Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic