Equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca: “Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència”

Auxiliars Residència Vila-seca

Yolanda Domènech i Maria José Guirao són dues membres veteranes de l’equip d’auxiliars de la Residència Vila-seca del Grup Mutuam. La primera va arribar-hi el 2006 i, després de vuit anys, va convertir-se en la coordinadora de les auxiliars. La segona, el 2009 i, des de fa 9 anys, és auxiliar al Centre de dia. Malgrat l’experiència que acumulen entre totes dues, cap vivència ha estat tan intensa com la crisi sanitària provocada per la Covid-19.

Quin ha estat el vostre paper durant la crisi sanitària arran de la Covid-19?

Yolanda: La nostra feina habitual s’ha vist totalment alterada. Vaig començar a treballar des d’aquí però, en un moment donat, vaig passar a fer-ho des de casa, perquè soc persona de risc i convisc amb una persona malalta. Em vaig dedicar a la qüestió dels recursos humans, sempre en contacte amb la directora i els companys per buscar solucions a les necessitats que anaven sorgint. Els moment més difícils els vaig viure des de casa, amb molta impotència i tot el dia davant de l’ordinador. Només em dedicava a contractar personal –en total van ser 26 professionals- per cobrir tots els positius que anaven confirmant-se.

Devia ser complicat gestionar-ho.

Yolanda: Era un caos. El degoteig de positius era constant i en un moment donat em vaig quedar sense personal. Vaig contactar amb tutores de pràctiques dels instituts i centres de formació , perquè vinguessin estudiants, i també amb antigues treballadores. Vam tenir la sort que tres d’elles es van oferir a venir, un gest que agraïm molt. També vam contactar amb Caritas Tarragona i vam haver de portar persones que no tenien experiència ni titulació, perquè necessitàvem mans. Això va ser el que pitjor vaig viure.

Maria José, tu sí que vas estar en primera línia…

Maria José: Sí, vam tancar el Centre de Dia el 13 de març i vam haver d’avisar als familiars perquè vinguessin a recollir els usuaris. Llavors vaig incorporar-me a la primera planta de la residència. La veritat és que ha estat molt dur. No només per la situació que vius tu sinó per com la perceben els residents. Les mesures de protecció que havíem de portar feien que ells ni ens reconeguessin. A més els vam haver de confinar sense que poguessin veure les seves famílies i aïllar-los a les habitacions de forma preventiva a tots fins que no vam disposar de proves, que per sort vam tenir a principis d’abril .

Com va canviar la situació un cop les vau tenir?

Yolanda: vam ser dels primers centres en què es van tenir PCR Això ens va permetre fer el cribratge i distribuir els residents en diferents plantes. La segona es va convertir en la d’aïllament dels positius confirmats, inicialment. Més endavant n’hi vam haver de dedicar dues, perquè van anar confirmant-se més positius, una bona part d’ells asimptomàtics. Va ser un desgavell el canvi d’habitacions i planta, una feinada per a tothom i sobretot un fet que va desorientar els usuaris.

Maria José: Els havíem d’explicar perquè els movíem i els trèiem del seu estat de confort, perquè trèiem els seus objectes o entrava algú a desinfectar la seva habitació, perquè no podien veure les famílies… Ho van passar molt malament perquè es van desorientar completament i nosaltres vèiem com augmentava el deteriorament cognitiu. Ha estat una situació molt complicada tant per als residents com per als tècnics i auxiliars. A tot això, s’hi ha de sumar el fet de treballar amb persones sense experiència. Vols explicar-los moltes coses en poc temps perquè les integrin, però alhora tu has de seguir fent la teva feina.

Yolanda: A més, en aquell moment de saturació van marxar dues de les treballadores fixes que teníem a treballar a l’hospital, on també tenien necessitat de personal i van començar a contractar molts professionals. I, com que les condicions salarials són millors en els hospitals que en les residències… Va arribar un moment que vam tenir tot el personal fix de primera planta de baixa. I jo em preguntava ‘si no hi ha mans, com podem atendre?’ Sort que el Centre de Dia i l’Edca van tancar i el seu personal ens va donar suport.

Com s’ha viscut el distanciament de les famílies?

Yolanda: Quan vam tancar ja hi havia un positiu i era molt necessari, però va ser dur per a elles. Hem procurat que el contacte amb els residents fos continu, mitjançant videotrucades i trucades. Quan la situació va millorar, es va tornar a obrir el centre a les visites però en un lloc específicament previst, a la terrassa, i de forma programada.

Hem vist en vídeos i fotografies que les famílies també us han donat molt de suport.

Yolanda: Tot i que ho passaven malament, ens van reconfortar molt. Penjaven cartells i llençols amb missatges de suport i ens aplaudien. Ens van portar pastissos, gelats, croquetes… Tot i que ja n’eren conscients, crec que encara es va reforçar més la percepció de la necessitat del personal sanitari i de residències. Això a la residència s’ha viscut molt positivament.

Maria José: La veritat és que les famílies van tenir molta empatia. Érem la seva veu i el lligam amb la persona resident. Hem celebrat totes les festes que hem pogut celebrar durant aquests mesos: Sant Jordi, la mona, el dia de la mare … I n’hem fet bons reportatges que hem enviat a les famílies. Durant aquest temps no hem perdut el caliu que tenim com a residència.

Yolanda: la directora tenia un grup de whatsapp amb les famílies, des d’on els feia arribar tot això. Els treballadors transmetíem missatges positius mitjançant els vídeos. La gran majoria del personal ha tingut una actitud excel·lent.

Heu fet servir alguna estratègia per gestionar totes les emocions que aquesta crisi ha generat?

Yolanda: Una neuropsicòloga a través del Grup Mutuam ha impartit un suport emocional, al qual el personal ha assistit de forma voluntària, per ajudar a expressar les emocions. Jo el vaig fer, però no van venir molts professionals, perquè hi ha por a tornar a reviure la situació per la qual hem passat. A mi m’agrada poder-ho expressar i en aquest espai cadascú ho ha fet com ha preferit.

Maria José: jo no vaig assistir-hi, però sí que he plorat molt a casa. Han mort persones a qui coneixia des de fa 11 anys i he hagut d’ajudar al servei funerari a endur-se’ls, això ha estat molt dur. La meva filla, que és adolescent i li costa expressar les emocions, durant aquells dies, tal i com em veia, em va voler abraçar, però li vaig haver de dir que no per por de contagiar-la.

Com heu viscut la por al contagi?

Maria José: He tingut por tant de portar el virus a casa com de portar-lo de l’exterior cap aquí. Em desinfectava sencera cada cop que entrava i sortia, però el risc sempre hi és.

Les auxiliars segurament sou les que heu estat més en primera línia durant la crisi. Creieu que això farà que es posi més en valor la vostra tasca?

Maria José: Jo crec que la gent reconeix que la nostra feina ha estat molt important, però la memòria és molt feble. En el moment que hem obert les portes, s’han oblidat de qui ha estat al peu del canó, i et preguntes si s’adonen que som nosaltres les que estem lluitant perquè no hi hagi rebrots. Haig d’assenyalar que les auxiliars hem treballat molt, però també que aquí els tècnics han donat molt de suport i que em trec al barret davant del que ha fet l’equip d’Infermeria i del suport emocional que ha ofert.

Suposo que tothom ha hagut de fer de tot…

Maria José: Hem fet pinya i ha estat molt maco. Tècnics i infermeres, per exemple, ens han donat suport a totes hores per fer els trasllats d’habitació dels residents.

Yolanda: Hi ha hagut molta flexibilitat per part de tothom i un esforç per buscar solucions de forma conjunta. Això ho veiem en la qüestió del material, que no ens ha faltat perquè ens hem mogut tots per aconseguir-ne.

Quines dificultats us vau trobar per proveir-vos?

Yolanda: Ens va costar molt que no li faltés a ningú el material de protecció. El Govern va confiscar algun material i els nostres proveïdors habituals no ens en van poder oferir.

Com heu abordat l’acompanyament de final de vida en un moment així?

Yolanda: Jo soc membre del Comitè d’Ètica del Grup Mutuam, però en aquestes situacions sorgeixen dilemes que no hauries pensat mai que tindries. A la residència, a partir del moment en què se’ns va indicar, vam permetre que els familiars, amb els equips de protecció, poguessin acomiadar-se dels residents en situació de final de vida. Hi hagut casos en què ha estat tan sobtat que no ha estat possible aquest comiat. Tenim sort que nosaltres som també un centre sociosanitari i, gràcies a això, teníem oxigen, metges presencials i localitzables i 24h d’infermeria que han ajudat molt als residents, si no, el nombre de morts hauria estat superior.

Podríeu afrontar de nou una situació similar?

Yolanda: Si torna a haver-hi un rebrot fort, ara estem més preparades, perquè sabem com funciona el virus i tenim el material que cal, però també cal tenir en compte que estem cansats emocionalment…

De què us sentiu molt orgulloses?

Yolanda: Del lloc on treballo i del personal que tinc al meu càrrec, indiscutiblement. Tant de bo que la paga als sanitaris i professionals de residències de la qual hem sentit tant a parlar es doni als auxiliars, que cobren molt poc per la feina que fan. Necessiten una recompensa, però el millor reconeixement seria una pujada de sou.

Maria José: Jo em sento molt orgullosa de la capacitat que he pogut treure. Després de nou anys sense estar a planta, m’he tornat a posar al dia. He après moltíssim de tota la gent que tenia al costat.

Mireia Bosch: “La relació amb els companys ha estat, durant la crisi sanitària, més intensa i propera que mai”

Mireia Bosch

Mireia Bosch (primera a la dreta) va arribar el gener de 2008 al Grup Mutuam per ser directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i del centre de dia Onyar. Poc podia imaginar llavors que l’entitat aniria sumant un munt de recursos més al llarg dels anys que acabarien sota la seva direcció: els Equips d’Atenció Psicosocial de ‘la Caixa’ i, amb la reconversió de l’Atenció Primària, la Unitat de Rehabilitació Intensiva d’Ictus, dos equips d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) i els PADES Girona (la direcció dels quals és compartida amb l’ICS/IAS). La crisi sanitària de la Covid-19 encara li proporcionaria un nou repte, la gestió dels recursos humans d’un hotel sanitaritzat.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi sanitària?

El meu paper consistia en ser allà durant moltes hores i cada dia, oferir molt de suport i tota la informació de què disposàvem, organitzar circuits i plans interns i donar un cop de mà en allò que calgués. Hi va haver un moment en què la majoria de metges estaven de baixa i també vaig haver de fer de metge, que és la meva professió. A banda de tot això, hem tingut una gran tasca administrativa enviant moltes estadístiques cada dia. On he destinat més esforços és a l’Hospital Sociosanitari, no només perquè és el més gran sinó perquè és on hem tingut situacions més complicades. No obstant això, he intentat acompanyar també els equips, perquè han tingut un rol diferent de l’habitual durant la crisi.

Quins canvis han viscut?

En el cas dels PADES, calia gestionar la rotació dels tres equips que es va establir per protegir els professionals -sempre en coordinació amb la co-direcció de l’Institut Català de la Salut- però també les seves pors, tenint en compte que alguns dels pacients a qui visitaven en els domicilis van resultar ser positius en Covid-19. Pel que fa als EPAC, amb el replegament de l’Atenció Primària, en un principi es va enviar les professionals a casa, des d’on elles han ofert assistència telefònica. Un cop van disposar dels EPI, van fer atenció domiciliària i, a més, es van oferir com a voluntàries per donar suport psicològic en l’Hotel sanitaritzat Ibis i en el sociosanitari. També van ser elles les que van coordinar les videotrucades amb les famílies. Pel que fa a l’Equip rehabilitador domiciliari, les professionals es van quedar al centre i van fer una coordinació telefònica. El Centre de Dia va tancar i els seus treballadors van venir al sociosanitari. Els EAPS en un principi van anar cap a casa, però després, des de la Xarxa de Salut Mental, es va configurar un macrogrup d’atenció psicològica (ESEP) i s’hi van integrar i participar molt activament.

Com heu viscut la situació a l’Hospital Sociosanitari i com ha alterat la vostra normalitat?

Haig de reconèixer que ho hem portat bastant bé, ja que no vam tenir casos de Covid-19 fins que les unitats específiques van estar muntades i els circuits van estar definits. Però sí que ha canviat molt la nostra manera de treballar. Malgrat que nosaltres ja estàvem acostumats a fer aïllaments, normalment és el professional qui protegeix al pacient. Ara la protecció és bidireccional i al principi hi havia molta por. Vam poder sectoritzar el centre, però gairebé el 28% per cent dels professionals es van contagiar, la majoria al començament. En relació a això, cal assenyalar que, des de la Regió sanitària de Girona, hem tingut bastant suport i ens han ofert llistats de borses de treball que en han permès contractar, per exemple, graduats en Medicina de la Universitat de Girona que tenien el MIR aprovat però no tenien plaça. També es van posar hotels a disposició dels professionals, sobretot per a aquells que convivien amb persones de risc.

Com va anar la posada en marxa de l’hotel sanitaritzat?

Va ser molt ràpida. Des de la Regió sanitària es van posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos si podíem muntar un hotel com els que el Grup Mutuam havia posat en marxa a Barcelona. La direcció sanitària va respondre que no podíem assumir-ne la gestió completa, ja que la central de l’entitat està a Barcelona i els desplaçaments en aquell moment eren complicats, i llavors ens van oferir la gestió dels recursos humans. Tot això ens ho van demanar un dijous i dilluns havia d’estar en funcionament. Va venir un administratiu a ajudar-me i vam fer el procés de selecció dels treballadors telefònicament. Ens van passar llistats d’estudiants de tercer i quart d’Infermeria que estaven disposats a ser contractats com a auxiliars a l’hotel. Una infermera alliberada del Centre de Dia els donava suport i com que, per sort, l’Hotel Ibis està just al costat, jo m’hi acostava cada dia. Ha estat una experiència molt diferent i molt interessant, però el que m’ha agradat més ha estat la interacció directa amb els estudiants. Al final he exercit un rol semblant al d’una coach, ja que per a molts era la primera experiència laboral i, a més, tenien moltes pors. Després, molts d’ells ens han demanat poder seguir treballant durant l’estiu en el sociosanitari. Tant a ells com als metges que vam haver de contractar, els vaig dir que m’havien fet reconciliar-me amb el jovent. Hem tingut sort i ens hem trobat amb persones molt entregades.

Com es va organitzar el suport psicològic durant la crisi?

Les psicòlogues van veure molt ràpidament que no només havia d’oferir-se suport a familiars i pacients, sinó també als professionals. En un principi va ser individual, i van posar un telèfon a disposició de qui ho necessités. A grans trets, han gestionat por al contagi, propi i de l’entorn, i ansietat –en Mireia Boschgran part a causa dels canvis de protocol constants i l’allau d’informació. També es van trobar amb professionals que patien ansietat perquè havien de gestionar dilemes ètics, i a alguns els van recomanar que quan la situació estigués més calmada portessin els casos al Comitè d’Ètica del Grup Mutuam. La veritat és que estic molt contenta amb els resultats del treball que han fet les psicòlogues.

A nivell personal, tu com ho has viscut?

Bé, ho he viscut com una oportunitat de créixer. Soc positiva de mena i, tot i així, hi ha hagut dies que he tingut ganes de plorar i ho he fet en privat. Però penso que les crisis serveixen per analitzar què es fa bé i què no. A més, és un repte per un mateix. He intentat no transmetre gaire ansietat, tot i que el mes de juny reconec que estava molt cansada i és llavors quan tenim la tendència d’anar-nos cap a la negativitat. Aquesta situació m’ha ajudat a conèixer les meves limitacions però també m’he sorprès de tot el que he estat capaç de fer.

Has tingut por de contagiar-te o de contagiar el teu entorn?

Sí, suposo que com tothom. A les meves filles, que són adolescents, no tant, però al meu home, que sempre ha patit més problemes de pulmó, sí. Cal ser molt metòdic i jo seguia tot un ritual quan arribava a casa.

Pensant en els recursos que gestiones, què treus de positiu de tot el que hem viscut?

Un dels aspectes més positius de la crisi és que ens hem barrejat tots els equips, que fins ara pràcticament no ens coneixíem, i conèixer la feina dels altres permet tenir molta més empatia. La relació amb els companys ha estat més intensa i propera que mai. Habitualment, al meu despatx hi entra gent, però potser no les auxiliars, i durant aquestes setmanes sí que ho han fet. Així que canvien els vincles i et fas més sensible als problemes dels col·laboradors.

I com a societat, creus que n’hem après alguna cosa?

Voldria pensar que si, però de vegades quan veig les notícies em deprimeixo. Tenim el gran problema de viure en una societat molt individualista i egoista. Hi ha molts inconscients. Qui realment és conscient de la situació és perquè és del sector o perquè ha viscut la malaltia en la família. Hi ha qui pensa que amb el final del confinament es pot donar per superada la crisi sanitària i l’única cosa que hem fet és limitar la capacitat de transmissió, però el virus segueix aquí. Veient els rebrots, no tinc clar que la societat n’hagi après gaire. La nova normalitat és entendre que hi ha coses que no les podem fer com les fèiem abans. Això els sanitaris ho tenim integrat. La societat canvia i la sanitat també, i els professionals ens hem d’adaptar i ser flexibles a les necessitats del moment.

Ainhoa Torner: “Qui és infermera ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar”

Ainhoa Torner

Cap del Servei de Qualitat del Grup Mutuam des de fa 3 anys, Ainhoa Torner porta des del 1999 treballant a l’entitat. Va començar com a infermera a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i, des de llavors, ha ocupat diferents llocs en diversos serveis, sempre desenvolupant tasques com a infermera o en gestió d’Infermeria. Ha estat la vocació per tenir cura dels altres intrínseca a aquesta professió el que durant la crisi de la COVID-19 l’ha portada de nou a la primera línia de l’atenció en la posada en marxa i la coordinació dels projecte d’Hotels Salut que el Grup Mutuam ha sanitaritzat a Barcelona: el Cotton House i el Praktik Vinoteca.

Quin ha estat el teu paper durant la crisi de la COVID-19?

Davant de tot el que estava passant, he fet tot el que pogut, posant la meva persona a disposició de les necessitats que poguessin sorgir. En un principi, vaig anar assumint tasques molt diverses fins que va aparèixer la necessitat d’impulsar els anomenats hotels salut i de la figura d’un professional de la Infermeria per posar-los en marxa.

Va ser llavors quan vas decidir passar a primera línia?

La professió infermera l’he portada sempre amb mi i vaig assumir el repte, que se’m va proposar des de l’empresa, de posar en marxa el projecte conjuntament amb el doctor Josep Ballester. Per encàrrec del Consorci Sanitari de Barcelona, vam preparar un document de proposta del que el Grup Mutuam podia oferir i em vaig incloure en el projecte per poder aportar-hi les necessitats de material i logístiques, explicar quines funcions podíem fer i la coordinació que havíem de tenir amb els diferents nivells assistencials. Tot això ho vam anar preparant al llarg d’un parell de setmanes, però va ser el divendres 20 de març quan ens van dir que dilluns següent l’hotel salut havia d’estar en funcionament. Llavors va començar la cerca de professionals amb una altra companya infermera, Meritxell Naudeillo. Dissabte a la nit em van avisar que el recurs s’havia de posar en marxa ja diumenge al matí a primera hora perquè els hospitals necessitaven enviar-nos pacients per descongestionar-los. Així va ser com vam començar a treballar amb un equip de professionals que no coneixíem i sense haver pogut visitar l’hotel. Aquell va ser el primer de molts dies molt intensos, a nivell físic i emocional.

Com vas viure aquells primers moments?

El primer dia tenia una sensació molt estranya. Havia de treballar amb professionals sanitaris que no coneixia i amb el personal de l’hotel, per a qui tot era nou. Aquests tenien molta por i vam haver de fer una mica de contenció amb ells. Vam estar unes hores adequant els espais per tenir un office d’infermeria i crear els circuits de zona neta i bruta, per poder posar-nos i treure’ns el material de protecció individual sense contaminar cap espai. Recordo quan va arribar el primer pacient, un senyor gran que portaven amb ambulància i que va entrar-hi amb tot l’equip de protecció. Ell estava espantat, no sabia ben bé on el duien i els treballadors de l’hotel tenien molta por d’apropar-s’hi. En veure l’escena em va sortir la meva vena més infermera. No m’agradava aquella distància, em va fer sentir malament i molta pena per ell i, malgrat jo només duia la bata, la mascareta i els guants, m’hi vaig apropar i el vaig reconfortar. Em sap greu, però em vaig saltar els límits i em vaig posar al costat de la persona, que en aquest cas ni tan sols tenia símptomes de la malaltia. Ell només necessitava un contacte, que algú se li apropés i li digués que tot aniria bé.

I com t’has sentit en les darreres setmanes?

He tingut dies de tot tipus. Els primers van ser molt intensos. Nosaltres sabíem què passava a l’hotel però no érem conscients del que passava a fora, ni tan sols a casa. Sovint començava a treballar a les 8h i sortia de l’hotel a les 23h. No seguíem el que deien els mitjans de comunicació ni érem conscients de com havien quedat de buides les ciutats. Al cap d’uns dies vaig veure les notícies amb imatges de ciutats de tot el món desertes i em va agafar una plorera… Suposo que em va sortir tot el que tenia acumulat. Nosaltres no hem presenciat situacions molt greus a nivell sanitari, però sí a nivell humà o social. Hem viscut una altra perspectiva de la pandèmia, molt dura a nivell emocional. Quan et poses en la pell de moltes persones de les que estàs atenent se’t remou tot per dins. Per això aquesta experiència a nivell professional és un creixement, però a nivell personal també crec que hem après moltes coses.

Quines estratègies has seguit per gestionar les emocions?

La veritat és que la intensitat del dia a dia et porta a no pensar. En el moment en què t’atures i prens una mica de consciència, això t’afecta a nivell emocional, i jo no m’ho volia permetre. No he buscat cap suport emocional extern i per això no he volgut obrir el meu cap a tot el que estava passant. Si no, no hauria aguantat el que he aguantat. Tires com pots pensant que quan acabi ja cauràs. Ara que tot just hem tancat els hotels salut m’està sortint tot, i depèn de sobre què parli m’haig de contenir.

Hotel salut Cotton House
Alta últim pacient de l’Hotel salut Cotton House 

Amb el tancament dels hotels arriba per fi el descans?

No gaire. Ara he passat a donar suport a l’equip de direcció dels Equips d’Atenció Residencial i he de seguir estant activa, alerta i fent guàrdies els caps de setmana. Tot i que aquests darrers dies han estat més tranquils als hotels, no hem pogut parar, i ara em sento molt fluixa, físicament i anímicament. Hi ha vegades que quan em diuen segons quines coses me les prenc malament o m’agafa tristor.

Buscaràs ajuda professional per gestionar el que has viscut?

Fins ara no ho he fet. Tenim a l’abast el suport telefònic del nostre equip psicosocial, però m’he refugiat més en les persones amb qui he pogut parlar i compartir l’experiència aquests dies, com la coordinadora dels EAPS, la Meritxell Naudeillo, que ha estat companya meva a l’hotel, i un dels meus grans suports durant tot aquest període. Havíem coincidit fa anys i ara ens hem retrobat i ens hem ofert molt suport mutu.

Com ha estat la relació amb els companys a l’hotel salut?

Hotel salut Praktik
Equip Hotel Salut Praktik Vinoteca

Amb algunes de les persones amb qui he treballat aquests dos intensos mesos he creat uns vincles molt forts que crec que perduraran en el temps. Hem compartit riures i ploreres.

Ha estat complicat compatibilitzat vida professional i personal?

Els dies que arribava més d’hora eren les vuit del vespre però n’hi havia que arribava que eren més de les onze. També treballava els caps de setmana, així que a casa he estat poc. Quan els vaig dir que tancàvem els hotels, el primer que va dir la meva filla va ser: “llavors ara podràs estar les tardes amb nosaltres?”, això em va partir el cor, i em va fer adonar de tot el temps que no he pogut estar a casa, i encara que puc estar molt orgullosa del que he fet, crec que això em costarà de recuperar.

Com has gestionat la por al contagi o a contagiar la família?

Des del primer moment em vaig aïllar en una habitació per no posar-los en risc; el meu home i jo dormíem en habitacions separades. Els meus fills, que són molt afectuosos, em volien fer una abraçada quan entrava a casa i els havia de dir que no per prudència. Als nens els va costar d’entendre que no se’m podien acostar fins que no m’hagués rentat i canviat de roba. La por al meu propi contagi se’m va acabar el primer dia. Quan veus que el pacient que arriba té més por que tu, la teva passa a segon terme. De por no n’he tingut, però això no vol dir que no m’hagi protegit. Hi ha hagut professionals que han tingut molta angoixa en aquest sentit.

I no t’has contagiat?

Al llarg d’aquestes setmanes tots hem tingut algun símptoma compatible amb els de la COVID. Jo he tingut tos, cefalees, malestar… Em vaig fer una PCR que va sortir negativa però a hores d’ara no sé si l’he tingut en algun moment. El cert és que cap dels professionals del centre va donar positiu. Els vam marcar molt en temes de protecció, sobretot als estudiants d’infermeria que van venir a fer d’auxiliars.

Com has viscut la relació amb els pacients?

La nostra relació amb els pacients s’ha basat a oferir-los molt de suport. La majoria tenien simptomatologia lleu de la COVID-19 i potser les seves necessitats eren més aviat de tipus emocional. Alguns d’ells havien perdut familiars o els tenien ingressats a l’UCI. N’hem tingut que acabaven de perdre la parella o que la van perdre mentre estaven ingressats i ni tan sols podien fer el dol. També hi havia ingressades persones que no tenien un domicili on fer l’aïllament.

Com creus que t’ha canviat viure aquesta situació?

Una vivència així et permet conèixer-te millor i adonar-te que ets més fort del que potser creies. No saps d’on treus la fortalesa, però tires endavant, encara que després et surti per algun lloc. M’enduc el saber que soc capaç de fer qualsevol cosa en el moment que sigui, encara que les circumstàncies siguin difícils. A banda d’això, aprens a ser més conscient del que tens i a gaudir dels moments. Pots tenir-ho tot i no adonar-te’n fins que passen coses tan fortes com aquesta.

De què et sents més orgullosa?

D’haver donat el 300 per cent de mi des del primer moment fins a l’últim, que encara no ha arribat. No tothom ho ha pogut fer, pel motiu que sigui. El que he fet, no ho he fet per l’empresa, sinó per les persones i per donar resposta a una necessitat de la societat. Ni tan sols l’empresa ho ha fet per ella mateixa, sinó que tots ens hem abocat a donar resposta a aquest moment de crisi social i crec que hem d’estar molt satisfets de la feina que hem fet.

Quines lliçons creus que hem extret arran de la pandèmia en el sistema sanitari i com a societat?

Ainhoa Torner
Ainhoa Torner en una entrevista

Quan es plantegen situacions crítiques només pensem en les UCI, els recursos hospitalaris, urgències… I amb aquesta situació s’ha posat de manifest que no només aquests tenen necessitats, sinó que els professionals de serveis més petits i residencials tenen la mateixa vàlua i pateixen grans mancances. El granet de sorra per sortir-nos-en l’hem posat des de tots els nivells assistencials per igual. Ni som més ni som menys. Crec que el que estem vivint farà canviar moltes coses, ajudarà a equiparar-nos o, almenys, aquesta és la meva esperança.

Ja per acabar: en cas que hi hagi un rebrot o que tornem a viure una situació similar, com creus que l’afrontarem?

Crec que, almenys, l’afrontarem de manera més endreçada. Tenim un bagatge que no teníem. Estarem organitzats des del minut zero, i això és un gran avantatge. Personalment, crec que ho afrontaré de la mateixa manera, donant tot el que pugui de mi. Qui és infermer ho porta a l’ADN i, en una situació així, t’hi has de posar.

La Llar Residència Mutuam La Sardana de salut mental, explica el projecte “Parelles artístiques” a la TV local

El 6 de febrer, la Psicòloga i Coordinadora de la Llar Residència Mutuam La Sardana, Gemma Lana, va ser convidada a una tertúlia de la televisió local del Bages per parlar sobre l’experiència Parelles Artístiques, experiències creatives per la salut mental.

Aquest projecte té com a missió millorar la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental, fomentant la creació i exposició d’obres realitzades per parelles artístiques, de les quals un dels participants està vinculat a recursos de salut mental.

Aquesta experiència va néixer a Osona i s’ha anat escampat al llarg dels anys a vuit comarques catalanes. Des de fa cinc anys, Mutuam, Althaia, Mosaic i Ampans, quatre entitats dedicades a l’àmbit de la Salut Mental, gestionen el projecte “Parelles Artístiques” a la comarca del Bages.

Avui ja arriba a 196 parelles, que juntes lluiten contra l’estigma de la salut mental des de moltes entitats, entre les quals aquest any, la Llar Residència Mutuam La Sardana de Manresa ha participat amb dues parelles artístiques, que han creat dos quadres, un pintat a l’oli i l’altra amb llapis de colors.

Per informar-vos més, podeu veure l’entrevista completa a partir del minut 14’57’’ fent clic aquí.

“L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis”

Als 51 anys, l’avilés Carlos Soria va assolir el primer dels dotze cims de més de vuit mil metres que sobresurten en la seva carrera com a alpinista. Amb 72 anys, ens respon unes preguntes des del campament base on agafa forces per fer front al seu darrer repte: la pujada al Dhaulagiri. En el moment de la publicació d’aquesta entrevista, sabem que aquesta ascensió no ha estat possible, però l’alpinista la intentarà novament.

Quan es va plantejar, i per què, el repte d’aconseguir els 14 cims més alts del món?

Va ser una cosa que va arribar sola. Vaig començar a pujar vuit mils als 50 anys, però sense cap pretensió. Quan ja en portava uns quants em vaig dir: “doncs anem a intentar completar els 14”. Però no va ser res premeditat. Tampoc no em preocupa en excés aconseguir-ho. Sóc conscient que el meu cos pot dir prou en qualsevol moment. Ara, als 77 anys, em trobo amb ganes i en bona forma i, mentre segueixi així, intentaré completar-ne els 14.

En algun moment ha pensat a tirar la tovallola?

No entra en els meus plans rendir-me. Una altra cosa és tenir cap i ser conscient de la realitat de cadascú. He baixat de moltes muntanyes sense el cim, però sempre amb la sensació d’haver pres la millor decisió. Perquè us en feu una idea, vaig aconseguir el cim del Manaslu als 71 anys, després de molts intents. Les muntanyes no es mouran d’aquí i cal escoltar-les i comprendre-les per saber quin és el moment.

Ja només li’n queden dues. Com ho veu?

Doncs em veig amb moltes ganes i amb molta il·lusió. L’ascens a l’Annapurna va ser molt dur, però en cinc dies em vaig recuperar estupendament i vaig decidir intentar el Dhaulagiri, on ara mateix em trobo. En cas que ho aconseguís, aniria al Shisha Pangma la propera primavera.

Com es prepara abans de fer un vuit mil?

La preparació és diària. Tracto de cuidar la meva alimentació, bàsicament intentant menjar allò que sé que li prova bé al meu cos. I després entreno cada dia. Visc al costat de la serra i m’agrada pujar-hi, i també faig molta bici de carretera, que li va molt bé als meus genolls. I, ja a casa, condició física.

La família intenta convèncer-lo que deixi l’alpinisme?

El dia que li digui a la meva família que no vaig d’expedició es preocuparan més, perquè sabran que em passa alguna cosa dolenta. Jo vaig conèixer la meva dona a la muntanya i he transmès a les meves quatre filles la meva passió. Em donen suport i ànims en tots els meus viatges. Això és molt important per a mi, ja que cada expedició estic fora de casa prop de 3 mesos.

Segueix un control mèdic quan fa un cim?

Des de 2011 tinc el suport de BBVA, fet que ha estat una benedicció en aquesta etapa de la meva carrera. Gràcies a això, compto en cada expedició amb un metge especialitzat en alta muntanya. La veritat és que fins ara no li he donat gaire feina però són molt importants els controls que em fa pràcticament a diari.

Com se sent allà a dalt, quan trepitja el cim?

Sempre dic que el veritable cim s’aconsegueix quan estàs de tornada al campament base i tot l’equip hi ha arribat bé. És clar que el cim és l’objectiu, però gaudeixo molt més del camí fins a ell. Allà, m’agrada ser-hi el temps imprescindible, perquè sé que la baixada és molt complicada.

També hi ha hagut cims que no ha aconseguit. Com va viure tornar sense haver aconseguit l’objectiu?

Com comentava abans, mai no he fet mitja volta decebut. És difícil prendre decisions així, però cal saber fer-ho perquè t’hi estàs jugant la vida.

Quina és l’experiència més dura que recorda?

No m’agrada parlar dels moments durs. Els mitjans i el cinema han donat una idea molt equivocada del que és la muntanya, ja que només és notícia quan hi ha alguna tragèdia. La gent es pensa que els alpinistes solament venim aquí a patir, i no és així.

Com són les nits a la tenda?

He fet un càlcul i dec haver passat onze anys de la meva vida dormint per damunt dels 4.000 m. Ja gairebé no trobo a faltar el llit durant les expedicions… Al final depèn molt de la muntanya. El campament base de l’Annapurna és fantàstic: està situat sobre un prat, té una altitud acceptable… En canvi, on ens trobem ara, al Dhaulagiri, està damunt d’una glacera, en terreny gelat i que es mou.

Creu que la massificació ha canviat l’alpinisme?

Entenc que hi hagi gent que amb expedicions comercials vulgui pujar vuit mils. És completament normal. La muntanya és molt àmplia i, si t’agrada escalar sol, sempre hi pots trobar rutes. Alguns dels alpinistes que critiquen les expedicions comercials després s’aprofiten de les cordes que munten i de l’equipament que preparen per a la muntanya, i això no és just.

Reconeix que s’ha acostumat a compartir les seves expedicions amb persones bastant més joves. Què tal les relacions intergeneracionals?

Jo m’avinc molt amb la gent jove. És cert que a la muntanya sóc sempre el més gran, però tampoc no em tracten com a tal. La majoria em diuen que sóc un exemple per a ells. Tot i que jo no em considero un exemple per a ningú, és meravellós que la gent t’ho digui.

Què li diria a aquestes persones que es plantegen nous reptes en una edat avançada i han de fer front a la incomprensió?

L’edat és un estat mental i no pot ser un impediment per complir els teus somnis. Jo sempre dic que la vida del jubilat és meravellosa, perquè m’ha permès dedicar-me a temps complet al que m’agrada, la muntanya. Tots els dies cal trobar nous reptes perquè, si no, estem acabats.

 

Gimpera: “Vaig plegar perquè no creia que a la meva edat hagués d’ensenyar el cul”

Nascuda el 1936 i amb 125 pel·lícules en el seu currículum, la musa de la gauche divine emprèn nous projectes cinematogràfics mentre somia a endreçar els records de la seva vida impresos en paper fotogràfic.

Com és que, sent ja mare, va llançar-se a fer de model?

Jo no havia pensat mai a fer de model. Em va arribar pel meu físic, que era poc comú aquí. Als 22 anys un company de feina del meu marit em va proposar fer unes proves per a un anunci. Els vaig agradar i, a partir d’aquí, el boca-orella va fer que comencessin a sortir-me feines. Llavors ja tenia dos fills i, amb 24 anys, vaig tenir-ne el tercer.

I com ho va compaginar amb una prolífica carrera en una època en què no es parlava de conciliació?

Creia que fer de model seria molt compatible amb tenir criatures, perquè em sortiria una feina al mes, però estava equivocada. Treballava cada dia. Vaig necessitar ajuda per portar la casa i, amb els nens, feia el que podia. I quan vaig començar amb el cinema, a més, havia de passar temporades fora pels rodatges. Ara penso que d’alguna manera els meus fills han sortit ferits d’aquesta falta de la meva presència, però ser pare o mare és molt difícil, perquè ningú no te n’ensenya.

Amb què es va divertir més: passarel·la o publicitat?

Amb la passarel·la no gaire, perquè no he tingut mai l’esquelet de maniquí. Vaig treballar amb Pertegaz, sempre em deia: “Senyoreta Gimpera, amagui el sexy”. La publicitat era el més fàcil per a mi. Encara recordo el text del primer espot, del Leopold Pomés, de tant com me’l vaig estudiar. Era tot molt rústic: jo mateixa em maquillava, em vestia… I així vaig aprendre a sofisticar-me. Sempre preguntava a quin públic anava dirigit l’espot, perquè creia que era important. La model és un intermediari entre el producte i el client. Molta gent m’ha preguntat si no em sentia dona objecte i jo penso que un sempre ho és en la seva feina, el que passa és que, en aquesta, hi poses el físic.

Ha protagonitzat moltes pel·lícules. De quina en conserva un record més especial?

N’he fet 125 i guardo bon record de totes. Això sí, agraeixo la gran sort d’haver treballat en El espíritu de la colmena, una obra mestra de Víctor Erice. Sempre havia fet papers de dona rica, sofisticada i altiva. En canvi, l’Erice em va descobrir una altra faceta com a dona senzilla. Ara m’han descobert el vessant més còmic. Al maig segurament començaré una comèdia de Ventura Pons i fa poc que n’he acabat una altra a Madrid.

Per què creu que es va convertir en una musa de la gauche divine?

Formava part d’un grup de gent criada en el franquisme que als seixanta vam començar a espavilar. Érem com una família i anàvem a França a veure pel·lícules i a fer coses que aquí estaven prohibides. Amb els fotògrafs Xavier Miserachs i Oriol Maspons, vam decidir crear un espai on la gent es pogués trobar per parlar, a més de ballar. Així és com va néixer el Bocaccio i vam decidir que jo sortís al cartell.

Què en queda de l’esperit d’aquella època a la Barcelona actual?

Nosaltres vam haver de portar a terme una lluita molt forta per escapar de tot allò que suposava la dictadura i, en canvi, la joventut d’avui gaudeix de molta llibertat, però políticament no té l’empenta que teníem nosaltres. Ens han titllat de ‘pijos’, però vam fer coses impressionants. Ara bé, tampoc no em barrejo gaire amb gent tan jove i suposo que deu haver-hi de tot.

Creu que ha estat capaç de ser una dona lliure malgrat el context?

Sí, i de fet m’hi va ajudar molt conèixer aquesta gent d’alt nivell intel·lectual. Em vaig casar molt jove, en part, per escapar de casa. Llavors, gràcies a la feina, vaig començar a viatjar a altres països. Vaig poder viure les manifestacions dels comunistes a Itàlia, que em van semblar fantàstiques. Totes aquestes vivències em van ajudar a guanyar seguretat i aprendre a ser jo mateixa. En aquell moment, les dones érem tan insegures… A mi em deien que era molt guapa, i ara ho veig, però llavors tenia complexos.

Es va sentir jutjada pel seu entorn per ser tan lliure?

En general, no. Els feia gràcia tenir una famosa a la família. Els meus fills potser sí que ho van patir. Ara no està mal vist ser model, però als seixanta era gairebé com prostituir-se. Em sabia greu per ells, però a mi m’és igual, sé molt bé la vida que he portat. A altres dones els hauria agradat fer el mateix, però els seus marits no les deixaven.

Òbviament el físic l’ha ajudat, però ha hagut de reivindicar la seva vàlua més enllà d’aquest?

En aquesta agència he vist noies guapíssimes que professionalment no han aconseguit res. Si no ets culte i intel·ligent, no fas res a la vida. En el meu cas, el físic m’ha ajudat, però també saber què feia.

Què va fer que decidís obrir una agència de models?

En l’època del ‘destape’, es creia que a totes les pel·lícules t’havies de despullar. Jo no he tingut mai pudor, però vaig decidir plegar perquè no creia que a la meva edat hagués d’ensenyar el cul per guanyar-me la vida. Llavors, vam marxar a Begur, on vam obrir una gelateria i, després, un restaurant, i ho compaginava amb programes de TV. Però no em veia quedant-me per sempre en un poble petit i fa trenta anys que vaig obrir una escola i una agència de models.

Quins projectes es planteja ara?

Em mantinc molt ocupada i sempre em falten hores, però ara tinc ganes d’estar més relaxada. Em ve de gust passar temps amb els néts i els besnéts, enllestir la meva col·lecció d’àlbums de fotos i viatjar als fiords noruecs.

 

Sadurní: “Abans els equips érem una família i ara, una multinacional”

El seu talent i el seu caràcter el van catapultar a l’altar dels mites d’un Barça que suava cada escàs títol enmig d’un règim hostil. Salvador Sadurní, porter blaugrana entre 1961 i 1976, va rebre el Premi Servei Gent Gran de MUTUAM 2015.

Sembla que ara tots els nens volen ser davanters. Ha canviat el reconeixement dels porters des que vostè era petit?

És una posició en què et trobes molt sol i amb una missió complicada, però si un té vocació, quan al col·legi es forma un equip, se’n va a fer de porter sense saber ben bé el perquè. Més que el protagonisme del porter, han canviat les regles. Per exemple, el que fan ara amb els peus nosaltres ho fèiem amb les mans.

Quins van ser els seus referents?

L’Antonio Ramallets, principalment. Vaig tenir la sort de poder conviure amb ell el primer any que vaig jugar al Barcelona i, quan es va retirar, va anar a viure a un poble a prop del meu. Jo anava a buscar-lo un cop al mes per venir a l’Agrupació de Veterans i a dinar a la Masia amb els nanos.

Com va ser haver de substituir un mite com ell?

Va ser molt difícil, perquè no només era un ídol per a mi, sinó per a tothom. Haver de suplir-lo suposava una responsabilitat molt gran, però penso que me’n vaig sortir força bé. El fet de ser català, com en el seu cas, va facilitar que la gent m’acceptés.

Quin és el record més especial de la seva trajectòria?

El més maco és de quan vam guanyar la lliga. Ja pensava que em jubilaria sense ser-ne campió un sol cop. La meva primera temporada va ser la del 59-60 i em va costar catorze anys guanyar-ne una! Quina diferència, amb la situació del Barça dels darrers anys. Vam viure unes èpoques difícils, en què no podíem ser els primers perquè hi havia un altre que era l’equip del govern. Abans només podia participar en la Copa d’Europa el primer de la lliga, i nosaltres no podíem accedir a aquesta posició. Ens tocava jugar a la Copa de Fires.

No creu que ara hi ha un cert tracte de favor tant cap al Madrid com cap al Barça?

No ho crec pas. Ara reben tots un tracte més equilibrat. Els àrbitres xiulen el que han de xiular estiguin davant de l’equip que estiguin.

Quina defensa el va fer sentir més segur?

Una de les millors que he tingut era la que conformàvem amb Antoni Torres, Francisco Fernández “Gallego” i Eladio Silvestre. Però també recordo que em feien sentir segur Jesús Antonio de la Cruz, Quique Costas i Joaquim Rifé.

Ha canviat molt la forma de defensar?

Jo vaig viure unes defenses molt dures. Semblava que estaven contents quan es podien carregar un jugador contrari. Avui dia es juga més ràpid i es marca més per zona i no tant home per home com es feia abans.

Més enllà de la seva vàlua professional, es va fer estimar molt per ser humil i respectuós. Creu que són qualitats absents en el futbol d’avui?

En els meus temps, la gent s’apropava més al jugador i aquest s’obria més a la gent. Es pot dir que abans els equips érem una família i ara que són una multinacional. Avui dia no es permet que els aficionats s’acostin a la plantilla.

Com va ser jugar amb Johan Cruyff?

Va ser un espectacle meravellós. La primera vegada que el vaig veure jugar va ser quan fèiem un pretemporada a Holanda. Tots vam pensar que milloraríem molt amb el seu fitxatge, i així va ser. De fet, fins i tot nosaltres ens vam tornar més bons amb Cruyff a l’equip. Dèiem que semblàvem la Filharmònica de Londres.

La seva figura ha marcat l’entitat?

Sí, tant ell com l’entrenador Rinus Michels, tots dos holandesos. Veien el futbol d’una manera diferent a la resta, en què era essencial mantenir la pilota. Penso que el que està fent ara el Barça és una còpia dels principis d’ells dos.

Quin és el millor Barça de tots els temps?

El que hem vist els darrers deu anys. Fins i tot aquells a qui no els agrada el futbol gaudeixen contemplant-los, no només perquè juguen bé, sinó perquè ho fan amb il·lusió i companyonia. No fan un joc individual i es noten les ganes d’agradar. En Cruyff deia “amb tres galls al galliner, no anirem bé’, però no ha estat així.

Quin dels seus entrenadors li hauria agradat tenir?

En Pep Guardiola. Tot i que vaig quedar molt content de Michels, que ha estat el millor que he tingut.

Com veu que el Barça porti Qatar Airways a la samarreta?

Bé, m’agradaria més que portés MUTUAM –riu–, per posar un exemple. El que passa és que actualment un club com el Barça té moltes despeses i ha d’aconseguir el màxim de diners per poder cobrir-les. Per desgràcia, s’ha d’acceptar això encara que sigui a contracor si es vol tirar endavant.

El Barça s’ha de preocupar només de guanyar títols o ha de defensar uns valors?

Ja transmet uns valors, sobretot, mitjançant la seva Masia. El jugador que només sap jugar a futbol i no ha tingut cap altra preparació no pot arribar a ser una persona completa i aquesta és la filosofia que se segueix.

 

Mossèn Ballarín: Tot ironia i saviesa

Amb motiu de la pèrdua aquesta matinada a Berga del Mossèn Josep Maria Ballarín a l’edat de 96 anys, volem reproduir l’entrevista que li vàrem a la revista Crònica d’Or amb motiu del lliurament del Premi Servei Gent Gran que el Grup Mutuam va concedir-li l’any 2010. Autor d’una trentena de llibres, sobre religió i catalanitat entre els més destacats, va estar sempre molt present a TV3, Catalunya Radio i Radio Estel. Amb la seva novel·la “Mossèn Tronxo” (Club Editor) de la que va vendre 100.000 exemplars i les seves intervencions i reflexions en el programa de Mari Pau Huguet a principis del anys 90, es va convertir en un  personatge popular molt estimat i entranyable del panorama cultural català. L’any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i també va guanyar el Premi Ramon Llull l’any 1996.

La ciutat que el va veure néixer i créixer va concedir-li la Medalla d’Or de la Ciutat de Berga. L’any 2015 amb motiu de la publicació de les seves memòries “Mossèn Ballarín, per ell mateix” (Grup 62), en una entrevista es va definir com un “sacerdot atípic” que confessava haver tingut “total llibertat a l’església”.

Us deixem amb l’entrevista i un petit vídeo.

Entrevista Nadal 2010, revista Crònica d’Or de Mutuam

Escoltar Josep Maria Ballarín, el Mossèn Tronxo, és un repte de l’alçada d’un campanar per a qualsevol persona. Intel·lectual i llegit, exposa idees i reflexions amb la pausa d’un filòsof, amb el lèxic d’un filòleg i amb el sentit de l’humor d’un monologuista. Per això, i per la trajectòria de tot una vida, és el guanyador del premi Servei Gent Gran 2010.

Com el fa sentir rebre el premi Servei Gent Gran 2010?

Si dic que no me’l mereixo, queden malament ells; i si dic que me’l mereixo, quedo malament jo. Així que més val deixar-ho córrer i celebrar-ho.

Després de la seva trajectòria, què li manca per fer?

Em sembla que només em queda morir-me, ja [riu]. Tots morim amb les coses a mig fer, de manera que no cal que ens hi amoïnem. Estic fent coses, així que si queden allà al mig, allà quedaran.

Sobre quins temes o conviccions ha canviat de parer els últims anys?

Potser no he canviat d’opinió, però he canviat de gest. Jo sempre he estat molt comprensiu, i cada dia m’hi torno més. No he estat mai fanàtic de res. Quan es va morir Franco li vaig dir un parenostre, que falta que li feia. Això ho vaig aprendre amb els anarquistes que mataven capellans, a qui després vaig tenir de companys de guerra: no hi ha cap home que no tingui un fons bo.

S’ha de saber perdonar?

No, això de perdonar és massa gros. Perdonar li toca al de dalt. A mi no em toca perdonar. Es tracta d’entendre i passar per damunt.

Les esglésies es van buidant. La societat té menys valors?

Té menys valors dels meus. Però té uns altres valors que seran vàlids. Hi ha hagut una cosa que m’ha fet molta companyia: jo he viscut amb més gent que no creu, que amb gent que creu. Penso que n’hi haurà uns quants que se salvaran per la fe, i moltíssims per la bona fe. Jo no he tingut mai problemes de fe, per una raó molt senzilla: en comptes de llegir llibres piadosos, m’he llegit Nietzsche i Sartre. Llavors t’agafes la fe com una vacuna. El que passa és que aquesta fe, a mesura que et vas fent gran, es va tornant més fonda i menys expressiva, i en comptes de moltes misses i pregàries, que en tinc tantes com vull perquè sóc de l’ofici, doncs et quedes amb el parenostre.

 

Com el veu, el català?

Des de Gósol, triomfant i gloriós: parlem català. Des de la televisió, fet una porqueria, perquè aquelles senyoretes “da Barçalona, ca sambla ca mastaguin tatxes”, enraonen d’aquesta manera, pobretes. Parlen un català espantós. I després, i ara demano perdó a tots els déus de l’Olimp de la cultura, han fet massa cas de Fabra.

S’escolta prou la gent gran?

Ai no! Que els joves facin el seu fet i que no s’amoïnin. A més a més, els grans ens hem d’estalviar sermons. Jo he tingut una sort molt gran a la vida: encara avui en dia tracto gent jove. Ara us diré una cosa que no és per menystenir els joves: jo vaig anar al front amb 17 anys i ara no sé si un xicot d’aquest temps ho aguantaria. Potser ara, com a societat, tenim més coses assolides i no hi hauria tants motius per anar a fer la guerra.

Què tenim assolit aquí, a veure?

Doncs la democràcia, per exemple. Això no és una democràcia, és una partitocràcia. Tu agafa la llista dels que votes, i segur que tres o quatre els esborraries. Els partits no són demòcrates, hi ha uns barons que remenen.

Parlem del Barça?

Nosaltres som d’una generació que només teníem el futbol. El futbol jugat amb espardenyes i a qualsevol carrer. La primera vegada que vaig jugar en un camp gran, jugava d’interior esquerre i portava una sabata a l’esquerra i una espardenya a la dreta. I l’interior dret anava a l’inrevés. Si no entens aquesta manera de jugar el futbol, no entens el Messi.

És el millor jugador que vostè ha vist mai?

Per començar, jo he vist un paio que era el Samitier, que no el pots comparar amb ara però que feia gols de qualsevol manera. I, a més, era divertit: una vegada que el xiulaven a les Corts, es va posar a fer botifarra als quatre vents.

Quan mira la nostra societat, què és el que més l’amoïna?

No m’agafis com un moralista, però amb el sexe en fan un gra massa. Jo sóc conco, de manera que no puc parlar, però el sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se. L’església creu en una cosa que té raó, i és l’amor etern. Si un home s’embolica amb una dona, ha de ser per sempre. Si ens casem per provar-ho, malament rai.”El sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se”

Lluís Soler: “Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents”

Nascut a Manlleu el 1954, Lluís Soler s’ha convertit en un dels actors més populars del país gràcies a la feina feta en més de setanta obres teatrals, i en telesèries com Secrets de Família, Laberint d’Ombres o El Cor de la Ciutat“.

Com et vas iniciar en la interpretació?

Vaig entrar en contacte amb el món de la interpretació als 14 anys, al teatre Centre de Manlleu. Vaig anar fent diferents papers allà fins que, amb un amic, vam decidir crear un grup de teatre per tal de fer representacions a d’altres poblacions. Això comporta unes necessitats econòmiques i cada dia el teatre et roba més temps. Cinc o sis anys després, les coses no anaven del tot bé i vaig decidir venir a Barcelona a provar fortuna. Vaig entrar al Col·legi de Teatre i vaig tenir en poc temps l’oportunitat de participar en dues representacions que em van permetre entrar en la roda del teatre professional.

Trobes a faltar alguna cosa de llavors?

La veritat és que no; el canvi és molt agraït. Passes d’un món on, a part de la il·lusió, tot és estirar d’un carro pesat. Et trobes que històries que tu has viscut en el camp amateur les pots viure també en el món professional, amb gent que havies admirat i en espais mitificats. Les perspectives que pots somiar els primers anys de carrera veus que després es fan realitat i, per això, el teatre és un regal continu.

Quines són les obres que més t’han marcat?

No puc escollir-ne unes poques. Les dues primeres, ‘Fi de partida’ i ‘El banc’, em van permetre guanyar el Premi de la Crítica com a actor revelació i, per tant, em van donar a conèixer. D’altres, m’han possibilitat conèixer persones interessants o fer un pas endavant en la meva carrera, però, potser per passió teatral, no desmereixo cap de les feines que he fet i totes m’han ajudat a tirar endavant i a endinsar-me més en el sector. Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents. Em costa tant respondre quin m’ha marcat més com em costaria si em preguntessin a qui he estimat més.

Segurament molta gent associa encara la teva cara a la del personatge del violador al Cor de la ciutat. T’ha generat algun problema o alguna anècdota divertida aquell paper?

Un personatge així, evidentment, té unes implicacions a l’hora de moure’t pel carrer. De vegades, la canalla, després de passar pel seu costat, em cridava ‘violador!’. Ara ja s’ha normalitzat, però hem de tenir en compte que la televisió entra dins de totes les cases i que, fins que van popularitzar-se les telesèries catalanes, no estàvem acostumats a trobar-nos al carrer les mateixes cares que vèiem a les pantalles. Si la televisió és una arma és perquè té aquest poder de fer confondre la realitat i la ficció.

Amb Pensaments secrets, vas debutar com a director teatral. Què et va portar a fer aquest pas?

El culpable d’aquest pas és en Llorenç Rafecas, un amic científic que és un gran amant del teatre. Després que traduís Pensaments, em va demanar que la interpretés. Li vaig dir que, per temps, no podia i, llavors, em va oferir que la dirigís. L’experiència ha estat molt bona, però de moment quedarà aquí.

Creus que estar a l’altra costat t’ha fet canviar com a actor?

Crec que no, perquè ha estat massa breu l’experiència. Sí que he intentat, en can- vi, facilitar com a director aquelles coses que necessites com a actor.

Què trobes a faltar en la ficció televisiva catalana?

És un terreny que se m’escapa una mica. Ara bé, posats a fer la carta als reis, estaria bé comptar amb els recursos que tenen les sèries fetes als Estats Units i que permeten acostar-les al cinema.

Més enllà de la reducció de l’IVA, què demanaries als poders públics per potenciar la cultura?

L’IVA del 21 per cent és tan vergonyós que no em permet veure altres coses. És una punyalada tant per als qui treballem en aquesta professió com per als espectadors.

Quins són els reptes que tens pendents?

Estar més en pau amb mi mateix cada cop que surto a l’escenari i estar-ho a partir del treball per assolir el virtuosisme en allò que faig. Tanmateix, l’entorn en què vivim, de menjar molt i pair malament, no hi ajuda.

 

Mey Hofmann: “Si un treballa bé, el resultat perdura més enllà de les modes”

Apassionada de la cuina des de petita, ha convertit la seva formació en àmbits diversos i el seu rigor professional en els sòlids fonaments d’un imperi gastronòmic de prestigi.

Es considera una privilegiada per haver crescut en un entorn familiar que ha afavorit la seva sensibilitat per la cuina i l’estètica?

Considero un privilegiat aquell que pot viure de les seves aficions i és feliç amb el seu dia a dia. Per tant, jo ho sóc. Sempre hi ha dificultats i preocupacions, però faig el que m’agrada, m’hi dedico amb passió des de fa molts anys i cada dia sento que és una meravella.

Les seves primeres passes a la cuina van ser en un internat a Alemanya. Ens ho explica?

Des de sempre, la cuina i la pastisseria han estat presents en mi. És cert que els estius a Alemanya van fer que conegués una monja que gaudia fent pastissos i galetes i tota mena de dolços i altres coses. Ella em va ensenyar amb il·lusió el que sabia. M’agradava molt estar amb ella i, quan em quedava sola, llegia i llegia llibres de cuina i pastisseria mentre les altres nenes llegien contes.

Va estudiar econòmiques, gemmologia, arquitectura d’interiors i cuina. Per què es va decantar professionalment per aquesta última disciplina?

No vaig haver de triar, de manera natural vaig anar veient què era el que em feia feliç. Els meus amics em van animar i amb gran esforç, empenta i sacrifici em vaig embarcar en el projecte de la meva escola. Per ensenyar igual que vaig aprendre jo, transmetent il·lusió, passió i professionalitat.

Va fundar la seva escola fa més de 30 anys. Com ha evolucionat la cuina durant aquests anys?

La cuina no ha deixat d’evolucionar de la mà de la societat i dels moments culturals que es viuen. Hi ha hagut moments d’esplendor, de crisi, de renovació. Sempre he entès l’evolució com passes endavant per créixer i aprendre.

Hi ha massa esnobisme a la gastronomia? Què hi troba a faltar?

No trobo a faltar res en especial, cada persona la viu a la seva manera, i així és sempre. Al final busques el lloc i la cuina que més s’acosten a la teva manera de sentir el món gastronòmic. Hi ha moments per a tot.

Com definiria la seva cuina?

És una cuina tradicional i creativa, però sense oblidar les arrels dels productes. Una cuina que intenta transmetre equilibri en els sabors i en les presentacions. Feta amb estima i pensant sempre en on som i qui som, una cuina coherent i sòlida en les bases.

Entrevista Mey Hofmann per Crònica d'Or de Grup Mutuam

Tenir una estrella Michelin és un gran reconeixement, però alguns cuiners també admeten que és una responsabilitat que pesa. Com ho viu, vostè?

Justament sempre dic que és un orgull pel reconeixement a la feina feta, i una responsabilitat professional que et fa treballar amb rigor i disciplina. Ho fèiem abans de tenir l’estrella i ho seguim fent cada dia.

També ha destacat sempre pel seu sentit pedagògic.

Per a nosaltres, el gran repte professional és formar tots els joves i futurs cuiners que cada dia treuen el servei del restaurant. Ens omple d’orgull saber que quan acaben estan preparats per treballar d’una manera professional. Som exigents i intentem formar-los com a cuiners amb valors que puguin transmetre a la cuina i als equips allà on treballin.

Vostè imparteix classes directament?

Fer classes és de les coses més gratificants que he fet mai. Ara les faig puntualment i les trobo molt a faltar. Tinc, però, un equip que fa i transmet el que jo he fet durant molt de temps, sota la filosofia Hofmann i la meva manera d’entendre la cuina i la pastisseria.

Ha après alguna cosa dels seus alumnes?

Sempre he après coses d’ells, no només tècniques, sinó també personals. Cada cop més, hi ha alumnes estrangers a l’aula i això ens enriqueix molt. Fer classes et fa estar al dia i amb ganes de continuar aprenent. Tinc un gran respecte per tots els alumnes que vénen a aprendre.

Hi ha poques dones de la seva generació que hagin aconseguit forjar un imperi com el seu. Quines són les principals dificultats a què ha hagut de fer front?

Un imperi són paraules majors. Sí que és cert que miro i veig com hem anat creixent. Hem crescut des de la feina ben feta, amb prudència i segons la demanda que ha anat apareixent o les bones idees que han anat sorgint. Dificultats, moltes… Un empresari sempre en té. Amb l’actitud de voler fer que les coses funcionin, s’han pogut anar solucionant.

Fent un cop d’ull al panorama mediàtic, és innegable que la cuina està de moda. Creu que vivim una bombolla gastronòmica que en algun moment esclatarà?

Fa molt de temps que diem que la cuina està de moda. És cert que les noves tecnologies i programes de TV ajuden que tot arribi arreu i al moment. Però no només per a la cuina. Com tot, si un treballa bé i es consolida, fa possible que el resultat perduri en el temps, independentment de les modes.

Quin menú va prepara per al dia de Nadal?

Un menú tradicional. No hi podien faltar l’escudella, el capó farcit, el tronc de Nadal, els torrons…