Confort, compromís i professionalitat en la cura de les persones, les claus del Centre Assistencial Mutuam Collserola

Noemí Sech, Mutuam Collserola

Noemí Sech és infermera de professió i, des de fa un parell d’anys, directora del Centre Assistencial Mutuam Collserola. La seva trajectòria li ha permès conèixer la primera línia d’atenció a les persones i obtenir la visió general de la gestió de la residència.

Què és Mutuam Collserola?

Mutuam Collserola és un complex residencial ideat per donar resposta a les necessitats de persones grans amb diferents graus de dependència. D’una banda, tenim el centre assistencial, que disposa de places de residència privades i places sociosanitàries, tant públiques com privades. De l’altra, tenim apartaments amb serveis per a gent gran.

Pel que fa al centre assistencial, com són les persones que hi viuen?

Hi ha perfils diversos. Gràcies a l’estructura, els serveis i la multidisciplinarietat de l’equip professional podem cuidar de persones amb necessitats diferents segons el seu grau de dependència física o cognitiva.

Qui viu en el Centre Collserola?

En els apartaments hi viuen persones grans autònomes que gaudeixen dels beneficis de viure a casa seva, amb la tranquil·litat de tenir al seu abast un món de serveis assistencials. En el cas de la Residència, són persones més dependents i que necessiten més suport per viure.

Quines característiques té l’espai?

És un edifici modern i amb espais amplis i lluminosos, que ofereix confort i possibilitats de mantenir-se actius als residents. Tenim terrasses, on fem activitats a l’aire lliure. També disposem d’un gimnàs, una sala d’actes i una sala de teràpia ocupacional. Hi ha un menjador a cada planta i això ens permet crear unitats de convivència diferenciades. A més a més, a la primera planta tenim una Unitat d’Estimulació Neurològica, que pot ser contractada per les famílies per tal d’intensificar la fisioteràpia quan hi ha una lesió medul·lar o una malaltia neurològica.

Què destacaries de la ubicació i l’entorn?Noemí Sech, Mutuam Collserola

Està molt ben comunicat, ja que hi ha una parada de metro just al davant de la porta que ens permet arribar al centre de Barcelona en 20 minuts i també diferents opcions per moure’ns en autobús. A més, estem al costat del nostre hospital de referència, la Vall d’Hebron. Quant a l’entorn, val la pena destacar que tenim zona verda a tocar del centre.

I del model assistencial, què en destacaries?

Com a qualsevol dels centre del Grup Mutuam, treballem sota el paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), que es basa en posar en el centre la qualitat de vida i la planificació de les cures de la persona, tenint en compte la seva singularitat i les seves preferències. Per això, quan la persona ingressa se li fa una Valoració Geriàtrica Integral en què intervenen totes les àrees del centre (infermeria, medicina, fisioteràpia, teràpia ocupacional, psicologia, treball social i educació social) i que ens permet fer una radiografia de les seves necessitats i preferències. A partir d’aquí s’elabora el pla individualitzat d’atenció. A nivell general, i per seguir millorant la nostra atenció, fem reunions d’equip periòdiques sobre qüestions com l’ACP o la prevenció de caigudes i les no-contencions. El nostre model assistencial també incorpora el benestar de les famílies. En aquesta línia, oferim suport grupal a nivell psicològic a familiars de persones usuàries.

En quines activitats poden participar habitualment les persones usuàries?

Oferim un programa d’activitats a nivell de rehabilitació, fisioteràpia i teràpia ocupacional. Té molt d’èxit treballar la reminiscència basada en la música o en publicacions antigues que els participants han d’identificar. Recentment hem posat en marxa el projecte pilot “El despertar dels sentits”, relacionat amb els sabors i textures dels àpats, amb molt bona acollida. També fem sessions de gimnàstica adaptada per a gent gran. Una activitat més especial és la teràpia assistida amb gossos, amb què es treballen uns objectius concrets amb usuaris específics. Les persones usuàries de la Unitat d’Estimulació Neurològica també fan una activitat amb tauletes. Després hi ha les sortides a l’exterior. Anem al teatre o a veure exposicions, per exemple.

També hi ha serveis addicionals?

Sí, com a extres per a aquelles persones usuàries que ho vulguin, tenim servei de perruqueria i podologia.

Com funciona el servei de cuina?

Tenim una empresa especialitzada subcontractada i tot es cuina íntegrament aquí. Els menús són adaptats en funció de les necessitats dietètiques de cadascú i són rotatius. Setmanalment, la coordinadora d’auxiliars es reuneix amb la responsable de cuina per valorar com ha funcionat cada proposta.

Quins valors diferencials veus al Centre Mutuam Collserola?

Principalment, que disposem d’atenció mèdica presencial 12 hores al dia de dilluns a divendres i d’atenció de l’equip d’infermeria les 24 hores del dia. Dins del centre tenim l’Equip d’Atenció Residencial del Grup Mutuam, que ens dona suport en diferents aspectes sanitaris. A això, jo hi afegiria que ens agrada cuidar i que hi apliquem una mirada que té molt en compte la singularitat de cada persona i de cada família. De la meva experiència com a infermera, tinc clar que cuidar implica tenir en compte l’entorn de l’usuari o usuària i les seves necessitats, tant sanitàries com psicològiques o emocionals. Aquesta mirada s’ha d’aplicar en la primera línia d’atenció però també és important incorporar en la gestió global del centre.

Si haguessis de destacar tres conceptes del centre, quins serien?

El compromís de l’equip en la cura de les persones, la professionalitat i els espais amplis lluminosos.

Els centres per a gent gran de Grup Mutuam commemoren el Dia Internacional de la Dona

Dia Dona 2022 residències gent gran

Aquest passat 8 de març, les residències per a gent gran de Grup Mutuam, es van vestir de lila i van reivindicar la igualtat entre dones i homes amb diferents activitats i accions.

A la Residència Mercat del Guinardó, persones residents i professionals van elaborar una sèrie de cartells amb frases empoderadores i es van fotografiar amb ells en senyal de reivindicació.

La Residència Jaume Nualart va guarnir l’entrada del centre amb un mural on hi havia la definició del feminisme i la representació de la desigualtat de gènere que es vol deixar enrere amb la lluita feminista. A banda d’això, es van organitzar dinàmiques de reflexió al centre i les persones usuàries del Centre de Dia, van tenyir mocadors en record a la fàbrica de tints que es va cremar, la qual va significar una empenta pel moviment.

Professionals i gent gran de la Residència Rubí, van celebrar un homenatge molt emotiu a les dones. Es va fer una reunió on es van compartir experiències, records i vivències personals, que reforçaven la fortalesa i les ganes de tirar endavant de tothom. En commemoració d’aquestes experiències, van fer un cartell amb les mirades de les dones del centre.

A la Residència Vila-seca, per a fer a tothom partícip, es van elaborar uns pins que el dia en qüestió tots i totes portaven posat. A més, van dur a terme activitats on descobrien dones que han fet història i que socialment no havien estat reconegudes i van penjar un pòster lila realitzat per les residents del centre.

Als Centres de Dia gestionats per Grup Mutuam, també van fer un homenatge a les dones durant aquest dia. Van decorar el centre de lila i van elaborar pins i llaçades reivindicatives perquè aquest dia i la lluita per la igualtat no passessin desapercebuts. 

Va estar un dia ple d’emocions i empoderament, al qual també, gràcies a la participació de diverses professionals del grup, es va publicar un vídeo per xarxes socials, on es fa valdre el paper de la dona dins del sector social i sanitari.

Cuidar sense contencions químiques: l’experiència d’èxit de la Residència Vila-seca

Sense subjeccions químiques

La Residència Vila-seca va engegar el 2013 un projecte per a la implementació de la Norma Libera-care, de la Fundación Cuidados Dignos (FCD). Això va implicar començar a treballar amb una metodologia que centra la Cura en la Persona, potenciant-ne l’autonomia, dignificant-la i respectant les seves necessitats, desitjos i preferències. També implica establir lligams amb els residents i les famílies, millorar la seva qualitat de vida i esdevenir una organització lliure de subjeccions, entenent que aquestes són mesures restrictives que suposen una vulneració dels drets fonamentals del pacient.

Així va ser com progressivament es van anar superant diverses fases en el procés d’acreditació i, des del mes de juny passat, el centre es troba re-certificat de la fase 3 de Libera-care. Aquesta re-certificació valida que el centre ha superat el Procés d’Avaluació de la Norma Libera-Care, de manera que la FCD comprova que es manté la Cultura de Cura Centrada en la Persona i Sense Subjeccions, i que és un programa de continuïtat.

Certificació Vilas-seca

En l’assoliment d’aquesta certificació hi ha jugat un paper important un Grup Motor multidisciplinari, format per la Direcció del centre, la responsable higiènico-sanitària, metges, fisioterapeutes, psicòlogues, la coordinadora d’auxiliars, infermeria i la farmacèutica.

Retirar qualsevol tipus de subjecció

L’establiment Norma Libera-care suposa un canvi en molts àmbits de treball del centre, però voldríem centrar-nos aquí en les contencions als pacients i, principalment, en les contencions químiques. En marc del projecte de la Residència Vila-seca, es va començar per retirar de manera progressiva les contencions físiques. Quan parlem d’aquest tipus de contencions ens referim a qualsevol dispositiu, material o equip aplicat a una persona, unit o a prop del seu cos, que li impedeix la llibertat de moviments o accedir a parts del seu cos.

El que s’ha fet en aquesta residència de gent gran del Grup Mutuam és buscar alternatives a les subjeccions físiques, així com molt de treball divulgatiu, explicatiu i de conscienciació a les famílies i professionals. Gràcies a això, actualment, a la Residència Vila-seca no hi ha cap subjecció física diürna i únicament s’utilitzen baranes voluntàries i, puntualment, alguna de seguretat.

A finals del 2020, però, es va decidir fer un pas més i iniciar un treball de retirada també de les contencions químiques. Amb subjecció química ens referim a qualsevol fàrmac (principalment els que actuen a nivell del Sistema Nerviós Central) utilitzat per reduir la mobilitat de la persona amb l’objectiu de manipular i controlar una conducta inadequada o molesta que no té base en un desordre psiquiàtric diagnosticat. Fins i tot en casos en què existeixi un diagnòstic psiquiàtric, les mesures utilitzades haurien de ser destinades al tractament i no com a contencions químiques.

Les principals conseqüències de les contencions químiques són: el deliri o alteració del pensament; el deteriorament funcional físic, de la funció cognitiva i de la comunicació; la depressió; l’ús de subjeccions físiques; els moviments físics de repetició i rigidesa; els problemes d’equilibri i hipotensió, mareig, vertigen i marxa inestable, que comporten un elevat risc de caigudes; la deshidratació; l’estrenyiment i la retenció d’orina.

Grups de fàrmacs implicats

En el camí cap a la no contenció química, es treballen principalment quatre grups de fàrmacs. Un d’ells és el d’antipsicòtics, que, en el cas de la Residència Vila-seca, ha implicat la quetiapina, l’haloperidol, la risperidona, l’aripiprazol, l’olanzapina i la sulpirida. També hi ha el grup dels ansiolítics, que ha afectat el lorazepam, el diazepam, l’alprazolam, el ketazolam, el clorazepat dipotàssic i el bromazepam. Un altre és el dels hipnòtics-sedants, que inclou el lormetazepam, el clometiazol, el zolpidem i el midazolam. Per últim, hi ha el grup dels antidepressius, que en el cas que ens ocupa ha implicat la trazodona, la mirtazapina, el citalopram, la sertralina i la fluoxetina.

A dia d’avui, s’han revisat uns 40 pacients aproximadament i, en la majoria d’ells, la retirada de les contencions químiques no ha tingut conseqüències de cap tipus i, per tant, no s’han hagut de tornar a implementar. En molts dels casos treballats, la intervenció no ha consistit simplement en la retirada del fàrmac utilitzat per a la contenció química, sinó que aquesta s’ha acompanyat amb altres mesures complementàries.

A continuació, es detallen dos casos reals que destaquem per la rellevància dels seus resultats.

Cas 1

Senyora de 85 anys la pauta farmacològica de la qual incloïa, abans de la intervenció, Mirtazapina (30mg, en el sopar) i Quetiapina (50mg, 1 comprimit, en l’esmorzar, i 1 comprimit, en el dinar).

En la reunió multidisciplinària, es va detectar que durant el dia estava molt adormida. Amb diferents sessions i de manera progressiva es va aconseguir retirar-li la mirtazapina 30 mg del sopar i la quetiapina 50mg de l’esmorzar i del dinar. Es va deixar pautada, per si calia, una quetiapina 25mg, que és la que s’acaba pautant de manera fixa a l’hora de sopar durant el transcurs d’aquestes sessions de canvi.

Totes aquestes modificacions es van produir durant l’abril d’aquest any i, en l’actualitat, la pacient segueix tenint la mateixa pauta. A planta, s’observa que ja no s’adorm com abans i que està més reactiva i més desperta.

Cas 2

Senyora de 74 anys que des que va patir una hemorràgia intracerebral prenia una càpsula de ketazolam 30mg en el sopar.

L’objectiu d’aquest fàrmac era l’ansietat i l’espasticitat associada a l’accident vascular cerebral patit, però en fer la intervenció es va detectar que ja no presentava aquests símptomes. Per això, se’n va iniciar la retirada progressiva. Com que la pacient ho va tolerar, es va aconseguir la retirada completa sense necessitat de prescriure’l de nou. A més a més, es creu també que la retirada del fàrmac (que com efecte advers podia produir un augment del pes) li ha provocat una disminució de pes, un fet beneficiós en el seu. La senyora patia un lleu sobrepès que s’havia intentat corregir, sense èxit, amb dieta durant força temps i fent-li augmentar l’exercici. Per tant, l’èxit aconseguit amb aquest cas és doble.

Qualsevol modificació feta, tant en aquestes pautes com en la resta de pacients, s’ha informat a les famílies dels residents estudiats, que s’han mostrat agraïts amb la feina feta, ja que han pogut observar una millora significativa en la majoria dels casos.

Aquests bons resultats en la retirada de contencions químiques, encoratgen l’equip motor a seguir treballant en la mateixa línia i poder arribar a tots els pacients del centre.

Cristina Plana

Farmacèutica de la Residència Vila-seca

Grup Mutuam

Reflexions entorn un nou model residencial

Antoni Salvà

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va intervenir en la 4a Jornada Residencial, dedicada als aprenentatges derivat de la crisi de la Covid-19. En la ponència va compartir les seves ‘Reflexions en torn d’un nou model residencial’ amb un públic virtual format per professionals del sector.

Les residències han demostrat, en el context de pandèmia, una gran capacitat d’adaptació. Malgrat això, al llarg dels últims mesos hem vist com ha estat de fàcil estigmatitzar-les per part de persones que no tenen coneixement del sector i que es basen només en allò que ha aparegut als mitjan de comunicació.

Les residències han viscut durant la crisi sanitària de la Covid-19 una espiral de destrucció, amb persones usuàries i professionals afectades, canvis constants, incertesa, necessitat de prendre decisions complexes sense els coneixements adequats a causa de la immediatesa i la falta d’experiència… Tenint en compte aquesta realitat, no s’haurien de plantejar canvis de model en calent i basats només en el que ha passat derivat de la pandèmia. Els canvis s’haurien de fer després d’una anàlisi detallada de les circumstàncies viscudes i sempre des del rigor acadèmic i científic.

El meu punt de partida és que el model organitzatiu de les residències ja estava sotmès a un fort estrès abans de la pandèmia i que fa anys que veiem que hi ha necessitats que no estan ben cobertes. La pandèmia ha fet aflorar algunes de les mancances que existien i n’ha fet aparèixer de noves. Ens equivocaríem, però, si penséssim en un model que respongués a les necessitats extraordinàries d’una pandèmia en comptes de fer-ho a les necessitats i desitjos de les persones en situacions ordinàries, tot preveient plans de contingència.

Per fer una reflexió global sobre el model residencial a Catalunya, cal que ens fixem en sis àmbits. Un d’ells és el model d’atenció. Darrerament, hi ha professionals que m’han preguntat si l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) és un model que permet donar respostes adequades a una situació de pandèmia com la que vivim. El cert és que es tracta d’un model que en els últims anys ha evolucionat de manera extraordinària i que penso que la seva continuïtat és indiscutible. Ara bé, una altra qüestió és com abordem la seva aplicació pràctica.

Més enllà de l’experiència dels professionals dels centres, entre els quals ha millorat la percepció sobre el model, en aquests moments comencem a tenir evidència científica que l’ACP és eficaç per millorar les condicions de les persones que viuen en residències. Tot i que és complex desenvolupar estudis en aquest àmbit, estem veient que les persones ateses sota aquest model tenen menys sentiments negatius (solitud, desempara, depressió, etc.), tenen una major percepció de qualitat de vida i, en les que tenen deteriorament cognitiu, s’ha pogut demostrar una disminució dels trastorns de comportament. Per tant, podem afirmar que aplicar l’ACP vol dir fer bona pràctica assistencial. Per tant, el que hem de fer és consolidar i avançar en l’aplicació pràctica del model en cadascuna de les residències.

Un altre dels àmbits de debat és el de la complexitat en les necessitats de salut. A Catalunya tenim una doble xarxa d’atenció de llarga durada institucional, formada per les unitats de llarga estada sociosanitàries i les residències, i fa molts anys que es discuteix si és convenient mantenir aquesta dualitat. Avui dia en el sector de l’atenció residencial és concentra una gran nombre de persones amb una alta complexitat des del punt de vista dels problemes de salut. A les residències hi trobem fonamentalment –un 91% del total- persones amb un risc alt o moderat. Aquesta és una realitat que ha anat evolucionant en els darrers anys i ho continuarà fent. En paral·lel, també ha augmentat de manera substancial el grau de dependència de la població institucionalitzada. A més d’això, observem que la mortalitat en persones que viuen en residències és molt alta, del 20,46% en front del 3,3% de la població general. Per tant, a les residències s’estan atenent persones que tenen moltes necessitats de salut i hem d’abordar quina resposta els podem donar.

El 2018 el Departament de Salut i el de Benestar Social van fer una proposta que encara no s’ha pogut desenvolupar que es basa en que hi hagi una figura mèdica única que atengui les persones a les residències i que d’alguna manera formi part de l’Atenció Primària. Al meu parer, si creem equips específics amb experts ben dotats que tinguin voluntat, coneixements i disponibilitat per treballar dins de les residències i amb els seus professionals conformant equips pluridisciplinaris, això pot funcionar i tant se val si pertanyen a una xarxa o un altra. Ara bé, si del que estem parlant és de tornar a la situació en què els metges de l’Atenció Primària, tal i com està organitzada ara, puguin actuar com a metges únics a les residències, no funcionarà, com ja hem vist. Així doncs, el model està escrit, ara es tracta de veure com es materialitza.

El tercer àmbit sobre el qual hem de reflexionar és quina tipologia de serveis necessitem per fer front a la complexitat. Aquí ens enfrontem a un dilema. Quan preguntem a les persones on volen viure, la majoria opta pel domicili i, per tant, per l’atenció domiciliària. Només es plantegen anar a una residència quan necessiten una major atenció i si estan sols. Per tant, la residència és sovint una alternativa no desitjada. Així mateix, veiem que les noves generacions estan apostant per nous models, com el co-housing o els barris per a persones grans. Ara bé, de moment la qüestió és com fer compatible la preferència de viure a casa amb la major complexitat clínica que fa que un 4-5% de la població hagi de viure en un entorn residencial.

Si mirem què fan altres països europeus, veiem que, tot i que hi ha diferents models organitzatius, es poden identificar un seguit de tendències. Una es la d’avançar cap a la supressió dels models més medicalitzats, ja que es fa molt difícil satisfer el desig de viure com a casa en un entorn hospitalari. En canvi, s’estan desenvolupant molt, tot i que encara de manera insuficient i amb grans diferències entre països, el housing o  apartaments amb serveis per a les persones que necessiten una menor atenció.

Des del meu punt de vista, hauríem de tenir com a mínim tres tipus de recursos que serveixin per a situacions diferents: el recurs residencial clàssic, l’atenció domiciliària i els apartaments amb serveis. Quan parlem de l’atenció domiciliària, hem de tenir en compte la complementarietat amb els Centres de Dia i la teleassistència, mentre que en el cas dels apartaments hem d’abordar quins són els paquets de serveis que ofereixen. Si això funciona bé, es pot reduir l’accés a les residències a aquelles persones que tenen més necessitats. Arribar a aquesta situació implica, però, que es facin reformes també fora de l’entorn residencial. Cal una major intensitat d’atenció domiciliària i també un canvi de model en aquest àmbit, en què la connexió amb els serveis de salut és essencial perquè hi ha moltes persones que acumulen una gran comorbiditat. Pel que fa als apartaments amb serveis, és important que en tinguin un bon paquet que inclogui cura personal, atenció d’infermeria i mecanismes per fer front a les situacions de crisi, si no, el recorregut serà petit. En qualsevol cas, s’ha de tenir present que aquests dos recursos funcionen molt bé sempre que hi hagi un sistema de suport econòmic. També cal assenyalar que sovint aquests recursos intermedis funcionen millor si estan vinculats a una estructura residencial més potent. Per tant, podem concloure que el millor model és la diversificació. És a dir, tenir recursos que per una banda s’adaptin a les necessitats i característiques de les persones i, per l’altra, als seus desitjos.

Pel que fa a quina estructura física permet compatibilitzar el viure com a casa amb la millor atenció, la reflexió hauria de partir d’alguns consensos. Entre aquests, que hem de disposar de més habitacions individuals, que s’han de crear unitats de convivència i que els espais comuns d’aquestes han de ser més petits i que s’han d’aprofitar al màxim les noves tecnologies. A més a més, caldrà debatre si és millor que hi hagi unitats especialitzades, per exemple, amb persones de major complexitat o amb persones amb deteriorament de conducta, o si es millor la diversitat de residents.

Per fer funcionar tot això la peça clau són els professionals i és evident que cal actuar en aquest àmbit. Els treballadors i treballadores han d’oferir qualitat en la prestació de serveis, s’han de sentir confortables en el desplegament de la pràctica assistencial i han de percebre que el sector té prestigi. Això vol dir que els salaris hauran de millorar, reconeixent la formació i l’especialització, i que caldrà reflexionar sobre l’estructura de personal. Hi ha d’haver també uns ratis que permetin fer l’atenció a la complexitat de la que hem parlat.

Així mateix, si hem de reformar progressivament les residències, hem d’abordar també la qüestió de la sostenibilitat econòmica. Els preus que hi ha avui dia no permeten una evolució en aquesta línia. Si ens comparem amb els països veïns estem per sota en inversió en atenció de llarga durada en relació al PIB i fa molts anys que estem en aquesta situació.  Si això ho podem modificar, tota la resta la podem transformar en cadena. La majoria d’accions que he descrit encaixen perfectament amb els plans del departaments de salut i de drets socials. Per tant, ara no és el moment d’imaginar, sinó d’operativitzar. Aquest nou model no és una utopia, té una base sòlida. El que cal és una bona inversió i prendre decisions valentes que, passa a passa, ens portin allà on volem ser.

Dr. Antoni Salvà

Director

Fundació Salut i Envelliment. UAB

Podeu veure la sessió completa al nostre canal de Youtube.

La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Les residències del Grup Mutuam han completat el procés de vacunació

Residència Rubí

Pràcticament totes les persones usuàries de centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam ja han rebut les dues dosis de la vacuna de la Covid 19. Així finalitza un procés que, en alguns casos, va començar el 31 de desembre de l’any passat i que converteix aquests espais en llocs més segurs per a un col·lectiu especialment vulnerable al virus. L’efectivitat de les vacunes i el fet que la gran majoria de residents i professionals dels centres de Catalunya han acceptat posar-se-la fa que les xifres de contagis hagin disminuït ja en un 70 per cent. A mesura que vagi augmentant la immunitat, les residències del Grup Mutuam podran tornar a una relativa normalitat -sempre amb precaucions- i recuperar activitats col·lectives. A partir d’ara, als nous usuaris que ingressin als centres també se’ls administrarà la vacuna per tal de mantenir-los com a espais segurs.

Repensar el PIAI: l’Atenció Centrada en la Persona en temps de pandèmia

PIAI Centre Mutuam la Creueta

La Covid-19 i les mesures restrictives que s’han adoptat a les residències de gent gran per protegir-les del virus han suposat, com ja sabem, un gran nombre de canvis i reptes en la quotidianitat d’aquests centres i les persones que en formen part. La comunicació i les relacions interpersonals, en totes les seves vessants, s’han vist profundament alterades i ha fet falta sumar enginy i esforços perquè la qualitat assistencial i el benestar dels usuaris i usuàries es veiessin el menys afectats possible. Les noves formes de funcionar han impactat necessàriament en una eina essencial per als i les professionals en el marc de l’Atenció Centrada a la Persona que s’aplica a les residències del Grup Mutuam, el Pla Individualitzat d’Atenció Integral (PIAI). Al Centre Residencial La Creueta, de Sabadell, ja s’ha posat fil a l’agulla per adaptar-la a la nova realitat.

El PIAI és un document que s’elabora quan una persona ingressa en una residència i que es revisa periòdicament. En ell es recull informació sobre l’usuari o usuària, les valoracions d’un equip professional interdisciplinari i els objectius i propostes que configuraran el full de ruta per atendre les necessitats del resident i donar-li suport en el seu projecte de vida. Sempre que la persona usuària estigui capacitada s’ha de fer de forma consensuada amb ella i, si no ho està, es treballa amb la família o un amic de referència per conèixer les seves preferències i història de vida. Obviament, les circumstàncies sanitàries actuals i les mesures de distànciament han posat molts pals a les rodes a aquest procés.

Primer de tot, cal tenir en compte que durant els primers mesos de la pandèmia es va recomanar no fer els PIAI, ja que es demanava reduir al mínim el moviment del personal i es considerava un risc que els diversos professionals que participen en el procés de valoració d’una persona estiguessin entrant i sortint de la seva habitació. En el cas de Mutuam La Creueta, això va fer que moltes revisions d’aquest instrument, així com l’elaboració del dels nous ingressats, s’haguessin d’ajornar. Amb unes dades epidemiològiques millors i amb el centre ja sectoritzat, es va decidir reprendre l’actualització dels PIAI de les persones usuàries més autònomes i que ja havien manifestat la voluntat de fer-ho sense la col·laboració de la família abans de la pandèmia. Tot i així, com a mesura de precaució, es va optar per limitar el nombre de professionals que participen en el procés a tres: dos tècnics i l’auxiliar de referència del resident.

Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid
Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid

Per tal de poder continuar amb els usuaris amb més deteriorament cognitiu que es troben en el sector verd -és a dir, lliure de Covid-, es va implementar un canvi fonamental en les trobades que es programen amb els familiars per elaborar i revisar el document i que abans es feien en un despatx de la residència. Tot i que les visites al centre els estan permeses quan no hi ha cap brot -complint amb uns protocols de seguretat-, es va optar per aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies i les reunions s’han adaptat al format telemàtic. Així, es preserva la participació de l’entorn de la persona en el PIAI sense posar en risc la salut de ningú. En aquest sentit, cal assenyalar que a Mutuam La Creueta s’ha percebut com les famílies, ara que no poden veure els residents tant com voldrien, s’han bolcat més en l’elaboració de la història de vida, un document que permet als professionals conèixer millor la persona i saber quines són les seves necessitats i preferències.

Per últim, ha canviat també l’enfocament dels objectius que, a partir del que expressen les persones usuàries, es recullen en el PIAI per tal de millorar el seu benestar. Els residents sovint el que demanen quan se’ls pregunta es poder fer sortides a l’exterior o veure els seus éssers estimats més freqüentment. Amb les limitacions que existeixen per motius sanitaris, això no és possible, i cal fer un esforç per adaptar els seus desitjos a la nova realitat. Es tracta, en definitiva, de portar a terme accions molt individualitzades i centrades en la persona. Per exemple, amb les persones que mostren molt interès per sortir, es fan més passejades per la terrassa, o a una resident que és testimoni de Jehovà se li ofereix suport per tal que pugui connectar regularment amb la seva comunitat mitjançant una videotrucada. Alhora, s’ha de tenir en compte que les activitats s’hauran de modular en cada moment d’acord amb l’evolució de la situació sanitària, ja que si es produís un nou brot caldria restringir més la mobilitat i les interaccions.

La situació inesperada i plena d’incertesa que vivim està obligant l’àmbit residencial a reinventar moltes rutines i a multiplicar esforços per alleujar a usuaris i usuàries l’impacte de la pandèmia en les seves vides. Segur que els propers mesos haurem de seguir invertint en creativitat, però l’Atenció Centrada en la Persona que caracteritza els centres de gent gran del Grup Mutuam ens ofereix un bon rumb per adaptar-nos a la nova realitat mantenint la qualitat assistencial.

Marina Ropero

Treballadora social

Centre Residencial Mutuam La Creueta

El Departament de Salut confia en el Grup Mutuam per intervenir una residència per a gent gran a Barcelona

Residència intervinguda Barcelona

El Departament de Salut va intervenir el passat dimarts, 26 de gener, la Residència “Hermanas del Sagrado Corazón de Jesús y Santos Ángeles”, ubicada al carrer Bruc de la ciutat de Barcelona. Es tracta d’un centre per a gent gran de 163 places, de les quals actualment n’estan ocupades 127.  En el moment de la intervenció, hi havia 47 persones residents  positives per coronavirus.

Salut ha demanat al Grup Mutuam que es faci càrrec de la direcció del centre per tal de fer possible el control del brot epidèmic. Des d’aquesta entitat ja s’han iniciat les accions pertinents, posant-hi al capdavant una directora i incorporant-hi un equip de suport que cobreix les altres funcions principals.

Els centres del Grup Mutuam aposten per noves eines de comunicació davant les mesures de distanciament

Noves eines comunicació

La irrupció de la Covid-19 el passat mes de març i les consegüents restriccions van plantejar un gran nombre de reptes a les residències de gent gran. A banda dels estrictament sanitaris, n’hi havia d’altres no menys importants que tenien a veure amb la gestió emocional de la pandèmia i el manteniment del benestar de les persones usuàries en unes circumstàncies excepcionals que van trencar moltes dinàmiques dels centres. Al Grup Mutuam, es tenia clar que, malgrat que l’equip professional estigués afrontant una situació inimaginable, calia preservar l’estret contacte amb usuaris i usuàries i mantenir la comunicació entre aquests i les seves famílies, que han viscut i viuen amb angoixa la distància física i les mesures de protecció que s’han hagut d’aplicar. L’ús de les noves tecnologies i unes dosis importants de creativitat i de capacitat d’adaptació han estat la fórmula que a la Residència Molí – Via Favència, de Barcelona, i al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, de Sabadell, els ha funcionat per procurar que la comunitat de persones vinculada als seus centres se sentís el millor possible durant aquesta crisi sanitària.

Margarida Quintana, directora de la residència barcelonina, i Dolors Cabré, directora de la sabadellenca, segurament no oblidaran mai el moment en què tot va començar. “Era el migdia del divendres 13 quan vam rebre la notificació que havíem de tancar el centre. Hi havia força famílies, perquè era l’hora dels àpats, i les vaig dirigir cap a la planta baixa, on les vam informar de les instruccions que havíem de seguir”, recorda Quintana. A partir d’aquí, van trucar la resta de famílies per informar-les de les restriccions. A la Creueta, en canvi, un parell de dies abans de rebre la notificació, ja van començar a aplicar limitacions a les visites preveient el que els venia a sobre. “El primer dia les famílies estaven a la porta i jo em sentia com un guàrdia urbà a l’entrada, informant-les que no podien entrar-hi per la seguretat dels seus familiars. Es van quedar bastant atònits, però ningú no es va enfadar molt”, relata Cabré, que també explica que l’endemà tot l’equip es va posar a fer trucades. Els primers dies hi havia molta incertesa, i calia reaccionar ràpid per transmetre confiança a les famílies des de la transparència i la proximitat. Així, la directora de la Residència Molí – Via Favència va considerar que la millor opció -que encara avui s’utilitza- era crear un xat de whatsapp vinculat al seu mòbil professional, “de manera que tinguessin sempre informació de primera mà”. En canvi, al Centre Mutuam la Creueta van optar pel correu electrònic, ja que disposaven de les adreces dels familiars i ja hi havia una trajectòria consolidada d’utilització d’aquest mitjà. “Ara, cada divendres, els envio un mail posant-los al dia de diferents temes, des de les PCR fetes als canvis normatius aprovats, passant per les activitats del centre”, explica Cabré.

Entre la perplexitat i la resignació

La comunicació de la situació a les persones residents també era una qüestió important i complicada, sobretot tenint en compte que tothom disposava de poca informació i que es volia evitar espantar-los. “Jo crec que van reaccionar força bé, dins d’una certa perplexitat”, explica la directora de la residència del Vallès. També la directora de la residència de Nou Barris recorda que ho van rebre com una cosa estranya, però amb resignació. Totes dues coincideixen que el més dur va ser el confinament individual en les habitacions, una mesura de precaució a la qual es van veure obligades les residències de gent gran durant setmanes davant la manca generalitzada de tests PCR.

Celebracions amb protecció a la Residència El Molí - Via Favència
Celebracions amb protecció a la Residència El Molí – Via Favència

En aquestes circumstàncies, s’interrompia el fort component comunitari i relacional que caracteritza la quotidianitat d’aquests espais. “Som ens socials, en els quals hi ha molta afinitat entre les persones, contacte físic… i tot això va canviar radicalment”, assenyala Quintana, que recorda que quan van aconseguir material de protecció, els professionals anaven tan tapats que les persones usuàries no els reconeixien. Les dues directores destaquen la gran capacitat d’acceptació que tenen les persones d’aquesta soferta generació. “A mi, m’han ensenyat molt”, assegura Cabré, que atribueix al fet que hagin passat tantes dificultats la seva fortalesa emocional i recorda que la majoria porten des del març gairebé sense sortir.

Durant el confinament individual, es van haver d’adaptar les habitacions per tal que les persones residents hi poguessin fer els àpats, però també es va vetllar pel seu benestar emocional, mantenint la comunicació tot el que va ser possible i proveint-les d’entreteniment. “Les famílies jugaven un paper important -recorda Cabré- perquè els demanaven que col·laboressin portant coses adaptades als gustos del seu parent”. L’objecte, diu, es convertia en una mena de nexe amb la família. En el cas de la Residència Molí – Via Favència, tot i que els familiars portaven productes o roba que creien que els podia anar bé als usuaris, va ser el propi centre qui va facilitar tot el material d’entreteniment, sempre d’acord amb les preferències de les persones. La seva directora no oblida que una de les residents va repassar un munt de butxaques dels uniformes de molts professionals de la residència per ocupar el seu temps durant tot el confinament.

Un salt endavant en l’ús de les TIC

Tota aquesta situació les va empènyer a buscar noves eines que permetessin mantenir el contacte entre les persones usuàries i les seves famílies. Les videotrucades van jugar aquí un paper important. A Mutuam la Creueta, se’n feia almenys una per setmana per cada resident. Pel que fa a Molí – Via Favència, a causa de l’escassa cobertura telefònica que tenen al centre, el que feien més freqüentment els tècnics de la residència era gravar els usuaris enviant missatges als seus éssers estimats. “Als que no podien parlar, els fèiem fotografies i se les enviàvem”, matisa Quintana.

Les dues reconeixen que l’equip hi ha posat imaginació, però que els residents hi han posat capacitat d’adaptació, perquè la majoria no estaven gens familiaritzats amb les noves tecnologies. “Ens trobàvem amb el problema que la pantalla del mòbil era massa petita per a la seva vista i, a més, molts no entenien que tenien la seva filla a la pantalla en directe i ens parlaven a nosaltres”, rememora la directora de la Creueta. Per això, diu, van comprar una smart tv i ara hi connecten el mòbil perquè els residents puguin veure els seus parents en una pantalla de 70 polzades. “Estan al·lucinats”, afirma Cabré, que explica que les famílies els porten vídeos i fotos en un pendrive. També a la Residència Molí – Via Favència, els familiars porten vídeos per als residents, que els professionals els mostren mitjançant les tablets que els va donar el Col·legi de Metges de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona. Les directores lloen la capacitat de les persones d’adaptar-se a les noves eines de comunicació. “Moltes famílies van portar smarphones a usuaris que no n’havien fet servir mai i han après a utilitzar-los”, explica Quintana, que recorda amb un somriure que a un dels usuaris li han hagut de repara quatre cops ja. Reconeix, però, que “han fet un salt de l’analògic al digital en mesos. “Això ens ha portat a nosaltres a reciclar-nos i a pensar en les tecnologies en el món de la gent gran i també a fer una tasca d’educació amb ells”, assegura Cabré.

Contacte permanent amb l’entorn del resident

Conscients de l’angoixant situació que van viure les famílies durant els primers mesos de la crisi sanitària i de la saturació de feina que patien els equips als centres, el Departament de Màrqueting del Grup Mutuam es va oferir a establir contacte telefònic amb elles per saber com estaven i quines eren les seves inquietuds. A la residència de Sabadell, es van acollir a aquest suport, tal i com explica la directora: “van fer una mica de pont, per tranquil·litzar-les i saber què necessitaven, i elles ens ho transmetien”. Cabré assegura que aquestes trucades els van servir per saber quines famílies portaven pitjor la separació. A partir d’aquí, la psicòloga del centre, que habitualment organitza els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), les trucava per oferir-los assessorament psicològic. Això, explica la directora, s’ha mantingut al llarg d’aquests mesos i, posteriorment, s’hi ha afegit el GAM online, en què participen 4 o 5 famílies alhora.

Grups d'Ajuda Mútua online a La Creueta
Grups d’Ajuda Mútua online a La Creueta

A la residència de Barcelona, en canvi, no es van acollir al suport telefònic ofert pel Departament de Màrqueting, ja que van considerar que a les famílies els costaria d’entendre que les truqués algú que no fos del propi centre. Així doncs, van decidir ocupar-se’n ells mateixos, però establint uns horaris que ho fessin compatible amb la resta de l’activitat. “Vam comunicar que no atendríem trucades abans de les 12 h, perquè l’allau que en teníem al matí no ens permetia fer res més i teníem moltíssima feina per atendre als usuaris”, assegura Quintana, que admet que, tot i que entenien la necessitat de saber de les famílies, havien de prioritzar. La directora de Molí – Via Favència recorda que els suports que van rebre no van ser només de companys del Grup Mutuam. “L’Ajuntament de Nou Barris va estar sempre en contacte amb nosaltres i també vam tenir al costat l’Equip de Suport a famílies”, explica Quintana, que abans de la pandèmia es reunia dos cops al mes amb aquest grup integrat per 5 persones representants de cada planta per comentar la situació de cadascuna d’elles. “Abans d’enviar per whatsapp comunicacions generals a totes les famílies, ho comentava amb aquest equip que em donaven el seu parer sobre com aquestes podien rebre el missatge.

Més enllà de la comunicació general, les dues directores expliquen que el metge de la seva residència trucava cada dia als familiars d’usuaris que estaven en fase aguda o a qui se li havia detectat Covid o hi havia sospita que en tingués. “Teníem clar que ningú que no fos sanitari donaria informacions sanitàries. Especular crea alarma”, afirma Quintana.

Sempre des d’una visió de l’atenció centrada en la persona, el Grup Mutuam dona una gran importància a l’acompanyament en l’etapa de final de vida. Les mesures per contenir els contagis van dificultar molt aquest procés durant els primers mesos de la pandèmia, però hi havia una convicció ferma que no es podia deixar morir ningú sol. “Ens vam avançar al que després la normativa va establir que s’havia de fer”, recorda Cabré, que explica que deixaven entrar una sola persona a l’habitació del resident durant mitja hora i amb l’equip de protecció posat. Afegeix que, en el cas dels familiars que no podien venir perquè vivien fora, els professionals feien videotrucades des de l’habitació perquè poguessin acomiadar-se’n. “Vam tenir molt clar que si algú ens havia de dir alguna cosa, que ho fes, però nosaltres teníem molt integrada la qüestió de l’acompanyament en final de vida i del dol i les famílies ho van agrair molt”, assegura.

“Posar-me un equip de protecció em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres quan treballen”

Usuària i familiar Residència Vila-seca

Maria Àngels Ponce, filla d’una usuària de la Residència Vila-seca

La Maria Àngels ha viscut en primera persona la fins fa poc inimaginable situació de no poder visitar un familiar ingressat en un centre per a gent gran. Es tracta de la seva mare, la Carme Ferrando, a qui a causa de les mesures de restricció contra la propagació de la COVID-19 no va poder veure en persona durant gairebé tres mesos. La Carme va néixer el 1920 i des del 2013 viu a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, a tocar de casa de la seva filla, que la pot veure des de la finestra. Una salut envejable va impedir que aquesta vila-secana de soca-rel trepitgés cap hospital fins als 80 anys, però ja fa més d’una dècada que pateix una demència que, en el moment de l’ingrés, ja estava en una fase molt avançada. «La mort del meu pare la va afectar bastant i es va accelerar el seu deteriorament», recorda la Maria Àngels, que aleshores vivia a casa. Les dificultats de mobilitat que patia i el fet de no disposar d’habitatge adaptat van convèncer la filla que el millor per a la Carme era que visqués en una residència. «Ella no va ser gaire conscient de l’ingrés, però com que tenia problemes per moure’s, li vam dir que allà l’ajudarien amb exercicis que no podíem fer a casa», explica la Maria Àngels. 

La seva mare es va adaptar bé i admet que el canvi va ser més costós per a ella, però que s’hi va haver d’habituar: «soc filla única i em feia mal, però a poc a poc vam anar veient que l’espai estava molt bé i que podíem anar-hi a veure-la sempre que volguéssim». Com que la Maria Àngels encara treballava i tenia uns horaris força imprevisibles, la treballadora que els oferia suport a casa amb la mare també va continuar assistint-la a la residència, on anava per donar-li l’esmorzar, el dinar i el sopar. «A més, jo hi anava cada tarda», explica l’entrevistada, que admet que paulatinament es va acostumar a la nova rutina.  

La tranquil·litat que l’ha acompanyat durant tots aquests anys es va veure truncada per l’inici de la pandèmia causada per la Covid-19 i pel confinament. «Recordo que el 10 de març ja em van dir que restringien les visites a una sola persona i en uns horaris determinats, però dos dies després em van informar que ja no se’n permetien». Malgrat l’angoixa i la tristesa que la van envaïr al principi, assegura que la bona comunicació amb la residència la va ajudar. «Des dels primers dies, fèiem videotrucades i, com que la veia bé, em tranquil·litzava», relata. A més, la directora va crear un grup de difusió per a familiars, que va permetre que en tot moment tinguessin informació de les accions que es portaven a terme. Així va ser com la Maria Àngels va anar acceptant la situació. 

Uns dies després, però, la van trucar de la residència per informar-la que la seva mare tenia febrícula i que la deixarien a l’habitació en observació. Com que en un parell de dies va estar millor, no li va donar gaire importància, però quan a finals de març es va confirmar el primer cas de Covid-19 a la residència i ella va tornar a tenir febre es va espantar.  A la Carme la van passar a la planta 2 de la Residència Vila-seca junt amb altres residents que tenien els mateixos símptomes.  A partir d’aquell moment, relata l’entrevistada, «el contacte va ser constant». Malgrat que eren uns dies complicats al centre, va tenir sempre accés telefònic a la infermera i informació directa de com anava tot. La prova PCR no li van poder fer fins a principis d’abril i, en pocs dies, es va saber que el resultat era positiu. «Llavors em va caure el cel al damunt, perquè sabia que hi havia persones que havien mort d’això», recorda la Maria Àngels. I afegeix: «la situació em va servir per fer un exercici de serenor i per a aprendre a deixar-ho tot en la mà de Déu i dels professionals de la residència, que sé que han fet tot el que han pogut». 

La Maria Àngels assegura que només té paraules d’agraïment per a l’equip professional de la Residència Vila-seca, un col·lectiu que va rebre mostres de suport per part de molts familiars durant el confinament, alguns dels quals penjaven pancartes amb missatges davant del centre. «Hi va haver empreses del municipi que van fer donacions de materials i un col·lectiu de dones del barri de La Plana que va confeccionar mascaretes», subratlla l’entrevistada, que no vol que passi per alt l’empatia que es va generar entre tothom. 

A causa de la Covid, la Carme va estar tot el mes d’abril delicada i va perdre pes. «En una de les videoconferències la vaig veure molt deteriorada i vaig trucar a la infermera, que em va tranquil·litzar», explica la filla, que assegura que la comunicació constant la feia estar assossegada dintre de la intranquil·litat de la situació. «La veritat és que vaig fer molta confiança a l’equip», afirma. A més, al llarg de la crisi sanitària, diu, s’han reforçat els vincles entre les famílies dels residents i s’han anat trucant per donar-se ànims. 

La mare es va anar recuperant a poc a poc i, 89 dies després del tancament, els familiars van poder entrar de nou a la residència. «Ella estava bé», recorda l’entrevistada del retrobament, «però havíem de mantenir les distàncies, i allò de no poder-la abraçar em feia mal al cor». Tot i la impotència que això li generava, la Maria Àngels ho entenia. Veient el seu patiment, però, un dia li van oferir un equip de protecció individual per tal que pogués acostar-se a la seva mare. «Això em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres treballant amb aquella vestimenta que provoca tanta calor», assenyala. 

La Mària Angels destaca l’estreta relació que té amb les auxiliars de la residència, a qui un dia els va dir una frase que a elles els va marcar: «penseu que sou els meus ulls, les meves mans i la meva veu tot el temps que jo no soc aquí» . Explica que ara pot visitar a la seva mare un cop a la setmana durant mitja hora, amb mascareta i pantalla protectora. «Li faig petons igualment i li toco la ma i li explico moltes coses, tantes que, de vegades, arruga el front com volent-me dir que l’atabalo», relata entre somriures. El seu rostre es torna a posar seriós, però, quan descriu l’angoixa que sent en pensar que potser aviat, amb el creixement de contagis, tornaran a tancar la residència a les visites. De fet, les darreres mesures preses impedeixen que els familiars puguin treure els residents a passejar fora del centre. «L’equip professional fa tot el que pot perquè no entri el virus, però és complicat», reconeix la Maria Àngels, que afegeix que ella preferiria que es prenguessin totes les precaucions possibles però que no s’impedissin les visites, tenint en consideració les necessitats emocionals tant de pacients com de famílies. «Durant el confinament pensava en el fet que si la meva mare empitjorava no podria estar amb ella en els últims moments i que moriria sola, i això m’angoixava molt. No vull tornar a passar pel mateix», assegura. També explica, però, que la directora del centre li va oferir que entrés a veure-la amb un equip de protecció posat i que ella ho va rebutjar perquè creia que havia de ser prou forta i complir amb les restriccions. Malgrat els sacrificis que li suposi, la Maria Àngels es resigna a complir amb les mesures que es prenguin amb bon criteri d’acord amb l’evolució de la situació: «ens hem d’acostumar a conviure amb un virus que és agressiu».