La salut mental en la vellesa atrau més de 300 professionals a la Jornada Sociosanitària

Víctor Pérez

Fins a 330 persones van connectar-se a la Jornada Sociosanitària que va organitzar la Fundació Mutuam Conviure en format webinar el passat 22 de novembre i que, en aquesta 17a edició, va tenir com a protagonista la salut mental en la vellesa. Dos ponents principals i una taula rodona amb tres experts van omplir de contingut una trobada ja referent en el sector sociosanitari català.

Com ja és habitual, el president de la Fundació Mutuam Conviure, el doctor Miquel Vilardell, va ser l’encarregat de donar el tret de sortida de l’acte. Com a introducció al tema escollit aquest any, va subratllar la importància de la salut mental per mantenir la salut global i va assenyalar com la pandèmia ha fet que les emocions sortissin a la llum.

La salut mental des de la psicogeriatria

Marta Chandre, directora sanitària del Grup Mutuam
Marta Chandre

La nova directora sanitària del Grup Mutuam, Marta Chandre, va donar la benvinguda a ponents i assistents i, tot seguit, va presentar el primer conferenciant. Víctor Pérez, metge i cap del Servei de Psiquiatria del Parc de Salut Mar, va aportar la seva mirada des de la psicogeriatria i les neurociències sobre l’expressió de la malaltia mental en les persones grans.

Va reconèixer que, tot i que la depressió és molt freqüent en aquest segment de la població, li sorprenia que no ho fos encara més donada la gran quantitat d’esdeveniments negatius que viuen. Així mateix, va tancar amb un missatge optimista, recordant que estudis recents evidencien una disminució de la prevalença de la demència.

Després de la primera ponència de la Jornada Sociosanitària, Antoni Salvà, com a membre del jurat, va anunciar els projectes guanyadors de la 21a edició del Premi de Recerca d’Atenció Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure. Tot seguit, va començar la taula rodona, centrada en ‘L’abordatge dels trastorns mentals en l’àmbit de l’Atenció Intermèdia’ i moderada per Montse Camprubí, directora de la Residència Mutuam Manresa i de la Llar Residència de Salut Mental La Sardana.

Necessitats assistencials singulars

Aquest espai va comptar amb les intervencions d’Anna Olivé, metgessa psicogeriatra de l’Hospital Mare de Déu de la Mercè Germanes Hospitalàries; Montse Perelló, coordinadora mèdica i responsable de la Unitat de Trastorns de Conducta al Centre Assistencial Mutuam Collserola; i Manel Sánchez, cap de Servei de Psicogeriatria de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell. Tots tres van coincidir, en el torn de respostes a assistents, en el fet que fan falta centres amb les logístiques i els equips professionals adequats per a atendre les necessitats de persones majors de 65 anys amb problemes de salut mental.

El segon ponent de la jornada va ser Joan Vegué, psiquiatre i director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut. En la seva intervenció va fer un repàs de les estratègies de futur per a l’abordatge dels trastorns mentals en les persones d’edat avançada i institucionalitzades. El ponent va assegurar que, des del Pla Director, es pretén avançar cap a un canvi de paradigma i cap a un model assistencial més comunitari, participatiu i preventiu.

Joan Vegué, Pla director Salut Mental
Joan Vegué

Atenció intermèdia en construcció

El director del Grup Mutuam, Francesc Brosa, va protagonitzar la part final de la Jornada Sociosanitària, en què va subratllar que, en el temps que fa que se celebra aquesta, el sector ha evolucionat de manera significativa i que la pandèmia ha accelerat els canvis. “Ara –va afirmar en relació a l’atenció intermèdia– hem de tirar endavant de manera decidida aquest transformació i s’han de donar els instruments perquè el canvi es pugui fer plenament”.

Podeu accedir aquí a la gravació inetgre de la jornada webinar.

Les dermopaties i l’atenció al final de vida centren la cloenda del 33è curs de formació contínua de la Fundació Mutuam Conviure

Gerontologia Clinica i Cures Pal.liatives Mutuam 2022

El dissabte 28 de maig, puntualment a les 9.30h va començar la que va ser la última sessió de la 33è Curs de Formació Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que promou i organitza la Fundació Mutuam Conviure.

Per la ocasió, la sessió de cloenda va comptar amb la participació de la dermatòloga Esther Serra, metgessa adjunta del servei de dermatologia de l’Hospital de Sant Pau (Dermopaties freqüents en geriatria), i amb la intervenció d’Emma Costas, infermera i directora dels Equips PADES Mutuam (Reflexió sobre el Model actual d’Atenció al Final de la Vida en l’Àmbit Domiciliari).

Jaume Padrós i Josep Ballester
Jaume Padrós i Josep Ballester

El Dr. Jaume Padrós, coordinador d’aquest programa va conduir la cloenda d’aquest curs que habitualment reuneix professionals de prestigi, acompanyat del Dr. Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam. Padrós va agrair als 198 professionals inscrits la seva assistència al llarg de les sessions retransmeses, recordant que el format webinar respecte la presencialitat, ha facilitat l’increment d’inscripcions gràcies a la tecnologia.

Tots els professionals assistents que reuneixen les condicions, reben un certificat acreditatiu de la formació rebuda, doncs aquest és un programa acreditat amb 1,4 crèdits pel Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries – Comisión de Formación Continuada del Sistema Nacional de Salud.

L’any vinent us esperem de nou a tots amb la 34ena edició d’aquest curs que ja hem començat a dissenyar. Us mantindrem informats.

El benestar emocional dels professionals protagonitza el programa formatiu de la Fundació Mutuam Conviure

CGCCP 2021

La 3a sessió del Programa en Geriatria Clinica i Cures Pal·liativesque organitza la Fundació Mutuam Conviure, es va celebrar dissabte 27 de març i, sota el títol “Professionals que cuiden i es cuiden”, es va centrar en la Salut dels Professionals sociosanitaris. 135 persones, majoritàriament metges, infermeres, psicòlegs i treballadors socials, van assistir presencialment al webinar que va comptar amb dues ponències moderades per Montserrat Martínez Govern, infermera especialista en salut mental. José Luís Bimbela, doctor en psicologia i professor de l’Escuela Andaluza de Salud Pública, va exposar en al seva intervenció “Yo decido” com n’és d’important la interpretació que fem del que passa i no el que passa en si mateix. Per Bimbela i l’Institut Heartmath, la regulació de les emocions és el proper pas de l’evolució humana. Mentre aprenem a negociar amb el nostre cervell hipocondríac, Bimbela confirma que la bondat és la base d’un cervell sa, i la bona noticia és que aquesta es pot entrenar.

Jenny Moix, doctora en psicologia i professora de la UAB, va intervenir amb la ponència “Mi mente sin mi”, on va exposar molt clarament com les emocions depenen dels nostres pensaments, que molt habitualment giren entorn dels mateixos temes. Moix va ressaltar el fet que no hem de creure’ns tot el que la ment ens proposa com a real i que ens cal aprendre a posar distància amb els nostres pensaments.

L’ètica del cuidar: reflexions en temps de pandèmia

Montse Esquerda

En el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure, la pediatra i directora de l’Institut Borja de Bioètica Montserrat Esquerda va impartir una xerrada sobre l’ètica del cuidar. Aquesta sessió, en la qual també va intervenir el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, va ser la primera de les tres que es dedicaran a la salut dels professionals sociosanitaris. En l’article es recullen les idees principals.

Les reflexions que s’exposen en aquest text provenen d’una anàlisi de la nostra llarga trajectòria en l’atenció a les persones però vista a la llum del que estem vivint des de fa un any, i és que crec que hem après molt de l’ètica de l’aproximació a la fragilitat en aquesta complicada situació.

La pandèmia va impactar sobre els àmbits sociosanitari i sanitari amb més velocitat que a la resta d’àmbits i ens va posar a tots els i les professionals a orbitar. En l’anàlisi de l’ètica del cuidar hem de fixar-nos en tres eixos clars:

  • on érem quan la pandèmia ens va posar en moviment;
  • com sobreviure mentre estem orbitant i sense certeses (perquè estar en moviment constant cansa); i
  • on serem quan tornem a tocar terra, perquè el que està clar és que no tornarem allà on érem abans. Penso que aquí el punt clau és saber on volem ser, com a col·lectiu i com a institucions, perquè si no ho sabem la pandèmia ens deixarà fora del terreny de joc, que és on ha deixat a molts companys i companyes.

Em centraré molt en com estàvem, des d’on hem sortit a orbitar. Crec que l’àmbit sociosanitari arrossegava tres crisis clau, en certa manera interrelacionades: la de deshumanització, la de burnout i la de la confiança de la població.

Totes tres impacten en un tema molt identitari de què és l’atenció a les persones i les hem d’abordar a partir de tres premises. La primera és que l’experiència de curar és integral: no podem posar límits entre curar i cuidar, perquè el curar d’una certa manera cuida, i el cuidar d’una certa manera cura. En aquesta crisi identitària hem de tenir clar que només un ésser humà pot cuidar d’un altre ésser huma i és que, i aquí va la segona premisa, l’ésser humà necessita ser cuidat d’una determinada forma. Per últim, hem de partir del fet que tenir cura humanament requereix estar format d’una manera específica i que els professionals se sentin cuidats i curats. Hi ha dos llibres de referència en aquest tema, ambdós de Francesc Torralba, que caldria mencionar: ‘Ética del cuidar’ i ‘Antropología del Cuidar’.

  1. El trencament modern entre curar i cuidar

Per primera vegada en la nostra història, a partir de mitjans del segle XX, podem curar sense cuidar. Abans era impossible. La capacitat de curar era molt baixa, podíem intervenir en molt pocs processos i això sempre anava lligat a una forma de cuidar. Fixem-nos que actualment els professionals de cures pal·liatives són sovint, dins de les institucions sanitàries, els que més agraïments reben. La causa d’això és que aquest col·lectiu té integrats en la seva pràctica els elements curatius i els del cuidatge.

Observem que és quan aquests dos elements es deslliguen que les persones tenen la sensació de no haver estat ben ateses. Els professionals sanitaris tendim a creure que tot ho podem solucionar amb biotècnica, que la medicina és una biologia aplicada. De fet, ens vam creure una il·lusió tecnocientífica que amb la pandèmia hem vist caure bastant.

Per entendre el valor del cuidatge val la pena referir-nos a un estudi qualitatiu que es va fer a partir del cas d’un xoc entre dos autobusos que va tenir lloc a la ciutat d’Uppsala i que va causar diversos morts i un gran nombre de ferits. La investigació portada a terme 5 anys després va posar de manifest que allò que els supervivents recordaven més d’aquell accident, després del dolor del moment d’impacte, era la manca de compassió i el tracte inhumà amb què es van trobar en els diferents hospitals en què van ser atesos. Segurament van ser molt ben curats, però el que recordaven de l’experiència era això.

Ara, potser, ens hauríem de preguntar ‘què recordarà la gent de la pandèmia i de nosaltres d’aquí a 5 o 10 anys?’.

Quan preguntes als estudiants de professions sanitàries per què han escollit dedicar-se a aquest àmbit, sempre et responen que perquè volen ajudar la gent. Llavors, què fa que després acabem donant respostes dispàtiques als pacients?

En l’obra ‘An epidemic of empathy in healthcare’, Thomas H. Lee assenyala que “s’ha tendit a considerar l’empatia una característica personal, en comptes de tractar-la com el nucli fonamental de l’assistència sanitària que és. En canvi, ens trobem que la cura inhumana s’ha convertit en la norma” i ens hem oblidat de quins són els objectius prioritaris de la medicina: prevenir malalties, alleugerir el dolor i el patiment, curar dins de les possibilitats i intentar una mort en pau. Això ho hauríem de recordar cada dia.

  1. Cuidem amb el que som

M’agrada parlar d’humanització 2.0. M’explico, a molts professionals de certa edat ens van explicar que, en part, humanitzar era conèixer el nom dels pacients, no nombrar-los pel nom de la seva habitació. Aquesta seria la humanització 1.0.

Però cal anar més enllà, la humanització 2.0 és no només conèixer el nom del pacient, sinó conèixer qui és el pacient, quins són els seus valors, preferències, aficions, oferir una atenció en què siguem capaços de mirar als ulls a les persones, perquè hauria de ser evident que només podem ajudar les persones si les coneixem.

Tan sols podem proposar les millors accions terapèutiques i curatives si sabem qui són i com són. Per tot això, ara per ara, només un ésser humà pot tenir cura d’un altre. L’ésser humà necessita ser cuidat d’una forma determinada, en què la paraula i la presència juguen un paper fonamental. És a dir, que cuidem amb gestos, amb actituds, amb mirades…

Per a la part curativa, tenim un munt de llibres, però per a la part «cuidativa», només tenim allò que som. La teoria que sustenta tot això és la de les neurones miralls. Podem dir que “estem cablejats per l’empatia”, perquè el que un fa té un impacte en l’altre, estem connectats, connectats mitjançant l’empatia. Aquest cable és el que ens permet establir relacions curatives.

A ‘Compassionomics’, Stephen Trzeciak va voler reflectir tot això en dades i va identificar 20 ítems sobre els quals impacta la cura compassiva, entre ells, la millora del dolor i l’estrès associat, l’adherència al tractament o l’autocura. A més, ja hi ha diferents estudis que mostren que l’empatia i la compassió redueixen costos. És important entendre que no es tracta tant de dedicar molt més temps a allò que fem sinó de l’actitud que tenim quan ho fem. Cura compassiva

Més enllà del mantra que tots hem sentit en repetides ocasions, les persones el que necessiten és medicina personal, no personalitzada. Per tenir cura hem de ser conscients que hi ha dolor sense patiment -com, per exemple, en un part-, però també que hi ha molt de patiment sense dolor. Hem de saber entreveure el patiment que hi ha darrere del que veiem. Com diu Francesc Torralba, la comunicació interpersonal és un factor clau de cara a assumir i superar el patiment i el dolor té necessitat de ser escoltat, accollit i acompanyat.

Recordant un article de la periodista Tatiana Sisquella, que moriria un temps després d’escriure’l, els professionals sanitaris i sociosanitaris “amb àngel” es defineixen per com et miren, com et parlen i com et toquen; escolten abans de parlar i es deixen sorprendre per les teves preguntes; no diuen mentides, però saben potenciar les bones veritats; tenen criteri exquisit per plantejar els tractaments i troben cadires per a tots els acompanyants; procuren no tenir les mans fredes i acompanyen les seves explicacions amb dibuixos; recorden el teu nom i no miren el rellotge.

Cal tenir en compte, però, que tot això requereix professionals formats per fer-ho, i aquesta és la premisa més important per a mi. Hem de tenir present que les professions sanitàries estan en contacte amb la part més problemàtica de l’ésser humà: el fracàs, el dolor, la malaltia, la finitud, la mort… Ningú no pot ajudar un altre en un conflicte que ell o ella no tingui prèviament resolt i gestionar aquestes situacions sense desgast exigeix, no sols formació tècnica, sinó maduresa humana.

  1. Protegir-se quan cauen els escuts

La pandèmia ens ha tret els escuts de cop i ens ha deixat desprotegits. Els professionals ens hem sentit altament vulnerables i això ha fet, potser, que ens aproximem més als pacients en la línia a la quals ens hem referit. Això i també el fet que hi ha hagut situacions estructuralment inhumanes que els professionals han fet sobreesforços per intentar humanitzar-les. El que passa és que, si aquesta pèrdua dels escuts no la fem conscientment, estarem afrontant situacions de gran patiment sense estar protegits.

En aquest sentit, va la pena recordar el dilema de l’eriçó del filòsof Schopenhauer. Aquest tracta de dos eriçons que estan al desert i que, quan cau la nit, comencen a sentir molt de fred. Llavors decideixen apropar-se per sentir l’escalfor de l’altre, però com que tenen punxes es fan mal. Així que se separen i, per tant, tornen a tenir fred. S’apropen de nou, però amb menys ímpetu i, tot i que es fan mal, aquest és menor que abans. Els dos eriçons van repetint el moviment i aprenen així quina és la distància òptima per sentir l’escalf de l’altre sense punxar-se. Aquest és un concepte clau en l’assistència a les persones. La nostra presència ha de ser prou propera perquè la persona ens senti com a cuidadors, però no tant com perquè ens faci mal. A la pràctica és un concepte molt complex, però si som conscients que hi és aprendrem a ajustar-lo.

El problema és que tot això ho estem aprenent per imitació, i no de forma reglada, en allò que anomenem el currículum ocult i que comprèn valors, actituds, creences i comportaments esperats. Aquest és un aspecte nuclear de les nostres professions i l’estem deixant a l’atzar. Formarien part d’un seguit de competències professionals que hem deixat oblidades: les emocionals, les relacionals i les ètiques. És evident que molts professionals ho fan perfectament, perquè han tingut bons mestres, però no estem garantint que les professions sanitàries i sociosanitàries tinguin aquestes competències com a base.

Per últim, hem d’assenyalar que la formació dels professionals sanitaris ha fallat en reconèixer-los com a persones, amb emocions, pensaments, pors, preocupacions, cansaments…

Per això, i com a conclusió, defenso que l’ètica del cuidar és saber trobar l’equilibri entre el high tech – que cadascú sigui un bon professional en el seu àmbit – i el high touch – que tots i totes tinguem molt bones habilitats emocionals, relacionals i ètiques.

Montserrat Esquerda

Pediatra

Rècord d’assistència a la 14a Jornada Sociosanitària per abordar els trastorns del son en les persones grans

14a Jornada Sociosanitària

297 professionals van assistir dimecres a la 14a edició de la Jornada Sociosanitària, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘Trastorns del son en les persones grans’, i amb una acurada selecció de ponents, l’interès que va despertar va fer que s’habilités un espai addicional a la Sala d’Actes perquè totes les persones assistents poguessin seguir l’esdeveniment.

El doctor Miquel Vilardell, com a president de l’entitat organitzadora, va ser el responsable de donar la benvinguda i de justificar l’elecció del tema en el fet que el son juga un paper fonamental en l’envelliment saludable. Tot seguit, el president del COMB, el doctor Jaume Padrós va agrair a la Fundació Mutuam Conviure la continuïtat en l’abordatge en profunditat de qüestions d’interès del sector sociosanitari.

Precisament amb l’objectiu d’aprofundir en la temàtica d’aquesta edició, Álex Iranzo, cap de la Unitat Multidisciplinar de la Unitat del Son de l’Institut Clínic de Neurociència de l’Hospital Clínic de Barcelona, va centrar la seva ponència en la fisiologia del son. Després de normalitzar el fet que les persones grans dormen menys temps i de forma més superficial, l’expert va repassar les funcions del son: repòs i recuperació metabòlica, consolidació de la memòria i l’aprenentatge, control emocional, regulació immunològica i regulació hormonal. Iranzo també va explicar alguns dels trastorns del son més freqüents, com l’insomni, la somnolència diürna, les conductes anormals durant el son o els trastorns de ritme.

Després d’un torn de preguntes, Antoni Salvà, secretari del Jurat dels Premis de Recerca de la Fundació Mutuam Conviure, entitat compromesa amb la promoció de la recerca relacionada amb la gerontologia clínica i l’atenció sociosanitària, va anunciar els projectes guanyadors de la convocatòria d’enguany, que rebran una dotació de 6.000 euros cadascun per al seu desenvolupament. En la categoria oberta a equips professionals de qualsevol servei o centre de Catalunya, va ser guardonat l’Institut Universitari Pere Mata de Reus, amb el projecte ‘Delirium i factors pronòstics de rehabilitació funcional en una unitat sociosanitària’. Pel que fa a la categoria restringida per a professionals de Grup Mutuam, va ser el projecte ‘Efectes de la intervenció psicològica sobre la freqüentació de serveis d’atenció primària dels cuidadors de malalts crònics’, presentat per l’EPAC (Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat) de Mutuam Girona, el que es va endur la distinció.

La taula rodona integrada per professionals de diferents disciplines va tenir com a objectiu aportar als assistents una visió transversal dels trastorns del son en les persones grans. El neuròleg Domènec Gil, especialista de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i consultor de la UVGI de Mutuam, va parlar dels trastorns cognitius i psicopatològics en l’envelliment i en el deteriorament cognitiu i de la seva relació amb el son. La pneumòloga de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Patricia Lloberes va abordar la qüestió de les apnees i va negar que estiguin sobrediagnosticades, com de vegades es pensa, tot assegurant que el 24% de les persones que visiten les unitats del son són grans i que la major part en pateixen. El cardiòleg Antoni Carol, coordinador de la Unitat d’Hospitalització de Cardiologia de l’Hospital Moisés Broggi de Sant Just Desvern, va parlar de la relació entre els trastorns del son i les alteracions del ritme cardíac i la mort sobtada i va tancar la intervenció afirmant que el tractament de les apnees obstructives millora la supervivència d’aquests pacients si l’adherència és bona. Per últim, Álex Iranzo va intervenir de nou per centrar-se en l’abordatge terapèutic dels trastorns del son recordant com van descobrir a l’Hospital Clínic, gràcies a un equip multidisciplinari, la relació entre els trastorns en fase REM i el desenvolupament posterior dels símptomes del Parkinson.

La segona ponència de la Jornada Sociosanitària va ser la d’Eduard Estivill, metge i director de la Clínica del Son Estivill i de la Unitat de Trastorns del Son de l’Hospital General de Catalunya, que va servir per desgranar els efectes de l’envelliment sobre la cronobiologia del son. El ponent va explicar que quan els rellotges dels ritmes circadiaris es trenquen ens trobem amb la cronodisrupció i que això és molt freqüent en les persones grans. En aquest sentit, va assegurar que per alentir l’envelliment s’han d’intentar reforçar els marcadors circadiaris i que això implica temps de son regular, horaris de menjar regulars, contactes socials intensos i activitat física pautada.

Descarrega’t aquí les presentacions de la Jornada:

Cronicitat, complexitat i presa de decisions

Jordi Amblàs a la Jornada EAR

El metge geriatre Jordi Amblàs va parlar sobre ‘Cronicitat, complexitat i presa de decisions’ en el marc de la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR). Organitzada per Grup Mutuam, l’edició d’enguany es va dedicar a les principals síndromes geriàtriques en l’àmbit residencial.

Als professionals del sector de la salut ens toca reflexionar sobre el fet que en el nostre dia a dia sovint ens toca prendre decisions complexes i davant realitats dinàmiques com ho són les de les persones en situació de cronicitat. Per això, ens aniria bé disposar d’eines que ens ajudin a fer front a aquesta complexitat quotidiana. Podem dir que la complexitat comença a partir d’aquell moment en què per resoldre els problemes sanitaris hem de començar a aplicar mesures que van més enllà dels protocols.

La tendència dels sistemes de salut és a oferir respostes protocol·litzades als problemes clínics de les persones. Però les situacions complexes -pròpies de les persones amb múltiples malalties i condicions cròniques- sovint transcendeixen la rigidesa dels protocols, essent la personalització de les intervencions l’única resposta plausible. Però, com fer aquest “vestit a mida” per a cada persona? En primer lloc, cal fer un bon diagnòstic situacional -és a dir, conèixer quina és la situació basal de la persona i quines necessitats té-, per posteriorment iniciar el procés de presa de decisions -que s’hauria de poder fer de forma compartida i consensuada amb aquesta persona i/o la seva família.

Fotografia completa i dinàmica del pacient

En relació al diagnòstic situacional, cal assenyalar que la intuïció ens porta a establir una relació entre edat i estat de salut, però en realitat més que en l’edat cronològica (la que apareix al DNI) ens hauríem de fixar en l’edat biològica de la persona, en quin grau de reserva de salut té. Tot i que la tendència és que, amb els anys, siguem més fràgils, hi ha persones de la mateixa edat cronològica que presenten una edat biològica molt diferent.

Per tant, l’edat cronològica ens ofereix només una orientació i no és suficient per fer un bon diagnòstic situacional. Hem de tenir en compte altres marcadors, com les malalties que té el pacient. Conèixer les característiques d’aquestes malalties ens pot ajudar a situar-nos. Hi ha malalties més relacionades amb la mortalitat que d’altres i és imprescindible conèixer-ne el grau de severitat per poder fer el pronòstic de la persona que la pateix.

No obstant això, en aquells pacients que tenen multimorbiditat, veiem que si ens quedem només amb la malaltia i la severitat d’aquesta tampoc no n’hi ha prou per a fer un bon diagnòstic situacional, perquè només contemplem una part de la realitat. Més enllà de les malalties, hi ha un seguit d’indicadors globals (estat nutricional, situació funcional, aspectes cognitius o emocionals, situació social, etc.) que són tant o més importants a l’hora de fer la fotografia d’un pacient.

Però la vida no és una fotografia estàtica: és una successió de fotogrames, que conjuntament formen la pel·lícula de la nostra existència. Comprendre com les diferents variables es comporten en el temps és imprescindible per a un bon diagnòstic situacional. La visió dinàmica ens possibilita definir, per exemple, les anomenades trajectòries de final de vida, que ens permeten entendre perquè -per exemple- les persones amb càncer, demència o insuficiència cardíaca tendeixen a seguir camins diferents en la darrera etapa de les seves vides.

Malgrat tota aquesta informació, que ens permet situar-nos sobre per quin fotograma de la vida passa una persona, sovint és complicat fer prediccions sobre el futur. És per aquest motiu que als professionals se’ns fa difícil conèixer el pronòstic vital d’una persona. Davant aquesta incertesa, sovint la resposta acaba essent -malauradament- l’anomenada “paràlisi pronòstica”: donat que desconeixem “per on passem”, la tendència és a oferir enfocaments protocol·litzats que sovint ens porten a l’aferrissament terapèutic, fins que -sovint de forma molt tardana-, plantegem un enfocament pal·liatiu. Són moltes les persones que es poden beneficiar d’un plantejament més global de les cures pal·liatives, però cal una identificació precoç de la situació de final de vida.

Com fer el diagnòstic situacional

Els resultats de salut amb persones complexes depenen del que li passa en un moment determinat i depenen de, sobretot, amb quin grau de reserva l’afronten. Així, a mesura que a una persona li passen coses, el seu dipòsit de salut es va buidant. Aquesta és una manera d’explicar el concepte de fragilitat. Conèixer el grau de fragilitat ens pot ajudar a fer el diagnòstic situacional / edat biològica d’una persona. A la pràctica, hi ha dues maneres de poder mesurar aquest “dipòsit”: la primera, és fent una aproximació “qualitativa” al grau de reserva d’una persona, per mitjà d’una Valoració Geriàtrica Integral. La segona, és utilitzant els índexs de fragilitat, instruments que permeten quantificar el nombre de problemes de salut acumulats per una persona. Cal tenir en compte que existeix un límit d’acumulació de dèficits (punt a partir del qual les persones ens “col·lapsem” -és a dir, ens morim-).

Així doncs, davant la incertesa de les situacions complexes, necessitem personalitzar les respostes. El punt de partida no ha de ser tant conèixer el pronòstic (com aniran les coses?), sinó el diagnòstic situacional (per quin fotograma passem ara? quines necessitats detectem?). Això és necessari necessari per a la següent etapa: la presa de decisions compartida (què vol la persona?).  Donat que no existeixen algoritmes senzills per a la presa de decisions complexes, voldria subratllar quatre idees que ens poden ser d’ajuda a l’hora de fer presa de decisions. La primera, que cal vetllar perquè hi hagi coherència entre el diagnòstic situacional de la persona i la intensitat de les intervencions (adequació de la intensitat terapèutica). La segona, que al llarg de la vida les persones fem diverses transicions pels diferents graus de fragilitat (omplim i buidem el nostre dipòsit de salut) i que cal estar atents a les situacions potencialment reversibles. La tercera, que les decisions s’han de prendre de forma consensuada amb les persones. La quarta idea que vull destacar és que cal centrar els esforços no en els indicadors de procés (volum d’activitat, etc.) sinó en els resultats que importen de veritat a les persones. I, en aquest sentit, el que més valoren els pacients amb malalties cròniques és minimitzar la dependència i la càrrega de tractament i mantenir el seu rol social i el control de la seva vida.

 

Dr. Jordi Amblàs

Metge geriatre

Director adjunt de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic-UCC

Membre del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC) del Departament de Salut

Coordinador del Grup de Recerca en Cronicitat de la Catalunya Central (C3RG)

El sofriment centrarà la 12a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

Frida Kahlo

La Fundació Mutuam Conviure convida els professionals de l’àmbit de la gerontologia i l’assistència social i sanitària a assistir a la seva 12a Jornada Sociosanitària, que se centrarà en el sofriment físic i psíquic en la gent gran. L’acte se celebrarà el 15 de novembre, de les 9 a les 14h, a la seu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

La jornada, en el marc dels objectius de la Fundació, es proposa contribuir a la formació i capacitació dels professionals per tal de millorar la qualitat assistencial que ofereixen. Per això, la primera part consistirà en les ponències de dos experts de referència en el dolor crònic: el Dr. Jordi Montero, neuròleg i neurofisiòleg de l’Hospital de Bellvitge, de la Clínica Tres Torres i de la Clínica Dexeus, i el Dr. Jordi Carbonell, cap de servei emèrit del Servei de Reumatologia del Parc de Salut Mar. A la segona, prendrà el protagonisme una taula rodona en què, mitjançant les intervencions de diversos professionals d’aquest àmbit, s’oferirà una mirada transversal del sofriment físic i psíquic.

Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #JSSMutuam2017, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment.