Arxius de Atenció Sanitària i dependència - Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Grup Mutuam col•labora amb la campanya de comunicació per l’acreditació de la prescripció infermera que ha fet el COIB

gener 14, 2020gener 14, 2020

El 29 d’agost de 2019 el Govern va aprovar el decret d’acreditació dels professionals de infermeria per a l’exercici d’indicació, ús i autorització en la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà. L’acreditació es pot obtenir tant per l’àmbit de cures generals i cures especialitzades. Un cop publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 30 d’agost es van iniciar els procediments per acreditar-se a través de dues vies diferents: la via ordinària adreçada als infermers o infermeres que treballen en centres no SISCAT o per compte propi, que és un procés individual que ha de fer cada infermera de forma telemàtica i amb signatura digital , i una via extraordinària per als infermers i infermeres que presten els seus serveis en centres inclosos en el SISCAT, en els que les peticions les gestionen els departaments de recursos humans de les entitats.

Obtinguda l’acreditació, els infermers o infermeres podran dispensar medicaments i productes no subjectes a prescripció mèdica, i productes sanitaris molts d’ells finançats. El catàleg actual d’aquests inclou productes com apòsits, sondes, bolquers per adults o bosses de colostomia, entre molts altres. En l’apartat de medicaments, s’inclouen aquells que la persona pot comprar en la farmàcia, però que fins ara la infermera no podia dispensar (antiàcids, omeprazol, laxants, hidrocortisona, ibuprofè, paracetamol, productes per deixar de fumar, productes per a la tos, llàgrimes artificials, povidona iodada…)

En aquest sentit, el Col.legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), per tal de facilitar el procediment d’acreditació als professionals d’infermeria, ha creat una campanya de comunicació informativa que consta de 3 píndoles informatives per als professionals d’infermeria de diferents àmbits (SISCAT, No SISCAT i Autònoms) on s’explica com acreditar-se. En el cas de l’acreditació de professionals que treballen en centres No SISCAT, el COIB va triar a Grup Mutuam com entitat col•laboradora, que va proporcionar el professional d’infermeria (de l’àmbit de la geriatria) per gravar la píndola acreditació no SISCAT. Ricard Ollé Ribas, infermer i responsable higiènico-sanitari de la residència Molí-Via Favència que gestiona Grup Mutuam, és el professional que explica com acreditar-se.

Estivill: ‘Menys hipnòtics i més rutines’

gener 8, 2020gener 8, 2020

‘Quan parlo de la son, noto de seguida que la gent m’entén’. Així arrencava Eduard Estivill, metge i director de la Clínica del Son Estivill i de la Unitat del Son de l’Hospital General de Catalunya, la seva ponència a la 14a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, en què va abordar la qüestió de la cronobiologia de la son. Després d’un reconeixement als avenços que han fet en aquesta matèria Antoni Díaz Noguera, catedràtic de Fisiologia la Universitat de Barcelona, i Juan Antonio Madrid Pérez, catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Múrcia, va parlar als assistents sobre el que avui dia se sap de la relació entre envelliment, ritmes circadiaris i son.

Estivill va recordar que ‘la salut és una situació que podem aconseguir gràcies a una aportació de situacions externes que estiguin equilibrades’. En aquest sentit, va assenyalar com a condicionants l’activitat i actitud mentals, l’alimentació, l’activitat física i el son i ritmes circadiaris. Després d’aquesta introducció, el ponent va explicar com funciona el rellotge biològic humà. Per fer-ho més entenedor, el doctor es va valer de l’exemple concret d’una pacient de 74 anys a qui van atendre a la Clínica del son. ‘Estava en perfecte estat a nivell físic i mental, però demanava una pastilla per dormir’, va relatar. La pacient va explicar en la consulta que vivia amb la filla, la parella d’aquesta i dos nets, i que acostumava a despertar-se cap a les 4 de la matinada, es llevava per prendre un got de llet i tornava al llit, fins a les 6.30 o 7 hores, que es tornava a despertar. Mantenia una rutina molt activa, tenint cura de la casa i ajudant a la criança dels nens, i habitualment li agafava son tant abans de dinar com després i se n’anava al llit quan encara no eren les deu i es quedava adormida de seguida. Malgrat les queixes de la seva filla que dormia poc i que tenia son en moments del dia que ella considerava que no tocava, a la clínica, segons Estivill, els van fer entendre que l’àvia no patia cap trastorn del son, sinó que vivia una situació molt típica de l’envelliment normal, que és un avançament de la fase de son.

Ritme circadiari

El ponent va explicar que dins del nostre cervell tenim un petit grup de cèl·lules que actua com un rellotge biològic: el nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem. Aquest rellotge, va afegir, està programat genèticament per dormir de nit i estar despert de dia, però té altres maneres de posar-se en hora. ‘Parlem de l’encarrilament del ritme, és a dir, d’estímuls externs que informen aquest rellotge perquè funcioni correctament, com la llum i la foscor’, va apuntar Estivill. Els sincronitzadors, va dir, informen el rellotge i estan interconnectats amb la glàndula pineal, que segrega la melatonina. ‘A cadascun dels nostres òrgans hi ha rellotges, però en disposem d’un de central, que funciona com una mena de director d’orquestra’, va explicar, tot afegint que les entrades que rep el rellotge central són la llum, els contactes socials, l’exercici i l’alimentació. Que aquest rellotge funcioni bé, va afirmar, ens proporciona una bona diferenciació entre son i vigília i això és la base de la cronobiologia.

Estivill va assegurar que la temperatura central del cervell baixa per poder dormir i que aquesta temperatura no es perd sinó que passa a la part més perifèrica del cos. ‘Això és un ritme circadiari, però en tenim més’, va assenyalar, posant com exemples la secreció de cortisol, que a primera hora del dia és alta i després va baixant, la melatonina, els nivells de la qual augmenten a la nit per poder dormir.

Un rellotge biològic envellit

En el cas de la gent gran, va dir Estivill, els rellotges es trenquen, el que anomenà ‘cronodisrupció’ i això, va afirmar, pot donar lloc a situacions patològiques, com les dificultats per dormir a la nit i la somnolència durant el dia. Aquest fenomen està causat, segons el ponent, perquè quan ens fem grans es produeix un ‘trencament dels tres temps’. Tenim un temps intern (rellotge biològic), un temps extern (cicle llum-foscor) i un temps extern social (horaris oficials, jornades de treball, horaris d’oci i dels àpats, etc.), va exposar.

En relació a aquest darrer, Estivill va voler subratllar que els espanyols ‘van curts de son’, que dormen una hora i mitja menys que els portuguesos o els italians i que, per tant, no és un tema cultural del sud com sovint es diu, sinó una qüestió política. ‘La culpa la tenen els polítics que ens manen, que haurien de prendre mesures perquè les escoles acabessin a les 15h i les feines a les 17h, per tal que la gent pogués sopar a les 19h’.

L’expert va afirmar que els rellotges envellits tenen un seguit de marcadors de fragilitat circadiària. Així mateix, va destacar la importància de la regularitat i com s’havia descobert que el ritme circadiari fa que vuit hores després de llevar-nos tinguem una petita necessitat de dormir. ‘Les rutines són imprescindibles per mantenir el rellotge adequadament, però això ho hem perdut’, va concloure. Un altre marcador que, segons Estivill, perden les persones grans és el del contrast dia-nit. Quan ens fem grans, l’exposició a la llum és més petita i el moment en què la melatonina comença a fabricar-se s’ha avançat. Alhora, també va assenyalar que amb l’edat minva la diferenciació entre la temperatura perifèrica i la de l’interior del cervell al llarg del dia i la diferenciació en els nivells de melatonina i de cortisol.

El ponent va admetre que no hi ha una resposta definitiva sobre si l’escurçament del son nocturn i l’augment de les migdiades durant el dia ha d’estar inevitablement lligat a la gent gran com a expressió del procés de senescència del sistema circadiari, però sí que va afirmar que els estudis que s’han fet apunten que això seria així. En fer-nos gran, ens despertem més durant la nit, es produeix un avançament de la fase de son.

Què podem fer

Davant d’aquest fenomen, l’expert va assenyalar que el que podem fer és procurar alentir l’envelliment, intentant reforçar els marcadors circadiaris. En aquest sentit, va parlar d’aconseguir més regularitat (també amb els horaris de menjar), augmentar el contrast dia-nit, contactes socials intensos i activitat física pautada. ‘Menys hipnòtics i més rutines’, va afirmar, tot afegint que ‘les pastilles no són bones ni dolentes, estan ben donades o mal donades’. Va destacar l’eficàcia per a alguns casos de la melatonina, de la qual va destacar que té un petit efecte hipnòtic i un gran efecte cronoregulador i que pot funcionar com a complement a la fototeràpia o a la cronoteràpia.

Finalment, el primer que cal, tal i com va advertir Eduard Estivill, és disposar del temps necessari per explicar a la persona que arriba a la consulta amb problemes de son què és la cronobiologia i on rau la seva importància.

Cordomí: “Hem de fer reflexionar sobre com el nombre de places residencials ens condiciona a l’hora d’organitzar els equips d’atenció primària”

gener 3, 2020gener 3, 2020

Sílvia Cordomí, directora d’Estratègia i Qualitat a l’Institut Català de la Salut, va participar en la 3a Jornada dels Equips d’Atenció Residencials, organitzada per Grup Mutuan. En una taula integrada per diversos professionals per tal d’exposar les diferents maneres d’abordar la complexitat, aquesta economista de la salut va mostrar l’impacte que té per als equips d’Atenció Primària el nombre de places residencials de referència que els corresponen. Dificultats de planificar i gestionar adequadament les necessitats, i més tenint en compte que és difícil preveure quan obriran un centre residencial en un territori, ja que no és una decisió planificada des de l’entorn sanitari

La ponent va començar explicant el model de contractació en l’atenció primària i “com ha anat evolucionant per tal de fer més fàcil dimensionar els equips per atendre la complexitat i l’envelliment de la població”. Cordomí va destacar els dos components bàsics de la fórmula que fa servir l’Institut Català de la Salut : la morbiditat, que té un pes del 20%, i el factor territorial, que en té un del 80%, i que ve determinat per l’edat (segons mitjana de la població), el nivell socioeconòmic (segons trams d’aportació de farmàcia de la població) i la dispersió (segons la distribució dels nuclis poblacionals). Segons la ponent, el model de contractació que es va començar a treballar el 2015 “ha intentat dotar millor aquells equips que més complexitat tenen”. En aquest sentit, va recordar que anteriorment es feia servir un càlcul per estructura, que es basava en un metge/essa i un professional d’infermeria per cada 1.500 habitants. “Per tant, s’ha anat fent un esforç per reconèixer les diverses realitats i que hi ha al territori”, va afirmar.

Per tal de fer-ho més comprensible, Cordomí va mostrar gràfics que permetien comparar la piràmide poblacional de Catalunya – que en reflecteix l’envelliment i la baixa natalitat – amb les de dos territoris amb realitats poblacionals clarament diferenciades entre elles i respecte a la mitjana del país. La primera es mostrava una àrea amb una elevada taxa d’immigració, formada sobretot per homes joves (un segment de població que freqüenta molt poc els recursos sanitaris), i la segona la d’una altra àrea amb mil places de residència.

Amb tot això, la directora d’Estratègia i Qualitat de l’ICS volia posar de manifest que la realitat poblacional condiciona els esforços que s’han de posar en una àrea determinada. I va afegir-hi que “el fet que obri una residència pot alterar molt les pautes d’atenció que s’estaven seguint en un territori”. La ponent també va voler traduir a indicadors de consum de recursos aquest impacte i ho va fer mostrant les dades de territoris que tenen una presència molt elevada de places residencials.

“Ens trobem sempre uns indicadors sobreelevats”, va observar Cordomí, que va afirmar que, d’aquí, se’n deriva que els equips d’aquestes àrees hagin de “gestionar aquests paràmetres de manera més intensa i alhora fixar els seus objectius tenint en compte aquestes peculiaritats”. La ponent va subratllar que els indicadors mostren la pressió que està exercint aquesta població residencial també sobre el consum de farmàcia i la resta de dispositius sanitaris del territori: més urgències, més atenció sociosanitària, més atenció a la salut mental, etc. “Per tant, aquests territoris necessiten una atenció especial i una organització diferent”, va concloure.

Abans d’acabar, Cordomí va mostrar el cas d’un equip a qui li correspon una àrea amb unes 1.200 persones flotants en residència, fet que suposa que gairebé el 30 per cent de la població que atenen tingui més de 60 anys i que el 25 per cent en tingui més de 75. Com a conseqüència d’això, va dir, “tenen molt esbiaixada la seva atenció en una tipologia poblacional molt determinada”. En relació a la complexitat i a la polifarmàcia, va voler destacar, aquests territoris que tenen més places residencials també tenen un biaix respecte a la població mitjana, tal i com ho reflecteixen tots els indicadors.

“Tot això són elements que ens han de fer reflexionar sobre com el nombre de places residencials ens condicionen a l’hora d’organitzar els equips d’atenció primària i alhora de prestar els serveis”, va concloure Cordomí abans de donar pas al següent ponent.

Tractament amb nous anticoagulants orals, què cal tenir en compte?

desembre 17, 2019desembre 23, 2019

La teràpia amb anticoagulants orals és cada vegada major, en part a causa de l’envelliment de la població, ja que aquest és un dels factors de risc per desenvolupar fibril·lació auricular. S’estima una prevalença de fibril·lació auricular de fins el 9-10% en majors de 80 anys, i aquesta s’associa amb un increment de 4-5 vegades més del risc de tenir un ictus embòlic, fet pel qual ens trobem enfront de molts més pacients d’edat avançada, tractats amb aquests fàrmacs.

Els anticoagulants orals són fàrmacs de maneig complex i estret marge terapèutic, que estan sovint implicats i relacionats amb efectes adversos, augmentant la incidència anual d’hospitalitzacions. Fins fa pocs anys disposàvem al mercat només dels antagonistes de la vitamina K (AVK), acenocumarol i warfarina. Ara disposem dels anticoagulants orals directes (ACOD), dabigatran, apixaban, rivaroxaban i edoxaban. Tots ells estan considerats fàrmacs d’alt risc, que vol dir que una petita diferència en la dosi rebuda pot comportar un problema greu al pacient. Per aquest motiu, cal conèixer bé les seves indicacions, ajustos de dosi, possibles efectes adversos i interaccions.

No tots els ACOD tenen les mateixes indicacions i cal tenir present que poden utilitzar-se a diferent dosi segons l’objectiu del tractament. Concretament, Apixaban, Dabigatran, Rivaroxaban i Edoxaban estan indicats en la prevenció d’ictus i embòlia sistèmica en pacients amb fibril·lació auricular no ventricular amb un o més factors de risc, com són: ictus o accident isquèmic transitori previs, edat >75 anys, insuficiència cardíaca ( >- Clase II escala de la New York Heart Association, diabetis mellitus i hipertensió arterial.

Per altra banda, Apixaban, Dabigatran i Rivaroxaban estan indicats en la prevenció primària d’episodis tromboembòlics venosos en pacients adults sotmesos a cirurgia de reemplaçament total de maluc o cirurgia de reemplaçament total de genoll, programades en amb els dos casos.

També, Apixaban, Dabigatran, Rivaroxaban, Edoxaban tenen indicació en tractament de la trombosi venosa profunda i embòlia pulmonar i en prevenció de les recurrències, en adults.

Abans d’iniciar un tractament amb anticoagulants cal tenir en compte les indicacions comentades i la dosi a rebre. Per això, pel cal realitzar una valoració global del pacient que inclogui el risc tromboembòlic, el risc hemorràgic, l’estudi de la homeòstasi, la funció renal i hepàtica i el grau de compliment esperat, entre d’altres.

Concretament, per a la prevenció de l’ictus i l’embòlia sistèmica en pacients amb fibril·lació auricular, tot i que tant els AVK com els ACOD són adequats, es recomana l’ús preferent dels AVK i reservar els ACOD per als pacients que més se’n poden beneficiar, que són:

Pacients amb hipersensibilitat coneguda o amb contraindicació específica a l’ús d’acenocumarol o warfarina.
Pacients amb antecedents d’hemorràgia intracranial (excepte durant la fase aguda) en què es valori que els beneficis de l’anticoagulació superen el risc hemorràgic.
Pacients amb ictus isquèmic que presentin criteris clínics i de neuroimatge d’alt risc d’hemorràgia intracranial.
Pacients en tractament amb AVK que pateixen episodis tromboembòlics arterials greus malgrat un bon control d’INR (International Normalized Ratio). Entre altres opcions terapèutiques, els ACOD podrien representar una alternativa en aquests pacients.
Pacients que han iniciat tractament amb AVK en què no és possible mantenir un control d’INR dins de rang (2-3) malgrat un bon compliment terapèutic d’AVK.
Pacients amb impossibilitat d’accés al control d’INR convencional.

Pel que fa a la selecció dels ACOD, Dabigatran, Rivaroxaban, Apixaban i Edoxaban es consideren alternatives terapèutiques similars. Cal seleccionar el tractament de forma individualitzada considerant les característiques del pacient i les particularitats de cada fàrmac.

El risc tromboembòlic i hemorràgic, els risc de caigudes, la presència de deteriorament cognitiu o demència i la disfàgia s’incrementen amb l’edat, i tot i que no són contraindicació per a l’anticoagulació oral cal tenir-los en compte. Es pot valorar la retirada del tractament en els pacients per a qui, pel seu estat i esperança de vida, no es considerin adequats tractaments preventius, però la decisió s’ha de fer de manera individualitzada i mitjançant un consens entre els professionals sanitaris i el pacient o cuidador.

Els ACOD són fàrmacs d’alt risc i tenen interaccions amb altres fàrmacs: antiagregants, altres fàrmacs d’acció anticoagulant, antiinflamatoris, corticoesteroides i antidepressius. A més a més, tots s’excreten per via renal (Dabigatran > Edoxaban > Rivaroxaban > Apixaban), motiu pel qual es recomana monitoritzar la funció renal de forma periòdica per detectar canvis i ajustar-ne, si cal, la dosi. S’ha de controlar almenys de forma anual i més freqüentment en pacients amb malaltia renal crònica, edat molt avançada, múltiples comorbiditats o si se sospita que poden haver empitjorat. La funció hepàtica pot contraindicar-ne l’ús, així que cal revisar la fitxa tècnica del medicament en cas d’insuficiència hepàtica.

Si el pacient té dificultats per deglutir o menjar, cal tenir en compte que el Rivaroxaban s’ha de prendre amb aliments i les càpsules de Dabigatran no es poden treure de l’envàs original fins a la seva administració, així com tampoc triturar ni administrar per sonda nasogàstrica.

Com en tots els tractaments, l’adherència és un factor clau, i cal ajudar els pacients en aquest sentit. L’adherència als ACOD és especialment important, ja que la durada de l’efecte és més curta que en els AVK i l’oblit de dosi o deixar-lo de prendre pot ocasionar una disminució ràpida de l’efectivitat i comportar problemes de seguretat.

Així doncs, que tan els professionals com els pacients coneguin quins són els anticoagulants orals disponibles, com s’administren i quines precaucions cal tenir és indispensable per a fer-ne un bon ús.

A la pàgina https://catsalut.gencat.cat/ca/detalls/articles/pautes-anticoagulants-orals-fibrillacio-auricular es poden trobar recomanacions del CatSalut per fomentar el bon ús dels anticoagulants orals.

Referències

Informe de posicionament terapèutic (IPT) del Sistema Nacional de Salut

“Criterios y recomendaciones generales para el uso de los ACOD en la prevención del ictus y la embolia sistémica en pacientes con fibrilación auricular no valvular”. AEMPS; 2016.

Programa d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)

Anticoagulants orals en pacients amb fibril·lació auricular

Anticoagulación en población anciana con fibrilación auricular no valvular. Artículo de revisión. Revista Española de Geriatría y Gerontología. 2018 :53(6) :344-355

Guies de pràctica clínica prioritzades:

Atrial fibrillation: management. National Institute for Health and Care Excellence (NICE); 2014.
Guideline for the Management of Patients with Atrial Fibrillation. American Heart Association (AHA)/American College of Cardiology Foundation (ACC)/Heart Rhythm Society (HRS); 2014.
Guidelines for the Management of Atrial Fibrillation. Canadian Cardiovascular Society (CCS); 2010 (actualitzacions 2012, 2014 i 2016).
Guía sobre el diagnóstico y tratamiento de la fibrilación auricular. Traducció de la guia europea (ESC) per part de la Sociedad Española de Cardiología; 2016.
Practical Guide on the use of non-vitamin K antagonist oral anticoagulants in patients with atrial fibrillation. European Heart Rhythm Association (EHRA); 2018.
Scientific Statement: Management of Patients on Non-vitamin K Antagonist Oral Anticoagulants in the Acute Care and Periprocedural Setting. American Heart Association (AHA); 2017.
Prácticas seguras en anticoagulación oral : INFAC Volumen 26 num 6 2018

Blanca Llagostera

Farmacèutica

Servei de Farmàcia del Grup Mutuam

Abordem els símptomes de la demència avançada: la música significativa

desembre 16, 2019desembre 16, 2019

Afavorir la qualitat de vida de persones amb demència requereix detectar-ne les necessitats biopsicosocials i espirituals i establir-hi una relació d’ajuda i atenció per cobrir-les. En els centres i residències de Grup Mutuam, per tal d’obtenir el coneixement exhaustiu que ens permeti assolir aquest objectiu partim d’informes, qüestionaris i entrevistes, però també de la convivència i els relats que el propi usuari o usuària explica de la seva vida. Arriba un moment, però, en què la persona amb demència no té les capacitats cognitives necessàries per poder expressar les necessitats i hem de buscar altres tècniques per poder conèixer-les i cobrir-les, alhora que atenem i tractem els símptomes i signes més freqüents de la malaltia.

Tècniques per recaptar informació

Entre les tècniques que més utilitzem per obtenir la informació de les persones amb demència que viuen o són usuàries dels nostres centres i residències per a gent gran, hi ha la història de vida relatada per la família o persones properes. La finalitat d’aquesta és obtenir una visió personal i subjectiva de la seva trajectòria vital, saber com la persona ha viscut les transicions i els esdeveniments que han sigut més rellevants, així com les seves creences, preferències, pors, aficions i trets de la personalitat. Cal tenir present, tanmateix, que quan la informació la dona un altre sempre està esbiaixada i que tendeix a expressar les situacions com ell les ha viscut i no pas com no les ha viscut la persona amb demència.

Una altra eina que fem servir molt habitualment és el DCM (dementia care maping), una tècnica observacional amb què durant un temps es van registrant la freqüència de conductes i estats d’ànim codificats i la qualitat de les interaccions amb els professionals.

Símptomes i/o signes més freqüents: els SPCD

En les persones amb demència, uns dels símptomes i/o signes psicològics i conductuals més freqüents són els SPCD. El terme va ser creat a la conferència de consens convocada per l’Associació Internacional de Psicogeriatria el 1996 per anomenar un conjunt de símptomes i signes recurrents en les persones amb demència. Segons Helen C Kales (2015), els SPCD són signes i símptomes de la percepció, el contingut del pensament, l’estat d’ànim o el comportament pertorbat: agitació, depressió, apatia, peguntes repetitives, psicosis, agressivitat, problemes del son, deambulació, diversitat de comportaments socialment inadequats.

Els SPCD són cada cop més freqüents en els centres assistencials i, a causa de la seva complexitat, ocasionen estrès als professionals i major morbiditat, mortalitat i hospitalització de les persones amb demència.

Un estudi de Cache County (2013) va trobar una prevalença quinquennal de SPCD (al menys un símptoma) del 97%, essent els símptomes més comuns l’apatia, la depressió i l’ansietat.

L’apatia, malgrat ser un dels més freqüents, és també un dels menys tractats. Aquesta correlaciona positivament en una major discapacitat de la persona afectada i en frustració del personal d’atenció directa, en reducció de la qualitat de vida i dels resultats de rehabilitació i supervivència després d’ingressar en un centre assistencial. El síndrome de l’apatia es manifesta en aspectes com la reducció de la iniciativa, l’interès, la motivació, l’afecte, l’espontaneïtat, l’energia, l’entusiasme, l’emoció i la persistència.

Intervencions no farmacològiques

Actualment, l’enfocament integral per a l’abordatge dels SPCD combina tractaments farmacològics amb intervencions no farmacològiques. Es recomana donar prioritat a aquestes i utilitzar els fàrmacs només en cas que no siguin eficaces donats els efectes secundaris i complicacions que ocasionen, com l’augment de risc d’accidents cerebrovasculars i una alta taxa de mortalitat (Cerejeira et al., 2012. Food and Drug Administration, 2005; Wang et al., 2005; Huybrechts et al., 2012. Gauthier et al., 2010; Azermai et al., 2012; Nakajima, 2011; Ogawa y Koura, 2011).

En relació a l’apatia, una de les eines amb què podem intervenir sense fàrmacs i que té possibilitats de revertir els efectes negatius en la persona i el seu entorn és la musica significativa.

Sabem que un dels trets diferencials de les persones amb demència que presenten signes d’apatia és la reducció d’emocions, motivació i energia. En aquest sentit, alguns estudis han demostrat que la musica significativa és capaç d’activar una xarxa de recompenses que motiva les persones amb demència a portar a terme activitats i a la participació en funcions socials (Stefan Koelsch,2015. Julieta Moltrasio et al., 2018.Jacobsen et al., 2015). Així, la musica és especialment útil per a la millora de l’apatia en pacients amb demència severa, però cal tenir en compte que per obtenir un resultat terapèutic cal seleccionar la música apropiada, ja que no fer-ho podria provocar efectes negatius (Lane-Brown, 2009. MacDonald et al., 2003. Burack et al., 2003. Trappe, 2012).

L’apatia de la Maria

En relació a l’ús de la música com a eina terapèutica en persones amb demència, en el marc de la 3a Jornada Residencial, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, vaig presentar el cas de la senyora Maria, una de les residents del Centre Assistencial Mutuam la Creueta, i la intervenció que vam desenvolupar. En les reunions interdisciplinàries que portem a terme, els professionals d’atenció directa havien expressat la dificultat que tenien per realitzar les activitats de la vida diària (AVD) amb aquesta resident amb demència avançada i que presentava signes clar d’apatia. Després d’un procés de reflexió, vam decidir provar una intervenció que es basava en posar-li com a música de fons un llistat de cançons que sabíem que era del seu interès perquè la sentís mentre el personal d’atenció directa l’atenia en les AVD, implicant-se cantant o taral·lejant.

Els resultats que es van aconseguir van ser positius i a curt termini. Es va produir un augment de l’interès, la implicació i el benestar de la usuària en el desenvolupament de l’activitat, una millora en la resposta i la comunicació cap al personal d’atenció directa i, en general, una millora de l’ambient físic. Així, vam poder comprovar que les experiències positives oblidades es fan presents mitjançant les emocions que desperta la musica significativa i alegra. Les persones amb demència no recorden la experiència, però si l’emoció que els va provocar. (Guzmán-Vélez et al. 2014).

Malgrat que aquesta sigui una intervenció de baix cost i sense efectes secundaris negatius, cal tenir en compte que a algunes persones no els agrada la música i poden trobar-la irritant i també que no tots els professionals d’atenció directe se senten còmodes. (EvaGötella et al.,2008)

Rosa Torró

Educadora social

Centre Assistencial Mutuam La Creueta

“Una vez que uno ha visto tales respuestas, uno sabe que

aún hay un yo al que se puede llamar, aunque la música,

y sólo la música, pueda hacer el llamado … a aquellos que

están perdidos en la demencia… la música no es un lujo para ellos,

sino una necesidad, y puede tener un poder más allá de cualquier cosa

para restaurarlos para sí mismos y para los demás, al

menos por un tiempo”

Oliver Sackcs, 2007. Musicofilia.

El comitè d’ètica assistencial de Grup Mutuam participa al seminari sobre sexualitat i discapacitat

desembre 11, 2019desembre 11, 2019

A la seu de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, es va celebrar un seminari sobre Sexualitat i Discapacitat, sota el títol “Suport a la sexualitat de les persones amb diversitat funcional”. Joan Canimas, professor de la Universitat de Girona, redactor i coordinador del document de referència del Seminari, i Núria Terribas, directora de la Fundació Victor Grífols , també membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Grup Mutuam, van inaugurar aquest seminari de format reduït per fomentar un debat més profund. El seminari va assolir amb èxit l’abordatge sobre tres qüestions fonamentals que s’havien establert com objectius de debat:

Si es possible negar l’exercici de relacions afectives i sexuals a persones amb diversitat funcional i/o també el suport necessari perquè accedir a serveis afectius i sexuals especialitzats de pagament, per part dels familiars, tutors o institucions.
Situar les figures d’assistent sexual en el debat sobre la legalització o prohibició de la prostitució.
Abordar la possible negativa de professionals (objecció de consciència) i entitats (ideari) dels Serveis Socials a realitzar aquest suport.

Al seminari hi van participar alguns membres del Comitè d’Ètica Assistencial del Grup Mutuam: Maribel Esquerdo, metgessa del PADES de Mutuam (Presidenta del CEA), el Dr. Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam (Secretari del CEA), Núria Porcel, directora de la Residència Les Franqueses del Vallès per a gent gran, i Enric Buxadera, membre extern del CEA.

Grup Mutuam participa a la VII Sessió Tècnica en Innovació de la Unió Catalana d’Hospitals

desembre 3, 2019desembre 3, 2019

Pep Fuste, que gestiona l’àrea tècnica i de participació de la Unió Catalana d’Hospitals, juntament amb Marisa García, Directora de la Residència Rubí per a gent gran que gestiona Mutuam, van donar el tret de sortida a la VII Sessió Tècnica en Innovació, amb la finalitat de compartir la feina que es fa en l’àmbit del treball social. En aquesta sessió es van presentar set experiències innovadores i transformadores de varies entitats socials i sanitàries, que posaven en valor la qualitat, l’eficàcia i la satisfacció en l’atenció a les persones. La sessió va destacar el paper del món del treball social per avançar en el Model d’Atenció Centrada en la Persona des de la vessant biopsicosocial.

Infermers: la cura integral i l’autonomia del pacient com a reptes quotidians

novembre 29, 2019novembre 29, 2019

Els infermers i infermeres som els professionals que ens dediquem a tenir cura de les persones, des d’una perspectiva integral, donant resposta a totes les seves necessitats. La infermeria és present en tots els àmbits d’atenció (hospitalària, primària, residencial, pediàtrica, urgències, …) i és en certs àmbits, com són l’atenció a la salut mental, l’atenció psicogeriàtrica en demències, les cures pal·liatives o l’atenció i acompanyament de la persona en situació de final de vida, en què juga un paper fonamental dintre dels equips interdisciplinars.

En el context de l’hospital sociosanitari, som, juntament amb l’equip d’auxiliars, els que oferim una atenció vint-i-quatre hores a planta. El nostre principal objectiu és tenir cura del pacient i fomentar-ne l’autonomia, fet que és possible gràcies a l’educació sanitària que proporcionem a la persona i al seu entorn.

Els hospitals sociosanitaris estan integrats per unitats que donen resposta a les necessitats de diferents tipologies d’ingrés: convalescències (fractures, Intervencions quirúrgiques, cura de nafres, ICTUS, etc.), rehabilitació, foment de l’autonomia, cures pal·liatives (en situació de final de vida, per tal de garantir un final de vida digne), subaguts (pacients procedents d’urgències que precisen de tractament endovenós per patologies agudes i, un cop resolt el problema agut, se’ls dona l’alta al lloc d’origen), llarga estada, pacients amb patologia crònica que necessiten una atenció de més llarga durada i psicogeriatria (pacients amb demències amb trastorns de conducta). És un recurs poc conegut, que moltes persones confonen amb l’àmbit residencial. Les tasques en un sociosanitari es basen en prestar una atenció més complexa i hospitalària, tenint en compte que els pacients que ingressen tenen unes patologies cròniques invalidants i/o d’alta complexitat.

Quan un pacient ingressa a un sociosanitari és important fer-ne una bona acollida. L’infermer/a de planta és el primer professional que l’acollirà. Comencem explicant-li la normativa del centre, els horaris de visites i altres aspectes de funcionament organitzatius, tot seguit, en fem una valoració integral basant-nos en el model de Virginia Henderson: valorem les diferents necessitats, l’autonomia, les dificultats en mastegar/deglutir i respiratòries, la continència, la integritat de la pell i les necessitats i prioritats de la persona; d’aquí, en surt la programació del pla de cures individual.

En un hospital sociosanitari, el volum de pacients que porta un professional d’infermeria és superior al que portaria en un hospital d’aguts. Malgrat això, a la infermeria d’un sociosanitari, prestem una atenció molt integral, mantenint un tracte proper, practicant una escolta activa tant amb les persones ateses com amb els seus familiars, i detectant problemes que poden afectar al seu entorn social i a la seva recuperació.

Per això, setmanalment, l’equip de planta -compost per metge, fisioterapeuta, infermer, auxiliar, treballador social, terapeuta ocupacional i psicòloga- fa un seguiment de cada pacient per tal d’avaluar-ne les diferents problemàtiques o necessitats, i així arribar a un objectiu comú, basat en el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP).

La professió d’infermera ha de ser vocacional. Encara que ens agradi la feina i ens agradi cuidar, el dia a dia no està exempt de dificultats, sobretot, pel que fa a relacions familiars, gestió de conflictes diversos, negació de la situació…

Encara queda camí per visibilitzar la tasca infermera, però podem dir que cada cop juguem un paper més important en la societat. Hem de continuar treballant per ser reconeguts i avançant, dia a dia, per fomentar un rol mes autònom. Un exemple d’això és el reconeixement que s’ha aconseguit per a l’acreditació per la “prescripció infermera”.

“La más importante y práctica lección que le puede ser dada a las enfermeras es la de enseñarles lo que deben observar”.

Florence Nightingale

Maite Subirats

Infermera

Hospital Sociosanitari Mutuam Güell

L’Agència de Salut Pública presenta materials de sensibilització sobre el bon tracte a la gent gran

novembre 28, 2019novembre 28, 2019

La Comissió Tècnica d’Envelliment actiu i saludable de l’Agència de Salut Pública (ASPCAT) acaba de presentar el material que ha elaborat sota el títol Ens comprometem amb el bon tracte a les persones grans. L’objectiu d’aquest és fer visible entre els i les professionals que treballen en l’àmbit social i de salut les diferents situacions en les quals podria quedar compromès el bon tracte a les persones grans i que sovint poden passar per alt.

L’eix troncal del material de sensibilització el conformen postals desplegables i pòsters amb vinyetes de còmic en què es recullen situacions quotidianes en l’àmbit dels serveis de salut. Aquests elements estan pensats per penjar en llocs visibles i accessibles als professionals, de manera que els puguin ajudar a replantejar-se situacions en què la manera de comunicar-se amb les persones grans pugui arribar a ser poc respectuosa, infantilitzada o no adequada a les seves necessitats.

La revista ‘Medicina Paliativa’ publica un article dels Equips EAPS Mutuam Barcelona

novembre 27, 2019novembre 27, 2019

La publicació oficial de la Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL) ‘Medicina Paliativa’, que es publica des del 1994, acaba de publicar l’article dels Equips EAPS Mutuam: “Malestar emocional y estrategias de afrontamiento en pacientes avanzados ante la situación de final de vida” . L’article presenta y exposa els resultats del projecte guanyador dels Premis de Recerca Fundació Mutuam Conviure l’any 2015 “Estudi de les variables psicològiques que modulen l’adaptació a la situació de final de vida en el pacient avançat”. L’article publicat, el firmen Eva Rodríguez Bruzos (Investigadora principal), Clara Fraguell Hernando, Mercè Navarro Rodríguez, Anna Escolà Fustero, Helena Villar Abelló, Silvia de Quadras Roca, Marta Argilés Huguet i Meritxell Naudeillo Cosp.

De caire trimestral la publicació “Medicina Paliativa” parla i profunditza sobre l’àmbit de les cures pal•liatives i va adreçada a professionals de totes les disciplines.

Accedeix a l’article