Abordatge de la complexitat en les residències per a gent gran

Anna Valera a 3a Jornada EAR

Anna Valera, infermera i directora tècnica de la Residència Les Orquídies, va impartir en el marc de la 3a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial una ponència sobre “L’abordatge de la complexitat des de les residències geriàtriques”. Durant la seva intervenció en aquest acte organitzat per Grup Mutuam, la ponent va assenyalar com la tipologia de centre, el seu model de gestió i el grau de complexitat de les persones que hi viuen condiciona molt el tipus d’intervenció d’aquests dispositius sanitaris.

Les residències han viscut en els darrers anys, en part a conseqüència de l’exigència de la pròpia Administració, un procés de professionalització. Els canvis, però, no només han vingut per aquesta banda, sinó que també n’hi ha hagut a nivell social. Així, fa uns anys, existia la percepció que qui anava a una residència era perquè o bé no tenia ningú que en tingués cura, o bé estava molt malament o tenia problemes de salut mental. Ara, en canvi, es considera que és des de l’estima que es decideix ingressar algú perquè es considera que no se li pot donar l’atenció que necessita. És precisament per això que busquen un recurs professional que creuen que els pot ajudar a millorar o que almenys els proporciona la tranquil·litat de saber que s’està fent el que toca.

Així mateix, amb el temps, ha canviat la percepció del que és una residència. Abans, era el lloc on s’hi anava a morir, mentre que ara és el lloc on s’hi va a envellir, amb salut o el millor possible dins de la no-salut. I això principalment és així perquè se’ls ofereix una dieta més adequada a les seves necessitats, perquè estan en un entorn més ben adaptat a les limitacions de mobilitat i perquè no es troben tan aïllats. S’hi ofereix una manera d’envellir més activa.

Una nova llar on envellir

D’acord amb el model de l’Atenció Centrada en la Persona, els professionals treballem tenint cada cop més present que la residència és la casa on aquestes persones passaran l’última etapa de la seva vida. Per a alguns és una casa temporal, com els usuaris de residència privada que marxen quan obtenen una plaça pública, i per a d’altres és la casa definitiva. Hem de ser conscients que, de vegades, els demanem que fiquin la seva vida en una caixa i un armari. Els professionals hem de tenir clar que les residències no són hospitals sociosanitaris -no en tenim ni la infraestructura ni els pressupostos- sinó que són una llar que disposa d’alguns recursos sanitaris per assegurar una atenció diària òptima segons les necessitats de cadascú.

Amb l’entrada d’una persona en una residència, es juxtaposen tres cercles. Per una part, hi ha la família, que és qui normalment ingressa la persona, buscant tranquil·litat i una atenció professional, i que sovint té un sentiment de culpa que de vegades transmet a l’equip. Per una altra, tenim a la persona usuària, que de vegades ingressa amb dubtes i que estarà en procés constant de dol perquè ha deixat casa seva i ha canviat la seva “família”. En alguns casos, en què procedeixen d’un ingrés hospitalari a causa d’una lesió, han d’adaptar-se també a unes noves limitacions de mobilitat. A més, tots ells tenen les seves patologies i la seva complexitat. Hem de tenir present, però, que molts tenen capacitat per decidir sobre qüestions de l’atenció residencial que l’afecten i els hem d’escoltar. I, en cas que no en tinguin, hem d’escoltar les persones que tenen al costat i que les coneixen. L’últim cercle seria el de la residència. A nosaltres ens toca aprendre a escoltar les altres dues parts, així com donar un manteniment físic, psicològic i cognitiu a cada resident, dintre de les seves possibilitats i fer un ús correcte dels recursos assistencials. També ens toca molts cops educar. Tot això s’ha de treballar creant un clima de confiança i de manera que tot avanci de forma adequada des del punt de vista del sistema, intern i extern, i principalment des del punt de vista de l’usuari.

Equips externs, Urgències i recursos intermedis

Dins de les residències tenim diferents entorns sanitaris. Un d’ells són els que hi intervenen des de fora, com els Equips d’Atenció Residencial (EAR). A les residències més aviat petites, on no es disposa d’una atenció continuada per part d’un metge ni d’infermeria, es fa servir molt aquest suport.  Per això és molt important que els equips tinguin una persona de confiança a la residència i que els professionals de la residència tinguin confiança en aquell equip, de manera que hi hagi una relació d’intercanvi contínua i que les intervencions siguin senzilles i la presa de decisions, segura. En aquest sentit, també és necessari que la família entengui què és l’EAR i que s’integri en el procés de presa de decisions.

Un altre dels entorns sanitaris amb què interactuem és el servei d’Urgències, amb qui de vegades hi ha una relació “hostil”. Ens hem de desprendre d’aquesta concepció arcaica que ens fa pensar allò de “ves a saber què els faran allà” i s’ha de treballar la confiança entre ambdós recursos assistencials, perquè tots som professionals dins del nostre àmbit. Des de la residència, hem de saber valorar molt bé quin recurs és el més adient per fer-hi una derivació d’acord amb cada cas. Les derivacions s’han de fer de manera que evitem proves i esperes innecessàries. És important tenir la informació ben contrastada i que el motiu de derivació sigui clar per evitar infradiagnòstics o intervencionisme.

Dels diferents entorns sanitaris, creiem que on hi ha una mancança més important és en els recursos intermedis. Trobem a faltar moltes vegades, entre la residència i urgències, un pas intermedi. Per què és tan difícil la via directe cap a l’ingrés hospitalari sense passar per les Urgències si l’usuari ja està diagnosticat? Els CUAP haurien d’estar millor dotats i evitaríem haver de derivar a l’hospital via urgències. Amb una població en procés d’envelliment, trobarem a faltar cada cop més aquests tipus de recursos.

Voluntat i dignitat del resident

Totes les residències estem treballant molt per l’ACP, unes més directament i d’altres, de forma més intuïtiva. Es treballa molt amb les voluntats anticipades i la història de vida que el pacient t’explica. L’objectiu de tot això és preservar la dignitat i la voluntat de la persona al llarg de tot el procés assistencial, que pot durar anys. Això de vegades obliga als professionals a fer un esforç per respectar la voluntat de qui atenem encara que vagi en contra del que la seva situació de salut requeriria. Pel que fa als malalts en fase terminal, quantes vegades hem pensat que un gos pot morir més dignament que una persona? Per què hem d’arribar a patir per morir? Fer la manera de morir més digna sí que és feina nostra i l’ACP reflecteix molt bé què vol dir això.

Imaginant com seran les residències d’aquí a 10 anys, penso que, a diferència d’ara, potser hi haurà moltes persones que vindran sense que sigui una decisió de la família. Seran ells mateixos qui portin les maletes, serà la seva opció. En qualsevol cas, un dels reptes que segur que haurem d’afrontar les residències és el d’adaptar-nos a les noves formes d’envelliment actiu.

Anna Valera

Infermera i directora tècnica Les Orquídies

Guia de recomanacions ètiques en l’abordatge de la sexualitat en persones grans

Guia sexualitat residències

La doctora Maribel Esquerdo, presidenta del Comitè d’Ètica Assistencial (CEA) de Grup Mutuam, va presentar en una sessió clínica la ‘Guia de recomanacions ètiques en l’abordatge de la sexualitat en les persones grans’. El document, elaborat conjuntament amb els professionals de l’entitat Enric Buixadera, Núria Porcel i Anna Escolà, vol donar resposta a la necessitat de fer efectius els drets sexuals dels usuaris i usuàries dels diferents serveis i recursos del Grup i al fet que, entre 2009 i 2017, l’organisme que presideix hagi rebut 67 casos relacionats amb la temàtica.

La nostra societat entén que els drets sexuals formen part de la dignitat, la llibertat i el lliure desenvolupament de la personalitat del éssers humans i que el plaer i l’afecte formen part de les necessitats humanes i contribueixen a la felicitat, a l’augment de l’autoestima i a evitar l’aïllament social i emocional, entre d’altres. Tanmateix, quan les manifestacions d’índole sexual es produeixen en una residència de gent gran, aquestes acostumen a incomodar els treballadors i treballadores i també la resta de persones que hi conviuen.

L’abordatge de les expressions sexuals en entorns institucionalitzats no és fàcil però els professionals hem de crear condicions perquè les persones grans s’hi sentin lliures i no renunciïn a la seva sexualitat. És en aquest context que, des del CEA de Grup Mutuam i mitjançant equips interdisciplinaris amb professionals dels diferents centres i serveis, es decideix impulsar una guia de recomanacions que, des de l’Atenció Centrada en la Persona i els principis de la Bioètica, serveixi com a eina per abordar aquestes qüestions i millorar la qualitat de vida dels residents. Els objectius que es planteja aquest treball són: identificar i analitzar els conflictes ètics que sorgeixen en la pràctica diària a causa de l’expressió de l’afectivitat i la sexualitat, donar resposta al interrogants ètics que això pot plantejar a professionals, famílies i persones grans i promoure les bones pràctiques professionals respecte a l’abordatge d’aquestes necessitats.

Malgrat la sexualitat sigui reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut com un aspecte central de l’ésser humà, existeixen nombroses falses creences respecte a aquesta i la gent gran, com la idea que l’activitat sexual disminueix amb l’edat, que les persones grans no tenen capacitat fisiològica per mantenir relacions, experimentar plaer o despertar desig en altres o, fins i tot, que les que tenen desig sexual són immorals o anormals. En el cas de les que viuen institucionalitzades, a més, existeixen barreres addicionals com la manca de privacitat i l’actitud de professionals, residents i familiars, poblacions diana del nostre treball.

A l’hora d’abordar les expressions sexuals als entorns residencials, el primer que hem de tenir en compte és que cada persona i cada context defineixen una situació única. Per tant, no hi ha solucions genèriques i hem d’evitar donar respostes automàtiques sense reflexió als possibles conflictes que esdevinguin. El que sí que recomana la guia per a tots els casos és fer, primer de tot, una valoració de la capacitat cognitiva i de competència de les persones implicades. Cal tenir present que les persones amb deteriorament cognitiu també tenen necessitats sexuals, encara que tinguin alterada la capacitat de reconèixer-les i satisfer-les adequadament. Aquest deteriorament, però, no les incapacita per consentir el manteniment de relacions sexuals.

Els professionals hem de valorar cada cas atenent a les seves circumstàncies particulars. En això, ens pot ajudar analitzar el risc de la pràctica sexual per a la salut física i psicològica, la capacitat de decisió de les dues parts, els seus valors i històries de vida, a més de la seva opinió i la de les famílies. Partint de la idea que un comportament desinhibit no implica necessàriament una conducta sexual inadequada, hem d’identificar la causa d’aquesta, que pot ser orgànica, farmacològica, una alteració de la conducta, etc. A més, per actuar correctament haurem de tenir en compte en la valoració els principis de la Bioètica: beneficència, autonomia, no maleficència i justícia. En qualsevol cas, hem de vetllar perquè el respecte amb la llibertat dels residents es conjuri amb la protecció de  les persones més vulnerables.

En principi, els professionals han de partir de la premissa que per a considerar un comportament sexual com a inadequat aquest hauria de donar-se en un context social en què no hauria de produir-se. S’ha de tenir clar, així mateix, que totes les persones tenen els mateixos drets i llibertats independentment de la seva orientació sexual i que les organitzacions tenen el deure de promoure la bona convivència entre els residents i el respecte per la diversitat sexual.

La guia fa unes recomanacions genèriques a les institucions per tal de fer efectiu el dret a la sexualitat. Entre aquestes, hi ha, primer de tot, el fet de reconèixer-lo explícitament en els diferents elements comunicatius dirigits als usuaris, com les guies d’acollida, però també incloure preguntes sobre necessitats sexuals en les valoracions professionals, històries de vida, etc. És imprescindible reconèixer explícitament que no s’accepta cap tipus de discriminació sobre l’orientació sexual de les persones. Altres mesures que poden afavorir l’expressió de la sexualitat són la disponibilitat d’indicadors de ‘no molestar’ a les habitacions o d’espais polivalents que ofereixin intimitat a parelles de nova creació o en què un dels dos membres no viuen a la residència. A més a més, caldria promoure un pla de formació sobre sexualitat per als professionals.

D’acord amb la guia, les persones que treballen en les residències haurien de reflexionar sobre aquestes qüestions ens instàncies com, per exemple, els Espais de Reflexió Ètica, reunions interdisciplinàries i preparar-se per abordar els casos amb respecte i discreció. Haurien d’evitar caure amb paternalismes davant les manifestacions sexuals i, quan aquestes són públiques, haurien d’afavorir unes bones pràctiques i no alimentar la sensació d’escàndol, tot vetllant pel respecte mutu. No obstant això, ha de quedar clar que l’atenció sexual dels residents queda fora de les funcions dels professionals i que aquests han d’actuar sempre de manera coordinada i en consens.

Pel que fa a les persones grans, la guia recomana que se’ls ofereixi donar el consentiment per incloure l’abordatge de les necessitats sexuals en les valoracions, històries de vida, PIAI, etc. Així mateix, se’ls pot oferir participar en tallers o xerrades per treballar sobre aspectes relacionats amb la sexualitat. Per la seva part, elles han de respectar les persones amb una orientació sexual diferent.

Per últim, la guia també reserva un espai per als familiars dels residents. Així, recomana que aquests siguin informats des dels primers contactes sobre la política del centre respecte als drets sexuals i que se’ls ofereixi la possibilitat de rebre assessorament sobre aquestes qüestions. Cal tenir present que, si la persona gran no presenta deteriorament cognitiu, la informació sobre la seva sexualitat s’ha de tractar amb ella de manera confidencial, llevat que expressi el contrari.

En definitiva, aquesta guia pretén dotar d’eines a les institucions i equips professionals per abordar una qüestió que, per condicionaments socials i morals, sovint se’ns fa difícil. L’objectiu que hi ha darrera de tot és millorar la qualitat de l’assistència que donem a les persones i recordar, així mateix, que la sexualitat no es jubila.

Dra. Maribel Esquerdo

Metge del PADES Gràcia i presidenta del CEA

Grup Mutuam

Equips líders dels centres de Mutuam reben formació per avançar cap a l’eliminació de les contencions

Formació no contencions

Un equip de formadors interns va impartir una sessió el passat 22 de maig en relació a les funcions, accions i necessitats dels diferents equips líders dels centres de Grup Mutuam amb l’objectiu de continuar treballant en el camí d’una atenció sense contencions. L’equip estava integrat per Marga Quintana, directora del Centre El Molí-Via Favència, Montserrat Camprubí, directora del Centre Residencial Mutuam Manresa, i Dolors Cabré, directora de la Residència Mutuam La Creueta.

Des del Grup Mutuam, es treballa per atendre els usuaris respectant els seus valors, decisions i  dignitat. Partint dels principis bàsics de l’atenció centrada en la persona i aplicant la metodologia de la Norma Libera Care, des del Comitè de mobilitat del Grup, s’impulsen diferents accions de millora, a partir d’anàlisis de dades i de necessitats.

El Pla de Formació anual inclou formació interna enfocada a la reducció/eliminació de les contencions físiques i farmacològiques i adreçada als professionals que integren els diferents grups líders dels centres del Grup. Entre les funcions d’aquests grups, hi ha la de promoure la cultura de la mobilitat. Per fer-ho, cal avaluar l’estat de la mobilitat, estimulant i afavorint el manteniment i la potenciació de la mobilitat de les persones que viuen al centre. Així mateix, han d’estimular la creació d’espais que afavoreixin la deambulació segura. Cal que també avaluïn els casos concrets i defineixin actuacions específiques de millora i seguiment i que estableixin mecanismes per valorar el grau de compliment de les actuacions així com la seva eficàcia.

Per afavorir la mobilitat és necessària la creació d’un òrgan assessor de l’equip assistencial quant a l’abordatge de la gestió de les caigudes, dels comportaments disruptius i de les contencions restrictives (físiques o químiques), així com establir la figura del responsable de la implantació dels requisits i recomanacions d’aquesta metodologia de treball.

Professionals de Grup Mutuam, a les Jornades Interdisciplinars Catalanes de Residències de Gent Gran

Jornades Interdisciplinars

Quatre professionals de Grup Mutuam, Ester López, Inés Barriga, Enric Martínez i Mar Villegas participaran en les 13es Jornades Interdisciplinàries Catalanes de Residències de Gent Gran, que se celebraran el 22 i 23 de març de 2019 a Barcelona, a l’Espai Pujades 350. Organitzades per vuit Col·legis Professionals implicats en l’atenció a aquest segment de la població, estan adreçades als professionals del sector i tenen l’objectiu de respondre a les seves necessitats formatives, d’acord amb les demandes plantejades en edicions anteriors i a les novetats en aquest camp.

Ester López, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i membre dels Comitès Científic i Organitzador de les Jornades, ho farà com a moderadora d’una de les taules. La terapeuta ocupacional de la Residència Font Florida Inés Barriga, també membre del Comitè organitzador, hi impartirà una xerrada sobre ‘Els animals de companyia a les residències’. L’infermer del PADES Sant Martí Nord Enric Martínez farà una comunicació oral sobre ‘Planificació de decisions anticipades’ i la gerocultora de la Residència Mercat del Guinardó Mar Villegas hi intervindrà amb una ponència sobre l’Atenció Centrada en la Persona. Com en edicions anteriors, divendres hi haurà simultàniament taules rodones i tallers, mentre que dissabte hi haurà taules rodones i el lliurament de premis. Els tallers són limitats a 25 assistents.

Terapeutes ocupacionals: la importància de les activitats significatives en una atenció centrada en les persones

Víctor Vargas TO

Els i les terapeutes ocupacionals juguen un paper cabdal en l’atenció a la gent gran i són una figura clau en les residències de Grup Mutuam, on s’ha fet una aposta decidida pel model d’Atenció Centrada en la Persona. Tanmateix, es tracta encara d’un perfil professional poc conegut pel gran públic. D’una manera senzilla, podem dir que la seva funció és treballar perquè les persones amb qualsevol tipus de diversitat funcional puguin portar a terme les activitats de la vida diària de la forma més independent possible, gaudeixin d’una millor qualitat de vida i puguin implicar-se en allò que dona sentit a la seva vida.

Està demostrat que ocupació és salut i ells i elles són els experts en aquest àmbit. No obstant això, no es tracta de pautar activitats a les persones perquè sí, sinó d’identificar-ne les que donen sentit a la seva vida. Per a una persona aquesta activitat significativa pot ser vestir-se i per a una altra maquillar-se. En qualsevol cas, el terapeuta ocupacional serà qui ajudi algú que, per exemple, hagi patit una hemiplegia i no pugui moure una de les dues mans a portar a terme aquesta activitat significativa amb un sola mà.

Principals funcions en geriatria

A les residències de gent gran, tenen un paper rellevant en diversos aspectes. D’una banda, intenten mantenir les funcions cognitives, motores i socials dels residents el màxim temps possible. Quan hi ingressen moltes persones perden activitats instrumentals que formaven part de la seva quotidianitat, perquè ja se n’encarrega la institució. Des dels centres on es treballa seguint el model d’Atenció Centrada en la Persona, com als del Grup Mutuam, es procura donar continuïtat a aquelles tasques que ja feien.

D’altra banda, tenen com a funció l’assessorament i l’entrenament pel que fa a productes de suport, que són totes aquelles ajudes que permeten a les persones desenvolupar una activitat de manera més independent. N’hi ha per a alimentació, per a transferències, per a vestir-se, per moure’s, etc. També s’inclouen aquí les pròtesis i ortesis. Els terapeutes ocupacional els adapten al màxim a les necessitats de les persones i els ensenyen com utilitzar-los. Per últim, una part important de la seva feina és la de consultoria amb el personal d’auxiliar d’infermeria, a qui transmeten la informació i els coneixements necessaris per seguir les pautes adequades en la realització de les activitats de la vida quotidiana.

En el desenvolupament de la feina dels terapeutes ocupacionals, de fet, és molt important el treball interdisciplinari. Per donar una resposta global a les demandes i necessitats de les persones és essencial poder aprofitar la visió del fisioterapeuta, del psicòleg, dels professionals d’infermeria, de l’equip mèdic o de l’educador social. Com a professionals, la seva atenció es focalitza tant en la persona com en l’activitat i l’entorn on es desenvolupa.

Molt més que oci

Les tres grans àrees de què s’encarreguen aquests professionals són la de manteniment (activitats bàsiques de la vida quotidiana), la de productivitat (activitats com fer-se el menjar, netejar l’habitació o retirar diners d’un caixer) i la d’oci, en què hi poden haver activitats que s’utilitzin com a tractament per recuperar o preservar una funció. No hi ha receptaris generals pel que fa a les activitats de teràpia ocupacional. El cert és que el propi ritme de les institucions sol portar a implementar-ne de grupals per poder arribar al major nombre de persones. La feina dels terapeutes en la vessant de l’oci és, doncs, identificar interessos compartits i organitzar propostes que puguin agradar a un conjunt de residents. Podrien ser en relació al cinema, la gimnàstica, la cuina o qualsevol altre tipus d’activitat.

En aquest sentit, és fonamental fer una avaluació adequada de les persones quan ingressen en un centre. Això inclou conèixer-ne els antecedents mèdics o patològics, però també quina ha estat la seva història de vida, en quins contextos s’ha desenvolupat, de què ha treballat i quins rols familiars ha tingut. Aquestes dades, junt amb la informació de les activitats en què s’han interessat, els permet conèixer el perfil ocupacional de la persona. A més, se’ls fan les avaluacions més estandarditzades per veure el grau de dependència, d’acompliment cognitiu, d’acompliment ocupacional, etc., que els permeten veure en quines tasques se’ls pot involucrar. S’ha de tenir clar, però, que no es tracta només de fer una avaluació inicial i donar unes pautes, sinó que el terapeuta ha de ser un acompanyant i ha d’anar veient, junt amb la persona, què és important per a ella.

Encarar el futur

Malgrat que en els darrers deu anys la gent s’ha aproximat més a la professió, un dels reptes que ha d’afrontar encara la teràpia ocupacional és el del desconeixement.  No es tracta només del públic general, sinó que de vegades aquesta manca de coneixement apareix també en professionals del propi àmbit sanitari. Les institucions tampoc no són sempre conscients del que poden aportar els i les terapeutes en els centres, on caldria establir-ne un rati més alt. El model d’Atenció Centrada en la Persona, pel que ha optat Grup Mutuam, tanmateix, encaixa totalment amb la filosofia de la professió.

Des de la teràpia ocupacional, es considera que els centres del futur hauran d’apropar les persones a un entorn més natural. Hauran de ser menys hospitalaris i més domiciliaris, tal i com ja passa als països del nord d’Europa. Si es vol fer d’una residència una llar, haurà d’assemblar-s’hi. S’ha de tenir en compte que cada cop el perfil de persones que hi ingressen és més dependent. Les necessitats mèdiques i d’infermeria a què han de fer front les institucions són molt grans, però això no les eximeix d’apropar-se més a un entorn domiciliari. A la Residència Vila-seca, sense anar més lluny, tot i ser és un equipament molt gran i multi-servei, s’ha aconseguit oferir-hi un atenció càlida, propera i centrada en la persona.

Per acabar, cal assenyalar que queda molta feina per fer per part dels propis professionals per donar a conèixer els beneficis que poden aportar en molts àmbits. La teràpia ocupacional no només serveix és útil en l’àmbit residencial, també ho és en salut mental, en atenció comunitària, en pediatria, en rehabilitació i en molts dispositius. Si bé l’evolució ha estat positiva en general – han augmentat el nombre de professionals i d’ofertes de feina i ja no està tan encaixonada com abans en la geriatria – és molt important la col·legiació, ja que el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals és l’únic òrgan que pot defensar els interessos de la professió davant les institucions governamentals. A més, caldria que a Catalunya fos possible estudiar el grau en alguna universitat pública per tal d’augmentar el nombre de terapeutes. Així mateix, la recerca és fonamental en la professió i se’n fa molt poca. Els i les terapeutes ocupacionals han d’investigar i demostrar que el que fen funciona i aporta qualitat de vida a les persones.

 

Victor Vargas

Terapeuta ocupacional

Residència Vila-seca del Grup Mutuam

Grup Mutuam participa en les Jornades de 10 anys del DCM

Jornada Alzheimer DCM

El director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam, Anton Molas, va ser convidat a participar en les jornades del 10è aniversari del Dementia Care Mapping (DCM) organitzada per Alzheimer Catalunya. La intervenció es va centrar en explicar l’experiència de l’entitat en la introducció de l’eina i en com aquesta ha contribuït al desenvolupament de l’organització.

El DCM és una eina observacional per a gent gran amb demència que proporciona informació molt útil als professionals per millorar l’atenció de persones que no tenen capacitat per expressar les seves necessitats i expectatives. Molas va explicar que durant aquests anys han sigut nombrosos els professionals formats en la utilització d’aquesta eina i que la seva introducció ha aportat sistematització i rigor al model d’Atenció Centrada en la Persona dels centres del Grup Mutuam. El ponent va finalitzar la intervenció amb uns vídeos testimonials de professionals formats en el DCM que explicaven el que va representar per a ells a nivell personal i professional.

Així mateix, Marga Quintana, directora de la Residència Molí – Via Favència i mapadora veterana, va tenir ocasió d’explicar la seva experiència de 10 anys com a primera “promoció” de professionals formats en el DCM. Va explicar el canvi de mirada que personalment li va suposar l’eina, que resulta de fàcil accés i que s’integra en la forma de fer de cadascú. Així mateix, va assenyalar que li va obrir un ventall de possibilitats de comunicació envers les persones amb deteriorament cognitiu i que per aquest motiu ha estat una gran defensora del DCM al llarg d’aquests anys.

Professionals de Mutuam intervenen en el XXV Congreso de la SEGG de Girona

SEGG a Girona

Amb una exitosa assistència de 330 congressistes i la presentació de 120 comunicacions orals/pòsters, Girona va acollir el passat mes d’abril el XXV Congreso de la Sociedad Española de Enfermería Geriátrica y Gerontológica (SEGG). Tres professionals de Mutuam van participar en la trobada que, en aquesta edició, va girar entorn el lema “Dejando huella”.

Els temes que es van tractar a partir de conferències, taules rodones i tallers van ser: la robòtica, les aplicacions i la bioenginyeria i qualitat de vida de la persona gran; la sexualitat en la vellesa; les subjeccions físiques; l’Atenció Centrada en la Persona, amb la presentació del document Tècnic núm. 8 de la SEGG: “La enfermera y la ACP”; la gastrodisfàgia; les lesions relacionades amb la dependència; la resiliència per professionals de la salut; la planificació de l’envelliment i el final de la vida; la visibilitat de la infermera geriàtrica i de la persona gran, amb la presentació del llibre de la SEEG “Dejando huella” i l’envelliment actiu i saludable.

Pel que fa a la participació de professionals del Grup Mutuam, Alícia Nogué, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i membre del comitè organitzador i científic del congrés, va ser la moderadora del taller “Lesions relacionades amb la dependència: UPP, fricció i humitat” i de la taula en què es van defensar les comunicacions orals. D’altra banda, José López Domínguez, d’un Equip d’Atenció Residencial, va presentar la comunicació oral “El cuidador formal ante la situación de final de vida de las personas mayores ingresadas en residencias geriátricas”, i Noemí Sech, del Comitè d’Infermeria, “Cuidar sin contenciones”.

Durant els diferents debats, es van extreure conclusions com que és necessari que les infermeres acompanyin les persones en la planificació del propi envelliment i amb el procés de final de vida o que la influència d’aquestes en la prescripció de fàrmacs en residències sense metge propi és rellevant per moltes raons. Així mateix, es va assenyalar que cada infermera ha de creure’s capaç de donar suport a la visibilitat col·lectiva amb les seves accions personals i que la Infermera Geriàtrica cuida molt més i desenvolupa molt més el potencial del cuidat que la de qualsevol altre àmbit. Es va parlar també del projecte EMPATHIC, que investiga, explora i desenvolupa tecnologia per validar nous paradigmes que seran la base per al desenvolupament de Coach Virtuals personalitzats de noves generacions, i de l’evolució del coneixement científic que ha permès desenvolupar un nou marc conceptual davant les lesions relacionades amb la dependència, que possibilita als professionals la classificació i categorització de les lesions, oferint nous plantejaments preventius i terapèutics.

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Incontinència urinària i fecal en l’àmbit residencial

Taula rodona Jornada EAR

La infermera de l’EAR de Barcelona Alícia Duarte va fer una intervenció sobre incontinència urinària i fecal en una taula rodona dedicada a diverses síndromes geriàtriques en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial. Organitzat per Grup Mutuam, aquest acte que va tenir lloc al Palau Macaya, té com a objectiu compartir coneixements i bones pràctiques entre professionals del sector.

La incontinència és avui una de les grans síndromes geriàtriques, amb una prevalença en persones institucionalitzades del 70 per cent. Les dones en pateixen més freqüentment que els homes, perquè tenen una esperança de vida més llarga, però també perquè pateixen més tensions físiques al llarg de la vida i a causa de la disminució d’estrògens durant la menopausa. Cal diferenciar entre incontinència urinària, que és la pèrdua involuntària d’orina de la uretra, i la incontinència fecal, que és la incapacitat de retenir el contingut intestinal, sigui de la consistència que sigui.

Aquesta síndrome té un impacte negatiu important en la persona, amb un deteriorament de l’estat funcional i de la seva qualitat de vida.  L’origen és multicausal -la polifarmàcia, el deteriorament de la bufeta per l’envelliment, les pluripatologies, les malalties neurològiques, etc.- i es requereix un diagnòstic per part dels professionals per fer-ne un maneig adequat. Val la pena assenyalar que la incontinència suposa, a nivell estatal, una despesa de 42 milions l’any al sistema sanitari.

Repercussions múltiples a diferents nivells

L’impacte de la incontinència té diverses vessants i pot manifestar-se de formes diferents segons la persona. En general, provoca una disminució de l’autoestima que pot derivar en una depressió. També genera en qui la pateix un sentiment de vergonya que pot acabar provocant el seu aïllament social. La repercussió més important són, però, les caigudes que el pacient pot patir quan vol anar ràpid al lavabo, sobretot de nit. D’altra banda, també hi ha les infeccions d’orina per una higiene deficitària i les lesions de pell, que poden convertir-se en nafres. A més a més, cal tenir en compte que la incontinència provoca un augment de la despesa econòmica, tant directa com indirecta. Els factors de risc són, entre d’altres, la immobilitat, el sexe, l’edat, la institucionalització, les infeccions d’orina, la polimedicació, el deteriorament funcional i cognitiu, les demències, les impactacions fecals, les neoplàsies vesicals o les barreres arquitectòniques.

Tant en la incontinència d’orina o com en la de femtes, podem distingir entre aguda o reversible, quan no supera la durada de quatres setmanes, i crònica, quan dura més. En el cas de la urinària, ens trobem amb la incontinència d’urgència, més freqüent en homes, que produeix una sensació molt intensa de necessitat d’orinar a causa d’unes contraccions involuntàries de la bufeta; la d’esforç, més habitual en les dones, en què la pèrdua està associada a qualsevol activitat física que impliqui un augment de la pressió intraabdominal i està causada per la debilitat del sòl pelvià, entre d’altres; la de vessament, que s’origina quan la bufeta està flàccida i és incapaç de fer una contracció complerta per buidar-se o per obstrucció en els homes; i la funcional, que es produeix perquè la persona és incapaç d’anar sola al lavabo. Per última, la incontinència mixta seria la combinació de la d’urgència i la d’esforç. Pel que fa a la incontinència fecal, ens trobem amb la passiva, on hi ha pèrdua de femta sense sensació de defecació; la d’urgència, que segueix el mateix mecanisme que la urinària; i la postdefecació, en què tampoc hi ha sensació de defecació.

La síndrome en pacients institucionalitzats

Quan una persona gran ingressa en una residència se li ha de preguntar si té una incontinència i, en cas que digui que sí, cal esbrinar des de quan la pateix per establir si és crònica o aguda. En cas que sigui crònica, amb tota la informació clínica de què disposem, l’equip ha de fer una valoració de la incontinència amb l’objectiu de definir de quin tipus es tracta i quina resposta cal donar-hi. Quan es tracta d’una incontinència urinària d’urgència, s’ha d’apostar per un tractament farmacològic amb anticolinèrgics i l’ús d’una tècnica de modificació de la conducta. Mitjançant aquesta, es programen les miccions cada dues hores i es va allargant al temps a mesura que les fuites són menys freqüents. Si l’estat cognitiu del pacient ho permet, conjuntament amb el fisioterapeuta, es pot establir un programa d’exercicis per millorar la musculatura del sòl pelvià.

En la incontinència d’esforç, s’ha de valorar una intervenció quirúrgica, però tenint en compte la comorbilitat dels pacients de les residències, en la majoria dels casos no és viable. Llavors se’ls pot aplicar també la tècnica de modificació de la conducta i valorar tractament farmacològic amb blocadors alfaadrenèrgics. Cal anar amb compte perquè aquests poden augmentar la desorientació. Pel que fa a la incontinència de vessament, en el cas dels homes cal que els vegi un uròleg, doncs la causa es per patologies de pròstata  i la majoria poden acabar amb sonda vesical permanent. Amb el pacient que té incontinència funcional, hem d’actuar a nivell social: que el cuidador el porti al lavabo, suprimir barreres arquitectòniques, etc.

En el cas dels pacients amb incontinència fecal institucionalitzats, l’objectiu ha de ser aconseguir un ritme deposicional diari. Està comprovat que subministrant al pacient un laxant oral a la nit i un de rectal al matí i posant-lo al bany durant 20 minuts s’assoleix amb el temps aquest ritme diari i s’evita que el pacient tingui fuites durant el dia. En qualsevol cas, quan no podem reeducar el pacient, hem de fer un tractament pal·liatiu de la incontinència. És necessària, llavors, una adequació individualitzada dels sistemes de continència (absorbents anatòmics i elàstics, col·lectors i ampolles urinàries) tenint en compte la talla del pacient, el volum de les pèrdues o la seva mobilitat. A més de tot això, és molt important tenir en compte la comoditat del pacient, considerant la tolerància i la discreció.

Cal subratllar que és imprescindible fer un bon diagnòstic i que, per a això, hem de fer servir escales d’incontinència. És necessari comprovar la freqüència de les fuites i si són petites, mitjanes o grans. Així mateix, hem de conèixer el deteriorament cognitiu i funcional del pacient i, en aquest sentit, també necessitarem passar escales. El més important és, però, el suport del cuidador, que ha d’estar ben format. En aquests sentit, val la pena recordar que els EAR organitzen tallers sobre incontinència per a tots els professionals que ho necessitin.

 

Alícia Duarte

Infermera de l’EAR Barcelona

Grup Mutuam

Síndrome confusional agut o delírium

Adela Martín a Jornada EAR

Adela Martín, metgessa geriatra i coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam, va intervenir com a ponent en la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial, organitzada per l’entitat al Palau Macaya. En una trobada dedicada a les principals síndromes geriàtriques, va parlar sobre el delírium.

 

La paraula ‘delírium’ ve de la paraula grega ‘lirare’, que volia dir fer un solc a terra. El que delirava era el que no feia el solc recte, sinó que se n’anava cap a un costat. Així, el que no té una rectitud en el pensament és el que delira. D’això, en fa dos mil anys. Hem evolucionat molt i del síndrome confusional n’hem dit de moltes maneres, sent molt utilitzat actualment el terme ‘fracàs’ (‘failure’, en anglès). Aquí parlarem del delírium com el gran síndrome geriàtric.

La incidència del delírium depèn molt del lloc i de la situació del pacient. En una unitat de mitjana estada, entre un 6 i un 24 per cent en pateixen. A urgències, dels que tenen més de 75 anys, un 15 per cent deliren. Dels que s’hi queden 3 o 4 dies, acaben delirant el 50 per cent. En pacients hospitalitzats de més de 75 anys, entre el 10 i el 40 per cent ho fan. El 50 per cent dels que han tingut una intervenció de maluc o de cor greu, també. Entre les persones que ingressen a l’UCI i porten respiració assistida, el percentatge s’eleva fins al 86 – 100 per cent, i  en els pacients terminals se situa al voltant del 80 per cent.

Respecte a l’etiopatologia, no s’ha avançat en els darrers 20 – 30 anys. Hi ha una alteració de neurotransmissors en estructures cerebrals com el tàlem, l’escorça cerebral, les àrees prefrontal i els ganglis de la base, implicant vies com la colinèrgica, la dopaminèrgica i la serotoninèrgica, així com la producció de neurotransmissors neurotòxics com el glutamat i de substàncies tòxiques postinflamatòries.

Diversitat d’eines diagnòstiques

Pel que fa als criteris de diagnòstic, es feia servir el DSM IV, però ara ja es disposa del DSM V. Aquest posa l’accent sobretot en el trastorn de l’atenció i la disminució de la consciència. A més, té en compte la presència d’una afectació cognitiva addicional i que tant aquesta com els trastorns esmentats no s’expliquen per l’existència prèvia d’un trastorn neurocognitiu ni per una afectació del nivell de consciència com pot ser un coma. Per últim, té en compte l’existència d’una evidència darrere la història clínica o l’exploració física i les proves de laboratori que el quadre és secundari a una malaltia mèdica, a una intoxicació, a la retirada de substàncies farmacològiques, a l’exposició a toxines o a múltiples etiologies.

També es poden fer servir la classificació de malalties internacional CIE 10 i el DRS, però el que més agrada a tots i que poden fer servir tant els metges com els infermers i els auxiliars és el CAM. És una eina molt senzilla de la qual haurien de disposar tots els professionals. El primer criteri que contempla és que s’hagi observat un canvi agut de l’estat mental del pacient; el segon, que es distregui amb facilitat i/o tingui dificultats per mantenir una conversa; el tercer, que manifesti idees o converses incoherents o confongui persones; i el quart, que estigui letàrgic, vigilant o estuporós.

Com arribem a un delírium?

Pot ser per moltes causes. Un pacient gran sa pot presentar un delírium però hi ha d’haver factors precipitants importants -alguns fàrmacs, malalties intercurrents, cirurgia, alteracions hormonals o iòniques, hipòxia, algunes alteracions ambientals, trastorns del son o una situació estressant. Un altre pacient, en canvi, pot tenir molts factors de base –malaltia greu, pluripatologia, polifarmàcia, fragilitat, demència, delírium previ, fragilitat o dèficits sensorials – i amb una situació mínima d’estrès pot desencadenar-se el delírium. És molt important tenir en compte que els pacients que fan deliri no ho recorden mai.

Hi ha diversos tipus de delírium: l’hipoactiu, l’hiperactiu i el mixt. L’hipoactiu és el més freqüent, però és el més difícil de reconèixer i el que té més mal pronòstic. En qualsevol cas, el delírium és una urgència mèdica. Pel que fa al procés d’aproximació, un cop fet el diagnòstic diferencial, si hi ha sospita, s’han de fer les proves i llavors aplicar el tractament adequat. Aquest ha de dirigir-se, primer de tot, a les causes etiològiques, però cal també fer modificacions de l’ambient, prendre mesures de suport (que el pacient estigui ben hidratat i alimentat, entre d’altres) i, en cas necessari, aplicar-hi tractament farmacològic.

Prevenir i minimitzar, la prioritat

La prevenció o detecció ràpida del delírium és fonamental. Cal tenir en compte que aquesta síndrome comporta un major nombre de complicacions post-quirúrgiques, retarda la recuperació funcional, allarga l’estada hospitalària i augmenta el risc d’institucionalització i la mortalitat. A més, la idea que és reversible és errònia. Un percentatge important dels pacients que en pateixen evolucionen cap a un deteriorament cognitiu. Per això, hem de ser proactius.

Tota persona major de 65 anys que vagi a operar-se hauria de fer una parada abans a la UVGI per tal d’avaluar cognitivament com està, saber quins fàrmacs pren i valorar els seus dèficits sensorials. A partir d’aquí, algunes idees per prevenir o minimitzar el delírium serien mantenir una bona il·luminació i evitar sorolls, aportar ulleres i audiòfons si escau, procurar evitar les contencions llevat que hi hagi risc per a la persona, mobilitzar el pacient al més aviat possible, valorar utilitzar petites dosis d’antipsicòtics en pacients d’alt risc, afavorir la higiene del son, tractar el dolor amb paracetamol, evitant altres fàrmacs que afavoreixen el deliri, i implicar els cuidadors perquè ajudin a mantenir l’orientació del pacient.

Implicació multidisciplinària i de l’entorn

El tractament del delírium ha de ser multidisciplinari. Hi han d’intervenir metges, infermers, auxiliars, terapeutes ocupacionals i treballadors socials. La família hi ha d’estar present també, en això ens ha d’ajudar. Pel que fa al tractament neurolèptic, els antipsicòtics no estan en la fitxa tècnica per al tractament del delírium ni de la FDA ni de l’Agència Europea del Medicament i, d’acord amb la llei, el metge que en prescrigui ho ha de justificar i informar del risc/benefici al pacient i la família. Cal tenir en compte, a més, que són efectius només per al 34 per cent dels casos i que tenen efectes secundaris importants, com el fet que poden empitjorar la cognició. En qualsevol cas, s’ha de donar mínima dosi i durant el mínim temps.

Per últim, cal recordar que el més important és oferir al pacient seguretat, tranquil·litat, confort i orientació. I això ho donen les persones que estant tractant directament amb els pacients, com els infermers i auxiliars.

 

Adela Martín

Coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral

Grup Mutuam