Fragilitat: del concepte a la pràctica clínica 

Joan Salvà, el concepte fragilitat i la seva pràctica clínica

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va participar en la a primera sessió del Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives 2023 de la Fundació Mutuam Conviure.

En la seva ponència va oferir una actualització al voltant del concepte de fragilitat, un dels més significatius dins l’àmbit de la geriatria.

Per què parlem de fragilitat?

Abans de res, cal dir que el concepte de fragilitat no és nou. Se’n parla des de fa molt de temps i ha anat evolucionant al llarg dels anys. Amb tot, ha estat a principis d’aquest segle quan se l’ha començat a dotar d’un contingut més acadèmic i científic.

Fonamentalment, parlar de fragilitat ens ajuda a donar resposta a dos dels grans problemes de la geriatria. En primer lloc, permet veure si és possible retardar o prevenir la dependència i fer-ne una detecció i intervenció precoces. En segon lloc, ens pot dir com podem ajustar els objectius terapèutics i tractaments a cada persona segons les seves característiques, situació i pronòstic.

Esperança de vida i envelliment saludable

La importància del concepte fragilitat i de les seves possibles aplicacions en la pràctica clínica no es pot deslligar del context actual. Avui dia, tenim una esperança de vida superior als vuitanta anys, però, de mitjana, passem els últims deu amb algun grau de discapacitat. El final de la nostra vida s’ha allargat molt i això obliga a ajustar els plantejaments, objectius i tractaments segons evoluciona la nostra situació.

Amb l’edat, les persones anem acumulant malalties i el més important serà controlar-les per tal de poder conservar al màxim la capacitat funcional. Així doncs, l’atenció a les persones grans ha de posar el focus en el manteniment de l’autonomia.

L’any 2015, l’OMS publica el World Report on Ageing and Health i fa èmfasi en la necessitat d’insistir en l’envelliment actiu i saludable. Aquest és definit com el procés de promoure i mantenir la capacitat funcional que permet el benestar en fer-se gran. Per altra banda, també assenyala que la capacitat intrínseca de cada persona, que depèn dels seus òrgans i sistemes, i la capacitat funcional, relacionada amb l’entorn, són dos elements que cal tenir en compte per separat. Ambdues van disminuint amb el temps, però és possible alentir o endarrerir la pèrdua de la segona mitjançant mesures adaptatives. Per exemple, unes ulleres poden corregir un dèficit de la capacitat intrínseca de la vista i fer que puguem veure-hi bé.

El concepte fragilitat

La fragilitat és un estat de vulnerabilitat en el qual una persona, per un motiu determinat com una malaltia, trenca el seu equilibri i, un cop resolta, té moltes dificultats per recuperar la situació que tenia prèviament. Si passem per diversos processos com aquest al llarg de la nostra vida, les petites disminucions en la nostra capacitat es van acumulant i podem arribar a una situació de dependència.

Una de les dificultats a l’hora d’entendre el concepte fragilitat és que a vegades s’intenta equiparar a altres elements com dependència, discapacitat, malaltia crònica o comorbiditat. La fragilitat estadísticament es correlaciona amb l’edat, la comorbiditat i la dependència, però no és igual a cap d’aquests conceptes. Es tracta d’una combinació de tots aquests elements i de com es relacionen amb les característiques de la persona.

Models teòrics del concepte fragilitat

Com hem dit, el concepte de fragilitat no és nou, però en els últims vint-i-cinc anys ha evolucionat i s’ha concretat en dos models teòrics. El primer és el model d’acumulació de dèficit, desenvolupat principalment al Canadà per Kenneth Rockwood i el seu equip a partir de la recerca del Canadian Study of Health and Aging (CSHA). El segon model és de la fragilitat com a síndrome, que prové dels Estats Units i és obra de l’equip de la doctora Linda P. Fried. Es va traçar a partir de dos estudis: el Cardiovascular Health Study i el Women’s Health Study.

Fins que apareixen aquests estudis, el concepte fragilitat estava basat en les diferents visions que cadascú tenia de la paraula. Gràcies als models teòrics, el concepte adopta unes característiques molt ben definides i podem portar-lo a la pràctica clínica amb una visió més científica.

El model d’acumulació de dèficits

Aquest model parteix de la hipòtesi que durant el procés d’envelliment els sistemes van acumulant dèficits. Així, com més dèficits acumuli una persona, més probabilitats tindrà de patir esdeveniments adversos de salut i pitjor serà el seu pronòstic vital. L’impacte que tindrà aquesta acumulació dependrà de la intensitat de l’element estressor (condicions ambientals, malalties, etc.) i del temps necessari de recuperació. En general, la mitjana d’acumulació de dèficits va augmentant amb l’edat de manera exponencial.

Per a definir l’acumulació de dèficits es va construir un índex de 92 variables sobre una base de seguiment de 5 anys. Aquestes no només englobaven malalties, sinó que també incloïen diferents síndromes geriàtriques i aspectes emocionals funcionals, socials, cognitius i nutricionals.

En la construcció d’aquests índexs s’assigna una puntuació (“0” en cas d’absència de dèficit i “1” en cas de presència) a cada un dels ítems analitzats. Amb la suma de tots els dèficits dividida entre les variables avaluades obtindrem l‘índex de fragilitat, que indicarà el pronòstic de la persona. Aquest índex sempre és un número inferior a 1, ja que abans d’arribar a aquest hi hauria un col·lapse del sistema. De fet, es considera que, quan l’índex de fragilitat és més de 0,66, la persona es troba en una situació d’incompatibilitat amb la vida.

Els Índex de fragilitat

Treballar amb 92 variables era molt complicat, per això en versions posteriors el nombre es va reduir a 70 i, més endavant, a 40. També es van crear diferents escales que utilitzen el model d’acumulació de dèficit per fer un diagnòstic de situació de les persones d’acord amb aquest. El mateix Rockwood va contribuir a l’elaboració de la Clinical fraility scale, que permet al professional situar el pacient en un dels nivells de fragilitat de manera molt visual.

Un element important que cal tenir en compte és que per poder emprar l’escala i situar la persona en un dels seus grups, és imprescindible tenir un bon coneixement de les seves característiques funcionals i el seu estat de salut. Aquests índexs, doncs, ens ajuden a veure la situació de la persona de manera sintètica, sempre que prèviament hàgim fet una valoració geriàtrica integral.

A Catalunya, s’ha creat també una escala basada en el model d’acumulació de dèficit, l‘Índex fràgil-VIG.

Els índexs de fragilitat que segueixen el model de Rockwood es basen en un diagnòstic situacional, però també es corresponen amb un nivell d’intensitat terapèutica determinat. Per consegüent, ens serviran per establir objectius terapèutics i intervencions més ajustades a la situació de cada persona. Aquestes podran tenir un enfocament curatiu o un enfocament pal·liatiu.

Proposta conceptual d'objectius assistencials i adequació de la instensitat en funció del grau de fragilitat

El model de la fragilitat com a síndrome

Aquest model és bastant  diferent de l’anterior i defineix la fragilitat com una síndrome mèdica amb múltiples causes. Es caracteritza per una disminució de la força, de la resistència i de la funció fisiològica que augmenta la vulnerabilitat individual per estar en risc de dependència o mort. Per tant, el concepte fragilitat estaria molt lligat a les característiques físiques de les persones.

Els aspectes físics que té en compte aquest model inclouen des dels primers canvis que es produeixen a escala cel·lular i que no som capaços de veure, com les lesions moleculars que apareixen per l’estrès oxidatiu, una de les causes principals de l’envelliment, fins als símptomes que es fan evidents en etapes més avançades, com la debilitat, la pèrdua de pes i els problemes de mobilitat, entre d’altres.

Criteris operatius de fragilitat

El model de la fragilitat com a síndrome va ser desenvolupat per la doctora Fried i el seu equip a partir de l’anàlisi estadística d’una base de dades molt gran de dues cohorts nord-americanes. L’estudi va definir cinc criteris per avaluar la fragilitat d’un pacient: pèrdua de pes no intencionada, debilitat muscular, baixa resistència i energia, disminució de la velocitat de la marxa i baixa activitat física. Si una persona reuneix un o dos criteris és pre-fràgil i, si en té més de tres, és fràgil. Amb el temps, aquests cinc criteris han servit per desenvolupar diversos qüestionaris de valoració de la fragilitat basats en el model de Fried.

Complir els criteris de fragilitat s’ha associat de manera estadística a presentar abans una primera hospitalització, una primera caiguda, una disminució de les capacitats per a les activitats de la vida diària i una disminució de la mobilitat. A més, les persones fràgils presenten més mortalitat a tres i set anys vista que les que no ho són.

Els models de fragilitat i la seva utilitat 

Per una banda, el model de fragilitat com a síndrome de Fried serà útil quan l’objectiu sigui identificar persones de risc. Aquestes es trobarien en situació de pre-fragilitat o fragilitat i es podrien beneficiar d’accions preventives per tal que no desenvolupin una discapacitat o, si la tenen en fase molt inicial, la puguin revertir. En canvi, si la finalitat que perseguim és valorar un pacient i fer-ne un diagnòstic situacional per tal d’ajustar els nostres tractaments, l’eina més adequada seran els índexs de fragilitat derivats del model d’acumulació de dèficits. Generalment, això sol ser més necessari quan la persona ja té dependència o està en una fase més avançada de la malaltia.

Prevalença i incidència

És difícil parlar de la prevalença de la fragilitat, ja que dependrà de quin model estem fent servir per definir-la. Amb tot, en general, podem dir que a escala poblacional hi ha entorn d’un 18% de persones fràgils. D’altra banda, si parlem de l’àmbit comunitari, en són un 12% i, en l’àmbit hospitalari, més d’un 50%. La fragilitat és més prevalent en dones i a mesura que avança l’edat.

Quant a la incidència anual de fragilitat i pre-fragilitat, aquesta se situa al voltant dels 40 i 150 casos nous per cada 1000 persones, respectivament. Cal dir que la fragilitat, sobretot si la considerem des de l’òptica sindròmica, es tracta d’una situació variable. Així, hi ha persones fràgils que amb el tractament adequat poden passar a ser pre-fràgils o, fins i tot, no-fràgils. Al seu torn, l’evolució natural és que les persones pre-fràgils acabin essent fràgils i que les fràgils acabin en situació de dependència. De fet, aproximadament una de cada cinc persones pre-fràgils, si no reben tractament adequat, esdevindran fràgils al cap d’un any.

Això no obstant, com hem dit abans, les xifres sempre estaran condicionades per l’estudi i l’instrument emprat per a realitzar-lo. A Barcelona, des de la Fundació Salut i Envelliment UAB, vam dur a terme un estudi en un Centre d’Atenció Primària i vam observar que hi havia un 8% de persones fràgils segons els criteris de Fried. Altrament, quan fèiem servir escales del model índex de fragilitat de Rockwood, aquestes eren entre el 34 i el 64%.

Estratègies per a l’atenció de persones grans fràgils

Vist això, de quina manera podem integrar els dos models en la pràctica assistencial? Els índexs de fragilitat fonamentalment serveixen per fer un diagnòstic de situació. Per aquest motiu, són més útils quan les persones tenen algun grau de dependència o comorbiditat i, sobretot, en les fases finals de la vida. Tanmateix, el debat més important està en com podem fer servir el model sindròmic per a la detecció precoç i la prevenció de la dependència.

En aquest sentit, des d’un grup de treball del Departament de Salut del qual vaig formar part, es va proposar fer una detecció oportunista. Primer, cal identificar les persones autònomes que han tingut una caiguda recent, perden força, presenten inestabilitat en la marxa o altres afectacions semblants i que poden tenir algun problema en el futur. Després, s’haurà d’utilitzar algun tipus d’instrument que permeti avaluar la situació de fragilitat, com el Gérontopôle Frailty Screening Tool (GFST). Si confirmem la situació de fragilitat, serà necessari fer una valoració geriàtrica integral per tenir un diagnòstic exhaustiu i actuar en conseqüència.

Les intervencions que farem es poden classificar en dos tipus. En primer lloc, tenim les intervencions clàssiques, sobre els problemes o les malalties detectades. És a dir, si una persona camina amb dificultat perquè li fa mal el genoll, haurem de mirar d’on ve aquest dolor i tractar-lo. En segon lloc, també caldrà proposar actuacions dins l’àmbit social si es detecten problemàtiques d’aquesta índole, com solitud o falta de participació. Sobre aquesta qüestió val la pena dir que, quan tractem amb persones grans, sempre hem d’analitzar el seu context o entorn.

Ara bé, hi ha dues intervencions que són transversals: l’exercici físic i l’alimentació saludable. L’exercici físic, a més, és l’única que s’ha demostrat eficaç en revertir les situacions de fragilitat o reduir-ne l’evolució.

Esquema del model d'intervenció multicomponent APTITTUDE, que té en compte aspectes físics, socials i mèdics.
Esquema del model d’intervenció multicomponent APTITTUDE, que té en compte aspectes físics, socials i mèdics.

Detecció i cribratge: la proposta de l’OMS

Quant al procés de detecció precoç, gran part de les societats científiques i d’experts proposen realitzar cribratges oportunistes, basats en l’aparició de símptomes. Per fer-los ens ajudarem d’instruments com la Gérontopôle Frailty Screening Tool i altres proves senzilles com la velocitat de la marxa i l’SPPB. Aquestes es poden fer a la consulta de metges, professionals de la infermeria o de la fisioteràpia abans de procedir a analitzar més en profunditat la condició de fragilitat.

Eines de detecció de la fragilitat

El 2017, l’OMS publica una proposta per a la detecció precoç centrada en les pèrdues de capacitat. La seva aproximació advoca per fer un cribratge a les persones grans basat en l’avaluació dels sis dominis de la capacitat intrínseca: visió, audició, capacitat cognitiva, capacitat psicològica, capacitat locomotora i vitalitat. L’objectiu és que qualsevol ciutadà pugui identificar si té dèficits en cadascuna d’aquestes capacitats mitjançant una eina senzilla. Per això, s’ha creat una app per a telèfons mòbils que es pot utilitzar per a fer-se un auto-cribratge.

A partir d’aquí, es podrà establir una estratègia diagnòstica, que en general consistirà en l’avaluació de les condicions associades, la prevenció d’una major pèrdua de la capacitat en el domini que estiguem avaluant, el maneig dels factors de risc associats i, finalment, l’avaluació de l’entorn físic i social.

La principal diferència de la proposta del model sindròmic de fragilitat vista anteriorment i la de l’OMS, és que la primera serveix per identificar una persona fràgil i amb aquesta podem valorar la persona en funció de diferents dominis. Tot i això, és possible que en determinades situacions els dos models es trobin, per exemple, quan es tracta d’un pacient amb problemes de mobilitat. En aquest sentit, els països opten per un o per l’altre o, inclús, per una opció híbrida, quelcom que s’està actualment debatent en el nostre país.

Antoni Salvà
Fundació Salut i Envelliment Universitat Autònoma de Barcelona
Podeu veure la gravació de la ponència del doctor Antoni Salvà al nostre canal de Youtube.

Convocatòria oberta per la 5a edició dels Premis de Recerca d’Atenció a la Dependència

Premis Recerca Atenció Dependència

El compromís amb la promoció de la recerca, impulsa a la Fundació Mutuam Conviure, a convocar un any més el Premi de Recerca d’Atenció a la Dependència, el qual arriba a la seva 5a edició.  Aquest està dotat amb 6.000€ per a contribuir en la millora en l’àmbit dels serveis d’atenció a la gent gran i l’atenció a la dependència. Hi poden participar tots els professionals, de forma individual o col·lectiva, que desenvolupin la seva activitat en qualsevol centre o servei de l’àmbit establert a Catalunya.

La data límit de presentació dels projectes és el dilluns 4 de setembre de 2023. El jurat estarà format per cinc persones proposades per la Fundació Mutuam Conviure i el veredicte es donarà a conèixer en el marc de 6a Jornada d’Atenció a la dependència que organitza l’entitat i que se celebrarà el 20 de setembre.

Consulta aquí les bases de la convocatòria.

La Fundació Mutuam Conviure obre la 4a convocatòria del Premi de Recerca d’Atenció a la Dependència

Premi recerca atenció dependencia

La Fundació Mutuam Conviure, compromesa amb la promoció de la recerca i la millora en l’àmbit dels serveis d’atenció a la gent gran i l’atenció a la dependència, convoca un any més, el Premi de Recerca d’Atenció a la Dependència, dotat amb 6.000€ que arriba a la seva 4a edició. Hi poden participar tots els professionals, de forma individual o col·lectiva, que desenvolupin la seva activitat en qualsevol centre o servei en l’àmbit residencial a Catalunya.

La data límit de presentació dels projectes és el dijous 1 de setembre de 2022. El jurat estarà format per cinc persones proposades per la Fundació Mutuam Conviure i el veredicte es donarà a conèixer en el marc de 5a Jornada Residencial que organitza l’entitat i que se celebrarà el 22 de setembre.

Consulta aquí les bases de la convocatòria.

Centres de Dia del Grup Mutuam: el millor suport a les famílies, l’atenció personalitzada a qui estimen

Usuària Centre de Dia

Una de les solucions que tenim al nostre abast per donar resposta als reptes que planteja l’envelliment en la societat actual són els Centres de Dia. Es tracta de serveis d’acolliment diürn que complementen l’atenció familiar i que tenen com a objectiu afavorir la recuperació o manteniment de l’autonomia personal i social de les persones usuàries. Per a moltes d’elles és un pas previ a l’ingrés a una residència que els permet restar més temps a casa seva i mantenir els vincles amb la família i el seu entorn natural mentre reben un suport especialitzat.

Els equips professionals multidisciplinaris que hi ha els Centres de Dia permeten cobrir totes les necessitats i també treballar diferents aspectes amb la persona atesa que afavoreixen la continuïtat de les seves condicions de vida i el manteniment de les seves capacitats. Així, el gruix de la plantilla el conformen les gerocultores, que s’ocupen de la higiene i del suport en les activitats quotidianes, però també de portar a terme en molts casos les activitats que han dissenyat els tècnics. Són, en definitiva, les que passen més hores amb les persones usuàries i qui millor les coneixen. Així mateix, hi ha treballadors socials, terapeutes ocupacionals, responsables higiènic-sanitaris, fisioterapeutes, educadors socials i psicòlegs que s’encarreguen de dissenyar activitats des del seu àmbit d’expertesa i d’acord amb les necessitats de cada persona usuària. A més, hi ha la coordinadora o coordinador, que vetlla pel correcte funcionament de tot plegat.

Convivència i personalització

Els Centres de Dia públics gestionats pel Grup Mutuam tenen una capacitat d’entre 16 i 30 persones. Per tant, es tracta de petites unitats de convivència. La majoria d’usuaris i usuàries són bastant dependents i tenen deteriorament cognitiu, fet que dificulta que les seves famílies els puguin oferir l’atenció que necessiten, i, encara menys, durant les vint-i-quatre hores del dia.

Als nostres centres, el conjunt de professionals treballem des de fa molts anys per oferir una Atenció Centrada en la Persona. Aquest model es basa en concepció de l’individu com un tot. Així, no només es cobreixen les seves necessitats assistencials, sinó que es tenen en compte els seus desitjos, aplicant-se els principis d’integritat i personalització i potenciant-se que pugui continuar prenent les seves decisions. Cada usuari i usuària té, doncs, un projecte de vida propi. Això implica adaptar les activitats i la quotidianitat a les preferències de cadascú. Per exemple, si una persona manifesta que li agrada passejar, es potencia això en la seva rutina i si una altra diu que li agrada prendre un cafè després de dinar, doncs se n’hi porta un de la cafeteria. Són petits detalls que fan que les persones se sentin més a gust. Centre de Dia

Durant la setmana, es programen diferents activitats, com les psico-estimulatives o l’exercici físic. Tenim molt clar que un aspecte essencial és el d’aconseguir trencar de tant en tant amb les rutines. En aquesta línia, celebrem totes les festivitats, amb els preparatius corresponents els dies anteriors, amb l’objectiu que s’ho passin bé però també que els ajudin a orientar-se en el calendari. La vessant comunitària també és important per als centres de dia. Abans de la pandèmia, es feien activitats que reforçaven el vincle amb el barri: anàvem a la biblioteca, ens visitava el capellà, sortíem a comprar materials per a les activitats… Amb l’arribada de la Covid, en canvi, vam haver de fer molta vida de portes endins. Ara, de nou, comencem a fer passejos per l’entorn o sortim junts a fer un cafè. Sempre en petits grups i amb les mesures de seguretat corresponents.

Protagonistes de la seva vida

Procurem que les persones usuàries participin en la definició del seu dia a dia. A nivell col·lectiu, són elles qui escullen, per exemple, quines festivitats se celebren i com. Recentment, ens hem trobat que hi hagut centres que han optat per fer la Castanyada i centres que han preferit Halloween i, en funció d’això, hem guarnit els espais i hem preparat les activitats. També poden participar en la Comissió dels àpats, en què expressen les seves preferències sobre els menús. A nivell individual, ja des de l’ingrés, les pròpies persones usuàries o les seves famílies expressen quines activitats o aspectes voldrien que es treballessin i els professionals de cada àrea els fan una avaluació per poder fer una pla personalitzat.

La implicació de les famílies ha estat també un aspecte clau per als Centres de Dia gestionats pel Grup Mutuam. Abans venien sempre que volien i podien participar de les celebracions del centre o en les assemblees. Malauradament, i com a mesura de seguretat, encara no podem rebre visites. Per això, per mantenir el contacte, ens hem hagut de reinventar, i fem fotos i vídeos de les activitats i les enviem a una llista de difusió mitjançant el mòbil.

Adaptar-se a les restriccions

No ha estat aquest, però, l’únic repte que ens ha plantejat la pandèmia. El més complicat ha estat haver d’anar tancant i obrint els centres d’acord amb la situació epidemiològica i les corresponents indicacions de la Generalitat. A més, com que la gent tenia por dels contagis, es va donar l’opció a les persones usuàries de mantenir la plaça encara que no vinguessin. La meitat van continuar venint però entre els que no van fer-ho, vam detectar a la tornada que una gran part havia patit una davallada important.

Silvia Pérez, directora tècnica Centres de Dia
Silvia Pérez, directora tècnica Centres de Dia

Això ha posat de manifest alguns dels beneficis que els Centres de Dia tenen per a les persones grans. A banda de ser un bon recurs per mantenir-se actius i relacionar-se, els permeten fer activitats per mantenir la memòria i la forma física, menjar adequadament i tenir els seus tractaments farmacològics supervisats, entre d’altres. Tot això es tradueix en una millora de la seva qualitat de vida. Per als familiars que se’n fan càrrec, aquests centres també tenen nombrosos beneficis, ja que els permet complir amb les obligacions laborals i tenir temps per a ells mateixos amb la tranquil·litat que la persona està ben atesa. Ens trobem que hi ha persones que porten la parella aquí perquè estan esgotades i així tenen unes hores disponibles per cuidar-se, per anar a fer la compra amb tranquil·litat o per a les seves activitats. Tot i que encara hi ha gent a qui li costa fer el pas, perquè ho veu com un abandonament, el cert és que després se senten molt satisfets i ho agraeixen. Hi ha una expressió que ens hem acostumat a sentir: “Quan vam venir no ens ho pensàvem, però ara estem molt contents”.

Silvia Pérez

Directora tècnica

Centres de dia Creu Barberà, Sabadell Centre, Torreromeu i Novalloreda

Reflexions entorn un nou model residencial

Antoni Salvà

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va intervenir en la 4a Jornada Residencial, dedicada als aprenentatges derivat de la crisi de la Covid-19. En la ponència va compartir les seves ‘Reflexions en torn d’un nou model residencial’ amb un públic virtual format per professionals del sector.

Les residències han demostrat, en el context de pandèmia, una gran capacitat d’adaptació. Malgrat això, al llarg dels últims mesos hem vist com ha estat de fàcil estigmatitzar-les per part de persones que no tenen coneixement del sector i que es basen només en allò que ha aparegut als mitjan de comunicació.

Les residències han viscut durant la crisi sanitària de la Covid-19 una espiral de destrucció, amb persones usuàries i professionals afectades, canvis constants, incertesa, necessitat de prendre decisions complexes sense els coneixements adequats a causa de la immediatesa i la falta d’experiència… Tenint en compte aquesta realitat, no s’haurien de plantejar canvis de model en calent i basats només en el que ha passat derivat de la pandèmia. Els canvis s’haurien de fer després d’una anàlisi detallada de les circumstàncies viscudes i sempre des del rigor acadèmic i científic.

El meu punt de partida és que el model organitzatiu de les residències ja estava sotmès a un fort estrès abans de la pandèmia i que fa anys que veiem que hi ha necessitats que no estan ben cobertes. La pandèmia ha fet aflorar algunes de les mancances que existien i n’ha fet aparèixer de noves. Ens equivocaríem, però, si penséssim en un model que respongués a les necessitats extraordinàries d’una pandèmia en comptes de fer-ho a les necessitats i desitjos de les persones en situacions ordinàries, tot preveient plans de contingència.

Per fer una reflexió global sobre el model residencial a Catalunya, cal que ens fixem en sis àmbits. Un d’ells és el model d’atenció. Darrerament, hi ha professionals que m’han preguntat si l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) és un model que permet donar respostes adequades a una situació de pandèmia com la que vivim. El cert és que es tracta d’un model que en els últims anys ha evolucionat de manera extraordinària i que penso que la seva continuïtat és indiscutible. Ara bé, una altra qüestió és com abordem la seva aplicació pràctica.

Més enllà de l’experiència dels professionals dels centres, entre els quals ha millorat la percepció sobre el model, en aquests moments comencem a tenir evidència científica que l’ACP és eficaç per millorar les condicions de les persones que viuen en residències. Tot i que és complex desenvolupar estudis en aquest àmbit, estem veient que les persones ateses sota aquest model tenen menys sentiments negatius (solitud, desempara, depressió, etc.), tenen una major percepció de qualitat de vida i, en les que tenen deteriorament cognitiu, s’ha pogut demostrar una disminució dels trastorns de comportament. Per tant, podem afirmar que aplicar l’ACP vol dir fer bona pràctica assistencial. Per tant, el que hem de fer és consolidar i avançar en l’aplicació pràctica del model en cadascuna de les residències.

Un altre dels àmbits de debat és el de la complexitat en les necessitats de salut. A Catalunya tenim una doble xarxa d’atenció de llarga durada institucional, formada per les unitats de llarga estada sociosanitàries i les residències, i fa molts anys que es discuteix si és convenient mantenir aquesta dualitat. Avui dia en el sector de l’atenció residencial és concentra una gran nombre de persones amb una alta complexitat des del punt de vista dels problemes de salut. A les residències hi trobem fonamentalment –un 91% del total- persones amb un risc alt o moderat. Aquesta és una realitat que ha anat evolucionant en els darrers anys i ho continuarà fent. En paral·lel, també ha augmentat de manera substancial el grau de dependència de la població institucionalitzada. A més d’això, observem que la mortalitat en persones que viuen en residències és molt alta, del 20,46% en front del 3,3% de la població general. Per tant, a les residències s’estan atenent persones que tenen moltes necessitats de salut i hem d’abordar quina resposta els podem donar.

El 2018 el Departament de Salut i el de Benestar Social van fer una proposta que encara no s’ha pogut desenvolupar que es basa en que hi hagi una figura mèdica única que atengui les persones a les residències i que d’alguna manera formi part de l’Atenció Primària. Al meu parer, si creem equips específics amb experts ben dotats que tinguin voluntat, coneixements i disponibilitat per treballar dins de les residències i amb els seus professionals conformant equips pluridisciplinaris, això pot funcionar i tant se val si pertanyen a una xarxa o un altra. Ara bé, si del que estem parlant és de tornar a la situació en què els metges de l’Atenció Primària, tal i com està organitzada ara, puguin actuar com a metges únics a les residències, no funcionarà, com ja hem vist. Així doncs, el model està escrit, ara es tracta de veure com es materialitza.

El tercer àmbit sobre el qual hem de reflexionar és quina tipologia de serveis necessitem per fer front a la complexitat. Aquí ens enfrontem a un dilema. Quan preguntem a les persones on volen viure, la majoria opta pel domicili i, per tant, per l’atenció domiciliària. Només es plantegen anar a una residència quan necessiten una major atenció i si estan sols. Per tant, la residència és sovint una alternativa no desitjada. Així mateix, veiem que les noves generacions estan apostant per nous models, com el co-housing o els barris per a persones grans. Ara bé, de moment la qüestió és com fer compatible la preferència de viure a casa amb la major complexitat clínica que fa que un 4-5% de la població hagi de viure en un entorn residencial.

Si mirem què fan altres països europeus, veiem que, tot i que hi ha diferents models organitzatius, es poden identificar un seguit de tendències. Una es la d’avançar cap a la supressió dels models més medicalitzats, ja que es fa molt difícil satisfer el desig de viure com a casa en un entorn hospitalari. En canvi, s’estan desenvolupant molt, tot i que encara de manera insuficient i amb grans diferències entre països, el housing o  apartaments amb serveis per a les persones que necessiten una menor atenció.

Des del meu punt de vista, hauríem de tenir com a mínim tres tipus de recursos que serveixin per a situacions diferents: el recurs residencial clàssic, l’atenció domiciliària i els apartaments amb serveis. Quan parlem de l’atenció domiciliària, hem de tenir en compte la complementarietat amb els Centres de Dia i la teleassistència, mentre que en el cas dels apartaments hem d’abordar quins són els paquets de serveis que ofereixen. Si això funciona bé, es pot reduir l’accés a les residències a aquelles persones que tenen més necessitats. Arribar a aquesta situació implica, però, que es facin reformes també fora de l’entorn residencial. Cal una major intensitat d’atenció domiciliària i també un canvi de model en aquest àmbit, en què la connexió amb els serveis de salut és essencial perquè hi ha moltes persones que acumulen una gran comorbiditat. Pel que fa als apartaments amb serveis, és important que en tinguin un bon paquet que inclogui cura personal, atenció d’infermeria i mecanismes per fer front a les situacions de crisi, si no, el recorregut serà petit. En qualsevol cas, s’ha de tenir present que aquests dos recursos funcionen molt bé sempre que hi hagi un sistema de suport econòmic. També cal assenyalar que sovint aquests recursos intermedis funcionen millor si estan vinculats a una estructura residencial més potent. Per tant, podem concloure que el millor model és la diversificació. És a dir, tenir recursos que per una banda s’adaptin a les necessitats i característiques de les persones i, per l’altra, als seus desitjos.

Pel que fa a quina estructura física permet compatibilitzar el viure com a casa amb la millor atenció, la reflexió hauria de partir d’alguns consensos. Entre aquests, que hem de disposar de més habitacions individuals, que s’han de crear unitats de convivència i que els espais comuns d’aquestes han de ser més petits i que s’han d’aprofitar al màxim les noves tecnologies. A més a més, caldrà debatre si és millor que hi hagi unitats especialitzades, per exemple, amb persones de major complexitat o amb persones amb deteriorament de conducta, o si es millor la diversitat de residents.

Per fer funcionar tot això la peça clau són els professionals i és evident que cal actuar en aquest àmbit. Els treballadors i treballadores han d’oferir qualitat en la prestació de serveis, s’han de sentir confortables en el desplegament de la pràctica assistencial i han de percebre que el sector té prestigi. Això vol dir que els salaris hauran de millorar, reconeixent la formació i l’especialització, i que caldrà reflexionar sobre l’estructura de personal. Hi ha d’haver també uns ratis que permetin fer l’atenció a la complexitat de la que hem parlat.

Així mateix, si hem de reformar progressivament les residències, hem d’abordar també la qüestió de la sostenibilitat econòmica. Els preus que hi ha avui dia no permeten una evolució en aquesta línia. Si ens comparem amb els països veïns estem per sota en inversió en atenció de llarga durada en relació al PIB i fa molts anys que estem en aquesta situació.  Si això ho podem modificar, tota la resta la podem transformar en cadena. La majoria d’accions que he descrit encaixen perfectament amb els plans del departaments de salut i de drets socials. Per tant, ara no és el moment d’imaginar, sinó d’operativitzar. Aquest nou model no és una utopia, té una base sòlida. El que cal és una bona inversió i prendre decisions valentes que, passa a passa, ens portin allà on volem ser.

Dr. Antoni Salvà

Director

Fundació Salut i Envelliment. UAB

Podeu veure la sessió completa al nostre canal de Youtube.

Cuidar en temps de Pandèmia

Agraiment barri Prosperitat

Si alguna cosa s’ha posat de manifest durant la crisi de la Covid19, especialment en aquells primers mesos en què la nostra quotidianitat es va veure més trasbalsada, és que tot allò relacionat amb curar i cuidar de les persones és essencial per al manteniment de la vida. Mentre moltes activitats s’aturaven i una gran part de la població es tancava a casa, hi va haver treballadors i treballadores que no es podien permetre un dia de respir perquè la societat els necessitava. L’excepcionalitat va alterar també les seves tasques i no sempre van poder atendre de la manera que ho fan habitualment. Els professionals del Grup Mutuam hem estat testimonis de primera línia en aquests mesos de les dificultat d’atendre les persones com cal en una situació inesperada, desconeguda i de desbordament continuat. Ara és bon moment per reflexionar i valorar el que hem après, però també per reconèixer tot l’esforç que s’ha fet.

Des dels diferents serveis del Grup Mutuam atenem persones que ja de per si es troben en situació de vulnerabilitat i que a causa de les restriccions derivades de la pandèmia han vist augmentada la seva fragilitat. L’aïllament i la soledat han estat prevalents i generalitzats, derivant en sentiments de por i incertesa en aquestes persones i les seves famílies, que s’han trobat desbordades. Situacions altament estressants, sostingudes en el temps. Són situacions que s’han d’atendre i acompanyar i que van més enllà d’una intervenció purament clínica. Parlem d’atendre la persona en la seva globalitat, intervenint en la part psicològica, social i espiritual.

Des de la psicologia ens hem trobat amb un increment de persones que han requerit ajuda addicional per poder fer front a aquesta situació. S’ha donat cobertura a pacients, familiars i també als equips assistencials molt impactats a nivell emocional. Persones usuàries que han afrontat el procés de final de vida lluny dels seus familiars i que han mort en soledat i familiars en dol sense possibilitats de comiat. Escenaris que han compromès la mort digna i que anticipen dols complicats que caldrà seguir i atendre. Ha estat necessari duplicar esforços i crear sinergies per poder donar resposta a totes aquestes necessitats.

Adaptar-se a l’excepcionalitat

En els centres i hospitals, també ha estat clau el paper de professionals com els dels equips de rehabilitació, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes i treballadors socials que han acompanyat i donat cobertura, en ocasions, més enllà de les seves pròpies funcions. A banda d’adaptar els plans terapèutics a les restriccions, han facilitat i mantingut la comunicació amb els familiars, compartint vídeos dels progressos de la persona durant les sessions, iniciatives que han contribuït al cuidar, creant un clima més humà i proper que ha tranquil·litzat les famílies.

Aquesta reorganització, indispensable en temps de crisi, posa en valor la importància del treball de tothom, res té sentit sense l’altre. Parlem de la solidaritat espontània, de les mostres de suport entre companys i companyes que ens han ajudat a tirar endavant. La pandèmia ha fet aflorar el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres.

Residència El Molí - Via Favència

Acompanyar els més desemparats

Les restriccions aplicades per les administracions han canviat escenaris però no necessitats. Els hospitals, centres residencials i sociosanitaris es varen trobar amb múltiples baixes de personal per contagis i amb una ocupació plena als centres, amb persones ingressades que tenien restringides les visites i que, sovint, es trobaven confinades a l’habitació, amb tot el què això implica. Així mateix, vàrem ser testimoni de com els serveis d’ajuda a domicili, que fins al moment havien passat més inadvertits, amb el tancament dels centres de dia, van esdevenir més necessaris que mai. Hem vist com, gràcies al compromís i coratge d’aquests professionals, s’ha pogut seguir donant resposta i acompanyar aquestes persones que, en alguns casos, havien quedat en situació de desemparament.

Es una evidència que el cuidar en temps de pandèmia està sent tot un repte. Cal recordar la importància d’un concepte de salut ampli, que va més enllà de la vessant clínica i que necessàriament passa per tenir en compte els aspectes psicològics, socials i espirituals de la persona. Ideari que ha de prevaldre i mantenir-se també en temps complexos.

Davant l’emergència hem prioritzat el curar i no tan el cuidar, i d’alguna manera s’ha deshumanitzat l’assistència.

Reconeixement més enllà dels aplaudiments

La tasca dels professionals ha estat encomiable, han donat resposta a les necessitats que sorgien en situacions extremadament complexes i amb recursos limitats. En alguns sectors, fins i tot, amb l’opinió pública en contra. Reconèixer l’esforç d’aquests professionals és necessari i un bon punt de partida, però cal també replantejar el model de gestió i atenció del sector amb dotacions adequades de personal i major inversió en infraestructures i personal.

Marta Soler

Psicòloga HSS Mutuam Girona

‘El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen’

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social

Tamara Koyik és una de les professionals del Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam, des d’on dona suport a famílies de persones grans o dependents, un col·lectiu que ha viscut la pandèmia amb unes necessitats i limitacions específiques.

Què és el Servei d’Orientació Social ?

La nostra tasca consisteix a orientar i recomanar diferents serveis i recursos socials a les famílies que tenen una persona gran o dependent al seu càrrec en funció de les seves necessitats.

Quin tipus de situacions us trobeu més sovint?

Les casuístiques són diferents, però les persones que ens truquen tenen en comú la necessitat de ser escoltades i d’expressar l’angoixa que els provoca el fet que algú a qui estimen comenci a perdre capacitats per gestionar el dia a dia. Nosaltres intentem donar-los una solució, recomanant els serveis i recursos adequats a cada situació. Però, més enllà d’això, oferim sensibilitat i un suport emocional a la persona que ha assumit el rol de cuidadora.

Com ha afectat la situació de pandèmia a les persones grans?

La pandèmia va fer que tots haguéssim de canviar els nostres hàbits a l’hora de relacionar-nos, també les persones grans, que han hagut d’adaptar-se a una nova realitat en què s’han trobat més soles per les limitacions en la seva vida social arran de la disminució de les trobades amb la família, amb les amistats i amb els veïns. Aquest aïllament n’ha accelerat en molts casos el deteriorament físic i/o cognitiu i ha fet que perdessin autonomia.

Quines són les consultes que us han fet més freqüentment des de l’inici de la pandèmia?

El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen. L’accés als recursos socials de la xarxa pública (places residencials, cuidadors en el domicili, etc.) s’ha vist en molts casos endarrerit; la pandèmia ha frenat els ingressos en residències i ha provocat el tancament temporal dels Centres de dia, i això ha fet que els cuidadors en el domicili fossin en molts casos l’única alternativa. En aquest context, accedir a una ajuda a casa amb totes les garanties de seguretat enfront la Covid ha estat una prioritat, tal i com ens hem trobat en la gestió de les trucades al nostre servei. Des de matrimonis en què el cuidador principal ha hagut de ser ingressat per Covid i han necessitat substituir-lo per una cuidadora del nostre Servei d’Ajuda en Domicili, Mutuam a Casa, fins a casos en què una persona ha rebut l’alta hospitalària i ha necessitat ajuda a casa fins a recuperar-se o persones que no podien anar al seu centre de dia i que necessitaven suport a la llar.

Com us han afectat la por de les famílies i les mesures per evitar contagis?

Les famílies ens arribaven amb moltes preguntes sobre com es gestionava la Covid en els diferents recursos. Vam haver de donar-hi resposta adaptant-nos en tot moment a les novetats i als canvis de protocols. Per una banda, les restriccions d’accés a les residències van provocar que moltes famílies ens fessin consultes sobre quan podrien tornar a veure els seus familiars si els ingressaven, i ha estat imprescindible atendre-les amb transparència. Per l’altra, la predisposició a rebre un ajut extern a casa es va veure afectada per la por. La confiança necessària per obrir la porta a una treballadora del SAD s’ha sostingut en la professionalitat de la gestió, en la formació de les professionals que presten l’atenció i en les garanties de protecció que oferim. En aquest sentit, formar part d’un gran grup ens ha permès disposar des d’un inici de la informació actualitzada dels protocols assistencials del Departament de Salut i dels equips de protecció adequats per protegir els nostres usuaris i treballadors.

A quins ajuts i serveis públics poden accedir les persones amb dependència?

Serveis i recursos públics

La Cartera de serveis socials és el que determina el conjunt de prestacions de serveis, econòmiques i tecnològiques que integren la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública i és l’instrument que assegura l’accés a les prestacions garantides a la població que les necessiti. Dins d’aquesta cartera, hi ha uns serveis socials especialitzats per a persones amb dependència que es faciliten mitjançant centres i serveis públics o privats concertats degudament acreditats. Per poder-hi accedir cal haver obtingut el reconeixement oficial de la situació de dependència i és el Departament de Treball, Afers socials i Famílies qui els assigna en cada cas a partir del Programa individual d’atenció (PIA), segons la situació personal, l’entorn familiar i la disponibilitat de serveis.

Les ajudes a la dependència poden ser prestacions econòmiques o mitjançant serveis com els d’atenció domiciliària, les residències o els centres de dia. Cal tenir present que el grau de dependència que tingui reconeguda una persona li permetrà accedir a uns recursos públics o a uns altres. Així, per ingressar en una residència és necessari disposar del grau II o III, mentre que per accedir a un centre de dia n’hi ha prou amb un grau I.

Inici del procediment

El primer que ha de fer una persona que vulgui accedir als diferents recursos és presentar una sol·licitud de reconeixement del grau de dependència a qualsevol oficina de registre del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Per obtenir el formulari de sol·licitud o informació relacionada amb les situacions de dependència, la persona es pot dirigir a qualsevol de les oficines dels serveis socials bàsics de l’ajuntament o dels consells comarcals i a les àrees bàsiques de salut (Centres d’Atenció Primària). En cas que estigui ingressada en un centre, pot demanar el formulari a la seva Direcció o  al treballador social. El document també es pot descarregar directament de la web del Departament.

A l’hora de presentar-lo cal adjuntar tot un seguit de documentació: el DNI, el padró (per acollir-se als ajuts es requereix haver residit en territori espanyol com a mínim 5 anys i que almenys 2 d’aquests siguin els immediatament anteriors a la presentació de la sol·licitud), un informe de salut de menys de dos anys en què constin els diagnòstics vinculats a la dependència segons el model que estableix la sol·licitud i les dades bancàries (els serveis i  prestacions de la cartera de dependència es gestionen sota el concepte de copagament i es té en compte la capacitat econòmica de la persona a l’hora d’establir-ne el cost). A més a més, si escau, s’hi pot haver de presentar altres documents, com la sentència d’incapacitació en cas que la persona tingui representant legal, fotocòpia de discapacitat, fotocòpia de la pensió de gran invalidesa, etc.

A partir d’aquí, un professional dels Serveis de Valoració de la Dependència es posarà en contacte amb la persona sol·licitant per acordar una visita al domicili o al centre en què resideix i emetrà la seva valoració. Cal tenir present que, malgrat que la normativa estableix que el termini de valoracions no ha de superar els tres mesos, s’estan produint esperes de vuit mesos tan sols per rebre aquesta visita.  Amb les seves conclusions, la comissió de valoració, que es reuneix periòdicament, emet un informe amb la proposta del grau de dependència. És el Servei d’atenció a les persones dels Serveis Territorials del Departament, però, qui emet, en un termini màxim de tres mesos, la resolució. Aleshores la persona sol·licitant encara ha d’esperar que els serveis socials del seu ajuntament s’hi posin en contacte per elaborar conjuntament el PIA, en què s’establiran els serveis i/o prestacions més adequades a la seva situació. Un cop obert l’expedient, però, se’n podrà demanar la revisió sempre que hi hagi empitjorament de la situació, noves patologies o una millora.

La llarga travessia fins a gaudir del recurs

Tot plegat és un procés que es pot allargar durant un any i mig. Ara bé, segons a quin recurs es vulgui accedir, l’espera no s’acabarà aquí. Un cop obtingut el reconeixement de la dependència, per ingressar en una residència pública, la persona pot apuntar-se fins a 3 llistes d’espera diferents. Tot i així, en la situació actual, pot ser que trigui 3 o 4 anys a obtenir una plaça. N’hi ha que, si es troben en situació d’urgència, prefereixen optar per residències que són més lluny però en què la llista és més curta. D’altres s’apunten a centres privats, però sovint, encara que siguin beneficiaris de l’ajut de prestació vinculada, tenen dificultats per fer front al cost de la plaça.

En el cas de parelles que vulguin entrar al mateix centre, a nivell públic, hi ha el que s’anomena priorització per ingrés matrimonial. Primer hi ha d’entrar un dels membres i, després, des de serveis socials poden fer un informe de priorització pel qual, quan queda una plaça disponible, aquesta seria per a l’altre membre. Com a requisits, tots dos han de tenir el grau II o III de dependència i estar apuntats en la llista d’espera del mateix centre.

En definitiva, ens trobem en una situació en què el recorregut per accedir a una plaça pública és llarg i complex i en què moltes persones no poden assumir els preus de les places privades amb els escassos ajuts públics disponibles. Tot això acaba traduint-se en que moltes famílies acaben posposant tant com poden els ingressos en residències i que aquestes hagin d’atendre una població amb més necessitats.

Marina Ropero

Treballadora Social del Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Grup Mutuam

Mireia Bosch participa en una jornada sobre bon tracte a les persones grans a les institucions

Mireia Bosch

Mireia Bosch, directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, va participar el passat 14 de juny en la Jornada ‘El bon tracte a les persones grans a les institucions. Experiències d’èxit’. L’acte, que va tenir lloc a Girona, el va organitzar la Fundació Campus Arnau d’Escala amb motiu del Dia mundial de la presa de consciència de l’abús i el maltractament envers les persones grans, establert el 15 de juny.

A la jornada, hi van participar no només directius i professionals del món sanitari i social, sinó també representants de les administracions públiques. Centrada sobretot en la prevenció dels maltractaments a les persones grans,  s’hi va destacar la importància del paper de les institucions sanitàries i socials definint valors i prioritats en aquesta línia, així com formant i sensibilitzant els seus professionals. Així mateix, es van tractar temes com l’atenció centrada en la persona i el voluntariat com a altres eines per combatre el maltractament.

L’organització va convidar la directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona per impartir una ponència en la taula rodona d’experiències d’èxit. Sota el títol, “Els espais de reflexió ètica com a eina per a la lluita contra els maltractaments”, va relatar l’experiència d’aquests espais que es van posar en marxa el juny del 2012 en el sociosanitari. Bosch hi va destacar diferents aspectes ètics que s’hi poden treballar. També va compartir amb els assistents la metodologia de treball dels espais de reflexió ètica, els objectius, la funció, el funcionament, la composició, els compromisos dels seus membres, etc. Finalment, va explicar quins són els aspectes concrets que es poden treballar mitjançant el diàleg, l’auto-crítica i la reflexió presents en els espais de reflexió ètica per intentar detectar i, sobretot, prevenir el maltractament en les persones d’edat avançada.

Mutuam a casa, a Tarragona: un nou servei, la mateixa professionalitat i vocació de sempre

Laura Fèlix i Silvia Mirete

Sílvia Mirete i Laura Félix, Servei d’Atenció Domiciliària de Grup Mutuam

Sílvia Mirete és una veterana del Grup Mutuam, ja que des de la inauguració, fa ja més de quinze anys, de la Residència Vila-seca forma part del seu equip i n’és la directora des de 2011. Laura Félix, en canvi, es va incorporar a l’equip com a treballadora social al 2017. Tot i que va arribar-hi per fer una suplència, a dia d’avui no només forma part activa de l’equip de dany cerebral adquirit (EDCA) que hi ha al centre, sinó que des de l’abril, és també la coordinadora del Servei d’atenció domiciliària Mutuam a Casa. “Vaig entrar a formar part del grup Mutuam per una temporada i han acabat creant-me un lloc de treball on sentir-me part d’aquest equip”, explica. Juntes formen un tàndem que aconsegueix que les persones usuàries se sentin completament ateses en les seves necessitats i les treballadores, motivades per donar el millor de si mateixes.

Des de Mutuam sempre s’ha apostat perquè el personal que hi treballa sigui qualificat, amb experiència i que tingui un coneixement de prop del sector de la gent gran. La Laura n’és un exemple clar, ja que des que va acabar el grau en Treball Social al 2014 ha treballat en diferents centres residencials i sanitaris desenvolupant una tasca de suport als residents, pacients i familiars, així com d’orientació en serveis i recursos per tal de facilitar el benestar en les activitats més quotidianes dels usuaris. És per aquest motiu que coneix de primera mà les necessitats que pot presentar una família amb una persona gran al domicili i com s’ha de treballar per oferir-los una bona cobertura  d’aquestes i fer que els familiars se sentin escoltats i acompanyats.

A part del que li han aportat les anteriors experiències laborals, la Laura s’ha format amb l’equip de serveis d’ajuda domiciliària Mutuam a casa de Barcelona i amb Silvia Mirete durant unes setmanes. Des de la central li han ofert una formació intensa en relació a la coordinació dels serveis domiciliaris i, de la mà de la Direcció de la Residència Vila-seva ha conegut el funcionament d’aquesta residència on està ubicat aquest nou servei.

Des de Mutuam a Casa a Tarragona, s’ha seleccionat personal preparat, al qual se li ofereix una formació addicional i amb qui es manté un contacte continuat. Aquest tracte de proximitat, la contractació en plantilla i la garantia de bones condicions laborals fan que els treballadors i treballadores aconsegueixin una motivació extra que ajuda a garantir un servei excel·lent. “Els familiars i usuaris veuen un professional motivat que, a més, està tranquil gràcies a unes condicions laborals dignes i no pateixen pel risc d’haver de canviar sovint”, afirma la Silvia.

Diversos treballadors que integren la plantilla de la Residència i el Sociosanitari Vila-seca, per tal de complementar la seva jornada, formen part també del servei de Mutuam a Casa. Això és una garantia addicional de l’experiència i el bon tracte dels nostres treballadors.

L’atenció que s’ofereix als usuaris i familiars des de Mutuam a casa Tarragona es basa en els principis de respecte, dignitat i foment de l’autonomia de la persona atesa. Són temes que es tracten en la formació continuada que s’ofereix al personal que forma part de l’equip. Des de la coordinació, s’anima als treballadors a proposar les qüestions que van sorgint en el seu dia a dia i de les quals vulguin rebre més formació, ja que són els que millor poden valorar la necessitat d’un tipus de formació o una altra.

Des de la coordinació de Mutuam a casa Tarragona es considera necessari disposar de perfils professionals diferenciats, no només pel tipus d’atenció que poden oferir sinó pels seus trets de caràcter. D’aquesta manera es pot garantir una bona adaptació dels treballadors al domicili i la satisfacció tant d’ells com de la família. És per aquest motiu que actualment tant la Laura com la Silvia encara estan fent entrevistes a treballadors i treballadores de la zona per crear una borsa que doni resposta a les diferents necessitats que sorgeixin amb una àmplia disponibilitat horària i territorial.

En la societat actual, la gent gran, mostra cada vegada més desig de mantenir-se al seu domicili i evitar els ingressos en centres residencials fins que no els queda una altra opció. Mutuam a casa respon a aquest fenomen oferint una atenció de qualitat i integral a persones amb tot tipus de dependència, donant-los suport en totes les activitats de la vida diària perquè no hagin d’abandonar la seva llar. Com a empresa acreditada per la Generalitat, les persones usuàries que compleixin amb els criteris establerts per la Llei de Dependència poden sol·licitar una subvenció.

La porta d’entrada a aquest servei d’atenció domiciliària és mitjançant una valoració per part de la coordinadora, en què tindrà en compte, de forma individualitzada, les necessitats físiques, psíquiques i socials de les persones i les seves famílies. A partir d’aquí, ella mateixa planifica el servei i decideix quin és el professional més adequat per oferir-lo i també qui en fa seguiment i valora l’adequació d’aquest en cas de canvi de les necessitats.

El servei de Mutuam a Casa, que ha atès a la ciutat de Barcelona a més de 400 persones el 2018, és flexible a les necessitats de cada persona. Ofereix una atenció en el domicili que pot anar d’1 a 24 hores al dia. “També oferim serveis d’acompanyament a les persones per anar al metge o guàrdies quan estan ingressades a l’hospital, entre d’altres”, recorda la Sílvia. Així mateix, s’adapta a l’evolució dels usuaris. “El servei és àgil quan hi ha un canvi en les demandes i, si cal, es reemplaça el professional que l’ofereix en funció de la nova realitat”, assenyala la coordinadora. A més, quan la Laura i la Silvia detecten que algú requereix un altre tipus de servei o recurs són les primeres en alertar-ne. Tot això no seria possible sense l’acurat seguiment de les persones usuàries, amb qui tenen un contacte continu.

Una altra de les característiques de Mutuam a Casa és que s’hi poden contractar serveis de llarga durada, però també de temporals. Per exemple, cobreixen les suplències de treballadors domèstics contractats directament pels usuaris o ofereixen ajuda a algú que s’estigui recuperant d’una caiguda o intervenció. Destaquen el fet que les suplències també es fan amb personal contractat. En definitiva, conclou la Laura, “l’usuari no s’ha de preocupar de res, nosaltres ho organitzem tot”.

Si esteu interessats en contactar amb Mutuam a Casa, podeu trucar al telèfon 877 99 02 77 o enviar un correu electrònic per explicar el vostre cas i l’equip us informarà sobre els serveis més convenients d’acord les vostres necessitats.