Concentració, nervis, complicitat i bon rotllo. Així acostuma a ser el “No jubilis la memòria”, que organitza la Fundació Mutuam Conviure de des de fa més de 15 anys. “Es tracta d’una jornada pensada per promoure el manteniment de les capacitats cognitives de la gent gran, sobretot de la memòria”, explica l’Abril Rovelo, que forma part de l’equip de Màrqueting i Comercial del Grup Mutuam i coordina el projecte. L’esdeveniment és la culminació d’una competició que ha arrancat uns mesos abans. En aquesta, les persones usuàries d’espais i casals per a la gent gran de la ciutat de Barcelona participen en torneigs interns de diferents activitats. Després, les guanyadores i guanyadors s’enfronten en una gran final, que enguany tindrà lloc el 5 de juliol a l’Auditori AXA de l’Illa Diagonal.
La competició sana i les ganes que hi posen tant de persones que hi participen com l’organització, han convertit aquest acte en tot un clàssic. Així que no és estrany que els tres anys d’aturada obligada a causa de la covid-19 s’hagin fet notar. Aquest 2023, per fi, el “No jubilis la memòria” torna renovat i amb més força que mai.
Jugar i divertir-se per treballar les funcions cognitives
Fomentar l’envelliment actiu i saludable sempre ha estat al centre de les accions del Grup Mutuam. És per això que fa anys va començar a organitzar una jornada en què l’equip de neuropsicòlogues de l’entitat conduïa diversos tallers per fer exercitar la memòria de centenars de persones grans provinents de diferents centres i col·lectius. “Després de tant temps en el sector, disposàvem dels coneixements i els professionals indicats i volíem posar aquesta expertesa al servei de la ciutadania”, afirma. El 2010 el format va adoptar un caire més lúdic i es va convertir en el campionat que, amb algunes variacions, coneixem avui dia.
Actualment, el “No jubilis la memòria” reuneix diversos campionats diferents: de dòmino, de ball en línia i, des d’aquest 2023, de Rummikub. “Els jocs s’han escollit perquè potencien l’atenció, l’anàlisi, la planificació i l’estratègia“, diu l’Abril. Per la seva banda, el ball en línia “promou la socialització, la coordinació i, com que s’han d’aprendre una coreografia, també la memòria.” El seu objectiu és conscienciar la gent gran i la societat en general sobre la importància d’exercitar les capacitats cognitives. Un propòsit que s’alinea amb el compromís del Grup Mutuam envers l’educació i la sensibilització, que recull el seu Pla de Responsabilitat Social Corporativa.
La Fundació Mutuam Conviure, millorar la qualitat de vida de les persones grans
A través de la promoció d’accions destinades a exercitar les capacitats cognitives, la Fundació Mutuam Conviure busca millorar la qualitat de vida de les persones grans i fomentar la seva participació en la societat. La prevenció de la discapacitat i la dependència és un dels seus objectius primordials. Per això, la consolidada jornada ‘No jubilis la memòria’ és una de les seves activitats insigne. “L’ambient que es crea és molt bonic”, observa l’Abril. L’oportunitat de passar una bona estona amb els companys és un dels punts forts de l’esdeveniment. A més, socialitzar també és una altra manera d’afavorir el treball cognitiu. “Al final, a banda d’una jornada per promoure l’exercici de les capacitats cognitives, el No Jubilis és com una gran festa: els participants hi venen a jugar, a ballar, a trobar-se”.
El Grup Mutuam, a través de la seva Fundació, vol crear un impacte positiu en la vida de les persones grans que viuen al nostre país. Per aquest motiu, moltes de les activitats que organitza van dirigides al conjunt de la ciutadania i no només als mutualistes. Així, la participació en el “No jubilis la memòria” està oberta a usuaris i usuàries dels casals i espais per a gent gran de la ciutat de Barcelona gestionats per l’Ajuntament, la Generalitat i l’Obra Social ‘la Caixa’. La convocatòria també s’estén als sèniors d’altres entitats amb què col·labora el Grup, com el Col·legi de Metges de Barcelona, el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, Clínicum i Vital Seguro. A més, per descomptat, hi participen els centres de dia i les residències de Grup Mutuam.
El compromís amb la promoció de la recerca, impulsa a la Fundació Mutuam Conviure, a convocar un any més el Premi de Recerca d’Atenció a la Dependència, el qual arriba a la seva 5a edició. Aquest està dotat amb 6.000€ per a contribuir en la millora en l’àmbit dels serveis d’atenció a la gent gran i l’atenció a la dependència. Hi poden participar tots els professionals, de forma individual o col·lectiva, que desenvolupin la seva activitat en qualsevol centre o servei de l’àmbit establert a Catalunya.
La data límit de presentació dels projectes és el dilluns 4 de setembre de 2023. El jurat estarà format per cinc persones proposades per la Fundació Mutuam Conviure i el veredicte es donarà a conèixer en el marc de 6a Jornada d’Atenció a la dependènciaque organitza l’entitat i que se celebrarà el 20 de setembre.
L’edició 2023 del curs de formació continuada organitzat per la Fundació Mutuam Conviure des de fa 34 anys, està pensat com una eina necessària i imprescindible per mantenir i actualitzar els coneixements entorn diferents disciplines, que han de dur al professional sanitari a una millora del seu nivell de coneixements científics i acadèmics i de la seva capacitat i qualitat assistencial.
Per això, la Fundació organitza aquest curs amb l’ànim de difondre pràctiques i models d’excel·lència, tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari. Aquesta formació continuada acreditada, va dirigida fonamentalment a professionals de la medicina, infermeria, farmàcia, treball social, fisioteràpia, psicologia i a tots aquells professionals que per la seva activitat, estan relacionats o interessats en l’àmbit de l’assistència sociosanitèria.
Enguany les sessions d’aquesta edició es celebraran de nou en format webinar, que tindran lloc els dissabtes, en sessions matinals un cop al mes, entre gener i maig.
La sessió inaugural està prevista el dissabte 14 de gener de 9.15 a 11.30h, amb les intervencions d’Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment (UAB) amb la ponència “Fragilitat: del concepte a la pràctica”, i de Lourdes Mateu, internista, cap de la Unitat Covid de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. amb el tema: “Long Covid: què en sabem ara?”.
Consulta la resta de ponents i tots els temes que tractaran en aquesta nova edició. Una bona ocasió per ampliar els teus coneixements, d’una forma molt còmode.
La Fundació Mutuam Conviure va lliurar el passat 22 de de novembre, en el marc de la 17a Jornada Sociosanitària, els Premis de Recerca d’Atenció Sociosanitària, que promou des de fa 21 anys.
Una edició més, els premis es reparteixen en dues categories i estan dotats amb 6.000 euros. Un està destinat a projectes que porten a terme entitats d’aquests àmbits a Catalunya i l’altre, a projectes que es porten a terme en els centres i serveis del Grup Mutuam. El lliurament es va fer en el decurs del consolidat webinar del sector sociosanitari i el doctor Antoni Salvà va fer la lectura de l’acta del jurat.
Esther Ferrer, PADES.
Per una banda, en la categoria de premis de recerca per a professionals de Catalunya, el projecte escollit va ser ‘Avaluació de l’impacte en resultats de salut d’un programa de telemonitorització en els usuaris del Programa d’Atenció Domiciliària Equips de Suport (PADES). Projecte Home Connect’. L’havien presentat la Corporació de Salut del Maresme i la Selva (CSMS) i el Programa d’Atenció Domiciliària Equips de Suport (PADES).
Samira González, HSS Mutuam Girona.
Per altra banda, en la categoria de premis de recerca per a professionals del Grup Mutuam, el projecte guanyador va ser ‘Avaluació de la usabilitat d’un programa de teleneurorehabilitació en persones amb patologia neurològica: Adherència, seguretat i satisfacció de pacients’. En aquest cas, l’havia presentat l’Equip de rehabilitació de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona.
Accèssit per a un projecte dels PADES
Així mateix, atesa la qualitat dels treballs presentats enguany als Premis de la Fundació Mutuam Conviure, en la modalitat professionals del Grup Mutuam es va concedir un accèssit al projecte: ‘Utilització d’ecògraf portàtil en equips d’Atenció Pal·liativa Domiciliària. Estudi Descriptiu Prospectiu’. Els responsables d’aquest projecte són els Equips PADES Mutuam Barcelona.
Emma Costas i Adrià Oller, PADES Mutuam Barcelona
Finalment, des del Grup Mutuam, volem felicitar tots els equips guanyadors i agraïr la participació al conjunt d’equips que han presentat propostes al certamen.
Fins a 330 persones van connectar-se a la Jornada Sociosanitària que va organitzar la Fundació Mutuam Conviure en format webinar el passat 22 de novembre i que, en aquesta 17a edició, va tenir com a protagonista la salut mental en la vellesa. Dos ponents principals i una taula rodona amb tres experts van omplir de contingut una trobada ja referent en el sector sociosanitari català.
Com ja és habitual, el president de la Fundació Mutuam Conviure, el doctor Miquel Vilardell, va ser l’encarregat de donar el tret de sortida de l’acte. Com a introducció al tema escollit aquest any, va subratllar la importància de la salut mental per mantenir la salut global i va assenyalar com la pandèmia ha fet que les emocions sortissin a la llum.
La salut mental des de la psicogeriatria
Marta Chandre
La nova directora sanitària del Grup Mutuam, Marta Chandre, va donar la benvinguda a ponents i assistents i, tot seguit, va presentar el primer conferenciant. Víctor Pérez, metge i cap del Servei de Psiquiatria del Parc de Salut Mar, va aportar la seva mirada des de la psicogeriatria i les neurociències sobre l’expressió de la malaltia mental en les persones grans.
Va reconèixer que, tot i que la depressió és molt freqüent en aquest segment de la població, li sorprenia que no ho fos encara més donada la gran quantitat d’esdeveniments negatius que viuen. Així mateix, va tancar amb un missatge optimista, recordant que estudis recents evidencien una disminució de la prevalença de la demència.
Després de la primera ponència de la Jornada Sociosanitària, Antoni Salvà, com a membre del jurat, va anunciar els projectes guanyadors de la 21a edició del Premi de Recerca d’Atenció Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. Tot seguit, va començar la taula rodona, centrada en ‘L’abordatge dels trastorns mentals en l’àmbit de l’Atenció Intermèdia’ i moderada per Montse Camprubí, directora de la Residència Mutuam Manresa i de la Llar Residència de Salut Mental La Sardana.
Necessitats assistencials singulars
Aquest espai va comptar amb les intervencions d’Anna Olivé, metgessa psicogeriatra de l’Hospital Mare de Déu de la Mercè Germanes Hospitalàries; Montse Perelló, coordinadora mèdica i responsable de la Unitat de Trastorns de Conducta al Centre Assistencial Mutuam Collserola; i Manel Sánchez, cap de Servei de Psicogeriatria de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell. Tots tres van coincidir, en el torn de respostes a assistents, en el fet que fan falta centres amb les logístiques i els equips professionals adequats per a atendre les necessitats de persones majors de 65 anys amb problemes de salut mental.
Anna Olivé
Montse Perelló
Manel Sánchez
El segon ponent de la jornada va ser Joan Vegué, psiquiatre i director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut. En la seva intervenció va fer un repàs de les estratègies de futur per a l’abordatge dels trastorns mentals en les persones d’edat avançada i institucionalitzades. El ponent va assegurar que, des del Pla Director, es pretén avançar cap a un canvi de paradigma i cap a un model assistencial més comunitari, participatiu i preventiu.
Joan Vegué
Atenció intermèdia en construcció
El director del Grup Mutuam, Francesc Brosa, va protagonitzar la part final de la Jornada Sociosanitària, en què va subratllar que, en el temps que fa que se celebra aquesta, el sector ha evolucionat de manera significativa i que la pandèmia ha accelerat els canvis. “Ara –va afirmar en relació a l’atenció intermèdia– hem de tirar endavant de manera decidida aquest transformació i s’han de donar els instruments perquè el canvi es pugui fer plenament”.
Podeu accedir aquí a la gravació inetgre de la jornada webinar.
La Fundació Mutuam Conviure, fidel al seu propòsit d’impulsar el coneixement que permeti millorar la qualitat de les persones grans, ha aconseguit convocar més de 200 professionals a la seva 5a Jornada d’Atenció a la Dependència. Celebrada en format virtual, la trobada ha comptat amb les conferències de Javier Yanguas, director científic del Programa de Gent Gran de la Fundació “La Caixa” i director de projectes d’Aubixa Fundazioa, i de l’arquitecte Marc Trepat, director general de BTA Arquitectura, especialitzada en creació d’entorns per a gent gran. A més, hi han participat diversos professionals del Grup Mutuam, que han aportat les seves experiències en una taula al voltant de com s’està avançant en l’atenció als centres residencials.
El tret de sortida de l’acte l’ha donat el president de la Fundació, el doctor Miquel Vilardell, que ha subratllat l’aprenentatge que s’ha produït en les residències sobre com fer front a la Covid i ha reivindicat que no es retallin ara els recursos públics, perquè les necessitats no han disminuït. Seguidament, Javier Yanguas ha entomat el repte d’esbossar com ha de ser el model de cures i quin ha de ser el rol social de la gent gran en un futur proper marcat per l’envelliment de la població. El ponent ha afirmat que ens trobem davant d’un canvi de paradigma en l’aproximació a la vellesa i que cal una mirada més compassiva i personalitzada, així com preservar la solidaritat intergeneracional.
La visió des de les residències
En la taula d’experiències, moderada per Anton Molas, director de l’Àrea Residencial del Grup Mutuam, professionals de l’entitat han exposat diferents models i eines que ja estan fent servir en les residències per tal de millorar la qualitat de vida d’usuaris i usuàries i d’oferir una atenció més centrada en les persones. La psicòloga Ana M. Rubio ha explicat el concepte d’Ikigai i com l’estan aplicant al Centre Assistencial Mutuam La Creueta; la fisioterapeuta Anna Jiménez ha exposat com treballen la rehabilitació amb el Mètode Perfetti al Centre Residencial Mutuam Manresa; Maria José Guirao, auxiliar de geriatria, i Adela Mas, neuropsicòloga, s’han centrat en l’ús de NEURON-Up i tauletes que estan portant a terme al Centre de Dia i la Residència Vila-seca; i, per últim, la psicòloga Isabel De La Fuente ha relatat l’experiència de l’arribada dels Equips d’Atenció Psicosocial Mutuam Barcelona impulsats per Fundació La Caixa a les residències del Grup.
Marc Trepat, director BTA Arquitectura
La segona conferència de l’acte ha estat a càrrec de Marc Trepat, que ha apuntat les principal línies que haurien de guiar l’arquitectura dels centres residencials del futur a partir de l’experiència de visitar-ne alguns de referència als països nòrdics i centre-europeus i als Estats Units. El ponent ha assegurat que una arquitectura que tingui en compte l’Atenció Centrada a la Persona ha de partir de les característiques de les persones que hi residiran per tal que hi puguin desenvolupar les activitats quotidianes i la seva història de vida.
Francesc Brosa, director del Grup Mutuam, ha tancat la Jornada d’Atenció a la Dependència amb agraïments a les persones que hi han participat. Així mateix, ha subratllat la necessitat que la societat i les administracions públiques s’organitzin per poder donar resposta a les noves necessitats i reptes que planteja l’envelliment de la població.
Mireia Puig, cap del Servei d’Urgències de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va impartir una xerrada en el marc de la 4a sessió del Curs de Formació en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘Maneig de les urgències geriàtriques’, la metgessa internista va parlar del model que ja estan aplicant i dels reptes que ha d’afrontar l’atenció d’urgències davant l’envelliment de la població.
Abans d’endinsar-nos en la qüestió del maneig de les urgències geriàtriques, cal situar-nos, a partir d’algunes dades que ens ofereix l’IDESCAT, en l’escenari social i demogràfic en què ens trobem, ja que té un impacte en el sistema sanitari i en els serveis d’urgències. L’esperança de vida actual se situa en els 83,5 anys i hi ha un 19 per cent de la població que té més de 65 anys. Per al 2050, la previsió és que aquest segment arribi a representar el 33 per cent de la població i que, entre un 12 i un 15 per cent, superi els 80 anys. Actualment, el 46,3 per cent de les dones i el 28,1 per cent dels homes majors de 75 anys tenen algun grau de dependència i el 13,3 per cent de les dones i el 4,4 per cent d’homes reconeixen tenir un baix suport social. Altres dades que ens ajuden a configurar aquesta radiografia són que el 36% de les persones majors de 80 anys viuen soles i que al nostre sistema sanitari tenim una important mancança de llits d’aguts.
La vellesa s’associa a malalties cròniques, demència, dependència i polifarmàcia i, per tant, a unes altes necessitats sanitàries, d’urgències i d’hospitalitzacions, que impliquen una despesa elevada. Les patologies que generen més consultes en l’ancià fràgil són les reaguditzacions de malalties cròniques, la presència de caigudes o els problemes de salut relacionats amb els medicaments. Són problemes fàcilment evitables però que generen una alta morbiditat. Sabem que la solitud i la pobresa es relacionen amb una salut pitjor i amb més visites a urgències. L’estabilitat en la salut i el benestar és un equilibri difícil entre la malaltia, l’autocura, l’acompanyament i l’ús correcte de fàrmacs. A més, l’atenció en el sistema actual de salut és molt sovint reactiva i, tot i que ho intentem, ens costa comunicar-nos amb els diferents actors del territori i de vegades fallem en la cura i la prevenció.
Més ingressos i més riscos
Un informe del Regne Unit ens mostra com l’atenció d’urgències augmenta progressivament i com això es relaciona amb la disminució de llits d’aguts. L’única manera que té el sistema de donar-hi resposta és augmentant l’ocupació de llits d’hospital i això implica un augment dels esdeveniments adversos. El mateix informe reflecteix que l’increment de les urgències genera un increment d’ingressos hospitalaris encara més important que es correspon, sobretot, als pacients més grans, però que també està relacionat amb les condicions de salut. És a dir, estan ingressant més aquells pacients que tenen comorbiditats associades.
L’escenari demogràfic i de les urgències a Catalunya és el mateix que dibuixa l’informe del Regne Unit. Així, entre el 2015 i el 2019 es va produir un increment del 13,5 per cent de l’atenció d’urgències. De les gairebé 8 milions d’urgències ateses el 2019, un 47,5 per cent van ser a hospitals. Aquest situació té un gran impacte en el sistema sanitari, ja que l’ingrés hospitalari és el recurs més car i aquesta alta ocupació dificulta l’accés a la programació i a altres activitats que també són importants per a la població general i empitjora la seguretat i la qualitat de l’atenció. Així mateix, té un impacte sobre el pacient ancià, que sabem que pateix de manera especial quan està sotmès a un entorn urgent i hospitalari.
Les previsions a nivell mundial indiquen que l’envelliment poblacional i les pandèmies faran que es produeixi un creixement anual en la freqüència d’urgències hospitalàries i en l’ús dels serveis d’emergències mèdiques. Fins que no transformem el sistema sanitari això es mantindrà així. Les característiques particulars de la medicina d’urgències, amb uns circuits i professionals preparats per treballar en unes circumstàncies determinades, configuren un entorn advers per atendre aquesta població envellida. El nostre funcionament està enfocat a prioritzar i descartar, en primer lloc, les patologies que són temps-dependents i, en segon lloc, a buscar els diagnòstics importants i fer l’avaluació pausada de la situació. L’estada a urgències pot ser, de fet, un entorn molt traumàtic i amb riscos per a una persona gran i vulnerable, tal i com reflecteix aquesta il·lustració d’un metge d’atenció primària britànic.
Hem de plantejar-nos un canvi de paradigma, entenent que les urgències estan pensades per atendre un ampli ventall de població i no poden canviar, perquè han de seguir fent la tasca per a la qual han estat creades, però han de ser capaces també de generar un entorn segur i d’atenció resolutiva per als pacients ancians. Hem d’aconseguir encaixar una atenció específica a aquest segment de la població en l’escenari global que necessàriament han de ser les urgències generals.
Visions diferents
Tanmateix, ens falta teoria sobre quines són les millors estratègies i models i, sens dubte, tenim també la dificultat de traslladar-ho a la pràctica clínica. Des del punt de vista de qui i com es farà, trobem dos marcs conceptuals. El primer concep uns serveis d’urgències que operen normalment i en què hi incideixen uns equips altament experts a fer avaluació geriàtrica i de la fragilitat. Aquest marc té com a limitació important que, si aquesta tipologia de pacient no es detecta, l’equip no hi intervindrà mai i, sobretot, que és molt complicat que aquests equips estiguin funcionant 24 hores al dia i set dies a la setmana. El segon model, que és cap a on sembla que ens estem dirigint, proposa unes urgències geriatritzades, en què hi ha equips professionals multidisciplinaris capaços de detectar aquests pacients i aplicar processos, potser no tan excel·lents com el model anterior, però experts i de proveir aquesta avaluació específica i atenció adaptada. En aquest marc, l’atenció d’urgències i l’específica geriàtrica s’han de fer d’una manera simultània. Les eines no estan encara clarament identificades, però han de ser senzilles, adaptades a la urgència i pensades per a persones formades però no expertes. Respecte a la població, cal veure com se selecciona, ja que no tots els pacients geriàtrics que atenem a Urgències han de passar per una avaluació geriàtrica multidisciplinària.
Com ja he assenyalat, el procés d’Atenció Urgent Adaptada ha de ser simultani al procés d’atenció clàssic d’urgències i, a la tria, hem de detectar la població a avaluar. Les eines no les tenim identificades, però cal buscar-ne d’adequades al nostre entorn. No hi ha models de triatge que incorporin aquesta selecció de pacients. Les necessitats s’han d’identificar mitjançant una avaluació integral àgil, que no serà completa però que ha d’utilitzar instruments pensats per a la urgència i per ser utilitzats per professionals de la medicina i la infermeria però també del treball social i la farmàcia. L’objectiu final és fer una presa de decisions que ajusti la intensitat diagnòstica-terapèutica a les necessitats identificades i ho faci en un entorn adaptat que permeti fer prevenció dels riscos i un pla de cures específic que eviti l’aparició de delirium. Tota aquesta avaluació s’ha de poder traslladar, quan el pacient marxi, al següent equip que l’atengui. Així doncs, per completar adequadament aquesta atenció urgent, hem de generar actuacions coordinades, fins i tot en el malalt que ja ha marxat, amb aquest entorn post-hospitalari.
Reptes pendents
Al davant, tenim tot un seguit de dificultats que hem d’afrontar. Respecte a la manca d’eines, el que estem fent és utilitzar-ne algunes que estan pensades per a un entorn no-urgent, però que són flexibles, i les estem adaptant, i alhora estem generant-ne de noves. No obstant això, falta molt coneixement científic i això és una limitació important. Pel que fa a les presentacions atípiques que poden tenir les malalties agudes en els malalts grans, tenim el repte de formar els i les professionals perquè sàpiguen identificar-les. Una altra dificultat per enfocar correctament els processos urgents és l’alta prevalença dels trastorns cognitius, així com la presència de comorbiditats.
Fent un cop d’ull a la literatura sobre el tema, trobem que les primeres guies de pràctica clínica per als serveis d’urgències són del 2014. Aquestes assenyalen, fonamentalment, que cal cribrar una població diana, intentar fer-ne una avaluació integral i adaptar els circuïts i entorn per proveir una atenció urgent a les persones ancianes. Posteriorment, han sorgit preguntes sobre si els serveis d’Urgències han de valorar la fragilitat. Respecte a això, sempre dic que tant de bo tinguéssim adequadament avaluats el grau d’envelliment i fragilitat de les persones grans i així quan arribessin als serveis d’urgències només hauríem de consultar aquesta informació, però la realitat actualment no és aquesta i, per tant, sí que n’estem fent l’avaluació de fragilitat, utilitzant fonamentalment escales senzilles com la de Rockwood. La recerca que s’ha fet ens assenyala també que el delirium, quan es produeix a urgències, és un predictor de mort en 6 mesos i que allarga les estades. Per tant, cal centrar esforços a evitar-ne l’aparició.
Avançar cap a un nou model
Tenint en compte tot això, al Servei d’Urgències de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau hem desenvolupat un model d’atenció urgent molt concret que creiem que és cap a on hauríem d’anar tots els serveis d’urgències. Així, creiem que hem de seguir preparats i fent circuits per als malalts no grans, però alhora hem d’estar adaptats per atendre els malalts grans, detectant aquesta població amb necessitats d’atenció especials precoçment. Si no, no farem una atenció integral i resolutiva i es generaran més riscos per als pacients, a més d’allargar-se les estades i incrementar-se els ingressos hospitalaris.
Sabem que l’edat i la comorbiditat s’associen a un major risc d’una malaltia aguda i al fet que aquesta tingui un nivell d’urgència més alt i que el procés sigui més greu. També s’associa a fets com que el procés sigui més lleu, que existeixi més d’un problema clínic, que hi hagi manifestacions inespecífiques, que el pronòstic sigui pitjor o ocasioni dependència o a l’increment de la polifarmàcia. Per tot això, s’incrementa el risc de iatrogènia per la pròpia estada hospitalària. Quan ho mirem des del punt de vista de la gestió, l’envelliment genera un increment de la freqüentació d’urgències, dels ingressos i dels reingressos, a més d’allargar-se les estades i consumir-se més recursos assistencials. Per tant, hi ha més riscos per al Sistema de Salut.
El que ens proposem al nostre servei és procurar una atenció integral de qualitat i enfocada a la fragilitat que sigui aplicada de manera universal a una població diana molt concreta amb un espectre ampli de fragilitat. El nostre Pla de Treball 2011 – 2022 integra tres eixos estratègics: una adaptació de tot el Servei d’Urgències, la creació d’una àrea adaptada a la fragilitat i la promoció de la integració en la xarxa de proveïdors de salut de l’AIS Dreta. Respecte al primer eix, implica, entre d’altres, la implantació d’una Avaluació Integral i la creació d’un Pla de Cures específic de manera que tots els professionals estiguin alineats.
Fases del procés d’atenció
A l’entrada del pacient, identifiquem els pacients que tenen targeta ‘Cuida’m’ perquè sabem que es tracta d’una població vulnerable. Fem el procés convencional de tria però hi apliquem una checklist específica i, si es compleixen criteris PCC o MACA, es marca a la història clínica interna per tal que s’engegui un procés d’atenció diferent.
Durant l’estada, se li fa la valoració clínica sistemàtica del procés urgent, l’avaluació geriàtrica integral i el diagnòstic situacional. Se li fa un Pla de Cures, que s’aplicarà en un entorn adaptat, enfocat fonamentalment a prevenir el delirium i al maneig del dolor. Al final, es fa una planificació de la sortida. La majoria aniran a casa seva o a la residència on viuen, però també n’hi ha que passaran a l’hospitalització domiciliària o a un ingrés en hospital d’atenció intermèdia. Hem d’aconseguir que la transferència sigui perfecta i que cada persona vagi al seu recurs diana d’acord amb els altres proveïdors de salut.
Ara mateix, aquest és un model consolidat. L’any 2021 el nostre hospital va atendre 150.000 urgències, de les quals 85.000 eren generals i, d’aquestes, 15.000 corresponien a pacients que vam identificar com a fràgils i, per tant, van rebre una atenció adaptada. Uns 5.000 van ser ingressats a l’àrea de fragilitat, una xifra que ha anat creixent els darrers anys. La majoria eren dones i la seva edat mitjana era de 87 anys. El 98 per cent d’aquestes persones eren d’un nivell d’urgència 1, 2 o 3. Per poder atendre cada cop més pacients fràgils amb el mateix nombre de boxes hem disminuït el temps d’estada perfeccionant els circuits.
Com a tancament, cal subratllar que els serveis d’urgències hospitalàries tenen i tindran un gran paper en l’atenció a la vellesa i la cronicitat i que és imprescindible la seva adaptació sense que se’n perdi l’essència. Les visites a Urgències són una finestra d’oportunitat que hem d’aprofitar. Tanmateix, cal estandarditzar els sistemes de revisió, control i pagament de l’atenció d’urgències i transformar el conjunt del sistema sanitari per tal que sigui menys reactiu i més proactiu.
La metgessa Júlia Falgueras, responsable territorial d’Hospitalització d’Atenció Intermèdia de Barcelona, ha impartit una sessió d’actualització d’Atenció Intermèdia amb les claus per diagnosticar les demències més freqüents. La Fundació Mutuam Conviure reprèn aquestes formacions que tenen l’objectiu d’ajudar els i les professionals del sector a mantenir els seus coneixements al dia.
L’OMS defineix la demència com un síndrome clínic orgànic caracteritzat per la disminució adquirida, gradual, progressiva i persistent, de diverses funcions intel·lectuals. Entre aquestes, hi ha la memòria, les capacitats intel·lectuals, la consciència, la conducta social, el control emocional i la motivació.
La consultoria de geriatria, creada el gener de 2021 i formada per una geriatra, un metge generalista i dues infermeres, ofereix assistència a domicili a persones que viuen a residències geriàtriques de les zones de Barcelona, Baix Llobregat i Vallès, així com a persones que viuen a casa seva a la zona de Barcelona. En aquest cas, treballen en equip amb la UVGI de Mutuam Güell. En les Valoracions Geriàtriques Integrals adaptades que s’hi porten a terme, l’objectiu és fer una conciliació de la medicació per a l’Alzheimer per tal d’evitar la iatrogènia farmacològica. Gràcies a aquest recurs a l’abast de la comunitat i que ofereix solucions a problemes de salut complexos en l’àmbit de la geriatria, a més, es disminueix l’assistència a diversos recursos i les derivacions a urgències.
Les dades recollides durant el 2021 a partir de les visites fetes ens mostren que el diagnòstic de deteriorament cognitiu a les residències no EAR va ser majoritàriament per Alzheimer i, en segon lloc, per demència mixta. A les residències EAR, tot i que els percentatges varien una mica, la fotografia és similar. Analitzant la prevalença general, veiem que la primera causa de demència és l’Alzheimer, seguida de les demències vasculars i les mixtes.
Criteris i procés diagnòstics
El primer criteri DSM-IV de diagnòstic de la demència és el dèficit cognitiu múltiple, caracteritzat pel deteriorament de la memòria i l’aparició de trastorns cognitius com l’afàsia, l’apràxia, l’agnòsia o l’alteració de les funcions executives. Aquests interfereixen significativament en les funcions socials i deriven en una davallada del nivell d’autonomia de la persona. Aquests dèficits no apareixen tan sols en el curs d’un deliri.
A l’hora del diagnòstic, primer de tot hauríem de saber diferenciar una pseudodemència depressiva d’una demència. En el cas de la depressió, hi ha una alteració de les funcions cognitives, hi pot haver una disminució de la capacitat de concentració, de l’atenció o, fins i tot, una disminució de la memòria, així que podríem confondre-ho amb una demència. Per això ens hem de fixar en les diferències clíniques. En el cas de la pseudodemència depressiva, el moment d’inici és precís i la instauració de símptomes és ràpida, a diferència del que passa en la demència. En molts casos, hi ha història de depressió i antecedents familiars. Normalment la persona es queixen de falta de memòria i en els test sovint responen amb un ‘no ho sé’, fets que no es donen en les persones amb demència. En el cas de depressió, apareixen variacions circadiària i no hi ha símptomes neurològics, a diferència del que passa amb la demència. La memòria recent i la remota són similars en les persones amb pseudodemència depressiva, mentre que en les que tenen demència la recent és pitjor. Per últim, amb la pseudomència es produeixen sentiments de culpa, mentre que amb la demència, no.
El procés de diagnòstic comença amb una anamnesis, seguida d’una exploració física i neurològica. Després cal fer una analítica complerta, proves d’imatge, proves neuropsicològiques i altres proves especials, com les genètiques o les biològiques.
Classificacions
La classificació de les demències pot ser, entre d’altres, etiològica, anatòmica i etiopatogènica. Si ens centrem en l’anatomoclínica, que es basa en el lloc on es troben les lesions cerebrals, diferenciarem entre la cortical, la subcortical i la mixta.
Dins de la cortical, podem parlar de la temporoparietal, que seria la malaltia d’Alzheimer, i la frontotemporal, en què es troben la demència amb cossos de Lewy, la de degeneració del lòbul frontal, la malaltia de Pick i l’associada a la malaltia de motoneurona. Pel que fa a la subcortical, engloba la paràlisi supranuclear progressiva, la malaltia de Parkinson, la degeneració corticobasal, la hidrocefàlia normotensiva, l’hematoma subdural, la demència associada a VIH, l’esclerosi múltiple i la malaltia de Wilson. Com a mixtes, trobem la demència vascular, la malaltia de Creutfeld-Jakob, l’encefalopatia posttraumàtica i la neoplàsia intracranial. Com aclariment del quadre, val a dir que la malaltia de Cossos de Lewy es considera una demència cortical-subcortical, donat que les alteracions anatomopatològiques poden presentar-se a ambdues localitzacions.
La classificació anatomo-molecular de les demències es basa en els dipòsits de proteïnes anormals, que poden ser extracel·lulars o intracel·lulars. Parlem de proteïnes com l’alfa synucleina, la Tau, la TDP-43, entre d’altres.
Alzheimer, la més habitual i coneguda
Com ja hem dit, l’Alzheimer és la primera causa de demència. Hi ha un 5 per cent de patró d’herència autosòmica dominant, que són persones que presenten demència abans dels 55 anys. El 75 per cent de casos familiars d’inici precoç s’associa a mutacions en els cromosomes 1, 14 i 21. Els seus factors de risc són l’edat, la genètica (l’APOE és el més associat a risc de malaltia esporàdica de començament tardà), el nivell cultural baix i els antecedents de traumatisme cranioencefàlic.
L’Alzheimer es presenta, primer de tot, en forma d’alteració de la memòria a curt termini i de la memòria episòdica per fets recents. Hi ha també trastorns del llenguatge, començant per una anòmia que evoluciona cap a l’afàsia. També es produeix una apràxia constructiva, que comporta una pèrdua d’autonomia. Així mateix, s’acompanya de trastorns no cognitius, com depressió, deliris de robatori o al·lucinacions visuals, i d’alteracions neurològiques, com parkinsonisme, mioclònies o epilèpsia. En la ressonància magnètica s’observa una atròfia cerebral amb una reducció del còrtex frontotemporal.
Hi ha 10 signes d’alarma que ens ajuden a identificar l’Alzheimer: una pèrdua de memòria que dificulta la vida quotidiana; dificultat per planificar o resoldre problemes; dificultat per portar a terme les tasques habituals; desorientació en temps i espai; dificultat per comprendre imatges visuals; problemes amb el llenguatge; col·locació d’objectes fora del lloc habitual; disminució o falta de judici per prendre decisions; pèrdua d’iniciativa a l’àmbit laboral o en activitats socials; i canvis d’humor o personalitat.
Demència vascular
La demència vascular, per la seva banda, té una prevalença d’entre l’1,2 i el 4,2 per cent entre les persones majors de 65 anys. A nivell patogènic, es pot classificar com a multinfart, per isquèmia subcortical, per infart estratègic, per hipoperfusió global, hemorràgica i mixta. A nivell etiològic, en arterioesclerosi, en cardioembolisme, en malaltia de petit vas (arterioesclerosi, angiopatia amiloide, microangiopaties hereditàries o vasculitis), en malaltia venosa, en altres vasculopaties o en linfomatosi intravascular. Entre els factors de risc, hi ha la hipertensió, la diabetis, la dislipèmia, el tabaquisme, l’obesitat i l’immobilisme.
No es tracta d’una entitat homogènia, sinó que la clínica varia segons la topografia de les lesions. Hi ha un predomini d’alteracions atencionals i executives, la memòria està menys afectada que en la malaltia d’Alzheimer i l’evolució és fluctuant o progressiva. Com a manifestacions conductuals, l’apatia i la depressió apareixen més freqüentment que en l’Alzheimer, mentre que les al·lucinacions i deliris són menys freqüents. Així mateix, hi ha labilitat emocional. Com a manifestacions motores, tenim la focalitat neurològica -si hi ha un ictus previ-, la disàrtria, l’alteració de la marxa, la incontinència urinària i el síndrome pseudobulbar. L’aparició de la demència en el temps en relació a l’esdeveniment cardiovascular pot tenir característiques diferents.
Altres demències menys freqüents
Val la pena assenyalar el cas del CADASIL, típic de persones d’entre 40 i 50 anys, que és una microangiopatia hereditària causada per la mutació del gen NOTCH3. S’ha associat a la presència de migranya, depressió i crisis comicials. A nivell clínic, es produeix un ictus en adult jove. Hi ha un deteriorament cognitiu de tipus subcortical i són característiques les lesions coalescents en la substància blanca i ben delimitades en els ganglis basals.
Pel que fa a la demència per cossos de Lewy (DCL), hem de tenir en compte que en el 20 per cent de les autòpsies de pacients amb demència se’n compleixen els criteris patològics. Estan descrits casos familiars de DCL en relació a mutacions genètiques. La presència d’APOE4 n’és un factor de risc. Segons la distribució dels cossos de Lewy, es poden classificar en tipus difús, transicional o troncoencefalític. Clínicament, és una demència progressiva de tipus cortical-subcortical, amb afectació de les funcions executives, l’atenció, la capacitat visuoespacial i la memòria més tardana. Hi ha una cognició fluctuant, al·lucinacions visuals, marxa parkinsoniana, trastorn associat a la son REM i greu sensibilitat als neurolèptics. També s’associa a depressió i a al·lucinacions no visuals.
Quant a la demència frontotemporal, la més freqüent és la variant conductual, que té una forta associació amb l’ELA. Hi ha una susceptibilitat genètica important i es caracteritza per les alteracions de conducta, sobretot en relació al decòrum social i el control personal. Es produeixen conductes compulsives, dèficit de funcions executives i la persona menja en excés, sobretot coses dolces. Es pot confondre amb trastorns psiquiàtrics en relació amb el canvi d’edat i per aquesta raó el diagnòstic sol ser tardà. Com a criteris diagnòstics, hi ha l’inici insidiós i progressiu gradual, trastorn precoç de la conducta social, alteració precoç de la capacitat d’autoregulació quantitativa, la superficialitat i indiferència emocional o l’anosognòsia, entre d’altres.
Aquestes demències descrites breument són les més freqüents en la nostra societat. No obstant això, sovint les persones presenten demències mixtes, per exemple, demència tipus Alzheimer amb demència vascular o demència de cossos de Lewy amb tipus Alzheimer. Així mateix, la majoria dels trastorns neurodegeneratius tenen també esdeveniments cerebrovasculars subjacents que poden empitjorar el quadre de demència.
Actualment no disposem de tractament efectiu per a revertir les demències, de manera que es tracten els trastorns conductuals i les complicacions que puguin sorgir en el context de la malaltia neurodegenerativa. S’està investigant sobre l’efectivitat de nous fàrmacs que, esperem, donin bons resultats en el futur.
El metge geriatre Marco Inzitari, director d’Atenció Intermèdia, recerca i docència del Parc Sanitari Pere Virgili i president de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, va participar en el Curs en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol “Envelliment saludable. Des de la teoria a la pràctica”, va impartir una xerrada que, en format virtual, van seguir una vuitantena de professionals del sector.
Sabem moltes coses sobre l’envelliment saludable, però també sabem que moltes vegades el més difícil és passar del que pensem que hem de fer al que realment fem. Els avenços científiques, sobretot pel que fa a les teràpies gèniques i cel·lulars, han portat a alguns biogerontòlegs a afirmar que les persones que encara no hem fet els 50, amb molta probabilitat, viurem més enllà dels 100 anys. Tanmateix, més enllà d’aquest debat que està força de moda, el que ens interessa a molts no és tant quants anys viurem sinó amb quina autonomia i qualitat de vida ho farem.
El doctor James F. Fries ja va assenyalar als anys 80 del segle XX que el repte no era allargar més la vida sinó posposar el final de l’esperança de vida activa. Ell va partir d’una especulació teòrica: si les malalties més prevalents que provoquen una pèrdua de vida activa són cròniques, el que hem de mirar és què hi ha darrera d’aquestes i quins són els factors de risc subjacents. En aquest sentit, ell va assenyalar factors cardiovasculars, de malnutrició, de sedentarisme i de tabaquisme, entre d’altres, i va apuntar a la necessitat d’atacar-los capgirant els hàbits de vida de les persones.
En la seva recerca, va estudiar els corredors d’un club de running i va veure que, comparats amb persones semblants però que no feien activitat física, hi havia un retard de la mortalitat, però també de la discapacitat, força important. Així mateix, l’any 2012 va afirmar que les estadístiques a nivell nacional mostraven com la discapacitat i la dependència de la població s’havien reduït lleugerament. Estudis sobre la demència d’alguns països també van posar de manifest una lleugera reducció de la incidència de la demència en paral·lel a la millora dels hàbits de vida.
Quan parlem d’envelliment saludable, ens referim a diferents elements, com poden ser l’absència o evitació de malalties i factors de risc o el fet de conservar un nivell alt de funció cognitiva. Tots ells són ingredients importants però per a mi hi ha un aspecte fonamental que és el compromís actiu amb la vida, sobretot si estem fixant-nos en la qualitat de vida i al fet de poder executar el projecte de vida propi, encara que en les últimes etapes sigui reajustat. Per tenir aquest compromís amb la vida, diversos estudis assenyalen com a pilars la preservació de la funció física i de la funció cognitiva.
En aquest sentit, per assolir un envelliment saludable o exitós són clau l’activitat física, l’alimentació i els hàbits de vida saludables, dormir bé, el pensament positiu, les interaccions socials i els gens, que avui dia s’estima que hi contribueixen tan sols en un 30 per cent. Donant-li la volta al concepte de fragilitat, l’Organització Mundial de la Salut fa servir el concepte de ‘capacitat intrínseca‘, entesa com el conjunt de capacitats i funcions que cal cultivar i estimular des de la infantesa fins a les fases finals de la vida. Així, podem portar a terme estratègies per compensar-ne la pèrdua, per revertir-la o per fabricar-ne.
Respecte a la qüestió que sovint es planteja de quan cal promoure paradigmes de canvi d’estil de vida per a un envelliment saludable, la resposta és sempre. És important que s’intervingui en la cultura de la població des de les fases infantil i juvenil i els i les professionals sanitaris tenim la responsabilitat de sortir del nostre entorn i aportar aquest coneixement a la societat. Tanmateix, si hi ha un moment de la vida de les persones en què podem tenir més incidència i, al meu parer, hem de concentrar els esforços els professionals de la salut és en el de transició entre la vida autònoma i sense discapacitat i els problemes més complexos que probablement necessitaran un abordatge sanitari i social més intensiu. Es tracta de la fase de pèrdua inicial de la capacitat intrínseca, el que històricament havíem anomenat fragilitat inicial, quan la persona encara és autònoma, però hi ha indicis de canvi, que normalment no són clínicament evidents, com l’alentiment de la marxa, la pèrdua de força muscular, de disminució de pes o la pèrdua de memòria subjectiva.
Concentrar-nos en les persones que es troben en aquesta fase ens permet abordar un segment concret de la població que té un alt risc però encara té molta reserva. A més, hi ha moltíssims estudis que assenyalen que aquesta fragilitat inicial es pot revertir. Tant de bo tinguéssim una píndola màgica, però la fórmula per aconseguir-ho combina fonamentalment l’exercici físic, la nutrició i les relacions socials, a les quals hi podem afegir la millora del son, l’estimulació cognitiva i l’aspecte més espiritual. El problema de les intervencions que s’han fet és el que anomeno sovint la ‘síndrome de la Ventafocs’, que es refereix al fet que, si anem als llocs on s’han fet estudis amb bons resultats, un cop s’ha acabat el finançament per a la recerca, no hi queda res.
Per tot això, fa un temps al REFiT Barcelona aging research group ens vam plantejar quin sentit tenia fer un altre assaig clínic per demostrar el mateix. El gran repte no era aconseguir més evidència, sinó intentar traslladar el que sabíem a la realitat pràctica, passar de l’experiment a la comunitat. El grup del qual formo part ha estat dedicant un gran esforç darrerament. Amb experts, hem elaborat un decàleg per a la implementació d’una intervenció, que inclou: dissenyar una estratègia multifactorial (no n’hi ha prou amb fer exercici físic o amb millorar la nutrició), centrada en la persona (parlar de persones grans en general no vol dir res, perquè n’hi ha amb característiques molt diferents) i que estigui basada en l’evidència però sigui sostenible i contextualitzada; promoure que les persones usuàries participin en el seu disseny; utilitzar estratègies de reclutament oportunista; apropar la intervenció a les persones (en el seu entorn i adaptada a la seva logística); crear models integrats (cap agent, de salut o social, se’n sortirà per si sol); apoderar les persones i qui les cuida; sensibilitzar les persones que prenen decisions i la població general i dissenyar un pla d’inversió i d’avaluació adequat.
Fa anys que tenim en marxa un programa real en una àrea bàsica de salut de Barcelona, en què hi ha una aliança entre diverses institucions, el +ÀGIL BCN. Es fonamenta en tres pilars. El primer, és l’atenció integrada entre serveis de salut, sobretot Geriatria i Atenció Primària, i recursos socials o comunitaris. El segon, la participació i apoderament de les persones usuàries, no només per tal que es corresponsabilitzin de la seva salut sinó per fer-los participar des del principi en el disseny de la intervenció. El tercer, és la sostenibilitat, ja que tenim molts recursos a la nostra disponibilitat que si s’alineen poden multiplicar el seu impacte.
El model d’aquest programa es basa en desplaçar un professional de la geriatria i un altre de la fisioteràpia, expert en prescripció d’activitat física a nivell grupal, a l’Atenció Primària, on es fa una detecció de les persones amb perfil de risc i se les deriva a geriatria. Llavors, se’ls fa una Valoració Geriàtrica Integral i, partir d’aquí, s’elabora un pla d’intervenció individualitzat, amb un seguit d’activitats, en què s’aborden diferents pilars segons convingui a cada persona. Al cap de tres mesos, se’ls fa una visita de seguiment. La continuïtat es fa des de l’Atenció Primària, en l’àmbit de la salut, i des dels recursos comunitaris pel que fa a l’activació.
L’objectiu principal de l’avaluació als tres mesos és veure si millora la condició física de les persones i hem constatat que l’impacte és positiu. La població amb qui s’ha fet l’estudi té un grau de fragilitat relativament baix (molts encara són autònoms o viuen sols) i hem pogut observar com l’impacte també ha estat positiu en general (l’article principal, amb la doctora Laura Mónica Pérez com a primera signant, es va publicar al 2019 a la revista Journal of Nutrition, Health and Aging), com també en persones que en principi tenien deteriorament cognitiu.
El problema principal de la intervenció és com mantenir-la després dels tres mesos, perquè, tot i que la gent s’hi enganxa molt, no és sostenible fer-ho indefinidament des dels serveis de salut. Així doncs, el que busquem és apoderar les persones amb tècniques com l’entrevista motivacional i entrenar-les en l’ús d’aplicacions digitals per fer exercicis a casa. La clau, però, és la continuïtat en els recursos comunitaris. Per això, el fisioterapeuta i el treballador social del CAP identifiquen quin és el més idoni per a la persona, tenint en compte les seves capacitats físiques i els seus recursos econòmics. Així mateix, s’ha codissenyat un programa de continuïtat física amb el casal cívic del barri. L’avaluació als 6 mesos ens mostra que l’impacte positiu es manté.
Durant la pandèmia, vam continuar el seguiment d’aquestes persones i vam veure que globalment l’efecte es reduïa i que un 30 per cent es van tornar inactius. Els símptomes depressius, la fatiga pandèmica o les relacions socials van influir sobre el manteniment o la pèrdua de l’activitat física en la mostra, tal i com hem demostrat en una altra publicació. Vam veure que calia potenciar el programa digital, perquè això ens permetrà respondre millor a situacions com la viscuda amb la COVID, però també escalar el programa i arribar a més persones.
Precisament, això és el que estem fent ara amb la Facultat d’Estudis de la Salut de la UOC. Amb grups focals de persones usuàries, estem identificant barreres i solucions per potenciar-ne la part digital. També estem indagant quines aplicacions hi ha en el mercat que puguin ser interessants. Ara acabem de rebre finançament públic mitjançat una beca PERIS que ens permetrà escalar el programa a altres àrees bàsiques de salut de Barcelona. Així mateix, com que creiem en la cocreació, estem posant en marxa el Barcelona Aging coLLaboratory, un entorn de participació entre persones grans, cuidadors, investigadors, empreses i administracions públiques per crear models innovadors d’envelliment saludable i de cures de persones en situacions més complexes de forma col·laborativa. Si vols veure la seva intervenció, pots accedir al vídeo
La Fundació Mutuam Conviure dona per oberta oficialment la convocatòria del seu Premi de Recerca d’Atenció Sociosanitària amb l’objectiu de promoure projectes que contribueixin a la millora de la pràctica de la gerontologia clínica i atenció sociosanitària. Hi poden participar, de forma individual o col•lectiva, professionals que desenvolupin la seva activitat dins d’aquest àmbit, en qualsevol centre o servei de Catalunya. Cal consultar les Bases del Premi per participar-hi.
El termini de presentació dels projectes de recerca és el divendres 21 d’octubre de 2022 i el premi guanyador està dotat amb 6.000 €.
El lliurament del Premi tindrà lloc en el transcurs de la XVII Jornada Sociosanitària edició webinar que organitza l’entitat el 22 de novembre, sobre la que us mantindrem informats.
93 380 09 70
