S’ha acabat la pandèmia? I ara què?

¿Se acabó la pandemia? - Dr. Trilla

La del doctor Antoni Trilla ha estat una de les veus expertes més prominents durant el transcurs de la pandèmia. Ara que l’emergència sanitària per la COVID-19 ha acabat, l’epidemiòleg i ex-cap del servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, ens parla sobre el futur de la malaltia durant la cinquena i última sessió del Curs de Formació Continuada 2023 en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives 2023 de Grup Mutuam.

Incertesa, complexitat i necessitat d’actuar

Durant tots aquests anys de pandèmia, i ara encara en certa manera, hem viscut una situació d’incertesa. Aquesta va ser especialment complexa al principi, l’any 2020, pel gran nombre de pacients i per la seva gravetat. A partir d’aquí vam anar tenint cada vegada més informació i més evidències científiques i hem aconseguit millorar en molts sentits. En d’altres, però, encara queden incerteses i des de la comunitat científica hem de continuar treballant amb elles el millor que podem i sabem.

La sobrecàrrega dels professionals i del sistema de salut

És important recordar i remarcar que tant els professionals com el mateix sistema de salut van patir una gran sobrecàrrega. Per una banda, perquè durant la pandèmia es van haver de fer grans esforços per donar resposta a l’emergència, sobretot a l’inici, quan es van viure situacions molt complicades. De l’altra perquè per poder atendre el màxim nombre de pacients COVID es va deixar de fer una feina que ara s’ha de recuperar. El sistema sanitari no pot tornar a la situació que teníem anteriorment, sinó que hem d’aprofitar l’aprenentatge d’aquests anys per veure com podem reformar-lo i enfortir-lo. En aquest sentit, crec que un dels punts clau és cuidar més als professionals. És un bon moment per repensar, no només com fem la nostra feina, sinó també com ens cuidem quan tenim al davant situacions complicades com aquesta.

El triomf de la ciència: les vacunes

La pandèmia es pot definir de moltes maneres, però sobretot pel triomf de la ciència. Aquest no és casual sinó que, al darrere, hi ha molts anys de feina de moltes persones i grans inversions multimilionàries que van permetre que les vacunes arribessin molt més aviat del que pensàvem. Les vacunes van resultar molt segures i efectives i van contribuir a poder controlar la pandèmia. Gràcies a això, el passat mes de maig, l’OMS va determinar que era prudent retirar la situació d’emergència d’interès internacional.

Diferents paisatges de vacunació

Arreu del món el paisatge de vacunació és diferent, fins i tot dins d’Espanya, la situació pot variar a cada territori. Hi ha països molt ben vacunats, d’altres dels quals encara no tenim dades fiables i n’hi ha que no han arribat a nivells de vacunació gaire alts. Als Estats Units, per exemple, no s’han vacunat tant com a Europa o al Canadà. Durant aquests anys s’han posat més de 13.000 milions de dosis de vacunes. A dia d’avui, un 70% de la població mundial n’ha rebut una dosi i el 67%, la pauta completa bàsica (les dues primeres dosis).

S'ha acabat la pandèmia? - evolució acceptació vacunes

Amb el temps, però, la població s’ha anat cansant de vacunar-se. Al principi, el percentatge d’acceptació va ser molt alt i ha anat baixant amb les segones i terceres dosis i, sobretot, amb les dosis de reforç de 2022 i 2023. Amb tot, cal dir que les dosis de reforç van adreçades a una població diferent, menys nombrosa (persones d’edat avançada, persones inmunodeprimides, personal sanitari, etc.).

La pandèmia actual: la variant òmicron

L’altre gran factor que contribueix a que la pandèmia s’hagi controlat i l’OMS hagi aixecat la situació d’emergència és l’evolució del virus. Cada variant del virus ha anat desplaçant l’anterior. Primer la soca original, la de Wuhan, després l’alfa, la delta… i finalment l’òmicron, que ara és la predominant. Aquesta variant és més transmissible, però menys greu, i va arribar en un moment en què hi havia molta gent infectada i molta de vacunada, fet que condiciona fortament la situació: tenim més immunitat.

Abans de la pandèmia, tots érem conscients que els coronavirus habituals mutaven lentament, però el SARS-CoV-2 ha mutat, i està mutant, molt més ràpid del que esperàvem, fet que ha condicionat molt l’evolució de la pandèmia. Ara, per exemple, ja tenim diverses subvariants de l’òmicron (BA.4, BA,5,BQ.1, etc.). Amb tot, a cada una d’aquestes variants li està costant més desplaçar l’anterior i, per això, la situació actual és més estable. Amb tot, cal estar alerta perquè això pot canviar més endavant.

El mur de la immunitat

Les persones que s’han infectat tenen immunitat completa, les que s’han vacunat també tenen aquest tipus d’immunitat, tot i que una mica més elevada. En canvi, les persones que han tingut infecció i també s’han vacunat desenvolupen una immunitat híbrida, amb més potència i durabilitat. Això fa que tinguem, com anomenem els epidemiòlegs, el mur de la immunitat, ja que queden poques persones que ni s’hagin infectat ni s’hagin vacunat.

A l’inici de la pandèmia, la taxa de letalitat era força alta, aproximadament de l’1% i, després de les vacunes, les dosis de reforç i l’aparició de l’òmicron, arriba a ser deu vegades inferior, del 0,1%, tan sols una mica més elevada que la de la grip estacional. Aquesta davallada es deu a que hi ha un gran percentatge de persones que té anticossos, que en alguns països arriba al 85%. Cal tenir en compte que les vacunes van perdent efectivitat amb el temps, però amb les dosis de reforç la immunitat es recupera, per això se segueixen recomanat en alguns casos.

També s’ha de remarcar que la població ha acceptat prou bé les mesures no farmacològiques, com la mascareta, que han ajudat a contenir la transmissió, especialment al principi quan no hi havia vacunes. Avui, però, aquestes mesures ja no hi són i això ha fet que moltes persones pensin que la pandèmia s’ha acabat. Una de les causes d’aquesta mentalitat és l’anomenada fatiga pandèmica: la gent està cansada i no vol que li parlin més de la COVID-19. També hi ha un excés de confiança en la immunitat, pensem que estem protegits i és veritat que la majoria ho estem, però la població de risc no. Així doncs, la pandèmia no s’ha acabat, el virus segueix entre nosaltres.

S'ha acabat la pandèmia? - Evolució letalitat COVID-19

Els objectius estratègics de l’OMS: vacunació i reforç

L’OMS diu que cal continuar vacunant. Les vacunes han resultat molt efectives per reduir la mortalitat, els casos greus i la càrrega global de malaltia, així com els casos de la síndrome post-COVID. També han servit per pal·liar l’impacte en el sistema sanitari, mitigar possibles impactes negatius socioeconòmics i per reduir el risc d’aparició de noves variants.

Les vacunes amb què compten actualment són les monovalents, fetes a partir de la soca de Wuhan i basades en proteïnes, DNA o mRNA; i les bivalents, basades en mRNA i amb una part de l’antigen de Wugan i de l’òmicron. Aquestes últimes són les que s’han utilitzat pels últims reforços i que en aquesta tardor s’actualitzaran amb noves variants d’Omicrón, probablement amb una de sola (vacuna monovalent).

Ara s’està estudiant si hi ha vacunes que tallin la cadena d’infecció, és a dir que evitin que ens contagiem. Aquestes podrien ser les vacunes nasals, però el seu desenvolupament va a un ritme més lent. Al mateix temps s’està investigant vacunes que utilitzin una part del virus comuna a les diferents variants i que ens puguin protegir de diferents tipus de coronavirus. Aquestes serien les anomenades vacunes pan-coronavirus.

Els boosters: molta informació, difícil interpretació

Les investigacions demostren que les dosis de reforç funcionen davant de totes les subvariants i milloren els títols d’anticossos. També reforcen la immunitat cel·lular, però tenim menys literatura científica sobre això. Pel que fa a les dades del món real —que són molt complexes i imperfectes, però també útils, ja que no es basen en assajos clínics sinó en anàlisis de la situació— ens diuen que les dosis de reforç redueixen el risc de malaltia greu i de mort, així com el d’infecció, tot i que en menor mesura. També sabem que les vacunes de reforç tenen la mateixa seguretat que les vacunes que ens vam posar al principi de la pandèmia.

Amb tot, hi ha un problema que és que cada vegada menys població accepta aquests dosis de reforç. La quarta dosis, per exemple, l’han rebut la meitat de les persones que l’havien de rebre i, per això cal anar amb molta cura amb els grups de població d’alt risc.

Els grups de risc alt

Segons l’OMS els factors de risc a l’hora de desenvolupar una malaltia greu són l’edat, l’existència de malalties de base, l’estat de vacunació i la immunosupressió. Així, els grups de risc es defineixen de la següent manera:

  1. Persones de més de 60-65 anys
  2. Persones amb immunosupressió moderada o greu
  3. Persones adultes amb comorbiditats
  4. Persones embarassades
  5. Persones que treballen en entorns sanitaris, incloent-hi les residències de gent gran

Aquests grups han de mantenir un estatus immunitari alt, ja que o bé tenen un major risc de desenvolupar una malaltia greu, o bé estan més exposats al virus i és més probable que el transmetin o s’infectin.

On som ara i cap a on anem?

Actualment encara ens trobem en una fase d’incertesa i complexitat, en un període de transició de la pandèmia en què ens trobàvem fins ara cap a una possible endèmia. Aquesta transició serà lenta i probablement durarà anys. És molt probable que les persones de risc requereixin una dosis de reforç de vacuna anual durant uns anys més, presumiblement a la tardor. En un futur proper podrem combinar vacunes i segurament caldrà continuant actualitzant-les, variant les soques. D’altra banda, des del punt de vista de la salut pública s’haurà d’explicar molt bé quins són els avantatges de vacunar-se amb campanyes informatives molt actives i específiques. Si no hi ha un percentatge alt de la població de risc que es vacuni, en cas que hi hagi una nova onada de COVID-19, podrien desenvolupar formes greus de la malaltia.

Reticència, apatia i fatiga vacunal

Un dels principals problemes que tenim amb la vacunació és la reticència de les persones que estan preocupades pels seus efectes secundaris. També hem vist durant la pandèmia una apatia vacunal, especialment en persones joves, que els importa ben poc la malaltia o les vacunes. Una part d’aquesta població es va vacunar tan sols quan se li va requerir el certificat per viatjar o per entrar en una discoteca. A més, hi ha persones que se senten cansades, que pensen que ja s’han posat prou vacunes: es tracta de la fatiga vacunal. A aquestes persones se’ls ha d’explicar que depèn de la malaltia que tinguin la millor prevenció es posar-se una nova dosi de vacuna. Per últim, hi ha aquells que tenen teories basades en la conspiració i altres, els anomenats genèricament anti-vacunes, amb els quals és molt difícil raonar.

Davant d’això, cal tenir clar algunes idees bàsiques. Primer, que tenir vacunes no és suficient, hem de posar-les. Per aquest motiu, necessitem millors estratègies de comunicació. La ciutadania ha de poden entendre el perquè de determinades decisions i hem d’intentar convèncer grups específics amb tècniques de màrqueting social. D’altra banda també ens enfrontem al problema de la desinformació i les notícies falses que circulen per les xarxes socials. Les hem d’intentar prevenir i per fer-ho és essencial que les persones que no siguin expertes tinguin informació clara i actualitzada.

Com s’acabarà la pandèmia?

Històricament no hi ha una definició clara de quan podem donar per acabada una pandèmia, és una pregunta que no podem contestar i el que hem de fer és anar veient com evoluciona. Amb tot, hi ha tres escenaris possibles: el millor, el pitjor, i el més probable.

El millor escenari seria que els casos de COVID-19 fossin cada vegada més lleus i la malaltia acabés pràcticament desapareixent. Això és improbable que succeeixi a causa del comportament d’aquest tipus de coronavirus. La pitjor situació possible és que aparegui una nova variant que s’escapi a la immunitat de les vacunes i que aquestes deixin de ser efectives, però afortunadament, la probabilitat que passi també és molt baixa, tot i que no és zero. Per últim, l’escenari més probable és que la COVID-19 es vagi convertint en una malaltia endèmica, que estigui present durant tot l’any, o que el coronavirus s’incorpori als altres virus estacionals. Crec que ara ens trobem en una fase de transició cap aquest escenari.

Tot i que encara hi ha certa incertesa, actualment estem més ben preparats. Tenim més eines per fer front a la COVID-19, la recerca ha avançat molt i ara el que falta és reforçar i repensar el sistema sanitari. Al final, el més important és ser conscients que tenim un sol món i una sola salut i que cal que estiguem a punt per evitar que una situació semblant ens agafi per sorpresa.

Pots recuperar la seva sessió gravada aquí.

Covid Persistent: què en sabem ara?

Covid Persistent: ¿qué sabemos ahora?

La doctora Lourdes Mateu està al capdavant de la Unitat de Covid Persistent, de la Fundació Lluita contra les Infeccions i del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol. La doctora Lourdes Mateu va ser una de les persones ponents de la inauguració i de la primera sessió del Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives 2023.

Primer de tot, m’agradaria començar amb una reflexió d’una companya pediatra de la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Ella explica que la covid no la va matar, però que va aturar la seva vida. Aquesta és la sensació que tenen moltes de les persones afectades.

Definició: què és la Covid Persistent?

La covid persistent o el long covid ha rebut molts noms d’ençà que es van descriure els primers casos el maig de 2020, just quan sortíem d’aquesta primera onada que ens va canviar la vida a tots i totes. No és fins molts mesos després, concretament fins a l’octubre de 2021, que l’OMS fa una definició del que anomena la condició post covid. L’OMS parla de pacients amb història probable o confirmada que després de mesos de la infecció aguda continuen amb símptomes. En concret, aquests símptomes duren més de dos mesos i no es poden explicar per altres causes.

L’OMS fa referència a un llistat de diferents símptomes fent èmfasi en la fatiga, la dispnea i les afectacions neurocognitives, que malauradament impacten en la vida diària de les persones. Els símptomes poden aparèixer amb la infecció aguda, però també poden aparèixer dies o mesos després d’aquesta infecció aguda i poden tenir un curs fluctuant, és a dir, un curs amb brots.

Després de la definició de l’OMS, hem d’intentar homogeneïtzar els estudis, parlar tothom del mateix i diferenciar aquell pacient que té una covid persistent d’aquell pacient que té seqüeles d’una infecció greu. Per exemple, un pacient que ha estat dos mesos en una unitat de crítics tindrà unes seqüeles, però no seran les mateixes que aquells pacients amb covid persistent que la majoria ha tingut una infecció lleu o moderada i no han necessitat cap ingrés hospitalari.

Prevalença: quina és la incidència?

En un dels últims treballs, publicat l’agost de 2022, es comparaven els símptomes amb pacients que havien tingut covid amb pacients que no havien tingut covid. El treball treu la conclusió que 1 de cada 8 pacients que ha tingut una infecció per SARS-CoV-2 pot tenir símptomes persistents després dels tres mesos. Si pensem que 1 de cada 8 pacients, que és del voltant del 12% dels pacients amb infecció aguda que sobreviuen poden tenir una covid persistent, estem parlant que a Catalunya hi hauria més de 300.000 persones afectades i, a tot el món, més de 60 milions.

Hi ha factors que influeixen en aquesta prevalença com, per exemple, les vacunes o les variants. En aquest sentit, l’octubre de 2022, va sortir un estudi, fet amb un número molt alt de pacients, més de 16.000, on veiem que la vacunació completa podria prevenir la covid persistent.

També, el treball analitza les diferents variants de la SARS-CoV-2. Veiem que amb l’òmicron el percentatge de pacients amb covid persistent és menor, tot i que cal recordar que hi ha molts infectats per aquesta variant. No obstant això, estem parlant que hi ha molts pacients, més de 60 milions a tot el món, que podrien estar afectats per la covid persistent o el long covid.

Covid Persistent: què en sabem ara?

Símptomes: quins són?

S’han descrit més de 200 símptomes de covid persistent. Aquests afecten tots els òrgans i els sistemes. En primer lloc, tenim els símptomes generals com poden ser la fatiga, la febre, les afectacions neurològiques, el mal de cap o les afectacions neurocognitives. En concret, al nostre àmbit, hem detectat afectacions neurocognitives en prop d’un 60% dels pacients amb una infecció per SARS-CoV-2, és a dir, persones amb una activitat intel·lectual alta que de sobte veuen que són incapaces de recordar, de fer un simple càlcul o de conduir, entre altres situacions quotidianes. De la mateixa manera, trobem afectacions respiratòries amb dispnea, afectacions digestives amb nàusees i diarrees i afectacions articulars amb artràlgies inflamatòries.

Així doncs, podem veure que els símptomes són molt diversos. Voldria destacar la importància dels pacients i de la compartició de les seves experiències. Quan vam començar, a les consultes, recollien uns deu símptomes aproximadament. Els pacients ens anaven posant sobre la taula símptomes nous. Si vint o trenta pacients, t’expliquen els mateixos símptomes penses que no s’ho poden inventar. No ho han llegit enlloc, perquè encara no hi havia res redactat.

Símptomes: la col·laboració dels pacients

Els pacients ens han ensenyat molt. Hem treballat conjuntament amb ells en termes tant d’assistència com de recerca. Malauradament, ningú els hi feia cas. Sovint, les proves que els hi fèiem no mostraven alteracions. Probablement, això passava perquè no els hi fèiem les proves correctes. Tristament, van ser diagnosticats com, per exemple, trastorns depressius.

La major part de les persones afectades per la covid persistent o el long covid són dones, prop d’un 70%, amb una edat d’entre 40 i 50 anys amb plena vida familiar i amb plena vida laboral. No obstant això, no tots els pacients es comporten igual, ja que hi ha descrits diferents fenotips.

Així mateix, a la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol després de tractar més de 1.000 pacients, hem comprovat que hi ha una diferència de severitat dels símptomes. En aquest sentit, cal destacar que la covid persistent o el long covid no només és un problema de salut, sinó que la síndrome també deriva en un problema laboral i en un problema econòmic.

Fisiopatologia: quines hipòtesis tenim sobre la taula?

Tot i que encara no tenim la causa, el perquè de tot plegat, hem avançat molt, gràcies al fet que hi ha molts grups treballant-hi. Pel que fa a la fisiopatologia, hi ha hipòtesis molt diverses com, per exemple, una persistència viral, una inflamació, una autoimmunitat, una alteració del microbioma, una disfunció microvascular i una afectació del nervi vague. Probablement, aquestes hipòtesis de la fisiopatologia no són excloents. En un mateix pacient, poden coexistir.

En aquesta línia, hem de continuar amb els estudis per a veure com afecta la covid persistent o el long covid i sobretot per a veure què podem fer. Malauradament, avui dia, no tenim clara la fisiopatologia de la síndrome perquè els pacients no es comporten igual i tenim molts fenotips.

Covid Persistent: què en sabem ara?

Unitat de Covid Persistent: qui som?

Amb la voluntat de treballar al voltant de la covid persistent o el long covid, vam crear la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol el juny de 2020. Inicialment, vam començar com una sola consulta. De seguida, vam veure que havíem d’ampliar aquesta consulta i que havíem d’anar afegint altres companys de l’àmbit sanitari com psicologia, dietista, rehabilitació, cardiologia, reumatologia, pneumologia, neuropsicologia, otorrinolaringologia, psiquiatria i ginecologia. En resum, cal un abordatge multidisciplinari del pacient amb covid persistent o long covid i posar el focus en l’atenció primària, on sovint s’identifica la síndrome.

Personalment, formo part del grup del programa territorial d’atenció a la covid persistent de la Gerència Territorial Metropolitana Nord. Hem intentat treballar conjuntament els equips d’atenció primària i els hospitals i no derivar pacients, sinó compartir pacients. En aquest sentit, hem estandarditzat les visites, hem protocol·litzat l’actuació segons els diferents símptomes i hem implicat no només als companys especialistes de primària sinó a infermeria, que té un paper fonamental, a la figura de benestar emocional, a les dietistes i a altres professionals. Excepcionalment, hem creat una aplicació mòbil per a les persones pacients amb consells dietètics i de benestar emocional i amb jocs per a intentar millorar l’afectació neurocognitiva.

En definitiva, tant a la Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol com al programa territorial d’atenció a la covid persistent de la Gerència Territorial Metropolitana Nord, intentem objectivar els símptomes que ens expliquen els pacients. En aquest sentit, hem creat un qüestionari de símptomes, senzill i molt clínic, i el que estem intentant és validar-lo. Així doncs, classifiquem les persones pacients segons les seves alteracions de la vida diària.

Tractaments: què fem davant de la Covid Persistent?

Actualment, a l’àmbit sanitari, apliquem tractaments simptomàtics i rehabilitació, que és clau i cal posar-la en valor. En aquest sentit, posem el focus en la rehabilitació respiratòria, la rehabilitació motora, la logopèdia, la teràpia ocupacional i la rehabilitació neurocognitiva.

No obstant això, avui dia, tristament cap tractament ha demostrat una eficàcia per a tractar la causa de la covid persistent o el long covid. Per aquest motiu, cal apostar pels assaigs clínics, que són molt rellevants. En l’actualitat, tenim accés a totes les xarxes. Som a l’era d’Internet. Hi ha molts tractaments que es postulen per a tractar la causa de la covid persistent, però no hi ha una evidència. Allò que hem de fer nosaltres, els professionals, és crear aquesta evidència.

Així doncs, els assaigs clínics han d’anar a les diferents hipòtesis que tenim com la persistència viral, la inflamació, l’autoimmunitat i el microbioma. Al principi, hi havia molt pocs assaigs sobre la síndrome, però tenim la sort que actualment hi ha molts grups treballant en la qüestió.

Conclusions: quins són els reptes?

En primer lloc, és molt important que tots i totes parlem del mateix. També, després de la definició de l’OMS, cal que els estudis posin el focus en la prevalença real de la covid persistent, en com es veu afectada la síndrome per les diferents variants de la SARS-CoV-2 i per la vacunació, en caracteritzar els diferents fenotips i en veure si aquests es relacionen amb les diverses fisiopatologies, en identificar els factors de risc i en estudiar la fisiopatologia. Així mateix, és fonamental la creació de grups multidisciplinaris centrats en l’atenció primària que facin una valoració integral per a donar resposta als milers de pacients afectats, una actuació molt necessària per a millorar l’atenció i el tracte de les persones i per a optimitzar els recursos.

De la mateixa manera, cal tenir en compte que estem davant d’un problema de salut pública amb un gran impacte social i econòmic. S’han d’invertir recursos en l’àmbit assistencial i en l’àmbit de la recerca. Avui dia, els únics tractaments són simptomàtics, centrats en la rehabilitació. L’assistència i la recerca, tant clínica com bàsica, són fonamentals. Han d’anar unides per a identificar la fisiopatologia i intentar donar resposta a totes aquestes preguntes.

Lourdes Mateu

Unitat Covid Persistent

Fundació Lluita contra les Infeccions

Servei de Malalties Infeccioses

Hospital Germans Trias i Pujol

Trilla: “Quan hi ha una crisi de salut pública, hem de tenir en compte que el que tolera pitjor la gent són les incerteses”

Antoni Trilla

El doctor Antoni Trilla, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic i membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure, s’ha convertit en una de les veus de referència al nostre país a l’hora d’abordar la crisi de la Covid-19. Parlem amb ell de la situació actual i de com podem afrontar els propers mesos. 

Quina és la situació epidemiològica actual?

A dia d’avui, estem en una fase clarament diferent a la que hem patit els dos darrers anys, sobretot a causa de dos factors. El primer, que el virus ha anat evolucionant. Ara majoritàriament tenim la variant Òmicron, que és molt contagiosa però està provocant molts menys casos greus. En això, hi juga també un paper important el segon factor, que és que hi ha molta més immunitat en la nostra població, gràcies a les vacunacions i també pel fet que hi ha hagut moltíssimes infeccions ens els darrers mesos. En aquests moments, al sistema sanitari ingressen moltes menys persones en relació al nombre de casos que hi ha a la comunitat. Amb aquesta variant, difícilment es produeixen pneumònies, que és el que més preocupava en la primera onada, i amb els tractaments de què disposem, els malalts generalment milloren en pocs dies.

En una formació de la Fundació Mutuam Conviure en què vostè participava com a ponent, va utilitzar una frase de Winston Churchill per referir-se a la situació actual: ‘no estem al principi del final, sinó al final del principi’. Ens ho explica?

Churchill va pronunciar-la quan els anglesos van guanyar alguna batalla, després d’un llarg període en què els aliats les havien perdut totes davant dels alemanys, i la gent començava a pensar ‘això ja està’. Crec que estem al final de la primera part, la més dura de la pandèmia, però difícilment aquesta tindrà un final sobtat en què direm ‘s’ha acabat’. Probablement ens estem acostant a una coexistència amb el virus, que evidentment ens farà patir, però d’una manera més tolerable. La Covid-19 segurament es quedarà amb nosaltres i s’incorporarà a un grup de virus que de tant en tant ens provoquen molèsties.

Creu que tindrem un estiu tranquil?

A l’estiu es donen dues circumstàncies que, en principi, fan més controlable la Covid-19. D’una banda, fem molta més vida a l’aire lliure i ventilem més i, de l’altra, pugen la temperatura i la humitat. Així doncs, tot i que la transmissió segueix existint, estarem en una situació més tranquil·la que a la tardor i l’hivern, sempre que no hi hagi un canvi important en la variant del virus. Probablement estem entrant en una fase que gràficament definim com en les dents de les serres, en què anem pujant i baixant, però no gaire.

Podem esperar l’arribada en els proper mesos de noves vacunes més eficaces amb les variants actuals?

Sortiran noves vacunes amb diferents variacions tècniques, però el que més ens interessa és que aquestes vacunes evolucionin en paral·lel a l’evolució del virus. Les actuals estan fent bé la seva funció de reforçar la resposta immunitària del nostre cos davant la infecció i evitar les formes greus de la malaltia. En canvi, estem veient com, sobretot amb la variant Òmicron, no eviten el contagi, tot i que sigui menys probable. Així doncs, ens interessaria mantenir aquesta efectivitat davant les formes greus de malaltia però també aconseguir tallar la transmissió. Aquest tipus de vacunes funcionen amb un sistema diferent i, tot i que se n’estan investigant algunes, no en tenim cap “a tocar”.

Amb les vacunes que s’estan subministrant, podríem fer front a noves variants?

Amb la tecnologia nova que s’hi ha fet servir, la recerca, el desenvolupament i la part industrial de les vacunes ha fet un salt espectacular. Això farà possible que puguem adaptar de forma relativament fàcil les vacunes actuals a noves variants. Hem de confiar que la recerca de vacunes per a aquest virus continua i que fins i tot se n’estan investigant per actuar contra tots els coronavirus alhora. A més, aquesta nova tecnologia ha posat sobre la taula la possibilitat d’aconseguir vacunes combinades contra la grip i la Covid o de trobar-ne de noves per a malalties per a les quals fins ara no hem tingut vacuna.

Caldrà seguir fent pedagogia sobre la vacunació, doncs.

El tema de la vacunació és especialment important en el cas de la gent gran. Quan envellim, també ho fa el nostre sistema immunitari i, aleshores, hi ha infeccions com la de la pneumònia per pneumococ, per exemple, que ens poden causar grans complicacions. Tot i que disposem de vacunes i les recomanem per a majors de 65 anys, molta gent ni tan sols hi pensa. També la grip a una persona de 70 anys amb diabetis o problemes als pulmons la pot descompensar i portar-la a l’hospital. Així, tot i que la vacuna de la grip no sigui perfecta, ens hem de mentalitzar que necessitem reforçar la nostra immunitat. Molt probablement, entre les vacunes que es recomana que la gent gran es posi cada any o cada uns quants anys s’hi inclouran també les dosis de reforç de la de la Covid.

Pel que fa als tractaments, s’ha fet algun avenç important?

Ara, ens trobem com a avantatge que, com que ja s’han aplicat durant mesos, sabem quins van bé, quins no i, fins i tot, quins són contraproduents. Hem destriat el gra de la palla, doncs. Disposem de medicaments que poden prevenir que la malaltia s’agreugi però, malauradament, entre aquests, hi ha un grup gran, els anticossos monoclonals, que hem vist que no són efectius amb la variant Òmicron. Ara s’està posant sobre la taula l’ús dels antivirals, que fan amb els virus el mateix que els antibiòtics fan amb les bactèries. Un ja s’ha començat a utilitzar i d’altres s’estan acabant d’investigar, però penso que això pot ser un avenç important. En qualsevol cas, no hi ha una recepta única en els tractaments, a cada persona se li ha de fer un vestit a mida.

Ara que s’està retirant l’obligatorietat de la majoria de mesures de protecció, quines recomanaria específicament a la gent gran que mantingués?

Per exemple, ara les mascaretes en interiors ja no són obligatòries, però jo que tinc 65 anys si m’hagués de reunir en un espai tancat amb 30 desconeguts me la posaria. De la mateixa manera, si ets una persona gran i et trobes amb uns amics que fa temps que no veus i no saps com estan, potser seria recomanable també mantenir-la. En canvi, si sortim a passejar sols pel carrer o seiem en un lloc, com un bar o una biblioteca, allunyats de la resta de persones, no cal portar la mascareta. Al final, es tracta d’aplicar-hi seny i prudència i de ser conscient que cadascú ho portarà a la seva manera. Hi haurà persones que, molt legítimament, tindran por de treure’s la mascareta i no passa res si no ho fan. Ara bé, si algú té tanta por que porta dos anys sense sortir de casa, això ja és diferent. Cadascú ha de valorar els riscos que té i utilitzar el sentit comú.

Com a epidemiòleg, com valora la conscienciació de la població que s’ha fet?

Hi ha hagut molta incertesa i fins i tot s’han llançat missatges contradictoris, tant per part de les autoritats com per part de la comunitat sanitària. Quan hi ha una crisi de salut pública, hem de tenir en compte que les veritats no són mai absolutes i que el que tolera pitjor la gent són les incerteses. Ens demanaven que diguéssim ‘blanc’ o ‘negre’ i això no sempre ho hem pogut fet. Malgrat tot, la resposta ha estat positiva, especialment per part de dos col·lectius. D’una banda, a les escoles, tant els docents com l’alumnat ho han fet molt bé. Estic segur que fins i tot hi ha hagut nens que han corregit als seus pares. D’altra banda, la gent gran majoritàriament també ho està fent molt bé. Això vol dir que tenim una societat que, malgrat els grans sacrificis de tot tipus que hem hagut de fer, ha acceptat de bon grat un seguit de restriccions que mai ens les hauríem imaginat. Un bon exemple, en aquest sentit, és que som dels països del món que més s’ha vacunat. Jo sempre dic que el triomf de la ciència en aquesta pandèmia han estat les vacunes i el triomf de la societat ha estat que ens haguem vacunat gairebé tots. Els ciutadans han acceptat l’eina que tenim, encara que sigui imperfecte, per intentar sortir del pou. Ho hem aconseguit perquè la societat confia, en general, en les vacunes i en els professionals sanitaris i perquè tenim un sistema sanitari públic i universal que ha posat les vacunes a tot arreu on s’ha considerat necessari o convenient.

Vostè com ha portat convertir-se en una figura mediàtica?

Jo no crec que sigui una figura mediàtica, tot i que a mi i a alguns altres companyes, en aquestes circumstàncies, ens ha tocat posar-nos davant de la càmera. Al carrer, de tant en tant sí que em pregunten ‘vostè és el doctor Trilla,oi?’ i quan dic que sí em donen les gràcies. La veritat és que és molt agradable que me les donin, sobretot pensant que segurament ho fan veient-me com una de les cares de milers de professionals sanitaris que estaven fent la feina cada dia. Aprofito per demanar disculpes a la població perquè més d’una vegada no hem encertat o no hem sabut explicar-nos bé.

S’havia imaginat que li pogués tocar viure una pandèmia així?

Doncs no. Me n’havia tocat viure alguna de grip, però amb aquesta afectació tan brutal de l’economia, de la societat, de tot, no m’ho havia imaginat. Ni tan sols quan ja l’estàvem començant a viure ens ho acabàvem de creure. Per a mi, la frase d’una tassa que em va regalar l’altre dia un col·lega resumeix molt bé la situació actual: ‘aviam si aconseguim que l’epidemiologia torni a ser una cosa avorrida’. Tant de bo!

Què sabem realment de la Covid Persistent?

Lourdes Mateu

La doctora Lourdes Mateu, metgessa especialista en Medicina Interna i cap de la Unitat de COVID Persistent de l’Hospital Germans Trias va ser una de les ponents de la 16a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure, celebrada el 10 de novembre. La seva intervenció en aquesta iniciativa orientada a promoure l’actualització de coneixements dels professionals del sector, es va centrar a explicar el concepte de Covid Persistent o Long Covid a partir de l’evidència científica publicada.

Hi ha una data molt assenyalada quan parlem de Covid Persistent, que és el 6 d’octubre de 2021, ja que va ser llavors quan l’OMS va reconèixer i va fer una definició d’una malaltia que, des de la identificació dels primers casos, havia rebut diferents noms. En aquesta definició, es parla de ‘condició post COVID19’ i també d’‘història probable o confirmada d’infecció per SARS-CoV-2’, un fet important per a tots els pacients de la primera onada, en què no es disposaven de tests diagnòstics. Respecte al temps, l’OMS fa referència a pacients que fa 3 mesos que es van infectar i que han tingut símptomes durant almenys dos mesos que no es poden explicar per un diagnòstic alternatiu. Els símptomes que descriu inclouen la fatiga, les dificultats per respirar o les disfuncions cognitives, entre d’altres, que tenen un impacte en el dia a dia. Els símptomes, diu aquesta definició, poden aparèixer durant la infecció aguda o bé aparèixer després, i poden fluctuar.

Si veiem estudis de revisions de casos publicats al voltant de la data en què l’OMS fa la seva definició, observem que una mica més de la meitat dels pacients presenta seqüeles. S’ha de tenir en compte, però, que probablement s’hi estan barrejant dos fenòmens diferents. D’una banda, hi ha els pacients que, després d’haver patit una infecció greu i un ingrés perllongat a l’UCI, al cap de tres mesos encara tenen seqüeles, probablement de tipus respiratori o motor, tal i com passa amb altres malalties. De l’altra, hi ha els pacients amb Covid persistent, la majoria dels quals ha tingut una infecció lleu o moderada.

Un gran ventall de símptomes

Un treball de la Societat Espanyola de Metges de Família ha identificat 201 símptomes que afecten a diferents sistemes. L’astènia és un dels més coneguts, tot i que no sigui un dels que limita més la qualitat de vida, però també ens trobem amb afectacions neurològiques, afectacions digestives, mal de cap, tos…

Un altre treball, publicat per eClinicalMedicine, ha recollit les respostes a una enquesta a 3.762 pacients amb Covid Persistent. El 78 per cent de la mostra són dones i el gruix més important de pacients correspon a la franja d’estat d’entre 40 i 49 anys. Només un 8,43 per cent dels pacients havien requerit hospitalització. En aquest cas, es descriuen 203 símptomes, que afecten 10 òrgans i que es poden agrupar en sistèmics –com la fatiga o la febre-, pulmonars i respiratoris, gastrointestinals, cardiovasculars, musculoesquelètics, neuropsiquiàtrics i cognitius, etc. L’estudi diferencia tres clústers de símptomes depenent de l’evolució al llarg del temps. En el primer clúster, hi trobem els símptomes de fase aguda que desapareixen amb el temps, en el segon, símptomes relativament estables des de la infecció aguda i, en el tercer, símptomes que augmenten després de la infecció aguda. En cadascun d’ells, els pacients poden presentar símptomes que afecten a diferents òrgans. La major part dels pacients tenen més de cinc símptomes associats a la Covid Persistent.

Quant a factors de risc, és molt difícil definir-los a causa de l’heterogeneïtat dels treballs disponibles. No obstant això, el que s’observa és que els pacients que no es recuperen als tres mesos tenen el pic de símptomes als dos mesos, mentre que els que sí que es recuperen en menys de 90 dies tenen el pic de símptomes al principi.

Pel que fa al curs d’aquests símptomes, hi ha pacients que tenen una clínica contínua i pacients que la tenen fluctuant, amb episodis d’empitjorament que sovint no tenen cap desencadenant. Aquest tornar enrere pot provocar una forta afectació emocional.

Diferents hipòtesis per explorar

És important tenir present que no tots els pacients es comporten igual en relació a la Covid Persistent. Hi ha diferents fenotips que probablement tinguin relació amb les diferents fisiopatologies. A dia d’avui, hi ha diferents hipòtesis, que no són excloents entre elles, que intenten explicar aquests canvis fisiopatològics: que siguin causats directament per la SARS-CoV-2, per les aberracions immunològiques i danys inflamatoris persistents, per l’alteració autoimmune originada per una resposta immune alterada en front de la SARS-CoV-2 o per la persistència viral. Sense voler entrar a fons en cadascun, sí que val la pena assenyalar alguns aspectes.

Respecte a l’efecte citopàtic, disposem d’un treball que ens indica que l’ACE2 està present a diferents òrgans i que l’afectació d’aquests podria ser la responsable dels diferents dolors. Un altre treball, basat en ressonàncies a pacients amb clínica de Long Covid cinc mesos després de la infecció, reflecteix que hi ha alteracions a diferents òrgans, com el pàncrees, el fetge, el cor…

Pel que fa a la hipòtesi que la inflamació persistent, un estudi en pacients no hospitalitzats amb Covid Persistent ens mostra que l’IL-6 es manté augmentat al llarg del temps. Tanmateix, hi ha pocs estudis en relació a aquesta qüestió. De fet, un aspecte que caracteritza els malalts de Covid Persistent és la normalitat dels resultats de les analítiques, però si són normals és perquè no estem cercant allò que està alterat. La recerca ha d’anar dirigida a trobar les alteracions objectives.

Respecte a l’autoimmunitat, sabem que els pacients amb Covid greu tenen un marcat augment de la reactivitat d’autoanticossos i mostren una alta prevalença d’autoanticossos contra proteïnes immunomoduladores i contra teixit. En relació a l’última hipòtesi, la persistència viral podria ser per infecció viral persistent de baix nivell, probablement per una resposta d’anticossos feble o absent, o per la presència de virus en reservoris immunoprivilegiats. Es pot dir a favor d’aquesta hipòtesi que veiem acumulacions de mutacions somàtiques dels anticossos anti-SARS-CoV-2 sis mesos després de la infecció.

Encara hi ha una altra teoria que és la de l’afectació del nervi vague, el més llarg del cos i el que controla les funcions involuntàries relacionades amb el sistema nerviós autònom. La seva alteració, no sabem si per dany directe durant la infecció aguda o com a resposta inflamatòria, podria ser la responsable de molta de la simptomatologia.

Quant als tractaments per a la Covid Persistent, ens trobem amb un forat negre. Fins ara, estem fent molt tractament simptomàtic, que millora la qualitat de vida de les persones: fem rehabilitació respiratòria, motora i neurocognitiva. Tanmateix, hem d’aprendre del que vam fer amb la Covid aguda i dissenyar assaigs clínics capaços de donar-nos respostes i solucions per als pacients.

Un dels problemes amb què ens trobem és que encara no tenim clara la prevalença de la Covid Persistent. Segons les dades del sistema de salut del Regne Unit, podria ser d’un 12 per cent del conjunt de persones infectades per SARS-CoV-2. Si tenim en compte el que assenyalen els treballs sobre les afectacions a la qualitat de vida –un 50 per cent de les persones que eren independents ara necessiten ajuda d’una altra persona, un 22,3 per cent estan en situació de baixa laboral i un 45,2 per cent en reducció de jornada-, estem davant d’un gran problema de salut pública, amb un alt impacte a nivell emocional i a nivell econòmic.

Especialització i multidisciplinaritat

La Unitat de Covid Persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol és multidisciplinària i procurem oferir una valoració integral. De bon començament, vam veure que recerca i assistència havien d’anar de la mà i estem desenvolupant diferents estudis i treballs. Hem creat un sistema de recollida de dades i de mostres en què participa gran part dels professionals de l’Hospital. La cohort que hem analitzat ja està formada per 322 persones, la major part dones i amb una edat mitjana de 48 anys. Podem dir que tenim una prova objectiva, ja que mitjançant una ressonància magnètica amb adenosina hem pogut veure en pacients amb dolor anginós que hi ha afectació subendocàrdica.

Per concloure, cal assenyalar la necessitat de fer estudis per determinar la prevalença real de la Covid Persistent, caracteritzar-ne els diferents fenotips i identificar-ne els factors de risc. L’assistència i la recerca, tan clínica com bàsica, són fonamentals i han d’anar unides per identificar la fisiopatologia i per trobar dianes terapèutiques. Així mateix, és fonamental la creació d’equips multidisciplinaris, centrats en atenció primària, que facin una valoració integral per donar resposta als possibles milers de persones afectades. Per últim, cal assenyalar de nou que estem davant d’un problema de salut pública amb grans repercussions i que cal invertir més en recerca i en assistència.

Pots visualitzar el vídeo de la seva intervenció aquí. 

Lourdes Mateu

Cap de la Unitat de COVID Persistent

Hospital Germans Trias

Impacte de les mesures d’aïllament sobre la salut emocional de pacients d’EAPS

Noemí Morales sessió clínica

Noemí Morales, psicòloga dels EAPS Mutuam Barcelona impulsats per l’Obra Social la Caixa i que presta el servei a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, va presentar en una sessió clínica els resultats de l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’. La ponent és la investigadora principal del treball, mentre que la resta de psicòlogues de l’equip hi han participat com a investigadores col·laboradores.

L’estat d’alarma es declara a l’Estat Espanyol el 14 de març de 2020 i conclou el 9 de maig de 2021. Durant aquest període s’aproven diferents mesures restrictives per prevenir l’expansió de la Covid19, la més destacable de les quals és el confinament de la població. A Catalunya, en aquest context, també s’aproven diferents restriccions i es fan recomanacions a la ciutadania. Les mesures de confinament suposen una limitació dels moviments de les persones, que no poden deixar el seu domicili, primer, i el seu municipi, després. Alhora es demana a la població la reducció màxima dels contactes socials.

Als hospitals i centres de salut aquesta situació es tradueix en fets com que les visites externes als pacients són restringides. Així, som testimonis de com, si la situació de tenir un familiar en situació de final de vida o de malaltia avançada és en si estressant, encara ho és més viure-ho des d’un estat d’alarma. Des de l’EAPS, observem, a més, com aquesta situació generada per l’estat d’alarma suposa una limitació del suport social a pacients i familiars. Per això, ens proposem conèixer la vivència de pacients amb malaltia avançada i els seus familiars per valorar l’impacte emocional que pot generar la manca de suport social, considerat important davant del desenvolupament de dols complicats. Dissenyem i iniciem, doncs, l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’.

Primer de tot, cal tenir presents alguns conceptes fonamentals en aquest estudi. Un d’ells és el malestar emocional, definit com a experiència multifactorial de naturalesa bio-psico-social-espiritual que pot interferir en la capacitat d’afrontament. L’altre, la solitud existencial, entesa com a sentiment que s’experimenta quan una persona se sent sola malgrat estar acompanyada d’altres persones. Diversos autors assenyalen aquesta solitud com un dels factors que pot transformar l’experiència de morir en una experiència dolorosa.

Patiment addicional

Com a hipòtesi d’aquest estudi, ens plantegem que les mesures de confinament poden ocasionar un patiment afegit a les persones en situació de final de vida i els seus familiars. Aquelles que percebin més situacions amenaçadors per a la seva integritat somàtica o psicològica presentaran més malestar emocional i sentiments de solitud existencial. Per això, l’objectiu principal de l’estudi ha estat identificar el malestar emocional de pacients i familiars i la solitud existencial dels primers a causa d’aquestes mesures. Com a objectius secundaris, ens hem proposat definir quines són les situacions amenaçadores percebudes a causa de la pandèmia tant per pacients com per familiars.

Noemí Morales sessió clínica

La mostra de participants és específica, no aleatòria, i consta de 81 pacients i 26 familiars atesos entre març i maig de 2020. En relació als instruments que utilitzem, hem recollit dades sociodemogràfiques i hem utilitzat l’Escala de Malestar Emocional (DME), que proporciona una puntuació global i uns indicadors que hi afegeixen informació rellevant. Aquesta mateixa escala, adaptada als cuidadors (DME-C), és la que hem fet servir amb els familiars. Per últim, hem utilitzat una altra versió d’aquesta escala –EDSOL v-2– que ens permet detectar la solitud existencial per cribratge en l’àmbit de les cures pal·liatives i la psicooncologia, tot i que l’avaluació clínica la fa un professional especialitzat. Pel que fa al disseny, es tracta d’un estudi descriptiu basat en el resultat de les escales esmentades. A part, s’hi afegeix una informació qualitativa.

Una mostra clarament femenina

Quant a criteris d’inclusió, la mostra està conformada per pacients atesos per les psicòlogues de l’equip. Un 60 per cent són dones, la mitjana d’edat dels pacients és de 81 anys i la dels convivents, de 77,65. En relació a la situació de malaltia, el 67,9 per cent dels pacients compleixen els criteris de pal·liatius. Gairebé un 46 per cent han estat derivats d’hospitals. Els segueixen els derivats de centres sociosanitaris, PADES, domicili i, en menor percentatge, de residència. La gran majoria es trobaven ubicats en el moment de l’estudi en centres sociosanitaris. Un 31 per cent de la mostra ha donat positiu per Covid 19. La resta o han donat negatiu o no han estat valorats. Un 53 per cent al·lega tenir símptomes compatibles amb la Covid en el moment de l’entrevista.

Pel que fa als familiars, l’edat mitjana de la mostra és de gairebé 62 anys i gairebé el 77 per cent són dones. La gran majoria són cònjuges o fills de la persona cuidada i la majoria es troben en el moment de respondre l’entrevista en domicili o, en menor percentatge, en hospital.

Malgrat que amb l’aplicació de les escales DME i DME-C no s’hagin obtingut resultats estadísticament significatius, hi ha conclusions que considerem que és interessant compartir. Veiem que 69 pacients puntuen, en una escala de 0 -20, major o igual a 9 i 24, major o igual a 14. S’observen puntuacions similars entre gèneres i diferents malalties. En canvi, hi ha puntuacions lleugerament més elevades en pacients hospitalitzats. Cal destacar, en general, que les preocupacions que tenen les persones ateses són majoritàriament per temes familiars, emocionals i somàtics.

Pel que fa als familiars, veiem que 24 puntuen major o igual a 9 en l’escala i 6 punten igual o major a 14. Les preocupacions són majoritàriament per temes familiars o emocionals. Podem destacar que els que tenen preocupacions de tipus emocional tenen una mitjana que supera el punt de tall, de 14,2.

Així mateix, hem cregut interessant recollir també les expressions que fan servir els pacients que reflecteixen malestar emocional. Entre aquestes, podem destacar les que es refereixen a la pròpia evolució de la malaltia, a no voler ser una càrrega per a la família, a les limitacions físiques o a preocupacions per la família quan es morin. També hi ha expressions que manifesten preocupacions vinculades al context específic, com les relacionades amb no poder-se acomiadar dels fills, no voler morir en solitud, la situació de pandèmia mundial o la por al contagi.

El malestar en paraules

Pel que fa als familiars, les expressions que reflecteixen un major malestar són fruit del propi procés de la malaltia –com les demandes contínues del pacient- o de les preocupacions per la salut pròpia o de les persones estimades. S’especifiquen, vinculades amb el context, la preocupació al contagi propi per Covid i a contagiar als familiars, per la possibilitat que passi alguna cosa al pacient i no poder ser-hi i per la incertesa sobre l’evolució del pacient i de la pandèmia.

Noemí Morales sessió clínica

Els resultats en l’aplicació de l’escada EDSOL-v2 ens mostren, pel que fa a pacient, una puntuació mitjana de 3,65 i que n’hi ha 32 que punten igual o major de 5. Observem que les dones obtenen una puntuació lleugerament més elevada. Destaca que hi ha una diferència important en la mitjana dels pacients que estaven aïllats o no podien rebre visites (5,3) i els que no ho estaven (2,2). Quant a la ubicació, veiem que els pacients que es troben en un hospital d’aguts tenen una mitjana superior als que estan en residència o domicili. En aquest cas, hem recollit també expressions que ens transmeten una menor solitud existencial i ens en trobem que tenen a veure amb el fet d’estar en família o de sentir-se molt cuidats, amb sentir que no els deixen sols o amb parlar sovint amb les persones estimades. Les expressions relacionades amb una major solitud existencial tenen a veure amb no poder veure la família o sortir de l’habitació, amb la solitud que senten des que estan ingressats a l’hospital o amb l’enyorança de les persones estimades.

Així doncs, de tot això podem concloure que, tot i que a nivell estadístic no es pugui confirmar la hipòtesi de l’estudi, sí que podem interpretar que les escales ens indiquen que hi ha un elevat malestar emocional i una major sensació de solitud associades a la situació de confinament. Per tant, hi ha preocupacions afegides al propi procés de malaltia. Per això, més enllà dels resultats quantitatius, proposem que es tinguin presents situacions que poden ser percebudes com una amenaça pel propi pacient i pels familiars. Sabem que en el procés de final de vida no només influeix la presència de símptomes de naturalesa biomèdica, social, psicològica o espiritual, sinó també el significat que el pacient o el familiar els atribueix segons el grau d’amenaça que els genera a cadascun d’ells. Les preguntes sobre els ‘perquès’ d’aquestes respostes, així com els signes externs de malestar, són el que ens permeten als professionals conèixer millor les causes per dur a terme una atenció més específica.

Noemí Morales

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona/Fundació Obra Social La Caixa

Grup psicoterapèutic post-covid

Grup suport psicoterapèuic

En espera d’una definició sobre la COVID persistent (o Long COVID) per part de l’OMS, ens hem trobat amb professionals sanitaris que estan vivint símptomes persistents de la malaltia, amb el malestar emocional que això els suposa. Arran de rebre algunes demandes a nivell individual i adonar-nos que es tractava d’una situació estesa, vam decidir oferir un grup psicoterapèutic per a professionals sanitaris que estiguessin patint les seqüeles persistents de la COVID.

Aquest grup es va iniciar l’1 de desembre i continua vigent actualment per tal de donar resposta a una demanda que es manté. En un principi, funcionava de manera individual, oferint un acompanyament psicològic a professionals que, arran de contraure el coronavirus, han arrossegat seqüeles a nivell orgànic, cognitiu i emocional. Posteriorment, va evolucionar a un acompanyament grupal per tal de potenciar l’ajuda mútua.

L’afectació representa un problema de salut emergent, ja que aquests símptomes han ocasionat un fort impacte sobre la seva qualitat de vida. A més a més, el pronòstic a llarg termini és desconegut. També hi ha repercussions emocionals -ansietat, insomni, depressió, irritabilitat, etc.-, que tenen un impacte en la seva salut mental.

El grup psicoterapèutic que els proporcionem té una freqüència setmanal i és en format obert. Inicialment els professionals eren tots treballadors i treballadores de l’Hospital Josep Trueta, però després es va ampliar a professionals d’atenció primària i derivats des de la Unitat Bàsica de Prevenció (UBP). La majoria de les persones que participen en el grup són dones i les professions de les participants són: infermeres, metgesses, auxiliars d’infermeria i administratius.

L’objectiu del grup és tenir un espai de ventilació emocional en el qual puguin expressar i compartir la seva vivència i assolir una millora de la simptomatologia emocional derivada de la situació. Alhora, pretenem també facilitar el treball de les emocions dins del grup i assolir una certa capacitat d’autoanàlisi, oferir estratègies d’afrontament adaptatives, de reducció de l’estrès, i oferir i potenciar eines i píndoles d’autocura amb la finalitat d’assolir una millora de la malaltia i de la seva qualitat de vida.

A l’espai grupal els pacients són convidats a explorar les seves emocions, expressar-les i comprendre-les. Les persones que vénen comparteixen el sentiment d’haver estat desateses pel sistema, no reconegudes i poc validades i, dins de la dinàmica grupal, han pogut sentir-se reconegudes, han compartit coneixements sobre la malaltia, recursos per fer-li front i han pogut sentir-se validades. Les sessions estan enfocades a compartir la pròpia experiència, a validar la vivència i a ser escoltades sense judici.

Després d’unes setmanes de descans per vacances, aquest final de setembre, es reprenen les sessions per seguir oferint un espai per a la validació, acompanyament i autocura dels i les professionals.

Clara Fraguell i Hernando

Coordinadora EAPS Mutuam Girona

Parlem dels reptes i les oportunitats que ha portat la crisi de la Covid a la 4a Jornada Residencial del Grup Mutuam

Usuària i familiar Residència Vila-seca

La crisi de la Covid ha sacsejat les rutines i el funcionament dels nostres centres residencials, ens ha obligat a buscar noves maneres de cuidar i de relacionar-nos i ens ha abocat a fer la nostra feina amb limitacions que no havíem imaginat. Després de més d’un any de pandèmia, és un bon moment per reflexionar conjuntament i compartir les lliçons i aprenentatges que hem extret d’aquesta experiència excepcional.

Amb aquest punt, la Fundació Mutuam Conviure convida un any més a formar un espai que reuneixi els professionals de l’àmbit de l’atenció a la dependència i la gent gran (treballadores socials, metges, infermeria, psicòlegs, educadors i terapeutes ocupacionals, auxiliars…),  a assistir a la seva 4a Jornada Residencial, que se centrarà a facilitar l’intercanvi de coneixement per millorar l’assistència a les persones. L’acte se celebrarà el dimecres 9 de juny, de 10 a 12h, via Zoom.

De la mà de Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la UB i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, iniciarem la jornada amb una ponència sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ètica”. Un equip interprofessional del Grup Mutuam ens farà reflexionar sobre les transformacions que han fet des del seu centre en diferents àmbits. Aquesta taula donarà pas a la conferència de cloenda amb Aina Plaza, directora general de l’Autonomia Personal i la Discapacitat del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies que ens explicarà “El nou model d’atenció residencial”.

Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #jresidencialGM, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment. Posteriorment, es publicaran articles de les ponències en el blog.

Un estudi de la Comissó d’ACP posa de manifest els efectes de la Covid sobre el model d’Atenció Centrada en la Persona

ACP en pandèmia

La Covid ha tingut impactes negatius en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) que s’aplica en les residències per a gent gran, centres de dia i sociosanitaris del Grup Mutuam, però també ha tingut alguns efectes positius. Així ho consideren la majoria dels 129 professionals d’aquests recursos que han participat, mitjançant una enquesta, en un estudi portat a terme per la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. L’objectiu d’aquest treball impulsat per Carolina Ferrero i Marisa Garcia, secretària i presidenta de la Comissió respectivament, era recollir l’opinió del màxim de treballadors i treballadores per tal de radiografiar la situació actual i disposar d’un punt de partida a partir del qual seguir desenvolupament aquest model durant el 2021.

Els resultats de les enquestes deixen pocs dubtes respecte a la valoració de l’impacte de la Covid en l’aplicació de l’ACP en els centres: el 43,4 % dels participants la van situar, en una escala de l’1 al 10, en el 10, i menys d’un 10 % la van situar per sota del 7. A més, es va demanar als professionals que valoressin com els diferents aspectes relacionats amb la prevenció dels contagis havien afectat l’atenció personalitzada que habitualment es presta. La disminució de les activitats grupals i la interacció social entre les persones ateses, les restriccions a la mobilitat i la disminució del contacte físic tant amb familiars com amb professionals van ser els que van considerar que havien tingut un major impacte –més d’un 60 % dels enquestats van valorar amb un 5 sobre 5 l’impacte d’aquests factors.

La Comissió d’ACP també va voler conèixer quins dels canvis en la feina derivats de la situació de pandèmia havien comportat conflictes personals als professionals, en entrar en contradicció amb els seus valors o pel fet de generar-los incomoditat. Entre les diverses opcions plantejades, un 75,3 % van indicar, amb un 4 o 5 sobre 5, que la distància emocional que representa l’ús d’EPIS és el que més els havia afectat. El següent conflicte més escollit – un 72,8 % dels enquestats el va valorar amb un 4 o un 5- va ser el de la restricció de la mobilitat de les persones ateses per un aïllament.

Quan es va demanar als enquestats que descriguessin altres aspectes de la feina que els haguessin resultat difícils, van emergir qüestions com la pèrdua d’autonomia del resident en la presa de decisions (retorn al paternalisme sanitari); la falta d’acompanyament tant a usuaris com a famílies en el procés de final de vida, la despersonalització que suposa donar la informació per telèfon o la quantitat d’èxitus que van haver d’afrontar en tan poc temps; l’estrès derivat del poc temps per atendre els usuaris, la falta de personal i l’augment de la càrrega emocional; la impotència de veure el deteriorament de les persones usuàries i no poder fer més; la desconfiança de les famílies per no poder veure el seu familiar i la gran pressió mediàtica, negativa, sobre les residències; o la falta d’organització entre equip auxiliar i direcció, la gran quantitat d’hores extres i la sanitarització dels centres sense gaire assessorament.

Tanmateix, la irrupció de la Covid no ha portat només conseqüències negatives en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona. Els resultats de les enquestes han revelat que aquest inesperat context ha produït algunes millores des de la perspectiva d’aquest paradigma, com la implementació de protocols i mesures de prevenció que ajuden l’equip a treballar amb més professionalitat; una major individualització del tracte a la persona, les necessitats de la qual, són més tingudes en compte en el seu pla d’atenció; l’enfortiment dels vincles i l’augment de la consciència respecte a la necessitat d’humanitzar l’atenció davant d’uns pacients allunyats de la família i tristos; la millora de la cohesió dels equips i de la valoració de la feina dels companys o el reforçament del sentit de la responsabilitat en prendre més consciència del que hi ha en joc en el bon desenvolupament de les tasques.

En qualsevol cas, i en contra del que es podria pensar a partir de les limitacions que s’expressen sovint en l’aplicació de l’ACP per manca de temps, el 91% dels professionals enquestats han considerat que el treball sota aquest model és una necessitat en temps de pandèmia, en front de només un 9% que l’ha valorat com un luxe. Així doncs, es pot concloure que la situació que s’ha viscut en aquests centres durant el darrer any ha afavorit la presa de consciència sobre la importància de treballar d’acord amb aquest model, trencant amb hàbits rutinaris i donant més valor als vincles i la individualitat. Es pot dir, per tant, que la pandèmia ha fet que preguessin més sentit que mai els valors de base de l’ACP.

En el marc de la Comissió, com a espai de reflexió i on compartir bones pràctiques, els seus membres han posat en comú les impressions i experiències viscudes, similars a les descrites per les persones que han participat en les enquestes. Tots els participants han coincidit que la pandèmia no només havia tingut un impacte negatiu, sinó que també ha aportat aspectes positius a la tasca assistencial.

El fet d’haver obtingut una mostra de respostes petita fa que les impulsores de l’estudi es plantegin repetir l’enviament de les enquestes per tal de poder tenir major representativitat i que els resultats siguin així més fiables.

Vacunes de la Covid 19: ens vacunem?

Campins Sessió Formació Gerontologia Clínica

La doctora Magda Campins, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona va ser la protagonista de la primera sessió del Programa en Geriatria Clínica i Cures Pal·liatives. L’article següen recull les idees principals de la seva intervenció en aquesta formació organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’afany de contribuir a la millora dels coneixements dels professionals d’aquest àmbit.

Les vacunes de la Sars-CoV2 s’han convertit en un tema que ha generat una gran controvèrsia, no només en l’àmbit sanitari, sinó entre el conjunt de la societat. Es tracta d’unes vacunes molt esperades, ja que ara mateix poden ser la millor eina per sortir de la pandèmia en què ens trobem. Malgrat que el desabastiment i la guerra comercial que ha creat la indústria farmacèutica ha posat en dubte que poguem assolir la immunitat de grup en un termini tan curt com prevèiem, sí que mantenim l’expectativa que cap a finals d’any la situació millori d’una forma clara.

Per tal d’intentar esvair molts dels dubtes que planen sobre les noves vacunes, cal que primer de tot coneguem com han estat fabricades. Pel que fa a les tecnologies, aquestes vacunes han fet servir totes les disponibles, tant les clàssiques com les modernes. Entre les primeres, tenim les que es basen en la inactivació o atenuació del virus i que són les que s’han fet servir bàsicament en les vacunes de la Covid produïdes a la Xina. També es basen en una tecnologia clàssica les que utilitzen una part o proteïnes del virus i que anomenem vacunes de components virals, un exemple de les quals seria la vacuna de la grip. En les vacunes contra la Covid que estan fabricades amb aquest sistema, el que s’està fent servir és la proteïna S, que és el punt en què el virus s’uneix a les cèl·lules per produir la infecció. Seguint aquesta línia, n’hi ha algunes que es troben en diferents fases d’evolució, però encara no n’hi ha cap d’autoritzada.

Pel que fa a les tecnologies modernes, ens trobem les vacunes de vectors virals i les d’ARN missatger. Les primeres es basen en la inserció del gen de la proteïna S en l’Adenovirus, que pot ser d’humà o d’animal. Una vegada aquest s’introdueix en l’organisme, es comencen a generar anticossos contra la proteïna S. Aquest tipus de vacunes porten molts anys en vies de desenvolupament, però les que s’han arribat a desenvolupar del tot són només unes poques i de molt recents, com, per exemple, la de l’Evola. Per últim, ens trobem amb les vacunes d’ARN missatger, entre les quals hi ha les de Pzifer i Moderna contra la Covid, que utilitzen tecnologies completament noves en el camp de les vacunes, però que ja s’han utilitzat en la fabricació d’altres medicaments.

Aquestes tecnologies es basen en agafar un fragment d’ARN recombinant que codifica la proteïna S i envoltar-lo d’una membrana de lípids perquè penetri fàcilment en la cèl·lula humana. És en el citoplasma de la cèl·lula on els ribosomes d’aquesta fan que l’ARN fabriqui la proteïna S que surt de la cèl·lula i genera els anticossos. Hi ha hagut molta controvèrsia respecte si aquest tipus de vacunes podrien integrar l’ARN en el genoma de la cèl·lula, però això és impossible, perquè tot aquest procés de desenvolupament de la codificació i fabricació de la proteïna S es fa en el citoplasma de la cèl·lula i no en el seu nucli.

Desenvolupament inusualment ràpid

Independentment del tipus de tecnologia que facin servir, ens trobem que hi ha més de 100 vacunes en fase pre-clínica, de les quals 20 estan ja en fase 3, és a dir, que ja se n’estan fent assajos clínics a gran escala per conèixer-ne l’eficàcia. Precisament un dels temes que ha suscitat més debat és aquesta rapidesa amb què s’han desenvolupat i que fa que molts en qüestionin la seguretat. Per aclarir aquesta qüestió cal conèixer les diferències entre el procés clàssic de recerca de les vacunes i el que s’ha seguit amb el de les vacunes de la Covid. En el procés clàssic, entre la fase pre-clínica i les revisions per part de les agències reguladores poden passar 10 anys, i un cop autoritzades, en la fase 4, que és la de vigilància post-comercialització, se segueixen monitoritzant mentre s’administren a milions de persones. En el cas de les vacunes contra la Sars-CoV2, en canvi, s’ha de tenir en compte, primer de tot, que en la fase d’experimentació amb animals no es partia de 0, ja que hi havia els antecedents d’altres coronavirus que també van ser epidèmics, i després, que el que s’ha fet és solapar les fases clíniques. Quan el procés es trobava en la fase 3, la indústria farmacèutica, amb recursos propis però també públics, va començar-les a fabricar assumint el risc que potser es perdien els diners si els assajos demostraven que no eren eficaces. A més, les agències reguladores han seguit un procés que s’anomena rolling review, que consisteix a revisar els resultats en finalitzar cada fase i no de cop al final. Això ha permès que s’obtingués la seva aprovació en un mes.

Dues tecnologies amb resultats diferents

La primera vacuna autoritzada, en aquest cas per l’agència reguladora del Regne Unit, va ser la de Pfizer-BioNTech. Actualment, a l’estat espanyol ja se n’han autoritzat tres. Després de la Pfizer, es va autoritzar la de Moderna i, més recentment, la d’Astra Zeneca. L’eficàcia de la vacuna de Pfizer és del 95%, tal i com ho demostren els resultats de l’assaig clínic amb més de 43.000 voluntaris majors de 16 anys que es va publicar a la revista New England Journal of Medicine . Es va administrar en dues dosis en un interval d’entre 0 i 21 dies. El cert és que no s’esperava que s’assolís una eficàcia tan alta. Cal tenir en compte que la resposta de les persones grans a les vacunes de vegades és pitjor que la de les persones joves. Tot i que en els casos de Moderna i Pfizer, amb les dades que tenim, sembla que l’eficàcia és bastant sòlida, en els seus assajos el nombre de persones majors de 65 anys que s’han inclòs és petit. Així doncs, se n’hauran de reevaluar els resultats a mesura que es vagin administrant a gran escala.

L’altra qüestió que preocupa és el de la seguretat. Pel que fa als efectes secundaris locals, el més freqüent és el dolor (entre el 66 i el 83 per cent de les persones, depenent de la franja d’edat, el presenten). En canvi, eritemes o inflamacions són molt poc freqüents. Respecte als efectes secundaris a nivell general, en els assajos, es recullen la febre, que és poc freqüent, i, sobretot amb la segona dosi, l’astèmia, els dolors musculars i articulars, el mal de cap, els vòmits i la diarrea. Es tracta d’efectes lleus, que normalment apareixen al cap de 24 hores i desapareixen a les 48 – 72 hores següents. El que sí que estem observant a partir de les vacunacions que estem fent en residències i professionals és que en les persones que han passat la Covid la vacuna és més reactògena que en les que no l’han passat.

La vacuna de Moderna presenta resultats molt equiparables a la de Pfizer. En els assajos, s’hi han inclòs 30.000 persones majors de 18 anys i les dues dosis s’han aplicat en un interval d’entre 0 i 28 dies. L’eficàcia ha estat en general del 94,1 %, però en el grup de persones majors de 65 anys baixa al 86,4 %. Quant a les persones amb comorbilitats, gairebé no s’observen diferències en els resultats. Pel que fa als efectes secundaris, tant locals com sistèmics, també són molt similars als de la primera vacuna autoritzada.

La vacuna d’Astra Zeneca va ser aprovada per l’Agència Espanyola del Medicament el 29 de gener. L’assaig clínic s’ha fet amb 24.000 participants, tots majors de 18 anys, i ha demostrat una eficàcia que es troba al voltant del 60 %. S’administra en dues dosis en un interval de 0-28 dies. Des del punt de vista de la seguretat, les proves fetes en fase 3 demostren que tampoc provocaria problemes. Cal assenyalar que en aquest cas hi ha molt poques dades en persones majors de 65 anys, ja que la majoria de persones que s’han inclòs en els assajos són professionals sanitaris. Així, tot i que les agències reguladores l’han autoritzat sense cap límit d’edat, alguns governs han decidit no aplicar-la a persones de franges d’edat avançades fins que no hi hagi dades més consolidades.

Incidència del xoc anafilàctic

Ara que tant la vacuna de Pfizer com la de Moderna s’han administrat a milions de persones a tot el món, ja podem veure dades sòlides de la seguretat. El 25 de gener l’Agència Espanyola del Medicament va publicar el primer informe de farmacovigilància. Els resultats no són diferents al que mostraven els assajos clínics i no hi ha cap efecte advers que posi en dubte la seguretat de les vacunes. L’Agència Europea del Medicament també va publicar el 28 de gener una actualització sobre la seguretat de la vacuna de Pfizer que confirma que les dades recollides estan en línia amb el que mostraven els assajos clínics. Sí que assenyala que hi ha hagut casos de xoc anafilàctic. El CDC als Estats Units ho descriu amb una incidència d’11 casos per cada milió de persones vacunades, una xifra superior a la de la majoria de vacunes. A les fitxes tècniques de les vacunes ja s’adverteix, però, que estan contraindicades per a persones que siguin al·lèrgiques a un dels components de les vacunes.

Un altre dels aspectes que preocupa entorn al procés de vacunació, tal i com hem constatat les darreres setmanes, és el retard en el subministrament per part de les farmacèutiques. Això ha facilitat, a més, que es generessin missatges que no estan fonamentats en l’evidència científica sobre els terminis de temps entre les dues dosis. Hem de tenir clar que posar una segona dosi abans del que correspon pot provocar que no es generi la immunitat que s’espera. En canvi, no passa res per endarrerir-la si és en un termini prudent. La segona dosi reforça l’efecte d’immunitat de la primera. El que podria passar si es posposés molt la segona dosi és que minvés la durada de la immunitat. L’Organització Mundial de la Salut ha assenyalat un termini de fins a 42 dies per poder-la administrar.

L’actualització del programa de vacunacions del Departament de Salut de la Generalitat del 15 de gener, d’acord amb el que marca el Consell Interterritorial del Ministeri de Sanitat, ha establert 3 fases de vacunació en relació a la priorització de col·lectius. Dins de la primera, calia començar per les persones que viuen en residències i els professionals sanitaris. Ara que això ja s’ha completat, hem entrat en l’etapa en que s’han de vacunar els professionals sanitaris de primera línia dels centres sociosanitaris i, posteriorment, la resta de professionals d’aquests. Després es passarà a administrar a les persones amb grau de dependència 3 i que no estan institucionalitzades. Si les vacunes arriben en els terminis acordats, aquesta fase acabaria el març i es passaria a vacunar la resta de la població, començant pels majors de 80 anys.

Qui es pot vacunar

Els assajos posen de manifest que aquestes vacunes estan indicades per a persones amb malalties cròniques. Pel que fa a les immunodeprimides, malgrat que no han estat incloses en els assajos clínics, com que no són vacunes que facin servir el virus atenuat, no hi ha contraindicació. El que no sabem és si la resposta immune serà igual que en la resta de persones. Les persones amb antecedents de Covid també es poden vacunar. En els assajos s’hi han inclòs que n’havien tingut de forma assimptomàtica i no han tingut problemes. El que sí que podria passar, amb l’excepció de les persones molt vulnerables o de molt alt risc, es que es decideixi no vacunar-les fins que hagin passat 90 dies de la seva infecció, donat que es considera que ja tenen una immunitat natural. Sobre la controvèrsia amb les persones amb trastorns de coagulació, se’ls pot administrar aquest vacuna, com qualsevol altra, fent servir una agulla més fina i pressionant durant dos minuts en el lloc d’injecció.

Respecte al subministrament simultani amb altres vacunes, com que no existeixen dades sobre la interacció, caldria que hi hagués un interval de 14 dies. Com ja hem assenyalat, les fitxes tècniques de les diferents vacunes assenyalen que estan contraindicades per a les persones que hagin tingut una reacció d’hiperasensibilitat a una dosi anterior de la vacuna o a algun dels seus components. En el cas de persones que tinguin antecedents de reaccions al·lèrgiques greus per altres causes, se’ls haurà de fer una vigilància durant 30 minuts. Així mateix, les vacunes estaries contraindicades per a embarassades, perquè tot just s’estan començant assajos que les incloguin. En qualsevol cas, és una contraindicació relativa, sempre posant en la balança els riscos i els beneficis.

No obstant això, cal recordar que no ho sabem tot encara sobre aquestes vacunes i ens resten aspectes no resolts. A banda del fet que falten assajos clínics amb embarassades, infants i persones immunodeprimides, tampoc sabem quant durarà la protecció o si haurem de posar-nos dosis de record, ni si evita les formes assimptomàtics de la Covid i, per tant, que es pugui infectar malgrat la malaltia no es manifesti clínicament. A més, haurem de seguir monitoritzant els efectes secundaris greus. El que més ens preocupa, però, és l’escapament viral, perquè ja estem veient que la vacuna no ofereix la mateixa protecció davant les diferents variants del virus. Això implicaria que les vacunes s’haurien de reformular. El missatge tranquil·litzador, però, és que aquest procés d’adaptació previsiblement serà més breu.

Magda Campins

Epidemiòloga

Els Centres de Dia per a gent gran gestionats per Grup Mutuam s’apliquen la primera dosi de la vacuna contra la Covid-19

Centre de Dia vacuna Covid-19

Els Centres de Dia gestionats per Grup Mutuam, ja han rebut la primera dosi de la vacuna contra la Covid-19. S’ha fet esperar, però pocs dies després d’obrir la possibilitat a aquests tipus d’equipaments, els Centres de Dia Nova Lloreda, Enric Casanovas, Verdum, Espanya Industrial, Torre Romeu i Creu de Barberà, han pogut punxar-se la primera dosi d’aquesta vacuna tan desitjada. Han estat uns dies de celebració, on s’ha rebut als equips de vacunació amb molta alegria i aplaudiments. Els professionals dels centres, destaquen sobretot la bona coordinació amb els CAP, en aquesta gestió tan important. Aquest fet ha deixat patent, que la desconfiança que generava aquest remei ha quedat enrere. Ara, usuaris i professionals esperen amb il·lusió la seva segona dosi programada pels pròxims vint-i-un dies, per poder gaudir d’immunitat i tranquil·litat.