Un estudi de la Comissó d’ACP posa de manifest els efectes de la Covid sobre el model d’Atenció Centrada en la Persona

La Covid ha tingut impactes negatius en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) que s’aplica en les residències per a gent gran, centres de dia i sociosanitaris del Grup Mutuam, però també ha tingut alguns efectes positius. Així ho consideren la majoria dels 129 professionals d’aquests recursos que han participat, mitjançant una enquesta, en un estudi portat a terme per la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. L’objectiu d’aquest treball impulsat per Carolina Ferrero i Marisa Garcia, secretària i presidenta de la Comissió respectivament, era recollir l’opinió del màxim de treballadors i treballadores per tal de radiografiar la situació actual i disposar d’un punt de partida a partir del qual seguir desenvolupament aquest model durant el 2021.

Els resultats de les enquestes deixen pocs dubtes respecte a la valoració de l’impacte de la Covid en l’aplicació de l’ACP en els centres: el 43,4 % dels participants la van situar, en una escala de l’1 al 10, en el 10, i menys d’un 10 % la van situar per sota del 7. A més, es va demanar als professionals que valoressin com els diferents aspectes relacionats amb la prevenció dels contagis havien afectat l’atenció personalitzada que habitualment es presta. La disminució de les activitats grupals i la interacció social entre les persones ateses, les restriccions a la mobilitat i la disminució del contacte físic tant amb familiars com amb professionals van ser els que van considerar que havien tingut un major impacte –més d’un 60 % dels enquestats van valorar amb un 5 sobre 5 l’impacte d’aquests factors.

La Comissió d’ACP també va voler conèixer quins dels canvis en la feina derivats de la situació de pandèmia havien comportat conflictes personals als professionals, en entrar en contradicció amb els seus valors o pel fet de generar-los incomoditat. Entre les diverses opcions plantejades, un 75,3 % van indicar, amb un 4 o 5 sobre 5, que la distància emocional que representa l’ús d’EPIS és el que més els havia afectat. El següent conflicte més escollit – un 72,8 % dels enquestats el va valorar amb un 4 o un 5- va ser el de la restricció de la mobilitat de les persones ateses per un aïllament.

Quan es va demanar als enquestats que descriguessin altres aspectes de la feina que els haguessin resultat difícils, van emergir qüestions com la pèrdua d’autonomia del resident en la presa de decisions (retorn al paternalisme sanitari); la falta d’acompanyament tant a usuaris com a famílies en el procés de final de vida, la despersonalització que suposa donar la informació per telèfon o la quantitat d’èxitus que van haver d’afrontar en tan poc temps; l’estrès derivat del poc temps per atendre els usuaris, la falta de personal i l’augment de la càrrega emocional; la impotència de veure el deteriorament de les persones usuàries i no poder fer més; la desconfiança de les famílies per no poder veure el seu familiar i la gran pressió mediàtica, negativa, sobre les residències; o la falta d’organització entre equip auxiliar i direcció, la gran quantitat d’hores extres i la sanitarització dels centres sense gaire assessorament.

Tanmateix, la irrupció de la Covid no ha portat només conseqüències negatives en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona. Els resultats de les enquestes han revelat que aquest inesperat context ha produït algunes millores des de la perspectiva d’aquest paradigma, com la implementació de protocols i mesures de prevenció que ajuden l’equip a treballar amb més professionalitat; una major individualització del tracte a la persona, les necessitats de la qual, són més tingudes en compte en el seu pla d’atenció; l’enfortiment dels vincles i l’augment de la consciència respecte a la necessitat d’humanitzar l’atenció davant d’uns pacients allunyats de la família i tristos; la millora de la cohesió dels equips i de la valoració de la feina dels companys o el reforçament del sentit de la responsabilitat en prendre més consciència del que hi ha en joc en el bon desenvolupament de les tasques.

En qualsevol cas, i en contra del que es podria pensar a partir de les limitacions que s’expressen sovint en l’aplicació de l’ACP per manca de temps, el 91% dels professionals enquestats han considerat que el treball sota aquest model és una necessitat en temps de pandèmia, en front de només un 9% que l’ha valorat com un luxe. Així doncs, es pot concloure que la situació que s’ha viscut en aquests centres durant el darrer any ha afavorit la presa de consciència sobre la importància de treballar d’acord amb aquest model, trencant amb hàbits rutinaris i donant més valor als vincles i la individualitat. Es pot dir, per tant, que la pandèmia ha fet que preguessin més sentit que mai els valors de base de l’ACP.

En el marc de la Comissió, com a espai de reflexió i on compartir bones pràctiques, els seus membres han posat en comú les impressions i experiències viscudes, similars a les descrites per les persones que han participat en les enquestes. Tots els participants han coincidit que la pandèmia no només havia tingut un impacte negatiu, sinó que també ha aportat aspectes positius a la tasca assistencial.

El fet d’haver obtingut una mostra de respostes petita fa que les impulsores de l’estudi es plantegin repetir l’enviament de les enquestes per tal de poder tenir major representativitat i que els resultats siguin així més fiables.