Arxius de covid

L’hivern d’Òmicron: situació actual i perspectives d’un futur proper

març 14, 2022

El doctor Antoni Trilla, epidemiòleg de l’Hospital Clínic, va impartir una ponència en el marc de la 33a edició del Programa en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure, que té com a objectiu posar a l’abast dels i les professionals del sector coneixements actualitzats de diferents àmbits. Sota el títol ‘Covid-19: 3a temporada. L’hivern d’Òmicron’, Trilla, que s’ha convertit en una de les veus de referència durant la pandèmia, va compartir les seves reflexions sobre la situació actual i sobre com pot evolucionar a curt termini.

Tot i que molta gent pensi que la COVID ja s’ha acabat, hem de tenir clar que encara estem en pandèmia. Probablement aquí viurem una època d’una certa treva, però a molts països les xifres de persones infectades encara són molt altes. El que sí que podem afirmar és que, pràcticament 2 anys després de l’inici de la pandèmia, en sabem molt més, fet que ens dona una mica de tranquil·litat.

Ara ja sabem que les mesures de control clàssiques, com la distància, la higiene de mans, la mascareta o la ventilació, funcionen. També sabem que hi ha alguns episodis que generen molts contagis, tot i que això s’hagi de matisar una mica amb la variant Òmicron. Hem avançat en els tractaments i sabem quins són útils i quins no aporten beneficis o, fins i tot, són perjudicials.

El gran canvi de paradigma, però, l’han aportat les vacunes que, amb tots els problemes que puguin tenir, s’han demostrat segures i molt efectives per prevenir els casos greus. No obstant això, també hem comprovat que no són tan eficaces, sobretot amb Òmicron, en la reducció dels contagis. Respecte al gran dubte sobre la durada de la immunitat, sembla que la humoral no perdura gaire i, en canvi, la cel·lular, que és la més important davant dels casos greus, perdura més temps.

Reptes i incògnites

Arribats a aquest punt, és evident que tothom està molt cansat, físicament i mental, i que d’alguna manera ens estem preparant per a una transició cap a la “normalitat”. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest virus ens posa al davant sorpreses i reptes. Entre aquests, hi ha l’aparició de variants objecte de preocupació, però també el fet que hi hagi persones que pateixin la síndrome de la Covid persistent, que pot tenir conseqüències importants sobre la seva salut. No sabem encara si amb les vacunes o la nova variant aquests casos es reduiran.

El que sí que podem afirmar és que el gran triomf de la ciència han estat, sens dubte, les vacunes. Simplement cal tenir en compte dues dades: 66 dies després d’identificar-se la seqüència genètica del virus, ja es van començar a provar o sintetitzar algunes vacunes; 20 mesos després, se n’havien posat 9.500 milions de dosis, tot i que no han estat repartides de forma homogènia.

Al nostre país, a finals d’estiu ja s’havia arribat a un percentatge que fregava el 70 per cent de la població amb pauta completa, una cobertura que ha seguit creixent i que a finals de gener se situava al voltant del 80 per cent. Haver arribat a aquestes xifres, quan encara hi ha segments de la població que no es poden o es volen vacunar, ha estat tot un èxit. El grup BIOCOMSC ha elaborat un model que compara les defuncions reals des de gener de 2021 amb l’estimació de defuncions que s’haurien produït sense les vacunacions en el mateix període. S’estima que a Catalunya, gràcies a la vacunació, s’han pogut evitar aproximadament 17.000 morts.

Prudència davant la incertesa

El concepte que penso que defineix molt bé la situació que hem vingut és el d’humilitat. El desconeixement sobre el virus ens ha obligat a ser molt humils, perquè no hem encertat amb algunes de les coses que dèiem i ens ha quedat la idea que cal anar amb compte perquè la situació pot prendre un camí que no és el previsible. Així doncs, hem de ser molt prudents i humils en la nostra actitud del dia a dia i acceptar que hi ha coses que no sabem i que no podem predir de forma clara.

La variant Òmicron, que s’ha convertit en la majoritària i ha produït els darrers mesos una explosió de casos, va aparèixer a Sudàfrica i va arribar de seguida al Regne Unit, des d’on es va estendre molt ràpidament per Europa. Si la variant Delta tenia nou mutacions, la nova variant en té 36. Algunes d’aquestes mutacions, agafades individualment, podrien complicar-li al virus esdevenir predominant. No obstant això, la seva combinació els ha donat avantatges. És el fenomen conegut com ‘epistasis‘, que vol dir que diferents propietats que aïlladament no confereixen avantatge evolutiva quan estan juntes sí que ho fan.

Ómicron està molt allunyada des del punt de vista immunitari de la soca original. Això explica que escapi a la immunitat i que tingui la propietat d’infectar persones vacunades i que ja havien estat infectades per soques anteriors. Òmicron és més transmissible i evoluciona d’una forma més ràpida que Delta, però afortunadament es comporta d’una forma menys greu respecte al quadre clínic.

L’impacte de les vacunacions

Actualment, amb Òmicron, podem dir que tenim dues pandèmies: la dels vacunats i la dels no-vacunats. Com hem assenyalat, les vacunes segueixen sent efectives davant la nova variant quant a la reducció de casos que requereixen hospitalització. Hem comprovat que, especialment en les persones que porten les tres dosis, s’assoleix una protecció del 85-90 per cent en front dels casos greus. Quant a la immunitat cel·lular, els estudis inicials mostren que les cèl·lules T, CD4 i CD8 mantenen una bona resposta davant la variant Òmicron i que ens protegeix de les formes greus de la malaltia.

Amb dades procedents dels EUA, veiem que la taxa de letalitat per 100.000 persones per als no-vacunats és al voltant de 9,74. Amb les persones que porten les dues dosis, baixa fins al 0,71, i amb les que porten també la dosi de record, fins al 0,1. Respecte a Òmicron, les dades que arriben del Regne Unit mostren que el nombre de contagis és molt gran, però el d’ingressos, en proporció, és inferior al provocat per variants anteriors. El nombre d’ingressos en UCI i de morts és també molt més baix.

Darrerament, s’ha començat a tenir en compte en l’anàlisi de dades la diferenciació entre ingressos per COVID i ingressos amb COVID. Ens trobem que hi ha força malalts que no tenen com a causa principal de l’ingrés la COVID però se’ls hi detecta quan els fan les proves d’ingrés.

L’ocupació de llits d’UCI aquest hivern és molt inferior a l’anterior i això ha permès adoptar les mesures de desescalada. Entre les persones ingressades, al gener n’hi havia al voltant d’un 50 per cent de vacunades amb pauta completa i un 50 per cent sense vacunar o amb una sola dosi. Per interpretar això és essencial tenir en compte els denominadors que hi ha darrera d’aquests percentatges, ja que la població vacunada és molt superior a la no-vacunada.

Respecte a la variant Òmicron BA2 o sigil·losa, és una mica més transmissible que l’original (BA1), però pel que fa al quadre clínic observem que es comporta exactament igual. Les vacunes i tractaments mantenen el mateix grau d’eficàcia i tot fa pensar que l’evolució epidemiològica serà semblant a la que ja estem veient.

Un hivern complicat, però esperançador

Amb tot això, podem preveure que al sistema sanitari ens esperen encara setmanes complicades. És probable que hi hagi una setena onada, però dir quina magnitud i característiques tindrà i quan arribarà seria especular encara. Ara per ara, el que tenim al davant és un final d’hivern relativament complicat. Tenim molts casos d’Òmicron encara en la comunitat i això repercutirà en els ingressos hospitalaris. Aquest temporada de moment hem tingut molt poca grip, però ens queda el dubte de si el virus circularà més quan disminueixin els casos d’Òmicron. Afortunadament, la població de risc està majoritàriament vacunada i els professionals sanitaris ho estan en el mateix nivell que cada any.

Tot i que ara estem molt més ben preparats, en aquesta epidèmia sempre afrontem una situació de gran incertesa i complexitat. Probablement, aquesta onada que ha estat la més lleu a nivell de salut està sent la més complicada de gestionar des de tots els punts de vista, especialment per la sobrecàrrega del sistema sanitari i pel gran nombre de baixes entre els professionals.

Tothom es pregunta quan i com acabarà aquesta pandèmia, però no tenim una resposta per a això. Ara estem millor del que pensàvem que estaríem fa un temps però encara no veiem el final i hem de mantenir l’avantatge que hem agafat respecte al virus gràcies a les vacunes. Poden aparèixer problemes, com noves variants, però tot sembla indicar que a curt i mig termini entrarem en una etapa més tranquil·la. Una de les claus per evitar l’aparició de noves variants que ens facin la guitza és reduir la circulació del virus i, per tant, la seva capacitat de mutació. Això passa per disposar de més vacunes arreu del món. L’objectiu seria assolir una taxa de vacunació del 70 per cent de la població mundial, però amb nivells equilibrats entre els diferents països, a diferència del que passa ara. Tècnicament és possible aconseguir-ho a finals d’aquest any, si es donen els recursos i els sistemes de distribució necessaris. Amb tot això, podríem dir que som al final del començament, no pas al començament del final.

Antoni Trilla

Epidemiòleg

Hospital Clínic

Més informació:

Pots veure la gravació completa de la sessió.
Pots consultar el document de la presentació.

Impacte de les mesures d’aïllament sobre la salut emocional de pacients d’EAPS

gener 14, 2022gener 7, 2022

Noemí Morales, psicòloga dels EAPS Mutuam Barcelona impulsats per l’Obra Social la Caixa i que presta el servei a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, va presentar en una sessió clínica els resultats de l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’. La ponent és la investigadora principal del treball, mentre que la resta de psicòlogues de l’equip hi han participat com a investigadores col·laboradores.

L’estat d’alarma es declara a l’Estat Espanyol el 14 de març de 2020 i conclou el 9 de maig de 2021. Durant aquest període s’aproven diferents mesures restrictives per prevenir l’expansió de la Covid19, la més destacable de les quals és el confinament de la població. A Catalunya, en aquest context, també s’aproven diferents restriccions i es fan recomanacions a la ciutadania. Les mesures de confinament suposen una limitació dels moviments de les persones, que no poden deixar el seu domicili, primer, i el seu municipi, després. Alhora es demana a la població la reducció màxima dels contactes socials.

Als hospitals i centres de salut aquesta situació es tradueix en fets com que les visites externes als pacients són restringides. Així, som testimonis de com, si la situació de tenir un familiar en situació de final de vida o de malaltia avançada és en si estressant, encara ho és més viure-ho des d’un estat d’alarma. Des de l’EAPS, observem, a més, com aquesta situació generada per l’estat d’alarma suposa una limitació del suport social a pacients i familiars. Per això, ens proposem conèixer la vivència de pacients amb malaltia avançada i els seus familiars per valorar l’impacte emocional que pot generar la manca de suport social, considerat important davant del desenvolupament de dols complicats. Dissenyem i iniciem, doncs, l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’.

Primer de tot, cal tenir presents alguns conceptes fonamentals en aquest estudi. Un d’ells és el malestar emocional, definit com a experiència multifactorial de naturalesa bio-psico-social-espiritual que pot interferir en la capacitat d’afrontament. L’altre, la solitud existencial, entesa com a sentiment que s’experimenta quan una persona se sent sola malgrat estar acompanyada d’altres persones. Diversos autors assenyalen aquesta solitud com un dels factors que pot transformar l’experiència de morir en una experiència dolorosa.

Patiment addicional

Com a hipòtesi d’aquest estudi, ens plantegem que les mesures de confinament poden ocasionar un patiment afegit a les persones en situació de final de vida i els seus familiars. Aquelles que percebin més situacions amenaçadors per a la seva integritat somàtica o psicològica presentaran més malestar emocional i sentiments de solitud existencial. Per això, l’objectiu principal de l’estudi ha estat identificar el malestar emocional de pacients i familiars i la solitud existencial dels primers a causa d’aquestes mesures. Com a objectius secundaris, ens hem proposat definir quines són les situacions amenaçadores percebudes a causa de la pandèmia tant per pacients com per familiars.

La mostra de participants és específica, no aleatòria, i consta de 81 pacients i 26 familiars atesos entre març i maig de 2020. En relació als instruments que utilitzem, hem recollit dades sociodemogràfiques i hem utilitzat l’Escala de Malestar Emocional (DME), que proporciona una puntuació global i uns indicadors que hi afegeixen informació rellevant. Aquesta mateixa escala, adaptada als cuidadors (DME-C), és la que hem fet servir amb els familiars. Per últim, hem utilitzat una altra versió d’aquesta escala –EDSOL v-2– que ens permet detectar la solitud existencial per cribratge en l’àmbit de les cures pal·liatives i la psicooncologia, tot i que l’avaluació clínica la fa un professional especialitzat. Pel que fa al disseny, es tracta d’un estudi descriptiu basat en el resultat de les escales esmentades. A part, s’hi afegeix una informació qualitativa.

Una mostra clarament femenina

Quant a criteris d’inclusió, la mostra està conformada per pacients atesos per les psicòlogues de l’equip. Un 60 per cent són dones, la mitjana d’edat dels pacients és de 81 anys i la dels convivents, de 77,65. En relació a la situació de malaltia, el 67,9 per cent dels pacients compleixen els criteris de pal·liatius. Gairebé un 46 per cent han estat derivats d’hospitals. Els segueixen els derivats de centres sociosanitaris, PADES, domicili i, en menor percentatge, de residència. La gran majoria es trobaven ubicats en el moment de l’estudi en centres sociosanitaris. Un 31 per cent de la mostra ha donat positiu per Covid 19. La resta o han donat negatiu o no han estat valorats. Un 53 per cent al·lega tenir símptomes compatibles amb la Covid en el moment de l’entrevista.

Pel que fa als familiars, l’edat mitjana de la mostra és de gairebé 62 anys i gairebé el 77 per cent són dones. La gran majoria són cònjuges o fills de la persona cuidada i la majoria es troben en el moment de respondre l’entrevista en domicili o, en menor percentatge, en hospital.

Malgrat que amb l’aplicació de les escales DME i DME-C no s’hagin obtingut resultats estadísticament significatius, hi ha conclusions que considerem que és interessant compartir. Veiem que 69 pacients puntuen, en una escala de 0 -20, major o igual a 9 i 24, major o igual a 14. S’observen puntuacions similars entre gèneres i diferents malalties. En canvi, hi ha puntuacions lleugerament més elevades en pacients hospitalitzats. Cal destacar, en general, que les preocupacions que tenen les persones ateses són majoritàriament per temes familiars, emocionals i somàtics.

Pel que fa als familiars, veiem que 24 puntuen major o igual a 9 en l’escala i 6 punten igual o major a 14. Les preocupacions són majoritàriament per temes familiars o emocionals. Podem destacar que els que tenen preocupacions de tipus emocional tenen una mitjana que supera el punt de tall, de 14,2.

Així mateix, hem cregut interessant recollir també les expressions que fan servir els pacients que reflecteixen malestar emocional. Entre aquestes, podem destacar les que es refereixen a la pròpia evolució de la malaltia, a no voler ser una càrrega per a la família, a les limitacions físiques o a preocupacions per la família quan es morin. També hi ha expressions que manifesten preocupacions vinculades al context específic, com les relacionades amb no poder-se acomiadar dels fills, no voler morir en solitud, la situació de pandèmia mundial o la por al contagi.

El malestar en paraules

Pel que fa als familiars, les expressions que reflecteixen un major malestar són fruit del propi procés de la malaltia –com les demandes contínues del pacient- o de les preocupacions per la salut pròpia o de les persones estimades. S’especifiquen, vinculades amb el context, la preocupació al contagi propi per Covid i a contagiar als familiars, per la possibilitat que passi alguna cosa al pacient i no poder ser-hi i per la incertesa sobre l’evolució del pacient i de la pandèmia.

Els resultats en l’aplicació de l’escada EDSOL-v2 ens mostren, pel que fa a pacient, una puntuació mitjana de 3,65 i que n’hi ha 32 que punten igual o major de 5. Observem que les dones obtenen una puntuació lleugerament més elevada. Destaca que hi ha una diferència important en la mitjana dels pacients que estaven aïllats o no podien rebre visites (5,3) i els que no ho estaven (2,2). Quant a la ubicació, veiem que els pacients que es troben en un hospital d’aguts tenen una mitjana superior als que estan en residència o domicili. En aquest cas, hem recollit també expressions que ens transmeten una menor solitud existencial i ens en trobem que tenen a veure amb el fet d’estar en família o de sentir-se molt cuidats, amb sentir que no els deixen sols o amb parlar sovint amb les persones estimades. Les expressions relacionades amb una major solitud existencial tenen a veure amb no poder veure la família o sortir de l’habitació, amb la solitud que senten des que estan ingressats a l’hospital o amb l’enyorança de les persones estimades.

Així doncs, de tot això podem concloure que, tot i que a nivell estadístic no es pugui confirmar la hipòtesi de l’estudi, sí que podem interpretar que les escales ens indiquen que hi ha un elevat malestar emocional i una major sensació de solitud associades a la situació de confinament. Per tant, hi ha preocupacions afegides al propi procés de malaltia. Per això, més enllà dels resultats quantitatius, proposem que es tinguin presents situacions que poden ser percebudes com una amenaça pel propi pacient i pels familiars. Sabem que en el procés de final de vida no només influeix la presència de símptomes de naturalesa biomèdica, social, psicològica o espiritual, sinó també el significat que el pacient o el familiar els atribueix segons el grau d’amenaça que els genera a cadascun d’ells. Les preguntes sobre els ‘perquès’ d’aquestes respostes, així com els signes externs de malestar, són el que ens permeten als professionals conèixer millor les causes per dur a terme una atenció més específica.

Noemí Morales

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona/Fundació Obra Social La Caixa

La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

juliol 21, 2021juliol 21, 2021

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Els usuaris del Centre Assistencial Mutuam La Creueta aprofiten, l’11 de setembre per treballar la reminiscència

setembre 10, 2020

Amb una mica de decoració al pati exterior amb la senyera, durant tota la setmana, en el Centre Assistencial Mutuam La Creueta (Sabadell) s’ha dut a terme una activitat per un grup reduït i estable de usuaris del centre, seguint estrictament els protocols. Durant les sessions de treball van visionar fotografies de les diades d’altres anys, comentant els records que els evocaven, les seves vivències familiars, etc. També van cantar plegats algunes cançons populars catalanes, i fruit del debat es van enfortir les relacions interpersonals entre els assistents.

Tots els participants portaven mascaretes, guardant entre altres mesures les distàncies, i van titular a l’activitat: Un somriure als ulls”, contents de reprendre les activitats poc a poc i amb pocs participants. Un menú de festa omplirà demà, els plats dels usuaris. Bona Diada!