La socialització és un procés pel qual una persona s’adapta i interioritza el seu entorn i la cultura del grup social on viu en societat incorporant els elements socioculturals que se li posen a l’abast, fent-los propis i establint, en relació a la seva manera de ser, la importància que exerciran en la seva vida quotidiana i que, finalment, col·laboraran a construir la seva identitat. Hi ha dos tipus de socialització, la primària, que es produeix durant la infantesa, en l’entorn familiar, i la secundària, que ens permet la interiorització de normes concretes de l’entorn social i s’allarga durant tota la vida de l’individu.
La família és el principal agent socialitzador en la primera etapa de la vida, però quan la persona es fa gran continua essent clau mantenir el vincle amb aquesta per tal de poder seguir activa en el món que l’envolta i no restar aïllada de l’entorn.
Així mateix, cal tenir present que quan la persona finalitza la seva etapa laboral no només disminueixen les seves obligacions i tasques dins del món social, sinó que en gran part deixa de relacionar-se amb l’entorn quotidià que, normalment, l’ha acompanyat durant molts anys. Durant aquesta retirada es produeixen molts canvis i pèrdues tant en el funcionament com en el rol de les persones.
Per entendre com afecta tot això a les persones cal tenir en compte dos conceptes: el rol social i l’estatus. Els rols socials són “el conjunt de funcions, comportament, normes i drets definits socialment i cultural que s’esperen que una persona faci o exercici d’acord amb el seu estatus social adquirit o atribuït”. L’estatus va lligat amb el rol social que tenim, de manera que, quan una persona es fa gran i deixa el món laboral, aquest també es veu afectat la majoria de les vegades. Així que, en la nostra societat, mentre un treballa se sent immers en el món, se sent útil i pot compartir amb els altres les seves idees, aficions, pensaments, però tot canvia sobtadament amb l’arribada de la jubilació.
Diferents estudis han demostrat que el suport social ajuda a mantenir la salut i que, per contra, la jubilació i la solitud augmenten el risc de depressió en la gent gran. Entre els trastorns mentals, la depressió es considera una de les principals causes de discapacitat. De fet, ocupa el quart lloc entre les primeres causes de malaltia.
La jubilació s’ha de veure i entendre com un dol, un procés psicològic com el que s’experimenta després de qualsevol pèrdua, no només davant la mort d’un ésser estimat. Hi ha persones que desitgen assolir la jubilació per poder gaudir d’allò que el seu dia a dia en l’etapa laboralment activa no els ha permès. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen resistències i por a la jubilació, perquè no saben què faran amb el nou temps disponible i els fa por afrontar-se a ells mateixos.
El cert és que les persones envelleixen tal i com han viscut la vida, i això està relacionat amb la seva manera de ser i de fer. Si han tingut una bona salut mental i han sabut afrontar els seus problemes, superar les dificultats i adversitats de la vida, i adaptar-se als canvis, en general no els fa cap mena de recança jubilar-se. Però en qualsevol cas, el que s’ha de procurar és que aquest procés no les aboqui a un aïllament social i a una solitud no desitjada, ja que això sí que faria que caiguessin en la malaltia.
És aquí quan cal assenyalar la importància de la socialització de les persones grans. Les relacions interpersonals i la participació social són vitals per seguir proporcionant-los un sentiment d’utilitat i de pertinença, contribuint així al manteniment d’una bona salut emocional i psicològica. Alguns estudis apunten que la implicació social, fins i tot, endarreriria l’inici de la demència.
Tal i com mostra un estudi publicat a la Revista The Lancet l’any 2000, portat a terme pel Centre de Recerca de Gerontologia d’Estocolm amb una mostra de 1.203 individus de més de 75 anys, en les persones amb una xarxa social pobra o limitada augmenta en un 60 per cent el risc de patir demència.
Per aquest motiu, és important que tots els professionals que treballem amb la gent gran fem una valoració global que inclogui el sentiment de soledat que puguin presentar i que els puguem derivar així als recursos socials de la comunitat i de l’entorn, com centres cívics del barri, espais per a la gent gran, aules d’extensió universitària per a la gent gran… L’objectiu és que puguin seguir socialitzant-se i mantenint un contacte actiu amb la societat.
L’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Barcelona, impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’ i que actualment coordino, forma part d’un nou projecte anomenat ‘Final de vida i Soledat’. En el marc d’aquesta iniciativa, l’objectiu és sensibilitzar la comunitat en relació al fenomen de la soledat i l’etapa del final de vida i crear xarxa territorial entre les diferents entitats de la comunitat per detectar persones que estan soles, i abordar sobretot aquells casos de soledat no desitjada. Un altre objectiu és posar aquestes persones en contacte amb una persona voluntària que les acompanyi en aquest tram i les ajudi a socialitzar-se amb l’entorn, de manera que evitem que caiguin en depressió, iniciïn un procés de demència o desencadenin cap malaltia relacionada amb aquesta problemàtica social.
En aquest sentit des de Grup Mutuam disposem de l’àrea de gent gran activa, Mutuam Activa, per impulsar el lleure, la cultura, les amistats i fomentar l’envelliment.
Meritxell Naudeillo
Psicòloga i coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona impulsat per l’Obra Social ‘la Caixa’
Grup Mutuam
