Gent gran i dependència

Avui, el fet  d’ingressar una persona gran a una residència geriàtrica és una de les decisions més difícils de prendre a causa de les implicacions que suposa a nivell emocional. Tot un seguit de sentiments, com la tristesa i la culpa, així com pors i dubtes apareixen de cop i volta.

D’on sorgeix aquest sentiment de culpa que experimentem? Aquest sentiment pot tenir el seu origen en diferents causes:

• Promeses que es van fer respecte a l’ingrés en una residencia i que en el present no es poden mantenir.
• Quan la persona gran no vol ingressar a la residència geriàtrica però no pot continuar vivint sola, posant en risc la seva integritat .
• Quan la persona presenta un deteriorament cognitiu i no sabem què en pensaria de l’ingrés i hem de decidir per ella.
• El canvi de rols “pare-fills” que s’inverteixen, donat que ara són els fills qui es veuen abocats a prendre una decisió sobre la vida dels seus progenitors.
• La mala premsa que tenen les residències geriàtriques a nivell social, que ens poden fer viure el procés com si es tractés d’un abandonament.

Es ben entès que qualsevol pèrdua o canvi a la vida comporta un dol. Per tant, l’ingrés a la residència també suposa un dol per a la persona, ja que comporta diferents pèrdues: la pèrdua del domicili i del seu rol comunitari i pèrdua d’autonomia i intimitat. De manera simultània, però no sempre paral·lela, s’aniran superant les diferents etapes del dol:

• Negació : encara no hi ha plena consciència de la nova situació i del que implicarà a llarg termini.
• Ira: ens sentim enfadats pel fet d’haver de passar per aquesta situació.
• Negociació: la persona intenta fer coses i pensar alternatives per tal d’evitar la situació.
• Depressió: apareix una major acceptació de la situació i sentiments de tristesa i pèrdua associats.
• Acceptació: la persona accepta la nova situació, aprèn a viure amb ella i a trobar recursos per treure’n la part positiva.

La bona elaboració del dol dependrà de si s’ha pogut realitzar tot el procés -és a dir, passar per totes les fases- o, per contra, la família ha quedat travada en una d’elles i no pot avançar. El sentiment de culpa es presenta ja des del primer moment però on més s’expressa és en la fase depressiva. Per tant, és necessari arribar a la fase d’acceptació per poder superar-la.

No defugir els sentiments

De mica en mica, anirem recuperant la nostra vida anterior a l’ingrés, normalitzant horaris i activitats que dúiem a terme. És important, així mateix, seguir les indicacions dels professionals de la residència pel que fa a la freqüència de visites que cal fer durant el període d’adaptació segons ells ho valorin.

Reflexions

Ingressar algú que estimem a una residència geriàtrica no és sinònim d’abandonar o apartar. S’han de continuar mantenint les visites i col·laborar amb la residència en tot el que es pugui. Cal reconèixer que és una opció adequada per poder atendre una persona que, encara que no ho vulgui acceptar, ja no pot viure de manera autònoma, i d’altra banda per permetre que la resta de membres de la família, sobretot el cuidador principal, recuperin la normalitat i la seva vida. Si som capaços de trencar amb l’estigma que suposen les residències geriàtriques, podrem viure l’estada del nostre familiar, juntament amb ell, com una experiència fins i tot enriquidora a moments i amb oportunitats d’aprenentatge. També és recomanable aprendre a assumir certa mala consciència per tal de sortir del bucle de la culpabilitat – innocència. Per últim, abans de fer l’ingrés, hauríem de procurar parlar amb la resta de la família sobre la disponibilitat de cadascun dels membres a l’hora d’acompanyar l’usuari i arribar a pactes si és possible. La primera recomanació davant del sentiment de culpa que genera l’ingrés d’un familiar nostre en un centre residencial és reconèixer que estem en un procés de dol i  és inevitable i desitjable sentir aquestes emocions que no ens agraden (tristesa, ràbia, culpa), poder-les expressar i evitar així que es quedin encapsulades. Si ens costa gestionar aquestes emocions o són massa intenses, cal que busquem ajuda d’un professional del camp de la salut mental.

Montse Camprubí Directora Residència Mutuam Manresa