Meditant amb la gent gran: l’experiència a Mutuam Collserola i Mutuam Güell

Meditació

El Mestre Xavier Puigdevall em va suggerir fa uns anys: “Ves a una residència de gent gran i porta-hi la meditació, surt de l’Escola, de la zona de confort”. Així va ser com a finals del 2015 va començar el “Grup de Meditació Apartaments Collserola”. Tot un procés per aprendre, abaixar el cap, empatitzar, conèixer la vida quotidiana dels seus participants, la seva saviesa, les seves vivències… Deixar la teoria i anar a la pràctica per aprendre a caminar caminant.

Les primeres trobades eren quinzenals; no van funcionar. Es perdia el contacte i el millor va ser fer-ho setmanalment, els dilluns de 16,30 a 18h. L’espai, un lloc silenciós i ampli (la Sala Club Social reservada per a nosaltres), sense grans decoracions, confortable, amb unes butaques còmodes, asseguts en rotllana, l’olor agradable de l’encens, algun cop amb la llum d’una espelma.  Van anar degustant el caliu del grup, la confiança, obrint-nos a poc a poc, estimant-nos, meditant junts,  abaixant el cap i dedicant els beneficis als éssers propers. Practicant l’abraçada i els petons entre nosaltres després de cada sessió ens ajudava a mantenir l’escalf fins a la propera trobada.

Era un dia especial per a les persones del grup, s’arreglaven amb els millors vestits: feien goig. Començar amb una música relaxant o clàssica ens ajudava a calmar la ment. La postura recomanable: seure en una butaca sense braços amb les mans recolzades sobre les cuixes o agafades al centre. Els ulls tancats, llevat que ens agafés el son, i mantenir la mirada horitzontal, que no fes mal la nuca. Més d’un cop hi havia persones que es relaxaven tant que s’adormien. Feien el mateix procés de relaxació i calma. Tot plegat ens permetia deixar anar i sentir-nos més buits; una buidor no pas sinònim de pobresa i escassetat, sinó de lleugeresa i llibertat.

Un cop la ment calmada, es va anar introduint a cada sessió l’hora del conte. S’entregava un escrit il·lustrat, normalment un conte, com un recordatori per a tota la setmana. Va ser un mitjà per obrir-nos, parlar de les seves coses: què pensaven, records de la seva vida que, en expressar-los, s’anaven netejant; amors oblidats, paisatges inspiradors, viatges a la seva infantesa, trobades amoroses dels seus pares, retrobament i reconeixement del seu amor als  familiars i amics morts… Tots aquests comentaris donaven un nou sentit a la seva vida, descobrint i reafirmant la saviesa acumulada al llarg dels seus anys.

Les lectures eren un entrenament de la ment i del cor per tal de viure la seva quotidianitat d’una forma més centrada i amable, acceptant, com es podia, el que s’anava presentant en cada moment.

Posteriorment, una meditació acompanyada de música per potenciar l’agraïment cap a les persones que els acompanyaven –familiars, cuidadors, amigues, etc.– i cap a ells mateixos. Al llarg de les sessions es va anar ampliant aquest agraïment, fins i tot cap a aquelles persones amb qui no tenien o no havien tingut una bona relació.

Sempre acabàvem la sessió ajuntant les mans al pit, abaixant el cap i dedicant els mèrits de les pràctiques a les persones que patien. L’abraçada i petons entre tots nosaltres es va instaurar com una manera dolça de cloure la trobada. Es diu que la meditació transforma les persones en més amables, tolerants i compassives… Cada vegada que ens acomiadàvem vam comprovar que era ben cert: gaudir d’aquesta escalfor humana, del silenci presencial en la meditació de la gent gran, ha estat un regal en el meu camí espiritual.

Sessió rere sessió, la meditació es va anar obrint camí fins a consolidar-se com una dinàmica que formava part de la quotidianitat setmanal de la gent gran. Quan ja portàvem gairebé un any fent l’experiència, es va tirar endavant, conjuntament entre el personal totalment entregat de la Residència Collserola i el Grup de Meditació de l’Escola de l’Ésser, un acte que va suposar una nova embranzida a la iniciativa: el 30 de gener del 2016 vam organitzar el dia de la No violència i la Pau. Una mostra dels treballs que la gent gran havien fet als seus tallers vestien la sala, on vam projectar un audiovisual: “La pràctica d’Atenció: La Mirada Innocent”, del Mestre Xavier Puigdevall. Amb el cor ben obert i la innocència als ulls, després de la visualització del preciós audiovisual, es va fer la lectura d’uns escrits a càrrec d’una persona del Grup de Meditació Apartament i una persona del grup de Meditació Escola de l’Ésser i es van lliurar uns fulletons amb imatges de nenes i nens innocents. A més, vam fer una meditació conjunta acompanyada d’unes músiques, dues cançons que van arribar al moll de l’os de l’ànima de tots els assistents: “Thula Baba” de Pumeza i el Mantra “Yemaya Assessu”.

L’acte es va anar tancant com sempre: d’una manera dolçament alegra. Ben acompanyats d’un bon esmorzar, beguda i pastes, van tenir lloc les trobades, abraçades, tertúlia, comentaris molt sucosos entre la gent gran i els membres del grup de meditació de l’Escola.

A partir d’aquesta experiència es va crear un altre Grup de Meditació a la Residència Collserola, portada per dues persones del grup de meditació de l’Escola (la Maria i el Carles) i personal de la Residència.

Es va obrir també un altre Grup de Meditació als Apartaments Güell, portat per dues persones més del grup de Meditació de l’Escola (el Jose i la Charo). El Jose expressa així la seva vivència: “Mi experiencia meditativa con la gente mayor al principio fue una manera de dar altruistamente, que se convirtió después en un intercambio donde recibíamos tanto o más de lo que entregábamos, dábamos amor y recibíamos más… Uno de los momentos que más me gustaban era al acabar la meditación de cierre, donde ellas me decían que se quedaban tranquilas, calmadas y con mucha paz. Yo sentía lo mismo. Nos despedíamos siempre con abrazos, besos y palabras de agradecimiento en ambas direcciones. Recuerdo esos momentos con cariño y amorosidad”.

L’experiència de la Charo és aquesta: “Va ésser molt enriquidor i nutritiu, deien que els donàvem molt, i la veritat és que eren elles qui ens donaven al meu company i a mi. Vaig aprendre a valorar encara més l’entrega i energia de la Pilar, era com una filla em deia… I així la sentia, com una mare amorosa. De la Maria recordo la seva força i determinació. La Josefina una dona delicada i tendra amb capacitat d’escoltar. La Belen de tot en feia broma i posava la “chispa” al grup. La Conxita va lluitar fins al final amb decisió i coratge, vaig aprendre d’ella això, junt amb com és d’important cuidar la família amb els petits detalls”.

Va sortir la necessitat d’una trobada quinzenal entre els coordinadors per supervisar com anaven els grups, què ens passava a nosaltres… I de mica en mica es va anar creant material, compartint músiques, meditacions… Tot plegat va suposar un aprenentatge com a meditadors més creatius, amables i bondadosos; un començar a integrar vivencialment el que és la benevolència, la bodhicitta i la compassió a partir de la pràctica.

Una trajectòria de contes, músiques, recull de frases il·lustrades del llibre del Mestre Xavier, celebracions d’aniversaris, Nadal, Sant Jordi, comiats de persones que havien mort, trobades amb familiars, etc. Un projecte que ha anat creixent a mesura que els cors dels qui hem tingut la sort de participar-hi s’han anat obrint en dolçor, humilitat i entrega.

Després de l’explicació, m’aturo i tanco els ulls amb el propòsit de recollir allò essencial que he après amb aquesta iniciativa. I em venen molts comentaris, salutacions de la gent gran, així com petits moments viscuts amb ells que em dibuixen un somriure. Autèntics regals com quan, amb un to càlid i directe, sense prejudicis, amb amabilitat respectuosa i amb honestedat assertiva, em deia sense embuts la Isabel quan els posava alguna peça musical: “Aquesta música… hi ha una versió més harmònica”. O quan em saludava el Ramon en arribar al grup: “Hola, jove!”. Amb aquella mirada dolçament brillant mentre tot somrient em donaven la mà amb una calidesa i suavitat que no s’obliden. O quan la Rosa va obrir al grup que, quan estava a l’habitació i se sentia sola, s’imaginava que estàvem tots junts meditant i això li feia sentir un caliu que la tranquil·litzava. O quan la Marisa, una persona invident, amb tot la seva energia i entusiasme, en arribar al grup gravava un àudio dels seus pensaments, les seves poesies. Els llegíem i ens enriquíem després d’haver-los copiat i escrit. O quan la Rosa practicava la meditació del Timo i expressava que aquella pràctica l’alliberava del dolor.

La Mercè i la Rosa M. em diuen que segueixen posant en pràctica l’atenció a la respiració, les passejades totes dues al bosc, contemplant els arbres i el garrofer, respirant profundament i els va molt bé. La M. Teresa assenyala les meditacions connectant amb la llum interior. Durant el confinament l’ha practicat, principalment quan el seu home, el Ramon, ha fet el viatge cap el seu origen, cap a la llum. Em diu que quan ens retrobem podrem retornar amb aquesta pràctica.

La M. Antònia, quan jo no hi podia assistir, era qui portava la sessió meditativa. Ha expressat que ha experimentat un pas endavant en la introspecció i el coneixement d’ella. Un lloc de reunió on no es demana res; un lloc de recolliment i disposició a obrir el cor i la ment, vivint noves i profundes experiències, arribant al retrobament amb la seva ànima i el seu cor, en la seva essència més primigènia. Un anar endavant etern.

La Cloti i la Isabel recorden les meditacions amb una sensació de benestar molt agradable i positiu. La Cloti havia traduït una versió al castellà de El Petit Príncep, i quan el llegia amb una dolça innocència que li sortia del cor ens posava a tots els oients la pell de gallina.

Llegíem també fragments tan bonics com aquest del llibre ‘Diguem-nos coses boniques d’en Carles Capdevila’: “Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món.

Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part  positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”. No puc oblidar tants altres moments que m’han ajudat a abaixar el cap, sentir-me un principiant. Anava a ensenyar meditació a la gent gran i em vaig trobar aprenent de la seva generositat, humilitat, bondat, valentia, el seu saber acceptar el present, la seva devoció i la seva innata bodhicitta.

Vull enviar un agraïment a totes les persones meditadores del grup, als col·laboradors.  M’han ajudat a reafirmar més clarament en el camí espiritual, tocant de peus a terra, amb el cor i amb l’ajuda dels de Dalt.

Durant el confinament fins ara continuem tenint contacte per telèfon i whatsapps amb les persones grans i els seus familiars… Esperant que les condicions siguin propícies per reprendre presencialment la nostra pràctica meditativa en grup.

Toca anar acabant l’escrit. No és fàcil tancar una cosa que t’estimes. Saber dir adéu és una de les moltes coses que he après de la gent gran, la qual molt abans que no pas jo ha hagut de deixar anar a persones estimades, que han emprès el seu retorn a la llum; prenc bona nota de la saviesa, no només de deixar anar, sinó també la de quedar-se amb l’empremta de bondat dels qui han marxat. La gent gran té una capacitat d’acostar-se a la bondat i de perdonar sense miraments, directa al cor, davant la qual només puc baixar el cap.

El reconeixement sincer cap a tot allò après en aquesta experiència em permet, ara mateix, fer un pas més en l’agraïment profund i amorós als meus Mestres. Sovint, quan llegíem el conte en la meditació amb la gent gran, em naixien comentaris dels meus pares, dels meus Mestres, de la meva dona, del meu fill, de les meves netes… i s’entrellaçaven amb les seves vivències. Tot seguit naixia la seva curiositat i em preguntaven aspectes de la meditació, dels Mestres… compartíem una estona de pau,  de tranquil·litat, no s’havia de fer res, tot fluïa. Un goig… Mil gràcies.

Albert Colomer Rovira

Especialista en meditació de l’Escola de l’Ésser d’Empar Fresquet i Xavier Puigdevall. Ha fet de voluntari impartint sessions a Mutuam Güell i Mutuam Collserola.

Podeu llegir al nostre blog un article anterior d’Albert Colomer: Meditar: deixar anar i veure-hi clar.

Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.

“Vam haver de ser molt pedagògics amb els usuaris, insistint que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé”

Marga Quintana

Marga Quintana va arribar al Grup Mutuam l’agost de 2010, després d’una extensa trajectòria en el món de la geriatria, sempre en la direcció de residències.  També al Centre Mutuam Collserola, la seva primera escala en l’entitat, va exercir de directora durant sis anys. Després va fer-ho durant un any a la Residència Font Florida i ara ocupa aquest lloc a la Residència Molí Via Favència, l’equipament públic gestionat pel Grup Mutuam on va aterrar fa tres  anys.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

Hi ha hagut una mica de tot. El que es necessitava eren mans per atendre les persones i en aquesta funció he estat per al que ha calgut, però alhora ho he compatibilitzat  amb les funcions d’organització i de contacte amb les famílies, el CAP i les administracions. A més, amb el meu equip, hem organitzat els recursos humans perquè no faltessin persones malgrat les baixes de professionals.

Quan vau detectar el primer cas de COVID i com vau reaccionar en aquell primer moment?

Les proves no es van poder fer fins al 16 d’abril, però la simptomatologia de COVID en alguns usuaris la vam començar a observar a mitjans de març. Va ser llavors quan vam començar a aplicar mesures amb els recursos que teníem. Vam començar a sectoritzar i, en aquest sentit, la verticalitat del centre va ajudar. Vam separar per plantes, però també dins d’aquestes.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

Cadascú a la seva manera. Els treballadors, amb molta professionalitat i amb el màxim humor i el màxim suport entre companys que era possible. No els podré agrair mai prou tot el que han fet tant l’equip tècnic com els auxiliars. Les persones usuàries ho han viscut amb molta angoixa, sobretot pel fet de no poder veure les seves famílies. Hem intentat, però, que la comunicació fos constant amb trucades, videotrucades, fotos…

Una gran càrrega de feina, suposo.

Hi ha hagut un 60 per cent de la plantilla que ha agafat la COVID i això va fer que hi hagués moments en què ja no sabies d’on treure treballadors. Primer per les baixes i quarantenes i després per la gran demanda d’atenció, vam haver de contractar més personal.

Tu també et vas contagiar?

Sí, va ser la segona quinzena de març. Vaig haver d’anar-me’n a casa i, fins que les proves PCR no van donar negatiu, no vaig poder tornar a la residència. Mentre vaig estar a casa, però, vaig continuar treballant, ocupant-me de temes com la gestió de la relació amb les famílies.

Com t’has sentit al llarg de la crisi?

Bastant desbordada en alguns moments, perquè a la càrrega de feina que suposava l’atenció als residents s’hi sumava haver de donar resposta a les demandes i peticions d’informació de les autoritats sanitàries. Hi havia molts fronts oberts i tots eren important, però el primer era atendre les persones. A més, hi havia també por, angoixa… però s’havia d’encarar la situació. Pensava ‘no sé com, però ens en sortirem’.

Quina ha estat la teva estratègia per gestionar totes aquestes emocions?

Ho he fet com he pogut. Cada dia, procurava trobar els meus moments, que de vegades eren molt curts, per fer una mica de relaxació.

Has pogut compatibilitzar vida personal i laboral?

Durant la pandèmia he tingut fonamentalment vida professional. La privada s’ha limitat al temps de què disposava quan arribava a casa. La sensació que he tingut en aquest temps era la d’estar a la pel·lícula Blade Runner, amb aquelles imatges de dies grisos i plujosos. El que sí que tenia clar és que, encara que no sabíem com ni quan, aquella situació, s’acabaria. Suposo que això és el que m’animava quan em llevava després d’haver dormit 3 hores.

Com els heu explicat als usuaris la situació?

Els vam agafar pràcticament un per un i els vam explicar com havia començat i què era aquesta nova malaltia. Vam utilitzar diferents símils i alguns hi vèiem paral·lelismes amb una situació com de guerra civil, que fa que no puguem veure les famílies i haguem d’estar aïllats. Vam haver de ser molt pedagògics, insistint que era una situació que no ens agradava a ningú, però que no quedava una altra, i que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé. Els demanàvem que si es trobaven malament ens ho diguessin, per tal de detectar el que fos de manera ràpida.

Marga Quintana
Marga Quintana

Quines mesures es van prendre? 

El primer que vam fer va ser posar a tothom a les seves habitacions, i no podien sortir d’allà. Fins que no vam poder fer les proves, vam haver de fer aquests aïllaments individuals. Després ja vam poder sectoritzar per plantes. Mutuam ens va facilitar els equips de protecció individual i les persones que formaven part del grup de coordinació de COVID ens van ajudar molt, tant oferint-nos assessorament com facilitant-nos materials. Més tard, el Districte de Nou Barris també va subministrar-nos EPI.

Com van reaccionar les persones usuàries a totes aquestes mesures?

Van rebre malament que no ens poguéssim acostar a elles, i que quan ho fèiem sembléssim astronautes. Ens deien coses com que ens traguéssim el morrió, que no ens entenien o que no estàvem tan guapes com altres dies. Tot i que entenien la situació, manifestaven que no els agradava. Alguns ni ens reconeixen, i m’ha quedat la sensació que això els devia produir molta angoixa.

Suposo que amb les persones amb demència encara deu haver estat més difícil.

Sí, perquè amb els usuaris que tenen deteriorament cognitiu fem servir molt el contacte físic. Havíem de mantenir-lo i fer-ho de la manera que crèiem que ens podrien entendre, però utilitzant els materials de protecció.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida?

Nosaltres tenim bastant treballada la qüestió del final de vida. També en aquesta situació, enteníem que hi havia d’haver un comiat. Per això quan veiem bastant clar que una persona estava en el final d’aquest procés permetíem que les famílies vinguessin a acomiadar-se, encara que fos durant 10 minuts. Els comiats sense cos poden provocar dols patològics. Si ja de normal és dur no poder dir adéu a una persona estimada, encara més després de 3 mesos sense veure’s.

Creus que a nivell personal aquesta situació t’ha canviat?

Jo no sé si a mi m’ha canviat la vida, segurament més endavant ho podré identificar. A cadascú li sortirà d’una manera, però en algun moment ens vindrà el plor, l’enuig o el que sigui. Més que la vida, penso que ens canviarà la manera de viure-la i d’afrontar el que vindrà. El que hem passat ha estat molt fort, però ara estem tots pensant en com serà la propera que vingui.

Com a societat, creus que n’hem extret alguna lliçó?

Soc optimista i vull pensar que sí. Els fets, però, em recorden que hi ha molt inconscient. En relació a la pandèmia que hem viscut, hi ha tres tipus de persones: les que hem tingut la vida i la mort a les nostres mans, les que no ho han viscut en primera persona però ho han vist i les que no ho han presenciat, per a qui només ha estat un parèntesi en la seva vida quotidiana. Hi ha hagut vivències molt diferents i els graus de conscienciació són molt diferents, però jo no soc qui per fer cap judici dels comportaments dels altres. En qualsevol cas, vull pensar que sí que hi ha hagut un aprenentatge.

Núria Àngels Lobera: “Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones”

Núria Lobera

La metgessa Núria Àngels Lobera i Bondia va arribar el 2006 al Grup Mutuam. Les primeres passes a la casa les va fer a la Residència Rubí. Uns anys després, ja a Barcelona, va participar en la posada en marxa d’una unitat sociosanitària de trastorns de conducta i, el 2016, va traslladar-se al Centre Residencial Mutuam Collserola, on s’ocupa de places sociosanitàries i de residència. Tot i que també hi fa tasques de coordinació de la resta de metges, amb la jubilació a tocar dels dits, assenyala amb orgull que fonamentalment desenvolupa la seva feina, “a peu de canó”, atenent els pacients.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi COVID-19?

El fet de passar de l’estat habitual a l’estat d’urgència va alterar molt la meva feina. Els llits sociosanitaris que tenim ja portaven un ritme de tipus més aviat hospitalari. Amb això, hem hagut de sanitaritzar la residència, del primer llit a l’últim. Els primers casos ens van agafar, com a tothom, d’imprevist. La falta de proves inicial ens va obligar a fer un cribatge per simptomatologia. Vam reservar una planta per a totes les persones que sospitàvem que podien tenir la COVID-19 i hi vam aplicar les mesures d’aïllament pertinents. Quan vam disposar de les proves vam acabar de sectoritzar, però realment vam identificar pocs casos nous. Al principi d’aquesta crisi jo vaig anar a l’Hospital Mutuam Güell, perquè hi havia molts professionals malalts o en quarantena, i  quan es van anar reincorporant, jo vaig poder tornar al meu lloc.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

Equip Centre Mutuam Collserola
Part de l’equip del Centre Residencial Mutuam Collserola

L’hem viscut com hem pogut, però amb la sort de ser un equip professional molt consolidat, que ens hem ajudat mútuament. Essent una nova malaltia, hem hagut d’aprendre sobre la marxa. Hi havia evolucions molt ràpides, amb malalts que en poques hores empitjoraven molt, i això ha estat dur. Però la bona entesa entre nosaltres ens ha permès suportar-ho. A més d’atendre els pacients, has de parlar amb les seves famílies i quan els has de dir que la cosa no va bé i que a sobre no poden venir a veure el malalt és molt difícil. És un desgast molt gran. Sort que quan un tenia un davallada un altre company venia i l’animava.

Tu a nivell personal com l’has viscuda?

La situació ha estat duríssima, a nivell físic, psicològic i emocional, però, sense voler semblar masoquista, m’alegro d’haver pogut estar a la feina col·laborant. M’hauria fet ràbia que aquesta situació m’hagués agafat jubilada i m’ho hagués hagut de mirar. M’agrada haver fet el que bonament he pogut.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

En algunes ocasions, me n’he anat al lavabo, he fet la plorada, m’he rentat la cara i he tornat a la feina. He procurat pensar molt en la meva tasca com a metge i recordar per què vaig entrar a la Facultat de Medicina: perquè sempre he volgut ajudar l’altre. Ara ha estat un moment en què hem hagut de fer això traient les forces per fer-ho fins i tot quan no ens en quedaven. L’essència de perquè vaig estudiar Medicina i no una altra cosa era aquesta i jo m’he agafat a això per poder tirar endavant. Quan estàvem al punt àlgid de casos no ens podíem permetre el luxe de tenir una decaiguda. Ara que ha baixat una mica la pressió de feina sí que em noto més afectada. M’està sortint tot l’estrès que he passat.

Buscaràs ajuda externa per gestionar-ho?

Ara per ara, crec que me n’estic sortint prou bé. Cadascú té els fonaments que té. A banda d’agafar-me a la professió, també m’han ajudat molt els fonaments espirituals. Tot i això, tinc baixades d’ànim. No vull fer-me la superwoman perquè no ho soc. Me n’adono que estic cansada però no m’hi capfico perquè sé que és el normal. El cansament físic ja passarà. Estic esperant poder veure de nou les famílies cara a cara, encara que no ens puguem donar la mà o abraçar. Aquestes petiteses són les que m’ajuden en el dia a dia a gestionar les emocions generades per la situació viscuda. Hem fet moltes trucades aquests dies, algunes de molt dures, però també per donar bones notícies. Jo entenc la vida com una balança. Quan hi entra una cosa negativa, n’hi has de posar una altra de positiva, perquè si no s’ensorra tot. Això és el que he intentat fer aquest dies. Les trucades i els agraïments compensen. A part, soc una persona optimista de mena.

Ara que estàs a punt de finalitzar la teva etapa labora, mirant enrere, recordes algun moment que físicament o emocionalment hagi estat tan dur?

Fa 40 anys que em vaig llicenciar i no havia viscut mai una situació com aquesta. He viscut moments difícils però cap ha estat un repte tan gran com aquest a nivell professional i com a societat. Ara, hem superat el gruix de la crisi, però el risc continua i hem de mantenir les mesures, i aquí hi juga un paper la societat en general, que he de ser responsable i ajudar a mantenir tota la tasca que ha fet el personal de l’àmbit sanitari. Si la societat no ajuda, estem destinats a tornar-ho a repetir.

Com has compatibilitzat vida professional i personal aquestes setmanes?

Amb molt respecte i molta por. En un principi tens aquell sentiment atàvic de por davant d’allò desconegut, però això es cura controlant les mesures de seguretat. Tot i així, el que més por m’ha fet és portar el virus a casa, on convisc amb el meu pare, que té 89 anys. El pànic a contagiar-lo m’ha portat a començar el procés de treure’m roba al replà de l’escala. Ho he fet escrupolosament fins ara i ho seguiré fent.

Has subratllat que la relació amb els companys ha estat molt bona.

Mutuam Collserola
La Dra. Adela Martín (esquerre) i la Dra. Núria Llobera, recentment i amb més calma

Genial. De fet, quan em jubili trobaré a faltar la feina, però encara trobaré a faltar més els companys, perquè som com una família. A més, és que són molt bona gent.

Com has viscut la relació amb els pacients aquestes setmanes de confinament?

D’una banda, has de tractar amb persones usuàries que cognitivament estan bé, encara que puguin tenir alguna malaltia. Amb elles has de parlar cada dia, passar-hi estones perquè no estiguin soles, respondre les preguntes que et fan i donar sortida als seus dubtes i pors, a banda de la tasca professional habitual. Cada dia els hem controlat les constants; ningú no s’ha escapat del meu fonendoscopi. De fet, me’n vaig carregar un de tant desinfectar-lo, em vaig quedar amb totes les peces a la mà! Per tant, hem estat vetllant per la seva salut física però també emocional, ja que han estat molts dies sense veure la família, encara que hi hagués contacte mitjançant trucades i videotrucades. D’altra banda, has de tractar també amb persones que cognitivament no estan bé.

I com heu abordat la situació amb les persones amb demència?

Ha funcionat molt el contacte físic, agafar-los la mà –amb guants, clar-, parlar-los tranquil·lament i sobre coses boniques. Jo sé que no m’entenen, però entenen el meu to de veu.

Com heu fet l’acompanyament de final de vida amb pacients i familiars?

Les residències són els llocs on la gent va a passar els últims anys de la seva vida. Això vol dir que quan arriba el procés de final de vida nosaltres també hi som, i hi som amb tot el respecte per una vida que s’està acabant i ajudant perquè aquest procés sigui el millor possible i sense patiment. Durant aquesta situació, hem fet el mateix. Hem estat amb ells en el final de vida i hem fet el tractament que ha calgut en cada moment. També hi hem deixat entrar les famílies amb els equips de protecció pertinents. Això en els processos que hem vist venir, perquè també hi ha hagut morts sobtades. En qualsevol cas, la situació de confinament ho ha fet tot més complicat.

Creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Veure el patiment i la mort de les persones no et deixa indiferent. Viure aquest procés et va canviant. Diria que a mi m’ha enfortit el caràcter i m’ha temperat més encara. Ha estat com viure l’experiència de 10 anys concentrada en dos mesos. Potser m’ha fet ser més conscient de com som de petits en l’univers. Un bitxo tan petit ens ha posat a prova a tots nosaltres amb tots els nostres avenços. Ha estat, doncs, una cura d’humilitat. També m’ha portat a valorar encara més el patiment humà. Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones. No podem deixar de banda que les persones que tractem tenen sentiments i que aquests han de ser importants per a nosaltres. Hem de tractar humanament.

Llum verda a les Residències de Grup Mutuam per tornar a fer nous ingressos

Centre Residencial Mutuam Collserola

El desconfinament en les diferents regions sanitàries on s’ubiquen els centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam fa possible que aquestes recuperin una certa normalitat en el seu funcionament, tot incorporant els nous protocols impulsats per les autoritats sanitàries. Així, amb l’arribada de la nova normalitat, ja és possible l’ingrés de nous residents, i el retorn d’aquelles persones que havien optat per passar el confinament amb les seves famílies, així com la recepció de visites per part d’alguns residents. Això és possible, sempre que el centre es trobi en categoria ‘verd’, és a dir, que no tingui cap cas de COVID-19 entre les persones que hi viuen.

Des d’aquest dimarts, el Centre Residencial Mutuam Collserola, a Barcelona, la Residència Les Franqueses del Vallès, el Centre Residencial Mutuam Manresa i el Centre Assistencial Mutuam la Creueta, a Sabadell, es troben en color verd. Això vol dir que, d’acord amb els criteris que estableix el Departament de Salut, hi podran ingressar persones que s’hagin sotmès a un test PCR i hagin donat negatiu. Se’ls farà un control de símptomes a l’entrada i hauran de restar aïllats durant els 7 primers dies d’estada.

Pel que fa a les visites, aquestes es normalitzaran i hauran de seguir un protocol que incorpora les mesures necessàries i recomanades per les autoritats per evitar contagis. Entre aquestes, s’estableix que s’hauran de fer amb cita prèvia, tindran una durada màxima de 30 minuts i hauran de tenir lloc en un espai concret de la residència. A més, un professional supervisarà que es mantinguin les distàncies de seguretat. La persona que faci la visita, que haurà de ser la mateixa durant 14 dies, haurà d’adoptar diferents mesures abans d’entrar a la residència, com rentar-se les mans i les sabates, prendre’s la temperatura o utilitzar mascareta i guants d’un sol ús.

Al Grup Mutuam, s’accepten ingressos provinents de domicili, d’altes d’hospitals o de centres sociosanitaris. Per posar-vos en contacte amb qualsevol d’aquests centres residencials en cas de necessitar gestionar un ingrés d’un usuari podeu trucar al telèfon habilitat per a aquesta gestió:

Silvia Aguerri     93 380 09 70     silvia.aguerri@mutuam.com

El bingo torna a engrescar els usuaris de la Residència Mutuam Manresa

Bingo Mutuam Manresa

Tot i la situació de confinament que estan patint les residències, hi ha una activitat que per la seva capacitat d’engrescar les persones usuàries no es pot deixar de fer, i és el bingo. Per això, a Mutuam Manresa han hagut d’adaptar-se i, mantenint les distàncies de seguretat i les mesures higièniques recomanades, aquesta setmana han re-emprès aquesta activitat tan esperada. Van tenir fins i tot regals com a premi a la línia i al bingo. Aquest el va guanyar la Llucia que, amb 103 anys, és la usuària més gran.

Un Sant Jordi diferent omple d’il·lusió els centres i residències del Grup Mutuam

Hospital Girona

Gaudir d’una diada com la de Sant Jordi en ple confinament, quan no hi ha possibilitat de passejar pels carrers entre parades de llibres i roses ni tampoc de compartir-la amb els éssers estimats, no era un repte fàcil. Tanmateix, als centres i residències de Grup Mutuam, tothom va fer el possible perquè aquest 23 d’abril les persones residents i els professionals que en tenen cura poguessin viure l’ambient especial que es respira sempre en aquesta data tan esperada per molts.

El tret de sortida de la celebració el podem situar amb la confecció d’una fantàstica rosa en aquarel·la per part d’un artista de Sabadell que col·labora sovint amb el Centre Assstencial Mutuam La Creueta. Al mateix centre, durant la diada i amb la col·laboració d’usuaris i professionals es van guarnir les finestres amb la rosa feta amb aquarel·les, de la qual es van treure còpies, que es podien contemplar des de l’interior i l’exterior del centre.

També els usuaris i professionals de la Residència Les Franqueses del Vallès, van preparar i pintar la seva rosa que van enviar als seus familiars. Mentre que les famílies de tornada els van felicitar el Sant Jordi amb una rosa i una fotografia, missatge inclòs. Totes les families van rebre un petit vídeo entregant la rosa pintada als seus familiars. Tot el projecte va ser molt maco i emotiu.

Al Centre Residencial Mutuam Manresa, aquest Sant Jordi i malgrat el confinament, la infermera Rosa Fernandez va fer unes galetes en forma de rosa i llibre, que van sorprendre molt als usuaris. I per altra banda a la Llar Residència Mutuam La Sardana (salut mental) de Manresa, per la diada van fer i un simpàtic i vençut drac, que van penjar al balcó del centre.

“Dona’m una llança, verda és l’esperança, fruit del nostre amor. Hem passat un Sant Jordi diferent a la Residència Vila-seca. Tot anirà bé ! “. Amb aquest missatge, l’equip professional i les persones que viuen a la Residència Vila-seca van gravar un vídeo que servís per passar una estona entretinguda i alhora tranquil·litzar als familiars que feia setmanes que no els veien.

Els professionals del Centre Residencial Mutuam Collserola, a Barcelona, van organitzar-se perquè no hi faltés cap rosa per la diada de Sant Jordi. Roses ben vermelles que van arrencar molts més somriures del que és habitual i que van fer sentir l’equip molt recompensat.

Els usuaris de la Residència Mercat del Guinardó, de Barcelona, també van viure el 23 d’abril com marca la tradició i, per tant, cadascú va tenir la seva rosa.

A l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona van rebre dibuixos i cartes dedicades dels alumnes de l’Escola Bambini Montjuïc Girona, que es van repartir entre tots els usuaris. A més a més, les auxiliars de clínica del centre van fer targetes amb una rosa, una espiga i un poema per a tothom. Les que treballen a l’Hotel salut Ibis Girona van lliurar unes cistelles molt boniques als pacients confinats a les habitacions de l’hotel i també als estudiants d’infermeria que formen part de l’equip que hi treballa.

La Residència Rubí i la Residència Molí – Via Favència que el Grup Mutuam gestiona al Vallès Occidental i Barcelona, respectivament, també es van apuntar a celebrar una diada de Sant Jordi molt especial.

Els professionals de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell van desitjar un bon Sant Jordi estrenant gorros fets per una companya, la Mari Carmen. D’altra banda, ells van rebre suport i agraïment per la seva feina mitjançant una gran pancarta que havien elaborat els usuaris dels Apartaments Mutuam Güell.

Una videotrucada posa en contacte una usuària de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell amb seva besnéta acabada de néixer

Besnéta Karla

El confinament derivat de la crisi sanitària pel COVID19 ha alterat molts aspectes del dia a dia de les persones que viuen als centres i residències de Grup Mutuam. Un dels canvis més durs per a la majoria, sens dubte, ha estat el fet de no poder veure les seves famílies durant setmanes. Els usuaris i residents són conscients que la vida de les seves famílies continua evolucionant més enllà de les parets que els separen i poden perdre’s episodis familiars importants.

Aurora veient la seva besnéta
Aurora veient la seva besnéta

Aquest és el cas de l’Aurora Martí, usuària de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, que patia perquè s’estava perdent els primers mesos de vida, de la seva besnéta Karla, la seva gran il·lusió i alegria, causa del seu somriure permanent cada vegada que la recorda. L’Helena, mare de la Karla i néta de la usuària, després de gairebé dos mesos de separació pel confinament, va fer coneixedor al Grup Mutuam d’aquesta situació.

Última trobada abans del confinament
Última trobada abans del confinament

Llavors, l’equip professional va recórrer a la tecnologia i l’agenda i va posar fil a l’agulla per fer possible aquest esperat retrobament. Així va ser com dimarts a la tarda l’Aurora i la Karla es van tornar a veure, mitjançant una emotiva videotrucada que segur que es reproduirà de nou en les properes setmanes, mentre el contacte no pugui ser més directe. El moment va ser molt emotiu per totes tres generacions, tal i com recullen les fotos que es van fer per immortalitzar l’escena.

Pal·liar la soledat i la por de les persones que viuen en residències

Confinament a la Creueta

La crisi sanitària que vivim des de fa mesos i que impacta en tantes esferes de la nostra societat també ha obligat a les residències de gent gran a reinventar-se per poder donar la millor resposta a una situació inèdita. Al Centre assistencial Mutuam la Creueta de Sabadell estan portant a terme noves accions per donar resposta a les necessitats emocionals de les famílies, com la teleteràpia, i a les dels residents.

En aquest sentit, tot l’equip esta donant el millor de si mateix per combatre una soledat i una por que lluiten per envair el seu espai. Els residents estan confinats a les seves habitacions. Això comporta passar moltes hores sense estímuls i relacions que ajudin a afavorir un equilibri del món emocional intern que com a persones necessitem mantenir, amb l’afegit de la por de ser contagiats pel covid-19.

Per això s’ha fet una llista de totes les necessitats personals a cobrir de cadascun dels residents. Amb l’ajut dels familiars, en una sola setmana s’ha aconseguit. Des de la residència, se’ls vol donar les gràcies per la col·laboració, tot recordant-los que des de la distància una persona també pot sentir-se propera i útil.

Així doncs, per acomplir aquest objectiu, a la residència s’han estat treballant dues línies d’actuació. La primera té a veure amb els recursos materials tecnològics i d’ocupació/distracció. Totes les persones tenen a la seva habitació una televisió/ràdio/reproductor de CD, un joc de taula, revistes, llibres, dibuixos, colors i objectes significatius. S’ha prioritzat com a element transversal la possibilitat d’escoltar música, tant a les habitacions com a les zones comunes. La musica, i més la significativa, ajuda a sentir-se millor i a pal·liar la soledat, enalteix les emocions positives i dona la possibilitat de descarregar-ne les negatives.

La segona línia de treball té a veure amb acompanyar i establir una relació de suport amb els residents, passant més estones personals amb ells, allunyant al màxim la sensació de soledat que puguin sentir i mirant, en la mesura del que poden, de suplir la companyia de la família. També se’ls motiva perquè facin coses pels altres i s’expressin, creant espais de confiança i molta proximitat.

Així mateix, es procura que estiguin en contacte amb les persones de l’exterior que més estimen i troben a faltar. Per això, diàriament se’ls facilita que facin vídeo trucades. Els professionals atenen trucades, envien fotos, donen informació de la situació i, dia a dia, es van adaptant a les noves necessitats que es van detectant.

L’equip professional de la Residència Mutuam la Creueta està format per persones que fan tot els que fan des de la convicció que el valor més important que tenen, juntament amb els coneixements tècnics, és el tracte humà que donen, mantenint una actitud en què no falti el respecte i consideració cap a la persona, les mostres d’afecte,  calidesa, comprenssió, confiança i seguretat, escoltant i fent percebre que es preocupen pel seu benestar.

Hay un yo que permanece a lo largo de la vida, pero la vida es cambio las palabras que pueden ser buenas hoy pueden ser malas mañana o viceversa, el estado de ánimo cambia, los sucesos cambian, puede haber una pérdida del tipo que sea, funcional o de una persona querida o pueden pasar cosas, y lo que vale hoy, el sentido de la vida hoy puede que no sea el de mañana, tenemos que estar atentos precisamente a la persona, al momento que está viviendo.“

 Ramon Bayés

Del GAM a la Teleteràpia: transformant els espais de suport en temps de confinament

GAM Mutuam la Creueta

Els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), que existeixen des de fa deu anys a la Residència Mutuam la Creueta de Sabadell, tenen com a objectius principals oferir un espai terapèutic de suport, escolta activa i contenció a les famílies que permeti minimitzar l’impacte emocional que implica l’ingrés i/o la malaltia del seu familiar. A més a més, també esdevenen un espai psicoeducatiu en el qual es poden treballar diverses qüestions relacionades amb les demències, els canvis en les relacions o les conseqüències per a la salut, etc.

Al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, procurem aquest espai terapèutic i psicoeducatiu als familiars dels nostres residents mensualment, fins i tot en circumstàncies excepcionals com les que vivim. Així, per adaptar-nos a la situació de confinament, s’estan fent sessions telefòniques de psicoteràpia individuals, procurant seguir en la mesura del possible la seva essència tant a nivell terapèutic (afavorint la resiliència, reforçant les fortaleses i comentant les estratègies i consells d’altres familiars) com psicoeducatiu (oferint informació contrastada i consells pràctics per ajudar a gestionar l’estrès i la incertesa en aquests moments de separació).

Treball terapèutic

En la situació actual, molts dels familiars estan anticipant un dol complicat, donant per segura una situació que encara no ha arribat i que es veu agreujada pel fet que la comunicació amb la persona estimada es veu limitada (per limitació de mitjans o per la impossibilitat de la malaltia). Apareix llavors una gran aflicció davant la separació, a més de sentiments d’impotència, frustració, angoixa, culpa, ràbia, tristesa, etc. Des del centre, estem treballant per mirar de reforçar la comunicació família-resident el màxim possible amb videotrucades, missatges de veu i imatge, impressió de fotografies amb missatges, etc. A banda d’això, també es treballa la incertesa, la impotència i la por facilitant un espai d’escolta activa, de validació i de normalització de les emocions actuals. L’objectiu prioritari és aportar seguretat i oferir un espai en el quals els familiars es puguin sentir compresos, escoltats i acompanyats.

En les sessions abordem pensaments i sentiments relacionats amb les circumstàncies de la separació (l’ansietat que genera el temps de separació, l’espera d’informació per part del centre, la impotència per no poder cuidar, etc.) i els aspectes relacionals de la mateixa (què troben a faltar, què els aporta la companyia de l’ésser estimat, la solitud, la culpa, la ambivalència). Tot això sense oblidar que, per una banda, la xarxa de suport malauradament s’ha vist afectada a causa del confinament (menor xarxa disponible i augment de les demandes de persones dependents a càrrec, com infants o persones malaltes a casa) i, per altra banda,  que ha crescut, arran del confinament, l’angoixa o la incertesa laboral. Finalment, anem indagant i treballant sobre la manera d’afrontar aquest dol: si apareix evitació, negació (de manera conscient o no) i de quina manera ho encaren, procurant que aquest afrontament sigui funcional.

Treball psicoeducatiu

En funció de la situació de cada persona, oferim pautes senzilles d’autocura però també tasques relacionades amb tot el treball emocional portat a terme durant la sessió.

Les pautes d’autocura física en la situació actual comprenen aspectes com menjar i beure de manera saludable, la higiene de la son (rutines, relaxació, infusions, banys, música suau, desconnexió tecnològica), escoltar el propi cos, fer exercici físic suau, mantenir-se actiu de manera creativa (cuinar, manualitats, cuidar plantes, cosir), evitar l’abandonament físic (canvi de roba i pijama, dutxa, higiene…mantenir un bon aspecte físic), sortir a gaudir el sol en la mesura del possible (sortint a la finestra o balcó i gaudint durant una estona de com ens fa sentir el contacte amb l’exterior).

Pel que fa a les pautes d’autocura relacional, ens referim a qüestions com compartir els sentiments amb els altres (telèfon, videotrucada, xarxes, etc.), perquè encara que no estiguin presents físicament ben segur que ho podran estar emocionalment per donar suport, buscar un espai on poder estar sol quan la persona necessiti aïllar-se i desconnectar podent-ho explicar obertament a aquelles persones amb qui es conviu, o poder escriure en paper com un se sent.

Les pautes d’autocura cognitiva inclouen, entre d’altres, evitar el bombardeig d’informació a què estem sotmesos aquests dies, així com el negativisme i la violència, plantejar-se objectius a curt termini (rutines diàries, procurar una llar còmoda) o postergar (en la mesura del possible) decisions importants en relació amb la incertesa social i laboral actual.

Per últim, existeixen tècniques narratives terapèutiques que val la pena provar en aquesta situació. Per exemple,  escriure cartes a la persona que es troba a faltar o, directament, a una emoció en concret (carta a la meva ràbia, tristesa, por, solitud), recopilar escrits, poemes, cançons que ens facin pensar en la persona que trobem a faltar o que aporten un missatge que ens agradaria fer-li arribar. També dibuixar, ja que quan ens falten les paraules, de vegades, mitjançant el dibuix, podem expressar-nos de manera simbòlica… Ens pot arribar a sorprendre el resultat!