A bodes us convido

Gener 10, 2017

Casar-se a la tercera edat hauria de ser, al s. XXI, la cosa més natural del món. Si més no, sempre que estiguem convençuts que l'amor és un sentiment que no té edat. I sempre que el matrimoni es fonamenti en l'estima, la franquesa, el sentit comú i la responsabilitat. Quan un home i una dona prenen la decisió de casar-se a partir d'una edat avançada (als 60, 70, 80...), sol ser perquè parteixen d'una experiència vital i d'un convenciment que els farà superar les possibles objeccions familiars i socials amb què probablement es trobaran. Abans, la immensa majoria dels aparellaments en aquesta edat solien anar lligats a l'estat de viduïtat.

A dia d'avui, les estadístiques ens diuen que, en un de cada vint casaments, almenys un dels nuvis té més de seixanta anys. A l'any 2000, trobàvem un nuvi d'aquesta edat cada cinquanta-set enllaços. Segons els experts en sociologia de la família, aquest increment notable de matrimonis tardans es fonamenta en la normalització del divorci. D'altra banda, cal destacar que tant l'estat de salut general com l'esperança de vida van millorant, de manera que contribueixen favorablement a prendre compromisos de convivència formals. Per tot plegat, i com que l'experiència és un grau, enamorar-se quan s'és gran ha passat de ser un motiu vodevilesc de comentaris burletes o frívols a ser una opció tan digna i respectable com qualsevol altra. O més.

Fer les coses bé

Si parlem de núpcies de gent gran d'edat similar, la comunicació prèvia amb la família, i, sobretot, amb els fills respectius, és important que es faci d'una manera al més acurada possible. Són molts els dubtes i els 'peròs' que els poden assaltar i val la pena, doncs, d'aclarir-los tots els aspectes que ells considerin oportú de plantejar. Parlant la gent s'entén i, fins i tot, es 'desentén' millor. Pares i fills han de comprendre recíprocament que en les relacions amoroses tothom té dret a una nova oportunitat.

Amb l'assessorament jurídic adequat, sempre es pot decidir aspectes relacionats amb l'herència, d'una banda, i fins i tot arribar a pactes prematrimonials en previsió d'una possible ruptura o, si es volgués, establir capitulacions matrimonials. Comptat i debatut, el que és important és que ningú se senti enganyat i que s'arribi a una entesa com més compartida i equànime millor. D'això, posant-hi tot el seny que calgui, se'n diu fer les coses bé.

I l'amor...?

Si un o una decideix tornar-se a casar, sembla que està desterrant el famós acudit de Joan Capri: "Oh, l'amor, l'amor! L'amor se'n va, però ell [o ella] es queda!". Acudit que parteix d'un dels pitjors mals del matrimoni: la monotonia. Cal estar sempre a l'aguait perquè no ens ataqui el verí del tedi i l'avorriment. I el millor antídot contra aquest verí és l'activitat, la qual caldrà portar a terme d'una manera realista tenint en compte les condicions físiques de la parella.

Viatges, passejades, visites culturals, teatre, cinema, però també les bones estones de tranquil·litat a casa, esdevindran els escenaris que la nova parella forçosament renovarà amb la seva actitud positiva i de vida compartida. Perquè si l'amor és sinònim d'alguna cosa, ho és d'il·lusió, de compromís amb l'altre i d'atracció. Per tant, no fem gaire cas del refranyer quan diu "Vellesa amb amor, no hi ha res pitjor" o "Vellesa enamorada, bogeria declarada".

I el sexe...?

"La sexualitat de la parella tardorenca pot expressar-se en tota la seva plenitud", diu el Dr. Andrés Flores Colombino, especialista uruguaià de prestigi internacional en psiquiatria, geriatria-gerontologia i sexologia clínica. I afegeix que afortunadament, en l'actualitat, tant la dona com l'home d'edat tenen al seu abast prou informació i recursos (mèdics, farmacològics, lúdics, etc.) per ajudar-los a optimitzar les seves relacions eròtiques i sexuals. Aquest plantejament desmenteix la famosa antropòloga nord-americana Margaret Mead quan afirmava que la primera etapa del matrimoni busca el sexe, la segona els fills i la tercera solament la companyia. Al respecte, el Dr. Flores és clar: "Hi ha nous paradigmes per a l'amor i la sexualitat de la gent gran".

El poeta Joan Brossa va escriure un sonet d'amor, titulat Inoblidable, que comença dient "Joan, m'estimaràs quan seré vella?", i que acaba així: "Deixa'm ser sirena dels teus boscos, amor, fins al final; després t'esperaré en la nit serena".

 


Deixa un comentari