Com envellir des d’una residència geriàtrica, en el marc de la comunitat

Activitats intergeneracionals a la Residència Mutuam La creueta

El concepte de participació comunitària es refereix a un procés de participació contínua en les qüestions culturals, socials, econòmiques i cíviques de qualsevol membre actiu de la comunitat. Des d’aquesta perspectiva i focalitzant la nostra atenció en el col·lectiu de la tercera edat, aquesta participació influeix directament en la vivència de la vellesa com un procés actiu, a més d’incidir en la qualitat de vida per a un envelliment saludable.

L’objectiu principal de la participació comunitària no implica només eradicar el sentiment de solitud de la gent gran, sinó que també els permet enriquir-se establint relacions transgeneracionals. A més, és una bona oportunitat perquè aquest col·lectiu ensenyi als altres els coneixements adquirits al llarg de la seva vida i a partir de les seves experiències i que, alhora, aprengui de les noves generacions o comparteixi experiències amb perfils semblants de la seva edat.

D’acord amb el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP), cal tenir en compte la importància de la participació per donar resposta a les necessitats psicològiques dels residents, de manera que es construeixi un vincle afectiu amb la comunitat que preservi la identitat de l’usuari, fent-lo partícip del seu entorn i del moment. La finalitat d’aquestes activitats emmarcades en una comunitat és la de facilitar que la persona gran esdevingui un individu actiu en mig de la societat, fent ús de la seva capacitat d’elecció i de les seves preferències.

Els centres residencials de Grup Mutuam tenen molt present la importància de les relacions comunitàries i fomenten al llarg de l’any moltes activitats en col·laboració amb diferents institucions, entitats, col·lectius, escoles i associacions. Això ha fet possible una gran varietat d’activitats que s’han anat consolidant amb el temps.

Per citar-ne algunes que puguin descriure’s com a comunitàries i que s’han portat a terme a la Residència Vila-seca de Mutuam, fruit de l’experiència i la participació en el Dia internacional de la gent gran, es poden destacar les paellades populars amb la col·laboració de l’ajuntament i de diferents comerços, les passejades multitudinàries amb la col·laboració del centre de salut, sardanes amb l’entitat local, activitats amb escoles, concursos de dibuix, visites d’alumnes al centre -especialment al Nadal-, tallers intergeneracionals, tallers als centres cívics del municipi, celebracions religioses, balls de saló o regionals amb el suport de diferents entitats locals, col·laboració amb la Marató anual de TV3, col·laboració amb estudiants d’Educació social o altres professions vinculades a una residència geriàtrica d’algunes universitats, tallers conduits per voluntaris i dirigits als residents, tallers de lectura a càrrec de les administracions, etc. Aquests són només alguns exemples de les múltiples possibilitats que ofereix la vinculació dels residents amb la seva comunitat.

Amb la col·laboració d’Ethel Brito, animadora de la Residència Vila-seca de Mutuam

Podeu veure el retall premsa amb article de Silvia Mirete, publicat a Mes Vil-seca del 24 de març de 2016

El paper de les famílies en una residència geriàtrica

la importància de la familia en una residència geriàtrica

Quan ingressa una persona a la residència, ingressa algú que segueix sent membre d’una família, amb la seva història personal, amb un passat i, a més, amb un nou futur. Cal ressaltar, doncs, la importància de l’entorn familiar en l’acompanyament del resident per tal de donar cobertura a les seves necessitats afectives i relacionals i poder oferir-li suport per a una millor qualitat de vida, potenciant-ne les competències personals així com l’adaptació a la nova situació.

Qualitat de vida és, segons l’OMS, “la percepció de l’individu de la seva posició en la vida, en el context de la cultura i sistemes de valors on viu i en relació amb els seus objectius, expectatives estàndard i preocupacions”. S’entén, així doncs, la qualitat de vida com un reflex de les condicions de vida desitjades per la persona en relació amb les necessitats fonamentals per a ella, en dimensions com la satisfacció vital, el benestar, la felicitat, etc. La família aporta vincles afectius, emocionals i relacionals importants per a aquest benestar i satisfacció de la persona en totes les etapes vitals, però en especial quan es produeixen canvis. L’enfortiment d’aquests disminueix notablement la vulnerabilitat de la persona enfront de les situacions que li resulten estressants, tant físicament com mentalment, i que es poden donar, per exemple, a l´hora d’un ingrés en una residència.

La continuïtat dels llaços familiars i dels contactes socials – tant del passat, del barri, d’antics amics o de veïns, com dels nous contactes que es puguin donar- influeix positivament en la persona, reforçant-ne l’autoestima, a més de promoure el sentiment de pertinença i d’identitat respecte de la nova realitat. La família, llavors, acaba sent un membre fonamental també per a l’equip de treball, que ajuda els professionals a conèixer les necessitats de la persona, aportant una valuosa informació de la trajectòria que ha tingut fins aquell moment i possibilitats de nous projectes sobre els quals treballar.

La implicació directa dels familiars en l’organització de les activitats quotidianes en relació a les activitats de la vida diària, com passejos, activitats lúdiques, activitats terapèutiques significatives i, en general, en totes aquelles que són representatives per a la persona resulta molt beneficiosa per al procés d’adaptació a la nova situació.

Reconstruir la història

En cas de persones amb demència, aquest aspecte adquireix un paper especialment rellevant, ja que proporciona unes dades imprescindibles i que difícilment obtindríem d’elles mateixes. Aquestes marcaran als professionals la directriu més adequada per treballar amb el resident d’una manera més propera, amb sentit i amb tots els sentits, en cadascun dels aspectes de la seva vida.

Amb el model d’Atenció Centrada en la Persona, la família té l’oportunitat d’implicar-se en el pla d’atenció i vida del resident, acompanyant d’una manera activa, sempre que l’usuari ho admeti. Amb aquest objectiu, se’ls facilita la cooperació amb els professionals i la participació en les activitats quotidianes. Així doncs, cal tenir sempre present que l’entorn familiar és un pilar fonamental per a les persones i que esdevé un suport imprescindible en un moment de canvi.

Amb la col·laboració de Maria José Jurado, educadora social de la Residència, centre de dia i casal gent gran, Rubí

Avis i néts: un aprenentatge recíproc

Ja no és cap novetat dir que les relacions intergeneracionals són una font inestimable d’aprenentatge i de moments entranyables, ni tampoc que ens ajuden a relativitzar els problemes quan els veiem a través dels ulls de qui es troba en una etapa vital diferent. Seria molt agosarat, però, afirmar que les relacions entre avis i néts són com una escola per a uns i altres?

Els models de família i les relacions que s’estableixen entre els seus membres han viscut canvis força importants en els darrers anys. A diferència de fa només unes poques dècades, el més habitual és que tots dos membres d’una parella treballin fora de casa i, per tant, que necessitin ajuda per tenir cura dels fills. I ja no diguem si es tracta de famílies monoparentals, en què el pare o mare ha de fer mans i mànigues per poder educar i acompanyar els fills. En els països mediterranis això s’ha traduït en molts casos en el fet que els avis i les àvies han adquirit un rol molt més protagonista en l’atenció als néts.

Coneixements i valors

Així, cada cop més, als avis els toca el paper d’haver d’ensenyar tota mena de coses als menuts de la casa, per tal d’ajudar-los a créixer i a convertir-se en persones autònomes. No només es tracta de les qüestions pràctiques, com cordar-se les sabates o preparar els canelons de Nadal, sinó també dels hàbits i valors que necessiten per formar-se o dels fets històrics que es desprenen de les experiències personals o “batalletes”. Però el món evoluciona molt ràpid, els valors canvien i el ritme de transformació tecnològica sovint ens sobrepassa. Per això, hi ha persones grans que se senten incapaces d’ensenyar els nens i adolescents sobre alguns temes.

És en aquestes qüestions que els néts i les nétes s’han convertit també en una font de coneixement per als avis, als quals “obliguen” a mantenir-se actius i actualitzats. De vegades, no es tracta que els néts imparteixin una lliçó als grans, sinó que acompanyant-los, compartint les seves experiències i inquietuds, els avis aconsegueixen veure la realitat a través dels seus ulls i entendre així noves maneres de fer.

L’escola a casa

A banda d’aquest peu posat en la modernitat a què obliguen els néts, per als avis també són una bona oportunitat per aprendre coses noves que no poden deixar passar. Són molts els néts que han ensenyat ja els seus avis a fer servir les noves tecnologies. L’ordinador i Internet són segurament les estrelles. Els que es troben en nivell avançat s’han atrevit amb les xarxes socials, que per a alguns avis s’han convertit en la millor eina per mantenir el contacte amb els néts que han marxat a estudiar o a treballar a l’estranger.

El mòbil ha estat un altre dels aparells que ja no té secrets per a avis aplicats que han escoltat els néts adolescents, els veritables experts en la matèria. Però n’hi ha d’altres: les tauletes, els llibres electrònics, els videojocs

Aprendre idiomes en una acadèmia, a banda de costar diners, de vegades fa mandra. Per això, hi ha avis i àvies que aprofiten les estones que passen amb els seus néts per aprendre una mica d’anglès, encara que només siguin les nocions bàsiques per aprofitar quan surten de viatge. La cuina també pot ser un espai interessant per a aquesta escola avis-néts, en què els primers poden transmetre les receptes tradicionals i els segons aportar el toc exòtic de la cuina internacional o incorporar la utilització de nous gadgets gastronòmics.

 

Com podem gestionar la pèrdua de contacte amb la realitat de la persona gran ?

Com gestionar la perdua de contacte amb la realitat en la gent gran

Fa uns mesos, ja vam publicar un article sobre els trastorns mentals en la gent gran, centrant-nos en un dels més freqüents: la depressió. És moment, ara, de tractar patologies menys freqüents però que també tenen una incidència rellevant, com són els trastorns de la personalitat i els psicòtics.

Els transtorns de la personalitat s’expressen bàsicament a través de l’alteració de la conducta, no existint cap altre diagnòstic ni causa mèdica que els expliqui. Respecte al tractament, variarà en funció del tipus de trastorn, però en general el que s’ha de fer és saber posar límits a la conducta i a la relació de la persona amb nosaltres. Aquests límits, no obstant, s’han d’establir des de l’escolta, l’empatia i el respecte. Hem de tenir en compte que es tracta de persones que tenen una manera de vincular-se amb la resta especial i que fàcilment se senten atacades, ferides i incompreses. Així doncs, hem de tenir present el seu punt de vista sobre el món i ser molt curosos amb el llenguatge que utilitzem, de manera que no pugui semblar que els amenacem o els jutgem. Això sí, cal mantenir una actitud ferma i coherent per evitar caure en la manipulació de la persona.

Altres trastorns que ens podem trobar, són els esquizofrènics o psicòtics, que es caracteritzen per la pèrdua de contacte amb la realitat. Les persones que els pateixen poden presentar deliris, al·lucinacions i agressivitat. Els deliris són creences estranyes que té la persona respecte a la realitat i normalment són de tipus persecutori. Les al·lucinacions es produeixen quan la persona creu veure, escoltar o sentir coses que no hi són. L’agressivitat pot ser tan física com verbal.

Acompanyar-los i distreure’ls

En el cas dels deliris, es pot acompanyar a qui els pateix amb l’escolta si la persona ho viu amb angoixa, però en cap cas tenir converses amb ella sobre el tema delirant, ni fer-li pensar que hi ha una possibilitat que sigui realitat, ni confrontar o posar en dubte el que diu. Sempre que puguem i amb mà esquerra, el millor és distreure la persona, canviar de tema de conversa i acompanyar-la a parlar d’altres coses. Així mateix, pel que fa a les al·lucinacions, és important comunicar-li a qui les viu que sabem que veu o escolta o sent coses, tot i que nosaltres no ho podem veure, ni escoltar, ni sentir.

Davant d’una persona que es comporta d’una forma agressiva, hem d’adoptar una actitud tranquil·la, ferma i respectuosa, fent servir un to de veu reposat i no amenaçador. El que en cap cas hem de fer és reptar-lo, discutir-hi o tocar-lo si està molt enfadat. Sí que podem, en canvi, preguntar-li el motiu pel qual està enfadat. No per tal que ens doni la raó o fer-lo entrar en raó a ell, sinó perquè ell es pugui desfogar i puguem entendre’l. Cal esperar, però, que la persona és tranquil·litzi per poder-ne parlar. Hem de vigilar també que no se senti físicament acorralada i mantenir la distancia prudencial per si en algun moment ens volgués agredir.

En general la recepta comuna en la relació amb les persones que pateixen malalties mentals, tant si són grans com si són joves, és tractar-les amb empatia, escoltar-les i respectar-les amb tot allò que els passa sense intentar canviar-les. Les necessitats com a éssers humans són les mateixes que tenim la resta: amor, companyia, respecte, etc. Això és així tinguem l’edat que tinguem, però en especial quan som grans, ja que som més vulnerables a tot allò que ens arriba de l’entorn.

Amb la col·laboració de Gemma Lana, psicòloga Centre Residencial Mutuam Manresa

Podem evitar l’estrès de les festes de Nadal?

Amb les primeres baixades de temperatura, els més previsors ja ensumen l’acostament de les festes nadalenques. Alguns amb entusiasme, d’altres amb tristesa i, la majoria, amb resignació. Perquè, vulguem-ho o no, el Nadal torna cada any i busca qualsevol escletxa per colar-se en la nostra rutina i fer-nos anar una mica més de bòlit.

Hi ha qui gaudeix amb la hiperactivitat que envolta aquestes dates, però també hi ha qui pateix un estrès que li pot impedir assaborir uns moments que, gairebé per obligació, han de ser feliços. La preparació d’àpats especials, la compra dels regals, les trobades familiars forçades i les excessives expectatives que les precedeixen són els principals generadors d’ansietat. A això, cal sumar-hi que en molts casos els fills o néts tenen vacances durant dues setmanes, amb totes les hores lliures per ocupar que això suposa. Tampoc no es pot oblidar el factor psicològic, ja que la nostàlgia o tristesa per la pèrdua de persones estimades pica més fort a la porta que mai, fent encara més difícil afrontar l’ingent cúmul de tasques. La crisi econòmica també ha agreujat en molts casos l’angoixa que provoquen unes festes en què les despeses sempre es disparen.

Amfitriones o màrtirs?

Els rols tradicionals de gènere fan que encara siguin les dones les que carreguin amb la major part de la feina, però també amb la pressió social per quedar bé amb tothom i ser les amfitriones perfectes de les celebracions familiars. Així doncs, són elles les grans víctimes de l’esquizofrènia nadalenca. Any rere any, però, tots plegats hi sobrevivim i potser és hora d’aprendre de l’experiència i fer una lectura crítica que ens permeti discernir allò que és essencial d’allò que no ho és. Intentar atendre massa demandes en pocs dies és una de les fonts d’estrès. Hem d’aprendre a escollir i a dir ‘no’, evitant compromisos que no ens vinguin de gust i sent conscients que el món no s’acaba el 6 de gener.

Previsió i organització

Les compres de Nadal, tant dels regals com dels ingredients per als àpats especials, i la preparació de la llar per a l’arribada dels convidats són també una de les causes més habituals d’ansietat. I les aglomeracions i l’escalada de preus que les caracteritzen, sens dubte, hi tenen molt a veure. En aquest cas, la millor recomanació és avançar tant com sigui possible els preparatius. En general, la planificació és una bona aliada per a aquestes dates. Resulta útil preparar un llistat amb totes les tasques que hem de fer i establir prioritats, de manera que, si ens en queden algunes de pendents, siguin les menys importants.

Hem d’evitar que les festes ens suposin una despesa tan gran que ens provoqui ansietat. Amb aquest objectiu és important contenir les peticions de la canalla i buscar fórmules, com l’amic invisible, que no ens obliguin a fer regals a tothom. A més, hem de ser conscients de les nostres possibilitats i marcar-nos un pressupost per a les despeses extres i no abusar de la targeta de crèdit.

Un factor que genera freqüentment estrès és el de les celebracions familiars, que sovint fa que persones que no es veuen la resta de l’any hagin de compartir taula. És aconsellable que evitem temes polèmics durant les trobades, que aprenguem a relativitzar (només és un dia) i que ajustem les expectatives i no esperem miracles.

Per últim, és habitual que totes les tasques nadalenques recaiguin en una o poques persones. Si és el nostre cas, hem de saber compartir responsabilitats i demanar ajuda als altres, especialment al jovent de la família, que acostuma a estar desaprofitat. Així la càrrega serà més fàcil de portar i, a més, tindrem l’oportunitat de compartir bons moments. Una altra possibilitat és recórrer als serveis de càtering, que ofereixen propostes variades que ens permeten quedar bé i ens estalvien maldecaps.

Per tant, per gaudir del Nadal, assumim, d’una vegada, que no es pot (ni cal) arribar a tot i que no es tracta de suportar en solitari tota la responsabilitat ni d’aspirar a la perfecció en tot allò que fem.

 

Nadal? No, gràcies!

Als carrers ja comencen a veure’s els llums i decorats de colors llampants, els mitjans de comunicació ens bombardegen amb anuncis de joguines, perfums i els darrers ginys tecnològics, al mercat el preu dels productes frescos amenaça amb enfilar-se… Sí, ja tenim el Nadal aquí, molt abans que ho digui el calendari, i per a molts comença així un malson que s’allargarà fins al 8 de gener. Aquestes dates són veritablement entranyables per a molta gent, però també són detestades per una gran part de la població.

Els motius poden ser molt diversos, des del més frívols als més profunds. Hi ha moltes persones que senzillament no suporten la litúrgia que envolta el Nadal, com les insistents nadales que hem de sentir quan passegem, o els guarniments que envaeixen la ciutat o la repetitiva i ensucrada programació televisiva. Intentar escapar completament és una tasca impossible. Però, tranquils, ningú acaba traumatitzat per aquestes qüestions.

En família

Hi ha algunes raons més profundes que fan que a moltes persones se’ls indigesti el Nadal, i les celebracions familiars d’aquests dies hi tenen molt a veure. Tot allò que a les pel·lícules és presentat com a feliços retrobaments té poc a veure amb la realitat majoritària. Per a molts, resulta hipòcrita compartir àpats amb persones a qui no veiem la resta de l’any i fer veure que tots som feliços. El millor en aquests casos és optar per la naturalitat, però sense perdre la cordialitat. La paciència i el respecte mutu sempre són la millor fórmula perquè tots sortim il·lesos dels compromisos socials. Desterrar comentaris del tipus “com t’has engreixat des de l’any passat!”, “encara estàs solter?” o “i quan penses acabar la carrera?”, sens dubte, hi ajuda.

Els àpats nadalencs, a més, acostumen a generar molt d’estrès per als responsables de preparar-los, que encara avui dia són fonamentalment les dones. Fer les compres a mercats atapeïts de gent, cuinar en grans quantitats i, sobretot, la pressió d’haver de “quedar bé” afecten psicològicament moltes persones. A mida que ens fem grans, a sobre, aquests preparatius se’ns fan més pesats. En aquest sentit, és important saber dir ‘no’ quan les càrregues ens sobrepassin, demanar ajuda o desprendre’ns de l’obligació que ens autoimposem que tot sigui perfecte.

Consum obligatori

Cal recordar que tenir un detall amb les persones que ens envolten és una manera de mostrar-los que ens importen i, per tant, ha de ser un acte gratificant en si mateix. Quan la compra dels obsequis es converteix en un malson, se’n distorsiona tot el sentit. Tant se val si no tenim gaires recursos o imaginació, hem de fer allò que estigui dins de les nostres possibilitats i tenir present que allò veritablement important és l’afecte que hi posem. Si som capaços de mantenir l’esperit crític, encara que fem petites concessions, substituint la compra desenfrenada per obsequis fets per nosaltres mateixos o simplement compartint un temps agradable amb les persones que ens estimem, ens sentirem més a gust amb nosaltres mateixos.

Sentiments fora de lloc?

Un altre motiu pel qual a algunes persones no els agrada el Nadal, i que és especialment rellevant en el cas de la gent gran, és que els genera sentiments de nostàlgia d’èpoques millors o de pèrdua per les persones que ja no hi són. Es tracta de persones que, envoltades de color i d’exaltació, se senten tristes. Paradoxalment, aquesta sensació pot ser enriquidora. No tot a la vida és alegria i, si la nostàlgia no es prolonga durant molt de temps, no cal que ens preocupem per estar una mica decaiguts en aquestes dates.

Així doncs, queda clar que, de raons per detestar el Nadal, n’hi ha, i que s’ha de respectar que cadascú visqui i senti les festes a la seva manera. No és obligatori gaudir-les, tan sols és imprescindible sobreviure-hi… I tal dia farà un any!

Sí, vull. I ho vull per sempre

Vida en parella. Article Cronica d'Or

Dues persones decideixen viatjar juntes per la vida. Ningú ha dit que sigui fàcil. No hi ha fórmules magistrals perquè la unió duri tota la vida, però sí conceptes clau: amor, respecte i comunicació.

Una parella són dues persones que s’uneixen per compartir una vida en comú. I tots desitgem que aquesta unió sigui per sempre i que tots els dies siguin igual de feliços i d’intensos com ho van ser els primers. Que l’amor i la il·lusió amb què vam començar no s’esvaeixi mai.

El pes del temps

Però el temps passa, les situacions canvien i les persones també. Molts factors intervenen: arriben els nens, noves feines, noves obligacions, els fills marxen de casa i, més tard, els néts… Molts canvis que, en força casos, són difícils d’encaixar i moltes experiències que de mica en mica se’ns van carregant a les espatlles. I quan ens fem grans tot s’aguditza, ja que el procés d’envelliment comporta canvis fisiològics, cognitius i socials que contribueixen a transformar-nos el caràcter i, en molts casos, ens tornem impacients, capritxosos i malcarats, i tendim a fer-li pagar a la persona que tenim més a prop: la parella.

La felicitat i l’èxit de la vida en parella no depèn de l’edat. Ara, amb tot el que tenim viscut, és el moment de gaudir de la nostra parella, de recuperar el que potser s’ha perdut pel camí. Quina és la recepta?

Llavors, si tot pinta tan negre, com és que hi ha parelles que porten junts 50 i 60 anys? La vida en parella no és fàcil, però qui es rendeix no arriba mai, i qui no lluita no guanya. No hi ha receptes per a l’èxit, però sí que hi ha certs aspectes que hi ajuden:

Respecte. A tots ens agrada que ens valorin i que es tingui en compte les nostres opinions. En definitiva, que ens respectin. Així que sempre hem d’evitar les desconsideracions, els greuges i els crits, ja que les formes compten, i molt! Evitem culpabilitzar l’altre de tot.

Amor. La capacitat de sentir i la d’estimar són intrínseques a l’ésser humà, i no podem renunciar-hi. El contacte, una carícia, un petó, una abraçada… Una vida afectiva saludable només té conseqüències positives. Sentir-se estimat, desitjat i comprès ens fa augmentar l’autoestima.

Comunicació. Sense comunicació no hi ha relació. Hem de conèixer al màxim la nostra parella i deixar que ella ens conegui. Hem de ser capaços de dir el que ens agrada i el que no, d’expressar els nostres sentiments i les nostres queixes amb tota sinceritat, sense vergonya ni prejudicis.

Donar i rebre. Viure en parella no significa donar sense esperar res a canvi. Aquesta actitud, amb el temps, acaba passant factura. S’ha de donar, però també rebre. I si no rebem prou i ens cal més, hem de demanar-ho.

Arriscar. ‘Avorriment’. Aquesta és la paraula que hem d’evitar que entri a casa. I també hem de tancar la porta cada cop que la seva germana ‘rutina’ truqui. Arrisquem-nos a noves situacions, experiències i sensacions. No deixem que els dies passin sense que ocorri res de nou. Els petits detalls i les sorpreses sempre són ben rebudes.

Parcel·les d’independència. Una vida en comú no vol dir que ho haguem de fer tot junts. La sensació d’independència és bàsica en la parella. Tots dos hem de tenir el nostre món a part de l’altre: les nostres amistats, aficions i distraccions. Això aporta riquesa a la relació.

Presentació al congrés de Cures Pal.liatives de la Plataforma d’atenció psicosocial de Mutuam – Obra Social “la Caixa”

Neus Saiz_Mutuam

Durant el IX Congrés de la Societat Catalanobalear de Cures Pal.liatives, es va mostrar la presentació confeccionada pels professionals dels EAPS Barcelona i Girona, que va tenir lloc al Palau de Congressos de Girona els passats dies 13 i 14 de març.

Neus Saiz, Directora Tècnica dels EAPS de Mutuam, acompanyada de les psicòlogues, Meritxell Naudeillo i Anna Escolà  (Barcelona) i de les psicòlogues, Roser Grau, Marta Juanola, Laura Mato i Marta Soler (Girona), van representar a tots aquests professionals. En la presentació es va descriure l’Àrea d’actuació dels equips i l’abordatge de necessitats rellevants de l’ésser humà  com són l’atenció integral a pacients i familiars, intervenció psicològica i sociofamiliar, suport psicosocial en el procés de dol i suport emocional als professionals.

Ausitori Congrés

Els treballadors de la Residència Mutuam Manresa donen la cara per la salut mental

Equip Mutuam Manresa dona la cara per salut mental

L’associació Obertament que lluita contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental van engegar una campanya per sensibilitzar a la ciutadania sobre el fet que tenir un problema de salut mental avui,  no és cap problema i no ha de fer vergonya parlar-ne.

Els treballadors de la Residència Mutuam Manresa molt sensibilitzats pel que fa a les malalties mentals, es van adherir a la campanya “Dóna la cara” i van fer-se una sessió de fotografies amb uns missatges molt clars.

 

 

Donar el pas d’ingressar un familiar a una residència geriàtrica

Mutuam sentiment de culpa residencia

Avui, el fet  d’ingressar una persona gran a una residència geriàtrica és una de les decisions més difícils de prendre a causa de les implicacions que suposa a nivell emocional. Tot un seguit de sentiments, com la tristesa i la culpa, així com pors i dubtes apareixen de cop i volta.

D’on sorgeix aquest sentiment de culpa que experimentem? Aquest sentiment pot tenir el seu origen en diferents causes:

  • Promeses que es van fer respecte a l’ingrés en una residencia i que en el present no es poden mantenir.
  • Quan la persona gran no vol ingressar a la residència geriàtrica però no pot continuar vivint sola, posant en risc la seva integritat .
  • Quan la persona presenta un deteriorament cognitiu i no sabem què en pensaria de l’ingrés i hem de decidir per ella.
  • El canvi de rols “pare-fills” que s’inverteixen, donat que ara són els fills qui es veuen abocats a prendre una decisió sobre la vida dels seus progenitors.
  • La mala premsa que tenen les residències geriàtriques a nivell social, que ens poden fer viure el procés com si es tractés d’un abandonament.

Es ben entès que qualsevol pèrdua o canvi a la vida comporta un dol. Per tant, l’ingrés a la residència també suposa un dol per a la persona, ja que comporta diferents pèrdues: la pèrdua del domicili i del seu rol comunitari i pèrdua d’autonomia i intimitat. De manera simultània, però no sempre paral·lela, s’aniran superant les diferents etapes del dol:

  • Negació : encara no hi ha plena consciència de la nova situació i del que implicarà a llarg termini.
  • Ira: ens sentim enfadats pel fet d’haver de passar per aquesta situació.
  • Negociació: la persona intenta fer coses i pensar alternatives per tal d’evitar la situació.
  • Depressió: apareix una major acceptació de la situació i sentiments de tristesa i pèrdua associats.
  • Acceptació: la persona accepta la nova situació, aprèn a viure amb ella i a trobar recursos per treure’n la part positiva.

La bona elaboració del dol dependrà de si s’ha pogut realitzar tot el procés -és a dir, passar per totes les fases- o, per contra, la família ha quedat travada en una d’elles i no pot avançar. El sentiment de culpa es presenta ja des del primer moment però on més s’expressa és en la fase depressiva. Per tant, és necessari arribar a la fase d’acceptació per poder superar-la.

No defugir els sentiments

De mica en mica, anirem recuperant la nostra vida anterior a l’ingrés, normalitzant horaris i activitats que dúiem a terme. És important, així mateix, seguir les indicacions dels professionals de la residència pel que fa a la freqüència de visites que cal fer durant el període d’adaptació segons ells ho valorin.

Reflexions

Ingressar algú que estimem a una residència geriàtrica no és sinònim d’abandonar o apartar. S’han de continuar mantenint les visites i col·laborar amb la residència en tot el que es pugui. Cal reconèixer que és una opció adequada per poder atendre una persona que, encara que no ho vulgui acceptar, ja no pot viure de manera autònoma, i d’altra banda per permetre que la resta de membres de la família, sobretot el cuidador principal, recuperin la normalitat i la seva vida. Si som capaços de trencar amb l’estigma que suposen les residències geriàtriques, podrem viure l’estada del nostre familiar, juntament amb ell, com una experiència fins i tot enriquidora a moments i amb oportunitats d’aprenentatge. També és recomanable aprendre a assumir certa mala consciència per tal de sortir del bucle de la culpabilitat – innocència. Per últim, abans de fer l’ingrés, hauríem de procurar parlar amb la resta de la família sobre la disponibilitat de cadascun dels membres a l’hora d’acompanyar l’usuari i arribar a pactes si és possible. La primera recomanació davant del sentiment de culpa que genera l’ingrés d’un familiar nostre en un centre residencial és reconèixer que estem en un procés de dol i  és inevitable i desitjable sentir aquestes emocions que no ens agraden (tristesa, ràbia, culpa), poder-les expressar i evitar així que es quedin encapsulades. Si ens costa gestionar aquestes emocions o són massa intenses, cal que busquem ajuda d’un professional del camp de la salut mental.

Montse Camprubí Directora Residència Mutuam Manresa