grupmutuam-nou (1)

 93 380 09 70

 93 380 09 70

Atenció Sanitària i dependència

Organitzacions que cuiden: de la prevenció de riscos a la generació de benestar

Maria Dolors Solé

Maria Dolors Solé, metgessa del treball i copresidenta de la Xarxa Europea de Promoció de la Salut en el Treball, va impartir una xerrada sobre ‘Organitzacions que cuiden’ en el marc de la Formació Mèdica Continuada. Amb aquesta, són ja quatre les sessions dedicades a la salut dels professionals en l’edició d’enguany d’aquest programa organitzat per la Fundació Mutuam Conviure.

L’OMS ens diu que una organització saludable és la que s’esforça per garantir que els treballadors i treballadores tinguin una bona qualitat de vida, la que sobreviu a moments de crisi i la que és capaç de crear ambients de treball que contribueixen a assolir els seus objectius. Veiem, però, què vol dir exactament això i com es pot avançar en el camí per assolir-ho.

Quan parlem de millora de la salut i el benestar, ho fem des d’un punt de vista global, no només físic. Des d’aquesta perspectiva, podríem classificar totes les empreses, molt esquemàticament, al llarg de dos extrems, on en una banda trobaríem les extractives i, en l’altra, les humanistes, en funció d’on centren les seves prioritats. En el primer dels extrems trobem les que estan focalitzades en el benefici i arriben a considerar els treballadors com una peça més. En l’altre extrem, hi ha les empreses que tenen com a element central el benestar i la salut de les persones treballadores. Entremig, però, hi ha un munt de grisos. Ens trobem, doncs, l’empresa que només actua de forma reactiva quan sorgeix algun problema; l’empresa defensiva, que tan sols té por de la inspecció de treball i compleix els mínims que exigeix la normativa; l’empresa que s’acomoda, és a dir, que va una mica més enllà del que estableix la normativa i busca acomodar-se a les demandes que provenen dels treballadors o de la societat en què es troben; i l’empresa proactiva, que és aquella que, més enllà d’acomodar-se a allò que li demanen, pensa en els possibles escenaris que se li poden presentar en un futur i treballa per fer-hi front amb temps per tal que no hi hagi cap disrupció en la seva activitat.

A l’extrem, com ja hem dit, hi ha l’organització ‘humanista’, la que genera salut i benestar, no només per als seus treballadors, sinó per a la societat, tenint en compte, per exemple, qüestions com els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. L’empresa que cuida, que és la que ens ocupa aquí, es troba en aquest grup d’empreses i inclou en la seva governança la dimensió de la protecció però també la promoció de la salut i el benestar de les persones. Tot això ho equilibra, òbviament, amb la dimensió dels beneficis, perquè les empreses n’han de tenir. Tanmateix, cal que quedi clar que no són objectius incompatibles. Així doncs, podem dir que són empreses que assoleixen l’èxit a partir del compromís amb les persones i amb la societat.

Alguns segurament es preguntaran si aquestes organitzacions existeixen. El cert és que sí, però es tracta d’empreses que mai estan satisfetes amb el que fan i que sempre volen seguir millorant. No només ja hi ha empreses que han començat el camí cap aquesta humanització, sinó que la pandèmia ha posat de manifest que les organitzacions que posen aquest valor de benestar al centre han estat molt més resilients als seus embats.

Com són

L’empresa humanista es caracteritza per estar compromesa amb la salut i el benestar des d’una motivació intrínseca i per incorporar aquesta dimensió en totes les decisions que pren. Parteix d’un perquè, d’un propòsit, i les seves accions repercuteixen en un què, que pot ser una millora de la productivitat o una disminució de l’absentisme. Qualsevol organització que vulgui ser-ho ha de començar per fer la seva transformació a partir d’una reflexió estratègica interna. Si l’empresa fa el canvi per motivacions extrínseques, mitjançant determinats programes, i no obté ràpidament els resultatsesperats, no continuarà en aquest camí.

Així doncs, el propòsit que guiarà les accions de l’empresa humanista és el de garantir la salut i el benestar de les persones independentment d’altres efectes secundaris que puguin esdevenir i el procés d’integració es farà mitjançant programes que actuen de forma equilibrada sobre la persona, l’entorn i l’organització. Els resultats que es poden obtenir, però que no poden ser les motivacions per impulsar-lo, són la disminució de l’absentisme i el presentisme -presència d’un treballador en el seu lloc de treball, en hores de feina o fora de l’horari laboral, sense repercussió positiva en la productivitat-, l’atracció de talent o la millora de la imatge de l’empresa.

L’empresa pot incidir en diferents elements per tal d’aconseguir un major benestar. Un ampli estudi portat a terme per la consultora Gallup el 2010 va permetre identificar cinc categories essencials, d’acord amb allò que un gran nombre de persones de diferents cultures i tipologies d’activitat consideraven important: la trajectòria individual; l’entorn social; la seguretat econòmica, la condició física i mental i la pertinença a una comunitat. La primera d’elles es refereix a tenir una trajectòria vital i professional satisfactòria, entesa com a trajectòria coherent amb els valors i les creences de cadascú, que s’ajusta a les nostres capacitats, i que inclou el coneixement dels punts forts propis, així com que allò que fem estigui al servei d’un propòsit i que hi hagi l’oportunitat d’un aprenentatge continu. La segona categoria engloba allò que anomenem benestar social i que té a veure amb qui ens acompanya en el camí que fem. Tenir unes relacions sòlides i de qualitat ens ajuda, no tan sols promovent el nostre benestar i salut, sinó també fomentant el nostre desenvolupament personal. A més, és important el sentit de pertinença i sentir-se acceptat i respectat fins i tot per persones que pensin de forma diferent. Per últim, dins d’aquesta categoria, ens ajuda ser o tenir líders motivadors i saludables.

Organitzacions que cuiden

Un dels aspectes que està adquirint major importància en les empreses que volen tenir cura del benestar dels seus treballadors té a veure amb la tercera d’aquestes categories essencials identificades en l’estudi: la percepció de seguretat econòmica. Aquest vessant inclou, a més del fet de tenir un salari digne, el fet de saber que en un moment de dificultat podrem tenir el suport de les persones de l’entorn, de l’empresa o de la comunitat per fer-hi front, així com disposar de les eines per ser capaços d’efectuar una gestió efectiva de l’economia domèstica. En relació a aquesta categoria, cal assenyalar que un estudi del 2017 va demostrar que la inseguretat econòmica provoca malestar psicològic, alts nivells d’estrès i ansietat i fins i tot una mala percepció de la salut pròpia. Tot això impacta en la productivitat, ja que disminueix el rendiment, dificulta la presa de decisions i incrementa l’absentisme, entre d’altres.

El quart aspecte essencial en relació al benestar és el de disposar de la condició física i mental per afrontar el nostre dia a dia. Això implica tenir l’energia i tenir la capacitat de prendre decisions sobre la nostra salut de forma informada. Aquí hi juga un paper important la qüestió de l’autoeficàcia, que vol dir que creiem que podem fer front als reptes que se’ns presenten i que hi tenim una motivació intrínseca. Evidentment, també inclou el fet de disposar de recursos per a la gestió de la malaltia, la infelicitat i l’estrès.

La cinquena categoria d’elements essencials que van esmentar les persones participants en l’estudi és la de saber que contribueixes a la comunitat. Aquí s’incorpora el sentit de pertinença i l’esperit de solidaritat entre els membres de la comunitat, la percepció que et sents segur en aquesta, la interacció social intensa amb un grup social més ampli que la família i els amics i el fet de tenir un compromís amb la societat.

Què poden aportar per ajudar als treballadors

Les empreses que vulguin millorar el benestar i la salut de les persones que la integren poden actuar en molts aspectes. Podem assenyalar diferents tipologies d’accions que algunes han portat a terme ja en aquest sentit. A nivell laboral, per exemple, reconèixer la contribució del treballador a l’empresa o fer que els rols i les funcions s’adaptin als punts forts i aspiracions de la persona, tenint en compte la seva opinió. També les que estan encaminades a oferir autonomia i participació en la presa de decisions o a facilitar l’aprenentatge continu per tal de millorar l’efectivitat i el potencial de cadascun dels treballadors.

A nivell social, destaquen accions que promouen una cultura de la col·laboració, enfront de les estratègies individualistes competitives. Això implica, però, una transformació dels valors de l’empresa. Altres accions són el foment de la interacció i el suport mutu, posant sobre la taula els recursos que té cadascú, o el reforç del lideratge saludable i el treball en equip. A més a més, és important aplanar l’estructura jeràrquica de les organitzacions, fent-la més horitzontal. Des del punt de vista econòmic, destaca la consecució d’un salari digne, però també és important impartir formacions i oferir assessorament sobre qüestions relacionades amb l’economia domèstica. Per últim, cal assenyalar mesures com l’assistència al treballador si passa per un moment de necessitat en forma de préstecs sense interessos.

A nivell de salut, inclouríem accions com l’establiment d’entorns segurs, saludables i inclusius. En aquest sentit, cal que l’empresa parteixi d’una concepció global de la salut, que tingui en compte les condicions físiques i mentals. Alhora, ha d’anar més enllà de la prevenció de riscos laborals i evitar factors de risc, tant dins de l’empresa com a nivell personal, i fomentar els determinants de salut positius. Així mateix, cal buscar l’equilibri laboral i personal, afavorint la desconnexió de la feina. Pel que fa a la implicació en la comunitat, algunes empreses porten a terme accions solidàries i de voluntariat. Un equilibri entre tots aquests elements és el que, en definitiva, fa que la nostra salut millori.

Organitzacions que cuiden

Per acabar, és necessari assenyalar que el que s’està buscant en les empreses que cuiden és una gestió integrada i integral de la salut dintre del seu dia a dia, que tingui en compte la prevenció de danys relacionats amb les condicions de treball, la promoció d’una salut òptima i el suport als treballadors amb problemes de salut, acompanyant-los durant la malaltia i també durant el període d’adaptació quan tornen a la feina. Vist tot això, ara només ens resta preguntar-nos si la nostra organització ens cuida i veure què podria fer per millorar en relació al benestar de les persones.

Maria Dolors Solé

Metgessa del treball i copresidenta de la Xarxa Europea de Promoció de la Salut en el Treball

L’empremta de la pandèmia en les persones amb demència

Demència i pandèmia

La pandèmia ha causat un impacte important en la vida de tothom, però de manera especial en la d’aquelles persones en una situació de major fragilitat. Superats els moments més durs, tant a nivell sanitari com pel que fa a les restriccions en la vida social i la mobilitat, val la pena encetar una reflexió sobre com la crisi que hem viscut i la seva gestió ha afectat als qui pateixen una demència i als seus familiars, especialment als que assumeixen el rol de cuidadors d’una manera més intensa. Perquè, si bé alguns indicadors ens fan pensar que som al final d’aquest episodi tan dur, sabem que l’afectació en la salut mental de la població encara es perllongarà.

Una idea que hem de tenir en compte quan parlem de l’atenció a les persones amb demència, sobretot de les que es troben en una fase inicial o intermèdia de la malaltia, és la de la importància que tenen les rutines. La rutina és aquell mecanisme que fa que una cosa es pugui repetir sense haver de pensar gaire. Per tant, per a les persones que tenen un dèficit de memòria, d’organització, etc., instaurar rutines és la manera d’assegurar que tenen un funcionament més o menys normalitzat. Això és aplicable a la persona afectada, però en certa manera també a la cuidadora. En el moment en què apareix un fenomen que no havia passat mai, que no sabem per què passa, ni d’on surt, s’imposa una incertesa que requereix un grau de flexibilitat i de capacitat d’adaptació als canvis que està molt lluny del que pot assumir la persona amb demència i, fins i tot, qui la cuida.

Dificultats per comprendre l’excepcionalitat

Durant la primera etapa de pandèmia, al fet de suprimir-se les rutines i haver d’establir unes relacions socials absolutament anòmales, s’hi va sumar la supressió dels recursos diürns – centres de dia o recusos a domicili – als quals s’acollien aquestes famílies, i això va ser terrible. Quan va començar la desescalada, la majoria vam sentir un alleujament, però per a qui té demència és difícil d’entendre una qüestió com el distanciament social que s’havia de mantenir. A banda d’això, s’ha de tenir en compte que les mesures de prevenció que hem hagut d’adoptar requereixen una capacitat de ponderació que exigeix un nivell cognitiu elevat. Per tant, la contenció de les persones amb demència ha estat una de les qüestions més difícils de la crisi que hem viscut. Tot això ha portat a una regressió d’aquests nuclis familiars a situacions que ja creien superades.

Les persones amb demència tenen els mateixos drets que la resta, però, en canvi, tenen unes necessitats molt específiques que en la gestió de la pandèmia no s’han tingut en compte. Es donen instruccions com si tothom les pogués entendre. Tanmateix, fins i tot per a qui tenim les capacitats preservades de vegades ha estat difícil comprendre els missatges que hem rebut per part de les autoritats, perquè hi ha hagut molta desorientació.

La majoria de la gent va entendre ràpidament que la situació era la que era i s’hi va adaptar, però a les persones amb demència els ha costat. Hi ha famílies que han pogut jugar amb elements que estaven en la ment més històrica dels malalts. Per posar un exemple: quan a una persona que conserva en la seva memòria el record dels bombardeigs del bàndol feixista sobre Barcelona durant la guerra civil aconseguim connectar-li això amb l’actualitat, reaccionarà de la mateixa manera, protegint-se i amagant-se. A la pràctica, però, això requereix d’unes habilitats i un esforç del cuidador, que ha de rescatar elements de la memòria del malalt i utilitzar-los d’una manera útil, i també d’una certa tranquil·litat.

Aquí és on s’inscriu el suport. Si la persona cuidadora pot mantenir una trucada cada dia amb algú de confiança que l’escolta i l’ajuda, li és més fàcil fer aquesta tasca. Per això, hem de ser capaços de fer que en situacions concretes les famílies tinguin accés als recursos que necessitin en aquells moments. Tanmateix, el cert és que per a les organitzacions que habitualment l’oferim la irrupció de la Covid-19 va suposar un repte molt gran per seguir desenvolupant la nostra tasca. La situació ens va agafar a tots per sorpresa i les restriccions van ser dràstiques. Vam viure un aïllament d’una rotunditat tremenda els tres primers mesos. Les persones i serveis que disposaven dels recursos necessaris a poc a poc han tingut la possibilitat de fer trucades o videotrucades per comentar com s’estava vivint la situació, però, en general, inclosa l’administració, hem hagut de fer un gran esforç a nivell tecnològic per poder mantenir aquests contactes.

La solitud de qui cuida

A la fase d’adaptació, se li havien de sumar les dificultats derivades de les infeccions i quarantenes dels professionals, que ens han deixat en alguns moments amb plantilles més reduïdes per atendre les famílies. Posteriorment, hem vist que hi ha maneres de poder seguir fent acompanyaments amb mesures de prevenció. Llavors, és quan ens hem trobat que molts malalts han patit una regressió, perquè una persona que es troba en una fase intermèdia, si deixa de fer una conducta, segurament ja no la podrà tornar a fer. La persona cuidadora ha d’estirar sovint del malalt per fer activitats, però ha de fer-ho d’una manera no-agressiva, i això requereix un entrenament. En una situació com la que hem viscut, que ens afecta emocionalment a tothom, això s’ha complicat més.

Les organitzacions hem extret un aprenentatge d’aquesta catàstrofe i veig que ens preparem d’una manera una mica diferent per si això es repetís, tant a nivell de recursos disponibles com reflexionant sobre l’ús d’aquests recursos. No és l’única lliçó que hem après de la pandèmia, però no m’atreveixo a afirmar que aquestes estiguin en el cap de totes les persones que han de prendre decisions en la matèria. Als Comitès d’Ètica de Catalunya hem reflexionat molt sobre aquests aprenentatges. Un d’ells és que cal tenir en compte la voluntat de la persona usuària d’aquests recursos, tant si es tracta de gent gran com de persones amb una discapacitat o una demència. Una altre aprenentatge important és que no podem pensar que quan parlem la gent entén necessàriament el que nosaltres volem transmetre. La interpretació és subjectiva i algunes administracions crec que ja ho han entès.

La importància de l’entorn

Així mateix, s’ha demostrat allò que alguns defensem des de fa molts anys, que la salut mental no depèn només de neurotransmissors, dels psicofàrmacs o de la psicoteràpia, sinó que depèn també del lloc on vius, dels metres quadrats que té, del soroll que hi ha o del nombre de persones amb qui convius. Precisament per aquest motiu, recursos com els centres de dia són tan importants. Poder estar en un espai que té unes dimensions calculades per a la sociabilitat d’un malalt d’Alzheimer i alhora alliberar espai al domicili durant unes hores per a les altres persones que hi viuen és clau. Si, de sobte, com en aquesta crisi, et veus tancat en un pis de 60 metres quadrats amb altres persones és normal que es generin tensions, i això ho hem pogut constatar en les converses que hem tingut amb les famílies durant aquest temps. Per als cuidadors, a més, ha estat molt difícil transmetre tranquil·litat als malalts perquè hi havia molta incertesa.

Per tant, una de les conclusions a les quals arribem vist tot això és que s’han de crear molts més recursos i molt més flexibles. Aquesta és una reivindicació que arrosseguem els que estem vinculats a la malaltia de l’Alzheimer des de fa més de 30 anys. Durant aquesta crisi, hem parlat molt de les UCI, però és evident que amb això no n’hi ha prou i que calen, entre d’altres, més recursos i professionals per al suport psicològic. La prevenció, pel que fa al malestar emocional, no està en el nivell que caldria.


Dr. Josep Vilajoana

Psicòleg coach i psicoterapeuta

Alzheimer Catalunya Fundació

Conscienciació i participació en la XXII Setmana Sense Fum als Hospitals Sociosanitaris Mutuam Girona i Mutuam Güell

Setmana sense Fum Güell_OK

El compromís amb la sensibilització contra el tabaquisme, s’ha fet present durant la Setmana Sense Fum, a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. Aquesta iniciativa és promoguda per la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria i CAMFiC a Catalunya i enguany ha estat la seva 22a edició.

Els centres, com cada any, per promoure els hàbits de vida saludable i la conscienciació sobre els riscos associats al consum del tabac, van portar a terme un seguit de dinàmiques al llarg de la setmana del vint-i-quatre de maig, les quals conclourien el 31, Dia Mundial sense Tabac. La taula informativa i de sensibilització a l’entrada dels centres no ha faltat. Equipada de material informatiu, portada i dinamitzada per persones ingressades.

A més, es van portar terme altres activitats dins del pla de psico-estimulació. Una d’aquestes ha estat a Girona, anomenada “Ajuda’m a deixar de fumar”, on els participants redactaven cartes motivadores per fomentar l’abandonament de l’hàbit. Altres més artístiques, com la realització de murals, on es definia el perfil del tabac amb reflexions engrescadores per deixar de fumar o en el cas del centre Mutuam Güell, la decoració del recinte amb frases que deixaven veure els aspectes negatius del tabac. I d’altres molt interessants, com la “Marxa de la salut” organitzada per l’equip de rehabilitació del centre gironí, la qual va concloure amb una dinàmica musical saludable i festiva.

Un dia on a més de prendre consciència, es deixa veure la implicació de professionals, persones ingressades i familiars, envers aquests temes de gran importància. 

Administració segura dels medicaments en el trastorn de la deglució

Trastorn deglució

L’administració de la medicació ha de ser una pràctica segura, efectiva i basada en l’evidència. Per aquest motiu, dins de les estratègies de millora de la seguretat dels medicaments, és necessari tenir en compte la selecció del medicament, la forma farmacèutica adequada i l’admistració del fàrmac mitjançant una tècnica adient.

Minimitzar les conseqüències derivades d’una inadequada actuació durant l’administració de medicaments (broncoaspiracions, ennuegaments, alteració de l’efectivitat i/o seguretat dels fàrmacs) ha de ser un dels objectius de tots els protocols d’administració oral de fàrmacs.

El trastorn de la deglució (disfàgia) es caracteritza per la dificultat en la preparació oral o en el desplaçament del bolus alimentari des de la boca fins l’estómac, fet que genera una dificultat per empassar sòlids, líquids i/o saliva. Les causes d’aquesta poden ser neuromusculars, cognitives, conductuals, etc. La disfàgia apareix molt freqüent en les persones que tenen malalties neurològiques i neurodegeneratives: afecta al 30% de pacients que han patit un accident vascular cerebral, al 40% de pacients amb miastènia gravis o esclerosis múltiple, a més del 50% de pacients amb la malaltia de Parkinson o esclerosi lateral amiotrófica i al 85% dels que tenen la malaltia d’Alzheimer. Per tant, implica amb freqüència a les persones grans. Entre les que viuen en residències, s’estima una prevalença de la disfàgia d’un 56-78%.

Així mateix, s’estima que entre el 15 i el 40% de la població general adulta ingressada en centres sociosanitaris manifesta dificultats en la ingesta de càpsules i comprimits. Més d’un 25% d’ells rebutja el tractament farmacològic per problemes de deglució i requereix ajuda quan el medicament prescrit no s’adapta a aquesta situació, de manera que tenen dificultats per al compliment del tractament.(1)

El personal sanitari i els cuidadors manifesten dubtes a l’hora d’administrar medicaments en els pacients amb trastorns de la deglució, tal i com ho recull un estudi portat a terme en unitats de crítics, que revela que el 21% de les infermeres trituraven rutinàriament el medicaments amb coberta entèrica i que un 15% dels medicaments subministrat eren d’alliberació controlada. Els errors d’administració de medicaments són tres vegades més freqüents en pacients amb disfàgia que en pacients que no tenen dificultat en la deglució.(2)

Davant d’aquest escenari, ens sembla important recordar les accions que cal prendre davant d’un pacient amb trastorn de la deglució. Es podrien escalar de la manera següent:

  1. Valorar per determinar la viscositat necessària per a l’administració dels medicaments al/la pacient de forma segura.
  2. Revisar les diferents formes farmacèutiques del medicament prescrit i considerar la prescripció de formes farmacèutiques comercialitzades adaptades (bucodispersables, liquíds, pegats, sublinguals, etc.).
  3. Ajustar la dosi i la freqüència.
  4. Si no existeix la possibilitat de disposar d’una forma farmacèutica alternativa (només disposem de formes sòlides) ni la possibilitat d’un intercanvi terapèutic i, per tant, cal la manipulació de formes sòlides és necessari assegurar-se que es fa de forma correcta:
  5. Sempre que el medicament permeti ser administrat amb menjar (valorar interaccions fàrmac-nutrient, nutrient-fàrmac, amb l’objectiu d’optimitzar l’efectivitat i minimitzar la toxicitat), pot barrejar-se amb una mínima quantitat d’aliment (puré, crema, compota) per garantir-ne el consum. Eviteu els làctics.
  6. Si el medicament no pot ser administrat amb aliments, valoreu l’addició d’un espessidor. Si és necessari agregar espessidor a l’aigua cal tenir en compte que la viscositat de l’aigua amb espessidor pot veure’s alterada a causa de l’addició d’alguns fàrmacs (exemple el Movicol®). Per tant, cal tenir present els canvis de textura, per a una administració segura. Administreu immediatament el fàrmac un cop espessit. A dia d’avui, manquen estudis que ens confirmin la compatibilitat dels espessidors amb els medicaments. N’hi ha pocs sobre l’efecte que pot tenir afegir el medicament amb l’aigua amb espesseïdor a nivell farmacològic i sobre les modificacions de la biodisponibilitat i/o farmacocinètica del medicament(3). 
  7. Cal revalorar la capacitat de deglució, els tractaments i la disfàgia depenent de fàrmacs, per poder fer-hi les modificacions i adaptacions necessàries al llarg del temps.

Algoritme per a la selecció de la forma farmacèutica adequada i mètode d’administració en pacients amb disfàgia

Hernández Martín, J., Correa Ballester, M., Vial Escolano, R., Forcano García, M., Gómez Navarro, R., & González García, P. (2013). Adaptación de la guía farmacoterapéutica de un hospital sociosanitario a pacientes con disfagia. Farmacia hospitalaria, 37(3), 198-208.

Disfàgia

Les intervencions més senzilles i eficaces (2) per gestionar l’administració oral de fàrmacs en casos de disfàgia les podem agrupar de la manera següent:

  • Canvi de forma farmacèutica, adaptada al tipus de disfàgia (disfàgia a sòlids o líquids), seleccionant formes farmacèutiques segures per al pacient:f ormes bucodispersables, formes líquides, formulació magistral, etc.
  • Instruccions de manipulació de formes sòlides: trituració, dispersió, manipulació de medicaments perillosos, etc. La manipulació de la forma farmacèutica comercialitzada pot implicar variació de la dosi administrada, modificació de les característiques d’alliberació del principi actiu, modificació de l’absorció del principi actiu del fàrmac o pèrdua d’eficàcia. Per tant, cal conèixer quines pràctiques són segures.
  • Adaptació de la textura dels sòlids i la viscositat dels líquids que acompanyen els medicaments (si els medicaments no poden barrejar-se amb aliments, si cal administrar-los barrejats amb espesseïdor, etc.) per no comprometre la seguretat en l’administració.

Bibliografia

  1. Aguilar Salmeron R. Administració de medicaments en persones amb dificultat per deglut). CEDIMCAT. http://www.cedimcat.info/html/es/dir2455/doc26581.htm
  2. Hernández Martín, J., Correa Ballester, M., Vial Escolano, R., Forcano García, M., Gómez Navarro, R., & González García, P. (2013). Adaptación de la guía farmacoterapéutica de un hospital sociosanitario a pacientes con disfagia. Farmacia hospitalaria, 37(3), 198-208.
  3. Garin, N., De Pourcq, J. T., Cardona, D., Martin-Venegas, R., Gich, I., Cardenete, J., & Mangues, M. A. (2012). Cambios en la viscosidad del agua con espesantes por la adición de fármacos altamente prescritos en geriatría. Nutrición Hospitalaria, 27(4), 1298-1303.
  4. Fórmulas para mejorar la deglución de medicamentos García Diaz B, Hidalgo CorreasFJ, Lopez Lunar https://degluciondemedicamentos.es/
  5. http://www.swallowingdifficulties.com/

L’eDCA imparteix una sessió clínica a l’equip de rehabilitació de la Residència Vila-seca sobre l’aplicació ReHand

eDCA sessió clínica ReHand

La setmana passada, el Terapeuta Ocupacional de l’equip de suport al Dany Cerebral Adquirit (eDCA), Víctor Vargas, ubicat a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, va impartir una sessió clínica a l’equip de rehabilitació del mateix centre. La sessió anava centrada en l’aplicació ReHand, dirigida a la teràpia de les mans.

Des de principi d’any, l’eDCA ha estat en contínua investigació envers la incorporació de tecnologies que s’adaptin a la situació sanitària actual. Les afeccions de les extremitats superiors per problemes músculo-esquelètics o neurològics, impacten severament en les activitats de la vida diària dels pacients. Per això, és tan important trobar tecnologies que permetin continuar amb una telerehabilitació des de casa i que aquesta es pugui realitzar d’una manera intensiva.

A través d’aquesta cerca, l’eDCA va arribar a ReHand. Una aplicació per a tablet que permet treballar la rehabilitació de mà, canell i dits. Però aquesta no és només una aplicació, sinó que també és un mètode per prescriure, tractar i monitorar a pacients amb patologies traumatològiques i neurològiques. Gràcies al fet que cada exercici és personalitzat i a què darrere hi ha un professional especialitzat, es poden extreure resultats setmanals de l’evolució dels objectius.

Està demostrat que treballar exercicis sobre pantalles tàctils correctament guiats, modifica aquestes alteracions i produeix canvis a nivell cerebral i espinal. Pel que accelera i promou la recuperació precoç.

Avui aprendrem una nova paraula: coronavirus

Covid infants

En aquest darrer any la vida ens ha canviat per complet. Són molts els infants que han integrat en el seu vocabulari paraules que mai havien pronunciat: coronavirus, pandèmia, mascareta, EPI, grup bombolla, etc. Són molts també els infants que han deixat de banda la seva espontaneïtat en abraçar, en fer petons, en relacionar-se amb desconeguts o, simplement, en agafar qualsevol objecte que els cridi l’atenció.

Els hem canviat nombrosos valors ja integrats i han sentit de ben a prop la por i, malauradament, alguns també la mort. Saben que el coronavirus fa que ens posem malalts i també que puguem morir, però no acaben de comprendre perquè ha aparegut a les nostres vides; i els adults tampoc sabem molt bé com explicar-los-ho. El que sí saben és que el món s’ha capgirat!

Tal com diu la Carla, de set anys, el coronavirus és “una merda”, ja no pot jugar amb tots els companys i a classe no pot compartir l’aigua ni l’esmorzar. La Jana afegeix que és un “fàstic”, i explica que fa poc va ser el seu aniversari i només va poder convidar sis amics. L’Ona fa uns dies deia que tenia molta por. La seva mare va morir fa un any i no vol perdre també el seu pare, és per això que, amb tant sols sis anys, és ella qui controla què fa i si porta mascareta. L’Àlex ha perdut les dues àvies amb pocs dies de diferència. Està enfadat amb la malaltia però també amb els adults perquè tant sols parlen de la Covid i això fa que no pensi en una altra cosa i que a les nit tingui malsons. Ja no vol que a casa mirin les notícies i té por de morir “de cop”.

Tanmateix, el món dels adults no s’escapa tampoc a tot aquest trasbals. El tabú sobre la mort que fins ara teníem massa present per tal de protegir els infants s’ha esmicolat en mil bocins. Sense ser-ne conscients hem passat d’amagar la mort, fins i tot quan era necessari tenir-la present, a parlar-ne massa sovint, gairebé a diari. Estem enganxats a les notícies que ens ofereixen dades sobre els nous malalts, els ingressos a les UCI o la mortalitat en les darreres 24 hores, els alertem que no toquin això o allò, tot indicant-los que es rentin sovint les mans… En definitiva, els estem transmetent tot un seguit de missatges que els connecten de forma constant amb la mort i els atemoreixen.

Ara ens pertoca cercar aquell punt mig, entre la consciència de la mort i un abordatge amb serenor. I tot aquest desgavell ha irromput també amb força en el sector sanitari de l’acompanyament al final de la vida. Fa 25 anys que em dedico a les cures pal·liatives i, amb molts del meus companys, tenim -entre d’altres- l’objectiu d’humanitzar la mort, però el Covid 19 ens ha complicat molt aquesta tasca. Conceptes com la proximitat, el contacte físic, la tendresa o l’afecte queden relegats en segon terme; prenen importància una vestimenta protectora que ens distancia del malalt, una comunicació no verbal no permesa, una limitació de les visites dels familiars o del temps d’estada, tant durant el procés de malaltia com en els moments finals. Ens coarta els acomiadaments i, posteriorment, el suport d’amics i família en el procés de dol. La mort es viu en soledat i el dol, massa sovint, també.

Aproximació des de la distància

Així mateix, ens ha calgut capgirar també la manera d’atendre; reinventar-nos. Un reinventar que implica humanitzar i apropar-nos des de la llunyania. Partim, doncs, del valor ja sobreentès d’informar el menor i fer-lo partícip de tot el procés, en funció de la seva edat i grau de maduresa. En aquests sentit, tenint presents els seus desitjos i el nivell d’integració del concepte de mort, ha calgut potenciar tots els recursos al nostre abast, tant externs com propis de l’infant, per permetre que puguin traspassar els límits que la situació actual ens imposa i expressar el seu darrer adéu.

La tecnologia que sembla que sovint en aïlli de les persones, en aquest cas, ha estat una bona aliada apropant els més petits al pacient. En Martí parla cada dia amb la seva mare: li diu bon dia al matí i un últim adeu abans d’anar a dormir. En Pau sabia que la seva tieta no podia parlar a causa de la debilitat, però sí que podia escoltar-lo. Per això, al llarg de deu dies, va cercar un moment per gravar-li un àudio o un vídeo expressant tot allò que desitjava dir-li, i sabia que d’aquesta manera ella sentia la seva presència. En altres casos el nen ha manifestat allò que desitjava a través dels familiars que sí que han pogut estar al costat del pacient. La Laia no va poder anar a l’hospital a veure la seva àvia, li havien explicat que no podia fer un adéu explícit tot i que s’estava morint, i va decidir fer-ho a nivell simbòlic. Mitjançant la seva mare, li va entregar la sabatilla de ballet que ella li havia regalat quan va iniciar aquesta activitat extraescolar; volia que la tingués sempre amb ella, anés a on anés. En Jan va preferir fer un dibuix amb un cor enorme ple de colors, que expressava com l’estimava; i el Raül, una carta.

Quan parlem d’acomiadament hem de reforçar en l’infant la idea que aquest no és un acte puntual, que són molts els moments al llarg de la vida en els quals ja ha expressat la seva estima i valor, i el seu familiar ho sap. De vegades no calen paraules, molt sovint coneixem què sap l’altre sense necessitat de dir-ho. I és això el que hem reforçat en aquells infants que, per les circumstàncies dels esdeveniments, no han pogut estar allà o fer-los arribar els seus missatges de forma explícita, implícita o simbòlica. D’alguna manera, tots els moments al llarg de la vida persisteixen en l’ara. Sigui com sigui, cal facilitar aquest acompanyament i un acomiadament que ajudarà en el procés de dol posterior.

Tanmateix, aquest reinventar-nos no s’atura aquí, també han calgut pautes adaptatives per la restricció de rituals post mortem o funerals postposats. I, en el dol, l’infant a més a més necessita expressar i compartir el dolor, la pena incrementats per aquesta situació complexa. Cal validar els seus sentiments i donar-li espai per tal que ho faci: permetre que plori, manifesti ràbia o impotència; que pensi una estona en la persona estimada i el que significava per a ella, facilitar els records i parlar d’ell/a sempre que ho desitgi. També hem d’identificar la culpa de no haver pogut estar al seu costat físicament i reforçar les limitacions que ha posat la crisis sanitària, la qual s’escapa al seu/nostre control.

L’abordatge del dol en un nou context

En aquest procés l’actuació terapèutica no ve limitada per la pandèmia, però aquesta sí que ha provocat uns canvis substancials en el dol: nens amb múltiples pèrdues, un suport més minvat pel desgast al llarg d’aquest darrer any o un augment de la simptomatologia de base, especialment el temor a perdre a altres persones o a la pròpia mort. En aquests casos cal incrementar la intervenció amb tècniques ajustades a la seva maduresa, alhora que cal potenciar els recursos dels familiars per tal d’acompanyar-los i comprendre’ls.

Amb la Clara, vam fer un diari en el qual escriu les coses importants que no vol oblidar quan creixi, perquè sap que amb els anys els records poden variar una mica.

Covid infants
Escrit de la Clara

L’Ona ha decidit dibuixar la seva mare i l’ha col·locat a un costat del sofà del menjador de casa i, quan sent una gran enyorança, seu ben a la vora i tenen grans converses. Per contra, amb l’Àlex, continuem treballant la por, que ara ja diu que és menor. Més enllà dels símptomes, la permanència, el no oblidar -siguin quines siguin les creences familiars-, faciliten anar integrant la pèrdua amb el convenciment que aquella persona persistirà sempre amb ells, ja sigui en els records, en el pensament o en el cor.

Escrit de l’Àlex

Fa un any, vam aprendre una paraula nova, una paraula que als infants no els agrada però amb la qual estan aprenent a conviure. A nosaltres ens pertoca fer-la humana, assequible i que quan ens toqui de ben a prop puguem viure-la amb la major serenor possible.

Silvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

L’ètica del cuidar: reflexions en temps de pandèmia

En el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure, la pediatra i directora de l’Institut Borja de Bioètica Montserrat Esquerda va impartir una xerrada sobre l’ètica del cuidar. Aquesta sessió, en la qual també va intervenir el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, va ser la primera de les tres que es dedicaran a la salut dels professionals sociosanitaris. En l’article es recullen les idees principals.

Les reflexions que s’exposen en aquest text provenen d’una anàlisi de la nostra llarga trajectòria en l’atenció a les persones però vista a la llum del que estem vivint des de fa un any, i és que crec que hem après molt de l’ètica de l’aproximació a la fragilitat en aquesta complicada situació.

La pandèmia va impactar sobre els àmbits sociosanitari i sanitari amb més velocitat que a la resta d’àmbits i ens va posar a tots els i les professionals a orbitar. En l’anàlisi de l’ètica del cuidar hem de fixar-nos en tres eixos clars:

  • on érem quan la pandèmia ens va posar en moviment;
  • com sobreviure mentre estem orbitant i sense certeses (perquè estar en moviment constant cansa); i
  • on serem quan tornem a tocar terra, perquè el que està clar és que no tornarem allà on érem abans. Penso que aquí el punt clau és saber on volem ser, com a col·lectiu i com a institucions, perquè si no ho sabem la pandèmia ens deixarà fora del terreny de joc, que és on ha deixat a molts companys i companyes.

Em centraré molt en com estàvem, des d’on hem sortit a orbitar. Crec que l’àmbit sociosanitari arrossegava tres crisis clau, en certa manera interrelacionades: la de deshumanització, la de burnout i la de la confiança de la població.

Totes tres impacten en un tema molt identitari de què és l’atenció a les persones i les hem d’abordar a partir de tres premises. La primera és que l’experiència de curar és integral: no podem posar límits entre curar i cuidar, perquè el curar d’una certa manera cuida, i el cuidar d’una certa manera cura. En aquesta crisi identitària hem de tenir clar que només un ésser humà pot cuidar d’un altre ésser huma i és que, i aquí va la segona premisa, l’ésser humà necessita ser cuidat d’una determinada forma. Per últim, hem de partir del fet que tenir cura humanament requereix estar format d’una manera específica i que els professionals se sentin cuidats i curats. Hi ha dos llibres de referència en aquest tema, ambdós de Francesc Torralba, que caldria mencionar: ‘Ética del cuidar’ i ‘Antropología del Cuidar’.

  1. El trencament modern entre curar i cuidar

Per primera vegada en la nostra història, a partir de mitjans del segle XX, podem curar sense cuidar. Abans era impossible. La capacitat de curar era molt baixa, podíem intervenir en molt pocs processos i això sempre anava lligat a una forma de cuidar. Fixem-nos que actualment els professionals de cures pal·liatives són sovint, dins de les institucions sanitàries, els que més agraïments reben. La causa d’això és que aquest col·lectiu té integrats en la seva pràctica els elements curatius i els del cuidatge.

Observem que és quan aquests dos elements es deslliguen que les persones tenen la sensació de no haver estat ben ateses. Els professionals sanitaris tendim a creure que tot ho podem solucionar amb biotècnica, que la medicina és una biologia aplicada. De fet, ens vam creure una il·lusió tecnocientífica que amb la pandèmia hem vist caure bastant.

Per entendre el valor del cuidatge val la pena referir-nos a un estudi qualitatiu que es va fer a partir del cas d’un xoc entre dos autobusos que va tenir lloc a la ciutat d’Uppsala i que va causar diversos morts i un gran nombre de ferits. La investigació portada a terme 5 anys després va posar de manifest que allò que els supervivents recordaven més d’aquell accident, després del dolor del moment d’impacte, era la manca de compassió i el tracte inhumà amb què es van trobar en els diferents hospitals en què van ser atesos. Segurament van ser molt ben curats, però el que recordaven de l’experiència era això.

Ara, potser, ens hauríem de preguntar ‘què recordarà la gent de la pandèmia i de nosaltres d’aquí a 5 o 10 anys?’.

Quan preguntes als estudiants de professions sanitàries per què han escollit dedicar-se a aquest àmbit, sempre et responen que perquè volen ajudar la gent. Llavors, què fa que després acabem donant respostes dispàtiques als pacients?

En l’obra ‘An epidemic of empathy in healthcare’, Thomas H. Lee assenyala que “s’ha tendit a considerar l’empatia una característica personal, en comptes de tractar-la com el nucli fonamental de l’assistència sanitària que és. En canvi, ens trobem que la cura inhumana s’ha convertit en la norma” i ens hem oblidat de quins són els objectius prioritaris de la medicina: prevenir malalties, alleugerir el dolor i el patiment, curar dins de les possibilitats i intentar una mort en pau. Això ho hauríem de recordar cada dia.

  1. Cuidem amb el que som

M’agrada parlar d’humanització 2.0. M’explico, a molts professionals de certa edat ens van explicar que, en part, humanitzar era conèixer el nom dels pacients, no nombrar-los pel nom de la seva habitació. Aquesta seria la humanització 1.0.

Però cal anar més enllà, la humanització 2.0 és no només conèixer el nom del pacient, sinó conèixer qui és el pacient, quins són els seus valors, preferències, aficions, oferir una atenció en què siguem capaços de mirar als ulls a les persones, perquè hauria de ser evident que només podem ajudar les persones si les coneixem.

Tan sols podem proposar les millors accions terapèutiques i curatives si sabem qui són i com són. Per tot això, ara per ara, només un ésser humà pot tenir cura d’un altre. L’ésser humà necessita ser cuidat d’una forma determinada, en què la paraula i la presència juguen un paper fonamental. És a dir, que cuidem amb gestos, amb actituds, amb mirades…

Per a la part curativa, tenim un munt de llibres, però per a la part «cuidativa», només tenim allò que som. La teoria que sustenta tot això és la de les neurones miralls. Podem dir que “estem cablejats per l’empatia”, perquè el que un fa té un impacte en l’altre, estem connectats, connectats mitjançant l’empatia. Aquest cable és el que ens permet establir relacions curatives.

A ‘Compassionomics’, Stephen Trzeciak va voler reflectir tot això en dades i va identificar 20 ítems sobre els quals impacta la cura compassiva, entre ells, la millora del dolor i l’estrès associat, l’adherència al tractament o l’autocura. A més, ja hi ha diferents estudis que mostren que l’empatia i la compassió redueixen costos. És important entendre que no es tracta tant de dedicar molt més temps a allò que fem sinó de l’actitud que tenim quan ho fem. Cura compassiva

Més enllà del mantra que tots hem sentit en repetides ocasions, les persones el que necessiten és medicina personal, no personalitzada. Per tenir cura hem de ser conscients que hi ha dolor sense patiment -com, per exemple, en un part-, però també que hi ha molt de patiment sense dolor. Hem de saber entreveure el patiment que hi ha darrere del que veiem. Com diu Francesc Torralba, la comunicació interpersonal és un factor clau de cara a assumir i superar el patiment i el dolor té necessitat de ser escoltat, accollit i acompanyat.

Recordant un article de la periodista Tatiana Sisquella, que moriria un temps després d’escriure’l, els professionals sanitaris i sociosanitaris “amb àngel” es defineixen per com et miren, com et parlen i com et toquen; escolten abans de parlar i es deixen sorprendre per les teves preguntes; no diuen mentides, però saben potenciar les bones veritats; tenen criteri exquisit per plantejar els tractaments i troben cadires per a tots els acompanyants; procuren no tenir les mans fredes i acompanyen les seves explicacions amb dibuixos; recorden el teu nom i no miren el rellotge.

Cal tenir en compte, però, que tot això requereix professionals formats per fer-ho, i aquesta és la premisa més important per a mi. Hem de tenir present que les professions sanitàries estan en contacte amb la part més problemàtica de l’ésser humà: el fracàs, el dolor, la malaltia, la finitud, la mort… Ningú no pot ajudar un altre en un conflicte que ell o ella no tingui prèviament resolt i gestionar aquestes situacions sense desgast exigeix, no sols formació tècnica, sinó maduresa humana.

  1. Protegir-se quan cauen els escuts

La pandèmia ens ha tret els escuts de cop i ens ha deixat desprotegits. Els professionals ens hem sentit altament vulnerables i això ha fet, potser, que ens aproximem més als pacients en la línia a la quals ens hem referit. Això i també el fet que hi ha hagut situacions estructuralment inhumanes que els professionals han fet sobreesforços per intentar humanitzar-les. El que passa és que, si aquesta pèrdua dels escuts no la fem conscientment, estarem afrontant situacions de gran patiment sense estar protegits.

En aquest sentit, va la pena recordar el dilema de l’eriçó del filòsof Schopenhauer. Aquest tracta de dos eriçons que estan al desert i que, quan cau la nit, comencen a sentir molt de fred. Llavors decideixen apropar-se per sentir l’escalfor de l’altre, però com que tenen punxes es fan mal. Així que se separen i, per tant, tornen a tenir fred. S’apropen de nou, però amb menys ímpetu i, tot i que es fan mal, aquest és menor que abans. Els dos eriçons van repetint el moviment i aprenen així quina és la distància òptima per sentir l’escalf de l’altre sense punxar-se. Aquest és un concepte clau en l’assistència a les persones. La nostra presència ha de ser prou propera perquè la persona ens senti com a cuidadors, però no tant com perquè ens faci mal. A la pràctica és un concepte molt complex, però si som conscients que hi és aprendrem a ajustar-lo.

El problema és que tot això ho estem aprenent per imitació, i no de forma reglada, en allò que anomenem el currículum ocult i que comprèn valors, actituds, creences i comportaments esperats. Aquest és un aspecte nuclear de les nostres professions i l’estem deixant a l’atzar. Formarien part d’un seguit de competències professionals que hem deixat oblidades: les emocionals, les relacionals i les ètiques. És evident que molts professionals ho fan perfectament, perquè han tingut bons mestres, però no estem garantint que les professions sanitàries i sociosanitàries tinguin aquestes competències com a base.

Per últim, hem d’assenyalar que la formació dels professionals sanitaris ha fallat en reconèixer-los com a persones, amb emocions, pensaments, pors, preocupacions, cansaments…

Per això, i com a conclusió, defenso que l’ètica del cuidar és saber trobar l’equilibri entre el high tech – que cadascú sigui un bon professional en el seu àmbit – i el high touch – que tots i totes tinguem molt bones habilitats emocionals, relacionals i ètiques.

Montserrat Esquerda

Pediatra

L’EAPS Mutuam Barcelona presenta a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques un estudi sobre patiment existencial

EAPS Mutuam Barcelona

La Marina Garcia Peñalver i la Raquel Vila Alarcón, psicòlogues de l’EAPS Mutuam Barcelona, (Equips d’Atenció Psicosocial impulsats per l’Obra Social la Caixa) van dur a terme un estudi descriptiu amb l’objectiu de valorar les perspectives dels professionals dels equips PADES en relació al patiment existencial i/o espiritual al final de la vida i la sedació pal·liativa com a recurs terapèutic, així com també els graus d’acord i les experiències entre els professionals sobre la sedació pal·liativa per patiment existencial.

Aquest interessant estudi va ser presentat al Congrés de la Societat Catalano-balear de Cures Pal·liatives (SCBCP) del 2020 i va guanyar el premi a la millor comunicació oral.
El novembre del 2020 en sessió clínica es van presentar els resultats de l’estudi als professionals del Grup  Mutuam,  i es va abordar conceptualment el concepte del patiment existencial i el desig d’avançar la mort (DAM). Aquest mes de març han compartit l’estudi amb els participants del grup de psicologia pal·liativa de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques.

L’EAPS Mutuam Girona amplia coneixements sobre les experiències traumàtiques

EAPS Mutuam Girona

El 24 de febrer i el 3 de març, la psicòloga, Marta Juanola, de l’EAPS Mutuam Girona, (Equip d’Atenció Psicosocial impulsat per l’obra Social la Caixa a Girona) que també col.labora amb l’IAS (Institut d’Assistència Sanitària), va participar en una formació sobre el “trauma”, conjuntament amb Laura Fàbregas, doctora en psicologia (Hospital de Dia de Malalties Neurodegenerativas de l’IAS). Aquestes dues professionals que formen part de l’equip de psicòlegs del SEM tenen formació en psicologia especialitzada en emergències. Aprofitant el vincle que tenen amb l’hospital, van assistir a aquesta sessió dirigida a sanitaris que treballen a diari en l’àmbit de les emergències. La formació es va enfocar a entendre com responem davant situacions potencialment traumàtiques, en conèixer la clínica del TEPT (Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic) i en les eines que poden utilitzar-se abans, durant i després de les intervencions fetes i preservar el benestar psicoemocional.

Un estudi de la Comissó d’ACP posa de manifest els efectes de la Covid sobre el model d’Atenció Centrada en la Persona

ACP en pandèmia

La Covid ha tingut impactes negatius en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) que s’aplica en les residències per a gent gran, centres de dia i sociosanitaris del Grup Mutuam, però també ha tingut alguns efectes positius. Així ho consideren la majoria dels 129 professionals d’aquests recursos que han participat, mitjançant una enquesta, en un estudi portat a terme per la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. L’objectiu d’aquest treball impulsat per Carolina Ferrero i Marisa Garcia, secretària i presidenta de la Comissió respectivament, era recollir l’opinió del màxim de treballadors i treballadores per tal de radiografiar la situació actual i disposar d’un punt de partida a partir del qual seguir desenvolupament aquest model durant el 2021. Els resultats de les enquestes deixen pocs dubtes respecte a la valoració de l’impacte de la Covid en l’aplicació de l’ACP en els centres: el 43,4 % dels participants la van situar, en una escala de l’1 al 10, en el 10, i menys d’un 10 % la van situar per sota del 7. A més, es va demanar als professionals que valoressin com els diferents aspectes relacionats amb la prevenció dels contagis havien afectat l’atenció personalitzada que habitualment es presta. La disminució de les activitats grupals i la interacció social entre les persones ateses, les restriccions a la mobilitat i la disminució del contacte físic tant amb familiars com amb professionals van ser els que van considerar que havien tingut un major impacte –més d’un 60 % dels enquestats van valorar amb un 5 sobre 5 l’impacte d’aquests factors. La Comissió d’ACP també va voler conèixer quins dels canvis en la feina derivats de la situació de pandèmia havien comportat conflictes personals als professionals, en entrar en contradicció amb els seus valors o pel fet de generar-los incomoditat. Entre les diverses opcions plantejades, un 75,3 % van indicar, amb un 4 o 5 sobre 5, que la distància emocional que representa l’ús d’EPIS és el que més els havia afectat. El següent conflicte més escollit – un 72,8 % dels enquestats el va valorar amb un 4 o un 5- va ser el de la restricció de la mobilitat de les persones ateses per un aïllament. Quan es va demanar als enquestats que descriguessin altres aspectes de la feina que els haguessin resultat difícils, van emergir qüestions com la pèrdua d’autonomia del resident en la presa de decisions (retorn al paternalisme sanitari); la falta d’acompanyament tant a usuaris com a famílies en el procés de final de vida, la despersonalització que suposa donar la informació per telèfon o la quantitat d’èxitus que van haver d’afrontar en tan poc temps; l’estrès derivat del poc temps per atendre els usuaris, la falta de personal i l’augment de la càrrega emocional; la impotència de veure el deteriorament de les persones usuàries i no poder fer més; la desconfiança de les famílies per no poder veure el seu familiar i la gran pressió mediàtica, negativa, sobre les residències; o la falta d’organització entre equip auxiliar i direcció, la gran quantitat d’hores extres i la sanitarització dels centres sense gaire assessorament. Tanmateix, la irrupció de la Covid no ha portat només conseqüències negatives en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona. Els resultats de les enquestes han revelat que aquest inesperat context ha produït algunes millores des de la perspectiva d’aquest paradigma, com la implementació de protocols i mesures de prevenció que ajuden l’equip a treballar amb més professionalitat; una major individualització del tracte a la persona, les necessitats de la qual, són més tingudes en compte en el seu pla d’atenció; l’enfortiment dels vincles i l’augment de la consciència respecte a la necessitat d’humanitzar l’atenció davant d’uns pacients allunyats de la família i tristos; la millora de la cohesió dels equips i de la valoració de la feina dels companys o el reforçament del sentit de la responsabilitat en prendre més consciència del que hi ha en joc en el bon desenvolupament de les tasques. En qualsevol cas, i en contra del que es podria pensar a partir de les limitacions que s’expressen sovint en l’aplicació de l’ACP per manca de temps, el 91% dels professionals enquestats han considerat que el treball sota aquest model és una necessitat en temps de pandèmia, en front de només un 9% que l’ha valorat com un luxe. Així doncs, es pot concloure que la situació que s’ha viscut en aquests centres durant el darrer any ha afavorit la presa de consciència sobre la importància de treballar d’acord amb aquest model, trencant amb hàbits rutinaris i donant més valor als vincles i la individualitat. Es pot dir, per tant, que la pandèmia ha fet que preguessin més sentit que mai els valors de base de l’ACP. En el marc de la Comissió, com a espai de reflexió i on compartir bones pràctiques, els seus membres han posat en comú les impressions i experiències viscudes, similars a les descrites per les persones que han participat en les enquestes. Tots els participants han coincidit que la pandèmia no només havia tingut un impacte negatiu, sinó que també ha aportat aspectes positius a la tasca assistencial. El fet d’haver obtingut una mostra de respostes petita fa que les impulsores de l’estudi es plantegin repetir l’enviament de les enquestes per tal de poder tenir major representativitat i que els resultats siguin així més fiables.