Aquest any, des de Grup Mutuam, com a entitat referent en l’àmbit, ens sumem al Dia Mundial de les Cures Pal·liatives. Enguany el lema “10 anys des de la resolució, què hem fet?”, fa referència a la resolució adoptada per l’Assemblea Mundial de la Salut de l’OMS l’any 2014, on es va reconèixer la creixent demanda de cures pal·liatives a causa de l’augment de malalties cròniques i l’envelliment de la població.
Des de llavors, el nostre país ha fet passos importants per integrar les cures pal·liatives en les polítiques de salut. Tanmateix, volem remarcar que això és una carrera de fons i que encara queda molt a fer. És essencial millorar l’accessibilitat territorial, per edat i per patologia als models d’atenció pal·liativa així com destinar més recursos econòmics per garantir un accés equitatiu i universal a aquestes cures.
A més, per tal d’assegurar que els professionals de la salut disposin de les eines necessàries per oferir una atenció de qualitat és fonamental vetllar per incloure coneixements específics de cures pal·liatives en els plans docents universitaris. Finalment, cal mencionar que l’impuls de la recerca és clau per avançar en el coneixement i la innovació en aquest àmbit, cosa que permet una millor resposta a les necessitats de les persones ateses i les seves famílies.
En aquest Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, volem obrir una reflexió sobre els avenços aconseguits, però també sobre els reptes que encara hem d’afrontar per garantir una atenció digna i de qualitat per a tothom.
Dissabte 14 de gener a les 9:15h, i amb 170 professionals inscrits, va inaugurar-se la primera sessió del 34è Curs de Gerontologia i Cures Pal·liatives que organitza la Fundació MUTUAM Conviure. Organitzat íntegrament, en format ZOOM Webinar. Marta Chandre, directora de l’àrea sanitària del Grup Mutuam i patrona de la Fundació Mutuam Conviure, juntament amb Jaume Padrós, metge consultor de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam, va inaugurar la primera sessió del curs explicant la importància de la formació i constant evolució dels coneixements en l’àmbit de la gerontologia clínica i cures pal·liatives.
El Dr. Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB, va ser el primer ponent que va encetar aquest curs amb una ponència sobre “La fragilitat: del concepte a la pràctica”. Salvà, un referent inqüestionable i de rigor a Catalunya vinculat sempre al món de la recerca i sota l’àmbit i concepte de la fragilitat entre altres, ha ajudat sempre a difondre tota l’amplitud d’aquest concepte. Acabada la seva intervenció va seguir un interessantíssim torn de preguntes per part dels assistents.
Seguidament, va tenir lloc una segona ponència d’igual interès, de la mà de la Dra. Lourdes Mateu, internista i Cap de la Unitat Covid de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona, que va fer un up-date del que se sap ara, tres anys després de la covid persistent, una nova malaltia, sobrevinguda amb l’arribada de la pandèmia.
Aquesta sessió inicial va ser seguida per 111 professionals on-line, la majoria d’ells procedents de la medicina, infermeria, psicologia, farmàcia, treball social i fisioteràpia de l’àmbit assistencial i sociosanitari, que en el torn de consultes van estar molt actius.
Aquest curs compta amb 6 sessions acreditades, totes elles mensuals, de gener a juny. Si vols més informació
Si vols més informació fes clic aquí o recuperar la gravació d’aquesta primera sessió en el nostre canal de YouTube.
La infermera Emma Costas, directora dels equips PADES del Grup Mutuam i vocal de la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives, va participar en l’última sessió del Curs en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. En la ponència va compartir una reflexió des de l’experiència sobre l’evolució del model de l’Atenció al Final de la Vida en l’àmbit domiciliari.
La reflexió sobre el model de cures pal·liatives del futur ha de partir d’una mirada cap al passat per recordar-ne l’evolució des dels seus inicis. Els PADES són equips especialitzats que donen assessorament i suport a l’atenció primària per a l’atenció de pacients amb necessitats pal·liatives o en situació de malaltia crònica avançada, que necessiten la interdisciplinarietat i l’especialització per a l’atenció. El rati dels PADES és d’un equip per cada 100.000 habitants, tot i que depèn de la dispersió geogràfica i de la cobertura en funció de l’Àrea Bàsica de Salut.
Des del punt de vista assistencial, les dades d’evolució ens mostren que hi ha un creixement important de la presència d’equips en el sistema entre 2014 i 2015 i que l’accessibilitat de pacients no oncològics tendeix a equiparar-se a la dels oncològics. Pel que fa a les estades mitjanes, veiem que són més prolongades en els pacients no oncològics i, respecte al percentatge d’èxitus, que és superior en aquest tipus de pacients que en els no oncològics.
Del curar al cuidar
L’aparició del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat i l’evolució del model de Cures pal·liatives convencional conflueixen en el progressiu canvi de model: d’una visió dicotòmica de la intervenció en la què el tractament pal·liatiu començava quan finalitzava el tractament actiu, cap a un model d’intervenció on s’introdueix de forma progressiva la identificació precoç de les necessitats d’atenció pal·liativa i l’atenció al dol. Així, tenim una confluència de models d’intervenció basats en les necessitats pal·liatives, en l’Atenció Centrada en la Persona i en la planificació de les decisions anticipades.
El nou model assistencial de cures pal·liatives no es basa en curar les persones sinó en cuidar-les. De la mirada del metge es passa a la mirada del treball en equip i de fixar-se en la malaltia i els símptomes es passa a l’abordatge holístic de la situació de la persona. Ara, en comptes d’oferir l’atenció des d’una unitat o centre, es procura l’atenció d’un model d’atenció en xarxa. Del model reactiu i fragmentat es passa a un de totalment proactiu i basat en el continu assistencial. Per últim, el model paternalista evoluciona cap a un model deliberatiu.
Pel que fa al perfil de pacient que estem atenent, es tracta de persones que requereixen atenció pal·liativa i amb complexitat. Per identificar quins pacients es poden beneficiar d’aquest model d’atenció disposem de dos instruments: el NECPAL 4.0 i l’HexCom-Red.
El NECPAL ens permet la identificació de necessitats pal·liatives i la versió 4.0 ens aporta, respecte a les anteriors, una mirada pronòstica sobre l’evolució del pacient. L’estadiatge amb aquest instrument ens facilita aproximar-nos a la seva mitjana de supervivència. A partir d’aquí cal codificar-lo correctament en la seva història clínica.
Un cop identificat i per tal que el pacient pugui rebre l’atenció pal·liativa, és necessari l’ús de l’altre instrument, l’HexCom-Red, que permet valorar el nivell de complexitat que requereix. Així, davant d’una baixa complexitat, qui hauria d’oferir-li l’atenció és el seu equip de referència, amb alguna intervenció puntual de l’equip específic; amb una complexitat moderada, l’atenció hauria de ser compartida entre l’equip de referència i l’específic i, amb una complexitat alta, prendria més importància el seguiment per part de l’equip especialitzat. L’HexCom Clin és l’instrument que utilitzem els serveis específics de cures pal·liatives per a la detecció de la complexitat en diferents esferes i l’HexCom-Red, que n’és una versió reduïda, és la proposta del Departament de Salut per tal que els equips no especialitzats en cures pal·liatives puguin decidir si han de ser derivats o no a un recurs específic.
Si ens fixem en el perfil dels pacients MACA, veiem que el 96 % són d’alt risc, la majoria són dones, amb una edat mitjana de 84 anys i amb un nivell de renda baix o molt baix. Tenen una mortalitat anual elevada. S’estima que entre un 1 i un 1,5 per cent de la població té necessitats d’atenció pal·liativa. El 50 per cent d’aquests tenen demència o una fragilitat avançada, un 35 per cent, insuficiència d’òrgan, un 80 per cent presenten multimorbiditat i un 24 per cent viu a residències.
Segons dades recollides a Catalunya durant el 2015, 6 mesos abans de morir, la majoria de persones d’aquest perfil viuen a casa seva o en residència social i tenen algun contacte amb equips PADES. Només algunes d’elles estan en hospital. Com més ens aproximem al moment de la mort, disminueix el nombre de persones que estan a casa i, en menor mesura, a la residència; segueixen vinculades als equips PADES i apareixen ingressos a unitats de cures pal·liatives, a hospital i, en alguns casos, a serveis d’urgències. Algunes de les conclusions que hem extret és que la identificació precoç com a MACA i V66.7 s’associa a una major probabilitat d’estar els 180 dies abans de morir a casa, que la gent gran té major probabilitat de poder estar a casa els darrers 6 mesos, que les persones que tenen demència, insuficiència hepàtica o SIDA són les que menys probabilitat tenen de continuar a casa i que tenir recursos econòmics ajuda molt al fet de poder seguir en el domicili.
Els PADES del Grup Mutuam
En una breu radiografia de l’activitat dels PADES gestionats pel Grup Mutuam, veiem que el 2021 s’han fet 2.014 primeres visites, s’han atès 2.275 persones, s’han fet 12.000 visites presencials i s’han gestionat telefònicament 28.000 visites. La presencialitat ha crescut respecte al 2019 perquè ha augmentat la complexitat i perquè l’atenció primària ha tingut molta dificultat per poder fer el seguiment de la població crònica avançada. La majoria de pacients que atenem són NECPAL 3 i un 60 per cent són oncològics. La mitjana d’èxitus a domicili és sobre el 55 per cent. Com a proveïdors de PADES d’Atenció Continuada a la ciutat de Barcelona, la nostra activitat ha augmentat en un 41 per cent de 2019 a 2021 (es descarta la comparativa amb 2020, considerat un any excepcional per l’impacte de la pandèmia).
Com a conclusions del present de les cures pal·liatives, destacaria com a positiu que tenim una bona cobertura territorial, professionals amb experiència i expertesa, un model amb una elevada satisfacció tant de les persones usuàries com de les famílies i una elevada capacitat de resposta. Entre els aspectes a millorar, hi ha l’heterogeneïtat de comportament, la manca d’equitat en l’accés de determinades patologies i d’equitat horària al territori, la baixa experiència en atenció infanto-juvenil, l’obsolescència de la cartera de serveis, la manca d’incorporació global de la psicologia, l’heterogeneïtatdels equips assistencials i la poca experiènciade treball territorial entre les UCP, els PADES i els proveïdors.
Cap a on ens dirigim
A l’hora de parlar del model d’atenció pal·liativa de futur ens hem de basar en treballs provisionals que encara no s’han publicat. Les bases per al desenvolupament del model d’atenció al final de vida a Catalunya ens parlen d’un model que posa en el centre de l’atenció a la persona amb malaltia avançada, acompanyada del seu cuidador o cuidadora principal i d’altres persones importants. La persona i aquest entorn són acompanyats per un equip multidisciplinari que ha d’elaborar un model de treball basat en la identificació precoç de les necessitats pal·liatives i de final de la vida. En les primeres etapes, cal aclarir amb les persones ateses si volen participar d’aquest procés i amb quins cuidadors, cal assignar-los quin serà el seu professional de referència, iniciar el procés d’elaboració de la Planificació de Decisions Anticipades, elaborar un pla d’atenció per recollir-hi els desitjos i voluntats i acordar el lloc on vol ser atès al final de la seva vida. Aquest model també inclou l’atenció al dol.
Per fer aquest canvi, s’han de tenir en compte set elements clau. El primer, que és en el que aprofundiré, és la reorganització de l’atenció geriàtrica i pal·liativa. En aquest sentit, la població diana, són persones de 75 anys o més que tenen presència de multimorbiditat i/o polimedicació, de fragilitat, de síndromes geriàtriques i de problemes socials relacionats amb la seva situació de salut, que viuen en una residència o en una situació de dependència funcional a domicili i que presenten necessitats complexes d’atenció o d’atenció pal·liativa. Com a objectiu d’aquesta atenció, es defineix la millora de la gestió de la població amb fragilitat, PCC i MACA de forma transversal, liderant l’atenció a aguts i intermèdia i donant suport a l’atenció primària a l’entorn comunitari. Aquesta reorganització s’ha de poder fer en base a la millor evidència disponible.
La cartera de serveis que es planteja evoluciona i aporta aspectes molt més específics, defineix el perfil professional que ha d’atendre als pacients en cadascuna de les situacions, quina ha de ser l’accessibilitat i incorpora indicadors d’avaluació. Les properes passes seran la publicació del Pla estratègic d’atenció geriàtrica especialitzada i el Pla estratègic de l’Atenció pal·liativa especialitzada a Catalunya.
El dissabte 28 de maig, puntualment a les 9.30h va començar la que va ser la última sessió de la 33è Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que promou i organitza la Fundació Mutuam Conviure.
Per la ocasió, la sessió de cloenda va comptar amb la participació de la dermatòloga Esther Serra, metgessa adjunta del servei de dermatologia de l’Hospital de Sant Pau (Dermopaties freqüents en geriatria), i amb la intervenció d’Emma Costas, infermera i directora dels Equips PADES Mutuam (Reflexió sobre el Model actual d’Atenció al Final de la Vida en l’Àmbit Domiciliari).
El Dr. Jaume Padrós, coordinador d’aquest programa va conduir la cloenda d’aquest curs que habitualment reuneix professionals de prestigi, acompanyat del Dr. Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam. Padrós va agrair als 198 professionals inscrits la seva assistència al llarg de les sessions retransmeses, recordant que el format webinar respecte la presencialitat, ha facilitat l’increment d’inscripcions gràcies a la tecnologia.
Tots els professionals assistents que reuneixen les condicions, reben un certificat acreditatiu de la formació rebuda, doncs aquest és un programa acreditat amb 1,4 crèdits pel Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries – Comisión de Formación Continuada del Sistema Nacional de Salud.
L’any vinent us esperem de nou a tots amb la 34ena edició d’aquest curs que ja hem començat a dissenyar. Us mantindrem informats.
La Fundació Mutuam Conviure que prioritza el sector sociosanitari, (entès des de la visió integral de l’atenció dels malalts crònics, la gerontologia clínica i les cures pal·liatives), fa de la formació continuada un instrument necessari i imprescindible per mantenir i actualitzar els coneixements de diferents disciplines. Aquestes han de dur al professional sanitari a una millora del seu nivell de coneixements científics i acadèmics i, de la seva capacitat i qualitat assistencial.
Per això, la Fundació organitza aquesta activitat, des de fa ja trenta tres anys, amb l’ànim de difondre pràctiques i models d’excel·lència, tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari. Aquesta formació acreditada, va dirigida fonamentalment a professionals de la medicina, infermeria, farmàcia, treball social, fisioteràpia i psicologia i als professionals que per la seva activitat, estan relacionats o interessats en l’àmbit assistencial sociosanitari.
L’evolució de la Covid19 ens obliga a seguir prenent mesures i vetllar per la seguretat. Per aquest motiu, de nou les sessions d’aquesta edició es celebraran en format webinar. Per tant, un any més, aquest programa amb sessions matinals en dissabte, es podran seguir digitalment en directe, a través del “format virtual” que vàrem encetar l’any passat amb molt bona acollida.
La sessió inaugural serà el proper dissabte 29 de gener de 9.15 a 11.30h, amb les intervencions d’Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, i la poència sobre “La situació actual de la Covid19 i perspectives” i amb Sònia Miravet, metgessa de família (CAP Martorell) i membre de la RedGDPS i del grup de treball sobre DM de SEMERGEN, amb la ponència sobre “Maneig de la Diabetis en el pacient geriàtrIc”
Consulta els ponents i tots els temes que es tractaran en aquesta edició. Una bona ocasió per ampliar els teus coneixements, d’una forma molt còmode.
Noemí Morales, psicòloga dels EAPS Mutuam Barcelona impulsats per l’Obra Social la Caixa i que presta el servei a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, va presentar en una sessió clínica els resultats de l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’. La ponent és la investigadora principal del treball, mentre que la resta de psicòlogues de l’equip hi han participat com a investigadores col·laboradores.
L’estat d’alarma es declara a l’Estat Espanyol el 14 de març de 2020 i conclou el 9 de maig de 2021. Durant aquest període s’aproven diferents mesures restrictives per prevenir l’expansió de la Covid19, la més destacable de les quals és el confinament de la població. A Catalunya, en aquest context, també s’aproven diferents restriccions i es fan recomanacions a la ciutadania. Les mesures de confinament suposen una limitació dels moviments de les persones, que no poden deixar el seu domicili, primer, i el seu municipi, després. Alhora es demana a la població la reducció màxima dels contactes socials.
Als hospitals i centres de salut aquesta situació es tradueix en fets com que les visites externes als pacients són restringides. Així, som testimonis de com, si la situació de tenir un familiar en situació de final de vida o de malaltia avançada és en si estressant, encara ho és més viure-ho des d’un estat d’alarma. Des de l’EAPS, observem, a més, com aquesta situació generada per l’estat d’alarma suposa una limitació del suport social a pacients i familiars. Per això, ens proposem conèixer la vivència de pacients amb malaltia avançada i els seus familiars per valorar l’impacte emocional que pot generar la manca de suport social, considerat important davant del desenvolupament de dols complicats. Dissenyem i iniciem, doncs, l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’.
Primer de tot, cal tenir presents alguns conceptes fonamentals en aquest estudi. Un d’ells és el malestar emocional, definit com a experiència multifactorial de naturalesa bio-psico-social-espiritual que pot interferir en la capacitat d’afrontament. L’altre, la solitud existencial, entesa com a sentiment que s’experimenta quan una persona se sent sola malgrat estar acompanyada d’altres persones. Diversos autors assenyalen aquesta solitud com un dels factors que pot transformar l’experiència de morir en una experiència dolorosa.
Patiment addicional
Com a hipòtesi d’aquest estudi, ens plantegem que les mesures de confinament poden ocasionar un patiment afegit a les persones en situació de final de vida i els seus familiars. Aquelles que percebin més situacions amenaçadors per a la seva integritat somàtica o psicològica presentaran més malestar emocional i sentiments de solitud existencial. Per això, l’objectiu principal de l’estudi ha estat identificar el malestar emocional de pacients i familiars i la solitud existencial dels primers a causa d’aquestes mesures. Com a objectius secundaris, ens hem proposat definir quines són les situacions amenaçadores percebudes a causa de la pandèmia tant per pacients com per familiars.
La mostra de participants és específica, no aleatòria, i consta de 81 pacients i 26 familiars atesos entre març i maig de 2020. En relació als instruments que utilitzem, hem recollit dades sociodemogràfiques i hem utilitzat l’Escala de Malestar Emocional (DME), que proporciona una puntuació global i uns indicadors que hi afegeixen informació rellevant. Aquesta mateixa escala, adaptada als cuidadors (DME-C), és la que hem fet servir amb els familiars. Per últim, hem utilitzat una altra versió d’aquesta escala –EDSOL v-2– que ens permet detectar la solitud existencial per cribratge en l’àmbit de les cures pal·liatives i la psicooncologia, tot i que l’avaluació clínica la fa un professional especialitzat. Pel que fa al disseny, es tracta d’un estudi descriptiu basat en el resultat de les escales esmentades. A part, s’hi afegeix una informació qualitativa.
Una mostra clarament femenina
Quant a criteris d’inclusió, la mostra està conformada per pacients atesos per les psicòlogues de l’equip. Un 60 per cent són dones, la mitjana d’edat dels pacients és de 81 anys i la dels convivents, de 77,65. En relació a la situació de malaltia, el 67,9 per cent dels pacients compleixen els criteris de pal·liatius. Gairebé un 46 per cent han estat derivats d’hospitals. Els segueixen els derivats de centres sociosanitaris, PADES, domicili i, en menor percentatge, de residència. La gran majoria es trobaven ubicats en el moment de l’estudi en centres sociosanitaris. Un 31 per cent de la mostra ha donat positiu per Covid 19. La resta o han donat negatiu o no han estat valorats. Un 53 per cent al·lega tenir símptomes compatibles amb la Covid en el moment de l’entrevista.
Pel que fa als familiars, l’edat mitjana de la mostra és de gairebé 62 anys i gairebé el 77 per cent són dones. La gran majoria són cònjuges o fills de la persona cuidada i la majoria es troben en el moment de respondre l’entrevista en domicili o, en menor percentatge, en hospital.
Malgrat que amb l’aplicació de les escales DME i DME-C no s’hagin obtingut resultats estadísticament significatius, hi ha conclusions que considerem que és interessant compartir. Veiem que 69 pacients puntuen, en una escala de 0 -20, major o igual a 9 i 24, major o igual a 14. S’observen puntuacions similars entre gèneres i diferents malalties. En canvi, hi ha puntuacions lleugerament més elevades en pacients hospitalitzats. Cal destacar, en general, que les preocupacions que tenen les persones ateses són majoritàriament per temes familiars, emocionals i somàtics.
Pel que fa als familiars, veiem que 24 puntuen major o igual a 9 en l’escala i 6 punten igual o major a 14. Les preocupacions són majoritàriament per temes familiars o emocionals. Podem destacar que els que tenen preocupacions de tipus emocional tenen una mitjana que supera el punt de tall, de 14,2.
Així mateix, hem cregut interessant recollir també les expressions que fan servir els pacients que reflecteixen malestar emocional. Entre aquestes, podem destacar les que es refereixen a la pròpia evolució de la malaltia, a no voler ser una càrrega per a la família, a les limitacions físiques o a preocupacions per la família quan es morin. També hi ha expressions que manifesten preocupacions vinculades al context específic, com les relacionades amb no poder-se acomiadar dels fills, no voler morir en solitud, la situació de pandèmia mundial o la por al contagi.
El malestar en paraules
Pel que fa als familiars, les expressions que reflecteixen un major malestar són fruit del propi procés de la malaltia –com les demandes contínues del pacient- o de les preocupacions per la salut pròpia o de les persones estimades. S’especifiquen, vinculades amb el context, la preocupació al contagi propi per Covid i a contagiar als familiars, per la possibilitat que passi alguna cosa al pacient i no poder ser-hi i per la incertesa sobre l’evolució del pacient i de la pandèmia.
Els resultats en l’aplicació de l’escada EDSOL-v2 ens mostren, pel que fa a pacient, una puntuació mitjana de 3,65 i que n’hi ha 32 que punten igual o major de 5. Observem que les dones obtenen una puntuació lleugerament més elevada. Destaca que hi ha una diferència important en la mitjana dels pacients que estaven aïllats o no podien rebre visites (5,3) i els que no ho estaven (2,2). Quant a la ubicació, veiem que els pacients que es troben en un hospital d’aguts tenen una mitjana superior als que estan en residència o domicili. En aquest cas, hem recollit també expressions que ens transmeten una menor solitud existencial i ens en trobem que tenen a veure amb el fet d’estar en família o de sentir-se molt cuidats, amb sentir que no els deixen sols o amb parlar sovint amb les persones estimades. Les expressions relacionades amb una major solitud existencial tenen a veure amb no poder veure la família o sortir de l’habitació, amb la solitud que senten des que estan ingressats a l’hospital o amb l’enyorança de les persones estimades.
Així doncs, de tot això podem concloure que, tot i que a nivell estadístic no es pugui confirmar la hipòtesi de l’estudi, sí que podem interpretar que les escales ens indiquen que hi ha un elevat malestar emocional i una major sensació de solitud associades a la situació de confinament. Per tant, hi ha preocupacions afegides al propi procés de malaltia. Per això, més enllà dels resultats quantitatius, proposem que es tinguin presents situacions que poden ser percebudes com una amenaça pel propi pacient i pels familiars. Sabem que en el procés de final de vida no només influeix la presència de símptomes de naturalesa biomèdica, social, psicològica o espiritual, sinó també el significat que el pacient o el familiar els atribueix segons el grau d’amenaça que els genera a cadascun d’ells. Les preguntes sobre els ‘perquès’ d’aquestes respostes, així com els signes externs de malestar, són el que ens permeten als professionals conèixer millor les causes per dur a terme una atenció més específica.
Noemí Morales
Psicòloga
EAPS Mutuam Barcelona/Fundació Obra Social La Caixa
El dissabte 19 de juny, puntualment a les 9.30h va començar la que seria la última sessió del 32è Programa en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que promou i organitza la Fundació Mutuam Conviure, amb el tema “Estat actual dels avenços en oncologia”.
Per la ocasió, el Dr. Eugeni Saigi, Director del Servei d’Oncologia de l’Hospital de Barcelona SCIAS, acompanyat de les Dres. Estefania Garcia i Marta Ferrer, oncòlogues del seu equip, van parlar sobre l’estat de l’onco-geriatria en el moment actual, i dels tractaments i en especial de la immunoteràpia, per l’abordatge del càncer, respectivament.
La cloenda d’aquesta darrera sessió la va fer el Dr. Jaume Padrós, coordinador d’aquest programa, que anualment i de forma habitualreuneix professionals de prestigi, acompanyat del Dr. Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam. Padrós va agrair als 149 professionals inscrits la seva assistència a totes les sessions del curs, destacant la recuperació d’aquesta formació, que va quedar trencada l’any passat amb la irrupció de la pandèmia i que aquest any s’ha reprès amb molta més participació gracies a la tecnologia i a l’ús de webinars, que han facilitat l’assistència i la interacció dels professionals inscrits.
Els alumnes inscrits rebran un certificat acreditatiu de la formació donada, doncs aquest és un programa acreditat amb 1.5 crèdits pel Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries – Comisión de Formación Continuada del Sistema Nacional de Salud.
L’any vinent us esperem de nou a tots amb la 33ena edició d’aquest programa que ja hem començat a preparar. Us mantindrem informats. Podeu accedir a la última sessió aquí.
La 5a sessió del Programa en Geriatria Clinica i Cures Pal·liatives, que organitza la Fundació Mutuam Conviure en la seva 32a edició, en format webinar, va tenir lloc el passat dissabte 29 de maig, sota el títol ” La complexitat en el diagnòstic de les demències “. En aquesta ocasió van ser prop de 100 els professionals, majoritàriament metges, infermeres, psicòlegs i treballadors socials, que van assistir a les interessant i molt ben estraucturada ponència, del Dr. Miquel Aguilar, neuròleg.
Aguilar va presentar la demència, més com un trastorn cognitiu que va canviant en el temps i que té un principi i un resultat final, fruit de la seva evolució, que passa per diferents fases. Des de l’inici de la seva intervenció en lloc de fer servir la paraula “demència” com va dir una mica estigmatitzant, s’hi va referir en tot moment com a “Trastorn Neurocognitiu” (TN) que pot tenir diferents graus de gravetat (lleu, moderat, sever i molt sever / terminal). Aquest és un procés de llarga durada, variable en funció de l’etiologia, del seu tractament i de les circumstàncies de cada persona i cada entorn familiar.
El TNG és la fase avançada del “Trastorn Neurocognitiu Lleu”, una forma d’expressar el trànsit des de la “normalitat” fins al TNG, que no és un camí obligat, sinó que vindrà condicionat per la etiologia i el tractament que fem “lo més aviat possible”.
Per a la persona i el seu entorn familiar el deteriorament cognitiu, de la conducta i la disminució de la capacitat funcional, suposen canvis de convivència molt importants, i sempre obliga a fer plantejaments seriosos. A tothom preocupa com evitar aquestes patologies que poden conduir a la demència, i si el procés ja esta instaurat i detectat, les preguntes van dirigides a modificar el curs de la malaltia i millorar la seva simptomatologia.
Com totes les malalties sistèmiques “La demència és una malaltia de la família”, un “problema de salut familiar”. Per tant el primer repte que tenen davant els professionals de la salut és el de “diagnosticar el més aviat possible” i establir les mesures adequades per evitar la progressió i revertir-la, si hi ha la possibilitat de fer-ho. De la normalitat a la demència, generalment hi ha un llarg camí. Fer un diagnòstic de demència sempre arribar massa tard.
La 4a sessió del Programa en Geriatria Clinica i Cures Pal·liatives, que organitza la Fundació Mutuam Conviure en la seva 32a edició, va tenir lloc en format webinar el passat dissabte 24 d’abril, sota el títol ” Equips i organitzacions que cuiden i es cuiden “. En aquesta ocasió van ser prop de 130 els professionals, majoritàriament metges, infermeres, psicòlegs i treballadors socials, els que van assistir a les dues ponències moderades per Sònia Miravet Jiménez, metgessa de família. Directora CAP Martorell i vicesecretària del COMB.
Maria Dolors Solé Gómez, metgessa del treball, copresidenta de la Xarxa Europea de Promoció de la Salut en el Treball (ENWHP), va exposar la seva ponència “Organitzacions que cuiden” en la que va explicar com les empreses saludables són empreses que cuiden i que volen transformar-se a partir de motivacions internes sorgides de la reflexió estratègica. Va concretar alguns elements que ajuden a assolir el benestar dels treballadors: la trajectòria individual, l’entorn social, la seguretat financera, la condició física i mental i la pertinença a la comunitat. Va proposar accions de millora que les empreses poden aplicar per millorar el benestar dels seus treballadors. Complir amb la normativa de riscos laborals és una petita part per a la cura dels treballadors. Però cal anar més enllà i fomentar altres factors de salut igual o més importants i afavorir l’equilibri personal i laboral..Va concloure la seva intervenció afirmant que les empreses han de fomentar una gestió integrada i integral de la salut.
Maria Pau González de Olmedo, psicòloga clínica i doctora en psicologia, coordinadora de l’Àrea de Promoció de la Salut i Prevenció de la Fundació Galatea, amb la seva ponència “Equips que cuiden” va centrar-se en la idea del treball en equip dels professionals en l’àmbit sociosanitari, dels equips saludables i en com assolir aquest estat, que és una necessitat intrínseca pel benestar dels seus components, per assolir l’objectiu del benestar de pacients, famílies i professionals. González va parlar sobre com el benestar mental i emocional dels professionals augmenta quan la persona es veu i es sent capaç d’assolir els seus objectius personals, donant sentit a la seva tasca i per a la societat. Va explicar com a vegades un equip que no funciona és un factor de risc. Va aclarir que els equips que es cuiden tenen sempre un objectiu comú, compartit i assumit que permet augmentar la capacitat de sentir-se eficaç dels seus components. Quan va parlar del conflicte dins un equip, va apostar per gestionar els problemes. Gestionar conflictes és saludable, i dona llibertat a la creativitat i desbloqueja. Va tancar la seva intervenció a favor del treball en equip, que va definir com a màgic.
Dissabte 27 de febrer va tenir lloc, de 9.30h a 11:30h, la segona sessió en format webinar, del Programa en Geriatria Clinica i Cures Pal.liatives, que organitza la Fundació Mutuam Conviure. Tal i com va anunciar, el Dr. Jaume Padrós, coordinador del programa, aquesta segona sessió va ser la primera de les tres jornades que es abordaran específicament, la Salut dels professionals de l´àmbit sociosanitari.
La sessió va estar moderada per Maribel Sala Coll, llicenciada en pedagogia i diplomada en treball social, que exerceix com a pedagoga a l’Àrea de Suport Tècnic a centres residencials de la Direcció General d’Atenció a la Infància ( Departament de Treball, Afers Socials i Famílies) en l’àmbit de la infància vulnerable i famílies en risc. Sala, amb molta expertesa en el camp de l’administració de justícia, peritatges judicials d’infància i famílies, i amb víctimes de violència de gènere, va conduir la sessió que va tenir dos protagonistes.
La Dra. Montserrat Esquerda, pediatra i Directora de l´Institut Borja de Bioètica, que va va fer una excel•lent aproximació de l´ètica de la compassió per poder reduir el dolor emocional del pacient i també dels professionals. Esquerda va fer una aposta per humanitzar la medicina i les relacions entre profesionals i pacients perquè esdevinguin terapèutiques i en aquest sentit va parlar de la “cura compassiva” (el senzill gest de donar la ma, alleuja el dolor d’un malalt). Esquerda va afirmar que 40 segons de compassió poden reduir molt l’ansietat del pacient i va alabar la força curativa de la paraula i la presència. En aquest sentit va animar als professionals de la salut a saber detectar el patiment darrera del que veuen, i a cuidar la seva presència, doncs els pacients anhelen la medicina “humana”.
Per altra banda, la segona intervenció va anar a càrrec del psicòleg clínic Antoni Calvo, Director de la Fundació Galatea i del Programa de Protecció Social del Col.legi de Metges de Barcelona, que es va centrar en el concepte de l’autoregulació dels professionals sanitaris, en el marc de la salut i el benestar dels professionals sanitaris i va donar consells pràctics per dur a terme, en aquesta situació d’excepcionalitat que vivim. Calvo va apostar per la reconnexió de la part humana per part de tots els professionals de la salut. Va aclarir com treballar en un equip protector, dona millors resultats pel que fa a la salut, i a la tolerància a l’esgotament i al dolor.
En resum Calvo va concloure que pels professionals de la salut, cuidar-se NO és una opció, sinó que ÉS un imperatiu ètic i deontològic. A l’inici de la seva intervenció va explicar els resultats que la Fundació Galatea ha obtingut amb la tasca de suport emocional i psicològic que ha prestat i presta a professionals del àmbit de la salut que han demanat ajut, des de l’inici de la pandèmia ara ja un any.
De totes dues intervencions, ampliarem el contingut en un article, aviat.
93 380 09 70