Estades temporals en residències per gent gran: una opció cada cop més freqüent

Estades temporals en residències per a gent gran

Has sentit a parlar de les estades temporals en residències per a gent gran? Quan tenim persones grans o dependents a càrrec nostre, planificar unes vacances pot ser complicat. D’una banda, hem considerar les seves necessitats especials si passen uns dies amb nosaltres, però també la possibilitat de que no puguin acompanyar-nos per limitacions físiques o de salut. Aquesta situació pot generar estrès i sentiments de culpa en les famílies, que desitgen gaudir d’un descans merescut, però no poden deixar als seus familiars d’edat avançada sense l’atenció adequada.

Què podem fer si no poden viatjar amb nosaltres i no poden quedar-se sols a casa? Grup Mutuam ofereix una solució que, a més de ser idònia per a aquests casos, és cada vegada més popular: les estades curtes en residències per a gent gran. No teniu clar si és la millor opció? Teniu dubtes sobre quines característiques heu de buscar en aquesta mena de serveis? Us expliquem tot el que necessiteu saber sobre les estades temporals en les residències geriàtriques de Grup Mutuam.

Una opció cada dia més habitual

Depenent de la situació específica de cada persona, existeixen diferents opcions per a brindar-los la cura necessària durant les vacances. D’una banda, els serveis d’ajuda domiciliària són una alternativa per a aquells que desitgen que el seu familiar continuï la seva rutina en el seu entorn habitual, rebent atenció a casa. També tenim els apartaments per a gent gran, que poden ser una opció intermèdia per a persones grans autònomes, brindant un entorn independent amb la tranquil·litat de comptar amb assistència i suport quan sigui necessari.

Tanmateix, una solució cada vegada més habitual és optar per estades temporals en residències per a persones grans. Aquestes estades duren uns dies, setmanes, o mesos, i permeten que la persona dependent rebi l’atenció i la cura necessàries durant aquest periode, mentre que la persona o la família cuidadora pot gaudir d’unes vacances amb la seguretat que el seu familiar està ben atès.

Les estades temporals ofereixen una varietat d’avantatges, com la seguretat de comptar amb personal especialitzat les 24 hores del dia, serveis d’atenció mèdica i activitats dissenyades per professionals que fomenten els seu benestar, a la vegada que estableixen relacions i vincles. Tot i que en aquest article parlem de la necessitat per vacances, les estades curtes són una solució a tenir en compte en qualsevol moment que no puguem atendre al nostre familiar, com ara per motius laborals, o per la incapacitat temporal de la persona cuidadora.  

Com trobar el servei d’estada temporal que s’adapta millor a la nostra situació

Quan es busca una residència per a una estada temporal, cal tenir en compte unes certes característiques clau. En primer lloc, és essencial verificar que la residència compti amb personal qualificat i experimentat en la cura de persones grans i/o dependents. D’aquesta manera, sabrem que, en tot moment, les seves necessitats estaran ben ateses.

En segon lloc, és important assegurar-se que l’entorn sigui segur, accessible i adaptat a les especificitats de la persona. Altres aspectes que cal considerar inclouen la qualitat dels serveis mèdics disponibles, la varietat d’activitats recreatives i socials que s’ofereixen, i la possibilitat de mantenir una comunicació fluida amb la família durant l’estada. Avaluar aquestes característiques garantirà que la residència seleccionada proporcioni la cura necessària i ofereixi una experiència satisfactòria per al nostre familiar. 

Un respir per a la família: descansar i tenir cura de nosaltres mateixos és una necessitat

El sentiment de culpa és un aspecte comú que experimenten moltes famílies quan prenen la decisió de “deixar” al seu familiar en un centre durant les vacances. És comprensible que sorgeixin emocions de preocupació i angoixa en separar-se temporalment dels seus sers estimats. No obstant això, és important recordar que optar per una estada temporal en un centre especialitzat no és, en absolut, sinònim de “deixar” ningú, sinó una mostra d’amor i de cura responsable. Aquestes decisions es prenen amb la intenció de garantir que els nostres pares, mares, avis i àvies rebin l’atenció adequada i es trobin en un entorn segur mentre la família gaudeix d’uns dies de lleure.

I és que quan la responsabilitat de cuidar a una persona dependent recau completament en l’entorn familiar, és essencial reconèixer la importància de prendre’s un període de descans. La cura constant pot generar una càrrega emocional i física considerable, la qual cosa al seu torn pot afectar la qualitat de vida tant de qui cuida com de qui és cuidat. Per evitar l’esgotament i preservar el benestar de totes les persones involucrades, cal buscar alternatives que ofereixin un respir familiar per a tots.

Sabem i volem cuidar

A Grup Mutuam disposem de tots aquests serveis i oferim estades temporals en les nostres residències per a gent gran, amb una estada mínima d’una setmana. Els nostres centres compten amb professionals altament qualificats i una infraestructura dissenyada per a garantir la comoditat i el benestar dels i les residents. A banda de proporcionar atenció mèdica personalitzada, oferim programes d’activitats enriquidores i serveis de qualitat, promovent la sociabilitat i el benestar mental i emocional. 

El més important a l’hora de planificar una estada temporal en una residència és fer-ho amb una antelació mínima d’un mes, per poder gestionar la reserva i que el nostre o la nostra familiar s’instal·li uns dies abans que nosaltres marxem. Així, ens assegurem que hi hagi plaça i que la persona tingui uns dies per adaptar-se bé.

Contacta amb el Servei d’Orientació Social 

Per a ajudar-vos amb la planificació i resoldre tots els vostres dubtes, disposeu del Servei d’Orientació Social del Grup Mutuam que, de manera gratuïta, ofereix assessorament personalitzat a les famílies. Aquest equip de professionals comprèn les necessitats específiques de cada situació i us ofereix orientació en la cerca del recurs més adequat per a cada cas. Ja sigui que es requereixi una estada temporal en una residència o es busqui una altra solució alternativa, el Servei d’Orientació Social està compromès a proporcionar suport i ajudar les famílies a prendre decisions informades i encertades.

Amb el suport i l’experiència del Grup Mutuam, les famílies poden trobar en les seves residències un entorn segur, professional i acollidor, on els seus familiars, pares, mares, avis i àvies seran atesos amb dedicació i afecte durant tota la seva estada.

Truca’ns al 93 380 09 70 o envia’ns un correu electrònic a silvia.aguerri@mutuam.com

L’Atenció Centrada en la Persona: un model d’atenció que s’aplica des de fa 11 anys i que impregna tota l’entitat

Carolina Ferrero, adjunta de l’Àrea Residencial del Grup Mutuam, i Marisa Garcia, directora de la Residència Rubí, formen part de la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona (ACP)  del Grup Mutuam. Des d’aquesta, engeguen una campanya divulgativa per sensibilitzar a tots els professionals del grup en els conceptes bàsics d’una atenció centrada en les persones.  Aquest model, amb el que es treballa des de fa més de 11 anys, es basa en aproximar-se i cuidar a les persones des de la individualitat i el respecte pels seus valors i les seves preferències.

Com explicaríeu què és l’Atenció Centrada en la Persona a algú que no és del sector sociosanitari?

Marisa: Es tracta d’un enfocament basat en cuidar les persones d’una manera més individualitzada, tenint en compte que cadascuna de nosaltres té unes necessitats, unes preferències i uns valors diferents. Per aconseguir-ho, cal incorporar les persones en la presa de decisions de tot allò que les afecta i respectar-les i acompanyar-les en els seus projectes de vida.

Per què el Grup Mutuam ha adoptat de forma tan compromesa l’enfocament de l’ACP?

Carolina: Creiem que, en una empresa que es dedica a l’atenció a les persones, aquesta mirada hauria d’estar en la base de la nostra feina. L’enfocament individualitzat és el que farà sentir a la persona que el que rep és el que necessita. L’objectiu és que les residències i centres per a gent gran siguin el més similars possible a casa seva i això implica treballar-hi amb aquesta aproximació.

Marisa: Perentendre d’on neix el compromís de MUTUAM amb aquest enfocament, hem de tenir en compte també com ha evolucionat la societat. Anys enrere, estàvem acostumats que el pare, el govern, el capellà o el metge decidissin per nosaltres qüestions de la nostra vida. Aquesta manera d’entendre la vida ha canviat totalment i ara volem decidir per nosaltres mateixos qui volem ser, quin és el nostre projecte de vida… Volem prendre les nostres decisions i que siguin respectades.

Aquí entrarien en joc conceptes fonamentals en l’ACP com l’autonomia i l’autodeterminació.

A nivell pràctic, com és el treball centrat en la persona en el dia a dia de les residències i centres per a la gent gran?

Marisa: Vol dir que hem d’escoltar molt i conèixer molt la persona que cuidem, saber-ne els valors i gustos per poder-la cuidar com ella vol. També implica, que les hem d’incloure en les decisions del dia a dia, afavorint que se sentin part de la organització del centre.

Com va arribar l’ACP al Grup Mutuam ara fa ja 11 anys?

Carolina: Les primeres informacions respecte a aquest model d’atenció a persones dependents va arribar des de l’Administració. Llavors, vam decidir entomar el repte de la transformació i vam buscar entitats externes que ens poguessin acompanyar en aquest procés. Vam fer la prova pilot en alguns centres i vam veure que aquell era el model amb el qual havíem de treballar. A partir d’aquí, vam definir uns pilars que ens semblaven fonamentals -com el de la figura dels professionals referents o la creació de fitxes que recollissin la història de vida i preferències de les persones- i vam anar estenent l’ACP a la resta de centres.

Cn aquell moment, com va ser la rebuda d’aquesta nova manera de treballar per part dels i les professionals dels centres?

Carolina: La veritat és que alguns d’ells ja ho estaven fent així, però no ho sabien. Pel seu tarannà, ja havien tingut la inquietud de voler saber de la persona i d’oferir-li aquesta atenció personalitzada. Així que, quan vam començar a fer la formació, n’hi va haver que van dir ‘això ja ho estava fent jo!’. A d’altres, se’ls va haver d’acompanyar perquè entenguessin què era aquesta transformació.

Marisa: Ha costat més quan es tractava d’abordar qüestions de salut. Als o les professionals els ha resultat molt difícil no imposar el que creien millor per a la persona i acceptar segons quines decisions. Per exemple, quan algú es nega a seguir la dieta que li convé en termes de salut. A alguns encara els costa, però ara el model ha calat bastant i tothom té incorporat que, almenys, cal escoltar el que vol la persona.

Des d’aleshores heu trobat altres obstacles per implementar aquesta manera de treballar?

Carolina: Ningú no ens diu que no li agradi treballar amb aquest model. El que cal és trobar la manera de compatibilitzar el compliment de les tasques que tens encomanades amb aquesta mirada més individualitzada de l’atenció. La queixa que apareix sovint és que als i les professionals els falta temps. Així que, tot i que l’ACP promou centrar-se en les persones i no en les tasques, la pressió per manca de temps porta als equips a prioritzar el compliment de tasques i no centrar-se tant en les persones

Llavors, sense més temps, no es pot aplicar?

És cert que si les ràtios de professionals estiguessin més adaptades al perfil de persones als que cuidem es podria oferir una atenció més personalitzada i adaptada al ritme de la persona, però no sempre és el temps el factor clau que fa que no es treballi amb aquest enfoc. Per exemple, per entrar a una habitació, cal picar la porta abans, saludar la persona pel seu nom, no encendre-li el llum sense avisar, etc. I això no comporta més temps.

Marisa: Està clar que, amb més temps, podríem acompanyar millor les persones usuàries en qüestions emocionals, però sí que podem aprofitar l’estona en què l’estem atenent per oferir aquesta qualitat en el tracte.

Què creieu que aporta l’ACP als professionals?

Marisa: Fa que se sentin més satisfets amb la seva feina. Gràcies al treball amb els professionals de referència, es creen uns vincles personals que contribueixen a l’augment de la satisfacció per les dues bandes.

Carolina: De fet, vam fer enquestes sobre com havia afectat la Covid a l’assistència que estàvem oferint i es va posar de manifest que la majoria de la plantilla creia que l’ACP havia de ser el model amb què havíem de treballar.

Quin paper juga l’ACP en el Pla de Responsabilitat Corporativa del Grup Mutuam?

Carolina: L’ACP impregna molts aspectes de la responsabilitat social de l’entitat, per això l’eix 3 del nostre pla, que fa referència a les persones usuàries i les seves famílies, està pràcticament tot centrat en el model assistencial.

Per què es va crear la Comissió d’ACP, ara fa ja 6 anys?

Carolina: Ja teníem un grup de treball d’ACP en l’àmbit residencial quan se’ns va encarregar que creéssim la comissió, en línia amb altres comissions transversals que té Grup Mutuam. Té sentit que, si és la base del nostre model assistencial, es creés un espai transversal dedicat al tema.

Quina tasca porteu a terme?

Marisa: Bàsicament, és un espai de reflexió i per compartir bones pràctiques i novetats del sector en el qual participen persones de diferents departaments. També és una eina per fer difusió d’aquesta filosofia al conjunt de l’entitat.

Justament aquest objectiu de difusió és el que voleu reforçar ara. Què teniu pensat?

Carolina: Estem treballant conjuntament amb el Departament de Màrqueting una campanya per poder arribar més lluny. Tenim prevista la creació de missatges breus i infografies per explicar conceptes de l’ACP i contribuir a generar consciència. Això es traslladaria a l’equip professional mitjançant diferents canals, com el correu electrònic, la intranet. les xarxes socials o, fins i tot, per WhatsApp. La idea és impregnar d’aquesta filosofia a tota l’entitat.

Comissió d’Atenció Centrada en la Persona del Grup Mutuam

Confort, compromís i professionalitat en la cura de les persones, les claus del Centre Assistencial Mutuam Collserola

Noemí Sech, Mutuam Collserola

Noemí Sech és infermera de professió i, des de fa un parell d’anys, directora del Centre Assistencial Mutuam Collserola. La seva trajectòria li ha permès conèixer la primera línia d’atenció a les persones i obtenir la visió general de la gestió de la residència.

Què és Mutuam Collserola?

Mutuam Collserola és un complex residencial ideat per donar resposta a les necessitats de persones grans amb diferents graus de dependència. D’una banda, tenim el centre assistencial, que disposa de places de residència privades i places sociosanitàries, tant públiques com privades. De l’altra, tenim apartaments amb serveis per a gent gran.

Pel que fa al centre assistencial, com són les persones que hi viuen?

Hi ha perfils diversos. Gràcies a l’estructura, els serveis i la multidisciplinarietat de l’equip professional podem cuidar de persones amb necessitats diferents segons el seu grau de dependència física o cognitiva.

Qui viu en el Centre Collserola?

En els apartaments hi viuen persones grans autònomes que gaudeixen dels beneficis de viure a casa seva, amb la tranquil·litat de tenir al seu abast un món de serveis assistencials. En el cas de la Residència, són persones més dependents i que necessiten més suport per viure.

Quines característiques té l’espai?

És un edifici modern i amb espais amplis i lluminosos, que ofereix confort i possibilitats de mantenir-se actius als residents. Tenim terrasses, on fem activitats a l’aire lliure. També disposem d’un gimnàs, una sala d’actes i una sala de teràpia ocupacional. Hi ha un menjador a cada planta i això ens permet crear unitats de convivència diferenciades. A més a més, a la primera planta tenim una Unitat d’Estimulació Neurològica, que pot ser contractada per les famílies per tal d’intensificar la fisioteràpia quan hi ha una lesió medul·lar o una malaltia neurològica.

Què destacaries de la ubicació i l’entorn?Noemí Sech, Mutuam Collserola

Està molt ben comunicat, ja que hi ha una parada de metro just al davant de la porta que ens permet arribar al centre de Barcelona en 20 minuts i també diferents opcions per moure’ns en autobús. A més, estem al costat del nostre hospital de referència, la Vall d’Hebron. Quant a l’entorn, val la pena destacar que tenim zona verda a tocar del centre.

I del model assistencial, què en destacaries?

Com a qualsevol dels centre del Grup Mutuam, treballem sota el paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), que es basa en posar en el centre la qualitat de vida i la planificació de les cures de la persona, tenint en compte la seva singularitat i les seves preferències. Per això, quan la persona ingressa se li fa una Valoració Geriàtrica Integral en què intervenen totes les àrees del centre (infermeria, medicina, fisioteràpia, teràpia ocupacional, psicologia, treball social i educació social) i que ens permet fer una radiografia de les seves necessitats i preferències. A partir d’aquí s’elabora el pla individualitzat d’atenció. A nivell general, i per seguir millorant la nostra atenció, fem reunions d’equip periòdiques sobre qüestions com l’ACP o la prevenció de caigudes i les no-contencions. El nostre model assistencial també incorpora el benestar de les famílies. En aquesta línia, oferim suport grupal a nivell psicològic a familiars de persones usuàries.

En quines activitats poden participar habitualment les persones usuàries?

Oferim un programa d’activitats a nivell de rehabilitació, fisioteràpia i teràpia ocupacional. Té molt d’èxit treballar la reminiscència basada en la música o en publicacions antigues que els participants han d’identificar. Recentment hem posat en marxa el projecte pilot “El despertar dels sentits”, relacionat amb els sabors i textures dels àpats, amb molt bona acollida. També fem sessions de gimnàstica adaptada per a gent gran. Una activitat més especial és la teràpia assistida amb gossos, amb què es treballen uns objectius concrets amb usuaris específics. Les persones usuàries de la Unitat d’Estimulació Neurològica també fan una activitat amb tauletes. Després hi ha les sortides a l’exterior. Anem al teatre o a veure exposicions, per exemple.

També hi ha serveis addicionals?

Sí, com a extres per a aquelles persones usuàries que ho vulguin, tenim servei de perruqueria i podologia.

Com funciona el servei de cuina?

Tenim una empresa especialitzada subcontractada i tot es cuina íntegrament aquí. Els menús són adaptats en funció de les necessitats dietètiques de cadascú i són rotatius. Setmanalment, la coordinadora d’auxiliars es reuneix amb la responsable de cuina per valorar com ha funcionat cada proposta.

Quins valors diferencials veus al Centre Mutuam Collserola?

Principalment, que disposem d’atenció mèdica presencial 12 hores al dia de dilluns a divendres i d’atenció de l’equip d’infermeria les 24 hores del dia. Dins del centre tenim l’Equip d’Atenció Residencial del Grup Mutuam, que ens dona suport en diferents aspectes sanitaris. A això, jo hi afegiria que ens agrada cuidar i que hi apliquem una mirada que té molt en compte la singularitat de cada persona i de cada família. De la meva experiència com a infermera, tinc clar que cuidar implica tenir en compte l’entorn de l’usuari o usuària i les seves necessitats, tant sanitàries com psicològiques o emocionals. Aquesta mirada s’ha d’aplicar en la primera línia d’atenció però també és important incorporar en la gestió global del centre.

Si haguessis de destacar tres conceptes del centre, quins serien?

El compromís de l’equip en la cura de les persones, la professionalitat i els espais amplis lluminosos.

Els centres per a gent gran de Grup Mutuam commemoren el Dia Internacional de la Dona

Dia Dona 2022 residències gent gran

Aquest passat 8 de març, les residències per a gent gran de Grup Mutuam, es van vestir de lila i van reivindicar la igualtat entre dones i homes amb diferents activitats i accions.

A la Residència Mercat del Guinardó, persones residents i professionals van elaborar una sèrie de cartells amb frases empoderadores i es van fotografiar amb ells en senyal de reivindicació.

La Residència Jaume Nualart va guarnir l’entrada del centre amb un mural on hi havia la definició del feminisme i la representació de la desigualtat de gènere que es vol deixar enrere amb la lluita feminista. A banda d’això, es van organitzar dinàmiques de reflexió al centre i les persones usuàries del Centre de Dia, van tenyir mocadors en record a la fàbrica de tints que es va cremar, la qual va significar una empenta pel moviment.

Professionals i gent gran de la Residència Rubí, van celebrar un homenatge molt emotiu a les dones. Es va fer una reunió on es van compartir experiències, records i vivències personals, que reforçaven la fortalesa i les ganes de tirar endavant de tothom. En commemoració d’aquestes experiències, van fer un cartell amb les mirades de les dones del centre.

A la Residència Vila-seca, per a fer a tothom partícip, es van elaborar uns pins que el dia en qüestió tots i totes portaven posat. A més, van dur a terme activitats on descobrien dones que han fet història i que socialment no havien estat reconegudes i van penjar un pòster lila realitzat per les residents del centre.

Als Centres de Dia gestionats per Grup Mutuam, també van fer un homenatge a les dones durant aquest dia. Van decorar el centre de lila i van elaborar pins i llaçades reivindicatives perquè aquest dia i la lluita per la igualtat no passessin desapercebuts. 

Va estar un dia ple d’emocions i empoderament, al qual també, gràcies a la participació de diverses professionals del grup, es va publicar un vídeo per xarxes socials, on es fa valdre el paper de la dona dins del sector social i sanitari.

Cuidar sense contencions químiques: l’experiència d’èxit de la Residència Vila-seca

Sense subjeccions químiques

La Residència Vila-seca va engegar el 2013 un projecte per a la implementació de la Norma Libera-care, de la Fundación Cuidados Dignos (FCD). Això va implicar començar a treballar amb una metodologia que centra la Cura en la Persona, potenciant-ne l’autonomia, dignificant-la i respectant les seves necessitats, desitjos i preferències. També implica establir lligams amb els residents i les famílies, millorar la seva qualitat de vida i esdevenir una organització lliure de subjeccions, entenent que aquestes són mesures restrictives que suposen una vulneració dels drets fonamentals del pacient.

Així va ser com progressivament es van anar superant diverses fases en el procés d’acreditació i, des del mes de juny passat, el centre es troba re-certificat de la fase 3 de Libera-care. Aquesta re-certificació valida que el centre ha superat el Procés d’Avaluació de la Norma Libera-Care, de manera que la FCD comprova que es manté la Cultura de Cura Centrada en la Persona i Sense Subjeccions, i que és un programa de continuïtat.

Certificació Vilas-seca

En l’assoliment d’aquesta certificació hi ha jugat un paper important un Grup Motor multidisciplinari, format per la Direcció del centre, la responsable higiènico-sanitària, metges, fisioterapeutes, psicòlogues, la coordinadora d’auxiliars, infermeria i la farmacèutica.

Retirar qualsevol tipus de subjecció

L’establiment Norma Libera-care suposa un canvi en molts àmbits de treball del centre, però voldríem centrar-nos aquí en les contencions als pacients i, principalment, en les contencions químiques. En marc del projecte de la Residència Vila-seca, es va començar per retirar de manera progressiva les contencions físiques. Quan parlem d’aquest tipus de contencions ens referim a qualsevol dispositiu, material o equip aplicat a una persona, unit o a prop del seu cos, que li impedeix la llibertat de moviments o accedir a parts del seu cos.

El que s’ha fet en aquesta residència de gent gran del Grup Mutuam és buscar alternatives a les subjeccions físiques, així com molt de treball divulgatiu, explicatiu i de conscienciació a les famílies i professionals. Gràcies a això, actualment, a la Residència Vila-seca no hi ha cap subjecció física diürna i únicament s’utilitzen baranes voluntàries i, puntualment, alguna de seguretat.

A finals del 2020, però, es va decidir fer un pas més i iniciar un treball de retirada també de les contencions químiques. Amb subjecció química ens referim a qualsevol fàrmac (principalment els que actuen a nivell del Sistema Nerviós Central) utilitzat per reduir la mobilitat de la persona amb l’objectiu de manipular i controlar una conducta inadequada o molesta que no té base en un desordre psiquiàtric diagnosticat. Fins i tot en casos en què existeixi un diagnòstic psiquiàtric, les mesures utilitzades haurien de ser destinades al tractament i no com a contencions químiques.

Les principals conseqüències de les contencions químiques són: el deliri o alteració del pensament; el deteriorament funcional físic, de la funció cognitiva i de la comunicació; la depressió; l’ús de subjeccions físiques; els moviments físics de repetició i rigidesa; els problemes d’equilibri i hipotensió, mareig, vertigen i marxa inestable, que comporten un elevat risc de caigudes; la deshidratació; l’estrenyiment i la retenció d’orina.

Grups de fàrmacs implicats

En el camí cap a la no contenció química, es treballen principalment quatre grups de fàrmacs. Un d’ells és el d’antipsicòtics, que, en el cas de la Residència Vila-seca, ha implicat la quetiapina, l’haloperidol, la risperidona, l’aripiprazol, l’olanzapina i la sulpirida. També hi ha el grup dels ansiolítics, que ha afectat el lorazepam, el diazepam, l’alprazolam, el ketazolam, el clorazepat dipotàssic i el bromazepam. Un altre és el dels hipnòtics-sedants, que inclou el lormetazepam, el clometiazol, el zolpidem i el midazolam. Per últim, hi ha el grup dels antidepressius, que en el cas que ens ocupa ha implicat la trazodona, la mirtazapina, el citalopram, la sertralina i la fluoxetina.

A dia d’avui, s’han revisat uns 40 pacients aproximadament i, en la majoria d’ells, la retirada de les contencions químiques no ha tingut conseqüències de cap tipus i, per tant, no s’han hagut de tornar a implementar. En molts dels casos treballats, la intervenció no ha consistit simplement en la retirada del fàrmac utilitzat per a la contenció química, sinó que aquesta s’ha acompanyat amb altres mesures complementàries.

A continuació, es detallen dos casos reals que destaquem per la rellevància dels seus resultats.

Cas 1

Senyora de 85 anys la pauta farmacològica de la qual incloïa, abans de la intervenció, Mirtazapina (30mg, en el sopar) i Quetiapina (50mg, 1 comprimit, en l’esmorzar, i 1 comprimit, en el dinar).

En la reunió multidisciplinària, es va detectar que durant el dia estava molt adormida. Amb diferents sessions i de manera progressiva es va aconseguir retirar-li la mirtazapina 30 mg del sopar i la quetiapina 50mg de l’esmorzar i del dinar. Es va deixar pautada, per si calia, una quetiapina 25mg, que és la que s’acaba pautant de manera fixa a l’hora de sopar durant el transcurs d’aquestes sessions de canvi.

Totes aquestes modificacions es van produir durant l’abril d’aquest any i, en l’actualitat, la pacient segueix tenint la mateixa pauta. A planta, s’observa que ja no s’adorm com abans i que està més reactiva i més desperta.

Cas 2

Senyora de 74 anys que des que va patir una hemorràgia intracerebral prenia una càpsula de ketazolam 30mg en el sopar.

L’objectiu d’aquest fàrmac era l’ansietat i l’espasticitat associada a l’accident vascular cerebral patit, però en fer la intervenció es va detectar que ja no presentava aquests símptomes. Per això, se’n va iniciar la retirada progressiva. Com que la pacient ho va tolerar, es va aconseguir la retirada completa sense necessitat de prescriure’l de nou. A més a més, es creu també que la retirada del fàrmac (que com efecte advers podia produir un augment del pes) li ha provocat una disminució de pes, un fet beneficiós en el seu. La senyora patia un lleu sobrepès que s’havia intentat corregir, sense èxit, amb dieta durant força temps i fent-li augmentar l’exercici. Per tant, l’èxit aconseguit amb aquest cas és doble.

Qualsevol modificació feta, tant en aquestes pautes com en la resta de pacients, s’ha informat a les famílies dels residents estudiats, que s’han mostrat agraïts amb la feina feta, ja que han pogut observar una millora significativa en la majoria dels casos.

Aquests bons resultats en la retirada de contencions químiques, encoratgen l’equip motor a seguir treballant en la mateixa línia i poder arribar a tots els pacients del centre.

Cristina Plana

Farmacèutica de la Residència Vila-seca

Grup Mutuam

Reflexions entorn un nou model residencial

Antoni Salvà

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va intervenir en la 4a Jornada Residencial, dedicada als aprenentatges derivat de la crisi de la Covid-19. En la ponència va compartir les seves ‘Reflexions en torn d’un nou model residencial’ amb un públic virtual format per professionals del sector.

Les residències han demostrat, en el context de pandèmia, una gran capacitat d’adaptació. Malgrat això, al llarg dels últims mesos hem vist com ha estat de fàcil estigmatitzar-les per part de persones que no tenen coneixement del sector i que es basen només en allò que ha aparegut als mitjan de comunicació.

Les residències han viscut durant la crisi sanitària de la Covid-19 una espiral de destrucció, amb persones usuàries i professionals afectades, canvis constants, incertesa, necessitat de prendre decisions complexes sense els coneixements adequats a causa de la immediatesa i la falta d’experiència… Tenint en compte aquesta realitat, no s’haurien de plantejar canvis de model en calent i basats només en el que ha passat derivat de la pandèmia. Els canvis s’haurien de fer després d’una anàlisi detallada de les circumstàncies viscudes i sempre des del rigor acadèmic i científic.

El meu punt de partida és que el model organitzatiu de les residències ja estava sotmès a un fort estrès abans de la pandèmia i que fa anys que veiem que hi ha necessitats que no estan ben cobertes. La pandèmia ha fet aflorar algunes de les mancances que existien i n’ha fet aparèixer de noves. Ens equivocaríem, però, si penséssim en un model que respongués a les necessitats extraordinàries d’una pandèmia en comptes de fer-ho a les necessitats i desitjos de les persones en situacions ordinàries, tot preveient plans de contingència.

Per fer una reflexió global sobre el model residencial a Catalunya, cal que ens fixem en sis àmbits. Un d’ells és el model d’atenció. Darrerament, hi ha professionals que m’han preguntat si l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) és un model que permet donar respostes adequades a una situació de pandèmia com la que vivim. El cert és que es tracta d’un model que en els últims anys ha evolucionat de manera extraordinària i que penso que la seva continuïtat és indiscutible. Ara bé, una altra qüestió és com abordem la seva aplicació pràctica.

Més enllà de l’experiència dels professionals dels centres, entre els quals ha millorat la percepció sobre el model, en aquests moments comencem a tenir evidència científica que l’ACP és eficaç per millorar les condicions de les persones que viuen en residències. Tot i que és complex desenvolupar estudis en aquest àmbit, estem veient que les persones ateses sota aquest model tenen menys sentiments negatius (solitud, desempara, depressió, etc.), tenen una major percepció de qualitat de vida i, en les que tenen deteriorament cognitiu, s’ha pogut demostrar una disminució dels trastorns de comportament. Per tant, podem afirmar que aplicar l’ACP vol dir fer bona pràctica assistencial. Per tant, el que hem de fer és consolidar i avançar en l’aplicació pràctica del model en cadascuna de les residències.

Un altre dels àmbits de debat és el de la complexitat en les necessitats de salut. A Catalunya tenim una doble xarxa d’atenció de llarga durada institucional, formada per les unitats de llarga estada sociosanitàries i les residències, i fa molts anys que es discuteix si és convenient mantenir aquesta dualitat. Avui dia en el sector de l’atenció residencial és concentra una gran nombre de persones amb una alta complexitat des del punt de vista dels problemes de salut. A les residències hi trobem fonamentalment –un 91% del total- persones amb un risc alt o moderat. Aquesta és una realitat que ha anat evolucionant en els darrers anys i ho continuarà fent. En paral·lel, també ha augmentat de manera substancial el grau de dependència de la població institucionalitzada. A més d’això, observem que la mortalitat en persones que viuen en residències és molt alta, del 20,46% en front del 3,3% de la població general. Per tant, a les residències s’estan atenent persones que tenen moltes necessitats de salut i hem d’abordar quina resposta els podem donar.

El 2018 el Departament de Salut i el de Benestar Social van fer una proposta que encara no s’ha pogut desenvolupar que es basa en que hi hagi una figura mèdica única que atengui les persones a les residències i que d’alguna manera formi part de l’Atenció Primària. Al meu parer, si creem equips específics amb experts ben dotats que tinguin voluntat, coneixements i disponibilitat per treballar dins de les residències i amb els seus professionals conformant equips pluridisciplinaris, això pot funcionar i tant se val si pertanyen a una xarxa o un altra. Ara bé, si del que estem parlant és de tornar a la situació en què els metges de l’Atenció Primària, tal i com està organitzada ara, puguin actuar com a metges únics a les residències, no funcionarà, com ja hem vist. Així doncs, el model està escrit, ara es tracta de veure com es materialitza.

El tercer àmbit sobre el qual hem de reflexionar és quina tipologia de serveis necessitem per fer front a la complexitat. Aquí ens enfrontem a un dilema. Quan preguntem a les persones on volen viure, la majoria opta pel domicili i, per tant, per l’atenció domiciliària. Només es plantegen anar a una residència quan necessiten una major atenció i si estan sols. Per tant, la residència és sovint una alternativa no desitjada. Així mateix, veiem que les noves generacions estan apostant per nous models, com el co-housing o els barris per a persones grans. Ara bé, de moment la qüestió és com fer compatible la preferència de viure a casa amb la major complexitat clínica que fa que un 4-5% de la població hagi de viure en un entorn residencial.

Si mirem què fan altres països europeus, veiem que, tot i que hi ha diferents models organitzatius, es poden identificar un seguit de tendències. Una es la d’avançar cap a la supressió dels models més medicalitzats, ja que es fa molt difícil satisfer el desig de viure com a casa en un entorn hospitalari. En canvi, s’estan desenvolupant molt, tot i que encara de manera insuficient i amb grans diferències entre països, el housing o  apartaments amb serveis per a les persones que necessiten una menor atenció.

Des del meu punt de vista, hauríem de tenir com a mínim tres tipus de recursos que serveixin per a situacions diferents: el recurs residencial clàssic, l’atenció domiciliària i els apartaments amb serveis. Quan parlem de l’atenció domiciliària, hem de tenir en compte la complementarietat amb els Centres de Dia i la teleassistència, mentre que en el cas dels apartaments hem d’abordar quins són els paquets de serveis que ofereixen. Si això funciona bé, es pot reduir l’accés a les residències a aquelles persones que tenen més necessitats. Arribar a aquesta situació implica, però, que es facin reformes també fora de l’entorn residencial. Cal una major intensitat d’atenció domiciliària i també un canvi de model en aquest àmbit, en què la connexió amb els serveis de salut és essencial perquè hi ha moltes persones que acumulen una gran comorbiditat. Pel que fa als apartaments amb serveis, és important que en tinguin un bon paquet que inclogui cura personal, atenció d’infermeria i mecanismes per fer front a les situacions de crisi, si no, el recorregut serà petit. En qualsevol cas, s’ha de tenir present que aquests dos recursos funcionen molt bé sempre que hi hagi un sistema de suport econòmic. També cal assenyalar que sovint aquests recursos intermedis funcionen millor si estan vinculats a una estructura residencial més potent. Per tant, podem concloure que el millor model és la diversificació. És a dir, tenir recursos que per una banda s’adaptin a les necessitats i característiques de les persones i, per l’altra, als seus desitjos.

Pel que fa a quina estructura física permet compatibilitzar el viure com a casa amb la millor atenció, la reflexió hauria de partir d’alguns consensos. Entre aquests, que hem de disposar de més habitacions individuals, que s’han de crear unitats de convivència i que els espais comuns d’aquestes han de ser més petits i que s’han d’aprofitar al màxim les noves tecnologies. A més a més, caldrà debatre si és millor que hi hagi unitats especialitzades, per exemple, amb persones de major complexitat o amb persones amb deteriorament de conducta, o si es millor la diversitat de residents.

Per fer funcionar tot això la peça clau són els professionals i és evident que cal actuar en aquest àmbit. Els treballadors i treballadores han d’oferir qualitat en la prestació de serveis, s’han de sentir confortables en el desplegament de la pràctica assistencial i han de percebre que el sector té prestigi. Això vol dir que els salaris hauran de millorar, reconeixent la formació i l’especialització, i que caldrà reflexionar sobre l’estructura de personal. Hi ha d’haver també uns ratis que permetin fer l’atenció a la complexitat de la que hem parlat.

Així mateix, si hem de reformar progressivament les residències, hem d’abordar també la qüestió de la sostenibilitat econòmica. Els preus que hi ha avui dia no permeten una evolució en aquesta línia. Si ens comparem amb els països veïns estem per sota en inversió en atenció de llarga durada en relació al PIB i fa molts anys que estem en aquesta situació.  Si això ho podem modificar, tota la resta la podem transformar en cadena. La majoria d’accions que he descrit encaixen perfectament amb els plans del departaments de salut i de drets socials. Per tant, ara no és el moment d’imaginar, sinó d’operativitzar. Aquest nou model no és una utopia, té una base sòlida. El que cal és una bona inversió i prendre decisions valentes que, passa a passa, ens portin allà on volem ser.

Dr. Antoni Salvà

Director

Fundació Salut i Envelliment. UAB

Podeu veure la sessió completa al nostre canal de Youtube.

La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Les residències del Grup Mutuam han completat el procés de vacunació

Residència Rubí vacunació covid-19

Pràcticament totes les persones usuàries de centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam ja han rebut les dues dosis de la vacuna de la Covid 19. Així finalitza un procés que, en alguns casos, va començar el 31 de desembre de l’any passat i que converteix aquests espais en llocs més segurs per a un col·lectiu especialment vulnerable al virus. L’efectivitat de les vacunes i el fet que la gran majoria de residents i professionals dels centres de Catalunya han acceptat posar-se-la fa que les xifres de contagis hagin disminuït ja en un 70 per cent. A mesura que vagi augmentant la immunitat, les residències del Grup Mutuam podran tornar a una relativa normalitat -sempre amb precaucions- i recuperar activitats col·lectives. A partir d’ara, als nous usuaris que ingressin als centres també se’ls administrarà la vacuna per tal de mantenir-los com a espais segurs.

Repensar el PIAI: l’Atenció Centrada en la Persona en temps de pandèmia

PIAI Centre Mutuam la Creueta

La Covid-19 i les mesures restrictives que s’han adoptat a les residències de gent gran per protegir-les del virus han suposat, com ja sabem, un gran nombre de canvis i reptes en la quotidianitat d’aquests centres i les persones que en formen part. La comunicació i les relacions interpersonals, en totes les seves vessants, s’han vist profundament alterades i ha fet falta sumar enginy i esforços perquè la qualitat assistencial i el benestar dels usuaris i usuàries es veiessin el menys afectats possible. Les noves formes de funcionar han impactat necessàriament en una eina essencial per als i les professionals en el marc de l’Atenció Centrada a la Persona que s’aplica a les residències del Grup Mutuam, el Pla Individualitzat d’Atenció Integral (PIAI). Al Centre Residencial La Creueta, de Sabadell, ja s’ha posat fil a l’agulla per adaptar-la a la nova realitat.

El PIAI és un document que s’elabora quan una persona ingressa en una residència i que es revisa periòdicament. En ell es recull informació sobre l’usuari o usuària, les valoracions d’un equip professional interdisciplinari i els objectius i propostes que configuraran el full de ruta per atendre les necessitats del resident i donar-li suport en el seu projecte de vida. Sempre que la persona usuària estigui capacitada s’ha de fer de forma consensuada amb ella i, si no ho està, es treballa amb la família o un amic de referència per conèixer les seves preferències i història de vida. Obviament, les circumstàncies sanitàries actuals i les mesures de distànciament han posat molts pals a les rodes a aquest procés.

Primer de tot, cal tenir en compte que durant els primers mesos de la pandèmia es va recomanar no fer els PIAI, ja que es demanava reduir al mínim el moviment del personal i es considerava un risc que els diversos professionals que participen en el procés de valoració d’una persona estiguessin entrant i sortint de la seva habitació. En el cas de Mutuam La Creueta, això va fer que moltes revisions d’aquest instrument, així com l’elaboració del dels nous ingressats, s’haguessin d’ajornar. Amb unes dades epidemiològiques millors i amb el centre ja sectoritzat, es va decidir reprendre l’actualització dels PIAI de les persones usuàries més autònomes i que ja havien manifestat la voluntat de fer-ho sense la col·laboració de la família abans de la pandèmia. Tot i així, com a mesura de precaució, es va optar per limitar el nombre de professionals que participen en el procés a tres: dos tècnics i l’auxiliar de referència del resident.

Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid
Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid

Per tal de poder continuar amb els usuaris amb més deteriorament cognitiu que es troben en el sector verd -és a dir, lliure de Covid-, es va implementar un canvi fonamental en les trobades que es programen amb els familiars per elaborar i revisar el document i que abans es feien en un despatx de la residència. Tot i que les visites al centre els estan permeses quan no hi ha cap brot -complint amb uns protocols de seguretat-, es va optar per aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies i les reunions s’han adaptat al format telemàtic. Així, es preserva la participació de l’entorn de la persona en el PIAI sense posar en risc la salut de ningú. En aquest sentit, cal assenyalar que a Mutuam La Creueta s’ha percebut com les famílies, ara que no poden veure els residents tant com voldrien, s’han bolcat més en l’elaboració de la història de vida, un document que permet als professionals conèixer millor la persona i saber quines són les seves necessitats i preferències.

Per últim, ha canviat també l’enfocament dels objectius que, a partir del que expressen les persones usuàries, es recullen en el PIAI per tal de millorar el seu benestar. Els residents sovint el que demanen quan se’ls pregunta es poder fer sortides a l’exterior o veure els seus éssers estimats més freqüentment. Amb les limitacions que existeixen per motius sanitaris, això no és possible, i cal fer un esforç per adaptar els seus desitjos a la nova realitat. Es tracta, en definitiva, de portar a terme accions molt individualitzades i centrades en la persona. Per exemple, amb les persones que mostren molt interès per sortir, es fan més passejades per la terrassa, o a una resident que és testimoni de Jehovà se li ofereix suport per tal que pugui connectar regularment amb la seva comunitat mitjançant una videotrucada. Alhora, s’ha de tenir en compte que les activitats s’hauran de modular en cada moment d’acord amb l’evolució de la situació sanitària, ja que si es produís un nou brot caldria restringir més la mobilitat i les interaccions.

La situació inesperada i plena d’incertesa que vivim està obligant l’àmbit residencial a reinventar moltes rutines i a multiplicar esforços per alleujar a usuaris i usuàries l’impacte de la pandèmia en les seves vides. Segur que els propers mesos haurem de seguir invertint en creativitat, però l’Atenció Centrada en la Persona que caracteritza els centres de gent gran del Grup Mutuam ens ofereix un bon rumb per adaptar-nos a la nova realitat mantenint la qualitat assistencial.

Marina Ropero

Treballadora social

Centre Residencial Mutuam La Creueta

El Departament de Salut confia en el Grup Mutuam per intervenir una residència per a gent gran a Barcelona

Residència intervinguda Barcelona

El Departament de Salut va intervenir el passat dimarts, 26 de gener, la Residència “Hermanas del Sagrado Corazón de Jesús y Santos Ángeles”, ubicada al carrer Bruc de la ciutat de Barcelona. Es tracta d’un centre per a gent gran de 163 places, de les quals actualment n’estan ocupades 127.  En el moment de la intervenció, hi havia 47 persones residents  positives per coronavirus.

Salut ha demanat al Grup Mutuam que es faci càrrec de la direcció del centre per tal de fer possible el control del brot epidèmic. Des d’aquesta entitat ja s’han iniciat les accions pertinents, posant-hi al capdavant una directora i incorporant-hi un equip de suport que cobreix les altres funcions principals.