La Llar Residència Mutuam La Sardana de salut mental, explica el projecte “Parelles artístiques” a la TV local

El 6 de febrer, la Psicòloga i Coordinadora de la Llar Residència Mutuam La Sardana, Gemma Lana, va ser convidada a una tertúlia de la televisió local del Bages per parlar sobre l’experiència Parelles Artístiques, experiències creatives per la salut mental.

Aquest projecte té com a missió millorar la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental, fomentant la creació i exposició d’obres realitzades per parelles artístiques, de les quals un dels participants està vinculat a recursos de salut mental.

Aquesta experiència va néixer a Osona i s’ha anat escampat al llarg dels anys a vuit comarques catalanes. Des de fa cinc anys, Mutuam, Althaia, Mosaic i Ampans, quatre entitats dedicades a l’àmbit de la Salut Mental, gestionen el projecte “Parelles Artístiques” a la comarca del Bages.

Avui ja arriba a 196 parelles, que juntes lluiten contra l’estigma de la salut mental des de moltes entitats, entre les quals aquest any, la Llar Residència Mutuam La Sardana de Manresa ha participat amb dues parelles artístiques, que han creat dos quadres, un pintat a l’oli i l’altra amb llapis de colors.

Per informar-vos més, podeu veure l’entrevista completa a partir del minut 14’57’’ fent clic aquí.

“L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis”

Als 51 anys, l’avilés Carlos Soria va assolir el primer dels dotze cims de més de vuit mil metres que sobresurten en la seva carrera com a alpinista. Amb 72 anys, ens respon unes preguntes des del campament base on agafa forces per fer front al seu darrer repte: la pujada al Dhaulagiri. En el moment de la publicació d’aquesta entrevista, sabem que aquesta ascensió no ha estat possible, però l’alpinista la intentarà novament.

Quan es va plantejar, i per què, el repte d’aconseguir els 14 cims més alts del món?

Va ser una cosa que va arribar sola. Vaig començar a pujar vuit mils als 50 anys, però sense cap pretensió. Quan ja en portava uns quants em vaig dir: “doncs anem a intentar completar els 14”. Però no va ser res premeditat. Tampoc no em preocupa en excés aconseguir-ho. Sóc conscient que el meu cos pot dir prou en qualsevol moment. Ara, als 77 anys, em trobo amb ganes i en bona forma i, mentre segueixi així, intentaré completar-ne els 14.

En algun moment ha pensat a tirar la tovallola?

No entra en els meus plans rendir-me. Una altra cosa és tenir cap i ser conscient de la realitat de cadascú. He baixat de moltes muntanyes sense el cim, però sempre amb la sensació d’haver pres la millor decisió. Perquè us en feu una idea, vaig aconseguir el cim del Manaslu als 71 anys, després de molts intents. Les muntanyes no es mouran d’aquí i cal escoltar-les i comprendre-les per saber quin és el moment.

Ja només li’n queden dues. Com ho veu?

Doncs em veig amb moltes ganes i amb molta il·lusió. L’ascens a l’Annapurna va ser molt dur, però en cinc dies em vaig recuperar estupendament i vaig decidir intentar el Dhaulagiri, on ara mateix em trobo. En cas que ho aconseguís, aniria al Shisha Pangma la propera primavera.

Com es prepara abans de fer un vuit mil?

La preparació és diària. Tracto de cuidar la meva alimentació, bàsicament intentant menjar allò que sé que li prova bé al meu cos. I després entreno cada dia. Visc al costat de la serra i m’agrada pujar-hi, i també faig molta bici de carretera, que li va molt bé als meus genolls. I, ja a casa, condició física.

La família intenta convèncer-lo que deixi l’alpinisme?

El dia que li digui a la meva família que no vaig d’expedició es preocuparan més, perquè sabran que em passa alguna cosa dolenta. Jo vaig conèixer la meva dona a la muntanya i he transmès a les meves quatre filles la meva passió. Em donen suport i ànims en tots els meus viatges. Això és molt important per a mi, ja que cada expedició estic fora de casa prop de 3 mesos.

Segueix un control mèdic quan fa un cim?

Des de 2011 tinc el suport de BBVA, fet que ha estat una benedicció en aquesta etapa de la meva carrera. Gràcies a això, compto en cada expedició amb un metge especialitzat en alta muntanya. La veritat és que fins ara no li he donat gaire feina però són molt importants els controls que em fa pràcticament a diari.

Com se sent allà a dalt, quan trepitja el cim?

Sempre dic que el veritable cim s’aconsegueix quan estàs de tornada al campament base i tot l’equip hi ha arribat bé. És clar que el cim és l’objectiu, però gaudeixo molt més del camí fins a ell. Allà, m’agrada ser-hi el temps imprescindible, perquè sé que la baixada és molt complicada.

També hi ha hagut cims que no ha aconseguit. Com va viure tornar sense haver aconseguit l’objectiu?

Com comentava abans, mai no he fet mitja volta decebut. És difícil prendre decisions així, però cal saber fer-ho perquè t’hi estàs jugant la vida.

Quina és l’experiència més dura que recorda?

No m’agrada parlar dels moments durs. Els mitjans i el cinema han donat una idea molt equivocada del que és la muntanya, ja que només és notícia quan hi ha alguna tragèdia. La gent es pensa que els alpinistes solament venim aquí a patir, i no és així.

Com són les nits a la tenda?

He fet un càlcul i dec haver passat onze anys de la meva vida dormint per damunt dels 4.000 m. Ja gairebé no trobo a faltar el llit durant les expedicions… Al final depèn molt de la muntanya. El campament base de l’Annapurna és fantàstic: està situat sobre un prat, té una altitud acceptable… En canvi, on ens trobem ara, al Dhaulagiri, està damunt d’una glacera, en terreny gelat i que es mou.

Creu que la massificació ha canviat l’alpinisme?

Entenc que hi hagi gent que amb expedicions comercials vulgui pujar vuit mils. És completament normal. La muntanya és molt àmplia i, si t’agrada escalar sol, sempre hi pots trobar rutes. Alguns dels alpinistes que critiquen les expedicions comercials després s’aprofiten de les cordes que munten i de l’equipament que preparen per a la muntanya, i això no és just.

Reconeix que s’ha acostumat a compartir les seves expedicions amb persones bastant més joves. Què tal les relacions intergeneracionals?

Jo m’avinc molt amb la gent jove. És cert que a la muntanya sóc sempre el més gran, però tampoc no em tracten com a tal. La majoria em diuen que sóc un exemple per a ells. Tot i que jo no em considero un exemple per a ningú, és meravellós que la gent t’ho digui.

Què li diria a aquestes persones que es plantegen nous reptes en una edat avançada i han de fer front a la incomprensió?

L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis. Jo sempre dic que la vida del jubilat és meravellosa, perquè m’ha permès dedicar-me a temps complet al que m’agrada, la muntanya. Tots els dies cal trobar nous reptes perquè, si no, estem acabats.

 

Gimpera: “Vaig plegar perquè no creia que a la meva edat hagués d’ensenyar el cul”

Nascuda el 1936 i amb 125 pel·lícules en el seu currículum, la musa de la gauche divine emprèn nous projectes cinematogràfics mentre somia a endreçar els records de la seva vida impresos en paper fotogràfic.

Com és que, sent ja mare, va llançar-se a fer de model?

Jo no havia pensat mai a fer de model. Em va arribar pel meu físic, que era poc comú aquí. Als 22 anys un company de feina del meu marit em va proposar fer unes proves per a un anunci. Els vaig agradar i, a partir d’aquí, el boca-orella va fer que comencessin a sortir-me feines. Llavors ja tenia dos fills i, amb 24 anys, vaig tenir-ne el tercer.

I com ho va compaginar amb una prolífica carrera en una època en què no es parlava de conciliació?

Creia que fer de model seria molt compatible amb tenir criatures, perquè em sortiria una feina al mes, però estava equivocada. Treballava cada dia. Vaig necessitar ajuda per portar la casa i, amb els nens, feia el que podia. I quan vaig començar amb el cinema, a més, havia de passar temporades fora pels rodatges. Ara penso que d’alguna manera els meus fills han sortit ferits d’aquesta falta de la meva presència, però ser pare o mare és molt difícil, perquè ningú no te n’ensenya.

Amb què es va divertir més: passarel·la o publicitat?

Amb la passarel·la no gaire, perquè no he tingut mai l’esquelet de maniquí. Vaig treballar amb Pertegaz, sempre em deia: “Senyoreta Gimpera, amagui el sexy”. La publicitat era el més fàcil per a mi. Encara recordo el text del primer espot, del Leopold Pomés, de tant com me’l vaig estudiar. Era tot molt rústic: jo mateixa em maquillava, em vestia… I així vaig aprendre a sofisticar-me. Sempre preguntava a quin públic anava dirigit l’espot, perquè creia que era important. La model és un intermediari entre el producte i el client. Molta gent m’ha preguntat si no em sentia dona objecte i jo penso que un sempre ho és en la seva feina, el que passa és que, en aquesta, hi poses el físic.

Ha protagonitzat moltes pel·lícules. De quina en conserva un record més especial?

N’he fet 125 i guardo bon record de totes. Això sí, agraeixo la gran sort d’haver treballat en El espíritu de la colmena, una obra mestra de Víctor Erice. Sempre havia fet papers de dona rica, sofisticada i altiva. En canvi, l’Erice em va descobrir una altra faceta com a dona senzilla. Ara m’han descobert el vessant més còmic. Al maig segurament començaré una comèdia de Ventura Pons i fa poc que n’he acabat una altra a Madrid.

Per què creu que es va convertir en una musa de la gauche divine?

Formava part d’un grup de gent criada en el franquisme que als seixanta vam començar a espavilar. Érem com una família i anàvem a França a veure pel·lícules i a fer coses que aquí estaven prohibides. Amb els fotògrafs Xavier Miserachs i Oriol Maspons, vam decidir crear un espai on la gent es pogués trobar per parlar, a més de ballar. Així és com va néixer el Bocaccio i vam decidir que jo sortís al cartell.

Què en queda de l’esperit d’aquella època a la Barcelona actual?

Nosaltres vam haver de portar a terme una lluita molt forta per escapar de tot allò que suposava la dictadura i, en canvi, la joventut d’avui gaudeix de molta llibertat, però políticament no té l’empenta que teníem nosaltres. Ens han titllat de ‘pijos’, però vam fer coses impressionants. Ara bé, tampoc no em barrejo gaire amb gent tan jove i suposo que deu haver-hi de tot.

Creu que ha estat capaç de ser una dona lliure malgrat el context?

Sí, i de fet m’hi va ajudar molt conèixer aquesta gent d’alt nivell intel·lectual. Em vaig casar molt jove, en part, per escapar de casa. Llavors, gràcies a la feina, vaig començar a viatjar a altres països. Vaig poder viure les manifestacions dels comunistes a Itàlia, que em van semblar fantàstiques. Totes aquestes vivències em van ajudar a guanyar seguretat i aprendre a ser jo mateixa. En aquell moment, les dones érem tan insegures… A mi em deien que era molt guapa, i ara ho veig, però llavors tenia complexos.

Es va sentir jutjada pel seu entorn per ser tan lliure?

En general, no. Els feia gràcia tenir una famosa a la família. Els meus fills potser sí que ho van patir. Ara no està mal vist ser model, però als seixanta era gairebé com prostituir-se. Em sabia greu per ells, però a mi m’és igual, sé molt bé la vida que he portat. A altres dones els hauria agradat fer el mateix, però els seus marits no les deixaven.

Òbviament el físic l’ha ajudat, però ha hagut de reivindicar la seva vàlua més enllà d’aquest?

En aquesta agència he vist noies guapíssimes que professionalment no han aconseguit res. Si no ets culte i intel·ligent, no fas res a la vida. En el meu cas, el físic m’ha ajudat, però també saber què feia.

Què va fer que decidís obrir una agència de models?

En l’època del ‘destape’, es creia que a totes les pel·lícules t’havies de despullar. Jo no he tingut mai pudor, però vaig decidir plegar perquè no creia que a la meva edat hagués d’ensenyar el cul per guanyar-me la vida. Llavors, vam marxar a Begur, on vam obrir una gelateria i, després, un restaurant, i ho compaginava amb programes de TV. Però no em veia quedant-me per sempre en un poble petit i fa trenta anys que vaig obrir una escola i una agència de models.

Quins projectes es planteja ara?

Em mantinc molt ocupada i sempre em falten hores, però ara tinc ganes d’estar més relaxada. Em ve de gust passar temps amb els néts i els besnéts, enllestir la meva col·lecció d’àlbums de fotos i viatjar als fiords noruecs.

 

Sadurní: “Abans els equips érem una família i ara, una multinacional”

El seu talent i el seu caràcter el van catapultar a l’altar dels mites d’un Barça que suava cada escàs títol enmig d’un règim hostil. Salvador Sadurní, porter blaugrana entre 1961 i 1976, va rebre el Premi Servei Gent Gran de MUTUAM 2015.

Sembla que ara tots els nens volen ser davanters. Ha canviat el reconeixement dels porters des que vostè era petit?

És una posició en què et trobes molt sol i amb una missió complicada, però si un té vocació, quan al col·legi es forma un equip, se’n va a fer de porter sense saber ben bé el perquè. Més que el protagonisme del porter, han canviat les regles. Per exemple, el que fan ara amb els peus nosaltres ho fèiem amb les mans.

Quins van ser els seus referents?

L’Antonio Ramallets, principalment. Vaig tenir la sort de poder conviure amb ell el primer any que vaig jugar al Barcelona i, quan es va retirar, va anar a viure a un poble a prop del meu. Jo anava a buscar-lo un cop al mes per venir a l’Agrupació de Veterans i a dinar a la Masia amb els nanos.

Com va ser haver de substituir un mite com ell?

Va ser molt difícil, perquè no només era un ídol per a mi, sinó per a tothom. Haver de suplir-lo suposava una responsabilitat molt gran, però penso que me’n vaig sortir força bé. El fet de ser català, com en el seu cas, va facilitar que la gent m’acceptés.

Quin és el record més especial de la seva trajectòria?

El més maco és de quan vam guanyar la lliga. Ja pensava que em jubilaria sense ser-ne campió un sol cop. La meva primera temporada va ser la del 59-60 i em va costar catorze anys guanyar-ne una! Quina diferència, amb la situació del Barça dels darrers anys. Vam viure unes èpoques difícils, en què no podíem ser els primers perquè hi havia un altre que era l’equip del govern. Abans només podia participar en la Copa d’Europa el primer de la lliga, i nosaltres no podíem accedir a aquesta posició. Ens tocava jugar a la Copa de Fires.

No creu que ara hi ha un cert tracte de favor tant cap al Madrid com cap al Barça?

No ho crec pas. Ara reben tots un tracte més equilibrat. Els àrbitres xiulen el que han de xiular estiguin davant de l’equip que estiguin.

Quina defensa el va fer sentir més segur?

Una de les millors que he tingut era la que conformàvem amb Antoni Torres, Francisco Fernández “Gallego” i Eladio Silvestre. Però també recordo que em feien sentir segur Jesús Antonio de la Cruz, Quique Costas i Joaquim Rifé.

Ha canviat molt la forma de defensar?

Jo vaig viure unes defenses molt dures. Semblava que estaven contents quan es podien carregar un jugador contrari. Avui dia es juga més ràpid i es marca més per zona i no tant home per home com es feia abans.

Més enllà de la seva vàlua professional, es va fer estimar molt per ser humil i respectuós. Creu que són qualitats absents en el futbol d’avui?

En els meus temps, la gent s’apropava més al jugador i aquest s’obria més a la gent. Es pot dir que abans els equips érem una família i ara que són una multinacional. Avui dia no es permet que els aficionats s’acostin a la plantilla.

Com va ser jugar amb Johan Cruyff?

Va ser un espectacle meravellós. La primera vegada que el vaig veure jugar va ser quan fèiem un pretemporada a Holanda. Tots vam pensar que milloraríem molt amb el seu fitxatge, i així va ser. De fet, fins i tot nosaltres ens vam tornar més bons amb Cruyff a l’equip. Dèiem que semblàvem la Filharmònica de Londres.

La seva figura ha marcat l’entitat?

Sí, tant ell com l’entrenador Rinus Michels, tots dos holandesos. Veien el futbol d’una manera diferent a la resta, en què era essencial mantenir la pilota. Penso que el que està fent ara el Barça és una còpia dels principis d’ells dos.

Quin és el millor Barça de tots els temps?

El que hem vist els darrers deu anys. Fins i tot aquells a qui no els agrada el futbol gaudeixen contemplant-los, no només perquè juguen bé, sinó perquè ho fan amb il·lusió i companyonia. No fan un joc individual i es noten les ganes d’agradar. En Cruyff deia “amb tres galls al galliner, no anirem bé’, però no ha estat així.

Quin dels seus entrenadors li hauria agradat tenir?

En Pep Guardiola. Tot i que vaig quedar molt content de Michels, que ha estat el millor que he tingut.

Com veu que el Barça porti Qatar Airways a la samarreta?

Bé, m’agradaria més que portés MUTUAM –riu–, per posar un exemple. El que passa és que actualment un club com el Barça té moltes despeses i ha d’aconseguir el màxim de diners per poder cobrir-les. Per desgràcia, s’ha d’acceptar això encara que sigui a contracor si es vol tirar endavant.

El Barça s’ha de preocupar només de guanyar títols o ha de defensar uns valors?

Ja transmet uns valors, sobretot, mitjançant la seva Masia. El jugador que només sap jugar a futbol i no ha tingut cap altra preparació no pot arribar a ser una persona completa i aquesta és la filosofia que se segueix.

 

Mossèn Ballarín: Tot ironia i saviesa

Amb motiu de la pèrdua aquesta matinada a Berga del Mossèn Josep Maria Ballarín a l’edat de 96 anys, volem reproduir l’entrevista que li vàrem a la revista Crònica d’Or amb motiu del lliurament del Premi Servei Gent Gran que el Grup Mutuam va concedir-li l’any 2010. Autor d’una trentena de llibres, sobre religió i catalanitat entre els més destacats, va estar sempre molt present a TV3, Catalunya Radio i Radio Estel. Amb la seva novel·la “Mossèn Tronxo” (Club Editor) de la que va vendre 100.000 exemplars i les seves intervencions i reflexions en el programa de Mari Pau Huguet a principis del anys 90, es va convertir en un  personatge popular molt estimat i entranyable del panorama cultural català. L’any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i també va guanyar el Premi Ramon Llull l’any 1996.

La ciutat que el va veure néixer i créixer va concedir-li la Medalla d’Or de la Ciutat de Berga. L’any 2015 amb motiu de la publicació de les seves memòries “Mossèn Ballarín, per ell mateix” (Grup 62), en una entrevista es va definir com un “sacerdot atípic” que confessava haver tingut “total llibertat a l’església”.

Us deixem amb l’entrevista i un petit vídeo.

Entrevista Nadal 2010, revista Crònica d’Or de Mutuam

Escoltar Josep Maria Ballarín, el Mossèn Tronxo, és un repte de l’alçada d’un campanar per a qualsevol persona. Intel·lectual i llegit, exposa idees i reflexions amb la pausa d’un filòsof, amb el lèxic d’un filòleg i amb el sentit de l’humor d’un monologuista. Per això, i per la trajectòria de tot una vida, és el guanyador del premi Servei Gent Gran 2010.

Com el fa sentir rebre el premi Servei Gent Gran 2010?

Si dic que no me’l mereixo, queden malament ells; i si dic que me’l mereixo, quedo malament jo. Així que més val deixar-ho córrer i celebrar-ho.

Després de la seva trajectòria, què li manca per fer?

Em sembla que només em queda morir-me, ja [riu]. Tots morim amb les coses a mig fer, de manera que no cal que ens hi amoïnem. Estic fent coses, així que si queden allà al mig, allà quedaran.

Sobre quins temes o conviccions ha canviat de parer els últims anys?

Potser no he canviat d’opinió, però he canviat de gest. Jo sempre he estat molt comprensiu, i cada dia m’hi torno més. No he estat mai fanàtic de res. Quan es va morir Franco li vaig dir un parenostre, que falta que li feia. Això ho vaig aprendre amb els anarquistes que mataven capellans, a qui després vaig tenir de companys de guerra: no hi ha cap home que no tingui un fons bo.

S’ha de saber perdonar?

No, això de perdonar és massa gros. Perdonar li toca al de dalt. A mi no em toca perdonar. Es tracta d’entendre i passar per damunt.

Les esglésies es van buidant. La societat té menys valors?

Té menys valors dels meus. Però té uns altres valors que seran vàlids. Hi ha hagut una cosa que m’ha fet molta companyia: jo he viscut amb més gent que no creu, que amb gent que creu. Penso que n’hi haurà uns quants que se salvaran per la fe, i moltíssims per la bona fe. Jo no he tingut mai problemes de fe, per una raó molt senzilla: en comptes de llegir llibres piadosos, m’he llegit Nietzsche i Sartre. Llavors t’agafes la fe com una vacuna. El que passa és que aquesta fe, a mesura que et vas fent gran, es va tornant més fonda i menys expressiva, i en comptes de moltes misses i pregàries, que en tinc tantes com vull perquè sóc de l’ofici, doncs et quedes amb el parenostre.

 

Com el veu, el català?

Des de Gósol, triomfant i gloriós: parlem català. Des de la televisió, fet una porqueria, perquè aquelles senyoretes “da Barçalona, ca sambla ca mastaguin tatxes”, enraonen d’aquesta manera, pobretes. Parlen un català espantós. I després, i ara demano perdó a tots els déus de l’Olimp de la cultura, han fet massa cas de Fabra.

S’escolta prou la gent gran?

Ai no! Que els joves facin el seu fet i que no s’amoïnin. A més a més, els grans ens hem d’estalviar sermons. Jo he tingut una sort molt gran a la vida: encara avui en dia tracto gent jove. Ara us diré una cosa que no és per menystenir els joves: jo vaig anar al front amb 17 anys i ara no sé si un xicot d’aquest temps ho aguantaria. Potser ara, com a societat, tenim més coses assolides i no hi hauria tants motius per anar a fer la guerra.

Què tenim assolit aquí, a veure?

Doncs la democràcia, per exemple. Això no és una democràcia, és una partitocràcia. Tu agafa la llista dels que votes, i segur que tres o quatre els esborraries. Els partits no són demòcrates, hi ha uns barons que remenen.

Parlem del Barça?

Nosaltres som d’una generació que només teníem el futbol. El futbol jugat amb espardenyes i a qualsevol carrer. La primera vegada que vaig jugar en un camp gran, jugava d’interior esquerre i portava una sabata a l’esquerra i una espardenya a la dreta. I l’interior dret anava a l’inrevés. Si no entens aquesta manera de jugar el futbol, no entens el Messi.

És el millor jugador que vostè ha vist mai?

Per començar, jo he vist un paio que era el Samitier, que no el pots comparar amb ara però que feia gols de qualsevol manera. I, a més, era divertit: una vegada que el xiulaven a les Corts, es va posar a fer botifarra als quatre vents.

Quan mira la nostra societat, què és el que més l’amoïna?

No m’agafis com un moralista, però amb el sexe en fan un gra massa. Jo sóc conco, de manera que no puc parlar, però el sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se. L’església creu en una cosa que té raó, i és l’amor etern. Si un home s’embolica amb una dona, ha de ser per sempre. Si ens casem per provar-ho, malament rai.”El sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se”

Lluís Soler: “Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents”

Nascut a Manlleu el 1954, Lluís Soler s’ha convertit en un dels actors més populars del país gràcies a la feina feta en més de setanta obres teatrals, i en telesèries com Secrets de Família, Laberint d’Ombres o El Cor de la Ciutat“.

Com et vas iniciar en la interpretació?

Vaig entrar en contacte amb el món de la interpretació als 14 anys, al teatre Centre de Manlleu. Vaig anar fent diferents papers allà fins que, amb un amic, vam decidir crear un grup de teatre per tal de fer representacions a d’altres poblacions. Això comporta unes necessitats econòmiques i cada dia el teatre et roba més temps. Cinc o sis anys després, les coses no anaven del tot bé i vaig decidir venir a Barcelona a provar fortuna. Vaig entrar al Col·legi de Teatre i vaig tenir en poc temps l’oportunitat de participar en dues representacions que em van permetre entrar en la roda del teatre professional.

Trobes a faltar alguna cosa de llavors?

La veritat és que no; el canvi és molt agraït. Passes d’un món on, a part de la il·lusió, tot és estirar d’un carro pesat. Et trobes que històries que tu has viscut en el camp amateur les pots viure també en el món professional, amb gent que havies admirat i en espais mitificats. Les perspectives que pots somiar els primers anys de carrera veus que després es fan realitat i, per això, el teatre és un regal continu.

Quines són les obres que més t’han marcat?

No puc escollir-ne unes poques. Les dues primeres, ‘Fi de partida’ i ‘El banc’, em van permetre guanyar el Premi de la Crítica com a actor revelació i, per tant, em van donar a conèixer. D’altres, m’han possibilitat conèixer persones interessants o fer un pas endavant en la meva carrera, però, potser per passió teatral, no desmereixo cap de les feines que he fet i totes m’han ajudat a tirar endavant i a endinsar-me més en el sector. Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents. Em costa tant respondre quin m’ha marcat més com em costaria si em preguntessin a qui he estimat més.

Segurament molta gent associa encara la teva cara a la del personatge del violador al Cor de la ciutat. T’ha generat algun problema o alguna anècdota divertida aquell paper?

Un personatge així, evidentment, té unes implicacions a l’hora de moure’t pel carrer. De vegades, la canalla, després de passar pel seu costat, em cridava ‘violador!’. Ara ja s’ha normalitzat, però hem de tenir en compte que la televisió entra dins de totes les cases i que, fins que van popularitzar-se les telesèries catalanes, no estàvem acostumats a trobar-nos al carrer les mateixes cares que vèiem a les pantalles. Si la televisió és una arma és perquè té aquest poder de fer confondre la realitat i la ficció.

Amb Pensaments secrets, vas debutar com a director teatral. Què et va portar a fer aquest pas?

El culpable d’aquest pas és en Llorenç Rafecas, un amic científic que és un gran amant del teatre. Després que traduís Pensaments, em va demanar que la interpretés. Li vaig dir que, per temps, no podia i, llavors, em va oferir que la dirigís. L’experiència ha estat molt bona, però de moment quedarà aquí.

Creus que estar a l’altra costat t’ha fet canviar com a actor?

Crec que no, perquè ha estat massa breu l’experiència. Sí que he intentat, en can- vi, facilitar com a director aquelles coses que necessites com a actor.

Què trobes a faltar en la ficció televisiva catalana?

És un terreny que se m’escapa una mica. Ara bé, posats a fer la carta als reis, estaria bé comptar amb els recursos que tenen les sèries fetes als Estats Units i que permeten acostar-les al cinema.

Més enllà de la reducció de l’IVA, què demanaries als poders públics per potenciar la cultura?

L’IVA del 21 per cent és tan vergonyós que no em permet veure altres coses. És una punyalada tant per als qui treballem en aquesta professió com per als espectadors.

Quins són els reptes que tens pendents?

Estar més en pau amb mi mateix cada cop que surto a l’escenari i estar-ho a partir del treball per assolir el virtuosisme en allò que faig. Tanmateix, l’entorn en què vivim, de menjar molt i pair malament, no hi ajuda.

 

Mey Hofmann: “Si un treballa bé, el resultat perdura més enllà de les modes”

Apassionada de la cuina des de petita, ha convertit la seva formació en àmbits diversos i el seu rigor professional en els sòlids fonaments d’un imperi gastronòmic de prestigi.

Es considera una privilegiada per haver crescut en un entorn familiar que ha afavorit la seva sensibilitat per la cuina i l’estètica?

Considero un privilegiat aquell que pot viure de les seves aficions i és feliç amb el seu dia a dia. Per tant, jo ho sóc. Sempre hi ha dificultats i preocupacions, però faig el que m’agrada, m’hi dedico amb passió des de fa molts anys i cada dia sento que és una meravella.

Les seves primeres passes a la cuina van ser en un internat a Alemanya. Ens ho explica?

Des de sempre, la cuina i la pastisseria han estat presents en mi. És cert que els estius a Alemanya van fer que conegués una monja que gaudia fent pastissos i galetes i tota mena de dolços i altres coses. Ella em va ensenyar amb il·lusió el que sabia. M’agradava molt estar amb ella i, quan em quedava sola, llegia i llegia llibres de cuina i pastisseria mentre les altres nenes llegien contes.

Va estudiar econòmiques, gemmologia, arquitectura d’interiors i cuina. Per què es va decantar professionalment per aquesta última disciplina?

No vaig haver de triar, de manera natural vaig anar veient què era el que em feia feliç. Els meus amics em van animar i amb gran esforç, empenta i sacrifici em vaig embarcar en el projecte de la meva escola. Per ensenyar igual que vaig aprendre jo, transmetent il·lusió, passió i professionalitat.

Va fundar la seva escola fa més de 30 anys. Com ha evolucionat la cuina durant aquests anys?

La cuina no ha deixat d’evolucionar de la mà de la societat i dels moments culturals que es viuen. Hi ha hagut moments d’esplendor, de crisi, de renovació. Sempre he entès l’evolució com passes endavant per créixer i aprendre.

Hi ha massa esnobisme a la gastronomia? Què hi troba a faltar?

No trobo a faltar res en especial, cada persona la viu a la seva manera, i així és sempre. Al final busques el lloc i la cuina que més s’acosten a la teva manera de sentir el món gastronòmic. Hi ha moments per a tot.

Com definiria la seva cuina?

És una cuina tradicional i creativa, però sense oblidar les arrels dels productes. Una cuina que intenta transmetre equilibri en els sabors i en les presentacions. Feta amb estima i pensant sempre en on som i qui som, una cuina coherent i sòlida en les bases.

Entrevista Mey Hofmann per Crònica d'Or de Grup Mutuam

Tenir una estrella Michelin és un gran reconeixement, però alguns cuiners també admeten que és una responsabilitat que pesa. Com ho viu, vostè?

Justament sempre dic que és un orgull pel reconeixement a la feina feta, i una responsabilitat professional que et fa treballar amb rigor i disciplina. Ho fèiem abans de tenir l’estrella i ho seguim fent cada dia.

També ha destacat sempre pel seu sentit pedagògic.

Per a nosaltres, el gran repte professional és formar tots els joves i futurs cuiners que cada dia treuen el servei del restaurant. Ens omple d’orgull saber que quan acaben estan preparats per treballar d’una manera professional. Som exigents i intentem formar-los com a cuiners amb valors que puguin transmetre a la cuina i als equips allà on treballin.

Vostè imparteix classes directament?

Fer classes és de les coses més gratificants que he fet mai. Ara les faig puntualment i les trobo molt a faltar. Tinc, però, un equip que fa i transmet el que jo he fet durant molt de temps, sota la filosofia Hofmann i la meva manera d’entendre la cuina i la pastisseria.

Ha après alguna cosa dels seus alumnes?

Sempre he après coses d’ells, no només tècniques, sinó també personals. Cada cop més, hi ha alumnes estrangers a l’aula i això ens enriqueix molt. Fer classes et fa estar al dia i amb ganes de continuar aprenent. Tinc un gran respecte per tots els alumnes que vénen a aprendre.

Hi ha poques dones de la seva generació que hagin aconseguit forjar un imperi com el seu. Quines són les principals dificultats a què ha hagut de fer front?

Un imperi són paraules majors. Sí que és cert que miro i veig com hem anat creixent. Hem crescut des de la feina ben feta, amb prudència i segons la demanda que ha anat apareixent o les bones idees que han anat sorgint. Dificultats, moltes… Un empresari sempre en té. Amb l’actitud de voler fer que les coses funcionin, s’han pogut anar solucionant.

Fent un cop d’ull al panorama mediàtic, és innegable que la cuina està de moda. Creu que vivim una bombolla gastronòmica que en algun moment esclatarà?

Fa molt de temps que diem que la cuina està de moda. És cert que les noves tecnologies i programes de TV ajuden que tot arribi arreu i al moment. Però no només per a la cuina. Com tot, si un treballa bé i es consolida, fa possible que el resultat perduri en el temps, independentment de les modes.

Quin menú va prepara per al dia de Nadal?

Un menú tradicional. No hi podien faltar l’escudella, el capó farcit, el tronc de Nadal, els torrons…

 

Núria Feliu: “Jo m’hi he deixat la pell per poder cantar en català”

Tota una vida dedicada a l’espectacle, sense deixar mai de banda el compromís amb el país, la llengua i el barri de Sants, han convertit Núria Feliu en una de les artistes més emblemàtiques de Catalunya. Després d’haver rebut nombrosos guardons, com el Premi de Cultura Popular del Ministeri de Cultura, la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona o la Creu de Sant Jordi, GRUP MUTUAM li va concedir el Premi Servei Gent Gran el desembre de 2014.

Com van portar els seus pares que volgués ser artista?

A casa meva, no hi va haver cap problema, perquè de petita ja feia ballet, solfeig, piano, teatre, sardanes… Al barri, la majoria dels joves ens movíem a l’Orfeó. A més, el meu pare també hi feia teatre i hi ensenyava ballet i sardanes. Així que no se’ls va fer estrany i mai no van mirar d’impedir-m’ho. Les primeres passes com a artista les va fer en la interpretació.

Per què va fer el salt a la música?

Jo feia teatre a Sants quan es va crear el Teatre Experimental Català i em van venir a buscar. Hi vaig estar des de finals dels 50 fins al 65-66, que és quan vaig començar amb la cançó. Però no considero que em passés d’una disciplina a l’altra, ja que les cançons tenen lletres i expliquen històries que també s’han d’interpretar.

Ha demostrat ser una cantant versàtil, però amb quin estil ha gaudit més?

El fet de no ser autora m’ha permès poder escollir el que més m’ha agradat. Si no m’hagués sentit còmode amb algun gènere, no l’hagués cantat. M’han escrit cançons que m’anaven com un guant, i he tingut la sort de poder cantar del millor que ha sonat al món i de fer-ho en català. Si ho hagués fet en anglès, per a mi no hagués tingut cap gràcia.

Quina col·laboració professional recorda com a més especial?

En general, la meva col·laboració amb els músics, ja que no hagués pogut tirar endavant sense una relació forta amb ells i sense el respecte que em mostraven. La col·laboració amb en Tete Montoliu va ser molt especial. Vam anar a Nova York l’any 1967 a actuar, cantant temes jazzístics en català! Així mateix, va ser fonamental la meva relació amb el meu pianista i compositor Lleó Borrell. També tinc molt presents les col·laboracions amb Josep Carreras, que és amic meu des de la infància, amb en Joan Manuel Serrat, amb la Sílvia Pérez Cruz, amb els Catarres…

Amb tots els guardons que ha rebut, encara la il·lusiona el reconeixement?

Des de fa deu anys, em dedico a fer recitals de poemes per tot Catalunya i és molt emocionant. La gent m’ofereix els fruits que dóna la terra dels llocs on actuo. Quan acabo, em regalen ampolles d’oli, vi, ametlles garapinyades, cava… Per a mi, això té tant de valor com la Creu de Sant Jordi.

Més enllà de ser el barri on ha nascut i viscut, què representa Sants per a vostè?

És el meu poble. Quan deixo el barri, sóc de les que encara diu ‘vaig a Barcelona’. Al cap i a la fi, tampoc no fa tants anys que Barcelona se’ns va cruspir. Érem un poble potent i ara som un barri molt intens. A Sants, hi he nascut, visc i milito. A tots els saraus que us pugueu imaginar, m’hi trobareu enmig. Ja només em faltava fer-me la geganta!

Ha hagut de justificar molts cops per què no s’ha casat ni ha tingut fills?

Ja no em pregunten gaire per aquest tema, però si fos un home segur que encara m’ho haurien preguntat menys. De totes maneres, sempre he mantingut la meva vida privada al marge dels focus, perquè em respecto i hi ha coses que no estan en venda. Si tu et respectes, la premsa i la gent et respecta.

Sempre s’ha mostrat com una persona molt compromesa amb el país. Com viu la situació actual?

Amb molt de neguit, però també amb molta il·lusió. Em sembla que jo vaig néixer ja desconnectada d’Espanya i tinc clar que l’única sortida que tenim és la sobirania absoluta. Ara, la societat civil ha dit ‘fins aquí’. Penso en com m’agradaria que la meva família, molt compromesa amb la República, hagués pogut viure aquest moment després de tanta lluita. Fa gairebé dos anys que col·laboro amb l’ANC i Òmnium. A més, amb els recitals de poemes patriòtics volto per tot el país i converso amb gent gran, molta de la qual se sent intranquil·la sobre com pot afectar la independència de Catalunya a les seves vides.

Durant la dictadura, el gran enemic era el règim. I ara?

És que aquí no es va trencar res, va quedar tot molt ben lligat. Si no, mirem qui hi ha manegant l’aparell de l’Estat: franquistes, militars… El problema no el tenim amb la gent del poble, que ha rebut desinformació, sinó amb els que mouen els fils. Aquests són els que veuen amb desesperació que Catalunya deixi Espanya.

Quins cantants o grups actuals li criden més l’atenció?

N’hi ha tants! Han sortit moltes noies. La Sílvia Pérez-Cruz em sembla un fenomen. Té una veu privilegiada i, a més, una gran sensibilitat. Però n’hi ha d’altres, com l’Anna Roig, i les de sempre, la Laura Simó o la Carme Canela. De nois, m’agraden molt l’Adrià Puntí i l’Àlex Torío. I amb el nivellàs dels musicals, pots caure per terra. Hi ha molta riquesa, però el que no m’agrada tant és que molts canten en anglès, perquè jo m’hi he deixat la pell per poder cantar en català.

En la seva activa vida, també hi ha bastants moments per a la gent gran.

Sí, hi estic molt. Vaig a residències i la fem petar. Tinc veneració per aquestes persones que tenen inquietuds, que s’apunten a les aules universitàries per a gent gran, que participen i que són generoses.

 

Quim Masferrer: ‘Quan visito els pobles, no sóc un foraster, sóc un dels seus’

Mutuam entrevista Masferrer

Apassionat des de nen pels escenaris, l’autor, director i actor de Teatre de Guerrilla viu en solitari un dels moments més dolços de la seva carrera. Cada setmana ens mostra la vida de poble des del programa televisiu ‘El foraster’ i, alhora, recorre el país amb l’espectacle ‘Temps’, un compte enrere que obliga a la reflexió.

Com van ser els teus inicis com a actor?

Vaig començar a l’escola i em va enganxar. Als 12 anys ja vaig escriure la meva primera obra i, als 15, vaig fundar la meva pròpia companyia, Gags a sac. Tot i així, vaig estudiar la Diplomatura de Turisme. Abans que es jubilessin, el meu pare era pagès i la meva mare portava un restaurant, i tenien la il·lusió que continués amb el negoci familiar. Es van sorprendre molt quan els vaig explicar que volia dedicarme professionalment al teatre, però em van dir que, de vida, només n’hi ha una, i que em dediqués a allò que em fes feliç.

Has definit el que fa Teatre de Guerrilla com a “teatre antropològic d’humor corrosiu”. Ens ho pots explicar?

Aquesta definició la vaig donar ara fa molts anys, però ha agradat molt i crec que em perseguirà tota la vida. Els periodistes sempre intenten posar etiquetes i vam pensar que millor crear-la nosaltres que no que ens la creessin els altres. En certa manera, el teatre sempre és “antropològic”, perquè posa sobre l’escenari persones i les seves històries. I quan defineixo el nostre humor com a “corrosiu” és perquè per a mi és un camí per poder dir coses.

Com ha estat el repte de continuar treballant sense en Carles Xuriguera i en Rafel Faixedas?

Han estat 12 anys fantàstics, però ja havia treballat amb altres companys, i aquesta és simplement una nova etapa. Mai m’he pres els trencaments com una cosa dramàtica. Jo crec que els canvis són bons i que tant el que estan fent ells com el que estic fent jo no ho hauríem fet si haguéssim continuat junts.

D’on va sorgir ‘El foraster’?

La productora de Barcelona Brutal Media va descobrir en un festival un programa danès en què un humorista voltava pels carrers parlant amb la gent i després en feia un monòleg. Els va agradar i m’ho van ensenyar. Jo els vaig dir que si ho adaptàvem a la catalana em veia amb cor de fer-ho i, a més, vaig proposar que el traslladéssim a pobles petits. Creia que, a banda de fer humor, faríem territori. Ens vam entendre molt bé i llavors ho vam proposar a TV3.

Haver nascut a Sant Feliu de Buixalleu t’ajuda a captar la idiosincràsia dels pobles?

Conec molt bé com funcionen els pobles petits, on tot és gran: la solidaritat, l’enveja, la tafaneria… Així que quan hi vaig no sóc realment un foraster, sóc un dels seus. Ser de poble em permet acostar-m’hi més, i la gent és generosa i s’ha obert molt. Haig de reconèixer que m’he emocionat fent aquest programa.

Després de la teva tournée per la Catalunya rural, on t’agradaria retirar-te, al poble o a la ciutat?

Això és lluny i, a la vida, hi poden haver molts canvis. En aquests moments, visc a mig camí entre Barcelona i Sant Feliu i em sento a gust a tots dos llocs. Ara bé, m’aventuro a dir que buscaré recer en un poble, segurament en el meu. És on tinc els pares i on em sento més còmode.

Al protagonista de ‘Temps’ li queden 90 minuts de vida. Segur que t’has preguntat què faries tu en la seva situació.

Doncs precisament el fet de no tenir resposta a aquesta pregunta és un dels motius que m’ha portat a fer l’obra. Vaig plantejar la situació a diverses persones del meu entorn, però ningú no em va donar respostes creïbles i d’aquí va sorgir la idea. El teatre et permet posar-te en la pell de personatges als quals els passen coses que no voldries.

Com va ser l’experiència de presentar les Campanades a TV3?

Va ser tot un honor. És, segurament, una d’aquelles coses que fas només un cop a la vida i a mi, a sobre, em va tocar en un moment especial, perquè ens van veure 1.200.000 espectadors, perquè el 2014 va ser un any important per al nostre país i perquè va ser el primer cop que les campanades es retransmetien des de Barcelona.

T’has significat molt amb relació al procés sobiranista. Creus que és saludable que el món de la cultura es polititzi?

Jo no ho veig com a polititzar-se, sinó com a exercir la meva llibertat. Col·laboro amb moltes causes. Com no haig d’implicarme en l’alliberament nacional del meu país? La societat civil hi està participant, per què no hauríem de fer-ho també els actors? Fa 15 anys, dir que era independentista tenia unes connotacions, algunes negatives. Sé que alguns ajuntaments no m’han contractat per declarar-me independentista i ara desitjo que ningú no deixi de ser contractat per manifestar-se en contra de la independència. Espero que tothom pugui dir la seva sense patir represàlies.

Pregunta tòpica, però ineludible. Podem parlar d’un sentit de l’humor català?

Sempre m’ha costat respondre a això. El que faig jo és humor català, com ho és el que fan Buenafuente, Rubianes o el Tricicle, i no hi veig el vincle en comú. Em sembla una mica un tòpic, com passa amb l’humor anglès. A cada lloc ens trobem amb un ventall de perfils d’humorista diferents.

 

Gemma Mengual: “Si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui”

27 medalles d’or, 18 de plata i 12 de bronze en campionats internacionals justifiquen que el rostre de Gemma Mengual sigui un dels més populars de l’esport català. Tres anys i mig després de la seva retirada de les competicions, fa les seves primeres passes com a empresària.

En què consisteix la teva tasca com a assessora en l’equip de natació sincronitzada?

Formo part d’un equip integrat per diverses professionals, en el qual ajudo una mica en tot. M’estic encarregant del ‘solo’ de l’Ona Carbonell i ajudo també en la coreografia del duo. Hi ha tanta feina que totes ens dediquem un dia a una cosa i l’endemà a una altra, depenent de les necessitats.

Com ha canviat la teva rutina des que has deixat l’esport d’elit?

Ha canviat totalment, perquè abans vivia només per a la natació sincronitzada. Em llevava, esmorzava ràpid i me n’anava cap al Centre d’Alt Rendiment. Entrenava tot el matí, al migdia dinava allà i continuava entrenant tota la tarda. Ara, el meu dia a dia és totalment diferent. Tinc poca rutina, perquè compagino la feina al CAR amb la participació en altres esdeveniments, a més de les responsabilitats com a mare.

Què és el que més trobes a faltar de l’època en què competies?

Avui per avui, res [riu]. Com que continuo llançant-me a l’aigua de tant en tant i treballo amb l’equip, no he perdut aquesta connexió amb la sincronitzada. Ara bé, entrenar no ho trobo a faltar. Vaig estar des dels 8 fins als 31 anys dedicant-me 100 per cent a la sincronitzada, i això acaba cremant. Tot i que els fills també et lliguen molt, ara tinc més llibertat per improvisar.

Si no haguessis estat mare, creus que hauries seguit competint durant més temps?

Crec que em tocava fer una aturada. Ja tenia parella estable i, després de 20 anys de dedicació, començava a faltar-me aquella empenta que tens quan ets més jove i que és necessària per competir. Com que després del primer embaràs em vaig recuperar ràpid, vaig mirar de tornar-hi, però llavors ja hi havia un ambient una mica enrarit i se’m va fer molt difícil la situació. Al ser mare, les prioritats canvien i tampoc no podia portar el mateix ritme que abans.

Quin és el record més feliç de la teva carrera?

N’hi ha hagut molts, però els records de les primeres medalles d’aquelles competicions que jo he cregut importants són els més macos. Érem un equip de noies que entrenàvem juntes des de feia anys i per això ho vivíem de manera molt especial. Les de la nostra generació partíem de res i vam trencar moltes barreres.

I el més trist?

Potser el fiasco a les Olimpíades d’Atenes. Estàvem ben posicionades i l’objectiu era obtenir medalla. Però va ser un any molt dur. Teníem una coreografia i la vam canviar a última hora. Vam arribar-hi molt esgotades i només vam aconseguir ser quartes. No va ser una Olimpíada agradable i moltes vam tenir una baixada d’ànims.

Com vas decantar-te amb 8 anys per la natació sincronitzada?

La meva tieta, que s’havia assabentat de l’existència d’aquest esport per casualitat, va portar la meva cosina a fer natació sincronitzada i, en veure-la en una exhibició, m’hi vaig animar. Llavors érem quatre les que fèiem sincronitzada i sempre havia d’explicar de què es tractava.

Quin pes creus que ha tingut la figura d’Anna Tarrés en la situació de la natació sincronitzada del nostre país?

Està claríssim que un pes important. És una persona molt ambiciosa, que ha treballat molt dur sempre, i les noies que estàvem amb ella hi crèiem, encara que no ens agradessin algunes de les seves maneres de fer. Potser per egoisme, passàvem per l’adreçador, perquè quan vols assolir un objectiu, aguantes el que sigui, i s’ha de reconèixer la seva capacitat de portar-nos al límit.

I en la teva carrera?

He pogut veure del que sóc capaç en part gràcies a la manera de ser que té ella. He comprovat la meva capacitat de treball, de disciplina, i que, si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui. Ella era capaç fins i tot de fer-me canviar el que pensava. En una relació sempre hi ha coses bones i dolentes, i també n’he tingut de les primeres amb l’Anna. Encara que la gent pugui pensar que ens odiem, no és cert, i el respecte mutu crec que hi serà sempre.

T’has sentit acompanyada en la teva etapa d’esportista?

Pel meu entorn, en tot moment. I això és molt important per a un esportista, sobretot en els inicis. Tant la meva família com les parelles que he tingut m’han fet costat mentre la meva vida era bàsicament entrenar. Em feien sentir a gust i especial amb el que feia.

Com ha estat el salt d’esportista a emprenedora?

Amb les meves germanes, sempre havíem parlat de muntar un restaurant, i, com que m’agrada molt el sushi, havia pensat dedicar-lo a això. Quan vaig començar a sortir amb el que ara és el meu marit, li vaig comentar i de seguida va posar-se a donar voltes a la idea. D’aquí va sorgir el Sugoi, i ara estem amb dos projectes més a Barcelona i un altre de nou a Sant Cugat. Un restaurant dóna molts maldecaps, però m’hi he anat animant.

Com et planteges el futur?

Ara que hem assumit que som restauradors, hem de dedicar-nos-hi al màxim, tenint en compte que tant el meu marit com jo tenim altres feines i que cal mantenir l’equilibri amb la vida familiar. Jo sempre trobo un forat per a tot. Això sí, abans que m’ho preguntis, no tindrem més fills.