Els dilemes ètics en l’àmbit assistencial: abordatge d’un cas

2a Jornada Residencial

Els conflictes ètics en l’àmbit assistencial van centrar la taula de debat que es va organitzar en la Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans. Un equip integrat pel psicòleg Enric Buxadera, la coordinadora d’Infermeria Alícia Nogué, la treballadora social Marisa Garcia, l’auxiliar clínica Maria Ferre i la infermera Noemí Sech va presentar un cas d’una de les residències i van simular l’abordatge que se’n faria en un espai de reflexió ètica (ERESS).

Els ERESS són espais creats per a la deliberació i per compartir coneixements entre professionals per tal d’obtenir una orientació de la intervenció en la presa de decisions. Tenen caràcter consultiu i s’ubiquen en el propi lloc de treball per tal de garantir la proximitat i l’agilitat en la resolució dels casos. La seva funció és la d’incorporar la perspectiva ètica en la pràctica quotidiana dels serveis assistencials i tenen com a objectius el respecte dels drets de les persones, la promoció dels valors ètics i les bones actituds en la cura d’aquestes, l’assessorament en la resolució de possibles dilemes ètics que es produeixin en les intervencions, la garantia de l’autonomia, la dignitat, el benestar, la intimitat i la confidencialitat i la difusió de les bones pràctiques en atenció a les persones.

El cas simulat que es va exposar durant la Jornada va ser el del Miquel, un home vidu de 75 anys amb dos fills, i la Rosa, una dona casada de 72 anys i amb una filla. El primer, amb una demència lleu, havia arribat a la residència tan sols quatre mesos abans a causa de les seves dificultats creixents per a l’autocura i el manteniment de la llar. La segona, amb una demència moderada i disfàgia, hi vivia des de feia un any, i van ser la seva situació de dependència i el distanciament amb la parella el que havien impulsat la família a ingressar-la. Els professionals van explicar que la Rosa patia episodis d’agitació puntuals i havia caigut alguna vegada i també que d’un temps ençà mantenia una relació afectiva amb el Miquel.

El primer dilema ètic que va plantejar la taula de debat en relació a aquest cas tenia a veure amb la voluntarietat de l’ingrés del Miquel, ja que ell manifestava que volia marxar, i la informació que se li havia proporcionat. Els principis ètics implicats en aquest conflicte eren el de l’autonomia de la persona, el de beneficència per part de la família i el de no maleficència per part dels professionals. Les recomanacions que va emetre l’equip ERESS van ser que calia valorar la competència del resident, treballar prèviament la situació amb la família i organitzar una reunió general en cas que el Miquel tornés a demanar marxar.

Un altre dels dilemes ètics que, segons els professionals, es derivava d’aquest cas tenia a veure amb la sexualitat, ja que el conflicte havia sorgit per la no tolerància per part de la filla de la Rosa i d’altres companys de la residència cap a la relació entre els dos protagonistes del cas. L’equip fins i tot havia sentit incomoditat per la pressió de la filla, que els sol·licitava que administressin medicació a la seva mare per tal de modificar-ne la conducta. Davant d’aquesta situació, la taula rodona va recomanar que, per sobre de tot, es fes prevaldre el principi de beneficència. Així mateix, també es va considerar que l’equip havia d’exposar el seu posicionament a la filla en una reunió multidisciplinària i que s’havien de delimitar els espais en què la parella pogués manifestar la seva sexualitat tot respectant la llibertat de la resta de companys.

D’altra banda, la no acceptació per part de la Rosa de la dieta prescrita i l’incompliment d’aquesta per part de la filla va suposar també una reflexió ètica respecte al rebuig de tractament. Aquí hi havia implicats principis com el de l’autonomia de la persona, el de beneficència per part de la família o el de no maleficència per part de l’equip professional. Les recomanacions que van sorgir del debat en la Jornada van ser la d’iniciar un procés de decisió compartida amb la resident i la de fer prevaldre, davant d’un risc vital, el principi de beneficència  per part del centre encara que vagi en contra del que sol·liciti la família o la persona.   

Per últim, el cas de la Rosa també va provocar un debat sobre la contenció farmacològica arran de la demanda de la filla que se subministrés psicofàrmacs a la resident per tal d’evitar-ne les caigudes. En aquesta qüestió els principis implicats eren el de beneficència per part de la família i el de no maleficència per part dels professionals. La taula va recomanar en relació a aquest conflicte que es tingués en compte les complicacions que pot comportar l’ús de psicofàrmacs.

Com a conclusions generals respecte al paper que juguen els ERESS, els membres de la taula de debat van assenyalar la seva contribució a la sensibilització dels professionals i a un canvi de cultura, tot fomentant la presa de consciència cap a l’ètica, i el fet que possibilitin una formació ètica in situ. Així mateix, van valorar que fomentessin la cultura de la reflexió, facilitant una metodologia per a la presa de decisions, i que milloressin la qualitat assistencial i el benestar emocional de la persona aportant bones pràctiques. Per últim, també van destacar que, en facilitar espais de diàleg i gestió de les emocions, els ERESS fomentaven les relacions entre els membres de l’equip.

Eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions

Eines presa de decisions

L’advocat Josep M. Bosch, expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials, com la Unió Catalana d’Hospitals, va oferir una ponència en el marc de la II Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure. En una trobada dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans, la seva intervenció es va centrar en les eines que ens ofereix el nostre ordenament jurídic.

A l’hora d’abordar la qüestió de les diferents eines legals al nostre abast en relació a la presa de decisions, cal definir, primer, alguns conceptes bàsics, com la distinció entre “capacitat jurídica” (que significa la titularitat de drets de la persona) i “capacitat legal” (referent a l’exercici dels drets). Després, cal tenir com a referent, en matèria de drets, la resolució derivada de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada a Nova York el 13 de desembre de 2006. Aquest document estableix salvaguardes perquè l’exercici de la capacitat jurídica respecti els drets i la voluntat de les persones discapacitades i demana l’adopció de mesures per evitar que siguin privades arbitràriament dels seus béns i puguin continuar controlant els seus assumptes econòmics.

A Catalunya, els instruments legals de protecció de la persona assistida es poden dividir en els de caràcter preventiu i els de caràcter complementari. Els de caràcter preventiu són quatre. Segurament el més conegut és l’autotutela, que consisteix en el nomenament en escriptura pública de futurs tutors propis. Semblant a aquest, existeix el poder en previsió de pèrdua de capacitat, que s’estableix en document notarial i serveix per designar un apoderat. L’assistent personal és la sol·licitud, via judicial, per part del propi interessat, o directament d’un jutge, d’un assistent per a quan es dona la disminució de les seves facultats, però no la incapacitat. Per últim, existeix el document de voluntats anticipades, que fa referència a les instruccions que la persona capacitada elabora davant notari per a la realització d’actes i tractaments mèdics.

Pel que fa als instruments de caràcter complementari, en trobem cinc. La tutela, que pot ser voluntària (testament en relació als fills o autotutela) o bé judicial, és la més utilitzada. Consisteix a nomenar un tutor, que és una persona física o jurídica, com a representant legal de la persona i que n’exerceix els drets i en té cura, administrant i defensant els seus béns. Amb la curatela, en canvi, el curador designat no té la representació legal, tans sols té la funció d’assistir, complementant la capacitat d’obrar. Existeix també la figura del defensor judicial, que és nomenat de manera transitòria pel jutge mentre tutors o curadors no exerceixen les seves funcions o quan estan en conflicte d’interessos. Josep M. Bosch

Un altre instrument complementari és la guarda de fet, que es basa en tenir cura d’un menor o d’una persona incapacitada si no està en potestat parental o tutela o bé si els responsables d’aquestes funcions no les exerceixen. Aquesta figura té relació amb les funcions de les residències geriàtriques. El departament de la Generalitat responsable d’aquests establiments va dictar una instrucció (7/2017) i l’Audiència Provincial de Barcelona té estaberta una línia jurisprudencial basada en la necessitat de comunicar les guardes de fet per part dels centres residencials només en els casos d’usuaris propers al desamparament o que no puguin manifestar la seva voluntat. Per últim, ens trobem amb les mesures cautelars, que tant abans com durant un procés d’incapacitació poden ser demanades per un fiscal o pels interessats o bé poden ser exercides per un jutge d’ofici.

Per acabar, en el procés de presa de decisions de les persones grans, cal tenir present el rol dels professionals. Aquests han de treballar conjuntament amb l’àrea de treball social del centre, poden establir protocols de cribatge, emetre informes, orientar demandes al Ministeri Fiscal, quan ho vegin necessari i, en ocasions, actuar com a testimoni-pèrit.

 

Josep M. Bosch

Assessor de la Unió Catalana d’Hospitals

Autonomia i beneficència de les persones grans: un equilibri necessari

Núria Terribas, II Jornada residencial

La directora de la Fundació Víctor Grífols i assessora externa del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam, Núria Terribas, va ser l’encarregada d’impartir la conferència principal de la II Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam. En una trobada dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans, la seva intervenció es va centrar en els dilemes ètics que es plantegen per conjugar els principis d’autonomia i beneficència.

Vivim en aquests moments un canvi de paradigma en el model d’assistència residencial i sociosanitària. Hem passat del paternalisme a un model que hauria de basar-se en les decisions compartides, en què les persones a qui atenem i el seu entorn formin part del dia a dia de la presa de decisions i no només els professionals incidim en la seva vida. L’any 2051, el 32 per cent de la població serà major de 65 anys i l’11,8 per cent, de 80 anys. Tindrem cada cop més persones en aquest context d’atenció entre casa seva, la residència i puntualment els llits d’aguts, en un trànsit constant fins al final de la seva vida.

Aquest canvi de paradigma implica que en l’assistència que oferim no només haguem d’abordar l’àmbit clínic del diagnòstic i el tractament, sinó que cada vegada sigui més important l’abordatge des de la perspectiva social, perquè la majoria de persones amb cronicitat evolucionaran cap a la dependència. En aquest sentit, és vital atendre també totes les necessitat de l’entorn que acompanya la persona atesa. Cal tenir present, a més, que el 70 per cent de la despesa sanitària dels ciutadans en el nostre país es consumeix en els darrers cinc anys de vida de la persona i és essencial fer-ne un us adequat, just i equitatiu.

Atenció integrada sanitària i social

El model d’Atenció Centrada en la Persona no significa anar-nos-en a l’extrem i fer només el que el pacient o la família demanin, sinó trobar l’equilibri entre l’autonomia i la beneficència. Cal respectar els desitjos, valors i preferències, però tenint en compte què és assenyat i què no, i ha de ser el professional qui marqui el criteri, perquè és qui té les eines i la informació. Ha de fer entendre a la persona i l’entorn que potser el que demanen no és adequat.

Aquest model és el que ha inspirat a Catalunya el Pla de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC), impulsat des del PIAISS, i que pretén també ser criteri inspirador de l’atenció a les persones en general des del sistema, posant a la persona en el centre de l’atenció de la tasca dels professionals, i tenint en compte els aspectes no només mèdics sinó també socials. Veníem d’un model en què la persona girava al voltant del sistema en funció del que necessitava en un moment puntual i ens hem adonat que el que hem d’intentar amb un gruix de pacients amb cronicitat és que no surtin del seu àmbit comunitari. Ha de ser l’atenció la que vagi allà on toca i no el pacient, evitant el seu pelegrinatge pels diferents dispositius assistencials.

Respecte a la dignitat

El fet que veiem la gent gran com a fràgil i vulnerable ens porta sovint a infantilitzar-la, perdent de vista el que la persona és i representa per a si mateixa i el seu entorn, malgrat la seva fragilitat i necessitats d’ajuda. Aquest tracte, que ens sembla adient i respon a la millor de les intencions, no és just i probablement tampoc adequat a la dignitat de la persona. Els professionals hem de fer un esforç addicional per respectar-los, cadascú segons el seu context i vivència personal de dignitat, sense oblidar que tant la persona com el seu entorn també tenen deures i responsabilitats. El marc legal explicita clarament els drets de les persones en l’àmbit assistencial, però també els hem de fer entendre que aquest model implica la seva col·laboració i coresponsabilitat i que se’n facin partícips.

Què és allò que esperem d’aquest nou model? D’una banda, que les persones siguin tractades amb respecte a la seva dignitat, que se les faci partícips de les decisions d’acord amb la seva autonomia personal. De l’altra, que les cures s’adeqüin a allò que realment necessiten, sense caure en tractaments fútils o desproporcionats. Però també que els professionals no generin unes expectatives en la persona i el seu entorn que no tinguin fonament i que la persona mori en un entorn adequat i amb l’acompanyament i l’atenció espiritual que vulgui.

La qualitat de vida és subjectiva

Hem de tenir en compte que tot això són criteris fonamentalment subjectius. Un dels errors del nostre sistema és que vol parametritzar-ho tot i valorar la qualitat de vida segons elements objectivables. Però perdem de vista que cadascú té la seva manera de viure la dignitat personal i la seva manera d’emmalaltir, d’envellir i de morir. Per tant, és fonamental que li preguntem a la persona quina és la seva percepció de la seva qualitat de vida. Així mateix, cal tenir present que hi ha altres necessitats intangibles que sovint a les persones els costa expressar i que és important que el professional sigui capaç d’identificar. Potser necessiten parlar d’alguna cosa, expressar les seves pors, aclarir dubte, i tenir algú amb qui fer-ho que no sigui la família.

Que la gent se senti part d’aquest procés és essencial perquè se senti respectada i no un subjecte passiu. La persona ha de prendre les decisions correctament informada i amb plena competència per expressar-les, si encara la conserva, i les ha de compartir amb la família només si així ho vol. Hi ha la necessitat de canvis culturals per modificar conductes dels familiars, sovint afavorides també pels professionals, en els processos d’informació i decisió. Cal acabar amb una dinàmica paternalista molt estesa que es basa en què cal fer-ho tot pel pacient però sense ell.  Si l’excloem del procés el fem encara més vulnerable. Quan les persones han perdut ja la seva autonomia, cal fer una adequada atenció a la vulnerabilitat i regir-se pels criteris de beneficència i no maleficència, tot des de la consideració de la dignitat com un valor inherent a l’ésser humà.

Presa de decisions quan manca la competència

Quan una persona perd l’autonomia és l’entorn qui té el deure de preservar la seva dignitat, respectant-ne la voluntat prèvia i amb coneixement de les seves preferències i valors vitals.  Tanmateix, no sempre es disposa d’aquesta informació. En aquest sentit, en casos de malaltia crònica complexa i amb pacients dependents i/o pal·liatius, els professionals han de proposar-los l’elaboració d’un Pla de Decisions Anticipades (PDA) i l’elaboració d’un Document de Voluntats Anticipades (DVA), eines que ajuden a mitigar les responsabilitats familiars quan arriben els moments difícils. Tinguem en compte, però, que la presa de decisions al final de la vida no pot basar-se només en el DVA sinó en un procés més ampli, dinàmic i participatiu, en què prenguin part el professional, el pacient i, si aquest ho vol, la família. En aquest sentit, el PDA, a diferència del DVA, s’elabora des del context clínic i en equip, es va perfilant segons l’evolució de la situació, parteix d’un escenari de malaltia o fragilitat ja conegut i es registra en la història clínica, sense que calgui cap altra formalització.

Caldrà recórrer al consentiment per substitució i les decisions subrogades dels familiars, persones vinculades o tutors legals quan la persona ja no sigui competent en absolut i tampoc tinguem una PDA ni un DVA. Cal tenir en compte, però, que una persona incapacitada legalment per realitzar actes jurídics no ha de ser necessàriament incompetent a nivell clínic per decidir sobre algunes qüestions mèdiques. La competència cal avaluar-la segons el tipus de decisió que cal prendre. Així, per a aquelles que impliquin riscos alts i escassos beneficis, cal un grau elevat de competència, mentre que per a les que comportin riscos lleus i grans beneficis es requerirà un estàndard de competència menor. Moltes persones grans, amb inicis de demència o situacions de fragilitat, poden ser part del seu procés de decisió i no per això les hem d’excloure.

Compartir els dilemes ètics

En els contextos complexos en què es donen aquests processos de presa de decisions, és habitual que els professionals es trobin davant de dilemes ètics a l’hora d’intentar equilibrar els criteris d’autonomia i beneficència. En aquests casos, poden trobar suport en els Comitès d’Ètica Assistencial i en els Espais de Reflexió Ètica dels Serveis Socials, com els de Grup Mutuam. Es tracta d’òrgans multidisciplinaris en què els membres s’expressen en pla d’igualtat i deliberen i dialoguen sobre els casos que se’ls presenten per emetre’n una opinió que, en cap cas, és vinculant i només pretén ajudar els professionals des d’una mirada col·lectiva.

Com a conclusió, cal recordar que en el context sociosanitari l’exercici de ponderació entre autonomia i beneficència en la presa de decisions ha de ser constant. Així mateix, hem d’integrar-hi sempre el parer de la persona mentre sigui competent i contextualitzar cada decisió en els seus pros i contres, procurant canalitzar el paper de la família cap al millor benefici per a la persona.

 

Núria Terribas

Directora de la Fundació Víctor Grífols

L’èxit d’assistència i la qualitat de les ponències consoliden la Jornada Residencial

2a Jornada Residencial

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans van centrar les ponències i debats que van integrar la 2a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure, celebrada dimarts 23 d’octubre al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L’acte, que va durar tot el matí, va aplegar 192 professionals.

Les primeres intervencions, a càrrec del director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, i del president de la Fundació Mutuam Conviure, Miquel Vilardell, van servir per donar la benvinguda als assistents però també per assenyalar la idoneïtat d’abordar la temàtica escollida per a aquesta segona edició de la trobada, ja que, segons el propi Brossa, tant famílies com professionals es troben sovint amb dilemes ètics quan han d’afrontar situacions complexes relacionades amb la cronicitat i és necessari dotar-se d’eines per prendre millor les decisions. Així mateix, Vilardell va subratllar la importància de la formació dels professionals del món residencial posant de relleu la tasca que la Fundació fa en aquest sentit. Núria Terribas

La conferència principal de la jornada la va impartir la jurista experta en bioètica Núria Terribas, membre del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam. Sota el títol ‘Autonomia i beneficència en les persones grans: un equilibri necessari, va reivindicar una abordatge complex de la cronicitat, que contempli la vessant sanitària però també la social. La ponent va recordar també que la incapacitació legal d’una persona no la invalida per decidir en tots els àmbits de la seva vida i que correspon als professionals identificar el seu grau de competència. En aquest sentit, va assenyalar que va contra la dignitat de les persones grans tractar-les com si fossin infants.

La taula de debat, amb la participació dels professionals de Grup Mutuam Enric Buxadera, Marisa Garcia, Alícia Nogué, Noemí Sech, Maria Ferre i la moderació de Pepa Romero, va escenificar una sessió d’un ERESS – els espais de reflexió ètica dels diversos centres de l’entitat. Es va presentar un cas simulat entre dos residents, amb demència lleu i moderada i diverses síndromes geriàtriques, que va permetre debatre sobre els principals dilemes ètics que es troben en l’entorn residencial, al voltant de la sexualitat, el rebuig de tractament, l’ingrés involuntari i les contencions farmacològiques. Les intervencions van reflectir la complexitat amb què es poden trobar els treballadors de les residències davant aquests dilemes.

Després del lliurament del Premi de Recerca d’Atenció a la dependència de la Fundació Mutuam Conviure al projecte “Sala de Vida. Un canvi en la visió i en la intervenció de la demència” del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va recollir com a investigadora principal Rosa Torró, va arrencar la segona conferència de la jornada. L’advocat expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials Josep Maria Bosch va exposar les diferents eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions, com la tutela, l’autotutela, la curatela, els poders o els documents de voluntats anticipades. L’assessor de La Unió Catalana d’Hospitals va voler destacar també una figura poc coneguda encara, com la del defensor judicial, i va subratllar que a tothom se li pressuposa capacitat d’obrar i que aquesta només pot ser modificada mitjançant un procés judicial.

El responsable de cloure l’acte va ser Anton Molas, director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam. A banda d’agrair la participació dels ponents i la bona acollida de l’acte per part dels professionals de l’entitat, Molas va advertir que, amb una població cada cop més envellida i dependent, els dilemes al voltant de l’autonomia centraran molts debats en un futur immediat.

Podeu disposar de les presentacions dels ponents en aquests enllaços:

 

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Capdevila: ‘Vam iniciar aquest projecte perquè vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme’

Propiocepció en la Jornada Residencial

Dues treballadores de la Residència les Franqueses del Vallès, Anna Capdevila, terapeuta ocupacional, i Estefania Lamata, fisioterapeuta, van presentar el projecte ‘Propiocepció en demències’ en el marc de la I Jornada Residencial del Grup Mutuam.

La terapeuta ocupacional Anna Capdevila va iniciar la seva exposició descrivint el projecte de millora assistencial que han implementat a la Residència les Franqueses del Vallès propietat de la Fundació Privada de Les Franqueses del Vallès per a gent gran que gestiona Mutuam. La intervenció, va explicar, s’ha fet a la unitat de psicogeriatria de la residència amb persones que presenten una puntuació del 0 al 20 a l’escala de Barthel, un MEC no valorable i un Pfeiffer de 10 errors. És a dir, persones amb una dependència molt alta i un deteriorament cognitiu greu o molt greu. ‘Vam iniciar aquest projecte perquè, des de l’equip tècnic de la residència, vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme, que els resultats que aconseguíem no responien als objectius que ens havíem establert i que la concentració, atenció i participació que aconseguíem no era la que a nosaltres ens hauria agradat’, va recordar Capdevila, que va afegir com a motiu la manca de satisfacció que observaven en els usuaris de la unitat de psicogeriatria.

En aquest context, va relatar la ponent, va aparèixer al centre el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) i s’hi va fer un Demential Care Mapping (DCM) els resultats del qual no van ser els que esperaven. ‘Ens vam començar a sensibilitzar i a qüestionar-nos seriosament si el que estàvem fent era la intervenció adequada’, va assenyalar. A partir de llavors, l’equip va començar a formar-se en l’ACP i en el DCM, a buscar intervencions alternatives a les convencionals i a plantejar l’estimulació multisensorial.

En la formació en estimulació multisensorial, el primer que, segons Capdevila, els van mostrar i el que els va fer obrir els ulls va ser la piràmide de desenvolupament. Aquesta, va explicar, té com a base les habilitats amb les quals naixem i, a partir d’aquí, mostra les que anem absorbint i els aprenentatges, fins arribar a la cúspide de la piràmide, on hi ha els coneixements acadèmics. ‘Nosaltres, fins llavors, no havíem tingut en compte la base i ens havíem plantejat constantment activitats que incidien en el segon i tercer esglaó’, va recordar la terapeuta ocupacional, que va assegurar que ‘res funcionava’ perquè en una demència avançada les habilitats comencen a perdre’s fins arribar a l’esglaó més baix. Va ser llavors quan van replantejar-se el que estaven fent a la unitat de psicogeriatria, i una de les noves activitats va ser la de la propiocepció.

Percepció del propi cos

La ponent va compartir amb el públic assistent la definició segons la qual la propiocepció és l’apreciació de la posició, l’equilibri i els canvis en el sistema muscular, especialment en la locomoció, o, dit d’una altra manera, el sentit que indica a l’organisme la posició de les diverses parts del propi cos. Tenint en compte això, Capdevila va subratllar que, quan la dependència d’una persona és tan summament elevada que no es pot moure i els estímuls que li han d’arribar de l’exterior no se’ls provoquen, a aquesta no li arriba la informació per saber quina és la seva posició. Per això, va explicar, van decidir-se a fer una intervenció basada en la propiocepció, destinada fonamentalment a aquelles persones que presentaven una baixa connexió amb l’entorn, una molt baixa participació en qualsevol tasca, fins i tot en les activitats de la vida diària, i sobretot, una visibilitat de malestar que no eren capaços de resoldre.

Per començar, l’activitat la van portar a terme, d’acord amb la formació rebuda, aplicant massatges propioceptius en el moment de les tasques d’higiene i vestit dels usuaris. ‘Amb aquestes intervencions proporciones informació del propi cos, fet que dona seguretat a la persona i li facilita la relaxació’, va detallar la ponent. Va explicar que es combina el massatge basal, donant informació del propi cos, amb massatges propioceptius en alguns moments. En aquest sentit, va explicar que els receptors de la propiocepció es troben sobretot en les articulacions grans (espatlles, colzes, canells, etc.) i que la manera de portar a terme la intervenció és aplicant una pressió profunda amb les dues mans sobre les diferents articulacions d’una banda del cos i, acte seguit, sobre l’altra banda. Això, va reconèixer, implica dedicar més temps a les activitats i, per tant, van haver de fer canvis d’organització i d’horaris, a més d’oferir una formació específica a les auxiliars i incrementar la comunicació.

Capdevila va acabar la seva presentació descrivint el perfil d’usuaris amb qui van arrencar el projecte. Es tractava de vuit persones, quatre d’elles amb una alta dependència i una escassa comunicació, una alta desconnexió amb l’entorn i una mobilitat molt reduïda. Les altres quatre tenien uns trets similars però la comunicació, tot i ser dificultosa, encara es produïa, estaven connectats intermitentment a l’entorn de forma passiva i la mobilitat era reduïda.

Millora del benestar

La fisioterapeuta de la Residència Les Franqueses, Estefania Lamata, va ser l’encarregada d’exposar els resultats del projecte ‘Propiocepció en demències’. Per obtenir els resultats, va explicar, van tenir en compte la conducta, el benestar, la connexió durant la intervenció i la facilitació a les gerocultores de les mobilitzacions, deambulacions i realització de les AVD. ‘Els resultats ens mostren que la connexió ha estat total en tots els casos’, va afirmar la ponent, que va afegir que en el primer grup van arribar a manifestar el benestar que els produïa la intervenció. A nivell de conducta, va assenyalar Lamata, en el grup 1 la relaxació va ser major que en el 2, i en aquest sempre es va produir o bé una activació o bé una relaxació. Pel que fa al benestar emocional, en el grup 1 va ser total, mentre que en el 2 es van trobar amb alguns residents per als quals el contacte físic no els era agradable. Un aspecte que, va subratllar, cal tenir en compte a l’hora de decidir fer un massatge. Per últim, va assegurar que en general els participants havien facilitat les AVD, les mobilitzacions i les deambulacions, tot i que alguns, els que s’havien activat durant la intervenció, l’havien dificultat. ‘S’ha de reconduir el treball de les gerocultores, ja que no podem treballar igual amb una persona que es relaxa que amb una que s’activa’, va recordar Lamata.

Com a conclusions, la fisioterapeuta va destacar el fet que s’hagués incidit en el benestar dels usuaris. Així mateix, va assenyalar que s’estaven prioritzant altres necessitats dels usuaris, no només rentar-los, vestir-los i alimentar-los, i que calia tenir en compte les subjectivitats i vivències dels treballadors. Lamata va finalitzar la seva presentació recordant el gran esforç per part de l’equip de professionals, a qui va agrair la feina feta.

Bellón: ‘Per a un resident el sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’

Marta Bellón a la 1a Jornada Residencial

L’educadora social de la Residència Vila-seca, Marta Bellón, va parlar sobre treball en la comunitat en el marc de la primera Jornada Residencial de Grup Mutuam. En la seva intervenció va explicar quins són els objectius d’aquest des de l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona i com s’ha treballat amb la comunitat al seu centre des de fa 7 anys, tot coincidint amb l’inici de treball amb ACP.

El treball en la comunitat es considera una pràctica d’èxit dintre del model d’Atenció Centrada en la Persona. Marta Bellón va exposar que, tot i que des que va obrir la Residència Vila-seca sempre hi havia hagut una inquietud per aproximar-la a la comunitat, va ser fa set anys que es va començar a treballar des de l’òptica de l’ACP. Amb aquest model, va explicar, el que es busca amb les persones grans o amb alguna discapacitat és millorar la seva qualitat de vida i potenciar la seva autonomia i integració. Per això, va afirmar l’educadora social, ‘primer de tot, el que hem de tenir present és que l’usuari és una persona i, com ens recorda la dita, una persona ho és a través dels altres’. La ponent, recollint el que postula la gerontòloga Naomi Feil , va assenyalar que, a banda de les necessitats bàsiques, les persones tenim tres necessitats molt importants: la de sentir-nos ocupats, la d’estima i la de pertinença. ‘Per a un resident, aquest sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’, va assegurar.

Mantenir o crear nous vincles socials

Bellón va explicar als assistents a la jornada els diversos objectius que es van plantejar a la Residència Vila-seca amb el treball comunitari. Un d’ells – va assenyalar – és el de ‘disminuir els estereotips associats a les persones simplement pel fet de ser grans o tenir alguna patologia’. D’altra banda, va exposar, es vol donar continuïtat a les relacions que hagin pogut tenir els residents en la mateixa comunitat, tenint en compte que moltes de les persones que resideixen en el centre són del municipi i tenien hàbits molt comunitaris abans d’ingressar-hi. En el cas de les persones que vénen de fora, en canvi, el que s’intenta és que estableixin noves relacions amb la comunitat i amb altres recursos i activitats que pugui oferir el municipi, segons Bellón. D’aquesta manera, el que es procura, va afirmar, és ‘minimitzar l’impacte que pugui tenir aquest canvi d’anar de la llar a la institució’. El darrer objectiu del treball comunitari que va assenyalar va ser el de mantenir el reconeixement, el respecte i la confiança en la persona tot preservant aquestes relacions.

Tot seguit, la ponent va exposar les dades d’activitats comunitàries recollides a partir de les memòries del centre dels darrers set anys, moment en què es va començar a implementar l’ACP. En aquest temps, segons va mostrar, el centre ha establert una col·laboració amb un total de 46 entitats. La mitjana ha estat de 22 cada any, tot i que el nombre ha anat creixent. Bellón va llistar algunes d’aquestes entitats, com els serveis sanitaris, associacions de veïns, grups de teatre, el Casal de la Dona, la Creu Roja, el Conservatori, la parròquia, mitjans de comunicació o la Biblioteca municipal, entre d’altres. L’educadora social va assenyalar que la majoria s’havien desenvolupat amb entitats locals, però que també se n’havien fet algunes amb entitats de fora, com el departament de Justícia de la Generalitat o amb museus.

Respecte a les activitats de tipus comunitari que s’ha portat a terme, tal i com recollia l’estudi, se n’han fet 76 de diferents, de les quals 15 s’han repetit. La ponent va explicar que algunes havien tingut més continuïtat que d’altres, i en va destacar la relació amb els mitjans de comunicació, les festes tradicionals del poble, una activitat amb patges, l’acollida d’estudiants en pràctiques, una paella popular i solidària i les nombroses accions amb els serveis sanitaris del municipi.

Apoderar l’usuari

Bellón va exposar com l’estudia reflectia que s’havien fet activitats a l’exterior i a l’interior, però moltes més dins del centre, ‘perquè portar el grup fora sempre és més difícil’. Així mateix, va assenyalar que el que també es fa és cedir l’espai residencial per acollir activitats d’àmbit municipal que no estan només adreçades als residents, com el ioga que setmanalment organitza una associació de veïns. A més, va explicar que tot i que no disposen d’un programa intergeneracionals com a tal, sí que han portat a terme diverses activitats per afavorir les relacions dels residents amb persones de diferents edats pel valor que tenen. Així, va especificar que en aquests set anys s’han organitzat trobades amb joves, passejades amb usuaris d’un centre de salut mental, visites a escoles, activitats de cuina amb alumnes de l’escola d’hostaleria,  jornades interculturals amb una associació senegalesa, una missa mensual oberta a tota la comunitat, visionat de vídeos històrics, petanca, etc.

La ponent va subratllar la importància d’organitzar també activitats a partir de les demandes dels usuaris, de manera que ‘es potencia la capacitat de presa de decisions, apoderant-los i millorant la seva autoestima’. Gràcies a les històries de vida i l’ACP, va assegurar, s’ha pogut extreure més informació per organitzar aquest tipus d’activitats.

Per concloure la seva intervenció, Bellón va reclamar empatia cap als residents per part dels professionals recordant aquella sensació que tenim de vegades quan ens llevem d’una migdiada i no sabem on som, quina hora és, si toca anar a treballar… i que és la que tenen moltes de les persones grans amb demències, i que es pronuncia si no es troben a casa, sinó en una institució. Va recordar que són els altres, els professionals i la comunitat, els que els han de donar ‘l’oportunitat de sentir-se compresos i escoltats, de sentir que són ells un altre cop’, i va subratllar que, des de l’enfocament de l’ACP, cada conducta té un significat i que encara que els usuaris no expressin els seus sentiments de la manera que està estipulada, cal escoltar-los per mirar d’entendre’ls.

Casajús: ‘Hem de fer un pas endavant, no podem seguir mesurant la qualitat assistencial com ho hem fet durant dècades’

Rafael Casajús 1a Jornada Residencial

El terapeuta ocupacional de la Residència Sant Cugat Rafael Casajús va fer una intervenció en la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam. En el marc d’una taula rodona sobre les experiències dels centres de l’entitat en la implementació de l’ACP, ell va centrar-se en la relació entre aquest model i el sistema de gestió de la qualitat.

Rafael Casajús va plantejar la seva ponència imaginant-se a ell mateix de gran i compartint amb els assistents a l’acte les preguntes que es faria abans d’entrar en una residència: Com em cuidaran? Com són les persones que em cuidaran? Com s’organitza el centre? A la primera pregunta, va afirmar que li agradaria que li responguessin que es tindrà en compte la seva identitat i dignitat com a persona, i que, més enllà de la seva problemàtica, també consideraran les seves potencialitats, conjuntament amb la seva biografia i història de vida i els seus interessos i aficions. ‘Si bé la residència mai no arribi a ser la meva llar, m’agradaria que fos el més semblant possible a ella’, va reclamar el ponent, que va assegurar, a més, que això es correspondria amb el decàleg de l’ACP.

A la segona pregunta, el terapeuta ocupacional va explicar que li agradaria que li  responguessin que els professionals del centre tenen un conjunt de competències tècniques específiques però també un seguit de competències transversals que han d’anar en la línia del model d’ACP. ‘El model, a part de la teoria, necessita l’ànima’, va alertar el ponent, que considera que la vessant humana es reflectiria mitjançant l’exercici aquestes competències per part dels professionals. ‘Amb això – va assegurar -, estem parlant de la necessitat de la creació d’un model de gestió i d’organització per competències, i va explicar que en els centres caldria definir les competències genèriques, fer una anàlisi dels llocs de feina, definir els diferents perfils per competències, fer una avaluació i, possiblement, una redefinició de perfils i una promoció dintre de l’equip.

Casajús va explicar que a la tercera pregunta que es faria davant l’ingrés en una residència, voldria que li responguessin que aquesta s’organitza en línia amb un sistema de gestió de la qualitat d’acord a les normes ISO 9001/2015 que servís per a una correcta gestió i per a una millora contínua del servei. Li agradaria, en aquest sentit, que es tinguessis en compte les avaluacions, els indicadors i els protocols procedents d’institucions de referència. El ponent va compartir la seva reflexió sobre la necessitat de creació d’un sistema de gestió de la qualitat que es correspongui amb el treball en ACP, però que busqui la transversalitat i complementarietat del model amb la gestió i organització per competències. Tot això, va afirmar ‘ha d’anar de la mà per obtenir com a resultat la millora de la qualitat de vida dels usuaris, així com una maduració de l’equip i una millora del servei’. L’objectiu, va assenyalar, és incórrer en el concepte d’excel·lència.

El ponent va dedicar una part important de la seva intervenció als indicadors que es fan servir per avaluar en l’àmbit dels serveis socials, mostrant-se crític amb les limitacions que poden tenir alguns dels més habituals. Respecte al rati de caigudes dels usuaris per avaluar la qualitat assistencial va dir que, tot i que s’ha d’utilitzar, perquè les caigudes són un factor de risc en persones grans, no és, per si sol, un indicador prou útil des del model de l’ACP. Tenint en compte només aquest indicador, va assenyalar, ‘estem prioritzant la necessitat de seguretat per sobre d’altres necessitats, com la inclusió, l’ocupació, el confort, autonomia’. Per això, va afirmar, ‘el rati de caigudes és incomplet i cal enriquir-lo’. En aquest sentit, va assegurar que cal revisar el concepte de qualitat en els serveis socials i que, si fins ara s’ha mesurat bàsicament amb mètodes quantitatius, cal introduir nous indicadors que ens permetin conèixer les valoracions subjectives de les persones. ‘Hem de fer un pas endavant, no podem seguir mesurant la qualitat com ho hem fet durant dècades’, va llançar. Tot i reconèixer que encara no està gaire clar com fer-ho, va assegurar que s’està treballant en aquest sentit i que hi ha propostes interessants, com els indicadors que recull la de la Societat Espanyola de Gerontologia i Geriatria. Per últim, Casajús va assenyalar que, amb l’ACP, ‘és necessari anar construint totxo a totxo i partint de la complementarietat amb altres eixos’.

Rodríguez: ‘Fer una estimulació específica i personalitzada permet als usuaris ocupar més temps en activitats significatives i satisfactòries’

Alexandra Rodríguez Jornada Residencial

En la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam, la fisioterapeuta Alexandra Rodríguez va exposar l’experiència del Centre residencial Mutuam Manresa posant en marxa una sala estimulativa com a projecte de millora en el marc de l’ACP.

Alexandra Rodríguez va començar la seva intervenció explicant que la iniciativa de crear una sala estimulativa a Mutuam Manresa va sorgir a partir de l’ús de l’eina DCM (Demential Care Mapping) per promoure l’Atenció Centrada en la Persona. Al centre, on conviuen, en plantes diferents, usuaris de salut mental i de geriatria, fan servir uns codis, anomenats BCC, que permeten observar les activitats i els comportaments dels usuaris. Això es complementa, tal i com va descriure la fisioterapeuta, amb els ME, que serveixen per veure el grau d’implicació de l’usuari en l’activitat i si els genera benestar o malestar.

La ponent va relatar com van portar a terme, el passat 25 de març, el primer DCM en el menjador del centre. Va durar unes quatre hores i va comptar amb la presència de la infermera i de tres auxiliars treballant. Cadascuna de les mapadores va avaluar quatre usuaris. Els resultats, va explicar Rodríguez, van mostrar que els usuaris havien fet cinc activitats, la primera va ser contemplativa, després van venir la ingesta, l’oci, dormir i l’activitat religiosa (dissabte els visita una religiosa). D’altra banda, els ME van indicar que un 74 per cent estaven allà a nivell contemplatiu, no estaven ni tristos ni feliços, i que un 25 per cent estava experimentant una mica de felicitat amb les activitats que estava portant a terme, va afegir la ponent.

Rodríguez va relatar com havia sorgit la idea entre l’equip de professionals: ‘Primer, ens vam plantejar on ho faríem, i vam escollir un espai del menjador, que vam anar transformant’. Hi van col·locar estimulacions visuals, un calendari amb totes les activitats que feien els usuaris i una caixa amb objectes que permetessin a les auxiliars organitzar activitats, va destacar. Segons la fisioterapeuta, van considerar com a objectius importants: crear un espai per a usuaris amb trastorns conductuals i demències avançades; permetre l’harmonia dels diferents espais del centre, tant per als usuaris com per a les seves famílies; i oferir una atenció personalitzada als usuaris que necessitessin major contacte amb l’entorn mitjançant activitats sensorials.

La ponent va explicar també els criteris que van tenir en compte per escollir els usuaris que participarien en l’aula: persones dependents en totes les activitats de la vida diària; amb dificultats en la comunicació i percepció de l’entorn; que tinguessin una mobilitat limitada i que necessitessin un estímul. Mesos després, va dir, els usuaris amb trastorns conductuals i demència avançada que hi havien participat havien estat entre 6 i 10. Pel que fa a la metodologia, Rodríguez va assenyalar que s’havien basat en el model d’estimulació basal d’Andreas Frölich, que es fonamenta en una teoria bàsicament constructivista i neurofisiològica i pretén el desenvolupament integral de la persona, partint de la idea que els éssers humans senten i expressen les emocions a través del seu cos. Per això, va dir, utilitzen un estímul a partir del qual els usuaris generen una resposta que pot ser de benestar o de malestar. ‘Tenim estímuls a nivell somàtic, vestibular, gustatius, olfactius i tàctils’, va descriure, tot assegurant que les persones expressen respostes diferents. ‘Si a un no li agrada un estímul, no el tornem a aplicar, va afegir.

Respecte al funcionament de l’aula, va explicar que l’horari d’activitat és de 10 a 12h i de 15.30 a 19h. ‘Ho organitza la infermera, que coordina les auxiliars que treballen fent l’estimulació’, va relatar afegint que cada usuari té uns horaris específics i unes guies que ha fet la terapeuta ocupacional. Va explicar que la treballadora social i tots els membres del grup pilot estan pendents de les activitats i que el primer que fan és orientar els usuaris en l’espai i el temps i recordar-los els noms. Després, els fan activitats gustatives, de moviment, gimnàstica, els posen música de la seva època, fotografies… En definitiva, va subratllar Rodríguez, ‘coses que han estat significatives per a ells i que els agraden’. També va recordar que a l’estiu havien portat a terme activitats a l’aire lliure, al pati de la residència, i això havia estat molt significatiu per a ells.

El segon DCM es va fer el 2 de maig. Aquest cop, directament a la sala estimulativa. La ponent va explicar que es van avaluar sis usuaris i que, mitjançant els BCC, van veure que hi havia més activitats significatives per a ells. A nivell dels EM, va dir, la majoria expressaven una lleu felicitat i alguns una felicitat més alta. ‘Això és positiu però s’aspira a millorar’, va expressar la fisioterapeuta, que també va reconèixer que, pel poc temps que porten, estan satisfetes amb els resultats: ‘s’han fet activitats molt enriquidores tant per als professionals com per als usuaris’. A més a més, va assenyalar que les famílies també estan contentes i els crida molt l’atenció la sala estimulativa. ‘Fer una estimulació específica i personalitzada en un espai especial per a usuaris amb demència els permet ocupar més temps en activitats significatives i satisfactòries per a ells i afavoreix que les auxiliars se sentin més vinculades i implicades en les tasques que desenvolupen, que trenquen la rutina i puguin ser més creatives’, va concloure la ponent.

Mengual: ‘Volem unir-nos a aquesta transformació, perquè l’ACP és cuidar’

Jornada Residencial ACP_Mengual

Maria Mengual, infermera del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, va participar en la 1a Jornada Residencial de Grup Mutuam per exposar en una taula rodona l’experiència de la seva residència en la implementació de l’Atenció Centrada en la Persona. L’acte va celebrar-se al Palau Macaya de Barcelona, espai cedit per Obra Social “la Caixa”.

Mengual va iniciar la seva intervenció reconeixent que se sol parlar del món sanitari com aquell en què és més difícil assolir el repte de la introducció de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) perquè és l’àmbit en què hi ha més reticències a canviar. No obstant això, va voler assenyalar com a oportunitat la forta vocació que comparteix amb molts companys per una feina en què, assegura, el cuidar hi és de forma inherent. ‘Volem unir-nos a aquesta transformació perquè l’ACP és cuidar’, va explicar. La ponent va voler recordar precisament que la infermeria és la disciplina dedicada a cuidar les persones, considerant-les dins d’un entorn, i a acompanyar-les en situacions de malaltia en què elles no puguin sortir-se’n. Tot això, va exposar, es fa ‘proporcionant cures basades en coneixements tècnics i tenint en compte els aspectes bio-psico-social que defineixen la persona’.

La infermera va fer un breu repàs als orígens de la seva professió perquè ‘cal entendre d’on venim i cap a on estem anant ara’, va dir. Així mateix, va destacar alguns conceptes que ja apareixien en models d’infermeria del segle XIX i que ara són vigents en l’ACP: la necessitat de cuidar, el manteniment de la salut, l’entorn i les relacions interpersonals del pacient, l’autocura i l’educació en salut.

Humanitzar la sanitat

Malgrat la recuperació d’aquests conceptes, Mengual va afirmar que amb la introducció de l’ACP s’ha produït un canvi de paradigma en l’atenció sanitària: ‘abans el que fèiem era diagnosticar i curar aplicant-hi molta tècnica. Això no ho hem d’abandonar però hem de complementar-ho’. La infermera va assenyalar que a les persones se les ha d’acompanyar, ‘perquè el camí és llarg’, i que això s’ha de fer respectant els seus drets i la seva dignitat i tenint en compte les seves preferències. ‘Hem d’humanitzar la sanitat i escoltar sempre el pacient’, va dir, i va afegir que s’ha de fer establint relacions d’ajuda mútua, ja que el professional ha d’aprendre del pacient i el pacient del professional. ‘Per fer tot això que volíem llavors i que busquem ara – explica la ponent – ens cal conèixer la persona, l’entorn i les capacitats, així com les seves preferències, gustos i desitjos i, en definitiva, la seva història de vida’. Mengual va assenyalar que cal proporcionar autonomia a la persona potenciant les seves capacitats, ‘donar-li eines perquè ell o ella pugui assolir les fites’. Per últim, va recordar als assistents que el pacient té dret a saber i a decidir.

La infermera va explicar que al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, per implementar-hi l’ACP, han elaborat un pla de treball que inclou, entre d’altres, formació continuada dels professionals, assistència i participació d’aquests a jornades i organització de sessions de sensibilització a la residència. ‘El camí és llarg, però som un equip que treballem plegats’, va reconèixer la ponent, que va voler compartir amb els assistents un vídeo en què un pacient de la residència feia un paral·lelisme entre la figura de la infermera i un germana gran que vetlla per tu. Per cloure la seva intervenció, Mengual va recordar una frase del periodista Carles Capdevila: ‘tenir cura és molt més que curar’.