Gent gran i dependència

Les activitats significatives són, d’alguna manera, la comunió entre les intervencions terapèutiques i l’àmbit quotidià. El paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona els dóna una gran importància perquè les considera clau per al benestar i la possibilitat de mantenir la continuïtat del projecte vital quan algú passa a mans d’altri. La convergència entre aquests és força clara, tot i que, depenent del punt de vista, poden sorgir objeccions.

Si es deixen de banda les convencionals activitats cognitives i lúdiques, que programen rígidament horaris i grups cognitius, i s’ofereix certa flexibilitat als usuaris, les residències aconsegueixen apropar-se a la seva realitat i a les seves necessitats. La qüestió és que, quan una persona ingressa en una residencia assistida, el seu projecte vital no té perquè fer un parèntesis, i els seus gustos, preferències, hàbits i tot allò que conforma la seva vida i el seu benestar han d’adquirir suficient importància per a tots els professionals que l’atendran.

La història de vida de cada persona és una eina que permet donar forma al seu nou dia a dia després d’aquesta ruptura, de vegades no desitjada, amb el seu entorn. Conèixer-la és imprescindible per a qui vulgui fer aquest acompanyament. L’equip tècnic del centre passa a ser qui li ofereix suport i recursos i aquesta relació és la que possibilitarà o dificultarà el projecte vital dels residents. Cal, doncs, que els professionals s’hi apropin, s’hi interessin i obrin un diàleg amb ells que els permeti iniciar un Pla d’Atenció i Vida de cada resident.

El pes del costum i la capacitat de decidir

El benestar i la seguretat de la persona recauen en aquelles coses que pot decidir, que creu importants, imprescindibles i també en tot allò que no desitja i rebutja. I el sentit i la motivació es troben en la quotidianitat, que segurament manquen en les programacions dels centres. Això és perquè es tracta d’activitats, accions, hàbits, costums i/o habilitats que han pogut triar, que segurament també vénen portant a terme des de fa temps i això els dóna seguretat. Són, en definitiva, activitats contextualitzades, que no els resulten estranyes, recomanades o imposades. Per tant, en les activitats significatives, és molt més fàcil que hi trobin interès, motivació i sentit, que les visquin com a més properes, quotidianes i flexibles.

Així mateix, també és quotidià l’espai físic, i és aquí on trobem el handicap de les grans residències geriàtriques de dissenys uniformes: estan molt lluny de semblar un espai que emuli el caliu d’una llar. En canvi, si es creen espais reduïts més casolans, en un moment donat es pot donar aquest confort, fins i tot emocional, que proporciona estar a la saleta de casa. Moltes són les ocasions en què es parla d’empoderar els residents en la presa de decisions o a l’hora d’iniciar segons quin projecte, però no es pot oblidar que aquestes persones ja vénen amb una motxilla carregada d’experiències i que, tot i la institucionalització, aquesta s’ha de fer prevaldre. Cal deixar, doncs, als residents prendre decisions, fer activitats contextualitzades i amb sentit, el seu sentit, i que coneguin l’entorn més enllà de la porta de la residència.

De residència a llar

En el nostre país tenim com a referència d’intervenció sota el paraigües d’aquest paradigma l’exemple de la Fundació Matia, al País Basc. En la implementació del Model  d’Atenció Integral Centrada en la Persona en els seus centres residencials, van centrar els canvis en l’adequació de l’espai i la reorganització del dia a dia en relació a horaris, professionals i tipologia d’activitats. Els residents van tenir l’oportunitat de fer seu l’espai i, per tant, d’aproximar-se a la màxima «sentir-se com a casa», de desenvolupar una dinàmica de vida més propera a la seva realitat, mantenint la continuïtat de les seves preferències i el seu ritme de vida. Tot això va començar amb la decoració de l’espai per convertir-lo en més acollidor i casolà i també amb disposar d’electrodomèstics i espais per dur a terme la quotidianitat d’una llar.

Els professionals, per la seva banda, van portar a terme un acompanyament facilitador, que s’allunya dels horaris rígids assistencials i que és flexible davant de l’heterogeneïtat dels usuaris. Una atenció que inclou i necessita de l’entorn per normalitzar els processos vitals dels individus, amb activitats com anar al supermercat o la farmàcia del barri, assistir a les festes del poble o anar al parc a prendre el sol.

Caldria, aleshores, fer un canvi en l’ordre de les prioritats en la intervenció educativa i assistencial? Potser no es tracta tant de fer un canvi, perquè segurament en part ja s’efectua aquest acompanyament, com d’aportar una nova mirada que se suma a tot allò que ja s’està fent en les accions educatives, terapèutiques i interrelacionals. És un no oblidar la subjectivitat de l’individu i el seu propi projecte vital, és també empatitzar amb el futur de tots nosaltres. És també la principal raó que dóna sentit a la professió d’educador social dins de la gerontologia residencial.

Amb la col·laboració de Sandra Carrizo, educadora social del Centre Residencial Mutuam Collserola