Grup Mutuam participa a la VII Sessió Tècnica en Innovació de la Unió Catalana d’Hospitals

Residència Rubi gent gran

Pep Fuste, que gestiona l’àrea tècnica i de participació de la Unió Catalana d’Hospitals, juntament amb Marisa García, Directora de la Residència Rubí per a gent gran que gestiona Mutuam, van donar el tret de sortida a la VII Sessió Tècnica en Innovació, amb la finalitat de compartir la feina que es fa en l’àmbit del treball social. En aquesta sessió es van presentar set experiències innovadores i transformadores de varies entitats socials i sanitàries, que posaven en valor la qualitat, l’eficàcia i la satisfacció en l’atenció a les persones. La sessió va destacar el paper del món del treball social per avançar en el Model d’Atenció Centrada en la Persona des de la vessant biopsicosocial.

Infermers: la cura integral i l’autonomia del pacient com a reptes quotidians

Maite infermera

Els infermers i infermeres som els professionals que ens dediquem a tenir cura de les persones, des d’una perspectiva integral, donant resposta a totes les seves necessitats. La infermeria és present en tots els àmbits d’atenció (hospitalària, primària, residencial, pediàtrica, urgències, …) i és en certs àmbits, com són l’atenció a la salut mental, l’atenció psicogeriàtrica en demències, les cures pal·liatives o l’atenció i acompanyament de la persona en situació de final de vida, en què juga un paper fonamental dintre dels equips interdisciplinars.

En el context de l’hospital sociosanitari, som, juntament amb l’equip d’auxiliars, els que oferim una atenció vint-i-quatre hores a planta. El nostre principal objectiu és tenir cura del pacient i fomentar-ne l’autonomia, fet que és possible gràcies a l’educació sanitària que proporcionem a la persona i al seu entorn.

Els hospitals sociosanitaris estan integrats per unitats que donen resposta a les necessitats de diferents tipologies d’ingrés: convalescències (fractures, Intervencions quirúrgiques, cura de nafres, ICTUS, etc.), rehabilitació,  foment de l’autonomia, cures pal·liatives (en situació de final de vida, per tal de garantir un final de vida digne), subaguts (pacients procedents d’urgències que precisen de tractament endovenós per patologies agudes i, un cop resolt el problema agut, se’ls dona l’alta al lloc d’origen), llarga estada, pacients amb patologia crònica que necessiten una atenció de més llarga durada i psicogeriatria (pacients amb demències amb trastorns de conducta). És un recurs poc conegut, que moltes persones confonen amb l’àmbit residencial. Les tasques en un sociosanitari es basen en prestar una atenció més complexa i hospitalària, tenint en compte que els pacients que ingressen tenen unes patologies cròniques invalidants i/o d’alta complexitat.

Quan un pacient ingressa a un sociosanitari és important fer-ne una bona acollida. L’infermer/a de planta és el primer professional que l’acollirà.  Comencem explicant-li la normativa del centre, els horaris de visites i altres aspectes de funcionament organitzatius, tot seguit, en fem una valoració integral basant-nos en el model de Virginia Henderson: valorem les diferents necessitats, l’autonomia, les dificultats en mastegar/deglutir i respiratòries, la continència, la integritat de la pell i les necessitats i prioritats de la persona; d’aquí, en surt la programació del pla de cures individual.

En un hospital sociosanitari, el volum de pacients que porta un professional d’infermeria és superior al que portaria en un hospital d’aguts. Malgrat això, a la infermeria d’un sociosanitari, prestem una atenció molt integral, mantenint un tracte proper, practicant una escolta activa tant amb les persones ateses com amb els seus familiars, i detectant problemes que poden afectar al seu entorn social i a la seva recuperació.

Per això, setmanalment, l’equip de planta -compost per metge, fisioterapeuta, infermer, auxiliar, treballador social, terapeuta ocupacional i psicòloga-  fa un seguiment de cada pacient per tal d’avaluar-ne les diferents problemàtiques o necessitats, i així arribar a un objectiu comú, basat en el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP).

La professió d’infermera ha de ser vocacional. Encara que ens agradi la feina i ens agradi cuidar, el dia a dia no està exempt de dificultats, sobretot, pel que fa a relacions familiars, gestió de conflictes diversos, negació de la situació…

Encara queda camí per visibilitzar la tasca infermera, però podem dir que cada cop juguem un paper més important en la societat. Hem de continuar treballant per ser reconeguts i avançant, dia a dia, per fomentar un rol mes autònom. Un exemple d’això és el reconeixement que s’ha aconseguit per a l’acreditació per la “prescripció infermera”.

“La más importante y práctica lección que le puede ser dada a las enfermeras es la de enseñarles lo que deben observar”.

Florence Nightingale

Maite Subirats

Infermera

Hospital Sociosanitari Mutuam Güell

L’Agència de Salut Pública presenta materials de sensibilització sobre el bon tracte a la gent gran

Bon tracta Gent Gran

La Comissió Tècnica d’Envelliment actiu i saludable de l’Agència de Salut Pública (ASPCAT) acaba de presentar el material que ha elaborat sota el títol Ens comprometem amb el bon tracte a les persones grans. L’objectiu d’aquest és fer visible entre els i les professionals que treballen en l’àmbit social i de salut les diferents situacions en les quals podria quedar compromès el bon tracte a les persones grans i que sovint poden passar per alt.

L’eix troncal del material de sensibilització el conformen postals desplegables i pòsters amb vinyetes de còmic en què es recullen situacions quotidianes en l’àmbit dels serveis de salut. Aquests elements estan pensats per penjar en llocs visibles i accessibles als professionals, de manera que els puguin ajudar a replantejar-se situacions en què la manera de comunicar-se amb les persones grans pugui arribar a ser poc respectuosa, infantilitzada o no adequada a les seves necessitats.

La revista ‘Medicina Paliativa’ publica un article dels Equips EAPS Mutuam Barcelona

Medicina Paliativa EAPS Mutuam

La publicació oficial de la Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL) ‘Medicina Paliativa’, que es publica des del 1994, acaba de publicar l’article dels Equips EAPS Mutuam: “Malestar emocional y estrategias de afrontamiento en pacientes avanzados ante la situación de final de vida” . L’article presenta y exposa els resultats del projecte guanyador dels Premis de Recerca Fundació Mutuam Conviure l’any 2015 “Estudi de les variables psicològiques que modulen l’adaptació a la situació de final de vida en el pacient avançat”. L’article publicat, el firmen Eva Rodríguez Bruzos (Investigadora principal), Clara Fraguell Hernando, Mercè Navarro Rodríguez, Anna Escolà Fustero, Helena Villar Abelló, Silvia de Quadras Roca, Marta Argilés Huguet i Meritxell Naudeillo Cosp.

De caire trimestral la publicació “Medicina Paliativa” parla i profunditza sobre l’àmbit de les cures pal•liatives i va adreçada a professionals de totes les disciplines.

Accedeix a l’article

Abordatge de la complexitat en les residències per a gent gran

Anna Valera a 3a Jornada EAR

Anna Valera, infermera i directora tècnica de la Residència Les Orquídies, va impartir en el marc de la 3a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial una ponència sobre “L’abordatge de la complexitat des de les residències geriàtriques”. Durant la seva intervenció en aquest acte organitzat per Grup Mutuam, la ponent va assenyalar com la tipologia de centre, el seu model de gestió i el grau de complexitat de les persones que hi viuen condiciona molt el tipus d’intervenció d’aquests dispositius sanitaris.

Les residències han viscut en els darrers anys, en part a conseqüència de l’exigència de la pròpia Administració, un procés de professionalització. Els canvis, però, no només han vingut per aquesta banda, sinó que també n’hi ha hagut a nivell social. Així, fa uns anys, existia la percepció que qui anava a una residència era perquè o bé no tenia ningú que en tingués cura, o bé estava molt malament o tenia problemes de salut mental. Ara, en canvi, es considera que és des de l’estima que es decideix ingressar algú perquè es considera que no se li pot donar l’atenció que necessita. És precisament per això que busquen un recurs professional que creuen que els pot ajudar a millorar o que almenys els proporciona la tranquil·litat de saber que s’està fent el que toca.

Així mateix, amb el temps, ha canviat la percepció del que és una residència. Abans, era el lloc on s’hi anava a morir, mentre que ara és el lloc on s’hi va a envellir, amb salut o el millor possible dins de la no-salut. I això principalment és així perquè se’ls ofereix una dieta més adequada a les seves necessitats, perquè estan en un entorn més ben adaptat a les limitacions de mobilitat i perquè no es troben tan aïllats. S’hi ofereix una manera d’envellir més activa.

Una nova llar on envellir

D’acord amb el model de l’Atenció Centrada en la Persona, els professionals treballem tenint cada cop més present que la residència és la casa on aquestes persones passaran l’última etapa de la seva vida. Per a alguns és una casa temporal, com els usuaris de residència privada que marxen quan obtenen una plaça pública, i per a d’altres és la casa definitiva. Hem de ser conscients que, de vegades, els demanem que fiquin la seva vida en una caixa i un armari. Els professionals hem de tenir clar que les residències no són hospitals sociosanitaris -no en tenim ni la infraestructura ni els pressupostos- sinó que són una llar que disposa d’alguns recursos sanitaris per assegurar una atenció diària òptima segons les necessitats de cadascú.

Amb l’entrada d’una persona en una residència, es juxtaposen tres cercles. Per una part, hi ha la família, que és qui normalment ingressa la persona, buscant tranquil·litat i una atenció professional, i que sovint té un sentiment de culpa que de vegades transmet a l’equip. Per una altra, tenim a la persona usuària, que de vegades ingressa amb dubtes i que estarà en procés constant de dol perquè ha deixat casa seva i ha canviat la seva “família”. En alguns casos, en què procedeixen d’un ingrés hospitalari a causa d’una lesió, han d’adaptar-se també a unes noves limitacions de mobilitat. A més, tots ells tenen les seves patologies i la seva complexitat. Hem de tenir present, però, que molts tenen capacitat per decidir sobre qüestions de l’atenció residencial que l’afecten i els hem d’escoltar. I, en cas que no en tinguin, hem d’escoltar les persones que tenen al costat i que les coneixen. L’últim cercle seria el de la residència. A nosaltres ens toca aprendre a escoltar les altres dues parts, així com donar un manteniment físic, psicològic i cognitiu a cada resident, dintre de les seves possibilitats i fer un ús correcte dels recursos assistencials. També ens toca molts cops educar. Tot això s’ha de treballar creant un clima de confiança i de manera que tot avanci de forma adequada des del punt de vista del sistema, intern i extern, i principalment des del punt de vista de l’usuari.

Equips externs, Urgències i recursos intermedis

Dins de les residències tenim diferents entorns sanitaris. Un d’ells són els que hi intervenen des de fora, com els Equips d’Atenció Residencial (EAR). A les residències més aviat petites, on no es disposa d’una atenció continuada per part d’un metge ni d’infermeria, es fa servir molt aquest suport.  Per això és molt important que els equips tinguin una persona de confiança a la residència i que els professionals de la residència tinguin confiança en aquell equip, de manera que hi hagi una relació d’intercanvi contínua i que les intervencions siguin senzilles i la presa de decisions, segura. En aquest sentit, també és necessari que la família entengui què és l’EAR i que s’integri en el procés de presa de decisions.

Un altre dels entorns sanitaris amb què interactuem és el servei d’Urgències, amb qui de vegades hi ha una relació “hostil”. Ens hem de desprendre d’aquesta concepció arcaica que ens fa pensar allò de “ves a saber què els faran allà” i s’ha de treballar la confiança entre ambdós recursos assistencials, perquè tots som professionals dins del nostre àmbit. Des de la residència, hem de saber valorar molt bé quin recurs és el més adient per fer-hi una derivació d’acord amb cada cas. Les derivacions s’han de fer de manera que evitem proves i esperes innecessàries. És important tenir la informació ben contrastada i que el motiu de derivació sigui clar per evitar infradiagnòstics o intervencionisme.

Dels diferents entorns sanitaris, creiem que on hi ha una mancança més important és en els recursos intermedis. Trobem a faltar moltes vegades, entre la residència i urgències, un pas intermedi. Per què és tan difícil la via directe cap a l’ingrés hospitalari sense passar per les Urgències si l’usuari ja està diagnosticat? Els CUAP haurien d’estar millor dotats i evitaríem haver de derivar a l’hospital via urgències. Amb una població en procés d’envelliment, trobarem a faltar cada cop més aquests tipus de recursos.

Voluntat i dignitat del resident

Totes les residències estem treballant molt per l’ACP, unes més directament i d’altres, de forma més intuïtiva. Es treballa molt amb les voluntats anticipades i la història de vida que el pacient t’explica. L’objectiu de tot això és preservar la dignitat i la voluntat de la persona al llarg de tot el procés assistencial, que pot durar anys. Això de vegades obliga als professionals a fer un esforç per respectar la voluntat de qui atenem encara que vagi en contra del que la seva situació de salut requeriria. Pel que fa als malalts en fase terminal, quantes vegades hem pensat que un gos pot morir més dignament que una persona? Per què hem d’arribar a patir per morir? Fer la manera de morir més digna sí que és feina nostra i l’ACP reflecteix molt bé què vol dir això.

Imaginant com seran les residències d’aquí a 10 anys, penso que, a diferència d’ara, potser hi haurà moltes persones que vindran sense que sigui una decisió de la família. Seran ells mateixos qui portin les maletes, serà la seva opció. En qualsevol cas, un dels reptes que segur que haurem d’afrontar les residències és el d’adaptar-nos a les noves formes d’envelliment actiu.

Anna Valera

Infermera i directora tècnica Les Orquídies

DCM: l’aposta per millorar el benestar de les persones amb demència als centres de Grup Mutuam

Cervell

La principal barrera per satisfer les necessitats de les persones amb Alzheimer i altres demències als centres residencials ha estat, durant molts anys, la falta de coneixement del benestar o malestar que provoca en aquests usuaris la interacció amb tot el que té a veure amb la seva estada: professionals, companys, ambient i confort, alimentació, etc. Malgrat tot el que implica una demència, existeix un consens sobre el fet que la pèrdua de memòria no suposa la pèrdua de profunditat emocional. Així doncs, hi ha aspectes molts significatius que transcendeixen el que els defineix com a persones malaltes, de tal forma que la malaltia no elimina la seva identitat.

Durant molt de temps, han estat els familiars i els professionals dels centres els que han definit les necessitats dels residents d’acord amb el coneixement previ de la persona, en el cas dels familiars, i amb una sèrie d’estàndards que els professionals consideraven d’aplicació general sense tenir en compte la identitat individual de qui s’atén, que, com ja hem dit, no queda anul·lada per la malaltia. Tot això va implicar una pràctica assistencial en què els professionals estaven més orientats a la tasca que a treballar tenint la identitat de les persones com a centre de la seva pràctica, desconeixent l’impacte de llurs actuacions en el seu benestar i sense cap tipus d’eina i/o  coneixement per arribar a identificar-ne el resultat.

Com a qualsevol tipus de servei a les persones, la millora contínua en l’atenció passa per una avaluació continuada de la qualitat d’aquesta i de l’impacte que té sobre la qualitat de vida de qui s’atén. Això va suposar un repte per al Grup Mutuam en el cas dels residents amb Alzheimer o altres tipus de demència. Per assolir aquest objectiu, es va decidir que era necessària la incorporació d’una entitat com Alzheimer Catalunya, amb una llarga experiència en assessorament a organitzacions que atenen persones amb aquesta malaltia.

El procés va començar amb una formació i sensibilització de tos els professionals dels centres que va fer possible un canvi de mirada cap a les persones amb demència. El segon pas va ser el d’implementar una eina per a l’avaluació de la qualitat de vida de les persones que, com en el cas dels malalts d’Alzheimer, no podien comunicar verbalment als professionals el seu estat anímic. El mètode escollit per assolir això va ser el Dementia Care Maping (DCM), basat en l’adquisició d’habilitats empàtiques i una sèrie de mètodes observacionals.

El DCM és una eina observacional però també és un procés que permet planificar actuacions en base als resultats de l’observació. Una avaluació amb DCM consisteix a fer un seguiment continu al centre assistencial d’un grup de persones amb demència per part d’un observador (el mapejador) durant un període de temps de 5 hores aproximadament. Durant aquest temps, el mapejador (prèviament format en el mètode DCM) enregistra dos tipus d’informació:

–          Cada 5 minuts enregistra allò que li passa a l’individu, d’acord amb una llista de 23 categories conductuals que es divideixen entre les que tenen impacte positiu sobre el benestar i les que en tenen un de negatiu. Amb això obtenim una mesura del benestar durant un període de temps.

–          També s’enregistren les conductes del personal del centre per qualificar si aquestes són positives o negatives per a la persona (potenciadors i detractors personals).

Un cop finalitzada l’observació (mapa), el mapejador elabora un informe. Mitjançant reunions amb l’equip, els transmet el resultat i es planifiquen accions per tal d’assolir una millora a partir d’estratègies per evitar estats conductuals negatius en els usuaris i també per conscienciar els treballadors sobre l’impacte de les seves accions i conductes envers les persones ateses.

El Grup Mutuam va començar aquest procés l’any 2014. Actualment, comptem amb 75 persones formades en el mètode DCM, que s’ha convertit en una important ajuda per evidenciar l’efecte de les actuacions dels treballadors sobre les persones. També s’han reformulat les activitats que es porten a terme als centres en base als resultats de les categories conductuals detectades.

En aquests moments, el DCM està totalment integrat en el model de qualitat del Grup i és una eina molt valuosa per tal de promoure accions de millora mitjançant la creació de grups multidisciplinaris i també com a mesura de l’evolució de la millora continuada als centres.

En conclusió, s’ha pogut integrar en la pràctica assistencial un mètode rigorós que, a més de mesurar el resultat de les accions implementades, serveix també per descobrir nous camins per preservar i respectar la identitat de les persones amb demència.

Antón Molas

Director de l’Àrea Residencial

Grup Mutuam

Els EAPS de Mutuam, a la celebració del 10è aniversari del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

10 aniversari EAPS

Els EAPS (Equips d’Atenció Psicosocial) Mutuam Barcelona i Girona, impulsats per l’Obra Social “La Caixa” i gestionats per Grup Mutuam, van estar presents en les Jornades de celebració dels deu anys del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, que es va celebrar ahir al Caixa Fòrum de Barcelona.

A primera hora del matí, es va oferir una roda de premsa de balanç de la trajectòria d’aquesta iniciativa, mitjançant la qual s’han atès més de 36.000 pacients a tot Catalunya. Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam, hi va participar, i dos pacients que havien viscut les intervencions de les professionals de l’EAPS Mutuam Barcelona Raquel Vila i Noemí Morales van compartir-hi l’experiència.

L’auditori del Caixa Fòrum va acollir durant la tarda l’acte de celebració, en què van participar representants dels diferents equip i serveis que formen part del programa, entre ells els de l’EAPS Barcelona i l’EAPS Girona. Marta Argiles, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar en la representació ‘Oda a la vida’ i el doctor Francesc Brosa, director general de Grup Mutuam, va recollir l’agraïment a la institució per la seva implicació en aquest recorregut de 10 anys.

Anèmia en el pacient ancià

Anèmies CFMC

L’hematòloga Meritxell Nomdedeu va impartir una sessió en el marc del Curs en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que la Fundació Mutuam Conviure organitza periòdicament per als seus professionals. L’objectiu va ser fer una revisió de la importància de l’anèmia en l’ancià dirigida a metges de primària.

L’anèmia es defineix com un dèficit de glòbuls vermells que fa que disminueixi el transport d’oxigen als teixits. Es tracta d’una malaltia molt freqüent en la gent gran i, a mesura que augmenta l’edat, se n’incrementa la prevalença, arribant a afectar gairebé la meitat dels homes nonagenaris. És un problema de salut important ja que la presència d’anèmia té impacte en la supervivència global, en les funcions cognitives, en l’evolució de la demència, en l’estat anímic i, en definitiva, en la qualitat de vida dels pacients ancians.

Aproximació a la classificació de les anèmies

Utilitzem dues grans classificacions per a l’aproximació a l’estudi de l’anèmia: la primera es basa en la grandària i contingut d’hemoglobina dels glòbuls vermells, i la segona classifica les anèmies en funció de la resposta que hi dóna el moll de l’os. D’acord amb la primera, ens trobem amb les anèmies microcítiques i/o hipocròmiques (els glòbuls són més petits del normal i tenen menys hemoglobina), la causa més freqüent de les quals és la ferropènia (falta de ferro), les anèmies macrocítiques (els glòbuls són més grans del normal), la causa més freqüent de les quals és, en gent gran, la falta de vitamina B12 o d’àcid fòlic, o bé un mal funcionament del moll de l’os, i la resta d’anèmies, que són les normocítiques i que tenen múltiples causes.

L’altre gran sistema de classificació de les anèmies utilitza com a criteri la capacitat del moll de l’os de fabricar glòbuls vermells  com a resposta a la seva disminució. Quan no n’és capaç, parlem d’anèmies hiporegeneratives o hipoproliferatives, que poden ser causades, bàsicament, per una malaltia del moll de l’os (per exemple una síndrome mielodisplàsica), per falta de la matèria primera per fabricar els glòbuls vermells (ferro, vitamina B12 i àcid fòlic), o bé per algunes malalties que en bloquegen el funcionament normal,  com el càncer, o altres malalties  inflamatòries o infeccioses cròniques (com per exemple l’artritis reumatoide o les úlceres venoses sobreinfectades…). D’altra banda, alguns tractaments com la quimioteràpia poden produir toxicitat sobre el moll de l’os, impedint el seu funcionament.

En canvi, en situacions de pèrdua accelerada de glòbuls vermells, com per exemple en el context d’una hemorràgia o d’un increment de la seva destrucció en el torrent sanguini (hemòlisis) l’hormona eritropoietina donarà una senyal al moll de l’os per tal que s’incrementi la fabricació de nous glòbuls vermells, i, si aquest moll està sa i no hi ha manca de ferro o vitamina B12/àcid fòlic, podrem veure un marcat increment de glòbuls vermells joves a la sang perifèrica que intenten compensar la pèrdua que s’està produint.

La importància de l’estudi etiològic

Les anèmies poden estar associades a múltiples malalties i sempre se n’ha d’investigar la causa. En gent gran, una tercera part de les anèmies està causada per dèficit de nutrients (vitamina B12, àcid fòlic i ferro). La població anciana pateix problemes específics que poden desembocar en una disminució de la ingesta i un increment del risc de malnutrició. Cal destacar, per exemple, els problemes de dentició que poden patir, o bé problemes de soledat i aïllament social.  A banda d’una ingesta disminuïda, el dèficit de nutrients pot tenir altres motius. Així, una falta de ferro pot estar amagant un tumor al còlon o una úlcera gàstrica, per exemple, mentre que el dèficit de vitamina B12 pot amagar una malabsorció per una gastritis atròfica, o bé produir-se a causa d’ús concomitant de fàrmacs com la metformina. Davant d’un dèficit d’àcid fòlic cal descartar ingesta excessiva d’alcohol, o bé tractaments amb fàrmacs com el metotrexat o la fenitoïna. Una altra tercera part de les anèmies de l’ancià està causada per processos inflamatoris, com càncers, malalties reumatologies, infeccions cròniques o insuficiència renal crònica, entre d’altres, que provoquen que el funcionament del moll de l’os quedi bloquejat.

La tercera part restant és un calaix de sastre en què hi ha malalties diverses. Entre aquestes, n’hi ha de pròpies del moll de l’os, com les síndromes mielodisplàsiques, que estan relacionades amb l’envelliment d’aquest i, per tant, n’augmenta la prevalença amb l’edat. Es tracta d’un grup de malalties molt heterogènies, que van des de les relativament benignes i amb una expectativa de vida llarga fins a algunes de molt agressives, que poden convertir-se en una leucèmia aguda en pocs mesos. El símptoma principal n’és l’anèmia, i la majoria dels pacients, bé des del diagnòstic, bé al llarg de l’evolució de la malaltia, esdevindran dependents de les transfusions, que poden provocar complicacions com la sobrecàrrega de ferro.

En els darrers anys, han sorgit medicaments que poden retardar aquesta dependència, com l’eritropoietina i altres medicaments que encara estan en fase experimental. Tanmateix, l’únic tractament curatiu és el transplantament del moll de l’os, que en l’edat en què es diagnostiquen la majoria de casos, ja no és factible.

Aspectes rellevants en l’avaluació de l’anèmia de l’ancià

Els problemes propis de l’edat avançada fan necessari tenir presents una sèrie d’aspectes importants quan avaluem l’anèmia en aquesta població. En primer lloc, és imprescindible fer una avaluació de l’estat nutricional de la persona, que, com hem comentat prèviament, té un major risc de desnutrició. Cal també prestar atenció a anomalies que suggereixin hemopatia de base, ja que moltes d’aquestes malalties tenen relació amb l’envelliment. Així, la presència d’altres citopènies, macrocitosi, signes displàsics, presència de cèl·lules atípiques o de paraproteïnes en sang perifèrica ens poden posar sobre la pista d’una malaltia hematològica com a causa de l’anèmia, que farà necessària una avaluació especialitzada. Un aspecte especialment important de l’anèmia de l’ancià és la possibilitat que aquesta estigui causada per  múltiples etiologies. Per exemple, cal ser conscient que la insuficiència renal crònica, els dèficits nutricionals, o les malalties hematològiques com les síndromes mielodisplàsiques, més freqüents en la gent gran, poden frenar la resposta eritropoiètica un cop s’ha tractat adequadament una situació de pèrdua de sang o d’hemòlisi, pel què cal reavaluar els pacients en cas de persistència de l’anèmia. També convé no oblidar que la comorbiditat dels pacients pot incrementar la repercussió clínica de l’anèmia, i aquesta, al seu torn, pot empitjorar la simptomatologia de malalties associades. Així doncs, pacients amb la insuficiència cardíaca, claudicació intermitent o cardiopatia isquèmica toleraran pitjor l’anèmia, que al seu torn pot ajudar a precipitar episodis de descompensació aguda d’aquestes malalties.

Com a conclusió, l’anèmia de l’ancià representa un repte diagnòstic donada la multitud de causes que hi poden estar implicades, i en el seu estudi cal tenir en compte aspectes específics relacionats amb l’edat (risc de problemes nutricionals, comorbiditat, polifarmàcia, etc.). Un percentatge important de pacients es podran beneficiar de tractaments específics dirigits a la causa de l’anèmia, fet que té  impacte sobre la supervivència global i la qualitat de vida d’aquests pacients.

Meritxell Nomdedeu i Fàbrega

Metge adjunta Laboratori d’Hematologia

Institut Català d’Oncologia

Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona

Els dilemes ètics en l’àmbit assistencial: abordatge d’un cas

2a Jornada Residencial

Els conflictes ètics en l’àmbit assistencial van centrar la taula de debat que es va organitzar en la Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans. Un equip integrat pel psicòleg Enric Buxadera, la coordinadora d’Infermeria Alícia Nogué, la treballadora social Marisa Garcia, l’auxiliar clínica Maria Ferre i la infermera Noemí Sech va presentar un cas d’una de les residències i van simular l’abordatge que se’n faria en un espai de reflexió ètica (ERESS).

Els ERESS són espais creats per a la deliberació i per compartir coneixements entre professionals per tal d’obtenir una orientació de la intervenció en la presa de decisions. Tenen caràcter consultiu i s’ubiquen en el propi lloc de treball per tal de garantir la proximitat i l’agilitat en la resolució dels casos. La seva funció és la d’incorporar la perspectiva ètica en la pràctica quotidiana dels serveis assistencials i tenen com a objectius el respecte dels drets de les persones, la promoció dels valors ètics i les bones actituds en la cura d’aquestes, l’assessorament en la resolució de possibles dilemes ètics que es produeixin en les intervencions, la garantia de l’autonomia, la dignitat, el benestar, la intimitat i la confidencialitat i la difusió de les bones pràctiques en atenció a les persones.

El cas simulat que es va exposar durant la Jornada va ser el del Miquel, un home vidu de 75 anys amb dos fills, i la Rosa, una dona casada de 72 anys i amb una filla. El primer, amb una demència lleu, havia arribat a la residència tan sols quatre mesos abans a causa de les seves dificultats creixents per a l’autocura i el manteniment de la llar. La segona, amb una demència moderada i disfàgia, hi vivia des de feia un any, i van ser la seva situació de dependència i el distanciament amb la parella el que havien impulsat la família a ingressar-la. Els professionals van explicar que la Rosa patia episodis d’agitació puntuals i havia caigut alguna vegada i també que d’un temps ençà mantenia una relació afectiva amb el Miquel.

El primer dilema ètic que va plantejar la taula de debat en relació a aquest cas tenia a veure amb la voluntarietat de l’ingrés del Miquel, ja que ell manifestava que volia marxar, i la informació que se li havia proporcionat. Els principis ètics implicats en aquest conflicte eren el de l’autonomia de la persona, el de beneficència per part de la família i el de no maleficència per part dels professionals. Les recomanacions que va emetre l’equip ERESS van ser que calia valorar la competència del resident, treballar prèviament la situació amb la família i organitzar una reunió general en cas que el Miquel tornés a demanar marxar.

Un altre dels dilemes ètics que, segons els professionals, es derivava d’aquest cas tenia a veure amb la sexualitat, ja que el conflicte havia sorgit per la no tolerància per part de la filla de la Rosa i d’altres companys de la residència cap a la relació entre els dos protagonistes del cas. L’equip fins i tot havia sentit incomoditat per la pressió de la filla, que els sol·licitava que administressin medicació a la seva mare per tal de modificar-ne la conducta. Davant d’aquesta situació, la taula rodona va recomanar que, per sobre de tot, es fes prevaldre el principi de beneficència. Així mateix, també es va considerar que l’equip havia d’exposar el seu posicionament a la filla en una reunió multidisciplinària i que s’havien de delimitar els espais en què la parella pogués manifestar la seva sexualitat tot respectant la llibertat de la resta de companys.

D’altra banda, la no acceptació per part de la Rosa de la dieta prescrita i l’incompliment d’aquesta per part de la filla va suposar també una reflexió ètica respecte al rebuig de tractament. Aquí hi havia implicats principis com el de l’autonomia de la persona, el de beneficència per part de la família o el de no maleficència per part de l’equip professional. Les recomanacions que van sorgir del debat en la Jornada van ser la d’iniciar un procés de decisió compartida amb la resident i la de fer prevaldre, davant d’un risc vital, el principi de beneficència  per part del centre encara que vagi en contra del que sol·liciti la família o la persona.   

Per últim, el cas de la Rosa també va provocar un debat sobre la contenció farmacològica arran de la demanda de la filla que se subministrés psicofàrmacs a la resident per tal d’evitar-ne les caigudes. En aquesta qüestió els principis implicats eren el de beneficència per part de la família i el de no maleficència per part dels professionals. La taula va recomanar en relació a aquest conflicte que es tingués en compte les complicacions que pot comportar l’ús de psicofàrmacs.

Com a conclusions generals respecte al paper que juguen els ERESS, els membres de la taula de debat van assenyalar la seva contribució a la sensibilització dels professionals i a un canvi de cultura, tot fomentant la presa de consciència cap a l’ètica, i el fet que possibilitin una formació ètica in situ. Així mateix, van valorar que fomentessin la cultura de la reflexió, facilitant una metodologia per a la presa de decisions, i que milloressin la qualitat assistencial i el benestar emocional de la persona aportant bones pràctiques. Per últim, també van destacar que, en facilitar espais de diàleg i gestió de les emocions, els ERESS fomentaven les relacions entre els membres de l’equip.

Mara López parla sobre l’ús de la tecnologia a la Residència Rubí en una Jornada d’ACRA

Jornada ACRA

L’educadora social de la Residència Rubí de Grup Mutuam, Mara López, va impartir una ponència en el marc de la 5a Jornada en Atenció Centrada a la Persona d’ACRA, celebrada ahir a Barcelona. Amb l’objectiu de debatre sobre el futur de la tecnologia en el sector de la gent gran, l’acte va recollir casos inspiradors de diferents centres i residències.

La intervenció de Mara López es va produir a la tarda, en una de les dues taules organitzades perquè els professionals expliquessin les experiències portades a terme en les seves organitzacions. Sota el títol ‘Connecta’t. Projecte en xarxa’, l’educadora social va explicar com es treballen a la Residència Rubí la història de vida i les preferències de les persones amb l’ús de l’ordinador, mitjançant el qual, elles mateixes s’expliquen. La ponent va descriure la iniciativa com un nou sistema de relació i comunicació entre dues generacions. Ordinadors, correu electrònic, tauletes i Internet formen part de la centre, obrint-los una finestra al món, va explicar.

A banda de les taules d’experiències concretes, a la Jornada, hi va haver dues conferències –la primera, impartida pel cap del Servei d’Inclusió i Capacitació Digital de la Generalitat, Ricard Faura, i la segona, per la doctora en Filosofia Begoña Román– i un debat sobre el present i el futur de les noves tecnologies en l’ACP amb experts de diferents entitats. Un dels moments més anecdòtics de l’acte va ser quan un robot, el Pepper, va donar el tret de sortida al debat.