Els reptes del futur de l’atenció a les persones grans

Javier Yanguas, a la Jornada d'Atenció a la Dependència

Javier Yanguas, director científic del Programa de Gent Gran de Fundació “la Caixa”, va impartir una de les dues conferències de la Jornada d’Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Gerontòleg i doctor en Psicologia, el ponent va parlar d’alguns dels reptes que té l’abordatge de l’envelliment i es va centrar de manera especial en allò relatiu a les cures.  

Les darreres dècades hem viscut un augment enorme de l’esperança de vida, que va acompanyat d’una transformació del cicle vital de les persones. L’envelliment s’està fent més complex i ja no podem entendre’l com una única etapa, sinó que es tracta d’un procés integrat per diferents etapes, malgrat que els manuals de psicologia evolutiva encara no ho recullin. Les persones que entren en l’envelliment, al voltant dels 65 anys, estan en una etapa de desenvolupament personal i de creixement i, per això, és necessari que canviem la nostra imatge de la vellesa.   

Així doncs, hem de partir del fet que hi ha velleses diferents amb etapes diferents dins del procés d’envelliment. Per a moltes persones la vellesa pot suposar 20 o 25 anys de vida i, en aquest període, poden passar-hi moltes coses. Per això, en l’atenció a les persones grans necessitem introduir qüestions relacionades amb el projecte vital, amb el sentit, amb l’assoliment de la vida plena.  

Transformacions socials

Ara vivim més temps i amb millors condicions de salut, però amb major dependència. Tenim més malalties cròniques, que ens posen dificultats, i més necessitats complexes de cures. Alhora, socialment, cada cop ens trobem amb més formes de convivència diferents, amb més llars unipersonals, més aïllament, més soledat, més relacions intergeneracionals i menys d’intrageneracionals (perquè cada cop hi haurà menys persones en una mateixa generació) i amb uns vincles de cures i d’acompanyament cada cop més dèbils. Si no canviem la tendència, anem cap a una societat cada cop més individualista, en què la comunitat es fa més fràgil i en què la soledat se’ns dibuixa com un gran repte.

No podem obviar que estem presenciant una transformació de les xarxes familiars sense precedents. En l’escenari de futur proper, hi haurà més parelles amb ambdós membres fràgils i amb necessitat de suport per a les cures, parelles amb menys fills i més lluny d’on viuen, una reducció del nombre de matrimonis, un increment del nombre de fills fora del matrimoni… És a dir, estem vivint una revolució en els modes de vida i de convivència

Mirada transversal i personalitzada

Tot això ens assenyala que necessitem nous models de vellesa, noves aproximacions. D’una banda, ens trobem amb que ens manca transversalitat. Hem posat molta atenció en allò físic i en allò cognitiu, que és necessari. En canvi, hem posat molt poca atenció en les qüestions relacionals, en el sentit i en la possibilitat o no de viure una vida plena en la vellesa. De l’altra, els models d’atenció a les persones grans que tenim són molt generalistes i ens fa falta una mirada més personalitzada.

Així mateix, m’agradaria que tinguéssim models d’entendre la vellesa menys meritocràtics. És a dir, trobo que, per exemple, el model d’envelliment actiu es basa molt en traslladar a l’individu la responsabilitat sobre la seva vellesa i a mi el que m’agradaria és tendir cap a models més comunitaris. De vegades, seguim entenent la dependència i la necessitat de cures com un fracàs personal i crec que necessitem entendre que la vellesa és diversa i que la dependència no és un fenomen que sempre estigui a les nostres mans evitar. Necessitem una mirada més compassiva del que és la vellesa.

Continuïtat del projecte vital

Crec que hem de passar d’uns models d’entendre el que és una bona vellesa molt basats en el fer a uns models basats en l’ésser, en el projecte de vida de cadascú de nosaltres. En aquest sentit, la missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones en les transicions proporcionant-los suports per tal que continuïn portant a terme el projecte de vida que ells i elles desitgen.

Aquest model més basat en l’ésser ens planteja molts canvis. Un d’ells té a veure amb aquesta idea de la vellesa com a moment en què recollim els fruits d’allò que hem sembrat al llarg de la vida i que jo considero massa hedònica. Crec que aquests models són domesticadors i paralitzadors i proposo pensar en la vellesa d’una manera diferent, més compromesa amb els altres i amb les cures, i en què les persones grans siguem agents actius de la nostra pròpia història. D’aquí poc, el 25 per cent de la població serà major de 65 anys i aquests models en què no veiem la participació i el paper actiu de la gent gran en la societat i en les cures crec que no seran adequats.    

Cultura de les cures

Pel que fa a les cures, m’agradaria que fossin un eix vertebrador en la construcció del futur col·lectiu d’aquesta societat. No només per a les persones grans, però també per a elles. Necessitem models que impulsin la cultura de les cures, perquè en aquesta hi ha valors – empatia, renúncia, compromís, perseverança, etc.- que són els valors d’una societat sana.

Actualment, la nostra mirada se centra en allò productiu, que és necessari, però ha de complementar-se amb models que posin sobre la taula els valors inherents a les cures. En aquest sentit, crec que també cal ampliar la manera d’entendre-les. Fins ara, n’hem tingut una visió merament instrumental: canviar el bolquer, banyar, ajudar a posar-se dret… Tanmateix, les cures són també aquesta relació harmònica que establim amb les persones, és tenir cura dels éssers vius i la natura, és la mà amiga que t’ajuda en situacions de vulnerabilitat, són els sistemes públics d’atenció, les residències, l’estat del benestar, etc.

Serveis pròxims, flexibles i enxarxats

El sistema de cures ha d’incorporar nous serveis i ha d’avançar cap a un nou enfoc d’atenció. Hem de cuidar a casa o com a casa, però sempre en un entorn proper. Les cures s’han d’oferir a partir de serveis de proximitat connectats entre ells. Crec que a Catalunya això s’està treballant bé amb projectes com el de les superilles. Pel que fa als allotjaments residencials, temporals o permanents, necessitem integrar en les cures la participació i el compromís de les persones destinatàries i els seus representants. Necessitem models de comprensió de la intervenció des de la complementarietat i que incorporin el sentit que té aquesta en la vida del subjecte.

Així mateix, crec que ens calen models d’atenció que entenguin la relació assistencial des dels drets i la simetria moral. És a dir, mirant-nos als ulls des de la mateixa alçada. Les organitzacions han de ser més flexibles i estar al servei de les persones en situació de vulnerabilitat i necessitem una administració que ens acompanyi. A més, ens fan falta professionals més capacitats, a nivell tècnic però també en habilitats ètiques i relacionals.

Eixamplar el projecte vital

La missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones al llarg de les seves transicions, des del seu entorn proper i amb una perspectiva multidimensional. Com a meta, hem de maximitzar el projecte de vida de les persones i que aquest pugui ser realitat malgrat les dificultats i la dependència. En aquesta línia, necessitem intervenir per millorar l’autonomia, però també l’autodeterminació, i també necessitem una perspectiva més anticipatòria i preventiva, així com projectes i recursos que eixamplin les possibilitats de viure, no només de sobreviure.

Per donar resposta a una vellesa més diversa, ens calen més serveis i més diversos, més qualificats i menys segregats, que siguin complementaris i més versàtils i personalitzats. En molts casos necessitem més intensitat en l’atenció. Alhora, ens cal un enfoc més comunitari i, en relació a això, em preocupa el fet que, en el debat de les cures, hi falti una mirada intergeneracional, de responsabilitat sobre el futur. El sistema de cures que tenim no pot donar resposta només a les necessitats actuals, sinó que ha de ser sostenible al llarg del temps.

Debat intergeneracional

Em temo que estem entrant en una època dissonant entre generacions. Estem veient articulistes a la premsa que, cada cop amb menys complexos, posen en dubte la importància de la solidaritat intergeneracional i que assenyalen que la gent jove viu pitjor que la gran. Penso que aquest debat no s’està abordant correctament a l’Estat espanyol i que no hi ha una acceptació generalitzada que cal un canvi de model.

La mirada de l’atenció a les persones grans basada en el compliment dels seus desitjos, que s’ha repetit com una consigna en els darrers temps, crec que cal equilibrar-la. Tothom viu com pot i no com vol, perquè portem a sobre unes motxilles carregades de responsabilitats, entre elles, la de la cura dels altres. La mirada del desig està molt bé com a referent, però hem de llançar un discurs més realista, en el sentit de buscar equilibris entre les parts. Quan abordem el debat de l’atenció a les necessitats hem de parlar del que aquesta societat es pot permetre i penso que això no s’ha fet.

Recuperar ètiques pròpies

Com dèiem, en els darrers temps, el debat de les cures s’està centrant molt en allò instrumental, en que les persones facin activitats, i hem oblidat altres qüestions essencials, com el sentit amb el projecte de vida, que té a veure amb la identitat personal. Així mateix, em sembla que hem adoptat unes ètiques anglosaxones que posen molt d’èmfasi en l’autodeterminació i potser hauríem de recuperar unes ètiques més mediterrànies, amb una visió de les cures com a proximitat, suport, acompanyament…

Com a tancament, subratllaria que penso que estem en un moment molt important i que el debat de l’atenció a les persones grans ha de desbordar la gerontologia i integrar les persones cuidadores i el futur de la nostra societat. Hem de deixar de centrar-nos tant en el continent i fixar-nos en els suports, en les relacions, en la formació i en allò menys perceptible. Hem de tenir clar que velleses diferents necessiten serveis diferents i hem de respondre a aquesta heterogeneïtat i fer-ho des d’un punt de vista realista. En definitiva, hem d’aconseguir moure el sistema de cures cap a un lloc millor d’on és ara.

‘El Servei d’Orientació Social és una finestreta a la qual poden picar les famílies sempre que tinguin una necessitat’

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social

Tamara Koyik és la responsable del Servei d’Orientació Social del Grup Mutuam. Junt amb el seu equip, posa a l’abast de les persones tots els seus coneixements sobre el món de la dependència per ajudar-les a viure millor.

 

 

 

Què és el Servei d’Orientació Social?

És un servei del Grup Mutuam per ajudar i oferir suport a persones o famílies que tenen cura d’una persona gran o que, pels motius que sigui, es troba en una situació de dependència. Davant d’una realitat per a la qual normalment no estan preparades, el nostre equip les orienta perquè trobin les solucions més adequades. És a dir, les ajudem a millorar la situació de la persona que cuiden i així contribuïm també a fer que tot l’entorn se senti millor.

Qui sol contactar amb vosaltres?

Molt sovint qui ens truca o ens ve a veure és el familiar que en aquell moment està exercint de cuidador o cuidadora de la persona gran o dependent. Altres vegades, però, és la pròpia persona que rebrà el servei, que s’anticipa a una situació de dependència i vol veure què li podem oferir i escollir ella mateixa.

Com se senten les persones quan les rebeu?

Normalment arriben amb força angoixa. Senten que han de trobar ràpid una bona solució  però alhora és habitual que no coneguin com funciona l’àmbit de l’atenció a la dependència. No saben bé quins serveis existeixen o on han de dirigir-se per sol·licitar ajuts o places públiques, per exemple. De vegades, a més, estan esgotades perquè portem mesos fent elles mateixes de cuidadores, amb tot el desgast que això pot comportar.

I com afronteu això des del SOS?

Doncs és súper important escoltar-les i donar-los el suport emocional que necessiten. Més enllà d’oferir-los solucions, l’empatia és clau en el servei! Tot comença amb una conversa reposada en què intentem entendre la singularitat de cada persona i situació per donar-hi una resposta a mida. Quan posen paraules al que estan vivint i saben que una persona experta les escolta i les ajuda a posar ordre a tot plegat se senten alleujades i més tranquil·les.

Pots dir-nos alguns exemples de les situacions que us trobeu?

La veritat és que hi ha situacions molt diverses. Ens trobem, per exemple, amb persones que han patit una caiguda o a qui se’ls ha posat una pròtesi i estan ingressades a l’hospital i que saben que, en rebre l’alta, no seran autònomes com abans. Segons el cas, les ajudem a trobar un sociosanitari per fer una convalescència o bé a buscar ajuts domiciliaris i a adaptar la llar. També venen famílies que s’adonen que la persona gran necessita ja una assistència continuada i llavors les ajudem a gestionar l’ingrés a una residència. Un altre cas seria el de persones que tenen alguna malaltia crònica invalidant com un Alzheimer, Parkinson, demències, etc., i necessiten una ajuda de confiança a casa per a les activitats quotidianes.

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social
Tamara Koyik, Servei d’Orientació Social

Com avalueu casos tan diferents?

Hi ha vegades en què la persona que rebrà el servei té molt clar què vol i què no i d’altres en què a la família no hi ha un consens respecte a les necessitat que cal cobrir. No existeix una fórmula única sinó que el que cal és trobar la que s’adapta millor a cadascú. Per això, disposem de diferents eines que ens permeten afinar molt. Tenim en compte l’estat de salut, físic i cognitiu, de la persona que es beneficiarà del servei, però també la història de vida i les seves preferències. A partir d’això, obtenim el diagnòstic social.

Quin tipus de serveis o recursos recomaneu?

En funció del diagnòstic, els proposem serveis d’atenció domiciliària com Mutuam a casa, residències i centres per a gent gran, hospitals sociosanitaris, apartaments amb serveis i assessorament per a l’adaptació de la llar o per a l’ús d’ajuts tècnics. A més, també ajudem les famílies amb els tràmits dels ajuts que preveu la Llei de la dependència.

I només els proposeu les solucions que ofereix el Grup Mutuam?

No, en absolut. El que busquem és allò que, entre un gran ventall d’opcions, tant públiques com privades, respon millor a les necessitats de la persona, sigui un servei del Grup Mutuam o no. Quan es tracta d’un servei propi té al darrera la garantia i la confiança d’una entitat amb una experiència històrica en la cura de les persones, però quan recomanem un servei aliè és perquè nosaltres el coneixem, l’hem validat i sabem que ofereix una atenció de qualitat.

Com es produeixen les trobades amb les famílies i quin relació hi manteniu?

El contacte pot ser telefònic o bé en trobades presencials a les nostres oficines. El procés d’avaluació i cerca de la solució adient dura tot el temps que sigui necessari i després sempre ens mantenim a la seva disposició. Com diem nosaltres, el SOS és una finestreta a la qual poden picar sempre que tinguin una necessitat. Sabem que en el procés d’envelliment o en les situacions de dependència les necessitats poden evolucionar amb el temps i nosaltres sempre hi som per ajudar a atendre-les de la millor manera possible.

Per contactar amb el Servei d’orientació social de Grup Mutuam

Tamara Koyik

93 380 09 70 / tamara.koyik@mutuam.com

Cuidar sense contencions químiques: l’experiència d’èxit de la Residència Vila-seca

Sense subjeccions químiques

La Residència Vila-seca va engegar el 2013 un projecte per a la implementació de la Norma Libera-care, de la Fundación Cuidados Dignos (FCD). Això va implicar començar a treballar amb una metodologia que centra la Cura en la Persona, potenciant-ne l’autonomia, dignificant-la i respectant les seves necessitats, desitjos i preferències. També implica establir lligams amb els residents i les famílies, millorar la seva qualitat de vida i esdevenir una organització lliure de subjeccions, entenent que aquestes són mesures restrictives que suposen una vulneració dels drets fonamentals del pacient.

Així va ser com progressivament es van anar superant diverses fases en el procés d’acreditació i, des del mes de juny passat, el centre es troba re-certificat de la fase 3 de Libera-care. Aquesta re-certificació valida que el centre ha superat el Procés d’Avaluació de la Norma Libera-Care, de manera que la FCD comprova que es manté la Cultura de Cura Centrada en la Persona i Sense Subjeccions, i que és un programa de continuïtat.

Certificació Vilas-seca

En l’assoliment d’aquesta certificació hi ha jugat un paper important un Grup Motor multidisciplinari, format per la Direcció del centre, la responsable higiènico-sanitària, metges, fisioterapeutes, psicòlogues, la coordinadora d’auxiliars, infermeria i la farmacèutica.

Retirar qualsevol tipus de subjecció

L’establiment Norma Libera-care suposa un canvi en molts àmbits de treball del centre, però voldríem centrar-nos aquí en les contencions als pacients i, principalment, en les contencions químiques. En marc del projecte de la Residència Vila-seca, es va començar per retirar de manera progressiva les contencions físiques. Quan parlem d’aquest tipus de contencions ens referim a qualsevol dispositiu, material o equip aplicat a una persona, unit o a prop del seu cos, que li impedeix la llibertat de moviments o accedir a parts del seu cos.

El que s’ha fet en aquesta residència de gent gran del Grup Mutuam és buscar alternatives a les subjeccions físiques, així com molt de treball divulgatiu, explicatiu i de conscienciació a les famílies i professionals. Gràcies a això, actualment, a la Residència Vila-seca no hi ha cap subjecció física diürna i únicament s’utilitzen baranes voluntàries i, puntualment, alguna de seguretat.

A finals del 2020, però, es va decidir fer un pas més i iniciar un treball de retirada també de les contencions químiques. Amb subjecció química ens referim a qualsevol fàrmac (principalment els que actuen a nivell del Sistema Nerviós Central) utilitzat per reduir la mobilitat de la persona amb l’objectiu de manipular i controlar una conducta inadequada o molesta que no té base en un desordre psiquiàtric diagnosticat. Fins i tot en casos en què existeixi un diagnòstic psiquiàtric, les mesures utilitzades haurien de ser destinades al tractament i no com a contencions químiques.

Les principals conseqüències de les contencions químiques són: el deliri o alteració del pensament; el deteriorament funcional físic, de la funció cognitiva i de la comunicació; la depressió; l’ús de subjeccions físiques; els moviments físics de repetició i rigidesa; els problemes d’equilibri i hipotensió, mareig, vertigen i marxa inestable, que comporten un elevat risc de caigudes; la deshidratació; l’estrenyiment i la retenció d’orina.

Grups de fàrmacs implicats

En el camí cap a la no contenció química, es treballen principalment quatre grups de fàrmacs. Un d’ells és el d’antipsicòtics, que, en el cas de la Residència Vila-seca, ha implicat la quetiapina, l’haloperidol, la risperidona, l’aripiprazol, l’olanzapina i la sulpirida. També hi ha el grup dels ansiolítics, que ha afectat el lorazepam, el diazepam, l’alprazolam, el ketazolam, el clorazepat dipotàssic i el bromazepam. Un altre és el dels hipnòtics-sedants, que inclou el lormetazepam, el clometiazol, el zolpidem i el midazolam. Per últim, hi ha el grup dels antidepressius, que en el cas que ens ocupa ha implicat la trazodona, la mirtazapina, el citalopram, la sertralina i la fluoxetina.

A dia d’avui, s’han revisat uns 40 pacients aproximadament i, en la majoria d’ells, la retirada de les contencions químiques no ha tingut conseqüències de cap tipus i, per tant, no s’han hagut de tornar a implementar. En molts dels casos treballats, la intervenció no ha consistit simplement en la retirada del fàrmac utilitzat per a la contenció química, sinó que aquesta s’ha acompanyat amb altres mesures complementàries.

A continuació, es detallen dos casos reals que destaquem per la rellevància dels seus resultats.

Cas 1

Senyora de 85 anys la pauta farmacològica de la qual incloïa, abans de la intervenció, Mirtazapina (30mg, en el sopar) i Quetiapina (50mg, 1 comprimit, en l’esmorzar, i 1 comprimit, en el dinar).

En la reunió multidisciplinària, es va detectar que durant el dia estava molt adormida. Amb diferents sessions i de manera progressiva es va aconseguir retirar-li la mirtazapina 30 mg del sopar i la quetiapina 50mg de l’esmorzar i del dinar. Es va deixar pautada, per si calia, una quetiapina 25mg, que és la que s’acaba pautant de manera fixa a l’hora de sopar durant el transcurs d’aquestes sessions de canvi.

Totes aquestes modificacions es van produir durant l’abril d’aquest any i, en l’actualitat, la pacient segueix tenint la mateixa pauta. A planta, s’observa que ja no s’adorm com abans i que està més reactiva i més desperta.

Cas 2

Senyora de 74 anys que des que va patir una hemorràgia intracerebral prenia una càpsula de ketazolam 30mg en el sopar.

L’objectiu d’aquest fàrmac era l’ansietat i l’espasticitat associada a l’accident vascular cerebral patit, però en fer la intervenció es va detectar que ja no presentava aquests símptomes. Per això, se’n va iniciar la retirada progressiva. Com que la pacient ho va tolerar, es va aconseguir la retirada completa sense necessitat de prescriure’l de nou. A més a més, es creu també que la retirada del fàrmac (que com efecte advers podia produir un augment del pes) li ha provocat una disminució de pes, un fet beneficiós en el seu. La senyora patia un lleu sobrepès que s’havia intentat corregir, sense èxit, amb dieta durant força temps i fent-li augmentar l’exercici. Per tant, l’èxit aconseguit amb aquest cas és doble.

Qualsevol modificació feta, tant en aquestes pautes com en la resta de pacients, s’ha informat a les famílies dels residents estudiats, que s’han mostrat agraïts amb la feina feta, ja que han pogut observar una millora significativa en la majoria dels casos.

Aquests bons resultats en la retirada de contencions químiques, encoratgen l’equip motor a seguir treballant en la mateixa línia i poder arribar a tots els pacients del centre.

Cristina Plana

Farmacèutica de la Residència Vila-seca

Grup Mutuam

Centres de Dia del Grup Mutuam: el millor suport a les famílies, l’atenció personalitzada a qui estimen

Usuària Centre de Dia

Una de les solucions que tenim al nostre abast per donar resposta als reptes que planteja l’envelliment en la societat actual són els Centres de Dia. Es tracta de serveis d’acolliment diürn que complementen l’atenció familiar i que tenen com a objectiu afavorir la recuperació o manteniment de l’autonomia personal i social de les persones usuàries. Per a moltes d’elles és un pas previ a l’ingrés a una residència que els permet restar més temps a casa seva i mantenir els vincles amb la família i el seu entorn natural mentre reben un suport especialitzat.

Els equips professionals multidisciplinaris que hi ha els Centres de Dia permeten cobrir totes les necessitats i també treballar diferents aspectes amb la persona atesa que afavoreixen la continuïtat de les seves condicions de vida i el manteniment de les seves capacitats. Així, el gruix de la plantilla el conformen les gerocultores, que s’ocupen de la higiene i del suport en les activitats quotidianes, però també de portar a terme en molts casos les activitats que han dissenyat els tècnics. Són, en definitiva, les que passen més hores amb les persones usuàries i qui millor les coneixen. Així mateix, hi ha treballadors socials, terapeutes ocupacionals, responsables higiènic-sanitaris, fisioterapeutes, educadors socials i psicòlegs que s’encarreguen de dissenyar activitats des del seu àmbit d’expertesa i d’acord amb les necessitats de cada persona usuària. A més, hi ha la coordinadora o coordinador, que vetlla pel correcte funcionament de tot plegat.

Convivència i personalització

Els Centres de Dia públics gestionats pel Grup Mutuam tenen una capacitat d’entre 16 i 30 persones. Per tant, es tracta de petites unitats de convivència. La majoria d’usuaris i usuàries són bastant dependents i tenen deteriorament cognitiu, fet que dificulta que les seves famílies els puguin oferir l’atenció que necessiten, i, encara menys, durant les vint-i-quatre hores del dia.

Als nostres centres, el conjunt de professionals treballem des de fa molts anys per oferir una Atenció Centrada en la Persona. Aquest model es basa en concepció de l’individu com un tot. Així, no només es cobreixen les seves necessitats assistencials, sinó que es tenen en compte els seus desitjos, aplicant-se els principis d’integritat i personalització i potenciant-se que pugui continuar prenent les seves decisions. Cada usuari i usuària té, doncs, un projecte de vida propi. Això implica adaptar les activitats i la quotidianitat a les preferències de cadascú. Per exemple, si una persona manifesta que li agrada passejar, es potencia això en la seva rutina i si una altra diu que li agrada prendre un cafè després de dinar, doncs se n’hi porta un de la cafeteria. Són petits detalls que fan que les persones se sentin més a gust. Centre de Dia

Durant la setmana, es programen diferents activitats, com les psico-estimulatives o l’exercici físic. Tenim molt clar que un aspecte essencial és el d’aconseguir trencar de tant en tant amb les rutines. En aquesta línia, celebrem totes les festivitats, amb els preparatius corresponents els dies anteriors, amb l’objectiu que s’ho passin bé però també que els ajudin a orientar-se en el calendari. La vessant comunitària també és important per als centres de dia. Abans de la pandèmia, es feien activitats que reforçaven el vincle amb el barri: anàvem a la biblioteca, ens visitava el capellà, sortíem a comprar materials per a les activitats… Amb l’arribada de la Covid, en canvi, vam haver de fer molta vida de portes endins. Ara, de nou, comencem a fer passejos per l’entorn o sortim junts a fer un cafè. Sempre en petits grups i amb les mesures de seguretat corresponents.

Protagonistes de la seva vida

Procurem que les persones usuàries participin en la definició del seu dia a dia. A nivell col·lectiu, són elles qui escullen, per exemple, quines festivitats se celebren i com. Recentment, ens hem trobat que hi hagut centres que han optat per fer la Castanyada i centres que han preferit Halloween i, en funció d’això, hem guarnit els espais i hem preparat les activitats. També poden participar en la Comissió dels àpats, en què expressen les seves preferències sobre els menús. A nivell individual, ja des de l’ingrés, les pròpies persones usuàries o les seves famílies expressen quines activitats o aspectes voldrien que es treballessin i els professionals de cada àrea els fan una avaluació per poder fer una pla personalitzat.

La implicació de les famílies ha estat també un aspecte clau per als Centres de Dia gestionats pel Grup Mutuam. Abans venien sempre que volien i podien participar de les celebracions del centre o en les assemblees. Malauradament, i com a mesura de seguretat, encara no podem rebre visites. Per això, per mantenir el contacte, ens hem hagut de reinventar, i fem fotos i vídeos de les activitats i les enviem a una llista de difusió mitjançant el mòbil.

Adaptar-se a les restriccions

No ha estat aquest, però, l’únic repte que ens ha plantejat la pandèmia. El més complicat ha estat haver d’anar tancant i obrint els centres d’acord amb la situació epidemiològica i les corresponents indicacions de la Generalitat. A més, com que la gent tenia por dels contagis, es va donar l’opció a les persones usuàries de mantenir la plaça encara que no vinguessin. La meitat van continuar venint però entre els que no van fer-ho, vam detectar a la tornada que una gran part havia patit una davallada important.

Silvia Pérez, directora tècnica Centres de Dia
Silvia Pérez, directora tècnica Centres de Dia

Això ha posat de manifest alguns dels beneficis que els Centres de Dia tenen per a les persones grans. A banda de ser un bon recurs per mantenir-se actius i relacionar-se, els permeten fer activitats per mantenir la memòria i la forma física, menjar adequadament i tenir els seus tractaments farmacològics supervisats, entre d’altres. Tot això es tradueix en una millora de la seva qualitat de vida. Per als familiars que se’n fan càrrec, aquests centres també tenen nombrosos beneficis, ja que els permet complir amb les obligacions laborals i tenir temps per a ells mateixos amb la tranquil·litat que la persona està ben atesa. Ens trobem que hi ha persones que porten la parella aquí perquè estan esgotades i així tenen unes hores disponibles per cuidar-se, per anar a fer la compra amb tranquil·litat o per a les seves activitats. Tot i que encara hi ha gent a qui li costa fer el pas, perquè ho veu com un abandonament, el cert és que després se senten molt satisfets i ho agraeixen. Hi ha una expressió que ens hem acostumat a sentir: “Quan vam venir no ens ho pensàvem, però ara estem molt contents”.

Silvia Pérez

Directora tècnica

Centres de dia Creu Barberà, Sabadell Centre, Torreromeu i Novalloreda

“Estic molt contenta amb les treballadores, em tracten com si fóssim família”

Mutuam a casa Tarragona

Ángeles Ferrando, usuària de Mutuam a Casa Tarragona

L’Ángeles Ferrando, amb 92 anys, viu a Salou en companyia de la seva filla Neus i del seu gendre. Va sol·licita el suport de ‘Mutuam a casa’ l’abril de 2019, quan aquest tot just es posava en marxa a Tarragona, fet que l’ha convertit en la usuària més veterana del servei d’ajut domiciliari del Grup Mutuam en aquest territori. “Jo havia caigut diverses vegades en pocs dies i tenia una lesió a l’esquena, i ella sola no podia fer activitats de la vida quotidiana com comprar, vestir-se o caminar”, recorda la Neus del moment en què van veure que tots sols no se’n sortirien.

L’opció de l’ingrés de l’Ángeles a una residència no se la van plantejar i tampoc no la contemplen per al futur, perquè estan acostumades a viure juntes des de sempre. “Ella i jo hem estat sempre molt unides, perquè es va quedar vídua als 27 anys”, explica la Neus. La seva mare es mostra encara més contundent: “em treuen de la família i moro”. En aquesta situació, semblava evident que necessitaven un cop de mà de confiança que els permetès no haver de separar-se. Llavors van anar a Serveis Socials de l’Ajuntament per buscar suport i allà els van dirigir cap a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, des d’on es gestiona el servei d’ajut domiciliari. El fet de ser la primera usuària d’aquest suport a la zona la va fer protagonista d’una notícia apareguda al Diari de Tarragona. Ara, la família recorda divertida quan una periodista va venir a casa a entrevistar l’Ángeles i la professional que els ajudava.

El servei que van sol·licitar, d’acord amb les seves necessitats, era una combinació de suport en les tasques de la llar i d’atenció personal. La treballadora anava cada dia a casa seva per dutxar i arreglar l’Ángeles i també per fer el seu llit i netejar el bany. Això va alleujar molt la situació familiar i, per aquest motiu, han mantingut el servei fins a dia d’avui. Al principi de tot, a més, la coordinadora de Mutuam a Casa els va ajudar a fer els tràmits per sol·licitar l’ajut per a la dependència que correspon a la mare.

Mutuam a casa Tarragona

La primavera del 2020 van arribar noves dificultats. La Neus es va haver d’operar de l’esquena i, un parell de setmanes després, van haver d’ingressar l’Ángeles a l’hospital per un problema en els pulmons i s’hi va haver d’estar uns quaranta dies. “Cada dia hi anàvem dos cops per donar-li els àpats”, recorda la filla. Mentre la mare va estar ingressada a l’hospital no van aturar el servei de Mutuam a Casa, perquè la Neus tenia malament l’esquena. El dia a dia era complicat, ja que ella va haver d’utilitzar crosses i seguir un tractament de fisioteràpia durant mesos. “Jo no tenia temps pràcticament d’estar amb ella”, diu la Neus, que assegura que, gràcies al suport de la treballadora, que durant aquells dies els feia el dinar, van poder-ho gestionar. L’Ángeles va perdre molt de pes però quan va arribar a casa, a poc a poc, va anar recuperant-se. “És que la companyia per a mi és fonamental”, aclareix.

Des que van contractar el servei, han tingut diferents treballadores i ells asseguren que han estat molt satisfets amb totes. “Estic molt contenta amb elles, em tracten com si fóssim família”, assegura la mare. Un altre dels aspectes del servei que valoren positivament és el de la supervisió que ofereix el coordinador, que els truca periòdicament per saber com estan, com va tot i si tenen alguna altra necessitat. Per això, la Neus té una conclusió clara: “el que més valorem de Mutuam a Casa és l’amabilitat i que estiguin tan pendents de nosaltres”.

Si voleu contactar amb el Servei de Mutuam a Casa de Tarragona i rodalies, podeu fer-ho enviant un correu a sadtarragona@mutuam.com o trucant al 877 99 02 77. 

El Premi de Recerca d’Atenció a la Dependència 2021 ja té guanyadors

Premis Recerca Atencio dependència

El doctor Antoni Salvà, secretari del jurat dels Premis de Recerca d’Atenció a la Dependència, va ser l’encarregat de la lectura de l’acta de l’entrega dels guardons en el marc de la 4a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure. En aquesta edició, el Premi de Recerca d’ATenció a la Dependència 2021, amb una dotació de 6.000 euros, va anar a parar al projecte ‘I+D adequació del Pla d’Alimentació per a persones amb disfàgia’ del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, presentat per Willfredo Borrego, Dolors Cabré, Puri Fernández, Helena Martínez, Jordi Quintana, Núria Mallent i Dani Rodríguez.

Premis Recerca Atencio dependència

Així mateix, atesa la qualitat dels treballs presentats, el jurat va acordar concedir un ACCÈSSIT extraordinari per import de 3.000 euros al projecte ‘Les habilitats socials tractades amb realitat virtual en trastorns d’aspectre esquizofrènic’, del Centre Mutuam Manresa Llar-Residència La Sardana de salut mental – presentat per Gemma Martínez, Montse Camprubí i Alba Ruiz.

Els aprenentatges de la crisi de la Covid19 centren la 4a Jornada Residencial del Grup Mutuam

Jornada Residencial

Els reptes i oportunitats que ha plantejat la crisi de la Covid-19 per als centres i residències de gent gran han centrat la 4a Jornada Residencial, que es va celebrar el passat 9 de juny. La trobada, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’objectiu de contribuir a la millora de la pràctica professional en l’atenció a les persones, va reunir en aquesta edició en modalitat virtual 150 assistents.

Després d’una presentació del professor doctor Miquel Vilardell, president de l’entitat, en què va repassar les vivències del sector durant la pandèmia subratllant l’actitud perseverant dels i les professionals, la primera conferència va ser a càrrer de Begoña Román. Sota el títol ‘Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ètica’, la professora de la Facultat de Filosofia de la UAB i presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya va abordar qüestions com la por, el dol i les polítiques de la cura i va lamentar que l’exemplaritat que s’havia donat en les residències no s’hagués reflectit en els mitjans de comunicació.

Després, va celebrar-se la taula rodona ‘Experiències en la transformació dels centres’, moderada pel director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam, Anton Molas. La primera ponent va ser Cristina Vozmediano, treballadora social de la Residència Rubí, que va explicar com s’havien organitzat les unitats de convivència dins del centre arran de les mesures, tant a nivell d’espai com d’activitats, que ha introduït la Covid-19. Gemma Martínez, psicòloga de la Llar-residència de Salut Mental La Sardana, va ser la segona professional d’intervenir en la taula i va parlar de l’experiència del centre en l’adaptació a la pandèmia dins les seves accions de milora contínua i en el marc de l’Atenció Centrada en la Persona i la promoció de l’autonomia d’usuaris i usuàries. La tercera intervenció va ser a càrrec de Silvia Mirete, directora de la Residència Vila-seca, que va explicar com els diferents rols del centre es van haver d’adaptar amb la crisi sanitària i com aquesta va posar de manifest la polivalència dels professionals i la importància del treball en equip.

Jornada Residencial

Marià Pallejà, auxiliar d’ajuda a domicili, va aportar a la taula d’experiències la seva visió de la transformació de Mutuam a Casa a causa de la Covid-19 i del confinament, destacant-ne aspectes com les mesures per garantir la seguretat de la persona atesa, la formació de les treballadores per cuidar en unes circumstàncies diferents i la cerca de solucions innovadores per adaptar el dia a dia a una nova realitat. L’última intervenció va ser la de Willfredo Borrego, metge del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va parlar sobre els reptes i perspectives de la telemedicina durant i després de la Covid.

La segona conferència de la Jornada Residencial va ser del doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va compartir algunes reflexions en torn a un nou model d’atenció residencial. El ponent va assenyalarr que els canvis que es facin en el model no poden plantejar-se en calent i basats únicament en la situació de pandèmia que hem viscut, sinó que s’han de fer després d’una anàlisi detallada, amb rigor científic i tenint en compte les condicions ordinàries en els centres. Salvà va subratllar també la necessitat d’un increment del finançament del sector social per poder fer realitat la transformació.

Francesc Brosa, director de Grup Mutuam, va cloure la jornada recordant que la pandèmia ha posat a prova el sector, que ha respost d’una manera espectacular. ‘S’ha demostrat que els professionals de les residències han estat al peu del canó, i ho han fet amb professionalitat i amb poc reconeixement social. Ara és hora de retornar al sector allò que he fet de manera exemplar’, va reivindicar.

“Amb les mascaretes, hem hagut d’aprendre a somriure i a transmetre confiança als usuaris amb la mirada”

Maria Pallejà, treballadora de Mutuam a casa

Maria Pallejà fa gairebé una dècada que forma part de Mutuam a casa, el programa d’atenció en el domicili del Grup Mutuam. Al llarg d’aquest temps, ha ofert diferents serveis per cobrir les necessitats de les persones usuàries però no s’havia imaginat que el repte més complicat seria adaptar la seva feina a les circumstàncies d’una pandèmia.

A diferència del que passa en l’entorn residencial, el professional d’atenció a la llar es troba sol davant de la persona que ha de cuidar. Quina és la clau per afrontar el dia a dia d’aquesta tasca?

Les claus principals són que t’agradi el que fas i l’empatia. Has de tenir en compte que vas a treballar a una llar que no és la teva i que envaeixes la privacitat d’una persona. Així que has d’anar guanyant-te la confiança a poc a poc. En domicili, s’ha d’individualitzar l’atenció a cada persona i has de valorar com està per saber quin servei necessita. També has de tractar més amb la seva família del que ho faries en una residència, perquè en molts casos conviuen en la mateixa casa. Els professionals de Mutuam a casa som un suport també per a aquests familiars, que sovint es veuen sols en una situació en què han d’assumir el rol de cuidadors i no saben com fer-ho. Has de tranquil·litzar-los i explicar-los que ets allà per ajudar i parlar de com abordar la situació.

El professional de Mutuam a casa treballa sol, però no està sol, perquè teniu al darrere l’equip de coordinació. Quin suport us ofereixen?

Quan sorgeix algun problema o dubte de seguida les truco i m’atenen perfectament. Sempre ens han ofert suport, però en la situació actual, encara més.

Com va alterar la teva feina la irrupció de la Covid?

Des del primer moment, vam poder seguir oferint els nostres serveis amb normalitat malgrat l’excepcionalitat que vivíem, però ens vam haver d’adaptar per oferir la màxima seguretat. Se’ns va formar i vam utilitzar equips de protecció, com mascareta i guants, i gel hidroalcohòlic, així com extremar les mesures d’higiene. Per exemple, en els domicilis hi havia una tovallola només per a mi i li deia a les persones que atenia que no la toquessin, i mantenia la distància física per evitar contagis. Quan es va poder disposar de proves, ens van fer controls periòdics amb PCR i test d’antígens i, finalment, van arribar les vacunes.

Suposo que tindrien por d’obrir la porta a algú de fora.

Sí, tenien molt por, sobretot pel que veien a les notícies. Jo tenia por perquè no sabia si podia tenir el virus de forma asimptomàtica i contagiar-los, i també tenia por de portar el virus a casa meva. Sentia molta responsabilitat. Van ser moments durs, però ho vam entomar bé.

Com vas aconseguir transmetre confiança als usuaris i a les seves famílies i gestionar aquesta por?

Ha estat essencial, per començar, la confiança en mi mateixa i en la meva capacitat de fer les coses de la manera adequada per evitar riscos. I després, calia convèncer també a la persona atesa que aquella manera de treballar era la correcta. A més, calia tenir una actitud positiva quan entraves al domicili i transmetre-la a l’usuari, no hi podies anar mostrant por.

Malgrat l’escassetat d’equips de protecció individual (EPI) que hi havia al començament de la pandèmia, el Grup Mutuam us en va facilitar des d’un principi?

Sí, i tant. Des del primer moment vam sortir a treballar amb el material de protecció adequat i també ens traslladaven els protocols que es generaven des del Departament de Salut.

Des de Mutuam a casa, sempre ha estat una prioritat formar els i les professionals per oferir una bona atenció. Heu tingut també una formació específica arran de la Covid?

Sí, ens van formar en la utilització dels equips de protecció i en com seguir els protocols. També ens van explicar com havíem de treballar quan ateníem una persona que s’havia confirmat com a positiva de Covid.

Com vas viure l’atenció a aquestes persones?

Al principi va ser dur, perquè no estava acostumada a treballar amb un EPI i és feixuc. A més, per a la persona atesa resultava estrany veure’t amb tot allò. Així que, tot i que per a nosaltres era complicat, no ho podíem mostrar. Jo intentava treure-li importància al tema, dient-los coses com ‘has vist quina disfressa porto?’.

En general, com t’han afectat les mesures de protecció fent una feina tan basada en el tracte directe?

Em va costar i em costa, sobretot la qüestió del distanciament, perquè soc una persona d’abraçades, i això ara no pot ser. Llavors intentes transmetre l’afecte d’una altra manera: verbalment, amb la mirada, tocant amb les mans amb guants… S’ha de tenir en compte que les persones grans que atenem moltes vegades se senten soles i aquest afecte el troben a faltar. L’essència del que necessiten és amor i comprensió. Ells abans em veien la cara, l’expressió… i ara, amb les mascaretes, hem hagut d’aprendre a somriure i a transmetre confiança amb la mirada.

I el confinament estricte dels primers mesos, com va afectar les activitats que feies amb ells?

Ens vam trobar que no podíem sortir a passejar pel carrer. Llavors, havíem de fer passejos dins del domicili perquè es mantinguessin actius. Quan es va poder començar a sortir, vam tornar al carrer, però procurant que l’usuari portés la mascareta, que no toqués res i que mantingués la distància de seguretat amb la resta de persones.

En els moments més estrictes de confinament, segurament moltes persones no han tingut el suport habitual de la família. Ha canviat això el teu rol?

Les famílies van demandar més suport de Mutuam a casa en aquells moments per tal que les persones que necessitaven ajuda estiguessin ben ateses. Alhora, el fet que no es poguessin veure presencialment va comportar que haguéssim de buscar noves maneres de mantenir el contacte. En aquest sentit, he ajudat les persones que atenia a fer videotrucades.

El Grup Mutuam va posar en marxa un servei de suport emocional als professionals arran de la situació viscuda per la pandèmia. Tu hi vas participar?

Sí, i em va anar bastant bé, sobretot perquè hem estat unes quantes professionals les que hem hagut d’afrontar aquesta situació inesperada i ha estat positiu poder parlar amb elles de com ens hem sentit. Està bé disposar d’un espai fora del teu entorn familiar i laboral on t’escoltin. Necessitàvem desfogar-nos.

Segur que hi ha hagut moments complicats, però també et deu haver quedat algun bon record d’aquesta situació. Ens l’expliques?

Els bons moments que recordo són de quan donaven l’alta a un pacient amb Covid i deixaves el domicili sabent que estava bé i, sobretot, de quan et donaven les gràcies. Ha estat molt gratificant. Això t’omple i et fa seguir endavant cada dia.

Viure aquesta situació t’ha canviat d’alguna manera?

A nivell professional, m’ha fet ser més preventiva, cap als usuaris i cap a mi. A nivell personal, he après que hem de viure el dia a dia i gaudir del present, perquè mai se sap el que passarà.

Contacte Mutuam a Casa: 93 380 09 50.

L’ètica del cuidar: reflexions en temps de pandèmia

Montse Esquerda

En el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure, la pediatra i directora de l’Institut Borja de Bioètica Montserrat Esquerda va impartir una xerrada sobre l’ètica del cuidar. Aquesta sessió, en la qual també va intervenir el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, va ser la primera de les tres que es dedicaran a la salut dels professionals sociosanitaris. En l’article es recullen les idees principals.

Les reflexions que s’exposen en aquest text provenen d’una anàlisi de la nostra llarga trajectòria en l’atenció a les persones però vista a la llum del que estem vivint des de fa un any, i és que crec que hem après molt de l’ètica de l’aproximació a la fragilitat en aquesta complicada situació.

La pandèmia va impactar sobre els àmbits sociosanitari i sanitari amb més velocitat que a la resta d’àmbits i ens va posar a tots els i les professionals a orbitar. En l’anàlisi de l’ètica del cuidar hem de fixar-nos en tres eixos clars:

  • on érem quan la pandèmia ens va posar en moviment;
  • com sobreviure mentre estem orbitant i sense certeses (perquè estar en moviment constant cansa); i
  • on serem quan tornem a tocar terra, perquè el que està clar és que no tornarem allà on érem abans. Penso que aquí el punt clau és saber on volem ser, com a col·lectiu i com a institucions, perquè si no ho sabem la pandèmia ens deixarà fora del terreny de joc, que és on ha deixat a molts companys i companyes.

Em centraré molt en com estàvem, des d’on hem sortit a orbitar. Crec que l’àmbit sociosanitari arrossegava tres crisis clau, en certa manera interrelacionades: la de deshumanització, la de burnout i la de la confiança de la població.

Totes tres impacten en un tema molt identitari de què és l’atenció a les persones i les hem d’abordar a partir de tres premises. La primera és que l’experiència de curar és integral: no podem posar límits entre curar i cuidar, perquè el curar d’una certa manera cuida, i el cuidar d’una certa manera cura. En aquesta crisi identitària hem de tenir clar que només un ésser humà pot cuidar d’un altre ésser huma i és que, i aquí va la segona premisa, l’ésser humà necessita ser cuidat d’una determinada forma. Per últim, hem de partir del fet que tenir cura humanament requereix estar format d’una manera específica i que els professionals se sentin cuidats i curats. Hi ha dos llibres de referència en aquest tema, ambdós de Francesc Torralba, que caldria mencionar: ‘Ética del cuidar’ i ‘Antropología del Cuidar’.

  1. El trencament modern entre curar i cuidar

Per primera vegada en la nostra història, a partir de mitjans del segle XX, podem curar sense cuidar. Abans era impossible. La capacitat de curar era molt baixa, podíem intervenir en molt pocs processos i això sempre anava lligat a una forma de cuidar. Fixem-nos que actualment els professionals de cures pal·liatives són sovint, dins de les institucions sanitàries, els que més agraïments reben. La causa d’això és que aquest col·lectiu té integrats en la seva pràctica els elements curatius i els del cuidatge.

Observem que és quan aquests dos elements es deslliguen que les persones tenen la sensació de no haver estat ben ateses. Els professionals sanitaris tendim a creure que tot ho podem solucionar amb biotècnica, que la medicina és una biologia aplicada. De fet, ens vam creure una il·lusió tecnocientífica que amb la pandèmia hem vist caure bastant.

Per entendre el valor del cuidatge val la pena referir-nos a un estudi qualitatiu que es va fer a partir del cas d’un xoc entre dos autobusos que va tenir lloc a la ciutat d’Uppsala i que va causar diversos morts i un gran nombre de ferits. La investigació portada a terme 5 anys després va posar de manifest que allò que els supervivents recordaven més d’aquell accident, després del dolor del moment d’impacte, era la manca de compassió i el tracte inhumà amb què es van trobar en els diferents hospitals en què van ser atesos. Segurament van ser molt ben curats, però el que recordaven de l’experiència era això.

Ara, potser, ens hauríem de preguntar ‘què recordarà la gent de la pandèmia i de nosaltres d’aquí a 5 o 10 anys?’.

Quan preguntes als estudiants de professions sanitàries per què han escollit dedicar-se a aquest àmbit, sempre et responen que perquè volen ajudar la gent. Llavors, què fa que després acabem donant respostes dispàtiques als pacients?

En l’obra ‘An epidemic of empathy in healthcare’, Thomas H. Lee assenyala que “s’ha tendit a considerar l’empatia una característica personal, en comptes de tractar-la com el nucli fonamental de l’assistència sanitària que és. En canvi, ens trobem que la cura inhumana s’ha convertit en la norma” i ens hem oblidat de quins són els objectius prioritaris de la medicina: prevenir malalties, alleugerir el dolor i el patiment, curar dins de les possibilitats i intentar una mort en pau. Això ho hauríem de recordar cada dia.

  1. Cuidem amb el que som

M’agrada parlar d’humanització 2.0. M’explico, a molts professionals de certa edat ens van explicar que, en part, humanitzar era conèixer el nom dels pacients, no nombrar-los pel nom de la seva habitació. Aquesta seria la humanització 1.0.

Però cal anar més enllà, la humanització 2.0 és no només conèixer el nom del pacient, sinó conèixer qui és el pacient, quins són els seus valors, preferències, aficions, oferir una atenció en què siguem capaços de mirar als ulls a les persones, perquè hauria de ser evident que només podem ajudar les persones si les coneixem.

Tan sols podem proposar les millors accions terapèutiques i curatives si sabem qui són i com són. Per tot això, ara per ara, només un ésser humà pot tenir cura d’un altre. L’ésser humà necessita ser cuidat d’una forma determinada, en què la paraula i la presència juguen un paper fonamental. És a dir, que cuidem amb gestos, amb actituds, amb mirades…

Per a la part curativa, tenim un munt de llibres, però per a la part «cuidativa», només tenim allò que som. La teoria que sustenta tot això és la de les neurones miralls. Podem dir que “estem cablejats per l’empatia”, perquè el que un fa té un impacte en l’altre, estem connectats, connectats mitjançant l’empatia. Aquest cable és el que ens permet establir relacions curatives.

A ‘Compassionomics’, Stephen Trzeciak va voler reflectir tot això en dades i va identificar 20 ítems sobre els quals impacta la cura compassiva, entre ells, la millora del dolor i l’estrès associat, l’adherència al tractament o l’autocura. A més, ja hi ha diferents estudis que mostren que l’empatia i la compassió redueixen costos. És important entendre que no es tracta tant de dedicar molt més temps a allò que fem sinó de l’actitud que tenim quan ho fem. Cura compassiva

Més enllà del mantra que tots hem sentit en repetides ocasions, les persones el que necessiten és medicina personal, no personalitzada. Per tenir cura hem de ser conscients que hi ha dolor sense patiment -com, per exemple, en un part-, però també que hi ha molt de patiment sense dolor. Hem de saber entreveure el patiment que hi ha darrere del que veiem. Com diu Francesc Torralba, la comunicació interpersonal és un factor clau de cara a assumir i superar el patiment i el dolor té necessitat de ser escoltat, accollit i acompanyat.

Recordant un article de la periodista Tatiana Sisquella, que moriria un temps després d’escriure’l, els professionals sanitaris i sociosanitaris “amb àngel” es defineixen per com et miren, com et parlen i com et toquen; escolten abans de parlar i es deixen sorprendre per les teves preguntes; no diuen mentides, però saben potenciar les bones veritats; tenen criteri exquisit per plantejar els tractaments i troben cadires per a tots els acompanyants; procuren no tenir les mans fredes i acompanyen les seves explicacions amb dibuixos; recorden el teu nom i no miren el rellotge.

Cal tenir en compte, però, que tot això requereix professionals formats per fer-ho, i aquesta és la premisa més important per a mi. Hem de tenir present que les professions sanitàries estan en contacte amb la part més problemàtica de l’ésser humà: el fracàs, el dolor, la malaltia, la finitud, la mort… Ningú no pot ajudar un altre en un conflicte que ell o ella no tingui prèviament resolt i gestionar aquestes situacions sense desgast exigeix, no sols formació tècnica, sinó maduresa humana.

  1. Protegir-se quan cauen els escuts

La pandèmia ens ha tret els escuts de cop i ens ha deixat desprotegits. Els professionals ens hem sentit altament vulnerables i això ha fet, potser, que ens aproximem més als pacients en la línia a la quals ens hem referit. Això i també el fet que hi ha hagut situacions estructuralment inhumanes que els professionals han fet sobreesforços per intentar humanitzar-les. El que passa és que, si aquesta pèrdua dels escuts no la fem conscientment, estarem afrontant situacions de gran patiment sense estar protegits.

En aquest sentit, va la pena recordar el dilema de l’eriçó del filòsof Schopenhauer. Aquest tracta de dos eriçons que estan al desert i que, quan cau la nit, comencen a sentir molt de fred. Llavors decideixen apropar-se per sentir l’escalfor de l’altre, però com que tenen punxes es fan mal. Així que se separen i, per tant, tornen a tenir fred. S’apropen de nou, però amb menys ímpetu i, tot i que es fan mal, aquest és menor que abans. Els dos eriçons van repetint el moviment i aprenen així quina és la distància òptima per sentir l’escalf de l’altre sense punxar-se. Aquest és un concepte clau en l’assistència a les persones. La nostra presència ha de ser prou propera perquè la persona ens senti com a cuidadors, però no tant com perquè ens faci mal. A la pràctica és un concepte molt complex, però si som conscients que hi és aprendrem a ajustar-lo.

El problema és que tot això ho estem aprenent per imitació, i no de forma reglada, en allò que anomenem el currículum ocult i que comprèn valors, actituds, creences i comportaments esperats. Aquest és un aspecte nuclear de les nostres professions i l’estem deixant a l’atzar. Formarien part d’un seguit de competències professionals que hem deixat oblidades: les emocionals, les relacionals i les ètiques. És evident que molts professionals ho fan perfectament, perquè han tingut bons mestres, però no estem garantint que les professions sanitàries i sociosanitàries tinguin aquestes competències com a base.

Per últim, hem d’assenyalar que la formació dels professionals sanitaris ha fallat en reconèixer-los com a persones, amb emocions, pensaments, pors, preocupacions, cansaments…

Per això, i com a conclusió, defenso que l’ètica del cuidar és saber trobar l’equilibri entre el high tech – que cadascú sigui un bon professional en el seu àmbit – i el high touch – que tots i totes tinguem molt bones habilitats emocionals, relacionals i ètiques.

Montserrat Esquerda

Pediatra

Mutuam a Casa: L’ajuda domiciliària, insubstituïble en temps de pandèmia

Mutuam a casa

La pandèmia provocada per l’aparició de la COVID-19 ha posat a prova la robustesa de tots els serveis sanitaris i assistencials. D’una banda, són moltes les famílies que s’han vist afectades per la malaltia i s’han trobat amb unes necessitats de suport que abans no tenien. De l’altra, les mesures per reduir la propagació del virus aplicades per les administracions van portar al tancament dels centres de dia, deixant un gran nombre de persones vulnerables depenent de l’atenció a domicili.
Així, la COVID-19 ha portat noves situacions que ha calgut gestionar amb diferents eines, com Mutuam a Casa, el servei d’ajuda domiciliària del Grup Mutuam, que durant la pandèmia s’ha fet més necessari que mai.

“Va ser un gran alleujament descobrir que hi havia aquest servei, perquè de sobte ens vam trobar amb dues persones que necessitaven atenció i no arribàvem a tot”, explica la Lucía. La seva mare, que es diu com ella, era usuària del centre de dia de la Residència Molí-Favència, que gestiona Mutuam, des de feia gairebé dos anys. Hi havia arribat gràcies al seu neuròleg, que li havia recomanat pels problemes de memòria que pateix. De la nit al dia, el centre va haver de tancar i la Lucía es va trobar a càrrec de la seva mare, amb una malaltia degenerativa, i del seu pare que, a punt de fer 87 anys, es troba en bon estat de salut, però necessita les atencions pròpies de la seva edat. Va ser la treballadora social del centre qui es va posar en contacte amb la Lucía per informa-la del servei d’ajuda domiciliària. “Van tancar un dijous i dilluns ens van trucar per oferir-nos aquesta assistència, que era just el que necessitàvem. La mare requereix unes cures i atenció les 24 hores i ens dona molta tranquil·litat poder comptar amb el suport diari de dues persones qualificades”.

La Teresa va decidir buscar ajuda per la seva mare, la Concepció, en ple pic de la pandèmia, quan les dues cuidadores que l’atenien a casa es van posar malaltes i van donar positiu per COVID-19. La Concepció, que té 90 anys i en fa 9 que viu amb l’Alzheimer, amb un grau de dependència alta, també emmalalteix. En aquell moment sospiten que es podria tractar del nou coronavirus, però amb la sanitat col·lapsada no tenen manera de comprovar-ho —més endavant, li van poder fer la prova, que va donar negatiu— i davant la impossibilitat de contactar amb el CAP, la Teresa decideix recórrer al PADES, el Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport. “Qui gestiona el PADES del meu barri és precisament Mutuam i m’informen que existeix un servei d’ajuda en la pròpia llar. Em van enviar el pressupost, el vaig acceptar i al cap d’un dia ja tenia algú que em venia a ajudar”.

Rapidesa i seguretat, el més importat per a les famílies
Una ràpida capacitat de resposta és vital en situacions com les que s’han viscut durant aquesta pandèmia, i això també és el que destaca l’Alberto, que va requerir el servei Mutuam a Casa quan el seu pare va ser ingressat a causa de la COVID-19. Ell i els seus tres germans es van organitzar de seguida per tal que no passés sol ni un instant, però en veure que la situació
es podia allargar van decidir buscar ajuda externa, sobretot per acompanyar-lo a les nits. La clínica on es trobava ingressat els va posar en contacte amb Mutuam després d’haver rebutjat una altra entitat perquè no disposava dels EPI necessaris. Aquella mateixa nit ja tenien algú.

En el cas del pare de l’Alberto, el fet que estigués acompanyat les 24 hores del dia era de màxima importància, ja que portava respiració assistida i si passava qualsevol cosa calia actuar amb rapidesa. A més, havia tingut problemes d’epilèpsia i tenien por que pogués patir una altra crisi. “Ell estava més tranquil i nosaltres també, que tingués algú ens donava seguretat”, relata.

El pare de l’Albert ha pogut superar la malaltia i ja es troba a casa, on es va recuperant a poc a poc. El procés ha estat llarg i dur i comptar amb l’ajuda de Mutuam a Casa va permetre que la família pogués tenir moments de descans, tant físic com mental. La Teresa també valora l’experiència de manera molt positiva i destaca que la professional que l’assistia va ser molt
curosa i afectuosa amb la seva mare, que ja es troba millor. Igual que l’Alberto, la Teresa valora per sobre de tot la rapidesa amb què va ser atesa i la tranquil·litat de poder disposar d’una professional qualificada equipada amb la protecció necessària. “En una situació excepcional i molt complicada per a mi, va ser de gran ajuda”, conclou.

Si vols preguntar i conèixer de primera mà sense compromís, els serveis que et pot oferir Mutuam a Casa, truca al 93 380 09 50tamara.koyik@mutuam.com