La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Tradicions i dolços típics als centres del Grup Mutuam per Setmana Santa

Com ja és costum les residències geriàtriques i centres de dia del Grup Mutuam, han passat una Setmana Santa plena d’activitats. Cada centre ha adaptat les celebracions a les seves possibilitats, per tal de garantir el compliment de les mesures de seguretat i higiene contra la Covid-19.

A Sabadell, el Centre Assistencial Mutuam La Creueta, va optar per dividir als usuaris en grups bombolla, els quals mentre elaboraven la mona, recordaven tradicions i s’explicaven els uns als altres, com celebraven abans la Setmana Santa. A més, també es van realitzar visionats de la Passió Olesa i la Missa de Rams de Montserrat.

Els altres centres ubicats a Sabadell, també van estar plens d’activitats. El Centre de Dia Creu de Barberà i el Centre de Dia Sabadell Centre, van optar per activitats manuals, on creaven els seus propis ous de pasqua per gaudir d’una ambientació festiva. A més, en aquests centres i al Centre de Dia Torre Romeu, no va faltar la típica mona de pasqua.

A una altra part del territori, el Centre Residencial Mutuam Manresa i la Llar Residència Salut Mental La Sardana, van celebrar amb un taller de cuina, concretament de rebosteria. Els usuaris i usuàries amb l’ajuda del servei de cuina, van preparar el dolç típic de l’època, les torrijas. Un taller on no només van cuinar, sinó que també van servir com a tertúlia on comentaven diferents tradicions de Setmana Santa.

Un Carnestoltes de màscares i mascaretes als centres per a gent gran del Grup Mutuam

Creueta Carnestoltes

Els centres per a gent gran del Grup Mutuam, sabien que aquest seria un carnestoltes diferent. Marcat per les restriccions i les mesures de seguretat, els professionals de cada centre, s’han adaptat de la millor manera possible.

Per la seva banda, els usuaris del Centre de Dia Sabadell Centre, que ja havien estat treballant en les seves màscares, plenes de plomes i purpurina, van lluir-les en un pica-pica al pati.  Al Centre de Dia Verdum, va fer una celebració semblant, però amb un toc més dolç, acompanyant les disfresses amb una bona xocolatada. Per la seva banda, les usuàries i usuaris del Centre de Dia Enric Casanovas, van voler donar el seu toc de color al dia, d’una manera diferent, disfressant-se de pintors. I com a la diversitat es troba el goig, els altres Centres de Dia van optar per celebracions més musicals. Al Centre de Dia Nova Lloreda es va fer una petita rua amb distància i van tenir un photocall per fer-se uns riures. De la mateixa manera, els usuaris del Centre de Dia Torre Romeu van acabar el dia amb uns quants balls i fotografies, sense fer ombra als balls del Centre de Dia Creu de Barberà.

Quant a les residències per a gent gran, el Centre Assistencial Mutuam La Creueta, va barrejar tradició amb innovació. Van fer el típic àpat de coca de llardons i botifarra d’ou, rues de professionals disfressats, photocalls i com a afegit, una activitat virtual organitzada per l’Ajuntament de Sabadell, dins del programa Cicles de Vida, on es van connectar amb altres residències de la ciutat per cantar i ballar cançons tradicionals del Carnestoltes. Per una altra banda, la Residència Mercat del Guinardó, equipament públic que gestiona Grup Mutuam, han gaudit com feia molt, amb festes sectoritzades per grups de convivència acompanyades de jocs i balls. Per últim, a l’altra banda del territori, els usuaris i professionals de la Residència Vila-seca, van unificar disfresses, i van decidir vestir-se de superherois. I mentre gaudien d’un bon vermut, van amenitzar el matí amb unes disfresses molt peculiars de dinosaures que animaven a tothom a fer uns balls.

Una gran diversitat de celebracions diferents, però totes amb una finalitat similar. Evadir-se i gaudir del moment amb una bona companyia.

El Departament de Salut confia en el Grup Mutuam per intervenir una residència per a gent gran a Barcelona

Residència intervinguda Barcelona

El Departament de Salut va intervenir el passat dimarts, 26 de gener, la Residència “Hermanas del Sagrado Corazón de Jesús y Santos Ángeles”, ubicada al carrer Bruc de la ciutat de Barcelona. Es tracta d’un centre per a gent gran de 163 places, de les quals actualment n’estan ocupades 127.  En el moment de la intervenció, hi havia 47 persones residents  positives per coronavirus.

Salut ha demanat al Grup Mutuam que es faci càrrec de la direcció del centre per tal de fer possible el control del brot epidèmic. Des d’aquesta entitat ja s’han iniciat les accions pertinents, posant-hi al capdavant una directora i incorporant-hi un equip de suport que cobreix les altres funcions principals.

Els centres del Grup Mutuam aposten per noves eines de comunicació davant les mesures de distanciament

Noves eines comunicació

La irrupció de la Covid-19 el passat mes de març i les consegüents restriccions van plantejar un gran nombre de reptes a les residències de gent gran. A banda dels estrictament sanitaris, n’hi havia d’altres no menys importants que tenien a veure amb la gestió emocional de la pandèmia i el manteniment del benestar de les persones usuàries en unes circumstàncies excepcionals que van trencar moltes dinàmiques dels centres. Al Grup Mutuam, es tenia clar que, malgrat que l’equip professional estigués afrontant una situació inimaginable, calia preservar l’estret contacte amb usuaris i usuàries i mantenir la comunicació entre aquests i les seves famílies, que han viscut i viuen amb angoixa la distància física i les mesures de protecció que s’han hagut d’aplicar. L’ús de les noves tecnologies i unes dosis importants de creativitat i de capacitat d’adaptació han estat la fórmula que a la Residència Molí – Via Favència, de Barcelona, i al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, de Sabadell, els ha funcionat per procurar que la comunitat de persones vinculada als seus centres se sentís el millor possible durant aquesta crisi sanitària.

Margarida Quintana, directora de la residència barcelonina, i Dolors Cabré, directora de la sabadellenca, segurament no oblidaran mai el moment en què tot va començar. “Era el migdia del divendres 13 quan vam rebre la notificació que havíem de tancar el centre. Hi havia força famílies, perquè era l’hora dels àpats, i les vaig dirigir cap a la planta baixa, on les vam informar de les instruccions que havíem de seguir”, recorda Quintana. A partir d’aquí, van trucar la resta de famílies per informar-les de les restriccions. A la Creueta, en canvi, un parell de dies abans de rebre la notificació, ja van començar a aplicar limitacions a les visites preveient el que els venia a sobre. “El primer dia les famílies estaven a la porta i jo em sentia com un guàrdia urbà a l’entrada, informant-les que no podien entrar-hi per la seguretat dels seus familiars. Es van quedar bastant atònits, però ningú no es va enfadar molt”, relata Cabré, que també explica que l’endemà tot l’equip es va posar a fer trucades. Els primers dies hi havia molta incertesa, i calia reaccionar ràpid per transmetre confiança a les famílies des de la transparència i la proximitat. Així, la directora de la Residència Molí – Via Favència va considerar que la millor opció -que encara avui s’utilitza- era crear un xat de whatsapp vinculat al seu mòbil professional, “de manera que tinguessin sempre informació de primera mà”. En canvi, al Centre Mutuam la Creueta van optar pel correu electrònic, ja que disposaven de les adreces dels familiars i ja hi havia una trajectòria consolidada d’utilització d’aquest mitjà. “Ara, cada divendres, els envio un mail posant-los al dia de diferents temes, des de les PCR fetes als canvis normatius aprovats, passant per les activitats del centre”, explica Cabré.

Entre la perplexitat i la resignació

La comunicació de la situació a les persones residents també era una qüestió important i complicada, sobretot tenint en compte que tothom disposava de poca informació i que es volia evitar espantar-los. “Jo crec que van reaccionar força bé, dins d’una certa perplexitat”, explica la directora de la residència del Vallès. També la directora de la residència de Nou Barris recorda que ho van rebre com una cosa estranya, però amb resignació. Totes dues coincideixen que el més dur va ser el confinament individual en les habitacions, una mesura de precaució a la qual es van veure obligades les residències de gent gran durant setmanes davant la manca generalitzada de tests PCR.

Celebracions amb protecció a la Residència El Molí - Via Favència
Celebracions amb protecció a la Residència El Molí – Via Favència

En aquestes circumstàncies, s’interrompia el fort component comunitari i relacional que caracteritza la quotidianitat d’aquests espais. “Som ens socials, en els quals hi ha molta afinitat entre les persones, contacte físic… i tot això va canviar radicalment”, assenyala Quintana, que recorda que quan van aconseguir material de protecció, els professionals anaven tan tapats que les persones usuàries no els reconeixien. Les dues directores destaquen la gran capacitat d’acceptació que tenen les persones d’aquesta soferta generació. “A mi, m’han ensenyat molt”, assegura Cabré, que atribueix al fet que hagin passat tantes dificultats la seva fortalesa emocional i recorda que la majoria porten des del març gairebé sense sortir.

Durant el confinament individual, es van haver d’adaptar les habitacions per tal que les persones residents hi poguessin fer els àpats, però també es va vetllar pel seu benestar emocional, mantenint la comunicació tot el que va ser possible i proveint-les d’entreteniment. “Les famílies jugaven un paper important -recorda Cabré- perquè els demanaven que col·laboressin portant coses adaptades als gustos del seu parent”. L’objecte, diu, es convertia en una mena de nexe amb la família. En el cas de la Residència Molí – Via Favència, tot i que els familiars portaven productes o roba que creien que els podia anar bé als usuaris, va ser el propi centre qui va facilitar tot el material d’entreteniment, sempre d’acord amb les preferències de les persones. La seva directora no oblida que una de les residents va repassar un munt de butxaques dels uniformes de molts professionals de la residència per ocupar el seu temps durant tot el confinament.

Un salt endavant en l’ús de les TIC

Tota aquesta situació les va empènyer a buscar noves eines que permetessin mantenir el contacte entre les persones usuàries i les seves famílies. Les videotrucades van jugar aquí un paper important. A Mutuam la Creueta, se’n feia almenys una per setmana per cada resident. Pel que fa a Molí – Via Favència, a causa de l’escassa cobertura telefònica que tenen al centre, el que feien més freqüentment els tècnics de la residència era gravar els usuaris enviant missatges als seus éssers estimats. “Als que no podien parlar, els fèiem fotografies i se les enviàvem”, matisa Quintana.

Les dues reconeixen que l’equip hi ha posat imaginació, però que els residents hi han posat capacitat d’adaptació, perquè la majoria no estaven gens familiaritzats amb les noves tecnologies. “Ens trobàvem amb el problema que la pantalla del mòbil era massa petita per a la seva vista i, a més, molts no entenien que tenien la seva filla a la pantalla en directe i ens parlaven a nosaltres”, rememora la directora de la Creueta. Per això, diu, van comprar una smart tv i ara hi connecten el mòbil perquè els residents puguin veure els seus parents en una pantalla de 70 polzades. “Estan al·lucinats”, afirma Cabré, que explica que les famílies els porten vídeos i fotos en un pendrive. També a la Residència Molí – Via Favència, els familiars porten vídeos per als residents, que els professionals els mostren mitjançant les tablets que els va donar el Col·legi de Metges de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona. Les directores lloen la capacitat de les persones d’adaptar-se a les noves eines de comunicació. “Moltes famílies van portar smarphones a usuaris que no n’havien fet servir mai i han après a utilitzar-los”, explica Quintana, que recorda amb un somriure que a un dels usuaris li han hagut de repara quatre cops ja. Reconeix, però, que “han fet un salt de l’analògic al digital en mesos. “Això ens ha portat a nosaltres a reciclar-nos i a pensar en les tecnologies en el món de la gent gran i també a fer una tasca d’educació amb ells”, assegura Cabré.

Contacte permanent amb l’entorn del resident

Conscients de l’angoixant situació que van viure les famílies durant els primers mesos de la crisi sanitària i de la saturació de feina que patien els equips als centres, el Departament de Màrqueting del Grup Mutuam es va oferir a establir contacte telefònic amb elles per saber com estaven i quines eren les seves inquietuds. A la residència de Sabadell, es van acollir a aquest suport, tal i com explica la directora: “van fer una mica de pont, per tranquil·litzar-les i saber què necessitaven, i elles ens ho transmetien”. Cabré assegura que aquestes trucades els van servir per saber quines famílies portaven pitjor la separació. A partir d’aquí, la psicòloga del centre, que habitualment organitza els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), les trucava per oferir-los assessorament psicològic. Això, explica la directora, s’ha mantingut al llarg d’aquests mesos i, posteriorment, s’hi ha afegit el GAM online, en què participen 4 o 5 famílies alhora.

Grups d'Ajuda Mútua online a La Creueta
Grups d’Ajuda Mútua online a La Creueta

A la residència de Barcelona, en canvi, no es van acollir al suport telefònic ofert pel Departament de Màrqueting, ja que van considerar que a les famílies els costaria d’entendre que les truqués algú que no fos del propi centre. Així doncs, van decidir ocupar-se’n ells mateixos, però establint uns horaris que ho fessin compatible amb la resta de l’activitat. “Vam comunicar que no atendríem trucades abans de les 12 h, perquè l’allau que en teníem al matí no ens permetia fer res més i teníem moltíssima feina per atendre als usuaris”, assegura Quintana, que admet que, tot i que entenien la necessitat de saber de les famílies, havien de prioritzar. La directora de Molí – Via Favència recorda que els suports que van rebre no van ser només de companys del Grup Mutuam. “L’Ajuntament de Nou Barris va estar sempre en contacte amb nosaltres i també vam tenir al costat l’Equip de Suport a famílies”, explica Quintana, que abans de la pandèmia es reunia dos cops al mes amb aquest grup integrat per 5 persones representants de cada planta per comentar la situació de cadascuna d’elles. “Abans d’enviar per whatsapp comunicacions generals a totes les famílies, ho comentava amb aquest equip que em donaven el seu parer sobre com aquestes podien rebre el missatge.

Més enllà de la comunicació general, les dues directores expliquen que el metge de la seva residència trucava cada dia als familiars d’usuaris que estaven en fase aguda o a qui se li havia detectat Covid o hi havia sospita que en tingués. “Teníem clar que ningú que no fos sanitari donaria informacions sanitàries. Especular crea alarma”, afirma Quintana.

Sempre des d’una visió de l’atenció centrada en la persona, el Grup Mutuam dona una gran importància a l’acompanyament en l’etapa de final de vida. Les mesures per contenir els contagis van dificultar molt aquest procés durant els primers mesos de la pandèmia, però hi havia una convicció ferma que no es podia deixar morir ningú sol. “Ens vam avançar al que després la normativa va establir que s’havia de fer”, recorda Cabré, que explica que deixaven entrar una sola persona a l’habitació del resident durant mitja hora i amb l’equip de protecció posat. Afegeix que, en el cas dels familiars que no podien venir perquè vivien fora, els professionals feien videotrucades des de l’habitació perquè poguessin acomiadar-se’n. “Vam tenir molt clar que si algú ens havia de dir alguna cosa, que ho fes, però nosaltres teníem molt integrada la qüestió de l’acompanyament en final de vida i del dol i les famílies ho van agrair molt”, assegura.

L’esperit blaugrana omple els centres del Grup Mutuam per Nadal

Mutuam La Creueta Barça

Aquest Nadal, l’Agrupació de Jugadors del FC Barcelona va enviar samarretes del Barça a tots els centres del Grup Mutuam. Un detall molt especial amb la intenció de solidaritzar-se amb el sector de la gent gran i la dependència, el qual ha estat un dels principals afectats per la pandèmia de la Covid-19.

Com que el lliurament no va poder portar-se a terme de manera presencial, cada centre va idear una activitat per a realitzar al llarg de les festes, on es va obsequiar els residents i usuaris amb les samarretes. Les educadores socials, les quals van tenir un paper molt important en aquesta part de la iniciativa, van deixar fluir la seva creativitat, donant lloc a una gran diversitat d’activitats. Des de les més tradicionals com bingos, trivials i sortejos a altres més innovadores com un joc dels innocents, concursos com el “respon i guanya” i altres amb una amb temàtica blaugrana més definida.

Les activitats van estar molt disputades, fent que el sentiment de satisfacció de les guanyadores i guanyadors fos encara més gran. Aquests van rebre el seu premi amb molta alegria. Però aquí no va acabar la iniciativa, l’Agrupació també va oferir als centres, fer una videoconferència amb l’exjugador blaugrana, Paco Martínez, on va compartir anècdotes i moments de la seva trajectòria al Club. Els usuaris més aficionats van recordar l’època i jugadors que va mencionar el Paco Martínez.

Sense dubte una iniciativa que va fer gaudir a tots plegats. Agraïm a l’Agrupació i a la Fundació de Jugadors del FC Barcelona per haver tingut en compte als nostres centres i aportar la seva dosi d’il·lusió durant aquestes festes.

El centre Mutuam La Creueta de Sabadell se suma al Dia Mundial de la Disfàgia

Disfàgia

El Centre Assistencial Mutuam La Creueta, sempre ha estat un centre molt involucrat al Dia Mundial de la Disfàgia. Aquest any, malgrat que les restriccions sanitàries han impedit celebrar els tallers formatius i el show cooking, que ja eren habituals durant la jornada, s’han reinventat per fer la seva aportació en la sensibilització d’aquesta patologia de la deglució. D’aquesta manera, les visites del centre, es trobaran una exposició mural a la sala de visites amb fotografies, informació i consells sobre la disfàgia i perquè aquesta no quedi de portes en dins, la Creueta ho ha reproduït tot en el vídeo que teniu a continuació:

Dia Mundial de la Disfàgia – Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Ja ha arribat el Nadal al Centre Residencial Mutuam Collserola per a gent gran

Nadal Residència Collserola

El Centre Residencial Mutuam Collserola per a gent gran, dóna la benvinguda al Nadal amb un variat d’activitats especials pel mes de desembre. Des del muntatge del pessebre fins a la decoració del centre amb treballs manuals que realitzen els mateixos residents. A més tot això ho acompanyen amb activitats com el bingo i amb el ritme de les panderetes del taller de nadales, sense dubte encara que siguin unes festes diferents, això no ha estat un impediment per omplir el centre d’alegria i festivitat. 

L’abordatge de la disfàgia en temps de COVID-19

Disfàgia

La COVID19 ens ha mostrat la cara més feroç de la pandèmia en els centres sociosanitaris, residències geriàtriques i hospitals, i ha posat l’èmfasi en persones molt vulnerables, la gent gran, i especialment en persones que requereixen cures específiques, com és el cas de les que pateixen Alzheimer, Parkinson, dany cerebral adquirit, com l’ictus, i traumatismes cranioencefàlics.

Amb aquesta introducció, pretenc enfortir i donar protagonisme als equips interdisciplinaris dels centres sociosanitaris. Hem de destacar els equips d’auxiliars i infermers/as, metges, logopedes, terapeutes ocupacionals, nutricionistes, fisioterapeutes, treballadors/es socials, personal de neteja i cuina i directius/ves, que han hagut de posar-hi el cos i lidiar amb les seves emocions, a més de portar a la pràctica protocols d’actuació, iniciatives innovadores i accions amb una visió avançada als esdeveniments i la millor de les intencions, per tal d’oferir als nostres pacients i residents la millor qualitat de vida, en moments difícils i de tensió acumulada.

Si bé cada professional, cadascun en les seves competències i les seves decisions, ha donat el màxim de si, volem posar l’accent en l’equip d’auxiliars, que ha demostrat estar a l’altura de la situació i ha tingut una mirada de compromís, ha doblegat esforços i, tal i com volem subratllar en aquest article, ha portat a la pràctica indicacions del servei de logopèdia en temps de pandèmia.

Moltes mesures i objectius d’abordatge s’havien descrit en formacions sobre el tema de la disfàgia i fins i tot s’havia pogut fer un traspàs d’informació sobre els perills que comporta un pacient amb disfàgia. Tanmateix, ara, s’hi sumava un nou ingredient: la COVID19.

Les seqüeles de la COVID19 en les persones greument afectades han presentat els símptomes següents:

– Odinofàgia (dolor que s’experimenta en empassar aliments)
– Pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte.
– Disfonies.
– Dificultats respiratòries.
– Disfàgies (dificultats per empassar qualsevol aliment)
– Afàsia
– Quadres confusionals, deterioració cognitiva, física, muscular, etc.

Segons el doctor Pere Clavé, director de Recerca de l’Hospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme (Barcelona), i president fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, un 55% de les persones afectades greument per COVID19 han presentat disfàgia i, sumat a això, riscos de desnutrició (75%) i de malnutrició (25%). Això ens parla de la gravetat de la nova realitat que estem vivint en els centres sociosanitaris i hospitals. D’aquí la importància que dins dels equips transdisciplinaris s’incorpori la figura del/la logopeda, com un agent actiu per liderar el tema de la disfàgia en l’àmbit de salut, ja que les conseqüències de no diagnosticar-la poden portar a resultats de major incidència, com: deshidratació, desnutrició, pneumònies aspiratòries, infeccions respiratòries, prolongació de l’ingrés i, en casos extrems, mortalitat.

La disfàgia no és només un problema nutricional, és una conseqüència que engloba un ventall d’impactes que van des del nutricional fins a l’emocional, sociocultural, sanitari i familiar. Si el pacient o resident no pot empassar de manera adequada, l’aliment o líquid poden anar al pulmó en comptes de dirigir-se cap a l’estómac i ocasionar-li tos, canvis de veu, reflux o pèrdua de líquid per les comissures, així com que li quedin restes dels sòlids en la llengua. Les aspiracions poden ocasionar seqüeles majors, com infeccions, febre, pèrdua de pes i pneumònies.

Eines logopeda
Eines logopeda

Per tal de fer més eficient la deglució, el professional de la Logopèdia treballa la força i la coordinació de la musculatura, la respiració i la bona coordinació deglutora. I ho fa en equip, amb tota la informació que li faciliten el metge, l’infermer i el treballador social, que anticipen el context biopsicosocial del pacient o resident, en el qual es confirmarà, mitjançant protocols MECV.V. (mètode d’exploració clínica, volum i viscositat), l’enquadrament de la disfàgia, el grau d’aquesta i la textura que requereix. Això implica un procés d’anada i tornada, tenir empatia, ser un professional resilient que dialogui amb el pacient o resident amb respecte, tenint en compte el seu cas i les seves circumstàncies, i que posi les adaptacions a la seva disposició. Segurament en aquest camí caldrà fer ajustos, agregar-hi objectius nous, quan es produeixen avenços, reorientar objectius i sobretot explicar-ho tot, amb una escolta activa i diàleg, al pacient o familiar. No és un procés curt, sinó que requereix cada dia d’una suma d’iniciatives personals.

S’haurà d’informar la família, sumar-la a aquests nous esdeveniments, donar-li eines perquè pugui construir una nova imatge alimentària del seu familiar hospitalitzat, sostenir-lo en moments d’adversitat, generar accions comunes i de compromís i, com sempre diem, “estar en el mateix vaixell” a l’hora de dur a terme un abordatge de la disfàgia.

L’observació i el seguiment del logopeda van acompanyats de la informació que l’equip d’auxiliars ens traspassa dia a dia per saber i conèixer de primera mà una realitat augmentada de com ha transcorregut la setmana. Cal conèixer si hi ha hagut alguna incidència, si s’ha necessitat reforçar i orientar al pacient o resident perquè comprengui que els objectius i les accions, tot aquest conjunt de dinàmiques, són per oferir-li una millor qualitat de vida a l’hora d’alimentar-se, que no es tracta de prohibir, sinó d’acomodar-se nutricionalment tenint en compte les textures alimentàries (nèctar, mel o púding) que se li han establert.

En aquest enquadrament d’abordatge, hem de tenir molt presents quins són els aliments més adequats i quins no s’adeqüen al pacient, ja que poden ser enganxosos, fibrosos o amb dobles textures, i poden fer que el procés iniciat es desacceleri o es reverteixi. El mateix passa, en el nostre procés de vida, amb la importància d’una adequada hidratació. En pacients amb disfàgia, és necessari adaptar qualsevol líquid amb la utilització de espessidors i aigües gelatitzades.

La tornada al domicili també implica oferir una sèrie de directrius que creïn un mapa per adaptar les indicacions donades i textures a la llar. Han de crear una rutina en la qual es contemplin, entre d’altres, seure en la posició de 90º a l’hora de menjar i beure, no parlar durant els àpats, facilitar un temps respectuós d’ingesta adequat, utilitzar adaptacions d’utensilis per facilitar la ingesta i hidratació, apagar elements distractors, com la televisió o la ràdio, etc.

Si la persona requereix un suport puntual, s’ha de donar el menjar i la beguda en una posició que permeti que qui rep el menjar i qui el dona estiguin en la mateixa línia horitzontal. A més, s’ha de motivar el receptor a mastegar, a assaborir el menjar, a empassar quan ho cregui convenient… Tot això en un marc de paciència i respecte.

Aquesta tasca que, encara que sembli senzilla, no ho és, donada les poblacions que atenem, requereix que prestem molta atenció, que mirem amb deteniment, que informem, assessorem i adeqüem el nostre llenguatge professional a la realitat de cada família.

Necessitem que el nucli familiar participi, acompanyi, conegui els assoliments i conseqüències, així com les adequacions i incidències que puguin produir-se en tot el procés de la disfàgia. I no volem oblidar-nos del/la pacient o resident que, en aquest situació inesperada, ha hagut d’estar més contingut, mirar més cap endins, amb el suport d’un equip transdisplinari al qual veia en primera instància i que l’ha estat escoltant en els seus moments d’inestabilitat i fragilitat. Ells/as han estat molt valents i molt responsables davant els ajustos que ha imposat la pandèmia (la distància social, la higienització de les mans, l’ús adequat de les màscares) i els plans de contingències han estat capaços de reduir el contacte físic, però no emocional, amb els familiars i amics.

En aquest marc d’intervenció, podem dir que cadascú ha sabut estar en el seu lloc, ha brillat amb llum pròpia davant moments de flaquesa, ha buscat el suport en l’altre, ha après a valorar la vida, amb els pros i contres que la conformen.

Com a corol·lari, podem dir que hem de donar un espai a la reflexió sobre la nostra gent gran i valorar la qualitat humana i professional dels serveis, que ha estat impecable, que ha estat de suma i multiplicació, i tenir present que, si bé hi ha hagut moments d’incertesa i d’inestabilitat davant el que significa una pandèmia, hem sabut ser proactius, reaccionar a temps i projectar tranquil·litat.

No oblidarem mai el moment en què tothom formava part del passadís humà de les zones vermelles de les sales d’hospitalització quan un pacient o resident superava la COVID19 i li oferíem un aplaudiment sorollós amb la consigna de seguir endavant en el procés de rehabilitació. Aquestes escenes les guardarem en la nostra memòria i faran que sentim que hem complert la nostra tasca.

 

Daniel Rodríguez Boggia

Logopeda

Centre Assistencial Mutuam La Creueta / UEN

Col. 08-976

Fonts:

https://www.clc.cat/pdf/module_28/10015522/Pautas-para-logopedas-en-la-atencion-a-la-persona-con-SARS____MqSN2GyRb2PKGccyHwXQ_es.pdf

 

Meditant amb la gent gran: l’experiència a Mutuam Collserola i Mutuam Güell

Meditació

El Mestre Xavier Puigdevall em va suggerir fa uns anys: “Ves a una residència de gent gran i porta-hi la meditació, surt de l’Escola, de la zona de confort”. Així va ser com a finals del 2015 va començar el “Grup de Meditació Apartaments Collserola”. Tot un procés per aprendre, abaixar el cap, empatitzar, conèixer la vida quotidiana dels seus participants, la seva saviesa, les seves vivències… Deixar la teoria i anar a la pràctica per aprendre a caminar caminant.

Les primeres trobades eren quinzenals; no van funcionar. Es perdia el contacte i el millor va ser fer-ho setmanalment, els dilluns de 16,30 a 18h. L’espai, un lloc silenciós i ampli (la Sala Club Social reservada per a nosaltres), sense grans decoracions, confortable, amb unes butaques còmodes, asseguts en rotllana, l’olor agradable de l’encens, algun cop amb la llum d’una espelma.  Van anar degustant el caliu del grup, la confiança, obrint-nos a poc a poc, estimant-nos, meditant junts,  abaixant el cap i dedicant els beneficis als éssers propers. Practicant l’abraçada i els petons entre nosaltres després de cada sessió ens ajudava a mantenir l’escalf fins a la propera trobada.

Era un dia especial per a les persones del grup, s’arreglaven amb els millors vestits: feien goig. Començar amb una música relaxant o clàssica ens ajudava a calmar la ment. La postura recomanable: seure en una butaca sense braços amb les mans recolzades sobre les cuixes o agafades al centre. Els ulls tancats, llevat que ens agafés el son, i mantenir la mirada horitzontal, que no fes mal la nuca. Més d’un cop hi havia persones que es relaxaven tant que s’adormien. Feien el mateix procés de relaxació i calma. Tot plegat ens permetia deixar anar i sentir-nos més buits; una buidor no pas sinònim de pobresa i escassetat, sinó de lleugeresa i llibertat.

Un cop la ment calmada, es va anar introduint a cada sessió l’hora del conte. S’entregava un escrit il·lustrat, normalment un conte, com un recordatori per a tota la setmana. Va ser un mitjà per obrir-nos, parlar de les seves coses: què pensaven, records de la seva vida que, en expressar-los, s’anaven netejant; amors oblidats, paisatges inspiradors, viatges a la seva infantesa, trobades amoroses dels seus pares, retrobament i reconeixement del seu amor als  familiars i amics morts… Tots aquests comentaris donaven un nou sentit a la seva vida, descobrint i reafirmant la saviesa acumulada al llarg dels seus anys.

Les lectures eren un entrenament de la ment i del cor per tal de viure la seva quotidianitat d’una forma més centrada i amable, acceptant, com es podia, el que s’anava presentant en cada moment.

Posteriorment, una meditació acompanyada de música per potenciar l’agraïment cap a les persones que els acompanyaven –familiars, cuidadors, amigues, etc.– i cap a ells mateixos. Al llarg de les sessions es va anar ampliant aquest agraïment, fins i tot cap a aquelles persones amb qui no tenien o no havien tingut una bona relació.

Sempre acabàvem la sessió ajuntant les mans al pit, abaixant el cap i dedicant els mèrits de les pràctiques a les persones que patien. L’abraçada i petons entre tots nosaltres es va instaurar com una manera dolça de cloure la trobada. Es diu que la meditació transforma les persones en més amables, tolerants i compassives… Cada vegada que ens acomiadàvem vam comprovar que era ben cert: gaudir d’aquesta escalfor humana, del silenci presencial en la meditació de la gent gran, ha estat un regal en el meu camí espiritual.

Sessió rere sessió, la meditació es va anar obrint camí fins a consolidar-se com una dinàmica que formava part de la quotidianitat setmanal de la gent gran. Quan ja portàvem gairebé un any fent l’experiència, es va tirar endavant, conjuntament entre el personal totalment entregat de la Residència Collserola i el Grup de Meditació de l’Escola de l’Ésser, un acte que va suposar una nova embranzida a la iniciativa: el 30 de gener del 2016 vam organitzar el dia de la No violència i la Pau. Una mostra dels treballs que la gent gran havien fet als seus tallers vestien la sala, on vam projectar un audiovisual: “La pràctica d’Atenció: La Mirada Innocent”, del Mestre Xavier Puigdevall. Amb el cor ben obert i la innocència als ulls, després de la visualització del preciós audiovisual, es va fer la lectura d’uns escrits a càrrec d’una persona del Grup de Meditació Apartament i una persona del grup de Meditació Escola de l’Ésser i es van lliurar uns fulletons amb imatges de nenes i nens innocents. A més, vam fer una meditació conjunta acompanyada d’unes músiques, dues cançons que van arribar al moll de l’os de l’ànima de tots els assistents: “Thula Baba” de Pumeza i el Mantra “Yemaya Assessu”.

L’acte es va anar tancant com sempre: d’una manera dolçament alegra. Ben acompanyats d’un bon esmorzar, beguda i pastes, van tenir lloc les trobades, abraçades, tertúlia, comentaris molt sucosos entre la gent gran i els membres del grup de meditació de l’Escola.

A partir d’aquesta experiència es va crear un altre Grup de Meditació a la Residència Collserola, portada per dues persones del grup de meditació de l’Escola (la Maria i el Carles) i personal de la Residència.

Es va obrir també un altre Grup de Meditació als Apartaments Güell, portat per dues persones més del grup de Meditació de l’Escola (el Jose i la Charo). El Jose expressa així la seva vivència: “Mi experiencia meditativa con la gente mayor al principio fue una manera de dar altruistamente, que se convirtió después en un intercambio donde recibíamos tanto o más de lo que entregábamos, dábamos amor y recibíamos más… Uno de los momentos que más me gustaban era al acabar la meditación de cierre, donde ellas me decían que se quedaban tranquilas, calmadas y con mucha paz. Yo sentía lo mismo. Nos despedíamos siempre con abrazos, besos y palabras de agradecimiento en ambas direcciones. Recuerdo esos momentos con cariño y amorosidad”.

L’experiència de la Charo és aquesta: “Va ésser molt enriquidor i nutritiu, deien que els donàvem molt, i la veritat és que eren elles qui ens donaven al meu company i a mi. Vaig aprendre a valorar encara més l’entrega i energia de la Pilar, era com una filla em deia… I així la sentia, com una mare amorosa. De la Maria recordo la seva força i determinació. La Josefina una dona delicada i tendra amb capacitat d’escoltar. La Belen de tot en feia broma i posava la “chispa” al grup. La Conxita va lluitar fins al final amb decisió i coratge, vaig aprendre d’ella això, junt amb com és d’important cuidar la família amb els petits detalls”.

Va sortir la necessitat d’una trobada quinzenal entre els coordinadors per supervisar com anaven els grups, què ens passava a nosaltres… I de mica en mica es va anar creant material, compartint músiques, meditacions… Tot plegat va suposar un aprenentatge com a meditadors més creatius, amables i bondadosos; un començar a integrar vivencialment el que és la benevolència, la bodhicitta i la compassió a partir de la pràctica.

Una trajectòria de contes, músiques, recull de frases il·lustrades del llibre del Mestre Xavier, celebracions d’aniversaris, Nadal, Sant Jordi, comiats de persones que havien mort, trobades amb familiars, etc. Un projecte que ha anat creixent a mesura que els cors dels qui hem tingut la sort de participar-hi s’han anat obrint en dolçor, humilitat i entrega.

Després de l’explicació, m’aturo i tanco els ulls amb el propòsit de recollir allò essencial que he après amb aquesta iniciativa. I em venen molts comentaris, salutacions de la gent gran, així com petits moments viscuts amb ells que em dibuixen un somriure. Autèntics regals com quan, amb un to càlid i directe, sense prejudicis, amb amabilitat respectuosa i amb honestedat assertiva, em deia sense embuts la Isabel quan els posava alguna peça musical: “Aquesta música… hi ha una versió més harmònica”. O quan em saludava el Ramon en arribar al grup: “Hola, jove!”. Amb aquella mirada dolçament brillant mentre tot somrient em donaven la mà amb una calidesa i suavitat que no s’obliden. O quan la Rosa va obrir al grup que, quan estava a l’habitació i se sentia sola, s’imaginava que estàvem tots junts meditant i això li feia sentir un caliu que la tranquil·litzava. O quan la Marisa, una persona invident, amb tot la seva energia i entusiasme, en arribar al grup gravava un àudio dels seus pensaments, les seves poesies. Els llegíem i ens enriquíem després d’haver-los copiat i escrit. O quan la Rosa practicava la meditació del Timo i expressava que aquella pràctica l’alliberava del dolor.

La Mercè i la Rosa M. em diuen que segueixen posant en pràctica l’atenció a la respiració, les passejades totes dues al bosc, contemplant els arbres i el garrofer, respirant profundament i els va molt bé. La M. Teresa assenyala les meditacions connectant amb la llum interior. Durant el confinament l’ha practicat, principalment quan el seu home, el Ramon, ha fet el viatge cap el seu origen, cap a la llum. Em diu que quan ens retrobem podrem retornar amb aquesta pràctica.

La M. Antònia, quan jo no hi podia assistir, era qui portava la sessió meditativa. Ha expressat que ha experimentat un pas endavant en la introspecció i el coneixement d’ella. Un lloc de reunió on no es demana res; un lloc de recolliment i disposició a obrir el cor i la ment, vivint noves i profundes experiències, arribant al retrobament amb la seva ànima i el seu cor, en la seva essència més primigènia. Un anar endavant etern.

La Cloti i la Isabel recorden les meditacions amb una sensació de benestar molt agradable i positiu. La Cloti havia traduït una versió al castellà de El Petit Príncep, i quan el llegia amb una dolça innocència que li sortia del cor ens posava a tots els oients la pell de gallina.

Llegíem també fragments tan bonics com aquest del llibre ‘Diguem-nos coses boniques d’en Carles Capdevila’: “Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món.

Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part  positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”. No puc oblidar tants altres moments que m’han ajudat a abaixar el cap, sentir-me un principiant. Anava a ensenyar meditació a la gent gran i em vaig trobar aprenent de la seva generositat, humilitat, bondat, valentia, el seu saber acceptar el present, la seva devoció i la seva innata bodhicitta.

Vull enviar un agraïment a totes les persones meditadores del grup, als col·laboradors.  M’han ajudat a reafirmar més clarament en el camí espiritual, tocant de peus a terra, amb el cor i amb l’ajuda dels de Dalt.

Durant el confinament fins ara continuem tenint contacte per telèfon i whatsapps amb les persones grans i els seus familiars… Esperant que les condicions siguin propícies per reprendre presencialment la nostra pràctica meditativa en grup.

Toca anar acabant l’escrit. No és fàcil tancar una cosa que t’estimes. Saber dir adéu és una de les moltes coses que he après de la gent gran, la qual molt abans que no pas jo ha hagut de deixar anar a persones estimades, que han emprès el seu retorn a la llum; prenc bona nota de la saviesa, no només de deixar anar, sinó també la de quedar-se amb l’empremta de bondat dels qui han marxat. La gent gran té una capacitat d’acostar-se a la bondat i de perdonar sense miraments, directa al cor, davant la qual només puc baixar el cap.

El reconeixement sincer cap a tot allò après en aquesta experiència em permet, ara mateix, fer un pas més en l’agraïment profund i amorós als meus Mestres. Sovint, quan llegíem el conte en la meditació amb la gent gran, em naixien comentaris dels meus pares, dels meus Mestres, de la meva dona, del meu fill, de les meves netes… i s’entrellaçaven amb les seves vivències. Tot seguit naixia la seva curiositat i em preguntaven aspectes de la meditació, dels Mestres… compartíem una estona de pau,  de tranquil·litat, no s’havia de fer res, tot fluïa. Un goig… Mil gràcies.

Albert Colomer Rovira

Especialista en meditació de l’Escola de l’Ésser d’Empar Fresquet i Xavier Puigdevall. Ha fet de voluntari impartint sessions a Mutuam Güell i Mutuam Collserola.

Podeu llegir al nostre blog un article anterior d’Albert Colomer: Meditar: deixar anar i veure-hi clar.