Isabel de la Fuente: “Els EAPS residencials aportem un valor afegit en relació a la qüestió de la transcendència i l’espiritualitat”

EAPS Isabel de la Fuente

Els Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) del Programa d’Atenció a Persones amb Malaltia avançada i als seus Familiars de la Fundació La Caixa es van incorporar fa uns mesos a les residències de gent gran. La psicòloga especialitzada en final de vida Isabel de la Fuente, amb una llarga trajectòria al Grup Mutuam, explica la seva experiència en el desplegament d’aquesta iniciativa a la capital catalana com a referent de l’EAPS Mutuam Barcelona a quatre centres.

Quan han arribat els EAPS a les residències i per quin motiu?

Tot i que, en principi, les residències ja disposen de professionals de la psicologia integrats en els seus equips, arran de la irrupció de la Covid i d’unes realitats amb què no ens havíem trobat mai, s’hi han detectat noves necessitats en aquest àmbit. Entre elles, la d’un acompanyament als equips, molt desgastats, per part d’algú extern. També s’ha identificat la necessitat d’acompanyament a unes famílies que han viscut com la relació amb les persones estimades que estan ingressades s’ha dificultat molt a causa de les mesures de prevenció. Alhora, ha sorgit la necessitat d’acompanyament a les persones usuàries, ja que han disminuït la possibilitat de visites de les seves famílies o del voluntariat. Més enllà de la Covid, també s’ha posat de manifest la necessitat en l’àmbit residencial d’una figura que, des d’una certa distància, pot acompanyar en els finals de vida de forma especialitzada.

A quantes residències treballeu actualment els EAPS?

Gràcies a la Fundació la Caixa, s’han anat incorporant més d’una trentena de professionals referents com jo a moltes residències de tot l’Estat espanyol. A Barcelona i a Girona, ha estat el Grup Mutuam l’entitat encarregada de gestionar la implantació del programa en el món residencial. L’EAPS Mutuam Barcelona, amb 12 anys de trajectòria, està funcionant ja en quatre residències de l’entitat: la Residència Mercat del Guinardó, la Residència El Molí-Via Favència, el Centre Residencial Mutuam Collserola i la Residència Font Florida. El fet que pertanyin o estiguin gestionades pel Grup Mutuam m’ha facilitat molt la feina. Alguns homòlegs meus han trobat algunes resistències en els equips, per dificultats a l’hora d’entendre les funcions de la nova figura, però jo ja coneixia els centres i els professionals, així que m’he trobat amb el millor dels escenaris. M’han rebut amb els braços oberts i m’he sentit molt acollida, fet que ha facilitat enormement la meva feina.

Què implica ser la referent dels EAPS a les residències?

En un primer moment, implica explicar el projecte i què hi vinc a fer jo. Ets una figura que s’integra dins de l’equip però alhora manté una certa distància i això et permet acompanyar-lo d’una manera més objectiva. El fet de que la figura sigui nova en aquest àmbit també implica un procés de construcció del rol en funció de les necessitats reals trobades.

Què estan aportant els EAPS a la millora de la qualitat de vida dels residents?

Els aportem un acompanyament especialitzat i una atenció més relaxada que la que sovint poden oferir altres companys a causa de les càrregues de feina del dia a dia. A més, els EAPS aportem un valor afegit en relació a la qüestió de la transcendència i l’espiritualitat, abordant creences i què suposa per a la persona la mort, quines pors té, quins temes no té resolts… Tot això a vegades es treballa poc a les residències, i l’objectiu del programa és que la persona pugui veure aquest final de vida des d’un altre lloc i que tant ella com la seva família disposin d’altres mecanismes d’afrontament davant de la mort. Parlem d’amor i de generositat. Parlem de perdó. Parlem de donar les gràcies i permetre marxar. Tot això genera molt benestar i pau tant a qui se’n va com a qui es queda.

I a les famílies, què els aporteu?

Per a les famílies som un suport addicional. Treballem en col·laboració estreta amb el psicòleg o psicòloga del centre i és ell/ella qui decideix les que es poden beneficiar del programa. De vegades la família necessita d’algú extern per expressar les seves emocions. A mi, no se m’apropen per parlar d’alguna cosa del funcionament quotidià del centre sinó de com se senten elles. També treballem, especialment en casos en què la persona resident tingui una afectació cognitiva avançada, com establir-hi nous ponts de comunicació que els permetin tornar a relacionar-se amb ell o ella i que n’afavoreixin l’acomiadament.

Quin tipus de necessitats tenen?

Ens trobem amb molts dols complicats. De fet, les famílies inicien un dol anticipat quan ingressen EAPS Isabel de la Fuenteun membre a la residència. La relació que hi tenien canvia totalment quan hi ha un deteriorament cognitiu, s’ha de tornar a construir i resignificar. I llavors es troben que han de decidir per ella sobre l’ingrés i això és difícil i genera molta culpa i emocions ambivalents. A més, és un procés en què es delega el control sobre la persona a una entitat i un equip a qui no es coneix. Sempre hi ha persones que porten aquest dol millor i persones que el porten pitjor, però amb la Covid i les restriccions encara s’ha complicat més, perquè la situació generada per l’ingrés és més disruptiva. Per tant, hi està havent molta atenció a les famílies en el moment d’ingrés i en les setmanes posteriors.

Als equips professionals, quin suport els està oferint l’EAPS?

M’estic trobant amb dos tipus de demandes. D’una banda, la de donar resposta a la fatiga crònica. Estan molt desgastats a causa de la Covid i hi ha molta necessitat de parlar i molt burnout. Els escolto i, en alguns casos, fem una teràpia breu i, en d’altres, els derivem per a una teràpia més intensa i especialitzada. La primera onada de la pandèmia va ser molt dura a les residències i hi ha persones que encara han de treballar allò que van viure i que tenen molt de dolor. Moltes també han perdut familiars per la Covid i no han tingut ni un moment per aturar-se. D’una altra banda, també em demanden fer de mediadora, perquè sostenir aquesta situació durant dos anys també ha generat crispació en els equips. A més a més, també em trobo amb consultes personals, perquè hi ha molta angoixa i por entre els professionals, i amb consultes sobre final de vida i dol, tema en el qual estic especialitzada.

I també els estàs oferint formacions, oi?

La veritat és que la situació pandèmica no ens està permetent oferir tota la formació que prevèiem, però sí que n’hem fet algunes. N’he impartit de gestió de les emocions i de gestió de conflictes. Tinc preparades diverses formacions, entre elles una  sobre l’eutanàsia, arran de la nova llei. I, quan la situació es normalitzi, la part formativa agafarà més pes.

Una de les eines de què disposeu els EAPS per millorar la qualitat de vida de les persones residents és el programa de voluntariat de la Fundació La Caixa ‘Final de vida i soledat’. Com està funcionant?

El voluntariat és importantíssim. L’acompanyament que podem oferir els professionals sempre es queda curt. Quan vaig començar, els protocols Covid impedien l’entrada de persones externes a les residències, però a començament de l’estiu la situació va millorar. Vam identificar quines persones tenien soledat no desitjada mitjançant una eina diagnòstica de La Caixa i, amb la Cristina Páez, referent del programa de Final de Vida i Solitud, vam arrencar la iniciativa a la Residència Molí – Via Favència. Des de l’octubre hi ha dues persones voluntàries participant-hi. Està sent difícil, perquè hi ha brots i confinaments que de vegades impedeixen les visites, però també està resultant una experiència meravellosa. Els voluntaris fan videotrucades quan no poden venir a veure les persones residents, que les esperen amb candeletes. A diferència del que passa en altres recursos, aquí s’adjudica a cada persona voluntària un o una resident, de manera que es construeix un vincle més personal. Aquest mes proper, començarem el voluntariat en un altre centre.

S’hi pot apuntar qualsevol persones per fer de voluntària?

I tant! Tothom hi serà benvingut i no hi ha uns requisits específics, però sí que vigilem que no hi hagi persones que es puguin fer mal en aquest acompanyament. Per exemple, algú que acabi de perdre una persona estimada segurament no serà un perfil adequat.

Quin és el procés que se segueix?

La professional de l’equip responsable d’aquest programa, la Cristina Páez, quan una persona vol fer de voluntària, li fa una entrevista per conèixer-ne el perfil i veure si és adequat o si no és un bon moment per a ella. Es recullen les preferències de les persones que participen en el programa i reben cursos de formació i acompanyament. A partir d’aquí, els seus perfils es comparen amb els perfils de les persones que sol·liciten aquest acompanyament per comprovar que encaixin. Durant tot el procés, el voluntariat, rep acompanyament i supervisió. Des dels centres receptors, junt amb els seus equips, valorem els casos i preguntem a les persones usuàries seleccionades què és el que esperen del voluntari o voluntària, així quan hi arriba ja sap quines necessitats, desitjos i expectatives en té.

I en què consisteix l’acompanyament?

La visita sol ser un cop a la setmana durant un parell d’hores. Depenent de la persones usuària, pot consistir en un acompanyament per anar a fer un cafè o unes compres, però també hi ha qui prefereix quedar-se a la residència i senzillament xerrar, mirar fotos o jugar als escacs.

Ja per acabar, quines expectatives tens respecte al projecte per als propers mesos?

Espero que s’hagi arribat a la immunitat de grup i que hi hagi un canvi de xip a nivell social que ens permeti normalitzar la vida quotidiana. En aquest context, a banda de poder seguir acompanyant els equips, m’agradaria poder ampliar les formacions i poder implementar un altre tipus d’acompanyament per a persones amb deteriorament cognitiu. Hi ha un alt percentatge de persones en final de vida amb deteriorament cognitiu a les residències i no hi ha gaire especialització en l’acompanyament que necessiten. M’agradaria treballar junt amb els equips per crear les eines perquè les persones amb deteriorament cognitiu puguin expressar les seves emocions,  acompanyar-les i que no se sentin soles en aquesta etapa. També espero que amb la millora de la situació epidemiològica els equips recuperin l’estabilitat mental necessària per desenvolupar la seva feina. Sembla que la Covid ens hagi pres les alegries i els projectes. És necessari que equips, persones residents i famílies mantinguin l’esperança que tornaran la vida, les alegries i els riures a les residències. La gestió del mentrestant s’està fent molt llarga.

Impacte de les mesures d’aïllament sobre la salut emocional de pacients d’EAPS

Noemí Morales sessió clínica

Noemí Morales, psicòloga dels EAPS Mutuam Barcelona impulsats per l’Obra Social la Caixa i que presta el servei a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau, va presentar en una sessió clínica els resultats de l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’. La ponent és la investigadora principal del treball, mentre que la resta de psicòlogues de l’equip hi han participat com a investigadores col·laboradores.

L’estat d’alarma es declara a l’Estat Espanyol el 14 de març de 2020 i conclou el 9 de maig de 2021. Durant aquest període s’aproven diferents mesures restrictives per prevenir l’expansió de la Covid19, la més destacable de les quals és el confinament de la població. A Catalunya, en aquest context, també s’aproven diferents restriccions i es fan recomanacions a la ciutadania. Les mesures de confinament suposen una limitació dels moviments de les persones, que no poden deixar el seu domicili, primer, i el seu municipi, després. Alhora es demana a la població la reducció màxima dels contactes socials.

Als hospitals i centres de salut aquesta situació es tradueix en fets com que les visites externes als pacients són restringides. Així, som testimonis de com, si la situació de tenir un familiar en situació de final de vida o de malaltia avançada és en si estressant, encara ho és més viure-ho des d’un estat d’alarma. Des de l’EAPS, observem, a més, com aquesta situació generada per l’estat d’alarma suposa una limitació del suport social a pacients i familiars. Per això, ens proposem conèixer la vivència de pacients amb malaltia avançada i els seus familiars per valorar l’impacte emocional que pot generar la manca de suport social, considerat important davant del desenvolupament de dols complicats. Dissenyem i iniciem, doncs, l’estudi ‘Detecció del malestar emocional i la solitud existencial a causa de les mesures d’aïllament per SARS-CoV-2 en persones i pacients atesos per l’EAPS Mutuam Barcelona’.

Primer de tot, cal tenir presents alguns conceptes fonamentals en aquest estudi. Un d’ells és el malestar emocional, definit com a experiència multifactorial de naturalesa bio-psico-social-espiritual que pot interferir en la capacitat d’afrontament. L’altre, la solitud existencial, entesa com a sentiment que s’experimenta quan una persona se sent sola malgrat estar acompanyada d’altres persones. Diversos autors assenyalen aquesta solitud com un dels factors que pot transformar l’experiència de morir en una experiència dolorosa.

Patiment addicional

Com a hipòtesi d’aquest estudi, ens plantegem que les mesures de confinament poden ocasionar un patiment afegit a les persones en situació de final de vida i els seus familiars. Aquelles que percebin més situacions amenaçadors per a la seva integritat somàtica o psicològica presentaran més malestar emocional i sentiments de solitud existencial. Per això, l’objectiu principal de l’estudi ha estat identificar el malestar emocional de pacients i familiars i la solitud existencial dels primers a causa d’aquestes mesures. Com a objectius secundaris, ens hem proposat definir quines són les situacions amenaçadores percebudes a causa de la pandèmia tant per pacients com per familiars.

Noemí Morales sessió clínica

La mostra de participants és específica, no aleatòria, i consta de 81 pacients i 26 familiars atesos entre març i maig de 2020. En relació als instruments que utilitzem, hem recollit dades sociodemogràfiques i hem utilitzat l’Escala de Malestar Emocional (DME), que proporciona una puntuació global i uns indicadors que hi afegeixen informació rellevant. Aquesta mateixa escala, adaptada als cuidadors (DME-C), és la que hem fet servir amb els familiars. Per últim, hem utilitzat una altra versió d’aquesta escala –EDSOL v-2– que ens permet detectar la solitud existencial per cribratge en l’àmbit de les cures pal·liatives i la psicooncologia, tot i que l’avaluació clínica la fa un professional especialitzat. Pel que fa al disseny, es tracta d’un estudi descriptiu basat en el resultat de les escales esmentades. A part, s’hi afegeix una informació qualitativa.

Una mostra clarament femenina

Quant a criteris d’inclusió, la mostra està conformada per pacients atesos per les psicòlogues de l’equip. Un 60 per cent són dones, la mitjana d’edat dels pacients és de 81 anys i la dels convivents, de 77,65. En relació a la situació de malaltia, el 67,9 per cent dels pacients compleixen els criteris de pal·liatius. Gairebé un 46 per cent han estat derivats d’hospitals. Els segueixen els derivats de centres sociosanitaris, PADES, domicili i, en menor percentatge, de residència. La gran majoria es trobaven ubicats en el moment de l’estudi en centres sociosanitaris. Un 31 per cent de la mostra ha donat positiu per Covid 19. La resta o han donat negatiu o no han estat valorats. Un 53 per cent al·lega tenir símptomes compatibles amb la Covid en el moment de l’entrevista.

Pel que fa als familiars, l’edat mitjana de la mostra és de gairebé 62 anys i gairebé el 77 per cent són dones. La gran majoria són cònjuges o fills de la persona cuidada i la majoria es troben en el moment de respondre l’entrevista en domicili o, en menor percentatge, en hospital.

Malgrat que amb l’aplicació de les escales DME i DME-C no s’hagin obtingut resultats estadísticament significatius, hi ha conclusions que considerem que és interessant compartir. Veiem que 69 pacients puntuen, en una escala de 0 -20, major o igual a 9 i 24, major o igual a 14. S’observen puntuacions similars entre gèneres i diferents malalties. En canvi, hi ha puntuacions lleugerament més elevades en pacients hospitalitzats. Cal destacar, en general, que les preocupacions que tenen les persones ateses són majoritàriament per temes familiars, emocionals i somàtics.

Pel que fa als familiars, veiem que 24 puntuen major o igual a 9 en l’escala i 6 punten igual o major a 14. Les preocupacions són majoritàriament per temes familiars o emocionals. Podem destacar que els que tenen preocupacions de tipus emocional tenen una mitjana que supera el punt de tall, de 14,2.

Així mateix, hem cregut interessant recollir també les expressions que fan servir els pacients que reflecteixen malestar emocional. Entre aquestes, podem destacar les que es refereixen a la pròpia evolució de la malaltia, a no voler ser una càrrega per a la família, a les limitacions físiques o a preocupacions per la família quan es morin. També hi ha expressions que manifesten preocupacions vinculades al context específic, com les relacionades amb no poder-se acomiadar dels fills, no voler morir en solitud, la situació de pandèmia mundial o la por al contagi.

El malestar en paraules

Pel que fa als familiars, les expressions que reflecteixen un major malestar són fruit del propi procés de la malaltia –com les demandes contínues del pacient- o de les preocupacions per la salut pròpia o de les persones estimades. S’especifiquen, vinculades amb el context, la preocupació al contagi propi per Covid i a contagiar als familiars, per la possibilitat que passi alguna cosa al pacient i no poder ser-hi i per la incertesa sobre l’evolució del pacient i de la pandèmia.

Noemí Morales sessió clínica

Els resultats en l’aplicació de l’escada EDSOL-v2 ens mostren, pel que fa a pacient, una puntuació mitjana de 3,65 i que n’hi ha 32 que punten igual o major de 5. Observem que les dones obtenen una puntuació lleugerament més elevada. Destaca que hi ha una diferència important en la mitjana dels pacients que estaven aïllats o no podien rebre visites (5,3) i els que no ho estaven (2,2). Quant a la ubicació, veiem que els pacients que es troben en un hospital d’aguts tenen una mitjana superior als que estan en residència o domicili. En aquest cas, hem recollit també expressions que ens transmeten una menor solitud existencial i ens en trobem que tenen a veure amb el fet d’estar en família o de sentir-se molt cuidats, amb sentir que no els deixen sols o amb parlar sovint amb les persones estimades. Les expressions relacionades amb una major solitud existencial tenen a veure amb no poder veure la família o sortir de l’habitació, amb la solitud que senten des que estan ingressats a l’hospital o amb l’enyorança de les persones estimades.

Així doncs, de tot això podem concloure que, tot i que a nivell estadístic no es pugui confirmar la hipòtesi de l’estudi, sí que podem interpretar que les escales ens indiquen que hi ha un elevat malestar emocional i una major sensació de solitud associades a la situació de confinament. Per tant, hi ha preocupacions afegides al propi procés de malaltia. Per això, més enllà dels resultats quantitatius, proposem que es tinguin presents situacions que poden ser percebudes com una amenaça pel propi pacient i pels familiars. Sabem que en el procés de final de vida no només influeix la presència de símptomes de naturalesa biomèdica, social, psicològica o espiritual, sinó també el significat que el pacient o el familiar els atribueix segons el grau d’amenaça que els genera a cadascun d’ells. Les preguntes sobre els ‘perquès’ d’aquestes respostes, així com els signes externs de malestar, són el que ens permeten als professionals conèixer millor les causes per dur a terme una atenció més específica.

Noemí Morales

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona/Fundació Obra Social La Caixa

Els EAPS de Mutuam a Barcelona comencen a oferir el seu suport a les residències

EAPS residència

Després de 12 anys de trajectòria, els Equips d’Atenció Psicosocial de Mutuam (EAPS) fan un salt endavant en els seus serveis donant cobertura, per primer cop, a les residències de gent gran. Aquests equips impulsats per l’Obra Social de ‘la Caixa’ i sota la direcció científica de l’Institut Català d’Oncologia, van néixer amb l’objectiu de donar suport a pacients amb malalties avançades, a les seves famílies i als i les professionals

A Barcelona l’equip EAPS Mutuam va començar el 2008 amb tres psicòlogues però, davant la necessitat existent d’aquest suport, l’equip ha anat creixent i actualment està format per 12 psicòlogues i una treballadora social. Estem treballant en 22 equips receptors que depenen de 9 entitats proveïdores: l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital del Mar, l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, l’Hospital Sociosanitari Fòrum i els equips PADES de Barcelona.

Ara, amb tot el que ha passat amb la pandèmia de la Covid-19, s’ha fet palesa la necessitat de l’expertesa de psicòlegs i psicòlogues amb preparació per a l’atenció a pacients complexos i amb malalties avançades també en l’àmbit residencial. No només per oferir suport a les persones grans que hi viuen, sinó també a les famílies i als professionals.

Noves necessitats després de la pandèmia

Així va ser com, novament amb la col·laboració de Fundació ‘la Caixa’, a finals d’abril vam començar a treballar en aquest nou entorn. En la primera fase, donades les limitacions d’accés que hi havia a causa de la situació epidemiològica, vam optar per intervenir en quatre centres del Grup Mutuam: la Residència Mercat del Guinardó, la Residència El Molí-Via Favència, el Centre Residencial Mutuam Collserola i la Residència Font Florida. Més endavant, està previst estendre el suport a altres centres.

El total de residents que atenem actualment es de 381. Calculem que una mica més de la meitat tenen malalties evolucionades i que, d’aquests, un 50 per cent – entre 95 i 130 pacients- tenen una complexitat psicosocial i necessitaran el suport dels nostres equips. A banda, hi ha uns 300 professionals entre totes les residències.

Les intervencions són similars a les que fem a altres dispositius, però la tipologia de pacients és una mica diferent. Les nostres línies d’acció son l’atenció psicosocial, espiritual i de dol a les persones residents i les seves famílies, l’atenció als i les professionals de les residències en aquesta situació d’estrès post-pandèmic, la formació dels equips professionals per millorar la qualitat assistencial i la promoció del voluntariat per acompanyar residents i familiars.

L’objectiu general de tot això és millorar la qualitat de vida de les persones que es troben en elEAPS residència procés de malaltia avançada ingressades en residències i el punt fort dels nostres equips és l’expertesa en l’atenció de casos complexes. De fet, quan se’ns va oferir la possibilitat d’intervenir en aquest nou àmbit vam cercar una professional amb una gran qualificació, molta experiència en residències i en l’atenció de processos de final de vida. Isabel de la Fuente, psicòloga i persona vinculada amb Mutuam des de fa molts anys, és la referent d’aquests dispositius per a aquestes quatre residències pioneres.

Vam iniciar aquest nou projecte explicant-lo als equips de les residències i valorant conjuntament les seves necessitats. A partir d’aquí, hem començat a oferir atenció directa als pacients/ famílies, participar en la discussió de casos complexos, donar suport individual i grupal als professionals i impartir formació dels temes en què som més experts. Des del maig, s’han fet 753 intervencions, de les qual 594 han estat a pacients i 194, a famílies.

Adaptació a un nou entorn

Sempre intentem adaptar-nos a les necessitats dels equips receptors i en aquesta nova etapa ens trobem, d’una banda, que, amb la pandèmia, a tots els centres s’està treballant molt l’ajut als professionals i la teràpia grupal. D’una banda, la situació que van viure va ser molt complexa i ha deixat empremta en moltes persones, i n’hi ha que necessiten suport i espais de ventilació emocional que els permetin entendre què els està passant. D’altra banda, les qüestions que més hem d’abordar en residències tenen a veure amb el fet que hi ha molta població amb demència. Són pacients amb deteriorament cognitiu, sovint, en fase molt evolucionada. Aquesta situació és molt impactant per a les famílies, a qui els costa assumir que la persona va perdent capacitats i que, finalment, no els reconeix. Així que, de vegades, més que per a tractar els pacients, les residències ens demanen ajut per incidir en el seu entorn. En aquest sentit, és molt important el suport emocional que els podem oferir.

Una altra de les línies d’actuació de la iniciativa és la del programa de voluntariat, amb el qual aborden una qüestió de la qual es parla menys però que és força habitual, que és la de la soledat de les persones que viuen en residències. En altres recursos, ja disposem de voluntaris i voluntàries a les quals formem i supervisem perquè desenvolupin la important tasca de l’acompanyament, però ara ho volem introduir també en aquest nou àmbit.

El nostre model d’atenció està molt definit i s’ha anat treballant al llarg d’aquests anys. Per a nosaltres és molt important l’avaluació per saber com podem anar millorant i conèixer què en pensen les persones ateses i els professionals dels equips receptors. En aquest sentit, a finals d’any els passarem una enquesta per valorar el grau de satisfacció. Així doncs, encara que no portem prou temps per disposar d’una avaluació, els equips ens transmeten que l’acollida de l’equip EAPS en les residències ha estat molt bona.

Neus Saiz

Directora

Equips d’Atenció Psicosocial del Grup Mutuam

Grup psicoterapèutic post-covid

Grup suport psicoterapèuic

En espera d’una definició sobre la COVID persistent (o Long COVID) per part de l’OMS, ens hem trobat amb professionals sanitaris que estan vivint símptomes persistents de la malaltia, amb el malestar emocional que això els suposa. Arran de rebre algunes demandes a nivell individual i adonar-nos que es tractava d’una situació estesa, vam decidir oferir un grup psicoterapèutic per a professionals sanitaris que estiguessin patint les seqüeles persistents de la COVID.

Aquest grup es va iniciar l’1 de desembre i continua vigent actualment per tal de donar resposta a una demanda que es manté. En un principi, funcionava de manera individual, oferint un acompanyament psicològic a professionals que, arran de contraure el coronavirus, han arrossegat seqüeles a nivell orgànic, cognitiu i emocional. Posteriorment, va evolucionar a un acompanyament grupal per tal de potenciar l’ajuda mútua.

L’afectació representa un problema de salut emergent, ja que aquests símptomes han ocasionat un fort impacte sobre la seva qualitat de vida. A més a més, el pronòstic a llarg termini és desconegut. També hi ha repercussions emocionals -ansietat, insomni, depressió, irritabilitat, etc.-, que tenen un impacte en la seva salut mental.

El grup psicoterapèutic que els proporcionem té una freqüència setmanal i és en format obert. Inicialment els professionals eren tots treballadors i treballadores de l’Hospital Josep Trueta, però després es va ampliar a professionals d’atenció primària i derivats des de la Unitat Bàsica de Prevenció (UBP). La majoria de les persones que participen en el grup són dones i les professions de les participants són: infermeres, metgesses, auxiliars d’infermeria i administratius.

L’objectiu del grup és tenir un espai de ventilació emocional en el qual puguin expressar i compartir la seva vivència i assolir una millora de la simptomatologia emocional derivada de la situació. Alhora, pretenem també facilitar el treball de les emocions dins del grup i assolir una certa capacitat d’autoanàlisi, oferir estratègies d’afrontament adaptatives, de reducció de l’estrès, i oferir i potenciar eines i píndoles d’autocura amb la finalitat d’assolir una millora de la malaltia i de la seva qualitat de vida.

A l’espai grupal els pacients són convidats a explorar les seves emocions, expressar-les i comprendre-les. Les persones que vénen comparteixen el sentiment d’haver estat desateses pel sistema, no reconegudes i poc validades i, dins de la dinàmica grupal, han pogut sentir-se reconegudes, han compartit coneixements sobre la malaltia, recursos per fer-li front i han pogut sentir-se validades. Les sessions estan enfocades a compartir la pròpia experiència, a validar la vivència i a ser escoltades sense judici.

Després d’unes setmanes de descans per vacances, aquest final de setembre, es reprenen les sessions per seguir oferint un espai per a la validació, acompanyament i autocura dels i les professionals.

Clara Fraguell i Hernando

Coordinadora EAPS Mutuam Girona

El dol en adolescents: pèrdues en el trànsit cap a la vida adulta

Dol en adolescents

La psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa, Sílvia de Quadras, va impartir una sessió clínica, en el marc de les formacions que la Fundació Mutuam Conviure organitza per a professionals del Grup Mutuam, sota el títol ‘Trets diferencials del dol en adolescents’. En aquest article recull les idees principals de la seva exposició.

Totes les persones, tard o d’hora, han d’afrontar la mort d’un ésser estimat i transitar per un procés psicològic d’assimilació, acceptació i integració de la pèrdua que coneixem com a dol. En el cas dels adolescents, aquest procés adopta unes característiques específiques d’acord amb l’època de canvi en la qual es troben immersos.

Des de sempre l’adolescència ha estat descrita com una època de canvi, un període de reorganització de les vivències acumulades fins el moment, de turbulències, d’incerteses i de descoberta. Un temps d’oscil·lacions i temptatives dirigides cap a la construcció d’una nova identitat i d’un nou coneixement d’un/a mateix/a. És una època de transició entre la infantesa i l’etapa adulta; tot i que no homogènia ja que es parcel·lada en dominis i cada infant ho fa a diferent ritme. Per tant, per tal de comprendre l’adolescència hem de considerar-la producte no només de la seva condició des d’un punt de vista físic i maduratiu, sinó també del context social en el qual es dona.

Les persones assolim en aquesta etapa la maduració cognitiva, adquirint el pensament abstracte, formal i lògic, el raonament hipotètic i la capacitat d’elaborar processos metacognitius. A nivell pràctic cal dir que tota aquesta maduració implica, d’una banda, la seva capacitat de transcendir de la realitat de l’aquí i ara i, de l’altre, la de reflexionar sobre les estratègies per poder solucionar un problema. La capacitat de distingir allò possible d’allò real permet als adolescents discernir entre com és el món adult i com pensen que hauria de ser, la qual cosa comporta una posició idealista i una actitud crítica respecte del funcionament social. En conseqüència, una característica de l’adolescència és la tendència a discutir com una forma d’expressar la nova capacitat d’anàlisi; mentre que la utilització de la ironia i del doble sentit en les converses és, en canvi, una forma de manifestar les noves habilitats cognitives.

En la seva cerca de la identitat els i les joves estableixen una nova relació amb ells mateixos, amb els altres i amb el món, en la qual juguen un paper fonamental aspectes com l’autoconcepte i l’autoestima, és a dir, la representació que es fan d’ells mateixos en considerar les seves competències respecte el grup d’iguals i la valoració dels seus atributs a partir d’un sentiment que pot anar des de l’estima fins al menyspreu. L’autoestima, doncs, ve determinada, en general, per l’opinió dels altres significatius i per l’autopercepció d’eficàcia en les nostres actuacions. En l’etapa adolescent, el més important en aquest sentit és l’aspecte físic i l’acceptació per part del grup d’iguals, que són ara un dels principals referents, ja que les figures parentals són relativitzades.

La idealització de la mare/pare que confereix poder, veritat i autoritat durant l’edat infantil queda relativitzada com a conseqüència del fet que l’adolescent amplia el seu horitzó relacional, avalua la realitat de manera crítica i pot adoptar diferents punts de vista en l’anàlisi de les figures parentals. Es per aquests fet també que en aquesta etapa s’observa l’aparició de tensions o conflictes amb ells i amb les figures adultes en general. Recordem que aquesta etapa implica fer-se grans i, per tant, assumir l’autonomia respecte a la família, distanciament dels pares i apropament als companys com agents de socialització. Reclamen autonomia i privacitat envers als pares, però existeix encara una dependència centrada en la necessitat i la influència davant de situacions concretes, pel que podríem dir que no els volen ni massa a prop ni massa lluny.

Pel que fa als grups d’iguals, s’hi produeix un sentit de pertinença i d’identificació, ja que aporten, entre d’altres, referents, autonomia i confiança en el procés d’emancipació, així com diferents tipus d’aprenentatges.

En tot aquest context, posem ara atenció en la pèrdua. Podríem afirmar que el dol de l’adolescent és similar al de l’adult quant a procés i característiques. Aleshores quin són els trets diferencials en el dol? Un dels principals fets diferencials és el trencament del seu món extern en un moment de caos intern, produint un sentiment d’incertesa absoluta i de no saber “cap on tirar”. En aquest moment d’incertesa els referents són de gran importància, però el sentit de pertinença es queda fragmentat, especialment en els casos en què el vincle de referència i seguretat l’aportava el progenitor difunt.

Altrament cal recordar el distanciament amb l’adult, que provoca que no recorrin als pares en cerca d’ajuda, ja que segueixen reclamant la privacitat i autonomia; però tampoc disposen del grup d’iguals ja que hi són però no s’hi senten compresos i volen evitar “ser diferents” o, com ells expressen, “fer pena”. Es per això que sovint passen el dol fent veure que “no passa res” i gestionant les emocions en una gran soledat.

Una conseqüència d’aquesta manca de referents és que, tot i que les preocupacions que puguin tenir aquests joves en cas de pèrdua siguin també similars a les que pugui tenir un adult -el patiment, els problemes futurs, el desenvolupament de la vida sense la persona que ha mort o la situació econòmica-, l’expressió d’aquestes serà possiblement diferent -per exemple, mitjançant les xarxes socials i de forma pública, en comptes de fer-ho amb els grups d’iguals, com seria propi a la seva edat.

En aquests camí entre el nen i l’adult, els adolescents volen ser informats com els adults, ser respectats en els seus principis i sentir-se partícips, assumint un rol actiu i no pas secundari en la situació, però els mancaran les eines adequades per la falta de maduresa. Aquest fet derivarà en una simptomatologia emocional específica, com patir una tristesa constant no expressada, retraïment, temor, ira o culpabilitat; sentiments que necessiten ser validats. Així mateix, poden presentar una simptomatologia física limitant, com ansietat extrema, dolor abdominal, mal de cap o altres dolors inespecífics. Pel que fa al seu comportament, poden mostrar-se irritables, desafiants, antisocials i, fins i tot, agressius com una manera de fugir endavant i evadir-se. Tanmateix, necessiten d’un adult que els protegeixi. És habitual també que, després de la pèrdua, es produeixi una baixada del rendiment acadèmic relacionat amb la falta de concentració, ja que l’adolescent ha d’invertir el seus recursos a gestionar el dol i a entendre’s a ell mateix. Altrament, és normal que durant aquest procés els sorgeixin idees ambivalents, sentiments contradictoris i oscil·lacions.

Per tant, podríem concloure dient que, malgrat que el procés de dol sigui similar al del adult, els trets diferencials esmentats en l’article fan que els adolescents siguin especialment vulnerables, amb risc de derivar en un dol complex. Cal subratllar la importància dels grups de dol integrats per adolescents en situacions similars, en els quals els i les joves poden desenvolupar un sentit de pertinença, trobar-hi comprensió i establir aliances. El grup mateix serveix com a instrument de canvi. L’escenari grupal és la eina terapèutica essencial per a la prevenció i/o intervenció davant aquests tipus de dol.

Sílvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

Psicologia en l’àmbit sanitari: el suport emocional que millora la percepció de la qualitat de vida

Psicòlegs sanitaris

Els psicòlegs som professionals que en l’àmbit de la salut estem formats per identificar i abordar el malestar emocional de les persones i, a partir d’aquí, poder oferir-los eines que afavoreixin el seu creixement i benestar emocional. Les funcions dels professionals de la psicologia van lligades a l’àrea d’intervenció específica de cadascú. En el cas de l’àmbit sanitari, en el qual trobem psicòlegs generals sanitaris i psicòlegs clínics, ens centrem en tres línies: l’assistència –que inclou avaluació i diagnòstic, suport psicològic, assessorament i psicoeducació–, docència a professionals, familiars i voluntariat –per oferir-los coneixements i estratègies que puguin millorar la qualitat d’atenció assistencial i familiar –, i la recerca. D’altra banda, els professionals de neuropsicologia estan formats per valorar i diagnosticar demències i problemes cognitius. La seva tasca és dissenyar un pla per rehabilitar, quan sigui possible, o estimular per mantenir les capacitats preservades quan la persona ja pateixi una malaltia instaurada.

El ventall de competències que ha de tenir el professional de la psicologia és ampli. És molt important saber fer una bona anàlisi de les necessitats, l’avaluació de la situació, la intervenció corresponent, la valoració i tenir bones habilitats comunicatives. És essencial saber fer escolta activa, tenir paciència, ser empàtic i tenir actitud compassiva, ser flexible i tolerant i no jutjar ni qüestionar els pacients. D’altra banda, el psicòleg ha de ser autoconscient i sincer amb si mateix, mantenir-se en contínua formació i fer treball personal, és a dir, fer teràpia per al coneixement interior propi. Això implica saber quines són les nostres fortaleses, però també les nostres limitacions i poder-les abordar. Si un psicòleg no es treballa, no pot ajudar al creixement personal de l’altre. Per exemple, si té por a la mort, no pot ajudar un pacient a afrontar-la i, si té dificultats per tractar alguns tipus de personalitat, ha de treballar-les.

La nostra és una tasca amb molta responsabilitat, perquè treballem amb persones vulnerables que pateixen. Hem de disposar de les eines adequades per acollir-les i acompanyar-les. Les eines que es fan servir dependran de l’orientació professional del psicòleg, de la formació específica que hagi tingut i de la seva pròpia trajectòria personal.

En l’atenció a la gent gran i les persones amb malalties cròniques, usuaris principals de Grup Mutuam, trobem professionals de la psicologia en molts àmbits: atenció primària, residències, PADES, centres de dia, hospitals sociosanitaris, unitats d’atenció geriàtrica integral,  hospitals de dia i hospitals de tercer nivell. En alguns d’aquests casos, però, la figura del psicòleg hi és present tan sols unes hores a la setmana.

Grup Mutuam gestiona dos equips del Programa d’Atenció Psicosocial i Espiritual a Persones amb Malalties Avançades (EAPS) de l’Obra Social la Caixa l’EAPS Mutuam Barcelona i l’EAPS Mutuam Girona. Les dotze professionals que conformem el de Barcelona desenvolupem les nostres funcions en recursos diferents: a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, a l’Hospital de Sant Pau, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a l’Hospital del Mar, al Centre Fòrum i als PADES de Barcelona. Allà donem suport psicològic, emocional i espiritual als pacients amb malalties avançades i cròniques i als seus familiars. Això vol dir que ajudem en la promoció de  l’autonomia de la persona, explorem el seu tipus d’afrontament, reforçant els recursos adaptatius i modificant els desadaptatius, valorem les necessitats d’informació i ajudem a gestionar-les, facilitem la comunicació entre pacient, equip i família, abordem el sentit de l’existència i afavorim l’acomiadament amb la família i amb la vida. Oferim suport en el dol a les famílies i, també, suport als equips.

Reconeixement social i institucional

Respecte a l’acceptació de la figura del psicòleg per part dels usuaris d’edat avançada, hem de dir que ens trobem reaccions de tot tipus: hi ha qui de seguida s’obre i ens explica coses i hi ha també d’altres que no es mostren receptius. Tot i que, cada vegada menys, encara són presents en la societat els tabús respecte als psicòlegs. En general, però, les persones grans són obertes, mostren ganes de parlar i ens sentim ben acollits per elles. Els oferim un espai per a la “ventilació emocional”, com diem en la professió, i a ells els agrada sentir-se escoltats i validats.

En general, cada cop la figura del psicòleg compta amb més reconeixement social. Ara bé, encara ens trobem persones, també joves, que mostren resistències a causa dels prejudicis i estereotips que perviuen en la societat. No és difícil sentir frases com “jo no crec en els psicòlegs”,  “anar al psicòleg és de bojos”,  “si tinc amics amb qui parlar, per què haig de veure un psicòleg?”, ni tenir pacients que mantenen les visites com un secret per al seu entorn.

Tot i que la professió es troba en procés de normalització, el principal repte que tenim és el reconeixement oficial de la nostra figura en l’àmbit sanitari públic. Cal una major presència de psicòlegs en el sistema públic. Actualment, un únic professional ha d’atendre un munt de pacients i això vol dir que les visites són molt esporàdiques. L’atenció psicològica requereix més assiduïtat, perquè hi cal l’establiment d’un vincle i un seguiment.

 

Noelia Fernández

Psicòloga general sanitària

Psicòloga Experta en Psicooncologia i en Cures Pal·liatives

Col·legiada nº 11715

EAPS Mutuam Barcelona 

Els EAPS de Mutuam, a la celebració del 10è aniversari del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

10 aniversari EAPS

Els EAPS (Equips d’Atenció Psicosocial) Mutuam Barcelona i Girona, impulsats per l’Obra Social “La Caixa” i gestionats per Grup Mutuam, van estar presents en les Jornades de celebració dels deu anys del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, que es va celebrar ahir al Caixa Fòrum de Barcelona.

A primera hora del matí, es va oferir una roda de premsa de balanç de la trajectòria d’aquesta iniciativa, mitjançant la qual s’han atès més de 36.000 pacients a tot Catalunya. Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam, hi va participar, i dos pacients que havien viscut les intervencions de les professionals de l’EAPS Mutuam Barcelona Raquel Vila i Noemí Morales van compartir-hi l’experiència.

L’auditori del Caixa Fòrum va acollir durant la tarda l’acte de celebració, en què van participar representants dels diferents equip i serveis que formen part del programa, entre ells els de l’EAPS Barcelona i l’EAPS Girona. Marta Argiles, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar en la representació ‘Oda a la vida’ i el doctor Francesc Brosa, director general de Grup Mutuam, va recollir l’agraïment a la institució per la seva implicació en aquest recorregut de 10 anys.

Professionals de Mutuam, presents en el Congrés de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia

Jornada SCGiG

El XXV Congrés de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia (SCGiG) es va celebrar el 7 i 8 de novembre a l’auditori de l’Acadèmia sota el lema ‘Sumem salut amb les persones grans. “Let’s come together”’. Diversos professionals de Grup Mutuam hi van participar.

Sebastian Fradejas, metge de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va presentar-hi el pòster ‘Complexitat en unitat de subaguts sociosanitària’. De la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral (UVGI), la coordinadora Adela Martín va defensar el pòster ‘Prevalença de la presbiacúsia en pacients que consulten per pèrdua cognitiva a una Unitat de valoració geriàtrica integral’ i Núria López, neuropsicòloga, ‘Valoració dels tests de cribratge cognitiu per a pacients afectats d’Alteració Cognitiva lleu mitjançant CombiRoc’.

Durant els dos dies, en el congrés es van realitzar diferents taules, tallers, sessions i simposis amb presència i col·laboracions de professionals del Grup Mutuam. Marta Argilés, psicòloga dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) Barcelona, va participar en el Simposi sobre la ‘Depressió en la persona gran: una visió multidisciplinària’. Els Equips d’Atenció Residencial (EAR) van col·laborar en el projecte que Elvira Hernández, de l’Escola Universitària d’Infermeria (EUI) Sant Pau, va presentar en la taula sobre experiències en el maneig de ferides cròniques, ‘Ferides cròniques: Que hi ha a les residències?’.

L’últim dia, els grups de de treball de SCGiG van presentar les seves experiències col·laboratives. Entre les que va presentar el grup de Treball de Residències, del qual forma part Maria Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR, es va explicar una experiència en la qual també havien col·laborat aquests equips.

L’EAPS Mutuam Barcelona, present en les Jornades amb tracte del Consell Comarcal del Solsonès

EAPS Consell Solsonès

Raquel Vila, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar el 26 de febrer en la IV Jornada amb tracte, que en el marc de la campanya de prevenció i sensibilització “Tracta’m Bé” organitzava l’àrea de Serveis Socials del Consell Comarcal del Solsonès. Enguany la trobada portava com a títol “Acompanyament al final de la vida, la mort i els dols en persones grans” i Vila va exposar-hi la tasca assistencial que fan els equips d’atenció psicosocial adreçada a pacients i famílies que es troben en aquestes etapes.

 

Professionals de l’EAPS Mutuam Girona participen en el 8è Congrés de la Sociedad Española de Psicooncología

Congrés Madrid EAPS

Clara Fraguell i la Laura Mató, professionals de l’equip EAPS de Mutuam a Girona,  van participar al 8è Congrés de la Sociedad Española de Psicooncología, que es va celebrar el 20, 21 i 22 de febrer a Madrid. El lema d’aquesta edició ha estat ‘Psico-oncología y culturas sanitarias: de la comunidad a la clínica y a la episteme”.

Fraguell, psicòloga de l’Equip EAPS de Mutuam Girona,  va presentar-hi la comunicació: “Adaptación centrada en el sentido en pacientes con cáncer avanzado que reciben cuidados paliativos en domicilio: resultados de un estudio preliminar”.  Mató, psicòloga dels EAPS Girona, per la seva banda, hi va presentar el pòster: “La línea de vida como herramienta psicoterapèutica de exploración e intervención con pacientes con diagnóstico de càncer avanzado”. Congrés Madrid EAPS