Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Dependència

Gerocultors: cuidar de les persones respectant la seva individualitat

Gerocultora Rubí

Els gerocultors són els pilars bàsics sobre els quals se sosté l’atenció en les residències per a gent gran, ja que són els professionals que s’ocupen de cobrir les necessitats dels residents, d’arribar allà on ells ja no poden. En el Grup Mutuam, això ho fem, a més, tenint en compte, en la mesura del possible, els seus gustos i preferències, ja des de fa anys apliquem l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP).

El ventall de funcions d’un gerocultor és molt ampli, ja que ha de donar resposta a totes les necessitats bàsiques de les persones, tant físiques com psíquiques i emocionals. Així, es tracta d’acompanyar-los i ajudar-los amb el que ells no puguin fer sols: llevar-se del llit, fer-se la higiene, vestir-se, hidratar-se, desplaçar-se per la residència o prendre els àpats.

Aquest contacte continuat fa que la relació entre les persones residents i els gerocultors sigui estreta. A les residències de Grup Mutuam treballem amb el sistema de professionals referents. Això implica que les persones que hi viuen tenen un gerocultor i un tècnic de referència, als quals se’ls ha assignat el seguiment d’un grup reduït de residents, amb qui mantenen una relació més estreta i continuada. Tot i que són assignats en el moment d’ingrés de la persona, posteriorment es fa un seguiment de la bona entesa entre professionals i usuaris i famílies i es fan canvis si escau. Els referents s’encarreguen de fer la història de vida de la persona, de veure quins són els seus gustos i valors. L’objectiu és intentar conèixer-lo al màxim possible per poder aplicar l’ACP.

Els gerocultors no mantenen només relació amb els residents, també ho fan amb el seu entorn. El vincle, però, pot variar molt en funció de la família i les seves necessitats. N’hi ha que requereixen un contacte constant, mentre que amb d’altres és més esporàdic. El gerocultor també detecta com són els familiars i ha de donar resposta a les seves necessitats d’atenció i comunicació. Si tenen moltes inquietuds ha de procurar tranquil·litzar-los.

Majors recursos per a un tracte més singular

La major dificultat a l’hora de portar a terme la nostra feina com a gerocultors ha vingut de la mà de les retallades de recursos, que es tradueixen en menys personal. Això sovint ens impedeix fer la feina tal i com voldríem. Com a societat, hem de ser conscients que amb un sistema assistencial més ben dotat podríem atendre millor les demandes de tots els usuaris, oferint-los un tracte d’acord amb la seva singularitat.

Si haguéssim de descriure com és el gerocultor ideal, parlaríem d’un professional que coneix la història de vida de les persones a qui atén i que les fa partícips de les decisions que es prenen i que les afecten. Això vol dir, per exemple, que hauria de preguntar al resident quines activitats li vénen de gust i quines no i que si un dia no li ve de gust llevar-se a les 8h ha de ser capaç de respectar-ho i tornar una mica més tard a ajudar-lo a començar la jornada.

Incorporar el criteri de qui és atès

A la Residència Rubí, portem ja uns anys treballant amb l’ACP. La veritat és que si ens posem a pensar en com fèiem les coses abans i com les fem ara, ens adonem que l’atenció ha millorat en qualitat. Si abans ens centràvem molt en les tasques, ara valorem més què vol cada persona. Automàticament, fem més preguntes als residents. En definitiva, l’ACP es tracta d’una nova mirada sobre el cuidar. Abans enteníem que cuidar es feia d’una única manera i ara hem pres consciència que cal respectar que hi hagi persones a qui no els agradi la nostra manera d’entendre les cures. A Rubí, com a la resta de residències de Grup Mutuam, hem rebut (i continuem rebent) formació específica per fer aquest canvi de paradigma i saber com aplicar-lo. Els nous treballadors que entren als centres ja han rebut aquesta formació i vénen amb la nova mirada incorporada.

Els i les professionals de la gerocultura som ja imprescindibles, però és bastant evident que, amb una població en procés d’envelliment, el nostre paper en un futur proper serà encara més rellevant.  No obstant això, ens sentim infravalorats. Creiem que cal un canvi social progressiu, en què es reconegui més la tasca que desenvolupem i es valori més econòmicament.

 

Berta Alba Poncelas

Gerocultora de la Residència Rubí

Grup Mutuam

Mutuam a casa: l’ajuda domiciliària de confiança arriba al camp de Tarragona

Mutuam a casa Tarragona

La nostra societat viu un procés d’envelliment que podem copsar tan sols amb un cop d’ull al nostre entorn. Això, en paral·lel a l’accentuació d’alguns canvis socials com el dels nous rols familiars, en què la dona s’ha incorporat plenament al mercat laboral, o una valoració creixent del temps lliure, fa que cada cop hi hagi més persones que no poden comptar amb el suport continuat d’un familiar.

En les societats mediterrànies, encara hi ha molts avis i àvies que conviuen amb la família, però ni tant sols la convivènia, amb les rutines que portem, garanteix una correcta atenció. D’altra banda, ens  trobem amb què la voluntat de les persones, la gent gran majoritàriament, és  la de romandre al seu domicili habitual. És bastant comú, doncs, que es recorri als serveis de terceres persones perquè en tinguin cura, ja sigui contractant-les  directament o mitjançant una empresa especialitzada.

De vegades, només els cal una mica d’ajut per arribar allà on tot sols no poden. Netejar la casa, fer la compra, preparar els àpats, realitzar tràmits amb l’administració, anar al metge o portar a terme la higiene pròpia poden ser tasques complicades o impossibles per a ells. Aquí és on apareixen els serveis d’ajuda domiciliària, que ofereixen una oferta diversificada per adaptar-se al tipus de suport que necessita cada persona.

S’estima que l’extensió de l’atenció en domicili suposaria que només un 5 per cent de les persones grans haguessin d’ingressar en un centre residencial. Pensat per a aquells que necessiten supervisió o ajut però no assistència les 24 hores del dia, aquest tipus de servei ofereix als usuaris i les seves famílies importants avantatges respecte a altres fórmules.

El Grup Mutuam, amb més de 100 anys de trajectòria oferint atenció a la gent gran, és conscient d’aquesta necessitat. Actualment, presta serveis d’ajuda domiciliària a uns quatre-cents usuaris l’any, amb una plantilla de 70 professionals, a la zona de Barcelona i, en la seva aposta per ampliar l’oferta cap a altres províncies, s’ha marcat com a objectiu oferir el d’atenció a domicili, Mutuam a casa, també a la zona de Tarragona. Així, des de l’1 d’abril, i ubicat dins de la Residència Vila-seca, s’oferirà un servei amb professionals amb experiència reconeguda i formació especialitzada.

Com a empresa responsable del personal, és Mutuam a casa qui facturarà el servei i qui en garanteixi la continuïtat en casos de baixes o vacances dels treballadors o treballadores. Es tracta, en definitva, d’oferir tranquil·litat i confiança a les famílies, perquè s’oblidin de les preocupacions. A més, tractant-se d’una empresa acreditada per la Generalitat, les persones que complexin els requisits establerts en la Llei de dependència, podran sol·licitar una subvenció quan contractin el servei.

Per a les persones que estiguin interessades en el nou servei, Grup Mutuam ha habilitat el telèfon 877 99 02 77 i el correu electrònic laura.felix@mutuam.com, que oferirà atenció a les demandes d’informació de 9 a 17.30h.

 

Professionals de Grup Mutuam, a les Jornades Interdisciplinars Catalanes de Residències de Gent Gran

Jornades Interdisciplinars

Quatre professionals de Grup Mutuam, Ester López, Inés Barriga, Enric Martínez i Mar Villegas participaran en les 13es Jornades Interdisciplinàries Catalanes de Residències de Gent Gran, que se celebraran el 22 i 23 de març de 2019 a Barcelona, a l’Espai Pujades 350. Organitzades per vuit Col·legis Professionals implicats en l’atenció a aquest segment de la població, estan adreçades als professionals del sector i tenen l’objectiu de respondre a les seves necessitats formatives, d’acord amb les demandes plantejades en edicions anteriors i a les novetats en aquest camp.

Ester López, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i membre dels Comitès Científic i Organitzador de les Jornades, ho farà com a moderadora d’una de les taules. La terapeuta ocupacional de la Residència Font Florida Inés Barriga, també membre del Comitè organitzador, hi impartirà una xerrada sobre ‘Els animals de companyia a les residències’. L’infermer del PADES Sant Martí Nord Enric Martínez farà una comunicació oral sobre ‘Planificació de decisions anticipades’ i la gerocultora de la Residència Mercat del Guinardó Mar Villegas hi intervindrà amb una ponència sobre l’Atenció Centrada en la Persona. Com en edicions anteriors, divendres hi haurà simultàniament taules rodones i tallers, mentre que dissabte hi haurà taules rodones i el lliurament de premis. Els tallers són limitats a 25 assistents.

Eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions

Eines presa de decisions

L’advocat Josep M. Bosch, expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials, com la Unió Catalana d’Hospitals, va oferir una ponència en el marc de la II Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure. En una trobada dedicada a l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans, la seva intervenció es va centrar en les eines que ens ofereix el nostre ordenament jurídic.

A l’hora d’abordar la qüestió de les diferents eines legals al nostre abast en relació a la presa de decisions, cal definir, primer, alguns conceptes bàsics, com la distinció entre “capacitat jurídica” (que significa la titularitat de drets de la persona) i “capacitat legal” (referent a l’exercici dels drets). Després, cal tenir com a referent, en matèria de drets, la resolució derivada de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada a Nova York el 13 de desembre de 2006. Aquest document estableix salvaguardes perquè l’exercici de la capacitat jurídica respecti els drets i la voluntat de les persones discapacitades i demana l’adopció de mesures per evitar que siguin privades arbitràriament dels seus béns i puguin continuar controlant els seus assumptes econòmics.

A Catalunya, els instruments legals de protecció de la persona assistida es poden dividir en els de caràcter preventiu i els de caràcter complementari. Els de caràcter preventiu són quatre. Segurament el més conegut és l’autotutela, que consisteix en el nomenament en escriptura pública de futurs tutors propis. Semblant a aquest, existeix el poder en previsió de pèrdua de capacitat, que s’estableix en document notarial i serveix per designar un apoderat. L’assistent personal és la sol·licitud, via judicial, per part del propi interessat, o directament d’un jutge, d’un assistent per a quan es dona la disminució de les seves facultats, però no la incapacitat. Per últim, existeix el document de voluntats anticipades, que fa referència a les instruccions que la persona capacitada elabora davant notari per a la realització d’actes i tractaments mèdics.

Pel que fa als instruments de caràcter complementari, en trobem cinc. La tutela, que pot ser voluntària (testament en relació als fills o autotutela) o bé judicial, és la més utilitzada. Consisteix a nomenar un tutor, que és una persona física o jurídica, com a representant legal de la persona i que n’exerceix els drets i en té cura, administrant i defensant els seus béns. Amb la curatela, en canvi, el curador designat no té la representació legal, tans sols té la funció d’assistir, complementant la capacitat d’obrar. Existeix també la figura del defensor judicial, que és nomenat de manera transitòria pel jutge mentre tutors o curadors no exerceixen les seves funcions o quan estan en conflicte d’interessos. Josep M. Bosch

Un altre instrument complementari és la guarda de fet, que es basa en tenir cura d’un menor o d’una persona incapacitada si no està en potestat parental o tutela o bé si els responsables d’aquestes funcions no les exerceixen. Aquesta figura té relació amb les funcions de les residències geriàtriques. El departament de la Generalitat responsable d’aquests establiments va dictar una instrucció (7/2017) i l’Audiència Provincial de Barcelona té estaberta una línia jurisprudencial basada en la necessitat de comunicar les guardes de fet per part dels centres residencials només en els casos d’usuaris propers al desamparament o que no puguin manifestar la seva voluntat. Per últim, ens trobem amb les mesures cautelars, que tant abans com durant un procés d’incapacitació poden ser demanades per un fiscal o pels interessats o bé poden ser exercides per un jutge d’ofici.

Per acabar, en el procés de presa de decisions de les persones grans, cal tenir present el rol dels professionals. Aquests han de treballar conjuntament amb l’àrea de treball social del centre, poden establir protocols de cribatge, emetre informes, orientar demandes al Ministeri Fiscal, quan ho vegin necessari i, en ocasions, actuar com a testimoni-pèrit.

 

Josep M. Bosch

Assessor de la Unió Catalana d’Hospitals

Terapeutes ocupacionals: la importància de les activitats significatives en una atenció centrada en les persones

Víctor Vargas TO

Els i les terapeutes ocupacionals juguen un paper cabdal en l’atenció a la gent gran i són una figura clau en les residències de Grup Mutuam, on s’ha fet una aposta decidida pel model d’Atenció Centrada en la Persona. Tanmateix, es tracta encara d’un perfil professional poc conegut pel gran públic. D’una manera senzilla, podem dir que la seva funció és treballar perquè les persones amb qualsevol tipus de diversitat funcional puguin portar a terme les activitats de la vida diària de la forma més independent possible, gaudeixin d’una millor qualitat de vida i puguin implicar-se en allò que dona sentit a la seva vida.

Està demostrat que ocupació és salut i ells i elles són els experts en aquest àmbit. No obstant això, no es tracta de pautar activitats a les persones perquè sí, sinó d’identificar-ne les que donen sentit a la seva vida. Per a una persona aquesta activitat significativa pot ser vestir-se i per a una altra maquillar-se. En qualsevol cas, el terapeuta ocupacional serà qui ajudi algú que, per exemple, hagi patit una hemiplegia i no pugui moure una de les dues mans a portar a terme aquesta activitat significativa amb un sola mà.

Principals funcions en geriatria

A les residències de gent gran, tenen un paper rellevant en diversos aspectes. D’una banda, intenten mantenir les funcions cognitives, motores i socials dels residents el màxim temps possible. Quan hi ingressen moltes persones perden activitats instrumentals que formaven part de la seva quotidianitat, perquè ja se n’encarrega la institució. Des dels centres on es treballa seguint el model d’Atenció Centrada en la Persona, com als del Grup Mutuam, es procura donar continuïtat a aquelles tasques que ja feien.

D’altra banda, tenen com a funció l’assessorament i l’entrenament pel que fa a productes de suport, que són totes aquelles ajudes que permeten a les persones desenvolupar una activitat de manera més independent. N’hi ha per a alimentació, per a transferències, per a vestir-se, per moure’s, etc. També s’inclouen aquí les pròtesis i ortesis. Els terapeutes ocupacional els adapten al màxim a les necessitats de les persones i els ensenyen com utilitzar-los. Per últim, una part important de la seva feina és la de consultoria amb el personal d’auxiliar d’infermeria, a qui transmeten la informació i els coneixements necessaris per seguir les pautes adequades en la realització de les activitats de la vida quotidiana.

En el desenvolupament de la feina dels terapeutes ocupacionals, de fet, és molt important el treball interdisciplinari. Per donar una resposta global a les demandes i necessitats de les persones és essencial poder aprofitar la visió del fisioterapeuta, del psicòleg, dels professionals d’infermeria, de l’equip mèdic o de l’educador social. Com a professionals, la seva atenció es focalitza tant en la persona com en l’activitat i l’entorn on es desenvolupa.

Molt més que oci

Les tres grans àrees de què s’encarreguen aquests professionals són la de manteniment (activitats bàsiques de la vida quotidiana), la de productivitat (activitats com fer-se el menjar, netejar l’habitació o retirar diners d’un caixer) i la d’oci, en què hi poden haver activitats que s’utilitzin com a tractament per recuperar o preservar una funció. No hi ha receptaris generals pel que fa a les activitats de teràpia ocupacional. El cert és que el propi ritme de les institucions sol portar a implementar-ne de grupals per poder arribar al major nombre de persones. La feina dels terapeutes en la vessant de l’oci és, doncs, identificar interessos compartits i organitzar propostes que puguin agradar a un conjunt de residents. Podrien ser en relació al cinema, la gimnàstica, la cuina o qualsevol altre tipus d’activitat.

En aquest sentit, és fonamental fer una avaluació adequada de les persones quan ingressen en un centre. Això inclou conèixer-ne els antecedents mèdics o patològics, però també quina ha estat la seva història de vida, en quins contextos s’ha desenvolupat, de què ha treballat i quins rols familiars ha tingut. Aquestes dades, junt amb la informació de les activitats en què s’han interessat, els permet conèixer el perfil ocupacional de la persona. A més, se’ls fan les avaluacions més estandarditzades per veure el grau de dependència, d’acompliment cognitiu, d’acompliment ocupacional, etc., que els permeten veure en quines tasques se’ls pot involucrar. S’ha de tenir clar, però, que no es tracta només de fer una avaluació inicial i donar unes pautes, sinó que el terapeuta ha de ser un acompanyant i ha d’anar veient, junt amb la persona, què és important per a ella.

Encarar el futur

Malgrat que en els darrers deu anys la gent s’ha aproximat més a la professió, un dels reptes que ha d’afrontar encara la teràpia ocupacional és el del desconeixement.  No es tracta només del públic general, sinó que de vegades aquesta manca de coneixement apareix també en professionals del propi àmbit sanitari. Les institucions tampoc no són sempre conscients del que poden aportar els i les terapeutes en els centres, on caldria establir-ne un rati més alt. El model d’Atenció Centrada en la Persona, pel que ha optat Grup Mutuam, tanmateix, encaixa totalment amb la filosofia de la professió.

Des de la teràpia ocupacional, es considera que els centres del futur hauran d’apropar les persones a un entorn més natural. Hauran de ser menys hospitalaris i més domiciliaris, tal i com ja passa als països del nord d’Europa. Si es vol fer d’una residència una llar, haurà d’assemblar-s’hi. S’ha de tenir en compte que cada cop el perfil de persones que hi ingressen és més dependent. Les necessitats mèdiques i d’infermeria a què han de fer front les institucions són molt grans, però això no les eximeix d’apropar-se més a un entorn domiciliari. A la Residència Vila-seca, sense anar més lluny, tot i ser és un equipament molt gran i multi-servei, s’ha aconseguit oferir-hi un atenció càlida, propera i centrada en la persona.

Per acabar, cal assenyalar que queda molta feina per fer per part dels propis professionals per donar a conèixer els beneficis que poden aportar en molts àmbits. La teràpia ocupacional no només serveix és útil en l’àmbit residencial, també ho és en salut mental, en atenció comunitària, en pediatria, en rehabilitació i en molts dispositius. Si bé l’evolució ha estat positiva en general – han augmentat el nombre de professionals i d’ofertes de feina i ja no està tan encaixonada com abans en la geriatria – és molt important la col·legiació, ja que el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals és l’únic òrgan que pot defensar els interessos de la professió davant les institucions governamentals. A més, caldria que a Catalunya fos possible estudiar el grau en alguna universitat pública per tal d’augmentar el nombre de terapeutes. Així mateix, la recerca és fonamental en la professió i se’n fa molt poca. Els i les terapeutes ocupacionals han d’investigar i demostrar que el que fen funciona i aporta qualitat de vida a les persones.

 

Victor Vargas

Terapeuta ocupacional

Residència Vila-seca del Grup Mutuam

‘Molts cops ens diuen que no saben per on començar, però quan parlen amb nosaltres s’adonen que no estan soles’

Servei d'Orientació Social

Sílvia Aguerri i Tamara Koyik, professionals del Servei d’Orientació Social

La Sílvia i la Tamara, dues de les veus més veteranes del Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam, descriuen aquest servei com un recurs de l’entitat per ajudar les persones amb diversos graus de dependència a solucionar l’assistència del seu dia a dia. ‘I ara què faig?’ Aquesta és la pregunta a la qual elles donen resposta constantment, i sovint arriba acompanyada d’angoixa, desorientació o perplexitat. Al telèfon del SOS, hi recorren perfils molt diversos, però en general es tracta de persones que es troben en situacions de manca d’autonomia, derivada de l’edat o d’una malaltia o, simplement, perquè s’estan recuperant d’una caiguda o d’una operació. De vegades, és la pròpia interessada qui truca, però, més freqüentment, és algun familiar qui pren la iniciativa. ‘Sovint qui ens demana ajuda és el cuidador principal, que ha arribat a punt del “ja no puc més” i claudica’, explica la Silvia.

Moltes de les persones que es posen en contacte amb el SOS hi han estat derivades per un treballador social o per l’hospital on estaven ingressades, però, com diu la Tamara, ‘també n’hi ha que arriben mitjançant la web o pel boca-orella, que funciona molt bé’. Totes elles comparteixen un fet: que tenen un problema i necessiten ser escoltades. ‘Molts cops ens diuen que no saben per on començar, però quan parlen amb nosaltres s’adonen que no estan soles’, relaten. A partir d’aquest moment, s’obren tot un ventall de possibilitats i comença un recorregut amb les professionals del SOS per trobar la solució més adequada atenent a la singularitat de cada cas.

Per començar, es plantegen preguntes per saber quin és l’estat de salut de la persona, quina mobilitat té i com està cognitivament. ‘N’analitzem les necessitats des del punt de vista social i assistencial’, especifica la Silvia, que reconeix que els treballadors socials dels centres estan molt col·lapsats i no poden fer una avaluació com les que fan elles. Des del SOS de Grup Mutuam, on tenen un coneixement d’ampli abast dels recursos de l’entitat i externs, tant públics com privats, orienten les famílies perquè, d’acord amb la situació de la persona, les possibilitats econòmiques i les preferències, trobin el que més els convé.

‘Tant familiars com pacients queden molt agraïts per la resposta que els dona Mutuam, perquè encara que no adquireixin cap dels nostres serveis, senten que tenen un suport’, explica la Silvia. De fet, qualsevol persona que truca al servei troba a l’altra banda algú que l’escolta, li dona informació exhaustiva i l’orienta de forma desinteressada respecte a serveis i recursos com les residències assistides pròpies o de les d’entitats col·laboradores que poden recomanar, apartaments assistits, centres i hospitals de dia, hospitals sociosanitaris, serveis d’ajut domiciliari de diferents tipus, entre d’altres. A més, el SOS informa de la cartera de recursos públics així com de la tramitació dels ajuts que preveu la Llei de la dependència. El servei és tan complet, però, que no acaba quan la persona accedeix a un recurs. ‘Fem un seguiment de les persones que ens truquen i disposem d’una base de dades que ens permet veure la seva evolució i quins recursos pot necessitar en cada etapa, explica la Tamara.

En general, tal i com constaten en el seu dia a dia aquestes professionals, les famílies són molt reticents a demanar ajut, perquè no tothom pot o vol assumir el cost o la pèrdua d’intimitat que suposa que una persona que li doni suport a casa o ingressar en una residència. ‘Llavors, apuren molt i, per això, quan truquen necessiten una solució ràpida, un fet incompatible amb els tràmits per acollir-se a la llei de Dependència’, descriu la Silvia. Totes dues coincideixen a assenyalar que, tant per a la persona com per al seu entorn, és molt difícil prendre consciència de la realitat de la seva situació i identificar quina és la necessitat. ‘Moltes vegades és quan comencem a oferir un servei a casa d’un usuari quan ens adonem de la seva situació real’, afegeix la Tamara. S’han trobat freqüentment casos en què la persona tenia contracta una treballadora per fer tasques de la llar quan en realitat el que necessitava, pel seu grau de dependència, era una cuidadora, amb una preparació professional diferent. En aquest sentit, l’equip del SOS, a més d’un gran coneixement del sector, té molta psicologia, imprescindible per no ferir la sensibilitat dels usuaris o les famílies quan es tracten temes que de vegades els costa afrontar. Reconeixen que es tracta d’una feina complexa, amb situacions dures i que requereix implicació, però la satisfacció i confiança de les persones, asseguren, les compensa.

La música, eina clau per als cuidadors de persones amb demència

Música i demència

A la Maruxa, que té 90 anys, fa temps que li costa mantenir una conversa. L’Alzheimer li ha anat esborrant les paraules. La Núria, gerocultora de la residència on viu, cada matí va a despertar-la. Entra a la seva habitació i s’acosta al llit tot cantant baixet: Amoriños collín na bieriña do mar, amoriños collín non os poido olvidar… I la Maruxa quan la sent gira el cap, la mira i li contesta cantant amb un somriure: non os poido olvidar, non os poido olvidar. I les dues acabaven cantant: amoriños collín na bieriña do mar. És la seva manera de dir-se ‘bon dia’. Tot un ritual.

Després ve la dutxa, en què acompanyada de ondiñas veñen, ondiñas veñen, ondiñas veñen e van…,  l’anar i venir de l’aigua és una experiència agradable. La Maruxa gaudeix, rient i jugant amb l’aigua mentre canta, i per a la Núria és molt fàcil i gratificant fer la seva feina. Ella sap que la Maruxa va néixer i viure a Galícia i que sempre li ha agradat cantar les cançons tradicionals de la seva terra, així és que va decidir aprendre les que li havia sentit cantar temps enrere. La higiene és una de les activitats de la vida diària més difícils de dur a terme quan hi ha una demència, però sabem que, encara que el llenguatge hagi desaparegut, la música pot ser un mitjà per aconseguir que sigui més fàcil i, sobretot, que esdevingui una bona experiència.

Sabem que l’àrea cerebral on es processa la memòria musical no es veu afectada per l’Alzheimer fins a molt avançada la malaltia i això fa que una persona pugui respondre amb èxit a una cançó quan ja no fa servir el llenguatge per comunicar-se com sempre. Això és un tresor perquè facilita la comunicació de la persona amb els seus cuidadors. Quan una cuidadora o cuidador aprèn a utilitzar la música amb certs criteris i tècniques, està afavorint que la persona pugui connectar amb la seva identitat i això la fa sentir més segura en unes condicions que d’una altra manera li resultarien desorientadores i hostils. I així, des d’un estat anímic òptim i amb una sensació de seguretat reforçada, la persona amb demència es pot relacionar millor amb els que l’envolten.

Un entorn ben musicalitzat amb criteris i protocols terapèutics, en què es té cura de persones amb deteriorament cognitiu, aporta una millor qualitat de vida a la persona, però també als cuidadors i les famílies que hi conviuen. La música, així, esdevé una eina clau en aquests entorns, i musicalitzar amb criteris professionals els serveis i espais on viuen persones amb demència es converteix en una condició indispensable per avançar qualitativament en el respecte a la dignitat de la persona amb demència.

 

Mónica de Castro

Musicoterapeuta especialitzada en envelliment saludable i demències

Fundadora de SINGULAR, Música y Alzheimer

www.musicayalzheimer.com

“Vaig arribar al centre de dia molt deprimida i ara estic genial”

Centres de dia Mutuam

Eulàlia Estruch (71 anys) i Teresa Solé (99 anys) expliquen la seva experiència com a usuàries del Centre de dia Sabadell Centre, recurs de la Generalitat gestionat per Grup Mutuam.

Els centres de dia (CD) són un servei de suport a les famílies que tenen cura d’una persona gran que, tot i que visqui a casa, necessita una supervisió, acompanyament i estimulació que elles soles no li poden oferir. Grup Mutuam disposa actualment d’una xarxa integrada per divuit d’aquests centres. Entre ells, hi ha el CD Sabadell Centre, del qual l’Eulàlia Estruch i la Teresa Solé són usuàries des de fa al voltant d’un any.

La primera és una sabadellenca de tota la vida. Inquieta i activa, reconeix que no pot estar mai asseguda i que s’apunta a totes les sortides que s’organitzen al centre, perquè li encanta caminar. Viu amb el seu marit i un dels seus dos fills, i va ser una malaltia mental la que la va portar al centre de dia. “M’ha canviat molt la vida en tots els aspectes. Vaig arribar molt deprimida i ara estic genial”, explica l’Eulàlia, que admet que tot i que tenia ganes d’entrar-hi també li feia por. “Després d’uns pocs dies ja vaig començar a sentir-me bé”, recorda la usuària, que es defineix com una persona oberta i expressiva. La seva evolució radical, que destaquen els treballadors del centre, es fa palesa fins i tot en el look que llueix: ha canviat el color dels cabells assessorada per la perruquera i ha recuperat les sabates de taló alt de quan era més jove.
Eulàlia Estruch i Teresa Solé

El cas de la Teresa es força diferent. Nascuda al poblet de Lluçars, a Baronia de la Vansa (Lleida), viu a casa d’una de les filles i la seva entrada al centre es va produir quan li van donar l’alta de l’hospital sociosanitari on es recuperava d’una operació i una caiguda posterior. “M’han d’acompanyar a tot arreu i em moc amb caminador”, explica. Així, tot i que les limitacions de mobilitat no li permeten participar en tantes sortides com l’Eulàlia, es manté com una persona activa i assegura que li agrada molt pintar els dibuixos que li faciliten. A més, participa en les sessions de gimnàstica guiades que s’hi fan dos cops per setmana.

Com a la resta de Centres de dia gestionat per Grup Mutuam, els tècnics de cada àrea organitzen per als usuaris activitats de fisioteràpia, d’educació social, de teràpia ocupacional i de psicologia adaptades a les seves necessitats i limitacions. Quan no hi són, les gerocultores s’encarreguen de diverses tasques que els permetin mantenir-se actius. Un dels objectius és proposar-los activitats que els permetin sortir de la rutina. En aquest sentit, celebren totes les festivitats i organitzen sortides pel barri. L’Eulàlia explica que no se’n perd una. A això, hi suma les partides de ping-pong i les de dòmino, les lectures de revistes i les passejades pel jardí, entre d’altres.

La Teresa se sent alleujada pel fet que les seves estades al CD faciliten que les filles disposin de més temps per a la feina i per dedicar als néts i als besnéts. Tanmateix, aquest tipus de centres són un recurs que permet a les persones usuàries mantenir el vincle amb les famílies i l’entorn comunitari. De fet, al de Sabadell, un dels objectius és implicar-les en les activitats i que hi hagi interacció. Així mateix, un cop l’any s’organitza una assemblea perquè participin i facin propostes en relació al centre.

Tant l’Eulàlia com la Teresa, valoren especialment el tracte que reben per part dels professionals del centre. “La gent és molt agradable i no em falta de res”, destaca la més veterana, que assegura sentir-se molt acompanyada. La sabadellenca també opina que “tots són molt macos i afectuosos”. També coincideixen a assenyalar els beneficis que els ha aportat el fet de relacionar-se amb altres persones i subratllen la bona sintonia amb la resta de companys. Per tot això, l’Eulàlia no té dubtes a l’hora de recomanar el centre: “que s’apuntin sense pensar-s’ho, jo aconsellaria tothom que vingués”.

Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

Jessica Zamora a la Jornada EAR

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

 

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic

L’èxit d’assistència i la qualitat de les ponències consoliden la Jornada Residencial

2a Jornada Residencial

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans van centrar les ponències i debats que van integrar la 2a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure, celebrada dimarts 23 d’octubre al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L’acte, que va durar tot el matí, va aplegar 192 professionals.

Les primeres intervencions, a càrrec del director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, i del president de la Fundació Mutuam Conviure, Miquel Vilardell, van servir per donar la benvinguda als assistents però també per assenyalar la idoneïtat d’abordar la temàtica escollida per a aquesta segona edició de la trobada, ja que, segons el propi Brossa, tant famílies com professionals es troben sovint amb dilemes ètics quan han d’afrontar situacions complexes relacionades amb la cronicitat i és necessari dotar-se d’eines per prendre millor les decisions. Així mateix, Vilardell va subratllar la importància de la formació dels professionals del món residencial posant de relleu la tasca que la Fundació fa en aquest sentit. Núria Terribas

La conferència principal de la jornada la va impartir la jurista experta en bioètica Núria Terribas, membre del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam. Sota el títol ‘Autonomia i beneficència en les persones grans: un equilibri necessari’, va reivindicar una abordatge complex de la cronicitat, que contempli la vessant sanitària però també la social. La ponent va recordar també que la incapacitació legal d’una persona no la invalida per decidir en tots els àmbits de la seva vida i que correspon als professionals identificar el seu grau de competència. En aquest sentit, va assenyalar que va contra la dignitat de les persones grans tractar-les com si fossin infants.

La taula de debat, amb la participació dels professionals de Grup Mutuam Enric Buxadera, Marisa Garcia, Alícia Nogué, Noemí Sech, Maria Ferre i la moderació de Pepa Romero, va escenificar una sessió d’un ERESS – els espais de reflexió ètica dels diversos centres de l’entitat. Es va presentar un cas simulat entre dos residents, amb demència lleu i moderada i diverses síndromes geriàtriques, que va permetre debatre sobre els principals dilemes ètics que es troben en l’entorn residencial, al voltant de la sexualitat, el rebuig de tractament, l’ingrés involuntari i les contencions farmacològiques. Les intervencions van reflectir la complexitat amb què es poden trobar els treballadors de les residències davant aquests dilemes.

Després del lliurament del Premi de Recerca d’Atenció a la dependència de la Fundació Mutuam Conviure al projecte “Sala de Vida. Un canvi en la visió i en la intervenció de la demència” del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va recollir com a investigadora principal Rosa Torró, va arrencar la segona conferència de la jornada. L’advocat expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials Josep Maria Bosch va exposar les diferents eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions, com la tutela, l’autotutela, la curatela, els poders o els documents de voluntats anticipades. L’assessor de La Unió Catalana d’Hospitals va voler destacar també una figura poc coneguda encara, com la del defensor judicial, i va subratllar que a tothom se li pressuposa capacitat d’obrar i que aquesta només pot ser modificada mitjançant un procés judicial.

El responsable de cloure l’acte va ser Anton Molas, director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam. A banda d’agrair la participació dels ponents i la bona acollida de l’acte per part dels professionals de l’entitat, Molas va advertir que, amb una població cada cop més envellida i dependent, els dilemes al voltant de l’autonomia centraran molts debats en un futur immediat.

Podeu disposar de les presentacions dels ponents en aquests enllaços: