Arxius de gerontologia clínica

Actualitzacions en el diagnòstic i el tractament de la insuficiència cardíaca

Published on març 30, 2023

El doctor Román Freixa Pamias, cap del servei de cardiologia del Complex Hospitalari Moisès Broggi, va oferir una ponència sobre insuficiència cardíaca. La xerrada va formar part de la segona sessió del Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives 2023.

En primer lloc, volem introduir diferents aspectes claus en el diagnòstic i en el tractament de la insuficiència cardíaca. En concret, en aquests darrers anys, s’han produït diverses novetats importants, tant en el diagnòstic com especialment en el tractament de la insuficiència cardíaca.

Així doncs, la prevalença de la insuficiència cardíaca va augmentant any rere any. D’una banda, això es relaciona amb l’envelliment progressiu de la població i l’increment dels factors de risc cardiovasculars, especialment l’obesitat i la diabetis mellitus. De l’altra, també es deu a un millor tractament de les cardiopaties en fase aguda, com l’angioplàstia primària en pacients amb infart agut de miocardi. Així, ens trobem amb un major nombre de pacients amb malalties cròniques cardiovasculars que amb el temps poden acabar patint una insuficiència cardíaca.

Criteris diagnòstics: com ho fem?

Es tracta d’una síndrome clínica on hi ha símptomes i signes d’insuficiència cardíaca causats perquè hi ha una anomalia cardíaca estructural o funcional. Aquesta síndrome clínica es pot confirmar perquè hi ha una elevació de pèptids natriurètics o signes congestius molt evidents en l’àmbit pulmonar o sistèmic. Les guies europees, que van ser publicades l’any 2021, plantegen un algoritme diagnòstic de la insuficiència cardíaca. Concretament, aquest algoritme diagnòstic es basa en tres punts claus: la història clínica del malalt amb els factors de risc cardiovascular, els signes i els símptomes i l’electrocardiograma anormal, els pèptids natriurètics amb uns punts de tall molt determinats i l’ecocardiograma.

Criteris diagnòstics: història clínica del malalt

En el primer punt, és molt important tenir en compte davant de quin malalt ens trobem. Per aquest motiu, cal fer una bona història clínica i un bon recull dels factors de risc que presenta la persona. Cal preguntar especialment per hipertensió, diabetis, antecedents de cardiopatia isquèmica, consum important d’alcohol, malaltia renal crònica, antecedents de càncer o tractament quimioteràpic. Recollir a la històrica clínica els factors de risc és decisiu per identificar les persones malaltes que tinguin més risc de patir una insuficiència cardíaca. També cal avaluar els símptomes, tot i que a vegades l’avaluació clínica és dificultosa perquè aquests poden ser poc específics o causats per altres patologies.

D’una banda, els símptomes més típics d’un malalt amb insuficiència cardíaca són dispnea, ortopnea, dispnea paroxística nocturna, tolerància reduïda a l’exercici, fatiga i cansament, inflament dels turmells, incapacitat per fer exercici, inflament d’altres parts del cos que no siguin els turmells i bendopnea. D’altra banda, els signes més específics d’un malalt amb insuficiència cardíaca són pressió venosa jugular elevada, ritme de galop amb tercer i quart to, cardiomegàlia i impuls apical desplaçat lateralment, reflux hepatojugular i respiració de Cheyne-Stokes en insuficiència cardíaca avançada. Tot i això, cal recordar que poden produir-se a altres patologies.

Evaluació diagnòstica integral: valoració clínica

Criteris diagnòstics: pèptids natriurètics

El segon punt és un aspecte clau, sobretot davant d’un malalt que presenta dispnea, és a dir, un malalt que s’ofega. En aquest sentit, si fem una determinació del pèptid natriurètic i tenim un valor de NTproBNP per sota de 125 pg/mL, podem concloure que el pacient no té insuficiència cardíaca, amb un alt valor predictiu negatiu. Hi ha diversos punts de tall per definir si es té una insuficiència cardíaca o no en funció de l’edat o de les patologies relacionades.

No obstant això, hi ha diferents patologies que poden elevar els pèptids natriurètics i que podrien generar una certa confusió. Algunes d’elles són l’anèmia, l’ictus, alguna patologia infiltrativa o alguna patologia inflamatòria. Per sort, cada vegada, tenim major accessibilitat i la majoria de centres d’atenció primària poden sol·licitar l’estudi dels pèptids natriurètics de la persona malalta. Aquest ha estat un avanç molt recent, d’aquest any. Així doncs, amb els valors NTproBNP, podem descartar d’insuficiència cardíaca en l’àmbit ambulatori si es troben per sota de 125 pg/mL. També podem destacar una insuficiència cardíaca aguda si els valors NTproBNP estan per sota de 300 pg/mL.

També, en funció de l’edat del malalt, hi ha diversos punts de tall. Així, a mesura que el pacient es va fent gran, demanem que hi hagi un valor més elevat per poder valorar l’existència d’una insuficiència cardíaca. De la mateixa manera, es necessiten indicadors elevats per a malalts amb fibril·lació auricular i per a malalts amb insuficiència renal.

Criteris diagnòstics: ecocardiograma

En el tercer punt, cal fer un ecocardiograma per mesurar la fracció d’ejecció i avaluar alteracions estructurals o funcionals del cor. L’ecocardiograma també pot ajudar a acabar de caracteritzar l’etiologia d’aquesta insuficiència cardíaca, dient-nos si es té una cardiopatia isquèmica, hipertensiva, valvular o miocardiopatia dilatada. Alguns aspectes rellevants que expliquen una insuficiència cardíaca són la velocitat d’insuficiència tricúspide en repòs o el volum indexat de l’aurícula esquerra, entre d’altres.

Criteris diagnòstics: avaluació diagnòstica integral

Des de l’any 2021, hem canviat la classificació. Actualment, tenim tres grups: insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció reduïda (per sota del 40%), insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció lleugerament reduïda (entre el 41% i el 49%) i insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció preservada (per sobre del 50%). A més de classificar en funció de la fracció d’ejecció, es recomana fer un estudi etiològic per intentar entendre per quin motiu té insuficiència cardíaca. Alguns d’aquests motius poden ser malaltia coronària, hipertensió arterial, valvulopatia, arrítmia o miocardiopatia. En el cas dels malalts per sobre del 50%, cal parar atenció a les comorbiditats.

Classificació actual de la insuficiència cardíaca: quines implicacions hi ha?

En el cas d’insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció reduïda i insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció lleugerament reduïda, no seria necessària una confirmació amb pèptids natriurètics per fer un diagnòstic d’insuficiència cardíaca. Si hi ha símptomes i signes d’insuficiència cardíaca i una fracció d’ejecció per sota del 49%, no necessitem pèptids natriurètics i diagnostiquem la insuficiència cardíaca. Amb malalts amb fracció d’ejecció preservada, a més dels símptomes i signes, necessitem alteracions estructurals o funcionals, com alteracions en l’ecocardiograma o pèptids natriurètics elevats.

Recentment, l’any 2022, a les guies americanes ha aparegut una nova classificació amb una nova família: els malalts amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció recuperada. Es tracta de pacient que tenia una fracció d’ejecció reduïda (per sota del 40%) i que en el seguiment i gràcies a l’optimització del tractament mèdic, es comprova un augment de més de deu punts percentuals de la fracció d’ejecció i l’ecocardiograma mostra fracció d’ejecció per sobre del 40%.

Pel que fa als fenotips d’insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció reduïda, cal tenir en compte la presència o no de comorbiditats com la fibril·lació auricular, la insuficiència renal, la hiperpotassèmia i el valor de la freqüència cardíaca o de la pressió arterial. En els fenotips d’insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció preservada, cal tenir en compte que la hipertensió arterial i les comorbiditats juguen un paper clau. En aquest cas, s’ha de considerar l’envelliment, la cardiopatia isquèmica, la hipertensió pulmonar i l’obesitat. Al costat d’aquestes patologies principals, s’aglutinen altres comorbiditats, com la fibril·lació auricular, l’anèmia, l’EPOC, l’apnea obstructiva del son, la diabetis i la insuficiència renal. Per aquest motiu, en aquests casos, es fa més complicat l’abordatge d’una insuficiència cardíaca.

Tractament: noves guies de la Societat Europea de Cardiologia

Hi ha hagut una família de fàrmacs que realment ha provocat un gran canvi: els inhibidors del SGLT2. Al principi, aquests fàrmacs es donaven per a la diabetis. Als estudis d’extensió per valorar l’impacte cardiovascular, es va comprovar que els individus que prenien aquests fàrmacs tenien menor risc d’ingrés hospitalari per insuficiència cardíaca. A partir d’aquí, es va plantejar que els inhibidors SGLT2 s’utilitzessin com a tractament de la insuficiència cardíaca. Inicialment, es van fer estudis en insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció reduïda. Posteriorment, s’han fet estudis en insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció preservada. Tant uns com altres permeten concloure que aquests fàrmacs milloren el pronòstic de les persones amb insuficiència cardíaca, independentment del valor de la fracció d’ejecció. Així doncs, redueixen els esdeveniments cardiovasculars majors i el risc d’ingressar per una insuficiència cardíaca.

Les guies europees, que van ser publicades l’any 2021, presenten un canvi important. En concret, amb malalts amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció per sota del 40%, es posen al mateix nivell els quatre fàrmacs fantàstics: IECA/ARNI, betablocadors, antagonistes de l’aldosterona i inhibidors del SGLT2 (nova incorporació). En les anteriors edicions, es proposava una titulació esglaonada. En canvi, en les guies actuals, s’aposta per una estratègia molt més agressiva, dient que els quatre fàrmacs s’han d’emprar d’entrada, com més aviat millor. També fan èmfasi en el maneig de les comorbiditats i en l’abordatge multidisciplinari en la gestió de la insuficiència cardíaca i donen recomanacions perquè es pugui fer un monitoratge remot.

Quatriteràpia en la insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció reduïda

Tractament: vies d’actuació per a insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció reduïda

Així doncs, hi ha quatre fàrmacs i diverses vies d’actuació amb els malalts que tenen insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció reduïda. Aquests malalts han de rebre els quatre tipus de fàrmacs descrits, tot i que cal tenir en compte altres factors, com una ferropènia, una regurgitació mitral severa, una insuficiència renal o una fibril·lació auricular.

Els quatre fàrmacs s’han de donar en les primeres quatre setmanes als pacients amb fracció d’ejecció per sota del 40% i s’han de mantenir en els pacients amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció lleugerament reduïda i en els pacients amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció recuperada. En aquest sentit, els inhibidors de SGLT2 estan presents en l’espectre complet de pacients amb insuficiència cardíaca, tant preservada com deprimida.

També, en funció de si el malalt té unes característiques en l’electrocardiograma o si l’etiologia de la seva insuficiència cardíaca és isquèmica o no, es recomana amb més o menys intensitat la utilització de desfibril·ladors o teràpies de resincronització cardíaca. Així mateix, es fa èmfasi en el dèficit de ferro, que es controla amb l’índex de saturació de la transferrina i la ferritina.

De la mateixa manera, cal entendre que el valor de la fracció d’ejecció pot ser variable, ja que és dinàmic en el temps. Els malalts més joves que reben un bon tractament és més probable que evolucionin d’una fracció d’ejecció reduïda a una fracció d’ejecció preservada. En canvi, els malalts més grans que no reben el tractament adequat és més fàcil que passin d’una fracció d’ejecció preservada a una insuficiència cardíaca sistòlica amb depressió de la funció ventricular.

Tractament: administració de la medicació per a insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció reduïda

Les guies europees de l’any 2021 mostren una estratègia diferent a les anteriors de 2016. D’aquesta manera, es passa d’una titulació seqüencial a una titulació simultània amb les quatre famílies de fàrmacs. En el cas dels inhibidors de SGLT2, no cal fer una seqüenciació del fàrmac i es pot començar des del principi amb una dosi de deu mil·ligrams (empagliflozina o dapagliflozina) i no cal modificar-la amb el seguiment. En canvi, cal començar amb unes dosis més baixes de IECA/ARNI, betablocadors i antagonistes de l’aldosterona. Progressivament, cal anar modificant-les i incrementant-les fins a aconseguir donar al malalt la dosi màxima tolerada. Malauradament, aquest fet pot condicionar que es produeixin unes setmanes de tractament.

Així doncs, la proposta és donar una miqueta de cadascun d’aquests fàrmacs des de l’inici i anar progressivament augmentant la dosi i optimitzant el tractament durant les següents setmanes. En aquest sentit, en una seqüència ràpida, s’aconsella iniciar amb betablocadors i els inhibidors de SGLT2, seguir amb IECA/ARNI i continuar amb antagonistes de l’aldosterona. Si s’introdueixen les quatre famílies de cop o com més aviat millor amb dosis més baixes, es redueixen els ingressos hospitalaris per insuficiència cardíaca i els esdeveniments cardiovasculars majors. En aquesta línia, els estudis promouen la utilització dels quatre fàrmacs durant l’estada hospitalària del malalt. Això es fa perquè l’ingrés és una oportunitat per optimitzar el tractament o iniciar-lo amb les millors condicions de seguiment, de supervisió i de revisió.

Evidentment, cal tenir en compte altres factors importants de la història clínica del malalt per tal d’ajustar d’una manera individualitzada el tractament.

Tractament: particularitats de la fracció d’ejecció preservada

La insuficiència cardíaca amb la fracció d’ejecció preservada és complexa, perquè hi ha moltes comorbiditats relacionades, com obesitat, sedentarisme, disfunció renal o diabetis. A l’hora de posar en marxa el tractament, cal tenir en compte aquests factors claus.

També cal fer un bon diagnòstic, analitzant els signes i els símptomes i demostrant que hi ha alteracions estructurals o funcionals, amb un NTproBNP elevat. De la mateixa manera, hi ha algunes situacions que predisposen que l’individu tingui una insuficiència cardíaca. Algunes d’aquestes són una fibril·lació auricular, una hipertensió arterial o una hipertensió pulmonar.

Paral·lelament, en alguns pacients, cal fer una prova d’esforç i un ecocardiograma per veure si, amb l’esforç físic, es modifica la pressió de l’artèria pulmonar. Aquest fet demostra que la persona té més risc de patir una insuficiència cardíaca quan fa un esforç físic.

En aquest sentit, hi ha diversos fenotips de pacients amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció preservada: de tipus cardiometabòlic (obesitat, diabetis i hipertensió), relacionada amb hipertensió arterial i fibril·lació auricular, relacionada amb hipertensió i insuficiència renal o per hipertensió pulmonar. També hi ha pacients amb patologies específiques com poden ser l’amiloïdosi, la miocardiopatia hipertròfica o una valvulopatia. Per tant, a més de fer un bon diagnòstic i valorar la simptomatologia i els factors de risc, els pèptids natriurètics i l’ecocardiograma, cal descartar l’existència d’algunes patologies més concretes i específiques.

Tractament: insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció preservada

Les guies europees de l’any 2021 recomanaven un tractament diürètic per millorar la congestió i buscar les etiologies i les comorbiditats cardiovasculars i no cardiovasculars, però no hi havia cap fàrmac específic per aquests tipus de pacients. No obstant això, l’agost de l’any 2021 va aparèixer un estudi amb empagliflozina i malalts amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció preservada, on es va veure una reducció important de la mort cardiovascular i dels ingressos hospitalaris per insuficiència cardíaca. L’agost de l’any 2022 va aparèixer un nou estudi amb dapagliflozina que confirmava una disminució dels ingressos hospitalaris i de les morts cardiovasculars. En conseqüència, els inhibidors de SGLT2 han demostrat el seu benefici en l’espectre global de la fracció d’ejecció. Així doncs, la notícia és que aquests fàrmacs són els únics que han demostrat ser d’utilitat amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció preservada.

En resum, en el cas dels pacients amb insuficiència cardíaca i fracció d’ejecció preservada, cal definir i tractar les comorbiditats, posant èmfasi en la fibril·lació auricular i en l’obesitat, no prescriure betablocadors a malalts amb incompetència cronotropa, descongestionar al pacient, descartar i tractar les patologies específiques, com la hipertensió pulmonar, i fer exercici físic.

Tractament: malalts amb insuficiència renal crònica

Excepcionalment, quan un malalt amb insuficiència renal crònica, comença a patir insuficiència cardíaca, s’accelera el deteriorament de la funció renal. Per aquest motiu, interessa introduir estratègies terapèutiques per frenar la situació. Alguns fàrmacs, com els inhibidors de SGLT2, poden ajudar a estabilitzar la situació. En aquest sentit, els betablocadors es poden administrar de forma segura a persones malaltes amb filtrats per sobre de 30 mil·lilitres/minut. En aquesta línia, els IECA/ARNI i els antagonistes de l’aldosterona s’haurien de suspendre si les persones pacients es troben per sota dels 20 o dels 30 mil·lilitres/minut. També, els inhibidors de SGLT2 es poden utilitzar en persones malaltes amb filtrats per sobre de 20 o de 25 mil·lilitres/minut.

Insuficiència cardíaca: una feina de tots i totes

En definitiva, estem davant d’una patologia que requerirà la implicació de tots i totes: infermeria, metges de família, cardiologia, medicina interna, geriatria, nefrologia, endocrinologia, psicologia, farmacologia i molts altres. Estem convidats a aportar la nostra visió al pacient, ja que aquesta patologia acompanyarà la persona malalta durant tota la seva vida. Paral·lelament, a mesura que aquest pacient es torni cada cop més fràgil, hem d’aprendre a anar reduint la intensitat del tractament i anar donant pas al fet que altres professionals més experts que donin suport a la persona malalta i a la seva família en aquesta etapa final de la seva vida.

Així doncs, en etapes avançades, hem de traslladar el focus de fer proves invasives o tractaments agressius per donar suport, confort, pau i acompanyament en aquesta etapa final de la seva vida, així com crear les condicions perquè aquestes persones malaltes puguin morir dignament a casa seva en companyia de les seves famílies i no a les instal·lacions hospitalàries. Per fer-ho, cal treballar de forma coordinada entre els diferents professionals del territori, estant atents a com està evolucionant la trajectòria del pacient per poder actuar amb temps i de manera planificada per oferir-li la millor atenció possible en cada moment i segons les seves necessitats.

Román Freixa Pamias

Cap del Servei de Cardiologia del Complex Hospitalari Moisès Broggi

Podeu veure la gravació de la ponència del doctor Román Freixa al nostre canal de Youtube

Obrim inscripcions al Programa Formatiu 2022 en Gerontología Clínica i Cures Pal.liatives

Updated on desembre 27, 2021

Gerontologia clinica i cures pal.liatives

La Fundació Mutuam Conviure que prioritza el sector sociosanitari, (entès des de la visió integral de l’atenció dels malalts crònics, la gerontologia clínica i les cures pal·liatives), fa de la formació continuada un instrument necessari i imprescindible per mantenir i actualitzar els coneixements de diferents disciplines. Aquestes han de dur al professional sanitari a una millora del seu nivell de coneixements científics i acadèmics i, de la seva capacitat i qualitat assistencial.

Per això, la Fundació organitza aquesta activitat, des de fa ja trenta tres anys, amb l’ànim de difondre pràctiques i models d’excel·lència, tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari. Aquesta formació acreditada, va dirigida fonamentalment a professionals de la medicina, infermeria, farmàcia, treball social, fisioteràpia i psicologia i als professionals que per la seva activitat, estan relacionats o interessats en l’àmbit assistencial sociosanitari.

L’evolució de la Covid19 ens obliga a seguir prenent mesures i vetllar per la seguretat. Per aquest motiu, de nou les sessions d’aquesta edició es celebraran en format webinar. Per tant, un any més, aquest programa amb sessions matinals en dissabte, es podran seguir digitalment en directe, a través del “format virtual” que vàrem encetar l’any passat amb molt bona acollida.

La sessió inaugural serà el proper dissabte 29 de gener de 9.15 a 11.30h, amb les intervencions d’Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, i la poència sobre “La situació actual de la Covid19 i perspectives” i amb Sònia Miravet, metgessa de família (CAP Martorell) i membre de la RedGDPS i del grup de treball sobre DM de SEMERGEN, amb la ponència sobre “Maneig de la Diabetis en el pacient geriàtrIc”

Consulta els ponents i tots els temes que es tractaran en aquesta edició. Una bona ocasió per ampliar els teus coneixements, d’una forma molt còmode.

Descarrega’t el programa i inscriu-te.

Avenços en oncologia: el camí cap a la medicina de precisió

Updated on juliol 30, 2021

Les oncòlogues Marta Ferré i Estefanía García, membres de l’equip del Servei d’Assistència Sanitària Colegial a l’Hospital de Barcelona, liderat per l’oncòleg Eugeni Saigí, que feia de conductor, van impartir l’última xerrada del curs organitzat per la Fundació Mutuam Conviure. Aquesta sessió és la cloenda del Programa en Geriatria Clínica i Cures Pal·liatives 2021.

El càncer no és una malaltia nova, és una malaltia coneguda de fa molt temps, però les xifres i la rellevància que té actualment el fan un problema relativament recent. És el problema de l’últim segle, lligat a l’augment de l’esperança de vida de la població. És la principal causa de mort a Espanya, atribuint-se fins a un 25% de les morts. Es planteja que un de cada tres espanyols tindrà càncer al segle XXI.

Amb l’augment de la malaltia, de la incidència i la prevalença, també ha anat augmentant el nostre coneixement sobre els tumors, de les cèl·lules tumorals, dels seus mecanismes per “escapar-se”, envair i metastatitzar, buscant sempre punts dèbils per poder atacar amb diferents estratègies.

Amb tot això, hem anat avançant a poc a poc amb el tractament personalitzat de càncer, intentant tenir un bon perfil molecular de la malaltia, conèixer els marcadors pronòstics de cada tumor de cada pacient, conèixer predictors de sensibilitat al fàrmac o de resistència als fàrmacs, i predictors d’efectes adversos. La idea de tot això és poder personalitzar el tractament de manera individual i poder adaptar-lo al pacient. Als pacients més fràgils, més pluripatològics, se’ls ha de monitorar més i tenir en compte la seva idiosincràsia particular.

Això ha fet avançar als oncòlegs i sobretot als patòlegs, des de la immunohistoquímica més bàsica, des de talls i tincions, fins a proves com el FISH, que és la immunofluorescència, com en la PCR o la seqüenciació capil·lar. Cada cop els exigim més informació.

La seqüenciació massiva

Un dels problemes que sol haver-hi, tenint en compte que molts cops partim d’una biòpsia, que és un material finit, és que és unamostra insuficient. A base de tallar, de fer làmines de tots els marcadors que se’ls demana, moltes vegades el patòleg ja no en pot extraure més.

Per intentar solucionar això i oferir la màxima informació possible hem de fer referència a la seqüenciació massiva (Next Generation Sequencing), que és la seqüenciació simultània de centenars de milers de molècules de DNA. Té un alt potencial de caracterització genòmica i amb relativament poc material ens pot donar panells genètics d’alteracions moleculars o genètiques molt complets que ens aporten molta informació per a la gestió del tumor i del pacient.

Això ha provocat que algunes malalties hagin canviat gairebé radicalment. Per exemple, el càncer de pulmó, que és el màxim exponent de la seqüenciació massiva, ha passat de tenir una classificació morfològica bastant simple a ser un tumor tan divers i fragmentat com en el cas de l’adenocarcinoma. Ja no parlem d’un cas d’adenocarcinoma de pulmó sense més, parlem de si té una mutació d’EGFR, una translocació d’ALK, etc.

No tenim tractament per a totes les mutacions de l’adenocarcinoma, de moment. Però és veritat que cada cop hi ha més molècules en estudi, en fase d’aprovació, mutacions que ens donen accés a assajos clínics. Hi ha fins a un 40% de gens accionables, que encara no sabem com tractar, però ens donen molta informació pronòstica.

I no només al pulmó, hi ha altres malalties que es beneficien d’aquests coneixements, com el càncer de còlon metastàtic, en què és gairebé imprescindible per escollir un bon tractament conèixer el RAS, si és mutat o no, la inestabilitat de microsatèl·lits i altres alteracions genètiques que van cobrant protagonisme a poc a poc i que requereixen molts assajos clínics.

Mutacions dels tumors

En general, la majoria de tumors sòlids es van identificant en diferents mutacions, que poden ser úniques, pròpies d’aquest tumor, o compartides amb altres. Tenir en cada tumor una mutació identificada ens permet buscar-li un fàrmac. Hi ha fàrmacs amb diana molecular, que són petites molècules dirigides a una alteració en concret en diferents patologies.

Tanta importància li donem a les mutacions dels tumors que s’ha encunyat fa poc el terme de “teràpies tumor-agnòstiques i fàrmacs orfes”. De vegades els tumors de diferents òrgans tenen mutacions genètiques en comú. Hi ha ocasions que l’abordatge oncològic, en el tractament, ja no mira tant el tumor primari, que de vegades ni l’aconseguim identificar, sinó que se centra a buscar un fàrmac per a una mutació genètica, el que s’ha acabat anomenant teràpies tumor-agnòstiques.

D’aquí hi ha hagut aprovació de fàrmacs, com els fàrmacs per a la mutació NTRK, una mutació relativament poc freqüent però molt estesa. S’han descrit fins a 17 tipus tumorals que poden ser NTRK positius. A partir d’aquí s’han aprovat dos d’aquests fàrmacs tumor-agnòstics: l’entrectinib i el larotrectinib. L’entrectinib és un dels primers amb l’aprovació de l’FDA i el primer medicament amb indicació pantumoral, tant per a tumors NTRK com ROS1 positius. El larotrectinib també està indicat en tumors sòlids NTRK positius i va ser catalogat com medicament orfe.

Pel que fa a la inestabilitat en microsatèl·lits, aquests són seqüències repetitives a l’ADN que anomenem inestables quan són més curts o més llargs del normal, perquè han fallat els gens del sistema de reparació i hi ha un mismatch repair (MMR) que no corregeix bé.

El pembrolizumab és un fàrmac amb un altre mecanisme, el primer aprovat per l’FDA com a teràpia tumor agnòstica. És per a tot tumor sòlid amb inestabilitat de microsatèl·lits per al qual ja no es disposi d’un tractament alternatiu satisfactori. Serveix tant per tractar un tumor ginecològic com un de còlon o de pulmó. Té una taxa de resposta d’un 39,6% i una duració de resposta, en els millors casos, de 22 mesos. Gairebé un 80% dels pacients rendeixen més de sis mesos.

La importància de la immunoteràpia

L’oncologia està en primera línia de la medicina personalitzada, avançant més enllà del model previ de tractament, basat en grans assajos de pacients no seleccionats, i d’un marcador fenotípic o histològic, de cara a liderar el camí d’utilitzar el perfil molecular del genoma individual del càncer per optimitzar la gestió de la malaltia.

La immunoteràpia va començar a despuntar l’any 2013, l’anomenaven la “gran esperança blanca”, ocupant portades de revistes com Nature o Science, i es considerava la “nova onada” dels tractaments oncològics.

El fet de “jugar” amb el sistema immunològic per tractar o curar una malaltia no és nou. Aquest concepte es basa en el sistema de la vigilància immune. En condicions ideals, el nostre sistema immune està constantment eliminant cèl·lules tumorals que surten per error, però que estan controlades. Hi ha una bona presentació d’antígens i una bona activació dels limfòcits T, que fan que les condicions favorables per a les cèl·lules tumorals siguin eliminades.

Es pot arribar a un equilibri, en el qual les cèl·lules tumorals no moren, sinó que continuen “adormides” i el sistema immune no arriba a detectar-les, encara que aquestes no creixen. El problema ve quan això es descompensa. Els tumors troben mecanismes per escapar-se del sistema immune i creixen i proliferen.

Tenint fàrmacs interessants amb mecanismes vàlids i diferents, el següent pas lògic era combinar-los, que és el que s’està fent ara. Als assajos cada cop s’hi van sumant més coses.

Avenços en oncogeriatria

S’estima que l’any 2030 hi haurà 1,4 bilions de persones grans i l’any 2050 2,1. El 70% dels casos de càncer són en persones majors de 75 anys, i de fet, entre la franja d’edat d’entre 65 i 79 anys és la principal causa de mort.

Nosaltres utilitzem dues escales que són l’ECOG (performance status) i la Karnofsky, que ens ajuden a fer una valoració de l’estat general del pacient. Tot i això, estem veient que aquestes escales no són suficients per a les persones d’edat avançada.

El problema és que els assajos clínics estan limitats per a aquest tipus de persones. Les d’entre 65 i 74 anys estan representades en un 25% als assajos clínics, i a partir dels 75 ho estan encara menys, en un 10%. Això fa que tinguem una informació molt limitada.

La relació entre edat i càncer és un procés heterogeni. L’edat cronològica, en molts casos, no es relaciona bé amb l’edat fisiològica. Nosaltres no sabem exactament, per la falta d’estudis, quina mortalitat pot haver-hi en aquests pacients d’edat avançada, com els pot afectar la quimioteràpia.

La pregunta que ens fem és: el pacient morirà o li causarà sofriment el càncer, o realment la seva expectativa de vida com ancià el condiciona? Això ens pot ajudar a prendre decisions. S’ha de tenir en compte qui té una menor reserva fisiològica que el pugui fer més propens a sofrir complicacions pel mateix càncer o pel tractament oncològic.

La valoració geriàtrica integral

Definiríem la valoració geriàtrica integral (VGI) com a multidimensional i multidisciplinar, destinada a detectar alteracions en les diferents esferes més enllà dels problemes mèdics -a nivell nutricional, funcional, social, psicològic…- per ajudar a estimar una predicció pronòstica i de toxicitat, per elaborar el millor pla de tractament i d’intervenció individualitzat per a cada pacient, sempre tenint en compte i prioritzant les seves preferències.

Per dur a terme una VGI s’ha de tenir un bon coneixement del càncer (tipus de tumor, estadi, agressivitat…), un coneixement exhaustiu del pacient, escales de predicció de toxicitat a la quimioteràpia, l’expectativa de vida del pacient sense el càncer i les preferències del pacient abans de la decisió terapèutica.

La VGI s’ha demostrat que retarda l’ingrés a centres sociosanitaris, disminueix les admissions a urgències, ajuda a prevenir signes confusionals, caigudes, etc. Consta de set ítems: les comorbiditats, la situació funcional, l’estat cognitiu, l’estat nutricional, l’estat emocional, la polifarmàcia i el suport social.

Els potencials beneficis de la VGI són: proporcionar una estimació de l’esperança de vida, estimar la reserva funcional i la tolerància a la quimioteràpia, predir la mortalitat primerenca en ancians que reben tractament oncoespecífic, facilitar la presa de decisions de l’ancià oncològic, identificar problemes potencialment tractables que puguin interferir, millorar el control de símptomes i reflectir el valor i les preferències del pacient.

Limitacions i alternatives

Les dues escales que utilitzem, l’ECOG i la Karnofsky, tenen limitacions en aquest col·lectiu. Encara que puguin sortir favorables, poden no detectar alguns dèficits. Les limitacions de la VGI són que no està estandarditzada, consumeix molt temps i requereix personal especialitzat.

La guia ASCO recomana que en pacients majors de 65 anys s’hauria de realitzar algun tipus de valoració geriàtrica, fixant-nos en la funcionalitat, la comorbiditat, les caigudes, l’estat d’ànim, la cognició i la nutrició. Des d’ASCO també proposen utilitzar l’escala de CARG, que va d’una puntuació de 0 a 23, essent més precisa que la Karnofsky. L’escala CRASH també és una proposta seva, que a diferència de la CARG et permet fer un score de toxicitat hematològica, de toxicitat no hematològica o de toxicitat global.

Així mateix, recomanen el Lee Index i l’Schonberg Index com a indicadors que ajudarien a valorar l’expectativa de vida del pacient. L’últim suggeriment és fer un screening dels pacients que es beneficiarien de la VGI i desenvolupar plans individualitzats i intentar corregir els problemes no oncològics. Les dues escales recomanades són la G8 i la VES-13.

Si alguna d’aquestes determinacions surt patològica, significa un cribratge positiu i, per tant, s’hauria de realitzar una VGI àmplia.

Podeu accedir a tota la sessió aquí.

Marta Ferré i Estefanía García

Oncòlogues de l’Hospital de Barcelona

Els avenços en oncologia tanquen el 32è programa formatiu, en format webinar, de la Fundació Mutuam Conviure

Updated on juny 30, 2022

El dissabte 19 de juny, puntualment a les 9.30h va començar la que seria la última sessió del 32è Programa en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que promou i organitza la Fundació Mutuam Conviure, amb el tema “Estat actual dels avenços en oncologia”.

Per la ocasió, el Dr. Eugeni Saigi, Director del Servei d’Oncologia de l’Hospital de Barcelona SCIAS, acompanyat de les Dres. Estefania Garcia i Marta Ferrer, oncòlogues del seu equip, van parlar sobre l’estat de l’onco-geriatria en el moment actual, i dels tractaments i en especial de la immunoteràpia, per l’abordatge del càncer, respectivament.

La cloenda d’aquesta darrera sessió la va fer el Dr. Jaume Padrós, coordinador d’aquest programa, que anualment i de forma habitualreuneix professionals de prestigi, acompanyat del Dr. Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam. Padrós va agrair als 149 professionals inscrits la seva assistència a totes les sessions del curs, destacant la recuperació d’aquesta formació, que va quedar trencada l’any passat amb la irrupció de la pandèmia i que aquest any s’ha reprès amb molta més participació gracies a la tecnologia i a l’ús de webinars, que han facilitat l’assistència i la interacció dels professionals inscrits.

Els alumnes inscrits rebran un certificat acreditatiu de la formació donada, doncs aquest és un programa acreditat amb 1.5 crèdits pel Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries – Comisión de Formación Continuada del Sistema Nacional de Salud.

L’any vinent us esperem de nou a tots amb la 33ena edició d’aquest programa que ja hem començat a preparar. Us mantindrem informats.
Podeu accedir a la última sessió aquí.

La Fundació Mutuam Conviure inicia amb èxit la 32ena edició del Programa en Gerontología Clínica i Cures Pal.liatives en format webinar, i amb més alumnes que mai

Published on febrer 1, 2021

Dissabte 30 de gener de 2021, a les 9:15h, amb 147 alumnes connectats on-line, va inaugurar-se la primera sessió del 32è Curs de Gerontologia i Cures Pal.liatives que organitza la Fundació MUTUAM Conviure, que degut a la situació que vivim per la COVID19, és la primera vegada que s’organitza integrament, en format ZOOM “Webinar”. La Dra. Magda Campins Martí, Cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l´Hospital Universitari Vall d´Hebron i professora de la UAB, va encetar aquest curs amb una ponència sobre LES VACUNES COVID-19,d´altíssim nivell científic i de rabiosa actualitat. La seva exposició va ser moderada pel director del curs i President del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona, Dr. Jaume Padrós. La sessió webinar, va ser seguida per 147 professionals on line, la majoria d’ells procedents de la medicina, infermeria, psicología, farmacia, treballa social i fisioterapia de l’àmbit asistencial i sociosanitari, que en el torn de consultes van arribar a formular fins a 38 preguntes mitjançant el panell de qüestions i respostes, de Zoom. El Dr. Josep Ballester, Director Assistencial del Grup Mutuam i Patró de la Fundació Mutuam Conviure va fer la cloenda de la sessió, agraint la participació a la Dra. Campins i la direcció del Curs al Dr. Padrós, i aplaudint la participació activa dels assistents i alumnes a aquesta primera sessió. La propera sessió prevista pel 27 de febrer, anirà a càrrec de Montserrat Esquerda, directora de l’Institut Borja de Bioètica amb la ponència “L’ètica de la cura i la fragilitat” i també comptarà amb la intervenció d’Antoni Calvo, psicòleg clínic i director del Programa de Protecció Social del Col.legi de Metges de Barcelona, amb la ponència “La salut i el benestar dels professionals”.

Aquest curs compta amb 6 sessions acreditades, totes elles mensuals, de gener a juny. En breu publicarem un article sobre aquesta primera sessió “Ens vacunem” de la Dra. Magda Campins, al nostre blog.

Obertes les inscripcions al Programa Formatiu 2021 en Gerontología Clínica i Cures Pal.liatives de la Fundació Mutuam Conviure

Published on gener 11, 2021

Curs gerontologia clinica i cures pal.liatives 2021

Atès que la Fundació Mutuam Conviure té com una de les seves prioritats el sector sociosanitari, (entès des de la visió integral de l’atenció dels malalts crònics, la Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives), fa de la formació continuada un instrument necessari i imprescindible per mantenir i actualitzar els coneixements de diferents disciplines que han de dur al professional sanitari a una millora del seu nivell de coneixements científics i acadèmics i, de la seva capacitat i qualitat assistencial.

Per això, la Fundació Mutuam Conviure organitza aquesta activitat, des de fa trenta dos anys, amb l’ànim de difondre pràctiques i models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari.
Aquesta formació acreditada, va dirigida fonamentalment a professionals de la medicina, infermeria, farmàcia, treball social, fisioteràpia i psicologia i als que per la seva activitat, estan relacionats o interessats en l’àmbit

En aquesta edició, i sense renunciar a tractar temàtiques clíniques també s’ha fet èmfasi sobre alguns aspectes més dirigits directament als professionals assistencials. L’actual pandèmia per la COVID-19 ha obligat a abandonar temporalment les classes presencials. i les sessions, tot i continuar tenint lloc els dissabtes al matí, es seguiran digitalment en directe a través de “Webinars”.

La sessió inaugural serà el proper dissabte 30 de gener de 9.15 a 11h, amb Magda Campins, Cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron, amb el títol de la seva intervenció “Vacunes de la Covid19: ens vacunem?”

Consulta els ponents i temes tan interessants que tractaran. Una bona ocasió per ampliar els teus coneixements, d’una forma molt còmode.

Descarrega’t el programa i inscriu-te

Vacunes i pseudociències

Published on novembre 20, 2020

El reconegut epidemiòleg Antoni Trilla va impartir una sessió sobre les vacunes i els moviments negacionistes en el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que organitza la Fundació Mutuam Conviure, a la qual està vinculat com a membre de la Comissió Tècnica Assessora. Aquest curs, que s’ofereix des del 1998, està dirigit fonamentalment als professionals sanitaris del Grup Mutuam i té com a objectiu contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari.

Més enllà de la situació generada per la COVID-19, en la qual ens hem acostumat a sentir a parlar en qualsevol espai sobre investigacions de possibles vacunes, el cert és que en els darrers anys hem constatat com han pres rellevància veus que qüestionen l’eficàcia i la seguretat d’aquestes, assolint un nivell d’influència social considerable. Això es reflecteix, per exemple, en el fet que alguns pares i mares decideixen no vacunar els seus fills. Davant d’aquest fenomen, val la pena recordar que les vacunes són les responsables d’alguns dels avenços més importants que s’han fet en el camp de la medicina. Entre aquests, podem destacar-ne l’eradicació de la verola, l’eliminació de la pòlio i el xarampió i, de manera més general, la disminució de la mortalitat infantil i l’augment de l’esperança de vida.

Les dades del Instituto de Salud Carlos III ens mostren com la introducció a l’Estat espanyol de la vacuna contra la poliomelitis l’any 1963 va fer caure en picat el nombre de casos i com aquest va anar disminuint encara més en paral·lel a l’extensió de la cobertura. Així mateix, les vacunacions contre el xarampió i la rubèola van aconseguir que entre l’any 1983, quan es van començar a aplicar, i el 2010, els casos es reduïssin en un 99,9 %.

L’Organització Mundial de la Salut ha assenyalat en nombroses campanyes recents que les millores higièniques i sanitàries actuals no impedirien que moltes malalties infeccioses eliminades reapareguessin en cas que s’abandonessin les vacunacions. Les dades sobre el xarampió al Regne Unit, per exemple, posen de manifest que el descens continuat del percentatge de població vacunada que es va produir fins al 2004 es va traduir en un increment de casos confirmats de la malaltia en els anys posteriors. Respecte als suposats riscos de les vacunes sobre els que ens adverteixen els detractors, seguint amb el xarampió, les dades demostren que un 30 per cent dels infants que el tenen poden patir complicacions, mentre que tan sols un 0,34% dels vacunats experimenten algun tipus de reacció.

Entre mitjans dels 90 i mitjans de la primera dècada d’aquest segle, observem com en alguns països desenvolupats es produeixen descensos importants en el percentatge d’infants vacunats de xarampió. Tot i que la tendència s’ha invertit, veiem que el 2015, a Itàlia, encara hi havia un 15% de menors d’un any sense vacunar i, a França, un 9 %. Com a conseqüència d’això, ens trobem que els casos de xarampió a Europa s’han disparat en els darrers anys, passant dels 5.273 del 2016 als 82.596 del 2018, any en què van morir a causa d’aquesta malaltia 72 persones.

Aquesta situació fa més necessari que mai recordar l’importantíssim paper de les vacunes en la salut pública: en la protecció dels vacunats, en la dels no-vacunats (gràcies a la immunitat de grup) i en la prevenció del càncer i altres malalties relacionades. Tal i com ho recull l’OMS, la reticència a la vacunació és complexa, té característiques específiques en cada context i varia segons el moment, el lloc i la vacuna. A més, està relacionada amb factors com la confiança, la comoditat i la seguretat. A Catalunya, un estudi realitzat el 2015 va posar de manifest que un 9% de la població dubtava de la vacunació sistemàtica i un 1 % la rebutjava. Aquesta reticència està relacionada, d’una banda, amb diferents elements contextuals, com poden ser l’entorn mediàtic; els grups de pressió i els personatges influents; la religio, la cultura i l’estil de vida; factors socioeconòmics; les polítiques sanitàries públiques o la indústria farmacèutica. D’altra banda, amb factors individuals i de grup, com l’experiència amb vacunacions prèvies; coneixements -no sempre científicament rigorosos-; confiança en els professionals i en el sistema sanitari; la percepció del balanç risc – benefici; i l’acceptació de la vacunació com a norma social.

Tot aquest ventall de factors fa que no puguem parlar d’una estratègia d’intervenció única per afrontar la reticència a la vacunació. No obstant això, sí que tenim clar que les estratègies més efectives són les que es basen en el diàleg i integren múltiples components. Entre aquests, hi pot haver la participació de líders i persones socialment influents, la mobilització social -la normalitat és vacunar-se-, la presència en els mitjans de comunicació, l’accés més fàcil a la vacunació o la formació dels professionals per tal que informin millor a la població.

Entorn del debat sobre les vacunes, val la pena diferenciar entre l’escepticisme com a mètode i el negacionisme com a posició. Els escèptics analitzen els estudis i les seves conclusions, accepten les evidències i respecten la ciència. En canvi, els moviments anti-vacunes, com a exemple de negacionistes, defensen una idea senzilla que, suposadament, dona resposta a molts problemes i malalties sense cap fonament científic. Alhora, solen defensar la seva persecució per part de governs, farmacèutiques i comunitat acadèmica i, per a les seves demostracions, habitualment fan ús de testimonis anecdòtics en comptes de treballs de recerca científica. Algunes de les tècniques que fan servir per enganyar són la corrupció del lleguatge -amb l’ús de noms que confonen o citant organismes propis irrellevants però amb grans denominacions-, la creació d’un fals debat, la utilització de falsos experts, l’ocultació dels motius que fan que no siguin independents respecte a aquesta qüestió (econòmics, ideològics, necessitat de notorietat, etc.) o l’empara en teories de la conspiració.

Com ja hem assenyalat, els mitjans de comunicació juguen un paper cabdal en la difusió del moviment anti-vacunes. Sota el principi de la imparcialitat informativa i reclamant la igualtat d’oportunitats, els seus portaveus aconsegueixen espais en premsa, ràdios i televisions. Ara bé,que dues posicions diferents s’expressen de la mateixa manera no significa que la veritat estigui en un terme mig. A més, ens trobem que a les xarxes socials qualsevol persona pot publicar el que vulgui sense necessitat de ser rigorós i que molts usuaris donen més credibilitat a un vídeo d’una font desconeguda que troben navegant per Internet que a la pàgina web d’una institució reconeguda.

Davant de tot això, és difícil articular una única resposta per fer front als moviments anti-vacunes. Discutir científicament amb els negacionistes és totalment inútil, ja que no estan interessats en la veritat, ni en les dades ni en cap discussió informativa; només estan interessats en que la seva visió del món sigui l’única. El millor que podem fer, doncs, és ser pacients, explicar i exposar a la llum pública les seves tàctiques i mètodes adreçats a frustrar qualsevol discussió legítima.

Antoni Trilla

Cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, catedràtic i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure i coordinador del Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut

Salut bucodental en les persones grans

Updated on juliol 29, 2019

El doctor Carles Subirà, director del Departament d’Odontoestomatologia de la Universitat de Barcelona, va impartir, en el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica, una sessió centrada en la salut bucodental en persones grans. Aquest curs, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure d’acord amb el seu compromís amb la millora continuada de l’atenció a la dependència i el malalt crònic, és obert a tots els professionals del Grup Mutuam.

Els problemes bucodentals són habituals en la població gran i poden tenir un impacte destacat en la seva salut i qualitat de vida. Malgrat això, encara avui dia, reben una atenció insuficient per part tant dels propis afectats com d’una part significativa dels professionals sanitaris d’altres àmbits. Una enquesta de Salut Oral portada a terme a nivell estatal l’any 2.000 amb una mostra representativa de persones igual o més grans de 65 anys i d’altres que s’han fet posteriorment en la franja d’edat entre 65 i 74 anys ens han permès conèixer l’estat de la salut bucodental i les necessitats d’aquest segment de la població.

El principal problema que trobem entre la gent d’edat avançada és la gran quantitat de dents que han perdut. L’estudi de camp esmentat va revelar que aproximadament un 9,6 per cent de la mostra tenia entre 16 i 19 dents permanentment absents i que un 23,5 per cent en tenia més de 20. Això comporta, com és evident, problemes nutricionals, però més enllà d’això, si ens fixem en la inflamació de genives que hi ha al darrere, trobem que aquesta té relació amb altres problemes de salut sistèmics. Així, està comprovat que les persones que pateixen malalties periodontals tenen més possibilitats de tenir problemes cardiovasculars, com l’infart de miocardi, i respiratoris, com la pneumònia en pacients amb disfàgia. També s’ha demostrat que existeix una relació bidireccional entre la diabetis i la inflamació de les genives. Així mateix, cada vegada hi ha més evidència que algunes de les bactèries que causen la periodontitis influeixen en l’aparició de l’Alzheimer.

Un altre dels problemes bucodentals amb més incidència en la població gran és el de les càries. L’enquesta de Salut Oral va posar de manifest que hi ha una relació entre la presència d’aquestes i el nombre diari de raspallats de les dents, però també amb el nivell socioeducatiu de les persones. Així, mentre les analfabetes tenien 2,9 càries de mitjana, les d’educació superior en tenien 1,3. Una higiene dental pobra, la baixa freqüència de visites al dentista (en aquest segment de la població, la mitjana és d’1 visita cada 7 anys) i la disminució de la saliva derivada del consum de fàrmacs són factors que augmenten el risc de càries. En el cas de les persones grans, sovint polimedicades, és especialment important que els metges prenguin consciència que més del 85 per cent dels fàrmacs (antihipertensius, antidepressius o antihistamínics, entre d’altres) produeixen una reducció del flux salivar i que això afavoreix l’augment de les infeccions bacterianes i fúngiques.

La salut bucodental és molt agraïda i realment les accions de prevenció, com una higiene correcta, la visita regular a un especialista i el control de la medicació, són la millor solució per a la majoria de problemes que poden aparèixer. Tanmateix, en general, ens trobem davant d’una manca d’educació i de sensibilitat de la població respecte a l’impacte de la salut dental en la nostra qualitat de vida i amb el fet que encara és vista per molts més aviat com una qüestió cosmètica. A això, no hi ajuda la manca de cobertura pública dels tractaments ni tampoc la proliferació en els darrers anys de centres de salut dental guiats únicament per objectius mercantilistes i, en molts casos, dirigits per persones que no són especialistes d’aquest camp, on es produeixen sobretractaments o infratractaments segons criteris de rendibilitat. Com a conclusió, cal assenyalar la necessitat de prendre consciència que podem envellir millor i reduir la possibilitat d’emmalaltir tenint cura de les nostres dents.

Prof. Dr. Carles Subirà

Facultat d’Odontologia de la Universitat de Barcelona

Director del Departament d’Odontoestomatologia

Cap del Servei de Primeres visites i Urgències (HOUB)

La Fundació Mutuam Conviure obre la nova convocatòria dels Premis de Recerca d’Atenció Sociosanitària

Published on maig 15, 2019

La Fundació Mutuam Conviure convoca la 19a edició del Premi de Recerca d’Atenció Sociosanitària, dotat amb 6000€, amb l’objectiu de promoure projectes de recerca o de millora de la pràctica clínica en l’àmbit de la gerontologia clínica i l’atenció sociosanitària. Hi poden participar professionals de forma individual o col·lectiva que desenvolupin la seva activitat en qualsevol centre o servei establert a Catalunya, dins dels àmbits objecte d’aquest premi.

Els projectes, que han de ser originals i no poden haver estat publicats ni premiats anteriorment, es poden presentar fins al 21 d’octubre de 2019 i seran avaluats per un jurat format per cinc persones proposades per la Fundació Mutuam Conviure. El premi es lliurarà a les persones guanyadores en el marc de la XIV Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure, que se celebrarà 13 de novembre a l’auditori del COMB.

Per a més informació, podeu consultar les bases de la convocatòria.

El lliurament de diplomes clou el 29è curs de Formació Mèdica en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives

Updated on octubre 9, 2018

La darrera sessió de la 29a edició del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure va celebrar-se dissabte 5 de maig. L’acte va comptar amb les ponències de la doctora Mònica Povedano, neurofisiòloga, coordinadora de la Unitat Funcional de Motoneurona i cap de Secció de Neurosiologia del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, amb el tema “Maneig dels Pacients amb ELA i malalties de les motoneurones “, i del doctor Domènec Gil, neuròleg adjunt del Servei de Neurologia de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i consultor de Mutuam, amb “Tractament de les demències. Introducció i retirada.”

La sessió va posar el punt i final a aquesta formació dirigida a professionals del sector amb el lliurament de diplomes als assistents per part del doctor Jaume Padrós, membre del patronat i la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure, i el doctor Josep Ballester, director de l’Àrea sanitària de Grup Mutuam.