Reflexions en torn d’un nou model residencial

Antoni Salvà

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va intervenir en la 4a Jornada Residencial, dedicada als aprenentatges derivat de la crisi de la Covid-19. En la ponència va compartir les seves ‘Reflexions en torn d’un nou model residencial’ amb un públic virtual format per professionals del sector.

Les residències han demostrat, en el context de pandèmia, una gran capacitat d’adaptació. Malgrat això, al llarg dels últims mesos hem vist com ha estat de fàcil estigmatitzar-les per part de persones que no tenen coneixement del sector i que es basen només en allò que ha aparegut als mitjan de comunicació.

Les residències han viscut durant la crisi sanitària de la Covid-19 una espiral de destrucció, amb persones usuàries i professionals afectades, canvis constants, incertesa, necessitat de prendre decisions complexes sense els coneixements adequats a causa de la immediatesa i la falta d’experiència… Tenint en compte aquesta realitat, no s’haurien de plantejar canvis de model en calent i basats només en el que ha passat derivat de la pandèmia. Els canvis s’haurien de fer després d’una anàlisi detallada de les circumstàncies viscudes i sempre des del rigor acadèmic i científic.

El meu punt de partida és que el model organitzatiu de les residències ja estava sotmès a un fort estrès abans de la pandèmia i que fa anys que veiem que hi ha necessitats que no estan ben cobertes. La pandèmia ha fet aflorar algunes de les mancances que existien i n’ha fet aparèixer de noves. Ens equivocaríem, però, si penséssim en un model que respongués a les necessitats extraordinàries d’una pandèmia en comptes de fer-ho a les necessitats i desitjos de les persones en situacions ordinàries, tot preveient plans de contingència.

Per fer una reflexió global sobre el model residencial a Catalunya, cal que ens fixem en sis àmbits. Un d’ells és el model d’atenció. Darrerament, hi ha professionals que m’han preguntat si l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) és un model que permet donar respostes adequades a una situació de pandèmia com la que vivim. El cert és que es tracta d’un model que en els últims anys ha evolucionat de manera extraordinària i que penso que la seva continuïtat és indiscutible. Ara bé, una altra qüestió és com abordem la seva aplicació pràctica.

Més enllà de l’experiència dels professionals dels centres, entre els quals ha millorat la percepció sobre el model, en aquests moments comencem a tenir evidència científica que l’ACP és eficaç per millorar les condicions de les persones que viuen en residències. Tot i que és complex desenvolupar estudis en aquest àmbit, estem veient que les persones ateses sota aquest model tenen menys sentiments negatius (solitud, desempara, depressió, etc.), tenen una major percepció de qualitat de vida i, en les que tenen deteriorament cognitiu, s’ha pogut demostrar una disminució dels trastorns de comportament. Per tant, podem afirmar que aplicar l’ACP vol dir fer bona pràctica assistencial. Per tant, el que hem de fer és consolidar i avançar en l’aplicació pràctica del model en cadascuna de les residències.

Un altre dels àmbits de debat és el de la complexitat en les necessitats de salut. A Catalunya tenim una doble xarxa d’atenció de llarga durada institucional, formada per les unitats de llarga estada sociosanitàries i les residències, i fa molts anys que es discuteix si és convenient mantenir aquesta dualitat. Avui dia en el sector de l’atenció residencial és concentra una gran nombre de persones amb una alta complexitat des del punt de vista dels problemes de salut. A les residències hi trobem fonamentalment –un 91% del total- persones amb un risc alt o moderat. Aquesta és una realitat que ha anat evolucionant en els darrers anys i ho continuarà fent. En paral·lel, també ha augmentat de manera substancial el grau de dependència de la població institucionalitzada. A més d’això, observem que la mortalitat en persones que viuen en residències és molt alta, del 20,46% en front del 3,3% de la població general. Per tant, a les residències s’estan atenent persones que tenen moltes necessitats de salut i hem d’abordar quina resposta els podem donar.

El 2018 el Departament de Salut i el de Benestar Social van fer una proposta que encara no s’ha pogut desenvolupar que es basa en que hi hagi una figura mèdica única que atengui les persones a les residències i que d’alguna manera formi part de l’Atenció Primària. Al meu parer, si creem equips específics amb experts ben dotats que tinguin voluntat, coneixements i disponibilitat per treballar dins de les residències i amb els seus professionals conformant equips pluridisciplinaris, això pot funcionar i tant se val si pertanyen a una xarxa o un altra. Ara bé, si del que estem parlant és de tornar a la situació en què els metges de l’Atenció Primària, tal i com està organitzada ara, puguin actuar com a metges únics a les residències, no funcionarà, com ja hem vist. Així doncs, el model està escrit, ara es tracta de veure com es materialitza.

El tercer àmbit sobre el qual hem de reflexionar és quina tipologia de serveis necessitem per fer front a la complexitat. Aquí ens enfrontem a un dilema. Quan preguntem a les persones on volen viure, la majoria opta pel domicili i, per tant, per l’atenció domiciliària. Només es plantegen anar a una residència quan necessiten una major atenció i si estan sols. Per tant, la residència és sovint una alternativa no desitjada. Així mateix, veiem que les noves generacions estan apostant per nous models, com el co-housing o els barris per a persones grans. Ara bé, de moment la qüestió és com fer compatible la preferència de viure a casa amb la major complexitat clínica que fa que un 4-5% de la població hagi de viure en un entorn residencial.

Si mirem què fan altres països europeus, veiem que, tot i que hi ha diferents models organitzatius, es poden identificar un seguit de tendències. Una es la d’avançar cap a la supressió dels models més medicalitzats, ja que es fa molt difícil satisfer el desig de viure com a casa en un entorn hospitalari. En canvi, s’estan desenvolupant molt, tot i que encara de manera insuficient i amb grans diferències entre països, el housing o  apartaments amb serveis per a les persones que necessiten una menor atenció.

Des del meu punt de vista, hauríem de tenir com a mínim tres tipus de recursos que serveixin per a situacions diferents: el recurs residencial clàssic, l’atenció domiciliària i els apartaments amb serveis. Quan parlem de l’atenció domiciliària, hem de tenir en compte la complementarietat amb els Centres de Dia i la teleassistència, mentre que en el cas dels apartaments hem d’abordar quins són els paquets de serveis que ofereixen. Si això funciona bé, es pot reduir l’accés a les residències a aquelles persones que tenen més necessitats. Arribar a aquesta situació implica, però, que es facin reformes també fora de l’entorn residencial. Cal una major intensitat d’atenció domiciliària i també un canvi de model en aquest àmbit, en què la connexió amb els serveis de salut és essencial perquè hi ha moltes persones que acumulen una gran comorbiditat. Pel que fa als apartaments amb serveis, és important que en tinguin un bon paquet que inclogui cura personal, atenció d’infermeria i mecanismes per fer front a les situacions de crisi, si no, el recorregut serà petit. En qualsevol cas, s’ha de tenir present que aquests dos recursos funcionen molt bé sempre que hi hagi un sistema de suport econòmic. També cal assenyalar que sovint aquests recursos intermedis funcionen millor si estan vinculats a una estructura residencial més potent. Per tant, podem concloure que el millor model és la diversificació. És a dir, tenir recursos que per una banda s’adaptin a les necessitats i característiques de les persones i, per l’altra, als seus desitjos.

Pel que fa a quina estructura física permet compatibilitzar el viure com a casa amb la millor atenció, la reflexió hauria de partir d’alguns consensos. Entre aquests, que hem de disposar de més habitacions individuals, que s’han de crear unitats de convivència i que els espais comuns d’aquestes han de ser més petits i que s’han d’aprofitar al màxim les noves tecnologies. A més a més, caldrà debatre si és millor que hi hagi unitats especialitzades, per exemple, amb persones de major complexitat o amb persones amb deteriorament de conducta, o si es millor la diversitat de residents.

Per fer funcionar tot això la peça clau són els professionals i és evident que cal actuar en aquest àmbit. Els treballadors i treballadores han d’oferir qualitat en la prestació de serveis, s’han de sentir confortables en el desplegament de la pràctica assistencial i han de percebre que el sector té prestigi. Això vol dir que els salaris hauran de millorar, reconeixent la formació i l’especialització, i que caldrà reflexionar sobre l’estructura de personal. Hi ha d’haver també uns ratis que permetin fer l’atenció a la complexitat de la que hem parlat.

Així mateix, si hem de reformar progressivament les residències, hem d’abordar també la qüestió de la sostenibilitat econòmica. Els preus que hi ha avui dia no permeten una evolució en aquesta línia. Si ens comparem amb els països veïns estem per sota en inversió en atenció de llarga durada en relació al PIB i fa molts anys que estem en aquesta situació.  Si això ho podem modificar, tota la resta la podem transformar en cadena. La majoria d’accions que he descrit encaixen perfectament amb els plans del departaments de salut i de drets socials. Per tant, ara no és el moment d’imaginar, sinó d’operativitzar. Aquest nou model no és una utopia, té una base sòlida. El que cal és una bona inversió i prendre decisions valentes que, passa a passa, ens portin allà on volem ser.

Dr. Antoni Salvà

Director

Fundació Salut i Envelliment. UAB

Podeu veure la sessió completa al nostre canal de Youtube.

La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Les residències del Grup Mutuam han completat el procés de vacunació

Residència Rubí

Pràcticament totes les persones usuàries de centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam ja han rebut les dues dosis de la vacuna de la Covid 19. Així finalitza un procés que, en alguns casos, va començar el 31 de desembre de l’any passat i que converteix aquests espais en llocs més segurs per a un col·lectiu especialment vulnerable al virus. L’efectivitat de les vacunes i el fet que la gran majoria de residents i professionals dels centres de Catalunya han acceptat posar-se-la fa que les xifres de contagis hagin disminuït ja en un 70 per cent. A mesura que vagi augmentant la immunitat, les residències del Grup Mutuam podran tornar a una relativa normalitat -sempre amb precaucions- i recuperar activitats col·lectives. A partir d’ara, als nous usuaris que ingressin als centres també se’ls administrarà la vacuna per tal de mantenir-los com a espais segurs.

Repensar el PIAI: l’Atenció Centrada en la Persona en temps de pandèmia

PIAI Centre Mutuam la Creueta

La Covid-19 i les mesures restrictives que s’han adoptat a les residències de gent gran per protegir-les del virus han suposat, com ja sabem, un gran nombre de canvis i reptes en la quotidianitat d’aquests centres i les persones que en formen part. La comunicació i les relacions interpersonals, en totes les seves vessants, s’han vist profundament alterades i ha fet falta sumar enginy i esforços perquè la qualitat assistencial i el benestar dels usuaris i usuàries es veiessin el menys afectats possible. Les noves formes de funcionar han impactat necessàriament en una eina essencial per als i les professionals en el marc de l’Atenció Centrada a la Persona que s’aplica a les residències del Grup Mutuam, el Pla Individualitzat d’Atenció Integral (PIAI). Al Centre Residencial La Creueta, de Sabadell, ja s’ha posat fil a l’agulla per adaptar-la a la nova realitat.

El PIAI és un document que s’elabora quan una persona ingressa en una residència i que es revisa periòdicament. En ell es recull informació sobre l’usuari o usuària, les valoracions d’un equip professional interdisciplinari i els objectius i propostes que configuraran el full de ruta per atendre les necessitats del resident i donar-li suport en el seu projecte de vida. Sempre que la persona usuària estigui capacitada s’ha de fer de forma consensuada amb ella i, si no ho està, es treballa amb la família o un amic de referència per conèixer les seves preferències i història de vida. Obviament, les circumstàncies sanitàries actuals i les mesures de distànciament han posat molts pals a les rodes a aquest procés.

Primer de tot, cal tenir en compte que durant els primers mesos de la pandèmia es va recomanar no fer els PIAI, ja que es demanava reduir al mínim el moviment del personal i es considerava un risc que els diversos professionals que participen en el procés de valoració d’una persona estiguessin entrant i sortint de la seva habitació. En el cas de Mutuam La Creueta, això va fer que moltes revisions d’aquest instrument, així com l’elaboració del dels nous ingressats, s’haguessin d’ajornar. Amb unes dades epidemiològiques millors i amb el centre ja sectoritzat, es va decidir reprendre l’actualització dels PIAI de les persones usuàries més autònomes i que ja havien manifestat la voluntat de fer-ho sense la col·laboració de la família abans de la pandèmia. Tot i així, com a mesura de precaució, es va optar per limitar el nombre de professionals que participen en el procés a tres: dos tècnics i l’auxiliar de referència del resident.

Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid
Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid

Per tal de poder continuar amb els usuaris amb més deteriorament cognitiu que es troben en el sector verd -és a dir, lliure de Covid-, es va implementar un canvi fonamental en les trobades que es programen amb els familiars per elaborar i revisar el document i que abans es feien en un despatx de la residència. Tot i que les visites al centre els estan permeses quan no hi ha cap brot -complint amb uns protocols de seguretat-, es va optar per aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies i les reunions s’han adaptat al format telemàtic. Així, es preserva la participació de l’entorn de la persona en el PIAI sense posar en risc la salut de ningú. En aquest sentit, cal assenyalar que a Mutuam La Creueta s’ha percebut com les famílies, ara que no poden veure els residents tant com voldrien, s’han bolcat més en l’elaboració de la història de vida, un document que permet als professionals conèixer millor la persona i saber quines són les seves necessitats i preferències.

Per últim, ha canviat també l’enfocament dels objectius que, a partir del que expressen les persones usuàries, es recullen en el PIAI per tal de millorar el seu benestar. Els residents sovint el que demanen quan se’ls pregunta es poder fer sortides a l’exterior o veure els seus éssers estimats més freqüentment. Amb les limitacions que existeixen per motius sanitaris, això no és possible, i cal fer un esforç per adaptar els seus desitjos a la nova realitat. Es tracta, en definitiva, de portar a terme accions molt individualitzades i centrades en la persona. Per exemple, amb les persones que mostren molt interès per sortir, es fan més passejades per la terrassa, o a una resident que és testimoni de Jehovà se li ofereix suport per tal que pugui connectar regularment amb la seva comunitat mitjançant una videotrucada. Alhora, s’ha de tenir en compte que les activitats s’hauran de modular en cada moment d’acord amb l’evolució de la situació sanitària, ja que si es produís un nou brot caldria restringir més la mobilitat i les interaccions.

La situació inesperada i plena d’incertesa que vivim està obligant l’àmbit residencial a reinventar moltes rutines i a multiplicar esforços per alleujar a usuaris i usuàries l’impacte de la pandèmia en les seves vides. Segur que els propers mesos haurem de seguir invertint en creativitat, però l’Atenció Centrada en la Persona que caracteritza els centres de gent gran del Grup Mutuam ens ofereix un bon rumb per adaptar-nos a la nova realitat mantenint la qualitat assistencial.

Marina Ropero

Treballadora social

Centre Residencial Mutuam La Creueta

El Departament de Salut confia en el Grup Mutuam per intervenir una residència per a gent gran a Barcelona

Residència intervinguda Barcelona

El Departament de Salut va intervenir el passat dimarts, 26 de gener, la Residència “Hermanas del Sagrado Corazón de Jesús y Santos Ángeles”, ubicada al carrer Bruc de la ciutat de Barcelona. Es tracta d’un centre per a gent gran de 163 places, de les quals actualment n’estan ocupades 127.  En el moment de la intervenció, hi havia 47 persones residents  positives per coronavirus.

Salut ha demanat al Grup Mutuam que es faci càrrec de la direcció del centre per tal de fer possible el control del brot epidèmic. Des d’aquesta entitat ja s’han iniciat les accions pertinents, posant-hi al capdavant una directora i incorporant-hi un equip de suport que cobreix les altres funcions principals.

Els centres del Grup Mutuam aposten per noves eines de comunicació davant les mesures de distanciament

Noves eines comunicació

La irrupció de la Covid-19 el passat mes de març i les consegüents restriccions van plantejar un gran nombre de reptes a les residències de gent gran. A banda dels estrictament sanitaris, n’hi havia d’altres no menys importants que tenien a veure amb la gestió emocional de la pandèmia i el manteniment del benestar de les persones usuàries en unes circumstàncies excepcionals que van trencar moltes dinàmiques dels centres. Al Grup Mutuam, es tenia clar que, malgrat que l’equip professional estigués afrontant una situació inimaginable, calia preservar l’estret contacte amb usuaris i usuàries i mantenir la comunicació entre aquests i les seves famílies, que han viscut i viuen amb angoixa la distància física i les mesures de protecció que s’han hagut d’aplicar. L’ús de les noves tecnologies i unes dosis importants de creativitat i de capacitat d’adaptació han estat la fórmula que a la Residència Molí – Via Favència, de Barcelona, i al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, de Sabadell, els ha funcionat per procurar que la comunitat de persones vinculada als seus centres se sentís el millor possible durant aquesta crisi sanitària.

Margarida Quintana, directora de la residència barcelonina, i Dolors Cabré, directora de la sabadellenca, segurament no oblidaran mai el moment en què tot va començar. “Era el migdia del divendres 13 quan vam rebre la notificació que havíem de tancar el centre. Hi havia força famílies, perquè era l’hora dels àpats, i les vaig dirigir cap a la planta baixa, on les vam informar de les instruccions que havíem de seguir”, recorda Quintana. A partir d’aquí, van trucar la resta de famílies per informar-les de les restriccions. A la Creueta, en canvi, un parell de dies abans de rebre la notificació, ja van començar a aplicar limitacions a les visites preveient el que els venia a sobre. “El primer dia les famílies estaven a la porta i jo em sentia com un guàrdia urbà a l’entrada, informant-les que no podien entrar-hi per la seguretat dels seus familiars. Es van quedar bastant atònits, però ningú no es va enfadar molt”, relata Cabré, que també explica que l’endemà tot l’equip es va posar a fer trucades. Els primers dies hi havia molta incertesa, i calia reaccionar ràpid per transmetre confiança a les famílies des de la transparència i la proximitat. Així, la directora de la Residència Molí – Via Favència va considerar que la millor opció -que encara avui s’utilitza- era crear un xat de whatsapp vinculat al seu mòbil professional, “de manera que tinguessin sempre informació de primera mà”. En canvi, al Centre Mutuam la Creueta van optar pel correu electrònic, ja que disposaven de les adreces dels familiars i ja hi havia una trajectòria consolidada d’utilització d’aquest mitjà. “Ara, cada divendres, els envio un mail posant-los al dia de diferents temes, des de les PCR fetes als canvis normatius aprovats, passant per les activitats del centre”, explica Cabré.

Entre la perplexitat i la resignació

La comunicació de la situació a les persones residents també era una qüestió important i complicada, sobretot tenint en compte que tothom disposava de poca informació i que es volia evitar espantar-los. “Jo crec que van reaccionar força bé, dins d’una certa perplexitat”, explica la directora de la residència del Vallès. També la directora de la residència de Nou Barris recorda que ho van rebre com una cosa estranya, però amb resignació. Totes dues coincideixen que el més dur va ser el confinament individual en les habitacions, una mesura de precaució a la qual es van veure obligades les residències de gent gran durant setmanes davant la manca generalitzada de tests PCR.

Celebracions amb protecció a la Residència El Molí - Via Favència
Celebracions amb protecció a la Residència El Molí – Via Favència

En aquestes circumstàncies, s’interrompia el fort component comunitari i relacional que caracteritza la quotidianitat d’aquests espais. “Som ens socials, en els quals hi ha molta afinitat entre les persones, contacte físic… i tot això va canviar radicalment”, assenyala Quintana, que recorda que quan van aconseguir material de protecció, els professionals anaven tan tapats que les persones usuàries no els reconeixien. Les dues directores destaquen la gran capacitat d’acceptació que tenen les persones d’aquesta soferta generació. “A mi, m’han ensenyat molt”, assegura Cabré, que atribueix al fet que hagin passat tantes dificultats la seva fortalesa emocional i recorda que la majoria porten des del març gairebé sense sortir.

Durant el confinament individual, es van haver d’adaptar les habitacions per tal que les persones residents hi poguessin fer els àpats, però també es va vetllar pel seu benestar emocional, mantenint la comunicació tot el que va ser possible i proveint-les d’entreteniment. “Les famílies jugaven un paper important -recorda Cabré- perquè els demanaven que col·laboressin portant coses adaptades als gustos del seu parent”. L’objecte, diu, es convertia en una mena de nexe amb la família. En el cas de la Residència Molí – Via Favència, tot i que els familiars portaven productes o roba que creien que els podia anar bé als usuaris, va ser el propi centre qui va facilitar tot el material d’entreteniment, sempre d’acord amb les preferències de les persones. La seva directora no oblida que una de les residents va repassar un munt de butxaques dels uniformes de molts professionals de la residència per ocupar el seu temps durant tot el confinament.

Un salt endavant en l’ús de les TIC

Tota aquesta situació les va empènyer a buscar noves eines que permetessin mantenir el contacte entre les persones usuàries i les seves famílies. Les videotrucades van jugar aquí un paper important. A Mutuam la Creueta, se’n feia almenys una per setmana per cada resident. Pel que fa a Molí – Via Favència, a causa de l’escassa cobertura telefònica que tenen al centre, el que feien més freqüentment els tècnics de la residència era gravar els usuaris enviant missatges als seus éssers estimats. “Als que no podien parlar, els fèiem fotografies i se les enviàvem”, matisa Quintana.

Les dues reconeixen que l’equip hi ha posat imaginació, però que els residents hi han posat capacitat d’adaptació, perquè la majoria no estaven gens familiaritzats amb les noves tecnologies. “Ens trobàvem amb el problema que la pantalla del mòbil era massa petita per a la seva vista i, a més, molts no entenien que tenien la seva filla a la pantalla en directe i ens parlaven a nosaltres”, rememora la directora de la Creueta. Per això, diu, van comprar una smart tv i ara hi connecten el mòbil perquè els residents puguin veure els seus parents en una pantalla de 70 polzades. “Estan al·lucinats”, afirma Cabré, que explica que les famílies els porten vídeos i fotos en un pendrive. També a la Residència Molí – Via Favència, els familiars porten vídeos per als residents, que els professionals els mostren mitjançant les tablets que els va donar el Col·legi de Metges de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona. Les directores lloen la capacitat de les persones d’adaptar-se a les noves eines de comunicació. “Moltes famílies van portar smarphones a usuaris que no n’havien fet servir mai i han après a utilitzar-los”, explica Quintana, que recorda amb un somriure que a un dels usuaris li han hagut de repara quatre cops ja. Reconeix, però, que “han fet un salt de l’analògic al digital en mesos. “Això ens ha portat a nosaltres a reciclar-nos i a pensar en les tecnologies en el món de la gent gran i també a fer una tasca d’educació amb ells”, assegura Cabré.

Contacte permanent amb l’entorn del resident

Conscients de l’angoixant situació que van viure les famílies durant els primers mesos de la crisi sanitària i de la saturació de feina que patien els equips als centres, el Departament de Màrqueting del Grup Mutuam es va oferir a establir contacte telefònic amb elles per saber com estaven i quines eren les seves inquietuds. A la residència de Sabadell, es van acollir a aquest suport, tal i com explica la directora: “van fer una mica de pont, per tranquil·litzar-les i saber què necessitaven, i elles ens ho transmetien”. Cabré assegura que aquestes trucades els van servir per saber quines famílies portaven pitjor la separació. A partir d’aquí, la psicòloga del centre, que habitualment organitza els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), les trucava per oferir-los assessorament psicològic. Això, explica la directora, s’ha mantingut al llarg d’aquests mesos i, posteriorment, s’hi ha afegit el GAM online, en què participen 4 o 5 famílies alhora.

Grups d'Ajuda Mútua online a La Creueta
Grups d’Ajuda Mútua online a La Creueta

A la residència de Barcelona, en canvi, no es van acollir al suport telefònic ofert pel Departament de Màrqueting, ja que van considerar que a les famílies els costaria d’entendre que les truqués algú que no fos del propi centre. Així doncs, van decidir ocupar-se’n ells mateixos, però establint uns horaris que ho fessin compatible amb la resta de l’activitat. “Vam comunicar que no atendríem trucades abans de les 12 h, perquè l’allau que en teníem al matí no ens permetia fer res més i teníem moltíssima feina per atendre als usuaris”, assegura Quintana, que admet que, tot i que entenien la necessitat de saber de les famílies, havien de prioritzar. La directora de Molí – Via Favència recorda que els suports que van rebre no van ser només de companys del Grup Mutuam. “L’Ajuntament de Nou Barris va estar sempre en contacte amb nosaltres i també vam tenir al costat l’Equip de Suport a famílies”, explica Quintana, que abans de la pandèmia es reunia dos cops al mes amb aquest grup integrat per 5 persones representants de cada planta per comentar la situació de cadascuna d’elles. “Abans d’enviar per whatsapp comunicacions generals a totes les famílies, ho comentava amb aquest equip que em donaven el seu parer sobre com aquestes podien rebre el missatge.

Més enllà de la comunicació general, les dues directores expliquen que el metge de la seva residència trucava cada dia als familiars d’usuaris que estaven en fase aguda o a qui se li havia detectat Covid o hi havia sospita que en tingués. “Teníem clar que ningú que no fos sanitari donaria informacions sanitàries. Especular crea alarma”, afirma Quintana.

Sempre des d’una visió de l’atenció centrada en la persona, el Grup Mutuam dona una gran importància a l’acompanyament en l’etapa de final de vida. Les mesures per contenir els contagis van dificultar molt aquest procés durant els primers mesos de la pandèmia, però hi havia una convicció ferma que no es podia deixar morir ningú sol. “Ens vam avançar al que després la normativa va establir que s’havia de fer”, recorda Cabré, que explica que deixaven entrar una sola persona a l’habitació del resident durant mitja hora i amb l’equip de protecció posat. Afegeix que, en el cas dels familiars que no podien venir perquè vivien fora, els professionals feien videotrucades des de l’habitació perquè poguessin acomiadar-se’n. “Vam tenir molt clar que si algú ens havia de dir alguna cosa, que ho fes, però nosaltres teníem molt integrada la qüestió de l’acompanyament en final de vida i del dol i les famílies ho van agrair molt”, assegura.

“Posar-me un equip de protecció em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres quan treballen”

Usuària i familiar Residència Vila-seca

Maria Àngels Ponce, filla d’una usuària de la Residència Vila-seca

La Maria Àngels ha viscut en primera persona la fins fa poc inimaginable situació de no poder visitar un familiar ingressat en un centre per a gent gran. Es tracta de la seva mare, la Carme Ferrando, a qui a causa de les mesures de restricció contra la propagació de la COVID-19 no va poder veure en persona durant gairebé tres mesos. La Carme va néixer el 1920 i des del 2013 viu a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, a tocar de casa de la seva filla, que la pot veure des de la finestra. Una salut envejable va impedir que aquesta vila-secana de soca-rel trepitgés cap hospital fins als 80 anys, però ja fa més d’una dècada que pateix una demència que, en el moment de l’ingrés, ja estava en una fase molt avançada. «La mort del meu pare la va afectar bastant i es va accelerar el seu deteriorament», recorda la Maria Àngels, que aleshores vivia a casa. Les dificultats de mobilitat que patia i el fet de no disposar d’habitatge adaptat van convèncer la filla que el millor per a la Carme era que visqués en una residència. «Ella no va ser gaire conscient de l’ingrés, però com que tenia problemes per moure’s, li vam dir que allà l’ajudarien amb exercicis que no podíem fer a casa», explica la Maria Àngels. 

La seva mare es va adaptar bé i admet que el canvi va ser més costós per a ella, però que s’hi va haver d’habituar: «soc filla única i em feia mal, però a poc a poc vam anar veient que l’espai estava molt bé i que podíem anar-hi a veure-la sempre que volguéssim». Com que la Maria Àngels encara treballava i tenia uns horaris força imprevisibles, la treballadora que els oferia suport a casa amb la mare també va continuar assistint-la a la residència, on anava per donar-li l’esmorzar, el dinar i el sopar. «A més, jo hi anava cada tarda», explica l’entrevistada, que admet que paulatinament es va acostumar a la nova rutina.  

La tranquil·litat que l’ha acompanyat durant tots aquests anys es va veure truncada per l’inici de la pandèmia causada per la Covid-19 i pel confinament. «Recordo que el 10 de març ja em van dir que restringien les visites a una sola persona i en uns horaris determinats, però dos dies després em van informar que ja no se’n permetien». Malgrat l’angoixa i la tristesa que la van envaïr al principi, assegura que la bona comunicació amb la residència la va ajudar. «Des dels primers dies, fèiem videotrucades i, com que la veia bé, em tranquil·litzava», relata. A més, la directora va crear un grup de difusió per a familiars, que va permetre que en tot moment tinguessin informació de les accions que es portaven a terme. Així va ser com la Maria Àngels va anar acceptant la situació. 

Uns dies després, però, la van trucar de la residència per informar-la que la seva mare tenia febrícula i que la deixarien a l’habitació en observació. Com que en un parell de dies va estar millor, no li va donar gaire importància, però quan a finals de març es va confirmar el primer cas de Covid-19 a la residència i ella va tornar a tenir febre es va espantar.  A la Carme la van passar a la planta 2 de la Residència Vila-seca junt amb altres residents que tenien els mateixos símptomes.  A partir d’aquell moment, relata l’entrevistada, «el contacte va ser constant». Malgrat que eren uns dies complicats al centre, va tenir sempre accés telefònic a la infermera i informació directa de com anava tot. La prova PCR no li van poder fer fins a principis d’abril i, en pocs dies, es va saber que el resultat era positiu. «Llavors em va caure el cel al damunt, perquè sabia que hi havia persones que havien mort d’això», recorda la Maria Àngels. I afegeix: «la situació em va servir per fer un exercici de serenor i per a aprendre a deixar-ho tot en la mà de Déu i dels professionals de la residència, que sé que han fet tot el que han pogut». 

La Maria Àngels assegura que només té paraules d’agraïment per a l’equip professional de la Residència Vila-seca, un col·lectiu que va rebre mostres de suport per part de molts familiars durant el confinament, alguns dels quals penjaven pancartes amb missatges davant del centre. «Hi va haver empreses del municipi que van fer donacions de materials i un col·lectiu de dones del barri de La Plana que va confeccionar mascaretes», subratlla l’entrevistada, que no vol que passi per alt l’empatia que es va generar entre tothom. 

A causa de la Covid, la Carme va estar tot el mes d’abril delicada i va perdre pes. «En una de les videoconferències la vaig veure molt deteriorada i vaig trucar a la infermera, que em va tranquil·litzar», explica la filla, que assegura que la comunicació constant la feia estar assossegada dintre de la intranquil·litat de la situació. «La veritat és que vaig fer molta confiança a l’equip», afirma. A més, al llarg de la crisi sanitària, diu, s’han reforçat els vincles entre les famílies dels residents i s’han anat trucant per donar-se ànims. 

La mare es va anar recuperant a poc a poc i, 89 dies després del tancament, els familiars van poder entrar de nou a la residència. «Ella estava bé», recorda l’entrevistada del retrobament, «però havíem de mantenir les distàncies, i allò de no poder-la abraçar em feia mal al cor». Tot i la impotència que això li generava, la Maria Àngels ho entenia. Veient el seu patiment, però, un dia li van oferir un equip de protecció individual per tal que pogués acostar-se a la seva mare. «Això em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres treballant amb aquella vestimenta que provoca tanta calor», assenyala. 

La Mària Angels destaca l’estreta relació que té amb les auxiliars de la residència, a qui un dia els va dir una frase que a elles els va marcar: «penseu que sou els meus ulls, les meves mans i la meva veu tot el temps que jo no soc aquí» . Explica que ara pot visitar a la seva mare un cop a la setmana durant mitja hora, amb mascareta i pantalla protectora. «Li faig petons igualment i li toco la ma i li explico moltes coses, tantes que, de vegades, arruga el front com volent-me dir que l’atabalo», relata entre somriures. El seu rostre es torna a posar seriós, però, quan descriu l’angoixa que sent en pensar que potser aviat, amb el creixement de contagis, tornaran a tancar la residència a les visites. De fet, les darreres mesures preses impedeixen que els familiars puguin treure els residents a passejar fora del centre. «L’equip professional fa tot el que pot perquè no entri el virus, però és complicat», reconeix la Maria Àngels, que afegeix que ella preferiria que es prenguessin totes les precaucions possibles però que no s’impedissin les visites, tenint en consideració les necessitats emocionals tant de pacients com de famílies. «Durant el confinament pensava en el fet que si la meva mare empitjorava no podria estar amb ella en els últims moments i que moriria sola, i això m’angoixava molt. No vull tornar a passar pel mateix», assegura. També explica, però, que la directora del centre li va oferir que entrés a veure-la amb un equip de protecció posat i que ella ho va rebutjar perquè creia que havia de ser prou forta i complir amb les restriccions. Malgrat els sacrificis que li suposi, la Maria Àngels es resigna a complir amb les mesures que es prenguin amb bon criteri d’acord amb l’evolució de la situació: «ens hem d’acostumar a conviure amb un virus que és agressiu». 

L’abordatge de la disfàgia en temps de COVID-19

Disfàgia

La COVID19 ens ha mostrat la cara més feroç de la pandèmia en els centres sociosanitaris, residències geriàtriques i hospitals, i ha posat l’èmfasi en persones molt vulnerables, la gent gran, i especialment en persones que requereixen cures específiques, com és el cas de les que pateixen Alzheimer, Parkinson, dany cerebral adquirit, com l’ictus, i traumatismes cranioencefàlics.

Amb aquesta introducció, pretenc enfortir i donar protagonisme als equips interdisciplinaris dels centres sociosanitaris. Hem de destacar els equips d’auxiliars i infermers/as, metges, logopedes, terapeutes ocupacionals, nutricionistes, fisioterapeutes, treballadors/es socials, personal de neteja i cuina i directius/ves, que han hagut de posar-hi el cos i lidiar amb les seves emocions, a més de portar a la pràctica protocols d’actuació, iniciatives innovadores i accions amb una visió avançada als esdeveniments i la millor de les intencions, per tal d’oferir als nostres pacients i residents la millor qualitat de vida, en moments difícils i de tensió acumulada.

Si bé cada professional, cadascun en les seves competències i les seves decisions, ha donat el màxim de si, volem posar l’accent en l’equip d’auxiliars, que ha demostrat estar a l’altura de la situació i ha tingut una mirada de compromís, ha doblegat esforços i, tal i com volem subratllar en aquest article, ha portat a la pràctica indicacions del servei de logopèdia en temps de pandèmia.

Moltes mesures i objectius d’abordatge s’havien descrit en formacions sobre el tema de la disfàgia i fins i tot s’havia pogut fer un traspàs d’informació sobre els perills que comporta un pacient amb disfàgia. Tanmateix, ara, s’hi sumava un nou ingredient: la COVID19.

Les seqüeles de la COVID19 en les persones greument afectades han presentat els símptomes següents:

– Odinofàgia (dolor que s’experimenta en empassar aliments)
– Pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte.
– Disfonies.
– Dificultats respiratòries.
– Disfàgies (dificultats per empassar qualsevol aliment)
– Afàsia
– Quadres confusionals, deterioració cognitiva, física, muscular, etc.

Segons el doctor Pere Clavé, director de Recerca de l’Hospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme (Barcelona), i president fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, un 55% de les persones afectades greument per COVID19 han presentat disfàgia i, sumat a això, riscos de desnutrició (75%) i de malnutrició (25%). Això ens parla de la gravetat de la nova realitat que estem vivint en els centres sociosanitaris i hospitals. D’aquí la importància que dins dels equips transdisciplinaris s’incorpori la figura del/la logopeda, com un agent actiu per liderar el tema de la disfàgia en l’àmbit de salut, ja que les conseqüències de no diagnosticar-la poden portar a resultats de major incidència, com: deshidratació, desnutrició, pneumònies aspiratòries, infeccions respiratòries, prolongació de l’ingrés i, en casos extrems, mortalitat.

La disfàgia no és només un problema nutricional, és una conseqüència que engloba un ventall d’impactes que van des del nutricional fins a l’emocional, sociocultural, sanitari i familiar. Si el pacient o resident no pot empassar de manera adequada, l’aliment o líquid poden anar al pulmó en comptes de dirigir-se cap a l’estómac i ocasionar-li tos, canvis de veu, reflux o pèrdua de líquid per les comissures, així com que li quedin restes dels sòlids en la llengua. Les aspiracions poden ocasionar seqüeles majors, com infeccions, febre, pèrdua de pes i pneumònies.

Eines logopeda
Eines logopeda

Per tal de fer més eficient la deglució, el professional de la Logopèdia treballa la força i la coordinació de la musculatura, la respiració i la bona coordinació deglutora. I ho fa en equip, amb tota la informació que li faciliten el metge, l’infermer i el treballador social, que anticipen el context biopsicosocial del pacient o resident, en el qual es confirmarà, mitjançant protocols MECV.V. (mètode d’exploració clínica, volum i viscositat), l’enquadrament de la disfàgia, el grau d’aquesta i la textura que requereix. Això implica un procés d’anada i tornada, tenir empatia, ser un professional resilient que dialogui amb el pacient o resident amb respecte, tenint en compte el seu cas i les seves circumstàncies, i que posi les adaptacions a la seva disposició. Segurament en aquest camí caldrà fer ajustos, agregar-hi objectius nous, quan es produeixen avenços, reorientar objectius i sobretot explicar-ho tot, amb una escolta activa i diàleg, al pacient o familiar. No és un procés curt, sinó que requereix cada dia d’una suma d’iniciatives personals.

S’haurà d’informar la família, sumar-la a aquests nous esdeveniments, donar-li eines perquè pugui construir una nova imatge alimentària del seu familiar hospitalitzat, sostenir-lo en moments d’adversitat, generar accions comunes i de compromís i, com sempre diem, “estar en el mateix vaixell” a l’hora de dur a terme un abordatge de la disfàgia.

L’observació i el seguiment del logopeda van acompanyats de la informació que l’equip d’auxiliars ens traspassa dia a dia per saber i conèixer de primera mà una realitat augmentada de com ha transcorregut la setmana. Cal conèixer si hi ha hagut alguna incidència, si s’ha necessitat reforçar i orientar al pacient o resident perquè comprengui que els objectius i les accions, tot aquest conjunt de dinàmiques, són per oferir-li una millor qualitat de vida a l’hora d’alimentar-se, que no es tracta de prohibir, sinó d’acomodar-se nutricionalment tenint en compte les textures alimentàries (nèctar, mel o púding) que se li han establert.

En aquest enquadrament d’abordatge, hem de tenir molt presents quins són els aliments més adequats i quins no s’adeqüen al pacient, ja que poden ser enganxosos, fibrosos o amb dobles textures, i poden fer que el procés iniciat es desacceleri o es reverteixi. El mateix passa, en el nostre procés de vida, amb la importància d’una adequada hidratació. En pacients amb disfàgia, és necessari adaptar qualsevol líquid amb la utilització de espessidors i aigües gelatitzades.

La tornada al domicili també implica oferir una sèrie de directrius que creïn un mapa per adaptar les indicacions donades i textures a la llar. Han de crear una rutina en la qual es contemplin, entre d’altres, seure en la posició de 90º a l’hora de menjar i beure, no parlar durant els àpats, facilitar un temps respectuós d’ingesta adequat, utilitzar adaptacions d’utensilis per facilitar la ingesta i hidratació, apagar elements distractors, com la televisió o la ràdio, etc.

Si la persona requereix un suport puntual, s’ha de donar el menjar i la beguda en una posició que permeti que qui rep el menjar i qui el dona estiguin en la mateixa línia horitzontal. A més, s’ha de motivar el receptor a mastegar, a assaborir el menjar, a empassar quan ho cregui convenient… Tot això en un marc de paciència i respecte.

Aquesta tasca que, encara que sembli senzilla, no ho és, donada les poblacions que atenem, requereix que prestem molta atenció, que mirem amb deteniment, que informem, assessorem i adeqüem el nostre llenguatge professional a la realitat de cada família.

Necessitem que el nucli familiar participi, acompanyi, conegui els assoliments i conseqüències, així com les adequacions i incidències que puguin produir-se en tot el procés de la disfàgia. I no volem oblidar-nos del/la pacient o resident que, en aquest situació inesperada, ha hagut d’estar més contingut, mirar més cap endins, amb el suport d’un equip transdisplinari al qual veia en primera instància i que l’ha estat escoltant en els seus moments d’inestabilitat i fragilitat. Ells/as han estat molt valents i molt responsables davant els ajustos que ha imposat la pandèmia (la distància social, la higienització de les mans, l’ús adequat de les màscares) i els plans de contingències han estat capaços de reduir el contacte físic, però no emocional, amb els familiars i amics.

En aquest marc d’intervenció, podem dir que cadascú ha sabut estar en el seu lloc, ha brillat amb llum pròpia davant moments de flaquesa, ha buscat el suport en l’altre, ha après a valorar la vida, amb els pros i contres que la conformen.

Com a corol·lari, podem dir que hem de donar un espai a la reflexió sobre la nostra gent gran i valorar la qualitat humana i professional dels serveis, que ha estat impecable, que ha estat de suma i multiplicació, i tenir present que, si bé hi ha hagut moments d’incertesa i d’inestabilitat davant el que significa una pandèmia, hem sabut ser proactius, reaccionar a temps i projectar tranquil·litat.

No oblidarem mai el moment en què tothom formava part del passadís humà de les zones vermelles de les sales d’hospitalització quan un pacient o resident superava la COVID19 i li oferíem un aplaudiment sorollós amb la consigna de seguir endavant en el procés de rehabilitació. Aquestes escenes les guardarem en la nostra memòria i faran que sentim que hem complert la nostra tasca.

 

Daniel Rodríguez Boggia

Logopeda

Centre Assistencial Mutuam La Creueta / UEN

Col. 08-976

Fonts:

https://www.clc.cat/pdf/module_28/10015522/Pautas-para-logopedas-en-la-atencion-a-la-persona-con-SARS____MqSN2GyRb2PKGccyHwXQ_es.pdf

 

Alba Ruiz participa a la campanya “Estem preparats” d’ACRA

Alba Ruiz

Alba Ruiz, treballadora social del Centre Mutuam Manresa, és protagonista d’un dels vídeos de la campanya “Estem preparats” que ha llançat l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) per donar a conèixer la tasca professional que desenvolupen els serveis i les residències d’atenció a la gent gran i com han hagut d’adaptar-se a la nova realitat sorgida a causa de la COVID-19.

La treballadora social explica la gran dedicació de l’equip en els moments més durs de la crisi sanitària i com s’han hagut de canviar procediments. Se suma així a altres professionals del Grup Mutuam que han participat a la campanya anteriorment, com l’Edgar Alonso.

 

Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.