Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Psicologia

Del GAM a la Teleteràpia: transformant els espais de suport en temps de confinament

GAM Mutuam la Creueta

Els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), que existeixen des de fa deu anys a la Residència Mutuam la Creueta de Sabadell, tenen com a objectius principals oferir un espai terapèutic de suport, escolta activa i contenció a les famílies que permeti minimitzar l’impacte emocional que implica l’ingrés i/o la malaltia del seu familiar. A més a més, també esdevenen un espai psicoeducatiu en el qual es poden treballar diverses qüestions relacionades amb les demències, els canvis en les relacions o les conseqüències per a la salut, etc.

Al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, procurem aquest espai terapèutic i psicoeducatiu als familiars dels nostres residents mensualment, fins i tot en circumstàncies excepcionals com les que vivim. Així, per adaptar-nos a la situació de confinament, s’estan fent sessions telefòniques de psicoteràpia individuals, procurant seguir en la mesura del possible la seva essència tant a nivell terapèutic (afavorint la resiliència, reforçant les fortaleses i comentant les estratègies i consells d’altres familiars) com psicoeducatiu (oferint informació contrastada i consells pràctics per ajudar a gestionar l’estrès i la incertesa en aquests moments de separació).

Treball terapèutic

En la situació actual, molts dels familiars estan anticipant un dol complicat, donant per segura una situació que encara no ha arribat i que es veu agreujada pel fet que la comunicació amb la persona estimada es veu limitada (per limitació de mitjans o per la impossibilitat de la malaltia). Apareix llavors una gran aflicció davant la separació, a més de sentiments d’impotència, frustració, angoixa, culpa, ràbia, tristesa, etc. Des del centre, estem treballant per mirar de reforçar la comunicació família-resident el màxim possible amb videotrucades, missatges de veu i imatge, impressió de fotografies amb missatges, etc. A banda d’això, també es treballa la incertesa, la impotència i la por facilitant un espai d’escolta activa, de validació i de normalització de les emocions actuals. L’objectiu prioritari és aportar seguretat i oferir un espai en el quals els familiars es puguin sentir compresos, escoltats i acompanyats.

En les sessions abordem pensaments i sentiments relacionats amb les circumstàncies de la separació (l’ansietat que genera el temps de separació, l’espera d’informació per part del centre, la impotència per no poder cuidar, etc.) i els aspectes relacionals de la mateixa (què troben a faltar, què els aporta la companyia de l’ésser estimat, la solitud, la culpa, la ambivalència). Tot això sense oblidar que, per una banda, la xarxa de suport malauradament s’ha vist afectada a causa del confinament (menor xarxa disponible i augment de les demandes de persones dependents a càrrec, com infants o persones malaltes a casa) i, per altra banda,  que ha crescut, arran del confinament, l’angoixa o la incertesa laboral. Finalment, anem indagant i treballant sobre la manera d’afrontar aquest dol: si apareix evitació, negació (de manera conscient o no) i de quina manera ho encaren, procurant que aquest afrontament sigui funcional.

Treball psicoeducatiu

En funció de la situació de cada persona, oferim pautes senzilles d’autocura però també tasques relacionades amb tot el treball emocional portat a terme durant la sessió.

Les pautes d’autocura física en la situació actual comprenen aspectes com menjar i beure de manera saludable, la higiene de la son (rutines, relaxació, infusions, banys, música suau, desconnexió tecnològica), escoltar el propi cos, fer exercici físic suau, mantenir-se actiu de manera creativa (cuinar, manualitats, cuidar plantes, cosir), evitar l’abandonament físic (canvi de roba i pijama, dutxa, higiene…mantenir un bon aspecte físic), sortir a gaudir el sol en la mesura del possible (sortint a la finestra o balcó i gaudint durant una estona de com ens fa sentir el contacte amb l’exterior).

Pel que fa a les pautes d’autocura relacional, ens referim a qüestions com compartir els sentiments amb els altres (telèfon, videotrucada, xarxes, etc.), perquè encara que no estiguin presents físicament ben segur que ho podran estar emocionalment per donar suport, buscar un espai on poder estar sol quan la persona necessiti aïllar-se i desconnectar podent-ho explicar obertament a aquelles persones amb qui es conviu, o poder escriure en paper com un se sent.

Les pautes d’autocura cognitiva inclouen, entre d’altres, evitar el bombardeig d’informació a què estem sotmesos aquests dies, així com el negativisme i la violència, plantejar-se objectius a curt termini (rutines diàries, procurar una llar còmoda) o postergar (en la mesura del possible) decisions importants en relació amb la incertesa social i laboral actual.

Per últim, existeixen tècniques narratives terapèutiques que val la pena provar en aquesta situació. Per exemple,  escriure cartes a la persona que es troba a faltar o, directament, a una emoció en concret (carta a la meva ràbia, tristesa, por, solitud), recopilar escrits, poemes, cançons que ens facin pensar en la persona que trobem a faltar o que aporten un missatge que ens agradaria fer-li arribar. També dibuixar, ja que quan ens falten les paraules, de vegades, mitjançant el dibuix, podem expressar-nos de manera simbòlica… Ens pot arribar a sorprendre el resultat!

Alguns equips de Grup Mutuam detecten la creixent demanda de psicòlegs durant la crisi del Covid-19

EPAC Girona

El Punt Avui es va fer ressò a l’edició del 26 de març, del paper que estan tenint (en la crisi generada pel Covid-19) les psicòlogues de l’equip psicològic d’atenció a la cronicitat de Girona (EPAC), situat a les instal·lacions de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, que han ampliat la seva àrea d’intervenció habitual, i de l’equip d’atenció psicosocial (EAPS) Mutuam Girona, un projecte impulsat per Fundación “la Caixa” , oferint suport als professionals sanitaris.

Legir article sencer aquí

Psicologia en l’àmbit sanitari: el suport emocional que millora la percepció de la qualitat de vida

Psicòlegs sanitaris

Els psicòlegs som professionals que en l’àmbit de la salut estem formats per identificar i abordar el malestar emocional de les persones i, a partir d’aquí, poder oferir-los eines que afavoreixin el seu creixement i benestar emocional. Les funcions dels professionals de la psicologia van lligades a l’àrea d’intervenció específica de cadascú. En el cas de l’àmbit sanitari, en el qual trobem psicòlegs generals sanitaris i psicòlegs clínics, ens centrem en tres línies: l’assistència –que inclou avaluació i diagnòstic, suport psicològic, assessorament i psicoeducació–, docència a professionals, familiars i voluntariat –per oferir-los coneixements i estratègies que puguin millorar la qualitat d’atenció assistencial i familiar –, i la recerca. D’altra banda, els professionals de neuropsicologia estan formats per valorar i diagnosticar demències i problemes cognitius. La seva tasca és dissenyar un pla per rehabilitar, quan sigui possible, o estimular per mantenir les capacitats preservades quan la persona ja pateixi una malaltia instaurada.

El ventall de competències que ha de tenir el professional de la psicologia és ampli. És molt important saber fer una bona anàlisi de les necessitats, l’avaluació de la situació, la intervenció corresponent, la valoració i tenir bones habilitats comunicatives. És essencial saber fer escolta activa, tenir paciència, ser empàtic i tenir actitud compassiva, ser flexible i tolerant i no jutjar ni qüestionar els pacients. D’altra banda, el psicòleg ha de ser autoconscient i sincer amb si mateix, mantenir-se en contínua formació i fer treball personal, és a dir, fer teràpia per al coneixement interior propi. Això implica saber quines són les nostres fortaleses, però també les nostres limitacions i poder-les abordar. Si un psicòleg no es treballa, no pot ajudar al creixement personal de l’altre. Per exemple, si té por a la mort, no pot ajudar un pacient a afrontar-la i, si té dificultats per tractar alguns tipus de personalitat, ha de treballar-les.

La nostra és una tasca amb molta responsabilitat, perquè treballem amb persones vulnerables que pateixen. Hem de disposar de les eines adequades per acollir-les i acompanyar-les. Les eines que es fan servir dependran de l’orientació professional del psicòleg, de la formació específica que hagi tingut i de la seva pròpia trajectòria personal.

En l’atenció a la gent gran i les persones amb malalties cròniques, usuaris principals de Grup Mutuam, trobem professionals de la psicologia en molts àmbits: atenció primària, residències, PADES, centres de dia, hospitals sociosanitaris, unitats d’atenció geriàtrica integral,  hospitals de dia i hospitals de tercer nivell. En alguns d’aquests casos, però, la figura del psicòleg hi és present tan sols unes hores a la setmana.

Grup Mutuam gestiona dos equips del Programa d’Atenció Psicosocial i Espiritual a Persones amb Malalties Avançades (EAPS) de l’Obra Social la Caixa l’EAPS Mutuam Barcelona i l’EAPS Mutuam Girona. Les dotze professionals que conformem el de Barcelona desenvolupem les nostres funcions en recursos diferents: a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, a l’Hospital de Sant Pau, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a l’Hospital del Mar, al Centre Fòrum i als PADES de Barcelona. Allà donem suport psicològic, emocional i espiritual als pacients amb malalties avançades i cròniques i als seus familiars. Això vol dir que ajudem en la promoció de  l’autonomia de la persona, explorem el seu tipus d’afrontament, reforçant els recursos adaptatius i modificant els desadaptatius, valorem les necessitats d’informació i ajudem a gestionar-les, facilitem la comunicació entre pacient, equip i família, abordem el sentit de l’existència i afavorim l’acomiadament amb la família i amb la vida. Oferim suport en el dol a les famílies i, també, suport als equips.

Reconeixement social i institucional

Respecte a l’acceptació de la figura del psicòleg per part dels usuaris d’edat avançada, hem de dir que ens trobem reaccions de tot tipus: hi ha qui de seguida s’obre i ens explica coses i hi ha també d’altres que no es mostren receptius. Tot i que, cada vegada menys, encara són presents en la societat els tabús respecte als psicòlegs. En general, però, les persones grans són obertes, mostren ganes de parlar i ens sentim ben acollits per elles. Els oferim un espai per a la “ventilació emocional”, com diem en la professió, i a ells els agrada sentir-se escoltats i validats.

En general, cada cop la figura del psicòleg compta amb més reconeixement social. Ara bé, encara ens trobem persones, també joves, que mostren resistències a causa dels prejudicis i estereotips que perviuen en la societat. No és difícil sentir frases com “jo no crec en els psicòlegs”,  “anar al psicòleg és de bojos”,  “si tinc amics amb qui parlar, per què haig de veure un psicòleg?”, ni tenir pacients que mantenen les visites com un secret per al seu entorn.

Tot i que la professió es troba en procés de normalització, el principal repte que tenim és el reconeixement oficial de la nostra figura en l’àmbit sanitari públic. Cal una major presència de psicòlegs en el sistema públic. Actualment, un únic professional ha d’atendre un munt de pacients i això vol dir que les visites són molt esporàdiques. L’atenció psicològica requereix més assiduïtat, perquè hi cal l’establiment d’un vincle i un seguiment.

 

Noelia Fernández

Psicòloga general sanitària

Psicòloga Experta en Psicooncologia i en Cures Pal·liatives

Col·legiada nº 11715

EAPS Mutuam Barcelona 

L’acompanyament en el final de vida de les persones amb demència en residències

Demència residències

Una residència és la llar de les persones que hi viuen i on s’hi poden establir vincles de llarg recorregut i d’estima profunda entre usuaris, famílies i els professionals que els cuiden, també per l’efecte de comunitat que s’hi estableix. Les residències són un entorn que pot afavorir l’acompanyament de les persones amb demència avançada des de la visió de les cures pal·liatives.

Generalment, la demència va associada a la vellesa, i la seva evolució varia en funció de l’origen de la malaltia: neurodegenerativa, com la demència per Malaltia d’Alzheimer o altres demències, o d’origen vascular. Els qui acompanyen persones amb demència sovint conviuen amb uns factors comuns, com l’edat avançada, la comorbiditat i la dependència. També conviuen amb factors molt diversos que depenen de cada persona i que tenen a veure amb la seva biografia, el seu estil d’afrontament i la seva família o grup de suport. La comunicació amb persones amb demència requereix tenir habilitats específiques per connectar amb el seu món intern i detectar les seves necessitats.

Edvardsson, Winblad i Sandman assenyalen la importància que les persones amb demència greu i molt greu segueixin essent reconegudes des de la seva qualitat de persones i com aquesta consideració defineix la bona atenció. La creença que la persona ha perdut la seva personalitat dona fàcilment lloc a la cosificació i a una atenció basada només en les seves necessitats físiques (alimentació, seguretat, higiene, control del dolor, etc.). En l’acompanyament d’aquestes persones des del model de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), es parteix de la visió que la personalitat s’oculta i no és perd. L’acompanyament en el final de la vida de les persones amb demència avançada inclou les seves necessitats afectives, socials i espirituals.

En la comunicació amb persones amb demència avançada cal implicar especialment l’hemisferi dret del cervell, més intuïtiu, i situar-se en un canal i en un registre més emocional. L’efecte de les neurones mirall dona lloc a un estat de connexió i empatia que és independent del registre de comunicació interpersonal. La comunicació amb persones amb demència en el final de la vida és més corporal i és subtil. Així, s’ha d’utilitzar el to de la veu, carícies (tàctils, visuals, sonores i cinestèsiques), música, cançons i, sobretot, la qualitat de la pròpia presència. També és important acompanyar la família i tenir present que quan s’acaricia intencionalment la persona amb demència s’acaricia també el seu entorn.

Afers no resolts

En la seva evolució, s’observa com algunes persones amb demència experimenten més patiment emocional que d’altres. S’ha arribat a identificar com una part d’aquest patiment està relacionat amb assumptes pendents. Segons Naomi Feil, una experta mundial en comunicació amb persones amb demència, en part es poden entendre les respostes i reaccions de les persones amb demència com un intent d’actualitzar assumptes pendents. Això correspondria a una necessitat universal humana de buscar l’equilibri i el benestar. Coneixent la biografia i l’afrontament de les persones és possible veure com hi ha una relació entre més patiment emocional i el fet de tenir més assumptes pendents, especialment provinents de les primeres etapes vitals i que han donat lloc a altres dificultats no resoltes al llarg de la vida. En canvi, algunes persones amb demència amb menys assumptes pendents sovint expressen menys patiment i, fins i tot, més facilitat per connectar amb estats de benestar.

El perdó, entès com l’acceptació d’un mateix i de la pròpia experiència de vida, dona lloc a la resolució d’assumptes pendents i facilita la mort en pau. Una part essencial de l’acompanyament de les persones amb demència en el final de la vida és facilitar l’expressió de l’amor i de la tendresa i generar un clima compassiu, adequat amb l’estil i les necessitats de la persona i de la família. Aquestes actituds afavoreixen alguna mena de reparació, si cal, i estan en concordança amb la necessitat bàsica espiritual humana, que és estimar i sentir-nos estimats.

No sabem si el perdó, entès com una forma d’acceptació, podria ser un factor neuroprotector, fet que voldria dir que ens ajudaria a mantenir més sà el cervell. Alguns estudis mostren com persones amb demència avançada ateses en entorns positius en què són reconegudes tenen tendència a comportaments més competents i, fins i tot, arriben a manifestar expressions de lucidesa. En tot cas, experts estudiosos del fenomen de morir, com el neuropsiquiatre i neurofisiòleg anglès Peter Fenwick, fan la recomanació de mantenir una bona salut en les nostres relacions com una forma de morir bé, que significa el mateix que viure bé.

Article de Núria Rodríguez Lacambra. Psicòloga.

Residència Jaume Nualart

 

A bodes us convido

Casar-se a la tercera edat

Casar-se a la tercera edat hauria de ser, al s. XXI, la cosa més natural del món. Si més no, sempre que estiguem convençuts que l’amor és un sentiment que no té edat. I sempre que el matrimoni es fonamenti en l’estima, la franquesa, el sentit comú i la responsabilitat. Quan un home i una dona prenen la decisió de casar-se a partir d’una edat avançada (als 60, 70, 80…), sol ser perquè parteixen d’una experiència vital i d’un convenciment que els farà superar les possibles objeccions familiars i socials amb què probablement es trobaran. Abans, la immensa majoria dels aparellaments en aquesta edat solien anar lligats a l’estat de viduïtat.

A dia d’avui, les estadístiques ens diuen que, en un de cada vint casaments, almenys un dels nuvis té més de seixanta anys. A l’any 2000, trobàvem un nuvi d’aquesta edat cada cinquanta-set enllaços. Segons els experts en sociologia de la família, aquest increment notable de matrimonis tardans es fonamenta en la normalització del divorci. D’altra banda, cal destacar que tant l’estat de salut general com l’esperança de vida van millorant, de manera que contribueixen favorablement a prendre compromisos de convivència formals. Per tot plegat, i com que l’experiència és un grau, enamorar-se quan s’és gran ha passat de ser un motiu vodevilesc de comentaris burletes o frívols a ser una opció tan digna i respectable com qualsevol altra. O més.

Fer les coses bé

Si parlem de núpcies de gent gran d’edat similar, la comunicació prèvia amb la família, i, sobretot, amb els fills respectius, és important que es faci d’una manera al més acurada possible. Són molts els dubtes i els ‘peròs’ que els poden assaltar i val la pena, doncs, d’aclarir-los tots els aspectes que ells considerin oportú de plantejar. Parlant la gent s’entén i, fins i tot, es ‘desentén’ millor. Pares i fills han de comprendre recíprocament que en les relacions amoroses tothom té dret a una nova oportunitat.

Amb l’assessorament jurídic adequat, sempre es pot decidir aspectes relacionats amb l’herència, d’una banda, i fins i tot arribar a pactes prematrimonials en previsió d’una possible ruptura o, si es volgués, establir capitulacions matrimonials. Comptat i debatut, el que és important és que ningú se senti enganyat i que s’arribi a una entesa com més compartida i equànime millor. D’això, posant-hi tot el seny que calgui, se’n diu fer les coses bé.

I l’amor…?

Si un o una decideix tornar-se a casar, sembla que està desterrant el famós acudit de Joan Capri: “Oh, l’amor, l’amor! L’amor se’n va, però ell [o ella] es queda!”. Acudit que parteix d’un dels pitjors mals del matrimoni: la monotonia. Cal estar sempre a l’aguait perquè no ens ataqui el verí del tedi i l’avorriment. I el millor antídot contra aquest verí és l’activitat, la qual caldrà portar a terme d’una manera realista tenint en compte les condicions físiques de la parella.

Viatges, passejades, visites culturals, teatre, cinema, però també les bones estones de tranquil·litat a casa, esdevindran els escenaris que la nova parella forçosament renovarà amb la seva actitud positiva i de vida compartida. Perquè si l’amor és sinònim d’alguna cosa, ho és d’il·lusió, de compromís amb l’altre i d’atracció. Per tant, no fem gaire cas del refranyer quan diu “Vellesa amb amor, no hi ha res pitjor” o “Vellesa enamorada, bogeria declarada”.

I el sexe…?

“La sexualitat de la parella tardorenca pot expressar-se en tota la seva plenitud”, diu el Dr. Andrés Flores Colombino, especialista uruguaià de prestigi internacional en psiquiatria, geriatria-gerontologia i sexologia clínica. I afegeix que afortunadament, en l’actualitat, tant la dona com l’home d’edat tenen al seu abast prou informació i recursos (mèdics, farmacològics, lúdics, etc.) per ajudar-los a optimitzar les seves relacions eròtiques i sexuals. Aquest plantejament desmenteix la famosa antropòloga nord-americana Margaret Mead quan afirmava que la primera etapa del matrimoni busca el sexe, la segona els fills i la tercera solament la companyia. Al respecte, el Dr. Flores és clar: “Hi ha nous paradigmes per a l’amor i la sexualitat de la gent gran”.

El poeta Joan Brossa va escriure un sonet d’amor, titulat Inoblidable, que comença dient “Joan, m’estimaràs quan seré vella?”, i que acaba així: “Deixa’m ser sirena dels teus boscos, amor, fins al final; després t’esperaré en la nit serena”.

 

Com interactuar amb persones amb alta demència

intercatuar amb l'alta demència

Percebem l’entorn mitjançant els nostres sentits, que són el receptors dels estímuls externs. Aquests estímuls comencen un viatge per les àrees especialitzades del centre del sistema nerviós i les neurones, formant complexos sistemes, i permeten processar la informació que hem rebut i convertir-la en conductes. Les conductes provenen de patrons que anem aprenent al llarg de la nostra vida i que conformen la persona en tres dimensions: la biològica, la psicològica i la social, amb els seus corresponents processos físics i genètics, psicològics (sensació, percepció, aprenentatge, memòria, emoció, motivació, pensament, llenguatge) i socials (relacions amb l’entorn). Per tot això, les persones som éssers capaços de transcendir més enllà i ser una entitat holística, interrelacionada d’una forma complexa, sistèmica, no estàtica i viva.

Singularitat de cada persona

D’acord amb aquest descripció, és evident que cada persona és única, malgrat els trets comuns amb la resta. La interrelació de les nostres dimensions ens fa percebre i actuar de forma diferent i, en ocasions, les disparitats de les nostres creences, valors i conductes ens confronten amb els altres. Llavors és necessari arribar a una entesa, (d’aquí en deriven les normes socials, basades en principis ètics i morals) per a partir d’un ordre, poder establir relacions constructives i positives.

El psicòleg Lawrence Kohlberg va fer un estudi sobre les funcions de la consciència moral i com anem creant les justificacions de les nostres decisions, i va arribar a la conclusió que aquestes no eren iguals per a tothom i que la mateixa persona les modifica seguint un procés de creixement i maduresa. Així al llarg de la vida la persona va conformant una realitat pròpia, única, intentant adaptar-la als altres i a sí mateix, en un procés de canvi constant, però sempre buscant un estat d’equilibri.

Quan un nou procés entra en joc

Quan sobrevé un nou estat que provoca una alteració de la convivència: la demència, tot plegat és fa força complex i requereix molta flexibilitat per part de tots per poder entendre’ns, acceptar-ho i conviure-hi, sempre buscant una bona qualitat de vida . La demència és un estat en el què la persona pateix un canvi en les seves funcions cognitives que altera el seu comportament i que provoca que les relacions amb el seu entorn hagin d’adaptar-se a noves necessitats. Enllaçant amb el que hem assenyalat prèviament, és fàcil comprendre que, depenent de com ens hem format com a persones, el nostre nivell moral i ètic, les nostres creences, valors i conductes, podrem abordar la nova situació millor o pitjor. En qualsevol cas, a la persona amb demència, se l’ha de tractar com una persona, en tota les dimensions que la conformen.

La visió més estesa, entén la demència com un estat indesitjable, incòmode, intractable, amb alteracions de conducta no enteses i difícils d’admetre. tampoc no té en compte que les persones que la pateixen viuen la realitat en l’aquí i l’ara, i  que no tenen capacitat de memòria per recordar el passat, ni capacitat de planificació per poder pensar en clau de futur i que ni tan sols expressen la seva realitat.

Però des del paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona, disposem d’eines que fan possible aconseguir l’objectiu més apreciat: millorar la qualitat de vida proposant un canvi de visió. Dawn Brooker, en el seu llibre «Principis i Pràctica del DCM», feia la proposta següent: “En primer lloc, cal respectar i valorar l’individu amb demència com un membre de ple dret de la nostra societat, igual a la resta de ciutadans. Cal eradicar les pràctiques discriminatòries contra la gent que pateix aquesta malaltia i els que tenen cura d’ells. També cal elaborar un pla d’atenció personalitzat que tingui en compte les necessitats canviants de les persones, oferint més compensació i consol a mesura que augmenta la discapacitat cognitiva. Cal intentar comprendre la perspectiva de la persona amb demència: s’adona de la seva situació? Quins indicis percebem per saber-ho? I finalment cal proporcionar una psicologia social de suport que ajudi les persones amb demència a experimentar un bé relatiu.

Per poder interactuar bé amb les persones amb demència hem de saber interpretar els comportaments desafiants i les alteracions de conducta com una reacció davant la manca de reconeixement de les necessitats físiques o socials. Per poder-les reconèixer hem de comprendre el que sent i pensa una persona amb demència. Una de les tècniques que s’utilitza és l’observació de les interaccions per esbrinar com els afavoreixen o perjudiquen. Entre els indicadors identificats com a favorables, podríem esmentar la tendresa, el suport i el respecte, mentre que com a indicadors perjudicials assenyalaríem la intimidació, la manipulació i la invalidació.

Totes les persones som úniques, valuoses, amb capacitat de canvi i adaptació, responsables de nosaltres i dels altres, obertes i flexibles per aconseguir millorar la nostra pràctica. Cadascun dels indicadors ha de servir per fer-nos reflexionar i, si els volem tenir en compte, entrar en un procés de canvi i aprofundiment, que no sembla fàcil, però sí atractiu, pels beneficis que podrem aconseguir.

Amb la col·laboració de Rosa Torró Soler, educadora social del Centre Residencial Mutuam La Creueta de Sabadell.

Depressió: un predictor de la demència

Depressió i demència en la gent gran

Els avenços científics, sobretot en el camp de la medicina i la salut, s’han traduït en un augment de l’esperança de vida, que ha suposat un increment progressiu de la població. Així mateix, el fet que les xifres de la població de la tercera edat vagin en augment també comporta un increment progressiu de la incidència de malalties neurodegeneratives.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que la demència afecta, a nivell mundial, uns 35,6 milions de persones i es preveu que el nombre total de persones amb demència pràcticament es dupliqui cada 20 anys, de manera que passaria de 65,7 milions el 2030 i de 115,4 milions el 2050. És per això que cada vegada es fa més necessària la detecció dels possibles factors de risc per poder desenvolupar una intervenció o, com a mínim, plantejar-nos l’ambició de prevenir, ja sigui en major o menor mesura, aquesta malaltia.
Alguns estudis suggereixen que entre un 10-25% dels casos d’Alzheimer, la demència més freqüent en la nostra societat, poden ser previnguts amb l’eliminació d’alguns factors de risc. Barnes i Yaffe van calcular que aproximadament un 10% de casos d’Alzheimer eren atribuïbles a la depressió.

Recentment, ha augmentat l’interès entre els investigadors per la relació entre depressió i demència, ja que nombroses investigacions suggereixen que la depressió és un factor de risc per al futur desenvolupament de demència. No obstant això, la naturalesa d’aquesta relació és complexa. Un dels motius d’aquesta complexitat recau en el fet que en les primeres fases o estadis de demència poden aparèixer alteracions afectives com la depressió, motiu pel qual és difícil destriar si la depressió és un pròdrom de la demència o si realment és un factor de risc per desenvolupar-la. D’altra banda, una revisió d’un estudi sobre la depressió en l’Alzheimer concloïa que aquesta mateixa apareix arran dels danys anatòmics que són part del curs neuropatològic de la demència. És a dir, la depressió és causada per la demència. Aquesta hipòtesi és evidenciada també amb el fet que l’aparició de la depressió es dóna poc abans del diagnòstic de demència.

Causa o efecte?

En canvi, existeixen nombrosos treballs que indiquen que patir depressió, sobretot en la tercera edat, comporta danys neuropatològics que contribueixen al desenvolupament de demència. A més, malgrat haver-hi diverses dades que apunten en aquesta direcció, n’hi ha unes altres que situen la depressió com a efecte de l’inici de la demència i no precedint-la. D’altra banda, alguns estudis no troben associació entre depressió primerenca i el risc de demència. Finalment, hi ha investigacions que troben que la depressió només influeix en grups socials amb unes característiques de sexe, edat i educació molt concretes.

Arran d’aquestes dades tan dispars, la situació sobre el risc de demència després de patir depressió queda difusa, fet pel qual avui dia no existeix evidència concloent. En vista d’aquesta situació, es veu fomentada la necessitat de dissenyar nous estudis que aclareixin aquesta qüestió. A aquest efecte, es va realitzar una metanàlisi amb diverses fonts de materials bibliogràfics publicats fins avui en diverses bases de dades científiques. L’objectiu de la revisió va ser analitzar l’evidència científica sobre la hipòtesi que la depressió augmenta el risc de desenvolupar demència.

Per això, es va dur a terme una revisió sistemàtica i metanàlisi amb literatura científica publicada fins avui, amb una cobertura temporal entre 1990 i 2014. Deu dels articles trobats complien amb els criteris de selecció [similitud en a) grandària i característiques de la mostra [procedència, edat…], b) procediment de recollida de dades, c) mètode d’estudi de la relació -comparació tant inter com intra grupal-, d) mètode estadístic d’anàlisi dels resultats] i de qualitat prèviament establerts.

Els valors d’Odds Ràtio dels estudis analitzats oscil·len entre 1,72 i 3,59, i els de Hazard Ràtio entre 1,72 i 5,44, la qual cosa indica que els subjectes amb història de depressió tenen major risc de desenvolupar demència que aquells que no l’han tinguda.

Aquest és un resum de l’article publicat a la Revista Española de Geriatría y Gerontología “La depresión: un predictor de　demencia”, del Dr. Josep Deví Bastida, Psicòleg Clínic i Neuropsicòleg de la Residència de Sant Cugat. La referència bibliogràfica de l’article és:

Deví Bastida J, Puig Pomés N, Jofre Font S, Fetscher Eickhoff A. La depresión: un predictor de demencia. Rev Esp Geriatr Gerontol. 2016;51(2):112–118.

Autors: Josep Deví Bastida1,2; Núria Puig Pomés3; Susanna Jofre Font2; Albert Fetscher Eickhoff4.

Centres de treball dels autors:

1 Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Psicologia Clínica i de la Salut (Bellaterra-Barcelona). Espanya.

2 Residència i Centre de Dia Sant Cugat (Departament de Benestar i Família-SISPAP / Grup Mutuam) (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

3 Associació Multidisciplinar de Psicogeriatria i Demències (AMPIDE) (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

4 Centre Sanitari Can Mora (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

 

La paciència: una mirada pausada a la realitat

La importància de la paciencia - Crònica d'Or de Mutuam

En temps en què la pressa s’imposa i les exigències ens desborden, conquerir la virtut de la paciència és la millor recompensa d’una batalla que hem de lliurar amb els nostres propis hàbits.

El personatge principal del bíblic Llibre de Job, que és un profeta tant per al cristianisme com per al judaisme i l’islam, és considerat sant en la tradició catòlica gràcies a la seva demostració de fidelitat al Creador, malgrat les terribles dificultats a què ha de fer front. Job, un ric ramader, va ser posat a prova per Satanàs que, amb el permís de Déu, li va provocar múltiples desgràcies -malalties, la mort dels fills i del bestiar, el repudi de la dona… – amb la finalitat de demostrar que la seva fe no ho resistiria. Tanmateix, Job no va perdre en cap moment la confiança en la justícia divina i així va ser com va superar la prova i va ser recompensat tornant a la condició anterior i sent beneït. El personatge de l’Antic Testament ha esdevingut, per aquest motiu, un símbol de la paciència en la nostra cultura.

Ara bé, aquest atribut tan necessari en la societat actual té poc a veure amb el fet de suportar qualsevol adversitat de forma passiva. En realitat, la paciència demana posar en acció molts dels nostres recursos emocionals. No es tracta de romandre en un estat de passivitat, sinó d’evitar la impulsivitat i donar una resposta a allò que ens passa, una resposta basada en la saviesa i en una anàlisi pausada de la realitat. Segons la psicòloga Maria Mercè Conangla, cofundadora de la Fundació Àmbit, la paciència és un valor humà que suposa conrear el respecte i l’acceptació que les coses passen amb un ritme diferent d’aquell que es desitja. Podem dir també que la persona pacient és aquella amb capacitat per posposar o, fins i tot, renunciar a satisfaccions immediates per d’altres que li suposen un major benefici a llarg termini.

Qüestió de salut

Però, per què hauríem de voler conquerir la paciència? Metges i psicòlegs asseguren que una bona dosi ens farà sentir millor, també físicament. El Journal of the American Medical Association va publicar les conclusions d’un estudi portat a terme per l’investigador Redford Williams que establien que, a major impaciència, més risc hi ha de patir problemes de salut com la hipertensió arterial i les malalties cardiovasculars. Així, les persones impacients tendeixen a tenir més tensió i estrès, fet que estimula la segregació d’hormones com el cortisol i l’adrenalina que, en un nivell elevat, podrien contribuir a l’augment de pes, del sucre en sang i de la tensió arterial. A més, aquestes hormones faciliten la creació de coàguls en les artèries i fan que les cèl·lules de greix del cos alliberin aquest greix en la sang.

Més enllà dels perjudicis de salut que ens pot comportar la manca de paciència, cultivar-la té beneficis per al nostre benestar emocional i per a les relacions socials. Així, les persones que l’han desenvolupat al llarg dels anys han assolit una sensibilitat que els possibilita discernir fàcilment els problemes de les banalitats i poder afrontar la vida amb més alegria i optimisme. Alhora, els permet trobar més d’una solució als problemes i reconèixer els riscos associats a cadascuna de les decisions que es prenen. D’altra banda, la paciència ens permet ser més conscients de les necessitats dels altres i, consegüentment, més empàtics.

Per a aquells qui, en arribar a aquest punt, estiguin preocupats per no gaudir d’aquest atribut, la bona notícia és que la paciència es pot adquirir. Si bé es considera que hi ha una part atribuïble al temperament, allò genèticament heretat, n’hi ha una altra de tant o més important que depèn de la personalitat. És a dir, d’allò adquirit mitjançant l’educació, les nostres experiències… I que, per tant, es pot modificar. No és una tasca fàcil i cal entrenar-s’hi. La recompensa, però, d’acabar percebent allò que ens passa com una oportunitat que ens brinda la vida per aprendre i sortir-ne reforçats no té preu.

Maltractament a la gent gran: un fenomen invisibilitzat

Mà professional contra maltractament

Fins no fa gaire, infringir càstigs corporals a un nen formava part de la seva educació. De la mateixa manera, apallissar la dona era considerat una qüestió privada de la vida conjugal en la qual ningú tenia dret a intervenir. El fenomen del maltractament, tot i les diferències culturals que trobem a l’hora de definir-lo, forma part d’una cultura del poder i la violència tan antiga com la història de la humanitat. En l’actualitat, però, la nostra societat no tolera els maltractaments als infants i la violència de gènere és denunciada sistemàticament.

Se’ns escapa, no obstant, un altre tipus de maltractament, tan punyent com els altres però desconegut, invisibilitzat: és el que s’infringeix a la gent gran. Malgrat que les dades diuen que fins el 5% d’aquest col·lectiu pateix algun tipus de maltractament, només n’emergeix 1 de cada 5 casos.

Per què el maltractament a la gent gran és tan desconegut? Les causes obeeixen a les consideracions socials sobre la vellesa. En un model cultural en el qual imperen els valors de bellesa i triomf, tot allò que té a veure amb la decadència física i social que comporta la vellesa s’aparta i, fins i tot, s’amaga. Les persones grans i els seus problemes es tornen invisibles, fins i tot si són maltractats.

Tipologies

La bibliografia recull el maltractament físic, sexual, psicològic, econòmic, per negligència o descurança, l’auto-negligència, l’abandonament i l’institucional. Entre aquests, n’hi ha que són ben visibles, com l’abandonament o el maltractament físic i sexual. N’hi ha d’altres, però, tan ben camuflats pels condicionaments socials i culturals que ni tan sols són percebuts com a tals per les víctimes. El cas paradigmàtic és el del maltractament institucional, que és el que prové de les estructures administratives i polítiques quan desatenen les necessitats de la gent gran.

Desafortunadament, com en moltes situacions de maltractament, el més habitual és que aquest es produeixi en l’àmbit domèstic i que qui l’infringeix principalment sigui algun familiar de la víctima. La dependència que genera la vellesa opera com el major factor de risc per ser maltractat, sovint perquè el familiar responsable se sent desbordat i impotent davant l’atenció continuada que requereix la situació. El maltractament més habitual llavors és el psicològic o el relacionat amb la descurança i la negligència.

Detecció de casos

Tots els actors socials tenim part de responsabilitat en la prevenció i detecció dels maltractaments: des dels legisladors i els mitjans de comunicació, pel que fa a la prevenció, fins els serveis de la comunitat (associacions, comerços, entitats bancàries, etc.), que poden detectar-los i posar-los en coneixement dels professionals de la salut i dels serveis socials. Aquests són els encarregats de valorar-los i intervenir-hi si procedeix, bé oferint recursos de suport a nivell domiciliari o bé coordinant l’ingrés institucional, prèvia comunicació judicial.

La síndrome de l’àvia esclava

El maltractament a la gent gran es relaciona amb la dependència i la fragilitat de la persona d’edat avançada, malalta i indefensa, però les formes que aquest pren són diverses i estan en permanent evolució. En els últims temps, ha aparegut la fórmula de “l’àvia esclava”, una nova forma de maltractament relacionada amb la crisi econòmica, que fa que moltes famílies sobreutilitzin la figura de l’àvia per a les tasques domèstiques, la cura dels néts i altres familiars malalts i, fins i tot, per suportar econòmicament la família. “L’ àvia esclava” esdevé una síndrome que afecta la salut d’aquestes dones, que desenvolupen diferents símptomes i patologies, i que pot arribar a ser potencialment mortal. El problema és que, com sol ser habitual en qualsevol situació de maltractament, la víctima no n’és conscient i nega l’abús, condicionada culturalment pel sentit del deure de protecció a la família.

Amb la col·laboració de Rosa Colomer, Treballadora social i antropòloga. Servei de PADES de Grup Mutuam

 

Bimbela: “Estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”

Dr. Bimbela sessió Mutuam

José Luís Bimbela, doctor en Psicologia i Màster en Salut Pública i drogodependències, va impartir una dinàmica intervenció en el marc de la 1a Jornada EAPS “Cap a un model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada“.

Bimbela, que treballa des de fa més de 20 anys a l’Escola Andalusa de Salut Pública, una empresa pública depenent de la Junta d’Andalusia dedicada a la recerca i la formació, va assegurar que hi ha un abans i un després de l’arribada de la SIDA a la Salut Pública. Quan els professionals es van trobar en la situació d’haver de comunicar als pacients una malaltia que, en aquella època, era pràcticament una condemna a mort, van haver de canviar molts aspectes i va començar a parlar-se de “cuidar el cuidador”. En aquesta transformació, Bimbela va acceptar respondre a un repte important. “Em van proposar una aventura: canviar el món des de la Salut Pública. Qui s’hi resistiria?”, va reconèixer.

El ponent assegurà que un dels objectius que es va proposar era el de posar una quarta pota a la Salut Pública: “a la biològica, psicològica i social, calia afegir-hi la salut espiritual, i això té a veure amb el sentit de la vida”. Segons l’expert, aquest aspecte s’hauria de treballar de forma preventiva i no només en el moment de final de vida com se sol fer. Ens hem de preguntar, diu, què volem fer amb la nostra existència: “tenim la possibilitat, cadascun de nosaltres, de convertir la nostra vida en quelcom memorable, però, en canvi, observo una societat que cada cop és més mediocre”. Així doncs, va animar els professionals que fossin més atrevits i escriguessin la seva pròpia història.

Cuidadors feliços

“Quan fa 22 anys vaig començar a parlar de felicitat, em miraven estrany”, va relatar Bimbela, tot assenyalant que, després de l’obesitat, l’epidèmia més gran que tenim és la depressió. I és que, assegurà, “estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”. La felicitat, segons el doctor en psicologia, té a veure amb l’absència de por, amb el benestar propi i el de l’altre i, en aquest sentit, és fonamental que el cuidador abans de cuidar l’altre es cuidi ell. “Un mateix posa el llindar de què necessita per ser feliç, i això ens dóna poder, però també responsabilitat”, va advertir el ponent, que va lloar l’austeritat, perquè “ens fa lliures”.alegria

Especialment en aquests temps de crisi, assenyalà Bimbela, sentim moltes persones que parlen contínuament d’allò que haurien d’haver fet i no van fer, dels trens que van deixar passar o de pronòstics negatius sobre allò que vindrà. “Amb el passat i el futur ocupant tot l’espai, no queda lloc per a l’única cosa que tenim”, va sentenciar el ponent. I va subratllar la importància tant d’aprendre del passat com de tenir il·lusions i projectes de futur, però en la seva justa mida.

En diverses ocasions, va emfatitzar la necessitat que els professionals de l’àmbit sanitari mantinguin una actitud alegra i positiva, ja que les emocions es contagien. Així, citant el filòsof Fernando Sabater, va dir: “llibertat és decidir què faig davant del que hi ha, no pas decidir el que hi ha”. Va afirmar que la gestió de les emocions és una gimnàstica que s’ha de posar en pràctica en el dia a dia i que si es vol motivar un pacient, un familiar o un equip, el primer que ha de fer el professional és estar motivat ell. Així mateix, va recordar als assistents que la tècnica sense ànima no serveix de res i que abans de fer qualsevol intervenció amb un pacient o un familiar seu, cal preguntar-se honestament quin n’és l’objectiu, perquè això comportarà una millor gestió de les emocions i de la comunicació.

Valors i habilitats del professional

Així mateix, va recomanar als assistents tenir confiança en ells mateixos i en els altres, ser capaços de deixar-se anar i no voler controlar-ho tot. També va destacar la importància de valors com l’honestedat i la humilitat. “Hem de treballar l’ego, que jutja, valora i sempre vol tenir raó”, va alertar.

El professional amb valors i habilitats ha de ser capaç de gestionar les emocions, de comunicar-se i negociar. La finalitat de posar en pràctica tots aquests valors i habilitats, va resumir Bimbela, ha de ser assolir el benestar i els objectius propis i dels altres. Almenys, va dir per acabar, “hem de procurar, com a mínim, no danyar físicament, emocionalment, socialment, ni espiritualment als altres”.

 

  • Si vols veure el vídeo de la seva interessant ponència, clica aquí.