Jaume Junyent: “La meva voluntat ha estat sempre la d’estar al costat del malalt, procurant que no patís”

Juny 14, 2022

El doctor Jaume Junyent ha desenvolupat una gran part de la seva carrera professional al Grup Mutuam, on ha demostrat el seu compromís amb l’alleujament del patiment de les persones en situació de final de vida. Apassionat de la fotografia i de l’aprenentatge continu, acaba de publicar ‘Historia de una resiliencia’, on comparteix des de la seva experiència com a malalt recomanacions per conviure millor amb el Parkinson.

Per què va estudiar medicina?

No ho sé, la veritat és que inicialment no volia ser metge. Volia ser periodista gràfic, però els meus pares no em van deixar ni planteja’ls-ho. Llavors, com que no sabia què fer, vaig estar un temps fent d’auxiliar de cuina a un restaurant de Saragossa, que era on vivia la meva família. Un dia vaig passar per la Facultat de Medicina, hi vaig veure la cua per apuntar-se a la carrera i, mira, m’hi vaig matricular.

Així de casual va ser?

Sí, però haig de dir que ja tenia dues germanes que eren metges. De fet, vaig arribar a casa i els pares em van dir "podries haver escollit una altra cosa!".

Però li va agradar?

Abans de la universitat jo no era un bon estudiant, però medicina em va començar a agradar i em va anar bé. Vaig acabar-la amb bones notes.

Quina va ser la següent passa?

Vaig venir a Barcelona i vaig començar a treballar en temes relacionats amb la geriatria, tenint en compte que la geriatria com a tal no existia, perquè m'agradava i perquè li veia futur. Vaig treballar a l'Hospital Vall d'Hebron, on vaig coincidir amb professionals importants, i també vaig fer guàrdies en el sector privat. Em vaig seguir formant i llavors, el 1993, em va sorgir l'oportunitat de treballar al Grup Mutuam, concretament al Programa d'Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES). L'any següent, em va tocar atendre el meu propi pare com a malalt pal·liatiu. Ara penso que va ser una bogeria que el tractés jo i que no ho hauria d'haver fet.

Jaume Junyent, Jaume Junyent: “La meva voluntat ha estat sempre la d’estar al costat del malalt, procurant que no patís”Quan vostè va començar, el PADES era un servei nou i el seu enfocament era innovador aquí.

Sí, érem els pioners. De fet, quan vaig començar no en sabia gaire, de cures pal·liatives, però em va interessar el tema i m'hi vaig formar molt. Ha estat al que m'he acabat dedicant. La meva voluntat ha estat sempre la d'estar al costat del malalt, procurant que no patís, escoltant-lo molt i explicant molt bé a la família què és el que li passa i què se li farà. Hi havia molts professionals que això no ho feien. A més, en aquella època, també hi havia molt d'embolic legal en aquesta matèria i s'havia d'aplicar molt el sentit comú.

Quin record en conserva, d’aquella experiència?

Haig de dir que l'equip que vaig tenir a PADES ha estat el millor que he tingut en la vida. Hi van passar diverses infermeres i una treballadora social i vaig aprendre moltíssim d'elles i elles de mi. Es va crear molt bona sintonia i érem un equip molt ben consolidat. La meva forma de treballar potser era una mica diferent a la d'altres. Allà consideràvem que tots érem iguals i ens podíem rebatre. Les infermeres assumien responsabilitats i podien anar soles als domicilis. Això ens permetia atendre més pacients i ser més operatius. Vaig estar en aquell servei una dotzena d'anys.

I d'allà va fer el salt als centres sociosanitaris. 

Sí, tenia ganes d'anar a un centre d'aquest tipus i, a més, no m'acabava de trobar del tot bé i vaig creure que allà hi estaria millor.

Què li passava?

Vaig començar a tenir símptomes de la malaltia de Parkinson. En un principi, no li vaig explicar a ningú i, durant uns dos anys, em vaig estar fent proves. Tenia atacs d'ansietat i símptomes que em feien quedar malament amb altres persones. També tenia músculs que se'm movien sols. Em van fer una electromiografia per veure si tenia ELA. Va sortir negativa i l'electromiografista em va enviar al neuròleg. Aquest, només veure’m i abans de fer-me les proves, ja em va dir que tenia Parkinson. Em vaig quedar molt escèptic.

Va seguir treballant, malgrat el diagnòstic.

Sí, vaig continuar treballant, i molt, tot i que cada cop em trobava pitjor. Estava a l'Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i també al Parc Sanitari Pere Virgili. M'ho vaig passar bé als dos llocs, però era un ritme de treball que jo no podia aguantar. La major part dels companys em van ajudar, però també em sentia més vigilat. Jo sempre he estat molt autoexigent, però en aquell moment encara ho vaig ser més. Em revisava tot cinc vegades, de manera que trigava més i acabava fet pols. Cada cop tenia més dolors i va arribar un moment que el neuròleg em va preguntar que què estava fent i que perquè no demanava una incapacitat.

Com s’ho va prendre?

Això et ve quan menys t'ho esperes i no ho entens. De cop i volta, amb 50 anys, vaig haver de canviar. Vaig parlar amb les dues empreses i em van donar una feina adaptada a la meva situació. Sempre estaré molt agraït tant a Mutuam com a Pere Virgili, ja que em van respectar en tots els sentits. Durant aquella època, no vaig deixar de formar-me i em vaig treure el títol d'especialista en Medicina Familiar i Comunitària.

Com va afrontar el moment de deixar de treballar?

Molt malament. Vaig estar durant 7 anys exercint després del diagnòstic, amb tractaments que no m'eren útils. M'adonava que cada cop em costava més i havia de dissimular-ho davant dels pacients. Vaig entendre que allò no era coherent i vaig demanar la incapacitat. Ara bé, deixar del tot el que feia i la meva rutina ho vaig portar fatal. Vaig estar uns mesos molt apàtic, tot i que sempre havia estat molt actiu. Va arribar un moment que vaig dir prou i llavors vaig començar a viatjar, vaig fer maquetes, vaig pintar i vaig fer un curs de fotografia professional. Ara tinc un arxiu d'unes 20.000 fotografies i he fet alguns llibres personals amb fotografies meves i amb reflexions. Ara el meu repte és fer-ne un amb fotografies que expliquin cadascuna una història diferent. Tampoc no m'he oblidat de la medicina, així que segueixo actualitzant-me, assisteixo a sessions clíniques i formo part d'un comitè d'ètica.

Jaume JunyentEl seu compromís va ser reconegut el 2006 pel Col·legi de Metges de Barcelona amb el Premi a l'Excel·lència en l'àmbit de Salut pública, mental i atenció sociosanitària.

Sí, i en aquell moment vaig pensar que no m'ho mereixia, que tampoc no havia fet tantes coses. Això dels premis i els copets a l'esquena mai no m'ha fet gaire gràcia, però la meva família es va posar molt contenta. Amb el pas del temps, he arribat a la conclusió que sí que va ser merescut i que em satisfà.

D’on va sorgir la idea del llibre que acaba de publicar, ‘Historia de un resiliencia’?

Una vegada em van demanar que fes un resum de quatre pàgines sobre el que jo sentia com a malalt amb l’objectiu d’explicar-ho en un acte en què també participaven dos neuròlegs i un psicòleg. El dia de l’esdeveniment van deixar la meva intervenció per al final, quan la gent ja marxava, i em van deixar només tres minuts per parlar. Així que no vaig poder explicar res i em vaig adonar que els malalts amb malalties neurodegeneratives som persones oblidades. Em vaig enfadar molt i vaig deixar en un calaix aquells quatre fulls. Fa un parell d'anys els vaig treure i vaig decidir escriure un llibre a partir d'allò. És a dir, que en aquest llibre he reflectit la meva experiència, el que he sentit des que se'm va diagnosticar el parkinson fins a l'actualitat. He trigat dos anys i n'he fet setze versions. Haig de dir que l'editoral, Círculo rojo, l'ha editat amb tot el que els vaig demanar. Fins i tot la portada és un quadre que tinc a casa. Hi ha moltes persones amb aquesta malaltia que han fet llibres, però molts d'ells són terroríficament foscos. En un principi el volia titular 'Mi vida lenta', però la veritat és que queia millor 'Historia de una resiliencia', perquè tracta de la capacitat d'una persona de plantejar-se uns reptes estant malalta iguals als que poden assolir els altres. Això no és fàcil i no s'aconsegueix de seguida, sinó que has de deixar passar el temps, tenir molta paciència i ser constant. En el llibre hi incloc recomanacions i reptes que jo m'he plantejat i que qualsevol persona amb una malaltia degenerativa, o fins i tot en una situació de dol, pot fer per sentir-se bé.


Deixa un comentari