93 380 09 70

 93 380 09 70

SOM18

Loli Sanz, usuària dels Apartaments Collserola: “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”

Apartamenst Mutuam Collserola

La Loli Sanz va arribar als Apartaments Mutuam Collserola a mitjans de gener i, després d’un mes de prova, es va adonar que ja tenia una nova llar. “Soc una persona oberta i aquí hi he trobat el caliu que m’agrada”, esgrimeix per justificar la seva decisió. Aquesta barcelonina de 83 anys és independent i gaudeix de bona salut, però tenia clar que les regnes del seu futur les volia portar ella. “No volia hipotecar el meu nebot i preferia buscar jo un lloc on em trobés a gust abans que, per les circumstàncies que siguin, em portessin a un altre on potser no em trobaria tan bé”, explica.

L’entrevistada recorda com va arribar als apartaments amb serveis sanitaris i domèstics del Grup Mutuam, a Barcelona. Va ser mitjançant la seva mútua que va rebre publicitat d’aquesta opció residencial pensada per a persones que són autònomes i no volen renunciar ni a la independència ni a la privacitat de casa seva, però que poden necessitar algun tipus d’assistència en la seva vida quotidiana. La Loli va fer-hi una visita i, com que li van agradar, va decidir provar-los. De seguida en va valorar un aspecte clau per a ella: “em trobo bé amb aquesta llibertat per entrar i per sortir quan vull”. L’adaptació, recorda, va ser bona. Al principi es quedava a dinar en el restaurant del complex, però com que és una persona molt activa i que necessita estar ocupada, al cap d’un temps va optar per menjar al seu apartament i així sortir a comprar i cuinar ella mateixa.

Un dels principals avantatges de viure en aquests apartaments assistits és que és fàcil mantenir els vincles i les rutines anteriors. En el cas de la Loli, continua tenint una vida activa en el seu barri, les Corts, on fa Chi Kun a l’aire lliure i assisteix a xerrades interessants. “Procuro tenir la setmana ocupada amb el que sigui”, reconeix. El teatre ha estat una afició important en la vida d’aquesta resident. Havia col·laborat en un grup per a gent gran a Cambrils, on vivia amb el seu marit. “Amb la gent del casal m’ho passava molt bé, però quan va morir el meu marit vaig tornar a Barcelona”, relata. Tot i que de tornada a Les Corts va seguir participant en un altre grup de teatre, assegura que les limitacions de memòria la van empènyer a deixar-lo, perquè es posava de mal humor quan les coses no li sortien com volia. Tanmateix, la seva inclinació per la interpretació es fa notar en les celebracions que es fan als apartaments. “Per Sant Joan vaig cantar una cançó una mica pujada de to i, com que tot som gent gran i les coses més que dir-se s’insinuen, queda molt bé i tothom es diverteix”, relata alegrement la Loli, que ens avança que per a la propera festa haurà d’organitzar alguna altra cosa.

La resident feia només dos mesos que vivia als Apartaments Mutuam Collserola quan la COVID-19 i el consegüent confinament van irrompre en les nostres vides. Malgrat que alguns canvis van alterar les seves rutines, l’entrevistada assegura que la situació no la va afectar gaire. “Durant la primera etapa, només sortia un cop cada 15 dies per anar al supermercat i em feia porta la compra, mentre que ara hi vaig cada setmana i me la porto jo mateixa”, explica, tot afegint que continua sortint el mínim necessari. Disposar d’una terrassa -en el manteniment de la qual col·labora- i tenir cura de les plantes li permetia caminar una mica i que li toqués l’aire. A més, com que als apartaments no hi ha hagut cap cas confirmat de COVID-19, es podia relacionar amb la resta de companys portant mascareta. “Des de llavors, en alguns espais comuns no ens hi podem estar, però jo cada dia agafo un cafè de la màquina i un diari i pujo a casa a llegir-lo”, admet. Durant el confinament, a les trucades habituals amb la família, s’hi van sumar les videotrucades: “ha estat gràcies a les filles de la meva neboda, que m’anaven dient què havia de fer”. Lamenta que abans de l’arribada de la COVID rebia visites de la família, dinaven junts a l’apartament i les nenes podien quedar-se a dormir amb ella, i això de moment no és possible.

D’actitud positiva, la Loli no ha tingut por de contagiar-se i tampoc no posa impediments ni es queixa de les mesures de protecció: “a les coses no se’ls ha de posar traves i, si et toca portar la mascareta, doncs te la poses i punt”. Assegura que el fet d’haver treballat dur tota la vida l’ha feta més forta, però dona gràcies que tota la família ha estat bé i no s’ha hagut de preocupar per res. “Amb els anys, et vas acostumant a no encaparrar-te massa amb les coses, perquè per més que et preocupis no solucionaràs res, així que procuro gaudir del que hi ha”.

Troba a faltar algunes activitats que no s’han pogut reprendre encara, com les sessions de cinema, però s’han mantingut altres hàbits comunitaris que li agraden, com les tertúlies i les partides de cartes i dòmino. “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”, explica la resident, tot detallant que valora molt la “gent maca” que hi ha trobat, tant entre els que hi viuen com entre els qui hi treballen. No obstant això, d’acord amb el seu esperit independent, si ha d’escollir una característica dels apartaments on viu, es queda amb la llibertat que li ofereixen.

Els apartaments del Grup Mutuam ofereixen a les persones residents una assistència global que dona resposta a diferents tipus de necessitats: atenció mèdica i infermeria, treball social, farmàcia i gestió de receptes, vigilància del recinte les 24h, fisioteràpia i rehabilitació i, també, per a qui necessiti una mica més de suport a casa, una àmplia gama de serveis d’ajuda domiciliària.

Recorda que si necessites que t’ampliem informació sobre els Apartaments Agustí Montal Mutuam Collserola, pots contactar amb nosaltres sense compromís.

Silvia Aguerri I 93 380 09 70 I silvia.aguerri@mutuam.com

30 mesures per enfortir el sistema de salut

30 mesures

El comitè d’experts per a la transformació del sistema de salut, integrat per 29 professionals i coordinat pel cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i membre del Comitè Tècnic Assessor del Grup Mutuam Antoni Trilla, ha elaborat un informe amb 30 mesures per enfortir el sistema de salut. Les propostes estan estructurades al voltant de 8 principis inspiradors: finançament suficient, salut pública sòlida, modernització de la gestió dels centres, model assistencial integrat, lideratge professional, participació ciutadana, recerca i innovació competitives i transformació digital. El document és un encàrrec del president de la Generalitat, Quim Torra.

Si hi esteu interessats, podeu descarregar-lo complet.

30 mesures per enfortir el sistema sanitari

Choni Garrido: “Sempre dic que les meves companyes són les Messi de les administratives”

Mutuam Güell

Choni Garrido va entrar al que avui és l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell amb només 18 anys. 34 anys després, és la responsable del seu equip administratiu, format per 5 persones més a qui no vol deixar d’esmentar: Mari Carmen, Helga, Conchi, Paula i Marc. En aquests anys, ha viscut l’evolució del centre, d’una residència de 50 places a un hospital sociosanitari amb 165. En aquest camí, assegura, tot ha anat creixent.

Quina és el teu paper habitualment a Mutuam Güell?

La meva feina és molt polivalent. Faig de connexió amb els diferents departaments de Serveis Centrals, com l’ Àrea financera, Informàtica, Comptabilitat, Patrimoni i subministraments. Però al departament al qual dedico més hores és sense dubte el de RRHH, essent la meva funció la de cobrir les absències del personal, cobertura de vacances, dies personals, calendaris anuals, contractacions, finalitzacions de contractes, aclariments de nòmines, peticions varies, etc.

Com es va veure alterat tot això en el pic de la crisi sanitària?

Pràcticament l’única tasca a la qual em vaig dedicar durant la crisi sanitària va ser la de cobrir els professionals que estaven de baixa. Les primeres setmanes van ser un caos absolut, perquè cada dia trucaven tres o quatre companys per dir-nos que es trobaven malament i no venien i els havíem de substituir. No sabíem com entomar-ho, sentíem que tapàvem un forat i se n’obrien quatre. Si la nostra plantilla està formada per 120 persones, hi va haver un moment a finals de març que teníem 50 baixes. Els grups més afectats eren els d’auxiliars i infermers, perquè són els que estan en contacte més directe amb els usuaris.

I com va ser aquesta cerca de substituts?

Recordo agafar els currículums que ens arribaven i trucar a 10 o 20 candidats cada dia. No hi havia possibilitat de fer una selecció ni una bona acollida a qui arribava. Trucaves a algú i si et deia que estava disponible li demanaves que s’incorporés al dia següent o aquella mateixa tarda. De vegades sentia que el treball que feia era estèril perquè trucava a molts professionals i em deien que ja els havien agafat en algun altre hospital i això que quan m’arribava un currículum de Recursos Humans deixava tot el que estigués fent i em posava a trucar. Era una bogeria.

Però vau rebre reforços d’algun altre centre del Grup Mutuam, oi?

Sí, van venir algunes doctores a ajudar-nos, perquè durant les primeres setmanes gairebé tots els metges van agafar la baixa. Al final es va decidir tancar una planta per poder atendre correctament els pacients i no anar tan ofegats. Cal subratllar que el personal que es va quedar es va oferir per doblar torns, treballar els caps de setmana, fer hores extres…

Com et vas sentir?

Em sentia com si remés a contracorrent. Primer, va ser un caos, perquè els protocols canviaven constantment, sobretot en relació a la qüestió de les visites a les famílies. Un dels temes més durs era l’atenció telefònica. Hi havia molta angoixa entre els familiars, les trucades no paraven i no sempre les podien passar a planta, perquè, per exemple, el treballador podia estar atenent un pacient amb l’EPI posat. Hi havia persones que ho entenien, però també n’hi havia que s’enfadaven. Hem fet una contenció molt gran en aquest sentit. Ens hem posat en el lloc d’ells, però els metges tampoc no podien estar trucant-los a tots cada dia. La veritat és que va ser bastant

A banda de l’estrès, vas sentir també por?

Por al meu contagi no, però a contagiar els altres, sí. Visc amb el meu marit i una de les meves filles i patia per ells, i també pels meus pares a qui no faig un petó des de fa mesos. Contagiar-los és una cosa que no em perdonaria. En aquest sentit, un dels pitjors moments que vam viure durant la crisi sanitària va ser quan una de les companyes de departament es va contagiar. Va ser molt al principi. En aquells moments, els protocols estaven poc definits. Ella es va aïllar perquè havia estat en contacte amb un company i un pacient que tenien la COVID-19, però només ho va fer durant una setmana perquè no tenia símptomes. Ja incorporada, es va fer una PCR i, al cap de tres de dies, va saber que el resultat era positiu. Havia estat compartint espai amb nosaltres i llavors sí que ens vam posar nervioses, perquè encara era tot molt desconegut al voltant de la malaltia. Un cop fetes les proves i amb els resultats negatius, ja ens vam quedar tranquil·les.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Una de les estratègies que vaig seguir va ser, en sortir de la feina, ficar-me al cotxe i posar la música, a un volum ben alt, quan era possible. Al principi estava molt pendent de les notícies, però després vaig decidir deixar-ho perquè veia que no m’estava beneficiant gens. Després de 8 o 9 hores amb el mateix tema a la feina, el que volia era arribar a casa i relaxar-me. Llavors sentia música o em posava una sèrie de televisió que no m’obligués a pensar. Quan va acabar el confinament, sortia molt a passejar, sobretot amb la meva filla, i això m’alleujava molt l’estrès.

Vas poder compatibilitzar vida professional i personal?

Vaig deixar una mica aparcada la vida personal, però com que no tinc fills petits tampoc haig de tenir cura de ningú. Així que, si he hagut de fer hores extres a la feina no hi ha hagut problema.

En el vostre Departament, no us vau plantejar el teletreball?

Era complicat en el nostre cas. Havíem d’estar al mostrador, agafar trucades, amb els calendaris de personal al .. Preferíem estar aquí, però com que era molt estressant, com a responsable, vaig proposar a les meves companyes de fer torns per tal que un dia a la setmana, quan una ho necessités, es pogués quedar a casa. El que passa és que com que les meves companyes són unes cracs no van faltar mai.

Quina és la situació actual?

La veritat és que ara la situació està més tranquil·la. Ara bé, tot i que no soc pessimista, temo l’inici del curs escolar. Això marca la tornada a la vida real i crec que hi haurà més baixes de personal. Estem preparades perquè això passi.

Us heu preparat d’alguna manera per a una segona onada?

A banda d’assumir que podem tornar a viure la situació, també m’he posat en contacte amb la responsable d’un curs de gestió de trucades per tal que els estudiants puguin venir a fer pràctiques aquí. Tenir simplement algú per atendre les trucades ja ens alleujaria bastant a nosaltres.

De què et sents més orgullosa de com has afrontat aquesta situació?

Personalment, d’haver-me enfrontat al virus sense por i haver faltat nomésChoni Garrido un dia, quan tant el meu cap com el meu cos van dir prou. Vaig tornar el dia següent i vaig donar el dos-cent per cent. En relació al departament, el funcionament ha estat un èxit, tant per la gran professionalitat de cadascun dels treballadors com pel treball en equip que hem fet. En els moments més durs tots hem remat en la mateixa direcció i, per molt cansats que estiguéssim, descansàvem a la nit i al dia següent ho donàvem tot. Sempre dic que les meves companyes són les Messi de les administratives. Som un equip molt ben cohesionat i, per les tasques tan específiques que fem, si falta algú, no pot venir ningú a substituir-lo, sinó que ens hem de fer autocobertures.

Creus que t’ha canviat d’alguna manera aquesta situació?

Crec que no. Sempre he estat molt camaleònica i m’adapto a qualsevol situació. També en aquest cas m’he adaptat al que anava venint.

I com a societat creus que n’hem après alguna cosa?

No sé què dir-te… Vull creure que sí, però som una societat molt individualista i tendim a oblidar molt aviat allò negatiu que ens passa. Espero que almenys el tema de la sanitat sí que canviï, ja que s’ha vist el dèficit que hi ha.

 

Anna Segarra: “Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí”

Anna Segarra

Com a cap de Servei de Relacions Laborals del Grup Mutuam, Anna Segarra enfoca gran part de la seva feina als centres i als seus professionals. Habitualment, manté contacte directe amb els Directors de Centre i Comitès d’Empresa i s’encarrega de tot allò relacionat amb els convenis col·lectius, de l’aplicació del règim disciplinari i de resoldre els dubtes que les direccions puguin tenir en relació als treballadors.  A més, i entre altres funcions, participa en els comitès del Pla d’Igualtat  i  Responsabilitat Social Corporativa i en la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. Tot això es va veure profundament alterat durant els mesos en què la crisi sanitària va ser més intensa.

Quin va ser el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Durant aquelles setmanes, vaig deixar de banda tota la meva feina habitual. Òbviament, no es podien fer reunions, ni comissions ni tirar endavant els projectes que tenia amb els centres. Llavors em vaig dedicar, sobretot, a portar un control exhaustiu i diari dels treballadors que agafaven baixes per IT, de fer-los el seguiment telefònic, informant-los i enviant-los els protocols… Al març érem uns 1.300 treballadors i ens vam trobar amb un allau de professionals que es trobaven malament, que agafaven la baixa i que no sabien gaire què havien de fer. De fet, ningú no ho sabia gaire. A més, em vaig ocupar de donar resposta a un món de trucades que rebíem tant dels centres com dels treballadors amb els dubtes que tinguessin i vaig col·laborar en els processos de selecció per cobrir les persones que agafaven la baixa. Recordo un dia durant les setmanes més crítiques que vaig mirar l’informe de control i la xifra de baixes acumulades era de  600 persones. Totes aquestes dades s’havien de reportar periòdicament al departament de Salut.

Suposo que, amb la situació sanitària general, devia ser difícil cobrir-les amb noves contractacions.

Sí, molt. El que més necessitem als nostres centres  són infermers, auxiliars d’infermeria i gerocultors. Els infermers estaven tots treballant als hospitals i la majoria d’auxiliars i gerocultors tenien també feina. El Govern va aprovar un decret pel qual podíem contractar estudiants d’últim anys d’Infermeria i de Medicina i això ens va donar una mica de respir a tot el sector. Havia arribat un punt en què els deia als directors dels centres que ens era molt difícil trobar personal, que només se m’acudia anar jo a fer un cop de mà.

Quines eren les consultes més freqüents que et plantejaven els treballadors?

Al principi, no sabien molt bé quin tipus de baixa els havia de donar el metge, si això afectaria la seva nòmina… Com que els parts de baixa que rep l’empresa són confidencials, nosaltres no sabíem com l’havien tramitat els metges ni el motiu. També ens trucaven perquè no sabien ben bé què havien de fer, cada quan havien de trucar al metge o quan podien reincorporar-se a la feina.

Com recordes les primeres setmanes de la pandèmia?

Com un caos. Des de principis de març, al departament de Recursos Humans ja vàrem començar a fer guàrdies els caps de setmana. Jo estava disponible al telèfon 24 hores al dia i tots els dies de la setmana. No podies desconnectar. Jo no vaig deixar de venir a les oficines centrals durant el confinament. Com que visc sola, no havia de patir per si contagiava algú en sortir de la feina. Així que durant gairebé dos mesos em vaig dedicar exclusivament a treballar.

I com et vas sentir?

Les setmanes més dures vaig patir angoixa, mal de cap,  i cansament tot causat per l’esgotament. Va ser molt dur i, en el meu cas, tot i que el fet de viure sola tenia els seus avantatges, també va comportar que durant 40 dies només em relacionés amb companys de feina.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Practico ioga habitualment i, tot i que aquells dies no disposava de  temps, al menys durant el cap de setmana, procurava fer-ne.  Em va servir molt. En general, vaig dedicar-me a allò que m’agrada i em relaxa i que m’ajudava a desconnectar i a descansar de la feina el poc temps que tenia.

Quina és la situació actual al Departament?

Doncs pensàvem que la situació a l’estiu seria més tranquil·la del que ho ha estat. El meu únic desig era poder marxar almenys una setmana de vacances perquè necessitava descansar i desconnectar. A poc a poc i fent torns, hem pogut agafar tots les vacances. Ara mateix estem procurant reprendre alguns projectes que s’havien quedat aturats i intentem recuperar el contacte amb els comitès d’empresa, encara que sigui mitjançant videotrucada… El que passa és que és difícil recuperar la normalitat perquè no perds de vista que el virus està aquí encara.

Per tant, us ha canviat la manera de treballar. Creus que aquestes noves maneres de fer es quedaren ja integrades?

Abans jo visitava els centres, parlava amb els directors, palpava l’ambient… i ara això em falta. Està molt bé comunicar-nos per videotrucada i crec que és una opció a la qual ens hem d’acostumar, però a mi no m’agradaria perdre el contacte humà. Crec que els treballadors també agraeixen que pel seu centre es passegi algú dels Serveis Centrals. No obstant això, aquesta situació ha estat una prova de foc per fer teletreball, i crec que hem pogut constatar que en moltes ocasions funciona.

Heu adoptat nous protocols a l’hora d’incorporar treballadors a la plantilla?

Sí, els que ha establert el Departament de Salut. Els treballadors que han estat de vacances més de tres setmanes s’han d’incorporar amb un PCR feta. Pel que fa a les contractacions de nous treballadors, si no venen amb la prova feta, decidim en quins casos els en programem una. En principi, Salut ha establert que als treballadors de residències se’ls han de fer PCR cada dues setmanes, però queda per concretar el procediment, qui es fa càrrec del cost i altres aspectes. Tots aquests protocols canvien molt sovint, haurem d’anar adaptant-nos a la normativa.

Com preveus els propers mesos? Us heu preparat per a una segona onada?

Ens angoixava bastant que els professionals no poguessin descansar, però han pogut fer vacances i ara la plantilla es troba en una situació força estable. En cas que vingui una segona onada, crec que estem molt més ben preparats, almenys mentalment. La primera ens va agafar d’improvís i no sabíem què havíem de fer ni teníem material. Ara ja coneixem tots els protocols i procediments. En els centres estan preparats i ja s’han acostumat a treballar d’una altra manera. A nivell de Recursos Humans, ja sabem com s’han d’organitzar les guàrdies i els circuits. Estem cansats, però preparats per al que pugui venir.

De què et sents més orgullosa en relació a aquesta situació?

D’haver-me dedicat cent per cent a treballar i, per tant, haver-ho donat tot de mi, del meu temps i de les meves energies. Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí, d’haver pogut fer un acompanyament als centres i estar disponible perquè no se sentissin sols. Al nostre departament hem treballat a l’ombra, però hem treballat moltíssim. Hi havia persones que s’havien incorporat al novembre i que han donat el cent per cent d’elles. Les hem trucat a les nou de la nit i han respost. La veritat és que estic molt orgullosa de l’equip que tenim. Hi ha un gran equip administratiu que hem estat donant suport continu als centres perquè no estiguessin sols. Nosaltres també som empresa i hem procurat estar, encara que fos des de la distància, a primera línia.

Creus que viure això t’ha canviat d’alguna manera?

En aquestes situacions sempre veus el millor i el pitjor de tothom, però em quedo amb que he vist coses molt bones de  persones que potser no tenia tan a prop en el meu dia a dia,  i amb que hi ha hagut molta companyonia i ens hem ajudat molt.

Com a societat, penses que n’hem extret alguna lliçó?

No. Ja ho estem veient. La veritat és que el gruix de la societat no ho ha viscut com nosaltres i suposo que per això no s’ha conscienciat igual. Vull pensar, però, que hi ha una part important que té un amic o un familiar que ha viscut aquesta situació de manera més directa i li ho ha transmès. Alhora, també vull pensar que a moltes persones ens ha canviat i que continuarem amb aquest canvi, que hem pogut pensar i recapacitar i adonar-nos que no podem continuar vivint així, que el món no durarà tal com l’estem cuidant.

Alba Ruiz participa a la campanya “Estem preparats” d’ACRA

Alba Ruiz

Alba Ruiz, treballadora social del Centre Mutuam Manresa, és protagonista d’un dels vídeos de la campanya “Estem preparats” que ha llançat l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) per donar a conèixer la tasca professional que desenvolupen els serveis i les residències d’atenció a la gent gran i com han hagut d’adaptar-se a la nova realitat sorgida a causa de la COVID-19.

La treballadora social explica la gran dedicació de l’equip en els moments més durs de la crisi sanitària i com s’han hagut de canviar procediments. Se suma així a altres professionals del Grup Mutuam que han participat a la campanya anteriorment, com l’Edgar Alonso.

 

Imma Mundet: “Espero que la covid-19 hagi estat un aprenentatge perquè es tingui més en compte l’àmbit residencial”

Imma Mundet

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) entrevista Imma Mundet, infermera de l’Equip d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam, sobre com ha viscut la pandèmia de la covid-19 des de l’atenció sociosanitària i els EAR. Podeu llegir l’entrevista original a la pàgina del COIB.

L’Imma Mundet és infermera especialista en geriatria i membre de la Vocalia d’Infermeria Geriàtrica del COIB. En la seva trajectòria de gairebé 20 anys com a infermera ha treballat sobretot en l’àmbit geriàtric, en sociosanitaris a Santander i a Catalunya, i també a l’àmbit hospitalari en unitats de cures intensives. Des de fa 8 anys, forma part dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam i de forma periòdica col·labora amb l’EUI Sant Pau impartint formació sobre ferides cròniques. Actualment també cursa un màster en ferides cròniques.

En què consisteix la teva feina?
Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) són dispositius sanitaris assistencials formats per metges i infermeres experts en geriatria que, coordinats amb els Equips d’Atenció Primària (EAP) i els professionals sanitaris de les residències, milloren l’atenció a la gent gran fràgil i en règim d’internament residencial. Estem distribuïts a Barcelona, el Baix Llobregat i al Vallès. Es van crear el 2009 per descongestionar l’atenció primària. Actualment estic ubicada al Baix Llobregat on donem assistència aproximadament a 4.263 llits, unes 68 residències. De manera programada, i a poder ser un mínim d’un cop a la setmana, visitem els centres residencials assignats al territori.

Els equips de metges i infermeres d’un EAR tenim funcions molt variables i heterogènies, perquè els pacients també ho són. Les nostres intervencions es basen en una atenció holística i individual des del moment en què ingressa a la residència geriàtrica fins que se’n va d’alta, que generalment és per èxitus.

Com ha modificat la covid-19 la teva feina?
Han sigut molts els estralls que la covid-19 ha tingut a la població que atenem, ha sigut sense cap dubte la més afectada. La situació ha estat dura per tothom però s’ha treballat de forma molt estreta i protocol·litzada amb les residències i actualment tant el sistema com el personal sanitari està més preparat.

Davant del caos que es va produir a l’inici, i per la Instrucció de CatSalut del 27 de març, l’atenció primària va assumir l’atenció d’alguns centres que teníem assignats i se’ns va descongestionar el volum de feina, que era immens i esgotador. Els EAR podem donar assistència a “peu de llit”, però ningú està preparat per afrontar tot el que ha passat. Nosaltres som l’atenció primària amb expertesa geriàtrica, que va a casa del pacient institucionalitzat i tenim limitacions igual que les residències. La instrucció del CatSalut ens va permetre a tots els equips implicats redimensionar els equips sanitaris per tal de donar sortida a la limitació de personal, de mitjans i l’augment de la demanda, que era evident. Un pacient crònic complex comporta moltes coses: atenció sanitària, temps i recursos. I fins ara crec que no han sigut conscients d’allò que realment fem.

Com heu viscut el fet que l’atenció residencial hagi estat la més castigada per la malaltia?
La covid-19 ha tret el millor i pitjor de nosaltres. A tots ens ha agafat molt desprevinguts i hem tingut molta incertesa perquè no sabíem com s’havia de tractar aquesta malaltia, els protocols canviaven constantment. Ens creava molt de dubte perquè veies un pacient que mostrava uns símptomes, li prenies les constants i te’n mostrava uns altres i en 24 hores es moria. Hem patit molt la demanda d’ajuda de les residències, la desesperació familiar i la claudicació dels companys; ha sigut molt trist. Tots acabàvem la jornada amb una sensació d’impotència i de fer un abordatge que en situació normal, hauria estat diferent. Hem hagut d’apagar molts focs. Tot i que hem tingut molt de suport per part dels nostres caps més directes Rosa Planesas, Montse Espier i Bel Puig, la covid-19 ha sigut molt dura per tothom i ens hem trobat molt dèbils. No només en l’àmbit residencial, sinó en tots els àmbits d’atenció assistencial: centres sociosanitaris, hospitals, atenció primària…

Tot i que no hem tingut prou eines, hi hem posat molt d’esforç i ganes d’afrontar-ho. Entre els companys ens hem organitzat de la millor manera possible; sempre hi ha hagut gent treballant telemàticament i presencialment i han sortit equips de reforç de sota les pedres i sense cap queixa. Era evident que havíem de ser-hi i això ens ha fet molt més forts en l’àmbit laboral i de relacions interprofessionals.

Què és el que reivindiques des dels EAR?
Des del meu punt de vista, el model residencial no s’adequa a la realitat. Sempre s’ha tractat la residència com una continuïtat del domicili i això no és cert. Els usuaris són malalts crònics, amb multimorbiditat, tenen noves necessitats assistencials i cada vegada són més grans. Als centres residencials hi ha moltes mancances de recursos, de ràtios, de remuneració econòmica, de coneixements… Un professional pot estar molt format però quan ha d’atendre 60 usuaris i hi ha 6 TCAI, la situació és inviable. Però aquesta situació ja és coneguda pels responsables des de fa temps i ara ha explotat. Les residències han de ser gestionades amb nous criteris assistencials, perquè les necessitats han canviat i cal més implicació del Departament de Salut. Tant de bo entrevistes com aquestes facin que alguna cosa canviï de veritat.

Quins aprenentatges o reptes de futur per la covid-19 destacaries?
Com a repte de futur, ara diria que cal tenir clar com funciona aquesta malaltia perquè encara desconeixem com es desenvolupa i crec que ha de ser molt important fer testos massius. Les residències han de disposar d’espais per poder ubicar com cal els seus usuaris. Encara n’hi ha amb habitacions triples! També penso que l’atenció primària hauria de tractar algun tema abans, quan el pacient és adult i no ancià, com són els documents de voluntats anticipades. Nosaltres veiem el final de vida cada dia i ens trobem a persones amb deteriorament cognitiu que la seva sort dependrà del professional que l’està atenent en aquell moment. La mort és l’últim que fem en vida i això encara és un gran tabú.

Des del punt de vista personal també he trobat moments d’introspecció i de poder pensar en la vida. Jo he estat tot el confinament sola, no m’he pogut relacionar amb ningú per por de contagiar. El fet d’arribar a veure com d’un dia per l’altre es morien 20 usuaris m’ha fet créixer com a infermera i establir molts vincles amb els meus companys, els pacients i les famílies. He trucat a molts fills amb el telèfon dels seus pares per explicar-los què passava, i he fet posar al telèfon al pacient perquè es poguessin sentir, alguns d’ells, per últim cop. Tots hem plorat en algun moment.

És molt important que l’engranatge salut, residència, familiar i usuari vagi unit. I que els polítics facin política amb seny fent cas de les recomanacions dels epidemiòlegs, que per això s’han format i tenim molts bons professionals. Amb la sanitat no s’hi juga, perquè quan passen coses com aquesta, hem de córrer tots quedant-se molta gent pel camí. M’agradaria molt lluitar perquè l’ambient residencial es tingués molt més en compte, s’enfortissin sanitàriament i hi hagués una major integritat social i per l’estil de vida que portem. També demanaria que la gent fos més conscient de tot el que està passant. Que tingués un comportament responsable i solidari i que seguís les mesures de seguretat que s’estan indicant. Sembla que com que majoritàriament ha afectat la gent gran, els més joves ho veuen llunyà. Espero que tothom faci una reflexió i la societat n’aprengui a nivell individual i col·lectiu, i que si no hi ha un canvi, no cal que aplaudeixin a les 20 h.

El COMB recull la vivència de la metge Vanessa Díaz

Revista COMB

El darrer número de la revista de Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha recollit les vivències de diferents professionals fent front a la pandèmia. Entre aquests, hi ha el de la jove metge Vanessa Díaz, incorporada a l’equip de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell just durant la crisi sanitària de la COVID 19.

Entrevista Vanessa Díaz

Laura Puerta: “Malgrat els nervis i la por al contagi, sempre hem estat conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim”

Laura Puerta Grup Mutuam

Laura Puerta va arribar al Grup Mutuam el 2007 i des de llavors ha estat farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. En aquests 13 anys ha estat testimoni d’una important evolució d’aquest servei que funciona, alhora, com a Servei de Farmàcia per als diferents centres i recursos del Grup Mutuam.

• Quin ha estat el paper del Servei de Farmàcia durant la pandèmia?

A diferència d’altres companys, nosaltres no hem estat en primera línia i les principals dificultats amb què ens hem trobat han estat els problemes logístics. Hi ha hagut un gran manca de medicació i material sanitari i el gran repte cada dia per a mi ha estat el d’aconseguir-ne per tal de donar resposta a les necessitats de totes les persones usuàries, tant de Mutuam Güell com de tots els centres que en depenen, com els Equips d’Atenció Residencial o els PADES.

• En tractar-se d’un virus nou, suposo que al principi tampoc sabíeu quins eren els tractaments que podien funcionar.

Exacte. Al principi anàvem molt perduts i els protocols canviaven constantment. La primera setmana ens deien que el tractament d’elecció era la hidroxicloroquina. Del laboratori ens van dir que no ens en servirien i vam haver d’aconseguir-ne mitjançant la secció de subministrament de medicaments estrangers de l’Agència Espanyola de Medicaments. Cada setmana els enviàvem la xifra de pacients positius que teníem i ells ens enviaven un petit estoc. Quan això ho vam tenir resolt, es va començar a recomanar l’associació amb un antibiòtic, l’Azitromicina. Tampoc no n’hi havia suficient. Tots els serveis de farmàcia estaven en la mateixa situació i vam haver de tirar molt de contactes per poder-ne aconseguir. Després de dues o tres setmanes, es va constatar que cap dels dos medicaments funcionaven i tot aquell esforç no havia servit per res. Al cap de poc, va venir el problema amb la medicació pal·liativa, que va ser molt dur, perquè la sedació que es fa servir per als últims dies de vida dels pacients escassejava. La necessitat d’aquest tipus de tractament va augmentar molt i no podíem cobrir les demandes que ens feien des dels PADES i els EAR. Hi havia tant desproveïment que, entre els tractament de sedació que recomanava el CatSalut, havíem d’anar fins als de la quarta línia.

• Quina coordinació hi ha hagut amb el CatSalut?

Hi ha hagut un contacte continuat i hem sentit que teníem suport perquè la comunicació ha estat fluïda. Ells ens enviaven protocols de tractament i ens marcaven les pautes. Amb els materials de protecció, també ens va proveir el CatSalut, però no va ser fins a la tercera setmana que no vam rebre un petit estoc. Quan vam tenir més quantitat, ho vam portar a l’antiga farmàcia del centre, on disposàvem de més espai, i des d’allà ho vam gestionar tot cap als diferents centres i serveis de l’entitat.

• Al Servei, hi heu treballat presencialment o ho heu combinat amb teletreball?

Som un servei molt petit, integrat per cinc persones. Fer teletreball era impossible, sobretot per als tècnics. Servei Farmacia Grup MutuamMalgrat la pandèmia, el centre havia de continuar funcionant com sempre i ells havien de preparar les medicacions, fer comandes, gestionant estocs… Jo podria haver fet teletreball, però creia que el meu lloc era al sociosanitari, donant suport als companys i intentant resoldre tots els dubtes que sorgissin. Així que al final no va marxar ningú a casa.

• Quines mesures vau prendre, doncs, per protegir-vos?

Ja que nosaltres no estàvem en primera línia, però sí que estàvem en contacte amb professionals sanitaris, vam decidir tancar-nos una mica. En ser un servei petit, si algú de nosaltres es posava malalt no ens podíem permetre que la resta de l’equip marxés a casa i la farmàcia es quedés penjada. Llavors vam centralitzar totes les sortides del nostre servei en una sola persona, era l’única que tenia contacte amb l’exterior.

• Com has viscut las situació a nivell personal?

Al principi amb molts nervis, perquè ens estàvem enfrontant a una cosa desconeguda, a una pandèmia. També amb por al contagi, malgrat que ens haguem protegit molt. Alhora, sempre conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim. Personalment, tenia por sobretot a contagiar la meva família i, quan arribava a casa, fins que no havia acabat tot el procés de desinfecció no abraçava les meves filles. Recordo un dia dur en què necessitava el contacte i va ser la meva filla de 3 anys la que em va dir ‘mama, que no pots, que encara no t’has rentat les mans’.

• Què has fet per gestionar les emocions aquests dies?

Res en concret. Tot i que teníem a la nostra disposició a les psicòlogues dels EAPS, de moment no he fet servir aquest suport extern. La veritat és que, com que som un equip petit, ens hem donat molt de suport entre companys. Hi ha hagut moments de molts nervis i de plors, i també de riures, i crec que, en compartir-los, hem sortit reforçats com a grup. De fet, una de les companyes va tenir el seu marit ingressat a l’UCI per Covid i ho hem viscut molt de prop; el seu neguit era el de tots. Personalment, jo cada dia em trucava amb la farmacèutica de Mutuam Girona i ens hem donat molt de suport. Aquells moments de conversa ens servia una mica per fer teràpia. És una situació molt difícil, però treus forces d’on sigui, perquè tens una responsabilitat.

• De què et sents més orgullosa?

D’haver aconseguit fer la meva feina malgrat les circumstàncies i no haver deixat cap dia un pacient sense la seva medicació. He complert amb el meu objectiu com a farmacèutica.

• I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Espero que sí. Espero que dels errors que hem comès en la primera onada de la pandèmia haguem après alguna cosa que ens serveixi en cas d’una segona onada.

• Com esteu afrontant els rebrots?

Estem fent estoc en previsió del que pugui passar, sobretot de material de protecció i medicació pal·liativa.

• Creus que viure aqueta crisi t’ha canviat d’alguna manera?

Crec que sí. Em sento més conscient de la nostra vulnerabilitat. M’ha servit també per valorar més les coses que tinc, per gaudir d’aquells petits moments com la conversa amb un amic, una abraçada a un familiar… Es tracta de valorar el que tens ara, perquè potser demà ja no ho tindràs. De vegades, ens preocupem per coses que no tenen importància.

Leticia Ortigosa: “El més difícil no ha estat la part sanitària, sinó aprendre a treballar d’una manera diferent i orientar els professionals sense saber-ne molt tu tampoc”

Letcia Ortigosa EAR

Metge dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Baix Llobregat del Grup MUTUAM des de fa quatre anys, durant la crisi de la COVID Leticia Ortigosa ha assumit, juntament amb la Dra. Julia Falgueras, la funció de referent del territori portant a terme tasques relacionades amb l’organització d’aquests dispositius, sense deixar la tasca assistencial. Aquesta posició li ha proporcionat una visió global de com s’han organitzat les residències, de les mancances que s’han produït i del compromís dels professionals a tots els nivells.

Quin paper heu tingut els EAR durant la crisi de la COVID-19?

Els EAR funcionen habitualment de forma diferent en cada territori, encara que la cartera de serveis que oferim sigui la mateixa. Al Baix Llobregat, sempre treballem de forma coordinada amb cadascun dels centres de salut que tenen assignats la vuitantena de residències a qui atenem. El que hem viscut aquests darrers mesos no té res a veure amb la nostra feina habitual. Hem fet una funció molt essencial d’atenció en els centres residencials, uns dels grans afectats per la pandèmia. Si bé la nostra tasca habitual té un caràcter eminentment preventiu, aquesta va quedar aparcada per tal de cobrir totes les necessitats mèdiques que sorgien. Bàsicament, eren urgències relacionades amb les infeccions de coronavirus. Trucàvem cada dia als centres més afectats, visitàvem els pacients malalts, ajudàvem a sectoritzar les residències, organitzàvem la prescripció d´oxigenoteràpia i, fèiem, si s’esqueia, l’acompanyament i l’atenció al final de vida.

Com vau viure les primeres setmanes de la pandèmia?

Al principi va ser molt dur. Vam passar de fer una mitjana de 20 urgències diàries a fer-ne unes 150, i de ser un equip de guàrdia a ser-ne cinc. Hi va haver una instrucció del CatSalut per la qual les residències passaven a ser ateses pels professionals dels equips d’Atenció Primària. Els professionals de l’EAR vam acordar amb l’AP que ens complementaríem amb ells. Això va permetre que, de les 80 residències, de dilluns a divendres, nosaltres ens quedéssim atenent-ne 34, i els caps de setmana cobríssim les urgències en totes.

Com s’han organitzat i com ha estat el dia a dia dels centres durant la pandèmia?

A finals de febrer, en les reunions mensuals que fem als hospitals per al seguiment de l’evolució de la grip ja vam començar a parlar dels primers casos de coronavirus i els protocols que arribaven. Recordo haver comentat amb el responsable territorial del CatSalut que s´havia de contemplar al pacient institucionalitzat per que la situació podia arribar a ser molt greu. En aquell moment, les residències depenien encara del Departament de Treball, Atenció Social i Famílies i no de Salut, al que no estaven integrades, i tot estava una mica dividit. Quan vam entrar a la fase de mitigació de la pandèmia, vam deixar de disposar de proves i els primers protocols es basaven en la identificació per símptomes. Tots els dies havíem d’aïllar un munt d’usuaris només per una sospita. Tampoc no disposàvem de suficient material de protecció. Començàvem la jornada de guàrdia amb quatre EPI i estaven racionats. Quan sortíem de visitar un centre els deixàvem allà, perquè els seus professionals no disposaven de res. El pitjor moment va ser a finals de març i principis d’abril, perquè l’índex de mortalitat a les residències més afectades va ser molt alt. Veies un dia a un pacient bé i al dia següent estava de-saturat. Els hospitals i les UCI estaven col•lapsats, i al final es va aplicar una priorització a nivell global. Vam haver de trucar a les famílies per dir-los que el seu familiar, al que feia setmanes que no veien, estava molt malament i que l’únic que podíem fer per ell era acompanyar-lo a ben morir.

Com t’ha afectat això?

Recordo nits en què quan estava al llit i tancava els ulls em venien al cap els pacients pels quals hagués volgut fer més per i no vaig poder. A partir de la segona setmana d’abril, amb l’entrada de del Departament de Salut en la gestió de les residències, tot va canviar molt. Van començar a fer-se molts protocols, es va sectoritzar molt per perfil de pacient i de residència. En les residències en què hi hagut el gruix d’infeccions en les darreres fases la mortalitat no ha estat tan alta i no he tingut més la sensació de no poder derivar.

Com has gestionat les emocions?

Va ser molt dur, però suposo que com per a tothom. Crec que en el mateix moment l’adrenalina et fa tirar endavant i no mirar gaire als costats ni al darrera; només penses en resoldre els problemes. És ara que em sento molt fràgil. Quan sento que hi ha rebrots m’ofega el pensar que podem tornar a viure una situació així. Probablement ho sabré gestionar, però portem una càrrega emocional gran, encara no hem pogut descansar. El cansament emocional t’afecta a la teva vida personal. M’adono que no reacciona amb la meva filla com ho feia abans i això em fa pensar que alguna cosa no l’estic gestionant bé. Em dol no saber tancar la porta i deixar els problemes a la feina, en comptes d’arrossegar-los a casa.

Has tingut por de contagiar-te o de contagiar la teva família?

De contagiar la meva família, sí, sobretot al principi. Quan teníem tan pocs equips de protecció, només ens els posàvem quan estàvem gairebé segurs que un resident tenia coronavirus. Tampoc no sabíem com fer-los servir perquè no ens n’havíem posat mai i jo buscava tutories a Youtube. Al principi tenia molt sentiment de culpa per si infectava la meva parella i la meva filla i també els pares o els sogres, que han hagut de tenir cura d’ella perquè havíem de treballar. Abans d’entrar a casa, seguia tot un ritual de mesures higièniques i no deixava que la meva filla se m’acostés fins que no m’havia tret la roba i dutxat. Recordo amb molta pena un vespre que em volia abraçar quan vaig arribar i no la vaig deixar. Quan vam tenir més equips i vam acostumar-nos a ells, aquesta por es va diluir una mica. Ara penso que a la feina és on més protegida estic, que potser m’exposo més quan vaig al supermercat.

Com han estat les relacions amb els professionals de les residències?

Bones. En general els EAR sempre hem estat ben rebuts, perquè som un equip de suport i fem les guàrdies. En les residències petites, on no tenen una estructura sanitària, nosaltres ho fem tot. En aquesta situació, crec que els vincles s’han enfortit encara més. El contacte era diari, tant amb els pacients com amb els professionals, que s’agafaven a nosaltres per a tots els dubtes que tenien. El més difícil no ha estat la part sanitària, sinó aprendre a treballar d’una manera diferent i orientar-los sense saber-ne molt tu tampoc. A mi les auxiliars m’han sorprès d’una manera increïble. Les he vist com s’arromangaven per atendre persones descompensades i aprendre a fer servir els compressors i bombes d’oxigen i, en alguns centres, fins i tot s’han confinat amb els usuaris. Ho han donat tot i amb molta professionalitat. Les relacions han estat, doncs, molt positives amb elles, però també amb les Direccions, amb qui normalment no tenim pràcticament vincle. Molts cops no són sanitaris i els costa entendre algunes mesures, però hi ha hagut molta pro activitat i molt respecte a totes les orientacions, que han entès com un ajut encara que els suposés haver de triplicar el seu treball.

De què et sents més orgullosa de la situació viscuda?

No sé si em sento orgullosa d’alguna cosa (riu). Al principi de tot, vaig tenir un punt de reconnexió amb la vocació. Parlant amb algun company els deia que el que treia de bo de tot allò és que m’adonava que realment m’agrada ser metge i m’agrada ajudar. Això que tant et faci haver de treballar un munt d’hores perquè ho has de fer et connecta amb aquella emoció que tenies amb 18 anys quan vas escollir la carrera. D’altra banda, sempre m’he considerat una persona amb molta capacitat de gestió i d’estirar el temps i en aquesta situació ho he pogut comprovar. En el moment que vaig convertir-me en referent de territori, vaig haver de sumar tasques organitzatives a la tasca assistencial i haver de prendre decisions per a les quals no sabia si estava preparada, i me’n vaig sortir. M’enorgulleixo d’haver pogut adaptar-me als moltíssim canvis que se’ns han demanat en unes setmanes.

N’hem extret alguna lliçó de la crisi sanitària, com a societat i a nivell sanitari?

Voldria dir-te que sí, però els fets parlen per sí sols aquestes darreres setmanes. Crec que se’ns oblida molt ràpid com ho hem passat de malament. Fem com una negació. Jo mateixa miro enrere i penso en el confinament i em sembla irreal, ho veig molt llunyà. A nivell sanitari sí que penso que hem après molt. Tenim molts protocols i amb els rebrots que estan sorgint actuem molt ràpid i disposem de més material. Si en el pitjor dels casos tornem a l’estat d’alarma, tenim moltes lliçons apreses i molta feina feta.

Nieves Legua: “Et sents com si vingués una onada i tu haguessis d’estar intentant no ofegar-te i alhora pensar, organitzar i donar suport”

Nieves Legua Grup Mutuam

Nieves Legua va començar al Grup Mutuam l’any 1993 com a infermera de residència. El 2004 s’incorpora com a infermera dels equips PADES i el 2012 esdevé la primera infermera que assumeix la coordinació d’un d’aquests equips. El 2018, li van oferir participar en el projecte ARES-AP, liderat per la Direcció de Cures de l’ICS, com a infermera clínica referent de Mutuam. El febrer de 2019 va assumir la Direcció tècnica d’Infermeria de l’entitat, posició on ha viscut el terrabastall generat per la COVID-19 en el sector.

• Quin paper has tingut durant la crisi sanitària del coronavirus?
A finals de febrer, el director del Grup Mutuam, el doctor Francesc Brosa, va indicar al director de l’Àrea Sanitaria, el doctor Josep Ballester, la creació d’un grup de treball intern, el Comitè de Coordinació COVID19, que tenia per objectiu coordinar la crisis que es pugues generar pel SARS-Cov2. La Direcció d’infermeria, sota les indicacions del doctor Ballester, va ser la designada com a referent del grup per transmetre als centres i serveis tota la informació oficial que sortia publicada, les mesures a aplicar, les indicacions a seguir i les decisions que s’anaven prenent segons evolucionava la situació, tant important, sobretot a l’inici, amb la tota la confusió que hi havia. Quan la pandèmia avança, aquesta comissió passa a convertir-se en Comitè de Crisi i és directament liderat per la Direcció General i conformat pel Comitè de Direcció de l’entitat.

• Des d’Infermeria del Grup Mutuam, quines tasques heu hagut de fer?

Sempre com a part del Comitè de Coordinació COVID 19, vaig aplicar el que és la meva funció principal com a Direcció tècnica d’Infermeria, la de treballar per garantir una prestació de cures de qualitat als centres i serveis de Grup Mutuam, vetllant per la seguretat de les persones que atenem i dels nostres professionals. Això s’aconsegueix a través de protocols i procediments ben definits i garantint que els nostres professionals tinguin una formació adequada per tal que puguin conèixer què han de fer i com fer-ho. Això sobre paper està molt bé, però la realitat en una situació de crisi com la viscuda és molt més complexa.
La tasca en la qual he invertit més temps és la gestió de compra, subministrament, distribució i bon ús del material i elements de protecció (EPI) de tota l’entitat. Era també molt important mantenir-nos actualitzats en relació als protocols i guies d’actuació publicades pel Departament de Salut, fer la difusió pertinent i, sobretot, conèixer el contingut perquè les direccions de centre necessitaven indicacions el mes clares possibles tenint en compte el que estaven vivint en els centres. He interactuat amb pràcticament tots els departaments de l’entitat, col•laborant allà on em necessitaven, sobretot amb al departament de prevenció de riscos, recursos humans o compres i subministrament. També he tingut l’oportunitat d’apropar-me a la pràctica assistencial durant les setmanes que vaig col•laborar donant suport com a infermera supervisora en els hotels Salut. I, per últim, però per a mi molt important, he estat disponible en qualsevol moment per als directors de centres i serveis o professionals que, en un moment donat, em trucaven i em demanaven ajuda o consultaven dubtes i buscàvem solucions plegats o simplement necessitaven parlar i dir com se sentien.

• Què ha estat el més difícil?

Et podria anomenar molts aspectes molt complicats, però un que he gestionat jo directament ha estat, sens dubte, la gestió del material, per la complexitat del moment que estàvem vivint.
La Direcció de l’entitat, molt encertadament, va decidir que se centralitzés per tal de garantir que tots els centres tinguessin un estoc i era necessari organitzar tot el circuit. Grup Mutuam és molt gran, amb dispersió territorial, amb molta variabilitat de centres i serveis, i ens havíem d’assegurar que des del primer professional fins a l’últim tinguessin els EPI que necessitaven i que sabessin com s’havien d’utilitzar. Sobretot en les primeres setmanes ens vam trobar amb grans dificultats per aconseguir material, per una banda, i per assegurar que complia les garanties de seguretat segons normativa, per l’altra.
Poc a poc hem aconseguit proveïdors estables, la situació ha anat millorant, gràcies al treball i col•laboració de tots, des de la Direcció General, al Comitè de Direcció del Grup, com al departament de compres i subministrament, prevenció de riscos o, jo mateixa, des de la Direcció d’Infermeria. Ara, puc dir que disposem d’estoc per si hi hagués un rebrot.

• Quin paper va jugar el CatSalut en la qüestió del material?

Inicialment, nomes per als centres SISCAT que depenen de Catsalut, va organitzar el subministrament de material a traves d’una plataforma de distribució. Posteriorment, quan les residències passen a dependre del Departament de Salut, es crea una plataforma similar per a elles des d’on distribueixen el material. Tot i així, el material que es distribueix des del Departament de Salut es insuficient i l’entitat compra a proveïdors tot el que falta per cobrir les necessitats de tot el Grup.

• Com t’has sentit gestionant tot això?

Al febrer, nosaltres ja vam veure que la cosa no pintava gens bé. Ens vam posar en marxa però no sabíem la magnitud del que venia. Al principi la meva sensació va ser com si vingués una onada i tu haguessis d’estar intentant no ofegar-te i alhora pensar, organitzar, donar suport, aconseguir material i que tothom fes el que s’havia de fer. Així van ser les primeres setmanes i em vaig sentir desbordada.
Quan ja ho vam tenir organitzat i els centres estaven mes tranquils perquè s’havien acostumat a la dinàmica, va ser quan es va anunciar la desescalada. Un altre cop va ser tornar a començar i va tornar la sensació de desbordament.

• Com ha funcionat la relació amb els companys?

Segurament gràcies als meus anys al PADES, soc una ferma defensora del treball en equip, i els professionals que ens vam quedar a Serveis Centrals de manera presencial en vam formar un de ben cohesionat. De mica en mica i de forma natural, cadascú va agafar el lideratge d’un àmbit, però a la vegada ens donàvem suport els uns als altres. Vull aprofitar per anomenar alguns companys que han treballat a prop meu i han desenvolupat una molt bona feina. Una és l’Abril Rovelo, del Departament de Màrqueting, que es va oferir per ajudar. Va venir a treballar amb mi en la gestió del material sense tenir ni idea d’aquest tema i es va posar a preparar comandes, organitzar valises. Una altra persona amb qui també he treballat molt bé i que fa una feina molt important en la recerca de proveïdors i en assegurar la qualitat del que comprem és el Josep Porras, del Departament de Patrimoni i compres. I haig d’anomenar també el Toni Pinyol, el nostre transportista, al qual teníem disponible de dilluns a diumenge per portar els materials allà on fossin necessaris.

• I amb les direccions dels centres, com ha estat la relació?

Com que portava relativament poc temps en la Direcció d’Infermeria, crec que aquesta crisi ha servit perquè aquelles persones que no em coneixien i no sabien com treballo, em coneguessin millor. Soc infermera i la meva vocació és cuidar; el meu pensament va ser ‘ja que no puc estar a primera línia per cuidar de les persones que atenem, puc cuidar dels directors i els professionals dels centres’. El meu objectiu era que els directors o qualsevol professional que em truqués no se sentissin sols, estar sempre disponible per a quan em necessitessin, tant per donar indicacions, per resoldre dubtes, per buscar solucions especifiques d’un centre o per fer suport emocional si era necessari.

• Tu has rebut suport emocional?

L’empresa sí que ens ha ofert suport psicològic. Jo en el moment que es feia vaig decidir no fer-lo, perquè em sentia tan esgotada físicament i mentalment que tenia la sensació que si començava a pensar i remoure potser em desbordava i no podia tirar endavant i encara necessitava aguantar unes setmanes més fins a les vacances. Crec que durant el període de crisis més forta el que sí que ens ha ajudat ha estat el fet de compartir entre companys i la cohesió d’equip. No et senties sola enfront la situació i això és molt important.

• I no et sents esgotada després de tanta intensitat?

Si, m’he sentit i em sento completament esgotada, no tant físicament com psicològicament, amb la sensació de no donar més de si. Han estat mesos de treballar amb molta pressió i amb molta responsabilitat. De dilluns a diumenge sense horaris, tota la meva atenció estava posada en aquesta crisi i en Grup Mutuam. La meva família i la meva vida personal va passar a estar en un segon pla. Era el que s’havia de fer i ho hem fet. Ara acabo de començar vacances i sé que no podré desconnectar del tot amb la situació que vivim. Ara bé, el fet de poder dedicar-me i cuidar de la meva família, que és qui m’ha cuidat a mi aquestes mesos, estic segura que em farà recuperar forces.

• Creus que la situació viscuda ha ajudat a posar en valor els professionals de la Infermeria?

Estic segura que sí. La importància de la professió infermera dintre dels equips esta comprovadíssima. Vull assenyalar, però, que tot i que el nostre paper és fonamental, també és cert que som part d’un equip en el qual tots són importants. Està molt de moda la reivindicació del paper de la Infermeria, i és molt important que aprofitem aquest moment, per visibilitzar-nos, però penso que aquest és moment de parlar d’equip i no tant de rols individuals.

• Quines lliçons hem d’extreure d’aquesta crisi, com a sistema sanitari i a nivell de societat?

A nivell del sistema sanitari, espero que serveixi per una millora substancial del sector sociosanitari i residencial, que ja fa temps que és necessari. Ara, simplement, s’ha visibilitzat una situació que els que estem en el sector ja coneixíem i que lluitem per millorar des de fa temps. A nivell de societat, em preocupa la manca de conscienciació. Aquesta és una situació amb la qual hem de conviure i és molt important mantenir les mesures de protecció i prevenció. Això suposa moltes vegades haver de renunciar a maneres de viure i conviure que teníem fins ara, i aquesta societat no està acostumada a la renúncia, hem de ser solidaris per evitar contagis comunitaris.

• T’ha canviat d’alguna manera el que hem viscut?

A nivell personal, crec que no. Els meus puntals a la vida són la meva família i les meves creences i sempre que m’ha passat alguna cosa és on m’he subjectat per tirar endavant. A nivell professional, m’ha servit per veure que tenia debilitats, però també per conèixer les meves fortaleses. M’ha ajudat a ampliar coneixement per sentir-me molt més segura en aquesta aventura que es la Direcció d’Infermeria.