Inscripcions obertes a la 5a Jornada d’Atenció a la Dependència entorn ‘Avançar en la cura de les persones grans’

5a Jornada Atenció Dependència

Sota el títol “Avançar en la cura de les persones grans” i en format WEBINAR, el pròxim 22 de setembre, de 10 h a 12.30 h, se celebrarà la 5a Jornada d’Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure i que es consolida com un espai d’actualització de coneixements i compartició d’experiències per als professionals del sector residencial.

Els canvis en la nostra societat que s’han vist accelerats en els darrers anys, han accentuat la necessitat d’adaptació del sector residencial. En un context on apareixen nous perfils de persones usuàries i famílies i a on s’exigeix una transformació dels centres cap a models més sostenibles, és el moment per reflexionar conjuntament i compartir experiències que ens ajudin a fer front a aquests nous reptes.

Durant la sessió Javier Yanguas, director científic del Programa de Mayores de Fundació La Caixa i director de projectes de Aubixa Fundazioa, ens parlarà sobre els reptes de futur que s’acosten en l’atenció a les persones grans amb necessitat d’ajuda. Més tard a la Taula Rodona, cinc professionals que pertanyen a diferents centres del Grup Mutuam compartiran experiències i projectes envers l’avenç en l’atenció als centres assistencials. Tindrà lloc també el lliurament de Premis de Recerca d’Atenció a la Dependència i conclourem amb la intervenció de Marc Trepat, arquitecte soci professional i director general de BTA Arquitectura, especialitzat en arquitectura per a gent gran, el qual ens  introduirà en un model de residències més humanes i sostenibles. 

Podeu accedir al programa sencer i fer la inscripció gratuïta aquí.

Reflexions entorn un nou model residencial

Antoni Salvà

El doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, va intervenir en la 4a Jornada Residencial, dedicada als aprenentatges derivat de la crisi de la Covid-19. En la ponència va compartir les seves ‘Reflexions en torn d’un nou model residencial’ amb un públic virtual format per professionals del sector.

Les residències han demostrat, en el context de pandèmia, una gran capacitat d’adaptació. Malgrat això, al llarg dels últims mesos hem vist com ha estat de fàcil estigmatitzar-les per part de persones que no tenen coneixement del sector i que es basen només en allò que ha aparegut als mitjan de comunicació.

Les residències han viscut durant la crisi sanitària de la Covid-19 una espiral de destrucció, amb persones usuàries i professionals afectades, canvis constants, incertesa, necessitat de prendre decisions complexes sense els coneixements adequats a causa de la immediatesa i la falta d’experiència… Tenint en compte aquesta realitat, no s’haurien de plantejar canvis de model en calent i basats només en el que ha passat derivat de la pandèmia. Els canvis s’haurien de fer després d’una anàlisi detallada de les circumstàncies viscudes i sempre des del rigor acadèmic i científic.

El meu punt de partida és que el model organitzatiu de les residències ja estava sotmès a un fort estrès abans de la pandèmia i que fa anys que veiem que hi ha necessitats que no estan ben cobertes. La pandèmia ha fet aflorar algunes de les mancances que existien i n’ha fet aparèixer de noves. Ens equivocaríem, però, si penséssim en un model que respongués a les necessitats extraordinàries d’una pandèmia en comptes de fer-ho a les necessitats i desitjos de les persones en situacions ordinàries, tot preveient plans de contingència.

Per fer una reflexió global sobre el model residencial a Catalunya, cal que ens fixem en sis àmbits. Un d’ells és el model d’atenció. Darrerament, hi ha professionals que m’han preguntat si l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) és un model que permet donar respostes adequades a una situació de pandèmia com la que vivim. El cert és que es tracta d’un model que en els últims anys ha evolucionat de manera extraordinària i que penso que la seva continuïtat és indiscutible. Ara bé, una altra qüestió és com abordem la seva aplicació pràctica.

Més enllà de l’experiència dels professionals dels centres, entre els quals ha millorat la percepció sobre el model, en aquests moments comencem a tenir evidència científica que l’ACP és eficaç per millorar les condicions de les persones que viuen en residències. Tot i que és complex desenvolupar estudis en aquest àmbit, estem veient que les persones ateses sota aquest model tenen menys sentiments negatius (solitud, desempara, depressió, etc.), tenen una major percepció de qualitat de vida i, en les que tenen deteriorament cognitiu, s’ha pogut demostrar una disminució dels trastorns de comportament. Per tant, podem afirmar que aplicar l’ACP vol dir fer bona pràctica assistencial. Per tant, el que hem de fer és consolidar i avançar en l’aplicació pràctica del model en cadascuna de les residències.

Un altre dels àmbits de debat és el de la complexitat en les necessitats de salut. A Catalunya tenim una doble xarxa d’atenció de llarga durada institucional, formada per les unitats de llarga estada sociosanitàries i les residències, i fa molts anys que es discuteix si és convenient mantenir aquesta dualitat. Avui dia en el sector de l’atenció residencial és concentra una gran nombre de persones amb una alta complexitat des del punt de vista dels problemes de salut. A les residències hi trobem fonamentalment –un 91% del total- persones amb un risc alt o moderat. Aquesta és una realitat que ha anat evolucionant en els darrers anys i ho continuarà fent. En paral·lel, també ha augmentat de manera substancial el grau de dependència de la població institucionalitzada. A més d’això, observem que la mortalitat en persones que viuen en residències és molt alta, del 20,46% en front del 3,3% de la població general. Per tant, a les residències s’estan atenent persones que tenen moltes necessitats de salut i hem d’abordar quina resposta els podem donar.

El 2018 el Departament de Salut i el de Benestar Social van fer una proposta que encara no s’ha pogut desenvolupar que es basa en que hi hagi una figura mèdica única que atengui les persones a les residències i que d’alguna manera formi part de l’Atenció Primària. Al meu parer, si creem equips específics amb experts ben dotats que tinguin voluntat, coneixements i disponibilitat per treballar dins de les residències i amb els seus professionals conformant equips pluridisciplinaris, això pot funcionar i tant se val si pertanyen a una xarxa o un altra. Ara bé, si del que estem parlant és de tornar a la situació en què els metges de l’Atenció Primària, tal i com està organitzada ara, puguin actuar com a metges únics a les residències, no funcionarà, com ja hem vist. Així doncs, el model està escrit, ara es tracta de veure com es materialitza.

El tercer àmbit sobre el qual hem de reflexionar és quina tipologia de serveis necessitem per fer front a la complexitat. Aquí ens enfrontem a un dilema. Quan preguntem a les persones on volen viure, la majoria opta pel domicili i, per tant, per l’atenció domiciliària. Només es plantegen anar a una residència quan necessiten una major atenció i si estan sols. Per tant, la residència és sovint una alternativa no desitjada. Així mateix, veiem que les noves generacions estan apostant per nous models, com el co-housing o els barris per a persones grans. Ara bé, de moment la qüestió és com fer compatible la preferència de viure a casa amb la major complexitat clínica que fa que un 4-5% de la població hagi de viure en un entorn residencial.

Si mirem què fan altres països europeus, veiem que, tot i que hi ha diferents models organitzatius, es poden identificar un seguit de tendències. Una es la d’avançar cap a la supressió dels models més medicalitzats, ja que es fa molt difícil satisfer el desig de viure com a casa en un entorn hospitalari. En canvi, s’estan desenvolupant molt, tot i que encara de manera insuficient i amb grans diferències entre països, el housing o  apartaments amb serveis per a les persones que necessiten una menor atenció.

Des del meu punt de vista, hauríem de tenir com a mínim tres tipus de recursos que serveixin per a situacions diferents: el recurs residencial clàssic, l’atenció domiciliària i els apartaments amb serveis. Quan parlem de l’atenció domiciliària, hem de tenir en compte la complementarietat amb els Centres de Dia i la teleassistència, mentre que en el cas dels apartaments hem d’abordar quins són els paquets de serveis que ofereixen. Si això funciona bé, es pot reduir l’accés a les residències a aquelles persones que tenen més necessitats. Arribar a aquesta situació implica, però, que es facin reformes també fora de l’entorn residencial. Cal una major intensitat d’atenció domiciliària i també un canvi de model en aquest àmbit, en què la connexió amb els serveis de salut és essencial perquè hi ha moltes persones que acumulen una gran comorbiditat. Pel que fa als apartaments amb serveis, és important que en tinguin un bon paquet que inclogui cura personal, atenció d’infermeria i mecanismes per fer front a les situacions de crisi, si no, el recorregut serà petit. En qualsevol cas, s’ha de tenir present que aquests dos recursos funcionen molt bé sempre que hi hagi un sistema de suport econòmic. També cal assenyalar que sovint aquests recursos intermedis funcionen millor si estan vinculats a una estructura residencial més potent. Per tant, podem concloure que el millor model és la diversificació. És a dir, tenir recursos que per una banda s’adaptin a les necessitats i característiques de les persones i, per l’altra, als seus desitjos.

Pel que fa a quina estructura física permet compatibilitzar el viure com a casa amb la millor atenció, la reflexió hauria de partir d’alguns consensos. Entre aquests, que hem de disposar de més habitacions individuals, que s’han de crear unitats de convivència i que els espais comuns d’aquestes han de ser més petits i que s’han d’aprofitar al màxim les noves tecnologies. A més a més, caldrà debatre si és millor que hi hagi unitats especialitzades, per exemple, amb persones de major complexitat o amb persones amb deteriorament de conducta, o si es millor la diversitat de residents.

Per fer funcionar tot això la peça clau són els professionals i és evident que cal actuar en aquest àmbit. Els treballadors i treballadores han d’oferir qualitat en la prestació de serveis, s’han de sentir confortables en el desplegament de la pràctica assistencial i han de percebre que el sector té prestigi. Això vol dir que els salaris hauran de millorar, reconeixent la formació i l’especialització, i que caldrà reflexionar sobre l’estructura de personal. Hi ha d’haver també uns ratis que permetin fer l’atenció a la complexitat de la que hem parlat.

Així mateix, si hem de reformar progressivament les residències, hem d’abordar també la qüestió de la sostenibilitat econòmica. Els preus que hi ha avui dia no permeten una evolució en aquesta línia. Si ens comparem amb els països veïns estem per sota en inversió en atenció de llarga durada en relació al PIB i fa molts anys que estem en aquesta situació.  Si això ho podem modificar, tota la resta la podem transformar en cadena. La majoria d’accions que he descrit encaixen perfectament amb els plans del departaments de salut i de drets socials. Per tant, ara no és el moment d’imaginar, sinó d’operativitzar. Aquest nou model no és una utopia, té una base sòlida. El que cal és una bona inversió i prendre decisions valentes que, passa a passa, ens portin allà on volem ser.

Dr. Antoni Salvà

Director

Fundació Salut i Envelliment. UAB

Podeu veure la sessió completa al nostre canal de Youtube.

El Premi de Recerca d’Atenció a la Dependència 2021 ja té guanyadors

Premis Recerca Atencio dependència

El doctor Antoni Salvà, secretari del jurat dels Premis de Recerca d’Atenció a la Dependència, va ser l’encarregat de la lectura de l’acta de l’entrega dels guardons en el marc de la 4a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure. En aquesta edició, el Premi de Recerca d’ATenció a la Dependència 2021, amb una dotació de 6.000 euros, va anar a parar al projecte ‘I+D adequació del Pla d’Alimentació per a persones amb disfàgia’ del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, presentat per Willfredo Borrego, Dolors Cabré, Puri Fernández, Helena Martínez, Jordi Quintana, Núria Mallent i Dani Rodríguez.

Premis Recerca Atencio dependència

Així mateix, atesa la qualitat dels treballs presentats, el jurat va acordar concedir un ACCÈSSIT extraordinari per import de 3.000 euros al projecte ‘Les habilitats socials tractades amb realitat virtual en trastorns d’aspectre esquizofrènic’, del Centre Mutuam Manresa Llar-Residència La Sardana de salut mental – presentat per Gemma Martínez, Montse Camprubí i Alba Ruiz.

Els aprenentatges de la crisi de la Covid19 centren la 4a Jornada Residencial del Grup Mutuam

Jornada Residencial

Els reptes i oportunitats que ha plantejat la crisi de la Covid-19 per als centres i residències de gent gran han centrat la 4a Jornada Residencial, que es va celebrar el passat 9 de juny. La trobada, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’objectiu de contribuir a la millora de la pràctica professional en l’atenció a les persones, va reunir en aquesta edició en modalitat virtual 150 assistents.

Després d’una presentació del professor doctor Miquel Vilardell, president de l’entitat, en què va repassar les vivències del sector durant la pandèmia subratllant l’actitud perseverant dels i les professionals, la primera conferència va ser a càrrer de Begoña Román. Sota el títol ‘Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ètica’, la professora de la Facultat de Filosofia de la UAB i presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya va abordar qüestions com la por, el dol i les polítiques de la cura i va lamentar que l’exemplaritat que s’havia donat en les residències no s’hagués reflectit en els mitjans de comunicació.

Després, va celebrar-se la taula rodona ‘Experiències en la transformació dels centres’, moderada pel director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam, Anton Molas. La primera ponent va ser Cristina Vozmediano, treballadora social de la Residència Rubí, que va explicar com s’havien organitzat les unitats de convivència dins del centre arran de les mesures, tant a nivell d’espai com d’activitats, que ha introduït la Covid-19. Gemma Martínez, psicòloga de la Llar-residència de Salut Mental La Sardana, va ser la segona professional d’intervenir en la taula i va parlar de l’experiència del centre en l’adaptació a la pandèmia dins les seves accions de milora contínua i en el marc de l’Atenció Centrada en la Persona i la promoció de l’autonomia d’usuaris i usuàries. La tercera intervenció va ser a càrrec de Silvia Mirete, directora de la Residència Vila-seca, que va explicar com els diferents rols del centre es van haver d’adaptar amb la crisi sanitària i com aquesta va posar de manifest la polivalència dels professionals i la importància del treball en equip.

Jornada Residencial

Marià Pallejà, auxiliar d’ajuda a domicili, va aportar a la taula d’experiències la seva visió de la transformació de Mutuam a Casa a causa de la Covid-19 i del confinament, destacant-ne aspectes com les mesures per garantir la seguretat de la persona atesa, la formació de les treballadores per cuidar en unes circumstàncies diferents i la cerca de solucions innovadores per adaptar el dia a dia a una nova realitat. L’última intervenció va ser la de Willfredo Borrego, metge del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va parlar sobre els reptes i perspectives de la telemedicina durant i després de la Covid.

La segona conferència de la Jornada Residencial va ser del doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va compartir algunes reflexions en torn a un nou model d’atenció residencial. El ponent va assenyalarr que els canvis que es facin en el model no poden plantejar-se en calent i basats únicament en la situació de pandèmia que hem viscut, sinó que s’han de fer després d’una anàlisi detallada, amb rigor científic i tenint en compte les condicions ordinàries en els centres. Salvà va subratllar també la necessitat d’un increment del finançament del sector social per poder fer realitat la transformació.

Francesc Brosa, director de Grup Mutuam, va cloure la jornada recordant que la pandèmia ha posat a prova el sector, que ha respost d’una manera espectacular. ‘S’ha demostrat que els professionals de les residències han estat al peu del canó, i ho han fet amb professionalitat i amb poc reconeixement social. Ara és hora de retornar al sector allò que he fet de manera exemplar’, va reivindicar.

Els dilemes ètics en l’àmbit assistencial: abordatge d’un cas

3a Jornada Residencial

Els conflictes ètics en l’àmbit assistencial van centrar la taula de debat que es va organitzar en la Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans. Un equip integrat pel psicòleg Enric Buxadera, la coordinadora d’Infermeria Alícia Nogué, la treballadora social Marisa Garcia, l’auxiliar clínica Maria Ferre i la infermera Noemí Sech va presentar un cas d’una de les residències i van simular l’abordatge que se’n faria en un espai de reflexió ètica (ERESS).

Els ERESS són espais creats per a la deliberació i per compartir coneixements entre professionals per tal d’obtenir una orientació de la intervenció en la presa de decisions. Tenen caràcter consultiu i s’ubiquen en el propi lloc de treball per tal de garantir la proximitat i l’agilitat en la resolució dels casos. La seva funció és la d’incorporar la perspectiva ètica en la pràctica quotidiana dels serveis assistencials i tenen com a objectius el respecte dels drets de les persones, la promoció dels valors ètics i les bones actituds en la cura d’aquestes, l’assessorament en la resolució de possibles dilemes ètics que es produeixin en les intervencions, la garantia de l’autonomia, la dignitat, el benestar, la intimitat i la confidencialitat i la difusió de les bones pràctiques en atenció a les persones.

El cas simulat que es va exposar durant la Jornada va ser el del Miquel, un home vidu de 75 anys amb dos fills, i la Rosa, una dona casada de 72 anys i amb una filla. El primer, amb una demència lleu, havia arribat a la residència tan sols quatre mesos abans a causa de les seves dificultats creixents per a l’autocura i el manteniment de la llar. La segona, amb una demència moderada i disfàgia, hi vivia des de feia un any, i van ser la seva situació de dependència i el distanciament amb la parella el que havien impulsat la família a ingressar-la. Els professionals van explicar que la Rosa patia episodis d’agitació puntuals i havia caigut alguna vegada i també que d’un temps ençà mantenia una relació afectiva amb el Miquel.

El primer dilema ètic que va plantejar la taula de debat en relació a aquest cas tenia a veure amb la voluntarietat de l’ingrés del Miquel, ja que ell manifestava que volia marxar, i la informació que se li havia proporcionat. Els principis ètics implicats en aquest conflicte eren el de l’autonomia de la persona, el de beneficència per part de la família i el de no maleficència per part dels professionals. Les recomanacions que va emetre l’equip ERESS van ser que calia valorar la competència del resident, treballar prèviament la situació amb la família i organitzar una reunió general en cas que el Miquel tornés a demanar marxar.

Un altre dels dilemes ètics que, segons els professionals, es derivava d’aquest cas tenia a veure amb la sexualitat, ja que el conflicte havia sorgit per la no tolerància per part de la filla de la Rosa i d’altres companys de la residència cap a la relació entre els dos protagonistes del cas. L’equip fins i tot havia sentit incomoditat per la pressió de la filla, que els sol·licitava que administressin medicació a la seva mare per tal de modificar-ne la conducta. Davant d’aquesta situació, la taula rodona va recomanar que, per sobre de tot, es fes prevaldre el principi de beneficència. Així mateix, també es va considerar que l’equip havia d’exposar el seu posicionament a la filla en una reunió multidisciplinària i que s’havien de delimitar els espais en què la parella pogués manifestar la seva sexualitat tot respectant la llibertat de la resta de companys.

D’altra banda, la no acceptació per part de la Rosa de la dieta prescrita i l’incompliment d’aquesta per part de la filla va suposar també una reflexió ètica respecte al rebuig de tractament. Aquí hi havia implicats principis com el de l’autonomia de la persona, el de beneficència per part de la família o el de no maleficència per part de l’equip professional. Les recomanacions que van sorgir del debat en la Jornada van ser la d’iniciar un procés de decisió compartida amb la resident i la de fer prevaldre, davant d’un risc vital, el principi de beneficència  per part del centre encara que vagi en contra del que sol·liciti la família o la persona.   

Per últim, el cas de la Rosa també va provocar un debat sobre la contenció farmacològica arran de la demanda de la filla que se subministrés psicofàrmacs a la resident per tal d’evitar-ne les caigudes. En aquesta qüestió els principis implicats eren el de beneficència per part de la família i el de no maleficència per part dels professionals. La taula va recomanar en relació a aquest conflicte que es tingués en compte les complicacions que pot comportar l’ús de psicofàrmacs.

Com a conclusions generals respecte al paper que juguen els ERESS, els membres de la taula de debat van assenyalar la seva contribució a la sensibilització dels professionals i a un canvi de cultura, tot fomentant la presa de consciència cap a l’ètica, i el fet que possibilitin una formació ètica in situ. Així mateix, van valorar que fomentessin la cultura de la reflexió, facilitant una metodologia per a la presa de decisions, i que milloressin la qualitat assistencial i el benestar emocional de la persona aportant bones pràctiques. Per últim, també van destacar que, en facilitar espais de diàleg i gestió de les emocions, els ERESS fomentaven les relacions entre els membres de l’equip.

Eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions

Eines presa de decisions

L’advocat Josep M. Bosch, expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials, com la Unió Catalana d’Hospitals, va oferir una ponència en el marc de la II Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure. En una trobada dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans, la seva intervenció es va centrar en les eines que ens ofereix el nostre ordenament jurídic.

A l’hora d’abordar la qüestió de les diferents eines legals al nostre abast en relació a la presa de decisions, cal definir, primer, alguns conceptes bàsics, com la distinció entre “capacitat jurídica” (que significa la titularitat de drets de la persona) i “capacitat legal” (referent a l’exercici dels drets). Després, cal tenir com a referent, en matèria de drets, la resolució derivada de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada a Nova York el 13 de desembre de 2006. Aquest document estableix salvaguardes perquè l’exercici de la capacitat jurídica respecti els drets i la voluntat de les persones discapacitades i demana l’adopció de mesures per evitar que siguin privades arbitràriament dels seus béns i puguin continuar controlant els seus assumptes econòmics.

A Catalunya, els instruments legals de protecció de la persona assistida es poden dividir en els de caràcter preventiu i els de caràcter complementari. Els de caràcter preventiu són quatre. Segurament el més conegut és l’autotutela, que consisteix en el nomenament en escriptura pública de futurs tutors propis. Semblant a aquest, existeix el poder en previsió de pèrdua de capacitat, que s’estableix en document notarial i serveix per designar un apoderat. L’assistent personal és la sol·licitud, via judicial, per part del propi interessat, o directament d’un jutge, d’un assistent per a quan es dona la disminució de les seves facultats, però no la incapacitat. Per últim, existeix el document de voluntats anticipades, que fa referència a les instruccions que la persona capacitada elabora davant notari per a la realització d’actes i tractaments mèdics.

Pel que fa als instruments de caràcter complementari, en trobem cinc. La tutela, que pot ser voluntària (testament en relació als fills o autotutela) o bé judicial, és la més utilitzada. Consisteix a nomenar un tutor, que és una persona física o jurídica, com a representant legal de la persona i que n’exerceix els drets i en té cura, administrant i defensant els seus béns. Amb la curatela, en canvi, el curador designat no té la representació legal, tans sols té la funció d’assistir, complementant la capacitat d’obrar. Existeix també la figura del defensor judicial, que és nomenat de manera transitòria pel jutge mentre tutors o curadors no exerceixen les seves funcions o quan estan en conflicte d’interessos. Josep M. Bosch

Un altre instrument complementari és la guarda de fet, que es basa en tenir cura d’un menor o d’una persona incapacitada si no està en potestat parental o tutela o bé si els responsables d’aquestes funcions no les exerceixen. Aquesta figura té relació amb les funcions de les residències geriàtriques. El departament de la Generalitat responsable d’aquests establiments va dictar una instrucció (7/2017) i l’Audiència Provincial de Barcelona té estaberta una línia jurisprudencial basada en la necessitat de comunicar les guardes de fet per part dels centres residencials només en els casos d’usuaris propers al desamparament o que no puguin manifestar la seva voluntat. Per últim, ens trobem amb les mesures cautelars, que tant abans com durant un procés d’incapacitació poden ser demanades per un fiscal o pels interessats o bé poden ser exercides per un jutge d’ofici.

Per acabar, en el procés de presa de decisions de les persones grans, cal tenir present el rol dels professionals. Aquests han de treballar conjuntament amb l’àrea de treball social del centre, poden establir protocols de cribatge, emetre informes, orientar demandes al Ministeri Fiscal, quan ho vegin necessari i, en ocasions, actuar com a testimoni-pèrit.

 

Josep M. Bosch

Assessor de la Unió Catalana d’Hospitals

Autonomia i beneficència de les persones grans: un equilibri necessari

Núria Terribas, II Jornada residencial

La directora de la Fundació Víctor Grífols i assessora externa del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam, Núria Terribas, va ser l’encarregada d’impartir la conferència principal de la II Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam. En una trobada dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans, la seva intervenció es va centrar en els dilemes ètics que es plantegen per conjugar els principis d’autonomia i beneficència.

Vivim en aquests moments un canvi de paradigma en el model d’assistència residencial i sociosanitària. Hem passat del paternalisme a un model que hauria de basar-se en les decisions compartides, en què les persones a qui atenem i el seu entorn formin part del dia a dia de la presa de decisions i no només els professionals incidim en la seva vida. L’any 2051, el 32 per cent de la població serà major de 65 anys i l’11,8 per cent, de 80 anys. Tindrem cada cop més persones en aquest context d’atenció entre casa seva, la residència i puntualment els llits d’aguts, en un trànsit constant fins al final de la seva vida.

Aquest canvi de paradigma implica que en l’assistència que oferim no només haguem d’abordar l’àmbit clínic del diagnòstic i el tractament, sinó que cada vegada sigui més important l’abordatge des de la perspectiva social, perquè la majoria de persones amb cronicitat evolucionaran cap a la dependència. En aquest sentit, és vital atendre també totes les necessitat de l’entorn que acompanya la persona atesa. Cal tenir present, a més, que el 70 per cent de la despesa sanitària dels ciutadans en el nostre país es consumeix en els darrers cinc anys de vida de la persona i és essencial fer-ne un us adequat, just i equitatiu.

Atenció integrada sanitària i social

El model d’Atenció Centrada en la Persona no significa anar-nos-en a l’extrem i fer només el que el pacient o la família demanin, sinó trobar l’equilibri entre l’autonomia i la beneficència. Cal respectar els desitjos, valors i preferències, però tenint en compte què és assenyat i què no, i ha de ser el professional qui marqui el criteri, perquè és qui té les eines i la informació. Ha de fer entendre a la persona i l’entorn que potser el que demanen no és adequat.

Aquest model és el que ha inspirat a Catalunya el Pla de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC), impulsat des del PIAISS, i que pretén també ser criteri inspirador de l’atenció a les persones en general des del sistema, posant a la persona en el centre de l’atenció de la tasca dels professionals, i tenint en compte els aspectes no només mèdics sinó també socials. Veníem d’un model en què la persona girava al voltant del sistema en funció del que necessitava en un moment puntual i ens hem adonat que el que hem d’intentar amb un gruix de pacients amb cronicitat és que no surtin del seu àmbit comunitari. Ha de ser l’atenció la que vagi allà on toca i no el pacient, evitant el seu pelegrinatge pels diferents dispositius assistencials.

Respecte a la dignitat

El fet que veiem la gent gran com a fràgil i vulnerable ens porta sovint a infantilitzar-la, perdent de vista el que la persona és i representa per a si mateixa i el seu entorn, malgrat la seva fragilitat i necessitats d’ajuda. Aquest tracte, que ens sembla adient i respon a la millor de les intencions, no és just i probablement tampoc adequat a la dignitat de la persona. Els professionals hem de fer un esforç addicional per respectar-los, cadascú segons el seu context i vivència personal de dignitat, sense oblidar que tant la persona com el seu entorn també tenen deures i responsabilitats. El marc legal explicita clarament els drets de les persones en l’àmbit assistencial, però també els hem de fer entendre que aquest model implica la seva col·laboració i coresponsabilitat i que se’n facin partícips.

Què és allò que esperem d’aquest nou model? D’una banda, que les persones siguin tractades amb respecte a la seva dignitat, que se les faci partícips de les decisions d’acord amb la seva autonomia personal. De l’altra, que les cures s’adeqüin a allò que realment necessiten, sense caure en tractaments fútils o desproporcionats. Però també que els professionals no generin unes expectatives en la persona i el seu entorn que no tinguin fonament i que la persona mori en un entorn adequat i amb l’acompanyament i l’atenció espiritual que vulgui.

La qualitat de vida és subjectiva

Hem de tenir en compte que tot això són criteris fonamentalment subjectius. Un dels errors del nostre sistema és que vol parametritzar-ho tot i valorar la qualitat de vida segons elements objectivables. Però perdem de vista que cadascú té la seva manera de viure la dignitat personal i la seva manera d’emmalaltir, d’envellir i de morir. Per tant, és fonamental que li preguntem a la persona quina és la seva percepció de la seva qualitat de vida. Així mateix, cal tenir present que hi ha altres necessitats intangibles que sovint a les persones els costa expressar i que és important que el professional sigui capaç d’identificar. Potser necessiten parlar d’alguna cosa, expressar les seves pors, aclarir dubte, i tenir algú amb qui fer-ho que no sigui la família.

Que la gent se senti part d’aquest procés és essencial perquè se senti respectada i no un subjecte passiu. La persona ha de prendre les decisions correctament informada i amb plena competència per expressar-les, si encara la conserva, i les ha de compartir amb la família només si així ho vol. Hi ha la necessitat de canvis culturals per modificar conductes dels familiars, sovint afavorides també pels professionals, en els processos d’informació i decisió. Cal acabar amb una dinàmica paternalista molt estesa que es basa en què cal fer-ho tot pel pacient però sense ell.  Si l’excloem del procés el fem encara més vulnerable. Quan les persones han perdut ja la seva autonomia, cal fer una adequada atenció a la vulnerabilitat i regir-se pels criteris de beneficència i no maleficència, tot des de la consideració de la dignitat com un valor inherent a l’ésser humà.

Presa de decisions quan manca la competència

Quan una persona perd l’autonomia és l’entorn qui té el deure de preservar la seva dignitat, respectant-ne la voluntat prèvia i amb coneixement de les seves preferències i valors vitals.  Tanmateix, no sempre es disposa d’aquesta informació. En aquest sentit, en casos de malaltia crònica complexa i amb pacients dependents i/o pal·liatius, els professionals han de proposar-los l’elaboració d’un Pla de Decisions Anticipades (PDA) i l’elaboració d’un Document de Voluntats Anticipades (DVA), eines que ajuden a mitigar les responsabilitats familiars quan arriben els moments difícils. Tinguem en compte, però, que la presa de decisions al final de la vida no pot basar-se només en el DVA sinó en un procés més ampli, dinàmic i participatiu, en què prenguin part el professional, el pacient i, si aquest ho vol, la família. En aquest sentit, el PDA, a diferència del DVA, s’elabora des del context clínic i en equip, es va perfilant segons l’evolució de la situació, parteix d’un escenari de malaltia o fragilitat ja conegut i es registra en la història clínica, sense que calgui cap altra formalització.

Caldrà recórrer al consentiment per substitució i les decisions subrogades dels familiars, persones vinculades o tutors legals quan la persona ja no sigui competent en absolut i tampoc tinguem una PDA ni un DVA. Cal tenir en compte, però, que una persona incapacitada legalment per realitzar actes jurídics no ha de ser necessàriament incompetent a nivell clínic per decidir sobre algunes qüestions mèdiques. La competència cal avaluar-la segons el tipus de decisió que cal prendre. Així, per a aquelles que impliquin riscos alts i escassos beneficis, cal un grau elevat de competència, mentre que per a les que comportin riscos lleus i grans beneficis es requerirà un estàndard de competència menor. Moltes persones grans, amb inicis de demència o situacions de fragilitat, poden ser part del seu procés de decisió i no per això les hem d’excloure.

Compartir els dilemes ètics

En els contextos complexos en què es donen aquests processos de presa de decisions, és habitual que els professionals es trobin davant de dilemes ètics a l’hora d’intentar equilibrar els criteris d’autonomia i beneficència. En aquests casos, poden trobar suport en els Comitès d’Ètica Assistencial i en els Espais de Reflexió Ètica dels Serveis Socials, com els de Grup Mutuam. Es tracta d’òrgans multidisciplinaris en què els membres s’expressen en pla d’igualtat i deliberen i dialoguen sobre els casos que se’ls presenten per emetre’n una opinió que, en cap cas, és vinculant i només pretén ajudar els professionals des d’una mirada col·lectiva.

Com a conclusió, cal recordar que en el context sociosanitari l’exercici de ponderació entre autonomia i beneficència en la presa de decisions ha de ser constant. Així mateix, hem d’integrar-hi sempre el parer de la persona mentre sigui competent i contextualitzar cada decisió en els seus pros i contres, procurant canalitzar el paper de la família cap al millor benefici per a la persona.

 

Núria Terribas

Directora de la Fundació Víctor Grífols

L’èxit d’assistència i la qualitat de les ponències consoliden la Jornada Residencial

2a Jornada Residencial

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans van centrar les ponències i debats que van integrar la 2a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure, celebrada dimarts 23 d’octubre al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L’acte, que va durar tot el matí, va aplegar 192 professionals.

Les primeres intervencions, a càrrec del director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, i del president de la Fundació Mutuam Conviure, Miquel Vilardell, van servir per donar la benvinguda als assistents però també per assenyalar la idoneïtat d’abordar la temàtica escollida per a aquesta segona edició de la trobada, ja que, segons el propi Brossa, tant famílies com professionals es troben sovint amb dilemes ètics quan han d’afrontar situacions complexes relacionades amb la cronicitat i és necessari dotar-se d’eines per prendre millor les decisions. Així mateix, Vilardell va subratllar la importància de la formació dels professionals del món residencial posant de relleu la tasca que la Fundació fa en aquest sentit. Núria Terribas

La conferència principal de la jornada la va impartir la jurista experta en bioètica Núria Terribas, membre del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam. Sota el títol ‘Autonomia i beneficència en les persones grans: un equilibri necessari, va reivindicar una abordatge complex de la cronicitat, que contempli la vessant sanitària però també la social. La ponent va recordar també que la incapacitació legal d’una persona no la invalida per decidir en tots els àmbits de la seva vida i que correspon als professionals identificar el seu grau de competència. En aquest sentit, va assenyalar que va contra la dignitat de les persones grans tractar-les com si fossin infants.

La taula de debat, amb la participació dels professionals de Grup Mutuam Enric Buxadera, Marisa Garcia, Alícia Nogué, Noemí Sech, Maria Ferre i la moderació de Pepa Romero, va escenificar una sessió d’un ERESS – els espais de reflexió ètica dels diversos centres de l’entitat. Es va presentar un cas simulat entre dos residents, amb demència lleu i moderada i diverses síndromes geriàtriques, que va permetre debatre sobre els principals dilemes ètics que es troben en l’entorn residencial, al voltant de la sexualitat, el rebuig de tractament, l’ingrés involuntari i les contencions farmacològiques. Les intervencions van reflectir la complexitat amb què es poden trobar els treballadors de les residències davant aquests dilemes.

Després del lliurament del Premi de Recerca d’Atenció a la dependència de la Fundació Mutuam Conviure al projecte “Sala de Vida. Un canvi en la visió i en la intervenció de la demència” del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va recollir com a investigadora principal Rosa Torró, va arrencar la segona conferència de la jornada. L’advocat expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials Josep Maria Bosch va exposar les diferents eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions, com la tutela, l’autotutela, la curatela, els poders o els documents de voluntats anticipades. L’assessor de La Unió Catalana d’Hospitals va voler destacar també una figura poc coneguda encara, com la del defensor judicial, i va subratllar que a tothom se li pressuposa capacitat d’obrar i que aquesta només pot ser modificada mitjançant un procés judicial.

El responsable de cloure l’acte va ser Anton Molas, director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam. A banda d’agrair la participació dels ponents i la bona acollida de l’acte per part dels professionals de l’entitat, Molas va advertir que, amb una població cada cop més envellida i dependent, els dilemes al voltant de l’autonomia centraran molts debats en un futur immediat.

Podeu disposar de les presentacions dels ponents en aquests enllaços:

 

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Capdevila: ‘Vam iniciar aquest projecte perquè vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme’

Propiocepció en la Jornada Residencial

Dues treballadores de la Residència les Franqueses del Vallès, Anna Capdevila, terapeuta ocupacional, i Estefania Lamata, fisioterapeuta, van presentar el projecte ‘Propiocepció en demències’ en el marc de la I Jornada Residencial del Grup Mutuam.

La terapeuta ocupacional Anna Capdevila va iniciar la seva exposició descrivint el projecte de millora assistencial que han implementat a la Residència les Franqueses del Vallès propietat de la Fundació Privada de Les Franqueses del Vallès per a gent gran que gestiona Mutuam. La intervenció, va explicar, s’ha fet a la unitat de psicogeriatria de la residència amb persones que presenten una puntuació del 0 al 20 a l’escala de Barthel, un MEC no valorable i un Pfeiffer de 10 errors. És a dir, persones amb una dependència molt alta i un deteriorament cognitiu greu o molt greu. ‘Vam iniciar aquest projecte perquè, des de l’equip tècnic de la residència, vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme, que els resultats que aconseguíem no responien als objectius que ens havíem establert i que la concentració, atenció i participació que aconseguíem no era la que a nosaltres ens hauria agradat’, va recordar Capdevila, que va afegir com a motiu la manca de satisfacció que observaven en els usuaris de la unitat de psicogeriatria.

En aquest context, va relatar la ponent, va aparèixer al centre el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) i s’hi va fer un Demential Care Mapping (DCM) els resultats del qual no van ser els que esperaven. ‘Ens vam començar a sensibilitzar i a qüestionar-nos seriosament si el que estàvem fent era la intervenció adequada’, va assenyalar. A partir de llavors, l’equip va començar a formar-se en l’ACP i en el DCM, a buscar intervencions alternatives a les convencionals i a plantejar l’estimulació multisensorial.

En la formació en estimulació multisensorial, el primer que, segons Capdevila, els van mostrar i el que els va fer obrir els ulls va ser la piràmide de desenvolupament. Aquesta, va explicar, té com a base les habilitats amb les quals naixem i, a partir d’aquí, mostra les que anem absorbint i els aprenentatges, fins arribar a la cúspide de la piràmide, on hi ha els coneixements acadèmics. ‘Nosaltres, fins llavors, no havíem tingut en compte la base i ens havíem plantejat constantment activitats que incidien en el segon i tercer esglaó’, va recordar la terapeuta ocupacional, que va assegurar que ‘res funcionava’ perquè en una demència avançada les habilitats comencen a perdre’s fins arribar a l’esglaó més baix. Va ser llavors quan van replantejar-se el que estaven fent a la unitat de psicogeriatria, i una de les noves activitats va ser la de la propiocepció.

Percepció del propi cos

La ponent va compartir amb el públic assistent la definició segons la qual la propiocepció és l’apreciació de la posició, l’equilibri i els canvis en el sistema muscular, especialment en la locomoció, o, dit d’una altra manera, el sentit que indica a l’organisme la posició de les diverses parts del propi cos. Tenint en compte això, Capdevila va subratllar que, quan la dependència d’una persona és tan summament elevada que no es pot moure i els estímuls que li han d’arribar de l’exterior no se’ls provoquen, a aquesta no li arriba la informació per saber quina és la seva posició. Per això, va explicar, van decidir-se a fer una intervenció basada en la propiocepció, destinada fonamentalment a aquelles persones que presentaven una baixa connexió amb l’entorn, una molt baixa participació en qualsevol tasca, fins i tot en les activitats de la vida diària, i sobretot, una visibilitat de malestar que no eren capaços de resoldre.

Per començar, l’activitat la van portar a terme, d’acord amb la formació rebuda, aplicant massatges propioceptius en el moment de les tasques d’higiene i vestit dels usuaris. ‘Amb aquestes intervencions proporciones informació del propi cos, fet que dona seguretat a la persona i li facilita la relaxació’, va detallar la ponent. Va explicar que es combina el massatge basal, donant informació del propi cos, amb massatges propioceptius en alguns moments. En aquest sentit, va explicar que els receptors de la propiocepció es troben sobretot en les articulacions grans (espatlles, colzes, canells, etc.) i que la manera de portar a terme la intervenció és aplicant una pressió profunda amb les dues mans sobre les diferents articulacions d’una banda del cos i, acte seguit, sobre l’altra banda. Això, va reconèixer, implica dedicar més temps a les activitats i, per tant, van haver de fer canvis d’organització i d’horaris, a més d’oferir una formació específica a les auxiliars i incrementar la comunicació.

Capdevila va acabar la seva presentació descrivint el perfil d’usuaris amb qui van arrencar el projecte. Es tractava de vuit persones, quatre d’elles amb una alta dependència i una escassa comunicació, una alta desconnexió amb l’entorn i una mobilitat molt reduïda. Les altres quatre tenien uns trets similars però la comunicació, tot i ser dificultosa, encara es produïa, estaven connectats intermitentment a l’entorn de forma passiva i la mobilitat era reduïda.

Millora del benestar

La fisioterapeuta de la Residència Les Franqueses, Estefania Lamata, va ser l’encarregada d’exposar els resultats del projecte ‘Propiocepció en demències’. Per obtenir els resultats, va explicar, van tenir en compte la conducta, el benestar, la connexió durant la intervenció i la facilitació a les gerocultores de les mobilitzacions, deambulacions i realització de les AVD. ‘Els resultats ens mostren que la connexió ha estat total en tots els casos’, va afirmar la ponent, que va afegir que en el primer grup van arribar a manifestar el benestar que els produïa la intervenció. A nivell de conducta, va assenyalar Lamata, en el grup 1 la relaxació va ser major que en el 2, i en aquest sempre es va produir o bé una activació o bé una relaxació. Pel que fa al benestar emocional, en el grup 1 va ser total, mentre que en el 2 es van trobar amb alguns residents per als quals el contacte físic no els era agradable. Un aspecte que, va subratllar, cal tenir en compte a l’hora de decidir fer un massatge. Per últim, va assegurar que en general els participants havien facilitat les AVD, les mobilitzacions i les deambulacions, tot i que alguns, els que s’havien activat durant la intervenció, l’havien dificultat. ‘S’ha de reconduir el treball de les gerocultores, ja que no podem treballar igual amb una persona que es relaxa que amb una que s’activa’, va recordar Lamata.

Com a conclusions, la fisioterapeuta va destacar el fet que s’hagués incidit en el benestar dels usuaris. Així mateix, va assenyalar que s’estaven prioritzant altres necessitats dels usuaris, no només rentar-los, vestir-los i alimentar-los, i que calia tenir en compte les subjectivitats i vivències dels treballadors. Lamata va finalitzar la seva presentació recordant el gran esforç per part de l’equip de professionals, a qui va agrair la feina feta.