Avui aprendrem una nova paraula: coronavirus

Covid infants

En aquest darrer any la vida ens ha canviat per complet. Són molts els infants que han integrat en el seu vocabulari paraules que mai havien pronunciat: coronavirus, pandèmia, mascareta, EPI, grup bombolla, etc. Són molts també els infants que han deixat de banda la seva espontaneïtat en abraçar, en fer petons, en relacionar-se amb desconeguts o, simplement, en agafar qualsevol objecte que els cridi l’atenció.

Els hem canviat nombrosos valors ja integrats i han sentit de ben a prop la por i, malauradament, alguns també la mort. Saben que el coronavirus fa que ens posem malalts i també que puguem morir, però no acaben de comprendre perquè ha aparegut a les nostres vides; i els adults tampoc sabem molt bé com explicar-los-ho. El que sí saben és que el món s’ha capgirat!

Tal com diu la Carla, de set anys, el coronavirus és “una merda”, ja no pot jugar amb tots els companys i a classe no pot compartir l’aigua ni l’esmorzar. La Jana afegeix que és un “fàstic”, i explica que fa poc va ser el seu aniversari i només va poder convidar sis amics. L’Ona fa uns dies deia que tenia molta por. La seva mare va morir fa un any i no vol perdre també el seu pare, és per això que, amb tant sols sis anys, és ella qui controla què fa i si porta mascareta. L’Àlex ha perdut les dues àvies amb pocs dies de diferència. Està enfadat amb la malaltia però també amb els adults perquè tant sols parlen de la Covid i això fa que no pensi en una altra cosa i que a les nit tingui malsons. Ja no vol que a casa mirin les notícies i té por de morir “de cop”.

Tanmateix, el món dels adults no s’escapa tampoc a tot aquest trasbals. El tabú sobre la mort que fins ara teníem massa present per tal de protegir els infants s’ha esmicolat en mil bocins. Sense ser-ne conscients hem passat d’amagar la mort, fins i tot quan era necessari tenir-la present, a parlar-ne massa sovint, gairebé a diari. Estem enganxats a les notícies que ens ofereixen dades sobre els nous malalts, els ingressos a les UCI o la mortalitat en les darreres 24 hores, els alertem que no toquin això o allò, tot indicant-los que es rentin sovint les mans… En definitiva, els estem transmetent tot un seguit de missatges que els connecten de forma constant amb la mort i els atemoreixen.

Ara ens pertoca cercar aquell punt mig, entre la consciència de la mort i un abordatge amb serenor. I tot aquest desgavell ha irromput també amb força en el sector sanitari de l’acompanyament al final de la vida. Fa 25 anys que em dedico a les cures pal·liatives i, amb molts del meus companys, tenim -entre d’altres- l’objectiu d’humanitzar la mort, però el Covid 19 ens ha complicat molt aquesta tasca. Conceptes com la proximitat, el contacte físic, la tendresa o l’afecte queden relegats en segon terme; prenen importància una vestimenta protectora que ens distancia del malalt, una comunicació no verbal no permesa, una limitació de les visites dels familiars o del temps d’estada, tant durant el procés de malaltia com en els moments finals. Ens coarta els acomiadaments i, posteriorment, el suport d’amics i família en el procés de dol. La mort es viu en soledat i el dol, massa sovint, també.

Aproximació des de la distància

Així mateix, ens ha calgut capgirar també la manera d’atendre; reinventar-nos. Un reinventar que implica humanitzar i apropar-nos des de la llunyania. Partim, doncs, del valor ja sobreentès d’informar el menor i fer-lo partícip de tot el procés, en funció de la seva edat i grau de maduresa. En aquests sentit, tenint presents els seus desitjos i el nivell d’integració del concepte de mort, ha calgut potenciar tots els recursos al nostre abast, tant externs com propis de l’infant, per permetre que puguin traspassar els límits que la situació actual ens imposa i expressar el seu darrer adéu.

La tecnologia que sembla que sovint en aïlli de les persones, en aquest cas, ha estat una bona aliada apropant els més petits al pacient. En Martí parla cada dia amb la seva mare: li diu bon dia al matí i un últim adeu abans d’anar a dormir. En Pau sabia que la seva tieta no podia parlar a causa de la debilitat, però sí que podia escoltar-lo. Per això, al llarg de deu dies, va cercar un moment per gravar-li un àudio o un vídeo expressant tot allò que desitjava dir-li, i sabia que d’aquesta manera ella sentia la seva presència. En altres casos el nen ha manifestat allò que desitjava a través dels familiars que sí que han pogut estar al costat del pacient. La Laia no va poder anar a l’hospital a veure la seva àvia, li havien explicat que no podia fer un adéu explícit tot i que s’estava morint, i va decidir fer-ho a nivell simbòlic. Mitjançant la seva mare, li va entregar la sabatilla de ballet que ella li havia regalat quan va iniciar aquesta activitat extraescolar; volia que la tingués sempre amb ella, anés a on anés. En Jan va preferir fer un dibuix amb un cor enorme ple de colors, que expressava com l’estimava; i el Raül, una carta.

Quan parlem d’acomiadament hem de reforçar en l’infant la idea que aquest no és un acte puntual, que són molts els moments al llarg de la vida en els quals ja ha expressat la seva estima i valor, i el seu familiar ho sap. De vegades no calen paraules, molt sovint coneixem què sap l’altre sense necessitat de dir-ho. I és això el que hem reforçat en aquells infants que, per les circumstàncies dels esdeveniments, no han pogut estar allà o fer-los arribar els seus missatges de forma explícita, implícita o simbòlica. D’alguna manera, tots els moments al llarg de la vida persisteixen en l’ara. Sigui com sigui, cal facilitar aquest acompanyament i un acomiadament que ajudarà en el procés de dol posterior.

Tanmateix, aquest reinventar-nos no s’atura aquí, també han calgut pautes adaptatives per la restricció de rituals post mortem o funerals postposats. I, en el dol, l’infant a més a més necessita expressar i compartir el dolor, la pena incrementats per aquesta situació complexa. Cal validar els seus sentiments i donar-li espai per tal que ho faci: permetre que plori, manifesti ràbia o impotència; que pensi una estona en la persona estimada i el que significava per a ella, facilitar els records i parlar d’ell/a sempre que ho desitgi. També hem d’identificar la culpa de no haver pogut estar al seu costat físicament i reforçar les limitacions que ha posat la crisis sanitària, la qual s’escapa al seu/nostre control.

L’abordatge del dol en un nou context

En aquest procés l’actuació terapèutica no ve limitada per la pandèmia, però aquesta sí que ha provocat uns canvis substancials en el dol: nens amb múltiples pèrdues, un suport més minvat pel desgast al llarg d’aquest darrer any o un augment de la simptomatologia de base, especialment el temor a perdre a altres persones o a la pròpia mort. En aquests casos cal incrementar la intervenció amb tècniques ajustades a la seva maduresa, alhora que cal potenciar els recursos dels familiars per tal d’acompanyar-los i comprendre’ls.

Amb la Clara, vam fer un diari en el qual escriu les coses importants que no vol oblidar quan creixi, perquè sap que amb els anys els records poden variar una mica.

Covid infants
Escrit de la Clara

L’Ona ha decidit dibuixar la seva mare i l’ha col·locat a un costat del sofà del menjador de casa i, quan sent una gran enyorança, seu ben a la vora i tenen grans converses. Per contra, amb l’Àlex, continuem treballant la por, que ara ja diu que és menor. Més enllà dels símptomes, la permanència, el no oblidar -siguin quines siguin les creences familiars-, faciliten anar integrant la pèrdua amb el convenciment que aquella persona persistirà sempre amb ells, ja sigui en els records, en el pensament o en el cor.

Escrit de l’Àlex

Fa un any, vam aprendre una paraula nova, una paraula que als infants no els agrada però amb la qual estan aprenent a conviure. A nosaltres ens pertoca fer-la humana, assequible i que quan ens toqui de ben a prop puguem viure-la amb la major serenor possible.

Silvia de Quadras

Psicòloga

EAPS Mutuam Barcelona – Fundació la Caixa

El benestar emocional dels professionals protagonitza el programa formatiu de la Fundació Mutuam Conviure

La 3a sessió del Programa en Geriatria Clinica i Cures Pal·liativesque organitza la Fundació Mutuam Conviure, es va celebrar dissabte 27 de març i, sota el títol “Professionals que cuiden i es cuiden”, es va centrar en la Salut dels Professionals sociosanitaris. 135 persones, majoritàriament metges, infermeres, psicòlegs i treballadors socials, van assistir presencialment al webinar que va comptar amb dues ponències moderades per Montserrat Martínez Govern, infermera especialista en salut mental. José Luís Bimbela, doctor en psicologia i professor de l’Escuela Andaluza de Salud Pública, va exposar en al seva intervenció “Yo decido” com n’és d’important la interpretació que fem del que passa i no el que passa en si mateix. Per Bimbela i l’Institut Heartmath, la regulació de les emocions és el proper pas de l’evolució humana. Mentre aprenem a negociar amb el nostre cervell hipocondríac, Bimbela confirma que la bondat és la base d’un cervell sa, i la bona noticia és que aquesta es pot entrenar.

Jenny Moix, doctora en psicologia i professora de la UAB, va intervenir amb la ponència “Mi mente sin mi”, on va exposar molt clarament com les emocions depenen dels nostres pensaments, que molt habitualment giren entorn dels mateixos temes. Moix va ressaltar el fet que no hem de creure’ns tot el que la ment ens proposa com a real i que ens cal aprendre a posar distància amb els nostres pensaments.

El bon balanç del suport emocional prestat a l’Hotel salut IBIS Girona a pacients aillats per la COVID19

Equip infermeria Ibis i psicòlogues

L’Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat (EPAC) de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona en circumstàncies normals centra tota la seva activitat en l’atenció a pacients amb malaltia crònica i als seus familiars, realitzant el seguiments d’aquests casos en els centres d’atenció primària o bé oferint atenció domiciliària, si és el cas. La foto destacada és de part de l’equip d’infermeria de l’Hotel Salut Ibis Giona i la psicòloga del l’EPAC Mutuam Girona, Arantzazu Aguerri.
La irrupció sobtada de la pandèmia per la COVID19, va provocar que l’activitat de l’ EPAC es modifiqués, s’adaptés i ampliés els seus serveis, per atendre a persones afectades per coronavirus. Un d’aquests serveis que va sorgir, va ser el de prestar suport emocional, per part d’una de les psicòlogues de l’EPAC, a pacients infectats per coronavirus i en aïllament, a l’Hotel salut IBIS de Girona. Aquest suport emocional va començar el 14 d’abril i va finalitzar el 14 de maig, temps durant el qual es van fer un total de 30 visites presencials que es van organitzar en dos sessions setmanals de 40 minuts cadascuna. A banda de les 4 hores de sessions presencials a l’hotel salut, també s’hi van sumar sessions telefòniques que es van fer al llarg de la resta de la setmana, i en funció de les necessitats de cada cas.

Les peticions d’aquest servei, arribaven a l’equip EPAC a través de diferents canals: des d’inter-consultes de l’equip de medicina i infermeria del propi Hotel Salut IBIS, de l’Hospital Universitari Dr Josep Trueta (d’on derivaven pacients), i per demanda espontània per part dels pacients de l’Hotel Salut. El motius de consulta principal van ser: angoixa degut al contagi de la malaltia i l’experiència hospitalària (intubacions, UCI i aïllaments), i també per la incertesa a l’alta (possibilitat d’estar infectat tot i alta, por a nous contagis, seqüeles, etc).
Al llarg d’aquest període, tots els professionals del l’Hotel Salut Ibis Girona, van rebre moltes mostres d’agraïment cap a tot l’equip assistencial, i en especial als equips de psicòlegs responsables del acompanyament emocional. El passat 12 de maig durant l’emissió del programa “Primera Línia” que emet TV3, una de les pacients en aïllament a l’hotel, va agrair el recolzament emocional que va rebre durant la seva estada.
Tots els detalls i mostres com aquestes, animen i motiven als psicòlegs de l’EPAC, i a la resta de professionals, a continuar amb la seva feina, malgrat la duresa de la situacions que experimentin.

Primera línia TV3 – 12 Maig – min 8

Tota l’ajuda i suport psicòlogic de l’EPAC Girona, en aquests moments d’emergència sanitària

Hospital Sociosanitari Girona

L’EPAC, Equip Psicològic d’Atenció a la Cronicitat, de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, que normalment ofereix suport psicològic als Centres d’Atenció Primària de Girona, està col•laborant amb altres equips de psicologia davant l’actual emergència sanitària per la COVID19.

Des de l’inici d’aquesta situació de confinament, l’EPAC ha estat donant suport psicològic a professionals, als pacients afectats per coronavirus i a les seves famílies, de manera presencial o telemàtica.

Tota la vivència d’acomiadar-se en soledat i en absència dels éssers estimats, sense la possibilitat de realitzar actes simbòlics, d’acord amb les creences del difunt i la seva família, provoca molt patiment i pot dificultar el normal procés de dol, fent necessària l’ajuda professional. Per aquesta raó l’EPAC ha estat realitzant sessions telemàtiques de suport al dol, amb els familiars, i/o persones properes afectivament, dels pacients que han perdut la vida.

Per altra banda, els pacients diagnosticats de COVID-19, una vegada donats d’alta, poden ser portadors de la malaltia i això fa necessari que compleixin un temps d’aïllament social. Recentment, l’Hotel IBIS de Girona, es va oferir per allotjar aquests pacients a les seves instal•lacions, per tal que poguessin complir la quarantena. Alhora les seves famílies, complint amb el confinament, no poden mantenir el contacte desitjat, i la possibilitat d’oferir-los un apropament de manera virtual mitjançant videoconferències, permet portar d’una manera més amable la situació que estan vivint uns i altres, aportant alleugeriment i tranquil•litat.

L’objectiu de les psicòlogues ha estat, des del inici, disminuir el patiment psíquic, que l’actual situació provoca, especialment en la població directament afectada per la pandèmia, mitjançant diferents intervencions que es poguessin dur a terme, sempre de manera coordinada i en col•laboració amb altres professionals sanitaris.

Del GAM a la Teleteràpia: transformant els espais de suport en temps de confinament

GAM Mutuam la Creueta

Els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), que existeixen des de fa deu anys a la Residència Mutuam la Creueta de Sabadell, tenen com a objectius principals oferir un espai terapèutic de suport, escolta activa i contenció a les famílies que permeti minimitzar l’impacte emocional que implica l’ingrés i/o la malaltia del seu familiar. A més a més, també esdevenen un espai psicoeducatiu en el qual es poden treballar diverses qüestions relacionades amb les demències, els canvis en les relacions o les conseqüències per a la salut, etc.

Al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, procurem aquest espai terapèutic i psicoeducatiu als familiars dels nostres residents mensualment, fins i tot en circumstàncies excepcionals com les que vivim. Així, per adaptar-nos a la situació de confinament, s’estan fent sessions telefòniques de psicoteràpia individuals, procurant seguir en la mesura del possible la seva essència tant a nivell terapèutic (afavorint la resiliència, reforçant les fortaleses i comentant les estratègies i consells d’altres familiars) com psicoeducatiu (oferint informació contrastada i consells pràctics per ajudar a gestionar l’estrès i la incertesa en aquests moments de separació).

Treball terapèutic

En la situació actual, molts dels familiars estan anticipant un dol complicat, donant per segura una situació que encara no ha arribat i que es veu agreujada pel fet que la comunicació amb la persona estimada es veu limitada (per limitació de mitjans o per la impossibilitat de la malaltia). Apareix llavors una gran aflicció davant la separació, a més de sentiments d’impotència, frustració, angoixa, culpa, ràbia, tristesa, etc. Des del centre, estem treballant per mirar de reforçar la comunicació família-resident el màxim possible amb videotrucades, missatges de veu i imatge, impressió de fotografies amb missatges, etc. A banda d’això, també es treballa la incertesa, la impotència i la por facilitant un espai d’escolta activa, de validació i de normalització de les emocions actuals. L’objectiu prioritari és aportar seguretat i oferir un espai en el quals els familiars es puguin sentir compresos, escoltats i acompanyats.

En les sessions abordem pensaments i sentiments relacionats amb les circumstàncies de la separació (l’ansietat que genera el temps de separació, l’espera d’informació per part del centre, la impotència per no poder cuidar, etc.) i els aspectes relacionals de la mateixa (què troben a faltar, què els aporta la companyia de l’ésser estimat, la solitud, la culpa, la ambivalència). Tot això sense oblidar que, per una banda, la xarxa de suport malauradament s’ha vist afectada a causa del confinament (menor xarxa disponible i augment de les demandes de persones dependents a càrrec, com infants o persones malaltes a casa) i, per altra banda,  que ha crescut, arran del confinament, l’angoixa o la incertesa laboral. Finalment, anem indagant i treballant sobre la manera d’afrontar aquest dol: si apareix evitació, negació (de manera conscient o no) i de quina manera ho encaren, procurant que aquest afrontament sigui funcional.

Treball psicoeducatiu

En funció de la situació de cada persona, oferim pautes senzilles d’autocura però també tasques relacionades amb tot el treball emocional portat a terme durant la sessió.

Les pautes d’autocura física en la situació actual comprenen aspectes com menjar i beure de manera saludable, la higiene de la son (rutines, relaxació, infusions, banys, música suau, desconnexió tecnològica), escoltar el propi cos, fer exercici físic suau, mantenir-se actiu de manera creativa (cuinar, manualitats, cuidar plantes, cosir), evitar l’abandonament físic (canvi de roba i pijama, dutxa, higiene…mantenir un bon aspecte físic), sortir a gaudir el sol en la mesura del possible (sortint a la finestra o balcó i gaudint durant una estona de com ens fa sentir el contacte amb l’exterior).

Pel que fa a les pautes d’autocura relacional, ens referim a qüestions com compartir els sentiments amb els altres (telèfon, videotrucada, xarxes, etc.), perquè encara que no estiguin presents físicament ben segur que ho podran estar emocionalment per donar suport, buscar un espai on poder estar sol quan la persona necessiti aïllar-se i desconnectar podent-ho explicar obertament a aquelles persones amb qui es conviu, o poder escriure en paper com un se sent.

Les pautes d’autocura cognitiva inclouen, entre d’altres, evitar el bombardeig d’informació a què estem sotmesos aquests dies, així com el negativisme i la violència, plantejar-se objectius a curt termini (rutines diàries, procurar una llar còmoda) o postergar (en la mesura del possible) decisions importants en relació amb la incertesa social i laboral actual.

Per últim, existeixen tècniques narratives terapèutiques que val la pena provar en aquesta situació. Per exemple,  escriure cartes a la persona que es troba a faltar o, directament, a una emoció en concret (carta a la meva ràbia, tristesa, por, solitud), recopilar escrits, poemes, cançons que ens facin pensar en la persona que trobem a faltar o que aporten un missatge que ens agradaria fer-li arribar. També dibuixar, ja que quan ens falten les paraules, de vegades, mitjançant el dibuix, podem expressar-nos de manera simbòlica… Ens pot arribar a sorprendre el resultat!

Alguns equips de Grup Mutuam detecten la creixent demanda de psicòlegs durant la crisi del Covid-19

EPAC Girona

El Punt Avui es va fer ressò a l’edició del 26 de març, del paper que estan tenint (en la crisi generada pel Covid-19) les psicòlogues de l’equip psicològic d’atenció a la cronicitat de Girona (EPAC), situat a les instal·lacions de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, que han ampliat la seva àrea d’intervenció habitual, i de l’equip d’atenció psicosocial (EAPS) Mutuam Girona, un projecte impulsat per Fundación “la Caixa” , oferint suport als professionals sanitaris.

Legir article sencer aquí

La socialització en la gent gran afavoreix una bona salut emocional i psicològica

Socialitzar gent gran

La socialització és un procés pel qual una persona s’adapta i interioritza el seu entorn i la cultura del grup social on viu en societat incorporant els elements socioculturals que se li posen a l’abast, fent-los propis i establint, en relació a la seva manera de ser, la importància que exerciran en la seva vida quotidiana i que, finalment, col·laboraran a construir la seva identitat.  Hi ha dos tipus de socialització, la primària, que es produeix durant la infantesa, en l’entorn familiar, i la secundària, que ens permet la interiorització de normes concretes de l’entorn social i s’allarga durant tota la vida de l’individu.

La família és el principal agent socialitzador en la primera etapa de la vida, però quan la persona es fa gran continua essent clau mantenir el vincle amb aquesta per tal de poder seguir activa en el món que l’envolta i no restar aïllada de l’entorn.

Així mateix, cal tenir present que quan la persona finalitza la seva etapa laboral no només disminueixen les seves obligacions i tasques dins del món social, sinó que en gran part deixa de relacionar-se amb l’entorn quotidià que, normalment, l’ha acompanyat durant molts anys. Durant aquesta retirada es produeixen molts canvis i pèrdues tant en el funcionament com en el rol de les persones.

Per entendre com afecta tot això a les persones cal tenir en compte dos conceptes: el rol social i l’estatus. Els rols socials són “el conjunt de funcions, comportament, normes i drets definits socialment i cultural que s’esperen que una persona faci o exercici d’acord amb el seu estatus social adquirit o atribuït”.  L’estatus va lligat amb el rol social que tenim, de manera que, quan una persona es fa gran i deixa el món laboral, aquest també es veu afectat la majoria de les vegades. Així que, en la nostra societat, mentre un treballa se sent immers en el món, se sent útil i pot compartir amb els altres les seves idees, aficions, pensaments, però tot canvia sobtadament amb l’arribada de la jubilació.

Diferents estudis han demostrat que el suport social ajuda a mantenir la salut i que, per contra, la jubilació i la solitud augmenten el risc de depressió en la gent gran. Entre els trastorns mentals, la depressió es considera una de les principals causes de discapacitat. De fet, ocupa el quart lloc entre les primeres causes de malaltia.

La jubilació s’ha de veure i entendre com un dol, un procés psicològic com el que s’experimenta després de qualsevol pèrdua, no només davant la mort d’un ésser estimat. Hi ha persones que desitgen assolir la jubilació per poder gaudir d’allò que el seu dia a dia en l’etapa laboralment activa no els ha permès. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen resistències i por a la jubilació, perquè no saben què faran amb el nou temps disponible i els fa por afrontar-se a ells mateixos.

El cert és que les persones envelleixen tal i com han viscut la vida, i això està relacionat amb la seva manera de ser i de fer. Si han tingut una bona salut mental i han sabut afrontar els seus problemes, superar les dificultats i adversitats de la vida, i adaptar-se als canvis, en general no els fa cap mena de recança jubilar-se. Però en qualsevol cas, el que s’ha de procurar és que aquest procés no les aboqui a un aïllament social i a una solitud no desitjada, ja que això sí que faria que caiguessin en la malaltia.

És aquí quan cal assenyalar la importància de la socialització de les persones grans. Les relacions interpersonals i la participació social són vitals per seguir proporcionant-los un sentiment d’utilitat i de pertinença, contribuint així al manteniment d’una bona salut emocional i psicològica. Alguns estudis apunten que la implicació social, fins i tot,  endarreriria l’inici de la demència.

Tal i com mostra un estudi publicat a la Revista The Lancet l’any 2000, portat a terme pel Centre de Recerca de Gerontologia d’Estocolm amb una mostra de 1.203 individus de més de 75 anys, en les persones amb una xarxa social pobra o limitada augmenta en un 60 per cent el risc de patir demència.

Per aquest motiu, és important que tots els professionals que treballem amb la gent gran fem una valoració global que inclogui el sentiment de soledat que puguin presentar i que els puguem derivar així als recursos socials de la comunitat i de l’entorn, com centres cívics del barri, espais per a la gent gran, aules d’extensió universitària per a la gent gran… L’objectiu és que puguin seguir socialitzant-se i mantenint un contacte actiu amb la societat.

L’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Barcelona, impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ i que actualment coordino, forma part d’un nou projecte anomenat ‘Final de vida i Soledat’. En el marc d’aquesta iniciativa, l’objectiu és sensibilitzar la comunitat en relació al fenomen de la soledat i l’etapa del final de vida i crear xarxa territorial entre les diferents entitats de la comunitat per detectar persones que estan soles, i abordar sobretot aquells casos de soledat no desitjada. Un altre objectiu és posar aquestes persones en contacte amb una persona voluntària que les acompanyi en aquest tram i les ajudi a socialitzar-se amb l’entorn, de manera que evitem que caiguin en depressió, iniciïn un procés de demència o desencadenin cap malaltia relacionada amb aquesta problemàtica social.

En aquest sentit des de Grup Mutuam disposem de l’àrea de gent gran activa, Mutuam Activa, per impulsar el lleure, la cultura, les amistats i fomentar l’envelliment.

 

Meritxell Naudeillo

Psicòloga i coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’

Grup Mutuam

Psicologia en l’àmbit sanitari: el suport emocional que millora la percepció de la qualitat de vida

Psicòlegs sanitaris

Els psicòlegs som professionals que en l’àmbit de la salut estem formats per identificar i abordar el malestar emocional de les persones i, a partir d’aquí, poder oferir-los eines que afavoreixin el seu creixement i benestar emocional. Les funcions dels professionals de la psicologia van lligades a l’àrea d’intervenció específica de cadascú. En el cas de l’àmbit sanitari, en el qual trobem psicòlegs generals sanitaris i psicòlegs clínics, ens centrem en tres línies: l’assistència –que inclou avaluació i diagnòstic, suport psicològic, assessorament i psicoeducació–, docència a professionals, familiars i voluntariat –per oferir-los coneixements i estratègies que puguin millorar la qualitat d’atenció assistencial i familiar –, i la recerca. D’altra banda, els professionals de neuropsicologia estan formats per valorar i diagnosticar demències i problemes cognitius. La seva tasca és dissenyar un pla per rehabilitar, quan sigui possible, o estimular per mantenir les capacitats preservades quan la persona ja pateixi una malaltia instaurada.

El ventall de competències que ha de tenir el professional de la psicologia és ampli. És molt important saber fer una bona anàlisi de les necessitats, l’avaluació de la situació, la intervenció corresponent, la valoració i tenir bones habilitats comunicatives. És essencial saber fer escolta activa, tenir paciència, ser empàtic i tenir actitud compassiva, ser flexible i tolerant i no jutjar ni qüestionar els pacients. D’altra banda, el psicòleg ha de ser autoconscient i sincer amb si mateix, mantenir-se en contínua formació i fer treball personal, és a dir, fer teràpia per al coneixement interior propi. Això implica saber quines són les nostres fortaleses, però també les nostres limitacions i poder-les abordar. Si un psicòleg no es treballa, no pot ajudar al creixement personal de l’altre. Per exemple, si té por a la mort, no pot ajudar un pacient a afrontar-la i, si té dificultats per tractar alguns tipus de personalitat, ha de treballar-les.

La nostra és una tasca amb molta responsabilitat, perquè treballem amb persones vulnerables que pateixen. Hem de disposar de les eines adequades per acollir-les i acompanyar-les. Les eines que es fan servir dependran de l’orientació professional del psicòleg, de la formació específica que hagi tingut i de la seva pròpia trajectòria personal.

En l’atenció a la gent gran i les persones amb malalties cròniques, usuaris principals de Grup Mutuam, trobem professionals de la psicologia en molts àmbits: atenció primària, residències, PADES, centres de dia, hospitals sociosanitaris, unitats d’atenció geriàtrica integral,  hospitals de dia i hospitals de tercer nivell. En alguns d’aquests casos, però, la figura del psicòleg hi és present tan sols unes hores a la setmana.

Grup Mutuam gestiona dos equips del Programa d’Atenció Psicosocial i Espiritual a Persones amb Malalties Avançades (EAPS) de l’Obra Social la Caixa l’EAPS Mutuam Barcelona i l’EAPS Mutuam Girona. Les dotze professionals que conformem el de Barcelona desenvolupem les nostres funcions en recursos diferents: a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, a l’Hospital de Sant Pau, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a l’Hospital del Mar, al Centre Fòrum i als PADES de Barcelona. Allà donem suport psicològic, emocional i espiritual als pacients amb malalties avançades i cròniques i als seus familiars. Això vol dir que ajudem en la promoció de  l’autonomia de la persona, explorem el seu tipus d’afrontament, reforçant els recursos adaptatius i modificant els desadaptatius, valorem les necessitats d’informació i ajudem a gestionar-les, facilitem la comunicació entre pacient, equip i família, abordem el sentit de l’existència i afavorim l’acomiadament amb la família i amb la vida. Oferim suport en el dol a les famílies i, també, suport als equips.

Reconeixement social i institucional

Respecte a l’acceptació de la figura del psicòleg per part dels usuaris d’edat avançada, hem de dir que ens trobem reaccions de tot tipus: hi ha qui de seguida s’obre i ens explica coses i hi ha també d’altres que no es mostren receptius. Tot i que, cada vegada menys, encara són presents en la societat els tabús respecte als psicòlegs. En general, però, les persones grans són obertes, mostren ganes de parlar i ens sentim ben acollits per elles. Els oferim un espai per a la “ventilació emocional”, com diem en la professió, i a ells els agrada sentir-se escoltats i validats.

En general, cada cop la figura del psicòleg compta amb més reconeixement social. Ara bé, encara ens trobem persones, també joves, que mostren resistències a causa dels prejudicis i estereotips que perviuen en la societat. No és difícil sentir frases com “jo no crec en els psicòlegs”,  “anar al psicòleg és de bojos”,  “si tinc amics amb qui parlar, per què haig de veure un psicòleg?”, ni tenir pacients que mantenen les visites com un secret per al seu entorn.

Tot i que la professió es troba en procés de normalització, el principal repte que tenim és el reconeixement oficial de la nostra figura en l’àmbit sanitari públic. Cal una major presència de psicòlegs en el sistema públic. Actualment, un únic professional ha d’atendre un munt de pacients i això vol dir que les visites són molt esporàdiques. L’atenció psicològica requereix més assiduïtat, perquè hi cal l’establiment d’un vincle i un seguiment.

 

Noelia Fernández

Psicòloga general sanitària

Psicòloga Experta en Psicooncologia i en Cures Pal·liatives

Col·legiada nº 11715

EAPS Mutuam Barcelona 

L’acompanyament en el final de vida de les persones amb demència en residències

Demència residències

Una residència és la llar de les persones que hi viuen i on s’hi poden establir vincles de llarg recorregut i d’estima profunda entre usuaris, famílies i els professionals que els cuiden, també per l’efecte de comunitat que s’hi estableix. Les residències són un entorn que pot afavorir l’acompanyament de les persones amb demència avançada des de la visió de les cures pal·liatives.

Generalment, la demència va associada a la vellesa, i la seva evolució varia en funció de l’origen de la malaltia: neurodegenerativa, com la demència per Malaltia d’Alzheimer o altres demències, o d’origen vascular. Els qui acompanyen persones amb demència sovint conviuen amb uns factors comuns, com l’edat avançada, la comorbiditat i la dependència. També conviuen amb factors molt diversos que depenen de cada persona i que tenen a veure amb la seva biografia, el seu estil d’afrontament i la seva família o grup de suport. La comunicació amb persones amb demència requereix tenir habilitats específiques per connectar amb el seu món intern i detectar les seves necessitats.

Edvardsson, Winblad i Sandman assenyalen la importància que les persones amb demència greu i molt greu segueixin essent reconegudes des de la seva qualitat de persones i com aquesta consideració defineix la bona atenció. La creença que la persona ha perdut la seva personalitat dona fàcilment lloc a la cosificació i a una atenció basada només en les seves necessitats físiques (alimentació, seguretat, higiene, control del dolor, etc.). En l’acompanyament d’aquestes persones des del model de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), es parteix de la visió que la personalitat s’oculta i no és perd. L’acompanyament en el final de la vida de les persones amb demència avançada inclou les seves necessitats afectives, socials i espirituals.

En la comunicació amb persones amb demència avançada cal implicar especialment l’hemisferi dret del cervell, més intuïtiu, i situar-se en un canal i en un registre més emocional. L’efecte de les neurones mirall dona lloc a un estat de connexió i empatia que és independent del registre de comunicació interpersonal. La comunicació amb persones amb demència en el final de la vida és més corporal i és subtil. Així, s’ha d’utilitzar el to de la veu, carícies (tàctils, visuals, sonores i cinestèsiques), música, cançons i, sobretot, la qualitat de la pròpia presència. També és important acompanyar la família i tenir present que quan s’acaricia intencionalment la persona amb demència s’acaricia també el seu entorn.

Afers no resolts

En la seva evolució, s’observa com algunes persones amb demència experimenten més patiment emocional que d’altres. S’ha arribat a identificar com una part d’aquest patiment està relacionat amb assumptes pendents. Segons Naomi Feil, una experta mundial en comunicació amb persones amb demència, en part es poden entendre les respostes i reaccions de les persones amb demència com un intent d’actualitzar assumptes pendents. Això correspondria a una necessitat universal humana de buscar l’equilibri i el benestar. Coneixent la biografia i l’afrontament de les persones és possible veure com hi ha una relació entre més patiment emocional i el fet de tenir més assumptes pendents, especialment provinents de les primeres etapes vitals i que han donat lloc a altres dificultats no resoltes al llarg de la vida. En canvi, algunes persones amb demència amb menys assumptes pendents sovint expressen menys patiment i, fins i tot, més facilitat per connectar amb estats de benestar.

El perdó, entès com l’acceptació d’un mateix i de la pròpia experiència de vida, dona lloc a la resolució d’assumptes pendents i facilita la mort en pau. Una part essencial de l’acompanyament de les persones amb demència en el final de la vida és facilitar l’expressió de l’amor i de la tendresa i generar un clima compassiu, adequat amb l’estil i les necessitats de la persona i de la família. Aquestes actituds afavoreixen alguna mena de reparació, si cal, i estan en concordança amb la necessitat bàsica espiritual humana, que és estimar i sentir-nos estimats.

No sabem si el perdó, entès com una forma d’acceptació, podria ser un factor neuroprotector, fet que voldria dir que ens ajudaria a mantenir més sà el cervell. Alguns estudis mostren com persones amb demència avançada ateses en entorns positius en què són reconegudes tenen tendència a comportaments més competents i, fins i tot, arriben a manifestar expressions de lucidesa. En tot cas, experts estudiosos del fenomen de morir, com el neuropsiquiatre i neurofisiòleg anglès Peter Fenwick, fan la recomanació de mantenir una bona salut en les nostres relacions com una forma de morir bé, que significa el mateix que viure bé.

Article de Núria Rodríguez Lacambra. Psicòloga.

Residència Jaume Nualart

 

A bodes us convido

Casar-se a la tercera edat

Casar-se a la tercera edat hauria de ser, al s. XXI, la cosa més natural del món. Si més no, sempre que estiguem convençuts que l’amor és un sentiment que no té edat. I sempre que el matrimoni es fonamenti en l’estima, la franquesa, el sentit comú i la responsabilitat. Quan un home i una dona prenen la decisió de casar-se a partir d’una edat avançada (als 60, 70, 80…), sol ser perquè parteixen d’una experiència vital i d’un convenciment que els farà superar les possibles objeccions familiars i socials amb què probablement es trobaran. Abans, la immensa majoria dels aparellaments en aquesta edat solien anar lligats a l’estat de viduïtat.

A dia d’avui, les estadístiques ens diuen que, en un de cada vint casaments, almenys un dels nuvis té més de seixanta anys. A l’any 2000, trobàvem un nuvi d’aquesta edat cada cinquanta-set enllaços. Segons els experts en sociologia de la família, aquest increment notable de matrimonis tardans es fonamenta en la normalització del divorci. D’altra banda, cal destacar que tant l’estat de salut general com l’esperança de vida van millorant, de manera que contribueixen favorablement a prendre compromisos de convivència formals. Per tot plegat, i com que l’experiència és un grau, enamorar-se quan s’és gran ha passat de ser un motiu vodevilesc de comentaris burletes o frívols a ser una opció tan digna i respectable com qualsevol altra. O més.

Fer les coses bé

Si parlem de núpcies de gent gran d’edat similar, la comunicació prèvia amb la família, i, sobretot, amb els fills respectius, és important que es faci d’una manera al més acurada possible. Són molts els dubtes i els ‘peròs’ que els poden assaltar i val la pena, doncs, d’aclarir-los tots els aspectes que ells considerin oportú de plantejar. Parlant la gent s’entén i, fins i tot, es ‘desentén’ millor. Pares i fills han de comprendre recíprocament que en les relacions amoroses tothom té dret a una nova oportunitat.

Amb l’assessorament jurídic adequat, sempre es pot decidir aspectes relacionats amb l’herència, d’una banda, i fins i tot arribar a pactes prematrimonials en previsió d’una possible ruptura o, si es volgués, establir capitulacions matrimonials. Comptat i debatut, el que és important és que ningú se senti enganyat i que s’arribi a una entesa com més compartida i equànime millor. D’això, posant-hi tot el seny que calgui, se’n diu fer les coses bé.

I l’amor…?

Si un o una decideix tornar-se a casar, sembla que està desterrant el famós acudit de Joan Capri: “Oh, l’amor, l’amor! L’amor se’n va, però ell [o ella] es queda!”. Acudit que parteix d’un dels pitjors mals del matrimoni: la monotonia. Cal estar sempre a l’aguait perquè no ens ataqui el verí del tedi i l’avorriment. I el millor antídot contra aquest verí és l’activitat, la qual caldrà portar a terme d’una manera realista tenint en compte les condicions físiques de la parella.

Viatges, passejades, visites culturals, teatre, cinema, però també les bones estones de tranquil·litat a casa, esdevindran els escenaris que la nova parella forçosament renovarà amb la seva actitud positiva i de vida compartida. Perquè si l’amor és sinònim d’alguna cosa, ho és d’il·lusió, de compromís amb l’altre i d’atracció. Per tant, no fem gaire cas del refranyer quan diu “Vellesa amb amor, no hi ha res pitjor” o “Vellesa enamorada, bogeria declarada”.

I el sexe…?

“La sexualitat de la parella tardorenca pot expressar-se en tota la seva plenitud”, diu el Dr. Andrés Flores Colombino, especialista uruguaià de prestigi internacional en psiquiatria, geriatria-gerontologia i sexologia clínica. I afegeix que afortunadament, en l’actualitat, tant la dona com l’home d’edat tenen al seu abast prou informació i recursos (mèdics, farmacològics, lúdics, etc.) per ajudar-los a optimitzar les seves relacions eròtiques i sexuals. Aquest plantejament desmenteix la famosa antropòloga nord-americana Margaret Mead quan afirmava que la primera etapa del matrimoni busca el sexe, la segona els fills i la tercera solament la companyia. Al respecte, el Dr. Flores és clar: “Hi ha nous paradigmes per a l’amor i la sexualitat de la gent gran”.

El poeta Joan Brossa va escriure un sonet d’amor, titulat Inoblidable, que comença dient “Joan, m’estimaràs quan seré vella?”, i que acaba així: “Deixa’m ser sirena dels teus boscos, amor, fins al final; després t’esperaré en la nit serena”.