Avui aprendrem una nova paraula: coronavirus

Covid infants

En aquest darrer any la vida ens ha canviat per complet. Són molts els infants que han integrat en el seu vocabulari paraules que mai havien pronunciat: coronavirus, pandèmia, mascareta, EPI, grup bombolla, etc. Són molts també els infants que han deixat de banda la seva espontaneïtat en abraçar, en fer petons, en relacionar-se amb desconeguts o, simplement, en agafar qualsevol objecte que els cridi l’atenció.

Els hem canviat nombrosos valors ja integrats i han sentit de ben a prop la por i, malauradament, alguns també la mort. Saben que el coronavirus fa que ens posem malalts i també que puguem morir, però no acaben de comprendre perquè ha aparegut a les nostres vides; i els adults tampoc sabem molt bé com explicar-los-ho. El que sí saben és que el món s’ha capgirat!

Tal com diu la Carla, de set anys, el coronavirus és “una merda”, ja no pot jugar amb tots els companys i a classe no pot compartir l’aigua ni l’esmorzar. La Jana afegeix que és un “fàstic”, i explica que fa poc va ser el seu aniversari i només va poder convidar sis amics. L’Ona fa uns dies deia que tenia molta por. La seva mare va morir fa un any i no vol perdre també el seu pare, és per això que, amb tant sols sis anys, és ella qui controla què fa i si porta mascareta. L’Àlex ha perdut les dues àvies amb pocs dies de diferència. Està enfadat amb la malaltia però també amb els adults perquè tant sols parlen de la Covid i això fa que no pensi en una altra cosa i que a les nit tingui malsons. Ja no vol que a casa mirin les notícies i té por de morir “de cop”.

Tanmateix, el món dels adults no s’escapa tampoc a tot aquest trasbals. El tabú sobre la mort que fins ara teníem massa present per tal de protegir els infants s’ha esmicolat en mil bocins. Sense ser-ne conscients hem passat d’amagar la mort, fins i tot quan era necessari tenir-la present, a parlar-ne massa sovint, gairebé a diari. Estem enganxats a les notícies que ens ofereixen dades sobre els nous malalts, els ingressos a les UCI o la mortalitat en les darreres 24 hores, els alertem que no toquin això o allò, tot indicant-los que es rentin sovint les mans… En definitiva, els estem transmetent tot un seguit de missatges que els connecten de forma constant amb la mort i els atemoreixen.

Ara ens pertoca cercar aquell punt mig, entre la consciència de la mort i un abordatge amb serenor. I tot aquest desgavell ha irromput també amb força en el sector sanitari de l’acompanyament al final de la vida. Fa 25 anys que em dedico a les cures pal·liatives i, amb molts del meus companys, tenim -entre d’altres- l’objectiu d’humanitzar la mort, però el Covid 19 ens ha complicat molt aquesta tasca. Conceptes com la proximitat, el contacte físic, la tendresa o l’afecte queden relegats en segon terme; prenen importància una vestimenta protectora que ens distancia del malalt, una comunicació no verbal no permesa, una limitació de les visites dels familiars o del temps d’estada, tant durant el procés de malaltia com en els moments finals. Ens coarta els acomiadaments i, posteriorment, el suport d’amics i família en el procés de dol. La mort es viu en soledat i el dol, massa sovint, també.

Aproximació des de la distància

Així mateix, ens ha calgut capgirar també la manera d’atendre; reinventar-nos. Un reinventar que implica humanitzar i apropar-nos des de la llunyania. Partim, doncs, del valor ja sobreentès d’informar el menor i fer-lo partícip de tot el procés, en funció de la seva edat i grau de maduresa. En aquests sentit, tenint presents els seus desitjos i el nivell d’integració del concepte de mort, ha calgut potenciar tots els recursos al nostre abast, tant externs com propis de l’infant, per permetre que puguin traspassar els límits que la situació actual ens imposa i expressar el seu darrer adéu.

La tecnologia que sembla que sovint en aïlli de les persones, en aquest cas, ha estat una bona aliada apropant els més petits al pacient. En Martí parla cada dia amb la seva mare: li diu bon dia al matí i un últim adeu abans d’anar a dormir. En Pau sabia que la seva tieta no podia parlar a causa de la debilitat, però sí que podia escoltar-lo. Per això, al llarg de deu dies, va cercar un moment per gravar-li un àudio o un vídeo expressant tot allò que desitjava dir-li, i sabia que d’aquesta manera ella sentia la seva presència. En altres casos el nen ha manifestat allò que desitjava a través dels familiars que sí que han pogut estar al costat del pacient. La Laia no va poder anar a l’hospital a veure la seva àvia, li havien explicat que no podia fer un adéu explícit tot i que s’estava morint, i va decidir fer-ho a nivell simbòlic. Mitjançant la seva mare, li va entregar la sabatilla de ballet que ella li havia regalat quan va iniciar aquesta activitat extraescolar; volia que la tingués sempre amb ella, anés a on anés. En Jan va preferir fer un dibuix amb un cor enorme ple de colors, que expressava com l’estimava; i el Raül, una carta.

Quan parlem d’acomiadament hem de reforçar en l’infant la idea que aquest no és un acte puntual, que són molts els moments al llarg de la vida en els quals ja ha expressat la seva estima i valor, i el seu familiar ho sap. De vegades no calen paraules, molt sovint coneixem què sap l’altre sense necessitat de dir-ho. I és això el que hem reforçat en aquells infants que, per les circumstàncies dels esdeveniments, no han pogut estar allà o fer-los arribar els seus missatges de forma explícita, implícita o simbòlica. D’alguna manera, tots els moments al llarg de la vida persisteixen en l’ara. Sigui com sigui, cal facilitar aquest acompanyament i un acomiadament que ajudarà en el procés de dol posterior.

Tanmateix, aquest reinventar-nos no s’atura aquí, també han calgut pautes adaptatives per la restricció de rituals post mortem o funerals postposats. I, en el dol, l’infant a més a més necessita expressar i compartir el dolor, la pena incrementats per aquesta situació complexa. Cal validar els seus sentiments i donar-li espai per tal que ho faci: permetre que plori, manifesti ràbia o impotència; que pensi una estona en la persona estimada i el que significava per a ella, facilitar els records i parlar d’ell/a sempre que ho desitgi. També hem d’identificar la culpa de no haver pogut estar al seu costat físicament i reforçar les limitacions que ha posat la crisis sanitària, la qual s’escapa al seu/nostre control.

L’abordatge del dol en un nou context

En aquest procés l’actuació terapèutica no ve limitada per la pandèmia, però aquesta sí que ha provocat uns canvis substancials en el dol: nens amb múltiples pèrdues, un suport més minvat pel desgast al llarg d’aquest darrer any o un augment de la simptomatologia de base, especialment el temor a perdre a altres persones o a la pròpia mort. En aquests casos cal incrementar la intervenció amb tècniques ajustades a la seva maduresa, alhora que cal potenciar els recursos dels familiars per tal d’acompanyar-los i comprendre’ls.

Amb la Clara, vam fer un diari en el qual escriu les coses importants que no vol oblidar quan creixi, perquè sap que amb els anys els records poden variar una mica.

Covid infants
Escrit de la Clara

L’Ona ha decidit dibuixar la seva mare i l’ha col·locat a un costat del sofà del menjador de casa i, quan sent una gran enyorança, seu ben a la vora i tenen grans converses. Per contra, amb l’Àlex, continuem treballant la por, que ara ja diu que és menor. Més enllà dels símptomes, la permanència, el no oblidar -siguin quines siguin les creences familiars-, faciliten anar integrant la pèrdua amb el convenciment que aquella persona persistirà sempre amb ells, ja sigui en els records, en el pensament o en el cor.

Escrit de l’Àlex

Fa un any, vam aprendre una paraula nova, una paraula que als infants no els agrada però amb la qual estan aprenent a conviure. A nosaltres ens pertoca fer-la humana, assequible i que quan ens toqui de ben a prop puguem viure-la amb la major serenor possible.

Silvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

L’ètica del cuidar: reflexions en temps de pandèmia

Montserrat Esquerda

En el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure, la pediatra i directora de l’Institut Borja de Bioètica Montserrat Esquerda va impartir una xerrada sobre l’ètica del cuidar. Aquesta sessió, en la qual també va intervenir el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, va ser la primera de les tres que es dedicaran a la salut dels professionals sociosanitaris. En l’article es recullen les idees principals.

Les reflexions que s’exposen en aquest text provenen d’una anàlisi de la nostra llarga trajectòria en l’atenció a les persones però vista a la llum del que estem vivint des de fa un any, i és que crec que hem après molt de l’ètica de l’aproximació a la fragilitat en aquesta complicada situació.

La pandèmia va impactar sobre els àmbits sociosanitari i sanitari amb més velocitat que a la resta d’àmbits i ens va posar a tots els i les professionals a orbitar. En l’anàlisi de l’ètica del cuidar hem de fixar-nos en tres eixos clars:

  • on érem quan la pandèmia ens va posar en moviment;
  • com sobreviure mentre estem orbitant i sense certeses (perquè estar en moviment constant cansa); i
  • on serem quan tornem a tocar terra, perquè el que està clar és que no tornarem allà on érem abans. Penso que aquí el punt clau és saber on volem ser, com a col·lectiu i com a institucions, perquè si no ho sabem la pandèmia ens deixarà fora del terreny de joc, que és on ha deixat a molts companys i companyes.

Em centraré molt en com estàvem, des d’on hem sortit a orbitar. Crec que l’àmbit sociosanitari arrossegava tres crisis clau, en certa manera interrelacionades: la de deshumanització, la de burnout i la de la confiança de la població.

Totes tres impacten en un tema molt identitari de què és l’atenció a les persones i les hem d’abordar a partir de tres premises. La primera és que l’experiència de curar és integral: no podem posar límits entre curar i cuidar, perquè el curar d’una certa manera cuida, i el cuidar d’una certa manera cura. En aquesta crisi identitària hem de tenir clar que només un ésser humà pot cuidar d’un altre ésser huma i és que, i aquí va la segona premisa, l’ésser humà necessita ser cuidat d’una determinada forma. Per últim, hem de partir del fet que tenir cura humanament requereix estar format d’una manera específica i que els professionals se sentin cuidats i curats. Hi ha dos llibres de referència en aquest tema, ambdós de Francesc Torralba, que caldria mencionar: ‘Ética del cuidar’ i ‘Antropología del Cuidar’.

  1. El trencament modern entre curar i cuidar

Per primera vegada en la nostra història, a partir de mitjans del segle XX, podem curar sense cuidar. Abans era impossible. La capacitat de curar era molt baixa, podíem intervenir en molt pocs processos i això sempre anava lligat a una forma de cuidar. Fixem-nos que actualment els professionals de cures pal·liatives són sovint, dins de les institucions sanitàries, els que més agraïments reben. La causa d’això és que aquest col·lectiu té integrats en la seva pràctica els elements curatius i els del cuidatge.

Observem que és quan aquests dos elements es deslliguen que les persones tenen la sensació de no haver estat ben ateses. Els professionals sanitaris tendim a creure que tot ho podem solucionar amb biotècnica, que la medicina és una biologia aplicada. De fet, ens vam creure una il·lusió tecnocientífica que amb la pandèmia hem vist caure bastant.

Per entendre el valor del cuidatge val la pena referir-nos a un estudi qualitatiu que es va fer a partir del cas d’un xoc entre dos autobusos que va tenir lloc a la ciutat d’Uppsala i que va causar diversos morts i un gran nombre de ferits. La investigació portada a terme 5 anys després va posar de manifest que allò que els supervivents recordaven més d’aquell accident, després del dolor del moment d’impacte, era la manca de compassió i el tracte inhumà amb què es van trobar en els diferents hospitals en què van ser atesos. Segurament van ser molt ben curats, però el que recordaven de l’experiència era això.

Ara, potser, ens hauríem de preguntar ‘què recordarà la gent de la pandèmia i de nosaltres d’aquí a 5 o 10 anys?’.

Quan preguntes als estudiants de professions sanitàries per què han escollit dedicar-se a aquest àmbit, sempre et responen que perquè volen ajudar la gent. Llavors, què fa que després acabem donant respostes dispàtiques als pacients?

En l’obra ‘An epidemic of empathy in healthcare’, Thomas H. Lee assenyala que “s’ha tendit a considerar l’empatia una característica personal, en comptes de tractar-la com el nucli fonamental de l’assistència sanitària que és. En canvi, ens trobem que la cura inhumana s’ha convertit en la norma” i ens hem oblidat de quins són els objectius prioritaris de la medicina: prevenir malalties, alleugerir el dolor i el patiment, curar dins de les possibilitats i intentar una mort en pau. Això ho hauríem de recordar cada dia.

  1. Cuidem amb el que som

M’agrada parlar d’humanització 2.0. M’explico, a molts professionals de certa edat ens van explicar que, en part, humanitzar era conèixer el nom dels pacients, no nombrar-los pel nom de la seva habitació. Aquesta seria la humanització 1.0.

Però cal anar més enllà, la humanització 2.0 és no només conèixer el nom del pacient, sinó conèixer qui és el pacient, quins són els seus valors, preferències, aficions, oferir una atenció en què siguem capaços de mirar als ulls a les persones, perquè hauria de ser evident que només podem ajudar les persones si les coneixem.

Tan sols podem proposar les millors accions terapèutiques i curatives si sabem qui són i com són. Per tot això, ara per ara, només un ésser humà pot tenir cura d’un altre. L’ésser humà necessita ser cuidat d’una forma determinada, en què la paraula i la presència juguen un paper fonamental. És a dir, que cuidem amb gestos, amb actituds, amb mirades…

Per a la part curativa, tenim un munt de llibres, però per a la part «cuidativa», només tenim allò que som. La teoria que sustenta tot això és la de les neurones miralls. Podem dir que “estem cablejats per l’empatia”, perquè el que un fa té un impacte en l’altre, estem connectats, connectats mitjançant l’empatia. Aquest cable és el que ens permet establir relacions curatives.

A ‘Compassionomics’, Stephen Trzeciak va voler reflectir tot això en dades i va identificar 20 ítems sobre els quals impacta la cura compassiva, entre ells, la millora del dolor i l’estrès associat, l’adherència al tractament o l’autocura. A més, ja hi ha diferents estudis que mostren que l’empatia i la compassió redueixen costos. És important entendre que no es tracta tant de dedicar molt més temps a allò que fem sinó de l’actitud que tenim quan ho fem. Cura compassiva

Més enllà del mantra que tots hem sentit en repetides ocasions, les persones el que necessiten és medicina personal, no personalitzada. Per tenir cura hem de ser conscients que hi ha dolor sense patiment -com, per exemple, en un part-, però també que hi ha molt de patiment sense dolor. Hem de saber entreveure el patiment que hi ha darrere del que veiem. Com diu Francesc Torralba, la comunicació interpersonal és un factor clau de cara a assumir i superar el patiment i el dolor té necessitat de ser escoltat, accollit i acompanyat.

Recordant un article de la periodista Tatiana Sisquella, que moriria un temps després d’escriure’l, els professionals sanitaris i sociosanitaris “amb àngel” es defineixen per com et miren, com et parlen i com et toquen; escolten abans de parlar i es deixen sorprendre per les teves preguntes; no diuen mentides, però saben potenciar les bones veritats; tenen criteri exquisit per plantejar els tractaments i troben cadires per a tots els acompanyants; procuren no tenir les mans fredes i acompanyen les seves explicacions amb dibuixos; recorden el teu nom i no miren el rellotge.

Cal tenir en compte, però, que tot això requereix professionals formats per fer-ho, i aquesta és la premisa més important per a mi. Hem de tenir present que les professions sanitàries estan en contacte amb la part més problemàtica de l’ésser humà: el fracàs, el dolor, la malaltia, la finitud, la mort… Ningú no pot ajudar un altre en un conflicte que ell o ella no tingui prèviament resolt i gestionar aquestes situacions sense desgast exigeix, no sols formació tècnica, sinó maduresa humana.

  1. Protegir-se quan cauen els escuts

La pandèmia ens ha tret els escuts de cop i ens ha deixat desprotegits. Els professionals ens hem sentit altament vulnerables i això ha fet, potser, que ens aproximem més als pacients en la línia a la quals ens hem referit. Això i també el fet que hi ha hagut situacions estructuralment inhumanes que els professionals han fet sobreesforços per intentar humanitzar-les. El que passa és que, si aquesta pèrdua dels escuts no la fem conscientment, estarem afrontant situacions de gran patiment sense estar protegits.

En aquest sentit, va la pena recordar el dilema de l’eriçó del filòsof Schopenhauer. Aquest tracta de dos eriçons que estan al desert i que, quan cau la nit, comencen a sentir molt de fred. Llavors decideixen apropar-se per sentir l’escalfor de l’altre, però com que tenen punxes es fan mal. Així que se separen i, per tant, tornen a tenir fred. S’apropen de nou, però amb menys ímpetu i, tot i que es fan mal, aquest és menor que abans. Els dos eriçons van repetint el moviment i aprenen així quina és la distància òptima per sentir l’escalf de l’altre sense punxar-se. Aquest és un concepte clau en l’assistència a les persones. La nostra presència ha de ser prou propera perquè la persona ens senti com a cuidadors, però no tant com perquè ens faci mal. A la pràctica és un concepte molt complex, però si som conscients que hi és aprendrem a ajustar-lo.

El problema és que tot això ho estem aprenent per imitació, i no de forma reglada, en allò que anomenem el currículum ocult i que comprèn valors, actituds, creences i comportaments esperats. Aquest és un aspecte nuclear de les nostres professions i l’estem deixant a l’atzar. Formarien part d’un seguit de competències professionals que hem deixat oblidades: les emocionals, les relacionals i les ètiques. És evident que molts professionals ho fan perfectament, perquè han tingut bons mestres, però no estem garantint que les professions sanitàries i sociosanitàries tinguin aquestes competències com a base.

Per últim, hem d’assenyalar que la formació dels professionals sanitaris ha fallat en reconèixer-los com a persones, amb emocions, pensaments, pors, preocupacions, cansaments…

Per això, i com a conclusió, defenso que l’ètica del cuidar és saber trobar l’equilibri entre el high tech – que cadascú sigui un bon professional en el seu àmbit – i el high touch – que tots i totes tinguem molt bones habilitats emocionals, relacionals i ètiques.

Montserrat Esquerda

Pediatra

L’EAPS Mutuam Barcelona presenta a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques un estudi sobre patiment existencial

EAPS Mutuam Barcelona

La Marina Garcia Peñalver i la Raquel Vila Alarcón, psicòlogues de l’EAPS Mutuam Barcelona, (Equips d’Atenció Psicosocial impulsats per l’Obra Social la Caixa) van dur a terme un estudi descriptiu amb l’objectiu de valorar les perspectives dels professionals dels equips PADES en relació al patiment existencial i/o espiritual al final de la vida i la sedació pal·liativa com a recurs terapèutic, així com també els graus d’acord i les experiències entre els professionals sobre la sedació pal·liativa per patiment existencial.

Aquest interessant estudi va ser presentat al Congrés de la Societat Catalano-balear de Cures Pal·liatives (SCBCP) del 2020 i va guanyar el premi a la millor comunicació oral.
El novembre del 2020 en sessió clínica es van presentar els resultats de l’estudi als professionals del Grup  Mutuam,  i es va abordar conceptualment el concepte del patiment existencial i el desig d’avançar la mort (DAM). Aquest mes de març han compartit l’estudi amb els participants del grup de psicologia pal·liativa de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques.

L’EAPS Mutuam Girona amplia coneixements sobre les experiències traumàtiques

EAPS Mutuam Girona

El 24 de febrer i el 3 de març, la psicòloga, Marta Juanola, de l’EAPS Mutuam Girona, (Equip d’Atenció Psicosocial impulsat per l’obra Social la Caixa a Girona) que també col.labora amb l’IAS (Institut d’Assistència Sanitària), va participar en una formació sobre el “trauma”, conjuntament amb Laura Fàbregas, doctora en psicologia (Hospital de Dia de Malalties Neurodegenerativas de l’IAS). Aquestes dues professionals que formen part de l’equip de psicòlegs del SEM tenen formació en psicologia especialitzada en emergències. Aprofitant el vincle que tenen amb l’hospital, van assistir a aquesta sessió dirigida a sanitaris que treballen a diari en l’àmbit de les emergències. La formació es va enfocar a entendre com responem davant situacions potencialment traumàtiques, en conèixer la clínica del TEPT (Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic) i en les eines que poden utilitzar-se abans, durant i després de les intervencions fetes i preservar el benestar psicoemocional.

Un estudi de la Comissó d’ACP posa de manifest els efectes de la Covid sobre el model d’Atenció Centrada en la Persona

ACP en pandèmia

La Covid ha tingut impactes negatius en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) que s’aplica en les residències per a gent gran, centres de dia i sociosanitaris del Grup Mutuam, però també ha tingut alguns efectes positius. Així ho consideren la majoria dels 129 professionals d’aquests recursos que han participat, mitjançant una enquesta, en un estudi portat a terme per la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. L’objectiu d’aquest treball impulsat per Carolina Ferrero i Marisa Garcia, secretària i presidenta de la Comissió respectivament, era recollir l’opinió del màxim de treballadors i treballadores per tal de radiografiar la situació actual i disposar d’un punt de partida a partir del qual seguir desenvolupament aquest model durant el 2021. Els resultats de les enquestes deixen pocs dubtes respecte a la valoració de l’impacte de la Covid en l’aplicació de l’ACP en els centres: el 43,4 % dels participants la van situar, en una escala de l’1 al 10, en el 10, i menys d’un 10 % la van situar per sota del 7. A més, es va demanar als professionals que valoressin com els diferents aspectes relacionats amb la prevenció dels contagis havien afectat l’atenció personalitzada que habitualment es presta. La disminució de les activitats grupals i la interacció social entre les persones ateses, les restriccions a la mobilitat i la disminució del contacte físic tant amb familiars com amb professionals van ser els que van considerar que havien tingut un major impacte –més d’un 60 % dels enquestats van valorar amb un 5 sobre 5 l’impacte d’aquests factors. La Comissió d’ACP també va voler conèixer quins dels canvis en la feina derivats de la situació de pandèmia havien comportat conflictes personals als professionals, en entrar en contradicció amb els seus valors o pel fet de generar-los incomoditat. Entre les diverses opcions plantejades, un 75,3 % van indicar, amb un 4 o 5 sobre 5, que la distància emocional que representa l’ús d’EPIS és el que més els havia afectat. El següent conflicte més escollit – un 72,8 % dels enquestats el va valorar amb un 4 o un 5- va ser el de la restricció de la mobilitat de les persones ateses per un aïllament. Quan es va demanar als enquestats que descriguessin altres aspectes de la feina que els haguessin resultat difícils, van emergir qüestions com la pèrdua d’autonomia del resident en la presa de decisions (retorn al paternalisme sanitari); la falta d’acompanyament tant a usuaris com a famílies en el procés de final de vida, la despersonalització que suposa donar la informació per telèfon o la quantitat d’èxitus que van haver d’afrontar en tan poc temps; l’estrès derivat del poc temps per atendre els usuaris, la falta de personal i l’augment de la càrrega emocional; la impotència de veure el deteriorament de les persones usuàries i no poder fer més; la desconfiança de les famílies per no poder veure el seu familiar i la gran pressió mediàtica, negativa, sobre les residències; o la falta d’organització entre equip auxiliar i direcció, la gran quantitat d’hores extres i la sanitarització dels centres sense gaire assessorament. Tanmateix, la irrupció de la Covid no ha portat només conseqüències negatives en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona. Els resultats de les enquestes han revelat que aquest inesperat context ha produït algunes millores des de la perspectiva d’aquest paradigma, com la implementació de protocols i mesures de prevenció que ajuden l’equip a treballar amb més professionalitat; una major individualització del tracte a la persona, les necessitats de la qual, són més tingudes en compte en el seu pla d’atenció; l’enfortiment dels vincles i l’augment de la consciència respecte a la necessitat d’humanitzar l’atenció davant d’uns pacients allunyats de la família i tristos; la millora de la cohesió dels equips i de la valoració de la feina dels companys o el reforçament del sentit de la responsabilitat en prendre més consciència del que hi ha en joc en el bon desenvolupament de les tasques. En qualsevol cas, i en contra del que es podria pensar a partir de les limitacions que s’expressen sovint en l’aplicació de l’ACP per manca de temps, el 91% dels professionals enquestats han considerat que el treball sota aquest model és una necessitat en temps de pandèmia, en front de només un 9% que l’ha valorat com un luxe. Així doncs, es pot concloure que la situació que s’ha viscut en aquests centres durant el darrer any ha afavorit la presa de consciència sobre la importància de treballar d’acord amb aquest model, trencant amb hàbits rutinaris i donant més valor als vincles i la individualitat. Es pot dir, per tant, que la pandèmia ha fet que preguessin més sentit que mai els valors de base de l’ACP. En el marc de la Comissió, com a espai de reflexió i on compartir bones pràctiques, els seus membres han posat en comú les impressions i experiències viscudes, similars a les descrites per les persones que han participat en les enquestes. Tots els participants han coincidit que la pandèmia no només havia tingut un impacte negatiu, sinó que també ha aportat aspectes positius a la tasca assistencial. El fet d’haver obtingut una mostra de respostes petita fa que les impulsores de l’estudi es plantegin repetir l’enviament de les enquestes per tal de poder tenir major representativitat i que els resultats siguin així més fiables.

Grup Mutuam finalitza amb èxit el Taller de Memòria virtual impartit per l’Ajuntament de Barcelona

Taller de memòria Ajuntament BCN

Grup Mutuam finalitza amb èxit les set sessions del Taller de Memoria virtual, que organitzava per l’Ajuntament de Barcelona. En època de distanciament social, els sèniors no poden gaudir de les activitats que per a ells abans eren habituals. Per això, ara més que mai, el taller de memòria on es treballen les funcions cognitives, és de vital importància. A més, aquest no és un simple taller per als assistents, es torna també un punt de trobada, on coneixen i interactuen amb gent nova, per sorprenent que pugui semblar avui dia aquest fet. Sembla que aquest format ha vingut per quedar-se, i no seria d’estranyar, ja que són molts els avantatges que ens aporta.

Publicat un estudi de l’Escola d’Infermeria de Sant Pau sobre ferides cròniques a les residències geriàtriques, amb la col.laboració dels EAR

Ferides per pressió

Journal of Tissue Viability“, acaba de publicar un estudi de l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau (becat per el Col•legi Oficial d’Infermeria de Barcelona) sobre la prevalença de ferides cròniques a les residències geriàtriques de Barcelona, liderat per la Dra. Elvira Hernández Martínez-Esparza, infermera i professora de l’EUI-Sant Pau, molt anys vinculada laboralment al Grup Mutuam com infermera, amb el títol: “Prevalence and caractheristcs of older people with pressure ulcers and legs ulcers in nursing homes in Barcelona”.

Aquest estudi, que ha comptat amb la col•laboració de professionals d’infermeria dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam, amb una població molt amplia de persones institucionalitzades, fa una fotografia entorn la prevalença de les ulceres en l’àmbit de les residències per a gent gran a Barcelona.

Enllaç al abstract: us invitem a donar una ullada als resultats d’aquest estudi únic a Espanya (és el primer que es fa en aquest sentit) i que, de ben segur, ens ha d’ajudar a una millor atenció i prevenció de les úlceres per pressió entre la gent gran que viu a residència.

 

International Journal of Environmental Research es fa ressò d’un article liderat per la fisioterapeuta de Mutuam Girona sobre estimulació auditiva rítmica amb música

La revista International Journal of Environmental Research and Public Health, ha publicat un article de la fisioterapeuta de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona,  Samira González, entre d’altres col.laboradors, sota el títol “Effects of a Music-Based Rhythmic Auditory Stimulation on Gait and Balance in Subacute Stroke “, que podeu consultar.

Aquesta publicació explica els resultats de l’estudi que va fer per avaluar l’efecte d’una estimulació auditiva rítmica a partir de la música, en combinació amb la fisioteràpia convencional, sobre els paràmetres de la marxa i l’autonomia en la deambulació, en persones amb ictus en la seva fase subaguda.

En referència als paràmetres de la marxa no es van observar diferències entre el grup d’interacció i el grup de control. Sí que es van observar millores significatives pel que fa a la funcionalitat i autonomia de les persones que van participar a la estimulació auditiva rítmica amb música, (que a diferència dels que només van realitzar sessions de fisioteràpia convencional), no van necessitar tants elements de suport per deambular, i es va observar que eren també molt més autònoms en espais interiors i exteriors arribat el moment de l’alta del centre. Us animem a llegir la publicació sencera.

Vacunes de la Covid 19: ens vacunem?

Campins Sessió Formació Gerontologia Clínica

La doctora Magda Campins, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona va ser la protagonista de la primera sessió del Programa en Geriatria Clínica i Cures Pal·liatives. L’article següen recull les idees principals de la seva intervenció en aquesta formació organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’afany de contribuir a la millora dels coneixements dels professionals d’aquest àmbit.

Les vacunes de la Sars-CoV2 s’han convertit en un tema que ha generat una gran controvèrsia, no només en l’àmbit sanitari, sinó entre el conjunt de la societat. Es tracta d’unes vacunes molt esperades, ja que ara mateix poden ser la millor eina per sortir de la pandèmia en què ens trobem. Malgrat que el desabastiment i la guerra comercial que ha creat la indústria farmacèutica ha posat en dubte que poguem assolir la immunitat de grup en un termini tan curt com prevèiem, sí que mantenim l’expectativa que cap a finals d’any la situació millori d’una forma clara.

Per tal d’intentar esvair molts dels dubtes que planen sobre les noves vacunes, cal que primer de tot coneguem com han estat fabricades. Pel que fa a les tecnologies, aquestes vacunes han fet servir totes les disponibles, tant les clàssiques com les modernes. Entre les primeres, tenim les que es basen en la inactivació o atenuació del virus i que són les que s’han fet servir bàsicament en les vacunes de la Covid produïdes a la Xina. També es basen en una tecnologia clàssica les que utilitzen una part o proteïnes del virus i que anomenem vacunes de components virals, un exemple de les quals seria la vacuna de la grip. En les vacunes contra la Covid que estan fabricades amb aquest sistema, el que s’està fent servir és la proteïna S, que és el punt en què el virus s’uneix a les cèl·lules per produir la infecció. Seguint aquesta línia, n’hi ha algunes que es troben en diferents fases d’evolució, però encara no n’hi ha cap d’autoritzada.

Pel que fa a les tecnologies modernes, ens trobem les vacunes de vectors virals i les d’ARN missatger. Les primeres es basen en la inserció del gen de la proteïna S en l’Adenovirus, que pot ser d’humà o d’animal. Una vegada aquest s’introdueix en l’organisme, es comencen a generar anticossos contra la proteïna S. Aquest tipus de vacunes porten molts anys en vies de desenvolupament, però les que s’han arribat a desenvolupar del tot són només unes poques i de molt recents, com, per exemple, la de l’Evola. Per últim, ens trobem amb les vacunes d’ARN missatger, entre les quals hi ha les de Pzifer i Moderna contra la Covid, que utilitzen tecnologies completament noves en el camp de les vacunes, però que ja s’han utilitzat en la fabricació d’altres medicaments.

Aquestes tecnologies es basen en agafar un fragment d’ARN recombinant que codifica la proteïna S i envoltar-lo d’una membrana de lípids perquè penetri fàcilment en la cèl·lula humana. És en el citoplasma de la cèl·lula on els ribosomes d’aquesta fan que l’ARN fabriqui la proteïna S que surt de la cèl·lula i genera els anticossos. Hi ha hagut molta controvèrsia respecte si aquest tipus de vacunes podrien integrar l’ARN en el genoma de la cèl·lula, però això és impossible, perquè tot aquest procés de desenvolupament de la codificació i fabricació de la proteïna S es fa en el citoplasma de la cèl·lula i no en el seu nucli.

Desenvolupament inusualment ràpid

Independentment del tipus de tecnologia que facin servir, ens trobem que hi ha més de 100 vacunes en fase pre-clínica, de les quals 20 estan ja en fase 3, és a dir, que ja se n’estan fent assajos clínics a gran escala per conèixer-ne l’eficàcia. Precisament un dels temes que ha suscitat més debat és aquesta rapidesa amb què s’han desenvolupat i que fa que molts en qüestionin la seguretat. Per aclarir aquesta qüestió cal conèixer les diferències entre el procés clàssic de recerca de les vacunes i el que s’ha seguit amb el de les vacunes de la Covid. En el procés clàssic, entre la fase pre-clínica i les revisions per part de les agències reguladores poden passar 10 anys, i un cop autoritzades, en la fase 4, que és la de vigilància post-comercialització, se segueixen monitoritzant mentre s’administren a milions de persones. En el cas de les vacunes contra la Sars-CoV2, en canvi, s’ha de tenir en compte, primer de tot, que en la fase d’experimentació amb animals no es partia de 0, ja que hi havia els antecedents d’altres coronavirus que també van ser epidèmics, i després, que el que s’ha fet és solapar les fases clíniques. Quan el procés es trobava en la fase 3, la indústria farmacèutica, amb recursos propis però també públics, va començar-les a fabricar assumint el risc que potser es perdien els diners si els assajos demostraven que no eren eficaces. A més, les agències reguladores han seguit un procés que s’anomena rolling review, que consisteix a revisar els resultats en finalitzar cada fase i no de cop al final. Això ha permès que s’obtingués la seva aprovació en un mes.

Dues tecnologies amb resultats diferents

La primera vacuna autoritzada, en aquest cas per l’agència reguladora del Regne Unit, va ser la de Pfizer-BioNTech. Actualment, a l’estat espanyol ja se n’han autoritzat tres. Després de la Pfizer, es va autoritzar la de Moderna i, més recentment, la d’Astra Zeneca. L’eficàcia de la vacuna de Pfizer és del 95%, tal i com ho demostren els resultats de l’assaig clínic amb més de 43.000 voluntaris majors de 16 anys que es va publicar a la revista New England Journal of Medicine . Es va administrar en dues dosis en un interval d’entre 0 i 21 dies. El cert és que no s’esperava que s’assolís una eficàcia tan alta. Cal tenir en compte que la resposta de les persones grans a les vacunes de vegades és pitjor que la de les persones joves. Tot i que en els casos de Moderna i Pfizer, amb les dades que tenim, sembla que l’eficàcia és bastant sòlida, en els seus assajos el nombre de persones majors de 65 anys que s’han inclòs és petit. Així doncs, se n’hauran de reevaluar els resultats a mesura que es vagin administrant a gran escala.

L’altra qüestió que preocupa és el de la seguretat. Pel que fa als efectes secundaris locals, el més freqüent és el dolor (entre el 66 i el 83 per cent de les persones, depenent de la franja d’edat, el presenten). En canvi, eritemes o inflamacions són molt poc freqüents. Respecte als efectes secundaris a nivell general, en els assajos, es recullen la febre, que és poc freqüent, i, sobretot amb la segona dosi, l’astèmia, els dolors musculars i articulars, el mal de cap, els vòmits i la diarrea. Es tracta d’efectes lleus, que normalment apareixen al cap de 24 hores i desapareixen a les 48 – 72 hores següents. El que sí que estem observant a partir de les vacunacions que estem fent en residències i professionals és que en les persones que han passat la Covid la vacuna és més reactògena que en les que no l’han passat.

La vacuna de Moderna presenta resultats molt equiparables a la de Pfizer. En els assajos, s’hi han inclòs 30.000 persones majors de 18 anys i les dues dosis s’han aplicat en un interval d’entre 0 i 28 dies. L’eficàcia ha estat en general del 94,1 %, però en el grup de persones majors de 65 anys baixa al 86,4 %. Quant a les persones amb comorbilitats, gairebé no s’observen diferències en els resultats. Pel que fa als efectes secundaris, tant locals com sistèmics, també són molt similars als de la primera vacuna autoritzada.

La vacuna d’Astra Zeneca va ser aprovada per l’Agència Espanyola del Medicament el 29 de gener. L’assaig clínic s’ha fet amb 24.000 participants, tots majors de 18 anys, i ha demostrat una eficàcia que es troba al voltant del 60 %. S’administra en dues dosis en un interval de 0-28 dies. Des del punt de vista de la seguretat, les proves fetes en fase 3 demostren que tampoc provocaria problemes. Cal assenyalar que en aquest cas hi ha molt poques dades en persones majors de 65 anys, ja que la majoria de persones que s’han inclòs en els assajos són professionals sanitaris. Així, tot i que les agències reguladores l’han autoritzat sense cap límit d’edat, alguns governs han decidit no aplicar-la a persones de franges d’edat avançades fins que no hi hagi dades més consolidades.

Incidència del xoc anafilàctic

Ara que tant la vacuna de Pfizer com la de Moderna s’han administrat a milions de persones a tot el món, ja podem veure dades sòlides de la seguretat. El 25 de gener l’Agència Espanyola del Medicament va publicar el primer informe de farmacovigilància. Els resultats no són diferents al que mostraven els assajos clínics i no hi ha cap efecte advers que posi en dubte la seguretat de les vacunes. L’Agència Europea del Medicament també va publicar el 28 de gener una actualització sobre la seguretat de la vacuna de Pfizer que confirma que les dades recollides estan en línia amb el que mostraven els assajos clínics. Sí que assenyala que hi ha hagut casos de xoc anafilàctic. El CDC als Estats Units ho descriu amb una incidència d’11 casos per cada milió de persones vacunades, una xifra superior a la de la majoria de vacunes. A les fitxes tècniques de les vacunes ja s’adverteix, però, que estan contraindicades per a persones que siguin al·lèrgiques a un dels components de les vacunes.

Un altre dels aspectes que preocupa entorn al procés de vacunació, tal i com hem constatat les darreres setmanes, és el retard en el subministrament per part de les farmacèutiques. Això ha facilitat, a més, que es generessin missatges que no estan fonamentats en l’evidència científica sobre els terminis de temps entre les dues dosis. Hem de tenir clar que posar una segona dosi abans del que correspon pot provocar que no es generi la immunitat que s’espera. En canvi, no passa res per endarrerir-la si és en un termini prudent. La segona dosi reforça l’efecte d’immunitat de la primera. El que podria passar si es posposés molt la segona dosi és que minvés la durada de la immunitat. L’Organització Mundial de la Salut ha assenyalat un termini de fins a 42 dies per poder-la administrar.

L’actualització del programa de vacunacions del Departament de Salut de la Generalitat del 15 de gener, d’acord amb el que marca el Consell Interterritorial del Ministeri de Sanitat, ha establert 3 fases de vacunació en relació a la priorització de col·lectius. Dins de la primera, calia començar per les persones que viuen en residències i els professionals sanitaris. Ara que això ja s’ha completat, hem entrat en l’etapa en que s’han de vacunar els professionals sanitaris de primera línia dels centres sociosanitaris i, posteriorment, la resta de professionals d’aquests. Després es passarà a administrar a les persones amb grau de dependència 3 i que no estan institucionalitzades. Si les vacunes arriben en els terminis acordats, aquesta fase acabaria el març i es passaria a vacunar la resta de la població, començant pels majors de 80 anys.

Qui es pot vacunar

Els assajos posen de manifest que aquestes vacunes estan indicades per a persones amb malalties cròniques. Pel que fa a les immunodeprimides, malgrat que no han estat incloses en els assajos clínics, com que no són vacunes que facin servir el virus atenuat, no hi ha contraindicació. El que no sabem és si la resposta immune serà igual que en la resta de persones. Les persones amb antecedents de Covid també es poden vacunar. En els assajos s’hi han inclòs que n’havien tingut de forma assimptomàtica i no han tingut problemes. El que sí que podria passar, amb l’excepció de les persones molt vulnerables o de molt alt risc, es que es decideixi no vacunar-les fins que hagin passat 90 dies de la seva infecció, donat que es considera que ja tenen una immunitat natural. Sobre la controvèrsia amb les persones amb trastorns de coagulació, se’ls pot administrar aquest vacuna, com qualsevol altra, fent servir una agulla més fina i pressionant durant dos minuts en el lloc d’injecció.

Respecte al subministrament simultani amb altres vacunes, com que no existeixen dades sobre la interacció, caldria que hi hagués un interval de 14 dies. Com ja hem assenyalat, les fitxes tècniques de les diferents vacunes assenyalen que estan contraindicades per a les persones que hagin tingut una reacció d’hiperasensibilitat a una dosi anterior de la vacuna o a algun dels seus components. En el cas de persones que tinguin antecedents de reaccions al·lèrgiques greus per altres causes, se’ls haurà de fer una vigilància durant 30 minuts. Així mateix, les vacunes estaries contraindicades per a embarassades, perquè tot just s’estan començant assajos que les incloguin. En qualsevol cas, és una contraindicació relativa, sempre posant en la balança els riscos i els beneficis.

No obstant això, cal recordar que no ho sabem tot encara sobre aquestes vacunes i ens resten aspectes no resolts. A banda del fet que falten assajos clínics amb embarassades, infants i persones immunodeprimides, tampoc sabem quant durarà la protecció o si haurem de posar-nos dosis de record, ni si evita les formes assimptomàtics de la Covid i, per tant, que es pugui infectar malgrat la malaltia no es manifesti clínicament. A més, haurem de seguir monitoritzant els efectes secundaris greus. El que més ens preocupa, però, és l’escapament viral, perquè ja estem veient que la vacuna no ofereix la mateixa protecció davant les diferents variants del virus. Això implicaria que les vacunes s’haurien de reformular. El missatge tranquil·litzador, però, és que aquest procés d’adaptació previsiblement serà més breu.

Magda Campins

Epidemiòloga

Les psicòlogues de l’EAPS Mutuam Barcelona col•laboren amb l’Escola de Cuidadors de ”la Caixa” formant telemàticament a persones cuidadores i voluntàries

Eaps Mutuam Barcelona

L’Escola de Cuidadors va néixer en el marc del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, impulsat per la Fundació “la Caixa”. Aquesta escola ha esdevingut un espai de transmissió dels valors bàsics i essencials per a les persones cuidadores no professionals i voluntàries, que posa al seu abast coneixements, tècniques i habilitats per facilitar un acompanyament de qualitat a persones que es trobin en situació de malaltia avançada o de final de vida.eaps mutuam
Fins l’arribada de la COVID-19, els tallers es realitzaven en format presencial, però degut a la situació sanitària actual, aquests tallers han esdevingut virtuals, a través de la plataforma ZoomVideo®, que amb una connexió per ordinador, tauleta o mòbil permet connectar a les persones beneficiàries des de qualsevol punt del territori espanyol. Els participants poden triar entre set tallers monogràfics gratuïts d’una hora i mitja de duració o bé, poden realitzar el cicle complet. Aquests tallers s’imparteixen de dilluns a divendres en horari de matí i/o tarda i per a un màxim d’unes 15 persones. Per a obtenir més informació oferim la seva pàgina web www.escoladecuidadors.lacaixa.org.

Els imparteixen professionals experts en atenció psicosocial, sanitària i espiritual, la gran majoria dels quals pertanyen als 44 Equips d’Atenció Psicosocial del Programa arreu d’Espanya. En aquest sentit, cinc psicòlogues de l’EAPS Mutuam Barcelona, paral•lelament a la seva tasca en el marc dels equips d’atenció psicosocial (Programa d’Atenció a Persones amb Malaltia avançada i els seus Familiars impulsats per la Fundació “la Caixa”, des de fa més d’una dècada), col•laboren amb aquest espai de suport per a persones cuidadores no professionals i voluntàries, per tal de millorar l’atenció i la cura de les persones que acompanyen. eaps mutuam

A més, l’Escola de Cuidadors, inclou un espai de suport per construir xarxes de confiança entre els cuidadors. La previsió és que aquest programa segueixi funcionant tot l’any, en format virtual i que, malgrat les circumstàncies, incrementi la seva activitat docent i d’acompanyament per a les persones cuidadores i voluntàries, de forma progressiva.