Prioritzar el bon tracte: una qüestió de formació i sensibilització constants a Mutuam Manresa

Residència Mutuam Manresa

Un dels objectius del Grup Mutuam,  vinculat a la seva Responsabilitat Social Corporativa, és el de contribuir a millorar la qualitat vida de les persones ateses, així com la de les seves famílies. En aquest sentit, fa anys que la gestió dels diferents centres i serveis es basa el model d’Atenció Centrada en la Persona. A la Residència Mutuam Manresa van veure que la clau de l’aplicació d’aquest model estava en conscienciar i formar els professionals perquè tinguessin la capacitat d’atendre i entendre les persones usuàries tenint en compte el respecte, la dignitat i l’autonomia d’aquestes.

En aquest marc, fa uns 3 anys van impulsar una bona pràctica per reforçar el ‘bon tracte’ de l’equip de gerocultors i tècnics cap a les persones residents.  Els objectius específics que es van establir amb aquesta bona pràctica van ser: mantenir una bona relació entre la persona atesa i el professional, oferir un tracte càlid i sincer, comunicar-se de forma respectuosa, utilitzar un llenguatge comprensible i entenedor, respectar  els desitjos i preferències de cada persona, respectar la seva autonomia i participació evitant la imposició, assegurar el dret a la intimitat i a la confidencialitat  i promoure la participació de les persones autònomes i de dependència mitjana en les tasques del dia a dia. Per tal d’assolir-los, com a accions principals, s’ha elaborat una guia de bones pràctiques de la que s’ofereix una formació anual als professionals i es fan valoracions i formacions mensuals sobre la bona pràctica que va sortint pitjor valorada. També s’elaboren cada mes materials didàctics i de sensibilització que es pengen en les zones comunes per tal que arribin a tot l’equip.

Amb tot això, s’espera que la satisfacció de les persones ateses i les seves famílies augmenti i, per avaluar si és així, es fan servir enquestes, un registre de queixes i l’eina Demential Care Mapping (DCM). Amb la implementació de la pràctica del ‘bon tracte’, es van identificar algunes dificultats que s’han hagut d’abordar, com la necessitat d’un procés d’adaptació a la nova manera de fer per part de l’equip de professionals, la manca de consciència per part d’aquests sobre l’impacte de les seves accions i actituds o l’hàbit, encara molt arrelat, de pensar en termes de tasques i horaris. Amb la finalitat de seguir millorant contínuament, es porten a terme reunions mensuals i es revisen periòdicament les accions proposades i se n’impulsen de noves si es considera convenient.

Autoavaluació i treball en equip

La metodologia de treball que es fa servir a la Residència Mutuam Manresa parteix de la identificació de les mancances o aspectes a millorar en la pràctica quotidiana per part dels propis tècnics o gerocultors. Es comparteixen  durant les reunions d’equip i, conjuntament, se n’escull una per tal de treballar-la de forma específica al llarg d’un mes. Llavors es creen nous materials de difusió de la bona pràctica que cal reforçar i es pengen en espais visibles per a tothom. Així, els companys i companyes es donen suport entre ells en el moment que aquesta no s’acompleix. En la reunió d’equip següent, se’n fa una valoració abans de procedir a escollir-ne una de nova.

Al llarg dels 3 anys de recorregut d’aquesta iniciativa, s’han treballat molts aspectes relacionats amb els bon tracte a les persones grans que viuen en aquesta residència del Vallès. Algunes exemples són: explicar sempre a la persona què se li farà, mai parlar d’un altre usuari quan dos professionals coincideixen en una habitació i estar pendents de la persona a qui s’atén, fer partícip a la persona atesa de les seves rutines, generant-li benestar i significat, tenir en compte el seu ritme i no fer la feina amb pressa.

En definitiva, aquesta sensibilització i formació constant de tot l’equip professional ajuda a comprendre millor les persones ateses i adaptar-se a les seves necessitats mantenint l’ACP com a principal enfocament en la nostra atenció.

Montserrat Camprubí

Directora

Residència Mutuam Manresa

Les residències del Grup Mutuam han completat el procés de vacunació

Residència Rubí vacunació covid-19

Pràcticament totes les persones usuàries de centres i residències per a gent gran del Grup Mutuam ja han rebut les dues dosis de la vacuna de la Covid 19. Així finalitza un procés que, en alguns casos, va començar el 31 de desembre de l’any passat i que converteix aquests espais en llocs més segurs per a un col·lectiu especialment vulnerable al virus. L’efectivitat de les vacunes i el fet que la gran majoria de residents i professionals dels centres de Catalunya han acceptat posar-se-la fa que les xifres de contagis hagin disminuït ja en un 70 per cent. A mesura que vagi augmentant la immunitat, les residències del Grup Mutuam podran tornar a una relativa normalitat -sempre amb precaucions- i recuperar activitats col·lectives. A partir d’ara, als nous usuaris que ingressin als centres també se’ls administrarà la vacuna per tal de mantenir-los com a espais segurs.

“Jo no tenia clar llavors què em passava, així que no em vaig preocupar gaire”

Luis Sánchez, Residència Molí - Via Favència

Luis Sánchez, usuari de la Residència Molí – Via Favència que ha superat la Covid

Nascut a Cabeza del Buey, a la província de Badajoz, Luis Sánchez va viure durant gairebé dues dècades a la Via Júlia de Barcelona. Ara, amb gairebé 88 anys, viu a la Residència Molí – Via Favència, un equipament públic del mateix barri gestionat pel Grup Mutuam. Hi va arribar fa una mica més d’un any provinent d’un altre centre per a gent gran de fora de Barcelona després de demanar el trasllat per estar més a prop d’un dels seus nebots. “Ell és l’única família que tinc a Catalunya, així que estic content de poder viure al seu costat”, reconeix l’entrevistat que, a banda d’aquest aspecte, valora positivament el seu ingrés a la residència.

El Luis assegura que està mandrós, però tot i així desprèn energia i vitalitat i no deixa d’insistir que troba a faltar sortir a passejar. La vida quotidiana a Molí – Via Favència, com a tots els centres per a gent gran, s’ha vist transformada per la situació sanitària actual i les restriccions a la mobilitat i a la interacció social que cal seguir. L’usuari recorda que el seu dia a dia a la residència abans de la pandèmia era agradable: “sortia cada matí a caminar durant un parell d’hores i tornava per dinar; després, passava la tarda aquí, entre l’habitació i els espais compartits, on em relacionava amb els altres i mirava la televisió”. Encara que el moment de l’entrevista els residents no poden sortir a l’exterior, ell manté l’activitat física i fa gimnàstica cada dia, procurant preservar una autonomia que és evident que valora. “El que puc fer jo sol, ho faig, i amb el que no puc, m’ajuden els professionals de la residència”, explica.

El març de 2020, el Luis va agafar la Covid, engruixint la llista d’aquells primers contagiats que van haver de fer front a la malaltia envoltats d’incertesa i manca de proves. Respecte a la simptomatologia, explica que se sentia “ensopit i amb el cap atordit” i que li feien mal els ossos, tot i que ell no acaba d’atribuir aquestes molèsties al virus: “això són els anys també”. Tanmateix, una pneumònia va fer que l’ingressessin a l’Hospital de la Vall d’Hebron a mitjans d’abril. Allà li van fer la PCR que va confirmar que el que tenia era la Covid. “Jo no tenia clar llavors què em passava, així que no em vaig preocupar gaire”, recorda el Luis d’aquells dies, tot assegurant que ell no ha tingut por perquè se la van treure quan treballava de petit al camp. Després d’un dia a l’hospital, el van traslladar cap al Centre Sociosanitari – CIS Cotxeres, on va estar-se fins al 6 de maig. Ja millor, va poder tornar a la Residència Molí – Via Favència. La vida, però, no podia tornar a ser igual: havia de mantenir l’aïllament per no contagiar la resta de companys. El 30 de maig li van repetir la PCR i el resultat va ser, de nou, positiu. De manera que, malgrat que ja no tenia símptomes, va haver de fer una altra quarantena a la seva habitació.

Han passat alguns mesos des d’aquell tràngol i, tot i que no té seqüelesLuis Sánchez, Residència Molí - Via Favència greus, sí que li’n queden algunes de lleus, com que se sent més confús i desorientat que abans de la malaltia. No obstant això, la pèrdua de pes que va tenir durant aquell període ha fet que ara estigui més lleuger i li ha beneficiat per a la diabetis que pateix. L’entrevistat ha pogut recuperar algunes de les activitats que feia i també les visites del seu nebot. Al llarg d’aquest temps, però, les mesures de protecció i les restriccions s’han anat modulant en funció de la situació epidemiològica general i la de la residència. En el moment de l’entrevista, el Luis explica que només pot moure’s per la seva planta i que ha de dur mascareta. A més, com totes les persones residents, ha de menjar sol a l’habitació, un fet que no li agrada gaire. Tanmateix, ell és de bon conformar i accepta els nous protocols com un mal menor: “és el que toca fer, pitjor seria morir-se”. Assegura que, com amb la medicació, ell segueix les mesures fil per randa.

Ara bé, l’usuari no porta bé no poder caminar per l’exterior. Lluitador de mena, el cert és que l’allargament de la situació, amb molts períodes de confinament, li ha abaixat els ànims i no veu el dia de tornar a la normalitat. Recorda que ell era qui sempre motivava els companys a sortir i a moure’s i li costa d’entendre que n’hi hagi que no vulguin passejar, “però cadascú té la seva manera de pensar”. Amb qui es mostra menys flexible és amb aquells que tenen comportaments irresponsables i que no compleixen les mesures per protegir-se i protegir els altres. “N’hi ha que es creuen que saben més del que saben”, conclou.

Els centres i residències de gent gran del Grup Mutuam ja han completat el procés de vacunació de la Covid-19, fet que ha permès reprendre amb normalitat l’ingrés de noves persones usuàries. Per a més informació, podeu posar-vos en contacte amb Servei d’Orientació Social de l’entitat.

Repensar el PIAI: l’Atenció Centrada en la Persona en temps de pandèmia

PIAI Centre Mutuam la Creueta

La Covid-19 i les mesures restrictives que s’han adoptat a les residències de gent gran per protegir-les del virus han suposat, com ja sabem, un gran nombre de canvis i reptes en la quotidianitat d’aquests centres i les persones que en formen part. La comunicació i les relacions interpersonals, en totes les seves vessants, s’han vist profundament alterades i ha fet falta sumar enginy i esforços perquè la qualitat assistencial i el benestar dels usuaris i usuàries es veiessin el menys afectats possible. Les noves formes de funcionar han impactat necessàriament en una eina essencial per als i les professionals en el marc de l’Atenció Centrada a la Persona que s’aplica a les residències del Grup Mutuam, el Pla Individualitzat d’Atenció Integral (PIAI). Al Centre Residencial La Creueta, de Sabadell, ja s’ha posat fil a l’agulla per adaptar-la a la nova realitat.

El PIAI és un document que s’elabora quan una persona ingressa en una residència i que es revisa periòdicament. En ell es recull informació sobre l’usuari o usuària, les valoracions d’un equip professional interdisciplinari i els objectius i propostes que configuraran el full de ruta per atendre les necessitats del resident i donar-li suport en el seu projecte de vida. Sempre que la persona usuària estigui capacitada s’ha de fer de forma consensuada amb ella i, si no ho està, es treballa amb la família o un amic de referència per conèixer les seves preferències i història de vida. Obviament, les circumstàncies sanitàries actuals i les mesures de distànciament han posat molts pals a les rodes a aquest procés.

Primer de tot, cal tenir en compte que durant els primers mesos de la pandèmia es va recomanar no fer els PIAI, ja que es demanava reduir al mínim el moviment del personal i es considerava un risc que els diversos professionals que participen en el procés de valoració d’una persona estiguessin entrant i sortint de la seva habitació. En el cas de Mutuam La Creueta, això va fer que moltes revisions d’aquest instrument, així com l’elaboració del dels nous ingressats, s’haguessin d’ajornar. Amb unes dades epidemiològiques millors i amb el centre ja sectoritzat, es va decidir reprendre l’actualització dels PIAI de les persones usuàries més autònomes i que ja havien manifestat la voluntat de fer-ho sense la col·laboració de la família abans de la pandèmia. Tot i així, com a mesura de precaució, es va optar per limitar el nombre de professionals que participen en el procés a tres: dos tècnics i l’auxiliar de referència del resident.

Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid
Reunió per elaborar el PIAI adaptada a les mesures Covid

Per tal de poder continuar amb els usuaris amb més deteriorament cognitiu que es troben en el sector verd -és a dir, lliure de Covid-, es va implementar un canvi fonamental en les trobades que es programen amb els familiars per elaborar i revisar el document i que abans es feien en un despatx de la residència. Tot i que les visites al centre els estan permeses quan no hi ha cap brot -complint amb uns protocols de seguretat-, es va optar per aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies i les reunions s’han adaptat al format telemàtic. Així, es preserva la participació de l’entorn de la persona en el PIAI sense posar en risc la salut de ningú. En aquest sentit, cal assenyalar que a Mutuam La Creueta s’ha percebut com les famílies, ara que no poden veure els residents tant com voldrien, s’han bolcat més en l’elaboració de la història de vida, un document que permet als professionals conèixer millor la persona i saber quines són les seves necessitats i preferències.

Per últim, ha canviat també l’enfocament dels objectius que, a partir del que expressen les persones usuàries, es recullen en el PIAI per tal de millorar el seu benestar. Els residents sovint el que demanen quan se’ls pregunta es poder fer sortides a l’exterior o veure els seus éssers estimats més freqüentment. Amb les limitacions que existeixen per motius sanitaris, això no és possible, i cal fer un esforç per adaptar els seus desitjos a la nova realitat. Es tracta, en definitiva, de portar a terme accions molt individualitzades i centrades en la persona. Per exemple, amb les persones que mostren molt interès per sortir, es fan més passejades per la terrassa, o a una resident que és testimoni de Jehovà se li ofereix suport per tal que pugui connectar regularment amb la seva comunitat mitjançant una videotrucada. Alhora, s’ha de tenir en compte que les activitats s’hauran de modular en cada moment d’acord amb l’evolució de la situació sanitària, ja que si es produís un nou brot caldria restringir més la mobilitat i les interaccions.

La situació inesperada i plena d’incertesa que vivim està obligant l’àmbit residencial a reinventar moltes rutines i a multiplicar esforços per alleujar a usuaris i usuàries l’impacte de la pandèmia en les seves vides. Segur que els propers mesos haurem de seguir invertint en creativitat, però l’Atenció Centrada en la Persona que caracteritza els centres de gent gran del Grup Mutuam ens ofereix un bon rumb per adaptar-nos a la nova realitat mantenint la qualitat assistencial.

Marina Ropero

Treballadora social

Centre Residencial Mutuam La Creueta

El Departament de Salut confia en el Grup Mutuam per intervenir una residència per a gent gran a Barcelona

Residència intervinguda Barcelona

El Departament de Salut va intervenir el passat dimarts, 26 de gener, la Residència “Hermanas del Sagrado Corazón de Jesús y Santos Ángeles”, ubicada al carrer Bruc de la ciutat de Barcelona. Es tracta d’un centre per a gent gran de 163 places, de les quals actualment n’estan ocupades 127.  En el moment de la intervenció, hi havia 47 persones residents  positives per coronavirus.

Salut ha demanat al Grup Mutuam que es faci càrrec de la direcció del centre per tal de fer possible el control del brot epidèmic. Des d’aquesta entitat ja s’han iniciat les accions pertinents, posant-hi al capdavant una directora i incorporant-hi un equip de suport que cobreix les altres funcions principals.

Els centres del Grup Mutuam aposten per noves eines de comunicació davant les mesures de distanciament

Noves eines comunicació

La irrupció de la Covid-19 el passat mes de març i les consegüents restriccions van plantejar un gran nombre de reptes a les residències de gent gran. A banda dels estrictament sanitaris, n’hi havia d’altres no menys importants que tenien a veure amb la gestió emocional de la pandèmia i el manteniment del benestar de les persones usuàries en unes circumstàncies excepcionals que van trencar moltes dinàmiques dels centres. Al Grup Mutuam, es tenia clar que, malgrat que l’equip professional estigués afrontant una situació inimaginable, calia preservar l’estret contacte amb usuaris i usuàries i mantenir la comunicació entre aquests i les seves famílies, que han viscut i viuen amb angoixa la distància física i les mesures de protecció que s’han hagut d’aplicar. L’ús de les noves tecnologies i unes dosis importants de creativitat i de capacitat d’adaptació han estat la fórmula que a la Residència Molí – Via Favència, de Barcelona, i al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, de Sabadell, els ha funcionat per procurar que la comunitat de persones vinculada als seus centres se sentís el millor possible durant aquesta crisi sanitària.

Margarida Quintana, directora de la residència barcelonina, i Dolors Cabré, directora de la sabadellenca, segurament no oblidaran mai el moment en què tot va començar. “Era el migdia del divendres 13 quan vam rebre la notificació que havíem de tancar el centre. Hi havia força famílies, perquè era l’hora dels àpats, i les vaig dirigir cap a la planta baixa, on les vam informar de les instruccions que havíem de seguir”, recorda Quintana. A partir d’aquí, van trucar la resta de famílies per informar-les de les restriccions. A la Creueta, en canvi, un parell de dies abans de rebre la notificació, ja van començar a aplicar limitacions a les visites preveient el que els venia a sobre. “El primer dia les famílies estaven a la porta i jo em sentia com un guàrdia urbà a l’entrada, informant-les que no podien entrar-hi per la seguretat dels seus familiars. Es van quedar bastant atònits, però ningú no es va enfadar molt”, relata Cabré, que també explica que l’endemà tot l’equip es va posar a fer trucades. Els primers dies hi havia molta incertesa, i calia reaccionar ràpid per transmetre confiança a les famílies des de la transparència i la proximitat. Així, la directora de la Residència Molí – Via Favència va considerar que la millor opció -que encara avui s’utilitza- era crear un xat de whatsapp vinculat al seu mòbil professional, “de manera que tinguessin sempre informació de primera mà”. En canvi, al Centre Mutuam la Creueta van optar pel correu electrònic, ja que disposaven de les adreces dels familiars i ja hi havia una trajectòria consolidada d’utilització d’aquest mitjà. “Ara, cada divendres, els envio un mail posant-los al dia de diferents temes, des de les PCR fetes als canvis normatius aprovats, passant per les activitats del centre”, explica Cabré.

Entre la perplexitat i la resignació

La comunicació de la situació a les persones residents també era una qüestió important i complicada, sobretot tenint en compte que tothom disposava de poca informació i que es volia evitar espantar-los. “Jo crec que van reaccionar força bé, dins d’una certa perplexitat”, explica la directora de la residència del Vallès. També la directora de la residència de Nou Barris recorda que ho van rebre com una cosa estranya, però amb resignació. Totes dues coincideixen que el més dur va ser el confinament individual en les habitacions, una mesura de precaució a la qual es van veure obligades les residències de gent gran durant setmanes davant la manca generalitzada de tests PCR.

Celebracions amb protecció a la Residència El Molí - Via Favència
Celebracions amb protecció a la Residència El Molí – Via Favència

En aquestes circumstàncies, s’interrompia el fort component comunitari i relacional que caracteritza la quotidianitat d’aquests espais. “Som ens socials, en els quals hi ha molta afinitat entre les persones, contacte físic… i tot això va canviar radicalment”, assenyala Quintana, que recorda que quan van aconseguir material de protecció, els professionals anaven tan tapats que les persones usuàries no els reconeixien. Les dues directores destaquen la gran capacitat d’acceptació que tenen les persones d’aquesta soferta generació. “A mi, m’han ensenyat molt”, assegura Cabré, que atribueix al fet que hagin passat tantes dificultats la seva fortalesa emocional i recorda que la majoria porten des del març gairebé sense sortir.

Durant el confinament individual, es van haver d’adaptar les habitacions per tal que les persones residents hi poguessin fer els àpats, però també es va vetllar pel seu benestar emocional, mantenint la comunicació tot el que va ser possible i proveint-les d’entreteniment. “Les famílies jugaven un paper important -recorda Cabré- perquè els demanaven que col·laboressin portant coses adaptades als gustos del seu parent”. L’objecte, diu, es convertia en una mena de nexe amb la família. En el cas de la Residència Molí – Via Favència, tot i que els familiars portaven productes o roba que creien que els podia anar bé als usuaris, va ser el propi centre qui va facilitar tot el material d’entreteniment, sempre d’acord amb les preferències de les persones. La seva directora no oblida que una de les residents va repassar un munt de butxaques dels uniformes de molts professionals de la residència per ocupar el seu temps durant tot el confinament.

Un salt endavant en l’ús de les TIC

Tota aquesta situació les va empènyer a buscar noves eines que permetessin mantenir el contacte entre les persones usuàries i les seves famílies. Les videotrucades van jugar aquí un paper important. A Mutuam la Creueta, se’n feia almenys una per setmana per cada resident. Pel que fa a Molí – Via Favència, a causa de l’escassa cobertura telefònica que tenen al centre, el que feien més freqüentment els tècnics de la residència era gravar els usuaris enviant missatges als seus éssers estimats. “Als que no podien parlar, els fèiem fotografies i se les enviàvem”, matisa Quintana.

Les dues reconeixen que l’equip hi ha posat imaginació, però que els residents hi han posat capacitat d’adaptació, perquè la majoria no estaven gens familiaritzats amb les noves tecnologies. “Ens trobàvem amb el problema que la pantalla del mòbil era massa petita per a la seva vista i, a més, molts no entenien que tenien la seva filla a la pantalla en directe i ens parlaven a nosaltres”, rememora la directora de la Creueta. Per això, diu, van comprar una smart tv i ara hi connecten el mòbil perquè els residents puguin veure els seus parents en una pantalla de 70 polzades. “Estan al·lucinats”, afirma Cabré, que explica que les famílies els porten vídeos i fotos en un pendrive. També a la Residència Molí – Via Favència, els familiars porten vídeos per als residents, que els professionals els mostren mitjançant les tablets que els va donar el Col·legi de Metges de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona. Les directores lloen la capacitat de les persones d’adaptar-se a les noves eines de comunicació. “Moltes famílies van portar smarphones a usuaris que no n’havien fet servir mai i han après a utilitzar-los”, explica Quintana, que recorda amb un somriure que a un dels usuaris li han hagut de repara quatre cops ja. Reconeix, però, que “han fet un salt de l’analògic al digital en mesos. “Això ens ha portat a nosaltres a reciclar-nos i a pensar en les tecnologies en el món de la gent gran i també a fer una tasca d’educació amb ells”, assegura Cabré.

Contacte permanent amb l’entorn del resident

Conscients de l’angoixant situació que van viure les famílies durant els primers mesos de la crisi sanitària i de la saturació de feina que patien els equips als centres, el Departament de Màrqueting del Grup Mutuam es va oferir a establir contacte telefònic amb elles per saber com estaven i quines eren les seves inquietuds. A la residència de Sabadell, es van acollir a aquest suport, tal i com explica la directora: “van fer una mica de pont, per tranquil·litzar-les i saber què necessitaven, i elles ens ho transmetien”. Cabré assegura que aquestes trucades els van servir per saber quines famílies portaven pitjor la separació. A partir d’aquí, la psicòloga del centre, que habitualment organitza els Grups d’Ajuda Mútua (GAM), les trucava per oferir-los assessorament psicològic. Això, explica la directora, s’ha mantingut al llarg d’aquests mesos i, posteriorment, s’hi ha afegit el GAM online, en què participen 4 o 5 famílies alhora.

Grups d'Ajuda Mútua online a La Creueta
Grups d’Ajuda Mútua online a La Creueta

A la residència de Barcelona, en canvi, no es van acollir al suport telefònic ofert pel Departament de Màrqueting, ja que van considerar que a les famílies els costaria d’entendre que les truqués algú que no fos del propi centre. Així doncs, van decidir ocupar-se’n ells mateixos, però establint uns horaris que ho fessin compatible amb la resta de l’activitat. “Vam comunicar que no atendríem trucades abans de les 12 h, perquè l’allau que en teníem al matí no ens permetia fer res més i teníem moltíssima feina per atendre als usuaris”, assegura Quintana, que admet que, tot i que entenien la necessitat de saber de les famílies, havien de prioritzar. La directora de Molí – Via Favència recorda que els suports que van rebre no van ser només de companys del Grup Mutuam. “L’Ajuntament de Nou Barris va estar sempre en contacte amb nosaltres i també vam tenir al costat l’Equip de Suport a famílies”, explica Quintana, que abans de la pandèmia es reunia dos cops al mes amb aquest grup integrat per 5 persones representants de cada planta per comentar la situació de cadascuna d’elles. “Abans d’enviar per whatsapp comunicacions generals a totes les famílies, ho comentava amb aquest equip que em donaven el seu parer sobre com aquestes podien rebre el missatge.

Més enllà de la comunicació general, les dues directores expliquen que el metge de la seva residència trucava cada dia als familiars d’usuaris que estaven en fase aguda o a qui se li havia detectat Covid o hi havia sospita que en tingués. “Teníem clar que ningú que no fos sanitari donaria informacions sanitàries. Especular crea alarma”, afirma Quintana.

Sempre des d’una visió de l’atenció centrada en la persona, el Grup Mutuam dona una gran importància a l’acompanyament en l’etapa de final de vida. Les mesures per contenir els contagis van dificultar molt aquest procés durant els primers mesos de la pandèmia, però hi havia una convicció ferma que no es podia deixar morir ningú sol. “Ens vam avançar al que després la normativa va establir que s’havia de fer”, recorda Cabré, que explica que deixaven entrar una sola persona a l’habitació del resident durant mitja hora i amb l’equip de protecció posat. Afegeix que, en el cas dels familiars que no podien venir perquè vivien fora, els professionals feien videotrucades des de l’habitació perquè poguessin acomiadar-se’n. “Vam tenir molt clar que si algú ens havia de dir alguna cosa, que ho fes, però nosaltres teníem molt integrada la qüestió de l’acompanyament en final de vida i del dol i les famílies ho van agrair molt”, assegura.

“Posar-me un equip de protecció em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres quan treballen”

Usuària i familiar Residència Vila-seca

Maria Àngels Ponce, filla d’una usuària de la Residència Vila-seca

La Maria Àngels ha viscut en primera persona la fins fa poc inimaginable situació de no poder visitar un familiar ingressat en un centre per a gent gran. Es tracta de la seva mare, la Carme Ferrando, a qui a causa de les mesures de restricció contra la propagació de la COVID-19 no va poder veure en persona durant gairebé tres mesos. La Carme va néixer el 1920 i des del 2013 viu a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam, a tocar de casa de la seva filla, que la pot veure des de la finestra. Una salut envejable va impedir que aquesta vila-secana de soca-rel trepitgés cap hospital fins als 80 anys, però ja fa més d’una dècada que pateix una demència que, en el moment de l’ingrés, ja estava en una fase molt avançada. «La mort del meu pare la va afectar bastant i es va accelerar el seu deteriorament», recorda la Maria Àngels, que aleshores vivia a casa. Les dificultats de mobilitat que patia i el fet de no disposar d’habitatge adaptat van convèncer la filla que el millor per a la Carme era que visqués en una residència. «Ella no va ser gaire conscient de l’ingrés, però com que tenia problemes per moure’s, li vam dir que allà l’ajudarien amb exercicis que no podíem fer a casa», explica la Maria Àngels. 

La seva mare es va adaptar bé i admet que el canvi va ser més costós per a ella, però que s’hi va haver d’habituar: «soc filla única i em feia mal, però a poc a poc vam anar veient que l’espai estava molt bé i que podíem anar-hi a veure-la sempre que volguéssim». Com que la Maria Àngels encara treballava i tenia uns horaris força imprevisibles, la treballadora que els oferia suport a casa amb la mare també va continuar assistint-la a la residència, on anava per donar-li l’esmorzar, el dinar i el sopar. «A més, jo hi anava cada tarda», explica l’entrevistada, que admet que paulatinament es va acostumar a la nova rutina.  

La tranquil·litat que l’ha acompanyat durant tots aquests anys es va veure truncada per l’inici de la pandèmia causada per la Covid-19 i pel confinament. «Recordo que el 10 de març ja em van dir que restringien les visites a una sola persona i en uns horaris determinats, però dos dies després em van informar que ja no se’n permetien». Malgrat l’angoixa i la tristesa que la van envaïr al principi, assegura que la bona comunicació amb la residència la va ajudar. «Des dels primers dies, fèiem videotrucades i, com que la veia bé, em tranquil·litzava», relata. A més, la directora va crear un grup de difusió per a familiars, que va permetre que en tot moment tinguessin informació de les accions que es portaven a terme. Així va ser com la Maria Àngels va anar acceptant la situació. 

Uns dies després, però, la van trucar de la residència per informar-la que la seva mare tenia febrícula i que la deixarien a l’habitació en observació. Com que en un parell de dies va estar millor, no li va donar gaire importància, però quan a finals de març es va confirmar el primer cas de Covid-19 a la residència i ella va tornar a tenir febre es va espantar.  A la Carme la van passar a la planta 2 de la Residència Vila-seca junt amb altres residents que tenien els mateixos símptomes.  A partir d’aquell moment, relata l’entrevistada, «el contacte va ser constant». Malgrat que eren uns dies complicats al centre, va tenir sempre accés telefònic a la infermera i informació directa de com anava tot. La prova PCR no li van poder fer fins a principis d’abril i, en pocs dies, es va saber que el resultat era positiu. «Llavors em va caure el cel al damunt, perquè sabia que hi havia persones que havien mort d’això», recorda la Maria Àngels. I afegeix: «la situació em va servir per fer un exercici de serenor i per a aprendre a deixar-ho tot en la mà de Déu i dels professionals de la residència, que sé que han fet tot el que han pogut». 

La Maria Àngels assegura que només té paraules d’agraïment per a l’equip professional de la Residència Vila-seca, un col·lectiu que va rebre mostres de suport per part de molts familiars durant el confinament, alguns dels quals penjaven pancartes amb missatges davant del centre. «Hi va haver empreses del municipi que van fer donacions de materials i un col·lectiu de dones del barri de La Plana que va confeccionar mascaretes», subratlla l’entrevistada, que no vol que passi per alt l’empatia que es va generar entre tothom. 

A causa de la Covid, la Carme va estar tot el mes d’abril delicada i va perdre pes. «En una de les videoconferències la vaig veure molt deteriorada i vaig trucar a la infermera, que em va tranquil·litzar», explica la filla, que assegura que la comunicació constant la feia estar assossegada dintre de la intranquil·litat de la situació. «La veritat és que vaig fer molta confiança a l’equip», afirma. A més, al llarg de la crisi sanitària, diu, s’han reforçat els vincles entre les famílies dels residents i s’han anat trucant per donar-se ànims. 

La mare es va anar recuperant a poc a poc i, 89 dies després del tancament, els familiars van poder entrar de nou a la residència. «Ella estava bé», recorda l’entrevistada del retrobament, «però havíem de mantenir les distàncies, i allò de no poder-la abraçar em feia mal al cor». Tot i la impotència que això li generava, la Maria Àngels ho entenia. Veient el seu patiment, però, un dia li van oferir un equip de protecció individual per tal que pogués acostar-se a la seva mare. «Això em va permetre ser conscient del gran esforç que fan les auxiliars i infermeres treballant amb aquella vestimenta que provoca tanta calor», assenyala. 

La Mària Angels destaca l’estreta relació que té amb les auxiliars de la residència, a qui un dia els va dir una frase que a elles els va marcar: «penseu que sou els meus ulls, les meves mans i la meva veu tot el temps que jo no soc aquí» . Explica que ara pot visitar a la seva mare un cop a la setmana durant mitja hora, amb mascareta i pantalla protectora. «Li faig petons igualment i li toco la ma i li explico moltes coses, tantes que, de vegades, arruga el front com volent-me dir que l’atabalo», relata entre somriures. El seu rostre es torna a posar seriós, però, quan descriu l’angoixa que sent en pensar que potser aviat, amb el creixement de contagis, tornaran a tancar la residència a les visites. De fet, les darreres mesures preses impedeixen que els familiars puguin treure els residents a passejar fora del centre. «L’equip professional fa tot el que pot perquè no entri el virus, però és complicat», reconeix la Maria Àngels, que afegeix que ella preferiria que es prenguessin totes les precaucions possibles però que no s’impedissin les visites, tenint en consideració les necessitats emocionals tant de pacients com de famílies. «Durant el confinament pensava en el fet que si la meva mare empitjorava no podria estar amb ella en els últims moments i que moriria sola, i això m’angoixava molt. No vull tornar a passar pel mateix», assegura. També explica, però, que la directora del centre li va oferir que entrés a veure-la amb un equip de protecció posat i que ella ho va rebutjar perquè creia que havia de ser prou forta i complir amb les restriccions. Malgrat els sacrificis que li suposi, la Maria Àngels es resigna a complir amb les mesures que es prenguin amb bon criteri d’acord amb l’evolució de la situació: «ens hem d’acostumar a conviure amb un virus que és agressiu». 

L’abordatge de la disfàgia en temps de COVID-19

Disfàgia

La COVID19 ens ha mostrat la cara més feroç de la pandèmia en els centres sociosanitaris, residències geriàtriques i hospitals, i ha posat l’èmfasi en persones molt vulnerables, la gent gran, i especialment en persones que requereixen cures específiques, com és el cas de les que pateixen Alzheimer, Parkinson, dany cerebral adquirit, com l’ictus, i traumatismes cranioencefàlics.

Amb aquesta introducció, pretenc enfortir i donar protagonisme als equips interdisciplinaris dels centres sociosanitaris. Hem de destacar els equips d’auxiliars i infermers/as, metges, logopedes, terapeutes ocupacionals, nutricionistes, fisioterapeutes, treballadors/es socials, personal de neteja i cuina i directius/ves, que han hagut de posar-hi el cos i lidiar amb les seves emocions, a més de portar a la pràctica protocols d’actuació, iniciatives innovadores i accions amb una visió avançada als esdeveniments i la millor de les intencions, per tal d’oferir als nostres pacients i residents la millor qualitat de vida, en moments difícils i de tensió acumulada.

Si bé cada professional, cadascun en les seves competències i les seves decisions, ha donat el màxim de si, volem posar l’accent en l’equip d’auxiliars, que ha demostrat estar a l’altura de la situació i ha tingut una mirada de compromís, ha doblegat esforços i, tal i com volem subratllar en aquest article, ha portat a la pràctica indicacions del servei de logopèdia en temps de pandèmia.

Moltes mesures i objectius d’abordatge s’havien descrit en formacions sobre el tema de la disfàgia i fins i tot s’havia pogut fer un traspàs d’informació sobre els perills que comporta un pacient amb disfàgia. Tanmateix, ara, s’hi sumava un nou ingredient: la COVID19.

Les seqüeles de la COVID19 en les persones greument afectades han presentat els símptomes següents:

– Odinofàgia (dolor que s’experimenta en empassar aliments)
– Pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte.
– Disfonies.
– Dificultats respiratòries.
– Disfàgies (dificultats per empassar qualsevol aliment)
– Afàsia
– Quadres confusionals, deterioració cognitiva, física, muscular, etc.

Segons el doctor Pere Clavé, director de Recerca de l’Hospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme (Barcelona), i president fundador de la Societat Europea de Trastorns de Deglució, un 55% de les persones afectades greument per COVID19 han presentat disfàgia i, sumat a això, riscos de desnutrició (75%) i de malnutrició (25%). Això ens parla de la gravetat de la nova realitat que estem vivint en els centres sociosanitaris i hospitals. D’aquí la importància que dins dels equips transdisciplinaris s’incorpori la figura del/la logopeda, com un agent actiu per liderar el tema de la disfàgia en l’àmbit de salut, ja que les conseqüències de no diagnosticar-la poden portar a resultats de major incidència, com: deshidratació, desnutrició, pneumònies aspiratòries, infeccions respiratòries, prolongació de l’ingrés i, en casos extrems, mortalitat.

La disfàgia no és només un problema nutricional, és una conseqüència que engloba un ventall d’impactes que van des del nutricional fins a l’emocional, sociocultural, sanitari i familiar. Si el pacient o resident no pot empassar de manera adequada, l’aliment o líquid poden anar al pulmó en comptes de dirigir-se cap a l’estómac i ocasionar-li tos, canvis de veu, reflux o pèrdua de líquid per les comissures, així com que li quedin restes dels sòlids en la llengua. Les aspiracions poden ocasionar seqüeles majors, com infeccions, febre, pèrdua de pes i pneumònies.

Eines logopeda
Eines logopeda

Per tal de fer més eficient la deglució, el professional de la Logopèdia treballa la força i la coordinació de la musculatura, la respiració i la bona coordinació deglutora. I ho fa en equip, amb tota la informació que li faciliten el metge, l’infermer i el treballador social, que anticipen el context biopsicosocial del pacient o resident, en el qual es confirmarà, mitjançant protocols MECV.V. (mètode d’exploració clínica, volum i viscositat), l’enquadrament de la disfàgia, el grau d’aquesta i la textura que requereix. Això implica un procés d’anada i tornada, tenir empatia, ser un professional resilient que dialogui amb el pacient o resident amb respecte, tenint en compte el seu cas i les seves circumstàncies, i que posi les adaptacions a la seva disposició. Segurament en aquest camí caldrà fer ajustos, agregar-hi objectius nous, quan es produeixen avenços, reorientar objectius i sobretot explicar-ho tot, amb una escolta activa i diàleg, al pacient o familiar. No és un procés curt, sinó que requereix cada dia d’una suma d’iniciatives personals.

S’haurà d’informar la família, sumar-la a aquests nous esdeveniments, donar-li eines perquè pugui construir una nova imatge alimentària del seu familiar hospitalitzat, sostenir-lo en moments d’adversitat, generar accions comunes i de compromís i, com sempre diem, “estar en el mateix vaixell” a l’hora de dur a terme un abordatge de la disfàgia.

L’observació i el seguiment del logopeda van acompanyats de la informació que l’equip d’auxiliars ens traspassa dia a dia per saber i conèixer de primera mà una realitat augmentada de com ha transcorregut la setmana. Cal conèixer si hi ha hagut alguna incidència, si s’ha necessitat reforçar i orientar al pacient o resident perquè comprengui que els objectius i les accions, tot aquest conjunt de dinàmiques, són per oferir-li una millor qualitat de vida a l’hora d’alimentar-se, que no es tracta de prohibir, sinó d’acomodar-se nutricionalment tenint en compte les textures alimentàries (nèctar, mel o púding) que se li han establert.

En aquest enquadrament d’abordatge, hem de tenir molt presents quins són els aliments més adequats i quins no s’adeqüen al pacient, ja que poden ser enganxosos, fibrosos o amb dobles textures, i poden fer que el procés iniciat es desacceleri o es reverteixi. El mateix passa, en el nostre procés de vida, amb la importància d’una adequada hidratació. En pacients amb disfàgia, és necessari adaptar qualsevol líquid amb la utilització de espessidors i aigües gelatitzades.

La tornada al domicili també implica oferir una sèrie de directrius que creïn un mapa per adaptar les indicacions donades i textures a la llar. Han de crear una rutina en la qual es contemplin, entre d’altres, seure en la posició de 90º a l’hora de menjar i beure, no parlar durant els àpats, facilitar un temps respectuós d’ingesta adequat, utilitzar adaptacions d’utensilis per facilitar la ingesta i hidratació, apagar elements distractors, com la televisió o la ràdio, etc.

Si la persona requereix un suport puntual, s’ha de donar el menjar i la beguda en una posició que permeti que qui rep el menjar i qui el dona estiguin en la mateixa línia horitzontal. A més, s’ha de motivar el receptor a mastegar, a assaborir el menjar, a empassar quan ho cregui convenient… Tot això en un marc de paciència i respecte.

Aquesta tasca que, encara que sembli senzilla, no ho és, donada les poblacions que atenem, requereix que prestem molta atenció, que mirem amb deteniment, que informem, assessorem i adeqüem el nostre llenguatge professional a la realitat de cada família.

Necessitem que el nucli familiar participi, acompanyi, conegui els assoliments i conseqüències, així com les adequacions i incidències que puguin produir-se en tot el procés de la disfàgia. I no volem oblidar-nos del/la pacient o resident que, en aquest situació inesperada, ha hagut d’estar més contingut, mirar més cap endins, amb el suport d’un equip transdisplinari al qual veia en primera instància i que l’ha estat escoltant en els seus moments d’inestabilitat i fragilitat. Ells/as han estat molt valents i molt responsables davant els ajustos que ha imposat la pandèmia (la distància social, la higienització de les mans, l’ús adequat de les màscares) i els plans de contingències han estat capaços de reduir el contacte físic, però no emocional, amb els familiars i amics.

En aquest marc d’intervenció, podem dir que cadascú ha sabut estar en el seu lloc, ha brillat amb llum pròpia davant moments de flaquesa, ha buscat el suport en l’altre, ha après a valorar la vida, amb els pros i contres que la conformen.

Com a corol·lari, podem dir que hem de donar un espai a la reflexió sobre la nostra gent gran i valorar la qualitat humana i professional dels serveis, que ha estat impecable, que ha estat de suma i multiplicació, i tenir present que, si bé hi ha hagut moments d’incertesa i d’inestabilitat davant el que significa una pandèmia, hem sabut ser proactius, reaccionar a temps i projectar tranquil·litat.

No oblidarem mai el moment en què tothom formava part del passadís humà de les zones vermelles de les sales d’hospitalització quan un pacient o resident superava la COVID19 i li oferíem un aplaudiment sorollós amb la consigna de seguir endavant en el procés de rehabilitació. Aquestes escenes les guardarem en la nostra memòria i faran que sentim que hem complert la nostra tasca.

 

Daniel Rodríguez Boggia

Logopeda

Centre Assistencial Mutuam La Creueta / UEN

Col. 08-976

Fonts:

https://www.clc.cat/pdf/module_28/10015522/Pautas-para-logopedas-en-la-atencion-a-la-persona-con-SARS____MqSN2GyRb2PKGccyHwXQ_es.pdf

 

Meditant amb la gent gran: l’experiència a Mutuam Collserola i Mutuam Güell

Meditació

El Mestre Xavier Puigdevall em va suggerir fa uns anys: “Ves a una residència de gent gran i porta-hi la meditació, surt de l’Escola, de la zona de confort”. Així va ser com a finals del 2015 va començar el “Grup de Meditació Apartaments Collserola”. Tot un procés per aprendre, abaixar el cap, empatitzar, conèixer la vida quotidiana dels seus participants, la seva saviesa, les seves vivències… Deixar la teoria i anar a la pràctica per aprendre a caminar caminant.

Les primeres trobades eren quinzenals; no van funcionar. Es perdia el contacte i el millor va ser fer-ho setmanalment, els dilluns de 16,30 a 18h. L’espai, un lloc silenciós i ampli (la Sala Club Social reservada per a nosaltres), sense grans decoracions, confortable, amb unes butaques còmodes, asseguts en rotllana, l’olor agradable de l’encens, algun cop amb la llum d’una espelma.  Van anar degustant el caliu del grup, la confiança, obrint-nos a poc a poc, estimant-nos, meditant junts,  abaixant el cap i dedicant els beneficis als éssers propers. Practicant l’abraçada i els petons entre nosaltres després de cada sessió ens ajudava a mantenir l’escalf fins a la propera trobada.

Era un dia especial per a les persones del grup, s’arreglaven amb els millors vestits: feien goig. Començar amb una música relaxant o clàssica ens ajudava a calmar la ment. La postura recomanable: seure en una butaca sense braços amb les mans recolzades sobre les cuixes o agafades al centre. Els ulls tancats, llevat que ens agafés el son, i mantenir la mirada horitzontal, que no fes mal la nuca. Més d’un cop hi havia persones que es relaxaven tant que s’adormien. Feien el mateix procés de relaxació i calma. Tot plegat ens permetia deixar anar i sentir-nos més buits; una buidor no pas sinònim de pobresa i escassetat, sinó de lleugeresa i llibertat.

Un cop la ment calmada, es va anar introduint a cada sessió l’hora del conte. S’entregava un escrit il·lustrat, normalment un conte, com un recordatori per a tota la setmana. Va ser un mitjà per obrir-nos, parlar de les seves coses: què pensaven, records de la seva vida que, en expressar-los, s’anaven netejant; amors oblidats, paisatges inspiradors, viatges a la seva infantesa, trobades amoroses dels seus pares, retrobament i reconeixement del seu amor als  familiars i amics morts… Tots aquests comentaris donaven un nou sentit a la seva vida, descobrint i reafirmant la saviesa acumulada al llarg dels seus anys.

Les lectures eren un entrenament de la ment i del cor per tal de viure la seva quotidianitat d’una forma més centrada i amable, acceptant, com es podia, el que s’anava presentant en cada moment.

Posteriorment, una meditació acompanyada de música per potenciar l’agraïment cap a les persones que els acompanyaven –familiars, cuidadors, amigues, etc.– i cap a ells mateixos. Al llarg de les sessions es va anar ampliant aquest agraïment, fins i tot cap a aquelles persones amb qui no tenien o no havien tingut una bona relació.

Sempre acabàvem la sessió ajuntant les mans al pit, abaixant el cap i dedicant els mèrits de les pràctiques a les persones que patien. L’abraçada i petons entre tots nosaltres es va instaurar com una manera dolça de cloure la trobada. Es diu que la meditació transforma les persones en més amables, tolerants i compassives… Cada vegada que ens acomiadàvem vam comprovar que era ben cert: gaudir d’aquesta escalfor humana, del silenci presencial en la meditació de la gent gran, ha estat un regal en el meu camí espiritual.

Sessió rere sessió, la meditació es va anar obrint camí fins a consolidar-se com una dinàmica que formava part de la quotidianitat setmanal de la gent gran. Quan ja portàvem gairebé un any fent l’experiència, es va tirar endavant, conjuntament entre el personal totalment entregat de la Residència Collserola i el Grup de Meditació de l’Escola de l’Ésser, un acte que va suposar una nova embranzida a la iniciativa: el 30 de gener del 2016 vam organitzar el dia de la No violència i la Pau. Una mostra dels treballs que la gent gran havien fet als seus tallers vestien la sala, on vam projectar un audiovisual: “La pràctica d’Atenció: La Mirada Innocent”, del Mestre Xavier Puigdevall. Amb el cor ben obert i la innocència als ulls, després de la visualització del preciós audiovisual, es va fer la lectura d’uns escrits a càrrec d’una persona del Grup de Meditació Apartament i una persona del grup de Meditació Escola de l’Ésser i es van lliurar uns fulletons amb imatges de nenes i nens innocents. A més, vam fer una meditació conjunta acompanyada d’unes músiques, dues cançons que van arribar al moll de l’os de l’ànima de tots els assistents: “Thula Baba” de Pumeza i el Mantra “Yemaya Assessu”.

L’acte es va anar tancant com sempre: d’una manera dolçament alegra. Ben acompanyats d’un bon esmorzar, beguda i pastes, van tenir lloc les trobades, abraçades, tertúlia, comentaris molt sucosos entre la gent gran i els membres del grup de meditació de l’Escola.

A partir d’aquesta experiència es va crear un altre Grup de Meditació a la Residència Collserola, portada per dues persones del grup de meditació de l’Escola (la Maria i el Carles) i personal de la Residència.

Es va obrir també un altre Grup de Meditació als Apartaments Güell, portat per dues persones més del grup de Meditació de l’Escola (el Jose i la Charo). El Jose expressa així la seva vivència: “Mi experiencia meditativa con la gente mayor al principio fue una manera de dar altruistamente, que se convirtió después en un intercambio donde recibíamos tanto o más de lo que entregábamos, dábamos amor y recibíamos más… Uno de los momentos que más me gustaban era al acabar la meditación de cierre, donde ellas me decían que se quedaban tranquilas, calmadas y con mucha paz. Yo sentía lo mismo. Nos despedíamos siempre con abrazos, besos y palabras de agradecimiento en ambas direcciones. Recuerdo esos momentos con cariño y amorosidad”.

L’experiència de la Charo és aquesta: “Va ésser molt enriquidor i nutritiu, deien que els donàvem molt, i la veritat és que eren elles qui ens donaven al meu company i a mi. Vaig aprendre a valorar encara més l’entrega i energia de la Pilar, era com una filla em deia… I així la sentia, com una mare amorosa. De la Maria recordo la seva força i determinació. La Josefina una dona delicada i tendra amb capacitat d’escoltar. La Belen de tot en feia broma i posava la “chispa” al grup. La Conxita va lluitar fins al final amb decisió i coratge, vaig aprendre d’ella això, junt amb com és d’important cuidar la família amb els petits detalls”.

Va sortir la necessitat d’una trobada quinzenal entre els coordinadors per supervisar com anaven els grups, què ens passava a nosaltres… I de mica en mica es va anar creant material, compartint músiques, meditacions… Tot plegat va suposar un aprenentatge com a meditadors més creatius, amables i bondadosos; un començar a integrar vivencialment el que és la benevolència, la bodhicitta i la compassió a partir de la pràctica.

Una trajectòria de contes, músiques, recull de frases il·lustrades del llibre del Mestre Xavier, celebracions d’aniversaris, Nadal, Sant Jordi, comiats de persones que havien mort, trobades amb familiars, etc. Un projecte que ha anat creixent a mesura que els cors dels qui hem tingut la sort de participar-hi s’han anat obrint en dolçor, humilitat i entrega.

Després de l’explicació, m’aturo i tanco els ulls amb el propòsit de recollir allò essencial que he après amb aquesta iniciativa. I em venen molts comentaris, salutacions de la gent gran, així com petits moments viscuts amb ells que em dibuixen un somriure. Autèntics regals com quan, amb un to càlid i directe, sense prejudicis, amb amabilitat respectuosa i amb honestedat assertiva, em deia sense embuts la Isabel quan els posava alguna peça musical: “Aquesta música… hi ha una versió més harmònica”. O quan em saludava el Ramon en arribar al grup: “Hola, jove!”. Amb aquella mirada dolçament brillant mentre tot somrient em donaven la mà amb una calidesa i suavitat que no s’obliden. O quan la Rosa va obrir al grup que, quan estava a l’habitació i se sentia sola, s’imaginava que estàvem tots junts meditant i això li feia sentir un caliu que la tranquil·litzava. O quan la Marisa, una persona invident, amb tot la seva energia i entusiasme, en arribar al grup gravava un àudio dels seus pensaments, les seves poesies. Els llegíem i ens enriquíem després d’haver-los copiat i escrit. O quan la Rosa practicava la meditació del Timo i expressava que aquella pràctica l’alliberava del dolor.

La Mercè i la Rosa M. em diuen que segueixen posant en pràctica l’atenció a la respiració, les passejades totes dues al bosc, contemplant els arbres i el garrofer, respirant profundament i els va molt bé. La M. Teresa assenyala les meditacions connectant amb la llum interior. Durant el confinament l’ha practicat, principalment quan el seu home, el Ramon, ha fet el viatge cap el seu origen, cap a la llum. Em diu que quan ens retrobem podrem retornar amb aquesta pràctica.

La M. Antònia, quan jo no hi podia assistir, era qui portava la sessió meditativa. Ha expressat que ha experimentat un pas endavant en la introspecció i el coneixement d’ella. Un lloc de reunió on no es demana res; un lloc de recolliment i disposició a obrir el cor i la ment, vivint noves i profundes experiències, arribant al retrobament amb la seva ànima i el seu cor, en la seva essència més primigènia. Un anar endavant etern.

La Cloti i la Isabel recorden les meditacions amb una sensació de benestar molt agradable i positiu. La Cloti havia traduït una versió al castellà de El Petit Príncep, i quan el llegia amb una dolça innocència que li sortia del cor ens posava a tots els oients la pell de gallina.

Llegíem també fragments tan bonics com aquest del llibre ‘Diguem-nos coses boniques d’en Carles Capdevila’: “Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món.

Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part  positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”. No puc oblidar tants altres moments que m’han ajudat a abaixar el cap, sentir-me un principiant. Anava a ensenyar meditació a la gent gran i em vaig trobar aprenent de la seva generositat, humilitat, bondat, valentia, el seu saber acceptar el present, la seva devoció i la seva innata bodhicitta.

Vull enviar un agraïment a totes les persones meditadores del grup, als col·laboradors.  M’han ajudat a reafirmar més clarament en el camí espiritual, tocant de peus a terra, amb el cor i amb l’ajuda dels de Dalt.

Durant el confinament fins ara continuem tenint contacte per telèfon i whatsapps amb les persones grans i els seus familiars… Esperant que les condicions siguin propícies per reprendre presencialment la nostra pràctica meditativa en grup.

Toca anar acabant l’escrit. No és fàcil tancar una cosa que t’estimes. Saber dir adéu és una de les moltes coses que he après de la gent gran, la qual molt abans que no pas jo ha hagut de deixar anar a persones estimades, que han emprès el seu retorn a la llum; prenc bona nota de la saviesa, no només de deixar anar, sinó també la de quedar-se amb l’empremta de bondat dels qui han marxat. La gent gran té una capacitat d’acostar-se a la bondat i de perdonar sense miraments, directa al cor, davant la qual només puc baixar el cap.

El reconeixement sincer cap a tot allò après en aquesta experiència em permet, ara mateix, fer un pas més en l’agraïment profund i amorós als meus Mestres. Sovint, quan llegíem el conte en la meditació amb la gent gran, em naixien comentaris dels meus pares, dels meus Mestres, de la meva dona, del meu fill, de les meves netes… i s’entrellaçaven amb les seves vivències. Tot seguit naixia la seva curiositat i em preguntaven aspectes de la meditació, dels Mestres… compartíem una estona de pau,  de tranquil·litat, no s’havia de fer res, tot fluïa. Un goig… Mil gràcies.

Albert Colomer Rovira

Especialista en meditació de l’Escola de l’Ésser d’Empar Fresquet i Xavier Puigdevall. Ha fet de voluntari impartint sessions a Mutuam Güell i Mutuam Collserola.

Podeu llegir al nostre blog un article anterior d’Albert Colomer: Meditar: deixar anar i veure-hi clar.

Un Sant Jordi diferent omple d’il·lusió els centres i residències del Grup Mutuam

Hospital Girona

Gaudir d’una diada com la de Sant Jordi en ple confinament, quan no hi ha possibilitat de passejar pels carrers entre parades de llibres i roses ni tampoc de compartir-la amb els éssers estimats, no era un repte fàcil. Tanmateix, als centres i residències de Grup Mutuam, tothom va fer el possible perquè aquest 23 d’abril les persones residents i els professionals que en tenen cura poguessin viure l’ambient especial que es respira sempre en aquesta data tan esperada per molts.

El tret de sortida de la celebració el podem situar amb la confecció d’una fantàstica rosa en aquarel·la per part d’un artista de Sabadell que col·labora sovint amb el Centre Assstencial Mutuam La Creueta. Al mateix centre, durant la diada i amb la col·laboració d’usuaris i professionals es van guarnir les finestres amb la rosa feta amb aquarel·les, de la qual es van treure còpies, que es podien contemplar des de l’interior i l’exterior del centre.

També els usuaris i professionals de la Residència Les Franqueses del Vallès, van preparar i pintar la seva rosa que van enviar als seus familiars. Mentre que les famílies de tornada els van felicitar el Sant Jordi amb una rosa i una fotografia, missatge inclòs. Totes les families van rebre un petit vídeo entregant la rosa pintada als seus familiars. Tot el projecte va ser molt maco i emotiu.

Al Centre Residencial Mutuam Manresa, aquest Sant Jordi i malgrat el confinament, la infermera Rosa Fernandez va fer unes galetes en forma de rosa i llibre, que van sorprendre molt als usuaris. I per altra banda a la Llar Residència Mutuam La Sardana (salut mental) de Manresa, per la diada van fer i un simpàtic i vençut drac, que van penjar al balcó del centre.

“Dona’m una llança, verda és l’esperança, fruit del nostre amor. Hem passat un Sant Jordi diferent a la Residència Vila-seca. Tot anirà bé ! “. Amb aquest missatge, l’equip professional i les persones que viuen a la Residència Vila-seca van gravar un vídeo que servís per passar una estona entretinguda i alhora tranquil·litzar als familiars que feia setmanes que no els veien.

Els professionals del Centre Residencial Mutuam Collserola, a Barcelona, van organitzar-se perquè no hi faltés cap rosa per la diada de Sant Jordi. Roses ben vermelles que van arrencar molts més somriures del que és habitual i que van fer sentir l’equip molt recompensat.

Els usuaris de la Residència Mercat del Guinardó, de Barcelona, també van viure el 23 d’abril com marca la tradició i, per tant, cadascú va tenir la seva rosa.

A l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona van rebre dibuixos i cartes dedicades dels alumnes de l’Escola Bambini Montjuïc Girona, que es van repartir entre tots els usuaris. A més a més, les auxiliars de clínica del centre van fer targetes amb una rosa, una espiga i un poema per a tothom. Les que treballen a l’Hotel salut Ibis Girona van lliurar unes cistelles molt boniques als pacients confinats a les habitacions de l’hotel i també als estudiants d’infermeria que formen part de l’equip que hi treballa.

La Residència Rubí i la Residència Molí – Via Favència que el Grup Mutuam gestiona al Vallès Occidental i Barcelona, respectivament, també es van apuntar a celebrar una diada de Sant Jordi molt especial.

Els professionals de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell van desitjar un bon Sant Jordi estrenant gorros fets per una companya, la Mari Carmen. D’altra banda, ells van rebre suport i agraïment per la seva feina mitjançant una gran pancarta que havien elaborat els usuaris dels Apartaments Mutuam Güell.