A quins ajuts i serveis públics poden accedir les persones amb dependència?

Serveis i recursos públics

La Cartera de serveis socials és el que determina el conjunt de prestacions de serveis, econòmiques i tecnològiques que integren la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública i és l’instrument que assegura l’accés a les prestacions garantides a la població que les necessiti. Dins d’aquesta cartera, hi ha uns serveis socials especialitzats per a persones amb dependència que es faciliten mitjançant centres i serveis públics o privats concertats degudament acreditats. Per poder-hi accedir cal haver obtingut el reconeixement oficial de la situació de dependència i és el Departament de Treball, Afers socials i Famílies qui els assigna en cada cas a partir del Programa individual d’atenció (PIA), segons la situació personal, l’entorn familiar i la disponibilitat de serveis.

Les ajudes a la dependència poden ser prestacions econòmiques o mitjançant serveis com els d’atenció domiciliària, les residències o els centres de dia. Cal tenir present que el grau de dependència que tingui reconeguda una persona li permetrà accedir a uns recursos públics o a uns altres. Així, per ingressar en una residència és necessari disposar del grau II o III, mentre que per accedir a un centre de dia n’hi ha prou amb un grau I.

Inici del procediment

El primer que ha de fer una persona que vulgui accedir als diferents recursos és presentar una sol·licitud de reconeixement del grau de dependència a qualsevol oficina de registre del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Per obtenir el formulari de sol·licitud o informació relacionada amb les situacions de dependència, la persona es pot dirigir a qualsevol de les oficines dels serveis socials bàsics de l’ajuntament o dels consells comarcals i a les àrees bàsiques de salut (Centres d’Atenció Primària). En cas que estigui ingressada en un centre, pot demanar el formulari a la seva Direcció o  al treballador social. El document també es pot descarregar directament de la web del Departament.

A l’hora de presentar-lo cal adjuntar tot un seguit de documentació: el DNI, el padró (per acollir-se als ajuts es requereix haver residit en territori espanyol com a mínim 5 anys i que almenys 2 d’aquests siguin els immediatament anteriors a la presentació de la sol·licitud), un informe de salut de menys de dos anys en què constin els diagnòstics vinculats a la dependència segons el model que estableix la sol·licitud i les dades bancàries (els serveis i  prestacions de la cartera de dependència es gestionen sota el concepte de copagament i es té en compte la capacitat econòmica de la persona a l’hora d’establir-ne el cost). A més a més, si escau, s’hi pot haver de presentar altres documents, com la sentència d’incapacitació en cas que la persona tingui representant legal, fotocòpia de discapacitat, fotocòpia de la pensió de gran invalidesa, etc.

A partir d’aquí, un professional dels Serveis de Valoració de la Dependència es posarà en contacte amb la persona sol·licitant per acordar una visita al domicili o al centre en què resideix i emetrà la seva valoració. Cal tenir present que, malgrat que la normativa estableix que el termini de valoracions no ha de superar els tres mesos, s’estan produint esperes de vuit mesos tan sols per rebre aquesta visita.  Amb les seves conclusions, la comissió de valoració, que es reuneix periòdicament, emet un informe amb la proposta del grau de dependència. És el Servei d’atenció a les persones dels Serveis Territorials del Departament, però, qui emet, en un termini màxim de tres mesos, la resolució. Aleshores la persona sol·licitant encara ha d’esperar que els serveis socials del seu ajuntament s’hi posin en contacte per elaborar conjuntament el PIA, en què s’establiran els serveis i/o prestacions més adequades a la seva situació. Un cop obert l’expedient, però, se’n podrà demanar la revisió sempre que hi hagi empitjorament de la situació, noves patologies o una millora.

La llarga travessia fins a gaudir del recurs

Tot plegat és un procés que es pot allargar durant un any i mig. Ara bé, segons a quin recurs es vulgui accedir, l’espera no s’acabarà aquí. Un cop obtingut el reconeixement de la dependència, per ingressar en una residència pública, la persona pot apuntar-se fins a 3 llistes d’espera diferents. Tot i així, en la situació actual, pot ser que trigui 3 o 4 anys a obtenir una plaça. N’hi ha que, si es troben en situació d’urgència, prefereixen optar per residències que són més lluny però en què la llista és més curta. D’altres s’apunten a centres privats, però sovint, encara que siguin beneficiaris de l’ajut de prestació vinculada, tenen dificultats per fer front al cost de la plaça.

En el cas de parelles que vulguin entrar al mateix centre, a nivell públic, hi ha el que s’anomena priorització per ingrés matrimonial. Primer hi ha d’entrar un dels membres i, després, des de serveis socials poden fer un informe de priorització pel qual, quan queda una plaça disponible, aquesta seria per a l’altre membre. Com a requisits, tots dos han de tenir el grau II o III de dependència i estar apuntats en la llista d’espera del mateix centre.

En definitiva, ens trobem en una situació en què el recorregut per accedir a una plaça pública és llarg i complex i en què moltes persones no poden assumir els preus de les places privades amb els escassos ajuts públics disponibles. Tot això acaba traduint-se en que moltes famílies acaben posposant tant com poden els ingressos en residències i que aquestes hagin d’atendre una població amb més necessitats.

Marina Ropero

Treballadora Social del Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Grup Mutuam

‘Molts cops ens diuen que no saben per on començar, però quan parlen amb nosaltres s’adonen que no estan soles’

Servei d'Orientació Social

Sílvia Aguerri i Tamara Koyik, professionals del Servei d’Orientació Social

La Sílvia i la Tamara, una veterana i una nouvinguda, són dues de les veus del Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam. Com elles mateixes el descriuen, es tracta d’un recurs de l’entitat per ajudar les persones amb diversos graus de dependència a solucionar l’assistència del seu dia a dia. ‘I ara què faig?’ Aquesta és la pregunta a la qual elles donen resposta constantment, i sovint arriba acompanyada d’angoixa, desorientació o perplexitat. Al telèfon del SOS, hi recorren perfils molt diversos, però en general es tracta de persones que es troben en situacions de manca d’autonomia, derivada de l’edat o d’una malaltia o, simplement, perquè s’estan recuperant d’una caiguda o d’una operació. De vegades, és la pròpia interessada qui truca, però, més freqüentment, és algun familiar qui pren la iniciativa. ‘Sovint qui ens demana ajuda és el cuidador principal, que ha arribat a punt del “ja no puc més” i claudica’, explica la Silvia.

Moltes de les persones que es posen en contacte amb el SOS hi han estat derivades per un treballador social o per l’hospital on estaven ingressades, però, com diu la Tamara, ‘també n’hi ha que arriben mitjançant la web o pel boca-orella, que funciona molt bé’. Totes elles comparteixen un fet: que tenen un problema i necessiten ser escoltades. ‘Molts cops ens diuen que no saben per on començar, però quan parlen amb nosaltres s’adonen que no estan soles’, relaten. A partir d’aquest moment, s’obren tot un ventall de possibilitats i comença un recorregut amb les professionals del SOS per trobar la solució més adequada atenent a la singularitat de cada cas.

Per començar, es plantegen preguntes per saber quin és l’estat de salut de la persona, quina mobilitat té i com està cognitivament. ‘N’analitzem les necessitats des del punt de vista social i assistencial’, especifica la Silvia, que reconeix que els treballadors socials dels centres estan molt col·lapsats i no poden fer una avaluació com les que fan elles. Des del SOS de Grup Mutuam, on tenen un coneixement d’ampli abast dels recursos de l’entitat i externs, tant públics com privats, orienten les famílies perquè, d’acord amb la situació de la persona, les possibilitats econòmiques i les preferències, trobin el que més els convé.

‘Tant familiars com pacients queden molt agraïts per la resposta que els dona Mutuam, perquè encara que no adquireixin cap dels nostres serveis, senten que tenen un suport’, explica la Silvia. De fet, qualsevol persona que truca al servei troba a l’altra banda algú que l’escolta, li dona informació exhaustiva i l’orienta de forma desinteressada respecte a serveis i recursos com les residències assistides pròpies o de les d’entitats col·laboradores que poden recomanar, apartaments assistits, centres i hospitals de dia, hospitals sociosanitaris, serveis d’ajut domiciliari de diferents tipus, entre d’altres. A més, el SOS informa de la cartera de recursos públics així com de la tramitació dels ajuts que preveu la Llei de la dependència. El servei és tan complet, però, que no acaba quan la persona accedeix a un recurs. ‘Fem un seguiment de les persones que ens truquen i disposem d’una base de dades que ens permet veure la seva evolució i quins recursos pot necessitar en cada etapa, explica la Tamara.

En general, tal i com constaten en el seu dia a dia aquestes professionals, les famílies són molt reticents a demanar ajut, perquè no tothom pot o vol assumir el cost o la pèrdua d’intimitat que suposa que una persona que li doni suport a casa o ingressar en una residència. ‘Llavors, apuren molt i, per això, quan truquen necessiten una solució ràpida, un fet incompatible amb els tràmits per acollir-se a la llei de Dependència’, descriu la Silvia. Totes dues coincideixen a assenyalar que, tant per a la persona com per al seu entorn, és molt difícil prendre consciència de la realitat de la seva situació i identificar quina és la necessitat. ‘Moltes vegades és quan comencem a oferir un servei a casa d’un usuari quan ens adonem de la seva situació real’, afegeix la Tamara. S’han trobat freqüentment casos en què la persona tenia contracta una treballadora per fer tasques de la llar quan en realitat el que necessitava, pel seu grau de dependència, era una cuidadora, amb una preparació professional diferent. En aquest sentit, l’equip del SOS, a més d’un gran coneixement del sector, té molta psicologia, imprescindible per no ferir la sensibilitat dels usuaris o les famílies quan es tracten temes que de vegades els costa afrontar. Reconeixen que es tracta d’una feina complexa, amb situacions dures i que requereix implicació, però la satisfacció i confiança de les persones, asseguren, les compensa.

“Ningú em va orientar sobre residències que s’adaptessin al problema del meu pare fins que vaig parlar amb Mutuam”

Núria Cànevas explicant el seu cas com a usuària del Servei d'Orientació Social

Núria Cànevas, 52 anys

En Francesc, amb 82 anys, vivia sol i era una persona molt autònoma. Tot va canviar sobtadament quan va patir una crisi de la malaltia mental que arrossegava des de feia anys que faria que necessités ajut les 24 hores del dia. La Núria, la seva única filla, treballava i no podia oferir-li aquesta atenció.

Una tieta li va recomanar que es posés en contacte amb el Servei d’Orientació Social (SOS) de Mutuam. Des d’aquest servei, i d’acord amb les necessitats del seu pare, li van recomanar que contractés “Mutuam a casa”, un servei d’atenció a domicili. “Vam provar amb diverses persones i ens van proporcionar una auxiliar amb qui vam estar molt contents”, recorda la Núria. Tot i que ella era conscient que a la llarga aquest suport no seria suficient, va ser un xoc de la medicació que provocaria la paràlisi del seu pare el que va precipitar que optés per un ingrés residencial. “Em vaig sentir alleujada quan va ser ell mateix qui va reconèixer que ja no podia estar sol”, admet.

Explica com va buscar orientació en altres recursos i es lamenta del poc èxit que va tenir: “Ningú no em va saber recomanar un centre que fos adequat per al problema específic del meu pare fins que vaig parlar de nou amb el SOS de Mutuam”. Després de visitar diverses residències, el Francesc va ingressar a una de les que els havien recomanat. “Estàvem contents amb el centre, però estava massa lluny i necessitava molt temps per visitar-lo”, explica. Llavors, li van recomanar una altra residència més cèntrica on ingressar al seu pare, que els permet sortir a passejar per la ciutat. La Núria no pot amagar la satisfacció: “Hem guanyat molt en qualitat de vida. Ell està controlat i més tranquil, i li han pogut retirar bona part de la medicació”. Agraeix a les professionals de Mutuam que l’ajudessin a discernir allò en què s’havia de fixar d’acord amb les característiques del seu pare: necessitava un centre amb servei psiquiàtric, còmode, alegre, relativament ampli i on hi hagués gent amb qui es pugés relacionar, ja que cognitivament està perfecte. “Hi ha molt per fer en l’atenció a la gent gran i, encara més, en la del malalt mental”, reclama la Núria.

“Per a mi el Servei d’Orientació Social és el telèfon de l’esperança”

Eva Palazón, coordinadora del Servei d’Orientació Social, i Míriam Pérez, usuària.

Míriam Pérez, 34 anys

L’octubre de 2015 la vida de la Míriam va canviar d’una forma que poques persones de la seva edat poden imaginar. El seu pare, l’Eladi, va tenir un accident de moto que li va provocar greus danys cerebrals. A partir de llavors, amb només 60 anys, ja no podria tornar a valdre’s per ell mateix. “Va estar un mes en coma –recorda– però no ha deixat d’evolucionar des que es va despertar”.

El van atendre a l’Institut Guttman, on encara fa rehabilitació. “Allà estava bé, però hi havia algunes hores, al matí i a la tarda, en què estava sol”, explica. La Miriam i la parella de l’Eladi tenien obligacions familiars i laborals i necessitaven algú que li fes companyia fins que la família pogués visitar-lo. “No sabia què fer i vaig demanar ajuda a l’assistenta social, que em va parlar d’empreses que oferien serveis com el que necessitàvem”, relata. “Agafar una persona mitjançant un empresa m’oferia més confiança que buscar-la pel meu compte”, assegura, i va ser a Internet on va descobrir Mutuam.

Al Servei d’Orientació Social la van escoltar i li van proporcionar una persona per als matins i una altra per a les tardes. Reconeix que, al principi, tenia por que no connectessin amb el seu pare, però no va ser així i va poder estar tranquil·la durant uns mesos. “El caos va arribar amb la sortida del centre, perquè deixava d’estar controlat”. D’una banda, li preocupava que el pis de l’Eladi no estigués adaptat per a la seva no situació, però els professionals de Mutuam la van assessorar en aquest sentit. De l’altra, va ser conscient que necessitava una persona interna per cuidar-lo i no només algú que vingués unes hores: “Són moltes coses a fer, algunes no saps com i et cremes. Contractar algú et permet disposar de temps per a tu mateix i poder compartir un temps de qualitat amb el teu familiar”.

Va explicar el perfil que volia a l’equip del Servei d’Orientació Social i li van preseleccionar quatre candidates, a més d’ajudar-la a fer les entrevistes perquè ella n’escollís una. “Fa més d’un any d’això i seguim amb la mateixa”, afirma satisfeta. La Miriam té clars tots els avantatges de comptar amb el suport de Mutuam: si necessita una suplència o té qualsevol problema, sap que pot trucar i li ofereixen una solució de seguida. “Per a mi el Servei d’Orientació Social és el telèfon de l’esperança”, comenta rient.

Guia per escollir una residència geriàtrica

Ha arribat l’hora d’escollir residència. De triar la que d’ara en endavant serà la nostra llar o la llar d’alguna persona que estimem. Per la seva transcendència, no és un pas fàcil i cal que ens informem i meditem curosament quin és el centre que més ens convenç, tenint en compte, sobretot, les necessitats i les preferències de la persona que hi haurà de residir. En quins aspectes ens hem de fixar quan visitem residències? Què hem de preguntar al personal que ens atengui?

Ubicació

Un dels aspectes clau a l’hora d’escollir el centre és el seu emplaçament. En aquest sentit, haurem de tenir en compte si és fàcil i ràpid accedir-hi, especialment des del lloc on viuen els familiars i amics de la persona que hi residirà. Hem d’esbrinar també si està ben comunicada mitjançant el transport públic i si hi ha espais al voltant on poder sortit a passejar.

Primeres impressions

Tot i que haguem sentit molts cops allò que les primeres impressions enganyen, el cert és que només amb un cop d’ull quan visitem la residència ens podrem fer una idea sobre alguns aspectes del seu funcionament i de com s’hi deu viure. Per exemple, ens hem de fixar si és neta i fa una olor agradable, si està ben moblada, si s’observa activitat o si els residents semblen estar contents i ben cuidats.

Assistència

Pel que fa a aquesta qüestió, hem de contrastar les necessitats de la persona que hi ha d’ingressar amb allò que ofereix el centre. Així, quan hi fem una visita, ens han d’informar de si existeix un pla d’assistència personal per a cada resident, de si treballen amb l’Atenció Centrada en la Persona o de cada quan temps es revisen les necessitats d’assistència. També ens pot interessar conèixer si és possible que els familiars estiguin involucrats en la presa de decisions sobre la cura del resident.

Altres aspectes a considerar són si hi ha assistència mèdica diària, infermeria 24 hores al dia o banys adaptats. També cal veure si compta amb serveis (i amb quina freqüència) de professionals com fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, psicòlegs, treballadors socials, podòlegs o perruquers.

Àrees comunesProfessionals-amb-vocació

Quan fem la visita a la residència, és important que ens fixem en les característiques dels espais col·lectius, on el resident farà gran part de les seves activitats i on tindrà lloc la seva vida social. Hem de veure si existeix una zona a l’aire lliure on pugui estar, un gimnàs on pugui fer rehabilitació, una sala tranquil·la on veure la televisió, espais on puguin rebre les visites… també hauríem de tenir en compte si les diferents àrees tenen accés per a cadires de rodes i caminadors i disposen de passamans, si és fàcil accedir als diversos banys i si també tenen passamans.

Habitacions

Aquest és un espai fonamental, el racó d’intimitat del resident i on ha de sentir-se còmode i a gust. Cadascú té els seus gustos, requeriments i pressupost, però algunes de les característiques en què generalment ens fixem és si les habitacions són lluminoses i espaioses, si estan ben moblades i si estan netes. També és important veure com estan equipades o quines possibilitats tenim per equipar-les nosaltres. És a dir, si tenen televisor o telèfon (o bé si existeixen les connexions perquè els puguem posar) o si disposen de llit articulat, d’armaris individuals, etc. Així mateix, hauríem de preguntar si el resident pot demanar un canvi d’habitació.

Àpats

L’alimentació també és una qüestió fonamental perquè els residents se sentin bé. En aquest sentit, ens hauríem d’informar si el centre compta amb cuina pròpia o bé contracta serveis de càtering, si s’ofereixen dietes especials i si roten els menús. D’altra banda, està bé saber si el xef consulta els residents sobre les seves preferències, si aquests poden escollir amb qui seuen al menjador, si els familiars els poden acompanyar durant els àpats o si hi ha personal format per assistir-los si necessiten ajuda per menjar.

Activitats

Aquest és un aspecte que podem oblidar fàcilment a l’hora d’escollir residència, però que pot resultar molt rellevant en el dia a dia de la persona que hi ingressarà. Així doncs, convé que esbrinem si hi ha un pla setmanal d’activitats i quins són el tipus d’activitats que s’hi inclouen (exercici físic, sortides fora del centre, etc.). També podem preguntar si se celebren els esdeveniments especials, com els aniversaris o si els usuaris tenen un lloc d’oració a la residència i accés a biblioteques i ordinadors.

Per últim, cal considerar alguns aspectes més generals com si hi ha horaris de visita estipulats o si aquestes es poden fer a qualsevol hora, si es poden fer estades temporals o si disposen de procediments de queixa o enquestes de satisfacció. A l’hora de valorar-ne el preu, hem d’assegurar-nos quins serveis estan inclosos i com es carreguen els extres. Tenint tot això en ment, segurament ja esteu força més preparats per decidir quina és la residència que es pot convertir en la millor llar per a vosaltres o els vostres familiars.

T’ajudem amb els que estimes

Per últim, volem recordar-te que si el teu familiar té un nivell de dependència elevat i ja no pots continuar atenent-lo a casa, si et cal fer un període de convalescència o rehabilitació després d’un ingrés hospitalari, si necessites desconnectar i recarregar piles per poder continuar tenint cura del teu familiar, si vols tenir la certesa de que el teu familiar serà ben atès en la seva malaltia, truca al 93 380 09 70 o escriu-nos un correu electrònic, i t’informarem de les residències geriàtriques del Grup Mutuam on trobaras professionals amb vocació i molta experiència, amb equipaments ben dotats i molt ben comunicats, i serveis assistencials de qualitat.

Amb la col·laboració d’Eva Palazón, treballadora social del Servei d’Orientació Social del Servei Gent Gran de Mutuam