El Centre Mutuam la Creueta reprèn els tallers de cuina amb alegria

Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Un grup estable de 10 usuaris del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, a Sabadell, va gaudir molt del primer taller de cuina, ja passat l’estiu i el confinament, ara a Mitjans de setembre. Cada participant tenia el seu propis estris i materials base. Amb la distància de seguretat ben garantida, l’ús de la mascareta i la neteja freqüent de mans, van dividir-se en parelles (Companys/es d’habitació) compartint una taula ben gran per posar-se a treballar. Tots van estar molt contents de veure’s junts de nou i de fer una activitat conjunta. Tot els semblava nou. En el menjador de cada planta d’aquest centre assistencial, es va celebrar el taller  de forma simultània.

Al setembre, la Residència Vila-seca per a gent gran, ha reprès algunes activats amb molta cura

Residència Vila-seca

Aquesta mateixa setmana els professionals, juntament amb la direcció d’aquesta Residència geriàtrica ubicada a Vila-seca, Tarragona, han iniciat sortides a l’exterior amb familiars i en alguns casos amb professionals del centre. L’objectiu d’aquestes escapades a l’exterior, és el de recuperar la proximitat social i familiar que van perdre al llarg dels mesos àlgids de la crisi sanitària que ha provocat la COVID19 des de març. Malgrat que les visites de familiars es van activar fa setmanes seguint estrictament els protocols establerts per les autoritats sanitàries, amb aquesta activitat a l’exterior, residents i familiars han pogut gaudir del estar junts de nou, mentre passegen pel municipi de Vila-seca.

Des de juliol, el servei de Centre de Dia ubicat en aquesta residència geriàtrica, va encetar la seva activitat al 50%. En aquests moments, seguint estrictes mesures de higiene i prevenció de contagis, amb l’aplicació de noves recomanacions publicades el 14 de setembre, aquest servei de centre de dia es podrá oferir al 100%, ja que les instal.lacions permeten gaudir d’una distància de seguretat de 1,5 metres entre usuaris, i poden disposar de 2,5 m2 d’espai, per assistent. Tot i que aquest centre de dia està integrat a la Residència Vila-seca per a gent gran, hi ha una correcte sectorització de tots dos recursos, cadascun d’ells compta amb accessos ben diferenciats i professionals no compartits.

CD Residència Vila-seca
Els usuaris del Centre de Dia gaudint de les activitats de nou

Vanesa Díez: “La manca de proximitat física i personal entre el pacient i el familiar, fa que la situació sigui difícil de gestionar”

El Col.legi de Metges de Barcelona (COMB) en la seva Revista COMB, edició #158, va recollir les experiències de metges i metgesses fent front a la pandèmia de la COVID-19.

Una d’aquestes professionals entrevistades, és la Vanesa Díez, graduada en Medicina per la Universitat de Lleida fa un any, que treballa a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona, arrel de la Covid19.

Podeu accedir a tota la revista aquí. La plana 20 correspon a la secció de testimonis, per si voleu llegir-la.

Imma Mundet: “Espero que la covid-19 hagi estat un aprenentatge perquè es tingui més en compte l’àmbit residencial”

Imma Mundet

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) entrevista Imma Mundet, infermera de l’Equip d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam, sobre com ha viscut la pandèmia de la covid-19 des de l’atenció sociosanitària i els EAR. Podeu llegir l’entrevista original a la pàgina del COIB.

L’Imma Mundet és infermera especialista en geriatria i membre de la Vocalia d’Infermeria Geriàtrica del COIB. En la seva trajectòria de gairebé 20 anys com a infermera ha treballat sobretot en l’àmbit geriàtric, en sociosanitaris a Santander i a Catalunya, i també a l’àmbit hospitalari en unitats de cures intensives. Des de fa 8 anys, forma part dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam i de forma periòdica col·labora amb l’EUI Sant Pau impartint formació sobre ferides cròniques. Actualment també cursa un màster en ferides cròniques.

En què consisteix la teva feina?
Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) són dispositius sanitaris assistencials formats per metges i infermeres experts en geriatria que, coordinats amb els Equips d’Atenció Primària (EAP) i els professionals sanitaris de les residències, milloren l’atenció a la gent gran fràgil i en règim d’internament residencial. Estem distribuïts a Barcelona, el Baix Llobregat i al Vallès. Es van crear el 2009 per descongestionar l’atenció primària. Actualment estic ubicada al Baix Llobregat on donem assistència aproximadament a 4.263 llits, unes 68 residències. De manera programada, i a poder ser un mínim d’un cop a la setmana, visitem els centres residencials assignats al territori.

Els equips de metges i infermeres d’un EAR tenim funcions molt variables i heterogènies, perquè els pacients també ho són. Les nostres intervencions es basen en una atenció holística i individual des del moment en què ingressa a la residència geriàtrica fins que se’n va d’alta, que generalment és per èxitus.

Com ha modificat la covid-19 la teva feina?
Han sigut molts els estralls que la covid-19 ha tingut a la població que atenem, ha sigut sense cap dubte la més afectada. La situació ha estat dura per tothom però s’ha treballat de forma molt estreta i protocol·litzada amb les residències i actualment tant el sistema com el personal sanitari està més preparat.

Davant del caos que es va produir a l’inici, i per la Instrucció de CatSalut del 27 de març, l’atenció primària va assumir l’atenció d’alguns centres que teníem assignats i se’ns va descongestionar el volum de feina, que era immens i esgotador. Els EAR podem donar assistència a “peu de llit”, però ningú està preparat per afrontar tot el que ha passat. Nosaltres som l’atenció primària amb expertesa geriàtrica, que va a casa del pacient institucionalitzat i tenim limitacions igual que les residències. La instrucció del CatSalut ens va permetre a tots els equips implicats redimensionar els equips sanitaris per tal de donar sortida a la limitació de personal, de mitjans i l’augment de la demanda, que era evident. Un pacient crònic complex comporta moltes coses: atenció sanitària, temps i recursos. I fins ara crec que no han sigut conscients d’allò que realment fem.

Com heu viscut el fet que l’atenció residencial hagi estat la més castigada per la malaltia?
La covid-19 ha tret el millor i pitjor de nosaltres. A tots ens ha agafat molt desprevinguts i hem tingut molta incertesa perquè no sabíem com s’havia de tractar aquesta malaltia, els protocols canviaven constantment. Ens creava molt de dubte perquè veies un pacient que mostrava uns símptomes, li prenies les constants i te’n mostrava uns altres i en 24 hores es moria. Hem patit molt la demanda d’ajuda de les residències, la desesperació familiar i la claudicació dels companys; ha sigut molt trist. Tots acabàvem la jornada amb una sensació d’impotència i de fer un abordatge que en situació normal, hauria estat diferent. Hem hagut d’apagar molts focs. Tot i que hem tingut molt de suport per part dels nostres caps més directes Rosa Planesas, Montse Espier i Bel Puig, la covid-19 ha sigut molt dura per tothom i ens hem trobat molt dèbils. No només en l’àmbit residencial, sinó en tots els àmbits d’atenció assistencial: centres sociosanitaris, hospitals, atenció primària…

Tot i que no hem tingut prou eines, hi hem posat molt d’esforç i ganes d’afrontar-ho. Entre els companys ens hem organitzat de la millor manera possible; sempre hi ha hagut gent treballant telemàticament i presencialment i han sortit equips de reforç de sota les pedres i sense cap queixa. Era evident que havíem de ser-hi i això ens ha fet molt més forts en l’àmbit laboral i de relacions interprofessionals.

Què és el que reivindiques des dels EAR?
Des del meu punt de vista, el model residencial no s’adequa a la realitat. Sempre s’ha tractat la residència com una continuïtat del domicili i això no és cert. Els usuaris són malalts crònics, amb multimorbiditat, tenen noves necessitats assistencials i cada vegada són més grans. Als centres residencials hi ha moltes mancances de recursos, de ràtios, de remuneració econòmica, de coneixements… Un professional pot estar molt format però quan ha d’atendre 60 usuaris i hi ha 6 TCAI, la situació és inviable. Però aquesta situació ja és coneguda pels responsables des de fa temps i ara ha explotat. Les residències han de ser gestionades amb nous criteris assistencials, perquè les necessitats han canviat i cal més implicació del Departament de Salut. Tant de bo entrevistes com aquestes facin que alguna cosa canviï de veritat.

Quins aprenentatges o reptes de futur per la covid-19 destacaries?
Com a repte de futur, ara diria que cal tenir clar com funciona aquesta malaltia perquè encara desconeixem com es desenvolupa i crec que ha de ser molt important fer testos massius. Les residències han de disposar d’espais per poder ubicar com cal els seus usuaris. Encara n’hi ha amb habitacions triples! També penso que l’atenció primària hauria de tractar algun tema abans, quan el pacient és adult i no ancià, com són els documents de voluntats anticipades. Nosaltres veiem el final de vida cada dia i ens trobem a persones amb deteriorament cognitiu que la seva sort dependrà del professional que l’està atenent en aquell moment. La mort és l’últim que fem en vida i això encara és un gran tabú.

Des del punt de vista personal també he trobat moments d’introspecció i de poder pensar en la vida. Jo he estat tot el confinament sola, no m’he pogut relacionar amb ningú per por de contagiar. El fet d’arribar a veure com d’un dia per l’altre es morien 20 usuaris m’ha fet créixer com a infermera i establir molts vincles amb els meus companys, els pacients i les famílies. He trucat a molts fills amb el telèfon dels seus pares per explicar-los què passava, i he fet posar al telèfon al pacient perquè es poguessin sentir, alguns d’ells, per últim cop. Tots hem plorat en algun moment.

És molt important que l’engranatge salut, residència, familiar i usuari vagi unit. I que els polítics facin política amb seny fent cas de les recomanacions dels epidemiòlegs, que per això s’han format i tenim molts bons professionals. Amb la sanitat no s’hi juga, perquè quan passen coses com aquesta, hem de córrer tots quedant-se molta gent pel camí. M’agradaria molt lluitar perquè l’ambient residencial es tingués molt més en compte, s’enfortissin sanitàriament i hi hagués una major integritat social i per l’estil de vida que portem. També demanaria que la gent fos més conscient de tot el que està passant. Que tingués un comportament responsable i solidari i que seguís les mesures de seguretat que s’estan indicant. Sembla que com que majoritàriament ha afectat la gent gran, els més joves ho veuen llunyà. Espero que tothom faci una reflexió i la societat n’aprengui a nivell individual i col·lectiu, i que si no hi ha un canvi, no cal que aplaudeixin a les 20 h.

El COMB recull la vivència de la metge Vanessa Díaz

Revista COMB

El darrer número de la revista de Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha recollit les vivències de diferents professionals fent front a la pandèmia. Entre aquests, hi ha el de la jove metge Vanessa Díaz, incorporada a l’equip de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell just durant la crisi sanitària de la COVID 19.

Entrevista Vanessa Díaz

Laura Puerta: “Malgrat els nervis i la por al contagi, sempre hem estat conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim”

Laura Puerta Grup Mutuam

Laura Puerta va arribar al Grup Mutuam el 2007 i des de llavors ha estat farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. En aquests 13 anys ha estat testimoni d’una important evolució d’aquest servei que funciona, alhora, com a Servei de Farmàcia per als diferents centres i recursos del Grup Mutuam.

• Quin ha estat el paper del Servei de Farmàcia durant la pandèmia?

A diferència d’altres companys, nosaltres no hem estat en primera línia i les principals dificultats amb què ens hem trobat han estat els problemes logístics. Hi ha hagut un gran manca de medicació i material sanitari i el gran repte cada dia per a mi ha estat el d’aconseguir-ne per tal de donar resposta a les necessitats de totes les persones usuàries, tant de Mutuam Güell com de tots els centres que en depenen, com els Equips d’Atenció Residencial o els PADES.

• En tractar-se d’un virus nou, suposo que al principi tampoc sabíeu quins eren els tractaments que podien funcionar.

Exacte. Al principi anàvem molt perduts i els protocols canviaven constantment. La primera setmana ens deien que el tractament d’elecció era la hidroxicloroquina. Del laboratori ens van dir que no ens en servirien i vam haver d’aconseguir-ne mitjançant la secció de subministrament de medicaments estrangers de l’Agència Espanyola de Medicaments. Cada setmana els enviàvem la xifra de pacients positius que teníem i ells ens enviaven un petit estoc. Quan això ho vam tenir resolt, es va començar a recomanar l’associació amb un antibiòtic, l’Azitromicina. Tampoc no n’hi havia suficient. Tots els serveis de farmàcia estaven en la mateixa situació i vam haver de tirar molt de contactes per poder-ne aconseguir. Després de dues o tres setmanes, es va constatar que cap dels dos medicaments funcionaven i tot aquell esforç no havia servit per res. Al cap de poc, va venir el problema amb la medicació pal·liativa, que va ser molt dur, perquè la sedació que es fa servir per als últims dies de vida dels pacients escassejava. La necessitat d’aquest tipus de tractament va augmentar molt i no podíem cobrir les demandes que ens feien des dels PADES i els EAR. Hi havia tant desproveïment que, entre els tractament de sedació que recomanava el CatSalut, havíem d’anar fins als de la quarta línia.

• Quina coordinació hi ha hagut amb el CatSalut?

Hi ha hagut un contacte continuat i hem sentit que teníem suport perquè la comunicació ha estat fluïda. Ells ens enviaven protocols de tractament i ens marcaven les pautes. Amb els materials de protecció, també ens va proveir el CatSalut, però no va ser fins a la tercera setmana que no vam rebre un petit estoc. Quan vam tenir més quantitat, ho vam portar a l’antiga farmàcia del centre, on disposàvem de més espai, i des d’allà ho vam gestionar tot cap als diferents centres i serveis de l’entitat.

• Al Servei, hi heu treballat presencialment o ho heu combinat amb teletreball?

Som un servei molt petit, integrat per cinc persones. Fer teletreball era impossible, sobretot per als tècnics. Servei Farmacia Grup MutuamMalgrat la pandèmia, el centre havia de continuar funcionant com sempre i ells havien de preparar les medicacions, fer comandes, gestionant estocs… Jo podria haver fet teletreball, però creia que el meu lloc era al sociosanitari, donant suport als companys i intentant resoldre tots els dubtes que sorgissin. Així que al final no va marxar ningú a casa.

• Quines mesures vau prendre, doncs, per protegir-vos?

Ja que nosaltres no estàvem en primera línia, però sí que estàvem en contacte amb professionals sanitaris, vam decidir tancar-nos una mica. En ser un servei petit, si algú de nosaltres es posava malalt no ens podíem permetre que la resta de l’equip marxés a casa i la farmàcia es quedés penjada. Llavors vam centralitzar totes les sortides del nostre servei en una sola persona, era l’única que tenia contacte amb l’exterior.

• Com has viscut las situació a nivell personal?

Al principi amb molts nervis, perquè ens estàvem enfrontant a una cosa desconeguda, a una pandèmia. També amb por al contagi, malgrat que ens haguem protegit molt. Alhora, sempre conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim. Personalment, tenia por sobretot a contagiar la meva família i, quan arribava a casa, fins que no havia acabat tot el procés de desinfecció no abraçava les meves filles. Recordo un dia dur en què necessitava el contacte i va ser la meva filla de 3 anys la que em va dir ‘mama, que no pots, que encara no t’has rentat les mans’.

• Què has fet per gestionar les emocions aquests dies?

Res en concret. Tot i que teníem a la nostra disposició a les psicòlogues dels EAPS, de moment no he fet servir aquest suport extern. La veritat és que, com que som un equip petit, ens hem donat molt de suport entre companys. Hi ha hagut moments de molts nervis i de plors, i també de riures, i crec que, en compartir-los, hem sortit reforçats com a grup. De fet, una de les companyes va tenir el seu marit ingressat a l’UCI per Covid i ho hem viscut molt de prop; el seu neguit era el de tots. Personalment, jo cada dia em trucava amb la farmacèutica de Mutuam Girona i ens hem donat molt de suport. Aquells moments de conversa ens servia una mica per fer teràpia. És una situació molt difícil, però treus forces d’on sigui, perquè tens una responsabilitat.

• De què et sents més orgullosa?

D’haver aconseguit fer la meva feina malgrat les circumstàncies i no haver deixat cap dia un pacient sense la seva medicació. He complert amb el meu objectiu com a farmacèutica.

• I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Espero que sí. Espero que dels errors que hem comès en la primera onada de la pandèmia haguem après alguna cosa que ens serveixi en cas d’una segona onada.

• Com esteu afrontant els rebrots?

Estem fent estoc en previsió del que pugui passar, sobretot de material de protecció i medicació pal·liativa.

• Creus que viure aqueta crisi t’ha canviat d’alguna manera?

Crec que sí. Em sento més conscient de la nostra vulnerabilitat. M’ha servit també per valorar més les coses que tinc, per gaudir d’aquells petits moments com la conversa amb un amic, una abraçada a un familiar… Es tracta de valorar el que tens ara, perquè potser demà ja no ho tindràs. De vegades, ens preocupem per coses que no tenen importància.

Leticia Ortigosa: “El més difícil no ha estat la part sanitària, sinó aprendre a treballar d’una manera diferent i orientar els professionals sense saber-ne molt tu tampoc”

Letcia Ortigosa EAR

Metge dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Baix Llobregat del Grup MUTUAM des de fa quatre anys, durant la crisi de la COVID Leticia Ortigosa ha assumit, juntament amb la Dra. Julia Falgueras, la funció de referent del territori portant a terme tasques relacionades amb l’organització d’aquests dispositius, sense deixar la tasca assistencial. Aquesta posició li ha proporcionat una visió global de com s’han organitzat les residències, de les mancances que s’han produït i del compromís dels professionals a tots els nivells.

Quin paper heu tingut els EAR durant la crisi de la COVID-19?

Els EAR funcionen habitualment de forma diferent en cada territori, encara que la cartera de serveis que oferim sigui la mateixa. Al Baix Llobregat, sempre treballem de forma coordinada amb cadascun dels centres de salut que tenen assignats la vuitantena de residències a qui atenem. El que hem viscut aquests darrers mesos no té res a veure amb la nostra feina habitual. Hem fet una funció molt essencial d’atenció en els centres residencials, uns dels grans afectats per la pandèmia. Si bé la nostra tasca habitual té un caràcter eminentment preventiu, aquesta va quedar aparcada per tal de cobrir totes les necessitats mèdiques que sorgien. Bàsicament, eren urgències relacionades amb les infeccions de coronavirus. Trucàvem cada dia als centres més afectats, visitàvem els pacients malalts, ajudàvem a sectoritzar les residències, organitzàvem la prescripció d´oxigenoteràpia i, fèiem, si s’esqueia, l’acompanyament i l’atenció al final de vida.

Com vau viure les primeres setmanes de la pandèmia?

Al principi va ser molt dur. Vam passar de fer una mitjana de 20 urgències diàries a fer-ne unes 150, i de ser un equip de guàrdia a ser-ne cinc. Hi va haver una instrucció del CatSalut per la qual les residències passaven a ser ateses pels professionals dels equips d’Atenció Primària. Els professionals de l’EAR vam acordar amb l’AP que ens complementaríem amb ells. Això va permetre que, de les 80 residències, de dilluns a divendres, nosaltres ens quedéssim atenent-ne 34, i els caps de setmana cobríssim les urgències en totes.

Com s’han organitzat i com ha estat el dia a dia dels centres durant la pandèmia?

A finals de febrer, en les reunions mensuals que fem als hospitals per al seguiment de l’evolució de la grip ja vam començar a parlar dels primers casos de coronavirus i els protocols que arribaven. Recordo haver comentat amb el responsable territorial del CatSalut que s´havia de contemplar al pacient institucionalitzat per que la situació podia arribar a ser molt greu. En aquell moment, les residències depenien encara del Departament de Treball, Atenció Social i Famílies i no de Salut, al que no estaven integrades, i tot estava una mica dividit. Quan vam entrar a la fase de mitigació de la pandèmia, vam deixar de disposar de proves i els primers protocols es basaven en la identificació per símptomes. Tots els dies havíem d’aïllar un munt d’usuaris només per una sospita. Tampoc no disposàvem de suficient material de protecció. Començàvem la jornada de guàrdia amb quatre EPI i estaven racionats. Quan sortíem de visitar un centre els deixàvem allà, perquè els seus professionals no disposaven de res. El pitjor moment va ser a finals de març i principis d’abril, perquè l’índex de mortalitat a les residències més afectades va ser molt alt. Veies un dia a un pacient bé i al dia següent estava de-saturat. Els hospitals i les UCI estaven col•lapsats, i al final es va aplicar una priorització a nivell global. Vam haver de trucar a les famílies per dir-los que el seu familiar, al que feia setmanes que no veien, estava molt malament i que l’únic que podíem fer per ell era acompanyar-lo a ben morir.

Com t’ha afectat això?

Recordo nits en què quan estava al llit i tancava els ulls em venien al cap els pacients pels quals hagués volgut fer més per i no vaig poder. A partir de la segona setmana d’abril, amb l’entrada de del Departament de Salut en la gestió de les residències, tot va canviar molt. Van començar a fer-se molts protocols, es va sectoritzar molt per perfil de pacient i de residència. En les residències en què hi hagut el gruix d’infeccions en les darreres fases la mortalitat no ha estat tan alta i no he tingut més la sensació de no poder derivar.

Com has gestionat les emocions?

Va ser molt dur, però suposo que com per a tothom. Crec que en el mateix moment l’adrenalina et fa tirar endavant i no mirar gaire als costats ni al darrera; només penses en resoldre els problemes. És ara que em sento molt fràgil. Quan sento que hi ha rebrots m’ofega el pensar que podem tornar a viure una situació així. Probablement ho sabré gestionar, però portem una càrrega emocional gran, encara no hem pogut descansar. El cansament emocional t’afecta a la teva vida personal. M’adono que no reacciona amb la meva filla com ho feia abans i això em fa pensar que alguna cosa no l’estic gestionant bé. Em dol no saber tancar la porta i deixar els problemes a la feina, en comptes d’arrossegar-los a casa.

Has tingut por de contagiar-te o de contagiar la teva família?

De contagiar la meva família, sí, sobretot al principi. Quan teníem tan pocs equips de protecció, només ens els posàvem quan estàvem gairebé segurs que un resident tenia coronavirus. Tampoc no sabíem com fer-los servir perquè no ens n’havíem posat mai i jo buscava tutories a Youtube. Al principi tenia molt sentiment de culpa per si infectava la meva parella i la meva filla i també els pares o els sogres, que han hagut de tenir cura d’ella perquè havíem de treballar. Abans d’entrar a casa, seguia tot un ritual de mesures higièniques i no deixava que la meva filla se m’acostés fins que no m’havia tret la roba i dutxat. Recordo amb molta pena un vespre que em volia abraçar quan vaig arribar i no la vaig deixar. Quan vam tenir més equips i vam acostumar-nos a ells, aquesta por es va diluir una mica. Ara penso que a la feina és on més protegida estic, que potser m’exposo més quan vaig al supermercat.

Com han estat les relacions amb els professionals de les residències?

Bones. En general els EAR sempre hem estat ben rebuts, perquè som un equip de suport i fem les guàrdies. En les residències petites, on no tenen una estructura sanitària, nosaltres ho fem tot. En aquesta situació, crec que els vincles s’han enfortit encara més. El contacte era diari, tant amb els pacients com amb els professionals, que s’agafaven a nosaltres per a tots els dubtes que tenien. El més difícil no ha estat la part sanitària, sinó aprendre a treballar d’una manera diferent i orientar-los sense saber-ne molt tu tampoc. A mi les auxiliars m’han sorprès d’una manera increïble. Les he vist com s’arromangaven per atendre persones descompensades i aprendre a fer servir els compressors i bombes d’oxigen i, en alguns centres, fins i tot s’han confinat amb els usuaris. Ho han donat tot i amb molta professionalitat. Les relacions han estat, doncs, molt positives amb elles, però també amb les Direccions, amb qui normalment no tenim pràcticament vincle. Molts cops no són sanitaris i els costa entendre algunes mesures, però hi ha hagut molta pro activitat i molt respecte a totes les orientacions, que han entès com un ajut encara que els suposés haver de triplicar el seu treball.

De què et sents més orgullosa de la situació viscuda?

No sé si em sento orgullosa d’alguna cosa (riu). Al principi de tot, vaig tenir un punt de reconnexió amb la vocació. Parlant amb algun company els deia que el que treia de bo de tot allò és que m’adonava que realment m’agrada ser metge i m’agrada ajudar. Això que tant et faci haver de treballar un munt d’hores perquè ho has de fer et connecta amb aquella emoció que tenies amb 18 anys quan vas escollir la carrera. D’altra banda, sempre m’he considerat una persona amb molta capacitat de gestió i d’estirar el temps i en aquesta situació ho he pogut comprovar. En el moment que vaig convertir-me en referent de territori, vaig haver de sumar tasques organitzatives a la tasca assistencial i haver de prendre decisions per a les quals no sabia si estava preparada, i me’n vaig sortir. M’enorgulleixo d’haver pogut adaptar-me als moltíssim canvis que se’ns han demanat en unes setmanes.

N’hem extret alguna lliçó de la crisi sanitària, com a societat i a nivell sanitari?

Voldria dir-te que sí, però els fets parlen per sí sols aquestes darreres setmanes. Crec que se’ns oblida molt ràpid com ho hem passat de malament. Fem com una negació. Jo mateixa miro enrere i penso en el confinament i em sembla irreal, ho veig molt llunyà. A nivell sanitari sí que penso que hem après molt. Tenim molts protocols i amb els rebrots que estan sorgint actuem molt ràpid i disposem de més material. Si en el pitjor dels casos tornem a l’estat d’alarma, tenim moltes lliçons apreses i molta feina feta.

Nieves Legua: “Et sents com si vingués una onada i tu haguessis d’estar intentant no ofegar-te i alhora pensar, organitzar i donar suport”

Nieves Legua Grup Mutuam

Nieves Legua va començar al Grup Mutuam l’any 1993 com a infermera de residència. El 2004 s’incorpora com a infermera dels equips PADES i el 2012 esdevé la primera infermera que assumeix la coordinació d’un d’aquests equips. El 2018, li van oferir participar en el projecte ARES-AP, liderat per la Direcció de Cures de l’ICS, com a infermera clínica referent de Mutuam. El febrer de 2019 va assumir la Direcció tècnica d’Infermeria de l’entitat, posició on ha viscut el terrabastall generat per la COVID-19 en el sector.

• Quin paper has tingut durant la crisi sanitària del coronavirus?
A finals de febrer, el director del Grup Mutuam, el doctor Francesc Brosa, va indicar al director de l’Àrea Sanitaria, el doctor Josep Ballester, la creació d’un grup de treball intern, el Comitè de Coordinació COVID19, que tenia per objectiu coordinar la crisis que es pugues generar pel SARS-Cov2. La Direcció d’infermeria, sota les indicacions del doctor Ballester, va ser la designada com a referent del grup per transmetre als centres i serveis tota la informació oficial que sortia publicada, les mesures a aplicar, les indicacions a seguir i les decisions que s’anaven prenent segons evolucionava la situació, tant important, sobretot a l’inici, amb la tota la confusió que hi havia. Quan la pandèmia avança, aquesta comissió passa a convertir-se en Comitè de Crisi i és directament liderat per la Direcció General i conformat pel Comitè de Direcció de l’entitat.

• Des d’Infermeria del Grup Mutuam, quines tasques heu hagut de fer?

Sempre com a part del Comitè de Coordinació COVID 19, vaig aplicar el que és la meva funció principal com a Direcció tècnica d’Infermeria, la de treballar per garantir una prestació de cures de qualitat als centres i serveis de Grup Mutuam, vetllant per la seguretat de les persones que atenem i dels nostres professionals. Això s’aconsegueix a través de protocols i procediments ben definits i garantint que els nostres professionals tinguin una formació adequada per tal que puguin conèixer què han de fer i com fer-ho. Això sobre paper està molt bé, però la realitat en una situació de crisi com la viscuda és molt més complexa.
La tasca en la qual he invertit més temps és la gestió de compra, subministrament, distribució i bon ús del material i elements de protecció (EPI) de tota l’entitat. Era també molt important mantenir-nos actualitzats en relació als protocols i guies d’actuació publicades pel Departament de Salut, fer la difusió pertinent i, sobretot, conèixer el contingut perquè les direccions de centre necessitaven indicacions el mes clares possibles tenint en compte el que estaven vivint en els centres. He interactuat amb pràcticament tots els departaments de l’entitat, col•laborant allà on em necessitaven, sobretot amb al departament de prevenció de riscos, recursos humans o compres i subministrament. També he tingut l’oportunitat d’apropar-me a la pràctica assistencial durant les setmanes que vaig col•laborar donant suport com a infermera supervisora en els hotels Salut. I, per últim, però per a mi molt important, he estat disponible en qualsevol moment per als directors de centres i serveis o professionals que, en un moment donat, em trucaven i em demanaven ajuda o consultaven dubtes i buscàvem solucions plegats o simplement necessitaven parlar i dir com se sentien.

• Què ha estat el més difícil?

Et podria anomenar molts aspectes molt complicats, però un que he gestionat jo directament ha estat, sens dubte, la gestió del material, per la complexitat del moment que estàvem vivint.
La Direcció de l’entitat, molt encertadament, va decidir que se centralitzés per tal de garantir que tots els centres tinguessin un estoc i era necessari organitzar tot el circuit. Grup Mutuam és molt gran, amb dispersió territorial, amb molta variabilitat de centres i serveis, i ens havíem d’assegurar que des del primer professional fins a l’últim tinguessin els EPI que necessitaven i que sabessin com s’havien d’utilitzar. Sobretot en les primeres setmanes ens vam trobar amb grans dificultats per aconseguir material, per una banda, i per assegurar que complia les garanties de seguretat segons normativa, per l’altra.
Poc a poc hem aconseguit proveïdors estables, la situació ha anat millorant, gràcies al treball i col•laboració de tots, des de la Direcció General, al Comitè de Direcció del Grup, com al departament de compres i subministrament, prevenció de riscos o, jo mateixa, des de la Direcció d’Infermeria. Ara, puc dir que disposem d’estoc per si hi hagués un rebrot.

• Quin paper va jugar el CatSalut en la qüestió del material?

Inicialment, nomes per als centres SISCAT que depenen de Catsalut, va organitzar el subministrament de material a traves d’una plataforma de distribució. Posteriorment, quan les residències passen a dependre del Departament de Salut, es crea una plataforma similar per a elles des d’on distribueixen el material. Tot i així, el material que es distribueix des del Departament de Salut es insuficient i l’entitat compra a proveïdors tot el que falta per cobrir les necessitats de tot el Grup.

• Com t’has sentit gestionant tot això?

Al febrer, nosaltres ja vam veure que la cosa no pintava gens bé. Ens vam posar en marxa però no sabíem la magnitud del que venia. Al principi la meva sensació va ser com si vingués una onada i tu haguessis d’estar intentant no ofegar-te i alhora pensar, organitzar, donar suport, aconseguir material i que tothom fes el que s’havia de fer. Així van ser les primeres setmanes i em vaig sentir desbordada.
Quan ja ho vam tenir organitzat i els centres estaven mes tranquils perquè s’havien acostumat a la dinàmica, va ser quan es va anunciar la desescalada. Un altre cop va ser tornar a començar i va tornar la sensació de desbordament.

Com ha funcionat la relació amb els companys?

Segurament gràcies als meus anys al PADES, soc una ferma defensora del treball en equip, i els professionals que ens vam quedar a Serveis Centrals de manera presencial en vam formar un de ben cohesionat. De mica en mica i de forma natural, cadascú va agafar el lideratge d’un àmbit, però a la vegada ens donàvem suport els uns als altres. Vull aprofitar per anomenar alguns companys que han treballat a prop meu i han desenvolupat una molt bona feina. Una és l’Abril Rovelo, del Departament de Màrqueting, que es va oferir per ajudar. Va venir a treballar amb mi en la gestió del material sense tenir ni idea d’aquest tema i es va posar a preparar comandes, organitzar valises. Una altra persona amb qui també he treballat molt bé i que fa una feina molt important en la recerca de proveïdors i en assegurar la qualitat del que comprem és el Josep Porras, del Departament de Patrimoni i compres. I haig d’anomenar també el Toni Pinyol, el nostre transportista, al qual teníem disponible de dilluns a diumenge per portar els materials allà on fossin necessaris.

• I amb les direccions dels centres, com ha estat la relació?

Com que portava relativament poc temps en la Direcció d’Infermeria, crec que aquesta crisi ha servit perquè aquelles persones que no em coneixien i no sabien com treballo, em coneguessin millor. Soc infermera i la meva vocació és cuidar; el meu pensament va ser ‘ja que no puc estar a primera línia per cuidar de les persones que atenem, puc cuidar dels directors i els professionals dels centres’. El meu objectiu era que els directors o qualsevol professional que em truqués no se sentissin sols, estar sempre disponible per a quan em necessitessin, tant per donar indicacions, per resoldre dubtes, per buscar solucions especifiques d’un centre o per fer suport emocional si era necessari.

• Tu has rebut suport emocional?

L’empresa sí que ens ha ofert suport psicològic. Jo en el moment que es feia vaig decidir no fer-lo, perquè em sentia tan esgotada físicament i mentalment que tenia la sensació que si començava a pensar i remoure potser em desbordava i no podia tirar endavant i encara necessitava aguantar unes setmanes més fins a les vacances. Crec que durant el període de crisis més forta el que sí que ens ha ajudat ha estat el fet de compartir entre companys i la cohesió d’equip. No et senties sola enfront la situació i això és molt important.

• I no et sents esgotada després de tanta intensitat?

Si, m’he sentit i em sento completament esgotada, no tant físicament com psicològicament, amb la sensació de no donar més de si. Han estat mesos de treballar amb molta pressió i amb molta responsabilitat. De dilluns a diumenge sense horaris, tota la meva atenció estava posada en aquesta crisi i en Grup Mutuam. La meva família i la meva vida personal va passar a estar en un segon pla. Era el que s’havia de fer i ho hem fet. Ara acabo de començar vacances i sé que no podré desconnectar del tot amb la situació que vivim. Ara bé, el fet de poder dedicar-me i cuidar de la meva família, que és qui m’ha cuidat a mi aquestes mesos, estic segura que em farà recuperar forces.

• Creus que la situació viscuda ha ajudat a posar en valor els professionals de la Infermeria?

Estic segura que sí. La importància de la professió infermera dintre dels equips esta comprovadíssima. Vull assenyalar, però, que tot i que el nostre paper és fonamental, també és cert que som part d’un equip en el qual tots són importants. Està molt de moda la reivindicació del paper de la Infermeria, i és molt important que aprofitem aquest moment, per visibilitzar-nos, però penso que aquest és moment de parlar d’equip i no tant de rols individuals.

• Quines lliçons hem d’extreure d’aquesta crisi, com a sistema sanitari i a nivell de societat?

A nivell del sistema sanitari, espero que serveixi per una millora substancial del sector sociosanitari i residencial, que ja fa temps que és necessari. Ara, simplement, s’ha visibilitzat una situació que els que estem en el sector ja coneixíem i que lluitem per millorar des de fa temps. A nivell de societat, em preocupa la manca de conscienciació. Aquesta és una situació amb la qual hem de conviure i és molt important mantenir les mesures de protecció i prevenció. Això suposa moltes vegades haver de renunciar a maneres de viure i conviure que teníem fins ara, i aquesta societat no està acostumada a la renúncia, hem de ser solidaris per evitar contagis comunitaris.

• T’ha canviat d’alguna manera el que hem viscut?

A nivell personal, crec que no. Els meus puntals a la vida són la meva família i les meves creences i sempre que m’ha passat alguna cosa és on m’he subjectat per tirar endavant. A nivell professional, m’ha servit per veure que tenia debilitats, però també per conèixer les meves fortaleses. M’ha ajudat a ampliar coneixement per sentir-me molt més segura en aquesta aventura que es la Direcció d’Infermeria.

Mutuam a Casa: L’ajuda domiciliària, insubstituïble en temps de pandèmia

Mutuam a casa

La pandèmia provocada per l’aparició de la COVID-19 ha posat a prova la robustesa de tots els serveis sanitaris i assistencials. D’una banda, són moltes les famílies que s’han vist afectades per la malaltia i s’han trobat amb unes necessitats de suport que abans no tenien. De l’altra, les mesures per reduir la propagació del virus aplicades per les administracions van portar al tancament dels centres de dia, deixant un gran nombre de persones vulnerables depenent de l’atenció a domicili.
Així, la COVID-19 ha portat noves situacions que ha calgut gestionar amb diferents eines, com Mutuam a Casa, el servei d’ajuda domiciliària del Grup Mutuam, que durant la pandèmia s’ha fet més necessari que mai.

“Va ser un gran alleujament descobrir que hi havia aquest servei, perquè de sobte ens vam trobar amb dues persones que necessitaven atenció i no arribàvem a tot”, explica la Lucía. La seva mare, que es diu com ella, era usuària del centre de dia de la Residència Molí-Favència, que gestiona Mutuam, des de feia gairebé dos anys. Hi havia arribat gràcies al seu neuròleg, que li havia recomanat pels problemes de memòria que pateix. De la nit al dia, el centre va haver de tancar i la Lucía es va trobar a càrrec de la seva mare, amb una malaltia degenerativa, i del seu pare que, a punt de fer 87 anys, es troba en bon estat de salut, però necessita les atencions pròpies de la seva edat. Va ser la treballadora social del centre qui es va posar en contacte amb la Lucía per informa-la del servei d’ajuda domiciliària. “Van tancar un dijous i dilluns ens van trucar per oferir-nos aquesta assistència, que era just el que necessitàvem. La mare requereix unes cures i atenció les 24 hores i ens dona molta tranquil·litat poder comptar amb el suport diari de dues persones qualificades”.

La Teresa va decidir buscar ajuda per la seva mare, la Concepció, en ple pic de la pandèmia, quan les dues cuidadores que l’atenien a casa es van posar malaltes i van donar positiu per COVID-19. La Concepció, que té 90 anys i en fa 9 que viu amb l’Alzheimer, amb un grau de dependència alta, també emmalalteix. En aquell moment sospiten que es podria tractar del nou coronavirus, però amb la sanitat col·lapsada no tenen manera de comprovar-ho —més endavant, li van poder fer la prova, que va donar negatiu— i davant la impossibilitat de contactar amb el CAP, la Teresa decideix recórrer al PADES, el Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport. “Qui gestiona el PADES del meu barri és precisament Mutuam i m’informen que existeix un servei d’ajuda en la pròpia llar. Em van enviar el pressupost, el vaig acceptar i al cap d’un dia ja tenia algú que em venia a ajudar”.

Rapidesa i seguretat, el més importat per a les famílies
Una ràpida capacitat de resposta és vital en situacions com les que s’han viscut durant aquesta pandèmia, i això també és el que destaca l’Alberto, que va requerir el servei Mutuam a Casa quan el seu pare va ser ingressat a causa de la COVID-19. Ell i els seus tres germans es van organitzar de seguida per tal que no passés sol ni un instant, però en veure que la situació
es podia allargar van decidir buscar ajuda externa, sobretot per acompanyar-lo a les nits. La clínica on es trobava ingressat els va posar en contacte amb Mutuam després d’haver rebutjat una altra entitat perquè no disposava dels EPI necessaris. Aquella mateixa nit ja tenien algú.

En el cas del pare de l’Alberto, el fet que estigués acompanyat les 24 hores del dia era de màxima importància, ja que portava respiració assistida i si passava qualsevol cosa calia actuar amb rapidesa. A més, havia tingut problemes d’epilèpsia i tenien por que pogués patir una altra crisi. “Ell estava més tranquil i nosaltres també, que tingués algú ens donava seguretat”, relata.

El pare de l’Albert ha pogut superar la malaltia i ja es troba a casa, on es va recuperant a poc a poc. El procés ha estat llarg i dur i comptar amb l’ajuda de Mutuam a Casa va permetre que la família pogués tenir moments de descans, tant físic com mental. La Teresa també valora l’experiència de manera molt positiva i destaca que la professional que l’assistia va ser molt
curosa i afectuosa amb la seva mare, que ja es troba millor. Igual que l’Alberto, la Teresa valora per sobre de tot la rapidesa amb què va ser atesa i la tranquil·litat de poder disposar d’una professional qualificada equipada amb la protecció necessària. “En una situació excepcional i molt complicada per a mi, va ser de gran ajuda”, conclou.

Si vols preguntar i conèixer de primera mà sense compromís, els serveis que et pot oferir Mutuam a Casa, truca al 93 380 09 50tamara.koyik@mutuam.com

Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.