Montse López-Brea: “he trobat a faltar el contacte amb els meus inseparables viatgers”

Montse López-Brea

Cara visible de Mutuam Activa, Montse López-Brea és qui capitaneja des de fa 15 anys el servei de viatges i activitats culturals per a sèniors del Grup Mutuam, que engega motors de nou després de la frenada en sec que va provocar la Covid.

Com has viscut aquests mesos d’aturada?

Diguem que com tothom. No els he viscut bé… Ningú ens prepara per a aquestes coses. Aturar els motors de Mutuam Activa no ha estat agradable, però després de la tempesta sempre ve la calma, i jo soc una persona pacient i positiva de mena.

Què és el que més has trobat a faltar?

N’he trobat a faltar tantes! Com sempre, parlaré des del cor: he trobat a faltar el contacte amb els meus “inseparables viatgers”, las llargues converses, les seves carícies, els nostres atacs de riure, las seves mirades tendres… i, per sobre de tot, la seva estimació.

Has mantingut el contacte amb ells?

I tant! Hem fet llargues xerrades telefòniques i ens ha anat molt bé. Aquests mesos no he tingut gaire bona salut i ells sempre han estat al meu costat, donant-me els seus savis consells. Quin exemple, ells m’han cuidat a mi!

I què t’han trasmès de com viuen ells la situació?

No cal ni dir que el que més han trobat a faltar és viatjar i estar tots plegats, ja que han creat un vincle molt fort.

Per què heu decidit reprendre la programació presencial i com s’ha adaptat?

Després d’un any sense activitat, aquest és el moment de continuar. Poc a poc, las coses van millorant i el lleure va agafant forma gràcies a totes las mesures que el sector posa al nostre abast. En la visites matinals, farem grupets reduïts i els guies utilitzaran radioguies per poder respectar el distanciament adequat. Mutuam Activa aplicarà totes las mesures recomanades pel Departament de Salut.

Què pot aportar a les persones participants aquest apropament a la “normalitat”?

Doncs els aportarà alegria. Com que tots tenim moltes ganes de tornar a estar actius, això serà el granet de sorra que ens fa falta per aixecar-nos pel mati amb més optimisme i ganes de fer coses.

Quines són les propostes que els heu preparat?

He fet una agenda d’activitats petita però molt atractiva i engrescadora per redescobrir la ciutat. Una de las visites ens aportarà una “mirada diferent” a la Catedral de Barcelona, amb una altra descobrirem l’art que te la Diagonal i també farem una ruta guiada pels dominis dels “Senyors del Cotó i del tèxtil de la Barcelona del segle XIX.

Com a novetat, dos tallers virtuals. En el primer, treballarem les funcions cognitives i, en el segon, ens endinsarem en el món de las emocions. És un taller d’acompanyament emocional que a mi em té el cor robat.

Per finalitzar només vull dir als usuaris de Mutuam Activa que estic segura que tindré el seu suport i que, com sempre, podré sentir el seu afecte. Moltes ganes de tornar a abraçar-vos amb el ulls!

‘El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen’

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social

Tamara Koyik és una de les professionals del Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam, des d’on dona suport a famílies de persones grans o dependents, un col·lectiu que ha viscut la pandèmia amb unes necessitats i limitacions específiques.

Què és el Servei d’Orientació Social ?

La nostra tasca consisteix a orientar i recomanar diferents serveis i recursos socials a les famílies que tenen una persona gran o dependent al seu càrrec en funció de les seves necessitats.

Quin tipus de situacions us trobeu més sovint?

Les casuístiques són diferents, però les persones que ens truquen tenen en comú la necessitat de ser escoltades i d’expressar l’angoixa que els provoca el fet que algú a qui estimen comenci a perdre capacitats per gestionar el dia a dia. Nosaltres intentem donar-los una solució, recomanant els serveis i recursos adequats a cada situació. Però, més enllà d’això, oferim sensibilitat i un suport emocional a la persona que ha assumit el rol de cuidadora.

Com ha afectat la situació de pandèmia a les persones grans?

La pandèmia va fer que tots haguéssim de canviar els nostres hàbits a l’hora de relacionar-nos, també les persones grans, que han hagut d’adaptar-se a una nova realitat en què s’han trobat més soles per les limitacions en la seva vida social arran de la disminució de les trobades amb la família, amb les amistats i amb els veïns. Aquest aïllament n’ha accelerat en molts casos el deteriorament físic i/o cognitiu i ha fet que perdessin autonomia.

Quines són les consultes que us han fet més freqüentment des de l’inici de la pandèmia?

El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen. L’accés als recursos socials de la xarxa pública (places residencials, cuidadors en el domicili, etc.) s’ha vist en molts casos endarrerit; la pandèmia ha frenat els ingressos en residències i ha provocat el tancament temporal dels Centres de dia, i això ha fet que els cuidadors en el domicili fossin en molts casos l’única alternativa. En aquest context, accedir a una ajuda a casa amb totes les garanties de seguretat enfront la Covid ha estat una prioritat, tal i com ens hem trobat en la gestió de les trucades al nostre servei. Des de matrimonis en què el cuidador principal ha hagut de ser ingressat per Covid i han necessitat substituir-lo per una cuidadora del nostre Servei d’Ajuda en Domicili, Mutuam a Casa, fins a casos en què una persona ha rebut l’alta hospitalària i ha necessitat ajuda a casa fins a recuperar-se o persones que no podien anar al seu centre de dia i que necessitaven suport a la llar.

Com us han afectat la por de les famílies i les mesures per evitar contagis?

Les famílies ens arribaven amb moltes preguntes sobre com es gestionava la Covid en els diferents recursos. Vam haver de donar-hi resposta adaptant-nos en tot moment a les novetats i als canvis de protocols. Per una banda, les restriccions d’accés a les residències van provocar que moltes famílies ens fessin consultes sobre quan podrien tornar a veure els seus familiars si els ingressaven, i ha estat imprescindible atendre-les amb transparència. Per l’altra, la predisposició a rebre un ajut extern a casa es va veure afectada per la por. La confiança necessària per obrir la porta a una treballadora del SAD s’ha sostingut en la professionalitat de la gestió, en la formació de les professionals que presten l’atenció i en les garanties de protecció que oferim. En aquest sentit, formar part d’un gran grup ens ha permès disposar des d’un inici de la informació actualitzada dels protocols assistencials del Departament de Salut i dels equips de protecció adequats per protegir els nostres usuaris i treballadors.

“Jo no tenia clar llavors què em passava, així que no em vaig preocupar gaire”

Luis Sánchez, Residència Molí - Via Favència

Luis Sánchez, usuari de la Residència Molí – Via Favència que ha superat la Covid

Nascut a Cabeza del Buey, a la província de Badajoz, Luis Sánchez va viure durant gairebé dues dècades a la Via Júlia de Barcelona. Ara, amb gairebé 88 anys, viu a la Residència Molí – Via Favència, un equipament públic del mateix barri gestionat pel Grup Mutuam. Hi va arribar fa una mica més d’un any provinent d’un altre centre per a gent gran de fora de Barcelona després de demanar el trasllat per estar més a prop d’un dels seus nebots. “Ell és l’única família que tinc a Catalunya, així que estic content de poder viure al seu costat”, reconeix l’entrevistat que, a banda d’aquest aspecte, valora positivament el seu ingrés a la residència.

El Luis assegura que està mandrós, però tot i així desprèn energia i vitalitat i no deixa d’insistir que troba a faltar sortir a passejar. La vida quotidiana a Molí – Via Favència, com a tots els centres per a gent gran, s’ha vist transformada per la situació sanitària actual i les restriccions a la mobilitat i a la interacció social que cal seguir. L’usuari recorda que el seu dia a dia a la residència abans de la pandèmia era agradable: “sortia cada matí a caminar durant un parell d’hores i tornava per dinar; després, passava la tarda aquí, entre l’habitació i els espais compartits, on em relacionava amb els altres i mirava la televisió”. Encara que el moment de l’entrevista els residents no poden sortir a l’exterior, ell manté l’activitat física i fa gimnàstica cada dia, procurant preservar una autonomia que és evident que valora. “El que puc fer jo sol, ho faig, i amb el que no puc, m’ajuden els professionals de la residència”, explica.

El març de 2020, el Luis va agafar la Covid, engruixint la llista d’aquells primers contagiats que van haver de fer front a la malaltia envoltats d’incertesa i manca de proves. Respecte a la simptomatologia, explica que se sentia “ensopit i amb el cap atordit” i que li feien mal els ossos, tot i que ell no acaba d’atribuir aquestes molèsties al virus: “això són els anys també”. Tanmateix, una pneumònia va fer que l’ingressessin a l’Hospital de la Vall d’Hebron a mitjans d’abril. Allà li van fer la PCR que va confirmar que el que tenia era la Covid. “Jo no tenia clar llavors què em passava, així que no em vaig preocupar gaire”, recorda el Luis d’aquells dies, tot assegurant que ell no ha tingut por perquè se la van treure quan treballava de petit al camp. Després d’un dia a l’hospital, el van traslladar cap al Centre Sociosanitari – CIS Cotxeres, on va estar-se fins al 6 de maig. Ja millor, va poder tornar a la Residència Molí – Via Favència. La vida, però, no podia tornar a ser igual: havia de mantenir l’aïllament per no contagiar la resta de companys. El 30 de maig li van repetir la PCR i el resultat va ser, de nou, positiu. De manera que, malgrat que ja no tenia símptomes, va haver de fer una altra quarantena a la seva habitació.

Han passat alguns mesos des d’aquell tràngol i, tot i que no té seqüelesLuis Sánchez, Residència Molí - Via Favència greus, sí que li’n queden algunes de lleus, com que se sent més confús i desorientat que abans de la malaltia. No obstant això, la pèrdua de pes que va tenir durant aquell període ha fet que ara estigui més lleuger i li ha beneficiat per a la diabetis que pateix. L’entrevistat ha pogut recuperar algunes de les activitats que feia i també les visites del seu nebot. Al llarg d’aquest temps, però, les mesures de protecció i les restriccions s’han anat modulant en funció de la situació epidemiològica general i la de la residència. En el moment de l’entrevista, el Luis explica que només pot moure’s per la seva planta i que ha de dur mascareta. A més, com totes les persones residents, ha de menjar sol a l’habitació, un fet que no li agrada gaire. Tanmateix, ell és de bon conformar i accepta els nous protocols com un mal menor: “és el que toca fer, pitjor seria morir-se”. Assegura que, com amb la medicació, ell segueix les mesures fil per randa.

Ara bé, l’usuari no porta bé no poder caminar per l’exterior. Lluitador de mena, el cert és que l’allargament de la situació, amb molts períodes de confinament, li ha abaixat els ànims i no veu el dia de tornar a la normalitat. Recorda que ell era qui sempre motivava els companys a sortir i a moure’s i li costa d’entendre que n’hi hagi que no vulguin passejar, “però cadascú té la seva manera de pensar”. Amb qui es mostra menys flexible és amb aquells que tenen comportaments irresponsables i que no compleixen les mesures per protegir-se i protegir els altres. “N’hi ha que es creuen que saben més del que saben”, conclou.

Els centres i residències de gent gran del Grup Mutuam ja han completat el procés de vacunació de la Covid-19, fet que ha permès reprendre amb normalitat l’ingrés de noves persones usuàries. Per a més informació, podeu posar-vos en contacte amb Servei d’Orientació Social de l’entitat.

Teresa Morandi: “Els equips sòlids, que saben on van, han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, dels professionals i del propi equip durant la pandèmia”

Teresa Morandi

Psicòloga especialista en Psicologia Clínica, psicoanalista, docent i supervisora d’equips de salut i salut mental, Teresa Morandi ofereix suport als professionals dels PADES del Grup Mutuam des de fa 3 anys. També col·labora amb la Fundació Galatea, des d’on ha pogut comprovar l’impacte emocional de la crisi de la COVID-19 en les professionals.

Sembla que el tema de les cures “està de moda”. Què en pensa algú que fa 30 anys que es dedica a la salut psicosocial de les persones?

Sens dubte, el tema de les cures no és una qüestió nova al camp sanitari, tot i que sembli que s’acabi de descobrir. Fa molt de temps que parlem de tenir cura dels professionals, però molt poques persones i molt poques institucions han comprès la qüestió. Des del camp de la psicoanàlisi, entenem que l’ésser humà no és només un organisme biològic, sinó que és també un ésser psicosocial i pot ser afectat en aquest aspecte. Tanmateix, persones i equips professionals que treballen amb la malaltia i la mort, amb situacions de molta complexitat, estan especialment exposats a un important risc subjectiu, emocional, físic i social. Per tant, és important interrogar, posar paraules a tot allò que les implica, les afecta com a humans que assisteixen a humans:  la relació amb pacients i famílies; el patiment; els vincles amb els companys, amb d’altres equips, amb la institució…

De quina manera se’ls pot cuidar?

Primer cal dir que, per cuidar, un ha de poder cuidar-se, reconèixer la pròpia subjectivitat i la de l’altre, i que et reconeguin. També es important la manera com es construeix l’equip perquè, segons com, pot ajudar a la qüestió del tenir cura o bé convertir-se en una font d’ansietat i malestar. Cal una transferència de treball entre els integrants, que els vincles i responsabilitats siguin clars, per no augmentar les dificultats de la tasca assistencial. La cohesió d’un equip interdisciplinari fa que pugui assumir –sense danys importants– una situació de crisi com la que estem vivint amb la COVID-19. Una altra forma de cuidar-los és que puguin tenir continuïtat en el lloc de treball, que disposin de veu en l’organització de la clínica, que se’ls ofereixi la possibilitat de formar-se i fer recerca, de tenir espais de supervisió/ reflexió… Qüestions que, a més del benefici per a cadascú,  incideixen  en  l’eficàcia i eficiència professional, amb menys cansament, menys malaltia i més satisfacció i creativitat.

Què ens ha passat amb la pandèmia?

Que tots estàvem davant d’un “tsunami” i tots podíem patir el mateix, és a dir, ens va enfrontar a la pròpia vulnerabilitat. Quan s’està preparat per ajudar els altres en la seva vulnerabilitat, en certa manera, subjectivament,  sembla que en disminueixi la pròpia. Però, davant la pandèmia, els professionals havien d’acompanyar amb riscos, i era fonamental cuidar-se i ser cuidats, protegits, i no sempre s’ha aconseguit.  Això ha despertat moltes inquietuds, malestar, por i desconcert, i ara és moment de donar-los lloc. També va ser difícil compatibilitzar la feina amb tenir cura de les seves famílies, nens, parella, pares, sogres… en una professió cada vegada més feminitzada. Tot això és un trasbalsament molt gran, viscut amb angoixa, sobretot en el primer moment.

Quines eines has observat que hagin fet sevir els professionals per cuidar-se i gestionar aquesta situació?

A nivell personal, cadascú té el seus recursos. Els equips sòlids, que saben on van -perquè porten anys d’escolta de la seva subjectivitat i la dels altres que atenen- han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, de si mateixos i del propi equip. En general, i tot i que en un primer moment va ser molt difícil, una eina que van fer servir va ser aturar-se un moment i pensar què feien (en aquest sentit, val la pena subratllar que l’etimologia de la paraula cura és pensar). A la majoria de professionals sanitaris els costa molt, perquè viuen en la “urgència”. I és inevitable el conflicte i la queixa però,  quan es pot posar en paraules i compartir amb l’equip, ajuda a descobrir noves alternatives. Per això sempre dic que no hem de tenir por de la queixa dels professionals. No hi ha cap dubte que aquesta situació ha creat malestar i un gran cansament, però saber on estàs, com estàs i quines són les dificultats que tens al davant, i amb qui comptes, és una eina fonamental.

Cal que els equips demanin suport extern?

Hi ha professionals i equips que compten amb ajuda des d’abans de la pandèmia. Ara tothom ha estat sacsejat per ella -es impossible no estar-ho- , i pot ser que es demani més, perquè han sentit que funciona un suport  que  sostingui i permeti obrir portes al saber què fer amb el que fa mal. Persones i equips que tenen ajuda, que accepten que són vulnerables, conscients que no ho saben ni ho poden tot, que es qüestionen i es formen permanentment, han resistit millor. Un altre suport important està en donar resposta al tema del cansament, del sobreesforç per manca de diferents professionals, lligat a la situació en què es troba el sistema sanitari des de les retallades,  i això es alguna cosa que les institucions han d’escoltar i resoldre, perquè es part de la seva responsabilitat el cuidar als que cuiden.

Molts professionals expliquen que ha estat després del moment més agut de la crisi, quan han pogut fer una pausa, que han emergit més emocions.

En aquells moments jo insistia als equips per mantenir les nostres trobades, perquè les emocions hi eren, i vàrem comprovar que minvaven quan ens reuníem de manera virtual. Evidentment els equips, com les persones, no són tots iguals; hi ha diferències i també a l’hora de parlar. En el programa de telesuport a professionals de la Fundació Galatea en què he estat col·laborant, alguns consultaven en el moment àlgid, però d’altres ho feien després del “tsunami”, i és lògic. En tota situació humana, quan et trobes en el moment més crític, et veus impulsat a resoldre coses. A posteriori, és el moment per preguntar-se a un mateix què ens ha passat, què hem sentit, què fer amb el que ens ha passat…

I què us han explicat en aquestes sessions?

Tot i que hi ha hagut qüestions personals -dols no resolts, conflictes amorosos, morts properes…-,  moltes tenien a veure amb la por al contagi, l’angoixa davant tanta mort, així com amb les condicions de feina i les relacions amb el seu equip. Durant la voràgine tothom va remar a una, però després han tornat a sorgir les divergències, que si no es treballen es converteixen en mala maror. Per això, després de la situació traumàtica hem d’estar atents a la importància del tenir cura.

Hi ha professionals que diuen que no en volen parlar perquè no ho volen reviure.

Sí, la negació és una defensa i a vegades funciona, però una de les característiques de les situacions  traumàtiques és que, encara que tu no ho vulguis,  ho revius de diferents maneres.  S’ha de tenir en compte que allò inconscient també funciona i produeix diversos símptomes, com malsons, problemes amb el menjar, relacions conflictives amb la parella, amb els fills, a la feina, estudi, etc.

Què els recomanaries, doncs?

Parlar per parlar o emmudir no és la qüestió, sinó que, en cas que funcioni una escolta qualificada, cal demanar ajuda, que no avanci el patiment i, fins i tot, que es produeixi una modificació subjectiva, una altra manera d’abordar les coses de la vida. I, més que recomanar, entenc que cadascú sap trobar allò que li porta plaer.

Quin paper han de jugar els vincles socials en aquestes cures?

Amb tot el tema de les mesures de protecció enfront de la COVID-19, s’ha parlat de distància social, però jo prefereixo dir-ne distància física, perquè el contacte subjectiu i social no el podem perdre. Això no necessàriament implica  estar a prop de l’altre ni fer-li petons i abraçades. Hi ha moltes maneres d’apropar-se als altres. La solidaritat ha funcionat en molts aspectes, i hem de veure les coses positives que hem après d’aquesta situació. Hem de rescatar el fet que som vulnerables, que necessitem cuidar-nos i necessitem els altres. Els vincles socials són molt importants, ens constitueixen com a éssers humans i ens faciliten afrontar situacions com la que vivim.

Com creus que viuran els sanitaris una segona onada forta?

Pot ser molt dur… Penso que les institucions haurien d’ajudar-los més; són material sensible i s’han de cuidar perquè no emmalalteixin. Alhora, almenys des de la meva experiència, ells s’estan preparant per continuar, però tenen por que es repeteixin situacions com les que ja han viscut i volen més ajut. Els professionals estan responent però tampoc es pot estirar tant la corda.

Està molt estesa entre els sanitaris la percepció que ells han fet un sobreesforç però que, en canvi, la societat no ha après cap lliçó i que no hi ha prou consciència per evitar una nova situació crítica.

És un tema complicat. Efectivament han fet molt i, en la queixa penso que hi ha part de veritat, que hi ha gent molt desagraïda, però no tota la societat és així. Quan les coses no van bé és inevitable intentar trobar un “culpable”, i potser n’hi ha més d’un, perquè la situació és molt complexa. Els governs no van ser molt clars, el desconcert era evident. Els mitjans de comunicació tampoc no han ajudat difonent casos puntuals de conductes d’algunes persones o grups com si fossin generalitzades. Hem d’anar amb compte amb les sensibilitats ferides, perquè tots hem de fer-nos càrrec de les nostres responsabilitats.

Josep Ballester: “Com a institució, hem fet un compromís estratègic per la qualitat en les Cures Pal·liatives”

Josep Ballester

Amb motiu de la commemoració aquesta setmana del Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, parlem amb el director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, el doctor Josep Ballester, de com veu la situació d’aquest àmbit i de quin paper juga en l’entitat.

Com definiria les cures pal·liatives?

Són una manera de fer i atendre les persones que estan en una situació de malaltia molt avançada i que necessiten unes cures que van més enllà d’una simple medicació o tractament hospitalari. El treball que es fa no es dirigeix només a la persona malalta, sinó també al seu entorn, i és una veritable especialització basada en practicar un model de Medicina humanística, amb visió holística i transversal que va més enllà del paper del metge com a actor i afecta tot el sistema sanitari, implicant a tots els actors assistencials: la Infermeria, el Treball social, la Psicologia i professionals de l’acompanyament emocional i espiritual. Tot i no ser una especialitat mèdica en el nostre país, aquesta formació específica en cures pal·liatives s’inclou en els programes obligatoris i/o optatius d’especialitats com la Geriatria, la Medicina interna, l’Oncologia, la Medicina Familiar i Comunitària o la Pediatria.

Què aporten al sistema?

Hi aporten credibilitat, confiança, rigor professional, transparència en la manera de treballar i humanitat. Les cures pal·liatives aporten un enfocament molt ampli, que contempla, des del control del dolor com a símptoma, fins al fet d’evitar el patiment en les fases dels últims dies, tot preocupant-se de la família i del professional que es pot sentir frustrat perquè no ha pogut aconseguir la cura. Té, per tant, una mirada generosa i que transcendeix el fet assistencial.

Quin és el seu origen?

Estem parlant d’un model de treball assistencial que no és gaire antic. Ens hem de remuntar al 1967 i a la figura de la doctora Cicely Saunders, infermera i metgessa anglesa que les va impulsar al Saint Christopher’s Hospice, el primer hospital que va tenir espais per atendre les persones que estaven en situació de final de vida. Als 80 van començar a aparèixer a l’Estat espanyol -a Cantàbria, les Illes i Catalunya- les primeres iniciatives que intenten copiar aquest model. Entre les persones a qui se’ls ha de reconèixer la seva empenta en la importació del model a Catalunya hi ha el doctor Jordi Roca, actual gerent de l’Hospital de la Creu de Vic, i el doctor Xavier Gómez-Batista.

Com ha evolucionat el model de Cures Pal·liatives del Grup Mutuam des que va començar?

Ha estat una evolució de 25 anys. A proposta del Departament de Salut, vam començar a col·laborar en una iniciativa que es deia ‘Programa Vida al Anys’, en el marc del qual es van impulsar els primers serveis de Cures Pal·liatives públics a Catalunya. Així va ser com, al 92-93, vam posar en marxa les primeres unitats de PADES, a Barcelona. En formaven part, entre d’altres, professionals com la doctora Montse Espier, el doctor Jordi Trelis o la doctora Neus Saiz.

I, actualment, en quins recursos del Grup Mutuam podem trobar les Cures Pal·liatives?

Hem de diferenciar entre l’àmbit hospitalari l’àmbit comunitari. En el primer, ens trobem les unitats de cures pal·liatives. Nosaltres en tenim una de molt gran a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. Es tracta d’una unitat hospitalària on s’atén el pacient en règim hospitalari, ja que pels símptomes que té i el tractament que requereix no pot ser atès adequadament al domicili o bé perquè el cuidador principal, que sol ser la família més directa, no se’n veu capaç . Quan sí que pot ser atès a casa seva o a la residència on viu, actuem mitjançant els 12 Equips PADES que tenim desplegats a la ciutat de Barcelona, 3 dels quals ofereixen atenció continuada 7x24h a les nits i caps de setmana. A més dels equips de Barcelona, MUTUAM disposa d’un equip PADES a la ciutat de Girona; de l’Hospital Sociosanitari d’aquella ciutat, que tot i no disposar d’una unitat específica de Cures Pal·liatives atén a pacients en situació d’últims dies; i del Centre Residencial Vila-seca, on no es disposa d’equips PADES però els propis professionals del centre poden oferir aquesta atenció pal·liativa.

Visita Pades

La importància que el Grup Mutuam dona a les Cures Pal·liatives es reflecteix, entre d’altres, en el fet que cada any organitza una Formació Continuada en Gerontologia i Cures Pal·liatives. En què consisteix i amb quin objectius es va posar en marxa?

Fa mes de 30 anys, aquest any ha fet exactament 31 edicions consecutives, la formació en cures pal·liatives es limitava a l’interès que pogués tenir el professional, i donada l’experiència acumulada de molts anys i molts pacients que teníem, l’entitat va decidir engegar aquest curs anual d’actualització dels coneixements dirigit a metges. Es tracta d’una formació estructurada en 6 sessions matinals de dissabtes, monogràfiques, entre gener i maig de cada any. Actualment la dirigeix el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Oficial de Metges de Barcelona. És una proposta que sempre ha tingut molta acceptació i que els darrers anys hem obert també als professionals d’Infermeria, de Farmàcia, de Psicologia i de Treball Social, ja que els equips són cada cop més pluridisciplinaris. Això contribueix a fomentar un enfocament assistencial de l’atenció al final de la vida no tan mèdica, sinó mes sanitària i holística.

En quina situació creu que es troben les Cures Pal·liatives en el sistema sanitari català en relació a altres països de l’entorn?

Des dels anys 80, el govern de Catalunya ha procurat que aquestes cures s’incorporessin com una disciplina més dins de la cartera de serveis sanitaris públics, i avui hi ha més de 70 equips de PADES desplegats a tot el territori i desenes d’unitats hospitalàries especialitzades en Cures Pal·liatives. La capacitat de resposta d’un equip públic de pal·liatius a qualsevol lloc és tan gran que fa que difícilment hi tingui res a fer la iniciativa privada. La feina que fan i la cohesió que tenen amb l’atenció primària i amb les unitats de cures pal·liatives dels hospitals és tan potent que això es tradueix en una oferta de serveis de final de vida molt bona, malgrat que tot sempre sigui millorable. Des de fa 10 anys, de forma complementària a l’oferta pública, l’Obra Social de la Caixa impulsa una iniciativa molt interessant. El doctor Xavier Gómez-Batista, que es el referent, a nivell europeu, de les Cures Pal·liatives de l’Organització Mundial de la Salut, els va proposar desplegar equips d’atenció psicològica per cobrir el camp que no es cobria des de la vessant pública. D’aquí van néixer els EAPS (Equips d’atenció psicosocial i espiritual a persones amb malalties avançades), que per encàrrec de la Fundació Social de la Caixa, el Grup Mutuam ha desplegat a Barcelona i Girona. Tot i que el servei s’ha estès a tot l’Estat i a Portugal, la primera experiència va ser a Barcelona, amb l’equip que ha liderat, des d’aleshores, la doctora Neus Saiz, amb la coordinació de la psicòloga Meritxell Naudeillo, així com la doctora Mireia Bosch a Girona, amb la coordinació de la psicòloga Clara Fraguell, . En aquest sentit, podem afirmar que Grup Mutuam gaudeix de tenir la confiança del sistema públic en el desplegament dels equips PADES i, a més, tenir la sort de poder participar en aquesta fantàstica iniciativa de suport psicosocial i espiritual.

Com veu les Cures Pal·liatives en la institució en un futur?

Nosaltres tenim la sort d’haver pogut incorporar en els nostres equip de Cures Pal·liatives a uns professionals que en aquest moment lideren l’expertesa i la vessant més científica d’aquesta disciplina. Aquest fet ens permet, a més, disposar d’uns professionals capaços d’assumir un paper cabdal en la formació continuada i la producció científica en aquest àmbit. Des de fa uns anys qui dirigeix els equips de PADES del Grup Mutuam a Barcelona és una professional molt formada en aquest tema, que lidera l’àmbit de les Cures Pal·liatives en el Col·legi d’Infermeres i Infermers a Barcelona i que ha estat presidenta del Comitè organitzador del darrer Congrés de Cures Pal·liatives de Catalunya que s’ha celebrat. Amb la incorporació a la Direcció d’Emma Costas, que ja treballava amb nosaltres, vam voler reforçar encara més el protagonisme de les Cures Pal·liatives i dotar-les d’una major professionalitat i rigor científic. Estic segur que tot això donarà uns resultats extraordinaris en els propers anys. Com a institució, estem assumint un compromís estratègic per al foment de la qualitat en les Cures Pal·liatives i la formació permanent dels nostres professionals que, necessàriament, transcendeix l’àmbit de la nostra entitat.

Quin paper han jugat i juguen les Cures Pal·liatives durant la pandèmia?

Aquest virus s’ha acarnissat de manera especial amb les persones més fràgils. Nosaltres hem rebut la confiança del sistema sanitari públic per posar en marxa durant els mesos de crisi sanitària més aguda un equip PADES específic per a la COVID-19 a la ciutat de Barcelona. Vam muntar una unitat mòbil d’acció immediata. Amb un vehicle especial amb xofer i un equip multidisciplinari format per un metge, una infermera, un psicòleg i una treballadora social, es desplaçava àgilment per tota la ciutat per tal d’atendre aquelles persones a qui els donaven l’alta a l’hospital per morir a casa. Ha estat una experiència dura però molt interessant. Amb la millora de la situació, va deixar de funcionar, però estem preparats per si s’hagués de tornar a activar.

Experiència i lliçons del confinament en una llar-residència de salut mental

Llar-residència La Sardana

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, des del Grup Mutuam volem aprofitar per homenatjar un  col·lectiu que ha patit de manera especial les conseqüències de la pandèmia i el confinament. Amb aquest article de la psicòloga de la Llar-residència Mutuam la Sardana, Gemma Martínez, volem posar el focus sobre com estan vivint la crisi sanitària les persones amb problemes de salut mental i els professionals que en tenen cura, amb l’objectiu de donar-los visibilitat però també de contribuir a un aprenentatge col·lectiu que ens ajudi a ser més resilients davant situacions excepcionals com aquesta.

La pandèmia generada per la COVID-19, el consegüent confinament i, fins i tot, la situació actual, marcada per diverses restriccions i mesures de protecció, han tingut un impacte en la nostra quotidianitat i, també, en com ens sentim. En el cas de les persones amb problemes de salut mental, més vulnerables a les situacions d’estrès, la crisi sanitària i tot el que l’envolta poden provocar-los una descompensació, i això ens obliga a estar més pendents que mai de les seves emocions i el seu benestar.

A la Llar-residència de salut mental Mutuam la Sardana, amb un model d’atenció centrat en la persona en què les activitats en grup i la participació comunitària juguen un paper essencial, la irrupció de la pandèmia va plantejar-nos un gran repte. Els usuaris i usuàries del centre estaven acostumats a participar en un gran nombre d’activitats i tallers, i disposaven de temps lliure per sortir i trobar-se amb familiars i amics o omplir el temps lliure amb allò que més els agrada, com anar al cinema o a la piscina. Això es va veure sobtadament interromput en no ser permesos els contactes socials ni les sortides a l’exterior. Es va haver de gestionar aquesta situació d’aïllament, però també altres emocions que la inesperada situació va provocar en els residents, com la preocupació i el neguit.

Des del primer moment, l’equip de la Llar-residència va fer un esforç i va prendre mesures perquè  la situació sanitària i aquest canvi radical en el dia a dia afectessin el menys possible el benestar de les persones. Com a psicòloga del centre, els vaig oferir la possibilitat de participar en sessions individuals que els permetessin fer una ventilació emocional i validar els seus sentiments, que són totalment legítims davant aquesta situació. En aquestes trobades, he procurat que m’assenyalessin coses que tenien i que no han perdut, així com lliçons que hagin après. A més, vaig posar en marxa un taller de relaxació a nivell corporal (anomenada relaxació progressiva de Jacobson) basada en tensar i destensar els músculs, que ha ajudat els participants a centrar-se més en les sensacions corporals que generen estats d’ansietat i angoixa i desconnectar de les rumiacions i pensaments negatius recurrents.

A nivell del centre, es van prendre mesures com intentar limitar la Gemma Martínez, Mutuam la Sardanasobreinformació a la qual ens exposaven els mitjans de comunicació i que generava molta angoixa i, alhora, facilitar als residents informació rigorosa i científicament fonamentada. Poc a poc, es van començar a fer alguns tallers, en grups reduïts i amb les mesures de seguretat pertinents. Se’n va fer un d’automaquillatge, que agrada molt a algunes usuàries i té beneficis notoris en la seva autoestima, i un de premsa, amb l’objectiu que estiguessin al dia del que passa en el món més enllà del coronavirus. També s’han organitzat tertúlies en les quals s’han tractat diferents temàtiques que els poguessin despertar la curiositat i motivar-los a parlar i desconnectar una estona de la situació. A més a més, s’han fet tallers de jocs de taula per estimular cognitivament, de bingo, de pintar mandales, etc.

Les sortides a l’exterior van estar restringides durant més temps a causa de la vulnerabilitat del col·lectiu. Això va ser dur, sobretot quan els residents van començar a veure gent passejant pel carrer i no entenien perquè ells no podien posar-se una mascareta i fer el mateix. Com a centre, hem facilitat el màxim possible les sortides, sempre acompanyats per tal de garantir les mesures de protecció per a la seva salut i la dels companys/-es.

Durant aquests darrers mesos s’han permès visites de mitja hora setmanal dels familiars i/o amics -amb un màxim de 3 visitants-, mantenint 2 metres de distància respecte al resident i amb ús de mascareta per ambdues parts. Ara, els hem començat a oferir la possibilitat de sortir amb persones del seu entorn més proper unes hores o, fins i tot, passar la nit amb elles (en aquest darrer cas, han de fer posteriorment un confinament).

Una qüestió problemàtica va ser la de les vacances. Durant el mes de juliol, vam anunciar als residents que podrien marxar uns dies amb les seves famílies o amics, sempre que a la tornada fessin un aïllament de la resta de companys. Quan al cap de dues setmanes, amb l’empitjorament de la situació epidemiològica, vam comunicar-los que el Departament de Salut les havia desautoritzat, es va generar una forta indignació.

A la Llar-residència hem afrontat la situació el millor que hem sabut, buscant la manera que l’adaptació a la nova realitat sigui el més fàcil possible per als qui viuen amb nosaltres. De tot el que hem viscut aquests mesos, hem après que és fonamental prioritzar l’abordatge de la vessant emocional dels usuaris i usuàries. Hem comprovat que, a nivell psicològic, és molt dur estar allunyat durant tant de temps de les persones a qui estimes. Així que, en cas que la situació sanitària empitjorés, caldria trobar les fórmules que ens permetessin mantenir aquests vincles humans tan necessaris per a l’estabilitat de les persones amb problemes de salut mental.

Gemma Martínez

Psicòloga de la Residència Mutuam Manresa i de la Llar-residència Mutuam la Sardana

Loli Sanz, usuària dels Apartaments Collserola: “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”

Apartamenst Mutuam Collserola

La Loli Sanz va arribar als Apartaments Mutuam Collserola a mitjans de gener i, després d’un mes de prova, es va adonar que ja tenia una nova llar. “Soc una persona oberta i aquí hi he trobat el caliu que m’agrada”, esgrimeix per justificar la seva decisió. Aquesta barcelonina de 83 anys és independent i gaudeix de bona salut, però tenia clar que les regnes del seu futur les volia portar ella. “No volia hipotecar el meu nebot i preferia buscar jo un lloc on em trobés a gust abans que, per les circumstàncies que siguin, em portessin a un altre on potser no em trobaria tan bé”, explica.

L’entrevistada recorda com va arribar als apartaments amb serveis sanitaris i domèstics del Grup Mutuam, a Barcelona. Va ser mitjançant la seva mútua que va rebre publicitat d’aquesta opció residencial pensada per a persones que són autònomes i no volen renunciar ni a la independència ni a la privacitat de casa seva, però que poden necessitar algun tipus d’assistència en la seva vida quotidiana. La Loli va fer-hi una visita i, com que li van agradar, va decidir provar-los. De seguida en va valorar un aspecte clau per a ella: “em trobo bé amb aquesta llibertat per entrar i per sortir quan vull”. L’adaptació, recorda, va ser bona. Al principi es quedava a dinar en el restaurant del complex, però com que és una persona molt activa i que necessita estar ocupada, al cap d’un temps va optar per menjar al seu apartament i així sortir a comprar i cuinar ella mateixa.

Un dels principals avantatges de viure en aquests apartaments assistits és que és fàcil mantenir els vincles i les rutines anteriors. En el cas de la Loli, continua tenint una vida activa en el seu barri, les Corts, on fa Chi Kun a l’aire lliure i assisteix a xerrades interessants. “Procuro tenir la setmana ocupada amb el que sigui”, reconeix. El teatre ha estat una afició important en la vida d’aquesta resident. Havia col·laborat en un grup per a gent gran a Cambrils, on vivia amb el seu marit. “Amb la gent del casal m’ho passava molt bé, però quan va morir el meu marit vaig tornar a Barcelona”, relata. Tot i que de tornada a Les Corts va seguir participant en un altre grup de teatre, assegura que les limitacions de memòria la van empènyer a deixar-lo, perquè es posava de mal humor quan les coses no li sortien com volia. Tanmateix, la seva inclinació per la interpretació es fa notar en les celebracions que es fan als apartaments. “Per Sant Joan vaig cantar una cançó una mica pujada de to i, com que tot som gent gran i les coses més que dir-se s’insinuen, queda molt bé i tothom es diverteix”, relata alegrement la Loli, que ens avança que per a la propera festa haurà d’organitzar alguna altra cosa.

La resident feia només dos mesos que vivia als Apartaments Mutuam Collserola quan la COVID-19 i el consegüent confinament van irrompre en les nostres vides. Malgrat que alguns canvis van alterar les seves rutines, l’entrevistada assegura que la situació no la va afectar gaire. “Durant la primera etapa, només sortia un cop cada 15 dies per anar al supermercat i em feia porta la compra, mentre que ara hi vaig cada setmana i me la porto jo mateixa”, explica, tot afegint que continua sortint el mínim necessari. Disposar d’una terrassa -en el manteniment de la qual col·labora- i tenir cura de les plantes li permetia caminar una mica i que li toqués l’aire. A més, com que als apartaments no hi ha hagut cap cas confirmat de COVID-19, es podia relacionar amb la resta de companys portant mascareta. “Des de llavors, en alguns espais comuns no ens hi podem estar, però jo cada dia agafo un cafè de la màquina i un diari i pujo a casa a llegir-lo”, admet. Durant el confinament, a les trucades habituals amb la família, s’hi van sumar les videotrucades: “ha estat gràcies a les filles de la meva neboda, que m’anaven dient què havia de fer”. Lamenta que abans de l’arribada de la COVID rebia visites de la família, dinaven junts a l’apartament i les nenes podien quedar-se a dormir amb ella, i això de moment no és possible.

Apartaments Mutuam Collserola

D’actitud positiva, la Loli no ha tingut por de contagiar-se i tampoc no posa impediments ni es queixa de les mesures de protecció: “a les coses no se’ls ha de posar traves i, si et toca portar la mascareta, doncs te la poses i punt”. Assegura que el fet d’haver treballat dur tota la vida l’ha feta més forta, però dona gràcies que tota la família ha estat bé i no s’ha hagut de preocupar per res. “Amb els anys, et vas acostumant a no encaparrar-te massa amb les coses, perquè per més que et preocupis no solucionaràs res, així que procuro gaudir del que hi ha”.

Troba a faltar algunes activitats que no s’han pogut reprendre encara, com les sessions de cinema, però s’han mantingut altres hàbits comunitaris que li agraden, com les tertúlies i les partides de cartes i dòmino. “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”, explica la resident, tot detallant que valora molt la “gent maca” que hi ha trobat, tant entre els que hi viuen com entre els qui hi treballen. No obstant això, d’acord amb el seu esperit independent, si ha d’escollir una característica dels apartaments on viu, es queda amb la llibertat que li ofereixen.

Els apartaments del Grup Mutuam ofereixen a les persones residents una assistència global que dona resposta a diferents tipus de necessitats: atenció mèdica i infermeria, treball social, farmàcia i gestió de receptes, vigilància del recinte les 24h, fisioteràpia i rehabilitació i, també, per a qui necessiti una mica més de suport a casa, una àmplia gama de serveis d’ajuda domiciliària.

Recorda que si necessites que t’ampliem informació sobre els Apartaments Agustí Montal Mutuam Collserola, pots contactar amb nosaltres sense compromís.

Silvia Aguerri I 93 380 09 70 I silvia.aguerri@mutuam.com

Anna Segarra: “Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí”

Anna Segarra

Com a cap de Servei de Relacions Laborals del Grup Mutuam, Anna Segarra enfoca gran part de la seva feina als centres i als seus professionals. Habitualment, manté contacte directe amb els Directors de Centre i Comitès d’Empresa i s’encarrega de tot allò relacionat amb els convenis col·lectius, de l’aplicació del règim disciplinari i de resoldre els dubtes que les direccions puguin tenir en relació als treballadors.  A més, i entre altres funcions, participa en els comitès del Pla d’Igualtat  i  Responsabilitat Social Corporativa i en la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. Tot això es va veure profundament alterat durant els mesos en què la crisi sanitària va ser més intensa.

Quin va ser el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Durant aquelles setmanes, vaig deixar de banda tota la meva feina habitual. Òbviament, no es podien fer reunions, ni comissions ni tirar endavant els projectes que tenia amb els centres. Llavors em vaig dedicar, sobretot, a portar un control exhaustiu i diari dels treballadors que agafaven baixes per IT, de fer-los el seguiment telefònic, informant-los i enviant-los els protocols… Al març érem uns 1.300 treballadors i ens vam trobar amb un allau de professionals que es trobaven malament, que agafaven la baixa i que no sabien gaire què havien de fer. De fet, ningú no ho sabia gaire. A més, em vaig ocupar de donar resposta a un món de trucades que rebíem tant dels centres com dels treballadors amb els dubtes que tinguessin i vaig col·laborar en els processos de selecció per cobrir les persones que agafaven la baixa. Recordo un dia durant les setmanes més crítiques que vaig mirar l’informe de control i la xifra de baixes acumulades era de  600 persones. Totes aquestes dades s’havien de reportar periòdicament al departament de Salut.

Suposo que, amb la situació sanitària general, devia ser difícil cobrir-les amb noves contractacions.

Sí, molt. El que més necessitem als nostres centres  són infermers, auxiliars d’infermeria i gerocultors. Els infermers estaven tots treballant als hospitals i la majoria d’auxiliars i gerocultors tenien també feina. El Govern va aprovar un decret pel qual podíem contractar estudiants d’últim anys d’Infermeria i de Medicina i això ens va donar una mica de respir a tot el sector. Havia arribat un punt en què els deia als directors dels centres que ens era molt difícil trobar personal, que només se m’acudia anar jo a fer un cop de mà.

Quines eren les consultes més freqüents que et plantejaven els treballadors?

Al principi, no sabien molt bé quin tipus de baixa els havia de donar el metge, si això afectaria la seva nòmina… Com que els parts de baixa que rep l’empresa són confidencials, nosaltres no sabíem com l’havien tramitat els metges ni el motiu. També ens trucaven perquè no sabien ben bé què havien de fer, cada quan havien de trucar al metge o quan podien reincorporar-se a la feina.

Com recordes les primeres setmanes de la pandèmia?

Com un caos. Des de principis de març, al departament de Recursos Humans ja vàrem començar a fer guàrdies els caps de setmana. Jo estava disponible al telèfon 24 hores al dia i tots els dies de la setmana. No podies desconnectar. Jo no vaig deixar de venir a les oficines centrals durant el confinament. Com que visc sola, no havia de patir per si contagiava algú en sortir de la feina. Així que durant gairebé dos mesos em vaig dedicar exclusivament a treballar.

I com et vas sentir?

Les setmanes més dures vaig patir angoixa, mal de cap,  i cansament tot causat per l’esgotament. Va ser molt dur i, en el meu cas, tot i que el fet de viure sola tenia els seus avantatges, també va comportar que durant 40 dies només em relacionés amb companys de feina.

Vas fer servir alguna estratègia per gestionar les emocions?

Practico ioga habitualment i, tot i que aquells dies no disposava de  temps, al menys durant el cap de setmana, procurava fer-ne.  Em va servir molt. En general, vaig dedicar-me a allò que m’agrada i em relaxa i que m’ajudava a desconnectar i a descansar de la feina el poc temps que tenia.

Quina és la situació actual al Departament?

Doncs pensàvem que la situació a l’estiu seria més tranquil·la del que ho ha estat. El meu únic desig era poder marxar almenys una setmana de vacances perquè necessitava descansar i desconnectar. A poc a poc i fent torns, hem pogut agafar tots les vacances. Ara mateix estem procurant reprendre alguns projectes que s’havien quedat aturats i intentem recuperar el contacte amb els comitès d’empresa, encara que sigui mitjançant videotrucada… El que passa és que és difícil recuperar la normalitat perquè no perds de vista que el virus està aquí encara.

Per tant, us ha canviat la manera de treballar. Creus que aquestes noves maneres de fer es quedaren ja integrades?

Abans jo visitava els centres, parlava amb els directors, palpava l’ambient… i ara això em falta. Està molt bé comunicar-nos per videotrucada i crec que és una opció a la qual ens hem d’acostumar, però a mi no m’agradaria perdre el contacte humà. Crec que els treballadors també agraeixen que pel seu centre es passegi algú dels Serveis Centrals. No obstant això, aquesta situació ha estat una prova de foc per fer teletreball, i crec que hem pogut constatar que en moltes ocasions funciona.

Heu adoptat nous protocols a l’hora d’incorporar treballadors a la plantilla?

Sí, els que ha establert el Departament de Salut. Els treballadors que han estat de vacances més de tres setmanes s’han d’incorporar amb un PCR feta. Pel que fa a les contractacions de nous treballadors, si no venen amb la prova feta, decidim en quins casos els en programem una. En principi, Salut ha establert que als treballadors de residències se’ls han de fer PCR cada dues setmanes, però queda per concretar el procediment, qui es fa càrrec del cost i altres aspectes. Tots aquests protocols canvien molt sovint, haurem d’anar adaptant-nos a la normativa.

Com preveus els propers mesos? Us heu preparat per a una segona onada?

Ens angoixava bastant que els professionals no poguessin descansar, però han pogut fer vacances i ara la plantilla es troba en una situació força estable. En cas que vingui una segona onada, crec que estem molt més ben preparats, almenys mentalment. La primera ens va agafar d’improvís i no sabíem què havíem de fer ni teníem material. Ara ja coneixem tots els protocols i procediments. En els centres estan preparats i ja s’han acostumat a treballar d’una altra manera. A nivell de Recursos Humans, ja sabem com s’han d’organitzar les guàrdies i els circuits. Estem cansats, però preparats per al que pugui venir.

De què et sents més orgullosa en relació a aquesta situació?

D’haver-me dedicat cent per cent a treballar i, per tant, haver-ho donat tot de mi, del meu temps i de les meves energies. Em quedo amb la sensació d’haver pogut ajudar al màxim des d’aquí, d’haver pogut fer un acompanyament als centres i estar disponible perquè no se sentissin sols. Al nostre departament hem treballat a l’ombra, però hem treballat moltíssim. Hi havia persones que s’havien incorporat al novembre i que han donat el cent per cent d’elles. Les hem trucat a les nou de la nit i han respost. La veritat és que estic molt orgullosa de l’equip que tenim. Hi ha un gran equip administratiu que hem estat donant suport continu als centres perquè no estiguessin sols. Nosaltres també som empresa i hem procurat estar, encara que fos des de la distància, a primera línia.

Creus que viure això t’ha canviat d’alguna manera?

En aquestes situacions sempre veus el millor i el pitjor de tothom, però em quedo amb que he vist coses molt bones de  persones que potser no tenia tan a prop en el meu dia a dia,  i amb que hi ha hagut molta companyonia i ens hem ajudat molt.

Com a societat, penses que n’hem extret alguna lliçó?

No. Ja ho estem veient. La veritat és que el gruix de la societat no ho ha viscut com nosaltres i suposo que per això no s’ha conscienciat igual. Vull pensar, però, que hi ha una part important que té un amic o un familiar que ha viscut aquesta situació de manera més directa i li ho ha transmès. Alhora, també vull pensar que a moltes persones ens ha canviat i que continuarem amb aquest canvi, que hem pogut pensar i recapacitar i adonar-nos que no podem continuar vivint així, que el món no durarà tal com l’estem cuidant.

Imma Mundet: “Espero que la covid-19 hagi estat un aprenentatge perquè es tingui més en compte l’àmbit residencial”

Imma Mundet

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) entrevista Imma Mundet, infermera de l’Equip d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam, sobre com ha viscut la pandèmia de la covid-19 des de l’atenció sociosanitària i els EAR. Podeu llegir l’entrevista original a la pàgina del COIB.

L’Imma Mundet és infermera especialista en geriatria i membre de la Vocalia d’Infermeria Geriàtrica del COIB. En la seva trajectòria de gairebé 20 anys com a infermera ha treballat sobretot en l’àmbit geriàtric, en sociosanitaris a Santander i a Catalunya, i també a l’àmbit hospitalari en unitats de cures intensives. Des de fa 8 anys, forma part dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) del Grup Mutuam i de forma periòdica col·labora amb l’EUI Sant Pau impartint formació sobre ferides cròniques. Actualment també cursa un màster en ferides cròniques.

En què consisteix la teva feina?
Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) són dispositius sanitaris assistencials formats per metges i infermeres experts en geriatria que, coordinats amb els Equips d’Atenció Primària (EAP) i els professionals sanitaris de les residències, milloren l’atenció a la gent gran fràgil i en règim d’internament residencial. Estem distribuïts a Barcelona, el Baix Llobregat i al Vallès. Es van crear el 2009 per descongestionar l’atenció primària. Actualment estic ubicada al Baix Llobregat on donem assistència aproximadament a 4.263 llits, unes 68 residències. De manera programada, i a poder ser un mínim d’un cop a la setmana, visitem els centres residencials assignats al territori.

Els equips de metges i infermeres d’un EAR tenim funcions molt variables i heterogènies, perquè els pacients també ho són. Les nostres intervencions es basen en una atenció holística i individual des del moment en què ingressa a la residència geriàtrica fins que se’n va d’alta, que generalment és per èxitus.

Com ha modificat la covid-19 la teva feina?
Han sigut molts els estralls que la covid-19 ha tingut a la població que atenem, ha sigut sense cap dubte la més afectada. La situació ha estat dura per tothom però s’ha treballat de forma molt estreta i protocol·litzada amb les residències i actualment tant el sistema com el personal sanitari està més preparat.

Davant del caos que es va produir a l’inici, i per la Instrucció de CatSalut del 27 de març, l’atenció primària va assumir l’atenció d’alguns centres que teníem assignats i se’ns va descongestionar el volum de feina, que era immens i esgotador. Els EAR podem donar assistència a “peu de llit”, però ningú està preparat per afrontar tot el que ha passat. Nosaltres som l’atenció primària amb expertesa geriàtrica, que va a casa del pacient institucionalitzat i tenim limitacions igual que les residències. La instrucció del CatSalut ens va permetre a tots els equips implicats redimensionar els equips sanitaris per tal de donar sortida a la limitació de personal, de mitjans i l’augment de la demanda, que era evident. Un pacient crònic complex comporta moltes coses: atenció sanitària, temps i recursos. I fins ara crec que no han sigut conscients d’allò que realment fem.

Com heu viscut el fet que l’atenció residencial hagi estat la més castigada per la malaltia?
La covid-19 ha tret el millor i pitjor de nosaltres. A tots ens ha agafat molt desprevinguts i hem tingut molta incertesa perquè no sabíem com s’havia de tractar aquesta malaltia, els protocols canviaven constantment. Ens creava molt de dubte perquè veies un pacient que mostrava uns símptomes, li prenies les constants i te’n mostrava uns altres i en 24 hores es moria. Hem patit molt la demanda d’ajuda de les residències, la desesperació familiar i la claudicació dels companys; ha sigut molt trist. Tots acabàvem la jornada amb una sensació d’impotència i de fer un abordatge que en situació normal, hauria estat diferent. Hem hagut d’apagar molts focs. Tot i que hem tingut molt de suport per part dels nostres caps més directes Rosa Planesas, Montse Espier i Bel Puig, la covid-19 ha sigut molt dura per tothom i ens hem trobat molt dèbils. No només en l’àmbit residencial, sinó en tots els àmbits d’atenció assistencial: centres sociosanitaris, hospitals, atenció primària…

Tot i que no hem tingut prou eines, hi hem posat molt d’esforç i ganes d’afrontar-ho. Entre els companys ens hem organitzat de la millor manera possible; sempre hi ha hagut gent treballant telemàticament i presencialment i han sortit equips de reforç de sota les pedres i sense cap queixa. Era evident que havíem de ser-hi i això ens ha fet molt més forts en l’àmbit laboral i de relacions interprofessionals.

Què és el que reivindiques des dels EAR?
Des del meu punt de vista, el model residencial no s’adequa a la realitat. Sempre s’ha tractat la residència com una continuïtat del domicili i això no és cert. Els usuaris són malalts crònics, amb multimorbiditat, tenen noves necessitats assistencials i cada vegada són més grans. Als centres residencials hi ha moltes mancances de recursos, de ràtios, de remuneració econòmica, de coneixements… Un professional pot estar molt format però quan ha d’atendre 60 usuaris i hi ha 6 TCAI, la situació és inviable. Però aquesta situació ja és coneguda pels responsables des de fa temps i ara ha explotat. Les residències han de ser gestionades amb nous criteris assistencials, perquè les necessitats han canviat i cal més implicació del Departament de Salut. Tant de bo entrevistes com aquestes facin que alguna cosa canviï de veritat.

Quins aprenentatges o reptes de futur per la covid-19 destacaries?
Com a repte de futur, ara diria que cal tenir clar com funciona aquesta malaltia perquè encara desconeixem com es desenvolupa i crec que ha de ser molt important fer testos massius. Les residències han de disposar d’espais per poder ubicar com cal els seus usuaris. Encara n’hi ha amb habitacions triples! També penso que l’atenció primària hauria de tractar algun tema abans, quan el pacient és adult i no ancià, com són els documents de voluntats anticipades. Nosaltres veiem el final de vida cada dia i ens trobem a persones amb deteriorament cognitiu que la seva sort dependrà del professional que l’està atenent en aquell moment. La mort és l’últim que fem en vida i això encara és un gran tabú.

Des del punt de vista personal també he trobat moments d’introspecció i de poder pensar en la vida. Jo he estat tot el confinament sola, no m’he pogut relacionar amb ningú per por de contagiar. El fet d’arribar a veure com d’un dia per l’altre es morien 20 usuaris m’ha fet créixer com a infermera i establir molts vincles amb els meus companys, els pacients i les famílies. He trucat a molts fills amb el telèfon dels seus pares per explicar-los què passava, i he fet posar al telèfon al pacient perquè es poguessin sentir, alguns d’ells, per últim cop. Tots hem plorat en algun moment.

És molt important que l’engranatge salut, residència, familiar i usuari vagi unit. I que els polítics facin política amb seny fent cas de les recomanacions dels epidemiòlegs, que per això s’han format i tenim molts bons professionals. Amb la sanitat no s’hi juga, perquè quan passen coses com aquesta, hem de córrer tots quedant-se molta gent pel camí. M’agradaria molt lluitar perquè l’ambient residencial es tingués molt més en compte, s’enfortissin sanitàriament i hi hagués una major integritat social i per l’estil de vida que portem. També demanaria que la gent fos més conscient de tot el que està passant. Que tingués un comportament responsable i solidari i que seguís les mesures de seguretat que s’estan indicant. Sembla que com que majoritàriament ha afectat la gent gran, els més joves ho veuen llunyà. Espero que tothom faci una reflexió i la societat n’aprengui a nivell individual i col·lectiu, i que si no hi ha un canvi, no cal que aplaudeixin a les 20 h.

Laura Puerta: “Malgrat els nervis i la por al contagi, sempre hem estat conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim”

Laura Puerta Grup Mutuam

Laura Puerta va arribar al Grup Mutuam el 2007 i des de llavors ha estat farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. En aquests 13 anys ha estat testimoni d’una important evolució d’aquest servei que funciona, alhora, com a Servei de Farmàcia per als diferents centres i recursos del Grup Mutuam.

• Quin ha estat el paper del Servei de Farmàcia durant la pandèmia?

A diferència d’altres companys, nosaltres no hem estat en primera línia i les principals dificultats amb què ens hem trobat han estat els problemes logístics. Hi ha hagut un gran manca de medicació i material sanitari i el gran repte cada dia per a mi ha estat el d’aconseguir-ne per tal de donar resposta a les necessitats de totes les persones usuàries, tant de Mutuam Güell com de tots els centres que en depenen, com els Equips d’Atenció Residencial o els PADES.

• En tractar-se d’un virus nou, suposo que al principi tampoc sabíeu quins eren els tractaments que podien funcionar.

Exacte. Al principi anàvem molt perduts i els protocols canviaven constantment. La primera setmana ens deien que el tractament d’elecció era la hidroxicloroquina. Del laboratori ens van dir que no ens en servirien i vam haver d’aconseguir-ne mitjançant la secció de subministrament de medicaments estrangers de l’Agència Espanyola de Medicaments. Cada setmana els enviàvem la xifra de pacients positius que teníem i ells ens enviaven un petit estoc. Quan això ho vam tenir resolt, es va començar a recomanar l’associació amb un antibiòtic, l’Azitromicina. Tampoc no n’hi havia suficient. Tots els serveis de farmàcia estaven en la mateixa situació i vam haver de tirar molt de contactes per poder-ne aconseguir. Després de dues o tres setmanes, es va constatar que cap dels dos medicaments funcionaven i tot aquell esforç no havia servit per res. Al cap de poc, va venir el problema amb la medicació pal·liativa, que va ser molt dur, perquè la sedació que es fa servir per als últims dies de vida dels pacients escassejava. La necessitat d’aquest tipus de tractament va augmentar molt i no podíem cobrir les demandes que ens feien des dels PADES i els EAR. Hi havia tant desproveïment que, entre els tractament de sedació que recomanava el CatSalut, havíem d’anar fins als de la quarta línia.

• Quina coordinació hi ha hagut amb el CatSalut?

Hi ha hagut un contacte continuat i hem sentit que teníem suport perquè la comunicació ha estat fluïda. Ells ens enviaven protocols de tractament i ens marcaven les pautes. Amb els materials de protecció, també ens va proveir el CatSalut, però no va ser fins a la tercera setmana que no vam rebre un petit estoc. Quan vam tenir més quantitat, ho vam portar a l’antiga farmàcia del centre, on disposàvem de més espai, i des d’allà ho vam gestionar tot cap als diferents centres i serveis de l’entitat.

• Al Servei, hi heu treballat presencialment o ho heu combinat amb teletreball?

Som un servei molt petit, integrat per cinc persones. Fer teletreball era impossible, sobretot per als tècnics. Servei Farmacia Grup MutuamMalgrat la pandèmia, el centre havia de continuar funcionant com sempre i ells havien de preparar les medicacions, fer comandes, gestionant estocs… Jo podria haver fet teletreball, però creia que el meu lloc era al sociosanitari, donant suport als companys i intentant resoldre tots els dubtes que sorgissin. Així que al final no va marxar ningú a casa.

• Quines mesures vau prendre, doncs, per protegir-vos?

Ja que nosaltres no estàvem en primera línia, però sí que estàvem en contacte amb professionals sanitaris, vam decidir tancar-nos una mica. En ser un servei petit, si algú de nosaltres es posava malalt no ens podíem permetre que la resta de l’equip marxés a casa i la farmàcia es quedés penjada. Llavors vam centralitzar totes les sortides del nostre servei en una sola persona, era l’única que tenia contacte amb l’exterior.

• Com has viscut las situació a nivell personal?

Al principi amb molts nervis, perquè ens estàvem enfrontant a una cosa desconeguda, a una pandèmia. També amb por al contagi, malgrat que ens haguem protegit molt. Alhora, sempre conscients que havíem de ser allà intentant col·laborar al màxim. Personalment, tenia por sobretot a contagiar la meva família i, quan arribava a casa, fins que no havia acabat tot el procés de desinfecció no abraçava les meves filles. Recordo un dia dur en què necessitava el contacte i va ser la meva filla de 3 anys la que em va dir ‘mama, que no pots, que encara no t’has rentat les mans’.

• Què has fet per gestionar les emocions aquests dies?

Res en concret. Tot i que teníem a la nostra disposició a les psicòlogues dels EAPS, de moment no he fet servir aquest suport extern. La veritat és que, com que som un equip petit, ens hem donat molt de suport entre companys. Hi ha hagut moments de molts nervis i de plors, i també de riures, i crec que, en compartir-los, hem sortit reforçats com a grup. De fet, una de les companyes va tenir el seu marit ingressat a l’UCI per Covid i ho hem viscut molt de prop; el seu neguit era el de tots. Personalment, jo cada dia em trucava amb la farmacèutica de Mutuam Girona i ens hem donat molt de suport. Aquells moments de conversa ens servia una mica per fer teràpia. És una situació molt difícil, però treus forces d’on sigui, perquè tens una responsabilitat.

• De què et sents més orgullosa?

D’haver aconseguit fer la meva feina malgrat les circumstàncies i no haver deixat cap dia un pacient sense la seva medicació. He complert amb el meu objectiu com a farmacèutica.

• I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Espero que sí. Espero que dels errors que hem comès en la primera onada de la pandèmia haguem après alguna cosa que ens serveixi en cas d’una segona onada.

• Com esteu afrontant els rebrots?

Estem fent estoc en previsió del que pugui passar, sobretot de material de protecció i medicació pal·liativa.

• Creus que viure aqueta crisi t’ha canviat d’alguna manera?

Crec que sí. Em sento més conscient de la nostra vulnerabilitat. M’ha servit també per valorar més les coses que tinc, per gaudir d’aquells petits moments com la conversa amb un amic, una abraçada a un familiar… Es tracta de valorar el que tens ara, perquè potser demà ja no ho tindràs. De vegades, ens preocupem per coses que no tenen importància.