Treball social

Percebem l’entorn mitjançant els nostres sentits, que són el receptors dels estímuls externs. Aquests estímuls comencen un viatge per les àrees especialitzades del centre del sistema nerviós i les neurones, formant complexos sistemes, i permeten processar la informació que hem rebut i convertir-la en conductes. Les conductes provenen de patrons que anem aprenent al llarg de la nostra vida i que conformen la persona en tres dimensions: la biològica, la psicològica i la social, amb els seus corresponents processos físics i genètics, psicològics (sensació, percepció, aprenentatge, memòria, emoció, motivació, pensament, llenguatge) i socials (relacions amb l’entorn). Per tot això, les persones som éssers capaços de transcendir més enllà i ser una entitat holística, interrelacionada d’una forma complexa, sistèmica, no estàtica i viva.

Singularitat de cada persona

D’acord amb aquest descripció, és evident que cada persona és única, malgrat els trets comuns amb la resta. La interrelació de les nostres dimensions ens fa percebre i actuar de forma diferent i, en ocasions, les disparitats de les nostres creences, valors i conductes ens confronten amb els altres. Llavors és necessari arribar a una entesa, (d’aquí en deriven les normes socials, basades en principis ètics i morals) per a partir d’un ordre, poder establir relacions constructives i positives.

El psicòleg Lawrence Kohlberg va fer un estudi sobre les funcions de la consciència moral i com anem creant les justificacions de les nostres decisions, i va arribar a la conclusió que aquestes no eren iguals per a tothom i que la mateixa persona les modifica seguint un procés de creixement i maduresa. Així al llarg de la vida la persona va conformant una realitat pròpia, única, intentant adaptar-la als altres i a sí mateix, en un procés de canvi constant, però sempre buscant un estat d’equilibri.

Quan un nou procés entra en joc

Quan sobrevé un nou estat que provoca una alteració de la convivència: la demència, tot plegat és fa força complex i requereix molta flexibilitat per part de tots per poder entendre’ns, acceptar-ho i conviure-hi, sempre buscant una bona qualitat de vida . La demència és un estat en el què la persona pateix un canvi en les seves funcions cognitives que altera el seu comportament i que provoca que les relacions amb el seu entorn hagin d’adaptar-se a noves necessitats. Enllaçant amb el que hem assenyalat prèviament, és fàcil comprendre que, depenent de com ens hem format com a persones, el nostre nivell moral i ètic, les nostres creences, valors i conductes, podrem abordar la nova situació millor o pitjor. En qualsevol cas, a la persona amb demència, se l’ha de tractar com una persona, en tota les dimensions que la conformen.

La visió més estesa, entén la demència com un estat indesitjable, incòmode, intractable, amb alteracions de conducta no enteses i difícils d’admetre. tampoc no té en compte que les persones que la pateixen viuen la realitat en l’aquí i l’ara, i  que no tenen capacitat de memòria per recordar el passat, ni capacitat de planificació per poder pensar en clau de futur i que ni tan sols expressen la seva realitat.

Però des del paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona, disposem d’eines que fan possible aconseguir l’objectiu més apreciat: millorar la qualitat de vida proposant un canvi de visió. Dawn Brooker, en el seu llibre «Principis i Pràctica del DCM», feia la proposta següent: “En primer lloc, cal respectar i valorar l’individu amb demència com un membre de ple dret de la nostra societat, igual a la resta de ciutadans. Cal eradicar les pràctiques discriminatòries contra la gent que pateix aquesta malaltia i els que tenen cura d’ells. També cal elaborar un pla d’atenció personalitzat que tingui en compte les necessitats canviants de les persones, oferint més compensació i consol a mesura que augmenta la discapacitat cognitiva. Cal intentar comprendre la perspectiva de la persona amb demència: s’adona de la seva situació? Quins indicis percebem per saber-ho? I finalment cal proporcionar una psicologia social de suport que ajudi les persones amb demència a experimentar un bé relatiu.

Per poder interactuar bé amb les persones amb demència hem de saber interpretar els comportaments desafiants i les alteracions de conducta com una reacció davant la manca de reconeixement de les necessitats físiques o socials. Per poder-les reconèixer hem de comprendre el que sent i pensa una persona amb demència. Una de les tècniques que s’utilitza és l’observació de les interaccions per esbrinar com els afavoreixen o perjudiquen. Entre els indicadors identificats com a favorables, podríem esmentar la tendresa, el suport i el respecte, mentre que com a indicadors perjudicials assenyalaríem la intimidació, la manipulació i la invalidació.

Totes les persones som úniques, valuoses, amb capacitat de canvi i adaptació, responsables de nosaltres i dels altres, obertes i flexibles per aconseguir millorar la nostra pràctica. Cadascun dels indicadors ha de servir per fer-nos reflexionar i, si els volem tenir en compte, entrar en un procés de canvi i aprofundiment, que no sembla fàcil, però sí atractiu, pels beneficis que podrem aconseguir.

Amb la col·laboració de Rosa Torró Soler, educadora social del Centre Residencial Mutuam La Creueta de Sabadell.