Pautes psicològiques per gestionar un procés d’intervenció quirúrgica.

EAPS

En situacions de malaltia i durant el procés de tractament, habitualment apareixen diferents preocupacions i/o pors que poden crear ansietat i malestar emocional. Un moment especialment significatiu pot ser l’afrontament d’una intervenció quirúrgica. Es considera rellevant poder preparar-se emocionalment per anar al quiròfan, doncs això permetrà disminuir la probabilitat d’aparició de complicacions i afavorir una recuperació posterior adequada. A continuació us presentem algunes recomanacions per tal de contribuir en la millora del vostre benestar integral:

Realitzar exercicis de relaxació i atenció plena.

Practicar-ho ens ajuda a posar atenció a les pròpies emocions i a reduir tensions físiques i psíquiques. A continuació, presentem dos exercicis senzills per practicar diàriament:
Respiració profunda
En una posició còmoda, assegut o estirat, posa una ma sobre el pit, a prop del coll; l’altra ma sobre l’abdomen, a l’alçada del melic.
Comença amb una inspiració normal, i a l’expirar, nota com baixa l’abdomen. Al tornar a inspirar, agafa aire pel nas suaument, observant com s’infla l’abdomen. Nota com la ma sobre l’abdomen puja i baixa al ritme de la respiració; contràriament, nota com la ma del pit es queda més quieta. Pots tancar els ulls, això facilita mantenir l’atenció. Repeteix l’exercici entre 5 i 10 vegades.

Atenció plena o Mindfulness
Es tracta d’una pràctica amb la qual agafar consciència, a la vegada, del moment present i de nosaltres mateixos. Com tota tècnica, necessita pràctica per tal de millorar i avançar. Seguidament presentem dos exemples d’aquesta:

1. Quan surtis a passejar: para, respira i observa el paisatge que t’envolta. Mentre camines en silenci, posa la teva atenció en els colors, les olors, els sorolls que estan presents, parant atenció, simultàniament, al que va sorgint a dins teu en el moment.

2. Al dutxar-te: sigues conscient de l’aigua com llisca pel teu cos, la temperatura que té, escolta el soroll que fa, les sensacions que desperta en el teu cos. Respira i accepta tot el que va passant fora i a dins teu. Addicionalment, hi ha Apps de telèfon mòbil (Android o IOS) amb altres exercicis senzills.

Es important també tenir en compte altres aspectes:

  • Higiene del son. Un descans adequat ajuda al nostre benestar i permet descarregar la tensió emocional, tant pròpia com de l’entorn proper (cuidador/a). Alguns consells per ajudar a conciliar el son podrien ser:
    • Establir un horari adient, tant per anar a dormir com per aixecar-te.
    • Adequar les condicions de l’habitació/ambient: mantenir un ambient còmode, tranquil, ventilat i amb una temperatura agradable que faciliti el repòs.
    • Adoptar una postura física correcta i utilitzar roba còmoda, evitant també els doblecs en els llençols del llit.
    • Definir una rutina d’hàbits abans de dormir: escoltar música suau, llegir o fer-se una dutxa d’aigua calenta o un bany relaxant, evitar realitzar activitat física d’alta intensitat les hores prèvies a anar al llit…
    • Durant el dia, evitar en la mesura del possible les begudes estimulants.
  • La comunicació. Una bona comunicació amb els amics i/o familiars pot facilitar un enfortiment de la relació, reforçar l’auto-estima i ajudar a adaptar-nos a noves situacions. Algunes pautes que s’aconsellen per fer-ho, són:
    • Reservar algunes hores al dia per comunicar-nos amb familiars/amics.
    • Compartir les inquietuds, els sentiments i pensaments amb les persones de l’entorn, utilitzant expressions com “em sento…”; “m’agradaria dir-te, fer-te…”; “necessitaria explicar-te, comentar-te…”
    • Utilitzar eines de comunicació exterior, com Internet o el telèfon, facilita arribar a les persones són lluny i més en la situació actual de pandèmia.
    • En cas de tenir dubtes sobre la intervenció i el procés de recuperació, s’aconsella posar-nos en contacte amb el nostre metge de capçalera o infermera de referència.
  • Les distraccions. Els moments d’oci i activitats plaents que ens permeten distreure i entretenir-nos, ajuden a evadir-nos i afavoreixen el benestar emocional, fent que les preocupacions i els sentiments més dolorosos siguin més fàcils de portar. Alguns exemples poden ser:
    • Imaginar estar en un altre lloc i en unes altres circumstàncies que resultin més plaents.
    • Fer exercici físic.
    • Escoltar música i/o concentrar-se en una lectura, o mirar una pel·lícula.
    • Fer mots encreuats o treballs manuals (dibuixar, pintar mandalas, cosir…), potenciant també la creativitat i iniciativa personals.
    • Gaudir d’altres instants com anar a passejar una estona, olorar coses que ens agraden, jocs de taula… poden afavorir tant el plaer com la socialització.

Júlia M. Carmona Villa, Psicòloga EAPS Mutuam Girona

Grup psicoterapèutic post-covid

Grup suport psicoterapèuic

En espera d’una definició sobre la COVID persistent (o Long COVID) per part de l’OMS, ens hem trobat amb professionals sanitaris que estan vivint símptomes persistents de la malaltia, amb el malestar emocional que això els suposa. Arran de rebre algunes demandes a nivell individual i adonar-nos que es tractava d’una situació estesa, vam decidir oferir un grup psicoterapèutic per a professionals sanitaris que estiguessin patint les seqüeles persistents de la COVID.

Aquest grup es va iniciar l’1 de desembre i continua vigent actualment per tal de donar resposta a una demanda que es manté. En un principi, funcionava de manera individual, oferint un acompanyament psicològic a professionals que, arran de contraure el coronavirus, han arrossegat seqüeles a nivell orgànic, cognitiu i emocional. Posteriorment, va evolucionar a un acompanyament grupal per tal de potenciar l’ajuda mútua.

L’afectació representa un problema de salut emergent, ja que aquests símptomes han ocasionat un fort impacte sobre la seva qualitat de vida. A més a més, el pronòstic a llarg termini és desconegut. També hi ha repercussions emocionals -ansietat, insomni, depressió, irritabilitat, etc.-, que tenen un impacte en la seva salut mental.

El grup psicoterapèutic que els proporcionem té una freqüència setmanal i és en format obert. Inicialment els professionals eren tots treballadors i treballadores de l’Hospital Josep Trueta, però després es va ampliar a professionals d’atenció primària i derivats des de la Unitat Bàsica de Prevenció (UBP). La majoria de les persones que participen en el grup són dones i les professions de les participants són: infermeres, metgesses, auxiliars d’infermeria i administratius.

L’objectiu del grup és tenir un espai de ventilació emocional en el qual puguin expressar i compartir la seva vivència i assolir una millora de la simptomatologia emocional derivada de la situació. Alhora, pretenem també facilitar el treball de les emocions dins del grup i assolir una certa capacitat d’autoanàlisi, oferir estratègies d’afrontament adaptatives, de reducció de l’estrès, i oferir i potenciar eines i píndoles d’autocura amb la finalitat d’assolir una millora de la malaltia i de la seva qualitat de vida.

A l’espai grupal els pacients són convidats a explorar les seves emocions, expressar-les i comprendre-les. Les persones que vénen comparteixen el sentiment d’haver estat desateses pel sistema, no reconegudes i poc validades i, dins de la dinàmica grupal, han pogut sentir-se reconegudes, han compartit coneixements sobre la malaltia, recursos per fer-li front i han pogut sentir-se validades. Les sessions estan enfocades a compartir la pròpia experiència, a validar la vivència i a ser escoltades sense judici.

Després d’unes setmanes de descans per vacances, aquest final de setembre, es reprenen les sessions per seguir oferint un espai per a la validació, acompanyament i autocura dels i les professionals.

Clara Fraguell i Hernando

Coordinadora EAPS Mutuam Girona

22 Juny – Inscripcions obertes al Webinar “Present i futur en el suport psicològic i rehabilitador a pacients i famílies amb Dany Cerebral Aquirit”

dany cerebral adquirit

Els professionals de l’equip eDCA liderats per Montserrat Orpinell, fisioterapeuta i coordinadora, Victor Vargas, terapeuta ocupacional, Adela Mas, neuropsicòloga, juntament amb la directora de la Residència Vila-seca on està ubicat aquest servei, Silvia Mirete, fa temps que tenien la inquietud de donar més visibilitat a la feina que l’eDCA fa a diari amb pacients i famílies afectats pel Dany Cerebral Adquirit.

La pandèmia ha suposat un abans i després en la prestació del servei de suport al Dany Cerebral Adquirit, com ha succeït en molts àmbits, i en aquest Webinar ens explicaran com s’han re-inventat amb la irrupció de la COVID19, com van haver d’integrar la tele-rehabilitació, les noves tecnologies i les teràpies intensives, i com avui forma part de la seva feina i de dia a dia de les persones afectades.

Webinar dany cerebral adquirit

Programa i Registre aquí.

Ens aproparan a aquesta nova manera de treballar la rehabilitació i el suport psicològic, amb la participació de tres testimonis – 2 pacients i un familiar – a la segona part del webinar, d’una hora de duració. Donarà la benvinguda al Webinar, Xabier Ansa, Cap de la Unitat de Planificació de la Regió Sanitària Camp de Tarragona del Catsalut (Generalitat de Catalunya)

 

‘Mi mente sin mi’: com relacionar-nos amb els pensaments per viure millor

Jenny Moix

La doctora en psicologia Jenny Moix va ser una de les protagonistes de la tercera sessió dedicada a la salut dels professionals de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i Cures pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘Mi mente sin mi’, la seva xerrada va estar orientada a la relació que mantenim amb els pensaments i en com aprendre a millorar-la com a pas previ a la millora de la relació amb les persones. L’article següent en recull les idees principals.

L’objectiu de millorar les nostres relacions amb les persones, tant en l’àmbit personal com el professional, és molt present en la societat i el copsem sovint en les consultes dels psicòlegs. Tanmateix, del que jo vull parlar-vos aquí és de com millorar la relació entre la nostre ment i el nostre ‘jo observador’. Per a això, hem d’entendre primer que cadascú de nosaltres en realitat no som un, sinó dos. Per una banda, som allò que en la terminologia budista anomenen ‘la ment del mico’. En diuen així perquè la ment salta de pensament en pensament de la mateixa manera que els micos salten d’arbre en arbre. Cap de nosaltres sap on estarà la nostra ment d’aquí cinc minuts o una hora, i d’això dependrà que estiguem tristos, alegres, enfadats… A més de la ment, existeix una altra part a la qual anomenarem “jo observador”, que és capaç de veure els pensaments.

Quan la relació entre aquestes dues parts de nosaltres funciona correctament, les nostres relacions amb els altres, també. És a dir que, per cuidar i per relacionar-nos, abans de tot hem d’estar bé amb nosaltres mateixos. Però, què hem de fer per tenir una bona relació amb el nostre mico? El primer que ens cal és conèixer-lo bé. Una de les característiques del nostre mico és que està poc en el present i, en canvi, sol saltar del passat al futur i a la inversa. Quan salta cap al passat, és habitual que sentim emocions com la tristesa, la nostàlgia, el ressentiment, la culpa… Mentre que quan ho fa cap al futur, acostumem a sentir preocupació, ansietat o angoixa. En canvi, si se situa en el moment present, no ens trobem cap problema. Per això, quan ens fem la pregunta ‘ara mateix quin problema tinc?’, o bé hem d’anar a buscar-lo al passat o al futur, o bé el trobem en el present en jutjar la realitat actual. Però el cert és que, si som en el present sense jutjar, no en trobem. En aquest sentit, m’encanta recordar una frase de Lao Tse: “Si estàs deprimit, vius en el passat. Si estàs ansiós, vius en el futur. Si estàs en pau, vius en el present.”

La segona característica del nostre mico és que dona voltes. Amb això em refereixo al fet que la gran majoria de pensaments són repeticions. Si aprenem a observar-nos ens adonem que al final del dia són poques les idees originals que hem tingut. Aquest funcionament circular de la ment es fa més evident quan hem de prendre decisions, ja que la por pel que ens pot passar ens tanca en una presó, que és el que anomenem ‘zona de confort’. Per sortir d’aquest cercle viciós, hem de ser conscients que el que ens fa por del futur no és tant allò que ens passarà com allò que ens dirà el nostre mico del futur, perquè ens pot carregar de culpa o de penediment. Per tant, el que hem de fer és aprendre ara a perdonar el nostre passat. Si som una mica savis i humils i aprenem a perdonar-nos el passat, és molt més fàcil afrontar el futur, perquè sabrem que tindrem aquesta visió compassiva amb nosaltres mateixos.

Normalitzar totes les emocions

La tercera característica del mico és que jutja la realitat. Això és així perquè cadascú de nosaltres té un llibre, basat en les nostres experiències, que recull com ha de ser la realitat. Quan la realitat es comporta com nosaltres volem, ho considerem bo i, quan no ho fa, ho considerem dolent. El patiment és, doncs, el xoc entre la realitat i allò que nosaltres considerem que hauria de ser-ho. Aquest llibre personal també conté com han de ser les emocions, però el cert és que totes les emocions que tenim són normals i així les hauríem de considerar. No obstant això, fem investigacions sobre com han de ser i comencem a utilitzar conceptes com ‘regulació’ o ‘gestió emocional’, com si les emocions es poguessin posar en un Excel. L’homo sàpiens és tan prepotent que ens pensem que podem quadricular-ho tot. Als psicòlegs sovint els pacients ens pregunten ‘això que sento és normal?’. Hauríem de tenir clar que cada persona viu l’emoció que viu, però, en canvi, quan sentim alguna cosa, apareix el mico que ens jutja i qüestiona si allò és el que toca. Llavors comencem a barrejar aquesta emoció amb d’altres i la situació es complica. Pensem que els animals també tenen emocions, però ells no les jutgen. Tenen l’emoció, la viuen i els marxa.

Una altra característica del mico és que és un hipnotitzador. Ens creiem tot el que ens diu i comencem a patir totes les emocions que es deriven dels seus missatges. Però llavors, què podem fer per relacionar-nos millor amb la nostra ment? La primera idea que hem de tenir present és que és molt difícil que la ment no ens parli, però és que tampoc no cal que ho intentem (no som monjos budistes). El que hem de procurar és no creure’ns-la i seguir enfocats en el nostre objectiu.

La segona idea té a veure amb el fet que, quan veiem persones que estan bé, creiem que és perquè no tenen un mico que les emprenyi. Això no és cert. Tots tenim un mico, la diferència està en com ens relacionem amb ell, si ens el creiem o deixem passar el que ens diu. El problema que tenim habitualment amb els pensaments és que els tenim massa enganxats, no els veiem i acabem fent el que ells volen.

Capturar pensaments fugaços

De vegades, el que fan els pensaments és entrar i sortir sense que nosaltres ens n’adonem, essent com una percepció subliminal que nosaltres no podem detectar. És el que en psicologia anomenem els ‘pensaments automàtics’. Tanmateix, hi ha una forma d’atrapar-los. Quan entra i surt, el pensament deixa unes petjades: sents que el teu estat emocional varia i no saps ben bé per què. Quan això ens passa, cal que ens aturem de seguida i esbrinem què ha passat en la nostra ment. És llavors quan podem atrapar-lo, tal i com passa quan ens despertem i no volem oblidar el que somiàvem, que hem de capturar el somni just en aquell moment. La importància de detectar aquests pensaments automàtics rau en el fet que només quan ens observem som capaços de fer alguna cosa.

Existeixen diferents eines o tècniques que ens poden ajudar en aquesta observació o autoconeixement. Una d’elles és la meditació, que ens permet posar-nos davant de la pantalla de la nostra ment i veure pensaments que són allà però volem evitar. És a dir, podem dir, que és una tècnica que ens permet veure el nostre mico en funcionament. Ens adonem així que la ment no es pot controlar i això ens proporciona molta humilitat i molta compassió amb nosaltres mateixos. Ens dona, en definitiva, la sensació d’anar per la vida amb menys pes.

Finalment, hem de tenir en compte que, un cop li donem una informació al nostre mico, nosaltres ja no controlem que en farà. Per aquest motiu, per relacionar-nos bé amb la ment hem de tenir cura de quina informació li oferim. Això implica, també, amb quines persones interactuem, perquè els nostres micos s’alimenten entre ells i sabem que, segons amb qui estem, s’alimentaran d’un tipus d’informació o d’un altre. Traslladant-ho a la relació metge – pacient, cal ser conscients que les complicacions de vegades es poden derivar del fet que no hi participen dos sinó quatre, perquè hi ha els micos de cadascú.

Com a conclusió de tot plegat, vull destacar aquesta idea com si ens l’estigués dient la nostra ment: ‘observa’m molt i creu-me poc’.

Jenny Moix

Dra. en Psicologia. Grup d’investigació en Estrès i Salut. UAB

Autora de ‘Mi mente sin mi‘.

Podeu veure el seu webinar en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada.

Avui aprendrem una nova paraula: coronavirus

Covid infants

En aquest darrer any la vida ens ha canviat per complet. Són molts els infants que han integrat en el seu vocabulari paraules que mai havien pronunciat: coronavirus, pandèmia, mascareta, EPI, grup bombolla, etc. Són molts també els infants que han deixat de banda la seva espontaneïtat en abraçar, en fer petons, en relacionar-se amb desconeguts o, simplement, en agafar qualsevol objecte que els cridi l’atenció.

Els hem canviat nombrosos valors ja integrats i han sentit de ben a prop la por i, malauradament, alguns també la mort. Saben que el coronavirus fa que ens posem malalts i també que puguem morir, però no acaben de comprendre perquè ha aparegut a les nostres vides; i els adults tampoc sabem molt bé com explicar-los-ho. El que sí saben és que el món s’ha capgirat!

Tal com diu la Carla, de set anys, el coronavirus és “una merda”, ja no pot jugar amb tots els companys i a classe no pot compartir l’aigua ni l’esmorzar. La Jana afegeix que és un “fàstic”, i explica que fa poc va ser el seu aniversari i només va poder convidar sis amics. L’Ona fa uns dies deia que tenia molta por. La seva mare va morir fa un any i no vol perdre també el seu pare, és per això que, amb tant sols sis anys, és ella qui controla què fa i si porta mascareta. L’Àlex ha perdut les dues àvies amb pocs dies de diferència. Està enfadat amb la malaltia però també amb els adults perquè tant sols parlen de la Covid i això fa que no pensi en una altra cosa i que a les nit tingui malsons. Ja no vol que a casa mirin les notícies i té por de morir “de cop”.

Tanmateix, el món dels adults no s’escapa tampoc a tot aquest trasbals. El tabú sobre la mort que fins ara teníem massa present per tal de protegir els infants s’ha esmicolat en mil bocins. Sense ser-ne conscients hem passat d’amagar la mort, fins i tot quan era necessari tenir-la present, a parlar-ne massa sovint, gairebé a diari. Estem enganxats a les notícies que ens ofereixen dades sobre els nous malalts, els ingressos a les UCI o la mortalitat en les darreres 24 hores, els alertem que no toquin això o allò, tot indicant-los que es rentin sovint les mans… En definitiva, els estem transmetent tot un seguit de missatges que els connecten de forma constant amb la mort i els atemoreixen.

Ara ens pertoca cercar aquell punt mig, entre la consciència de la mort i un abordatge amb serenor. I tot aquest desgavell ha irromput també amb força en el sector sanitari de l’acompanyament al final de la vida. Fa 25 anys que em dedico a les cures pal·liatives i, amb molts del meus companys, tenim -entre d’altres- l’objectiu d’humanitzar la mort, però el Covid 19 ens ha complicat molt aquesta tasca. Conceptes com la proximitat, el contacte físic, la tendresa o l’afecte queden relegats en segon terme; prenen importància una vestimenta protectora que ens distancia del malalt, una comunicació no verbal no permesa, una limitació de les visites dels familiars o del temps d’estada, tant durant el procés de malaltia com en els moments finals. Ens coarta els acomiadaments i, posteriorment, el suport d’amics i família en el procés de dol. La mort es viu en soledat i el dol, massa sovint, també.

Aproximació des de la distància

Així mateix, ens ha calgut capgirar també la manera d’atendre; reinventar-nos. Un reinventar que implica humanitzar i apropar-nos des de la llunyania. Partim, doncs, del valor ja sobreentès d’informar el menor i fer-lo partícip de tot el procés, en funció de la seva edat i grau de maduresa. En aquests sentit, tenint presents els seus desitjos i el nivell d’integració del concepte de mort, ha calgut potenciar tots els recursos al nostre abast, tant externs com propis de l’infant, per permetre que puguin traspassar els límits que la situació actual ens imposa i expressar el seu darrer adéu.

La tecnologia que sembla que sovint en aïlli de les persones, en aquest cas, ha estat una bona aliada apropant els més petits al pacient. En Martí parla cada dia amb la seva mare: li diu bon dia al matí i un últim adeu abans d’anar a dormir. En Pau sabia que la seva tieta no podia parlar a causa de la debilitat, però sí que podia escoltar-lo. Per això, al llarg de deu dies, va cercar un moment per gravar-li un àudio o un vídeo expressant tot allò que desitjava dir-li, i sabia que d’aquesta manera ella sentia la seva presència. En altres casos el nen ha manifestat allò que desitjava a través dels familiars que sí que han pogut estar al costat del pacient. La Laia no va poder anar a l’hospital a veure la seva àvia, li havien explicat que no podia fer un adéu explícit tot i que s’estava morint, i va decidir fer-ho a nivell simbòlic. Mitjançant la seva mare, li va entregar la sabatilla de ballet que ella li havia regalat quan va iniciar aquesta activitat extraescolar; volia que la tingués sempre amb ella, anés a on anés. En Jan va preferir fer un dibuix amb un cor enorme ple de colors, que expressava com l’estimava; i el Raül, una carta.

Quan parlem d’acomiadament hem de reforçar en l’infant la idea que aquest no és un acte puntual, que són molts els moments al llarg de la vida en els quals ja ha expressat la seva estima i valor, i el seu familiar ho sap. De vegades no calen paraules, molt sovint coneixem què sap l’altre sense necessitat de dir-ho. I és això el que hem reforçat en aquells infants que, per les circumstàncies dels esdeveniments, no han pogut estar allà o fer-los arribar els seus missatges de forma explícita, implícita o simbòlica. D’alguna manera, tots els moments al llarg de la vida persisteixen en l’ara. Sigui com sigui, cal facilitar aquest acompanyament i un acomiadament que ajudarà en el procés de dol posterior.

Tanmateix, aquest reinventar-nos no s’atura aquí, també han calgut pautes adaptatives per la restricció de rituals post mortem o funerals postposats. I, en el dol, l’infant a més a més necessita expressar i compartir el dolor, la pena incrementats per aquesta situació complexa. Cal validar els seus sentiments i donar-li espai per tal que ho faci: permetre que plori, manifesti ràbia o impotència; que pensi una estona en la persona estimada i el que significava per a ella, facilitar els records i parlar d’ell/a sempre que ho desitgi. També hem d’identificar la culpa de no haver pogut estar al seu costat físicament i reforçar les limitacions que ha posat la crisis sanitària, la qual s’escapa al seu/nostre control.

L’abordatge del dol en un nou context

En aquest procés l’actuació terapèutica no ve limitada per la pandèmia, però aquesta sí que ha provocat uns canvis substancials en el dol: nens amb múltiples pèrdues, un suport més minvat pel desgast al llarg d’aquest darrer any o un augment de la simptomatologia de base, especialment el temor a perdre a altres persones o a la pròpia mort. En aquests casos cal incrementar la intervenció amb tècniques ajustades a la seva maduresa, alhora que cal potenciar els recursos dels familiars per tal d’acompanyar-los i comprendre’ls.

Amb la Clara, vam fer un diari en el qual escriu les coses importants que no vol oblidar quan creixi, perquè sap que amb els anys els records poden variar una mica.

Covid infants
Escrit de la Clara

L’Ona ha decidit dibuixar la seva mare i l’ha col·locat a un costat del sofà del menjador de casa i, quan sent una gran enyorança, seu ben a la vora i tenen grans converses. Per contra, amb l’Àlex, continuem treballant la por, que ara ja diu que és menor. Més enllà dels símptomes, la permanència, el no oblidar -siguin quines siguin les creences familiars-, faciliten anar integrant la pèrdua amb el convenciment que aquella persona persistirà sempre amb ells, ja sigui en els records, en el pensament o en el cor.

Escrit de l’Àlex

Fa un any, vam aprendre una paraula nova, una paraula que als infants no els agrada però amb la qual estan aprenent a conviure. A nosaltres ens pertoca fer-la humana, assequible i que quan ens toqui de ben a prop puguem viure-la amb la major serenor possible.

Silvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

El benestar emocional dels professionals protagonitza el programa formatiu de la Fundació Mutuam Conviure

La 3a sessió del Programa en Geriatria Clinica i Cures Pal·liativesque organitza la Fundació Mutuam Conviure, es va celebrar dissabte 27 de març i, sota el títol “Professionals que cuiden i es cuiden”, es va centrar en la Salut dels Professionals sociosanitaris. 135 persones, majoritàriament metges, infermeres, psicòlegs i treballadors socials, van assistir presencialment al webinar que va comptar amb dues ponències moderades per Montserrat Martínez Govern, infermera especialista en salut mental. José Luís Bimbela, doctor en psicologia i professor de l’Escuela Andaluza de Salud Pública, va exposar en al seva intervenció “Yo decido” com n’és d’important la interpretació que fem del que passa i no el que passa en si mateix. Per Bimbela i l’Institut Heartmath, la regulació de les emocions és el proper pas de l’evolució humana. Mentre aprenem a negociar amb el nostre cervell hipocondríac, Bimbela confirma que la bondat és la base d’un cervell sa, i la bona noticia és que aquesta es pot entrenar.

Jenny Moix, doctora en psicologia i professora de la UAB, va intervenir amb la ponència “Mi mente sin mi”, on va exposar molt clarament com les emocions depenen dels nostres pensaments, que molt habitualment giren entorn dels mateixos temes. Moix va ressaltar el fet que no hem de creure’ns tot el que la ment ens proposa com a real i que ens cal aprendre a posar distància amb els nostres pensaments.

El bon balanç del suport emocional prestat a l’Hotel salut IBIS Girona a pacients aillats per la COVID19

Equip infermeria Ibis i psicòlogues

L’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona en circumstàncies normals centra tota la seva activitat en l’atenció a pacients amb malaltia crònica i als seus familiars, realitzant el seguiments d’aquests casos en els centres d’atenció primària o bé oferint atenció domiciliària, si és el cas. La foto destacada és de part de l’equip d’infermeria de l’Hotel Salut Ibis Giona i la psicòloga del l’EPAC Mutuam Girona, Arantzazu Aguerri.
La irrupció sobtada de la pandèmia per la COVID19, va provocar que l’activitat de l’ EPAC es modifiqués, s’adaptés i ampliés els seus serveis, per atendre a persones afectades per coronavirus. Un d’aquests serveis que va sorgir, va ser el de prestar suport emocional, per part d’una de les psicòlogues de l’EPAC, a pacients infectats per coronavirus i en aïllament, a l’Hotel salut IBIS de Girona. Aquest suport emocional va començar el 14 d’abril i va finalitzar el 14 de maig, temps durant el qual es van fer un total de 30 visites presencials que es van organitzar en dos sessions setmanals de 40 minuts cadascuna. A banda de les 4 hores de sessions presencials a l’hotel salut, també s’hi van sumar sessions telefòniques que es van fer al llarg de la resta de la setmana, i en funció de les necessitats de cada cas.

Les peticions d’aquest servei, arribaven a l’equip EPAC a través de diferents canals: des d’inter-consultes de l’equip de medicina i infermeria del propi Hotel Salut IBIS, de l’Hospital Universitari Dr Josep Trueta (d’on derivaven pacients), i per demanda espontània per part dels pacients de l’Hotel Salut. El motius de consulta principal van ser: angoixa degut al contagi de la malaltia i l’experiència hospitalària (intubacions, UCI i aïllaments), i també per la incertesa a l’alta (possibilitat d’estar infectat tot i alta, por a nous contagis, seqüeles, etc).
Al llarg d’aquest període, tots els professionals del l’Hotel Salut Ibis Girona, van rebre moltes mostres d’agraïment cap a tot l’equip assistencial, i en especial als equips de psicòlegs responsables del acompanyament emocional. El passat 12 de maig durant l’emissió del programa “Primera Línia” que emet TV3, una de les pacients en aïllament a l’hotel, va agrair el recolzament emocional que va rebre durant la seva estada.
Tots els detalls i mostres com aquestes, animen i motiven als psicòlegs de l’EPAC, i a la resta de professionals, a continuar amb la seva feina, malgrat la duresa de la situacions que experimentin.

Primera línia TV3 – 12 Maig – min 8

Tota l’ajuda i suport psicòlogic de l’EPAC Girona, en aquests moments d’emergència sanitària

Hospital Sociosanitari Girona

L’EPAC, Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat, de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, que normalment ofereix suport psicològic als Centres d’Atenció Primària de Girona, està col•laborant amb altres equips de psicologia davant l’actual emergència sanitària per la COVID19.

Des de l’inici d’aquesta situació de confinament, l’EPAC ha estat donant suport psicològic a professionals, als pacients afectats per coronavirus i a les seves famílies, de manera presencial o telemàtica.

Tota la vivència d’acomiadar-se en soledat i en absència dels éssers estimats, sense la possibilitat de realitzar actes simbòlics, d’acord amb les creences del difunt i la seva família, provoca molt patiment i pot dificultar el normal procés de dol, fent necessària l’ajuda professional. Per aquesta raó l’EPAC ha estat realitzant sessions telemàtiques de suport al dol, amb els familiars, i/o persones properes afectivament, dels pacients que han perdut la vida.

Per altra banda, els pacients diagnosticats de COVID-19, una vegada donats d’alta, poden ser portadors de la malaltia i això fa necessari que compleixin un temps d’aïllament social. Recentment, l’Hotel IBIS de Girona, es va oferir per allotjar aquests pacients a les seves instal•lacions, per tal que poguessin complir la quarantena. Alhora les seves famílies, complint amb el confinament, no poden mantenir el contacte desitjat, i la possibilitat d’oferir-los un apropament de manera virtual mitjançant videoconferències, permet portar d’una manera més amable la situació que estan vivint uns i altres, aportant alleugeriment i tranquil•litat.

L’objectiu de les psicòlogues ha estat, des del inici, disminuir el patiment psíquic, que l’actual situació provoca, especialment en la població directament afectada per la pandèmia, mitjançant diferents intervencions que es poguessin dur a terme, sempre de manera coordinada i en col•laboració amb altres professionals sanitaris.

Del GAM a la Teleteràpia: transformant els espais de suport en temps de confinament

GAM Mutuam la Creueta

Els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), que existeixen des de fa deu anys a la Residència Mutuam la Creueta de Sabadell, tenen com a objectius principals oferir un espai terapèutic de suport, escolta activa i contenció a les famílies que permeti minimitzar l’impacte emocional que implica l’ingrés i/o la malaltia del seu familiar. A més a més, també esdevenen un espai psicoeducatiu en el qual es poden treballar diverses qüestions relacionades amb les demències, els canvis en les relacions o les conseqüències per a la salut, etc.

Al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, procurem aquest espai terapèutic i psicoeducatiu als familiars dels nostres residents mensualment, fins i tot en circumstàncies excepcionals com les que vivim. Així, per adaptar-nos a la situació de confinament, s’estan fent sessions telefòniques de psicoteràpia individuals, procurant seguir en la mesura del possible la seva essència tant a nivell terapèutic (afavorint la resiliència, reforçant les fortaleses i comentant les estratègies i consells d’altres familiars) com psicoeducatiu (oferint informació contrastada i consells pràctics per ajudar a gestionar l’estrès i la incertesa en aquests moments de separació).

Treball terapèutic

En la situació actual, molts dels familiars estan anticipant un dol complicat, donant per segura una situació que encara no ha arribat i que es veu agreujada pel fet que la comunicació amb la persona estimada es veu limitada (per limitació de mitjans o per la impossibilitat de la malaltia). Apareix llavors una gran aflicció davant la separació, a més de sentiments d’impotència, frustració, angoixa, culpa, ràbia, tristesa, etc. Des del centre, estem treballant per mirar de reforçar la comunicació família-resident el màxim possible amb videotrucades, missatges de veu i imatge, impressió de fotografies amb missatges, etc. A banda d’això, també es treballa la incertesa, la impotència i la por facilitant un espai d’escolta activa, de validació i de normalització de les emocions actuals. L’objectiu prioritari és aportar seguretat i oferir un espai en el quals els familiars es puguin sentir compresos, escoltats i acompanyats.

En les sessions abordem pensaments i sentiments relacionats amb les circumstàncies de la separació (l’ansietat que genera el temps de separació, l’espera d’informació per part del centre, la impotència per no poder cuidar, etc.) i els aspectes relacionals de la mateixa (què troben a faltar, què els aporta la companyia de l’ésser estimat, la solitud, la culpa, la ambivalència). Tot això sense oblidar que, per una banda, la xarxa de suport malauradament s’ha vist afectada a causa del confinament (menor xarxa disponible i augment de les demandes de persones dependents a càrrec, com infants o persones malaltes a casa) i, per altra banda,  que ha crescut, arran del confinament, l’angoixa o la incertesa laboral. Finalment, anem indagant i treballant sobre la manera d’afrontar aquest dol: si apareix evitació, negació (de manera conscient o no) i de quina manera ho encaren, procurant que aquest afrontament sigui funcional.

Treball psicoeducatiu

En funció de la situació de cada persona, oferim pautes senzilles d’autocura però també tasques relacionades amb tot el treball emocional portat a terme durant la sessió.

Les pautes d’autocura física en la situació actual comprenen aspectes com menjar i beure de manera saludable, la higiene de la son (rutines, relaxació, infusions, banys, música suau, desconnexió tecnològica), escoltar el propi cos, fer exercici físic suau, mantenir-se actiu de manera creativa (cuinar, manualitats, cuidar plantes, cosir), evitar l’abandonament físic (canvi de roba i pijama, dutxa, higiene…mantenir un bon aspecte físic), sortir a gaudir el sol en la mesura del possible (sortint a la finestra o balcó i gaudint durant una estona de com ens fa sentir el contacte amb l’exterior).

Pel que fa a les pautes d’autocura relacional, ens referim a qüestions com compartir els sentiments amb els altres (telèfon, videotrucada, xarxes, etc.), perquè encara que no estiguin presents físicament ben segur que ho podran estar emocionalment per donar suport, buscar un espai on poder estar sol quan la persona necessiti aïllar-se i desconnectar podent-ho explicar obertament a aquelles persones amb qui es conviu, o poder escriure en paper com un se sent.

Les pautes d’autocura cognitiva inclouen, entre d’altres, evitar el bombardeig d’informació a què estem sotmesos aquests dies, així com el negativisme i la violència, plantejar-se objectius a curt termini (rutines diàries, procurar una llar còmoda) o postergar (en la mesura del possible) decisions importants en relació amb la incertesa social i laboral actual.

Per últim, existeixen tècniques narratives terapèutiques que val la pena provar en aquesta situació. Per exemple,  escriure cartes a la persona que es troba a faltar o, directament, a una emoció en concret (carta a la meva ràbia, tristesa, por, solitud), recopilar escrits, poemes, cançons que ens facin pensar en la persona que trobem a faltar o que aporten un missatge que ens agradaria fer-li arribar. També dibuixar, ja que quan ens falten les paraules, de vegades, mitjançant el dibuix, podem expressar-nos de manera simbòlica… Ens pot arribar a sorprendre el resultat!

Alguns equips de Grup Mutuam detecten la creixent demanda de psicòlegs durant la crisi del Covid-19

EPAC Girona

El Punt Avui es va fer ressò a l’edició del 26 de març, del paper que estan tenint (en la crisi generada pel Covid-19) les psicòlogues de l’equip psicològic d’atenció a la cronicitat de Girona (EPAC), situat a les instal·lacions de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, que han ampliat la seva àrea d’intervenció habitual, i de l’equip d’atenció psicosocial (EAPS) Mutuam Girona, un projecte impulsat per Fundación “la Caixa” , oferint suport als professionals sanitaris.

Legir article sencer aquí