L’eDCA i el repte de reinventar-se després de la pandèmia

Telerehabilitació eDCA

Víctor Vargas, terapeuta ocupacional de l’equip de suport psicològic i rehabilitador del pacient amb dany cerebral adquirit (eDCA) de la Residència Vila-seca, va fer una xerrada sobre telerehabilitació, teràpies intensives i ús de noves tecnologies en el marc del webinar ‘L’eDCA i el dany cerebral adquirit’. 

Quan la pandèmia ens va obligar a tancar les portes de l’eDCA, va sorgir una gran preocupació entre l’equip professional. No només per no poder donar continuïtat al servei in situ a uns pacients que necessiten molta atenció, sinó també perquè com podíem aconseguir el feedback del tractament que els i les pacients feien des de casa. Des d’un principi, els trucàvem per telèfon i els demanàvem que ens enviessin vídeos per poder fer-ne el seguiment, però teníem el neguit de si estàvem fent suficient. Llavors va ser quan ens vam plantejar realment la qüestió de la telehehabilitació. Es tracta d’un concepte que per a molts professionals ja estava en l’imaginari de la nostra pràctica però va ser realment aquest el moment de posar-lo sobre la taula i veure quins beneficis ens podia aportar. 

La telerehabilitació respon a l’ús de diferents tipus de tecnologies de la telecomunicació – com aplicacions per a mòbils, programes informàtics o ulleres de realitat virtual- aplicades a la biomedicina. Des de l’eDCA, creiem que aporta un valor afegit a la rehabilitació del pacient amb dany cerebral adquirit amb una perspectiva de futur molt clara. Entre els beneficis que ofereix, en podem destacar el fet que permet prescriure activitats i exercicis des d’un abordatge més ampli o que obtenim millors resultats en el mateix temps de tractament, ja que es combina el treball in situ al centre amb el treball en el domicili del pacient. Amb la telerehabilitació el pacient pot treballar tant els dèficits motors com els cognitius des de casa i els professionals podem disposar d’informació de quan fa les activitats, quina quantitat en fa i els resultats que n’obté, millorant així l’adherència al tractament. 

Abans d’incorporar el concepte de telerehabilitació al servei, fèiem 3 hores de teràpia ocupacional setmanal. És a dir, 48 hores en 4 mesos, el tractament màxim que oferim a l’eDCA. Després d’incorporar-la, n’estem fent 10. És a dir, 160 en 4 mesos. Aquí s’hi haurien de sumar la resta de teràpies. L’evidència científica sobre teràpies de rehabilitació ens diu que és important que aquesta sigui intensa, repetitiva, que hi hagi un entorn enriquit que ofereixi al pacient oportunitats de posar-se a prova i, sobretot, que sigui reptadora, motivant, significativa i amb exercicis atractius. 

Telerehabilitació eDCA

Un terme important en relació a les teràpies intensives en neurorehabilitació és el de la neuroplasticitat, entesa com la capacitat del cervell per reorganitzar-se després d’una lesió i, d’aquesta manera, compensar àrees que han patit una lesió. La neurorehabilitació intensiva juga un paper decisiu per influenciar de manera positiva en aquesta reorganització i aconseguir estimular i fer canvis plàstics reals en la funció i l’activitat a través de la motivació i el monitoratge adequat. Per a això, cal preparar entrenaments individuals, variats i adaptats amb un alt nombre de repeticions conjuntament a l’entrenament de la força i a un repte just. Aquesta és la clau per aconseguir millorar la funcionalitat. 

Amb això en ment i donada la situació de tancament, vam començar un procés de recerca, en col·laboració amb altres professionals, per esbrinar quines eines tecnològiques existien al mercat que complissin amb els objectius de facilitar el nostre treball com a terapeutes, de proveir als pacients de material aplicable a domicili i que fossin d’utilització fàcil i econòmiques. Buscàvem, també, que fossin eines que ens oferissin un feedback que ens permetés monitoritzar els pacients i poder utilitzar les dades de resultats per a investigació. 

Una de les que vam trobar i estem utilitzant és la tecnologia ‘ReHand’, una aplicació per a tauletes que permet treballar la rehabilitació de la mà, el canell i els dits amb pacients amb patologies traumatològiques i neurològiques de les extremitats superiors. Cada exercici és personalitzat i es poden extreure resultats de l’evolució dels objectius. S’ha demostrat que el treball d’exercici sobre pantalles tàctils correctament guiats per terapeutes produeix canvis a nivell cerebral i espinal, accelerant la recuperació. 

Una de les eines que utilitzàvem habitualment és el Mirror therapy, un exercici que, un cop els pacients aprenen amb el terapeuta, poden fer sols a casa, però que requereix d’un mínim nivell cognitiu. Buscant una alternativa que rebaixés la dificultat cognitiva, vam descobrir ‘Mirror therapy VR’. Es tracta d’una aplicació de mòbil que es pot descarregar per tan sols 1 euro i que cal complementar amb unes ulleres de realitat virtual. L’activitat s’ha d’assajar prèviament amb el terapeuta, però després el pacient la pot portar a terme en el seu domicili. Amb les ulleres i el mòbil podem veure la funció i el moviment en temps real que voldríem veure amb el mirall. Els exercicis a realitzar són moviments de mans simples i repetitius i l’objectiu és ajudar a recuperar les habilitats motores, reduir les alteracions sensorials i/o perceptives i abordar el dolor de les extremitats superiors. 

El programa NeuroUP2 l’hem fet servir des de l’inici del servei. Es tracta d’una plataforma neuropsicològica per a la rehabilitació i estimulació cognitiva que utilitzem fonamentalment el logopeda, la neuropsicòloga i el terapeuta ocupacional. A causa de la pandèmia, vam decidir incorporar una extensió d’aquest programa, el NeuroUP2GO, perquè els pacients poguessin treballar des del domicili. Consta de molts materials i recursos per dissenyar les sessions i permet guardar els resultats dels pacients de manera ordenada. La informació s’allotja en una web a la qual el professional pot accedir des de qualsevol lloc. Des d’allà pot planificar els exercicis i adaptar-los en qualsevol moment a les necessitats del pacient. 

A banda d’aquestes eines, hem portat a terme un projecte amb una estudiant d’Enginyeria en Disseny Industrial de la Universitat Politècnica de Barcelona, Fiona Vives, que es va posar en contacte amb nosaltres quan estàvem en ple procés d’investigació perquè volia que el seu Treball de Final de Grau servís per ajudar-nos. Un dels problemes amb què ens trobem és que cada pacient imagina d’una manera diferent i que els processos cognitius de vegades també afecten a aquesta tasca. Per això, vam voler crear una app per treballar la imatgeria motora, que permetés als pacients la tasca d’imaginar o observar un moviment enfocat principalment a les tasques de la vida diària. Cojuntament amb la Fiona, vam crear i animar una mà virtual i una ampolla per emular el moviment d’agafar i deixar anar i vam adaptar el prototip per poder-lo fer servir amb una tauleta i les ulleres de realitat virtual. Estem obtenint molt bons resultats amb aquesta eina i ja l’estem utilitzant per iniciar un nou projecte d’investigació. 

Si una cosa ha quedat clara arran d’aquesta inesperada experiència que hem viscut és que l’eDCA continua investigant i formant-se per atendre amb la màxima qualitat assistencial els i les pacients amb dany cerebral adquirit i les seves famílies.

Victor Vargas

Terapeuta ocupacional de l’eDCA

Residència Vila-seca

22 Juny – Inscripcions obertes al Webinar “Present i futur en el suport psicològic i rehabilitador a pacients i famílies amb Dany Cerebral Aquirit”

dany cerebral adquirit

Els professionals de l’equip eDCA liderats per Montserrat Orpinell, fisioterapeuta i coordinadora, Victor Vargas, terapeuta ocupacional, Adela Mas, neuropsicòloga, juntament amb la directora de la Residència Vila-seca on està ubicat aquest servei, Silvia Mirete, fa temps que tenien la inquietud de donar més visibilitat a la feina que l’eDCA fa a diari amb pacients i famílies afectats pel Dany Cerebral Adquirit.

La pandèmia ha suposat un abans i després en la prestació del servei de suport al Dany Cerebral Adquirit, com ha succeït en molts àmbits, i en aquest Webinar ens explicaran com s’han re-inventat amb la irrupció de la COVID19, com van haver d’integrar la tele-rehabilitació, les noves tecnologies i les teràpies intensives, i com avui forma part de la seva feina i de dia a dia de les persones afectades.

Webinar dany cerebral adquirit

Programa i Registre aquí.

Ens aproparan a aquesta nova manera de treballar la rehabilitació i el suport psicològic, amb la participació de tres testimonis – 2 pacients i un familiar – a la segona part del webinar, d’una hora de duració. Donarà la benvinguda al Webinar, Xabier Ansa, Cap de la Unitat de Planificació de la Regió Sanitària Camp de Tarragona del Catsalut (Generalitat de Catalunya)

 

“Posar-me un equip de protecció em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres quan treballen”

Usuària i familiar Residència Vila-seca

Maria Àngels Ponce, filla d’una usuària de la Residència Vila-seca

La Maria Àngels ha viscut en primera persona la fins fa poc inimaginable situació de no poder visitar un familiar ingressat en un centre per a gent gran. Es tracta de la seva mare, la Carme Ferrando, a qui a causa de les mesures de restricció contra la propagació de la COVID-19 no va poder veure en persona durant gairebé tres mesos. La Carme va néixer el 1920 i des del 2013 viu a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, a tocar de casa de la seva filla, que la pot veure des de la finestra. Una salut envejable va impedir que aquesta vila-secana de soca-rel trepitgés cap hospital fins als 80 anys, però ja fa més d’una dècada que pateix una demència que, en el moment de l’ingrés, ja estava en una fase molt avançada. «La mort del meu pare la va afectar bastant i es va accelerar el seu deteriorament», recorda la Maria Àngels, que aleshores vivia a casa. Les dificultats de mobilitat que patia i el fet de no disposar d’habitatge adaptat van convèncer la filla que el millor per a la Carme era que visqués en una residència. «Ella no va ser gaire conscient de l’ingrés, però com que tenia problemes per moure’s, li vam dir que allà l’ajudarien amb exercicis que no podíem fer a casa», explica la Maria Àngels. 

La seva mare es va adaptar bé i admet que el canvi va ser més costós per a ella, però que s’hi va haver d’habituar: «soc filla única i em feia mal, però a poc a poc vam anar veient que l’espai estava molt bé i que podíem anar-hi a veure-la sempre que volguéssim». Com que la Maria Àngels encara treballava i tenia uns horaris força imprevisibles, la treballadora que els oferia suport a casa amb la mare també va continuar assistint-la a la residència, on anava per donar-li l’esmorzar, el dinar i el sopar. «A més, jo hi anava cada tarda», explica l’entrevistada, que admet que paulatinament es va acostumar a la nova rutina.  

La tranquil·litat que l’ha acompanyat durant tots aquests anys es va veure truncada per l’inici de la pandèmia causada per la Covid-19 i pel confinament. «Recordo que el 10 de març ja em van dir que restringien les visites a una sola persona i en uns horaris determinats, però dos dies després em van informar que ja no se’n permetien». Malgrat l’angoixa i la tristesa que la van envaïr al principi, assegura que la bona comunicació amb la residència la va ajudar. «Des dels primers dies, fèiem videotrucades i, com que la veia bé, em tranquil·litzava», relata. A més, la directora va crear un grup de difusió per a familiars, que va permetre que en tot moment tinguessin informació de les accions que es portaven a terme. Així va ser com la Maria Àngels va anar acceptant la situació. 

Uns dies després, però, la van trucar de la residència per informar-la que la seva mare tenia febrícula i que la deixarien a l’habitació en observació. Com que en un parell de dies va estar millor, no li va donar gaire importància, però quan a finals de març es va confirmar el primer cas de Covid-19 a la residència i ella va tornar a tenir febre es va espantar.  A la Carme la van passar a la planta 2 de la Residència Vila-seca junt amb altres residents que tenien els mateixos símptomes.  A partir d’aquell moment, relata l’entrevistada, «el contacte va ser constant». Malgrat que eren uns dies complicats al centre, va tenir sempre accés telefònic a la infermera i informació directa de com anava tot. La prova PCR no li van poder fer fins a principis d’abril i, en pocs dies, es va saber que el resultat era positiu. «Llavors em va caure el cel al damunt, perquè sabia que hi havia persones que havien mort d’això», recorda la Maria Àngels. I afegeix: «la situació em va servir per fer un exercici de serenor i per a aprendre a deixar-ho tot en la mà de Déu i dels professionals de la residència, que sé que han fet tot el que han pogut». 

La Maria Àngels assegura que només té paraules d’agraïment per a l’equip professional de la Residència Vila-seca, un col·lectiu que va rebre mostres de suport per part de molts familiars durant el confinament, alguns dels quals penjaven pancartes amb missatges davant del centre. «Hi va haver empreses del municipi que van fer donacions de materials i un col·lectiu de dones del barri de La Plana que va confeccionar mascaretes», subratlla l’entrevistada, que no vol que passi per alt l’empatia que es va generar entre tothom. 

A causa de la Covid, la Carme va estar tot el mes d’abril delicada i va perdre pes. «En una de les videoconferències la vaig veure molt deteriorada i vaig trucar a la infermera, que em va tranquil·litzar», explica la filla, que assegura que la comunicació constant la feia estar assossegada dintre de la intranquil·litat de la situació. «La veritat és que vaig fer molta confiança a l’equip», afirma. A més, al llarg de la crisi sanitària, diu, s’han reforçat els vincles entre les famílies dels residents i s’han anat trucant per donar-se ànims. 

La mare es va anar recuperant a poc a poc i, 89 dies després del tancament, els familiars van poder entrar de nou a la residència. «Ella estava bé», recorda l’entrevistada del retrobament, «però havíem de mantenir les distàncies, i allò de no poder-la abraçar em feia mal al cor». Tot i la impotència que això li generava, la Maria Àngels ho entenia. Veient el seu patiment, però, un dia li van oferir un equip de protecció individual per tal que pogués acostar-se a la seva mare. «Això em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres treballant amb aquella vestimenta que provoca tanta calor», assenyala. 

La Mària Angels destaca l’estreta relació que té amb les auxiliars de la residència, a qui un dia els va dir una frase que a elles els va marcar: «penseu que sou els meus ulls, les meves mans i la meva veu tot el temps que jo no soc aquí» . Explica que ara pot visitar a la seva mare un cop a la setmana durant mitja hora, amb mascareta i pantalla protectora. «Li faig petons igualment i li toco la ma i li explico moltes coses, tantes que, de vegades, arruga el front com volent-me dir que l’atabalo», relata entre somriures. El seu rostre es torna a posar seriós, però, quan descriu l’angoixa que sent en pensar que potser aviat, amb el creixement de contagis, tornaran a tancar la residència a les visites. De fet, les darreres mesures preses impedeixen que els familiars puguin treure els residents a passejar fora del centre. «L’equip professional fa tot el que pot perquè no entri el virus, però és complicat», reconeix la Maria Àngels, que afegeix que ella preferiria que es prenguessin totes les precaucions possibles però que no s’impedissin les visites, tenint en consideració les necessitats emocionals tant de pacients com de famílies. «Durant el confinament pensava en el fet que si la meva mare empitjorava no podria estar amb ella en els últims moments i que moriria sola, i això m’angoixava molt. No vull tornar a passar pel mateix», assegura. També explica, però, que la directora del centre li va oferir que entrés a veure-la amb un equip de protecció posat i que ella ho va rebutjar perquè creia que havia de ser prou forta i complir amb les restriccions. Malgrat els sacrificis que li suposi, la Maria Àngels es resigna a complir amb les mesures que es prenguin amb bon criteri d’acord amb l’evolució de la situació: «ens hem d’acostumar a conviure amb un virus que és agressiu». 

Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.

La UCH escull l’eDCA de Vila-seca com a bona pràctica per compartir amb el sector

La Unió Catalana d’Hospitals ha escollit l’equip de Suport al Dany Cerebral Adquirit (eDCA), un recurs de la xarxa sanitària pública gestionat pel Grup Mutuam a la Residència Vila-seca per a gent gran (Tarragona), com una bona pràctica per compartir a Scio Health, una plataforma especialitzada en solucions en gestió en l’àrea de salut. D’aquesta manera, altres professionals poden aprendre d’aquesta experiència que ha obtingut bons resultats.

L’eDCA va néixer el 2017 com a resposta a la necessitat de donar continuïtat a la rehabilitació als pacients amb dany cerebral adquirit un cop donat d’alta d’un procés d’internament hospitalari o sociosanitari i també per donar suport a les famílies d’aquests. Està integrat per un equip de professionals especialitzats que fan una avaluació inicial de cada persona, n’identifiquen els problemes i aspectes potencials de millora i li dissenyen un programa individual de tractaments amb sessions setmanals grupals. A partir de llavors i en coordinació amb el metge responsable del pacient, fan un seguiment continu del pacient.

Aquesta bona pràctica s’ha publicat per l’interès que pot tenir per a col·lectius professionals com els de Fisioteràpia, Teràpia ocupacional, Psicologia, Treball social o Infermeria, però també per als propis pacients.

Per conèixer millor aquest recurs podeu llegir el tríptic o veure el vídeo de presentació:

L’eDCA de la Residència Vila-seca participa en una jornada sobre transferències

eDCA Residència Vila-seca

Sota el títol ‘eDCA Tractament intensiu interdisciplinar després d’un DCA’, professionals de la Residència Vila-seca de Grup Mutuam van presentar un pòster en el marc de la jornada ‘La seguretat en les transferències i la continuïtat en una atenció centrada en la persona’. L’acte, organitzat pel Servei Català de la Salut, es va celebrar el passat 15 de febrer a l’Auditori del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Tarragona.

La treballadora social Laura Félix, la neuropsicòloga Adela Mas, la fisioterapeuta Montserrat Orpinell i el terapeuta ocupacional Victor Vargas, que formen part de l’equip de Suport al Dany Cerebral Adquirit ubicat en la residència de Grup Mutuam al Tarragonès, van ser els responsables de presentar un pòster sobre aquest servei d’utilització pública que ofereix suport psicològic i rehabilitador a pacients donats d’alta d’un procés d’internament hospitalari o sociosanitari. La infermera de la residència Eneida Quinayas va formar part del comitè científic de la jornada i de les taules de presentació dels casos. L’acte va abordar la qüestió de les transferències dels pacients entre diferents nivells assistencials perquè representen un risc, sobretot quan es treballa amb persones molt envellides o amb multimorbiditat.

La Residència Vila-seca celebra el seu 15è aniversari a ritme de Country

15e aniversari vila-seca

La Residència Vila-Seca per a gent gran del Grup Mutuam, va celebrar el seu 15è aniversari amb l’Associació de dones Casa del Mar Tarragona, que els va oferir una exhibició de Country i a més va animar als residents a participar en una sessió d’aquest ball, tan adequat per l’ocasió, a les instal·lacions del centre de dia. No hi va faltar l’alegria i el bon ritme que van compartir residents i usuaris, familiars i professionals del centre.

Us deixem una mostra de la jornada, que reflexa l’energia de la qual es va omplir la Residència Vila-seca durant aquesta celebració.

La Residència Vila-seca rep la certificació Libera-Care

Certificació Libera-Care

La Residència Vila-seca de Grup Mutuam, un centre multiservei amb places residencials, sociosanitària i de centre de dia, i amb un equip de rehabilitació per a persones amb dany cerebral, va obtenir la certificació de la normativa Libera-Care el passat mes de juliol. Desprès d’uns anys treballant amb la cultura de la no subjecció per a tots els serveis del centre, l’equip de professionals de la Residència Vila-seca ha assolit el model de cura centrat en la persona sense subjeccions.

La Norma Libera-Care és la primera que aconsegueix mesurar la Gestió de la Qualitat de Vida en les organitzacions que es dediquen a “cuidar”. LIBERA CARE (DIGNES) és un Model Complet de Cura, que va molt més enllà de la qüestió de les subjeccions: és tot un model entorn de la Dignitat de la Persona Cuidada. S’entén així que la Qualitat de Vida de la persona usuària o pacient és l’eix del model i aquesta és mesurada amb un seguit d’indicadors pràctics, entre els quals destaca el percentatge d’ús de subjecció de les organitzacions.

La Residència Vila-seca té clar aquest model i així ho demostra en el treball del dia a dia que porta a terme un gran equip de professionals.

La Residència Vila-seca acull l’XI edició del Concurs de Dibuix

Concurs dibuix Vila-Seca

El Centre de dia de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam va celebrar el passat 15 de novembre l’XI edició del Concurs de Dibuix del municipi. Es tracta d’una festa escolar en què s’escull i s’entreguen els premis d’un certamen dirigit a l’alumnat de 3r de primària de totes les escoles de Vila-seca, La Plana i La Pineda i a una escola convidada, en aquesta cas, la Canaleta. Els i les estudiants d’aquesta, com a sorpresa, van portar-hi uns murals dedicats a la gent gran del centre que van compartir un cop es van lliurar els guardons. Seguidament, Agus Farrè, conta-contes del municipi, va delectar els assistents amb un conte infantil que va provocar que els nens i nenes acabessin donant abraçades als més grans. Per acabar, es va oferir coca amb xocolata a tothom.

La Residència Vila-seca rep una missió empresarial d’ACRA

Missió ACRA

La Residència Vila-seca del Grup Mutuam va acollir el passat 25 d’octubre una de les Missions empresarials d’Associació Catalana de Recursos Assistencial (ACRA), que són unes jornades de portes obertes als socis. En el decurs de l’activitat, Anton Molas, director de l’Àrea Residencial del Grup Mutuam, va presentar l’entitat als participants.

Acte seguit, Sílvia Mirete, directora de la Residència Vila-seca, va fer una presentació del centre com un exemple de recurs multiservei. De fet, i tal i com va exposar, en un mateix edifici conviuen 4 serveis: residència, centre de dia, centre sociosanitari i la unitat de rehabilitació física i neurològica de pacients amb Dany cerebral (servei ambulatori). Es tracta, doncs, d’un mateix model, un mateix equip i un ventall de serveis per cobrir diverses necessitats. Posteriorment, es va fer una visita al centre perquè els socis d’ACRA poguessin conèixer totes les unitats i, finalment, un dinar per acabar de comentar l’experiència i compartir impressions.