Josep Ballester: “Com a institució, hem fet un compromís estratègic per la qualitat en les Cures Pal·liatives”

Josep Ballester

Amb motiu de la commemoració aquesta setmana del Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, parlem amb el director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, el doctor Josep Ballester, de com veu la situació d’aquest àmbit i de quin paper juga en l’entitat.

Com definiria les cures pal·liatives?

Són una manera de fer i atendre les persones que estan en una situació de malaltia molt avançada i que necessiten unes cures que van més enllà d’una simple medicació o tractament hospitalari. El treball que es fa no es dirigeix només a la persona malalta, sinó també al seu entorn, i és una veritable especialització basada en practicar un model de Medicina humanística, amb visió holística i transversal que va més enllà del paper del metge com a actor i afecta tot el sistema sanitari, implicant a tots els actors assistencials: la Infermeria, el Treball social, la Psicologia i professionals de l’acompanyament emocional i espiritual. Tot i no ser una especialitat mèdica en el nostre país, aquesta formació específica en cures pal·liatives s’inclou en els programes obligatoris i/o optatius d’especialitats com la Geriatria, la Medicina interna, l’Oncologia, la Medicina Familiar i Comunitària o la Pediatria.

Què aporten al sistema?

Hi aporten credibilitat, confiança, rigor professional, transparència en la manera de treballar i humanitat. Les cures pal·liatives aporten un enfocament molt ampli, que contempla, des del control del dolor com a símptoma, fins al fet d’evitar el patiment en les fases dels últims dies, tot preocupant-se de la família i del professional que es pot sentir frustrat perquè no ha pogut aconseguir la cura. Té, per tant, una mirada generosa i que transcendeix el fet assistencial.

Quin és el seu origen?

Estem parlant d’un model de treball assistencial que no és gaire antic. Ens hem de remuntar al 1967 i a la figura de la doctora Cicely Saunders, infermera i metgessa anglesa que les va impulsar al Saint Christopher’s Hospice, el primer hospital que va tenir espais per atendre les persones que estaven en situació de final de vida. Als 80 van començar a aparèixer a l’Estat espanyol -a Cantàbria, les Illes i Catalunya- les primeres iniciatives que intenten copiar aquest model. Entre les persones a qui se’ls ha de reconèixer la seva empenta en la importació del model a Catalunya hi ha el doctor Jordi Roca, actual gerent de l’Hospital de la Creu de Vic, i el doctor Xavier Gómez-Batista.

Com ha evolucionat el model de Cures Pal·liatives del Grup Mutuam des que va començar?

Ha estat una evolució de 25 anys. A proposta del Departament de Salut, vam començar a col·laborar en una iniciativa que es deia ‘Programa Vida al Anys’, en el marc del qual es van impulsar els primers serveis de Cures Pal·liatives públics a Catalunya. Així va ser com, al 92-93, vam posar en marxa les primeres unitats de PADES, a Barcelona. En formaven part, entre d’altres, professionals com la doctora Montse Espier, el doctor Jordi Trelis o la doctora Neus Saiz.

I, actualment, en quins recursos del Grup Mutuam podem trobar les Cures Pal·liatives?

Hem de diferenciar entre l’àmbit hospitalari l’àmbit comunitari. En el primer, ens trobem les unitats de cures pal·liatives. Nosaltres en tenim una de molt gran a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. Es tracta d’una unitat hospitalària on s’atén el pacient en règim hospitalari, ja que pels símptomes que té i el tractament que requereix no pot ser atès adequadament al domicili o bé perquè el cuidador principal, que sol ser la família més directa, no se’n veu capaç . Quan sí que pot ser atès a casa seva o a la residència on viu, actuem mitjançant els 12 Equips PADES que tenim desplegats a la ciutat de Barcelona, 3 dels quals ofereixen atenció continuada 7x24h a les nits i caps de setmana. A més dels equips de Barcelona, MUTUAM disposa d’un equip PADES a la ciutat de Girona; de l’Hospital Sociosanitari d’aquella ciutat, que tot i no disposar d’una unitat específica de Cures Pal·liatives atén a pacients en situació d’últims dies; i del Centre Residencial Vila-seca, on no es disposa d’equips PADES però els propis professionals del centre poden oferir aquesta atenció pal·liativa.

Visita Pades

La importància que el Grup Mutuam dona a les Cures Pal·liatives es reflecteix, entre d’altres, en el fet que cada any organitza una Formació Continuada en Gerontologia i Cures Pal·liatives. En què consisteix i amb quin objectius es va posar en marxa?

Fa mes de 30 anys, aquest any ha fet exactament 31 edicions consecutives, la formació en cures pal·liatives es limitava a l’interès que pogués tenir el professional, i donada l’experiència acumulada de molts anys i molts pacients que teníem, l’entitat va decidir engegar aquest curs anual d’actualització dels coneixements dirigit a metges. Es tracta d’una formació estructurada en 6 sessions matinals de dissabtes, monogràfiques, entre gener i maig de cada any. Actualment la dirigeix el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Oficial de Metges de Barcelona. És una proposta que sempre ha tingut molta acceptació i que els darrers anys hem obert també als professionals d’Infermeria, de Farmàcia, de Psicologia i de Treball Social, ja que els equips són cada cop més pluridisciplinaris. Això contribueix a fomentar un enfocament assistencial de l’atenció al final de la vida no tan mèdica, sinó mes sanitària i holística.

En quina situació creu que es troben les Cures Pal·liatives en el sistema sanitari català en relació a altres països de l’entorn?

Des dels anys 80, el govern de Catalunya ha procurat que aquestes cures s’incorporessin com una disciplina més dins de la cartera de serveis sanitaris públics, i avui hi ha més de 70 equips de PADES desplegats a tot el territori i desenes d’unitats hospitalàries especialitzades en Cures Pal·liatives. La capacitat de resposta d’un equip públic de pal·liatius a qualsevol lloc és tan gran que fa que difícilment hi tingui res a fer la iniciativa privada. La feina que fan i la cohesió que tenen amb l’atenció primària i amb les unitats de cures pal·liatives dels hospitals és tan potent que això es tradueix en una oferta de serveis de final de vida molt bona, malgrat que tot sempre sigui millorable. Des de fa 10 anys, de forma complementària a l’oferta pública, l’Obra Social de la Caixa impulsa una iniciativa molt interessant. El doctor Xavier Gómez-Batista, que es el referent, a nivell europeu, de les Cures Pal·liatives de l’Organització Mundial de la Salut, els va proposar desplegar equips d’atenció psicològica per cobrir el camp que no es cobria des de la vessant pública. D’aquí van néixer els EAPS (Equips d’atenció psicosocial i espiritual a persones amb malalties avançades), que per encàrrec de la Fundació Social de la Caixa, el Grup Mutuam ha desplegat a Barcelona i Girona. Tot i que el servei s’ha estès a tot l’Estat i a Portugal, la primera experiència va ser a Barcelona, amb l’equip que ha liderat, des d’aleshores, la doctora Neus Saiz, amb la coordinació de la psicòloga Meritxell Naudeillo, així com la doctora Mireia Bosch a Girona, amb la coordinació de la psicòloga Clara Fraguell, . En aquest sentit, podem afirmar que Grup Mutuam gaudeix de tenir la confiança del sistema públic en el desplegament dels equips PADES i, a més, tenir la sort de poder participar en aquesta fantàstica iniciativa de suport psicosocial i espiritual.

Com veu les Cures Pal·liatives en la institució en un futur?

Nosaltres tenim la sort d’haver pogut incorporar en els nostres equip de Cures Pal·liatives a uns professionals que en aquest moment lideren l’expertesa i la vessant més científica d’aquesta disciplina. Aquest fet ens permet, a més, disposar d’uns professionals capaços d’assumir un paper cabdal en la formació continuada i la producció científica en aquest àmbit. Des de fa uns anys qui dirigeix els equips de PADES del Grup Mutuam a Barcelona és una professional molt formada en aquest tema, que lidera l’àmbit de les Cures Pal·liatives en el Col·legi d’Infermeres i Infermers a Barcelona i que ha estat presidenta del Comitè organitzador del darrer Congrés de Cures Pal·liatives de Catalunya que s’ha celebrat. Amb la incorporació a la Direcció d’Emma Costas, que ja treballava amb nosaltres, vam voler reforçar encara més el protagonisme de les Cures Pal·liatives i dotar-les d’una major professionalitat i rigor científic. Estic segur que tot això donarà uns resultats extraordinaris en els propers anys. Com a institució, estem assumint un compromís estratègic per al foment de la qualitat en les Cures Pal·liatives i la formació permanent dels nostres professionals que, necessàriament, transcendeix l’àmbit de la nostra entitat.

Quin paper han jugat i juguen les Cures Pal·liatives durant la pandèmia?

Aquest virus s’ha acarnissat de manera especial amb les persones més fràgils. Nosaltres hem rebut la confiança del sistema sanitari públic per posar en marxa durant els mesos de crisi sanitària més aguda un equip PADES específic per a la COVID-19 a la ciutat de Barcelona. Vam muntar una unitat mòbil d’acció immediata. Amb un vehicle especial amb xofer i un equip multidisciplinari format per un metge, una infermera, un psicòleg i una treballadora social, es desplaçava àgilment per tota la ciutat per tal d’atendre aquelles persones a qui els donaven l’alta a l’hospital per morir a casa. Ha estat una experiència dura però molt interessant. Amb la millora de la situació, va deixar de funcionar, però estem preparats per si s’hagués de tornar a activar.

Experiència i lliçons del confinament en una llar-residència de salut mental

Llar-residència La Sardana

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, des del Grup Mutuam volem aprofitar per homenatjar un  col·lectiu que ha patit de manera especial les conseqüències de la pandèmia i el confinament. Amb aquest article de la psicòloga de la Llar-residència Mutuam la Sardana, Gemma Martínez, volem posar el focus sobre com estan vivint la crisi sanitària les persones amb problemes de salut mental i els professionals que en tenen cura, amb l’objectiu de donar-los visibilitat però també de contribuir a un aprenentatge col·lectiu que ens ajudi a ser més resilients davant situacions excepcionals com aquesta.

La pandèmia generada per la COVID-19, el consegüent confinament i, fins i tot, la situació actual, marcada per diverses restriccions i mesures de protecció, han tingut un impacte en la nostra quotidianitat i, també, en com ens sentim. En el cas de les persones amb problemes de salut mental, més vulnerables a les situacions d’estrès, la crisi sanitària i tot el que l’envolta poden provocar-los una descompensació, i això ens obliga a estar més pendents que mai de les seves emocions i el seu benestar.

A la Llar-residència de salut mental Mutuam la Sardana, amb un model d’atenció centrat en la persona en què les activitats en grup i la participació comunitària juguen un paper essencial, la irrupció de la pandèmia va plantejar-nos un gran repte. Els usuaris i usuàries del centre estaven acostumats a participar en un gran nombre d’activitats i tallers, i disposaven de temps lliure per sortir i trobar-se amb familiars i amics o omplir el temps lliure amb allò que més els agrada, com anar al cinema o a la piscina. Això es va veure sobtadament interromput en no ser permesos els contactes socials ni les sortides a l’exterior. Es va haver de gestionar aquesta situació d’aïllament, però també altres emocions que la inesperada situació va provocar en els residents, com la preocupació i el neguit.

Des del primer moment, l’equip de la Llar-residència va fer un esforç i va prendre mesures perquè  la situació sanitària i aquest canvi radical en el dia a dia afectessin el menys possible el benestar de les persones. Com a psicòloga del centre, els vaig oferir la possibilitat de participar en sessions individuals que els permetessin fer una ventilació emocional i validar els seus sentiments, que són totalment legítims davant aquesta situació. En aquestes trobades, he procurat que m’assenyalessin coses que tenien i que no han perdut, així com lliçons que hagin après. A més, vaig posar en marxa un taller de relaxació a nivell corporal (anomenada relaxació progressiva de Jacobson) basada en tensar i destensar els músculs, que ha ajudat els participants a centrar-se més en les sensacions corporals que generen estats d’ansietat i angoixa i desconnectar de les rumiacions i pensaments negatius recurrents.

A nivell del centre, es van prendre mesures com intentar limitar la Gemma Martínez, Mutuam la Sardanasobreinformació a la qual ens exposaven els mitjans de comunicació i que generava molta angoixa i, alhora, facilitar als residents informació rigorosa i científicament fonamentada. Poc a poc, es van començar a fer alguns tallers, en grups reduïts i amb les mesures de seguretat pertinents. Se’n va fer un d’automaquillatge, que agrada molt a algunes usuàries i té beneficis notoris en la seva autoestima, i un de premsa, amb l’objectiu que estiguessin al dia del que passa en el món més enllà del coronavirus. També s’han organitzat tertúlies en les quals s’han tractat diferents temàtiques que els poguessin despertar la curiositat i motivar-los a parlar i desconnectar una estona de la situació. A més a més, s’han fet tallers de jocs de taula per estimular cognitivament, de bingo, de pintar mandales, etc.

Les sortides a l’exterior van estar restringides durant més temps a causa de la vulnerabilitat del col·lectiu. Això va ser dur, sobretot quan els residents van començar a veure gent passejant pel carrer i no entenien perquè ells no podien posar-se una mascareta i fer el mateix. Com a centre, hem facilitat el màxim possible les sortides, sempre acompanyats per tal de garantir les mesures de protecció per a la seva salut i la dels companys/-es.

Durant aquests darrers mesos s’han permès visites de mitja hora setmanal dels familiars i/o amics -amb un màxim de 3 visitants-, mantenint 2 metres de distància respecte al resident i amb ús de mascareta per ambdues parts. Ara, els hem començat a oferir la possibilitat de sortir amb persones del seu entorn més proper unes hores o, fins i tot, passar la nit amb elles (en aquest darrer cas, han de fer posteriorment un confinament).

Una qüestió problemàtica va ser la de les vacances. Durant el mes de juliol, vam anunciar als residents que podrien marxar uns dies amb les seves famílies o amics, sempre que a la tornada fessin un aïllament de la resta de companys. Quan al cap de dues setmanes, amb l’empitjorament de la situació epidemiològica, vam comunicar-los que el Departament de Salut les havia desautoritzat, es va generar una forta indignació.

A la Llar-residència hem afrontat la situació el millor que hem sabut, buscant la manera que l’adaptació a la nova realitat sigui el més fàcil possible per als qui viuen amb nosaltres. De tot el que hem viscut aquests mesos, hem après que és fonamental prioritzar l’abordatge de la vessant emocional dels usuaris i usuàries. Hem comprovat que, a nivell psicològic, és molt dur estar allunyat durant tant de temps de les persones a qui estimes. Així que, en cas que la situació sanitària empitjorés, caldria trobar les fórmules que ens permetessin mantenir aquests vincles humans tan necessaris per a l’estabilitat de les persones amb problemes de salut mental.

Gemma Martínez

Psicòloga de la Residència Mutuam Manresa i de la Llar-residència Mutuam la Sardana

Loli Sanz, usuària dels Apartaments Collserola: “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”

Apartamenst Mutuam Collserola

La Loli Sanz va arribar als Apartaments Mutuam Collserola a mitjans de gener i, després d’un mes de prova, es va adonar que ja tenia una nova llar. “Soc una persona oberta i aquí hi he trobat el caliu que m’agrada”, esgrimeix per justificar la seva decisió. Aquesta barcelonina de 83 anys és independent i gaudeix de bona salut, però tenia clar que les regnes del seu futur les volia portar ella. “No volia hipotecar el meu nebot i preferia buscar jo un lloc on em trobés a gust abans que, per les circumstàncies que siguin, em portessin a un altre on potser no em trobaria tan bé”, explica.

L’entrevistada recorda com va arribar als apartaments amb serveis sanitaris i domèstics del Grup Mutuam, a Barcelona. Va ser mitjançant la seva mútua que va rebre publicitat d’aquesta opció residencial pensada per a persones que són autònomes i no volen renunciar ni a la independència ni a la privacitat de casa seva, però que poden necessitar algun tipus d’assistència en la seva vida quotidiana. La Loli va fer-hi una visita i, com que li van agradar, va decidir provar-los. De seguida en va valorar un aspecte clau per a ella: “em trobo bé amb aquesta llibertat per entrar i per sortir quan vull”. L’adaptació, recorda, va ser bona. Al principi es quedava a dinar en el restaurant del complex, però com que és una persona molt activa i que necessita estar ocupada, al cap d’un temps va optar per menjar al seu apartament i així sortir a comprar i cuinar ella mateixa.

Un dels principals avantatges de viure en aquests apartaments assistits és que és fàcil mantenir els vincles i les rutines anteriors. En el cas de la Loli, continua tenint una vida activa en el seu barri, les Corts, on fa Chi Kun a l’aire lliure i assisteix a xerrades interessants. “Procuro tenir la setmana ocupada amb el que sigui”, reconeix. El teatre ha estat una afició important en la vida d’aquesta resident. Havia col·laborat en un grup per a gent gran a Cambrils, on vivia amb el seu marit. “Amb la gent del casal m’ho passava molt bé, però quan va morir el meu marit vaig tornar a Barcelona”, relata. Tot i que de tornada a Les Corts va seguir participant en un altre grup de teatre, assegura que les limitacions de memòria la van empènyer a deixar-lo, perquè es posava de mal humor quan les coses no li sortien com volia. Tanmateix, la seva inclinació per la interpretació es fa notar en les celebracions que es fan als apartaments. “Per Sant Joan vaig cantar una cançó una mica pujada de to i, com que tot som gent gran i les coses més que dir-se s’insinuen, queda molt bé i tothom es diverteix”, relata alegrement la Loli, que ens avança que per a la propera festa haurà d’organitzar alguna altra cosa.

La resident feia només dos mesos que vivia als Apartaments Mutuam Collserola quan la COVID-19 i el consegüent confinament van irrompre en les nostres vides. Malgrat que alguns canvis van alterar les seves rutines, l’entrevistada assegura que la situació no la va afectar gaire. “Durant la primera etapa, només sortia un cop cada 15 dies per anar al supermercat i em feia porta la compra, mentre que ara hi vaig cada setmana i me la porto jo mateixa”, explica, tot afegint que continua sortint el mínim necessari. Disposar d’una terrassa -en el manteniment de la qual col·labora- i tenir cura de les plantes li permetia caminar una mica i que li toqués l’aire. A més, com que als apartaments no hi ha hagut cap cas confirmat de COVID-19, es podia relacionar amb la resta de companys portant mascareta. “Des de llavors, en alguns espais comuns no ens hi podem estar, però jo cada dia agafo un cafè de la màquina i un diari i pujo a casa a llegir-lo”, admet. Durant el confinament, a les trucades habituals amb la família, s’hi van sumar les videotrucades: “ha estat gràcies a les filles de la meva neboda, que m’anaven dient què havia de fer”. Lamenta que abans de l’arribada de la COVID rebia visites de la família, dinaven junts a l’apartament i les nenes podien quedar-se a dormir amb ella, i això de moment no és possible.

Apartaments Mutuam Collserola

D’actitud positiva, la Loli no ha tingut por de contagiar-se i tampoc no posa impediments ni es queixa de les mesures de protecció: “a les coses no se’ls ha de posar traves i, si et toca portar la mascareta, doncs te la poses i punt”. Assegura que el fet d’haver treballat dur tota la vida l’ha feta més forta, però dona gràcies que tota la família ha estat bé i no s’ha hagut de preocupar per res. “Amb els anys, et vas acostumant a no encaparrar-te massa amb les coses, perquè per més que et preocupis no solucionaràs res, així que procuro gaudir del que hi ha”.

Troba a faltar algunes activitats que no s’han pogut reprendre encara, com les sessions de cinema, però s’han mantingut altres hàbits comunitaris que li agraden, com les tertúlies i les partides de cartes i dòmino. “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”, explica la resident, tot detallant que valora molt la “gent maca” que hi ha trobat, tant entre els que hi viuen com entre els qui hi treballen. No obstant això, d’acord amb el seu esperit independent, si ha d’escollir una característica dels apartaments on viu, es queda amb la llibertat que li ofereixen.

Els apartaments del Grup Mutuam ofereixen a les persones residents una assistència global que dona resposta a diferents tipus de necessitats: atenció mèdica i infermeria, treball social, farmàcia i gestió de receptes, vigilància del recinte les 24h, fisioteràpia i rehabilitació i, també, per a qui necessiti una mica més de suport a casa, una àmplia gama de serveis d’ajuda domiciliària.

Recorda que si necessites que t’ampliem informació sobre els Apartaments Agustí Montal Mutuam Collserola, pots contactar amb nosaltres sense compromís.

Silvia Aguerri I 93 380 09 70 I silvia.aguerri@mutuam.com

Anna Segarra: “Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí”

Anna Segarra

Com a cap de Servei de Relacions Laborals del Grup Mutuam, Anna Segarra enfoca gran part de la seva feina als centres i als seus professionals. Habitualment, manté contacte directe amb els Directors de Centre i Comitès d’Empresa i s’encarrega de tot allò relacionat amb els convenis col·lectius, de l’aplicació del règim disciplinari i de resoldre els dubtes que les direccions puguin tenir en relació als treballadors.  A més, i entre altres funcions, participa en els comitès del Pla d’Igualtat  i  Responsabilitat Social Corporativa i en la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. Tot això es va veure profundament alterat durant els mesos en què la crisi sanitària va ser més intensa.

Quin va ser el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Durant aquelles setmanes, vaig deixar de banda tota la meva feina habitual. Òbviament, no es podien fer reunions, ni comissions ni tirar endavant els projectes que tenia amb els centres. Llavors em vaig dedicar, sobretot, a portar un control exhaustiu i diari dels treballadors que agafaven baixes per IT, de fer-los el seguiment telefònic, informant-los i enviant-los els protocols… Al març érem uns 1.300 treballadors i ens vam trobar amb un allau de professionals que es trobaven malament, que agafaven la baixa i que no sabien gaire què havien de fer. De fet, ningú no ho sabia gaire. A més, em vaig ocupar de donar resposta a un món de trucades que rebíem tant dels centres com dels treballadors amb els dubtes que tinguessin i vaig col·laborar en els processos de selecció per cobrir les persones que agafaven la baixa. Recordo un dia durant les setmanes més crítiques que vaig mirar l’informe de control i la xifra de baixes acumulades era de  600 persones. Totes aquestes dades s’havien de reportar periòdicament al departament de Salut.

Suposo que, amb la situació sanitària general, devia ser difícil cobrir-les amb noves contractacions.

Sí, molt. El que més necessitem als nostres centres  són infermers, auxiliars d’infermeria i gerocultors. Els infermers estaven tots treballant als hospitals i la majoria d’auxiliars i gerocultors tenien també feina. El Govern va aprovar un decret pel qual podíem contractar estudiants d’últim anys d’Infermeria i de Medicina i això ens va donar una mica de respir a tot el sector. Havia arribat un punt en què els deia als directors dels centres que ens era molt difícil trobar personal, que només se m’acudia anar jo a fer un cop de mà.

Quines eren les consultes més freqüents que et plantejaven els treballadors?

Al principi, no sabien molt bé quin tipus de baixa els havia de donar el metge, si això afectaria la seva nòmina… Com que els parts de baixa que rep l’empresa són confidencials, nosaltres no sabíem com l’havien tramitat els metges ni el motiu. També ens trucaven perquè no sabien ben bé què havien de fer, cada quan havien de trucar al metge o quan podien reincorporar-se a la feina.

Com recordes les primeres setmanes de la pandèmia?

Com un caos. Des de principis de març, al departament de Recursos Humans ja vàrem començar a fer guàrdies els caps de setmana. Jo estava disponible al telèfon 24 hores al dia i tots els dies de la setmana. No podies desconnectar. Jo no vaig deixar de venir a les oficines centrals durant el confinament. Com que visc sola, no havia de patir per si contagiava algú en sortir de la feina. Així que durant gairebé dos mesos em vaig dedicar exclusivament a treballar.

I com et vas sentir?

Les setmanes més dures vaig patir angoixa, mal de cap,  i cansament tot causat per l’esgotament. Va ser molt dur i, en el meu cas, tot i que el fet de viure sola tenia els seus avantatges, també va comportar que durant 40 dies només em relacionés amb companys de feina.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Practico ioga habitualment i, tot i que aquells dies no disposava de  temps, al menys durant el cap de setmana, procurava fer-ne.  Em va servir molt. En general, vaig dedicar-me a allò que m’agrada i em relaxa i que m’ajudava a desconnectar i a descansar de la feina el poc temps que tenia.

Quina és la situació actual al Departament?

Doncs pensàvem que la situació a l’estiu seria més tranquil·la del que ho ha estat. El meu únic desig era poder marxar almenys una setmana de vacances perquè necessitava descansar i desconnectar. A poc a poc i fent torns, hem pogut agafar tots les vacances. Ara mateix estem procurant reprendre alguns projectes que s’havien quedat aturats i intentem recuperar el contacte amb els comitès d’empresa, encara que sigui mitjançant videotrucada… El que passa és que és difícil recuperar la normalitat perquè no perds de vista que el virus està aquí encara.

Per tant, us ha canviat la manera de treballar. Creus que aquestes noves maneres de fer es quedaren ja integrades?

Abans jo visitava els centres, parlava amb els directors, palpava l’ambient… i ara això em falta. Està molt bé comunicar-nos per videotrucada i crec que és una opció a la qual ens hem d’acostumar, però a mi no m’agradaria perdre el contacte humà. Crec que els treballadors també agraeixen que pel seu centre es passegi algú dels Serveis Centrals. No obstant això, aquesta situació ha estat una prova de foc per fer teletreball, i crec que hem pogut constatar que en moltes ocasions funciona.

Heu adoptat nous protocols a l’hora d’incorporar treballadors a la plantilla?

Sí, els que ha establert el Departament de Salut. Els treballadors que han estat de vacances més de tres setmanes s’han d’incorporar amb un PCR feta. Pel que fa a les contractacions de nous treballadors, si no venen amb la prova feta, decidim en quins casos els en programem una. En principi, Salut ha establert que als treballadors de residències se’ls han de fer PCR cada dues setmanes, però queda per concretar el procediment, qui es fa càrrec del cost i altres aspectes. Tots aquests protocols canvien molt sovint, haurem d’anar adaptant-nos a la normativa.

Com preveus els propers mesos? Us heu preparat per a una segona onada?

Ens angoixava bastant que els professionals no poguessin descansar, però han pogut fer vacances i ara la plantilla es troba en una situació força estable. En cas que vingui una segona onada, crec que estem molt més ben preparats, almenys mentalment. La primera ens va agafar d’improvís i no sabíem què havíem de fer ni teníem material. Ara ja coneixem tots els protocols i procediments. En els centres estan preparats i ja s’han acostumat a treballar d’una altra manera. A nivell de Recursos Humans, ja sabem com s’han d’organitzar les guàrdies i els circuits. Estem cansats, però preparats per al que pugui venir.

De què et sents més orgullosa en relació a aquesta situació?

D’haver-me dedicat cent per cent a treballar i, per tant, haver-ho donat tot de mi, del meu temps i de les meves energies. Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí, d’haver pogut fer un acompanyament als centres i estar disponible perquè no se sentissin sols. Al nostre departament hem treballat a l’ombra, però hem treballat moltíssim. Hi havia persones que s’havien incorporat al novembre i que han donat el cent per cent d’elles. Les hem trucat a les nou de la nit i han respost. La veritat és que estic molt orgullosa de l’equip que tenim. Hi ha un gran equip administratiu que hem estat donant suport continu als centres perquè no estiguessin sols. Nosaltres també som empresa i hem procurat estar, encara que fos des de la distància, a primera línia.

Creus que viure això t’ha canviat d’alguna manera?

En aquestes situacions sempre veus el millor i el pitjor de tothom, però em quedo amb que he vist coses molt bones de  persones que potser no tenia tan a prop en el meu dia a dia,  i amb que hi ha hagut molta companyonia i ens hem ajudat molt.

Com a societat, penses que n’hem extret alguna lliçó?

No. Ja ho estem veient. La veritat és que el gruix de la societat no ho ha viscut com nosaltres i suposo que per això no s’ha conscienciat igual. Vull pensar, però, que hi ha una part important que té un amic o un familiar que ha viscut aquesta situació de manera més directa i li ho ha transmès. Alhora, també vull pensar que a moltes persones ens ha canviat i que continuarem amb aquest canvi, que hem pogut pensar i recapacitar i adonar-nos que no podem continuar vivint així, que el món no durarà tal com l’estem cuidant.

Imma Mundet: “Espero que la covid-19 hagi estat un aprenentatge perquè es tingui més en compte l’àmbit residencial”

Imma Mundet

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) entrevista Imma Mundet, infermera de l’Equip d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam, sobre com ha viscut la pandèmia de la covid-19 des de l’atenció sociosanitària i els EAR. Podeu llegir l’entrevista original a la pàgina del COIB.

L’Imma Mundet és infermera especialista en geriatria i membre de la Vocalia d’Infermeria Geriàtrica del COIB. En la seva trajectòria de gairebé 20 anys com a infermera ha treballat sobretot en l’àmbit geriàtric, en sociosanitaris a Santander i a Catalunya, i també a l’àmbit hospitalari en unitats de cures intensives. Des de fa 8 anys, forma part dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam i de forma periòdica col·labora amb l’EUI Sant Pau impartint formació sobre ferides cròniques. Actualment també cursa un màster en ferides cròniques.

En què consisteix la teva feina?
Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) són dispositius sanitaris assistencials formats per metges i infermeres experts en geriatria que, coordinats amb els Equips d’Atenció Primària (EAP) i els professionals sanitaris de les residències, milloren l’atenció a la gent gran fràgil i en règim d’internament residencial. Estem distribuïts a Barcelona, el Baix Llobregat i al Vallès. Es van crear el 2009 per descongestionar l’atenció primària. Actualment estic ubicada al Baix Llobregat on donem assistència aproximadament a 4.263 llits, unes 68 residències. De manera programada, i a poder ser un mínim d’un cop a la setmana, visitem els centres residencials assignats al territori.

Els equips de metges i infermeres d’un EAR tenim funcions molt variables i heterogènies, perquè els pacients també ho són. Les nostres intervencions es basen en una atenció holística i individual des del moment en què ingressa a la residència geriàtrica fins que se’n va d’alta, que generalment és per èxitus.

Com ha modificat la covid-19 la teva feina?
Han sigut molts els estralls que la covid-19 ha tingut a la població que atenem, ha sigut sense cap dubte la més afectada. La situació ha estat dura per tothom però s’ha treballat de forma molt estreta i protocol·litzada amb les residències i actualment tant el sistema com el personal sanitari està més preparat.

Davant del caos que es va produir a l’inici, i per la Instrucció de CatSalut del 27 de març, l’atenció primària va assumir l’atenció d’alguns centres que teníem assignats i se’ns va descongestionar el volum de feina, que era immens i esgotador. Els EAR podem donar assistència a “peu de llit”, però ningú està preparat per afrontar tot el que ha passat. Nosaltres som l’atenció primària amb expertesa geriàtrica, que va a casa del pacient institucionalitzat i tenim limitacions igual que les residències. La instrucció del CatSalut ens va permetre a tots els equips implicats redimensionar els equips sanitaris per tal de donar sortida a la limitació de personal, de mitjans i l’augment de la demanda, que era evident. Un pacient crònic complex comporta moltes coses: atenció sanitària, temps i recursos. I fins ara crec que no han sigut conscients d’allò que realment fem.

Com heu viscut el fet que l’atenció residencial hagi estat la més castigada per la malaltia?
La covid-19 ha tret el millor i pitjor de nosaltres. A tots ens ha agafat molt desprevinguts i hem tingut molta incertesa perquè no sabíem com s’havia de tractar aquesta malaltia, els protocols canviaven constantment. Ens creava molt de dubte perquè veies un pacient que mostrava uns símptomes, li prenies les constants i te’n mostrava uns altres i en 24 hores es moria. Hem patit molt la demanda d’ajuda de les residències, la desesperació familiar i la claudicació dels companys; ha sigut molt trist. Tots acabàvem la jornada amb una sensació d’impotència i de fer un abordatge que en situació normal, hauria estat diferent. Hem hagut d’apagar molts focs. Tot i que hem tingut molt de suport per part dels nostres caps més directes Rosa Planesas, Montse Espier i Bel Puig, la covid-19 ha sigut molt dura per tothom i ens hem trobat molt dèbils. No només en l’àmbit residencial, sinó en tots els àmbits d’atenció assistencial: centres sociosanitaris, hospitals, atenció primària…

Tot i que no hem tingut prou eines, hi hem posat molt d’esforç i ganes d’afrontar-ho. Entre els companys ens hem organitzat de la millor manera possible; sempre hi ha hagut gent treballant telemàticament i presencialment i han sortit equips de reforç de sota les pedres i sense cap queixa. Era evident que havíem de ser-hi i això ens ha fet molt més forts en l’àmbit laboral i de relacions interprofessionals.

Què és el que reivindiques des dels EAR?
Des del meu punt de vista, el model residencial no s’adequa a la realitat. Sempre s’ha tractat la residència com una continuïtat del domicili i això no és cert. Els usuaris són malalts crònics, amb multimorbiditat, tenen noves necessitats assistencials i cada vegada són més grans. Als centres residencials hi ha moltes mancances de recursos, de ràtios, de remuneració econòmica, de coneixements… Un professional pot estar molt format però quan ha d’atendre 60 usuaris i hi ha 6 TCAI, la situació és inviable. Però aquesta situació ja és coneguda pels responsables des de fa temps i ara ha explotat. Les residències han de ser gestionades amb nous criteris assistencials, perquè les necessitats han canviat i cal més implicació del Departament de Salut. Tant de bo entrevistes com aquestes facin que alguna cosa canviï de veritat.

Quins aprenentatges o reptes de futur per la covid-19 destacaries?
Com a repte de futur, ara diria que cal tenir clar com funciona aquesta malaltia perquè encara desconeixem com es desenvolupa i crec que ha de ser molt important fer testos massius. Les residències han de disposar d’espais per poder ubicar com cal els seus usuaris. Encara n’hi ha amb habitacions triples! També penso que l’atenció primària hauria de tractar algun tema abans, quan el pacient és adult i no ancià, com són els documents de voluntats anticipades. Nosaltres veiem el final de vida cada dia i ens trobem a persones amb deteriorament cognitiu que la seva sort dependrà del professional que l’està atenent en aquell moment. La mort és l’últim que fem en vida i això encara és un gran tabú.

Des del punt de vista personal també he trobat moments d’introspecció i de poder pensar en la vida. Jo he estat tot el confinament sola, no m’he pogut relacionar amb ningú per por de contagiar. El fet d’arribar a veure com d’un dia per l’altre es morien 20 usuaris m’ha fet créixer com a infermera i establir molts vincles amb els meus companys, els pacients i les famílies. He trucat a molts fills amb el telèfon dels seus pares per explicar-los què passava, i he fet posar al telèfon al pacient perquè es poguessin sentir, alguns d’ells, per últim cop. Tots hem plorat en algun moment.

És molt important que l’engranatge salut, residència, familiar i usuari vagi unit. I que els polítics facin política amb seny fent cas de les recomanacions dels epidemiòlegs, que per això s’han format i tenim molts bons professionals. Amb la sanitat no s’hi juga, perquè quan passen coses com aquesta, hem de córrer tots quedant-se molta gent pel camí. M’agradaria molt lluitar perquè l’ambient residencial es tingués molt més en compte, s’enfortissin sanitàriament i hi hagués una major integritat social i per l’estil de vida que portem. També demanaria que la gent fos més conscient de tot el que està passant. Que tingués un comportament responsable i solidari i que seguís les mesures de seguretat que s’estan indicant. Sembla que com que majoritàriament ha afectat la gent gran, els més joves ho veuen llunyà. Espero que tothom faci una reflexió i la societat n’aprengui a nivell individual i col·lectiu, i que si no hi ha un canvi, no cal que aplaudeixin a les 20 h.

Laura Puerta: “Malgrat els nervis i la por al contagi, sempre hem estat conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim”

Laura Puerta Grup Mutuam

Laura Puerta va arribar al Grup Mutuam el 2007 i des de llavors ha estat farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. En aquests 13 anys ha estat testimoni d’una important evolució d’aquest servei que funciona, alhora, com a Servei de Farmàcia per als diferents centres i recursos del Grup Mutuam.

• Quin ha estat el paper del Servei de Farmàcia durant la pandèmia?

A diferència d’altres companys, nosaltres no hem estat en primera línia i les principals dificultats amb què ens hem trobat han estat els problemes logístics. Hi ha hagut un gran manca de medicació i material sanitari i el gran repte cada dia per a mi ha estat el d’aconseguir-ne per tal de donar resposta a les necessitats de totes les persones usuàries, tant de Mutuam Güell com de tots els centres que en depenen, com els Equips d’Atenció Residencial o els PADES.

• En tractar-se d’un virus nou, suposo que al principi tampoc sabíeu quins eren els tractaments que podien funcionar.

Exacte. Al principi anàvem molt perduts i els protocols canviaven constantment. La primera setmana ens deien que el tractament d’elecció era la hidroxicloroquina. Del laboratori ens van dir que no ens en servirien i vam haver d’aconseguir-ne mitjançant la secció de subministrament de medicaments estrangers de l’Agència Espanyola de Medicaments. Cada setmana els enviàvem la xifra de pacients positius que teníem i ells ens enviaven un petit estoc. Quan això ho vam tenir resolt, es va començar a recomanar l’associació amb un antibiòtic, l’Azitromicina. Tampoc no n’hi havia suficient. Tots els serveis de farmàcia estaven en la mateixa situació i vam haver de tirar molt de contactes per poder-ne aconseguir. Després de dues o tres setmanes, es va constatar que cap dels dos medicaments funcionaven i tot aquell esforç no havia servit per res. Al cap de poc, va venir el problema amb la medicació pal·liativa, que va ser molt dur, perquè la sedació que es fa servir per als últims dies de vida dels pacients escassejava. La necessitat d’aquest tipus de tractament va augmentar molt i no podíem cobrir les demandes que ens feien des dels PADES i els EAR. Hi havia tant desproveïment que, entre els tractament de sedació que recomanava el CatSalut, havíem d’anar fins als de la quarta línia.

• Quina coordinació hi ha hagut amb el CatSalut?

Hi ha hagut un contacte continuat i hem sentit que teníem suport perquè la comunicació ha estat fluïda. Ells ens enviaven protocols de tractament i ens marcaven les pautes. Amb els materials de protecció, també ens va proveir el CatSalut, però no va ser fins a la tercera setmana que no vam rebre un petit estoc. Quan vam tenir més quantitat, ho vam portar a l’antiga farmàcia del centre, on disposàvem de més espai, i des d’allà ho vam gestionar tot cap als diferents centres i serveis de l’entitat.

• Al Servei, hi heu treballat presencialment o ho heu combinat amb teletreball?

Som un servei molt petit, integrat per cinc persones. Fer teletreball era impossible, sobretot per als tècnics. Servei Farmacia Grup MutuamMalgrat la pandèmia, el centre havia de continuar funcionant com sempre i ells havien de preparar les medicacions, fer comandes, gestionant estocs… Jo podria haver fet teletreball, però creia que el meu lloc era al sociosanitari, donant suport als companys i intentant resoldre tots els dubtes que sorgissin. Així que al final no va marxar ningú a casa.

• Quines mesures vau prendre, doncs, per protegir-vos?

Ja que nosaltres no estàvem en primera línia, però sí que estàvem en contacte amb professionals sanitaris, vam decidir tancar-nos una mica. En ser un servei petit, si algú de nosaltres es posava malalt no ens podíem permetre que la resta de l’equip marxés a casa i la farmàcia es quedés penjada. Llavors vam centralitzar totes les sortides del nostre servei en una sola persona, era l’única que tenia contacte amb l’exterior.

• Com has viscut las situació a nivell personal?

Al principi amb molts nervis, perquè ens estàvem enfrontant a una cosa desconeguda, a una pandèmia. També amb por al contagi, malgrat que ens haguem protegit molt. Alhora, sempre conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim. Personalment, tenia por sobretot a contagiar la meva família i, quan arribava a casa, fins que no havia acabat tot el procés de desinfecció no abraçava les meves filles. Recordo un dia dur en què necessitava el contacte i va ser la meva filla de 3 anys la que em va dir ‘mama, que no pots, que encara no t’has rentat les mans’.

• Què has fet per gestionar les emocions aquests dies?

Res en concret. Tot i que teníem a la nostra disposició a les psicòlogues dels EAPS, de moment no he fet servir aquest suport extern. La veritat és que, com que som un equip petit, ens hem donat molt de suport entre companys. Hi ha hagut moments de molts nervis i de plors, i també de riures, i crec que, en compartir-los, hem sortit reforçats com a grup. De fet, una de les companyes va tenir el seu marit ingressat a l’UCI per Covid i ho hem viscut molt de prop; el seu neguit era el de tots. Personalment, jo cada dia em trucava amb la farmacèutica de Mutuam Girona i ens hem donat molt de suport. Aquells moments de conversa ens servia una mica per fer teràpia. És una situació molt difícil, però treus forces d’on sigui, perquè tens una responsabilitat.

• De què et sents més orgullosa?

D’haver aconseguit fer la meva feina malgrat les circumstàncies i no haver deixat cap dia un pacient sense la seva medicació. He complert amb el meu objectiu com a farmacèutica.

• I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Espero que sí. Espero que dels errors que hem comès en la primera onada de la pandèmia haguem après alguna cosa que ens serveixi en cas d’una segona onada.

• Com esteu afrontant els rebrots?

Estem fent estoc en previsió del que pugui passar, sobretot de material de protecció i medicació pal·liativa.

• Creus que viure aqueta crisi t’ha canviat d’alguna manera?

Crec que sí. Em sento més conscient de la nostra vulnerabilitat. M’ha servit també per valorar més les coses que tinc, per gaudir d’aquells petits moments com la conversa amb un amic, una abraçada a un familiar… Es tracta de valorar el que tens ara, perquè potser demà ja no ho tindràs. De vegades, ens preocupem per coses que no tenen importància.

Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.

Mireia Bosch: “La relació amb els companys ha estat, durant la crisi sanitària, més intensa i propera que mai”

Mireia Bosch

Mireia Bosch (primera a la dreta) va arribar el gener de 2008 al Grup Mutuam per ser directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i del centre de dia Onyar. Poc podia imaginar llavors que l’entitat aniria sumant un munt de recursos més al llarg dels anys que acabarien sota la seva direcció: els Equips d’Atenció Psicosocial de ‘la Caixa’ i, amb la reconversió de l’Atenció Primària, la Unitat de Rehabilitació Intensiva d’Ictus, dos equips d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) i els PADES Girona (la direcció dels quals és compartida amb l’ICS/IAS). La crisi sanitària de la Covid-19 encara li proporcionaria un nou repte, la gestió dels recursos humans d’un hotel sanitaritzat.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

El meu paper consistia en ser allà durant moltes hores i cada dia, oferir molt de suport i tota la informació de què disposàvem, organitzar circuits i plans interns i donar un cop de mà en allò que calgués. Hi va haver un moment en què la majoria de metges estaven de baixa i també vaig haver de fer de metge, que és la meva professió. A banda de tot això, hem tingut una gran tasca administrativa enviant moltes estadístiques cada dia. On he destinat més esforços és a l’Hospital Sociosanitari, no només perquè és el més gran sinó perquè és on hem tingut situacions més complicades. No obstant això, he intentat acompanyar també els equips, perquè han tingut un rol diferent de l’habitual durant la crisi.

Quins canvis han viscut?

En el cas dels PADES, calia gestionar la rotació dels tres equips que es va establir per protegir els professionals -sempre en coordinació amb la co-direcció de l’Institut Català de la Salut- però també les seves pors, tenint en compte que alguns dels pacients a qui visitaven en els domicilis van resultar ser positius en Covid-19. Pel que fa als EPAC, amb el replegament de l’Atenció Primària, en un principi es va enviar les professionals a casa, des d’on elles han ofert assistència telefònica. Un cop van disposar dels EPI, van fer atenció domiciliària i, a més, es van oferir com a voluntàries per donar suport psicològic en l’Hotel sanitaritzat Ibis i en el sociosanitari. També van ser elles les que van coordinar les videotrucades amb les famílies. Pel que fa a l’Equip rehabilitador domiciliari, les professionals es van quedar al centre i van fer una coordinació telefònica. El Centre de Dia va tancar i els seus treballadors van venir al sociosanitari. Els EAPS en un principi van anar cap a casa, però després, des de la Xarxa de Salut Mental, es va configurar un macrogrup d’atenció psicològica (ESEP) i s’hi van integrar i participar molt activament.

Com heu viscut la situació a l’Hospital Sociosanitari i com ha alterat la vostra normalitat?

Haig de reconèixer que ho hem portat bastant bé, ja que no vam tenir casos de Covid-19 fins que les unitats específiques van estar muntades i els circuits van estar definits. Però sí que ha canviat molt la nostra manera de treballar. Malgrat que nosaltres ja estàvem acostumats a fer aïllaments, normalment és el professional qui protegeix al pacient. Ara la protecció és bidireccional i al principi hi havia molta por. Vam poder sectoritzar el centre, però gairebé el 28% per cent dels professionals es van contagiar, la majoria al començament. En relació a això, cal assenyalar que, des de la Regió sanitària de Girona, hem tingut bastant suport i ens han ofert llistats de borses de treball que en han permès contractar, per exemple, graduats en Medicina de la Universitat de Girona que tenien el MIR aprovat però no tenien plaça. També es van posar hotels a disposició dels professionals, sobretot per a aquells que convivien amb persones de risc.

Com va anar la posada en marxa de l’hotel sanitaritzat?

Va ser molt ràpida. Des de la Regió sanitària es van posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos si podíem muntar un hotel com els que el Grup Mutuam havia posat en marxa a Barcelona. La direcció sanitària va respondre que no podíem assumir-ne la gestió completa, ja que la central de l’entitat està a Barcelona i els desplaçaments en aquell moment eren complicats, i llavors ens van oferir la gestió dels recursos humans. Tot això ens ho van demanar un dijous i dilluns havia d’estar en funcionament. Va venir un administratiu a ajudar-me i vam fer el procés de selecció dels treballadors telefònicament. Ens van passar llistats d’estudiants de tercer i quart d’Infermeria que estaven disposats a ser contractats com a auxiliars a l’hotel. Una infermera alliberada del Centre de Dia els donava suport i com que, per sort, l’Hotel Ibis està just al costat, jo m’hi acostava cada dia. Ha estat una experiència molt diferent i molt interessant, però el que m’ha agradat més ha estat la interacció directa amb els estudiants. Al final he exercit un rol semblant al d’una coach, ja que per a molts era la primera experiència laboral i, a més, tenien moltes pors. Després, molts d’ells ens han demanat poder seguir treballant durant l’estiu en el sociosanitari. Tant a ells com als metges que vam haver de contractar, els vaig dir que m’havien fet reconciliar-me amb el jovent. Hem tingut sort i ens hem trobat amb persones molt entregades.

Com es va organitzar el suport psicològic durant la crisi?

Les psicòlogues van veure molt ràpidament que no només havia d’oferir-se suport a familiars i pacients, sinó també als professionals. En un principi va ser individual, i van posar un telèfon a disposició de qui ho necessités. A grans trets, han gestionat por al contagi, propi i de l’entorn, i ansietat –en Mireia Boschgran part a causa dels canvis de protocol constants i l’allau d’informació. També es van trobar amb professionals que patien ansietat perquè havien de gestionar dilemes ètics, i a alguns els van recomanar que quan la situació estigués més calmada portessin els casos al Comitè d’Ètica del Grup Mutuam. La veritat és que estic molt contenta amb els resultats del treball que han fet les psicòlogues.

A nivell personal, tu com ho has viscut?

Bé, ho he viscut com una oportunitat de créixer. Soc positiva de mena i, tot i així, hi ha hagut dies que he tingut ganes de plorar i ho he fet en privat. Però penso que les crisis serveixen per analitzar què es fa bé i què no. A més, és un repte per un mateix. He intentat no transmetre gaire ansietat, tot i que el mes de juny reconec que estava molt cansada i és llavors quan tenim la tendència d’anar-nos cap a la negativitat. Aquesta situació m’ha ajudat a conèixer les meves limitacions però també m’he sorprès de tot el que he estat capaç de fer.

Has tingut por de contagiar-te o de contagiar el teu entorn?

Sí, suposo que com tothom. A les meves filles, que són adolescents, no tant, però al meu home, que sempre ha patit més problemes de pulmó, sí. Cal ser molt metòdic i jo seguia tot un ritual quan arribava a casa.

Pensant en els recursos que gestiones, què treus de positiu de tot el que hem viscut?

Un dels aspectes més positius de la crisi és que ens hem barrejat tots els equips, que fins ara pràcticament no ens coneixíem, i conèixer la feina dels altres permet tenir molta més empatia. La relació amb els companys ha estat més intensa i propera que mai. Habitualment, al meu despatx hi entra gent, però potser no les auxiliars, i durant aquestes setmanes sí que ho han fet. Així que canvien els vincles i et fas més sensible als problemes dels col·laboradors.

I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Voldria pensar que si, però de vegades quan veig les notícies em deprimeixo. Tenim el gran problema de viure en una societat molt individualista i egoista. Hi ha molts inconscients. Qui realment és conscient de la situació és perquè és del sector o perquè ha viscut la malaltia en la família. Hi ha qui pensa que amb el final del confinament es pot donar per superada la crisi sanitària i l’única cosa que hem fet és limitar la capacitat de transmissió, però el virus segueix aquí. Veient els rebrots, no tinc clar que la societat n’hagi après gaire. La nova normalitat és entendre que hi ha coses que no les podem fer com les fèiem abans. Això els sanitaris ho tenim integrat. La societat canvia i la sanitat també, i els professionals ens hem d’adaptar i ser flexibles a les necessitats del moment.

Ainhoa Torner: “Qui és infermera ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar”

Ainhoa Torner

Cap del Servei de Qualitat del Grup Mutuam des de fa 3 anys, Ainhoa Torner porta des del 1999 treballant a l’entitat. Va començar com a infermera a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i, des de llavors, ha ocupat diferents llocs en diversos serveis, sempre desenvolupant tasques com a infermera o en gestió d’Infermeria. Ha estat la vocació per tenir cura dels altres intrínseca a aquesta professió el que durant la crisi de la COVID-19 l’ha portada de nou a la primera línia de l’atenció en la posada en marxa i la coordinació dels projecte d’Hotels Salut que el Grup Mutuam ha sanitaritzat a Barcelona: el Cotton House i el Praktik Vinoteca.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Davant de tot el que estava passant, he fet tot el que pogut, posant la meva persona a disposició de les necessitats que poguessin sorgir. En un principi, vaig anar assumint tasques molt diverses fins que va aparèixer la necessitat d’impulsar els anomenats hotels salut i de la figura d’un professional de la Infermeria per posar-los en marxa.

Va ser llavors quan vas decidir passar a primera línia?

La professió infermera l’he portada sempre amb mi i vaig assumir el repte, que se’m va proposar des de l’empresa, de posar en marxa el projecte conjuntament amb el doctor Josep Ballester. Per encàrrec del Consorci Sanitari de Barcelona, vam preparar un document de proposta del que el Grup Mutuam podia oferir i em vaig incloure en el projecte per poder aportar-hi les necessitats de material i logístiques, explicar quines funcions podíem fer i la coordinació que havíem de tenir amb els diferents nivells assistencials. Tot això ho vam anar preparant al llarg d’un parell de setmanes, però va ser el divendres 20 de març quan ens van dir que dilluns següent l’hotel salut havia d’estar en funcionament. Llavors va començar la cerca de professionals amb una altra companya infermera, Meritxell Naudeillo. Dissabte a la nit em van avisar que el recurs s’havia de posar en marxa ja diumenge al matí a primera hora perquè els hospitals necessitaven enviar-nos pacients per descongestionar-los. Així va ser com vam començar a treballar amb un equip de professionals que no coneixíem i sense haver pogut visitar l’hotel. Aquell va ser el primer de molts dies molt intensos, a nivell físic i emocional.

Com vas viure aquells primers moments?

El primer dia tenia una sensació molt estranya. Havia de treballar amb professionals sanitaris que no coneixia i amb el personal de l’hotel, per a qui tot era nou. Aquests tenien molta por i vam haver de fer una mica de contenció amb ells. Vam estar unes hores adequant els espais per tenir un office d’infermeria i crear els circuits de zona neta i bruta, per poder posar-nos i treure’ns el material de protecció individual sense contaminar cap espai. Recordo quan va arribar el primer pacient, un senyor gran que portaven amb ambulància i que va entrar-hi amb tot l’equip de protecció. Ell estava espantat, no sabia ben bé on el duien i els treballadors de l’hotel tenien molta por d’apropar-s’hi. En veure l’escena em va sortir la meva vena més infermera. No m’agradava aquella distància, em va fer sentir malament i molta pena per ell i, malgrat jo només duia la bata, la mascareta i els guants, m’hi vaig apropar i el vaig reconfortar. Em sap greu, però em vaig saltar els límits i em vaig posar al costat de la persona, que en aquest cas ni tan sols tenia símptomes de la malaltia. Ell només necessitava un contacte, que algú se li apropés i li digués que tot aniria bé.

I com t’has sentit en les darreres setmanes?

He tingut dies de tot tipus. Els primers van ser molt intensos. Nosaltres sabíem què passava a l’hotel però no érem conscients del que passava a fora, ni tan sols a casa. Sovint començava a treballar a les 8h i sortia de l’hotel a les 23h. No seguíem el que deien els mitjans de comunicació ni érem conscients de com havien quedat de buides les ciutats. Al cap d’uns dies vaig veure les notícies amb imatges de ciutats de tot el món desertes i em va agafar una plorera… Suposo que em va sortir tot el que tenia acumulat. Nosaltres no hem presenciat situacions molt greus a nivell sanitari, però sí a nivell humà o social. Hem viscut una altra perspectiva de la pandèmia, molt dura a nivell emocional. Quan et poses en la pell de moltes persones de les que estàs atenent se’t remou tot per dins. Per això aquesta experiència a nivell professional és un creixement, però a nivell personal també crec que hem après moltes coses.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

La veritat és que la intensitat del dia a dia et porta a no pensar. En el moment en què t’atures i prens una mica de consciència, això t’afecta a nivell emocional, i jo no m’ho volia permetre. No he buscat cap suport emocional extern i per això no he volgut obrir el meu cap a tot el que estava passant. Si no, no hauria aguantat el que he aguantat. Tires com pots pensant que quan acabi ja cauràs. Ara que tot just hem tancat els hotels salut m’està sortint tot, i depèn de sobre què parli m’haig de contenir.

Hotel salut Cotton House
Alta últim pacient de l’Hotel salut Cotton House 

Amb el tancament dels hotels arriba per fi el descans?

No gaire. Ara he passat a donar suport a l’equip de direcció dels Equips d’Atenció Residencial i he de seguir estant activa, alerta i fent guàrdies els caps de setmana. Tot i que aquests darrers dies han estat més tranquils als hotels, no hem pogut parar, i ara em sento molt fluixa, físicament i anímicament. Hi ha vegades que quan em diuen segons quines coses me les prenc malament o m’agafa tristor.

Buscaràs ajuda professional per gestionar el que has viscut?

Fins ara no ho he fet. Tenim a l’abast el suport telefònic del nostre equip psicosocial, però m’he refugiat més en les persones amb qui he pogut parlar i compartir l’experiència aquests dies, com la coordinadora dels EAPS, la Meritxell Naudeillo, que ha estat companya meva a l’hotel, i un dels meus grans suports durant tot aquest període. Havíem coincidit fa anys i ara ens hem retrobat i ens hem ofert molt suport mutu.

Com ha estat la relació amb els companys a l’hotel salut?

Hotel salut Praktik
Equip Hotel Salut Praktik Vinoteca

Amb algunes de les persones amb qui he treballat aquests dos intensos mesos he creat uns vincles molt forts que crec que perduraran en el temps. Hem compartit riures i ploreres.

Ha estat complicat compatibilitzat vida professional i personal?

Els dies que arribava més d’hora eren les vuit del vespre però n’hi havia que arribava que eren més de les onze. També treballava els caps de setmana, així que a casa he estat poc. Quan els vaig dir que tancàvem els hotels, el primer que va dir la meva filla va ser: “llavors ara podràs estar les tardes amb nosaltres?”, això em va partir el cor, i em va fer adonar de tot el temps que no he pogut estar a casa, i encara que puc estar molt orgullosa del que he fet, crec que això em costarà de recuperar.

Com has gestionat la por al contagi o a contagiar la família?

Des del primer moment em vaig aïllar en una habitació per no posar-los en risc; el meu home i jo dormíem en habitacions separades. Els meus fills, que són molt afectuosos, em volien fer una abraçada quan entrava a casa i els havia de dir que no per prudència. Als nens els va costar d’entendre que no se’m podien acostar fins que no m’hagués rentat i canviat de roba. La por al meu propi contagi se’m va acabar el primer dia. Quan veus que el pacient que arriba té més por que tu, la teva passa a segon terme. De por no n’he tingut, però això no vol dir que no m’hagi protegit. Hi ha hagut professionals que han tingut molta angoixa en aquest sentit.

I no t’has contagiat?

Al llarg d’aquestes setmanes tots hem tingut algun símptoma compatible amb els de la COVID. Jo he tingut tos, cefalees, malestar… Em vaig fer una PCR que va sortir negativa però a hores d’ara no sé si l’he tingut en algun moment. El cert és que cap dels professionals del centre va donar positiu. Els vam marcar molt en temes de protecció, sobretot als estudiants d’infermeria que van venir a fer d’auxiliars.

Com has viscut la relació amb els pacients?

La nostra relació amb els pacients s’ha basat a oferir-los molt de suport. La majoria tenien simptomatologia lleu de la COVID-19 i potser les seves necessitats eren més aviat de tipus emocional. Alguns d’ells havien perdut familiars o els tenien ingressats a l’UCI. N’hem tingut que acabaven de perdre la parella o que la van perdre mentre estaven ingressats i ni tan sols podien fer el dol. També hi havia ingressades persones que no tenien un domicili on fer l’aïllament.

Com creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Una vivència així et permet conèixer-te millor i adonar-te que ets més fort del que potser creies. No saps d’on treus la fortalesa, però tires endavant, encara que després et surti per algun lloc. M’enduc el saber que soc capaç de fer qualsevol cosa en el moment que sigui, encara que les circumstàncies siguin difícils. A banda d’això, aprens a ser més conscient del que tens i a gaudir dels moments. Pots tenir-ho tot i no adonar-te’n fins que passen coses tan fortes com aquesta.

De què et sents més orgullosa?

D’haver donat el 300 per cent de mi des del primer moment fins a l’últim, que encara no ha arribat. No tothom ho ha pogut fer, pel motiu que sigui. El que he fet, no ho he fet per l’empresa, sinó per les persones i per donar resposta a una necessitat de la societat. Ni tan sols l’empresa ho ha fet per ella mateixa, sinó que tots ens hem abocat a donar resposta a aquest moment de crisi social i crec que hem d’estar molt satisfets de la feina que hem fet.

Quines lliçons creus que hem extret arran de la pandèmia en el sistema sanitari i com a societat?

Ainhoa Torner
Ainhoa Torner en una entrevista

Quan es plantegen situacions crítiques només pensem en les UCI, els recursos hospitalaris, urgències… I amb aquesta situació s’ha posat de manifest que no només aquests tenen necessitats, sinó que els professionals de serveis més petits i residencials tenen la mateixa vàlua i pateixen grans mancances. El granet de sorra per sortir-nos-en l’hem posat des de tots els nivells assistencials per igual. Ni som més ni som menys. Crec que el que estem vivint farà canviar moltes coses, ajudarà a equiparar-nos o, almenys, aquesta és la meva esperança.

Ja per acabar: en cas que hi hagi un rebrot o que tornem a viure una situació similar, com creus que l’afrontarem?

Crec que, almenys, l’afrontarem de manera més endreçada. Tenim un bagatge que no teníem. Estarem organitzats des del minut zero, i això és un gran avantatge. Personalment, crec que ho afrontaré de la mateixa manera, donant tot el que pugui de mi. Qui és infermer ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar.

La Llar Residència Mutuam La Sardana de salut mental, explica el projecte “Parelles artístiques” a la TV local

El 6 de febrer, la Psicòloga i Coordinadora de la Llar Residència Mutuam La Sardana, Gemma Lana, va ser convidada a una tertúlia de la televisió local del Bages per parlar sobre l’experiència Parelles Artístiques, experiències creatives per la salut mental.

Aquest projecte té com a missió millorar la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental, fomentant la creació i exposició d’obres realitzades per parelles artístiques, de les quals un dels participants està vinculat a recursos de salut mental.

Aquesta experiència va néixer a Osona i s’ha anat escampat al llarg dels anys a vuit comarques catalanes. Des de fa cinc anys, Mutuam, Althaia, Mosaic i Ampans, quatre entitats dedicades a l’àmbit de la Salut Mental, gestionen el projecte “Parelles Artístiques” a la comarca del Bages.

Avui ja arriba a 196 parelles, que juntes lluiten contra l’estigma de la salut mental des de moltes entitats, entre les quals aquest any, la Llar Residència Mutuam La Sardana de Manresa ha participat amb dues parelles artístiques, que han creat dos quadres, un pintat a l’oli i l’altra amb llapis de colors.

Per informar-vos més, podeu veure l’entrevista completa a partir del minut 14’57’’ fent clic aquí.