Reflexions en torn d’un nou model residencial

Antoni Salvà

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va intervenir en la 4a Jornada Residencial, dedicada als aprenentatges derivat de la crisi de la Covid-19. En la ponència va compartir les seves ‘Reflexions en torn d’un nou model residencial’ amb un públic virtual format per professionals del sector.

Les residències han demostrat, en el context de pandèmia, una gran capacitat d’adaptació. Malgrat això, al llarg dels últims mesos hem vist com ha estat de fàcil estigmatitzar-les per part de persones que no tenen coneixement del sector i que es basen només en allò que ha aparegut als mitjan de comunicació.

Les residències han viscut durant la crisi sanitària de la Covid-19 una espiral de destrucció, amb persones usuàries i professionals afectades, canvis constants, incertesa, necessitat de prendre decisions complexes sense els coneixements adequats a causa de la immediatesa i la falta d’experiència… Tenint en compte aquesta realitat, no s’haurien de plantejar canvis de model en calent i basats només en el que ha passat derivat de la pandèmia. Els canvis s’haurien de fer després d’una anàlisi detallada de les circumstàncies viscudes i sempre des del rigor acadèmic i científic.

El meu punt de partida és que el model organitzatiu de les residències ja estava sotmès a un fort estrès abans de la pandèmia i que fa anys que veiem que hi ha necessitats que no estan ben cobertes. La pandèmia ha fet aflorar algunes de les mancances que existien i n’ha fet aparèixer de noves. Ens equivocaríem, però, si penséssim en un model que respongués a les necessitats extraordinàries d’una pandèmia en comptes de fer-ho a les necessitats i desitjos de les persones en situacions ordinàries, tot preveient plans de contingència.

Per fer una reflexió global sobre el model residencial a Catalunya, cal que ens fixem en sis àmbits. Un d’ells és el model d’atenció. Darrerament, hi ha professionals que m’han preguntat si l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) és un model que permet donar respostes adequades a una situació de pandèmia com la que vivim. El cert és que es tracta d’un model que en els últims anys ha evolucionat de manera extraordinària i que penso que la seva continuïtat és indiscutible. Ara bé, una altra qüestió és com abordem la seva aplicació pràctica.

Més enllà de l’experiència dels professionals dels centres, entre els quals ha millorat la percepció sobre el model, en aquests moments comencem a tenir evidència científica que l’ACP és eficaç per millorar les condicions de les persones que viuen en residències. Tot i que és complex desenvolupar estudis en aquest àmbit, estem veient que les persones ateses sota aquest model tenen menys sentiments negatius (solitud, desempara, depressió, etc.), tenen una major percepció de qualitat de vida i, en les que tenen deteriorament cognitiu, s’ha pogut demostrar una disminució dels trastorns de comportament. Per tant, podem afirmar que aplicar l’ACP vol dir fer bona pràctica assistencial. Per tant, el que hem de fer és consolidar i avançar en l’aplicació pràctica del model en cadascuna de les residències.

Un altre dels àmbits de debat és el de la complexitat en les necessitats de salut. A Catalunya tenim una doble xarxa d’atenció de llarga durada institucional, formada per les unitats de llarga estada sociosanitàries i les residències, i fa molts anys que es discuteix si és convenient mantenir aquesta dualitat. Avui dia en el sector de l’atenció residencial és concentra una gran nombre de persones amb una alta complexitat des del punt de vista dels problemes de salut. A les residències hi trobem fonamentalment –un 91% del total- persones amb un risc alt o moderat. Aquesta és una realitat que ha anat evolucionant en els darrers anys i ho continuarà fent. En paral·lel, també ha augmentat de manera substancial el grau de dependència de la població institucionalitzada. A més d’això, observem que la mortalitat en persones que viuen en residències és molt alta, del 20,46% en front del 3,3% de la població general. Per tant, a les residències s’estan atenent persones que tenen moltes necessitats de salut i hem d’abordar quina resposta els podem donar.

El 2018 el Departament de Salut i el de Benestar Social van fer una proposta que encara no s’ha pogut desenvolupar que es basa en que hi hagi una figura mèdica única que atengui les persones a les residències i que d’alguna manera formi part de l’Atenció Primària. Al meu parer, si creem equips específics amb experts ben dotats que tinguin voluntat, coneixements i disponibilitat per treballar dins de les residències i amb els seus professionals conformant equips pluridisciplinaris, això pot funcionar i tant se val si pertanyen a una xarxa o un altra. Ara bé, si del que estem parlant és de tornar a la situació en què els metges de l’Atenció Primària, tal i com està organitzada ara, puguin actuar com a metges únics a les residències, no funcionarà, com ja hem vist. Així doncs, el model està escrit, ara es tracta de veure com es materialitza.

El tercer àmbit sobre el qual hem de reflexionar és quina tipologia de serveis necessitem per fer front a la complexitat. Aquí ens enfrontem a un dilema. Quan preguntem a les persones on volen viure, la majoria opta pel domicili i, per tant, per l’atenció domiciliària. Només es plantegen anar a una residència quan necessiten una major atenció i si estan sols. Per tant, la residència és sovint una alternativa no desitjada. Així mateix, veiem que les noves generacions estan apostant per nous models, com el co-housing o els barris per a persones grans. Ara bé, de moment la qüestió és com fer compatible la preferència de viure a casa amb la major complexitat clínica que fa que un 4-5% de la població hagi de viure en un entorn residencial.

Si mirem què fan altres països europeus, veiem que, tot i que hi ha diferents models organitzatius, es poden identificar un seguit de tendències. Una es la d’avançar cap a la supressió dels models més medicalitzats, ja que es fa molt difícil satisfer el desig de viure com a casa en un entorn hospitalari. En canvi, s’estan desenvolupant molt, tot i que encara de manera insuficient i amb grans diferències entre països, el housing o  apartaments amb serveis per a les persones que necessiten una menor atenció.

Des del meu punt de vista, hauríem de tenir com a mínim tres tipus de recursos que serveixin per a situacions diferents: el recurs residencial clàssic, l’atenció domiciliària i els apartaments amb serveis. Quan parlem de l’atenció domiciliària, hem de tenir en compte la complementarietat amb els Centres de Dia i la teleassistència, mentre que en el cas dels apartaments hem d’abordar quins són els paquets de serveis que ofereixen. Si això funciona bé, es pot reduir l’accés a les residències a aquelles persones que tenen més necessitats. Arribar a aquesta situació implica, però, que es facin reformes també fora de l’entorn residencial. Cal una major intensitat d’atenció domiciliària i també un canvi de model en aquest àmbit, en què la connexió amb els serveis de salut és essencial perquè hi ha moltes persones que acumulen una gran comorbiditat. Pel que fa als apartaments amb serveis, és important que en tinguin un bon paquet que inclogui cura personal, atenció d’infermeria i mecanismes per fer front a les situacions de crisi, si no, el recorregut serà petit. En qualsevol cas, s’ha de tenir present que aquests dos recursos funcionen molt bé sempre que hi hagi un sistema de suport econòmic. També cal assenyalar que sovint aquests recursos intermedis funcionen millor si estan vinculats a una estructura residencial més potent. Per tant, podem concloure que el millor model és la diversificació. És a dir, tenir recursos que per una banda s’adaptin a les necessitats i característiques de les persones i, per l’altra, als seus desitjos.

Pel que fa a quina estructura física permet compatibilitzar el viure com a casa amb la millor atenció, la reflexió hauria de partir d’alguns consensos. Entre aquests, que hem de disposar de més habitacions individuals, que s’han de crear unitats de convivència i que els espais comuns d’aquestes han de ser més petits i que s’han d’aprofitar al màxim les noves tecnologies. A més a més, caldrà debatre si és millor que hi hagi unitats especialitzades, per exemple, amb persones de major complexitat o amb persones amb deteriorament de conducta, o si es millor la diversitat de residents.

Per fer funcionar tot això la peça clau són els professionals i és evident que cal actuar en aquest àmbit. Els treballadors i treballadores han d’oferir qualitat en la prestació de serveis, s’han de sentir confortables en el desplegament de la pràctica assistencial i han de percebre que el sector té prestigi. Això vol dir que els salaris hauran de millorar, reconeixent la formació i l’especialització, i que caldrà reflexionar sobre l’estructura de personal. Hi ha d’haver també uns ratis que permetin fer l’atenció a la complexitat de la que hem parlat.

Així mateix, si hem de reformar progressivament les residències, hem d’abordar també la qüestió de la sostenibilitat econòmica. Els preus que hi ha avui dia no permeten una evolució en aquesta línia. Si ens comparem amb els països veïns estem per sota en inversió en atenció de llarga durada en relació al PIB i fa molts anys que estem en aquesta situació.  Si això ho podem modificar, tota la resta la podem transformar en cadena. La majoria d’accions que he descrit encaixen perfectament amb els plans del departaments de salut i de drets socials. Per tant, ara no és el moment d’imaginar, sinó d’operativitzar. Aquest nou model no és una utopia, té una base sòlida. El que cal és una bona inversió i prendre decisions valentes que, passa a passa, ens portin allà on volem ser.

Dr. Antoni Salvà

Director

Fundació Salut i Envelliment. UAB

Podeu veure la sessió completa al nostre canal de Youtube.

Cuidar en temps de Pandèmia

Agraiment barri Prosperitat

Si alguna cosa s’ha posat de manifest durant la crisi de la Covid19, especialment en aquells primers mesos en què la nostra quotidianitat es va veure més trasbalsada, és que tot allò relacionat amb curar i cuidar de les persones és essencial per al manteniment de la vida. Mentre moltes activitats s’aturaven i una gran part de la població es tancava a casa, hi va haver treballadors i treballadores que no es podien permetre un dia de respir perquè la societat els necessitava. L’excepcionalitat va alterar també les seves tasques i no sempre van poder atendre de la manera que ho fan habitualment. Els professionals del Grup Mutuam hem estat testimonis de primera línia en aquests mesos de les dificultat d’atendre les persones com cal en una situació inesperada, desconeguda i de desbordament continuat. Ara és bon moment per reflexionar i valorar el que hem après, però també per reconèixer tot l’esforç que s’ha fet.

Des dels diferents serveis del Grup Mutuam atenem persones que ja de per si es troben en situació de vulnerabilitat i que a causa de les restriccions derivades de la pandèmia han vist augmentada la seva fragilitat. L’aïllament i la soledat han estat prevalents i generalitzats, derivant en sentiments de por i incertesa en aquestes persones i les seves famílies, que s’han trobat desbordades. Situacions altament estressants, sostingudes en el temps. Són situacions que s’han d’atendre i acompanyar i que van més enllà d’una intervenció purament clínica. Parlem d’atendre la persona en la seva globalitat, intervenint en la part psicològica, social i espiritual.

Des de la psicologia ens hem trobat amb un increment de persones que han requerit ajuda addicional per poder fer front a aquesta situació. S’ha donat cobertura a pacients, familiars i també als equips assistencials molt impactats a nivell emocional. Persones usuàries que han afrontat el procés de final de vida lluny dels seus familiars i que han mort en soledat i familiars en dol sense possibilitats de comiat. Escenaris que han compromès la mort digna i que anticipen dols complicats que caldrà seguir i atendre. Ha estat necessari duplicar esforços i crear sinergies per poder donar resposta a totes aquestes necessitats.

Adaptar-se a l’excepcionalitat

En els centres i hospitals, també ha estat clau el paper de professionals com els dels equips de rehabilitació, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes i treballadors socials que han acompanyat i donat cobertura, en ocasions, més enllà de les seves pròpies funcions. A banda d’adaptar els plans terapèutics a les restriccions, han facilitat i mantingut la comunicació amb els familiars, compartint vídeos dels progressos de la persona durant les sessions, iniciatives que han contribuït al cuidar, creant un clima més humà i proper que ha tranquil·litzat les famílies.

Aquesta reorganització, indispensable en temps de crisi, posa en valor la importància del treball de tothom, res té sentit sense l’altre. Parlem de la solidaritat espontània, de les mostres de suport entre companys i companyes que ens han ajudat a tirar endavant. La pandèmia ha fet aflorar el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres.

Residència El Molí - Via Favència

Acompanyar els més desemparats

Les restriccions aplicades per les administracions han canviat escenaris però no necessitats. Els hospitals, centres residencials i sociosanitaris es varen trobar amb múltiples baixes de personal per contagis i amb una ocupació plena als centres, amb persones ingressades que tenien restringides les visites i que, sovint, es trobaven confinades a l’habitació, amb tot el què això implica. Així mateix, vàrem ser testimoni de com els serveis d’ajuda a domicili, que fins al moment havien passat més inadvertits, amb el tancament dels centres de dia, van esdevenir més necessaris que mai. Hem vist com, gràcies al compromís i coratge d’aquests professionals, s’ha pogut seguir donant resposta i acompanyar aquestes persones que, en alguns casos, havien quedat en situació de desemparament.

Es una evidència que el cuidar en temps de pandèmia està sent tot un repte. Cal recordar la importància d’un concepte de salut ampli, que va més enllà de la vessant clínica i que necessàriament passa per tenir en compte els aspectes psicològics, socials i espirituals de la persona. Ideari que ha de prevaldre i mantenir-se també en temps complexos.

Davant l’emergència hem prioritzat el curar i no tan el cuidar, i d’alguna manera s’ha deshumanitzat l’assistència.

Reconeixement més enllà dels aplaudiments

La tasca dels professionals ha estat encomiable, han donat resposta a les necessitats que sorgien en situacions extremadament complexes i amb recursos limitats. En alguns sectors, fins i tot, amb l’opinió pública en contra. Reconèixer l’esforç d’aquests professionals és necessari i un bon punt de partida, però cal també replantejar el model de gestió i atenció del sector amb dotacions adequades de personal i major inversió en infraestructures i personal.

Marta Soler

Psicòloga HSS Mutuam Girona

‘El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen’

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social

Tamara Koyik és una de les professionals del Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam, des d’on dona suport a famílies de persones grans o dependents, un col·lectiu que ha viscut la pandèmia amb unes necessitats i limitacions específiques.

Què és el Servei d’Orientació Social ?

La nostra tasca consisteix a orientar i recomanar diferents serveis i recursos socials a les famílies que tenen una persona gran o dependent al seu càrrec en funció de les seves necessitats.

Quin tipus de situacions us trobeu més sovint?

Les casuístiques són diferents, però les persones que ens truquen tenen en comú la necessitat de ser escoltades i d’expressar l’angoixa que els provoca el fet que algú a qui estimen comenci a perdre capacitats per gestionar el dia a dia. Nosaltres intentem donar-los una solució, recomanant els serveis i recursos adequats a cada situació. Però, més enllà d’això, oferim sensibilitat i un suport emocional a la persona que ha assumit el rol de cuidadora.

Com ha afectat la situació de pandèmia a les persones grans?

La pandèmia va fer que tots haguéssim de canviar els nostres hàbits a l’hora de relacionar-nos, també les persones grans, que han hagut d’adaptar-se a una nova realitat en què s’han trobat més soles per les limitacions en la seva vida social arran de la disminució de les trobades amb la família, amb les amistats i amb els veïns. Aquest aïllament n’ha accelerat en molts casos el deteriorament físic i/o cognitiu i ha fet que perdessin autonomia.

Quines són les consultes que us han fet més freqüentment des de l’inici de la pandèmia?

El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen. L’accés als recursos socials de la xarxa pública (places residencials, cuidadors en el domicili, etc.) s’ha vist en molts casos endarrerit; la pandèmia ha frenat els ingressos en residències i ha provocat el tancament temporal dels Centres de dia, i això ha fet que els cuidadors en el domicili fossin en molts casos l’única alternativa. En aquest context, accedir a una ajuda a casa amb totes les garanties de seguretat enfront la Covid ha estat una prioritat, tal i com ens hem trobat en la gestió de les trucades al nostre servei. Des de matrimonis en què el cuidador principal ha hagut de ser ingressat per Covid i han necessitat substituir-lo per una cuidadora del nostre Servei d’Ajuda en Domicili, Mutuam a Casa, fins a casos en què una persona ha rebut l’alta hospitalària i ha necessitat ajuda a casa fins a recuperar-se o persones que no podien anar al seu centre de dia i que necessitaven suport a la llar.

Com us han afectat la por de les famílies i les mesures per evitar contagis?

Les famílies ens arribaven amb moltes preguntes sobre com es gestionava la Covid en els diferents recursos. Vam haver de donar-hi resposta adaptant-nos en tot moment a les novetats i als canvis de protocols. Per una banda, les restriccions d’accés a les residències van provocar que moltes famílies ens fessin consultes sobre quan podrien tornar a veure els seus familiars si els ingressaven, i ha estat imprescindible atendre-les amb transparència. Per l’altra, la predisposició a rebre un ajut extern a casa es va veure afectada per la por. La confiança necessària per obrir la porta a una treballadora del SAD s’ha sostingut en la professionalitat de la gestió, en la formació de les professionals que presten l’atenció i en les garanties de protecció que oferim. En aquest sentit, formar part d’un gran grup ens ha permès disposar des d’un inici de la informació actualitzada dels protocols assistencials del Departament de Salut i dels equips de protecció adequats per protegir els nostres usuaris i treballadors.

A quins ajuts i serveis públics poden accedir les persones amb dependència?

Serveis i recursos públics

La Cartera de serveis socials és el que determina el conjunt de prestacions de serveis, econòmiques i tecnològiques que integren la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública i és l’instrument que assegura l’accés a les prestacions garantides a la població que les necessiti. Dins d’aquesta cartera, hi ha uns serveis socials especialitzats per a persones amb dependència que es faciliten mitjançant centres i serveis públics o privats concertats degudament acreditats. Per poder-hi accedir cal haver obtingut el reconeixement oficial de la situació de dependència i és el Departament de Treball, Afers socials i Famílies qui els assigna en cada cas a partir del Programa individual d’atenció (PIA), segons la situació personal, l’entorn familiar i la disponibilitat de serveis.

Les ajudes a la dependència poden ser prestacions econòmiques o mitjançant serveis com els d’atenció domiciliària, les residències o els centres de dia. Cal tenir present que el grau de dependència que tingui reconeguda una persona li permetrà accedir a uns recursos públics o a uns altres. Així, per ingressar en una residència és necessari disposar del grau II o III, mentre que per accedir a un centre de dia n’hi ha prou amb un grau I.

Inici del procediment

El primer que ha de fer una persona que vulgui accedir als diferents recursos és presentar una sol·licitud de reconeixement del grau de dependència a qualsevol oficina de registre del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Per obtenir el formulari de sol·licitud o informació relacionada amb les situacions de dependència, la persona es pot dirigir a qualsevol de les oficines dels serveis socials bàsics de l’ajuntament o dels consells comarcals i a les àrees bàsiques de salut (Centres d’Atenció Primària). En cas que estigui ingressada en un centre, pot demanar el formulari a la seva Direcció o  al treballador social. El document també es pot descarregar directament de la web del Departament.

A l’hora de presentar-lo cal adjuntar tot un seguit de documentació: el DNI, el padró (per acollir-se als ajuts es requereix haver residit en territori espanyol com a mínim 5 anys i que almenys 2 d’aquests siguin els immediatament anteriors a la presentació de la sol·licitud), un informe de salut de menys de dos anys en què constin els diagnòstics vinculats a la dependència segons el model que estableix la sol·licitud i les dades bancàries (els serveis i  prestacions de la cartera de dependència es gestionen sota el concepte de copagament i es té en compte la capacitat econòmica de la persona a l’hora d’establir-ne el cost). A més a més, si escau, s’hi pot haver de presentar altres documents, com la sentència d’incapacitació en cas que la persona tingui representant legal, fotocòpia de discapacitat, fotocòpia de la pensió de gran invalidesa, etc.

A partir d’aquí, un professional dels Serveis de Valoració de la Dependència es posarà en contacte amb la persona sol·licitant per acordar una visita al domicili o al centre en què resideix i emetrà la seva valoració. Cal tenir present que, malgrat que la normativa estableix que el termini de valoracions no ha de superar els tres mesos, s’estan produint esperes de vuit mesos tan sols per rebre aquesta visita.  Amb les seves conclusions, la comissió de valoració, que es reuneix periòdicament, emet un informe amb la proposta del grau de dependència. És el Servei d’atenció a les persones dels Serveis Territorials del Departament, però, qui emet, en un termini màxim de tres mesos, la resolució. Aleshores la persona sol·licitant encara ha d’esperar que els serveis socials del seu ajuntament s’hi posin en contacte per elaborar conjuntament el PIA, en què s’establiran els serveis i/o prestacions més adequades a la seva situació. Un cop obert l’expedient, però, se’n podrà demanar la revisió sempre que hi hagi empitjorament de la situació, noves patologies o una millora.

La llarga travessia fins a gaudir del recurs

Tot plegat és un procés que es pot allargar durant un any i mig. Ara bé, segons a quin recurs es vulgui accedir, l’espera no s’acabarà aquí. Un cop obtingut el reconeixement de la dependència, per ingressar en una residència pública, la persona pot apuntar-se fins a 3 llistes d’espera diferents. Tot i així, en la situació actual, pot ser que trigui 3 o 4 anys a obtenir una plaça. N’hi ha que, si es troben en situació d’urgència, prefereixen optar per residències que són més lluny però en què la llista és més curta. D’altres s’apunten a centres privats, però sovint, encara que siguin beneficiaris de l’ajut de prestació vinculada, tenen dificultats per fer front al cost de la plaça.

En el cas de parelles que vulguin entrar al mateix centre, a nivell públic, hi ha el que s’anomena priorització per ingrés matrimonial. Primer hi ha d’entrar un dels membres i, després, des de serveis socials poden fer un informe de priorització pel qual, quan queda una plaça disponible, aquesta seria per a l’altre membre. Com a requisits, tots dos han de tenir el grau II o III de dependència i estar apuntats en la llista d’espera del mateix centre.

En definitiva, ens trobem en una situació en què el recorregut per accedir a una plaça pública és llarg i complex i en què moltes persones no poden assumir els preus de les places privades amb els escassos ajuts públics disponibles. Tot això acaba traduint-se en que moltes famílies acaben posposant tant com poden els ingressos en residències i que aquestes hagin d’atendre una població amb més necessitats.

Marina Ropero

Treballadora Social del Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Grup Mutuam

Mireia Bosch participa en una jornada sobre bon tracte a les persones grans a les institucions

Mireia Bosch

Mireia Bosch, directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, va participar el passat 14 de juny en la Jornada ‘El bon tracte a les persones grans a les institucions. Experiències d’èxit’. L’acte, que va tenir lloc a Girona, el va organitzar la Fundació Campus Arnau d’Escala amb motiu del Dia mundial de la presa de consciència de l’abús i el maltractament envers les persones grans, establert el 15 de juny.

A la jornada, hi van participar no només directius i professionals del món sanitari i social, sinó també representants de les administracions públiques. Centrada sobretot en la prevenció dels maltractaments a les persones grans,  s’hi va destacar la importància del paper de les institucions sanitàries i socials definint valors i prioritats en aquesta línia, així com formant i sensibilitzant els seus professionals. Així mateix, es van tractar temes com l’atenció centrada en la persona i el voluntariat com a altres eines per combatre el maltractament.

L’organització va convidar la directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona per impartir una ponència en la taula rodona d’experiències d’èxit. Sota el títol, “Els espais de reflexió ètica com a eina per a la lluita contra els maltractaments”, va relatar l’experiència d’aquests espais que es van posar en marxa el juny del 2012 en el sociosanitari. Bosch hi va destacar diferents aspectes ètics que s’hi poden treballar. També va compartir amb els assistents la metodologia de treball dels espais de reflexió ètica, els objectius, la funció, el funcionament, la composició, els compromisos dels seus membres, etc. Finalment, va explicar quins són els aspectes concrets que es poden treballar mitjançant el diàleg, l’auto-crítica i la reflexió presents en els espais de reflexió ètica per intentar detectar i, sobretot, prevenir el maltractament en les persones d’edat avançada.

Mutuam a casa, a Tarragona: un nou servei, la mateixa professionalitat i vocació de sempre

Laura Fèlix i Silvia Mirete

Sílvia Mirete i Laura Félix, Servei d’Atenció Domiciliària de Grup Mutuam

Sílvia Mirete és una veterana del Grup Mutuam, ja que des de la inauguració, fa ja més de quinze anys, de la Residència Vila-seca forma part del seu equip i n’és la directora des de 2011. Laura Félix, en canvi, es va incorporar a l’equip com a treballadora social al 2017. Tot i que va arribar-hi per fer una suplència, a dia d’avui no només forma part activa de l’equip de dany cerebral adquirit (EDCA) que hi ha al centre, sinó que des de l’abril, és també la coordinadora del Servei d’atenció domiciliària Mutuam a Casa. “Vaig entrar a formar part del grup Mutuam per una temporada i han acabat creant-me un lloc de treball on sentir-me part d’aquest equip”, explica. Juntes formen un tàndem que aconsegueix que les persones usuàries se sentin completament ateses en les seves necessitats i les treballadores, motivades per donar el millor de si mateixes.

Des de Mutuam sempre s’ha apostat perquè el personal que hi treballa sigui qualificat, amb experiència i que tingui un coneixement de prop del sector de la gent gran. La Laura n’és un exemple clar, ja que des que va acabar el grau en Treball Social al 2014 ha treballat en diferents centres residencials i sanitaris desenvolupant una tasca de suport als residents, pacients i familiars, així com d’orientació en serveis i recursos per tal de facilitar el benestar en les activitats més quotidianes dels usuaris. És per aquest motiu que coneix de primera mà les necessitats que pot presentar una família amb una persona gran al domicili i com s’ha de treballar per oferir-los una bona cobertura  d’aquestes i fer que els familiars se sentin escoltats i acompanyats.

A part del que li han aportat les anteriors experiències laborals, la Laura s’ha format amb l’equip de serveis d’ajuda domiciliària Mutuam a casa de Barcelona i amb Silvia Mirete durant unes setmanes. Des de la central li han ofert una formació intensa en relació a la coordinació dels serveis domiciliaris i, de la mà de la Direcció de la Residència Vila-seva ha conegut el funcionament d’aquesta residència on està ubicat aquest nou servei.

Des de Mutuam a Casa a Tarragona, s’ha seleccionat personal preparat, al qual se li ofereix una formació addicional i amb qui es manté un contacte continuat. Aquest tracte de proximitat, la contractació en plantilla i la garantia de bones condicions laborals fan que els treballadors i treballadores aconsegueixin una motivació extra que ajuda a garantir un servei excel·lent. “Els familiars i usuaris veuen un professional motivat que, a més, està tranquil gràcies a unes condicions laborals dignes i no pateixen pel risc d’haver de canviar sovint”, afirma la Silvia.

Diversos treballadors que integren la plantilla de la Residència i el Sociosanitari Vila-seca, per tal de complementar la seva jornada, formen part també del servei de Mutuam a Casa. Això és una garantia addicional de l’experiència i el bon tracte dels nostres treballadors.

L’atenció que s’ofereix als usuaris i familiars des de Mutuam a casa Tarragona es basa en els principis de respecte, dignitat i foment de l’autonomia de la persona atesa. Són temes que es tracten en la formació continuada que s’ofereix al personal que forma part de l’equip. Des de la coordinació, s’anima als treballadors a proposar les qüestions que van sorgint en el seu dia a dia i de les quals vulguin rebre més formació, ja que són els que millor poden valorar la necessitat d’un tipus de formació o una altra.

Des de la coordinació de Mutuam a casa Tarragona es considera necessari disposar de perfils professionals diferenciats, no només pel tipus d’atenció que poden oferir sinó pels seus trets de caràcter. D’aquesta manera es pot garantir una bona adaptació dels treballadors al domicili i la satisfacció tant d’ells com de la família. És per aquest motiu que actualment tant la Laura com la Silvia encara estan fent entrevistes a treballadors i treballadores de la zona per crear una borsa que doni resposta a les diferents necessitats que sorgeixin amb una àmplia disponibilitat horària i territorial.

En la societat actual, la gent gran, mostra cada vegada més desig de mantenir-se al seu domicili i evitar els ingressos en centres residencials fins que no els queda una altra opció. Mutuam a casa respon a aquest fenomen oferint una atenció de qualitat i integral a persones amb tot tipus de dependència, donant-los suport en totes les activitats de la vida diària perquè no hagin d’abandonar la seva llar. Com a empresa acreditada per la Generalitat, les persones usuàries que compleixin amb els criteris establerts per la Llei de Dependència poden sol·licitar una subvenció.

La porta d’entrada a aquest servei d’atenció domiciliària és mitjançant una valoració per part de la coordinadora, en què tindrà en compte, de forma individualitzada, les necessitats físiques, psíquiques i socials de les persones i les seves famílies. A partir d’aquí, ella mateixa planifica el servei i decideix quin és el professional més adequat per oferir-lo i també qui en fa seguiment i valora l’adequació d’aquest en cas de canvi de les necessitats.

El servei de Mutuam a Casa, que ha atès a la ciutat de Barcelona a més de 400 persones el 2018, és flexible a les necessitats de cada persona. Ofereix una atenció en el domicili que pot anar d’1 a 24 hores al dia. “També oferim serveis d’acompanyament a les persones per anar al metge o guàrdies quan estan ingressades a l’hospital, entre d’altres”, recorda la Sílvia. Així mateix, s’adapta a l’evolució dels usuaris. “El servei és àgil quan hi ha un canvi en les demandes i, si cal, es reemplaça el professional que l’ofereix en funció de la nova realitat”, assenyala la coordinadora. A més, quan la Laura i la Silvia detecten que algú requereix un altre tipus de servei o recurs són les primeres en alertar-ne. Tot això no seria possible sense l’acurat seguiment de les persones usuàries, amb qui tenen un contacte continu.

Una altra de les característiques de Mutuam a Casa és que s’hi poden contractar serveis de llarga durada, però també de temporals. Per exemple, cobreixen les suplències de treballadors domèstics contractats directament pels usuaris o ofereixen ajuda a algú que s’estigui recuperant d’una caiguda o intervenció. Destaquen el fet que les suplències també es fan amb personal contractat. En definitiva, conclou la Laura, “l’usuari no s’ha de preocupar de res, nosaltres ho organitzem tot”.

Si esteu interessats en contactar amb Mutuam a Casa, podeu trucar al telèfon 877 99 02 77 o enviar un correu electrònic per explicar el vostre cas i l’equip us informarà sobre els serveis més convenients d’acord les vostres necessitats.

Gerocultors: cuidar de les persones respectant la seva individualitat

Gerocultora Rubí

Els gerocultors són els pilars bàsics sobre els quals se sosté l’atenció en les residències per a gent gran, ja que són els professionals que s’ocupen de cobrir les necessitats dels residents, d’arribar allà on ells ja no poden. En el Grup Mutuam, això ho fem, a més, tenint en compte, en la mesura del possible, els seus gustos i preferències, ja des de fa anys apliquem l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP).

El ventall de funcions d’un gerocultor és molt ampli, ja que ha de donar resposta a totes les necessitats bàsiques de les persones, tant físiques com psíquiques i emocionals. Així, es tracta d’acompanyar-los i ajudar-los amb el que ells no puguin fer sols: llevar-se del llit, fer-se la higiene, vestir-se, hidratar-se, desplaçar-se per la residència o prendre els àpats.

Aquest contacte continuat fa que la relació entre les persones residents i els gerocultors sigui estreta. A les residències de Grup Mutuam treballem amb el sistema de professionals referents. Això implica que les persones que hi viuen tenen un gerocultor i un tècnic de referència, als quals se’ls ha assignat el seguiment d’un grup reduït de residents, amb qui mantenen una relació més estreta i continuada. Tot i que són assignats en el moment d’ingrés de la persona, posteriorment es fa un seguiment de la bona entesa entre professionals i usuaris i famílies i es fan canvis si escau. Els referents s’encarreguen de fer la història de vida de la persona, de veure quins són els seus gustos i valors. L’objectiu és intentar conèixer-lo al màxim possible per poder aplicar l’ACP.

Els gerocultors no mantenen només relació amb els residents, també ho fan amb el seu entorn. El vincle, però, pot variar molt en funció de la família i les seves necessitats. N’hi ha que requereixen un contacte constant, mentre que amb d’altres és més esporàdic. El gerocultor també detecta com són els familiars i ha de donar resposta a les seves necessitats d’atenció i comunicació. Si tenen moltes inquietuds ha de procurar tranquil·litzar-los.

Majors recursos per a un tracte més singular

La major dificultat a l’hora de portar a terme la nostra feina com a gerocultors ha vingut de la mà de les retallades de recursos, que es tradueixen en menys personal. Això sovint ens impedeix fer la feina tal i com voldríem. Com a societat, hem de ser conscients que amb un sistema assistencial més ben dotat podríem atendre millor les demandes de tots els usuaris, oferint-los un tracte d’acord amb la seva singularitat.

Si haguéssim de descriure com és el gerocultor ideal, parlaríem d’un professional que coneix la història de vida de les persones a qui atén i que les fa partícips de les decisions que es prenen i que les afecten. Això vol dir, per exemple, que hauria de preguntar al resident quines activitats li vénen de gust i quines no i que si un dia no li ve de gust llevar-se a les 8h ha de ser capaç de respectar-ho i tornar una mica més tard a ajudar-lo a començar la jornada.

Incorporar el criteri de qui és atès

A la Residència Rubí, portem ja uns anys treballant amb l’ACP. La veritat és que si ens posem a pensar en com fèiem les coses abans i com les fem ara, ens adonem que l’atenció ha millorat en qualitat. Si abans ens centràvem molt en les tasques, ara valorem més què vol cada persona. Automàticament, fem més preguntes als residents. En definitiva, l’ACP es tracta d’una nova mirada sobre el cuidar. Abans enteníem que cuidar es feia d’una única manera i ara hem pres consciència que cal respectar que hi hagi persones a qui no els agradi la nostra manera d’entendre les cures. A Rubí, com a la resta de residències de Grup Mutuam, hem rebut (i continuem rebent) formació específica per fer aquest canvi de paradigma i saber com aplicar-lo. Els nous treballadors que entren als centres ja han rebut aquesta formació i vénen amb la nova mirada incorporada.

Els i les professionals de la gerocultura som ja imprescindibles, però és bastant evident que, amb una població en procés d’envelliment, el nostre paper en un futur proper serà encara més rellevant.  No obstant això, ens sentim infravalorats. Creiem que cal un canvi social progressiu, en què es reconegui més la tasca que desenvolupem i es valori més econòmicament.

 

Berta Alba Poncelas

Gerocultora de la Residència Rubí

Grup Mutuam

Mutuam a casa: l’ajuda domiciliària de confiança arriba al camp de Tarragona

Mutuam a casa Tarragona

La nostra societat viu un procés d’envelliment que podem copsar tan sols amb un cop d’ull al nostre entorn. Això, en paral·lel a l’accentuació d’alguns canvis socials com el dels nous rols familiars, en què la dona s’ha incorporat plenament al mercat laboral, o una valoració creixent del temps lliure, fa que cada cop hi hagi més persones que no poden comptar amb el suport continuat d’un familiar.

En les societats mediterrànies, encara hi ha molts avis i àvies que conviuen amb la família, però ni tant sols la convivènia, amb les rutines que portem, garanteix una correcta atenció. D’altra banda, ens  trobem amb què la voluntat de les persones, la gent gran majoritàriament, és  la de romandre al seu domicili habitual. És bastant comú, doncs, que es recorri als serveis de terceres persones perquè en tinguin cura, ja sigui contractant-les  directament o mitjançant una empresa especialitzada.

De vegades, només els cal una mica d’ajut per arribar allà on tot sols no poden. Netejar la casa, fer la compra, preparar els àpats, realitzar tràmits amb l’administració, anar al metge o portar a terme la higiene pròpia poden ser tasques complicades o impossibles per a ells. Aquí és on apareixen els serveis d’ajuda domiciliària, que ofereixen una oferta diversificada per adaptar-se al tipus de suport que necessita cada persona.

S’estima que l’extensió de l’atenció en domicili suposaria que només un 5 per cent de les persones grans haguessin d’ingressar en un centre residencial. Pensat per a aquells que necessiten supervisió o ajut però no assistència les 24 hores del dia, aquest tipus de servei ofereix als usuaris i les seves famílies importants avantatges respecte a altres fórmules.

El Grup Mutuam, amb més de 100 anys de trajectòria oferint atenció a la gent gran, és conscient d’aquesta necessitat. Actualment, presta serveis d’ajuda domiciliària a uns quatre-cents usuaris l’any, amb una plantilla de 70 professionals, a la zona de Barcelona i, en la seva aposta per ampliar l’oferta cap a altres províncies, s’ha marcat com a objectiu oferir el d’atenció a domicili, Mutuam a casa, també a la zona de Tarragona. Així, des de l’1 d’abril, i ubicat dins de la Residència Vila-seca, s’oferirà un servei amb professionals amb experiència reconeguda i formació especialitzada.

Com a empresa responsable del personal, és Mutuam a casa qui facturarà el servei i qui en garanteixi la continuïtat en casos de baixes o vacances dels treballadors o treballadores. Es tracta, en definitva, d’oferir tranquil·litat i confiança a les famílies, perquè s’oblidin de les preocupacions. A més, tractant-se d’una empresa acreditada per la Generalitat, les persones que complexin els requisits establerts en la Llei de dependència, podran sol·licitar una subvenció quan contractin el servei.

Per a les persones que estiguin interessades en el nou servei, Grup Mutuam ha habilitat el telèfon 877 99 02 77 i el correu electrònic laura.felix@mutuam.com, que oferirà atenció a les demandes d’informació de 9 a 17.30h.

 

Professionals de Grup Mutuam, a les Jornades Interdisciplinars Catalanes de Residències de Gent Gran

Jornades Interdisciplinars

Quatre professionals de Grup Mutuam, Ester López, Inés Barriga, Enric Martínez i Mar Villegas participaran en les 13es Jornades Interdisciplinàries Catalanes de Residències de Gent Gran, que se celebraran el 22 i 23 de març de 2019 a Barcelona, a l’Espai Pujades 350. Organitzades per vuit Col·legis Professionals implicats en l’atenció a aquest segment de la població, estan adreçades als professionals del sector i tenen l’objectiu de respondre a les seves necessitats formatives, d’acord amb les demandes plantejades en edicions anteriors i a les novetats en aquest camp.

Ester López, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i membre dels Comitès Científic i Organitzador de les Jornades, ho farà com a moderadora d’una de les taules. La terapeuta ocupacional de la Residència Font Florida Inés Barriga, també membre del Comitè organitzador, hi impartirà una xerrada sobre ‘Els animals de companyia a les residències’. L’infermer del PADES Sant Martí Nord Enric Martínez farà una comunicació oral sobre ‘Planificació de decisions anticipades’ i la gerocultora de la Residència Mercat del Guinardó Mar Villegas hi intervindrà amb una ponència sobre l’Atenció Centrada en la Persona. Com en edicions anteriors, divendres hi haurà simultàniament taules rodones i tallers, mentre que dissabte hi haurà taules rodones i el lliurament de premis. Els tallers són limitats a 25 assistents.

Eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions

Eines presa de decisions

L’advocat Josep M. Bosch, expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials, com la Unió Catalana d’Hospitals, va oferir una ponència en el marc de la II Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure. En una trobada dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans, la seva intervenció es va centrar en les eines que ens ofereix el nostre ordenament jurídic.

A l’hora d’abordar la qüestió de les diferents eines legals al nostre abast en relació a la presa de decisions, cal definir, primer, alguns conceptes bàsics, com la distinció entre “capacitat jurídica” (que significa la titularitat de drets de la persona) i “capacitat legal” (referent a l’exercici dels drets). Després, cal tenir com a referent, en matèria de drets, la resolució derivada de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada a Nova York el 13 de desembre de 2006. Aquest document estableix salvaguardes perquè l’exercici de la capacitat jurídica respecti els drets i la voluntat de les persones discapacitades i demana l’adopció de mesures per evitar que siguin privades arbitràriament dels seus béns i puguin continuar controlant els seus assumptes econòmics.

A Catalunya, els instruments legals de protecció de la persona assistida es poden dividir en els de caràcter preventiu i els de caràcter complementari. Els de caràcter preventiu són quatre. Segurament el més conegut és l’autotutela, que consisteix en el nomenament en escriptura pública de futurs tutors propis. Semblant a aquest, existeix el poder en previsió de pèrdua de capacitat, que s’estableix en document notarial i serveix per designar un apoderat. L’assistent personal és la sol·licitud, via judicial, per part del propi interessat, o directament d’un jutge, d’un assistent per a quan es dona la disminució de les seves facultats, però no la incapacitat. Per últim, existeix el document de voluntats anticipades, que fa referència a les instruccions que la persona capacitada elabora davant notari per a la realització d’actes i tractaments mèdics.

Pel que fa als instruments de caràcter complementari, en trobem cinc. La tutela, que pot ser voluntària (testament en relació als fills o autotutela) o bé judicial, és la més utilitzada. Consisteix a nomenar un tutor, que és una persona física o jurídica, com a representant legal de la persona i que n’exerceix els drets i en té cura, administrant i defensant els seus béns. Amb la curatela, en canvi, el curador designat no té la representació legal, tans sols té la funció d’assistir, complementant la capacitat d’obrar. Existeix també la figura del defensor judicial, que és nomenat de manera transitòria pel jutge mentre tutors o curadors no exerceixen les seves funcions o quan estan en conflicte d’interessos. Josep M. Bosch

Un altre instrument complementari és la guarda de fet, que es basa en tenir cura d’un menor o d’una persona incapacitada si no està en potestat parental o tutela o bé si els responsables d’aquestes funcions no les exerceixen. Aquesta figura té relació amb les funcions de les residències geriàtriques. El departament de la Generalitat responsable d’aquests establiments va dictar una instrucció (7/2017) i l’Audiència Provincial de Barcelona té estaberta una línia jurisprudencial basada en la necessitat de comunicar les guardes de fet per part dels centres residencials només en els casos d’usuaris propers al desamparament o que no puguin manifestar la seva voluntat. Per últim, ens trobem amb les mesures cautelars, que tant abans com durant un procés d’incapacitació poden ser demanades per un fiscal o pels interessats o bé poden ser exercides per un jutge d’ofici.

Per acabar, en el procés de presa de decisions de les persones grans, cal tenir present el rol dels professionals. Aquests han de treballar conjuntament amb l’àrea de treball social del centre, poden establir protocols de cribatge, emetre informes, orientar demandes al Ministeri Fiscal, quan ho vegin necessari i, en ocasions, actuar com a testimoni-pèrit.

 

Josep M. Bosch

Assessor de la Unió Catalana d’Hospitals