Isabel de la Fuente: “Els EAPS residencials aportem un valor afegit en relació a la qüestió de la transcendència i l’espiritualitat”

EAPS Isabel de la Fuente

Els Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) del Programa d’Atenció a Persones amb Malaltia avançada i als seus Familiars de la Fundació La Caixa es van incorporar fa uns mesos a les residències de gent gran. La psicòloga especialitzada en final de vida Isabel de la Fuente, amb una llarga trajectòria al Grup Mutuam, explica la seva experiència en el desplegament d’aquesta iniciativa a la capital catalana com a referent de l’EAPS Mutuam Barcelona a quatre centres.

Quan han arribat els EAPS a les residències i per quin motiu?

Tot i que, en principi, les residències ja disposen de professionals de la psicologia integrats en els seus equips, arran de la irrupció de la Covid i d’unes realitats amb què no ens havíem trobat mai, s’hi han detectat noves necessitats en aquest àmbit. Entre elles, la d’un acompanyament als equips, molt desgastats, per part d’algú extern. També s’ha identificat la necessitat d’acompanyament a unes famílies que han viscut com la relació amb les persones estimades que estan ingressades s’ha dificultat molt a causa de les mesures de prevenció. Alhora, ha sorgit la necessitat d’acompanyament a les persones usuàries, ja que han disminuït la possibilitat de visites de les seves famílies o del voluntariat. Més enllà de la Covid, també s’ha posat de manifest la necessitat en l’àmbit residencial d’una figura que, des d’una certa distància, pot acompanyar en els finals de vida de forma especialitzada.

A quantes residències treballeu actualment els EAPS?

Gràcies a la Fundació la Caixa, s’han anat incorporant més d’una trentena de professionals referents com jo a moltes residències de tot l’Estat espanyol. A Barcelona i a Girona, ha estat el Grup Mutuam l’entitat encarregada de gestionar la implantació del programa en el món residencial. L’EAPS Mutuam Barcelona, amb 12 anys de trajectòria, està funcionant ja en quatre residències de l’entitat: la Residència Mercat del Guinardó, la Residència El Molí-Via Favència, el Centre Residencial Mutuam Collserola i la Residència Font Florida. El fet que pertanyin o estiguin gestionades pel Grup Mutuam m’ha facilitat molt la feina. Alguns homòlegs meus han trobat algunes resistències en els equips, per dificultats a l’hora d’entendre les funcions de la nova figura, però jo ja coneixia els centres i els professionals, així que m’he trobat amb el millor dels escenaris. M’han rebut amb els braços oberts i m’he sentit molt acollida, fet que ha facilitat enormement la meva feina.

Què implica ser la referent dels EAPS a les residències?

En un primer moment, implica explicar el projecte i què hi vinc a fer jo. Ets una figura que s’integra dins de l’equip però alhora manté una certa distància i això et permet acompanyar-lo d’una manera més objectiva. El fet de que la figura sigui nova en aquest àmbit també implica un procés de construcció del rol en funció de les necessitats reals trobades.

Què estan aportant els EAPS a la millora de la qualitat de vida dels residents?

Els aportem un acompanyament especialitzat i una atenció més relaxada que la que sovint poden oferir altres companys a causa de les càrregues de feina del dia a dia. A més, els EAPS aportem un valor afegit en relació a la qüestió de la transcendència i l’espiritualitat, abordant creences i què suposa per a la persona la mort, quines pors té, quins temes no té resolts… Tot això a vegades es treballa poc a les residències, i l’objectiu del programa és que la persona pugui veure aquest final de vida des d’un altre lloc i que tant ella com la seva família disposin d’altres mecanismes d’afrontament davant de la mort. Parlem d’amor i de generositat. Parlem de perdó. Parlem de donar les gràcies i permetre marxar. Tot això genera molt benestar i pau tant a qui se’n va com a qui es queda.

I a les famílies, què els aporteu?

Per a les famílies som un suport addicional. Treballem en col·laboració estreta amb el psicòleg o psicòloga del centre i és ell/ella qui decideix les que es poden beneficiar del programa. De vegades la família necessita d’algú extern per expressar les seves emocions. A mi, no se m’apropen per parlar d’alguna cosa del funcionament quotidià del centre sinó de com se senten elles. També treballem, especialment en casos en què la persona resident tingui una afectació cognitiva avançada, com establir-hi nous ponts de comunicació que els permetin tornar a relacionar-se amb ell o ella i que n’afavoreixin l’acomiadament.

Quin tipus de necessitats tenen?

Ens trobem amb molts dols complicats. De fet, les famílies inicien un dol anticipat quan ingressen EAPS Isabel de la Fuenteun membre a la residència. La relació que hi tenien canvia totalment quan hi ha un deteriorament cognitiu, s’ha de tornar a construir i resignificar. I llavors es troben que han de decidir per ella sobre l’ingrés i això és difícil i genera molta culpa i emocions ambivalents. A més, és un procés en què es delega el control sobre la persona a una entitat i un equip a qui no es coneix. Sempre hi ha persones que porten aquest dol millor i persones que el porten pitjor, però amb la Covid i les restriccions encara s’ha complicat més, perquè la situació generada per l’ingrés és més disruptiva. Per tant, hi està havent molta atenció a les famílies en el moment d’ingrés i en les setmanes posteriors.

Als equips professionals, quin suport els està oferint l’EAPS?

M’estic trobant amb dos tipus de demandes. D’una banda, la de donar resposta a la fatiga crònica. Estan molt desgastats a causa de la Covid i hi ha molta necessitat de parlar i molt burnout. Els escolto i, en alguns casos, fem una teràpia breu i, en d’altres, els derivem per a una teràpia més intensa i especialitzada. La primera onada de la pandèmia va ser molt dura a les residències i hi ha persones que encara han de treballar allò que van viure i que tenen molt de dolor. Moltes també han perdut familiars per la Covid i no han tingut ni un moment per aturar-se. D’una altra banda, també em demanden fer de mediadora, perquè sostenir aquesta situació durant dos anys també ha generat crispació en els equips. A més a més, també em trobo amb consultes personals, perquè hi ha molta angoixa i por entre els professionals, i amb consultes sobre final de vida i dol, tema en el qual estic especialitzada.

I també els estàs oferint formacions, oi?

La veritat és que la situació pandèmica no ens està permetent oferir tota la formació que prevèiem, però sí que n’hem fet algunes. N’he impartit de gestió de les emocions i de gestió de conflictes. Tinc preparades diverses formacions, entre elles una  sobre l’eutanàsia, arran de la nova llei. I, quan la situació es normalitzi, la part formativa agafarà més pes.

Una de les eines de què disposeu els EAPS per millorar la qualitat de vida de les persones residents és el programa de voluntariat de la Fundació La Caixa ‘Final de vida i soledat’. Com està funcionant?

El voluntariat és importantíssim. L’acompanyament que podem oferir els professionals sempre es queda curt. Quan vaig començar, els protocols Covid impedien l’entrada de persones externes a les residències, però a començament de l’estiu la situació va millorar. Vam identificar quines persones tenien soledat no desitjada mitjançant una eina diagnòstica de La Caixa i, amb la Cristina Páez, referent del programa de Final de Vida i Solitud, vam arrencar la iniciativa a la Residència Molí – Via Favència. Des de l’octubre hi ha dues persones voluntàries participant-hi. Està sent difícil, perquè hi ha brots i confinaments que de vegades impedeixen les visites, però també està resultant una experiència meravellosa. Els voluntaris fan videotrucades quan no poden venir a veure les persones residents, que les esperen amb candeletes. A diferència del que passa en altres recursos, aquí s’adjudica a cada persona voluntària un o una resident, de manera que es construeix un vincle més personal. Aquest mes proper, començarem el voluntariat en un altre centre.

S’hi pot apuntar qualsevol persones per fer de voluntària?

I tant! Tothom hi serà benvingut i no hi ha uns requisits específics, però sí que vigilem que no hi hagi persones que es puguin fer mal en aquest acompanyament. Per exemple, algú que acabi de perdre una persona estimada segurament no serà un perfil adequat.

Quin és el procés que se segueix?

La professional de l’equip responsable d’aquest programa, la Cristina Páez, quan una persona vol fer de voluntària, li fa una entrevista per conèixer-ne el perfil i veure si és adequat o si no és un bon moment per a ella. Es recullen les preferències de les persones que participen en el programa i reben cursos de formació i acompanyament. A partir d’aquí, els seus perfils es comparen amb els perfils de les persones que sol·liciten aquest acompanyament per comprovar que encaixin. Durant tot el procés, el voluntariat, rep acompanyament i supervisió. Des dels centres receptors, junt amb els seus equips, valorem els casos i preguntem a les persones usuàries seleccionades què és el que esperen del voluntari o voluntària, així quan hi arriba ja sap quines necessitats, desitjos i expectatives en té.

I en què consisteix l’acompanyament?

La visita sol ser un cop a la setmana durant un parell d’hores. Depenent de la persones usuària, pot consistir en un acompanyament per anar a fer un cafè o unes compres, però també hi ha qui prefereix quedar-se a la residència i senzillament xerrar, mirar fotos o jugar als escacs.

Ja per acabar, quines expectatives tens respecte al projecte per als propers mesos?

Espero que s’hagi arribat a la immunitat de grup i que hi hagi un canvi de xip a nivell social que ens permeti normalitzar la vida quotidiana. En aquest context, a banda de poder seguir acompanyant els equips, m’agradaria poder ampliar les formacions i poder implementar un altre tipus d’acompanyament per a persones amb deteriorament cognitiu. Hi ha un alt percentatge de persones en final de vida amb deteriorament cognitiu a les residències i no hi ha gaire especialització en l’acompanyament que necessiten. M’agradaria treballar junt amb els equips per crear les eines perquè les persones amb deteriorament cognitiu puguin expressar les seves emocions,  acompanyar-les i que no se sentin soles en aquesta etapa. També espero que amb la millora de la situació epidemiològica els equips recuperin l’estabilitat mental necessària per desenvolupar la seva feina. Sembla que la Covid ens hagi pres les alegries i els projectes. És necessari que equips, persones residents i famílies mantinguin l’esperança que tornaran la vida, les alegries i els riures a les residències. La gestió del mentrestant s’està fent molt llarga.

Impacte de les mesures d’aïllament sobre la salut emocional de pacients d’EAPS

Noemí Morales sessió clínica

Noemí Morales, psicòloga dels EAPS Mutuam Barcelona impulsats per l’Obra Social la Caixa i que presta el servei a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, va presentar en una sessió clínica els resultats de l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’. La ponent és la investigadora principal del treball, mentre que la resta de psicòlogues de l’equip hi han participat com a investigadores col·laboradores.

L’estat d’alarma es declara a l’Estat Espanyol el 14 de març de 2020 i conclou el 9 de maig de 2021. Durant aquest període s’aproven diferents mesures restrictives per prevenir l’expansió de la Covid19, la més destacable de les quals és el confinament de la població. A Catalunya, en aquest context, també s’aproven diferents restriccions i es fan recomanacions a la ciutadania. Les mesures de confinament suposen una limitació dels moviments de les persones, que no poden deixar el seu domicili, primer, i el seu municipi, després. Alhora es demana a la població la reducció màxima dels contactes socials.

Als hospitals i centres de salut aquesta situació es tradueix en fets com que les visites externes als pacients són restringides. Així, som testimonis de com, si la situació de tenir un familiar en situació de final de vida o de malaltia avançada és en si estressant, encara ho és més viure-ho des d’un estat d’alarma. Des de l’EAPS, observem, a més, com aquesta situació generada per l’estat d’alarma suposa una limitació del suport social a pacients i familiars. Per això, ens proposem conèixer la vivència de pacients amb malaltia avançada i els seus familiars per valorar l’impacte emocional que pot generar la manca de suport social, considerat important davant del desenvolupament de dols complicats. Dissenyem i iniciem, doncs, l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’.

Primer de tot, cal tenir presents alguns conceptes fonamentals en aquest estudi. Un d’ells és el malestar emocional, definit com a experiència multifactorial de naturalesa bio-psico-social-espiritual que pot interferir en la capacitat d’afrontament. L’altre, la solitud existencial, entesa com a sentiment que s’experimenta quan una persona se sent sola malgrat estar acompanyada d’altres persones. Diversos autors assenyalen aquesta solitud com un dels factors que pot transformar l’experiència de morir en una experiència dolorosa.

Patiment addicional

Com a hipòtesi d’aquest estudi, ens plantegem que les mesures de confinament poden ocasionar un patiment afegit a les persones en situació de final de vida i els seus familiars. Aquelles que percebin més situacions amenaçadors per a la seva integritat somàtica o psicològica presentaran més malestar emocional i sentiments de solitud existencial. Per això, l’objectiu principal de l’estudi ha estat identificar el malestar emocional de pacients i familiars i la solitud existencial dels primers a causa d’aquestes mesures. Com a objectius secundaris, ens hem proposat definir quines són les situacions amenaçadores percebudes a causa de la pandèmia tant per pacients com per familiars.

Noemí Morales sessió clínica

La mostra de participants és específica, no aleatòria, i consta de 81 pacients i 26 familiars atesos entre març i maig de 2020. En relació als instruments que utilitzem, hem recollit dades sociodemogràfiques i hem utilitzat l’Escala de Malestar Emocional (DME), que proporciona una puntuació global i uns indicadors que hi afegeixen informació rellevant. Aquesta mateixa escala, adaptada als cuidadors (DME-C), és la que hem fet servir amb els familiars. Per últim, hem utilitzat una altra versió d’aquesta escala –EDSOL v-2– que ens permet detectar la solitud existencial per cribratge en l’àmbit de les cures pal·liatives i la psicooncologia, tot i que l’avaluació clínica la fa un professional especialitzat. Pel que fa al disseny, es tracta d’un estudi descriptiu basat en el resultat de les escales esmentades. A part, s’hi afegeix una informació qualitativa.

Una mostra clarament femenina

Quant a criteris d’inclusió, la mostra està conformada per pacients atesos per les psicòlogues de l’equip. Un 60 per cent són dones, la mitjana d’edat dels pacients és de 81 anys i la dels convivents, de 77,65. En relació a la situació de malaltia, el 67,9 per cent dels pacients compleixen els criteris de pal·liatius. Gairebé un 46 per cent han estat derivats d’hospitals. Els segueixen els derivats de centres sociosanitaris, PADES, domicili i, en menor percentatge, de residència. La gran majoria es trobaven ubicats en el moment de l’estudi en centres sociosanitaris. Un 31 per cent de la mostra ha donat positiu per Covid 19. La resta o han donat negatiu o no han estat valorats. Un 53 per cent al·lega tenir símptomes compatibles amb la Covid en el moment de l’entrevista.

Pel que fa als familiars, l’edat mitjana de la mostra és de gairebé 62 anys i gairebé el 77 per cent són dones. La gran majoria són cònjuges o fills de la persona cuidada i la majoria es troben en el moment de respondre l’entrevista en domicili o, en menor percentatge, en hospital.

Malgrat que amb l’aplicació de les escales DME i DME-C no s’hagin obtingut resultats estadísticament significatius, hi ha conclusions que considerem que és interessant compartir. Veiem que 69 pacients puntuen, en una escala de 0 -20, major o igual a 9 i 24, major o igual a 14. S’observen puntuacions similars entre gèneres i diferents malalties. En canvi, hi ha puntuacions lleugerament més elevades en pacients hospitalitzats. Cal destacar, en general, que les preocupacions que tenen les persones ateses són majoritàriament per temes familiars, emocionals i somàtics.

Pel que fa als familiars, veiem que 24 puntuen major o igual a 9 en l’escala i 6 punten igual o major a 14. Les preocupacions són majoritàriament per temes familiars o emocionals. Podem destacar que els que tenen preocupacions de tipus emocional tenen una mitjana que supera el punt de tall, de 14,2.

Així mateix, hem cregut interessant recollir també les expressions que fan servir els pacients que reflecteixen malestar emocional. Entre aquestes, podem destacar les que es refereixen a la pròpia evolució de la malaltia, a no voler ser una càrrega per a la família, a les limitacions físiques o a preocupacions per la família quan es morin. També hi ha expressions que manifesten preocupacions vinculades al context específic, com les relacionades amb no poder-se acomiadar dels fills, no voler morir en solitud, la situació de pandèmia mundial o la por al contagi.

El malestar en paraules

Pel que fa als familiars, les expressions que reflecteixen un major malestar són fruit del propi procés de la malaltia –com les demandes contínues del pacient- o de les preocupacions per la salut pròpia o de les persones estimades. S’especifiquen, vinculades amb el context, la preocupació al contagi propi per Covid i a contagiar als familiars, per la possibilitat que passi alguna cosa al pacient i no poder ser-hi i per la incertesa sobre l’evolució del pacient i de la pandèmia.

Noemí Morales sessió clínica

Els resultats en l’aplicació de l’escada EDSOL-v2 ens mostren, pel que fa a pacient, una puntuació mitjana de 3,65 i que n’hi ha 32 que punten igual o major de 5. Observem que les dones obtenen una puntuació lleugerament més elevada. Destaca que hi ha una diferència important en la mitjana dels pacients que estaven aïllats o no podien rebre visites (5,3) i els que no ho estaven (2,2). Quant a la ubicació, veiem que els pacients que es troben en un hospital d’aguts tenen una mitjana superior als que estan en residència o domicili. En aquest cas, hem recollit també expressions que ens transmeten una menor solitud existencial i ens en trobem que tenen a veure amb el fet d’estar en família o de sentir-se molt cuidats, amb sentir que no els deixen sols o amb parlar sovint amb les persones estimades. Les expressions relacionades amb una major solitud existencial tenen a veure amb no poder veure la família o sortir de l’habitació, amb la solitud que senten des que estan ingressats a l’hospital o amb l’enyorança de les persones estimades.

Així doncs, de tot això podem concloure que, tot i que a nivell estadístic no es pugui confirmar la hipòtesi de l’estudi, sí que podem interpretar que les escales ens indiquen que hi ha un elevat malestar emocional i una major sensació de solitud associades a la situació de confinament. Per tant, hi ha preocupacions afegides al propi procés de malaltia. Per això, més enllà dels resultats quantitatius, proposem que es tinguin presents situacions que poden ser percebudes com una amenaça pel propi pacient i pels familiars. Sabem que en el procés de final de vida no només influeix la presència de símptomes de naturalesa biomèdica, social, psicològica o espiritual, sinó també el significat que el pacient o el familiar els atribueix segons el grau d’amenaça que els genera a cadascun d’ells. Les preguntes sobre els ‘perquès’ d’aquestes respostes, així com els signes externs de malestar, són el que ens permeten als professionals conèixer millor les causes per dur a terme una atenció més específica.

Noemí Morales

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona/Fundació Obra Social La Caixa

Els EAPs Mutuam Barcelona, un suport per a les famílies que passen un Nadal en dol

EAPS Un Nadal en dol

El Nadal s’associa a felicitat, festa i unió, però quan un es troba de dol, s’enfronta a una diversitat de desafiaments emocionals que distorsionen aquesta celebració. Els Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) de Grup Mutuam a Barcelona, per donar suport a totes les famílies a les quals atenen, van organitzar una trobada virtual anomenada ‘Compartim experiències d’un Nadal en dol’ dirigida per la psicòloga Marina García.

La idea va ser crear un espai on compartir diverses maneres d’afrontar aquesta època en procés de dol. Un total d’onze famílies van participar i agrair la iniciativa, la qual els hi va resultar molt profitosa gràcies a les eines i estratègies compartides en la sessió.

EM-Line! Memory: una innovadora eina per a la rehabilitació després d’un ictus

EM-Line

Marta Soler, psicòloga especialista en psicogeriatría i atenció al malalt crònic i final de vida, de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, Clàudia Coll, neuropsicòloga de la Unitat intensiva compartida amb l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona – Servei de neurologia, i Jordi Gich, neuropsicòleg adjunt de l’Hospital Josep Trueta i un dels investigadors principals del grup de treball multidisciplinar que ha participat en la creació d’aquesta eina, van presentar en una sessió clínica els resultats del projecte guanyador del Premi de Recerca de la Fundació Mutuam Conviure 2018: EM-Line! Memory com a eina de rehabilitació cognitiva per a pacients que han patit un ictus.

L’estudi EM-Line! Memory com a eina de rehabilitació cognitiva per a pacients que han patit un ictus s’ha portat a terme a la Unitat de Rehabilitació Intensiva d’Ictus de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i ha estat dissenyat i coordinat conjuntament amb l’Hospital Trueta.

Primer de tot, val la pena explicar que la Unitat de Rehabilitació Intensiva és un recurs per a tota la regió sanitària de Girona que està orientat a la intervenció precoç a pacients que estan afectats d’ictus, però que també és extensible a altres patologies neurològiques agudes. A grans trets, la unitat té com a objectiu oferir una atenció integral i intensiva precoç, l’estabilització clínica i l’estimulació neurològica precoç i intesiva, tan física com cognitiva. El que es busca és assolir una situació funcional i social el més semblant possible a la situació prèvia de la persona, que permeti el retorn a domicili aproximadament als dos mesos de l’ingrés.

Les persones, un cop mínimament estabilitzades i amb les proves diagnòstiques pertinents, són derivades des del Servei de neurologia de l’Hospital Josep Trueta. Llavors, se’ls realitza una valoració conjunta per determinar si són candidates per ingressar a la unitat. El perfil de pacient de la unitat seria el d’una persona potencialment recuperable i amb capacitat per afrontar una recuperació intensiva. Segons dades de 2018, hi han ingressat majoritàriament homes (72%), amb una mitjana d’edat de 64 anys. Un 66% van ser ingressades per un ictus isquèmic i, en un 57% dels casos, es va assolir el retorn al domicili.

Abordatge multidisciplinari i individualitzat

Respecte als recursos de la unitat, disposa de 15 llits sociosanitaris i de la possibilitat que les persones usuàries facin ús del gimnàs, el menjador, el jardí, la sala de teràpia ocupacional i la de rehabilitació cognitiva. L’equip és multidisciplinari, incloent-hi metges, neuròleg, infermeria, auxiliars de clínica, zeladors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, treballadora social, logopedes, psicòloga, neuropsicòloga i tècnic sociosanitari de suport.

La metodologia de treball es basa en definir un pla de treball individualitzat en què es defineix el tractament de rehabilitació, tant físic com cognitiu, el tractament des de la vessant mèdica i d’infermeria i l’abordatge emocional. També s’hi inclou la part social. Així mateix, s’estableix un pla de comunicació amb la persona i la família per avaluar-ne l’evolució.

Des del gener del 2017, en què es va crear la unitat, aquesta ha evolucionat, incorporant noves tècniques i optimitzant els recursos existents per tal de ser un servei punter. Pel que fa a la recuperació cognitiva, el setembre del 2017 es va introduir l’EM-Line com a eina de rehabilitació cognitiva mitjançant suport informàtic.

El Projecte Em-Line va néixer amb l’objectiu de proporcionar un programa de rehabilitació cognitiva a pacients d’esclerosi múltiple i ha mantingut les seves característiques inicials quan s’ha enfocat als pacients d’ictus. Entre aquestes, que s’aplica en les fases inicials de la malaltia, que es pot fer a casa, que no interfereix en les activitats del dia a dia del pacient, que s’hi pot implicar la família i que és gratuït per a pacients neurològics, psiquiàtrics i neuroquirúrgics. Els resultats en els pacients amb esclerosi múltiple van reflectir una millora en la memòria visual i la capacitat d’aprenentatge visual, en diverses funcions executives i atencionals, en velocitat de processament i en capacitat de trobar paraules.

Personalització i aprenentatge sense error

El primer producte que es va distribuir va ser l’EM-Line memory, una eina per treballar la memòria des de casa. Quan la persona usuària entra en aquesta plataforma online, pot escollir fer exercicis sobre la memòria declarativa o sobre les funcions executives. Si tria la primera, es trobarà també davant la possibilitat d’escollir entre diferents temàtiques. Un cop ho ha fet, l’eina li mostra tours virtuals i textos –que van de 150 paraules a 600, segons el grau de dificultat- que ha de memoritzar per després respondre a un qüestionari. Si opta per treballar les funcions executives, l’eina li oferirà un ventall de jocs amb diferents nivells de dificultat. Quan la persona usuària respon bé, el sistema de forma automàtica la puja de nivell.

L’eina està disponible ja en català, castellà i anglès. Les preguntes, que es presenten de forma aleatòria, no es plantegen en forma interrogativa, per evitar jutjar constantment els coneixements del o la pacient, sinó que es basen en tasques que cal completar. A més, se li donen pistes i s’accepten respostes amb diferents marges d’error a nivell ortogràfic.

Per facilitar l’adherència al tractament, s’ha procurat triar temàtiques d’interès i promoure l’aprenentatge sense error, oferint pistes per solucionar el problema, ja que si la persona troba la solució es genera una espiral de positivisme que fa que continuï jugant. Altres mecanismes que s’empren per augmentar l’adherència són oferir nivells de dificultat gradual, utilitzar reforçadors positius continus i potenciar l’efecte adictiu del joc. L’eina es pot utilitzar de forma individual -a casa del pacient o al centre- o de forma grupal, amb un projector i un dinamitzador.

S’està treballant per introduir-hi estratègies de memorització, amb la tècnica de la història modificada, i programes de lectura per a persones invidents o amb disminució de l’agudesa visual, així com en demostrar l’eficàcia amb altres malalties neurològiques. Es tracta d’un material atractiu i innovador que, alhora, és molt intuïtiu pel que fa a l’ús per part de la persona usuària.

Comparar amb el tractament tradicional

Donada l’eficàcia demostrada, aquesta eina s’ha començat a utilitzar en la Unitat de Rehabilitació Intensiva amb l’objectiu principal de veure quina eficàcia tenia amb pacients que havien patit un ictus, comparant-la amb el tractament tradicional. Com a objectius secundaris, l’equip també es va plantejar explorar diferències quant a adherència i satisfacció entre tots dos. Així doncs, quan una persona hi ingressa i, després d’haver-se-li fet una exploració neuropsicològica, es comprova que compleix els criteris d’inclusió i se li assigna aleatòriament un grup de tractament. A partir d’aquí, passa a fer les sessions d’intervenció, de dilluns a divendres, amb una durada de 45 minuts. Quan les ha finalitzat, se li fa una segona exploració neuropsicològica per comparar els resultats respecte als de la inicial.

Tot i que la mostra de pacients que ha pogut participar en l’estudi encara no ha permès obtenir uns resultats estadístics prou significatius, per la dimensió reduïda de la mateixa, sí que ha permès comparar en cada cas quina puntuació ha tingut el pacient en les diferents variables en l’exploració prèvia i en la posterior. L’estudi revela que, quant a fluència semàntica, amb el tractament tradicional en milloren la meitat i amb l’EM-Line, el cent per cent. Mentre que pel que fa a la fluència fonètica, entre els que han seguit el tractament tradicional, n’ha millorat el 75 per cent i entre els que han seguit el nou ho han fet un 60 per cent. Amb la memòria, veiem que tots els pacients del tractament tradicional milloren els seus resultats quant a aprenentatge, però n’hi ha un del grup EM-Line que no ho fa. Quant al record diferit, veiem que en el grup de tractament tradicional tots milloren i en el d’EM-Line n’hi ha dos que no. Es tracta, però, de dos casos en què ja es partia d’un nivell força bo i, per tant, era difícil millorar-lo.

En praxis constructiva, veiem que la majoria de pacients, amb el tractament tradicional, i tots, amb el nou, experimenten una millora molt lleu, mentre que en memòria visual observem que uns pocs no milloren amb el tractament tradicional i la meitat ho fan només una mica amb l’EM-Line. Pel que fa a les funcions executives i atencionals, tots els pacients dels dos grups milloren força. En relació a les variables més subjectives, independentment del grup al qual pertanyin, tots els pacients manifesten que han notat una millora i que estan satisfets amb el programa de rehabilitació. L’adherència al tractament ha estat molt bona, segurament facilitada pel fet que estan ingressats en la unitat. Només hi ha hagut un abandonament, en el grup tradicional. Per tant, com a conclusió, podem dir que a nivell estadístic els resultats no són concloents perquè la mostra és molt petita, però amb els resultats descriptius veiem que tots els pacients milloren globalment després de la intervenció, especialment en els dominis de memòria, en la funció executiva – atencional i en velocitat de processament.

Com ampliar la mostra

Tal i com s’ha assenyalat, la dificultat principal de l’estudi ha estat que la mostra era massa petita, un fet molt relacionat amb la situació que hem viscut arran de la irrupció de la COVID 19. Els primers mesos, la rehabilitació cognitiva va quedar aturada. Després, hi ha hagut restriccions i mesures de seguretat, així com aïllaments a causa d’alguns brots, que han dificultat molt el desenvolupament de l’estudi. A banda de la pandèmia, s’han identificat altres dificultats, com que el perfil de pacient és molt canviant, que els criteris d’inclusió són estrictes i que hi ha un percentatge de pacients que compleixen els requisits però que fan estades molt curtes. Alguns d’aquests factors que alenteixen el ritme de reclutament són de difícil solució, però sí que es podríem revisar els criteris d’exclusió.

La valoració de l’equip respecte l’experiència amb l’EM-Line és molt positiva. Hi ha hagut molt bona acceptació per part dels pacients, fins i tot per part dels d’edat més avançada. L’eina facilita la continuïtat del tractament a l’alta i les pantalles tàctils i els ratolins són molt útils en casos de parèsia de la mà dominant. En definitiva, a partir de l’estudi, es pot concloure que és una eina que optimitza molt la rehabilitació i que és molt senzilla d’utilitzar.

Cuidar sense contencions químiques: l’experiència d’èxit de la Residència Vila-seca

Sense subjeccions químiques

La Residència Vila-seca va engegar el 2013 un projecte per a la implementació de la Norma Libera-care, de la Fundación Cuidados Dignos (FCD). Això va implicar començar a treballar amb una metodologia que centra la Cura en la Persona, potenciant-ne l’autonomia, dignificant-la i respectant les seves necessitats, desitjos i preferències. També implica establir lligams amb els residents i les famílies, millorar la seva qualitat de vida i esdevenir una organització lliure de subjeccions, entenent que aquestes són mesures restrictives que suposen una vulneració dels drets fonamentals del pacient.

Així va ser com progressivament es van anar superant diverses fases en el procés d’acreditació i, des del mes de juny passat, el centre es troba re-certificat de la fase 3 de Libera-care. Aquesta re-certificació valida que el centre ha superat el Procés d’Avaluació de la Norma Libera-Care, de manera que la FCD comprova que es manté la Cultura de Cura Centrada en la Persona i Sense Subjeccions, i que és un programa de continuïtat.

Certificació Vilas-seca

En l’assoliment d’aquesta certificació hi ha jugat un paper important un Grup Motor multidisciplinari, format per la Direcció del centre, la responsable higiènico-sanitària, metges, fisioterapeutes, psicòlogues, la coordinadora d’auxiliars, infermeria i la farmacèutica.

Retirar qualsevol tipus de subjecció

L’establiment Norma Libera-care suposa un canvi en molts àmbits de treball del centre, però voldríem centrar-nos aquí en les contencions als pacients i, principalment, en les contencions químiques. En marc del projecte de la Residència Vila-seca, es va començar per retirar de manera progressiva les contencions físiques. Quan parlem d’aquest tipus de contencions ens referim a qualsevol dispositiu, material o equip aplicat a una persona, unit o a prop del seu cos, que li impedeix la llibertat de moviments o accedir a parts del seu cos.

El que s’ha fet en aquesta residència de gent gran del Grup Mutuam és buscar alternatives a les subjeccions físiques, així com molt de treball divulgatiu, explicatiu i de conscienciació a les famílies i professionals. Gràcies a això, actualment, a la Residència Vila-seca no hi ha cap subjecció física diürna i únicament s’utilitzen baranes voluntàries i, puntualment, alguna de seguretat.

A finals del 2020, però, es va decidir fer un pas més i iniciar un treball de retirada també de les contencions químiques. Amb subjecció química ens referim a qualsevol fàrmac (principalment els que actuen a nivell del Sistema Nerviós Central) utilitzat per reduir la mobilitat de la persona amb l’objectiu de manipular i controlar una conducta inadequada o molesta que no té base en un desordre psiquiàtric diagnosticat. Fins i tot en casos en què existeixi un diagnòstic psiquiàtric, les mesures utilitzades haurien de ser destinades al tractament i no com a contencions químiques.

Les principals conseqüències de les contencions químiques són: el deliri o alteració del pensament; el deteriorament funcional físic, de la funció cognitiva i de la comunicació; la depressió; l’ús de subjeccions físiques; els moviments físics de repetició i rigidesa; els problemes d’equilibri i hipotensió, mareig, vertigen i marxa inestable, que comporten un elevat risc de caigudes; la deshidratació; l’estrenyiment i la retenció d’orina.

Grups de fàrmacs implicats

En el camí cap a la no contenció química, es treballen principalment quatre grups de fàrmacs. Un d’ells és el d’antipsicòtics, que, en el cas de la Residència Vila-seca, ha implicat la quetiapina, l’haloperidol, la risperidona, l’aripiprazol, l’olanzapina i la sulpirida. També hi ha el grup dels ansiolítics, que ha afectat el lorazepam, el diazepam, l’alprazolam, el ketazolam, el clorazepat dipotàssic i el bromazepam. Un altre és el dels hipnòtics-sedants, que inclou el lormetazepam, el clometiazol, el zolpidem i el midazolam. Per últim, hi ha el grup dels antidepressius, que en el cas que ens ocupa ha implicat la trazodona, la mirtazapina, el citalopram, la sertralina i la fluoxetina.

A dia d’avui, s’han revisat uns 40 pacients aproximadament i, en la majoria d’ells, la retirada de les contencions químiques no ha tingut conseqüències de cap tipus i, per tant, no s’han hagut de tornar a implementar. En molts dels casos treballats, la intervenció no ha consistit simplement en la retirada del fàrmac utilitzat per a la contenció química, sinó que aquesta s’ha acompanyat amb altres mesures complementàries.

A continuació, es detallen dos casos reals que destaquem per la rellevància dels seus resultats.

Cas 1

Senyora de 85 anys la pauta farmacològica de la qual incloïa, abans de la intervenció, Mirtazapina (30mg, en el sopar) i Quetiapina (50mg, 1 comprimit, en l’esmorzar, i 1 comprimit, en el dinar).

En la reunió multidisciplinària, es va detectar que durant el dia estava molt adormida. Amb diferents sessions i de manera progressiva es va aconseguir retirar-li la mirtazapina 30 mg del sopar i la quetiapina 50mg de l’esmorzar i del dinar. Es va deixar pautada, per si calia, una quetiapina 25mg, que és la que s’acaba pautant de manera fixa a l’hora de sopar durant el transcurs d’aquestes sessions de canvi.

Totes aquestes modificacions es van produir durant l’abril d’aquest any i, en l’actualitat, la pacient segueix tenint la mateixa pauta. A planta, s’observa que ja no s’adorm com abans i que està més reactiva i més desperta.

Cas 2

Senyora de 74 anys que des que va patir una hemorràgia intracerebral prenia una càpsula de ketazolam 30mg en el sopar.

L’objectiu d’aquest fàrmac era l’ansietat i l’espasticitat associada a l’accident vascular cerebral patit, però en fer la intervenció es va detectar que ja no presentava aquests símptomes. Per això, se’n va iniciar la retirada progressiva. Com que la pacient ho va tolerar, es va aconseguir la retirada completa sense necessitat de prescriure’l de nou. A més a més, es creu també que la retirada del fàrmac (que com efecte advers podia produir un augment del pes) li ha provocat una disminució de pes, un fet beneficiós en el seu. La senyora patia un lleu sobrepès que s’havia intentat corregir, sense èxit, amb dieta durant força temps i fent-li augmentar l’exercici. Per tant, l’èxit aconseguit amb aquest cas és doble.

Qualsevol modificació feta, tant en aquestes pautes com en la resta de pacients, s’ha informat a les famílies dels residents estudiats, que s’han mostrat agraïts amb la feina feta, ja que han pogut observar una millora significativa en la majoria dels casos.

Aquests bons resultats en la retirada de contencions químiques, encoratgen l’equip motor a seguir treballant en la mateixa línia i poder arribar a tots els pacients del centre.

Cristina Plana

Farmacèutica de la Residència Vila-seca

Grup Mutuam

Els EAPS de Mutuam a Barcelona comencen a oferir el seu suport a les residències

EAPS residència

Després de 12 anys de trajectòria, els Equips d’Atenció Psicosocial de Mutuam (EAPS) fan un salt endavant en els seus serveis donant cobertura, per primer cop, a les residències de gent gran. Aquests equips impulsats per l’Obra Social de ‘la Caixa’ i sota la direcció científica de l’Institut Català d’Oncologia, van néixer amb l’objectiu de donar suport a pacients amb malalties avançades, a les seves famílies i als i les professionals

A Barcelona l’equip EAPS Mutuam va començar el 2008 amb tres psicòlogues però, davant la necessitat existent d’aquest suport, l’equip ha anat creixent i actualment està format per 12 psicòlogues i una treballadora social. Estem treballant en 22 equips receptors que depenen de 9 entitats proveïdores: l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital del Mar, l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, l’Hospital Sociosanitari Fòrum i els equips PADES de Barcelona.

Ara, amb tot el que ha passat amb la pandèmia de la Covid-19, s’ha fet palesa la necessitat de l’expertesa de psicòlegs i psicòlogues amb preparació per a l’atenció a pacients complexos i amb malalties avançades també en l’àmbit residencial. No només per oferir suport a les persones grans que hi viuen, sinó també a les famílies i als professionals.

Noves necessitats després de la pandèmia

Així va ser com, novament amb la col·laboració de Fundació ‘la Caixa’, a finals d’abril vam començar a treballar en aquest nou entorn. En la primera fase, donades les limitacions d’accés que hi havia a causa de la situació epidemiològica, vam optar per intervenir en quatre centres del Grup Mutuam: la Residència Mercat del Guinardó, la Residència El Molí-Via Favència, el Centre Residencial Mutuam Collserola i la Residència Font Florida. Més endavant, està previst estendre el suport a altres centres.

El total de residents que atenem actualment es de 381. Calculem que una mica més de la meitat tenen malalties evolucionades i que, d’aquests, un 50 per cent – entre 95 i 130 pacients- tenen una complexitat psicosocial i necessitaran el suport dels nostres equips. A banda, hi ha uns 300 professionals entre totes les residències.

Les intervencions són similars a les que fem a altres dispositius, però la tipologia de pacients és una mica diferent. Les nostres línies d’acció son l’atenció psicosocial, espiritual i de dol a les persones residents i les seves famílies, l’atenció als i les professionals de les residències en aquesta situació d’estrès post-pandèmic, la formació dels equips professionals per millorar la qualitat assistencial i la promoció del voluntariat per acompanyar residents i familiars.

L’objectiu general de tot això és millorar la qualitat de vida de les persones que es troben en elEAPS residència procés de malaltia avançada ingressades en residències i el punt fort dels nostres equips és l’expertesa en l’atenció de casos complexes. De fet, quan se’ns va oferir la possibilitat d’intervenir en aquest nou àmbit vam cercar una professional amb una gran qualificació, molta experiència en residències i en l’atenció de processos de final de vida. Isabel de la Fuente, psicòloga i persona vinculada amb Mutuam des de fa molts anys, és la referent d’aquests dispositius per a aquestes quatre residències pioneres.

Vam iniciar aquest nou projecte explicant-lo als equips de les residències i valorant conjuntament les seves necessitats. A partir d’aquí, hem començat a oferir atenció directa als pacients/ famílies, participar en la discussió de casos complexos, donar suport individual i grupal als professionals i impartir formació dels temes en què som més experts. Des del maig, s’han fet 753 intervencions, de les qual 594 han estat a pacients i 194, a famílies.

Adaptació a un nou entorn

Sempre intentem adaptar-nos a les necessitats dels equips receptors i en aquesta nova etapa ens trobem, d’una banda, que, amb la pandèmia, a tots els centres s’està treballant molt l’ajut als professionals i la teràpia grupal. D’una banda, la situació que van viure va ser molt complexa i ha deixat empremta en moltes persones, i n’hi ha que necessiten suport i espais de ventilació emocional que els permetin entendre què els està passant. D’altra banda, les qüestions que més hem d’abordar en residències tenen a veure amb el fet que hi ha molta població amb demència. Són pacients amb deteriorament cognitiu, sovint, en fase molt evolucionada. Aquesta situació és molt impactant per a les famílies, a qui els costa assumir que la persona va perdent capacitats i que, finalment, no els reconeix. Així que, de vegades, més que per a tractar els pacients, les residències ens demanen ajut per incidir en el seu entorn. En aquest sentit, és molt important el suport emocional que els podem oferir.

Una altra de les línies d’actuació de la iniciativa és la del programa de voluntariat, amb el qual aborden una qüestió de la qual es parla menys però que és força habitual, que és la de la soledat de les persones que viuen en residències. En altres recursos, ja disposem de voluntaris i voluntàries a les quals formem i supervisem perquè desenvolupin la important tasca de l’acompanyament, però ara ho volem introduir també en aquest nou àmbit.

El nostre model d’atenció està molt definit i s’ha anat treballant al llarg d’aquests anys. Per a nosaltres és molt important l’avaluació per saber com podem anar millorant i conèixer què en pensen les persones ateses i els professionals dels equips receptors. En aquest sentit, a finals d’any els passarem una enquesta per valorar el grau de satisfacció. Així doncs, encara que no portem prou temps per disposar d’una avaluació, els equips ens transmeten que l’acollida de l’equip EAPS en les residències ha estat molt bona.

Neus Saiz

Directora

Equips d’Atenció Psicosocial del Grup Mutuam

Un any més el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona confia en Grup Mutuam per impartir els tallers de memòria als seus col·legiats sènior

Taller memòria COMB 2021

Repetint el format telemàtic, els Tallers de memòria pels col·legiats sènior del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tornen enguany.

Aquesta via per impartir-los va sorgir arran de la crisi sanitària com a reinvenció dels tallers i s’ha quedat a causa dels avantatges que comporta. A banda de vetllar per la seguretat dels assistents, el format resulta molt còmode, ja que aporta més flexibilitat amb la resta d’aspectes de la vida diària, a més d’obrir la possibilitat a més col·legiats que per temes de distància no podien assistir.

Aquesta primera sessió introductòria realitzada el passat 19 d’octubre, ha estat molt productiva, potser inclús més a l’àmbit social que lectiu. Els assistents van explicar les seves inquietuds i perquè acudeixen a aquest taller. La Isabel de la Fuente, neuropsicòloga que imparteix el taller, va aclarir molts aspectes neurològics que van ajudar molt als sèniors.

A partir d’ara, la retrobada serà cada dimarts durant un parell de mesos per continuar treballant la memòria.

Experiència d’una psicòloga en un procés d’eutanàsia

eutanasia

La llei de l’eutanàsia aprovada el passat 24 de març al Congrés dels Diputats de Madrid, després de diversos intents fallits i d’anys de recollida de signatures, compta des del 25 de juny amb les regles pràctiques d’ús de la llei a Catalunya. El govern de la Generalitat va crear un decret llei en què es creava la Comissió de Garanties i Avaluació, que és l’ens encarregat d’analitzar i aprovar o denegar cada petició. Està format per juristes, professionals de la medicina, de la infermeria, treball social sanitari, psicologia i representats de la societat civil. Aquestes persones han estat proposades i escollides pels col·legis professionals.
Com a psicòloga experta en cures pal·liatives col·laboro amb la Unitat Funcional de Motoneurona de l’Hospital Josep Trueta. En aquest context, el proppassat agost vam viure la primera experiència de la pràctica de la prestació d’ajuda a morir (PRAM): un home amb diagnòstic d’ELA bulbar amb insuficiència respiratòria va ser el primer pacient en demanar l’eutanàsia, al nostre servei.

En aquest text comparteixo els apunts que vaig fer sobre l’experiència viscuda en primera persona:
Vam poder seguir la pràctica segons el previst: a domicili, amb el neuròleg referent, la infermera de neurologia i jo mateixa. El pacient va escollir ser acompanyat per la seva dona i els seus dos fills. Vam poder fer una acollida i repassar el procediment. Vaig oferir atenció individual a tots els familiars adaptada al moment i segons necessitat. El pacient va ser clar: “estic tranquil perquè els veig tranquils”. El fet que el senyor es pogués expressar per escrit fins el final va ser, des del meu parer, fonamental per tenir la seguretat que estàvem respectant la seva opinió i decisió. Ell mateix ens va marcar quan havíem de començar amb els preparatius i considero que els vam poder acompanyar amb molta serenor. No us puc dir si va ser un procés curt o llarg, però sí que va ser intens. Amb “Amor particular” de Lluís Llach de fons, el pacient es va adormir i va poder-se anar aplicant tota la medicació necessària. Es va respectar el pactat amb els fills: se’ls avisaria quan es procedís a començar amb la segona part de la medicació, que provocaria la mort al pare. Van decidir sortir de l’espai, tot i que van tornar a entrar quan s’hi van veure en cor.

Les paraules de la infermera quan va acabar de posar la medicació descriuen a la perfecció el que vaig sentir: “és la mort més dolça que he vist mai”. Defineixo el moment com una experiència de dignitat i amor incondicional d’una família al seu pare i company.

Com a psicòloga, va ser un privilegi acompanyar el pacient i la família durant aquests mesos. La capacitat per sobreposar-se a la malaltia, la resiliència que va experimentar aquest home i la fermesa a l’hora de prendre les seves pròpies decisions, així com el respecte de la seva família, han sigut un aprenentatge preciós. Dubto que sempre tinguem famílies que ens ho posin tan fàcil en un entorn tan bonic (enmig d’oliveres entre els galls i les oques), però els acompanyarem tan bé com puguem.

Clara Fraguell i Hernando, Mutuam Girona
Phd – Psicooncòloga – Psicòloga de cures pal·liatives

L’EPAC del Grup Mutuam: l’abordatge del dolor des de la vessant emocional

EPAC Mutuam Girona

El dolor és quelcom que acompanya l’ésser humà des del seu origen i ha despertat en ell la necessitat d’alleugerir-lo apel·lant a totes les formes i recursos de què ha disposat al llarg del temps.
En parlar de dolor, hi ha una tendència generalitzada a associar-lo a una o diverses parts del cos i a una interferència negativa en les seves funcions. L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor defineix el dolor com: «Una experiència sensorial i emocional desagradable, associada a una lesió tissular real o potencial o inclús descrita en termes que evoquen una lesió d’aquesta índole».
La queixa que expressa el o la pacient està referida al dolor real, que sovint l’invalida significativament en la seva vida diària, encara que no sempre existeix una lesió física o traumàtica que en sigui responsable. L’ambigüitat respecte d’on és el dolor es fa evident i el seu tractament ha d’abordar-se de manera integral.

L’experiència emocional dolorosa és expressada a través del cos, que parla mitjançant símptomes. Podem, doncs, comprendre la importància que té considerar el paper que juga l’estat emocional de la persona i la necessitat de considerar el factor psíquic en el seu tractament.
Quan el dolor físic irromp, sorgeix l’interrogant sobre què passa o quina n’és la causa. Quan la resposta es demora, sense l’alleujament corresponent, és factible que s’instal·li la incertesa, que acompanya el subjecte en la cerca de resposta. Parlem d’una incertesa davant la falta de significant que posi nom, que aclareixi quina és la malaltia que s’expressa mitjançant dels símptomes.

A partir d’aquí, es desencadenen accions singulars, des de tractar de posar-hi remei d’acord amb experiències anteriors que guarden alguna similitud amb l’actual a la cerca d’informació, de consells, o bé, de la veu del metge, que s’espera que aporti llum al problema. Si aquest últim pot posar nom a la malaltia, dóna una resposta a l’interrogant, en alguns pacients sol produir un «saber» que tranquil·litza i, en el millor dels casos, obre pas a la cura, mitjançant tractaments indicats, sense grans conseqüències. Però aquest alleujament és transitori, especialment quan persisteix en el temps i la malaltia es converteix en crònica. La temporalitat de la malaltia la resignifica amb el terme ‘crònic’ i, a la vegada, la redimensiona de manera singular per a cada subjecte, ara malalt.

L’òrgan posa veu al silenci, s’imposa mitjançant el dolor físic, i aquest s’enllaça amb el dolor psíquic, que de manera conscient o no afecta l’estabilitat emocional de qui el pateix. La intervenció del psicòleg/oga en aquest procés és de suma importància, perquè contribueix a abordar el seu tractament des de l’afectació emocional que provoquen els símptomes físics, facilita alleugerir l’ansietat que produeix el dolor i la incertesa, ajuda a atenuar els símptomes físics associats i acompanya en el procés de reelaboració de la malaltia evitant un major patiment.

Atenent aquesta necessitat, fa més de quatre anys que l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona va decidir apostar per la creació de l’EPAC, l’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat, format per set psicòlogues.

Nora Gladis Cavarischia

Psicòloga de l’EPAC

Atenció emocional, social i espiritual a les residències de gent gran

Llar-residència Sardana

Fa més de sis anys que Mutuam Girona va formar el seu equip EAPS (Equip d’Atenció Psicosocial). Els equips EAPS formen part del programa impulsat per l’Obra Social La Caixa i el suport de la Direcció Científica de l’ICO (Institut Català d’Oncologia). L’objectiu d’aquests equips és el de donar atenció psicològica, emocional, social i espiritual a persones amb malalties avançades i als seus familiars. Els professionals que integren els EAPS són psicòlegs formats en l’àmbit de les cures pal·liatives i final de vida. <en concret, les psicòlogues que formen part de l’equip EAPS Mutuam Girona estan ubicades en diferents recursos sanitaris de la xarxa de Salut Pública: Hospital Josep Trueta, Hospital de Santa Caterina (IAS), HSS de Mutuam Girona i CSS La República.

Des dels EPAS, entenem que per millorar el benestar de les persones que estan en aquesta situació cal també cuidar els seus éssers estimats. D’aquesta manera, l’atenció psicològica no se centra només en el pacient sinó també en el benestar psicoemocional dels seus cuidadors i familiars. Així, els equips EAPS, també ofereixen continuïtat assistencial als familiars planyents en el seu procés de dol. Considerem que el benestar de la persona a final de vida engloba tant l’esfera privada i familiar com els professionals que l’atenen. Aquest programa EAPS es complementa, dons, amb suport psicoemocional als professionals, donant informació, formació i suport adequat.

Amb el pas del temps, la demanda assistencial s’ha vist incrementada substancialment degut a l’envelliment de la població i a la visibilitat creixent del recurs integrat en altres recursos sanitaris. D’aquesta manera, si bé en un primer moment la població diana era persones amb malaltia avançada i final de vida (oncològics o no), el perfil de pacient s’ha anat ampliant progressivament a MACA (Pacient amb malaltia crònica avançada) i PCC (Pacient crònic complex).

Arran de la pandèmia COVID-19 s’ha detectat una gran necessitat d’atenció psicològica, emocional, social i espiritual en l’àmbit assistencial. Efectivament, aquesta crítica situació ha posat de manifest les mancances en els centres residencials pel que fa a atenció especialitzada a final de vida.

Les residències per a gent gran han estat molt afectades per la pandèmia de la COVID-19, provocant que les persones que hi viuen hagin patit situacions molt virulentes, extremadament doloroses i en alguns casos de solitud no desitjada. Els residents d’aquest recurs, majoritàriament són molt grans (mitjana d’edat de 85 anys), i es troben en situació de fragilitat i de malaltia complexa o avançada, i amb risc d’exclusió important, malgrat viure a la residència.

És per això que des de l’equip EAPS de Mutuam Girona estem participant en l’ampliació del programa EAPS de Fundació la Caixa a residències de gent gran. Aquest programa contempla endinsar-nos en l’àmbit residencial acompanyant i donant suport a les persones que hi viuen, als seus familiars i també a l’equip assistencial que hi treballa, sempre en col·laboració amb els psicòlegs i les direccions dels centres, que són qui més coneixen la realitat de tots ells.
El programa es va engegar a Girona el juny d’enguany amb la incorporació d’una psicòloga sanitària experta en psicooncologia i cures pal·liatives, i amb una ampla experiència tant en l’àmbit hospitalari i sociosanitari com en l’àmbit residencial.

S’ha escollit quatre residències de les comarques gironines (El Gironès i la Selva) de titularitat concertada i/o col·laboradora i non profit. S’està a l’espera d’un contacte institucional a escala del DTASF per a la incorporació d’una cinquena residència, aquesta de titularitat pública.
Tres mesos després de la implementació del servei, la psicòloga de l’EAPS ja està en ple rendiment per a donar atenció psicològica als residents que ho sol·licitin o bé que tinguin els criteris que abans s’ha esmentat i que s’han consensuat amb les residències.

El programa EAPS residències gaudeix de l’aval de més de deu anys d’experiència de les seves professionals, en contínua formació, actualització i investigació com a suport a la seva activitat assistencial. Però realment el puntal del programa és la combinació d’aquesta experiència amb un servei completament personalitzat, ajustat tant a les característiques particulars de cada residència com a l’atenció individualitzada i que habitualment oferim als usuaris. El programa ja ha arrencat, amb la il·lusió d’un nou projecte que serveixi per millorar la qualitat de vida de les persones. Encarem el futur, malgrat la incertesa de l’evolució covid19 que ens fa prendre totes les precaucions possibles, amb la seguretat que l’EAPS Residències serà de gran ajuda a moltes persones que es troben en situació de vulnerabilitat i fragilitat emocional.

Núria Tortós Serras, Psicooncòloga – Psicòloga de cures pal·liatives, EAPS Residències