El final de l’estiu s’apropa, però amb l’edició de tardor de la revista Mutuament, l’oci continua. Mentre ens comencem a acomiadar de l’estació estival, arriba l’agenda de propostes per a mutualistes i sèniors actius, per planificar una tardor plena d’activitats.
Aquesta edició ja està disponible a la web de Mutuam i aviat a les bústies dels mutualistes. Ve carregada de propostes culturals per no quedar-se a casa, inclou des de viles que amaguen molta història fins a un viatge nacional al triangle d’or. A més, l’agenda ve acompanyada d’un editorial que ens anima a llegir i l’A prop, a on hem entrevistat a Noemí Sech, directora del Centre Assistencial Mutuam Collserola, que ens transmet una visió integral del centre i dels seus serveis.
Sota el títol “Avançar en la cura de les persones grans” i en format WEBINAR, el pròxim 22 de setembre, de 10 h a 12.30 h, se celebrarà la 5a Jornada d’Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure i que es consolida com un espai d’actualització de coneixements i compartició d’experiències per als professionals del sector residencial.
Els canvis en la nostra societat que s’han vist accelerats en els darrers anys, han accentuat la necessitat d’adaptació del sector residencial. En un context on apareixen nous perfils de persones usuàries i famílies i a on s’exigeix una transformació dels centres cap a models més sostenibles, és el moment per reflexionar conjuntament i compartir experiències que ens ajudin a fer front a aquests nous reptes.
Durant la sessió Javier Yanguas, director científic del Programa de Mayores de Fundació La Caixa i director de projectes de Aubixa Fundazioa, ens parlarà sobre els reptes de futur que s’acosten en l’atenció a les persones grans amb necessitat d’ajuda. Més tard a la Taula Rodona, cinc professionals que pertanyen a diferents centres del Grup Mutuam compartiran experiències i projectes envers l’avenç en l’atenció als centres assistencials. Tindrà lloc també el lliurament de Premis de Recerca d’Atenció a la Dependència i conclourem amb la intervenció de Marc Trepat, arquitecte soci professional i director general de BTA Arquitectura, especialitzat en arquitectura per a gent gran, el qual ens introduirà en un model de residències més humanes i sostenibles.
Yaneth Cristina Murillo és infermera de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, al qual va arribar des de Colòmbia fa menys de dos anys. És una de les protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en aquesta entrevista ens parla de per què va decidir deixar el seu país, com ha estat l’adaptació i quines perspectives de futur té al Grup Mutuam.
Per què vas decidir estudiar infermeria?
La veritat és que la decisió no va respondre a una vocació meva, sinó de la meva mare. Ella sempre va voler ser infermera, però no va poder, perquè va formar una família. Ella em va inculcar aquesta idea de servei a les persones i, quan un dia una companya em va encarregar que li comprés el formulari per inscriure’s a la universitat, la meva mare me’l va fer comprar a mi també. Jo no tenia clar què volia estudiar però ella sí. Així va ser com vaig començar infermeria.
I et va agradar?
Tot i que al principi em va resultar difícil, per les assignatures més teòriques, quan vam començar la part de tracte a la persona me’n vaig enamorar. Quan un veu la possibilitat de fer que algú millori o l’acompanya en un moment de dol, comença a tenir uns sentiments molt macos, de compromís, de suport, de solidaritat… Així que va ser un accident molt bonic.
Llavors la decisió de la teva mare va ser un encert.
Ara mateix treballo d’infermera perquè és el que m’agrada i estar amb els meus pacients és el que m’omple cada dia. Tot i que a nivell personal soc molt solitària, a nivell laboral m’omple molt l’atenció a les persones. És una cosa molt especial i que no es pot explicar. Si una persona és infermera, és infermera de cor, no pel títol. Al final, li agrairé tota la vida a la meva mare que prengués la decisió per mi.
Quan vas acabar els estudis, vas treballar com a infermera a Colòmbia?
Sí, des que em vaig graduar amb 22 anys, no he deixat de treballar com a infermera. Vaig seguir formant-me, en teràpia renal, auditoria en salut, promoció i prevenció de la salut, atenció als infants i adolescents… I he desenvolupat la meva feina a la part clínica, l’administrativa i l’assistencial. Al llarg d’aquests anys he treballat amb tipologies de pacients molt diferents.
Quan vas decidir venir a l’Estat espanyol a treballar i en quina situació estaves?
Hi vaig treballar durant sis mesos el 2007 i l’experiència em va agradar, però vaig tornar a Colòmbia perquè la meva filla era encara petita. Fa un any i mig, vaig tenir de nou l’oportunitat de tornar-hi de la mà de Mutuam. Allà tenia una feina més o menys estable, però la remuneració no era l’adequada per poder tirar endavant una família, les jornades eren de 12 hores diàries i els contractes no incloïen prestacions socials. Vaig arribar a la conclusió que, encara que allà pogués estar amb la meva família, no els podia oferir una bona qualitat de vida. Amb la meva feina aquí sí que puc estalviar i ajudar els meus pares i la meva filla.
Com vas arribar a Grup Mutuam?
Tenia un contacte a l’empresa que em va fer d’enllaç. Llavors vaig començar de zero el procés per venir aquí. El contracte el vaig fer al meu país i vaig haver d’esperar-me el temps reglamentari. Vaig arribar en context de pandèmia i, tot i que en principi havia d’anar a una residència, els problemes per trobar personal d’infermeria van fer que anés a treballar a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell. No coneixia aquest tipus de centres i he hagut de passar per un procés d’aprenentatge, però ha estat una experiència molt bona.
Una experiència que recomanaries?
Si em preguntessin si tornaria a venir, diria que sí. I si em preguntessin si recomanaria Mutuam, respondria també que sí, perquè Mutuam és com la teva segona família. Està formada per persones càlides que pensen en el teu benestar, que t’ajuden si tens un problema. He tingut moltíssim suport de tothom. De fet, ja li he dit a la meva filla, que també estudia infermeria, que estudiï molt, que aquí l’esperem perquè ens ajudi.
Et va ajudar l’empresa amb el teu trasllat cap a Barcelona?
Jo tenia l’avantatge que ja tenia una germana vivint aquí i vaig venir a casa seva. Però, un cop aquí, Recursos Humans em va oferir ajudar-me a amb l’allotjament els tres primers mesos i finançar-me la meitat del cost del vol des de Colòmbia. Això és molt important quan vens d’un lloc on se’t fa difícil estalviar i, per tant, adquirir un bitllet per a un viatge tant llarg. Vaig venir amb una altra companya de Colòmbia i, a més de tot això, la van ajudar amb tots els tràmits per llogar un pis. Recursos Humans ens ha acompanyat en tot moment en aquest procés d’adaptació.
Has fet alguna formació des que estàs aquí?
Grup Mutuam ofereix constantment actualitzacions i cursos de moltes temàtiques, com cures, ètica assistencial… Hi ha també formació a través del Campus Virtual. A més, ara s’obrirà una convocatòria de beques per a cursos impartits per Mutuam. Fora de l’entitat, estic estudiant enginyeria de sistemes, que crec que aporta molt a la professió, i també faré una formació de coordinació de residències de gent gran.
Quins altres canvis has trobat aquí?
En 18 anys, no havia tingut mai vacances. Tan sols vaig deixar de treballar tres mesos pel permís de maternitat. Amb Mutuam, vaig gaudir d’un mes de vacances el novembre passat i ara en tindré un altre al juny. Una altra de les coses que valoro de l’empresa és que són flexibles i puc fer un mes de vacances complet, fet que em permet viatjar al meu país.
Com t’imagines professionalment d’aquí a 10 anys?
M’imagino seguint com a infermera i a Mutuam, com una professional compromesa amb la feina. Espero avançar dins de l’empresa. Per exemple, encarregant-me de la coordinació. Amb aquest objectiu em preparo diàriament. També espero que la meva filla ja estigui aquí i que puguem treballar juntes.
Grup Mutuam ha publicat la sisena edició de la Memòria d’activitat que corespon a l’exercici del 2021. Aquesta recull quina ha estat la nostra contribució a la societat al llarg d’un any de recuperació després d’un exercici marcat per una pandèmia, la qual va afectar de ple al sector.
Des del compromís amb la transparència de sempre, però amb la vocació de ser cada cop més entenedors, al llarg de les seves pàgines us expliquem, entre d’altres, la nostra activitat, la nostra manera de cuidar i curar i el desenvolupament de la nostra responsabilitat social, en gran part vehiculada mitjançant la Fundació Mutuam Conviure.
Amb el propòsit que la lectura d’aquesta sigui també un reconeixement a la feina feta pel nostre equip professional, ja que tot i que no podem parlar de normalitat, ens estem acostant.
Eneida Quinayas va arribar a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam com a infermera el 2014 i, en plena crisi per la Covid-19, va assumir el lloc de responsable higienicosanitària. A més, en aquest temps s’ha introduït en un nou camp que l’ha enganxada: la recerca. Ella és una de les protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en aquesta entrevista ens parla de la seva experiència professional.
Per què vas decidir ser infermera?
Sempre he volgut ser-ho. Al meu país, Colòmbia, vaig haver de finançar-me jo mateixa els estudis i vaig decidir-me per gerontologia, però mantenia el meu desig de ser infermera. Quan vaig arribar a Espanya, al 2007, vaig homologar els estudis que tenia i llavors vaig començar els d’Infermeria. Abans d’arribar aquí em pensava que el camp de la gerontologia estaria molt desenvolupat, perquè hi ha molta longevitat, però m’ha sorprès que no fos així. M’ha encantat estudiar infermeria i la complemento amb l’altra formació que tinc.
Quina era la teva situació a Colòmbia i per què vas decidir venir aquí?
Sempre he buscat progressar professionalment. He hagut de treballar fort per assolir els meus objectius. Quan vaig acabar la carrera vaig treballar durant 10 anys a la mateixa universitat fent projectes en col·laboració amb organismes com l’OMS. Llavors vaig tenir l’oportunitat de dirigir un projecte de salut en una comunitat rural. Va estar bé, però jo tenia inquietud per muntar alguna cosa pròpia. Així que amb uns companys vam pensar d’engegar un centre d’atenció primària privat en forma de franquícia. El problema és que allà és mou tot per tràfic d’influències i no vam aconseguir la franquícia. Això em va desmotivar molt i em vaig decidir a venir cap aquí i la veritat és que m’he sentit molt ben tractada.
I com va ser l’arribada?
He estat vivint a diverses ciutats i, a nivell laboral, em va tocar començar des de baix. Amb els meus estudis, aquí només em permetien treballar com a auxiliar de geriatria i jo no em volia conformar amb això, així que vaig decidir començar infermeria. A partir d’aquí se’m van obrir un ventall d’oportunitats. El 2014 vaig començar a treballar al Grup Mutuam, després de fer les pràctiques a l’Hospital de Bellvitge i acabada de mudar a Tarragona. Vaig portar el currículum a la Residència Vila-seca i, al dia següent, ja em van trucar. Em vaig enamorar de la feina i de l’equip. En aquest temps han passat moltes coses, entre elles, la pandèmia de la Covid, que ha suposat una transformació en molts aspectes.
Quan vas convertir-te en la responsable higienicosanitària?
Va ser en aquest context de pandèmia, el novembre del 2021, que em van oferir l’oportunitat. El canvi ha estat positiu. Ha estat un repte, com tot quan et proposes progressar. Però, a poc a poc, ho estic portant bé. Sobretot he tingut el suport de les companyes i la direcció del centre.
Què està sent el més difícil?
Ara el repte més gran és que gran part de l’equip és nou i ens estem reorganitzant a poc a poc. El nivell d’infermeria que hi ha a la residència és molt bo i el meu objectiu és que, amb les noves incorporacions, no només es mantingui sinó anar millorant-lo a poc a poc. Per a mi és molt important, a més, que les direccions i les coordinacions de centre no es desvinculin de la base i del servei i l’atenció a la persona usuària.
Quan vas començar al Grup Mutuam, pensaves que tindries aquestes oportunitats de desenvolupament professional?
Jo tenia clares les meves capacitats. El que vingués més endavant tindria a veure amb el que l’empresa veiés en mi, que veiessin el meu potencial. Tots els companys tenen capacitats per a unes coses o unes altres i qui els coordina ha de ser capaç de treure profit de cadascú, saber reforçar-lo. És important que la Coordinació sàpiga amb qui està treballant. Els professionals són capaços de donar més del que sovint es creu des de coordinació.
Quins avantatges creus que ofereix Mutuam als professionals de la infermeria?
Els avantatges se’ls crea el propi treballador a partir del coneixement que té de l’empresa. Quan tu comences a un feina has de saber on has entrat. Quan jo vaig arribar al Grup Mutuam vaig informar-me de com era l’empresa, de quins serveis oferia, de com funcionava… Cadascú ha de saber on vol arribar i, partint d’això, veure què t’ofereix l’empresa quant a formació i quins projectes té.
Quines de les eines que ofereix Mutuam has utilitzat tu?
Abans de la pandèmia, vam fer un projecte de recerca, que va ser distingit amb un premi de la Fundació Mutuam Conviure, sobre la disfàgia. Em va encantar fer-ho perquè m’agrada molt la recerca. L’empresa ofereix moltes oportunitats en aquest sentit i també per a formar-se contínuament. Es fan sessions clíniques, projectes en qüestions com les no-contencions i tot allò que un professional necessita per adquirir coneixements i estar a l’avantguarda del servei que estem oferint. A més, vaig començar a fer un màster sobre Atenció Centrada a la Persona i vaig tenir el suport de l’empresa.
I tens intenció de seguir explorant el camí de la recerca?
Ara mateix encara tinc molta feina acabant d’organitzar l’equip d’infermeria, establint objectius, distribuint tasques… Però quan estigui enllestit, crec que em podré posar amb la recerca. Ja ho he comentat amb l’equip i tothom hi està d’acord. És important tenir el suport de tothom, perquè cal estar molt centrat per fer recerca.
Jordi Cortacans és infermer del PADES Guinardó – Nou Barris Sud, gestionat pel Grup Mutuam. És un dels protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en aquesta entrevista ens parla de la seva experiència en l’atenció domiciliària a persones en situació de malaltia avançada i final de vida.
Quan vas decidir ser infermer i per què?
No va ser una decisió súper conscient. En un principi, com a ideal de professió, havia pensat en la medicina. Però a l’hora d’accedir a la carrera vaig veure que no em trobava en les condicions més adequades. Buscant alternatives que poguessin ser semblants, vaig trobar la infermeria, i m’hi vaig llençar. Amb el pas dels anys, m’he adonat que ha estat la millor elecció que podia haver fet. Ha encaixat perfectament bé amb les meves expectatives personals i professionals i m’ha permès desenvolupar el meu potencial. Ha estat tot un encert.
T’interessava l’àmbit de la geriatria o de les cures pal·liatives?
Vaig acabar la carrera i em vaig trobar que infermeria és molt rica en especialitats. Tenint present tota aquesta diversitat, no vaig voler enfocar-me a cap en concret, sinó que vaig voler provar a veure en què em sentia més còmode. La casualitat va fer que una de les primeres coses que provés fossin els Equips PADES. Se’m va obrir un món que desconeixia i vaig tenir com un amor a primera vista.
Com explicaries què són els Equips PADES?
Els PADES són una cosa màgica, una experiència professional increïble que et dona una oportunitat de creixement personal també increïble. Tenen un model de treball bastant únic en l’àmbit de la infermeria. El món de les cures pal·liatives, que per sort cada cop és més potent, ja és en si una mica com una esfera apart dins del sistema sanitari. L’atenció per part dels PADES es fa a casa dels pacients i les seves famílies, i això de l’assistència domiciliària t’agrada o no t’agrada. És un lloc increïble, però si no tens aquesta vocació, es pot fer molt dur. És un tipus de feina molt canviant en el dia a dia i no hi ha rutines preestablertes, perquè el tipus de pacients és molt complex i ens adaptem constantment a les seves necessitats. Una de les coses que el caracteritzen més és el treball en equip. Cadascú aporta el millor de la seva disciplina i intentem sumar entre tots, sense jerarquies i amb autonomia. Això és molt enriquidor i, alhora, un repte.
Què pot aportar un infermer en l’atenció al pacient en procés de final de vida?
En qualsevol dels perfils professionals que conformen l’equip PADES el factor humà és fonamental tenir-lo molt present. Requereix d’un treball personal previ ja que es viuen i s’acompanyen situacions molt difícils, crítiques i doloroses. No és una feina que puguis fer sense implicació, però també has de saber on són els límits i treballar sempre des de l’empatia. En el paper de la infermera destacaria el rol en l’educació sanitària. Com a atenció domiciliària que és, el gran pes de les cures recau sobre el propi pacient i les persones que tingui al seu voltant. Hem d’ensenyar-los què han de fer en cada moment, com han d’actuar davant d’una crisi i empoderar-los.
Què valores més de formar part d’una entitat com el Grup Mutuam?
Mutuam fa temps que té un pes molt important en la gestió dels PADES a la ciutat de Barcelona i és una empresa referent dins del sistema sanitari, en l’atenció al final de la vida i les cures pal·liatives. D’alguna manera, està obrint camí cap a noves formes i models d’atenció.
T’ha ajudat el Grup Mutuam en el desenvolupament de la teva carrera?
Com a empresa, ens estimulen molt a formar-nos i a actualitzar contínuament els nostres coneixements. D’una banda, ens faciliten informació sobre cursos i, de l’altra, disposen d’un sistema de beques i d’ajuts per a projectes de recerca. Són molt proactius i també ofereixen molta flexibilitat perquè ens formem. Fa 3 anys vaig fer un màster de cures pal·liatives. Algunes hores eren en horari laboral, però em van facilitar poder compaginar-ho.
Quines oportunitats creus que ofereix el Grup Mutuam als infermers que siguin difícils de trobar en altres entitats?
Un aspecte que veig positiu és que no es fan diferències entre perfils professionals a l’hora d’oferir oportunitats, nous reptes i projectes…. Per exemple, als PADES la figura de coordinador d’equip, tant la pot desenvolupar un professional de la medicina, com de la infermeria o del treball social. Es valora més la capacitat personal de cadascú que no pas la carrera que hagis estudiat. Si tu tens empenta, independentment de quins estudis hagis cursat, t’ofereix moltes possibilitats.
Com has viscut el fet de ser home en un col·lectiu professional tan feminitzat?
Més d’una vegada, quan ens presentem als domicilis, d’entrada es pensen que jo soc el metge i les companyes les infermeres. La veritat és que pel fet de ser minoritari moltes vegades m’he sentit beneficiat. A mi que els professionals siguin nois o noies tant me fa, el que és important aquí és la vocació. Ara bé, sí que és cert, que dins dels equilibris dels equips ens pot enriquir que hi hagi diversitat de mirades. Així que animo els infermers que provin les cures pal·liatives, que no només d’urgències es viu!
On et veus en uns 10 anys?
Crec que la tasca assistencial seguirà sent una part molt important de la meva vida, però m’agradaria començar a introduir-me en el món de la docència. En aquest sentit, a Mutuam acostumem a tenir molts estudiants de l’àmbit sanitari i del treball social fent-hi pràctiques. Així doncs, també som un centre formador i per a mi és un punt positiu. Poder ensenyar a noves generacions el que tu has après i enriquir-te d’ells amb noves idees i fomentar-los la passió per aquest acompanyament en el procés de final de vida a mi personalment m’omple.
Noemí Sech és infermera i directora del Centre Residencial Mutuam Collserola. És una de les protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en l’entrevista ens parla del seu creixement professional al Grup Mutuam, de com ha aprofitat les oportunitats i del suport que ha trobat per fer front als reptes que s’ha plantejat.
Quan i per què vas decidir ser infermera?
La veritat és que quan vaig començar els estudis, ja feia temps que tenia en ment ser infermera. Vaig anar a l’Escola d’Infermeria de Sant Pau, on tenen una manera d’ensenyar orientada no només a oferir els coneixements necessaris per fer les tasques, sinó a inculcar la mirada infermera, per poder cuidar la persona d’una forma integral. Reconec que vaig dedicar-me a la geriatria per casualitat i, de fet, poques persones es plantegen quan acaben la carrera dedicar-s’hi perquè no és una assignatura que a les universitats es potenciï. Vaig començar a treballar fent substitucions a Sant Pau i després vaig anar a parar al món de la psiquiatria. Més tard, vaig anar a parar a la geriatria i els professionals que hi vaig conèixer em van aportar molts coneixements que m’han servit per trobar-li el gust. És un món que si t’enganxa, t’enganxa, i on pots aprendre molt i tocar molts temes diferents.
Com vas arribar al Grup Mutuam?
Una part d’aquell equip amb qui treballava en una residència em van portar a un altre centre especialitzat en demències i alzheimer que acabaria pertanyent al Grup Mutuam. En aquells moments jo era infermera, però després vaig convertir-me en coordinadora d’infermeria. Més endavant, vaig venir, també com a coordinadora, a Mutuam Collserola.
I què valores més de la teva experiència com a coordinadora d’infermeria a Mutuam Collserola?
La possibilitat d’aprendre moltes coses, perquè és un centre on hi ha diferents tipologies de persones usuàries. Tenim una part sociosanitària, una de residencial, centre de dia i apartaments tutelats. Tot aquest ventall et permet aprendre molt i no només sobre l’atenció a les persones. Si tens inquietuds, pots absorbir molta informació d’altres temes que no són tan propis de la infermeria.
Com vas convertir-te en la directora del centre?
Ens hem de remuntar al context de la primera onada de la Covid-19. Al centre, quan vam veure que la pandèmia s’acostava, la direcció anterior i jo, com a coordinadora d’infermeria, vam traçar un pla de treball per fer-hi front, tot i que encara no teníem clar com ens afectaria. Quan van començar a sorgir possibles casos, hi va haver moltes baixes i ens vam quedar sense mans. Vam haver de reorganitzar-ho tot sense deixar de banda la part assistencial. És a dir, s’havia d’atendre tant a la persona com al centre. En certa manera, vaig assumir jo, conjuntament amb la doctora que teníem llavors, la tasca de liderar la comunicació cap a les famílies, l’atenció a l’usuari, la derivació hospitalària… En aquest context, en què ja havia assumit algunes tasques de gestió, el director general del Grup Mutuam em va oferir la possibilitat d’assumir la direcció del centre.
I vas entomar el repte.
Sí, vaig dir-li que necessitava ajuda, tant formació com acompanyament, en determinats aspectes. M’ho van proporcionar i vaig acceptar. Per a mi allò va ser un acte de reconeixement a la feina feta.
Des de la teva experiència, què pot aportar un professional de la infermeria a la direcció d’un centre?
Potser jo soc molt romàntica, però penso que aportem el fet de no perdre de vista mai les persones. Conèixer la persona i els seus familiars t’ajuda molt a l’hora de prendre decisions o d’entendre determinades circumstàncies. Aquesta mirada del cuidar en un sentit global és la que pot aportar una infermera a la direcció.
Com creus que el Grup Mutuam t’ha facilitat el desenvolupament de la teva carrera?
La major part de la meva vida professional l’he desenvolupada a l’empresa. Per a mi ha estat una sort haver-hi trobat un accés fàcil a persones clau, com les directores d’Infermeria o el director de l’Àrea residencial. Tot i que hi hagi un organigrama, és fàcil arribar a conèixer el personal i això et permet recórrer a qui necessitis en un moment donat. Potser he tingut sort, però la veritat és que mai m’he trobat amb un ‘no’.
Quines avantatges pot oferir el Grup Mutuam a les infermeres i infermers respecte a altres organitzacions?
Tenim un pla de formació anual força complert i, a més, l’empresa no es tanca al fet que facis una altra formació que no hi estigui inclosa. Quan l’he necessitat, sempre m’han ajudat perquè la pogués fer, ja sigui per flexibilitat horària o oferint-me recursos.
Has demanat alguna beca per a estudis?
L’any passat vaig fer un postgrau de direcció i gestió de centres residencials i el Grup Mutuam em va ajudar econòmicament.
I, a banda d’això, què més en valores?
A part d’això, fomenta la recerca i ofereix possibilitats per fer carrera, i jo en soc un exemple. Tens possibilitat d’ascendir si t’interessa. A més, tot i que hagi de ser una empresa rendible, el fet de no tenir afany de lucre fa que els centres estiguin bastant ben dotats de professionals si ho compares amb la resta del sector. Un altre dels avantatges és que estem especialitzats en malaltia crònica i disposem de recursos diferenciats en aquest àmbit, fet que permet als professionals de la infermeria exercir en diferents tipologies de centres. Respecte a condicions laborals, a Mutuam Collserola, a banda de la remuneració fixa, tenim una remuneració variable d’acord amb uns objectius que prèviament hem acordat entre l’empresa i els treballadors i que són tant a nivell de grup com personals.
El doctor Jaume Junyent ha desenvolupat una gran part de la seva carrera professional al Grup Mutuam, on ha demostrat el seu compromís amb l’alleujament del patiment de les persones en situació de final de vida. Apassionat de la fotografia i de l’aprenentatge continu, acaba de publicar ‘Historia de una resiliencia’, on comparteix des de la seva experiència com a malalt recomanacions per conviure millor amb el Parkinson.
Per què va estudiar medicina?
No ho sé, la veritat és que inicialment no volia ser metge. Volia ser periodista gràfic, però els meus pares no em van deixar ni planteja’ls-ho. Llavors, com que no sabia què fer, vaig estar un temps fent d’auxiliar de cuina a un restaurant de Saragossa, que era on vivia la meva família. Un dia vaig passar per la Facultat de Medicina, hi vaig veure la cua per apuntar-se a la carrera i, mira, m’hi vaig matricular.
Així de casual va ser?
Sí, però haig de dir que ja tenia dues germanes que eren metges. De fet, vaig arribar a casa i els pares em van dir “podries haver escollit una altra cosa!”.
Però li va agradar?
Abans de la universitat jo no era un bon estudiant, però medicina em va començar a agradar i em va anar bé. Vaig acabar-la amb bones notes.
Quina va ser la següent passa?
Vaig venir a Barcelona i vaig començar a treballar en temes relacionats amb la geriatria, tenint en compte que la geriatria com a tal no existia, perquè m’agradava i perquè li veia futur. Vaig treballar a l’Hospital Vall d’Hebron, on vaig coincidir amb professionals importants, i també vaig fer guàrdies en el sector privat. Em vaig seguir formant i llavors, el 1993, em va sorgir l’oportunitat de treballar al Grup Mutuam, concretament al Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES). L’any següent, em va tocar atendre el meu propi pare com a malalt pal·liatiu. Ara penso que va ser una bogeria que el tractés jo i que no ho hauria d’haver fet.
Quan vostè va començar, el PADES era un servei nou i el seu enfocament era innovador aquí.
Sí, érem els pioners. De fet, quan vaig començar no en sabia gaire, de cures pal·liatives, però em va interessar el tema i m’hi vaig formar molt. Ha estat al que m’he acabat dedicant. La meva voluntat ha estat sempre la d’estar al costat del malalt, procurant que no patís, escoltant-lo molt i explicant molt bé a la família què és el que li passa i què se li farà. Hi havia molts professionals que això no ho feien. A més, en aquella època, també hi havia molt d’embolic legal en aquesta matèria i s’havia d’aplicar molt el sentit comú.
Quin record en conserva, d’aquella experiència?
Haig de dir que l’equip que vaig tenir a PADES ha estat el millor que he tingut en la vida. Hi van passar diverses infermeres i una treballadora social i vaig aprendre moltíssim d’elles i elles de mi. Es va crear molt bona sintonia i érem un equip molt ben consolidat. La meva forma de treballar potser era una mica diferent a la d’altres. Allà consideràvem que tots érem iguals i ens podíem rebatre. Les infermeres assumien responsabilitats i podien anar soles als domicilis. Això ens permetia atendre més pacients i ser més operatius. Vaig estar en aquell servei una dotzena d’anys.
I d’allà va fer el salt als centres sociosanitaris.
Sí, tenia ganes d’anar a un centre d’aquest tipus i, a més, no m’acabava de trobar del tot bé i vaig creure que allà hi estaria millor.
Què li passava?
Vaig començar a tenir símptomes de la malaltia de Parkinson. En un principi, no li vaig explicar a ningú i, durant uns dos anys, em vaig estar fent proves. Tenia atacs d’ansietat i símptomes que em feien quedar malament amb altres persones. També tenia músculs que se’m movien sols. Em van fer una electromiografia per veure si tenia ELA. Va sortir negativa i l’electromiografista em va enviar al neuròleg. Aquest, només veure’m i abans de fer-me les proves, ja em va dir que tenia Parkinson. Em vaig quedar molt escèptic.
Va seguir treballant, malgrat el diagnòstic.
Sí, vaig continuar treballant, i molt, tot i que cada cop em trobava pitjor. Estava a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i també al Parc Sanitari Pere Virgili. M’ho vaig passar bé als dos llocs, però era un ritme de treball que jo no podia aguantar. La major part dels companys em van ajudar, però també em sentia més vigilat. Jo sempre he estat molt autoexigent, però en aquell moment encara ho vaig ser més. Em revisava tot cinc vegades, de manera que trigava més i acabava fet pols. Cada cop tenia més dolors i va arribar un moment que el neuròleg em va preguntar que què estava fent i que perquè no demanava una incapacitat.
Com s’ho va prendre?
Això et ve quan menys t’ho esperes i no ho entens. De cop i volta, amb 50 anys, vaig haver de canviar. Vaig parlar amb les dues empreses i em van donar una feina adaptada a la meva situació. Sempre estaré molt agraït tant a Mutuam com a Pere Virgili, ja que em van respectar en tots els sentits. Durant aquella època, no vaig deixar de formar-me i em vaig treure el títol d’especialista en Medicina Familiar i Comunitària.
Com va afrontar el moment de deixar de treballar?
Molt malament. Vaig estar durant 7 anys exercint després del diagnòstic, amb tractaments que no m’eren útils. M’adonava que cada cop em costava més i havia de dissimular-ho davant dels pacients. Vaig entendre que allò no era coherent i vaig demanar la incapacitat. Ara bé, deixar del tot el que feia i la meva rutina ho vaig portar fatal. Vaig estar uns mesos molt apàtic, tot i que sempre havia estat molt actiu. Va arribar un moment que vaig dir prou i llavors vaig començar a viatjar, vaig fer maquetes, vaig pintar i vaig fer un curs de fotografia professional. Ara tinc un arxiu d’unes 20.000 fotografies i he fet alguns llibres personals amb fotografies meves i amb reflexions. Ara el meu repte és fer-ne un amb fotografies que expliquin cadascuna una història diferent. Tampoc no m’he oblidat de la medicina, així que segueixo actualitzant-me, assisteixo a sessions clíniques i formo part d’un comitè d’ètica.
El seu compromís va ser reconegut el 2006 pel Col·legi de Metges de Barcelona amb el Premi a l’Excel·lència en l’àmbit de Salut pública, mental i atenció sociosanitària.
Sí, i en aquell moment vaig pensar que no m’ho mereixia, que tampoc no havia fet tantes coses. Això dels premis i els copets a l’esquena mai no m’ha fet gaire gràcia, però la meva família es va posar molt contenta. Amb el pas del temps, he arribat a la conclusió que sí que va ser merescut i que em satisfà.
D’on va sorgir la idea del llibre que acaba de publicar, ‘Historia de un resiliencia’?
Una vegada em van demanar que fes un resum de quatre pàgines sobre el que jo sentia com a malalt amb l’objectiu d’explicar-ho en un acte en què també participaven dos neuròlegs i un psicòleg. El dia de l’esdeveniment van deixar la meva intervenció per al final, quan la gent ja marxava, i em van deixar només tres minuts per parlar. Així que no vaig poder explicar res i em vaig adonar que els malalts amb malalties neurodegeneratives som persones oblidades. Em vaig enfadar molt i vaig deixar en un calaix aquells quatre fulls. Fa un parell d’anys els vaig treure i vaig decidir escriure un llibre a partir d’allò. És a dir, que en aquest llibre he reflectit la meva experiència, el que he sentit des que se’m va diagnosticar el parkinson fins a l’actualitat. He trigat dos anys i n’he fet setze versions. Haig de dir que l’editoral, Círculo rojo, l’ha editat amb tot el que els vaig demanar. Fins i tot la portada és un quadre que tinc a casa. Hi ha moltes persones amb aquesta malaltia que han fet llibres, però molts d’ells són terroríficament foscos. En un principi el volia titular ‘Mi vida lenta’, però la veritat és que queia millor ‘Historia de una resiliencia’, perquè tracta de la capacitat d’una persona de plantejar-se uns reptes estant malalta iguals als que poden assolir els altres. Això no és fàcil i no s’aconsegueix de seguida, sinó que has de deixar passar el temps, tenir molta paciència i ser constant. En el llibre hi incloc recomanacions i reptes que jo m’he plantejat i que qualsevol persona amb una malaltia degenerativa, o fins i tot en una situació de dol, pot fer per sentir-se bé.
Neus Saiz, directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, i Dolors Quera, coordinadora mèdica del centre, van participar dilluns 30 de maig a la presentació del Pla Estratègic ‘Més Sant Pau’ de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’objectiu de l’acte va ser compartir els seus eixos d’actuació per a l’etapa 2025-2030 amb altres recursos assistencials del territori, ja que en el desplegament d’alguns d’ells es preveu la col·laboració d’aquests.
Després de la presentació del document, que ha estat aprovat pel Patronat de l’entitat, es va celebrar una reunió en què tots els recursos que tenen relació amb l’hospital van participar d’un procés de reflexió. A més de les representants de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, hi van assistir els de l’Hospital Dos de Maig, la Fundació Puigvert, l’Hestia Palau, l’Hospital Evangèlic i la Regió Sanitària de Barcelona. L’objectiu és seguir treballant conjuntament en iniciatives per avançar en la millora de l’atenció als i les pacients del territori AIS Dreta i les seves famílies.
Des del Grup Mutuam, volem agrair a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la invitació a participar a la trobada per posar en comú reflexions, així com la confiança a l’hora de col·laborar amb nosaltres. Esperem poder seguir compartint noves passes.
La Fundació Mutuam Conviure, compromesa amb la promoció de la recerca i la millora en l’àmbit dels serveis d’atenció a la gent gran i l’atenció a la dependència, convoca un any més, el Premi de Recerca d’Atenció a la Dependència, dotat amb 6.000€ que arriba a la seva 4a edició. Hi poden participar tots els professionals, de forma individual o col·lectiva, que desenvolupin la seva activitat en qualsevol centre o servei en l’àmbit residencial a Catalunya.
La data límit de presentació dels projectes és el dijous 1 de setembre de 2022. El jurat estarà format per cinc persones proposades per la Fundació Mutuam Conviure i el veredicte es donarà a conèixer en el marc de 5a Jornada Residencial que organitza l’entitat i que se celebrarà el 22 de setembre.
93 380 09 70
