Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam
Mutuam

Atenció Sanitària i dependència

Els reptes del futur de l’atenció a les persones grans

Javier Yanguas, a la Jornada d'Atenció a la Dependència

Javier Yanguas, director científic del Programa de Gent Gran de Fundació “la Caixa”, va impartir una de les dues conferències de la Jornada d’Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Gerontòleg i doctor en Psicologia, el ponent va parlar d’alguns dels reptes que té l’abordatge de l’envelliment i es va centrar de manera especial en allò relatiu a les cures.  

Les darreres dècades hem viscut un augment enorme de l’esperança de vida, que va acompanyat d’una transformació del cicle vital de les persones. L’envelliment s’està fent més complex i ja no podem entendre’l com una única etapa, sinó que es tracta d’un procés integrat per diferents etapes, malgrat que els manuals de psicologia evolutiva encara no ho recullin. Les persones que entren en l’envelliment, al voltant dels 65 anys, estan en una etapa de desenvolupament personal i de creixement i, per això, és necessari que canviem la nostra imatge de la vellesa.   

Així doncs, hem de partir del fet que hi ha velleses diferents amb etapes diferents dins del procés d’envelliment. Per a moltes persones la vellesa pot suposar 20 o 25 anys de vida i, en aquest període, poden passar-hi moltes coses. Per això, en l’atenció a les persones grans necessitem introduir qüestions relacionades amb el projecte vital, amb el sentit, amb l’assoliment de la vida plena.  

Transformacions socials

Ara vivim més temps i amb millors condicions de salut, però amb major dependència. Tenim més malalties cròniques, que ens posen dificultats, i més necessitats complexes de cures. Alhora, socialment, cada cop ens trobem amb més formes de convivència diferents, amb més llars unipersonals, més aïllament, més soledat, més relacions intergeneracionals i menys d’intrageneracionals (perquè cada cop hi haurà menys persones en una mateixa generació) i amb uns vincles de cures i d’acompanyament cada cop més dèbils. Si no canviem la tendència, anem cap a una societat cada cop més individualista, en què la comunitat es fa més fràgil i en què la soledat se’ns dibuixa com un gran repte.

No podem obviar que estem presenciant una transformació de les xarxes familiars sense precedents. En l’escenari de futur proper, hi haurà més parelles amb ambdós membres fràgils i amb necessitat de suport per a les cures, parelles amb menys fills i més lluny d’on viuen, una reducció del nombre de matrimonis, un increment del nombre de fills fora del matrimoni… És a dir, estem vivint una revolució en els modes de vida i de convivència. 

Mirada transversal i personalitzada

Tot això ens assenyala que necessitem nous models de vellesa, noves aproximacions. D’una banda, ens trobem amb que ens manca transversalitat. Hem posat molta atenció en allò físic i en allò cognitiu, que és necessari. En canvi, hem posat molt poca atenció en les qüestions relacionals, en el sentit i en la possibilitat o no de viure una vida plena en la vellesa. De l’altra, els models d’atenció a les persones grans que tenim són molt generalistes i ens fa falta una mirada més personalitzada.

Així mateix, m’agradaria que tinguéssim models d’entendre la vellesa menys meritocràtics. És a dir, trobo que, per exemple, el model d’envelliment actiu es basa molt en traslladar a l’individu la responsabilitat sobre la seva vellesa i a mi el que m’agradaria és tendir cap a models més comunitaris. De vegades, seguim entenent la dependència i la necessitat de cures com un fracàs personal i crec que necessitem entendre que la vellesa és diversa i que la dependència no és un fenomen que sempre estigui a les nostres mans evitar. Necessitem una mirada més compassiva del que és la vellesa.

Continuïtat del projecte vital

Crec que hem de passar d’uns models d’entendre el que és una bona vellesa molt basats en el fer a uns models basats en l’ésser, en el projecte de vida de cadascú de nosaltres. En aquest sentit, la missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones en les transicions proporcionant-los suports per tal que continuïn portant a terme el projecte de vida que ells i elles desitgen.

Aquest model més basat en l’ésser ens planteja molts canvis. Un d’ells té a veure amb aquesta idea de la vellesa com a moment en què recollim els fruits d’allò que hem sembrat al llarg de la vida i que jo considero massa hedònica. Crec que aquests models són domesticadors i paralitzadors i proposo pensar en la vellesa d’una manera diferent, més compromesa amb els altres i amb les cures, i en què les persones grans siguem agents actius de la nostra pròpia història. D’aquí poc, el 25 per cent de la població serà major de 65 anys i aquests models en què no veiem la participació i el paper actiu de la gent gran en la societat i en les cures crec que no seran adequats.    

Cultura de les cures

Pel que fa a les cures, m’agradaria que fossin un eix vertebrador en la construcció del futur col·lectiu d’aquesta societat. No només per a les persones grans, però també per a elles. Necessitem models que impulsin la cultura de les cures, perquè en aquesta hi ha valors – empatia, renúncia, compromís, perseverança, etc.- que són els valors d’una societat sana.

Actualment, la nostra mirada se centra en allò productiu, que és necessari, però ha de complementar-se amb models que posin sobre la taula els valors inherents a les cures. En aquest sentit, crec que també cal ampliar la manera d’entendre-les. Fins ara, n’hem tingut una visió merament instrumental: canviar el bolquer, banyar, ajudar a posar-se dret… Tanmateix, les cures són també aquesta relació harmònica que establim amb les persones, és tenir cura dels éssers vius i la natura, és la mà amiga que t’ajuda en situacions de vulnerabilitat, són els sistemes públics d’atenció, les residències, l’estat del benestar, etc.

Serveis pròxims, flexibles i enxarxats

El sistema de cures ha d’incorporar nous serveis i ha d’avançar cap a un nou enfoc d’atenció. Hem de cuidar a casa o com a casa, però sempre en un entorn proper. Les cures s’han d’oferir a partir de serveis de proximitat connectats entre ells. Crec que a Catalunya això s’està treballant bé amb projectes com el de les superilles. Pel que fa als allotjaments residencials, temporals o permanents, necessitem integrar en les cures la participació i el compromís de les persones destinatàries i els seus representants. Necessitem models de comprensió de la intervenció des de la complementarietat i que incorporin el sentit que té aquesta en la vida del subjecte.

Així mateix, crec que ens calen models d’atenció que entenguin la relació assistencial des dels drets i la simetria moral. És a dir, mirant-nos als ulls des de la mateixa alçada. Les organitzacions han de ser més flexibles i estar al servei de les persones en situació de vulnerabilitat i necessitem una administració que ens acompanyi. A més, ens fan falta professionals més capacitats, a nivell tècnic però també en habilitats ètiques i relacionals.

Eixamplar el projecte vital

La missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones al llarg de les seves transicions, des del seu entorn proper i amb una perspectiva multidimensional. Com a meta, hem de maximitzar el projecte de vida de les persones i que aquest pugui ser realitat malgrat les dificultats i la dependència. En aquesta línia, necessitem intervenir per millorar l’autonomia, però també l’autodeterminació, i també necessitem una perspectiva més anticipatòria i preventiva, així com projectes i recursos que eixamplin les possibilitats de viure, no només de sobreviure.

Per donar resposta a una vellesa més diversa, ens calen més serveis i més diversos, més qualificats i menys segregats, que siguin complementaris i més versàtils i personalitzats. En molts casos necessitem més intensitat en l’atenció. Alhora, ens cal un enfoc més comunitari i, en relació a això, em preocupa el fet que, en el debat de les cures, hi falti una mirada intergeneracional, de responsabilitat sobre el futur. El sistema de cures que tenim no pot donar resposta només a les necessitats actuals, sinó que ha de ser sostenible al llarg del temps.

Debat intergeneracional

Em temo que estem entrant en una època dissonant entre generacions. Estem veient articulistes a la premsa que, cada cop amb menys complexos, posen en dubte la importància de la solidaritat intergeneracional i que assenyalen que la gent jove viu pitjor que la gran. Penso que aquest debat no s’està abordant correctament a l’Estat espanyol i que no hi ha una acceptació generalitzada que cal un canvi de model.

La mirada de l’atenció a les persones grans basada en el compliment dels seus desitjos, que s’ha repetit com una consigna en els darrers temps, crec que cal equilibrar-la. Tothom viu com pot i no com vol, perquè portem a sobre unes motxilles carregades de responsabilitats, entre elles, la de la cura dels altres. La mirada del desig està molt bé com a referent, però hem de llançar un discurs més realista, en el sentit de buscar equilibris entre les parts. Quan abordem el debat de l’atenció a les necessitats hem de parlar del que aquesta societat es pot permetre i penso que això no s’ha fet.

Recuperar ètiques pròpies

Com dèiem, en els darrers temps, el debat de les cures s’està centrant molt en allò instrumental, en que les persones facin activitats, i hem oblidat altres qüestions essencials, com el sentit amb el projecte de vida, que té a veure amb la identitat personal. Així mateix, em sembla que hem adoptat unes ètiques anglosaxones que posen molt d’èmfasi en l’autodeterminació i potser hauríem de recuperar unes ètiques més mediterrànies, amb una visió de les cures com a proximitat, suport, acompanyament…

Com a tancament, subratllaria que penso que estem en un moment molt important i que el debat de l’atenció a les persones grans ha de desbordar la gerontologia i integrar les persones cuidadores i el futur de la nostra societat. Hem de deixar de centrar-nos tant en el continent i fixar-nos en els suports, en les relacions, en la formació i en allò menys perceptible. Hem de tenir clar que velleses diferents necessiten serveis diferents i hem de respondre a aquesta heterogeneïtat i fer-ho des d’un punt de vista realista. En definitiva, hem d’aconseguir moure el sistema de cures cap a un lloc millor d’on és ara.

Programa Final de Vida i Soledad: acompanyament des de la comunitat

Cristina Páez, Programa Final de Vida i Soledat

La treballadora social Cristina Páez va impartir una de les sessions clíniques que la Fundació Mutuam Conviure ofereix regularment a professionals del Grup Mutuam amb l’objectiu d’afavorir l’actualització de coneixements. La ponent va explicar el Programa Final de Vida i Soledat, del qual és responsable.

El Programa Final de Vida i Soledat està gestionat per l’EAPS Mutuam Barcelona des de l’any 2017 i impulsat per Fundació ‘la Caixa’. Està integrat en un marc de 44 programes més a tot l’Estat i té com a objectiu detectar i atendre persones amb vulnerabilitat social i amb un intens sentiment de soledat. Fent nostra la definició de l’Observatori de la Soledat de Barcelona, entenem aquest sentiment com una experiència subjectiva resultat de la coincidència o discrepància entre la quantitat i qualitat de les relacions socials d’un o una mateixa i allò que considera òptim o ideal.

El programa té dos objectius principals: l’acompanyament i atenció directe i la sensibilització comunitària. L’acompanyament se centra en els col·lectius de persones soles i amb malalties avançades, posant a la seva disposició una persona voluntària. La tasca del nostre programa aquí és la de seleccionar, formar i fer un seguiment del voluntari o voluntària que porta a terme els acompanyaments, amb un enfocament especialitzat. Això ho implementem a tots els equipaments sanitaris i socials de La Salut, un barri del districte de Gràcia.

El segon objectiu és el d’establir xarxes i comunicació entre les diferents entitats del barri i, en alguns casos, de la resta del districte per tal de sensibilitzar la comunitat sobre qüestions com l’envelliment, la soledat o les pèrdues emocionals. A més d’això, també pretenem fer incidència política en la millora de les polítiques públiques locals, mitjançant la participació en el Pla Comunitari de La Salut.

Identificació des del terreny

Pel que fa al primer objectiu del programa, la detecció de les persones que necessiten acompanyament, tant per situació de soledat no desitjada com de final de vida, es fa tant des dels diferents dispositius que ja les atenen, com des de les entitats col·laboradores. De fet, el teixit veïnal té molta importància en aquest barri marcat per una orografia complexa. Totes les entitats deriven els casos detectats a la responsable del programa i ella en fa l’acció corresponent.

Així doncs, nosaltres connectem, d’una banda, persones amb temps i amb ganes de cuidar-se omplint buits que es poden crear en diferents etapes de la vida i, de l’altra, persones grans que se senten soles i que volen millorar la seva qualitat de vida. Les campanyes de captació de persones per fer de voluntàries es fan mitjançant les xarxes socials del Grup Mutuam i de la Fundació ‘la Caixa’, a partir de les presentacions que fem a entitats del districte, a través dels convenis de col·laboració amb les entitats i, sobretot, acollint la iniciativa pròpia.

Acompanyament diferenciat

Els àmbits d’actuació del programa són els hospitals, les residències geriàtriques i els domicilis. A l’hospital, l’acompanyament té a veure amb la soledat no desitjada i busca oferir a la persona usuària un suport emocional, així com fer-li més amable l’estada i permetre-li una connexió amb l’exterior. En el cas de l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Güell, també dinamitzem activitats en l’hospital de dia a partir dels convenis que hem signat amb la Biblioteca Jaume Fuster.

Àmbits d'actuació Programa Final de Vida i Soledat
Àmbits d’actuació Programa Final de Vida i Soledat.

Pel que fa al voluntariat en domicili, si alguna cosa el caracteritza és la prudència i el respecte màxim a la confidencialitat. En aquests casos, serveix per acompanyar en processos de final de vida, per oferir un respir a la família o persona cuidadora habitual i per generar un espai de benestar emocional.

Per últim, a les residències, l’objectiu del voluntariat és acompanyar persones que se senten soles. A causa de la pandèmia, moltes d’elles han estat força temps sense poder sortir i això és una manera d’oferir-los espais de relació i significatius. En aquest àmbit, la tasca d’acompanyament es caracteritza per la relació de vincle que s’estableix, que, a diferència dels altres àmbits, pot ser de llarga durada.

Formació especialitzada

Des del programa oferim al voluntariat tres eines formatives diferents: les supervisions; les càpsules formatives; i la participació en webinars propis o externs que poden complementar els seus coneixements. Les supervisions, que són mensuals i en format en línia, les fa la responsable del programa i són un espai en què recollim els aspectes emocionals que impacten a la persona voluntària a l’hora de fer la intervenció i/o si es detecta alguna necessitat no coberta per part de la persona acompanyada.

Les càpsules, en canvi, estan elaborades amb tot l’equip EAPS i integren un Pla de Formació que no es dirigeix només al voluntariat propi sinó que està obert a qualsevol persona voluntària que vulgui millorar els seus coneixements en els aspectes que abordem. En aquest sentit, cal assenyalar que hi ha diferents aspectes que ens especialitzen per abordar el final de vida i soledat i que ens diferencien d’altres entitats que atenen la vellesa. Entre aquests, la formació continuada, l’acompanyament individualitzat que fem de la persona voluntària i dels casos que atenen, la capacitat de generar empatia i que la persona voluntària estigui lliure de judici i la capacitat de detectar necessitats no cobertes dels pacients. Així mateix, l’entrenament per mantenir una relació de confiança i d’una elevada confidencialitat, l’autocura mitjançant la formació i la supervisió o el diàleg que algunes de les persones voluntàries poden tenir amb la família.

Intervenció en xarxa

L’altra gran bloc del Programa Final de Vida i Soledat és el de la sensibilització comunitària. En aquest àmbit, la nostra intervenció la fem, d’una banda, detectant sinergies entre les entitats del barri i analitzant-ne les necessitats, escoltant les demandes que expressa la població i els professionals de les entitats i alineant objectius d’intervenció comunitària. De l’altra, detectem limitacions estructurals (hi ha entitats que no tenen com a objectiu la intervenció comunitària i professionals que no saben intervenir en la comunitat per aconseguir una transformació social) i temporals (onades de COVID, disminució de l’interès en la intervenció comunitària, baixes laborals…).

Entitats col·laboradores del Programa Final de Vida i Soledat
Entitats col·laboradores del Programa Final de Vida i Soledat

Així doncs, podem afirmar que amb les entitats treballem en xarxa, una xarxa teixida lentament, amb cura i sense forats per on se’ns pugui escapar algú, una qüestió essencial en les intervencions comunitàries. El programa col·labora amb tres tipologies d’entitats. Les cuidadores, que són aquelles que atenen les persones usuàries en el seu servei, les receptores, que són qui les rep, i les col·laboradores. Entre les primeres, hi ha els EAPS i l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Güell. També forma part d’aquesta xarxa el PADES Gràcia, qué és alhora entitat cuidadora i receptora.

Confiança i proximitat

El treball en xarxa es caracteritza per ser molt al detall i proper a les entitats del barri i del districte. Durant el 2021, vam presentar de nou el programa a totes les entitats socials, sanitàries i comunitàries de la Salut. L’objectiu és crear-hi relacions de confiança i de generositat, anant amb cura amb les susceptibilitats i certes pors que generen aquestes iniciatives quan irrompen en la comunitat. A partir de la detecció de les necessitats i mancances de les diferents entitats i de la gent gran sola amb malalties avançades, dissenyem estratègies per donar-hi resposta.

Les dades de 2021 reflecteixen que el gruix de la nostra tasca l’hem desenvolupat a l’HAI Mutuam Güell, tot i que també hem treballat a la Residència Molí – Via Favència i amb alguns pocs casos del PADES Gràcia. Pel que fa al voluntariat, 15 persones van col·laborar el 2021 amb el programa, de les quals 11 eren dones i 4 homes. Vam fer un total de 2.300 acompanyaments a 509 usuàries noves i 101 de prevalents. Pel que fa a la formació, el voluntariat va rebre 10 sessions de supervisió i 7 formatives.

No vull acabar aquesta presentació del programa sense assenyalar que l’objectiu final del que fem és, fent servir paraules del filòsof Francesc Torralba, “deixar de tabulitzar temes com la mort, l’envelliment i les pèrdues emocionals i crear comunitats més adultes i madures”.

Cristina Páez

Responsable Programa Final de Vida i Soledat i Voluntariat EAPS

Grup Mutuam

La salut mental en la vellesa atrau més de 300 professionals a la Jornada Sociosanitària

Víctor Pérez

Fins a 330 persones van connectar-se a la Jornada Sociosanitària que va organitzar la Fundació Mutuam Conviure en format webinar el passat 22 de novembre i que, en aquesta 17a edició, va tenir com a protagonista la salut mental en la vellesa. Dos ponents principals i una taula rodona amb tres experts van omplir de contingut una trobada ja referent en el sector sociosanitari català.

Com ja és habitual, el president de la Fundació Mutuam Conviure, el doctor Miquel Vilardell, va ser l’encarregat de donar el tret de sortida de l’acte. Com a introducció al tema escollit aquest any, va subratllar la importància de la salut mental per mantenir la salut global i va assenyalar com la pandèmia ha fet que les emocions sortissin a la llum.

La salut mental des de la psicogeriatria

Marta Chandre, directora sanitària del Grup Mutuam
Marta Chandre

La nova directora sanitària del Grup Mutuam, Marta Chandre, va donar la benvinguda a ponents i assistents i, tot seguit, va presentar el primer conferenciant. Víctor Pérez, metge i cap del Servei de Psiquiatria del Parc de Salut Mar, va aportar la seva mirada des de la psicogeriatria i les neurociències sobre l’expressió de la malaltia mental en les persones grans.

Va reconèixer que, tot i que la depressió és molt freqüent en aquest segment de la població, li sorprenia que no ho fos encara més donada la gran quantitat d’esdeveniments negatius que viuen. Així mateix, va tancar amb un missatge optimista, recordant que estudis recents evidencien una disminució de la prevalença de la demència.

Després de la primera ponència de la Jornada Sociosanitària, Antoni Salvà, com a membre del jurat, va anunciar els projectes guanyadors de la 21a edició del Premi de Recerca d’Atenció Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. Tot seguit, va començar la taula rodona, centrada en ‘L’abordatge dels trastorns mentals en l’àmbit de l’Atenció Intermèdia’ i moderada per Montse Camprubí, directora de la Residència Mutuam Manresa i de la Llar Residència de Salut Mental La Sardana.

Necessitats assistencials singulars

Aquest espai va comptar amb les intervencions d’Anna Olivé, metgessa psicogeriatra de l’Hospital Mare de Déu de la Mercè Germanes Hospitalàries; Montse Perelló, coordinadora mèdica i responsable de la Unitat de Trastorns de Conducta al Centre Assistencial Mutuam Collserola; i Manel Sánchez, cap de Servei de Psicogeriatria de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell. Tots tres van coincidir, en el torn de respostes a assistents, en el fet que fan falta centres amb les logístiques i els equips professionals adequats per a atendre les necessitats de persones majors de 65 anys amb problemes de salut mental.

El segon ponent de la jornada va ser Joan Vegué, psiquiatre i director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut. En la seva intervenció va fer un repàs de les estratègies de futur per a l’abordatge dels trastorns mentals en les persones d’edat avançada i institucionalitzades. El ponent va assegurar que, des del Pla Director, es pretén avançar cap a un canvi de paradigma i cap a un model assistencial més comunitari, participatiu i preventiu.

Joan Vegué, Pla director Salut Mental
Joan Vegué

Atenció intermèdia en construcció

El director del Grup Mutuam, Francesc Brosa, va protagonitzar la part final de la Jornada Sociosanitària, en què va subratllar que, en el temps que fa que se celebra aquesta, el sector ha evolucionat de manera significativa i que la pandèmia ha accelerat els canvis. “Ara –va afirmar en relació a l’atenció intermèdia– hem de tirar endavant de manera decidida aquest transformació i s’han de donar els instruments perquè el canvi es pugui fer plenament”.

Història de vida: una eina clau per a una atenció residencial centrada en la persona

Història de vida

La història de vida és, en general, el relat que cada persona fa de la seva pròpia trajectòria vital. Als centres residencials és una eina fonamental per poder oferir una atenció centrada a la persona, ja que ens permet conèixer-la més profundament i així definir millor el pla d’atenció interdisciplinària.

Quan una persona ingressa en un centre per a gent gran ja ha viscut la major part de la seva vida. Disposar d’informació sobre les diferents etapes recorregudes -infància, joventut, maduresa- ens permet conèixer l’evolució que ha fet i poder acompanyar-la en la definició del seu pla d’atenció per als anys següents. Si quan arriben les persones al centre, per tal d’elaborar el pla, ens asseiem amb elles i els preguntem què volen i què podem fer per  elles, una gran part es queden sobtades i no saben què respondre. Així doncs, el nostre gran repte és que la persona sàpiga expressar què necessita i com la podem ajudar.

Als centres i residències del Grup Mutuam som conscients que recollir la història de vida de la persona pot ser un procés llarg. Quan l’usuari o usuària acaba d’ingressar pot estar una mica atabalat, perquè es troba en un període d’adaptació. Així que, tot i que iniciem la història de vida en aquest moment, és recomanable tornar a seure amb ell o ella al cap d’unes setmanes.

Procés continuat

L’eina principal que fem servir per elaborar-la són les entrevistes amb la persona, que es fan en moments pactats amb ella. Disposem d’unes preguntes enfocades a esbrinar aspectes de les diferents etapes, del tipus “com recordes el teu pas per l’escola?” o “quines feines has tingut?”. També els preguntem per la parella i els fills, en cas que en tinguin. A partir d’aquí, parlem de tot allò que a la persona li sorgeix explicar-nos. Tot i que les primeres sessions ens permetin obtenir una informació molt valuosa per elaborar el pla d’atenció, amb el temps, es van descobrint petits detalls de la seva vida que permeten anar ampliant la història i ajuden a definir objectius per continuar amb el seu projecte vital.

Així, quan ja es coneix millor la persona, és més fàcil indagar en les seves necessitats. Per exemple, veient que formava part d’un club de lectura quan era jove, se li pot preguntar si això encara li interessa i suggerir-li participar en el club del casal de gent gran del barri. Potser a la persona no se li hauria ocorregut de forma espontània expressar-nos que té aquesta inquietud. Així mateix, les persones que han tingut vivències dures és poc probable que les expliquin d’entrada. En canvi, en el dia a dia, pot haver-hi alguna situació que els remogui aquesta part del passat i llavors, de sobte, ho expressin. Parlem, doncs, d’una història oberta, que anirem completant durant la seva estada.

Professionals amb vincle

Als centres i residències del Grup Mutuam, qui s’ocupa d’elaborar-la són els professionals referents de la persona usuària, que solen ser un tècnic -pot ser de l’àmbit de la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la psicologia, el treball social o l’educació social- i un auxiliar. Ells o elles s’ocupen de recollir la informació i d’introduir-la en un programa informàtic i, d’aquesta manera, podem utilitzar-la per actualitzar anualment el pla d’atenció.

La figura dels professionals referents és clau, ja que, tot i que hi ha persones que ja d’entrada tenen facilitat per expressar què volen, moltes d’altres necessiten establir abans un vincle amb l’interlocutor. Per a qui acaba d’ingressar els seus referents són igual de desconeguts que la resta, però, amb el temps, es genera una relació de confiança, perquè són amb qui més parlen i a qui s’han hagut de dirigir en cas de buscar solució a algun problema o necessitat.

Informació de l’entorn

El gran repte amb què ens trobem als centres per a gent gran és que moltes persones es troben en un estat de deteriorament cognitiu avançat i això dificulta molt la tasca d’esbrinar què necessiten i quines són les seves preferències. Quan la persona no pot expressar-se el relat de la seva vida es construeix amb l’ajuda del seu entorn. Tanmateix, partim de la concepció que la història de vida no és un recull de dades, sinó de vivències. És a dir, que no és el mateix que la família faci un llistat dels fets que ha viscut una persona a que t’ho expliqui ella mateixa, amb el significat que els ha donat. La vivència que hi ha darrera dels detalls biogràfics és allò més important per obtenir un relat.

En aquest sentit, sabent que les persones usuàries aniran patint un deteriorament cognitiu, és fonamental que l’equip en reculli informació a l’entrada per poder atendre-la bé quan ja no pugui expressar-se. La història de vida també és important pel fet que, tot i que la persona pugui estar en la seva última etapa de vida, potser té somnis i fites per complir. L’equip del centre hauria de ser capaç de captar-los, ja que en alguns d’ells poden facilitar-ne l’assoliment. Quan els sentim pronunciar la frase ‘jo tota la vida he volgut fer…’, potser podem moure mecanismes, posar-nos en contacte amb entitats, etc. i fer realitat el seu desig. Per tant, la història de vida ajuda a donar continuïtat, perquè a més de recollir el que ha viscut la persona, també serveix per identificar preferències i coses que li queden per fer.

Connectar amb el passat

Per últim, disposar de la història de vida, encara que estigui construïda a partir del que ha explicat la família, permet fer activitats d’estimulació cognitiva que refresquin la memòria de la persona mitjançant elements i informacions del seu passat. Als centres del Grup Mutuam es fan també activitats per compartir les històries de vida entre els diferents usuaris, projectant fotografies de la persona i explicant quina ha estat la seva trajectòria vital. Això, a més de permetre-li connectar amb elements del passat, ajuda a fomentar el sentit de pertinença.

Per tots aquests motius, la història de vida esdevé fonamental per oferir una atenció centrada en la persona als centres per a gent gran. Es tracta d’una eina en permanent evolució, que ha de partir de l’escolta activa i la confiança, i que facilitarà que l’estada del resident mantingui una continuïtat de sentit amb les altres etapes vitals.

Carolina Ferrero

Adjunta de l’Àrea Residencial

Grup Mutuam

Paviments segurs per a residències

Paviments segurs

Leila Mashhouri, doctora arquitecta i investigadora en el grup LiTA de la Universitat Politècnica de Catalunya a l’ETS d’Arquitectura del Vallès, va protagonitzar una sessió clínica per a professionals del Grup Mutuam. En la xerrada, va compartir els resultats de la seva tesi doctoral, titulada Applying safe flooring in housing environments related to the independent elderly (‘Aplicació de paviments segurs a entorns d’habitatge relacionats amb la gent gran independent’).

Davant de l’emergència de problemes socials com els que ara ens planteja l’envelliment accelerat de la població, els arquitectes constaten la necessitat d’orientar la seva activitat cap a la ideació de solucions a reptes concrets per a grups vulnerables com ara la gent gran. Cal assumir, doncs, que ara per ara tenim una arquitectura molt pensada per a un seguit de problemes comuns però ara n’estan sorgint de nous específics de cada grup.

En el marc d’aquesta necessitat d’una arquitectura més específica per a gent gran, he elaborat la meva tesi a l’entorn dels paviments arquitectònics per tal de fer-los més segurs cara al risc de caiguda. Les caigudes de la gent gran  i les lesions relacionades amb aquestes en els habitatges s’han convertit en un problema de salut pública. Més d’un terç dels adults majors de 65 anys cauen almenys un cop a l’any i en un 95 per cent dels casos de caigudes es produeixen en els interiors dels habitatges. Les caigudes tenen un gran impacte en la vida personal i familiar de les persones grans, però també un cost econòmic elevat per al sistema sociosanitari.

Estratègies davant les caigudes

L’objectiu de la meva investigació és poder proporcionar uns ambients residencials més segurs per a la gent gran a partir tant de l’eliminació de factors de risc com ara la reducció de les conseqüències de la caiguda. En aquest sentit, s’ha avaluat l’ús d’una família de paviments que s’anomenen Compliant Flooring (CF) que presenten propietats d’absorbir l’energia de l’impacte per caiguda. Cal subratllar que en aquesta primera recerca només s’han abordat els factors de caiguda extrínsecs, tot i que també n’hi ha d’intrínsecs. Així mateix, la meva proposta s’insereix en un conjunt d’estratègies que engloba les que incideixen en els factors de prevenció de caiguda, les que incideixen en la  detecció precoç de la caigua i les que incideixen en la  protecció contra les caigudes.

Respecte a la prevenció de caigudes, les estratègies vigents es basen en l’eliminació dels factors de risc ambiental (rampes, paviments molls, etc.) o en la millora de la capacitat física de la persona mitjançant l’ús d’alguns medicaments o fent exercicis. Pel que fa a la detecció de caigudes, es planteja l’ús de dispositius portàtils, com ara collarets o braçalets, sensors ambientals, que es poden col·locar bé en les cadires de rodes o en les catifes, o càmeres per instal·lar a diferents indrets de l’habitatge per tal de monitoritzar les persones grans. En relació a la prevenció de les caigudes, existeixen també dispositius portàtils, com ara les proteccions de malucs, i els paviments segurs.

Relliscositat i enlluernament

L’estudi de camp en aquesta recerca s’ha portat a terme amb la col·laboració del Grup Mutuam, als Apartaments amb serveis, el Centre de Dia i el Centre Assistencial Mutuam Collserola, amb persones usuàries tan independents com dependents. Vam avaluar la relliscositat potencial dels actuals paviments de les àrees principals mitjançant un dispositiu estàndard de test de resistència al lliscament. Només un 10 per cent de les superfícies van superar aquesta prova amb èxit.

Paviments segurs
Paviments segurs

Posteriorment, es van investigar els factors ambientals de risc de caiguda i en vam extreure algunes constatacions. D’una banda, l’ús de diferents materials o colors en els paraments i paviments de les diverses àrees del centre pot col·laborar a resoldre els problemes de falta de detecció o d’enlluernament. De l’altra banda, a rampes, escales i ascensors, cal evitar els espais previs sense senyalitzar i es pot utilitzar un color diferent per ressaltar les vores i els canvis d’alçada. Vam trobar que totes les superfícies de revestiment són habitualment de color negre o similar, fet que les fa difícils d’escrutar per part de les persones grans.

Les superfícies polides tampoc són, en general, una bona opció, atès que reflecteixen la llum, tant natural com artificial, la qual cosa perjudica la visió a causa de l’enlluernament. Les superfícies irregulars han d’eliminar-se o recobrir-se adequadament. En canvi, l’ús de colors que contrasten entre ells és molt interessant, ja que permet detectar més fàcilment, per exemple, els elements d’ajuda disponibles per portar a terme les activitats quotidianes. Pel que fa al calçat, hem constatat que, si és incòmode o inadequat o inestable, és una causa habitual de caigudes en persones grans.

Proves de paviment

Un pas següent en la investigació va ser entrevistar persones residents i professionals del mateix centre per conèixer les seves preferències  en relació als nous paviments estudiats. Es van instal·lar diferents tipus de paviment en una zona interior i se’ls va demanar que els provessin i després informessin sobre la comoditat i equilibri que sentien sota els peus.

Els resultats van posar de manifest que les persones grans preferien els paviments rígids, perquè els aporten seguretat. En canvi, eviten els paviments polits, perquè els resulten relliscosos i, de vegades, reflecteixen la llum, essent molestos a la vista. El personal, en canvi, es decanta més per les superfícies llises i antitaques. Per la seva banda, es va comprovar que les superfícies extremes, bé massa toves o bé massa dures,  poden provocar problemes d’esquena i de fatiga a les cames.

Com a resum general, podem assenyalar que, a l’hora d’escollir un paviment per a una residència de gent gran, hem d’optar pels revestiments de patrons subtils i dissenys de fusta sense nusos i evitar patrons recarregats i colors foscos. Cal tenir en compte l’ús de diferents dissenys i colors per crear combinacions aptes per a persones amb demència. Així mateix, és important que hi hagi contrast entre el terra i les parets i s’ha de controlar el grau de reflex de la llum.

D’acord amb un estudi intern, els espais on es produeixen actualment la majoria de caigudes són el menjador, el dormitori i el bany. En relació als moments del dia, es va evidenciar que una hora abans i una hora després dels àpats augmenta el risc de caiguda a causa de la somnolència o les variacions de sucre.

Traslladar solucions existents

Els paviments “segurs” ja es fan servir habitualment en zones de joc infantils, gimnasos o fàbriques però no hi ha precedents en la seva col·locació en zones interiors destinades a persones grans. Els paviments “segurs” (Compliant Flooring, CF) són una alternativa per als arquitectes que dissenyen residències com oportunitat d’aportar una solució que redueixi les lesions de les persones usuàries i que protegeixi alhora la salut dels professionals que hi treballen. Això és així perquè les seves característiques els fan capaços de reduir l’impacte d’una caiguda i alhora prou rígids com per no afectar l’equilibri durant la marxa.

Paviments segurs

En la recerca portada a terme sobre els productes ja disponibles a diferents països, en vaig trobar tan sols quatre que s’identifiquessin com a potencialment adequats de forma específica per a àrees interiors per a gent gran. Sense aprofundir en les proves prèvies que vaig portar a terme per avaluar aquest paviments, cal assenyalar que hi van col·laborar institucions reconegudes i es van emprar eines estandarditzades.

La prova biomecànica es va fer amb la col·laboració del Departament de Podologia de la Universitat de Barcelona i va posar de manifest beneficis del sistema CF com la versatilitat, l’absorció de l’impacte, l’aïllament acústic i tèrmic o la propietat anti-fatiga. A més, es va constatar que ofereix un bon equilibri. Pel que fa a la instal·lació del sistema en l’obra, és ràpida i fàcil i no requereix d’habilitats especials.

Per concloure, cal subratllar la necessitat de col·laboració entre els professionals de la geriatria, els de l’arquitectura i el personal dels centres per tal d’oferir un entorn més segur per a la gent gran. És necessària una revisió dels entorns residencials actuals i disposar d’una visió general de la futura generació de paviments per tal de garantir la seguretat de les persones grans.

Leila Mashhouri

Dra. Arquitecta i investigadora de la UPC

‘El Servei d’Orientació Social és una finestreta a la qual poden picar les famílies sempre que tinguin una necessitat’

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social

Tamara Koyik és la responsable del Servei d’Orientació Social del Grup Mutuam. Junt amb el seu equip, posa a l’abast de les persones tots els seus coneixements sobre el món de la dependència per ajudar-les a viure millor.

 

 

 

Què és el Servei d’Orientació Social?

És un servei del Grup Mutuam per ajudar i oferir suport a persones o famílies que tenen cura d’una persona gran o que, pels motius que sigui, es troba en una situació de dependència. Davant d’una realitat per a la qual normalment no estan preparades, el nostre equip les orienta perquè trobin les solucions més adequades. És a dir, les ajudem a millorar la situació de la persona que cuiden i així contribuïm també a fer que tot l’entorn se senti millor.

Qui sol contactar amb vosaltres?

Molt sovint qui ens truca o ens ve a veure és el familiar que en aquell moment està exercint de cuidador o cuidadora de la persona gran o dependent. Altres vegades, però, és la pròpia persona que rebrà el servei, que s’anticipa a una situació de dependència i vol veure què li podem oferir i escollir ella mateixa.

Com se senten les persones quan les rebeu?

Normalment arriben amb força angoixa. Senten que han de trobar ràpid una bona solució  però alhora és habitual que no coneguin com funciona l’àmbit de l’atenció a la dependència. No saben bé quins serveis existeixen o on han de dirigir-se per sol·licitar ajuts o places públiques, per exemple. De vegades, a més, estan esgotades perquè portem mesos fent elles mateixes de cuidadores, amb tot el desgast que això pot comportar.

I com afronteu això des del SOS?

Doncs és súper important escoltar-les i donar-los el suport emocional que necessiten. Més enllà d’oferir-los solucions, l’empatia és clau en el servei! Tot comença amb una conversa reposada en què intentem entendre la singularitat de cada persona i situació per donar-hi una resposta a mida. Quan posen paraules al que estan vivint i saben que una persona experta les escolta i les ajuda a posar ordre a tot plegat se senten alleujades i més tranquil·les.

Pots dir-nos alguns exemples de les situacions que us trobeu?

La veritat és que hi ha situacions molt diverses. Ens trobem, per exemple, amb persones que han patit una caiguda o a qui se’ls ha posat una pròtesi i estan ingressades a l’hospital i que saben que, en rebre l’alta, no seran autònomes com abans. Segons el cas, les ajudem a trobar un sociosanitari per fer una convalescència o bé a buscar ajuts domiciliaris i a adaptar la llar. També venen famílies que s’adonen que la persona gran necessita ja una assistència continuada i llavors les ajudem a gestionar l’ingrés a una residència. Un altre cas seria el de persones que tenen alguna malaltia crònica invalidant com un Alzheimer, Parkinson, demències, etc., i necessiten una ajuda de confiança a casa per a les activitats quotidianes.

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social
Tamara Koyik, Servei d’Orientació Social

Com avalueu casos tan diferents?

Hi ha vegades en què la persona que rebrà el servei té molt clar què vol i què no i d’altres en què a la família no hi ha un consens respecte a les necessitat que cal cobrir. No existeix una fórmula única sinó que el que cal és trobar la que s’adapta millor a cadascú. Per això, disposem de diferents eines que ens permeten afinar molt. Tenim en compte l’estat de salut, físic i cognitiu, de la persona que es beneficiarà del servei, però també la història de vida i les seves preferències. A partir d’això, obtenim el diagnòstic social.

Quin tipus de serveis o recursos recomaneu?

En funció del diagnòstic, els proposem serveis d’atenció domiciliària com Mutuam a casa, residències i centres per a gent gran, hospitals sociosanitaris, apartaments amb serveis i assessorament per a l’adaptació de la llar o per a l’ús d’ajuts tècnics. A més, també ajudem les famílies amb els tràmits dels ajuts que preveu la Llei de la dependència.

I només els proposeu les solucions que ofereix el Grup Mutuam?

No, en absolut. El que busquem és allò que, entre un gran ventall d’opcions, tant públiques com privades, respon millor a les necessitats de la persona, sigui un servei del Grup Mutuam o no. Quan es tracta d’un servei propi té al darrera la garantia i la confiança d’una entitat amb una experiència històrica en la cura de les persones, però quan recomanem un servei aliè és perquè nosaltres el coneixem, l’hem validat i sabem que ofereix una atenció de qualitat.

Com es produeixen les trobades amb les famílies i quin relació hi manteniu?

El contacte pot ser telefònic o bé en trobades presencials a les nostres oficines. El procés d’avaluació i cerca de la solució adient dura tot el temps que sigui necessari i després sempre ens mantenim a la seva disposició. Com diem nosaltres, el SOS és una finestreta a la qual poden picar sempre que tinguin una necessitat. Sabem que en el procés d’envelliment o en les situacions de dependència les necessitats poden evolucionar amb el temps i nosaltres sempre hi som per ajudar a atendre-les de la millor manera possible.

Per contactar amb el Servei d’orientació social de Grup Mutuam

Tamara Koyik

93 380 09 70 / tamara.koyik@mutuam.com

L’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat dona llum amb dos testimonis al Dia Mundial contra el Dolor

Dia Mundial contra el Dolor EPAC

L’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) ubicat a l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Girona, se suma al Dia Mundial contra el Dolor compartint dos testimonis de pacients ateses pel servei. L’objectiu d’aquest dia és promoure la conscienciació sobre la necessitat de continuar cercant fórmules, que evitin o disminueixin el patiment físic i emocional de les persones que ho pateixen o ho han patit en algun moment de les seves vides.

El dolor físic i emocional sempre estaran lligats, tot i que de vegades un s’expressa de manera més estrident que l’altre. Aquest lligam és el que ens mostra que el vertader patiment no resideix al cos o a la psique, sinó en la persona que pateix i busca alleujament. Aquest esdevindrà a través del treball conjunt i interdisciplinari i de la disposició de la mateixa persona a fer quelcom diferent amb el seu dolor.

A continuació, compartim dos testimonis de pacients ateses per les psicòlogues de l’EPAC, les quals manifesten que és possible aquest alleujament.

De què m’ha servit conèixer-te, dolor? Doncs d’entrada t’he de demanar disculpes, durant molts anys, masses, no volia ni sabia donar-te l’espai que et mereixes… Amb els anys he anat entenent (i encara estic en el procés), que t’haig d’acceptar i entendre perquè em vas triar a mi… o vaig ser jo la que et vaig triar a tu? Massa preguntes sense resposta… hi ets i mirarem de no barallar-nos massa. Amb tu he après a prestar-me atenció, a ser més compassiva amb els que pateixen, a valorar les estones que estàs amagat, a no anar tan de pressa i, per tant, a descobrir petits tresors que ens envolten… Ves per on dolor, encara serem amics i potser arribarà el dia que t’hauré de donar les gràcies, no saps quan ho desitjo!! Anem a dormir?

Rosa, Arbúcies

L’Ictus m’ha ajudat a integrar la discapacitat, la dependència i altres circumstàncies de la vida, a transformar-les quotidianament i en present. El dolor en amor és el millor regal que m’ha fet la vida. M’ha ensenyat la humilitat, l’acceptació i l’aprenentatge de desprendre’m i sentir amb el cor. Entenia quasi tot, però no comprenia quasi res i gràcies a l’ictus em permeto sentir i descongelar el cor. Descobrint que el cor és el que equilibra la balança

Neus, Banyoles

Les Cures Pal·liatives, una atenció imprescindible en malaltia avançada o final de vida

Cures Pal·liatives

Avui 8 d’octubre, Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, Grup Mutuam com a entitat referent en l’àmbit, se suma al lema d’aquest any healing hearts and communities (sanant cors i comunitats). L’objectiu d’aquest és apoderar a la comunitat per aconseguir que les cures pal·liatives estiguin garantides per qui ho necessiti.

Les cures pal·liatives són un tipus d’atenció dirigida a les persones amb malaltia crònica avançada o en final de vida, centrant-se en les seves necessitats i no en el pronòstic. Aquestes busquen millorar la qualitat de vida de la persona prevenint o tractant els símptomes i efectes secundaris de la malaltia o tractament.

Els i les professionals que donen aquesta atenció són de l’àmbit de la medicina, infermeria, psicologia i treball social, per tant, no només aborden aspectes físics, sinó també psicoemocionals, espirituals i socials. És des d’aquest abordatge integral i integrat on resideix la importància que aquestes cures puguin ser proveïdes a tothom qui ho necessiti, ja que no només van dirigides a la persona atesa sinó també a la seva família.

Des del grup, volem posar en valor la feina dels nostres professionals envers aquest tipus de cures i continuar vetllant per una cura digna, respectuosa, segura i integral per a tothom.

Cures Pal·liatives
Cures Pal·liatives
Cures Pal·liatives

Fotografies extretes del Banc d’imatges del COIB i de Fundació ‘La Caixa’

Reflexió sobre el Model d’Atenció al Final de la Vida en l’àmbit domiciliari

Cures Pal·liatives

La infermera Emma Costas, directora dels equips PADES del Grup Mutuam i vocal de la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives, va participar en l’última sessió del Curs en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. En la ponència va compartir una reflexió des de l’experiència sobre l’evolució del model de l’Atenció al Final de la Vida en l’àmbit domiciliari.  

La reflexió sobre el model de cures pal·liatives del futur ha de partir d’una mirada cap al passat per recordar-ne l’evolució des dels seus inicis. Els PADES són equips especialitzats que donen assessorament i suport a l’atenció primària per a l’atenció de pacients amb necessitats pal·liatives o en situació de malaltia crònica avançada, que necessiten la interdisciplinarietat i l’especialització per a l’atenció. El rati dels PADES és d’un equip per cada 100.000 habitants, tot i que depèn de la dispersió geogràfica i de la cobertura en funció de l’Àrea Bàsica de Salut. 

Atenció Final de vida

Des del punt de vista assistencial, les dades d’evolució ens mostren que hi ha un creixement important de la presència d’equips en el sistema entre 2014 i 2015 i que l’accessibilitat de pacients no oncològics tendeix a equiparar-se a la dels oncològics. Pel que fa a les estades mitjanes, veiem que són més prolongades en els pacients no oncològics i, respecte al percentatge d’èxitus, que és superior en aquest tipus de pacients que en els no oncològics. 

Del curar al cuidar

L’aparició del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat i l’evolució del model de Cures pal·liatives convencional conflueixen en el progressiu canvi de model: d’una visió dicotòmica de la intervenció en la què el tractament pal·liatiu començava quan finalitzava el tractament actiu, cap a un model d’intervenció on s’introdueix de forma progressiva la identificació precoç de les necessitats d’atenció pal·liativa i l’atenció al dol. Així, tenim una confluència de models d’intervenció basats en les necessitats pal·liatives, en l’Atenció Centrada en la Persona i en la planificació de les decisions anticipades.     

Emma Costas, directora PADES

El nou model assistencial de cures pal·liatives no es basa en curar les persones sinó en cuidar-les. De la mirada del metge es passa a la mirada del treball en equip i de fixar-se en la malaltia i els símptomes es passa a l’abordatge holístic de la situació de la persona. Ara, en comptes d’oferir l’atenció des d’una unitat o centre, es procura l’atenció d’un model d’atenció en xarxa. Del model reactiu i fragmentat es passa a un de totalment proactiu i basat en el continu assistencial. Per últim, el model paternalista evoluciona cap a un model deliberatiu. 

Pel que fa al perfil de pacient que estem atenent, es tracta de persones que requereixen atenció pal·liativa i amb complexitat. Per identificar quins pacients es poden beneficiar d’aquest model d’atenció disposem de dos instruments: el NECPAL 4.0 i l’HexCom-Red.  

El NECPAL ens permet la identificació de necessitats pal·liatives i la versió 4.0 ens aporta, respecte a les anteriors, una mirada pronòstica sobre l’evolució del pacient. L’estadiatge amb aquest instrument ens facilita aproximar-nos a la seva mitjana de supervivència. A partir d’aquí cal codificar-lo correctament en la seva història clínica.

Un cop identificat i per tal que el pacient pugui rebre l’atenció pal·liativa, és necessari l’ús de l’altre instrument, l’HexCom-Red, que permet valorar el nivell de complexitat que requereix. Així, davant d’una baixa complexitat, qui hauria d’oferir-li l’atenció és el seu equip de referència, amb alguna intervenció puntual de l’equip específic; amb una complexitat moderada, l’atenció hauria de ser compartida entre l’equip de referència i l’específic i, amb una complexitat alta, prendria més importància el seguiment per part de l’equip especialitzat. L’HexCom Clin és l’instrument que utilitzem els serveis específics de cures pal·liatives per a la detecció de la complexitat en diferents esferes i l’HexCom-Red, que n’és una versió reduïda, és la proposta del Departament de Salut per tal que els equips no especialitzats en cures pal·liatives puguin decidir si han de ser derivats o no a un recurs específic. 

Atenció Final de vida

Si ens fixem en el perfil dels pacients MACA, veiem que el 96 % són d’alt risc, la majoria són dones, amb una edat mitjana de 84 anys i amb un nivell de renda baix o molt baix. Tenen una mortalitat anual elevada. S’estima que entre un 1 i un 1,5 per cent de la població té necessitats d’atenció pal·liativa. El 50 per cent d’aquests tenen demència o una fragilitat avançada, un 35 per cent, insuficiència d’òrgan, un 80 per cent presenten multimorbiditat i un 24 per cent viu a residències.  

Segons dades recollides a Catalunya durant el 2015, 6 mesos abans de morir, la majoria de persones d’aquest perfil viuen a casa seva o en residència social i tenen algun contacte amb equips PADES. Només algunes d’elles estan en hospital. Com més ens aproximem al moment de la mort, disminueix el nombre de persones que estan a casa i, en menor mesura, a la residència; segueixen vinculades als equips PADES i apareixen ingressos a unitats de cures pal·liatives, a hospital i, en alguns casos, a serveis d’urgències. Algunes de les conclusions que hem extret és que la identificació precoç com a MACA i V66.7 s’associa a una major probabilitat d’estar els 180 dies abans de morir a casa, que la gent gran té major probabilitat de poder estar a casa els darrers 6 mesos, que les persones que tenen demència, insuficiència hepàtica o SIDA són les que menys probabilitat tenen de continuar a casa i que tenir recursos econòmics ajuda molt al fet de poder seguir en el domicili.  

Els PADES del Grup Mutuam

En una breu radiografia de l’activitat dels PADES gestionats pel Grup Mutuam, veiem que el 2021 s’han fet 2.014 primeres visites, s’han atès 2.275 persones, s’han fet 12.000 visites presencials i s’han gestionat telefònicament 28.000 visites. La presencialitat ha crescut respecte al 2019 perquè ha augmentat la complexitat i perquè l’atenció primària ha tingut molta dificultat per poder fer el seguiment de la població crònica avançada. La majoria de pacients que atenem són NECPAL 3 i un 60 per cent són oncològics. La mitjana d’èxitus a domicili és sobre el 55 per cent. Com a proveïdors de PADES d’Atenció Continuada a la ciutat de Barcelona, la nostra activitat ha augmentat en un 41 per cent de 2019 a 2021 (es descarta la comparativa amb 2020, considerat un any excepcional per l’impacte de la pandèmia). 

Com a conclusions del present de les cures pal·liatives, destacaria com a positiu que tenim una bona cobertura territorial, professionals amb experiència i expertesa, un model amb una elevada satisfacció tant de les persones usuàries com de les famílies i una elevada capacitat de resposta. Entre els aspectes a millorar, hi ha l’heterogeneïtat de comportament, la manca d’equitat en l’accés de determinades patologies i d’equitat horària al territori, la baixa experiència en atenció infanto-juvenil, l’obsolescència de la cartera de serveis, la manca d’incorporació global de la psicologia, l’heterogeneïtat dels equips assistencials i la poca experiència de treball territorial entre les UCP, els PADES i els proveïdors. 

Cap a on ens dirigim

A l’hora de parlar del model d’atenció pal·liativa de futur ens hem de basar en treballs provisionals que encara no s’han publicat. Les bases per al desenvolupament del model d’atenció al final de vida a Catalunya ens parlen d’un model que posa en el centre de l’atenció a la persona amb malaltia avançada, acompanyada del seu cuidador o cuidadora principal i d’altres persones importants. La persona i aquest entorn són acompanyats per un equip multidisciplinari que ha d’elaborar un model de treball basat en la identificació precoç de les necessitats pal·liatives i de final de la vida. En les primeres etapes, cal aclarir amb les persones ateses si volen participar d’aquest procés i amb quins cuidadors, cal assignar-los quin serà el seu professional de referència, iniciar el procés d’elaboració de la Planificació de Decisions Anticipades, elaborar un pla d’atenció per recollir-hi els desitjos i voluntats i acordar el lloc on vol ser atès al final de la seva vida. Aquest model també inclou l’atenció al dol. 

Per fer aquest canvi, s’han de tenir en compte set elements clau. El primer, que és en el que aprofundiré, és la reorganització de l’atenció geriàtrica i pal·liativa. En aquest sentit, la població diana, són persones de 75 anys o més que tenen presència de multimorbiditat i/o polimedicació, de fragilitat, de síndromes geriàtriques i de problemes socials relacionats amb la seva situació de salut, que viuen en una residència o en una situació de dependència funcional a domicili i que presenten necessitats complexes d’atenció o d’atenció pal·liativa. Com a objectiu d’aquesta atenció, es defineix la millora de la gestió de la població amb fragilitat, PCC i MACA de forma transversal, liderant l’atenció a aguts i intermèdia i donant suport a l’atenció primària a l’entorn comunitari. Aquesta reorganització s’ha de poder fer en base a la millor evidència disponible. 

Model Atenció Final de Vida

La cartera de serveis que es planteja evoluciona i aporta aspectes molt més específics, defineix el perfil professional que ha d’atendre als pacients en cadascuna de les situacions, quina ha de ser l’accessibilitat i incorpora indicadors d’avaluació. Les properes passes seran la publicació del Pla estratègic d’atenció geriàtrica especialitzada i el Pla estratègic de l’Atenció pal·liativa especialitzada a Catalunya.

Emma Costas

Directora PADES

Grup Mutuam

L’atenció farmacèutica a les residències del Grup Mutuam

Atenció farmacèutica

La pauta de medicació és la intervenció mèdica més utilitzada per millorar la salut i la qualitat de vida i per augmentar la longevitat de les persones de la tercera edat. Tant és així que almenys un 50% dels pacients majors de 65 anys presenten polifarmàcia, entenent la polifarmàcia o polimedicació com el fet que una persona prengui habitualment més de 5 medicaments o, senzillament, que en prengui més dels que necessita o en faci un ús no indicat o inapropiat.

La polimedicació comporta un increment del risc d’efectes adversos, interaccions farmacològiques, disminució de l’adherència als tractaments, augment de les hospitalitzacions i augment de la mortalitat. Aquest fenomen té més rellevància en la població que viu en residències perquè es troba en una situació especialment delicada a causa de la seva comorbiditat i fragilitat. A més, en aquests pacients institucionalitzats hi ha un risc augmentat d’efectes adversos, i, de vegades, hi ha un menor seguiment de la patologia crònica de base del pacient.

Canvis fisiològics en persones d’edat avançada

Amb l’envelliment canvia substancialment la farmacocinètica i la farmacodinàmica dels medicaments. Això vol dir que, fisiològicament, hi ha medicaments que no es comporten de la mateixa manera que en els adults.

Primer de tot, cal tenir present que l’absorció d’alguns fàrmacs va lligada al PH gàstric i, per tant, qualsevol canvi d’aquest afectarà a la dosis recomanada de la medicació. A més, també apareixen canvis en la distribució dels medicaments per l’organisme, que es veu afectada per la disminució progressiva del volum total d’aigua corporal amb el pas dels anys.

Finalment, l’edat també altera la capacitat del nostre cos per metabolitzar (degradar) i excretar (eliminar) els fàrmacs que ens prenem. Per exemple, el metabolisme hepàtic o l’excreció a nivell renal poden veure’s reduïts i això ens pot fer variar les dosis que hem d’administrar i/o les freqüències d’administració d’alguns fàrmacs.

Per tant, hem de tenir en compte que alguns fàrmacs que en la població general no són considerats d’alt risc, com per exemple les benzodiazepines, els antidepressius tricíclics, els fàrmacs anticolinèrgics o les insulines, si s’administren a persones d’edat avançada, poden produir efectes adversos més fàcilment que en persones adultes.

Atenció farmacèutica

L’escenari amb què ens trobem a les residències del Grup Mutuam ve condicionat per les característiques de les persones que hi viuen. D’una banda, es tracta d’una població d’edat avançada, en què, com hem vist, els canvis fisiològics fan augmentar la variabilitat de l’efecte dels medicaments. De l’altra, ens trobem que és una població institucionalitzada i altament polimedicada, en què les possibilitats d’interaccions i efectes adversos es veuen multiplicades.

Així, valorant aquesta situació i sabent que l’atenció farmacèutica que s’ofereix a residències geriàtriques redueix substancialment el nombre de caigudes en residents, la mortalitat, els ingressos hospitalaris, el número mig de fàrmacs prescrits per pacient i el cost de l’assistència sanitària, i millora la qualitat de la prescripció mèdica del centre, el Servei de Farmàcia ha iniciat el repte de donar servei d’atenció farmacèutica a totes les residències del Grup, buscant una millora qualitativa en l’atenció sanitària dels pacients.

Existeixen diferents opcions per tal d’oferir atenció farmacèutica a les persones institucionalitzades en residències, múltiples eines per utilitzar i diferents maneres d’estratificar la població per tal d’iniciar les accions a dur a terme.

Prioritzar

L’estratificació de pacients permet classificar les persones usuàries d’una residència en funció d’algun paràmetre que es cregui important. En aquest sentit, si es volgués prioritzar aquells pacients més fràgils, hauríem de començar per identificar-los fent una estratificació per fragilitat. Així mateix, es pot prioritzar per altres paràmetres, com podrien ser la polifarmàcia, el risc cardiovascular, la càrrega anticolinèrgica, etc.

Revisions farmacoterapèutiques

Les revisions farmacoterapèutiques són revisions de la prescripció mèdica del pacient en les quals el que es busca és adequar la prescripció a les seves necessitats reals. Així, es revisa que la prescripció del medicament estigui ajustada en termes d’indicació, d’adequació de la posologia, la forma farmacèutica o la via d’administració, en termes d’efectivitat i seguretat, que la dosi sigui correcte i que no estigui causant efectes adversos.

Revisions fàrmacsTanmateix, per realitzar aquestes revisions és important disposar de certes dades del pacient, dels diagnòstics i els paràmetres clínics. Per exemple, si un pacient té insuficiència renal s’haurà de revisar si tots els medicaments estan ajustats a la seva funció renal. Així, ens trobem que es poden fer revisions centrades a la persona, en què el que es revisa és la prescripció del pacient en la seva totalitat, o bé fer intervencions focalitzades en certs medicaments, en les quals l’impacte de la revisió recau sobre les prescripcions de tot el centre.

Eines

Hi ha algunes eines que permeten detectar prescripcions potencialment inapropiades, que són totes aquelles que poden ser incorrectes o que poden produir efectes adversos o danys al pacient. Alguns exemples són els criteris de Beers, els criteris STOPP/START o fins i tot els criteris Priscus. Altres criteris que ens poden ajudar a desprescriure, podrien ser els Criteris Less-Crohn o, en casos de final de vida, els Criteris Stop-Pal.

Des del Servei de Farmàcia, s’intenten potenciar totes aquelles eines que el programa informàtic permet, ja siguin controls de duplicitats o d’interaccions o bé alertes informàtiques per a segons quins tipus de medicaments. I, a més, el Grup Mutuam disposa d’un aplicatiu (Checkthemeds®) que permet una revisió automàtica i exhaustiva de la prescripció, que es realitza aplicant molts dels criteris recomanats en la bibliografia, seguint les guies clíniques actuals i utilitzant dades de seguretat dels medicaments. El resultat és un informe amb una sèrie de recomanacions per al metge prescriptor amb millores justificades per implementar a la prescripció mèdica del pacient.

Indicadors de seguretat en la medicació

Així mateix, també s’estudien les potencials incidències de prescripció seguint els indicadors de seguretat del Servei Català de la Salut,  amb l’objectiu d’evitar els problemes de seguretat relacionats amb la medicació. Revisant l’indicador de seguretat en l’ús del medicament identifiquem potencials incidències de prescripció i potenciem la revisió clínica del pla de medicació.

Les diferents línies d’aquest indicador són:

–          Pacients de 75 anys o més amb medicació potencialment inapropiada

–          Pacients de 75 anys o més amb un mínim de 3 fàrmacs amb efectes anticolinèrgics

–          Pacients de 75 anys o més amb 4 o més fàrmacs que actuen sobre el SNC

–          Pacients de 75 anys o més amb dos o més fàrmacs antipsicòtics

–          Pacients amb tractament per la demència  i antipsicòtics simultàniament

–          Pacients amb dues o més benzodiazepines o fàrmacs relacionats

–          Pacients amb ús concomitant d’opioides dèbils i forts al mateix temps

–          Pacients amb ús concomitant d’opioides forts i benzodiazepines o fàrmacs relacionats

–          Pacients amb ús concomitant d’opioides forts i gabapentina/pregabalina

–          Pacients amb dos o més inhibidors del sistema renina-angiotensina

–          Pacients amb AINE COX2, diclofenac o aceclofenac i medicaments indicatius de la patologia cardiovascular

–          Pacients de 75 anys o més amb inhibidor sistema renina-angiotensina, AINE i diürètic

–          Pacients amb medicació gastrolesiva sense inhibidor de la bomba de protons

–          Pacients amb fàrmacs antidemència d’acció anticolinèrgica i anticolinèrgics urinaris

–          Pacients portadors d’absorbents urinaris en tractament amb medicaments relaxants del detrusor

Fent arribar l’atenció farmacèutica també als pacients residencials el que es pretén des del Servei de Farmàcia és millorar la qualitat assistencial i sanitària dels residents del Grup Mutuam.

Maria Guardino,

farmacèutica del Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Bibliografia

●       Seguretat en l’ús de medicaments. Gerència del medicament. Versió 2. Servei català de la salut. Generalitat de Catalunya.

●       Fàrmacs potencialment inapropiats per a persones d’edat avançada. Gerència del medicament. Servei català de la salut. Generalitat de Catalunya.

●       Revisando la medicación en el anciano: ¿Qué necesito saber?. Infac. Volumen 23. Nº2. 2015. Eskualdeko Farmakoterapi Informazioa.

●       Carmel M. Hughes,  Kate L. Laplane. Pharmacy interventions on prescribing in nursing homes: from evidence to practice. Therapeutic Advances in drug safety. 2011 Jun; 2(3): 103–112.
●       J. Mark Ruscin, Sunny A. Linnebur. Farmacocinética en los ancianos. Manual MSD para profesionales. MERCK.

●       Cheryl A Sadowski, Theresa L Charrois, Evan Sehn, Trish Chatterley, Sujin Kim.The role and impact of the pharmacist in long-term care settings: A systematic review. Journal of the American Pharmacy Association (2003). May-Jun 2020;60(3):516-524.e2. doi: 10.1016/j.japh.2019.11.014. Epub 2020 Jan 25.

●       Enrique Granda. Atención farmacéutica a residencias: problema y soluciones. Elsevier. Farmacia profesional. Vol. 31. Núm. 4. páginas 1-5 (Julio 2017).

●       Lee SWH, Mak VSL, Tang YW. Pharmacist services in nursing homes: A systematic review and meta-analysis. British Journal of Clinical Pharmacology. Blackwell Publishing Ltd; 2019. pp. 2668–2688. doi:10.1111/bcp.14101