“Posar-me un equip de protecció em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres quan treballen”

Usuària i familiar Residència Vila-seca

Maria Àngels Ponce, filla d’una usuària de la Residència Vila-seca

La Maria Àngels ha viscut en primera persona la fins fa poc inimaginable situació de no poder visitar un familiar ingressat en un centre per a gent gran. Es tracta de la seva mare, la Carme Ferrando, a qui a causa de les mesures de restricció contra la propagació de la COVID-19 no va poder veure en persona durant gairebé tres mesos. La Carme va néixer el 1920 i des del 2013 viu a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, a tocar de casa de la seva filla, que la pot veure des de la finestra. Una salut envejable va impedir que aquesta vila-secana de soca-rel trepitgés cap hospital fins als 80 anys, però ja fa més d’una dècada que pateix una demència que, en el moment de l’ingrés, ja estava en una fase molt avançada. «La mort del meu pare la va afectar bastant i es va accelerar el seu deteriorament», recorda la Maria Àngels, que aleshores vivia a casa. Les dificultats de mobilitat que patia i el fet de no disposar d’habitatge adaptat van convèncer la filla que el millor per a la Carme era que visqués en una residència. «Ella no va ser gaire conscient de l’ingrés, però com que tenia problemes per moure’s, li vam dir que allà l’ajudarien amb exercicis que no podíem fer a casa», explica la Maria Àngels. 

La seva mare es va adaptar bé i admet que el canvi va ser més costós per a ella, però que s’hi va haver d’habituar: «soc filla única i em feia mal, però a poc a poc vam anar veient que l’espai estava molt bé i que podíem anar-hi a veure-la sempre que volguéssim». Com que la Maria Àngels encara treballava i tenia uns horaris força imprevisibles, la treballadora que els oferia suport a casa amb la mare també va continuar assistint-la a la residència, on anava per donar-li l’esmorzar, el dinar i el sopar. «A més, jo hi anava cada tarda», explica l’entrevistada, que admet que paulatinament es va acostumar a la nova rutina.  

La tranquil·litat que l’ha acompanyat durant tots aquests anys es va veure truncada per l’inici de la pandèmia causada per la Covid-19 i pel confinament. «Recordo que el 10 de març ja em van dir que restringien les visites a una sola persona i en uns horaris determinats, però dos dies després em van informar que ja no se’n permetien». Malgrat l’angoixa i la tristesa que la van envaïr al principi, assegura que la bona comunicació amb la residència la va ajudar. «Des dels primers dies, fèiem videotrucades i, com que la veia bé, em tranquil·litzava», relata. A més, la directora va crear un grup de difusió per a familiars, que va permetre que en tot moment tinguessin informació de les accions que es portaven a terme. Així va ser com la Maria Àngels va anar acceptant la situació. 

Uns dies després, però, la van trucar de la residència per informar-la que la seva mare tenia febrícula i que la deixarien a l’habitació en observació. Com que en un parell de dies va estar millor, no li va donar gaire importància, però quan a finals de març es va confirmar el primer cas de Covid-19 a la residència i ella va tornar a tenir febre es va espantar.  A la Carme la van passar a la planta 2 de la Residència Vila-seca junt amb altres residents que tenien els mateixos símptomes.  A partir d’aquell moment, relata l’entrevistada, «el contacte va ser constant». Malgrat que eren uns dies complicats al centre, va tenir sempre accés telefònic a la infermera i informació directa de com anava tot. La prova PCR no li van poder fer fins a principis d’abril i, en pocs dies, es va saber que el resultat era positiu. «Llavors em va caure el cel al damunt, perquè sabia que hi havia persones que havien mort d’això», recorda la Maria Àngels. I afegeix: «la situació em va servir per fer un exercici de serenor i per a aprendre a deixar-ho tot en la mà de Déu i dels professionals de la residència, que sé que han fet tot el que han pogut». 

La Maria Àngels assegura que només té paraules d’agraïment per a l’equip professional de la Residència Vila-seca, un col·lectiu que va rebre mostres de suport per part de molts familiars durant el confinament, alguns dels quals penjaven pancartes amb missatges davant del centre. «Hi va haver empreses del municipi que van fer donacions de materials i un col·lectiu de dones del barri de La Plana que va confeccionar mascaretes», subratlla l’entrevistada, que no vol que passi per alt l’empatia que es va generar entre tothom. 

A causa de la Covid, la Carme va estar tot el mes d’abril delicada i va perdre pes. «En una de les videoconferències la vaig veure molt deteriorada i vaig trucar a la infermera, que em va tranquil·litzar», explica la filla, que assegura que la comunicació constant la feia estar assossegada dintre de la intranquil·litat de la situació. «La veritat és que vaig fer molta confiança a l’equip», afirma. A més, al llarg de la crisi sanitària, diu, s’han reforçat els vincles entre les famílies dels residents i s’han anat trucant per donar-se ànims. 

La mare es va anar recuperant a poc a poc i, 89 dies després del tancament, els familiars van poder entrar de nou a la residència. «Ella estava bé», recorda l’entrevistada del retrobament, «però havíem de mantenir les distàncies, i allò de no poder-la abraçar em feia mal al cor». Tot i la impotència que això li generava, la Maria Àngels ho entenia. Veient el seu patiment, però, un dia li van oferir un equip de protecció individual per tal que pogués acostar-se a la seva mare. «Això em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres treballant amb aquella vestimenta que provoca tanta calor», assenyala. 

La Mària Angels destaca l’estreta relació que té amb les auxiliars de la residència, a qui un dia els va dir una frase que a elles els va marcar: «penseu que sou els meus ulls, les meves mans i la meva veu tot el temps que jo no soc aquí» . Explica que ara pot visitar a la seva mare un cop a la setmana durant mitja hora, amb mascareta i pantalla protectora. «Li faig petons igualment i li toco la ma i li explico moltes coses, tantes que, de vegades, arruga el front com volent-me dir que l’atabalo», relata entre somriures. El seu rostre es torna a posar seriós, però, quan descriu l’angoixa que sent en pensar que potser aviat, amb el creixement de contagis, tornaran a tancar la residència a les visites. De fet, les darreres mesures preses impedeixen que els familiars puguin treure els residents a passejar fora del centre. «L’equip professional fa tot el que pot perquè no entri el virus, però és complicat», reconeix la Maria Àngels, que afegeix que ella preferiria que es prenguessin totes les precaucions possibles però que no s’impedissin les visites, tenint en consideració les necessitats emocionals tant de pacients com de famílies. «Durant el confinament pensava en el fet que si la meva mare empitjorava no podria estar amb ella en els últims moments i que moriria sola, i això m’angoixava molt. No vull tornar a passar pel mateix», assegura. També explica, però, que la directora del centre li va oferir que entrés a veure-la amb un equip de protecció posat i que ella ho va rebutjar perquè creia que havia de ser prou forta i complir amb les restriccions. Malgrat els sacrificis que li suposi, la Maria Àngels es resigna a complir amb les mesures que es prenguin amb bon criteri d’acord amb l’evolució de la situació: «ens hem d’acostumar a conviure amb un virus que és agressiu». 

L’abordatge de la disfàgia en temps de COVID-19

Disfàgia

La COVID19 ens ha mostrat la cara més feroç de la pandèmia en els centres sociosanitaris, residències geriàtriques i hospitals, i ha posat l’èmfasi en persones molt vulnerables, la gent gran, i especialment en persones que requereixen cures específiques, com és el cas de les que pateixen Alzheimer, Parkinson, dany cerebral adquirit, com l’ictus, i traumatismes cranioencefàlics.

Amb aquesta introducció, pretenc enfortir i donar protagonisme als equips interdisciplinaris dels centres sociosanitaris. Hem de destacar els equips d’auxiliars i infermers/as, metges, logopedes, terapeutes ocupacionals, nutricionistes, fisioterapeutes, treballadors/es socials, personal de neteja i cuina i directius/ves, que han hagut de posar-hi el cos i lidiar amb les seves emocions, a més de portar a la pràctica protocols d’actuació, iniciatives innovadores i accions amb una visió avançada als esdeveniments i la millor de les intencions, per tal d’oferir als nostres pacients i residents la millor qualitat de vida, en moments difícils i de tensió acumulada.

Si bé cada professional, cadascun en les seves competències i les seves decisions, ha donat el màxim de si, volem posar l’accent en l’equip d’auxiliars, que ha demostrat estar a l’altura de la situació i ha tingut una mirada de compromís, ha doblegat esforços i, tal i com volem subratllar en aquest article, ha portat a la pràctica indicacions del servei de logopèdia en temps de pandèmia.

Moltes mesures i objectius d’abordatge s’havien descrit en formacions sobre el tema de la disfàgia i fins i tot s’havia pogut fer un traspàs d’informació sobre els perills que comporta un pacient amb disfàgia. Tanmateix, ara, s’hi sumava un nou ingredient: la COVID19.

Les seqüeles de la COVID19 en les persones greument afectades han presentat els símptomes següents:

– Odinofàgia (dolor que s’experimenta en empassar aliments)
– Pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte.
– Disfonies.
– Dificultats respiratòries.
– Disfàgies (dificultats per empassar qualsevol aliment)
– Afàsia
– Quadres confusionals, deterioració cognitiva, física, muscular, etc.

Segons el doctor Pere Clavé, director de Recerca de l’Hospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme (Barcelona), i president fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, un 55% de les persones afectades greument per COVID19 han presentat disfàgia i, sumat a això, riscos de desnutrició (75%) i de malnutrició (25%). Això ens parla de la gravetat de la nova realitat que estem vivint en els centres sociosanitaris i hospitals. D’aquí la importància que dins dels equips transdisciplinaris s’incorpori la figura del/la logopeda, com un agent actiu per liderar el tema de la disfàgia en l’àmbit de salut, ja que les conseqüències de no diagnosticar-la poden portar a resultats de major incidència, com: deshidratació, desnutrició, pneumònies aspiratòries, infeccions respiratòries, prolongació de l’ingrés i, en casos extrems, mortalitat.

La disfàgia no és només un problema nutricional, és una conseqüència que engloba un ventall d’impactes que van des del nutricional fins a l’emocional, sociocultural, sanitari i familiar. Si el pacient o resident no pot empassar de manera adequada, l’aliment o líquid poden anar al pulmó en comptes de dirigir-se cap a l’estómac i ocasionar-li tos, canvis de veu, reflux o pèrdua de líquid per les comissures, així com que li quedin restes dels sòlids en la llengua. Les aspiracions poden ocasionar seqüeles majors, com infeccions, febre, pèrdua de pes i pneumònies.

Eines logopeda
Eines logopeda

Per tal de fer més eficient la deglució, el professional de la Logopèdia treballa la força i la coordinació de la musculatura, la respiració i la bona coordinació deglutora. I ho fa en equip, amb tota la informació que li faciliten el metge, l’infermer i el treballador social, que anticipen el context biopsicosocial del pacient o resident, en el qual es confirmarà, mitjançant protocols MECV.V. (mètode d’exploració clínica, volum i viscositat), l’enquadrament de la disfàgia, el grau d’aquesta i la textura que requereix. Això implica un procés d’anada i tornada, tenir empatia, ser un professional resilient que dialogui amb el pacient o resident amb respecte, tenint en compte el seu cas i les seves circumstàncies, i que posi les adaptacions a la seva disposició. Segurament en aquest camí caldrà fer ajustos, agregar-hi objectius nous, quan es produeixen avenços, reorientar objectius i sobretot explicar-ho tot, amb una escolta activa i diàleg, al pacient o familiar. No és un procés curt, sinó que requereix cada dia d’una suma d’iniciatives personals.

S’haurà d’informar la família, sumar-la a aquests nous esdeveniments, donar-li eines perquè pugui construir una nova imatge alimentària del seu familiar hospitalitzat, sostenir-lo en moments d’adversitat, generar accions comunes i de compromís i, com sempre diem, “estar en el mateix vaixell” a l’hora de dur a terme un abordatge de la disfàgia.

L’observació i el seguiment del logopeda van acompanyats de la informació que l’equip d’auxiliars ens traspassa dia a dia per saber i conèixer de primera mà una realitat augmentada de com ha transcorregut la setmana. Cal conèixer si hi ha hagut alguna incidència, si s’ha necessitat reforçar i orientar al pacient o resident perquè comprengui que els objectius i les accions, tot aquest conjunt de dinàmiques, són per oferir-li una millor qualitat de vida a l’hora d’alimentar-se, que no es tracta de prohibir, sinó d’acomodar-se nutricionalment tenint en compte les textures alimentàries (nèctar, mel o púding) que se li han establert.

En aquest enquadrament d’abordatge, hem de tenir molt presents quins són els aliments més adequats i quins no s’adeqüen al pacient, ja que poden ser enganxosos, fibrosos o amb dobles textures, i poden fer que el procés iniciat es desacceleri o es reverteixi. El mateix passa, en el nostre procés de vida, amb la importància d’una adequada hidratació. En pacients amb disfàgia, és necessari adaptar qualsevol líquid amb la utilització de espessidors i aigües gelatitzades.

La tornada al domicili també implica oferir una sèrie de directrius que creïn un mapa per adaptar les indicacions donades i textures a la llar. Han de crear una rutina en la qual es contemplin, entre d’altres, seure en la posició de 90º a l’hora de menjar i beure, no parlar durant els àpats, facilitar un temps respectuós d’ingesta adequat, utilitzar adaptacions d’utensilis per facilitar la ingesta i hidratació, apagar elements distractors, com la televisió o la ràdio, etc.

Si la persona requereix un suport puntual, s’ha de donar el menjar i la beguda en una posició que permeti que qui rep el menjar i qui el dona estiguin en la mateixa línia horitzontal. A més, s’ha de motivar el receptor a mastegar, a assaborir el menjar, a empassar quan ho cregui convenient… Tot això en un marc de paciència i respecte.

Aquesta tasca que, encara que sembli senzilla, no ho és, donada les poblacions que atenem, requereix que prestem molta atenció, que mirem amb deteniment, que informem, assessorem i adeqüem el nostre llenguatge professional a la realitat de cada família.

Necessitem que el nucli familiar participi, acompanyi, conegui els assoliments i conseqüències, així com les adequacions i incidències que puguin produir-se en tot el procés de la disfàgia. I no volem oblidar-nos del/la pacient o resident que, en aquest situació inesperada, ha hagut d’estar més contingut, mirar més cap endins, amb el suport d’un equip transdisplinari al qual veia en primera instància i que l’ha estat escoltant en els seus moments d’inestabilitat i fragilitat. Ells/as han estat molt valents i molt responsables davant els ajustos que ha imposat la pandèmia (la distància social, la higienització de les mans, l’ús adequat de les màscares) i els plans de contingències han estat capaços de reduir el contacte físic, però no emocional, amb els familiars i amics.

En aquest marc d’intervenció, podem dir que cadascú ha sabut estar en el seu lloc, ha brillat amb llum pròpia davant moments de flaquesa, ha buscat el suport en l’altre, ha après a valorar la vida, amb els pros i contres que la conformen.

Com a corol·lari, podem dir que hem de donar un espai a la reflexió sobre la nostra gent gran i valorar la qualitat humana i professional dels serveis, que ha estat impecable, que ha estat de suma i multiplicació, i tenir present que, si bé hi ha hagut moments d’incertesa i d’inestabilitat davant el que significa una pandèmia, hem sabut ser proactius, reaccionar a temps i projectar tranquil·litat.

No oblidarem mai el moment en què tothom formava part del passadís humà de les zones vermelles de les sales d’hospitalització quan un pacient o resident superava la COVID19 i li oferíem un aplaudiment sorollós amb la consigna de seguir endavant en el procés de rehabilitació. Aquestes escenes les guardarem en la nostra memòria i faran que sentim que hem complert la nostra tasca.

 

Daniel Rodríguez Boggia

Logopeda

Centre Assistencial Mutuam La Creueta / UEN

Col. 08-976

Fonts:

https://www.clc.cat/pdf/module_28/10015522/Pautas-para-logopedas-en-la-atencion-a-la-persona-con-SARS____MqSN2GyRb2PKGccyHwXQ_es.pdf

 

Meditant amb la gent gran: l’experiència a Mutuam Collserola i Mutuam Güell

Meditació

El Mestre Xavier Puigdevall em va suggerir fa uns anys: “Ves a una residència de gent gran i porta-hi la meditació, surt de l’Escola, de la zona de confort”. Així va ser com a finals del 2015 va començar el “Grup de Meditació Apartaments Collserola”. Tot un procés per aprendre, abaixar el cap, empatitzar, conèixer la vida quotidiana dels seus participants, la seva saviesa, les seves vivències… Deixar la teoria i anar a la pràctica per aprendre a caminar caminant.

Les primeres trobades eren quinzenals; no van funcionar. Es perdia el contacte i el millor va ser fer-ho setmanalment, els dilluns de 16,30 a 18h. L’espai, un lloc silenciós i ampli (la Sala Club Social reservada per a nosaltres), sense grans decoracions, confortable, amb unes butaques còmodes, asseguts en rotllana, l’olor agradable de l’encens, algun cop amb la llum d’una espelma.  Van anar degustant el caliu del grup, la confiança, obrint-nos a poc a poc, estimant-nos, meditant junts,  abaixant el cap i dedicant els beneficis als éssers propers. Practicant l’abraçada i els petons entre nosaltres després de cada sessió ens ajudava a mantenir l’escalf fins a la propera trobada.

Era un dia especial per a les persones del grup, s’arreglaven amb els millors vestits: feien goig. Començar amb una música relaxant o clàssica ens ajudava a calmar la ment. La postura recomanable: seure en una butaca sense braços amb les mans recolzades sobre les cuixes o agafades al centre. Els ulls tancats, llevat que ens agafés el son, i mantenir la mirada horitzontal, que no fes mal la nuca. Més d’un cop hi havia persones que es relaxaven tant que s’adormien. Feien el mateix procés de relaxació i calma. Tot plegat ens permetia deixar anar i sentir-nos més buits; una buidor no pas sinònim de pobresa i escassetat, sinó de lleugeresa i llibertat.

Un cop la ment calmada, es va anar introduint a cada sessió l’hora del conte. S’entregava un escrit il·lustrat, normalment un conte, com un recordatori per a tota la setmana. Va ser un mitjà per obrir-nos, parlar de les seves coses: què pensaven, records de la seva vida que, en expressar-los, s’anaven netejant; amors oblidats, paisatges inspiradors, viatges a la seva infantesa, trobades amoroses dels seus pares, retrobament i reconeixement del seu amor als  familiars i amics morts… Tots aquests comentaris donaven un nou sentit a la seva vida, descobrint i reafirmant la saviesa acumulada al llarg dels seus anys.

Les lectures eren un entrenament de la ment i del cor per tal de viure la seva quotidianitat d’una forma més centrada i amable, acceptant, com es podia, el que s’anava presentant en cada moment.

Posteriorment, una meditació acompanyada de música per potenciar l’agraïment cap a les persones que els acompanyaven –familiars, cuidadors, amigues, etc.– i cap a ells mateixos. Al llarg de les sessions es va anar ampliant aquest agraïment, fins i tot cap a aquelles persones amb qui no tenien o no havien tingut una bona relació.

Sempre acabàvem la sessió ajuntant les mans al pit, abaixant el cap i dedicant els mèrits de les pràctiques a les persones que patien. L’abraçada i petons entre tots nosaltres es va instaurar com una manera dolça de cloure la trobada. Es diu que la meditació transforma les persones en més amables, tolerants i compassives… Cada vegada que ens acomiadàvem vam comprovar que era ben cert: gaudir d’aquesta escalfor humana, del silenci presencial en la meditació de la gent gran, ha estat un regal en el meu camí espiritual.

Sessió rere sessió, la meditació es va anar obrint camí fins a consolidar-se com una dinàmica que formava part de la quotidianitat setmanal de la gent gran. Quan ja portàvem gairebé un any fent l’experiència, es va tirar endavant, conjuntament entre el personal totalment entregat de la Residència Collserola i el Grup de Meditació de l’Escola de l’Ésser, un acte que va suposar una nova embranzida a la iniciativa: el 30 de gener del 2016 vam organitzar el dia de la No violència i la Pau. Una mostra dels treballs que la gent gran havien fet als seus tallers vestien la sala, on vam projectar un audiovisual: “La pràctica d’Atenció: La Mirada Innocent”, del Mestre Xavier Puigdevall. Amb el cor ben obert i la innocència als ulls, després de la visualització del preciós audiovisual, es va fer la lectura d’uns escrits a càrrec d’una persona del Grup de Meditació Apartament i una persona del grup de Meditació Escola de l’Ésser i es van lliurar uns fulletons amb imatges de nenes i nens innocents. A més, vam fer una meditació conjunta acompanyada d’unes músiques, dues cançons que van arribar al moll de l’os de l’ànima de tots els assistents: “Thula Baba” de Pumeza i el Mantra “Yemaya Assessu”.

L’acte es va anar tancant com sempre: d’una manera dolçament alegra. Ben acompanyats d’un bon esmorzar, beguda i pastes, van tenir lloc les trobades, abraçades, tertúlia, comentaris molt sucosos entre la gent gran i els membres del grup de meditació de l’Escola.

A partir d’aquesta experiència es va crear un altre Grup de Meditació a la Residència Collserola, portada per dues persones del grup de meditació de l’Escola (la Maria i el Carles) i personal de la Residència.

Es va obrir també un altre Grup de Meditació als Apartaments Güell, portat per dues persones més del grup de Meditació de l’Escola (el Jose i la Charo). El Jose expressa així la seva vivència: “Mi experiencia meditativa con la gente mayor al principio fue una manera de dar altruistamente, que se convirtió después en un intercambio donde recibíamos tanto o más de lo que entregábamos, dábamos amor y recibíamos más… Uno de los momentos que más me gustaban era al acabar la meditación de cierre, donde ellas me decían que se quedaban tranquilas, calmadas y con mucha paz. Yo sentía lo mismo. Nos despedíamos siempre con abrazos, besos y palabras de agradecimiento en ambas direcciones. Recuerdo esos momentos con cariño y amorosidad”.

L’experiència de la Charo és aquesta: “Va ésser molt enriquidor i nutritiu, deien que els donàvem molt, i la veritat és que eren elles qui ens donaven al meu company i a mi. Vaig aprendre a valorar encara més l’entrega i energia de la Pilar, era com una filla em deia… I així la sentia, com una mare amorosa. De la Maria recordo la seva força i determinació. La Josefina una dona delicada i tendra amb capacitat d’escoltar. La Belen de tot en feia broma i posava la “chispa” al grup. La Conxita va lluitar fins al final amb decisió i coratge, vaig aprendre d’ella això, junt amb com és d’important cuidar la família amb els petits detalls”.

Va sortir la necessitat d’una trobada quinzenal entre els coordinadors per supervisar com anaven els grups, què ens passava a nosaltres… I de mica en mica es va anar creant material, compartint músiques, meditacions… Tot plegat va suposar un aprenentatge com a meditadors més creatius, amables i bondadosos; un començar a integrar vivencialment el que és la benevolència, la bodhicitta i la compassió a partir de la pràctica.

Una trajectòria de contes, músiques, recull de frases il·lustrades del llibre del Mestre Xavier, celebracions d’aniversaris, Nadal, Sant Jordi, comiats de persones que havien mort, trobades amb familiars, etc. Un projecte que ha anat creixent a mesura que els cors dels qui hem tingut la sort de participar-hi s’han anat obrint en dolçor, humilitat i entrega.

Després de l’explicació, m’aturo i tanco els ulls amb el propòsit de recollir allò essencial que he après amb aquesta iniciativa. I em venen molts comentaris, salutacions de la gent gran, així com petits moments viscuts amb ells que em dibuixen un somriure. Autèntics regals com quan, amb un to càlid i directe, sense prejudicis, amb amabilitat respectuosa i amb honestedat assertiva, em deia sense embuts la Isabel quan els posava alguna peça musical: “Aquesta música… hi ha una versió més harmònica”. O quan em saludava el Ramon en arribar al grup: “Hola, jove!”. Amb aquella mirada dolçament brillant mentre tot somrient em donaven la mà amb una calidesa i suavitat que no s’obliden. O quan la Rosa va obrir al grup que, quan estava a l’habitació i se sentia sola, s’imaginava que estàvem tots junts meditant i això li feia sentir un caliu que la tranquil·litzava. O quan la Marisa, una persona invident, amb tot la seva energia i entusiasme, en arribar al grup gravava un àudio dels seus pensaments, les seves poesies. Els llegíem i ens enriquíem després d’haver-los copiat i escrit. O quan la Rosa practicava la meditació del Timo i expressava que aquella pràctica l’alliberava del dolor.

La Mercè i la Rosa M. em diuen que segueixen posant en pràctica l’atenció a la respiració, les passejades totes dues al bosc, contemplant els arbres i el garrofer, respirant profundament i els va molt bé. La M. Teresa assenyala les meditacions connectant amb la llum interior. Durant el confinament l’ha practicat, principalment quan el seu home, el Ramon, ha fet el viatge cap el seu origen, cap a la llum. Em diu que quan ens retrobem podrem retornar amb aquesta pràctica.

La M. Antònia, quan jo no hi podia assistir, era qui portava la sessió meditativa. Ha expressat que ha experimentat un pas endavant en la introspecció i el coneixement d’ella. Un lloc de reunió on no es demana res; un lloc de recolliment i disposició a obrir el cor i la ment, vivint noves i profundes experiències, arribant al retrobament amb la seva ànima i el seu cor, en la seva essència més primigènia. Un anar endavant etern.

La Cloti i la Isabel recorden les meditacions amb una sensació de benestar molt agradable i positiu. La Cloti havia traduït una versió al castellà de El Petit Príncep, i quan el llegia amb una dolça innocència que li sortia del cor ens posava a tots els oients la pell de gallina.

Llegíem també fragments tan bonics com aquest del llibre ‘Diguem-nos coses boniques d’en Carles Capdevila’: “Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món.

Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part  positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”. No puc oblidar tants altres moments que m’han ajudat a abaixar el cap, sentir-me un principiant. Anava a ensenyar meditació a la gent gran i em vaig trobar aprenent de la seva generositat, humilitat, bondat, valentia, el seu saber acceptar el present, la seva devoció i la seva innata bodhicitta.

Vull enviar un agraïment a totes les persones meditadores del grup, als col·laboradors.  M’han ajudat a reafirmar més clarament en el camí espiritual, tocant de peus a terra, amb el cor i amb l’ajuda dels de Dalt.

Durant el confinament fins ara continuem tenint contacte per telèfon i whatsapps amb les persones grans i els seus familiars… Esperant que les condicions siguin propícies per reprendre presencialment la nostra pràctica meditativa en grup.

Toca anar acabant l’escrit. No és fàcil tancar una cosa que t’estimes. Saber dir adéu és una de les moltes coses que he après de la gent gran, la qual molt abans que no pas jo ha hagut de deixar anar a persones estimades, que han emprès el seu retorn a la llum; prenc bona nota de la saviesa, no només de deixar anar, sinó també la de quedar-se amb l’empremta de bondat dels qui han marxat. La gent gran té una capacitat d’acostar-se a la bondat i de perdonar sense miraments, directa al cor, davant la qual només puc baixar el cap.

El reconeixement sincer cap a tot allò après en aquesta experiència em permet, ara mateix, fer un pas més en l’agraïment profund i amorós als meus Mestres. Sovint, quan llegíem el conte en la meditació amb la gent gran, em naixien comentaris dels meus pares, dels meus Mestres, de la meva dona, del meu fill, de les meves netes… i s’entrellaçaven amb les seves vivències. Tot seguit naixia la seva curiositat i em preguntaven aspectes de la meditació, dels Mestres… compartíem una estona de pau,  de tranquil·litat, no s’havia de fer res, tot fluïa. Un goig… Mil gràcies.

Albert Colomer Rovira

Especialista en meditació de l’Escola de l’Ésser d’Empar Fresquet i Xavier Puigdevall. Ha fet de voluntari impartint sessions a Mutuam Güell i Mutuam Collserola.

Podeu llegir al nostre blog un article anterior d’Albert Colomer: Meditar: deixar anar i veure-hi clar.

Un Sant Jordi diferent omple d’il·lusió els centres i residències del Grup Mutuam

Hospital Girona

Gaudir d’una diada com la de Sant Jordi en ple confinament, quan no hi ha possibilitat de passejar pels carrers entre parades de llibres i roses ni tampoc de compartir-la amb els éssers estimats, no era un repte fàcil. Tanmateix, als centres i residències de Grup Mutuam, tothom va fer el possible perquè aquest 23 d’abril les persones residents i els professionals que en tenen cura poguessin viure l’ambient especial que es respira sempre en aquesta data tan esperada per molts.

El tret de sortida de la celebració el podem situar amb la confecció d’una fantàstica rosa en aquarel·la per part d’un artista de Sabadell que col·labora sovint amb el Centre Assstencial Mutuam La Creueta. Al mateix centre, durant la diada i amb la col·laboració d’usuaris i professionals es van guarnir les finestres amb la rosa feta amb aquarel·les, de la qual es van treure còpies, que es podien contemplar des de l’interior i l’exterior del centre.

També els usuaris i professionals de la Residència Les Franqueses del Vallès, van preparar i pintar la seva rosa que van enviar als seus familiars. Mentre que les famílies de tornada els van felicitar el Sant Jordi amb una rosa i una fotografia, missatge inclòs. Totes les families van rebre un petit vídeo entregant la rosa pintada als seus familiars. Tot el projecte va ser molt maco i emotiu.

Al Centre Residencial Mutuam Manresa, aquest Sant Jordi i malgrat el confinament, la infermera Rosa Fernandez va fer unes galetes en forma de rosa i llibre, que van sorprendre molt als usuaris. I per altra banda a la Llar Residència Mutuam La Sardana (salut mental) de Manresa, per la diada van fer i un simpàtic i vençut drac, que van penjar al balcó del centre.

“Dona’m una llança, verda és l’esperança, fruit del nostre amor. Hem passat un Sant Jordi diferent a la Residència Vila-seca. Tot anirà bé ! “. Amb aquest missatge, l’equip professional i les persones que viuen a la Residència Vila-seca van gravar un vídeo que servís per passar una estona entretinguda i alhora tranquil·litzar als familiars que feia setmanes que no els veien.

Els professionals del Centre Residencial Mutuam Collserola, a Barcelona, van organitzar-se perquè no hi faltés cap rosa per la diada de Sant Jordi. Roses ben vermelles que van arrencar molts més somriures del que és habitual i que van fer sentir l’equip molt recompensat.

Els usuaris de la Residència Mercat del Guinardó, de Barcelona, també van viure el 23 d’abril com marca la tradició i, per tant, cadascú va tenir la seva rosa.

A l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona van rebre dibuixos i cartes dedicades dels alumnes de l’Escola Bambini Montjuïc Girona, que es van repartir entre tots els usuaris. A més a més, les auxiliars de clínica del centre van fer targetes amb una rosa, una espiga i un poema per a tothom. Les que treballen a l’Hotel salut Ibis Girona van lliurar unes cistelles molt boniques als pacients confinats a les habitacions de l’hotel i també als estudiants d’infermeria que formen part de l’equip que hi treballa.

La Residència Rubí i la Residència Molí – Via Favència que el Grup Mutuam gestiona al Vallès Occidental i Barcelona, respectivament, també es van apuntar a celebrar una diada de Sant Jordi molt especial.

Els professionals de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell van desitjar un bon Sant Jordi estrenant gorros fets per una companya, la Mari Carmen. D’altra banda, ells van rebre suport i agraïment per la seva feina mitjançant una gran pancarta que havien elaborat els usuaris dels Apartaments Mutuam Güell.

El Dia de la Dona es commemora amb moltes activitats, a tots els centres del Grup Mutuam

Residència Mercat Gunardó

El diumenge 8 de març, Grup Mutuam ha celebrat aquest any el Dia Internacional de la Dona amb una campanya de sensibilització centrada en reivindicar la igualtat entre homes i dones i dirigida a tots els centres i residències. Acompanyades de cartells amb el lema ‘Des de Grup Mutuam, construïm un món amb igualtat’, persones usuàries, dones treballadores i familiars es van fotografiar per deixar testimoni de la reivindicació. A banda d’això, molts centres i residències van organitzar les seves activitats pròpies per conscienciar i debatre sobre el paper de la Dona i celebrar aquesta jornada d’homenatge.

Centre de dia Creu de Barberà
Centre de dia Creu de Barberà

Les dones usuàries i les gerocultores del Centre de dia Creu de Barberà, a Sabadell, van rebre un exclusiu obsequi fet a mà per la filla d’una de les persones usuàries. Es tracta d’una bonica i càlida gorra artesanal de diferents colors i dissenys; no n’hi havia dos d’iguals. Cada persona va triar el que més li va agradar i se’l va posar per sortir retratada en una fotografia. En el Centre de Dia Sabadell-Centre es va optar per fer com a manualitat llaços liles i penjar-los de les finestres per tal de fer visible el seu suport a totes les dones del món.

A Barcelona, el Centre de Dia Verdum es va voler sumar a les celebracions del Dia de la Dona dibuixant i pintant llaços liles per regalar-los pel carrer i a comerços del voltant. L’experiència va ser positiva i totes les persones que els van rebre es van sorprendre i admirar pel detall. 

Residència Font Florida
Residència Font Florida

A la Residència Font Florida, s’hi van portar a terme diverses activitats, com, per exemple, una presentació de biografies de dones que van canviar la història i que van contribuir a la lluita per la igualtat. També van muntar una mostra de fotografies de grans dones de la història que va despertar molt d’interès.

La Residència Jaume Nualart va viure molt intensament la commemoració del Dia de la Dona i va organitzar activitats de diferents temàtiques al llarg de tota la setmana. Es van decorar els espais comuns amb cartells reivindicatius i amb murals sobre la història del 8M, l’evolució de la vestimenta de la dona i el progrés d’aquesta en el món laboral.  Dilluns, es va explicar la història del 8M i perquè el lila és el color que representa la dona; es va fer un Bingo en què els premis eren polseres liles i a l’activitat d’Estimulació Sensorial va predominar el color lila. Dimarts, es va projectar la pel·lícula de John Ford “7 dones” i es va debatre sobre les limitacions que trobava la dona als anys 50 en el món laboral. Dimecres, a l’activitat de punt, es van repartir llaços de ganxet confeccionats per residents, famílies i treballadors. A més a més, amb l’objectiu de sensibilitzar, es va fer una activitat en què els usuaris i residents deixaven l’empremta de la seva mà en blanc sobre un fons lila i sobre aquesta s’escrivien paraules contra la violència masclista. Dijous, hi va haver una projecció d’imatges de publicitat sexista, que va obrir un debat sobre llenguatge sexista i professions d’homes i dones, i divendres es va organitzar un col·loqui a l’entrada per posar en comú tot el que s’estava portant a terme i, per acabar, es va fer la lectura d’un manifest col·lectiu.

Residència Mutuam Manresa
Residència Mutuam Manresa

La Residència Les Franqueses va preparar un gran cartell per commemorar el Dia de la Dona i, durant el cap de setmana, s’hi van celebrar tertúlies i es va fer una foto conjunta de les persones usuàries. Sota el lema ‘Fem visible allò invisible’, la Residència Rubí va celebrar la jornada feminista amb la presentació d’un cartell de dones anònimes creat per les pròpies dones de la residència: familiars, treballadores, residents i usuàries. La idea era donar visibilitat a les dones comuns que, des de l’anonimat i la quotidianitat, porten a terme coses importants a la vida. L’acte el van obrir tres senyores que van volgut compartir experiències i va finalitzar a ritme de cançons i amb el regal dels llaços que s’havien confeccionat durant la semana.  Podeu veure les divertides gal.leries de la resta de Centres de Grup Mutuam i també de Serveis Centrals de Grup Mutuam. 🙂

Com deu ser viure amb demència avançada?

Elena Fernández a 3a Jornada Residencial

En el marc de la 3a Jornada Residencial, Elena Fernández, psicòloga i gerontòloga d’Alzheimer Catalunya Fundació, va impartir una ponència sota el desafiant títol ‘Com deu ser viure amb demència avançada?’. L’acte, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, s’emmarca en l’aposta de l’entitat per la formació continuada dels professionals.

Sembla molt atrevit pretendre connectar amb l’experiència de viure amb demència. Però, malgrat la dificultat, aquesta pot ser una eina que ens ajudi als professionals que treballem acompanyant a persones amb demència. Què en sabem, de la demència avançada? Sabem que no hi ha comprensió del món, que no hi ha cognició. No hi ha pensament que permeti a la persona entendre què li passa i saber com reaccionar-hi. En canvi, el que sí que hi ha són sensacions i emocions. Entenem, però, què són les emocions i quin efecte tenen en nosaltres? El món intern i l’extern ens generen sensacions, que es tradueixen en emocions i en pensaments i conductes. Ara bé, cal que tinguem present que, quan hi ha una demència el camí que va de les sensacions cap al pensament es trenca. No hi ha aquesta traducció perquè la conducta s’adapti. Quan no hi ha pensament, hi ha reaccions.

Llavors, com a professionals que treballem amb persones amb demència, ens hauríem de preguntar com deu ser viure en un món on predominen les sensacions i les emocions, per saber així com relacionar-nos amb elles. L’emoció és el que les fa moure i hi hem de connectar, tenint sempre clar que totes les emocions són vàlides en el moment que algú les sent.

Així mateix, ens hem de poder observar a nosaltres mateixos, sense desig ni memòria, per poder connectar des de l’emoció de cadascun de nosaltres. Podem observar les emocions perquè tenen expressions motores i reaccions verbals, però a més de veure-les, també les sentim. Per poder apropar-nos a una persona amb demència hem de sentir el que ella sent, essent conscients que es tracta d’una hipòtesi perquè només ella sap com se sent. Així doncs, hem de desenvolupar competències que ens permetin sentir l’emoció de l’altre i acompanyar-lo des d’on necessita ser acompanyat, que no és sempre senzill. Per tant, a més de saber quines són aquestes competències -empatia, autenticitat i acceptació incondicional- cal que les posem en pràctica.

Cadascú de nosaltres sap si està treballant des de l’autenticitat i des de l’emocionalitat i si aquella relació la sent. Si estem en una relació que no és autèntica, la persona ho sabrà. De vegades això requereix explorar-nos. Si ens costa molt fer una teràpia basal hem d’esbrinar per per què, saber què ens està removent a nosaltres mateixos.

L’acceptació incondicional és una premissa bàsica per poder connectar amb l’altre. Així, sigui com sigui la persona, com a professionals, l’hem d’acceptar incondicionalment. I, si no podem, hem de ser capaços de posar-ho sobre la taula. Això ens pot plantejar dilemes: com podem acompanyar algú que està en una situació d’angoixa si el jutgem? Hem de poder ser molt honestos. La nostra professió requereix que sapiguem on són els nostres límits i treballar-los, perquè no són inamovibles. Tots naixem amb capacitats interpersonals però hem de desenvolupar-les. Cadascuna de les nostres professions en l’àmbit assistencial té una tècnica professional, però tots els que estem en relació amb altres persones tenim un rol que és transversal, acompanyem les emocions de les persones amb qui estem.

Contenir amb seguretat

Les entitats i organitzacions de les quals formem part són contenidors d’ansietat, perquè la demència, al final de vida, pot cursar amb ansietat. L’ansietat d’estar perdut, de voler marxar… I quan les persones tenim ansietat la tirem cap enfora, de vegades amb agressivitat. L’única manera de poder ajudar algú a transformar aquesta ansietat és contenint-la, és a dir, donant-li un espai perquè pugui expressar allò que necessitar expressar en un entorn segur. I, a partir d’aquí, l’acompanyem i no deixem que es desboqui. En entorns on les emocions són molt freqüents la contenció és una eina de què disposem, però només la podem posar en marxa si fem servir les competències esmentades.

Hem de poder fer-nos un examen de quines són les nostres competències relacionals. Si realment tenim dificultats a nivell emocional, hem de treballar-les. Les persones que estan en aquest moment de pèrdua necessiten que ho fem. Perquè totes les persones, amb demència o sense, el que busquem és dignitat. La dignitat és ser valuós i som valuosos perquè existim. No és un dret fonamental sinó que és on es fonamenten la resta de drets. Ser valuós pel fet de ser. Independentment de les nostres atribucions, la nostra malaltia o la nostra conducta, som dignes pel fet que existim. Si el professional ho té present i treballa amb la persona des d’aquesta perspectiva, potser farà que aquesta també se senti des d’aquesta dignitat.

Els Reis d’Orient porten molt més que regals a centres i residències de Grup Mutuam

Mutuam Creueta

Els usuaris dels centres, en la majoria dels casos acompanyats de professionals i familiars, van celebrar la festivitat de Reis amb diferents activitats. Bé fossin patges, bé fossin residents disfressats de Reis o bé fossin professionals amb ganes d’implicar-s’hi, diversos personatges  van escenificar d’una forma o una altra el lliurament de regals que totes les persones usuàries van rebre molt contentes. En alguns casos, van ser obsequis per al conjunt de residents per tal de compartir-los en les activitats, com un bingo, i en d’altres van ser obsequis que els mateixos usuaris havien “escrit”.

L’objectiu era fer-los sentir il·lusió i gaudir de la festa que tanca uns dies intensius d’actuacions, visites, col·laboracions i esdeveniments socials que han fet reviure els millors sentiments.

A Mutuam Collserola, la visita dels Reis d’orient es va produir el 3 de gener i, com cada any, els residents van gaudir d’un matí ple de sorpreses i regals. A més, van assaborir un esmorzar ben nadalenc i un tortell de Reis amb què van acomiadar les celebracions de Nadal i van donar la benvinguda al 2020.

Aquest any al Centre assistencial Mutuam la Creueta l’equip professional va voler oferir el millor d’ell mateix escoltant el desitjos de les persones residents i portant-los a terme. Per això, va atendre les peticions de tenir una activitat que s’allunyés del caire «infantil» de rebre els reis i fer un bingo generós i màgic que toqués a tothom i en què qui repartís els regals fos una reina i un patge generosos i complaents.

Les persones usuàries del Centre de Dia de l’Espanya Industrial, van escriure una carta als Reis d’Orient el passat 3 de gener en què demanaven un desig de cara al 2020 i la van col·locar sota l’arbre de Nadal. Posteriorment, es va fer el corresponent dinar de reis, en què van gaudir d’un tortell. El dia 7, en arribar al centre, els reis mags havien respost a la carta i les persones usuàries ho van llegir amb molta il·lusió.

També a la Residència Mercat de Guinardó, els tres Reis d’Orient (interpretats per tres persones usuàries) van repartir regals a cadascun dels residents. A la Residència Molí – Via Favència, les persones usuàries va preparar bosses amb carbó i xocolatines per a endolcir l’esperada nit de Reis.

Les celebracions de Nadal van començar amb activitats lúdiques variades als centres de Grup Mutuam

Nadal Mercat Guinardó

Els preparatius del Nadal i els primers dies d’aquestes festes es van viure amb intensitat als centres i residències de Grup Mutuam. Com cada any, en aquestes dates tan assenyalades es porten a terme activitats tradicionals, i algunes de menys convencionals, amb què es dinamitza el dia a dia de les persones usuàries i se les motiva a vincular-se amb la comunitat.

Mutuam Collserola va preparar les festes molt activament. Va ser allà i a una de les seves usuàries, Rosario Arroyo, on es va lliurar el primer premi del concurs de postals de Nadal de Grup Mutuam. Els seus residents també van rebre la visita i els millors desitjos per a l’Any Nou dels alumnes de Col·legi Salesians. Els nenes, no només van compartir una estona conversant amb ells, sinó que també van oferir-los un conjunt de nadales. D’altra banda, a Mutuam Collserola, els residents i les seves famílies van poder gaudir d’una entretinguda actuació del Mag Marc, que va deixar bocabadats els assistents amb els seus trucs.

Tant al Centre de Dia Verdum com al Centre de Dia Enric Casanova, van rebre grups de voluntaris de la Creu Roja que els van lliurar regals i amb qui van cantar nadales. L’agradable visita va acabar amb bons desitjos per a l’any 2020.

Aquest Nadal el Centre assistencial Mutuam la Creueta es va omplir de joves i canalla plens d’energia que, entre plors i rialles, cançons i balls, van donar, espontàniament, el millor de si mateixos, removent emocions, formant creences i valors que perduraran per molt temps en la memòria d’ells mateixos i dels residents. Van participar en aquesta experiència l’Escola Vedruna el Carme, l’Escola Pública Enric Casasses, la institució la Vall, l’institut Pau Vila, el centre d’educació especial de secundària Xalest i els nens i nenes de catequesis de la parròquia de Sant Feliu. A banda de les activitats dins del centre, les persones usuàries van poder visitar, com cada any, la fira de Santa Llúcia.

La Residència Jaume Nualart va organitzar just abans del Nadal un munt d’activitats lúdiques. Primer de tot, van rebre la visita de nens i nenes de P4 i P5 del CEIP Santa Eulàlia que van oferir un espectacle nadalenc amb instruments musicals en què interactuaven amb els residents. Aprofitant l’esdeveniment es va fer entrega de la medalla centenària a una resident per part d’una nena que feia anys aquell dia. El protagonisme musical va continuar amb l’actuació de la coral de Jaume Nualart amb una encertada selecció de nadales. Poc després, va arribar el tradicional bingo especial de nadal amb premis propis de l’estació.

Un dels esdeveniment amb més bona acollida va ser el dinar especial de Nadal, que va estar seguit d’una tarda d’actuacions musicals amb els grups de playback del Casal. El mercat solidari va ser el colofó de tot un any de feina d’algunes residents que creen diferents peces, mitjançant el punt, i les posen a la venda durant aquesta jornada. La música va sonar de nou a la residència gràcies a l’actuació del grup extremenys San Isidro Labrador, que va donar el tret de sortida a les festes nadalenques.

A la Residència Mercat de Guinardó van rebre la visita de l’alumnat de 13 i 15 anys de l’escola Abat Oliva, que, passejant per les diferents plantes i repartint manualitats, van cantar nadales i les van acompanyar d’instruments i coreografia. Un altre dia qui els va visitar va ser la coral ‘Avis de Sant Andreu’, que va oferir-los un concert de Nadal. Voluntaris de la Creu Roja també s’hi van apropar per felicitar les festes als residents, cantar plegats unes nadales i donar-los uns regals. Finalment, la residència va acomiadar el 2019 amb un berenar especial i música de tots els temps.

El Pare Noel – interpretat per un dels residents – va ser l’encarregat de fer una visita a la Residència Rubí.  Va passar per totes les plantes repartint bon humor i caramels entre els seus sorpresos companys.

La Residència Vila-seca va començar a preparar-se per al Nadal amb el guarniment propi d’aquestes dates. El tret de sortida de les celebracions es va fer coincidir amb l’encesa de llums pública, davant de la residència, per part de l’alcalde del municipi, Pere Segura. Acompanyats de diferents col·lectius, els residents van participar en nombroses activitats. Amb els més petits, van compartir nadales i van fer tallers de postals de nadal; amb els mitjans, els alumnes del conservatori, van gaudir d’un concert de cant i amb fagots; i amb els més grans, la coral Cantaire de La Pineda, es van delectar amb les Nadales.

A més d’aquests actes, es va organitzar l’esperat dinar de nadal amb més d’una trentena de famílies, durant el qual es va obsequiar la guanyadora del sorteig de la panera. Seguidament,  es van organitzar diferents sortides per gaudir de l’ambient nadalenc, una d’elles, amb els alumnes d’APS de l’institut, que van aprofitar per veure les llums de Nadal del municipi i, una altra, a Reus. Com cada any, tres patges de la residència van visitar l’Escola més allunyada per recollir-hi les cartes dels alumnes. Per acabar, no podia faltar la festa tradicional del tió, en què més de 50 nens i 70 avis van compartir la il·lusió d’una tradició que no es perd amb l’edat.

La Residència Les Franqueses, responent a la crida de l’emissora de ràdio Rac 1 de vídeos casolans per felicitar les festes de Nadal, va proposar a les persones usuàries participar-hi. La proposta va ser acollida amb un gran entusiasme i els residents van posar fil a l’agulla amb tot el que tenien a l’abast: nadales, gorres de Pare Nöel, elements decoratius i unes pancartes on es llegia: Residència Les Franqueses us desitja bones festes. Durant la gravació del vídeo no hi van faltar rialles i anècdotes. A banda d’això, la Residència es va preparar per gaudir del Nadal amb un guarnit especial i va rebre la visita del Rei i dels nens i nenes de P5 de l’Escola Guerau de Liost de Corró d’Avall amb qui van compartir una estona de cançons.

A la Residència Molí-Via Favència, les activitats es van iniciar amb la inauguració del pessebre i van finalitzar amb l’arribada dels Reis d’Orient. Entre totes dues, hi va haver el tió, el sopar de cap d’any, en què els treballadors van gravar un vídeo, l’entrega de regals i el concert de la Coral del voluntariat de la Creu Roja i un concurs de guarnit nadalenc a les diferents plantes, entre d’altres. També s’hi van organitzar dues iniciatives solidàries: la recollida de producte per al Banc d’Aliments i la participació a la Marató de TV3 mitjançant una gran panera amb aliments donats per les famílies i treballadors del centre.

Abordem els símptomes de la demència avançada: la música significativa

EPAC

Afavorir la qualitat de vida de persones amb demència requereix detectar-ne les necessitats biopsicosocials i espirituals i establir-hi una relació d’ajuda i atenció per cobrir-les. En els centres i residències de Grup Mutuam, per tal d’obtenir el coneixement exhaustiu que ens permeti assolir aquest objectiu partim d’informes, qüestionaris i entrevistes, però també de la convivència i els relats que el propi usuari o usuària explica de la seva vida. Arriba un moment, però, en què la persona amb demència no té les capacitats cognitives necessàries per poder expressar les necessitats i hem de buscar altres tècniques per poder conèixer-les i cobrir-les, alhora que atenem i tractem els símptomes i signes més freqüents de la malaltia.

Tècniques per recaptar informació

Entre les tècniques que més utilitzem per obtenir la informació de les persones amb demència que viuen o són usuàries dels nostres centres i residències per a gent gran, hi ha la història de vida relatada per la família o persones properes. La finalitat d’aquesta és obtenir una visió personal i subjectiva de la seva trajectòria vital, saber com la persona ha viscut les transicions i els esdeveniments que han sigut més rellevants, així com les seves creences, preferències, pors, aficions i trets de la personalitat. Cal tenir present, tanmateix, que quan la informació la dona un altre sempre està esbiaixada i que tendeix a expressar les situacions com ell les ha viscut i no pas com no les ha viscut la persona amb demència.

Una altra eina que fem servir molt habitualment és el DCM (dementia care maping), una tècnica observacional amb què durant un temps es van registrant la freqüència de conductes i estats d’ànim codificats i la qualitat de les interaccions amb els professionals.

Símptomes i/o signes més freqüents: els SPCD

En les persones amb demència, uns dels símptomes i/o signes psicològics i conductuals més freqüents són els SPCD. El terme va ser creat a la conferència de consens convocada per l’Associació Internacional de Psicogeriatria el 1996 per anomenar un conjunt de símptomes i signes recurrents en les persones amb demència. Segons Helen C Kales (2015), els SPCD són signes i símptomes de la percepció, el contingut del pensament, l’estat d’ànim o el comportament pertorbat: agitació, depressió, apatia, peguntes repetitives, psicosis, agressivitat, problemes del son, deambulació, diversitat de comportaments socialment inadequats.

Els SPCD són cada cop més freqüents en els centres assistencials i, a causa de la seva complexitat, ocasionen estrès als professionals i major morbiditat, mortalitat i hospitalització de les persones amb demència.

Un estudi de Cache County (2013) va trobar una prevalença quinquennal de SPCD (al menys un símptoma) del 97%, essent els símptomes més comuns l’apatia, la depressió i l’ansietat.

L’apatia, malgrat ser un dels més freqüents, és també un dels menys tractats. Aquesta correlaciona positivament en una major discapacitat de la persona afectada i en frustració del personal d’atenció directa, en reducció de la qualitat de vida i dels resultats de rehabilitació i supervivència després d’ingressar en un centre assistencial. El síndrome de l’apatia es manifesta en aspectes com la reducció de la iniciativa, l’interès, la motivació, l’afecte, l’espontaneïtat, l’energia, l’entusiasme, l’emoció i la persistència.

Intervencions no farmacològiques

Actualment, l’enfocament integral per a l’abordatge dels SPCD combina tractaments farmacològics amb intervencions no farmacològiques. Es recomana donar prioritat a aquestes i utilitzar els fàrmacs només en cas que no siguin eficaces donats els efectes secundaris i complicacions que ocasionen, com l’augment de risc d’accidents cerebrovasculars i una alta taxa de mortalitat (Cerejeira et al., 2012.  Food and Drug Administration, 2005; Wang et al., 2005; Huybrechts et al., 2012. Gauthier et al., 2010; Azermai et al., 2012; Nakajima, 2011; Ogawa y Koura, 2011).

En relació a l’apatia, una de les eines amb què podem intervenir sense fàrmacs i que té possibilitats de revertir els efectes negatius en la persona i el seu entorn és la musica significativa.

Sabem que un dels trets diferencials de les persones amb demència que presenten signes d’apatia és la reducció d’emocions, motivació i energia. En aquest sentit, alguns estudis han demostrat que la musica significativa és capaç d’activar una xarxa de recompenses que motiva les persones amb demència a portar a terme activitats i a la participació en funcions socials (Stefan Koelsch,2015. Julieta Moltrasio et al., 2018.Jacobsen et al., 2015). Així, la musica és especialment útil per a la millora de l’apatia en pacients amb demència severa, però cal tenir en compte que per obtenir un resultat terapèutic cal seleccionar la música apropiada, ja que no fer-ho podria provocar efectes negatius (Lane-Brown, 2009. MacDonald et al., 2003. Burack et al., 2003. Trappe, 2012).

L’apatia de la Maria

En relació a l’ús de la música com a eina terapèutica en persones amb demència, en el marc de la 3a Jornada Residencial, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, vaig presentar el cas de la senyora Maria, una de les residents del Centre Assistencial Mutuam la Creueta, i la intervenció que vam desenvolupar. En les reunions interdisciplinàries que portem a terme, els professionals d’atenció directa havien expressat la dificultat que tenien per realitzar les activitats de la vida diària (AVD) amb aquesta resident amb demència avançada i que presentava signes clar d’apatia. Després d’un procés de reflexió, vam decidir provar una intervenció que es basava en posar-li com a música de fons un llistat de cançons que sabíem que era del seu interès perquè la sentís mentre el personal d’atenció directa l’atenia en les AVD, implicant-se cantant o taral·lejant.

Els resultats que es van aconseguir van ser positius i a curt termini. Es va produir un augment de l’interès, la implicació i el benestar de la usuària en el desenvolupament de l’activitat, una millora en la resposta i la comunicació cap al personal d’atenció directa i, en general, una millora de l’ambient físic. Així, vam poder comprovar que les experiències positives oblidades es fan presents mitjançant les emocions que desperta la musica significativa i alegra. Les persones amb demència no recorden la experiència, però si l’emoció que els va provocar. (Guzmán-Vélez et al. 2014).

Malgrat que aquesta sigui una intervenció de baix cost i sense efectes secundaris negatius, cal tenir en compte que a algunes persones no els agrada la música i poden trobar-la irritant i també que no tots els professionals d’atenció directe se senten còmodes. (EvaGötella et al.,2008)

Rosa Torró

Educadora social

Centre Assistencial Mutuam La Creueta

“Una vez que uno ha visto tales respuestas, uno sabe que

aún hay un yo al que se puede llamar, aunque la  música,

y sólo la música, pueda hacer el llamado … a aquellos que

están perdidos en la demencia… la música no es un lujo para ellos,

sino una necesidad, y puede tener un poder más allá de cualquier cosa

para restaurarlos para sí mismos y para los demás, al

menos por un tiempo”

Oliver Sackcs, 2007. Musicofilia.

DCM: l’aposta per millorar el benestar de les persones amb demència als centres de Grup Mutuam

Cervell

La principal barrera per satisfer les necessitats de les persones amb Alzheimer i altres demències als centres residencials ha estat, durant molts anys, la falta de coneixement del benestar o malestar que provoca en aquests usuaris la interacció amb tot el que té a veure amb la seva estada: professionals, companys, ambient i confort, alimentació, etc. Malgrat tot el que implica una demència, existeix un consens sobre el fet que la pèrdua de memòria no suposa la pèrdua de profunditat emocional. Així doncs, hi ha aspectes molts significatius que transcendeixen el que els defineix com a persones malaltes, de tal forma que la malaltia no elimina la seva identitat.

Durant molt de temps, han estat els familiars i els professionals dels centres els que han definit les necessitats dels residents d’acord amb el coneixement previ de la persona, en el cas dels familiars, i amb una sèrie d’estàndards que els professionals consideraven d’aplicació general sense tenir en compte la identitat individual de qui s’atén, que, com ja hem dit, no queda anul·lada per la malaltia. Tot això va implicar una pràctica assistencial en què els professionals estaven més orientats a la tasca que a treballar tenint la identitat de les persones com a centre de la seva pràctica, desconeixent l’impacte de llurs actuacions en el seu benestar i sense cap tipus d’eina i/o  coneixement per arribar a identificar-ne el resultat.

Com a qualsevol tipus de servei a les persones, la millora contínua en l’atenció passa per una avaluació continuada de la qualitat d’aquesta i de l’impacte que té sobre la qualitat de vida de qui s’atén. Això va suposar un repte per al Grup Mutuam en el cas dels residents amb Alzheimer o altres tipus de demència. Per assolir aquest objectiu, es va decidir que era necessària la incorporació d’una entitat com Alzheimer Catalunya, amb una llarga experiència en assessorament a organitzacions que atenen persones amb aquesta malaltia.

El procés va començar amb una formació i sensibilització de tos els professionals dels centres que va fer possible un canvi de mirada cap a les persones amb demència. El segon pas va ser el d’implementar una eina per a l’avaluació de la qualitat de vida de les persones que, com en el cas dels malalts d’Alzheimer, no podien comunicar verbalment als professionals el seu estat anímic. El mètode escollit per assolir això va ser el Dementia Care Maping (DCM), basat en l’adquisició d’habilitats empàtiques i una sèrie de mètodes observacionals.

El DCM és una eina observacional però també és un procés que permet planificar actuacions en base als resultats de l’observació. Una avaluació amb DCM consisteix a fer un seguiment continu al centre assistencial d’un grup de persones amb demència per part d’un observador (el mapejador) durant un període de temps de 5 hores aproximadament. Durant aquest temps, el mapejador (prèviament format en el mètode DCM) enregistra dos tipus d’informació:

–          Cada 5 minuts enregistra allò que li passa a l’individu, d’acord amb una llista de 23 categories conductuals que es divideixen entre les que tenen impacte positiu sobre el benestar i les que en tenen un de negatiu. Amb això obtenim una mesura del benestar durant un període de temps.

–          També s’enregistren les conductes del personal del centre per qualificar si aquestes són positives o negatives per a la persona (potenciadors i detractors personals).

Un cop finalitzada l’observació (mapa), el mapejador elabora un informe. Mitjançant reunions amb l’equip, els transmet el resultat i es planifiquen accions per tal d’assolir una millora a partir d’estratègies per evitar estats conductuals negatius en els usuaris i també per conscienciar els treballadors sobre l’impacte de les seves accions i conductes envers les persones ateses.

El Grup Mutuam va començar aquest procés l’any 2014. Actualment, comptem amb 75 persones formades en el mètode DCM, que s’ha convertit en una important ajuda per evidenciar l’efecte de les actuacions dels treballadors sobre les persones. També s’han reformulat les activitats que es porten a terme als centres en base als resultats de les categories conductuals detectades.

En aquests moments, el DCM està totalment integrat en el model de qualitat del Grup i és una eina molt valuosa per tal de promoure accions de millora mitjançant la creació de grups multidisciplinaris i també com a mesura de l’evolució de la millora continuada als centres.

En conclusió, s’ha pogut integrar en la pràctica assistencial un mètode rigorós que, a més de mesurar el resultat de les accions implementades, serveix també per descobrir nous camins per preservar i respectar la identitat de les persones amb demència.

Antón Molas

Director de l’Àrea Residencial

Grup Mutuam