Atenció Sanitària i dependència

El moviment és molt més que una capacitat física: significa autonomia, qualitat de vida i benestar. En les persones grans o en aquelles que han passat per un procés mèdic important, la fisioteràpia esdevé una eina clau tant per recuperar la funcionalitat perduda com per preservar-la el màxim temps possible.

Per això, els fisioterapeutes són una figura clau a Grup Mutuam, sigui en els recursos d’atenció intermèdia o en els centres residencials. Per aprofundir en aquest doble vessant, parlem amb Cristina Oliveras, fisioterapeuta a l’Hospital d’Atenció Intermèdia Mutuam Girona, i amb Xavi Gaza, fisioterapeuta de la Residència Rubí, que ens expliquen com la fisioteràpia contribueix a impulsar l’autonomia de les persones en cada àmbit.

La fisioteràpia en l’Atenció intermèdia

L’atenció intermèdia actua com un pont entre l’hospital d’aguts o altres nivells assistencials i l’entorn habitual de la persona. L’objectiu és ajudar les persones a recuperar la funcionalitat perduda després d’un esdeveniment com una caiguda, un accident, o problema de salut, perquè puguin tornar a casa amb la màxima autonomia i seguretat possibles.

En aquest procés, la fisioteràpia, juntament amb la teràpia ocupacional, té un paper fonamental, ajudant a recuperar la mobilitat, la força i les capacitats prèvies a l’ingrés. Ara bé, l’abordatge és sempre individualitzat, i per això els objectius de recuperació varien en cada pacient, en funció de les seves necessitats i del potencial de millora, explica Cristina Oliveras. 

A l’HAI Mutuam Girona el perfil de pacients és molt divers. D’una banda, hi ha la Unitat de Rehabilitació Neurològica Intensiva, en la qual s’atenen persones que han patit un ictus o amb patologies neurològiques agudes, com lesions medul·lars. Habitualment, es troben entre els seixanta i setanta anys, tot i que també hi ha pacients més joves o més grans. 

D’altra banda, a l’hospital s’atenen majoritàriament pacients geriàtrics, de més de setanta anys, que han estat intervinguts per fractures —les de maluc o fèmur són les més freqüents— o que han patit una pèrdua de capacitats a causa d’una hospitalització o una complicació d’una malaltia crònica, com una insuficiència cardíaca o respiratòria (el que es coneix com a davallada funcional). 

“Alguns pacients necessiten començar des de zero, des d’adquirir la força per moure’s al llit fins a aixecar-se, posar-se drets i caminar. En d’altres, el treball s’inicia en una fase més avançada”, explica Oliveras. Els objectius es defineixen en el pla de treball, després de fer la valoració inicial, i es van revisant en les reunions interdisciplinàries setmanals amb la resta de l’equip.

El treball fisioterapèutic combina sessions a planta i la sala de rehabilitació, segons les capacitats i necessitats de la persona, i inclou tècniques com mobilitzacions, exercicis actius i passius, així com treball de força, equilibri i coordinació.

En aquest context, els usuaris saben que es tracta d’un procés temporal, amb un límit de temps concret, que és clau per a la seva qualitat de vida futura. Per això, la majoria afronta la rehabilitació amb motivació i interès, mantenint la constància en les sessions. Per a l’equip, això també representa una font de satisfacció, ja que habitualment veuen canvis en les persones entre les sessions, i sobretot en el moment de l’alta.

La fisioteràpia a les residències per a persones grans

Als centres residencials, les persones hi viuen, és casa seva. Per això, la fisioteràpia té un enfocament a llarg termini, i generalment més conservador, dirigit principalment mantenir la mobilitat i la marxa funcional el màxim temps possible, i millorar-les sempre que es pugui.

Altres objectius, com explica Xavier Gaza, són prevenir caigudes, rehabilitar lesions puntuals —com les derivades de caigudes o fractures— i tractar el dolor associat a problemes crònics com l’artrosi.

A més, els fisioterapeutes també orienten la resta de l’equip assistencial sobre com fer les transferències i mobilitzacions dels usuaris correctament, i així evitar lesions, tant del personal com de les persones ateses.

A les residències, una part important dels usuaris presenta problemes neurològics associats a l’edat avançada, com l’Alzheimer, el Parkinson o les seqüeles d’accidents vasculars. Davant d’aquesta realitat, la fisioteràpia té com a objectiu principal ajudar la persona a adaptar-se a la nova situació, sigui recuperant o reeducant funcions per mantenir el màxim nivell d’autonomia possible. Quan la recuperació no és viable, el treball se centra a proporcionar les millors condicions de confort, amb l’objectiu de garantir una bona qualitat de vida dins del centre. 

En aquest sentit, l’equip de fisioteràpia assessora sobre les ajudes tècniques més adequades per a cada cas, sigui per potenciar l’autonomia o millorar el confort. Un exemple molt habitual és la indicació de suports i estratègies per prevenir lesions per pressió, molt freqüents en entorns residencials, on moltes persones, per la seva capacitat de mobilitat reduïda, passen molt de temps assegudes o llitades.

Com es treballa a escala individual i grupal? 

Quan una persona entra a viure a la residència, es fa una reunió prèvia amb ella i amb els familiars (PIAI), en la qual es comença a recollir la seva Història de vida i es detecten les seves necessitats i preferències. “Aquí es valora si té interès a millorar algun aspecte físic concret i es poden establir uns objectius personals de fisioteràpia.”, comenta Gaza. 

El treball dels fisioterapeutes combina tractaments individuals amb activitats grupals. Els individuals se centren en mobilitzacions, massatges i exercicis terapèutics per alleujar el dolor, com ara el de genoll o lumbar, potenciar la mobilitat o recuperar-se d’una lesió concreta. “Al gimnàs tenim eines com el TENS, la parafina, l’ultrasò o pedals per fer bicicleta. També podem fer exercicis de reforç muscular amb pesos, senzillament, treballar la marxa”, explica Gaza.

Pel que fa a les activitats grupals, es realitzen estiraments, mobilització activa i exercicis amb materials com piques o pilotes, per treballar la força i la coordinació, alhora que es fomenta la participació. 

La complexitat d’aquestes sessions rau en la gran diversitat de perfils que hi ha a les residències, tant pel que fa a l’estat físic com el cognitiu. “Cal adaptar-se a la persona que tenim al davant. Potser algú necessita consignes més senzilles, mentre que amb altres podem augmentar la dificultat per aprofitar millor el seu potencial”.

La participació en les activitats és sempre voluntària: “Hi ha persones amb interès per mantenir-se actives i millorar físicament, mentre que d’altres ho tenen un segon pla. Nosaltres podem explicar els beneficis de l’activitat física, però al final sempre preval la seva autodeterminació”. En aquests casos, es procura fomentar el moviment en les activitats quotidianes, com les transferències al lavabo o els desplaçaments pel centre, si la persona ho vol. 

L’objectiu és, en definitiva, promoure que les persones facin tot allò que encara poden fer per elles mateixes en aquesta etapa vital, ja que deixar de fer-ho és gairebé sempre sinònim d’un deteriorament físic i cognitiu accelerat. A més, accions com caminar, vestir-se o menjar de manera autònoma tenen un gran impacte en l’autoestima i el benestar emocional de la persona.

Formació i recerca en l’àmbit de la fisioteràpia

La recerca i la transferència del coneixement són pilars fonamentals per avançar en la qualitat assistencial i en la innovació dins la fisioteràpia, adaptant-nos a les necessitats canviants dels usuaris. 

En aquest sentit, els centres de Grup Mutuam acullen estudiants de diverses universitats, oferint-los una formació integral que combina coneixements teòrics amb experiència pràctica real. 

Paral·lelament, també s’impulsen accions formatives i xerrades adreçades tant a professionals com a familiars, amb l’objectiu de millorar la manera d’interactuar i cuidar les persones residents, tant en l’entorn laboral com en situacions puntuals al domicili. 

D’altra banda, Grup Mutuam impulsa la recerca mitjançant iniciatives com els premis de la Fundació Mutuam Conviure i la creació de grups de treball orientats a fomentar el coneixement en l’àmbit de la dependència, encara poc visibilitzat. En aquest context, des de la fisioteràpia ja s’han començat a presentar diversos treballs que contribueixen a avançar i donar valor a aquest camp.

Així, tot i que l’abordatge i l’orientació de la fisioteràpia varien entre centres d’atenció intermèdia i residències assistides, la finalitat última és la mateixa: promoure la màxima autonomia i qualitat de vida possibles en les persones ateses. 

El Servei de Farmàcia de Grup Mutuam ha elaborat una infografia pràctica i actualitzada sobre la infecció per Clostridium difficile, amb l’objectiu de posar a disposició dels professionals del sector un recurs clar, rigorós i útil per a la pràctica assistencial.

El material, basat en guies clíniques i en l’evidència científica més recent, presenta de manera visual els aspectes clau d’aquesta infecció: què és, com es transmet, quins factors de risc cal tenir en compte i quines mesures són fonamentals per a la seva prevenció. A més, incorpora orientacions pràctiques sobre el diagnòstic i el tractament, adaptades als diferents tipus d’episodi.

Aquesta iniciativa posa de manifest la tasca especialitzada del Servei de Farmàcia, que treballa de manera transversal amb els equips assistencials per millorar la seguretat de les persones ateses i reforçar la qualitat de l’atenció sanitària.

La majoria dels usuaris dels serveis d’atenció intermèdia tenen una cosa en comú: la necessitat d’un procés de rehabilitació, sigui del tipus que sigui, com a eina per a recuperar o compensar una pèrdua funcional.

A Grup Mutuam disposem de diferents recursos rehabilitadors, pensats per donar resposta a les necessitats específiques de cada persona, tenint en compte la seva edat, la situació clínica i els objectius de recuperació.

Els usuaris poden ser tant persones grans que necessiten recuperar funcionalitat —per exemple, després d’una caiguda o d’una hospitalització—, com adults joves que requereixen una intervenció integral especialitzada, sovint després d’haver patit un ictus o un accident. 

Tot i aquesta diversitat de perfils, tots els nostres serveis comparteixen dos elements clau: el treball amb equips interdisciplinaris, i un enfocament integral que situa sempre el pacient al centre, prioritzant la seva autonomia, la seguretat i la qualitat de vida. Descobreix-los!

La rehabilitació als Hospitals d’Atenció Intermèdia

Els dos hospitals del Grup Muutam –l’HAI Güell i l’HAI Girona– disposen de servei de rehabilitació. Aquest s’adreça principalment a pacients amb ingressos de convalescència o recuperació funcional i els de llarga estada. 

Els problemes més habituals que atén el servei són els traumatològics i d’ortopèdia. Per ordre d’incidència, aquests són: persones intervingudes fractures de fèmur, pròtesi de maluc i de genoll, fractures de turmell i de manera limitada, fractures d’extremitats superiors. També s’atenen persones amb amputacions, amb les quals es treballa sobretot en teràpia ocupacional per reeducar la funció i millorar l’autonomia. 

D’altra banda, hi ha els casos de davallada funcional. Es tracta de pacients que han patit una pèrdua de funcionalitat a causa d’una hospitalització o d’una reagudització de la seva patologia crònica. Per exemple, arran d’una insuficiència cardíaca o respiratòria, o d’una infecció d’orina. En aquests casos, la rehabilitació és clau per recuperar capacitats bàsiques, com caminar o menjar de manera autònoma, i garantir un retorn més segur al domicili. Finalment, el servei també tracta pacients neurològics, especialment per Parkinson o ictus. 

L’objectiu principal sempre és intentar recuperar l’estat previ a l’ingrés. Quan això no és possible, es treballa per aconseguir el màxim possible, atenent aspectes com la millora del balanç muscular i articular, l’equilibri, la reeducació de la marxa i l’educació sanitària. 

Com és el procés?

El circuit habitual s’inicia amb una petició del metge de planta. L’equip de rehabilitació fa una valoració, estableix objectius i programa les sessions, que poden fer-se al gimnàs o a la mateixa habitació, segons l’estat del pacient. La comunicació de l’equip és diària, i es reforça amb les reunions interdisciplinàries periòdiques per valorar l’evolució.

Un cop s’assoleixen els objectius, es consensua la data d’alta amb tot l’equip. La durada de la intervenció depèn de l’evolució de cada persona, sempre dins dels límits fixats pel Catsalut: 40 dies per a ingressos de convalescència i 120 dies per a llarga estada, amb possibilitat d’allargar-los si està justificat. 

A l’alta, es facilita una pauta d’exercicis per continuar treballant a casa i es promou la importància de mantenir-se actiu per preservar la funcionalitat i l’autonomia. Si cal continuar amb la rehabilitació, la persona també pot ser derivada a l’HAD-AI (Hospitalització a Domicili d’Atenció Intermèdia) o a l’atenció primària, on es gestiona la continuïtat del tractament.

Unitat de rehabilitació domiciliària amb els equips HAD-AI 

Els equips HAD-AI són un recurs que apropa l’atenció intermèdia a les persones grans amb fragilitat al seu domicili o a la residència on viuen. L’objectiu és evitar ingressos hospitalaris quan no són necessaris, o facilitar una alta precoç continuant les cures al domicili, ja que s’ha demostrat que en aquests casos la recuperació és més ràpida al seu entorn habitual.

Es tracta d’equips interdisciplinaris amb els mateixos perfils professionals que trobem als recursos d’atenció intermèdia: metges, infermeria, fisioteràpia, teràpia ocupacional, treball socials i logopèdia. D’aquesta manera poden atendre totes les necessitats de la persona, incloses les relacionades amb la recuperació funcional.

Els motius de rehabilitació de l’HAD-AI són molt similars als que atén el HAI. Principalment, persones amb fractures de fèmur —sovint després d’una caiguda—, o que han experimentat una pèrdua de funcionalitat arran d’una infecció respiratòria, una descompensació cardíaca o un ictus. 

Els objectius, el procés i la durada de la intervenció també són equivalents als del HAI, amb la particularitat que l’atenció es fa directament a casa, facilitant una recuperació més còmoda, i adaptada a la seva vida quotidiana. L’atenció de l’HAD-AI també té un impacte molt positiu en els familiars i cuidadors, ja que els aporta tranquil·litat i seguretat.

Unitat de Rehabilitació Intensiva per a Ictus i Patologia neurològica aguda 

La Unitat està formada per un equip interdisciplinari especialitzat, que treballa principalment amb persones que han patit un ictus o altres patologies neurològiques agudes recuperables, com episodis aguts de la síndrome de Guillain-Barré, la mielitis o lesions medul·lars. 

El servei ofereix una rehabilitació física, funcional i cognitiva intensiva perquè puguin retornar al domicili amb el màxim grau d’autonomia possible, en un període aproximat de dos mesos. Aquesta Unitat és un recurs especialitzat per a tota la Regió Sanitària de Girona, ubicada al HAI Girona, i treballa de manera coordinada i integrada amb el Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta, que deriva els pacients que requereixen aquest tipus d’intervenció, a més del mateix HAI Girona.

Els usuaris estan ingressats a l’hospital durant el procés, i realitzen sessions de fisioteràpia i teràpia ocupacional diàries amb l’objectiu que cada persona assoleixi el màxim grau d’autonomia i independència en les activitats bàsiques del dia a dia. El procés també inclou una part d’educació a les famílies sobre el maneig i el suport que el pacient necessita, garantint així una transició adequada al domicili.

Equip d’atenció al Dany Cerebral Adquirit (eDCA) 

L’eDCA, ubicat a la Residència Vila-seca, és un servei que atén persones adultes amb DCA en fase subaguda o crònica. Les causes principals són l’ictus isquèmic o hemorràgic (65%), els traumatismes cranioencefàlics (18%) i l’anòxia cerebral (10%). 

El DCA afecta globalment la persona, alterant simultàniament la mobilitat, comunicació, cognició, conducta i emocions—. Per això canvia les rutines, els rols i fins i tot la identitat, i afecta també profundament les famílies. És per això que la rehabilitació en aquests casos esdevé una part molt important de les seves vides, clau per la readaptació a la nova realitat. 

Com és el procés?

El procés assistencial comença amb l’admissió, moment en què es realitza una entrevista inicial amb el pacient i la família per identificar necessitats, expectatives i condicions socials. A continuació, s’efectua una valoració integral per part de tots els professionals, utilitzant escales validades per definir objectius terapèutics personalitzats i consensuats. 

El programa de rehabilitació combina fisioteràpia, logopèdia, neuropsicologia i teràpia ocupacional, amb una intensitat de quatre hores diàries en format de sessions individuals i grupals. A més, la intervenció integra tecnologia avançada com realitat virtual i augmentada, videojocs terapèutics i programes de telerehabilitació per potenciar els resultats.

Abans de l’alta, es repeteixen les mateixes escales de valoració per mesurar l’evolució. El pacient rep un informe complet i es planifica un seguiment al cap de tres mesos per monitorar l’impacte de la intervenció i la transferència dels aprenentatges al domicili i a la comunitat. Els resultats mostren que el 60% dels pacients mantenen o milloren els seus nivells funcionals tres mesos després de l’alta gràcies a aquest model assistencial.

Si vols saber més sobre com treballem en rehabilitació a Grup Mutuam, llegueix aquest article.

La història de vida és, generalment, el relat que cada persona construeix sobre la seva pròpia trajectòria personal: com ha viscut, què l’ha fet ser com és. Als centres residencials, aquesta informació és molt valuosa, perquè ens ajuda a mirar l’individu més enllà del seu diagnòstic, l’edat o el grau de dependència.

És a dir, que ens permet entendre realment qui tenim al davant, per poder oferir-li una atenció centrada en la persona, que respecti els tant els seus hàbits, com les seves preferències i valors.

Què és la història de vida en les residències per a gent gran?

La història de vida és un recurs que ens permet comprendre la trajectòria vital de cada individu. Es tracta d’un procés narratiu que recull les experiències significatives d’una persona, les relacions, els valors i els aprenentatges que han configurat la seva vida.

Quan una persona va a viure a una residència per a gent gran, ja ha viscut la major part de la seva vida. Per això, de la mateixa manera que necessitem la seva història clínica per poder garantir una bona assistència sanitària, la història de vida ens ajuda a oferir una atenció residencial personalitzada i de qualitat, adaptada, en la mesura del possible, a la seva manera de ser i de viure.

A partir d’aquesta informació, l’equip interdisciplinari elabora el Pla Individualitzat d’Atenció Integral (PIAI), que és la guia que orienta els professionals per garantir una atenció centrada en la persona, a la vegada que fixa els objectius que permetin donar continuïtat al seu projecte vital dins la residència.

Com es recull la història de vida

La història de vida comença a treballar-se abans de l’incorporació del resident. Els professionals del treball social comencen a recollir-la a les reunions prèvies amb la persona i la família, amb l’objectiu de poder planificar una entrada adaptada. Per exemple, ens ajuda a pensar amb qui podría sentir-se còmode compartint habitació.  

A Grup Mutuam, treballem assignant a cada resident uns professionals de referència (tutors i referents), amb l’objectiu que puguin establir un vincle que ajudi als residents a agafar confiança i faciliti la comunicació.

Els referents obtenen la informació principalment a través d’entrevistes amb la persona, que es fan en moments pactats en les primeres setmanes, i de les aportacions de la família.

El gran repte el trobem en que moltes persones arriben amb un deteriorament cognitiu important, que fa difícil conèixer les seves necessitats i preferències. En aquests casos, el relat es construeix gràcies al seu entorn proper, tot i que sabem que no és el mateix que la família faci un llistat dels fets que ha viscut una persona a que t’ho expliqui ella mateixa, amb el significat que els ha donat.

La història de vida comença a recollir-se així, però és una eina viva, que es va actualitzant al llarg de tota l’estada, afegint noves aportacions que poden sorgir en converses espontànies, o en activitats grupals, ja que sovint, el que diu una altra persona pot despertar algun record. Per exemple, a partir d’una activitat de reminiscència, una dona va demanar llet condensada, perquè li recordava els berenars al poble. 

Quina informació conté?

A Grup Mutuam distingim dos tipus d’informació: la història de vida i la fitxa de gustos i preferències.

• La història de vida recull dades més personals i biogràfics: la procedència, on va passar i com va viure la seva infància, la família, les amistats, moments significatius per a ella, a que es va dedicar…

• La fitxa de gustos i preferències inclou aspectes més pràctics del dia a dia: com li agrada vestir-se, què li agrada menjar, quines activitats prefereix, què llegeix i mira a la TV, etc.

Tanmateix, de vegades pot ser igual o més rellevant allò que la persona hauria volgut fer i que, per diferents circumstàncies, no va poder. Aquests interessos no desenvolupats també formen part d’ella. Sovint els descobrim en converses del dia a dia, i són una font d’informació molt útil per poder oferir experiències significatives que connectin amb els seus desitjos.

Per exemple, tenim el cas d’un home que va dedicar tota la seva vida a ser mecànic de bicicletes, però que sempre havia volgut fer arquitectura. Aquesta informació va servir per proposar-li activitats manuals relacionades amb aquest interès, que li van suposar una nova font de motivació.

Per tant, la història de vida no només ajuda a adaptar l’atenció que rep cada persona, sinó també a donar continuïtat al seu projecte vital, identificant aquelles coses que encara els queda per explorar.

Llistat d’interesos i de rols

D’altra banda, en alguns casos es poden utilitzar eines complementàries, com el Llistat d’interessos i el Llistat de rols. Aquestes escales ofereixen informació molt concreta sobre les activitats que la persona feia, fa o li agradaria fer, i resulten especialment útils en situacions límit, com ara episodis de fugida, múltiples caigudes o deambulació amb risc, en què sovint es produeix un conflicte ètic entre l’autonomia de la persona, la beneficència i no maleficència.

Gràcies a aquestes escales podem anar més enllà del que recull la història de vida. Per exemple, un resident amb alteracions conductuals pot mostrar avorriment tot i haver participat en activitats que consten a la seva història de vida, com la lectura o el cinema. Però, una exploració més exhaustiva, pot revelar que també gaudeix escoltant música, cuidant plantes o fent activitats manuals.

Aquesta informació permet dissenyar noves propostes del seu interès que respectin la seva autonomia, alhora que redueixin riscos, i aporta arguments clínics i ètics més sòlids per decidir mesures de protecció o adaptacions en el PIAI.

Identitat, transcendència i vincles més humans

Conèixer la història de vida és essencial perquè ens permet veure la persona completa, més enllà de la clínica o de la dependència funcional. Però, quin impacte té en els residents, la família, i els professionals? 

Per al resident, implica sentir-se reconegut, escoltat i valorat. Reforça la seva identitat i dignitat, redueix la desorientació i el patiment emocional per la pèrdua d’autonomia, i afavoreix el seu benestar i la confiança. A més, facilita el procés d’adaptació al centre i ajuda a mantenir viu el seu projecte vital.

Per a la família, representa un espai per compartir records i participar activament en les cures. També pot ajudar a elaborar el dol anticipat i a prendre consciència del llegat intergeneracional: els valors que tenia la persona, què era important per a ella, les creences i principis que potser mai s’havien verbalitzat, però que va transmetre a la seva família. És a dir, la trascendència de la persona. 

Per a l’equip professional, la història de vida és una font de motivació i sentit. Permet establir vincles més humans i autèntics, millora la comunicació i redueix la sensació de rutina o desgast emocional. En definitiva, contribueix a una pràctica assistencial més humanitzada i respectuosa.

Perquè, com diu Viktor Frankl, “quan entenem el sentit que té la vida per a algú, també entenem com cuidar-lo millor”.

Amb la col·laboració d’Ana Rubio

Psicòloga al Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Quan pensem en rehabilitació, el primer que ens sol venir al cap és una persona que es recupera després d’una fractura o una lesió similar. No obstant això, en l’àmbit de l’atenció intermèdia, aquest concepte va molt més enllà. Aquí, la rehabilitació engloba tot allò que permet a una persona recuperar la funcionalitat perduda —o assolir el màxim possible— després d’un accident, una crisi o una hospitalització.

Per conèixer com es treballen aquests processos a Grup Mutuam, parlem amb Ronald Camilo Arteaga, metge geriatre i director mèdic de l’Hospital d’Atenció Intermèdia (HAI) Mutuam Girona, que ens explica la importància i la singularitat de la rehabilitació en aquest àmbit.

Tipologies de rehabilitació a Grup Mutuam

Quins perfils de pacients ateneu en la rehabilitació en atenció intermèdia?

Atenem persones en situacions molt diverses, tot i que l’objectiu sempre és el mateix: que el pacient recuperi, en la mesura del possible, les seves capacitats prèvies a la lesió o episodi que ha provocat l’ingrés. D’aquesta manera, aconseguim que pugui retornar a casa amb el màxim grau d’autonomia, seguretat i qualitat de vida possible. 

A l’HAI Mutuam Girona comptem amb una Unitat de rehabilitació intensiva per a ictus i patologia neurològica aguda: un equip especialitzat que treballa principalment amb persones que han patit un ictus, ajudant-les a restaurar funcions motores, del llenguatge o d’altres tipus.

També s’hi tracten altres patologies amb deteriorament neurològic agut, com pacients amb Miastènia Gravis o síndrome de Guillain-Barré que han patit una crisi, o pacients intervinguts de neurocirurgia, ja que poden veure compromeses funcions bàsiques com respirar, empassar el menjar, parlar o moure’s. 

Aquesta unitat treballa de manera coordinada amb l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, situat al costat del nostre centre, oferint un servei especialitzat de rehabilitació funcional i cognitiva per als pacients ingressats en la seva àrea de neurologia.

D’altra banda, disposem també d’una àrea d’hospitalització per a convalescència, centrada sobretot en traumatologia i ortopèdia. Aquí, aproximadament el 90% dels pacients són persones grans operades de fractura de maluc, encara que també s’hi atenen altres situacions com amputacions o diferents tipus de fractures.

Un altre grup rellevant dins la convalescència és el dels pacients amb devallada funcional hospitalaria. Són persones que, després d’una hospitalització per causes diverses —com insuficiència cardíaca, malaltia pulmonar o altres—, han perdut capacitats bàsiques durant l’estada, com caminar, menjar o anar al lavabo, a causa de la immobilització o de les seqüeles de la malaltia.

Finalment, comptem amb un hospital de dia, dirigit a pacients ambulatoris que acudeixen diàriament per fer programes de rehabilitació física, ocupacional i d’estimulació cognitiva. A vegades són pacients que prèviament havien estat ingressats a l’HAI, o bé que no requereixen hospitalització, però sí un seguiment intensiu i especialitzat.

Un treball interdisciplinari

Com treballeu de manera coordinada entre professionals?

En la rehabilitació en atenció intermèdia sempre es treballa amb equips interdisciplinaris. 

És important diferenciar la multidisciplinarietat —on cada professional fa la seva funció de manera independent— de la interdisciplinarietat, que implica un treball conjunt. Nosaltres treballem connectats, aportant cadascú des de la seva àrea per oferir una atenció integral.

Als equips de rehabilitació hi participen diversos professionals, cadascun amb un paper clau. Els fisioterapeutes s’encarreguen de recuperar la mobilitat, la força i la resistència. Els logopedes aborden els trastorns de la parla i la deglució (com la disfàgia), mentre que els terapeutes ocupacionals ajuden a readaptar-se a les activitats diàries.

També hi intervenen professionals de la psicologia, que acompanyen en l’adaptació emocional a la nova situació, així com infermeria i auxiliars, responsables de la cura i l’acompanyament diari. Els metges especialistes, com els geriatres —i, quan cal, els professionals de neurologia o psiquiatria—, completen l’atenció mèdica.

Finalment, els professionals del treball social gestionen els recursos i donen suport a la persona i a la família en el retorn al domicili, un moment especialment important quan hi ha algun grau de dependència.

Com és un procés de rehabilitació?

El procés comença al comitè d’ingressos —també interdisciplinari—, on ens reunim diàriament per revisar els expedients dels pacients candidats a ingressar, derivats d’hospitals d’aguts o d’altres recursos.

A partir d’aquesta valoració, es decideix si compleix els criteris d’ingrés i quina unitat és la més adequada. Els criteris es basen en guies de rehabilitació i la cartera de serveis del CatSalut, i tenen en compte aspectes com el potencial de recuperació, l’estat cognitiu, la capacitat de col·laborar amb les teràpies o la tolerància física a l’esforç. D’altra banda, també es consideren qüestions logístiques i familiars, planificant amb antelació l’ingrés, l’estada i l’alta. 

Un cop ingressat, el pacient rep un pla de tractament individualitzat dissenyat per l’equip interdisciplinari. A la unitat d’ictus, per exemple, la rehabilitació és intensiva, amb sessions de fisioteràpia, logopèdia i teràpia ocupacional al matí i a la tarda, amb l’objectiu de recuperar l’autonomia en l’autocura: tornar a caminar, vestir-se, rentar-se o alimentar-se per si mateix.

El seguiment és continu. Cada setmana es fan reunions per avaluar l’evolució i reajustar els objectius si cal, ja que la recuperació no és un procés lineal. 

Poden aparèixer complicacions mèdiques, infeccions o limitacions derivades de malalties de base que obliguin a adaptar l’estratègia. La clau és mantenir sempre un enfocament centrat en la persona, sense protocols rígids, amb objectius realistes i consensuats entre tots els professionals.

Per últim, l’atenció intermèdia no es limita a l’ingrés hospitalari: els equips planifiquen la continuïtat del procés mitjançant l’hospital de dia, teràpies ambulatories o atenció domiciliària, garantint així que els avenços no es perdin i que la persona pugui continuar millorant.

L’impacte de la rehabilitació en la qualitat de vida del pacient i el seu entorn

L’objectiu principal de la intervenció és que el pacient pugui recuperar la màxima funcionalitat i autonomia possibles, i això no només té un impacte directe en la seva qualitat de vida, sinó també en la del seu entorn, ja que es redueixen les seves necessitats de suport en les activitats bàsiques de la vida diària.

En els casos de pacients amb deteriorament cognitiu avançat o malalties cròniques sense possibilitat de recuperació, la rehabilitació s’orienta cap al manteniment, la qualitat de vida, i el suport per adaptar-se a la nova situació.

D’altra banda, l’acompanyament psicològic és essencial, tant per als pacients com per a les seves famílies, ja que els ajuda a adaptar-se als canvis i al dol que pot generar la malaltia. És a dir que l’impacte positiu es reflecteix en la millora física, però també en l’esfera emocional i social.

A més, en tots els casos, la rehabilitació ajuda també a reduir riscos i probabilitats de nous ingressos hospitalaris. Per exemple, gràcies al treball dels logopedes sobre la disfàgia es poden reduir complicacions com broncoaspiracions i infeccions respiratòries.

Hi ha algun cas de pacient que t’hagi marcat?

Fa poc, passejant per Girona, em vaig trobar un antic pacient de la unitat de rehabilitació intensiva que havia patit un ictus un any enrere. Quan li vam donar l’alta encara no havia recuperat del tot la marxa, però el vaig veure caminant sense ajuda. Em va alegrar molt comprovar que, amb paciència i esforç, la recuperació funcional és possible.

Un altre exemple és el d’un pacient jove, amb antecedents de trasplantament renal i un ictus, que a l’arribar presentava un deteriorament funcional important i que, a l’alta, va poder tornar a caminar de manera independent i amb baix risc de caigudes després de poques setmanes de rehabilitació.

Ronald Camilo Gomez Arteaga

Director mèdic HAI Mutuam Girona.