la meva mare empitjorava no podria estar amb ella en els últims moments i que moriria sola, i això m’angoixava molt. No vull tornar a passar pel mateix», assegura. També explica, però, que la directora del centre li va oferir que entrés a veure-la amb un equip de protecció posat i que ella ho va rebutjar perquè creia que havia de ser prou forta i complir amb les restriccions. Malgrat els sacrificis que li suposi, la Maria Àngels es resigna a complir amb les mesures que es prenguin amb bon criteri d’acord amb l’evolució de la situació: «ens hem d’acostumar a conviure amb un virus que és agressiu». 

L’abordatge de la disfàgia en temps de COVID-19

Disfàgia

La COVID19 ens ha mostrat la cara més feroç de la pandèmia en els centres sociosanitaris, residències geriàtriques i hospitals, i ha posat l’èmfasi en persones molt vulnerables, la gent gran, i especialment en persones que requereixen cures específiques, com és el cas de les que pateixen Alzheimer, Parkinson, dany cerebral adquirit, com l’ictus, i traumatismes cranioencefàlics.

Amb aquesta introducció, pretenc enfortir i donar protagonisme als equips interdisciplinaris dels centres sociosanitaris. Hem de destacar els equips d’auxiliars i infermers/as, metges, logopedes, terapeutes ocupacionals, nutricionistes, fisioterapeutes, treballadors/es socials, personal de neteja i cuina i directius/ves, que han hagut de posar-hi el cos i lidiar amb les seves emocions, a més de portar a la pràctica protocols d’actuació, iniciatives innovadores i accions amb una visió avançada als esdeveniments i la millor de les intencions, per tal d’oferir als nostres pacients i residents la millor qualitat de vida, en moments difícils i de tensió acumulada.

Si bé cada professional, cadascun en les seves competències i les seves decisions, ha donat el màxim de si, volem posar l’accent en l’equip d’auxiliars, que ha demostrat estar a l’altura de la situació i ha tingut una mirada de compromís, ha doblegat esforços i, tal i com volem subratllar en aquest article, ha portat a la pràctica indicacions del servei de logopèdia en temps de pandèmia.

Moltes mesures i objectius d’abordatge s’havien descrit en formacions sobre el tema de la disfàgia i fins i tot s’havia pogut fer un traspàs d’informació sobre els perills que comporta un pacient amb disfàgia. Tanmateix, ara, s’hi sumava un nou ingredient: la COVID19.

Les seqüeles de la COVID19 en les persones greument afectades han presentat els símptomes següents:

– Odinofàgia (dolor que s’experimenta en empassar aliments)
– Pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte.
– Disfonies.
– Dificultats respiratòries.
– Disfàgies (dificultats per empassar qualsevol aliment)
– Afàsia
– Quadres confusionals, deterioració cognitiva, física, muscular, etc.

Segons el doctor Pere Clavé, director de Recerca de l’Hospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme (Barcelona), i president fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, un 55% de les persones afectades greument per COVID19 han presentat disfàgia i, sumat a això, riscos de desnutrició (75%) i de malnutrició (25%). Això ens parla de la gravetat de la nova realitat que estem vivint en els centres sociosanitaris i hospitals. D’aquí la importància que dins dels equips transdisciplinaris s’incorpori la figura del/la logopeda, com un agent actiu per liderar el tema de la disfàgia en l’àmbit de salut, ja que les conseqüències de no diagnosticar-la poden portar a resultats de major incidència, com: deshidratació, desnutrició, pneumònies aspiratòries, infeccions respiratòries, prolongació de l’ingrés i, en casos extrems, mortalitat.

La disfàgia no és només un problema nutricional, és una conseqüència que engloba un ventall d’impactes que van des del nutricional fins a l’emocional, sociocultural, sanitari i familiar. Si el pacient o resident no pot empassar de manera adequada, l’aliment o líquid poden anar al pulmó en comptes de dirigir-se cap a l’estómac i ocasionar-li tos, canvis de veu, reflux o pèrdua de líquid per les comissures, així com que li quedin restes dels sòlids en la llengua. Les aspiracions poden ocasionar seqüeles majors, com infeccions, febre, pèrdua de pes i pneumònies.

Eines logopeda
Eines logopeda

Per tal de fer més eficient la deglució, el professional de la Logopèdia treballa la força i la coordinació de la musculatura, la respiració i la bona coordinació deglutora. I ho fa en equip, amb tota la informació que li faciliten el metge, l’infermer i el treballador social, que anticipen el context biopsicosocial del pacient o resident, en el qual es confirmarà, mitjançant protocols MECV.V. (mètode d’exploració clínica, volum i viscositat), l’enquadrament de la disfàgia, el grau d’aquesta i la textura que requereix. Això implica un procés d’anada i tornada, tenir empatia, ser un professional resilient que dialogui amb el pacient o resident amb respecte, tenint en compte el seu cas i les seves circumstàncies, i que posi les adaptacions a la seva disposició. Segurament en aquest camí caldrà fer ajustos, agregar-hi objectius nous, quan es produeixen avenços, reorientar objectius i sobretot explicar-ho tot, amb una escolta activa i diàleg, al pacient o familiar. No és un procés curt, sinó que requereix cada dia d’una suma d’iniciatives personals.

S’haurà d’informar la família, sumar-la a aquests nous esdeveniments, donar-li eines perquè pugui construir una nova imatge alimentària del seu familiar hospitalitzat, sostenir-lo en moments d’adversitat, generar accions comunes i de compromís i, com sempre diem, “estar en el mateix vaixell” a l’hora de dur a terme un abordatge de la disfàgia.

L’observació i el seguiment del logopeda van acompanyats de la informació que l’equip d’auxiliars ens traspassa dia a dia per saber i conèixer de primera mà una realitat augmentada de com ha transcorregut la setmana. Cal conèixer si hi ha hagut alguna incidència, si s’ha necessitat reforçar i orientar al pacient o resident perquè comprengui que els objectius i les accions, tot aquest conjunt de dinàmiques, són per oferir-li una millor qualitat de vida a l’hora d’alimentar-se, que no es tracta de prohibir, sinó d’acomodar-se nutricionalment tenint en compte les textures alimentàries (nèctar, mel o púding) que se li han establert.

En aquest enquadrament d’abordatge, hem de tenir molt presents quins són els aliments més adequats i quins no s’adeqüen al pacient, ja que poden ser enganxosos, fibrosos o amb dobles textures, i poden fer que el procés iniciat es desacceleri o es reverteixi. El mateix passa, en el nostre procés de vida, amb la importància d’una adequada hidratació. En pacients amb disfàgia, és necessari adaptar qualsevol líquid amb la utilització de espessidors i aigües gelatitzades.

La tornada al domicili també implica oferir una sèrie de directrius que creïn un mapa per adaptar les indicacions donades i textures a la llar. Han de crear una rutina en la qual es contemplin, entre d’altres, seure en la posició de 90º a l’hora de menjar i beure, no parlar durant els àpats, facilitar un temps respectuós d’ingesta adequat, utilitzar adaptacions d’utensilis per facilitar la ingesta i hidratació, apagar elements distractors, com la televisió o la ràdio, etc.

Si la persona requereix un suport puntual, s’ha de donar el menjar i la beguda en una posició que permeti que qui rep el menjar i qui el dona estiguin en la mateixa línia horitzontal. A més, s’ha de motivar el receptor a mastegar, a assaborir el menjar, a empassar quan ho cregui convenient… Tot això en un marc de paciència i respecte.

Aquesta tasca que, encara que sembli senzilla, no ho és, donada les poblacions que atenem, requereix que prestem molta atenció, que mirem amb deteniment, que informem, assessorem i adeqüem el nostre llenguatge professional a la realitat de cada família.

Necessitem que el nucli familiar participi, acompanyi, conegui els assoliments i conseqüències, així com les adequacions i incidències que puguin produir-se en tot el procés de la disfàgia. I no volem oblidar-nos del/la pacient o resident que, en aquest situació inesperada, ha hagut d’estar més contingut, mirar més cap endins, amb el suport d’un equip transdisplinari al qual veia en primera instància i que l’ha estat escoltant en els seus moments d’inestabilitat i fragilitat. Ells/as han estat molt valents i molt responsables davant els ajustos que ha imposat la pandèmia (la distància social, la higienització de les mans, l’ús adequat de les màscares) i els plans de contingències han estat capaços de reduir el contacte físic, però no emocional, amb els familiars i amics.

En aquest marc d’intervenció, podem dir que cadascú ha sabut estar en el seu lloc, ha brillat amb llum pròpia davant moments de flaquesa, ha buscat el suport en l’altre, ha après a valorar la vida, amb els pros i contres que la conformen.

Com a corol·lari, podem dir que hem de donar un espai a la reflexió sobre la nostra gent gran i valorar la qualitat humana i professional dels serveis, que ha estat impecable, que ha estat de suma i multiplicació, i tenir present que, si bé hi ha hagut moments d’incertesa i d’inestabilitat davant el que significa una pandèmia, hem sabut ser proactius, reaccionar a temps i projectar tranquil·litat.

No oblidarem mai el moment en què tothom formava part del passadís humà de les zones vermelles de les sales d’hospitalització quan un pacient o resident superava la COVID19 i li oferíem un aplaudiment sorollós amb la consigna de seguir endavant en el procés de rehabilitació. Aquestes escenes les guardarem en la nostra memòria i faran que sentim que hem complert la nostra tasca.

 

Daniel Rodríguez Boggia

Logopeda

Centre Assistencial Mutuam La Creueta / UEN

Col. 08-976

Fonts:

https://www.clc.cat/pdf/module_28/10015522/Pautas-para-logopedas-en-la-atencion-a-la-persona-con-SARS____MqSN2GyRb2PKGccyHwXQ_es.pdf

 

Alba Ruiz participa a la campanya “Estem preparats” d’ACRA

Alba Ruiz

Alba Ruiz, treballadora social del Centre Mutuam Manresa, és protagonista d’un dels vídeos de la campanya “Estem preparats” que ha llançat l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) per donar a conèixer la tasca professional que desenvolupen els serveis i les residències d’atenció a la gent gran i com han hagut d’adaptar-se a la nova realitat sorgida a causa de la COVID-19.

La treballadora social explica la gran dedicació de l’equip en els moments més durs de la crisi sanitària i com s’han hagut de canviar procediments. Se suma així a altres professionals del Grup Mutuam que han participat a la campanya anteriorment, com l’Edgar Alonso.

 

Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.

“Vam haver de ser molt pedagògics amb els usuaris, insistint que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé”

Marga Quintana

Marga Quintana va arribar al Grup Mutuam l’agost de 2010, després d’una extensa trajectòria en el món de la geriatria, sempre en la direcció de residències.  També al Centre Mutuam Collserola, la seva primera escala en l’entitat, va exercir de directora durant sis anys. Després va fer-ho durant un any a la Residència Font Florida i ara ocupa aquest lloc a la Residència Molí Via Favència, l’equipament públic gestionat pel Grup Mutuam on va aterrar fa tres  anys.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

Hi ha hagut una mica de tot. El que es necessitava eren mans per atendre les persones i en aquesta funció he estat per al que ha calgut, però alhora ho he compatibilitzat  amb les funcions d’organització i de contacte amb les famílies, el CAP i les administracions. A més, amb el meu equip, hem organitzat els recursos humans perquè no faltessin persones malgrat les baixes de professionals.

Quan vau detectar el primer cas de COVID i com vau reaccionar en aquell primer moment?

Les proves no es van poder fer fins al 16 d’abril, però la simptomatologia de COVID en alguns usuaris la vam començar a observar a mitjans de març. Va ser llavors quan vam començar a aplicar mesures amb els recursos que teníem. Vam començar a sectoritzar i, en aquest sentit, la verticalitat del centre va ajudar. Vam separar per plantes, però també dins d’aquestes.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

Cadascú a la seva manera. Els treballadors, amb molta professionalitat i amb el màxim humor i el màxim suport entre companys que era possible. No els podré agrair mai prou tot el que han fet tant l’equip tècnic com els auxiliars. Les persones usuàries ho han viscut amb molta angoixa, sobretot pel fet de no poder veure les seves famílies. Hem intentat, però, que la comunicació fos constant amb trucades, videotrucades, fotos…

Una gran càrrega de feina, suposo.

Hi ha hagut un 60 per cent de la plantilla que ha agafat la COVID i això va fer que hi hagués moments en què ja no sabies d’on treure treballadors. Primer per les baixes i quarantenes i després per la gran demanda d’atenció, vam haver de contractar més personal.

Tu també et vas contagiar?

Sí, va ser la segona quinzena de març. Vaig haver d’anar-me’n a casa i, fins que les proves PCR no van donar negatiu, no vaig poder tornar a la residència. Mentre vaig estar a casa, però, vaig continuar treballant, ocupant-me de temes com la gestió de la relació amb les famílies.

Com t’has sentit al llarg de la crisi?

Bastant desbordada en alguns moments, perquè a la càrrega de feina que suposava l’atenció als residents s’hi sumava haver de donar resposta a les demandes i peticions d’informació de les autoritats sanitàries. Hi havia molts fronts oberts i tots eren important, però el primer era atendre les persones. A més, hi havia també por, angoixa… però s’havia d’encarar la situació. Pensava ‘no sé com, però ens en sortirem’.

Quina ha estat la teva estratègia per gestionar totes aquestes emocions?

Ho he fet com he pogut. Cada dia, procurava trobar els meus moments, que de vegades eren molt curts, per fer una mica de relaxació.

Has pogut compatibilitzar vida personal i laboral?

Durant la pandèmia he tingut fonamentalment vida professional. La privada s’ha limitat al temps de què disposava quan arribava a casa. La sensació que he tingut en aquest temps era la d’estar a la pel·lícula Blade Runner, amb aquelles imatges de dies grisos i plujosos. El que sí que tenia clar és que, encara que no sabíem com ni quan, aquella situació, s’acabaria. Suposo que això és el que m’animava quan em llevava després d’haver dormit 3 hores.

Com els heu explicat als usuaris la situació?

Els vam agafar pràcticament un per un i els vam explicar com havia començat i què era aquesta nova malaltia. Vam utilitzar diferents símils i alguns hi vèiem paral·lelismes amb una situació com de guerra civil, que fa que no puguem veure les famílies i haguem d’estar aïllats. Vam haver de ser molt pedagògics, insistint que era una situació que no ens agradava a ningú, però que no quedava una altra, i que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé. Els demanàvem que si es trobaven malament ens ho diguessin, per tal de detectar el que fos de manera ràpida.

Marga Quintana
Marga Quintana

Quines mesures es van prendre? 

El primer que vam fer va ser posar a tothom a les seves habitacions, i no podien sortir d’allà. Fins que no vam poder fer les proves, vam haver de fer aquests aïllaments individuals. Després ja vam poder sectoritzar per plantes. Mutuam ens va facilitar els equips de protecció individual i les persones que formaven part del grup de coordinació de COVID ens van ajudar molt, tant oferint-nos assessorament com facilitant-nos materials. Més tard, el Districte de Nou Barris també va subministrar-nos EPI.

Com van reaccionar les persones usuàries a totes aquestes mesures?

Van rebre malament que no ens poguéssim acostar a elles, i que quan ho fèiem sembléssim astronautes. Ens deien coses com que ens traguéssim el morrió, que no ens entenien o que no estàvem tan guapes com altres dies. Tot i que entenien la situació, manifestaven que no els agradava. Alguns ni ens reconeixen, i m’ha quedat la sensació que això els devia produir molta angoixa.

Suposo que amb les persones amb demència encara deu haver estat més difícil.

Sí, perquè amb els usuaris que tenen deteriorament cognitiu fem servir molt el contacte físic. Havíem de mantenir-lo i fer-ho de la manera que crèiem que ens podrien entendre, però utilitzant els materials de protecció.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida?

Nosaltres tenim bastant treballada la qüestió del final de vida. També en aquesta situació, enteníem que hi havia d’haver un comiat. Per això quan veiem bastant clar que una persona estava en el final d’aquest procés permetíem que les famílies vinguessin a acomiadar-se, encara que fos durant 10 minuts. Els comiats sense cos poden provocar dols patològics. Si ja de normal és dur no poder dir adéu a una persona estimada, encara més després de 3 mesos sense veure’s.

Creus que a nivell personal aquesta situació t’ha canviat?

Jo no sé si a mi m’ha canviat la vida, segurament més endavant ho podré identificar. A cadascú li sortirà d’una manera, però en algun moment ens vindrà el plor, l’enuig o el que sigui. Més que la vida, penso que ens canviarà la manera de viure-la i d’afrontar el que vindrà. El que hem passat ha estat molt fort, però ara estem tots pensant en com serà la propera que vingui.

Com a societat, creus que n’hem extret alguna lliçó?

Soc optimista i vull pensar que sí. Els fets, però, em recorden que hi ha molt inconscient. En relació a la pandèmia que hem viscut, hi ha tres tipus de persones: les que hem tingut la vida i la mort a les nostres mans, les que no ho han viscut en primera persona però ho han vist i les que no ho han presenciat, per a qui només ha estat un parèntesi en la seva vida quotidiana. Hi ha hagut vivències molt diferents i els graus de conscienciació són molt diferents, però jo no soc qui per fer cap judici dels comportaments dels altres. En qualsevol cas, vull pensar que sí que hi ha hagut un aprenentatge.

Llum verda a les Residències de Grup Mutuam per tornar a fer nous ingressos

Centre Residencial Mutuam Collserola

El desconfinament en les diferents regions sanitàries on s’ubiquen els centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam fa possible que aquestes recuperin una certa normalitat en el seu funcionament, tot incorporant els nous protocols impulsats per les autoritats sanitàries. Així, amb l’arribada de la nova normalitat, ja és possible l’ingrés de nous residents, i el retorn d’aquelles persones que havien optat per passar el confinament amb les seves famílies, així com la recepció de visites per part d’alguns residents. Això és possible, sempre que el centre es trobi en categoria ‘verd’, és a dir, que no tingui cap cas de COVID-19 entre les persones que hi viuen.

Des d’aquest dimarts, el Centre Residencial Mutuam Collserola, a Barcelona, la Residència Les Franqueses del Vallès, el Centre Residencial Mutuam Manresa i el Centre Assistencial Mutuam la Creueta, a Sabadell, es troben en color verd. Això vol dir que, d’acord amb els criteris que estableix el Departament de Salut, hi podran ingressar persones que s’hagin sotmès a un test PCR i hagin donat negatiu. Se’ls farà un control de símptomes a l’entrada i hauran de restar aïllats durant els 7 primers dies d’estada.

Pel que fa a les visites, aquestes es normalitzaran i hauran de seguir un protocol que incorpora les mesures necessàries i recomanades per les autoritats per evitar contagis. Entre aquestes, s’estableix que s’hauran de fer amb cita prèvia, tindran una durada màxima de 30 minuts i hauran de tenir lloc en un espai concret de la residència. A més, un professional supervisarà que es mantinguin les distàncies de seguretat. La persona que faci la visita, que haurà de ser la mateixa durant 14 dies, haurà d’adoptar diferents mesures abans d’entrar a la residència, com rentar-se les mans i les sabates, prendre’s la temperatura o utilitzar mascareta i guants d’un sol ús.

Al Grup Mutuam, s’accepten ingressos provinents de domicili, d’altes d’hospitals o de centres sociosanitaris. Per posar-vos en contacte amb qualsevol d’aquests centres residencials en cas de necessitar gestionar un ingrés d’un usuari podeu trucar al telèfon habilitat per a aquesta gestió:

Silvia Aguerri     93 380 09 70     silvia.aguerri@mutuam.com

El bingo torna a engrescar els usuaris de la Residència Mutuam Manresa

Bingo Mutuam Manresa

Tot i la situació de confinament que estan patint les residències, hi ha una activitat que per la seva capacitat d’engrescar les persones usuàries no es pot deixar de fer, i és el bingo. Per això, a Mutuam Manresa han hagut d’adaptar-se i, mantenint les distàncies de seguretat i les mesures higièniques recomanades, aquesta setmana han re-emprès aquesta activitat tan esperada. Van tenir fins i tot regals com a premi a la línia i al bingo. Aquest el va guanyar la Llucia que, amb 103 anys, és la usuària més gran.

Un Sant Jordi diferent omple d’il·lusió els centres i residències del Grup Mutuam

Hospital Girona

Gaudir d’una diada com la de Sant Jordi en ple confinament, quan no hi ha possibilitat de passejar pels carrers entre parades de llibres i roses ni tampoc de compartir-la amb els éssers estimats, no era un repte fàcil. Tanmateix, als centres i residències de Grup Mutuam, tothom va fer el possible perquè aquest 23 d’abril les persones residents i els professionals que en tenen cura poguessin viure l’ambient especial que es respira sempre en aquesta data tan esperada per molts.

El tret de sortida de la celebració el podem situar amb la confecció d’una fantàstica rosa en aquarel·la per part d’un artista de Sabadell que col·labora sovint amb el Centre Assstencial Mutuam La Creueta. Al mateix centre, durant la diada i amb la col·laboració d’usuaris i professionals es van guarnir les finestres amb la rosa feta amb aquarel·les, de la qual es van treure còpies, que es podien contemplar des de l’interior i l’exterior del centre.

També els usuaris i professionals de la Residència Les Franqueses del Vallès, van preparar i pintar la seva rosa que van enviar als seus familiars. Mentre que les famílies de tornada els van felicitar el Sant Jordi amb una rosa i una fotografia, missatge inclòs. Totes les families van rebre un petit vídeo entregant la rosa pintada als seus familiars. Tot el projecte va ser molt maco i emotiu.

Al Centre Residencial Mutuam Manresa, aquest Sant Jordi i malgrat el confinament, la infermera Rosa Fernandez va fer unes galetes en forma de rosa i llibre, que van sorprendre molt als usuaris. I per altra banda a la Llar Residència Mutuam La Sardana (salut mental) de Manresa, per la diada van fer i un simpàtic i vençut drac, que van penjar al balcó del centre.

“Dona’m una llança, verda és l’esperança, fruit del nostre amor. Hem passat un Sant Jordi diferent a la Residència Vila-seca. Tot anirà bé ! “. Amb aquest missatge, l’equip professional i les persones que viuen a la Residència Vila-seca van gravar un vídeo que servís per passar una estona entretinguda i alhora tranquil·litzar als familiars que feia setmanes que no els veien.

Els professionals del Centre Residencial Mutuam Collserola, a Barcelona, van organitzar-se perquè no hi faltés cap rosa per la diada de Sant Jordi. Roses ben vermelles que van arrencar molts més somriures del que és habitual i que van fer sentir l’equip molt recompensat.

Els usuaris de la Residència Mercat del Guinardó, de Barcelona, també van viure el 23 d’abril com marca la tradició i, per tant, cadascú va tenir la seva rosa.

A l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona van rebre dibuixos i cartes dedicades dels alumnes de l’Escola Bambini Montjuïc Girona, que es van repartir entre tots els usuaris. A més a més, les auxiliars de clínica del centre van fer targetes amb una rosa, una espiga i un poema per a tothom. Les que treballen a l’Hotel salut Ibis Girona van lliurar unes cistelles molt boniques als pacients confinats a les habitacions de l’hotel i també als estudiants d’infermeria que formen part de l’equip que hi treballa.

La Residència Rubí i la Residència Molí – Via Favència que el Grup Mutuam gestiona al Vallès Occidental i Barcelona, respectivament, també es van apuntar a celebrar una diada de Sant Jordi molt especial.

Els professionals de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell van desitjar un bon Sant Jordi estrenant gorros fets per una companya, la Mari Carmen. D’altra banda, ells van rebre suport i agraïment per la seva feina mitjançant una gran pancarta que havien elaborat els usuaris dels Apartaments Mutuam Güell.

Una videotrucada posa en contacte una usuària de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell amb seva besnéta acabada de néixer

Besnéta Karla

El confinament derivat de la crisi sanitària pel COVID19 ha alterat molts aspectes del dia a dia de les persones que viuen als centres i residències de Grup Mutuam. Un dels canvis més durs per a la majoria, sens dubte, ha estat el fet de no poder veure les seves famílies durant setmanes. Els usuaris i residents són conscients que la vida de les seves famílies continua evolucionant més enllà de les parets que els separen i poden perdre’s episodis familiars importants.

Aurora veient la seva besnéta
Aurora veient la seva besnéta

Aquest és el cas de l’Aurora Martí, usuària de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, que patia perquè s’estava perdent els primers mesos de vida, de la seva besnéta Karla, la seva gran il·lusió i alegria, causa del seu somriure permanent cada vegada que la recorda. L’Helena, mare de la Karla i néta de la usuària, després de gairebé dos mesos de separació pel confinament, va fer coneixedor al Grup Mutuam d’aquesta situació.

Última trobada abans del confinament
Última trobada abans del confinament

Llavors, l’equip professional va recórrer a la tecnologia i l’agenda i va posar fil a l’agulla per fer possible aquest esperat retrobament. Així va ser com dimarts a la tarda l’Aurora i la Karla es van tornar a veure, mitjançant una emotiva videotrucada que segur que es reproduirà de nou en les properes setmanes, mentre el contacte no pugui ser més directe. El moment va ser molt emotiu per totes tres generacions, tal i com recullen les fotos que es van fer per immortalitzar l’escena.

Pal·liar la soledat i la por de les persones que viuen en residències

Confinament a la Creueta

La crisi sanitària que vivim des de fa mesos i que impacta en tantes esferes de la nostra societat també ha obligat a les residències de gent gran a reinventar-se per poder donar la millor resposta a una situació inèdita. Al Centre assistencial Mutuam la Creueta de Sabadell estan portant a terme noves accions per donar resposta a les necessitats emocionals de les famílies, com la teleteràpia, i a les dels residents.

En aquest sentit, tot l’equip esta donant el millor de si mateix per combatre una soledat i una por que lluiten per envair el seu espai. Els residents estan confinats a les seves habitacions. Això comporta passar moltes hores sense estímuls i relacions que ajudin a afavorir un equilibri del món emocional intern que com a persones necessitem mantenir, amb l’afegit de la por de ser contagiats pel covid-19.

Per això s’ha fet una llista de totes les necessitats personals a cobrir de cadascun dels residents. Amb l’ajut dels familiars, en una sola setmana s’ha aconseguit. Des de la residència, se’ls vol donar les gràcies per la col·laboració, tot recordant-los que des de la distància una persona també pot sentir-se propera i útil.

Així doncs, per acomplir aquest objectiu, a la residència s’han estat treballant dues línies d’actuació. La primera té a veure amb els recursos materials tecnològics i d’ocupació/distracció. Totes les persones tenen a la seva habitació una televisió/ràdio/reproductor de CD, un joc de taula, revistes, llibres, dibuixos, colors i objectes significatius. S’ha prioritzat com a element transversal la possibilitat d’escoltar música, tant a les habitacions com a les zones comunes. La musica, i més la significativa, ajuda a sentir-se millor i a pal·liar la soledat, enalteix les emocions positives i dona la possibilitat de descarregar-ne les negatives.

La segona línia de treball té a veure amb acompanyar i establir una relació de suport amb els residents, passant més estones personals amb ells, allunyant al màxim la sensació de soledat que puguin sentir i mirant, en la mesura del que poden, de suplir la companyia de la família. També se’ls motiva perquè facin coses pels altres i s’expressin, creant espais de confiança i molta proximitat.

Així mateix, es procura que estiguin en contacte amb les persones de l’exterior que més estimen i troben a faltar. Per això, diàriament se’ls facilita que facin vídeo trucades. Els professionals atenen trucades, envien fotos, donen informació de la situació i, dia a dia, es van adaptant a les noves necessitats que es van detectant.

L’equip professional de la Residència Mutuam la Creueta està format per persones que fan tot els que fan des de la convicció que el valor més important que tenen, juntament amb els coneixements tècnics, és el tracte humà que donen, mantenint una actitud en què no falti el respecte i consideració cap a la persona, les mostres d’afecte,  calidesa, comprenssió, confiança i seguretat, escoltant i fent percebre que es preocupen pel seu benestar.

Hay un yo que permanece a lo largo de la vida, pero la vida es cambio las palabras que pueden ser buenas hoy pueden ser malas mañana o viceversa, el estado de ánimo cambia, los sucesos cambian, puede haber una pérdida del tipo que sea, funcional o de una persona querida o pueden pasar cosas, y lo que vale hoy, el sentido de la vida hoy puede que no sea el de mañana, tenemos que estar atentos precisamente a la persona, al momento que está viviendo.“

 Ramon Bayés