Intel·ligència artificial: el camí cap al futur de la pràctica clínica

IA aplicada a la medicina

“L’Impacte de la Intel·ligència Artificial en la Medicina” presenta una conversa fascinant amb el Dr. Lluís Pareras, un pioner en el camp de la neurocirurgia i soci d’Invivo Capital. Amb una passió palpable per les innovacions mèdiques, el Dr. Pareras ens condueix a través d’un viatge pel futur de la medicina, destacant la convergència de dues forces transcendents del segle XXI: la biologia sintètica i la intel·ligència artificial (IA).

El Dr. Pareras ens recorda que no podem comprendre plenament el panorama sanitari del segle XXI sense reconèixer l’impacte profund de la IA, que ens submergeix en un món de possibilitats emocionants subratllant que, moltes de les innovacions de la IA ja són una realitat present, no un simple futur especulatiu. A més, recalca que tot el que exposa està basat en la ciència, subratllant el lideratge de la ciència en aquest camp.

Un dels temes més provocadors que planteja és el futur en què la IA assumeixi rols mèdics, potser fins i tot superant la precisió humana. Aquest escenari planteja preguntes ètiques profundes sobre com hem d’adaptar-nos i col·laborar amb aquestes tecnologies per millorar el benestar dels pacients. El Dr. Pareras ens desafia a no negar-nos al canvi inevitable, sinó a abraçar-lo i a utilitzar-lo com a eina per avançar en la medicina i la cura de les malalties.

A mesura que avancem cap als propers deu anys, el Dr. Pareras ens convida a reflexionar sobre el rumb que pren la societat i les preocupacions que hem de tenir en compte. Ens insta a considerar com les decisions que prenem ara poden tenir un impacte significatiu en el futur de la medicina i el benestar col·lectiu. En última instància, ens recorda que el canvi és inevitable i que només abraçant-lo amb mentalitat oberta i adaptativa podrem avançar cap a un futur més saludable i prometedor.

Podeu veure la ponència sencera, en el marc del Curs de Formació Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives en el vídeo que trobareu a continuació:

(Comença al minut 11, i a la descripció del vídeo podreu clicar directament.)

Un exemple real d’intel·ligència artificial aplicada al món de la medicina

I per acabar, si teniu curiositat sobre el fascinant món de la intel·ligència artificial aplicada a la medicina, et recomanem aquest vídeo on l’equip d’Invivo Capital posa a prova un model d’IA entrenat per ells amb un examen pensat per a professionals analistes. Una mostra del gran poder de l’intel·ligència artificial aplicada a la pràctica clínica!

Si ets professional, parlem de la importància de cuidar-se per cuidar millor

EAPS Barcelona

L’equip de l’EAPS Mutuam (Equips d’Atenció Psicosocial) – Barcelona, impulsats per l’Obra Social la Caixa des de fa 15 anys, està format per 13 psicòlogues i sota la direcció de la Dra. Neus Saiz, té un paper essencial en l’atenció a persones en situacions de malalties avançades, complexes o en el final de les seves vides. Amb presència en diversos recursos de la ciutat, des dels Pades de Barcelona ciutat fins a l’Hospital Vall d’Hebrón, aquest equip també es desplega a l’UCP de l’Hospital de Sant Pau, a la Unitat d’Hematoogia i Oncologia de l’Hospital del Mar, a les Residències Collserola, el Molí, el Mercat del Guinardó, Font Florida i a l’HAI Mutuam – Güell.


El programa EAPS acumula més de 15 anys proporcionant atenció integral a pacients i les seves famílies. A més de l’atenció clínica, aquest equip realitza investigacions i activitats docents, amb membres que participen en màsters, postgraus i cursos. El projecte “Final de vida i soledat” destaca com una iniciativa de voluntariat que amplia la comprensió de l’acompanyament en moments crítics. Des del 2019, també s’ha integrat un enfocament especial en el suport als professionals dels equips receptors, reconeixent la prevalença de la síndrome de Burn Out i la fatiga de compassió en l’àmbit de la salut.


La següent sessió clínica exposada per la Meritxell Naudeillo (coordinadora dels Equips EAPS Mutuam) explora la rellevància d’implementar mecanismes de protecció per als professionals de la salut, considerant casos freqüents d’estrès i distrès emocional. La manca d’aquests mecanismes pot conduir a problemes físics, emocionals, conductuals, socials i existencials. En última instància, es destaca la importància d’estar alerta als signes que el nostre cos ens proporciona per detectar i abordar efectivament els desafiaments emocionals.

Noves perspectives amb rehabilitació del pacient institucionalitzat

montserrat bernabeu

En el marc de la 18a Jornada Sociosanitària que va organitzar la Fundació Mutuam Conviure el passat 21 de novembre, la prestigiosa i reconeguda Doctora Montserrat Bernabeu, metgessa especialista en medicina física i rehabilitació i Directora Assistencial i Codirectora de la Fundació Institut Guttmann, va fer una conferència per parlar sobre les noves perspectives amb rehabilitació i sobre la prevenció de la discapacitat associada a l’envelliment.

L’envelliment poblacional planteja nous reptes en el camp de la salut en general i de la rehabilitació en particular. Enfrontem una societat cada vegada més envellida, amb el desenvolupament de patologies, sobretot cerebrals, que es preveu que augmentaran a mesura que la població vagi envellint. La Dra. Montserrat Bernabeu, destaca la importància de dirigir les intervencions cap a la prevenció i el tractament de patologies associades a l’envelliment, especialment les malalties cerebrals en persones de 60 anys o més.

Afrontar aquests reptes implica una transició cap a la prevenció de la discapacitat en la gent gran, posant èmfasi en identificar i abordar els factors de risc abans que es converteixin en patologies incapacitants. Aquest enfocament preventiu resulta fonamental per gestionar els impactes socials i econòmics derivats de l’envelliment de la població així com millorar la qualitat de vida de les persones en general.

Podeu trobar la ponència de la Dra. Montserrat Bernabeu en aquest tram de vídeo de la Jornada Sociosanitària: 12:30 – 1:30:00.

Actualitat en sarcopènia pel Doctor Alfonso Cruz

Sarcopènia

En el marc de la 18a Jornada Sociosanitària que va organitzar la Fundació Mutuam Conviure el passat 21 de novembre, el prestigiós i reconegut Doctor Alfonso Cruz, especialista mundial en sarcopènia, va fer una conferència per tal d’explicar l’actualitat quant a sarcopènia es refereix.

Tal com el mateix Doctor Alfonso Cruz va definir, la sarcopènia és una malaltia progressiva i generalitzada del múscul esquelètic que s’associa amb un augment del risc a patir conseqüències adverses com ara fractures, incapacitat física i mortalitat.

L’any 2010 es va produir un canvi important en el concepte de sarcopènia, ja que tota la investigació realitzada fins al moment demostrava que tenir baixa massa muscular no prediu els problemes de mobilitat que es donen en persones grans, en canvi, tenir poca força o poca funció muscular si que ho prediu. Quan això va estar clar van sortir diverses definicions a Europa, EUA i Àsia que asseguraven que no podem anomenar sarcopènia al fet de tenir baixa massa muscular perquè això no prediu el que et passarà, sinó que, perquè es doni aquesta patologia, hi ha d’haver baixa massa muscular i baixa funció muscular, normalment definida en termes de força o de rendiment físic. A partir d’aquí va haver-hi un boom enorme en la investigació de la sarcopènia.

Durant la seva ponència el Doctor Alfonso Cruz també va parlar sobre com podem prevenir la sarcopènia i quin tractament podem aplicar en el cas que la patologia ja hagi aparegut. A continuació, la ponència sencera del Doctor Alfonso Cruz.

Podeu trobar la ponència del Dr. Alfonso Cruz en aquest tram de les jornades 3:00:17 – 4:00:00.

L’encert de la prescripció farmacològica centrada en la persona

Atenció centrada en la persona

Actualment, ens trobem en un entorn amb un alt increment de l’envelliment de la població, així com els processos de multimorbiditat i cronicitat avançada, per aquest motiu, és essencial redirigir els models d’atenció cap a models d’atenció centrada en la persona (ACP)

Tradicionalment, la prescripció farmacològica s’ha basat en les diverses guies de pràctica clínica, dividida entre els diferents professionals i patologies, però sense tenir en compte la visió holística del pacient i la resta de comorbiditats i problemes de salut. Aquest fet, ens ha dut a una població polimedicada, amb tots els riscos que comporta la utilització massiva dels medicaments.

El model de prescripció centrada en la persona (PCP) és una bona estratègia en l’atenció sanitària, especialment en pacients amb multimorbiditat i complexitat clínica. Aquesta perspectiva posa l’accent en la individualització de la atenció i la prescripció de medicaments amb l’objectiu de garantir que els pacients rebin els tractaments que s’adaptin millor a les seves necessitats i condicions.

Aquest model es basa en la idea que cada pacient és únic i que, per tant, els processos han de ser dinàmics. El que funciona per a una persona pot no ser adequat per una altra, i el que va ser adequat en una situació pot ser inadequat en una situació clínica diferent.

Les característiques i beneficis del model de prescripció i atenció centrada en la persona son:

  • ABORDATGE INTEGRAL: La avaluació completa del pacient és fonamental, això implica tenir en compte, no només els seus diagnòstics mèdics, sinó també altres factors com la seva qualitat de vida, la funció cognitiva i funcional, les circumstàncies socials i econòmiques, i les seves preferències i valors personals.
  • COL·LABORACIÓ ACTIVA: La presa de decisions sobre la prescripció i el tractament implica una col·laboració activa entre el pacient i l’equip d’atenció sanitària. Això pot incloure discutir les opcions de tractament i les possibles conseqüències, així com arribar a un consens sobre el millor pla terapèutic. El pacient ha de poder fer preguntes, expressar les seves preocupacions i obtenir una comprensió clara del seu tractament i les expectatives d’aquest.
  • PERSONALITZACIÓ DEL TRACTAMENT: El tractament es personalitza per tal de satisfer les necessitats individuals del pacient. Això pot significar ajustar la selecció de medicaments, dosificacions o durades del tractament tenint en compte l’edat, la fragilitat, la funció renal i/o hepàtica, etc.
  • PROCÈS DINÀMIC: El model de prescripció centrat en la persona implica un seguiment regular dels pacients per avaluar l’eficàcia del tractament i realitzar modificacions en cas necessari i adaptar el tractament als canvis de salut del pacient.
  • MILLORA DE LA SEGURETAT: Utilitzant aquest model es redueixen els riscos d’errors de medicació, iatrogènia medicamentosa i problemes relacionats amb els medicaments; es millora la seguretat general del tractament.

Aquest plantejament és especialment important en situacions de multimorbiditat, complexitat clínica i pacients amb fragilitat avançada, on l’aplicació del model encara té més beneficis ja que, sovint, requereixen d’un abordatge individualitzat amb una presa de decisions que moltes vegades no es troben recollides en les guies de pràctica clínica i protocols assistencials. Mitjançant la prescripció centrada en la persona es busca assegurar que aquest tipus de pacients rebin un tractament òptim que millori la seva qualitat de vida i redueixi els riscos relacionats amb la medicació. A la vegada, també pot ajudar a abordar el problema de la polimedicació i millorar l’adequació terapèutica.

El model de PCP consta de quatre fases:

  1. Valoració centrada en el pacient : Consisteix a realitzar una valoració geriàtrica integral per conèixer l’estat i el grau d’evolució de la situació clínica, la qualitat de vida, els estats funcional i cognitiu i l’esperança de vida. En aquesta etapa també s’avalua l’adherència i s’estableix l’objectiu terapèutic.
  2. Valoració centrada en el diagnòstic: S‘identifiquen els problemes de salut i els fàrmacs prescrits per a cada situació així com els objectius plantejats.
  3. Valoració centrada en el fàrmac: Es tracta de revisar la indicació del fàrmac i els riscos associats, els efectes adversos, les interaccions, les contraindicacions en pacients fràgils o ancians, els ajustaments de dosis per edat i la funció renal i/o hepàtica.
  4. Proposta del pla terapèutic: Durant aquesta etapa un equip multidisciplinar, pacients i/o cuidadors acorden un pla terapèutic consensuat.

Figura 1. Resum visual. Model de prescripció centrada en la persona (PCP)

Model de prescripció centrada en la persona
Molist-Brunet, N., Sevilla-Sanchez, D., Espaulella-Panicot, J., Codina Jané, C., González Bueno, J., & Amblàs, J. (2022). Model de prescripció centrada en la persona (PCP): per a persones fràgils, amb multimorbiditat, cronicitat complexa (PCC) o avançada (MACA).

La prescripció centrada en la persona busca optimitzar la seguretat, l’eficàcia de la medicació, així com millorar la satisfacció i l’adherència del pacient al tractament. És important garantir la continuïtat d’aquest model d’intervenció entre les diferents transicions assistencials, oferint aquestes eines de forma global i no només de forma aïllada.

Bibliografia

  1. Molist-Brunet, N., Sevilla-Sanchez, D., Espaulella-Panicot, J., Codina Jané, C., González Bueno, J., & Amblàs, J. (2022). Model de prescripció centrada en la persona (PCP): per a persones fràgils, amb multimorbiditat, cronicitat complexa (PCC) o avançada (MACA).
  2. Amblàs-Novellas, J., Espaulella-Panicot, J., Inzitari, M., Rexach, L., Fontecha, B., & Romero-Ortuno, R. (2016). The challenge of clinical complexity in the 21st century: Could frailty indexes be the answer?. Revista Espanola de Geriatria y Gerontologia, 52(3), 159-166.
  3. Espaulella-Panicot, J., Molist-Brunet, N., Sevilla-Sánchez, D., González-Bueno, J., Amblàs-Novellas, J., Solà-Bonada, N., & Codina-Jané, C. (2017). Modelo de prescripción centrado en la persona para mejorar la adecuación y adherencia terapéutica en los pacientes con multimorbilidad. Revista Española de Geriatría y Gerontología, 52(5), 278-281.
  4. González-Bueno, J., Sevilla-Sánchez, D., Puigoriol-Juvanteny, E., Molist-Brunet, N., Codina-Jané, C., & Espaulella-Panicot, J. (2022). Improving medication adherence and effective prescribing through a patient-centered prescription model in patients with multimorbidity. European Journal of Clinical Pharmacology, 78(1), 127-137.
  5. Posicionamiento SEFAP en la revisión de la medicación centrada en la persona. ISBN: 978-84-09-38478-5 Depósito Legal: M-9950-2022 © SEFAP 2022.

Berta Bover, coordinadora de l’EPAC: “Davant la cronicitat, l’objectiu principal és trobar la manera de viure amb la presència de la malaltia”.

Negació, tristesa, ràbia, frustració… totes aquestes emocions són freqüents davant d’un diagnòstic de malaltia crònica i/o terminal. Formen part del camí per arribar a l’acceptació, tant de la malaltia com de les múltiples pèrdues que es van donant. Per acompanyar les persones en aquest procés, el 2017 es va crear l’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat. Aquest servei, format per sis psicòlogues i coordinat per Berta Bover, ofereix atenció psicològica a persones diagnosticades de malaltia crònica. En paraules de Bover: “La cronicitat és un punt i a part en la vida d’una persona, una de les situacions més complexes que ha d’encarar. Per això, oferim un acompanyament psicològic, no tant per controlar els símptomes, com per trobar la pau psicològica”

Què entenem per cronicitat?

Definim cronicitat com el període entre el diagnòstic i el resultat final, durant el qual la persona s’esforça per mantenir la salut i/o adaptar-se al deteriorament de salut derivat d’una malaltia mortal.

En la medicina, s’anomena malaltia crònica a les afeccions de llarga durada i en general, de progressió lenta. No hi ha consens al voltant del termini a partir del qual una malaltia passa a considerar-se crònica. En la majoria dels casos, ens referim a totes aquelles afeccions que tenen una temporalitat superior a sis mesos.

Els pacients ambesclerosi múltiple, ELA, Parkinson, que han patit un ictus, que tenen dolor persistent, malalties renals o amb insuficiències cardíaques són els usuaris més habituals de l’EPAC.

Com impacta emocionalment el diagnòstic d’una malaltia crònica o terminal?

La malaltia crònica i la fragilitat ens connecta amb la vulnerabilitat i la mort. La cronicitat és un camí amb múltiples pèrdues i situacions d’amenaça, incertesa, desesperació, acció, aïllament, acceptació i connexió. Una mateixa malaltia pot tenir significats diferents en funció de la persona que la viu. Varia en funció de la seva història de vida, l’edat, el moment vital, els símptomes, el pronòstic, la trajectòria de la malaltia, etc.

Tanmateix, no és només la persona amb una malaltia qui ho pateix sinó tot l’entorn familiar, qui també transita en el camí i a qui cal ajudar. Per això es parla de malaltia familiar, ja que afecta a tots els membres del sistema.

La vulnerabilitat

Darrera la vulnerabilitat hi ha una crisi on es trenquen molts esquemes. L’adaptació a una malaltia és un dol per a tothom, que es veu agreujat per alguns factors de risc. L’edat n’és un d’important. Sigui perquè és una persona gran que viu l’envelliment amb soledat, sigui perquè és una persona jove amb expectatives de vida que mai no es compliran.

L’adaptació a la vulnerabilitat és un procés que no resulta fàcil, especialment per a les dones. “Les dones, hem estat educades per donar, cuidar l’entorn i tirar amb tot, i, quan es tracta de rebre, ens costa molt. Per això, davant el diagnòstic d’una afecció crònica o terminal, és imprescindible un treball de saber què mereixo”.

Com abordem una malaltia crònica?

Algunes guerres es guanyen deixant anar. Sovint, ens agafem al control i a la lluita, esperant trobar un alleujament al malestar, però obtenim l’efecte contrari. Davant la cronicitat, l’objectiu principal és trobar la manera de viure amb la presència de la malaltia.

És com jugar al joc de la corda amb un monstre gegant, que és la malaltia. Quan més estires cap a tu, més estira el monstre cap al seu terreny. Aquí, cal preguntar-se: “i si, per guanyar, cal deixar anar?” El monstre continuarà allà, però no t’arrossegarà al seu terreny, perquè en lloc de lluitar, acceptes la seva presència.

Les psicòlogues que formem part de l’equip treballem múltiples aspectes psicològics per tal d’arribar a l’acceptació i/o adaptació de la cronicitat. Fem un treball cognitiu on abordem pensaments i creences disfuncionals, i ajudem a identificar els problemes i a descobrir formes efectives d’afrontar-los. Tanmateix, també és molt útil fer un treball més profund a través dels valors i el sentit vital. Cal treballar el JO present «qui soc ara?», envers el JO passat, «allò que era i feia».

Quins factors són clau per a l’èxit del tractament psicològic?

D’una banda, és primordial anar a la base de la piràmide i treballar un bon vincle amb el pacient, fomentant una relació de confiança i seguretat. També cal  abordar les expectatives que té envers el nostre rol, aclarint que no podem canviar la situació ni el diagnòstic, però sí que podem treballar l’adaptació a la nova realitat.

D’altra banda, és fonamental un treball d’autoresponsabilitat i compromís envers el procés. Només podem ajudar una persona que està disposada a ser ajudada.

En segon lloc, cal que explorem les pors i preocupacions dels pacients, així com els assumptes pendents i la relació amb la vulnerabilitat, la malaltia i/o la mort. Es tracta d’acabar amb el rol passiu del pacient i fer que la persona que trobi la manera d’anar sortint. És un acompanyament, no una solució.

Pel que fa al sistema familiar, és clau explorar les dinàmiques familiars i fer un treball amb els cuidadors i/o sistema familiar per identificar les dinàmiques i rols familiars, fomentant una comunicació i un afrontament adaptatiu.

Prendre decisions perquè altres no les hagin de prendre

En relació amb aquest últim punt, és important parlar del Document de voluntats anticipades (DVA), en el que juntament amb la persona, indaguem quines són les voluntats davant la seva pròpia salut i/o tractament. “Què necessito jo quan s’acosti?” o  “fins on vull arribar?” són preguntes clau per treballar el concepte de mort i perdre la por a parlar-ne.

Aquest document alleuja al pacient però sobretot a la família, perquè ja no ha de prendre decisions per altres, especialment, en moments tan difícils.

Creus que ha canviat la conscienciació pública sobre la importància de la salut mental en el context de la cronicitat?

Tal com defineix la OMS, la salut és un estat complet de benestar físic, emocional i social, i no només l’absència de malalties. Per la qual cosa, no hi ha salut sense salut mental.

El nostre servei es va posar en marxa l’any 2017 arrel que es va veure la necessitat d’acompanyar pacients crònics, amb un total de 485 primeres visites i 2081 visites de seguiment. Gràcies a la constància i el treball de l’equip, i a la confiança dels professionals sanitaris, finalitzem l’any amb un total de 1002 primeres visites i 2744 visites de seguiment.

Aquestes dades confirmen l’augment de la demanda del servei i del nivell de conscienciació de la importància de la salut mental. Veiem que hi ha una normalització d’aquest tema no només en el context de cronicitat, sinó en qualsevol procés vital.

Com es pot accedir a l’EPAC?

L’equip està situat als Centres d’atenció primària del Gironès, Pla de l’Estany, la Selva interior i la Garrotxa. Des del 2021, també ens trobem a l’equip PADES de Girona. El circuit principal de derivació és a través del personal mèdic de capçalera, l’equip d’infermeria i/o treballador/a social.

L’EPAC va adreçat a persones amb un diagnòstic de malaltia crònica i/o avançada així com a les seves famílies i/o cuidadors principals que requereixin atenció psicològica. Les visites són presencials, a les àrees d’atenció bàsica, o al domicili de pacients fràgils que no poden desplaçar-se al CAP. Paral·lelament a l’atenció individual, també realitzem grups terapèutics enfocats al dolor i la Covid persistent, així com a la persona cuidadora.

Berta Bover, Coordinadora Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat

Innovació en la texturització d’aliments per a persones amb disfàgia

La disfàgia és un desafiament quotidià per a moltes persones, amb una gran prevalença i que té un impacte significatiu en la qualitat de vida. Aquest trastorn va ser un dels temes de la 6a Jornada d’Atenció a la dependència que duia per títol “Els reptes de l’alimentació en gent gran”. En aquesta jornada, organitzada per Grup Mutuam,  es va posar de manifest, entre altres, la importància de la texturització dels aliments, una qüestió cabdal per a les persones amb disfàgia. El centre assistencial Mutuam La Creueta porta investigant i treballant en la texturització i en la seva millora des de 2017. De la mà de la seva directora, Dolors Cabré, descobrim com aquesta pràctica aborda tant les necessitats de salut, com els aspectes emocionals i socials dels qui s’enfronten a aquest problema.

Què és la disfàgia?

La disfàgia és una condició que afecta moltes persones i que, també, forma part del procés d’envelliment. Es produeix quan els músculs de la boca o la gola no treballen bé per causes físiques o neurològiques neurodegeneratives. Com a conseqüència d’això, no fan la funció de  deglutir. Com va explicar Pere Clavé, cirurgià digestiu i director de Recerca de l’Hospital de Mataró, “és una malaltia amb molta prevalença, profundament desconeguda i amb unes conseqüències clíniques severíssimes”.

La disfàgia és un problema profundament infradiagnosticat i desconegut per molts pacients que no saben que el pateixen. Té una prevalença idèntica a la diabetis, actualment la sofreixen més de 30 milions d’europeus. En concret, una de cada quatre persones majors de 70 anys que viuen a casa seva i el 60% dels ancians que viuen en residències. També és un trastorn que es presenta en la majoria dels pacients amb malalties neurològiques.

La desnutrició, la deshidratació, les infeccions respiratòries i la reducció de la qualitat de vida amenacen la salut i benestar dels qui l’experimenten. La desnutrició és un dels problemes més habituals, que té com a causa la dificultat per empassar i la falta d’atractiu dels purés. A més dels desafiaments físics, els impactes psicològics i socials poden ser igualment aclaparadors, afectant la persona i al seu entorn familiar.

Importància de la texturització d’aliments

En aquest context, la texturització d’aliments emergeix com una eina crucial per enfrontar els desafiaments de la disfàgia. En modificar la consistència dels aliments, es facilita la seva ingestió, la qual cosa garanteix una nutrició adequada i redueix el risc de complicacions. No obstant això, la texturització no només tracta necessitats fisiològiques; també aborda la dimensió emocional de l’alimentació, permetent una experiència gastronòmica més satisfactòria.

Evolució de la gastronomia centrada en la texturització

La texturització d’aliments no consisteix únicament a fer-los segurs per al seu consum. També consisteix, en gran mesura, en preservar la diversitat i el plaer associats amb el menjar. L’evolució de la gastronomia en aquest sentit implica un enfocament integral que reconeix la importància de la presentació visual, dels aromes i de l’experiència de menjar. La combinació de tècniques culinàries tradicionals i adaptacions innovadores és essencial per assegurar que la texturització no comprometi el valor gastronòmic dels plats.

Innovació i creativitat en la texturització d’aliments

El centre assistencial Mutuam La Creueta ha portat la texturització d’aliments a un nivell superior. Així, ha combinat la innovació amb una comprensió profunda de les necessitats de les persones amb disfàgia. Això ho han dut a terme aplicant diferents canvis en la manera de planificar els àpats per a aquests pacients. En primer lloc, s’ha eliminat el bol únic sense diferenciar sabors i gustos. En el seu lloc, s’ofereix un menú amb dos plats separats, un primer i un segon. En segon lloc, s’ha adaptat el menú basal a la textura i les necessitats de les persones i del tipus de disfàgia que pateixen. A més a més, aquest centre tampoc fa servir triturats químics per a les seves adaptacions. Tots aquests canvis s’han dut a terme després d’un procés exhaustiu d’investigació i de proves per trobar les textures i les presentacions més adequades.

Aquesta combinació d’innovació i creativitat no només ha millorat la qualitat de vida, sinó que també ha atorgat un nou significat a l’experiència alimentària. L’aïllament social que provoca el diagnòstic de la disfàgia, es redueix significativament amb aquesta nova manera d’entendre els àpats que es practica a la Creueta. Encara més: en aquest centre han aconseguit que totes les persones residents puguin gaudir d’àpats especials el cap de setmana, com ara “bikinis” o xocolata amb xurros.

Abordant desafiaments a través de la col·laboració

El camí cap a una texturització d’aliments efectiva i atractiva requereix una col·laboració estreta entre els professionals de la salut, nutrició, cuina i cuidadors/es. La interacció entre aquests grups permet una comprensió més profunda de les necessitats específiques de cada pacient, així com la identificació de solucions personalitzades. A més, la difusió de coneixements i experiències promou un enfocament holístic que beneficia a la comunitat en general.

Al centre assistencial la Creueta, tot aquest procés de recerca ha estat possible gràcies a un esforç conjunt. Un esforç que ha implicat la formació integral i transversal de tot l’equip. Així, els i les professionals reben formació continuada en disfàgia, en seguretat alimentària, en l’ús del robot per a les texturitzacions i en innovació culinària. La formació interna en aquest centre assistencial és anual i es fa de manera transversal, per ajudar a la detecció de la disfàgia. És una feina interdisciplinària d’equip.

Amb aquesta mirada àmplia, La Creueta és l’únic centre que ha creat un Grup d’Ajuda Mutua (GAM) especialitzat en disfàgia. En aquest grup s’ajuda a les persones que la pateixen a evitar la negació, a què entenguin el que és. Aquesta pas és el previ per aprendre a viure d’una manera diferent. Aquesta tasca d’educació sanitària es du a terme també amb les famílies. Se les ajuda a entendre la malaltia alhora que els ofereixen recursos per poder menjar a casa o a dinar a un restaurant.

L’impacte de la disfàgia per a les famílies

La disfàgia no només afecta la capacitat d’alimentació. També condueix a una sensació d’aïllament social i frustració que pateixen els i les pacients i el seu entorn. Les famílies s’enfronten a desafiaments econòmics i emocionals considerables, mentre intenten garantir una nutrició adequada per als seus éssers estimats. La cura d’un familiar amb disfàgia requereix comprensió, paciència i una adaptació constant.

Daniel Rodríguez, logopeda del centre assistencial Mutuam La Creueta, en la seva intervenció durant la jornada va explicar com és d’important que la comunitat rebi informació sobre la disfàgia. I és que, moltes famílies no tenen informació suficient quan arriben al centre. Així, mitjançant el GAM, poden resoldre dubtes, compartir experiències, consells i crear un espai segur per preguntar i comentar.

Per ajudar-los en aquesta tasca, han creat el que anomenen “show cookings”. Es tracta d’un espai on s’ofereix a les famílies un tast de què mengen els pacients habitualment. Aquesta activitat serveix, entre altres, per dissipar mites, com que a les residències es menja malament. En aquest sentit, i gràcies a l’impuls de la nutricionista Núria Mallen, han desenvolupat un receptari amb plats típics. Aquest, inclou, en cada recepta, adaptacions per a les persones amb alguna mena de disfàgia. Oferir educació sanitària, millorar la qualitat de vida de les persones amb disfàgia i dels seus familiars i evitar que aquestes persones caiguin en l’aïllament social és el repte que aquest centre fa més 6 anys que assumeix.

La texturització d’aliments no es limita a una solució pràctica per a la disfàgia. Representa un canvi fonamental en la forma en què percebem la gastronomia i la salut. La creativitat i la innovació exerceixen un paper central en la redefinició de l’experiència alimentària. Permet assegurar que tots, independentment dels seus desafiaments de salut, puguin gaudir plenament de la riquesa i el plaer del menjar. Amb el compromís continu de centres com la Creueta, el futur gastronòmic s’albira no sols segur i nutritiu, sinó també deliciosament gratificant.

Dolors Cabré

Directora del Centre assistencial Mutuam La Creueta

La socialització en la gent gran afavoreix una bona salut emocional i psicològica

Socialitzar gent gran

La socialització és un procés pel qual una persona s’adapta i interioritza el seu entorn i la cultura del grup social on viu en societat incorporant els elements socioculturals que se li posen a l’abast, fent-los propis i establint, en relació a la seva manera de ser, la importància que exerciran en la seva vida quotidiana i que, finalment, col·laboraran a construir la seva identitat.  Hi ha dos tipus de socialització, la primària, que es produeix durant la infantesa, en l’entorn familiar, i la secundària, que ens permet la interiorització de normes concretes de l’entorn social i s’allarga durant tota la vida de l’individu.

La família és el principal agent socialitzador en la primera etapa de la vida, però quan la persona es fa gran continua essent clau mantenir el vincle amb aquesta per tal de poder seguir activa en el món que l’envolta i no restar aïllada de l’entorn.

Així mateix, cal tenir present que quan la persona finalitza la seva etapa laboral no només disminueixen les seves obligacions i tasques dins del món social, sinó que en gran part deixa de relacionar-se amb l’entorn quotidià que, normalment, l’ha acompanyat durant molts anys. Durant aquesta retirada es produeixen molts canvis i pèrdues tant en el funcionament com en el rol de les persones.

Per entendre com afecta tot això a les persones cal tenir en compte dos conceptes: el rol social i l’estatus. Els rols socials són “el conjunt de funcions, comportament, normes i drets definits socialment i cultural que s’esperen que una persona faci o exercici d’acord amb el seu estatus social adquirit o atribuït”.  L’estatus va lligat amb el rol social que tenim, de manera que, quan una persona es fa gran i deixa el món laboral, aquest també es veu afectat la majoria de les vegades. Així que, en la nostra societat, mentre un treballa se sent immers en el món, se sent útil i pot compartir amb els altres les seves idees, aficions, pensaments, però tot canvia sobtadament amb l’arribada de la jubilació.

Diferents estudis han demostrat que el suport social ajuda a mantenir la salut i que, per contra, la jubilació i la solitud augmenten el risc de depressió en la gent gran. Entre els trastorns mentals, la depressió es considera una de les principals causes de discapacitat. De fet, ocupa el quart lloc entre les primeres causes de malaltia.

La jubilació s’ha de veure i entendre com un dol, un procés psicològic com el que s’experimenta després de qualsevol pèrdua, no només davant la mort d’un ésser estimat. Hi ha persones que desitgen assolir la jubilació per poder gaudir d’allò que el seu dia a dia en l’etapa laboralment activa no els ha permès. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen resistències i por a la jubilació, perquè no saben què faran amb el nou temps disponible i els fa por afrontar-se a ells mateixos.

El cert és que les persones envelleixen tal i com han viscut la vida, i això està relacionat amb la seva manera de ser i de fer. Si han tingut una bona salut mental i han sabut afrontar els seus problemes, superar les dificultats i adversitats de la vida, i adaptar-se als canvis, en general no els fa cap mena de recança jubilar-se. Però en qualsevol cas, el que s’ha de procurar és que aquest procés no les aboqui a un aïllament social i a una solitud no desitjada, ja que això sí que faria que caiguessin en la malaltia.

És aquí quan cal assenyalar la importància de la socialització de les persones grans. Les relacions interpersonals i la participació social són vitals per seguir proporcionant-los un sentiment d’utilitat i de pertinença, contribuint així al manteniment d’una bona salut emocional i psicològica. Alguns estudis apunten que la implicació social, fins i tot,  endarreriria l’inici de la demència.

Tal i com mostra un estudi publicat a la Revista The Lancet l’any 2000, portat a terme pel Centre de Recerca de Gerontologia d’Estocolm amb una mostra de 1.203 individus de més de 75 anys, en les persones amb una xarxa social pobra o limitada augmenta en un 60 per cent el risc de patir demència.

Per aquest motiu, és important que tots els professionals que treballem amb la gent gran fem una valoració global que inclogui el sentiment de soledat que puguin presentar i que els puguem derivar així als recursos socials de la comunitat i de l’entorn, com centres cívics del barri, espais per a la gent gran, aules d’extensió universitària per a la gent gran… L’objectiu és que puguin seguir socialitzant-se i mantenint un contacte actiu amb la societat.

L’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Barcelona, impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ i que actualment coordino, forma part d’un nou projecte anomenat ‘Final de vida i Soledat’. En el marc d’aquesta iniciativa, l’objectiu és sensibilitzar la comunitat en relació al fenomen de la soledat i l’etapa del final de vida i crear xarxa territorial entre les diferents entitats de la comunitat per detectar persones que estan soles, i abordar sobretot aquells casos de soledat no desitjada. Un altre objectiu és posar aquestes persones en contacte amb una persona voluntària que les acompanyi en aquest tram i les ajudi a socialitzar-se amb l’entorn, de manera que evitem que caiguin en depressió, iniciïn un procés de demència o desencadenin cap malaltia relacionada amb aquesta problemàtica social.

En aquest sentit des de Grup Mutuam disposem de l’àrea de gent gran activa, Mutuam Activa, per impulsar el lleure, la cultura, les amistats i fomentar l’envelliment.

 

Meritxell Naudeillo

Psicòloga i coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’

Grup Mutuam

Característiques i complicacions del restrenyiment en la gent gran

restrenyiment en la gent gran

El doctor Jordi Mascaró és cap de la Unitat de Geriatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En aquesta conferència, ens parla sobre el restrenyiment en la gent gran i ens explica les darreres actualitzacions clíniques partint d’un estudi publicat el 2019. Aquest estudi, liderat pel digestòleg expert en patologia funcional Jordi Serra, revisa el restrenyiment en els adults, el seu diagnòstic i el tractament.

El restrenyiment és un tema molt freqüent, sobretot quan la gent es fa gran, i es dona més en dones que en homes. La prevalença a la població general està entre el 25% i el 28%, a la de més de 70 anys, entre el 40% i el 50%. En població institucionalitzada, la prevalença és d’un 70-80%.

És un tema complicat, perquè té una etologia multifactorial i, tot i això, sovint, el banalitzem. A banda d’afectar molt la qualitat de vida, pot tenir greus conseqüències i genera un important consum de recursos. Com jo sempre dic a la gent jove, “les caques estan banalitzades, però poden ser assassines”.

Criteris per definir el restrenyiment

Tenim problemes amb la definició, perquè allò que ens van explicar a la facultat, de “menys de tres deposicions a la setmana”, no ens serveix. Els criteris de Roma, que són criteris per tota la patologia funcional de budell, no serveixen.

En l’adult jove, en la persona jove o la persona gran sa, el restrenyiment és un motiu de consulta única. Acostuma a ser un pacient ambulatori i, en aquests casos els criteris de Roma 4 (criteris per la patologia funcional de budell) poden ser útils. En geriatria i en gent dependent, però, no ens serviran, perquè sovint, diagnostiquem el restrenyiment per les complicacions. Per a això  tenim l’escala de Bristol, que és la que fem servir per classificar les femtes.

Com diagnostico jo el restrenyiment?

Per poder definir si un pacient té restrenyiment, jo fa temps que els pregunto de la següent manera: “vostè té la sensació que quan acaba d’anar de ventre ha quedat satisfet? Té la sensació que encara li queden més femtes? Vostè, a vegades, té temptacions d’ajudar-se amb el que sigui per ajudar a sortir les caques? Té la sensació que ha de fer una força desmesurada per anar de ventre?” I és que, moltes vegades, quan preguntes als pacients si han d’ajudar-se, alguns et confessen que s’han hagut de posar els dits o altres tipus d’objectes per treure les femtes. Cosa que, si no ho preguntes específicament, no t’ho diuen.

Tipus de restrenyiment

Per anamnesi, trobem dos tipus de restrenyiment. D’una banda, tenim el trànsit lent. En aquest cas, el pacient diu que poden passar dies sense tenir ganes de defecar, però necessita anar al lavabo perquè té la sensació que, si no, rebentarà. D’altra banda, el segon tipus de restrenyiment és el que anomenem dissinèrgia defecatòria, dificultat defecatòria o dificultat d’expulsió.

Normalment, quan hi ha dos tipus de restrenyiment sempre hi ha un tercer, que és el mixt. És a dir, un pacient amb trànsit lent,(molt freqüent en la gent gran perquè hi ha una denervació dels plexes mientèrics) i que té dificultat per evacuar les femtes (disfunció anal).

Restrenyiment en persones grans

Causes i conseqüències del restrenyiment en persones grans

En general, les causes principals són:

1. La immobilitat: hi ha estudis que han demostrat que caminar 100 metres al dia versus no caminar-los, el restrenyiment millora.

2. Els fàrmacs (ens referim als fàrmacs comuns, com ara el ferro o el calci que donem per l’osteoporosi).

3. L’anorèxia o la ingesta baixa

4. La depressió

5. La demència

6. La deshidratació

7. La dependència

8. La disminució de la privacitat

Aquest darrer aspecte és molt important  perquè quan el pacient és dependent, moltes vegades el que necessita és un mínim d’intimitat per fer-ho. Sovint, la pressa de cuidadors, de temps i d’espai, fan que el pacient s’aguanti quan té ganes i, així, estem fabricant un fecaloma.  

Dins les causes secundàries de l’estrenyiment, la llista és molt extensa: el càncer, les lesions medul·lars o una patologia comuna, com és el canal lumbar o cervical estret, la malaltia Parkinson, etc. També trobem situacions relativament freqüents, com ara la hipercalcèmia (més habitual en les persones grans), les hipopotassèmies (ús crònic de diürètics), la hipomagnesèmia, l’hipotiroïdisme o els fàrmacs.

Quant a les conseqüències, el restrenyiment pot tenir conseqüències orgàniques i conseqüències conductuals. Segons un estudi, el restrenyiment i el fecaloma formen part de les causes d’agressions per part de la gent gran a les residències. A més, afecta la qualitat de vida, i té un impacte socioeconòmic important (els productes que es fan servir per tractar el restrenyiment, com que no són finançats, són cars).  

El protocol per abordar l’estrenyiment

Quan tenim un pacient que, per anamnesi, ens diu que té restrenyiment, el primer que hem de fer és preguntar per símptomes d’alarma (com ara masses abdominals, rectorràgies, síndrome anèmica). En segon lloc, s’ha de fer una exploració física general i abdominal, un tacte rectal, i una exploració del perineu. Si a l’exploració física trobem masses o alguna cosa que ens fa pensar en patologia orgànica, hem de fer anàlisi de sang, de femta i colonoscòpia.

A banda, també cal fer una exploració neurològica, perquè molts problemes neurològics van associats al restrenyiment (Parkinson, hemiplegies, mielopaties cervicals, etc.).

Si durant l’anamnesi i l’exploració no trobem cap d’aquests símptomes d’alarma, cal avaluar els fàrmacs. La gran feina dels geriatres està a analitzar els fàrmacs i retirar-los quan es pot.  Si no és possible, llavors hem de prendre mesures quant a estil de vida i, si corregint aquests hàbits no se soluciona el restrenyiment, cal fer servir laxants.

Els laxants

Pel que fa als laxants, farem servir els laxants osmòtics. Són aquells que fan substàncies osmòtiques que arrosseguen aigua de la paret intestinal per augmentar el volum del bolus fecal  i la hidratació, i que sigui més fàcil que aquest circuli. Els de sodi estan prohibits per la sobrecàrrega de volum, hipertensió, retenció de sodi i retenció d’hidrosalina. També comptem amb els de magnesi, que són molt populars al nostre entorn i són una bona opció sempre que no hi hagi insuficiència renal. Una altra opció són els de minerals, els de sucres absorbibles, i les macromolècules, com el Polietilenglicol o el Macrogol, que en aquests moments és el que té evidència de grau 1A.

Aquest estudi del 2019 afegeix també els probiòtics. Tot i que els probiòtics estan molt bé, jo crec que menjar iogurts làctics fermentats pot ser una bona opció. Si seguint aquest protocol no arreglem el restrenyiment, hem de fer una valoració de funció anorectal. Si no trobem patologia anorectal evident, llavors cal continuar amb els laxants osmòtics i afegir ènemes o un laxant per estimular la motilitat. El que té més evidència i que ens serveix més és el Bisacodil.

L’exploració física

Segons l’estudi, i malgrat que el nivell d’evidència és moderat, la recomanació de dur a terme tactes rectals per part d’aquest grup d’experts és molt forta i el nivell de consens és del 100%. 

Quan tenim una anamnesi de dissinèrgia rectal, el que hem de fer és mirar si hi ha patologia anal, com ara fissures, hemorroides, prolapses, etc., i explorar funcionalment el moviment del perineu. El normal és que, quan un pacient fa un Valsalva, el perineu es desplaci uns 2-3 centímetres com a màxim, que hi hagi un descens del sòl pelvià. Si, per contra, el sòl pelvià es desplaça 0 centímetres se’n desplaça 6, tenim un problema. Això ho podem detectar a l’exploració per després derivar-ho a la unitat de sòl pelvià.

Aquesta exploració ens servirà també per detectar una segona patologia important, que és la incontinència fecal, que en realitat va molt lligada l’una amb l’altra.

Proves i exploracions

Dins les proves més habituals, trobem:

L’anàlisi. Segons l’estudi, tot i que l’evidència és molt baixa, es recomana fortament i amb un consens del 100%. Ens ajudarà a descartar diabetis i a detectar hipercalcèmia, l’hiperparatiroïdisme primari, etc.

La manometria anal amb prova d’expulsió de baló. Nosaltres la utilitzarem molt poc, forma part dels gabinets de sòl pelvià o de patologia funcional de budell. Aquesta prova serveix per saber si el pacient respondrà al biofeedback.

La defecografia amb ènema de Bari o RMN. Consisteix a filmar la defecació d’un pacient a través de l’ènema de Bari o a través d’una ressonància. És una prova molt útil perquè ens ajudarà a detectar patologies funcionals com la contractura paradoxal del múscul puborectalis. El puborectalis és el múscul més important per garantir la continència fecal. Quan decidim defecar, aquest múscul es relaxa en el moment en què fem premsa abdominal, i  baixa el sòl pelvià perquè aconseguim una correcta defecació. Alguns pacients fan contractura paradoxal del múscul puborectalis quan estan defecant i, això, només podem detectar-ho amb una defecografia

La colonoscòpia. Es recomana quan hi ha signes d’alarma coneguts com la pèrdua de pes o sang a la femta. També si hi ha canvis d’hàbit defecatori, masses abdominals o prolapse rectal. No obstant això, cal anar amb compte. En un estudi del 2011 es veia que la diferència de complicacions entre l’adult, la persona gran jove i la persona gran molt vella no eren les perforacions. Aquestes representaven l’1 per 1.000 de les colonoscòpies. En les persones grans les complicacions eren respiratòries i efecte de la sedació.

restrenyiment persones grans

Complicacions més freqüents del restrenyiment

La més coneguda de totes és l’impacte fecal o fecaloma, seguida de la incontinència i el prolapse de la mucosa anal. El restrenyiment empitjora també el reflux gastroesofàgic i la salut dels pacients amb EPOC. Altres complicacions importants són l’obstrucció intestinal, la colitis isquèmica, i la pseudoobstrucció de colon o SD.d’Ogilvie. També trobem el vòlvul de colon i les úlceres estercolars, provocades per la massa fecal dura sobre el colon. Per acabar, trobem la iatrogènia, l’anorèxia i el deteriorament psicofuncional provocat per restrenyiment.

El fecaloma

Quan hi ha presència de fecaloma, el pacient explica que intenta anar al vàter i fa força per defecar, però no li surt. També pot patir incontinència fecal i diarrees o falses diarrees, perquè la caca que hi ha damunt del fecaloma pot fermentar i baixar líquida pel costat. Sovint els fecalomes no són oclusius del tot.

Les complicacions del fecaloma poden ser una obstrucció, una pseudoobstrucció, diarrees o incontinència. També poden provocar un augment del diàmetre del colon (quan un colon fa més de 10 cm es considera megacòlon). A més a més, tenim els símptomes de veïnatge: la retenció d’orina, infeccions al tracte urinari, dolor, etc. Moltes vegades, i especialment en les dones, el fecaloma el detectem per una retenció a l’orina.

Segons un estudi multicèntric dut a terme pel digestòleg Enrique Rey Díaz-Rubio, el restrenyiment afecta el 70% de les persones que viuen en residència. Malgrat ser molt prevalent, va demostrar que no estava controlat, perquè un 50% dels pacients de residència feien un episodi de fecaloma un cop a l’any, i el que era pitjor: un 50% dels pacients que havien fet fecaloma repetien l’episodi un cop a l’any.

Per prevenir i evitar l’aparició d’un fecaloma cal hidratació, mobilitat, bona dieta i fàrmacs.

Respecte al tractament, hi ha tres opcions.

  • Desimpactació manual. És crucial fer servir lubricant urològic. Si fem maniobres en distensió anal amb vaselina, que no porta anestèsia local, podem crear una reacció vagal que provoqui una aturada cardíaca. Això pot passar especialment amb pacients coronaris, o amb pacients isquèmics.
  • Neteja intestinal, que pot ser anterògrada o retrògrada, mitjançant ènemes. Hem de fer servir el decúbit lateral dret, que és el més incòmode per a nosaltres però és important. Com que el sigma el tenim a la banda esquerra, quan estem en decúbit lateral dret el sigma ens queda per sobre i, per tant, ens fa més fàcil que vagi sortint la caca.
  • Ènemes o rentats anterògrads (el Movicol o el Polietilenglicol és l’únic que té aquesta indicació).

Altres complicacions habituals

D’una banda tenim els prolapses de la mucosa anal: es detecten amb una exploració. Si no provoquem un Valsalva, no els podem trobar. D’altra banda, observem les obstrucciós de colon. En aquest cas,  cal investigar si, darrere d’una obstrucció de colon, pot haver-hi un procés subjacent.

Dins de les complicacions, en geriatria trobem sovint la pseudoobstrucció de còlon o SD d’Ogilvie. Es caracteritza en pacients amb restrenyiment crònic i immobilitat aguda, (que pot ser per fractura de fèmur, per infart, per un ictus, etc.). En aquests casos, el pacient té una certa obstrucció, una gran distància abdominal i emissió de femta i gasos. El tractament consisteix en correcció hidroelectrolítica, ènemes, colonoscòpies de neteja i, en alguns casos, fàrmacs procinètics.

Per finalitzar, tenim les úlceres estercolars. Són una patologia infradiagnosticada, però que cada cop més freqüent. Les podem veure per quadres febrils o per rectorràgies en pacients que han tingut un restrenyiment important. Sobretot pel que fa al recte i al sigma en el qual la massa fecal dura pot provocar un decúbit de la mucosa. Una de les complicacions d’això és la perforació.

El tractament de l’estrenyiment

En general, el millor tractament és la prevenció. Dieta amb fibra suficient (30 grams) hidratació abundant, i potenciar la mobilitat.

En pacients que pateixen de restrenyiment funcional o trànsit lent i que tenen un envelliment satisfactori

Caldria garantir els 30 g de fibra al dia, potenciar l’activitat física, una hidratació correcta. Si tot això falla, caldrà recórrer als laxants osmòtics. Si amb els laxants osmòtics no ens en sortim, Bisacodilo com a primera opció i, si no, podem provar fàrmacs d’un tercer esglaó, com el Prucaloprida o Linaclotide. Aquest últim està finançat.

També podem fer servir lubricants o emulsionants, tot i que en geriatria s’ha de vigilar molt perquè si es broncoaspira l’oli de parafina pot ser perillós. Altres opcions són també els supositoris i els ènemes, els procinètics o secretagogs. Pel que fa als ènemes, malgrat que fa segles que es fan servir, cal anar amb compte. Si n’abusem, en alguns pacients correm el risc de provocar hiperfosfatèmia.

Si tenim pacients amb disfunció anal, a banda dels ènemes i els laxants osmòtics, podem intentar un tractament del sòl pelvià, com ara amb el biofeedback. En canvi, quan es tracta d’una hemorroide o una fissura, hem de tractar la causa. El Prucaloprida s’ha demostrat que també serveix per a la disfunció anal.

En pacients enllitats o pacients molt dependents

El tractament consisteix en fibra suficient, però sense passar-nos, hidratació abundant, canvis posturals i massatges abdominals. A més a més, podem provar amb laxants osmòtics i PEG, en pacients amb disfàgia cal associar espessidor.

En aquest cas, és molt important higiene en horaris reglats i supositoris de glicerina i ènemes, per afavorir un horari i reeducar els tempos perquè el pacient defequi. Si això falla, farem servir el Bisacoldilo o el Prucaloprida o  inclús el Linaclotide  

Si el pacient té recursos per pagar-s’ho, podem provar amb la irrigació transanal. Aquests sistemes serveixen per buidar el recte per via retrògrada. S’introdueix aigua al recte i el sigma a través de l’anus per millorar el restrenyiment o la incontinència fecal en pacients amb lesió medul·lar. Millora els símptomes i la qualitat de vida, però té l’inconvenient de ser car.

També hi ha altres tractaments alternatius, com ara l’administració de la toxina botulínica o l’estimulació de les arrels sacres. I com a indicació excepcional per a restrenyiments rebels, la cirurgia.

Pots veure la ponència sencera aquí

Jordi Mascaró

Cap de la Unitat de Geriatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.