Mutuam a Casa: L’ajuda domiciliària, insubstituïble en temps de pandèmia

Mutuam a casa

La pandèmia provocada per l’aparició de la COVID-19 ha posat a prova la robustesa de tots els serveis sanitaris i assistencials. D’una banda, són moltes les famílies que s’han vist afectades per la malaltia i s’han trobat amb unes necessitats de suport que abans no tenien. De l’altra, les mesures per reduir la propagació del virus aplicades per les administracions van portar al tancament dels centres de dia, deixant un gran nombre de persones vulnerables depenent de l’atenció a domicili.
Així, la COVID-19 ha portat noves situacions que ha calgut gestionar amb diferents eines, com Mutuam a Casa, el servei d’ajuda domiciliària del Grup Mutuam, que durant la pandèmia s’ha fet més necessari que mai.

“Va ser un gran alleujament descobrir que hi havia aquest servei, perquè de sobte ens vam trobar amb dues persones que necessitaven atenció i no arribàvem a tot”, explica la Lucía. La seva mare, que es diu com ella, era usuària del centre de dia de la Residència Molí-Favència, que gestiona Mutuam, des de feia gairebé dos anys. Hi havia arribat gràcies al seu neuròleg, que li havia recomanat pels problemes de memòria que pateix. De la nit al dia, el centre va haver de tancar i la Lucía es va trobar a càrrec de la seva mare, amb una malaltia degenerativa, i del seu pare que, a punt de fer 87 anys, es troba en bon estat de salut, però necessita les atencions pròpies de la seva edat. Va ser la treballadora social del centre qui es va posar en contacte amb la Lucía per informa-la del servei d’ajuda domiciliària. “Van tancar un dijous i dilluns ens van trucar per oferir-nos aquesta assistència, que era just el que necessitàvem. La mare requereix unes cures i atenció les 24 hores i ens dona molta tranquil·litat poder comptar amb el suport diari de dues persones qualificades”.

La Teresa va decidir buscar ajuda per la seva mare, la Concepció, en ple pic de la pandèmia, quan les dues cuidadores que l’atenien a casa es van posar malaltes i van donar positiu per COVID-19. La Concepció, que té 90 anys i en fa 9 que viu amb l’Alzheimer, amb un grau de dependència alta, també emmalalteix. En aquell moment sospiten que es podria tractar del nou coronavirus, però amb la sanitat col·lapsada no tenen manera de comprovar-ho —més endavant, li van poder fer la prova, que va donar negatiu— i davant la impossibilitat de contactar amb el CAP, la Teresa decideix recórrer al PADES, el Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport. “Qui gestiona el PADES del meu barri és precisament Mutuam i m’informen que existeix un servei d’ajuda en la pròpia llar. Em van enviar el pressupost, el vaig acceptar i al cap d’un dia ja tenia algú que em venia a ajudar”.

Rapidesa i seguretat, el més importat per a les famílies
Una ràpida capacitat de resposta és vital en situacions com les que s’han viscut durant aquesta pandèmia, i això també és el que destaca l’Alberto, que va requerir el servei Mutuam a Casa quan el seu pare va ser ingressat a causa de la COVID-19. Ell i els seus tres germans es van organitzar de seguida per tal que no passés sol ni un instant, però en veure que la situació
es podia allargar van decidir buscar ajuda externa, sobretot per acompanyar-lo a les nits. La clínica on es trobava ingressat els va posar en contacte amb Mutuam després d’haver rebutjat una altra entitat perquè no disposava dels EPI necessaris. Aquella mateixa nit ja tenien algú.

En el cas del pare de l’Alberto, el fet que estigués acompanyat les 24 hores del dia era de màxima importància, ja que portava respiració assistida i si passava qualsevol cosa calia actuar amb rapidesa. A més, havia tingut problemes d’epilèpsia i tenien por que pogués patir una altra crisi. “Ell estava més tranquil i nosaltres també, que tingués algú ens donava seguretat”, relata.

El pare de l’Albert ha pogut superar la malaltia i ja es troba a casa, on es va recuperant a poc a poc. El procés ha estat llarg i dur i comptar amb l’ajuda de Mutuam a Casa va permetre que la família pogués tenir moments de descans, tant físic com mental. La Teresa també valora l’experiència de manera molt positiva i destaca que la professional que l’assistia va ser molt
curosa i afectuosa amb la seva mare, que ja es troba millor. Igual que l’Alberto, la Teresa valora per sobre de tot la rapidesa amb què va ser atesa i la tranquil·litat de poder disposar d’una professional qualificada equipada amb la protecció necessària. “En una situació excepcional i molt complicada per a mi, va ser de gran ajuda”, conclou.

Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.

El Mutuament es reinventa

Mutuament

Un renovat Mutuament, adaptat a la situació actual, ha arribat ja a les bústies de molts de vosaltres i està disponible online per a tothom que en vulgui gaudir. Donades les circumstàncies, hem volgut posar el focus en l’impacte que la crisi sanitària ha tingut en l’entitat i en la vida de tothom. Per això, hem recollit testimonis de professionals de diferents serveis i centres del Grup Mutuam que ens permeten conèixer com es viu la pandèmia a peu del canó, però també hem volgut posar l’accent, tant en l’editoral com en l’A prop -dedicat a usuaris del servei d’ajuda domiciliària Mutuam a casa-, en l’afectació que ha tingut en les persones grans. Per últim, davant la suspensió de les activitats presencials de Mutuam Activa, hem seleccionat propostes per tal que us pugueu activar des de casa.

Mireia Bosch: “La relació amb els companys ha estat, durant la crisi sanitària, més intensa i propera que mai”

Mireia Bosch

Mireia Bosch (primera a la dreta) va arribar el gener de 2008 al Grup Mutuam per ser directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i del centre de dia Onyar. Poc podia imaginar llavors que l’entitat aniria sumant un munt de recursos més al llarg dels anys que acabarien sota la seva direcció: els Equips d’Atenció Psicosocial de ‘la Caixa’ i, amb la reconversió de l’Atenció Primària, la Unitat de Rehabilitació Intensiva d’Ictus, dos equips d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) i els PADES Girona (la direcció dels quals és compartida amb l’ICS/IAS). La crisi sanitària de la Covid-19 encara li proporcionaria un nou repte, la gestió dels recursos humans d’un hotel sanitaritzat.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

El meu paper consistia en ser allà durant moltes hores i cada dia, oferir molt de suport i tota la informació de què disposàvem, organitzar circuits i plans interns i donar un cop de mà en allò que calgués. Hi va haver un moment en què la majoria de metges estaven de baixa i també vaig haver de fer de metge, que és la meva professió. A banda de tot això, hem tingut una gran tasca administrativa enviant moltes estadístiques cada dia. On he destinat més esforços és a l’Hospital Sociosanitari, no només perquè és el més gran sinó perquè és on hem tingut situacions més complicades. No obstant això, he intentat acompanyar també els equips, perquè han tingut un rol diferent de l’habitual durant la crisi.

Quins canvis han viscut?

En el cas dels PADES, calia gestionar la rotació dels tres equips que es va establir per protegir els professionals -sempre en coordinació amb la co-direcció de l’Institut Català de la Salut- però també les seves pors, tenint en compte que alguns dels pacients a qui visitaven en els domicilis van resultar ser positius en Covid-19. Pel que fa als EPAC, amb el replegament de l’Atenció Primària, en un principi es va enviar les professionals a casa, des d’on elles han ofert assistència telefònica. Un cop van disposar dels EPI, van fer atenció domiciliària i, a més, es van oferir com a voluntàries per donar suport psicològic en l’Hotel sanitaritzat Ibis i en el sociosanitari. També van ser elles les que van coordinar les videotrucades amb les famílies. Pel que fa a l’Equip rehabilitador domiciliari, les professionals es van quedar al centre i van fer una coordinació telefònica. El Centre de Dia va tancar i els seus treballadors van venir al sociosanitari. Els EAPS en un principi van anar cap a casa, però després, des de la Xarxa de Salut Mental, es va configurar un macrogrup d’atenció psicològica (ESEP) i s’hi van integrar i participar molt activament.

Com heu viscut la situació a l’Hospital Sociosanitari i com ha alterat la vostra normalitat?

Haig de reconèixer que ho hem portat bastant bé, ja que no vam tenir casos de Covid-19 fins que les unitats específiques van estar muntades i els circuits van estar definits. Però sí que ha canviat molt la nostra manera de treballar. Malgrat que nosaltres ja estàvem acostumats a fer aïllaments, normalment és el professional qui protegeix al pacient. Ara la protecció és bidireccional i al principi hi havia molta por. Vam poder sectoritzar el centre, però gairebé el 28% per cent dels professionals es van contagiar, la majoria al començament. En relació a això, cal assenyalar que, des de la Regió sanitària de Girona, hem tingut bastant suport i ens han ofert llistats de borses de treball que en han permès contractar, per exemple, graduats en Medicina de la Universitat de Girona que tenien el MIR aprovat però no tenien plaça. També es van posar hotels a disposició dels professionals, sobretot per a aquells que convivien amb persones de risc.

Com va anar la posada en marxa de l’hotel sanitaritzat?

Va ser molt ràpida. Des de la Regió sanitària es van posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos si podíem muntar un hotel com els que el Grup Mutuam havia posat en marxa a Barcelona. La direcció sanitària va respondre que no podíem assumir-ne la gestió completa, ja que la central de l’entitat està a Barcelona i els desplaçaments en aquell moment eren complicats, i llavors ens van oferir la gestió dels recursos humans. Tot això ens ho van demanar un dijous i dilluns havia d’estar en funcionament. Va venir un administratiu a ajudar-me i vam fer el procés de selecció dels treballadors telefònicament. Ens van passar llistats d’estudiants de tercer i quart d’Infermeria que estaven disposats a ser contractats com a auxiliars a l’hotel. Una infermera alliberada del Centre de Dia els donava suport i com que, per sort, l’Hotel Ibis està just al costat, jo m’hi acostava cada dia. Ha estat una experiència molt diferent i molt interessant, però el que m’ha agradat més ha estat la interacció directa amb els estudiants. Al final he exercit un rol semblant al d’una coach, ja que per a molts era la primera experiència laboral i, a més, tenien moltes pors. Després, molts d’ells ens han demanat poder seguir treballant durant l’estiu en el sociosanitari. Tant a ells com als metges que vam haver de contractar, els vaig dir que m’havien fet reconciliar-me amb el jovent. Hem tingut sort i ens hem trobat amb persones molt entregades.

Com es va organitzar el suport psicològic durant la crisi?

Les psicòlogues van veure molt ràpidament que no només havia d’oferir-se suport a familiars i pacients, sinó també als professionals. En un principi va ser individual, i van posar un telèfon a disposició de qui ho necessités. A grans trets, han gestionat por al contagi, propi i de l’entorn, i ansietat –en Mireia Boschgran part a causa dels canvis de protocol constants i l’allau d’informació. També es van trobar amb professionals que patien ansietat perquè havien de gestionar dilemes ètics, i a alguns els van recomanar que quan la situació estigués més calmada portessin els casos al Comitè d’Ètica del Grup Mutuam. La veritat és que estic molt contenta amb els resultats del treball que han fet les psicòlogues.

A nivell personal, tu com ho has viscut?

Bé, ho he viscut com una oportunitat de créixer. Soc positiva de mena i, tot i així, hi ha hagut dies que he tingut ganes de plorar i ho he fet en privat. Però penso que les crisis serveixen per analitzar què es fa bé i què no. A més, és un repte per un mateix. He intentat no transmetre gaire ansietat, tot i que el mes de juny reconec que estava molt cansada i és llavors quan tenim la tendència d’anar-nos cap a la negativitat. Aquesta situació m’ha ajudat a conèixer les meves limitacions però també m’he sorprès de tot el que he estat capaç de fer.

Has tingut por de contagiar-te o de contagiar el teu entorn?

Sí, suposo que com tothom. A les meves filles, que són adolescents, no tant, però al meu home, que sempre ha patit més problemes de pulmó, sí. Cal ser molt metòdic i jo seguia tot un ritual quan arribava a casa.

Pensant en els recursos que gestiones, què treus de positiu de tot el que hem viscut?

Un dels aspectes més positius de la crisi és que ens hem barrejat tots els equips, que fins ara pràcticament no ens coneixíem, i conèixer la feina dels altres permet tenir molta més empatia. La relació amb els companys ha estat més intensa i propera que mai. Habitualment, al meu despatx hi entra gent, però potser no les auxiliars, i durant aquestes setmanes sí que ho han fet. Així que canvien els vincles i et fas més sensible als problemes dels col·laboradors.

I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Voldria pensar que si, però de vegades quan veig les notícies em deprimeixo. Tenim el gran problema de viure en una societat molt individualista i egoista. Hi ha molts inconscients. Qui realment és conscient de la situació és perquè és del sector o perquè ha viscut la malaltia en la família. Hi ha qui pensa que amb el final del confinament es pot donar per superada la crisi sanitària i l’única cosa que hem fet és limitar la capacitat de transmissió, però el virus segueix aquí. Veient els rebrots, no tinc clar que la societat n’hagi après gaire. La nova normalitat és entendre que hi ha coses que no les podem fer com les fèiem abans. Això els sanitaris ho tenim integrat. La societat canvia i la sanitat també, i els professionals ens hem d’adaptar i ser flexibles a les necessitats del moment.

Ja disposem de la Memòria d’activitat 2019 del Grup Mutuam

Grup Mutuam ha publicat la quarta edició de la Memòria d’activitat del Grup Mutuam corresponent a l’exercici de 2019. Al llarg de les seves pàgines trobareu informació general sobre el Grup durant l’últim any: els òrgans de govern i de gestió que el conformen, els resultats econòmics i financers de l’exercici, els nostres professionals, els recursos dels que disposem, l’activitat que s’hi ha desenvolupat i la importància de la Responsabilitat Social Corporativa.

També s’inclou la Memòria anual de la Fundació Mutuam Conviure: la seva composició, resultats econòmics i les activitats dutes a terme l’any passat.
Compromesos amb la transparència, volem apropar-nos als nostres públics i reconèixer l’esforç diari dels més de 1.284 professionals que integren el Grup Mutuam.

Consulteu la Memòria per descobrir què fem pel malalt crònic, la gent gran i les persones amb dependència.

Àlbum fotogràfic de la Covid19 “Instantànies d’una pandèmia”

El Grup Mutuam llança ‘Instantànies d’una pandèmia’, una publicació digital en format álbum, que recull imatges de com s’ha afrontat la crisi sanitària generada per la COVID-19 des dels diferents centres i serveis de l’entitat. Aquest nou element comunicatiu vol ser un testimoni del que s’ha viscut però, sobretot, un homenatge col·lectiu als i les professionals que ho han donat tot per sortir de la situació de la millor manera possible i a les persones usuàries que han viscut moments complicats pels quals no imaginaven que haurien de passar.

Les fotografies retraten escenes emotives, disteses, d’agraïment i de compromís, amb la vocació sanitària i social com a fil conductor. Les imatges van acompanyades d’un missatge de la directora o director de cada recurs que hi ha participat, que dona forma amb les paraules al record i les sensacions inesborrables que la crisi viscuda ha deixat en cadascuna de les persones que conformen la nostra entitat.

“Vam haver de ser molt pedagògics amb els usuaris, insistint que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé”

Marga Quintana

Marga Quintana va arribar al Grup Mutuam l’agost de 2010, després d’una extensa trajectòria en el món de la geriatria, sempre en la direcció de residències.  També al Centre Mutuam Collserola, la seva primera escala en l’entitat, va exercir de directora durant sis anys. Després va fer-ho durant un any a la Residència Font Florida i ara ocupa aquest lloc a la Residència Molí Via Favència, l’equipament públic gestionat pel Grup Mutuam on va aterrar fa tres  anys.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

Hi ha hagut una mica de tot. El que es necessitava eren mans per atendre les persones i en aquesta funció he estat per al que ha calgut, però alhora ho he compatibilitzat  amb les funcions d’organització i de contacte amb les famílies, el CAP i les administracions. A més, amb el meu equip, hem organitzat els recursos humans perquè no faltessin persones malgrat les baixes de professionals.

Quan vau detectar el primer cas de COVID i com vau reaccionar en aquell primer moment?

Les proves no es van poder fer fins al 16 d’abril, però la simptomatologia de COVID en alguns usuaris la vam començar a observar a mitjans de març. Va ser llavors quan vam començar a aplicar mesures amb els recursos que teníem. Vam començar a sectoritzar i, en aquest sentit, la verticalitat del centre va ajudar. Vam separar per plantes, però també dins d’aquestes.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

Cadascú a la seva manera. Els treballadors, amb molta professionalitat i amb el màxim humor i el màxim suport entre companys que era possible. No els podré agrair mai prou tot el que han fet tant l’equip tècnic com els auxiliars. Les persones usuàries ho han viscut amb molta angoixa, sobretot pel fet de no poder veure les seves famílies. Hem intentat, però, que la comunicació fos constant amb trucades, videotrucades, fotos…

Una gran càrrega de feina, suposo.

Hi ha hagut un 60 per cent de la plantilla que ha agafat la COVID i això va fer que hi hagués moments en què ja no sabies d’on treure treballadors. Primer per les baixes i quarantenes i després per la gran demanda d’atenció, vam haver de contractar més personal.

Tu també et vas contagiar?

Sí, va ser la segona quinzena de març. Vaig haver d’anar-me’n a casa i, fins que les proves PCR no van donar negatiu, no vaig poder tornar a la residència. Mentre vaig estar a casa, però, vaig continuar treballant, ocupant-me de temes com la gestió de la relació amb les famílies.

Com t’has sentit al llarg de la crisi?

Bastant desbordada en alguns moments, perquè a la càrrega de feina que suposava l’atenció als residents s’hi sumava haver de donar resposta a les demandes i peticions d’informació de les autoritats sanitàries. Hi havia molts fronts oberts i tots eren important, però el primer era atendre les persones. A més, hi havia també por, angoixa… però s’havia d’encarar la situació. Pensava ‘no sé com, però ens en sortirem’.

Quina ha estat la teva estratègia per gestionar totes aquestes emocions?

Ho he fet com he pogut. Cada dia, procurava trobar els meus moments, que de vegades eren molt curts, per fer una mica de relaxació.

Has pogut compatibilitzar vida personal i laboral?

Durant la pandèmia he tingut fonamentalment vida professional. La privada s’ha limitat al temps de què disposava quan arribava a casa. La sensació que he tingut en aquest temps era la d’estar a la pel·lícula Blade Runner, amb aquelles imatges de dies grisos i plujosos. El que sí que tenia clar és que, encara que no sabíem com ni quan, aquella situació, s’acabaria. Suposo que això és el que m’animava quan em llevava després d’haver dormit 3 hores.

Com els heu explicat als usuaris la situació?

Els vam agafar pràcticament un per un i els vam explicar com havia començat i què era aquesta nova malaltia. Vam utilitzar diferents símils i alguns hi vèiem paral·lelismes amb una situació com de guerra civil, que fa que no puguem veure les famílies i haguem d’estar aïllats. Vam haver de ser molt pedagògics, insistint que era una situació que no ens agradava a ningú, però que no quedava una altra, i que faríem tot el poguéssim per tal que estiguessin bé. Els demanàvem que si es trobaven malament ens ho diguessin, per tal de detectar el que fos de manera ràpida.

Marga Quintana
Marga Quintana

Quines mesures es van prendre? 

El primer que vam fer va ser posar a tothom a les seves habitacions, i no podien sortir d’allà. Fins que no vam poder fer les proves, vam haver de fer aquests aïllaments individuals. Després ja vam poder sectoritzar per plantes. Mutuam ens va facilitar els equips de protecció individual i les persones que formaven part del grup de coordinació de COVID ens van ajudar molt, tant oferint-nos assessorament com facilitant-nos materials. Més tard, el Districte de Nou Barris també va subministrar-nos EPI.

Com van reaccionar les persones usuàries a totes aquestes mesures?

Van rebre malament que no ens poguéssim acostar a elles, i que quan ho fèiem sembléssim astronautes. Ens deien coses com que ens traguéssim el morrió, que no ens entenien o que no estàvem tan guapes com altres dies. Tot i que entenien la situació, manifestaven que no els agradava. Alguns ni ens reconeixen, i m’ha quedat la sensació que això els devia produir molta angoixa.

Suposo que amb les persones amb demència encara deu haver estat més difícil.

Sí, perquè amb els usuaris que tenen deteriorament cognitiu fem servir molt el contacte físic. Havíem de mantenir-lo i fer-ho de la manera que crèiem que ens podrien entendre, però utilitzant els materials de protecció.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida?

Nosaltres tenim bastant treballada la qüestió del final de vida. També en aquesta situació, enteníem que hi havia d’haver un comiat. Per això quan veiem bastant clar que una persona estava en el final d’aquest procés permetíem que les famílies vinguessin a acomiadar-se, encara que fos durant 10 minuts. Els comiats sense cos poden provocar dols patològics. Si ja de normal és dur no poder dir adéu a una persona estimada, encara més després de 3 mesos sense veure’s.

Creus que a nivell personal aquesta situació t’ha canviat?

Jo no sé si a mi m’ha canviat la vida, segurament més endavant ho podré identificar. A cadascú li sortirà d’una manera, però en algun moment ens vindrà el plor, l’enuig o el que sigui. Més que la vida, penso que ens canviarà la manera de viure-la i d’afrontar el que vindrà. El que hem passat ha estat molt fort, però ara estem tots pensant en com serà la propera que vingui.

Com a societat, creus que n’hem extret alguna lliçó?

Soc optimista i vull pensar que sí. Els fets, però, em recorden que hi ha molt inconscient. En relació a la pandèmia que hem viscut, hi ha tres tipus de persones: les que hem tingut la vida i la mort a les nostres mans, les que no ho han viscut en primera persona però ho han vist i les que no ho han presenciat, per a qui només ha estat un parèntesi en la seva vida quotidiana. Hi ha hagut vivències molt diferents i els graus de conscienciació són molt diferents, però jo no soc qui per fer cap judici dels comportaments dels altres. En qualsevol cas, vull pensar que sí que hi ha hagut un aprenentatge.

Laura Casademont: “L’objectiu era garantir la seguretat del personal i mantenir el màxim nivell de qualitat assistencial de les persones usuàries”

Laura Casademont

Treballadora del Grup Mutuam des de fa 23 anys, Laura Casademont va ser responsable de la gestió de dos centres residencial abans d’esdevenir Cap del Servei de Prevenció de Riscos Laborals, on va assumir el repte de canviar-ne la gestió, ara fa uns 15 anys. Al llarg d’aquesta llarga trajectòria, no només ha estat testimoni de com ha crescut l’entitat sinó que assegura haver presenciat un augment de la comprensió al voltant de la prevenció, un àmbit que ha viscut un punt d’inflexió amb la crisi de la COVID-19.

Des del Servei de Prevenció, us havíeu imaginat que es podria arribar a viure una situació com la de la crisi sanitària actual?

D’aquesta magnitud, no. A principis de febrer m’ho vaig començar a ensumar, però potser no aterres de veritat fins que t’hi trobes. Et comença a arribar informació i t’adones que t’has de preparar per a alguna cosa, que no saps quina magnitud tindrà.

En què va consistir aquesta preparació?

A finals de febrer, ja vam constituir un Comitè de Covid, en el qual hi havia representats els diferents recursos assistencials, la direcció medica i un delegat de Prevenció d’un dels hospitals sociosanitaris. Vam fer tres reunions per fer previsions i per preparar estratègies i accions que es poguessin portar a terme.

Quan vau detectar el primer cas i com hi vau reaccionar?

A principis de març, un professional d’un dels centres ens va comunicar que es trobava malament. L’endemà li varen fer la prova en el SPS i va sortir positiva. A partir d’aquí vam començar a fer aïllaments i quarantenes, però al principi, hi havia gent que no entenia que s’hagués de quedar a casa si no tenia símptomes. Rebíem pressió de tot arreu. A l’àmbit assistencial, necessitaven personal i nosaltres els havíem de dir que no, que calia respectar les quarantenes. Això va ser el més difícil de gestionar, junt amb el fet que cada dia rebíem procediments, protocols i informacions noves de les autoritats sanitàries. Cada dos o tres dies es canviaven els criteris i fins que no es va començar a estabilitzar la informació va costar que tothom tingués mínimament clar què s’havia de fer.

Com recordes aquells primers moments?

Eren 12 hores o més de dedicació diàries per poder gestionar tota la informació, organitzar circuïts, donar instruccions… Hi va haver una voràgine inicial en què tothom feia de tot i, al cap d’uns dies, ens vam començar a repartir les tasques amb altres companys i companyes de serveis centrals i a coordinar-nos cada dia. Entre tots preníem decisions i això ens ha ajudat molt. Al final, dins dels recursos que teníem, penso que s’ha gestionat tot bastant bé.

Passat el sotrac inicial, vau haver de fer front a més dificultats?

Per una banda, ha estat dificultós trobar equips de protecció individual (EPI) i que fins que no s’han tingut tots els necessaris els professionals en fessin un ús racional. Per l’altra, pràcticament no es van poder fer proves, els PCR, per part del SPS als usuaris de centres i residències fins passat Setmana Santa. Als centres on es van poder fer més ràpidament, es va poder sectoritzar i gestionar millor.

Com empresa, nosaltres vam començar a fer-ne als treballadors a partir del 20 de març. Als professionals que estaven aïllats els fèiem seguiment de símptomes telefònicament, facilitant-los les normes d’aïllament i instruccions per correu electrònic. Si no tenien símptomes o aquests havien desaparegut se’ls feia la prova i, en cas que sortís negativa, se’ls informava que havien de facilitar els resultats al seu metge de capçalera per poder-se incorporar al lloc de feina.

Quines van ser les primeres mesures que vau aplicar en aquells centres que ofereixen atenció directa?

Vam anar aplicant totes les normatives que s’aprovaven. Primer es van tancar els centres de dia i després es van restringir les visites de familiars als usuaris dels centres i qualsevol persona que hi entrava havia d’estar autoritzada. Des del departament de PRL, ens vam haver de coordinar amb els recursos assistencials i altres departaments de Serveis centrals.

La nostra part consistia a ajudar i donar instruccions a les direccions dels centres i als treballadors sobre com havien de treballar, d’utilitzar els EPI, etc. També ens vam haver de coordinar amb les empreses dels serveis de neteja i cuina. Hem publicat a la intranet tota la informació, que s’actualitzava cada dia. Era important que la informació arribés a tothom, que s’entengués i que es pogués executar. L’objectiu, en definitiva, era tenir el màxim de personal disponible per poder garantir l’atenció amb seguretat de les persones usuàries.

I a les oficines, quines mesures es van prendre?

Tothom va fer teletreball excepte els directors d’àrea i alguns tècnics. Cadascú estava al seu despatx i, quan ens reuníem, ho fèiem amb mascareta, mantenint les distàncies i utilitzant els gels hidroalcohòlics. Després de Setmana Santa, hi va haver un retorn parcial de la plantilla i, al maig, ja s’hi va incorporar tothom. Respecte al personal sensible, com embarassades o persones amb algunes patologies, n’hem fet una gestió d’acord amb els protocols. La primera mesura per part de l’empresa era reubicar el professional en zones de menys risc, mentre se sol·licitava visita al servei de vigilància de la salut, que emetia un document d’assessorament indicant quines accions havíem de dur a terme. Si es tractava de personal d’oficina s’optava pel teletreball.

En el cas de personal sanitari o assistencial, com se’ls podia garantir l’entrega dels EPI però no les distàncies de seguretat amb els usuaris, se’ls reubicava en zones lliures de Covid, si el centre de treball estava degudament sectoritzat. Quan, per les seves patologies estava indicat, se li demanava al treballador que gestionés la Incapacitat temporal.

Com has viscut la situació a nivell personal?

Al principi amb angoixa, perquè visc amb la meva mare, que té 90 anys, i tenia molta por de contagiar-la. Des del primer moment vaig començar a adoptar mesures com prendre’m la temperatura dos cops al dia i, en arribar a casa, desinfectar les sabates abans d’entrar i, un cop a dins, dutxar-me i canviar-me de roba, utilitzar la mascareta quan no era possible mantenir la distància amb ella i evitar totes les abraçades i mostres d’afecte. He tingut pors i angoixes, però tenia clar que la meva feina era aquesta i quan estava aquí intentava donar més del cent per cent. Potser he estat massa estricte amb les mesures personals i familiars però la por de posar-la en risc era elevada.

Has agafat la COVID-19?

No ho crec. A finals del mes de març va haver-hi uns dies en què tenia cefalees, calfreds i malestar, em vaig fer la PCR i va sortir negativa. Aleshores, els dies que no m’he trobat bé suposo que ha estat a causa de l’estrès i l’esgotament.

Creus que alguns dels protocols i mesures que hem incorporat en aquesta pandèmia han vingut per quedar-se?

Sí, si no per sempre, almenys els haurem de mantenir fins que tinguem una vacuna. A més, han servit per prendre consciència de la importància de les mesures de prevenció i que si tens un bon pla d’emergència, pots sectoritzar correctament un centre i això t’ajuda tant en cas d’una pandèmia com si has de fer una evacuació d’urgència. Fins fa poc, ens estranyava veure persones asiàtiques amb mascareta al carrer i penso que és una pràctica a la qual nosaltres també ens haurem d’habituar. Haurem d’integrar coses en el nostre dia a dia que en cap moment havíem cregut que les hauríem de fer.

Què n’hem après, de la situació viscuda?

Crec que hem pres més consciència de la nostra vulnerabilitat davant qualsevol patogen, ja sigui perquè el consum excessiu d’antibiòtics ha debilitat el nostre sistema immunològic o perquè la mobilitat global ha augmentat el risc de contagi de malalties que no són les autòctones o que havien estat eradicades aquí. Encara costa que algunes persones es posin les vacunes quan viatges o que les posin als seus fills. Fins i tot a molts sanitaris els costa posar-se la vacuna de la grip. No sé si això els farà prendre consciència de la idoneïtat de fer-ho…

A nivell personal t’ha canviat d’alguna manera?

Aquesta situació ha estat dura, a nivell físic i emocional. Cadascú ho hem viscut d’una manera i he fet tot el que bonament he pogut per ajudar els professionals que estaven en primera línia . A més, potser m’ha reforçat la perspectiva que s’ha de viure el dia a dia i no fer gaires plans de futur i valorar el fet de poder gaudir dels amics i la família. Et fa veure que el dia que estàs bé i pots fer trobades amb amics o familiars és millor no posposar-les. Això no érem capaços de pensar-ho els primers dies, sinó que ho veus ara amb una mica de perspectiva.

Ainhoa Torner: “Qui és infermera ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar”

Ainhoa Torner

Cap del Servei de Qualitat del Grup Mutuam des de fa 3 anys, Ainhoa Torner porta des del 1999 treballant a l’entitat. Va començar com a infermera a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i, des de llavors, ha ocupat diferents llocs en diversos serveis, sempre desenvolupant tasques com a infermera o en gestió d’Infermeria. Ha estat la vocació per tenir cura dels altres intrínseca a aquesta professió el que durant la crisi de la COVID-19 l’ha portada de nou a la primera línia de l’atenció en la posada en marxa i la coordinació dels projecte d’Hotels Salut que el Grup Mutuam ha sanitaritzat a Barcelona: el Cotton House i el Praktik Vinoteca.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Davant de tot el que estava passant, he fet tot el que pogut, posant la meva persona a disposició de les necessitats que poguessin sorgir. En un principi, vaig anar assumint tasques molt diverses fins que va aparèixer la necessitat d’impulsar els anomenats hotels salut i de la figura d’un professional de la Infermeria per posar-los en marxa.

Va ser llavors quan vas decidir passar a primera línia?

La professió infermera l’he portada sempre amb mi i vaig assumir el repte, que se’m va proposar des de l’empresa, de posar en marxa el projecte conjuntament amb el doctor Josep Ballester. Per encàrrec del Consorci Sanitari de Barcelona, vam preparar un document de proposta del que el Grup Mutuam podia oferir i em vaig incloure en el projecte per poder aportar-hi les necessitats de material i logístiques, explicar quines funcions podíem fer i la coordinació que havíem de tenir amb els diferents nivells assistencials. Tot això ho vam anar preparant al llarg d’un parell de setmanes, però va ser el divendres 20 de març quan ens van dir que dilluns següent l’hotel salut havia d’estar en funcionament. Llavors va començar la cerca de professionals amb una altra companya infermera, Meritxell Naudeillo. Dissabte a la nit em van avisar que el recurs s’havia de posar en marxa ja diumenge al matí a primera hora perquè els hospitals necessitaven enviar-nos pacients per descongestionar-los. Així va ser com vam començar a treballar amb un equip de professionals que no coneixíem i sense haver pogut visitar l’hotel. Aquell va ser el primer de molts dies molt intensos, a nivell físic i emocional.

Com vas viure aquells primers moments?

El primer dia tenia una sensació molt estranya. Havia de treballar amb professionals sanitaris que no coneixia i amb el personal de l’hotel, per a qui tot era nou. Aquests tenien molta por i vam haver de fer una mica de contenció amb ells. Vam estar unes hores adequant els espais per tenir un office d’infermeria i crear els circuits de zona neta i bruta, per poder posar-nos i treure’ns el material de protecció individual sense contaminar cap espai. Recordo quan va arribar el primer pacient, un senyor gran que portaven amb ambulància i que va entrar-hi amb tot l’equip de protecció. Ell estava espantat, no sabia ben bé on el duien i els treballadors de l’hotel tenien molta por d’apropar-s’hi. En veure l’escena em va sortir la meva vena més infermera. No m’agradava aquella distància, em va fer sentir malament i molta pena per ell i, malgrat jo només duia la bata, la mascareta i els guants, m’hi vaig apropar i el vaig reconfortar. Em sap greu, però em vaig saltar els límits i em vaig posar al costat de la persona, que en aquest cas ni tan sols tenia símptomes de la malaltia. Ell només necessitava un contacte, que algú se li apropés i li digués que tot aniria bé.

I com t’has sentit en les darreres setmanes?

He tingut dies de tot tipus. Els primers van ser molt intensos. Nosaltres sabíem què passava a l’hotel però no érem conscients del que passava a fora, ni tan sols a casa. Sovint començava a treballar a les 8h i sortia de l’hotel a les 23h. No seguíem el que deien els mitjans de comunicació ni érem conscients de com havien quedat de buides les ciutats. Al cap d’uns dies vaig veure les notícies amb imatges de ciutats de tot el món desertes i em va agafar una plorera… Suposo que em va sortir tot el que tenia acumulat. Nosaltres no hem presenciat situacions molt greus a nivell sanitari, però sí a nivell humà o social. Hem viscut una altra perspectiva de la pandèmia, molt dura a nivell emocional. Quan et poses en la pell de moltes persones de les que estàs atenent se’t remou tot per dins. Per això aquesta experiència a nivell professional és un creixement, però a nivell personal també crec que hem après moltes coses.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

La veritat és que la intensitat del dia a dia et porta a no pensar. En el moment en què t’atures i prens una mica de consciència, això t’afecta a nivell emocional, i jo no m’ho volia permetre. No he buscat cap suport emocional extern i per això no he volgut obrir el meu cap a tot el que estava passant. Si no, no hauria aguantat el que he aguantat. Tires com pots pensant que quan acabi ja cauràs. Ara que tot just hem tancat els hotels salut m’està sortint tot, i depèn de sobre què parli m’haig de contenir.

Hotel salut Cotton House
Alta últim pacient de l’Hotel salut Cotton House 

Amb el tancament dels hotels arriba per fi el descans?

No gaire. Ara he passat a donar suport a l’equip de direcció dels Equips d’Atenció Residencial i he de seguir estant activa, alerta i fent guàrdies els caps de setmana. Tot i que aquests darrers dies han estat més tranquils als hotels, no hem pogut parar, i ara em sento molt fluixa, físicament i anímicament. Hi ha vegades que quan em diuen segons quines coses me les prenc malament o m’agafa tristor.

Buscaràs ajuda professional per gestionar el que has viscut?

Fins ara no ho he fet. Tenim a l’abast el suport telefònic del nostre equip psicosocial, però m’he refugiat més en les persones amb qui he pogut parlar i compartir l’experiència aquests dies, com la coordinadora dels EAPS, la Meritxell Naudeillo, que ha estat companya meva a l’hotel, i un dels meus grans suports durant tot aquest període. Havíem coincidit fa anys i ara ens hem retrobat i ens hem ofert molt suport mutu.

Com ha estat la relació amb els companys a l’hotel salut?

Hotel salut Praktik
Equip Hotel Salut Praktik Vinoteca

Amb algunes de les persones amb qui he treballat aquests dos intensos mesos he creat uns vincles molt forts que crec que perduraran en el temps. Hem compartit riures i ploreres.

Ha estat complicat compatibilitzat vida professional i personal?

Els dies que arribava més d’hora eren les vuit del vespre però n’hi havia que arribava que eren més de les onze. També treballava els caps de setmana, així que a casa he estat poc. Quan els vaig dir que tancàvem els hotels, el primer que va dir la meva filla va ser: “llavors ara podràs estar les tardes amb nosaltres?”, això em va partir el cor, i em va fer adonar de tot el temps que no he pogut estar a casa, i encara que puc estar molt orgullosa del que he fet, crec que això em costarà de recuperar.

Com has gestionat la por al contagi o a contagiar la família?

Des del primer moment em vaig aïllar en una habitació per no posar-los en risc; el meu home i jo dormíem en habitacions separades. Els meus fills, que són molt afectuosos, em volien fer una abraçada quan entrava a casa i els havia de dir que no per prudència. Als nens els va costar d’entendre que no se’m podien acostar fins que no m’hagués rentat i canviat de roba. La por al meu propi contagi se’m va acabar el primer dia. Quan veus que el pacient que arriba té més por que tu, la teva passa a segon terme. De por no n’he tingut, però això no vol dir que no m’hagi protegit. Hi ha hagut professionals que han tingut molta angoixa en aquest sentit.

I no t’has contagiat?

Al llarg d’aquestes setmanes tots hem tingut algun símptoma compatible amb els de la COVID. Jo he tingut tos, cefalees, malestar… Em vaig fer una PCR que va sortir negativa però a hores d’ara no sé si l’he tingut en algun moment. El cert és que cap dels professionals del centre va donar positiu. Els vam marcar molt en temes de protecció, sobretot als estudiants d’infermeria que van venir a fer d’auxiliars.

Com has viscut la relació amb els pacients?

La nostra relació amb els pacients s’ha basat a oferir-los molt de suport. La majoria tenien simptomatologia lleu de la COVID-19 i potser les seves necessitats eren més aviat de tipus emocional. Alguns d’ells havien perdut familiars o els tenien ingressats a l’UCI. N’hem tingut que acabaven de perdre la parella o que la van perdre mentre estaven ingressats i ni tan sols podien fer el dol. També hi havia ingressades persones que no tenien un domicili on fer l’aïllament.

Com creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Una vivència així et permet conèixer-te millor i adonar-te que ets més fort del que potser creies. No saps d’on treus la fortalesa, però tires endavant, encara que després et surti per algun lloc. M’enduc el saber que soc capaç de fer qualsevol cosa en el moment que sigui, encara que les circumstàncies siguin difícils. A banda d’això, aprens a ser més conscient del que tens i a gaudir dels moments. Pots tenir-ho tot i no adonar-te’n fins que passen coses tan fortes com aquesta.

De què et sents més orgullosa?

D’haver donat el 300 per cent de mi des del primer moment fins a l’últim, que encara no ha arribat. No tothom ho ha pogut fer, pel motiu que sigui. El que he fet, no ho he fet per l’empresa, sinó per les persones i per donar resposta a una necessitat de la societat. Ni tan sols l’empresa ho ha fet per ella mateixa, sinó que tots ens hem abocat a donar resposta a aquest moment de crisi social i crec que hem d’estar molt satisfets de la feina que hem fet.

Quines lliçons creus que hem extret arran de la pandèmia en el sistema sanitari i com a societat?

Ainhoa Torner
Ainhoa Torner en una entrevista

Quan es plantegen situacions crítiques només pensem en les UCI, els recursos hospitalaris, urgències… I amb aquesta situació s’ha posat de manifest que no només aquests tenen necessitats, sinó que els professionals de serveis més petits i residencials tenen la mateixa vàlua i pateixen grans mancances. El granet de sorra per sortir-nos-en l’hem posat des de tots els nivells assistencials per igual. Ni som més ni som menys. Crec que el que estem vivint farà canviar moltes coses, ajudarà a equiparar-nos o, almenys, aquesta és la meva esperança.

Ja per acabar: en cas que hi hagi un rebrot o que tornem a viure una situació similar, com creus que l’afrontarem?

Crec que, almenys, l’afrontarem de manera més endreçada. Tenim un bagatge que no teníem. Estarem organitzats des del minut zero, i això és un gran avantatge. Personalment, crec que ho afrontaré de la mateixa manera, donant tot el que pugui de mi. Qui és infermer ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar.

Núria Àngels Lobera: “Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones”

Núria Lobera

La metgessa Núria Àngels Lobera i Bondia va arribar el 2006 al Grup Mutuam. Les primeres passes a la casa les va fer a la Residència Rubí. Uns anys després, ja a Barcelona, va participar en la posada en marxa d’una unitat sociosanitària de trastorns de conducta i, el 2016, va traslladar-se al Centre Residencial Mutuam Collserola, on s’ocupa de places sociosanitàries i de residència. Tot i que també hi fa tasques de coordinació de la resta de metges, amb la jubilació a tocar dels dits, assenyala amb orgull que fonamentalment desenvolupa la seva feina, “a peu de canó”, atenent els pacients.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi COVID-19?

El fet de passar de l’estat habitual a l’estat d’urgència va alterar molt la meva feina. Els llits sociosanitaris que tenim ja portaven un ritme de tipus més aviat hospitalari. Amb això, hem hagut de sanitaritzar la residència, del primer llit a l’últim. Els primers casos ens van agafar, com a tothom, d’imprevist. La falta de proves inicial ens va obligar a fer un cribatge per simptomatologia. Vam reservar una planta per a totes les persones que sospitàvem que podien tenir la COVID-19 i hi vam aplicar les mesures d’aïllament pertinents. Quan vam disposar de les proves vam acabar de sectoritzar, però realment vam identificar pocs casos nous. Al principi d’aquesta crisi jo vaig anar a l’Hospital Mutuam Güell, perquè hi havia molts professionals malalts o en quarantena, i  quan es van anar reincorporant, jo vaig poder tornar al meu lloc.

Com heu viscut la crisi sanitària a la residència?

Equip Centre Mutuam Collserola
Part de l’equip del Centre Residencial Mutuam Collserola

L’hem viscut com hem pogut, però amb la sort de ser un equip professional molt consolidat, que ens hem ajudat mútuament. Essent una nova malaltia, hem hagut d’aprendre sobre la marxa. Hi havia evolucions molt ràpides, amb malalts que en poques hores empitjoraven molt, i això ha estat dur. Però la bona entesa entre nosaltres ens ha permès suportar-ho. A més d’atendre els pacients, has de parlar amb les seves famílies i quan els has de dir que la cosa no va bé i que a sobre no poden venir a veure el malalt és molt difícil. És un desgast molt gran. Sort que quan un tenia un davallada un altre company venia i l’animava.

Tu a nivell personal com l’has viscuda?

La situació ha estat duríssima, a nivell físic, psicològic i emocional, però, sense voler semblar masoquista, m’alegro d’haver pogut estar a la feina col·laborant. M’hauria fet ràbia que aquesta situació m’hagués agafat jubilada i m’ho hagués hagut de mirar. M’agrada haver fet el que bonament he pogut.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

En algunes ocasions, me n’he anat al lavabo, he fet la plorada, m’he rentat la cara i he tornat a la feina. He procurat pensar molt en la meva tasca com a metge i recordar per què vaig entrar a la Facultat de Medicina: perquè sempre he volgut ajudar l’altre. Ara ha estat un moment en què hem hagut de fer això traient les forces per fer-ho fins i tot quan no ens en quedaven. L’essència de perquè vaig estudiar Medicina i no una altra cosa era aquesta i jo m’he agafat a això per poder tirar endavant. Quan estàvem al punt àlgid de casos no ens podíem permetre el luxe de tenir una decaiguda. Ara que ha baixat una mica la pressió de feina sí que em noto més afectada. M’està sortint tot l’estrès que he passat.

Buscaràs ajuda externa per gestionar-ho?

Ara per ara, crec que me n’estic sortint prou bé. Cadascú té els fonaments que té. A banda d’agafar-me a la professió, també m’han ajudat molt els fonaments espirituals. Tot i això, tinc baixades d’ànim. No vull fer-me la superwoman perquè no ho soc. Me n’adono que estic cansada però no m’hi capfico perquè sé que és el normal. El cansament físic ja passarà. Estic esperant poder veure de nou les famílies cara a cara, encara que no ens puguem donar la mà o abraçar. Aquestes petiteses són les que m’ajuden en el dia a dia a gestionar les emocions generades per la situació viscuda. Hem fet moltes trucades aquests dies, algunes de molt dures, però també per donar bones notícies. Jo entenc la vida com una balança. Quan hi entra una cosa negativa, n’hi has de posar una altra de positiva, perquè si no s’ensorra tot. Això és el que he intentat fer aquest dies. Les trucades i els agraïments compensen. A part, soc una persona optimista de mena.

Ara que estàs a punt de finalitzar la teva etapa labora, mirant enrere, recordes algun moment que físicament o emocionalment hagi estat tan dur?

Fa 40 anys que em vaig llicenciar i no havia viscut mai una situació com aquesta. He viscut moments difícils però cap ha estat un repte tan gran com aquest a nivell professional i com a societat. Ara, hem superat el gruix de la crisi, però el risc continua i hem de mantenir les mesures, i aquí hi juga un paper la societat en general, que he de ser responsable i ajudar a mantenir tota la tasca que ha fet el personal de l’àmbit sanitari. Si la societat no ajuda, estem destinats a tornar-ho a repetir.

Com has compatibilitzat vida professional i personal aquestes setmanes?

Amb molt respecte i molta por. En un principi tens aquell sentiment atàvic de por davant d’allò desconegut, però això es cura controlant les mesures de seguretat. Tot i així, el que més por m’ha fet és portar el virus a casa, on convisc amb el meu pare, que té 89 anys. El pànic a contagiar-lo m’ha portat a començar el procés de treure’m roba al replà de l’escala. Ho he fet escrupolosament fins ara i ho seguiré fent.

Has subratllat que la relació amb els companys ha estat molt bona.

Mutuam Collserola
La Dra. Adela Martín (esquerre) i la Dra. Núria Llobera, recentment i amb més calma

Genial. De fet, quan em jubili trobaré a faltar la feina, però encara trobaré a faltar més els companys, perquè som com una família. A més, és que són molt bona gent.

Com has viscut la relació amb els pacients aquestes setmanes de confinament?

D’una banda, has de tractar amb persones usuàries que cognitivament estan bé, encara que puguin tenir alguna malaltia. Amb elles has de parlar cada dia, passar-hi estones perquè no estiguin soles, respondre les preguntes que et fan i donar sortida als seus dubtes i pors, a banda de la tasca professional habitual. Cada dia els hem controlat les constants; ningú no s’ha escapat del meu fonendoscopi. De fet, me’n vaig carregar un de tant desinfectar-lo, em vaig quedar amb totes les peces a la mà! Per tant, hem estat vetllant per la seva salut física però també emocional, ja que han estat molts dies sense veure la família, encara que hi hagués contacte mitjançant trucades i videotrucades. D’altra banda, has de tractar també amb persones que cognitivament no estan bé.

I com heu abordat la situació amb les persones amb demència?

Ha funcionat molt el contacte físic, agafar-los la mà –amb guants, clar-, parlar-los tranquil·lament i sobre coses boniques. Jo sé que no m’entenen, però entenen el meu to de veu.

Com heu fet l’acompanyament de final de vida amb pacients i familiars?

Les residències són els llocs on la gent va a passar els últims anys de la seva vida. Això vol dir que quan arriba el procés de final de vida nosaltres també hi som, i hi som amb tot el respecte per una vida que s’està acabant i ajudant perquè aquest procés sigui el millor possible i sense patiment. Durant aquesta situació, hem fet el mateix. Hem estat amb ells en el final de vida i hem fet el tractament que ha calgut en cada moment. També hi hem deixat entrar les famílies amb els equips de protecció pertinents. Això en els processos que hem vist venir, perquè també hi ha hagut morts sobtades. En qualsevol cas, la situació de confinament ho ha fet tot més complicat.

Creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Veure el patiment i la mort de les persones no et deixa indiferent. Viure aquest procés et va canviant. Diria que a mi m’ha enfortit el caràcter i m’ha temperat més encara. Ha estat com viure l’experiència de 10 anys concentrada en dos mesos. Potser m’ha fet ser més conscient de com som de petits en l’univers. Un bitxo tan petit ens ha posat a prova a tots nosaltres amb tots els nostres avenços. Ha estat, doncs, una cura d’humilitat. També m’ha portat a valorar encara més el patiment humà. Els metges no hem de ser només tècnics en Medicina, hem de ser persones que ajuden a persones. No podem deixar de banda que les persones que tractem tenen sentiments i que aquests han de ser importants per a nosaltres. Hem de tractar humanament.