Com treballa el servei de psicologia d’un centre residencial del Grup Mutuam

En la cura integral de les persones grans, el servei de psicologia de les residències de gent gran hi desenvolupa un paper fonamental. Els i les professionals que l’integren tenen cura, no només del benestar emocional dels i les residents, sinó també de donar suport a les famílies. Sigui per contenir emocionalment o per ajudar en la gestió dels canvis i els dols, l’equip de psicologia és un component clau de l’atenció sanitària. L’Ana M. Rubio i la Fernanda Farnós, psicòlogues del Centre Assistencial Mutuam la Creueta i de la Residència Vila-seca, respectivament, ens expliquen com treballa una psicòloga en l’àmbit residencial.

Què fan els professionals de la psicologia a les residències?

En un entorn residencial per a persones grans, el servei de psicologia hi té un paper crucial. L’objectiu principal és, inicialment, acompanyar les persones en el procés d’adaptació. També presta activitats d’estimulació cognitiva per mantenir les capacitats d’atenció, concentració i memòria. Però el que més valoren els residents és la psicoteràpia individualitzada. “Sentir-se escoltats i compresos, xerrar sobre les seves inquietuds i donar-los-hi la importància que ells consideren” diu la Fernanda.

Des del servei de psicologia, es valora de la manera més completa possible la persona, coneixent les seves capacitats, necessitats, desitjos, etc. “Es tracta de trobar la manera de mantenir el màxim possible aquestes capacitats i d’ajudar-les a seguir amb el seu projecte vital, explica Ana M. Rubio.

Acompanyament abans i durant

Tant durant el procés d’ingrés a una residència com durant l’estada, les persones grans que hi accedeixen necessiten assistència. Cal un acompanyament emocional constant i una observació permanent de la persona que permeti al servei de psicologia avançar-se i adaptar-se a les seves necessitats.

L’Ana comparteix un cas especial d’una pacient sociosanitària que, per diferents motius, no podia retornar al domicili i requeria un ingrés a la residència. Es va fer un acompanyament per poder treballar l’acceptació de l’ingrés de caràcter definitiu. “Gràcies a aquest suport, es va adaptar amb facilitat i va gaudir des del primer moment dels companys i de les activitats del centre. Es va mostrar molt sociable, participativa i amb una necessitat important de compartir la seva història vital. Tot i no tenir estudis, sempre va mostrar inquietuds artístiques, com a cosidora, escriptora i pintora. Un dels seus records més especials va ser una exposició de pintura que va fer ja d’adulta gràcies a La Caixa. No vam poder aconseguir els originals, però sí que tenia diverses fotografies. Així, les vam ampliar i les vam penjar al passadís per muntar una «exposició» en la que va mostrar i explicar les seves obres als seus companys. El seu quadre preferit encara està penjat a la sala”.

Com s’adapta la psicologia a les necessitats de les persones grans?

“L’adaptació de les estratègies i els enfocaments va en funció de la persona i, sobretot, de la seva història de vida”, apunta la Fernanda. I és que, com també assenyala l’Ana, “cada persona és diferent i, per això, ens adaptem a les necessitats de la persona i de la seva família. I no només això, sinó que ens acomodem també als canvis que es van succeint. Tots canviem i ens readaptem constantment”.

La gran quantitat de residents amb deteriorament cognitiu porta al servei de psicologia a cercar i utilitzar estratègies i aproximacions diferents gairebé diàriament. Perquè “allò que avui ha funcionat per fer contenció emocional i calmar l’estat d’un pacient amb ansietat és possible que demà no funcioni”. Per aquest motiu, adaptar-se és l’única manera d’oferir l’assistència individual i de qualitat que es busca donar.

La importància del model ACP en l’enfocament psicològic

El model d’atenció centrada en la persona busca harmonitzar l’organització amb les preferències i els desitjos de les persones grans. Això suposa una feina d’informació i recerca profundes per conèixer allò que desitja, interessa o necessita cada resident per trobar-se bé.

En aquest sentit, el personal de la psicologia és crucial en el procés de canvi per fer-los sentir, literalment, com a casa. Això s’aconsegueix, d’una banda, deixant que portin mobles, quadres o detalls que tenien en el seu domicili per poder sentir-se més propers amb el seu mobiliari. I de l’altra, duent a terme activitats dirigides per la psicòloga o educadora social que els apropin a allò que feien anteriorment. Ens referim a tallers de cuina, tallers de jardineria, sortides pel poble, al mercat municipal, etc.

Com assenyala l’Ana, “hem de ser tan flexibles com sigui possible, i estar disposats a aprendre de cada persona que coneixem. I practicar les actituds bàsiques d’un terapeuta, com proposava Carl Rogers: autenticitat, acceptació incondicional i empatia, pilars bàsics de l’ACP.”

Atenció psicològica també per les famílies

Tant el procés d’ingrés d’un familiar com el seu deteriorament cognitiu, en els casos en què es dona, són processos emocionalment desafiants per les famílies. Per ajudar a transitar aquesta situació, l’equip de psicologia els ofereix diferents eines.

D’una banda, existeixen els grups d’ajuda mútua (GAM). En aquests grups, els professionals es reuneixen amb famílies que necessiten expressar i compartir els seus sentiments envers l’ingrés del seu familiar. Es treballen emocions com ara el sentiment de culpa, i s’ensenya a enfrontar els canvis que pateixen les persones amb demència. Els més freqüents són les alteracions conductuals, la desconnexió i el no reconeixement de les persones. Aquests grups ofereixen també acompanyament a les famílies en el procés de dol quan el seu familiar se’n va. Aquí, reben suport tant professional com de les famílies que han viscut o viuen situacions similars, i hi participen fins que ho consideren necessari.

D’altra banda, també s’ofereix suport familiar en el procés d’adaptació al centre i durant la seva estada en moments crítics. De vegades, les famílies necessiten ajuda a l’hora de comunicar, per exemple, notícies negatives a un familiar amb demència, com ara, la mort d’un fill.

La comunicació entre el servei de psicologia i els familiars és constant i freqüent. En els casos de persones que manifesten més alteracions, el seguiment és encara més exhaustiu.

Prevenció i manteniment

“El cervell comença a envellir aviat. Per això, la millor prevenció comença molt abans, assenyala la Fernanda. Des dels centres el que es porta a terme, doncs, és una tasca de manteniment per conservar l’activitat, tant física com psíquica. Això s’aconsegueix amb sessions de psicomotricitat i amb activitats com la lectura del diari, que els ajuda a mantenir-se informats de tot allò rellevant en la seva zona. També es porten a terme activitats d’estimulació cognitiva on es treballen diferents funcions executives, memòria de treball, memòria d’evocació, atenció, concentració i càlcul. Una altra eina que es fa servir és la teràpia d’orientació a la realitat (TOR).

L’objectiu, com indica l’Anna és “pal·liar el màxim possible l’avenç de la malaltia neurodegenerativa o de l’augment del deteriorament cognitiu associat a l’edat (AMAE)”. Es realitza estimulació cognitiva individual i grupal en funció de l’estat, l’interès i les necessitats cognitives de cada persona.

La prevenció també té una altra dimensió que té a veure amb els canvis. En concret, evitar-ne els innecessaris per estalviar un futur malestar a la persona o, tot el contrari, dur-ne a terme d’altres per fomentar el seu benestar emocional. Per exemple: canviar una persona de taula perquè pugui socialitzar més, adaptar alguna activitat per preservar la seva autonomia són accions preventives molt útils.

El servei de psicologia, un pilar en l’atenció sanitària

La Fernanda té clar que els serveis de psicologia en entorns residencials són imprescindibles. “Fins fa uns anys no se’ls hi havia donat la importància que mereixen, però les persones grans tenen sovint unes històries de vida complexes i necessiten gestionar les emocions que arrosseguen. La major part dels residents mai no ha anat ni ha tingut contacte amb cap servei de psicologia, tot i haver viscut molts moments traumàtics. En el cas de la gent gran actual, parlem de la guerra i la postguerra, pèrdues, dols no superats, el fet de no haver pogut anar a l’escola…). Per això, la figura del/de la psicòleg/loga en l’entorn residencial va molt més enllà de fer valoracions per saber l’estat cognitiu i determinar en quin grau de deteriorament es troba cada pacient”.

I és que la feina dels equips de psicologia té dues dimensions diferents. La primera consisteix a desenvolupar activitats ocupacionals on es treballen les àrees que els pacients presenten més dificultats. I la segona, i molt valorada pels residents, és la psicoteràpia individual, perquè és un moment que té cadascú per parlar d’allò que li preocupa.

En resum, com diu l’Ana, “la psicologia en entorn residencial és una eina clau per a promoure el benestar físic, emocional i cognitiu dels residents en conjunció amb la resta de l’equip interdisciplinari i les famílies”.

Ana María Rubio Martínez

Psicòloga al Centre Assistencial Mutuam la Creueta

Fernanda Farnós Piñol 

Psicòloga a la Residència i sociosanitari de Vila-seca

Dol i pèrdues emocionals de persones i familiars quan s’ingressa a una residència

Sentiment i dol

Ingressar un familiar a una residència per a persones grans és una experiència emocionalment aclaparadora per a moltes famílies. Aquest procés pot generar sentiments de culpa, ansietat i tristesa tant als familiars com a les persones grans. També suposa un dol, i una gestió del que implica viure en un lloc que no és la llar.

Per comprendre i gestionar aquests desafiaments emocionals hem parlat amb Cristina Páez, Treballadora Social Sanitària a Grup Mutuam. En paraules seves “parlar obertament sobre l’envelliment i les etapes finals de la vida ajuda a normalitzar aquests temes i a reduir l’ansietat i la culpa quan arriba el moment de prendre decisions difícils”.

Dues situacions, dos enfocaments

Per a comprendre el procés d’ingrés a una residència, és crucial diferenciar entre dues situacions. D’una banda, estan les circumstàncies sobtades, com a accidents, malalties greus o intervencions quirúrgiques inesperades. Aquestes, poden requerir un ingrés temporal o permanent en un centre residencial. D’altra banda, estan les situacions en les quals el deteriorament físic i cognitiu d’un ésser estimat ha estat progressiu. En aquests casos, són els familiars qui consideren la possibilitat d’ingressar aquesta persona en una residència.

En el segon escenari, un dels desafiaments més complexos és la necessitat d’arribar a un consens entre els membres de la família quan no tots valoren la mateixa opció. Alguns hi poden estar d’acord i veure la necessitat d’ingrés, mentre que uns altres poden tenir dubtes o estar en desacord. Aquesta diversitat d’opinions pot crear tensions i conflictes familiars, la qual cosa converteix aquesta etapa en un desafiament emocional addicional.

Parlem per naturalitzar i gestionar les emocions

“Treure de la llar a un membre de la família sempre és un procés dolorós”, explica Páez. Durant aquest procés, a més, acostumen a sorgir dues emocions en les famílies: la responsabilitat i la culpa.

La responsabilitat implica assegurar-se que la persona rebi l’atenció i la cura adequades. La culpa està relacionada amb la idea “d’abandonar” la persona en una residència, de ser “mala filla” o “mal fill”. Parlar dels processos naturals de l’envelliment i el final de la vida com a part de la vida és la millor manera de naturalitzar una cosa que, segur, que ens arribarà.

Un dels consells clau per a les famílies que enfronten la possibilitat d’ingressar un familiar en una residència és iniciar el procés de planificació i comunicació el més aviat possible. Involucrar la persona en la presa de decisions pot ajudar a mitigar el sentiment de culpa. Tanmateix, això pot ser complicat si la capacitat cognitiva està greument afectada i la persona no pot expressar els seus desitjos amb claredat. En aquests casos, la família actua en funció del que  creuen que el seu familiar hagués desitjat. Per això és tan important parlar d’aquests temes mentre es manté la salut mental.

Discutir els aspectes positius i negatius del canvi de residència, així com visitar diferents residències junts, pot facilitar una transició més suau. Encara que les opinions poden ser divergents, és preferible que s’expressin i es considerin enlloc de reprimir-se.

Aspectes clau en el procés d’ingrés a una residència

El procés d’ingrés òptim, per uns i per altres, demana estar molt ben informat de tot el que implica. Els procediments administratius, el temps de resolució de la petició d’una plaça de residència pública o privada; els diferents serveis als quals poden optar (atenció a la llar, centre de dia, apartaments, habitatges tutelats, etc.). En aquest sentit, és clau aclarir aspectes legals i jurídics (testaments, últimes voluntats, herències, poders legals, etc.).

A banda de la informació administrativa, cal saber com es viu a una residència per triar-ne una. I, per saber-ho,  cal visitar diferents equipaments amb la persona gran, en la mesura del possible. D’aquesta manera, podrà expressar la seva opinió cap al servei visitat. Si no és possible, és  la família qui ha d’explicar que està valorant diferents residències per a donar-li una millor qualitat de vida.

Anar preparant la persona en aquest procés i explicar-li-ho tot bé és crucial. “De la mateixa manera que mai se’ns acudiria matricular una criatura en una escola nova sense explicar-li bé, tampoc podem fer això amb una persona gran” diu Páez. Haurem d’anar transitant per aquesta nova etapa junts, fent-nos càrrec de les emocions que vivim com a familiars i de com ho està vivint la persona afectada.

Detalls que importen

Páez destaca: “un aspecte que sovint es passa per alt, però que és de gran importància és la cura de les mascotes, sigui un gos, un gat o un ocellet”. Les persones grans poden tenir mascotes que representen una part significativa de les seves vides. Tenir en compte què succeirà amb els animals quan la persona ingressi a una residència és cabdal, i la seva cura ha de ser una prioritat en la planificació.

L’impacte emocional per als residents i les famílies

“Mudar-se a una residència és tot un procés de dol. La paraula ja ho diu: “mudar-se”, deixar enrere el vestit que hom portava per a vestir-se amb una nova muda”.

La persona gran que es muda a una residència deixa darrere casa seva i la vida. Deixa enrere la seva llar, el barri, les relacions socials i veïnals i, en definitiva, tot el que ha construït al llarg dels anys. Aquesta pèrdua ve seguida d’un ingrés a un lloc nou, un servei on ha de conviure amb persones noves i amb professionals. Ha d’acceptar normatives noves, horaris nous i rutines noves i això, sovint, no és fàcil

Per pal·liar aquest dol cal acompanyar-los, en primer lloc, fent visible totes les pèrdues que per ell o ella poden ser representatives. I, en segon lloc, cal que els ajudem a visibilitzar tots els guanys que un centre assistencial els pot oferir.

La preparació emocional és essencial tant per als familiars com per a la persona que ingressa a la residència. “Malgrat tot, ningú t’estalvia els sentiments de culpa, confusió, responsabilitat, etc., que bé apareixen en aquest procés de decisió”, assenyala Páez. “Són emocions i sentiments naturals”. Per a les famílies, el procés d’ingrés és emocionalment desafiador perquè “es viu com un abandonament o una desentesa”. En aquest sentit,  buscar suport professional pot ser molt útil. Els treballadors socials de salut poden oferir aquesta orientació i suport a les famílies.

El paper del/de la treballador/a social sanitària

L’equip de professionals de treball social sanitari exerceix un paper fonamental en aquest procés. La seva funció és acompanyar les famílies i les persones grans i detectar, legitimar i normalitzar emocions i els sentiments que sorgeixen en tots aquests processos de dol no reconeguts. Aquests professionals estan capacitats per a brindar suport emocional i orientació pràctica a les famílies mentre naveguen pel procés d’ingrés a una residència.

“Els professionals que estem al voltant d’aquests processos i d’aquesta etapa del final de la vida, sovint intervenim quan detectem a persones grans i familiars molt resistents a parlar. Si ens deixen, acompanyem famílies que es perpetren en la negació més absoluta o que viuen aquest procés amb un dolor intens i amb confusió i desorientació profunda”, diu Páez.

Cal que canviem la percepció de les residències i de l’envelliment

Per superar l’estigmatització de les residències de gent gran i entendre-les com una opció de qualitat i natural, “cal un canvi profund en la percepció de la vellesa i l’envelliment en la societat. Vivim en una societat abocada a la idealització de la joventut i l’èxit”, diu Páez. “Cal dur a terme campanyes que posin el focus en la riquesa de les persones grans, en la fortalesa de les seves històries de vida. Cal donar importància a la gent gran en la criança dels nets i de la tribu”.  

En paral·lel, “és necessari també que comencem tots a entendre i a veure la part positiva del fet de rebre cures de professionals i de serveis, i no només del nucli familiar. Els temps van canviant i aquesta mirada també és important que evolucioni.

Páez afegeix que “cal desenvolupar models residencials més moderns i inclusius que promoguin la interacció social i oferir-los com a alternativa de la solitud i l’individualisme”. “També cal donar més importància al tema de les cures i que aquestes deixin de feminitzar-se”.

El procés d’ingressar un ésser estimat a una residència és una experiència complexa i emocional. Requereix una comunicació oberta, una planificació acurada i, de vegades, el suport de professionals. Comprendre que l’ingrés a una residència és un dol i posar-li nom a les coses ajuda a fer front a totes les emocions que se’n desprenen. I, sobretot, ajuda a poder transitar aquesta etapa d’una manera més saludable. Pel que fa a les famílies, entendre també que sentiments de culpa i ansietat són reaccions naturals ajuda a abordar-los de manera efectiva. La clau està en l’empatia, el respecte i la preparació emocional de tots i totes.

Cristina Páez

Treballadora Social Sanitària a Grup Mutuam.

L’acompanyament a les famílies, factor clau en l’adaptació a l’ingrés residencial 

Acompanyament emocional famílies

L’ingrés d’una persona gran a una residència és, en general, una decisió difícil per a les famílies i, a la majoria, els costa fer el pas. Així, no és poc freqüent que els fills o filles tinguin una gran càrrega emocional el dia que porten els seus pares al centre per primera vegada. Moltes persones tenen un sentiment contradictori al voltant d’aquesta situació. D’una banda, pensen que estan fent el millor per al seu familiar perquè tindran a l’abast totes les cures i serveis que necessiten. De l’altra, tenen un fort sentiment de culpa. Per això, és molt important que les famílies se sentin ben acompanyades durant tota l’estada, en general, i en especial en el moment de fer l’ingrés. En aquest objectiu, juguen un paper clau els professionals de la psicologia, tot i que es tracta d’una tasca conjunta de tot l’equip.

Les famílies, quan arriben a un centre, normalment se senten molt perdudes. Es troben davant d’una situació que no saben com gestionar. No saben què han de fer ni qui els pot orientar i demanen molta informació, malgrat que sovint no tenen clar què els cal. De vegades, la necessitat de l’ingrés s’ha produït de forma molt sobtada i no han tingut temps ni d’assimilar-ho.

Detecció prèvia de necessitats

Quan una persona ingressa al Centre Assistencial Mutuam Collserola, el primer contacte amb les famílies el fa la treballadora social, que és qui s’encarrega d’informar-les i, alhora, de començar a conèixer el resident. Si en aquesta fase es detecta que la família del futur resident té dubtes sobre el futur ingrés intervé el professional de la psicologia. Si no, la seva intervenció comença una cop ja s’ha produït l’ingrés.

Helena Puigdollers, psicòloga Centre Assistencial Mutuam Collserola
Helena Puigdollers, psicòloga Centre Assistencial Mutuam Collserola

En el moment que les famílies decideixen l’ingrés d’una persona a un centre, necessiten que algú els reforci la idea que ho estan fent bé, que aquesta és la decisió correcta. Molt sovint ens diuen que tenen la sensació que els estan abandonant. La nostra feina és explicar-los que no és així, que l’ingrés no implica que no tornin a veure al pare o la mare o que no en tinguin cura. El que implica és, que tota la sobrecàrrega de les feines del dia a dia de cures que ells han assumit -higiene, preparació d’àpats, etc.- la deleguen en professionals i, gràcies a això, quan vinguin a fer-los una visita es podran dedicar a fer de fills, de nets, etc. i a gaudir de la relació amb el seu familiar. És a dir, que s’inverteix el canvi de rol que s’havia produït: deixen de ser cuidadors per tornar a ser família.

El primer dia sol ser el més difícil, però a mesura que passen els dies i van veient un canvi tant en la persona resident com en el ritme de les seves pròpies vides, s’adonen que han pres una bona decisió. Llavors, n’hi ha que comencen a fer coses amb el seus familiars que no feien abans de l’ingrés, com anar amb ells o elles a dinar a un restaurant o emportar-se’ls de cap de setmana, i en gaudeixen molt més, d’una forma relaxada. La realitat és que quan hi ha una persona fa de cuidadora principal i hi ha molta sobrecàrrega, la relació sol ser més tensa.

Un procés a dues bandes

Quan arriba una persona nova a una residència, el psicòleg o psicòloga juga un paper important en el procés d’adaptació, tant de l’usuari o usuària com de la seva família. El mateix dia de l’ingrés o l’endemà hi manté una trobada i, a partir d’aquí, se li va fent un seguiment per veure quin tipus d’acompanyament necessita. Hi ha persones que tenen molt assumit l’ingrés i que han participat en la decisió i això en facilita molt l’adaptació. En canvi, n’hi ha que s’ho han trobat de forma sobtada o que tenen més enyorança i necessiten un seguiment més intens. Pel que fa a les famílies, se’ls ofereix la possibilitat de fer sessions individualitzades de descàrrega i suport emocional. A les que han ingressat una persona amb demència avançada se’ls ofereix participar en grups de teràpia familiars. En aquestes sessions, que se celebren setmanalment, se’ls explica què són les demències, com funcionen i com evolucionen, i se’ls ajuda a veure altres maneres d’enfocar la relació.

Sempre hi ha un procés d’adaptació, sigui més curt o més llarg, però el que és més important és que la persona resident i la família vagin a l’hora. De vegades, ens trobem que l’usuari o usuària s’adapta abans a la nova situació que el familiar i això dificulta la seva integració en les activitats del centre i el seu dia a dia. Quan es detecta una necessitat, perquè les famílies no acaben d’acceptar la situació, hi ha una resistència, llavors hi intervenim. La nostra feina és ajudar-los a anar reajustant tots aquests sentiments, a gestionar aquest dol.

Per acabar, hi ha algunes recomanacions que val la pena tenir en compte per completar un procés d’adaptació exitós. Pel que fa a les famílies, cal que estiguin convençudes de la decisió que han pres i que estiguin tranquil·les perquè des del centre es farà tot el possible perquè el seu familiar estigui ben atès i se senti ben acollit. En el cas dels equips dels centres i residències, els hem d’ajudar perquè estiguin tranquils i còmodes, oferir-los la manera de contactar amb cadascun dels i les professionals que tractaran amb el seu familiar, donar-los tota la informació que calgui i estar pendents del que necessiten. L’acompanyament és un treball en equip i si qualsevol dels professionals detecta que algun familiar té alguna necessitat emocional ha d’avisar de seguida al psicòleg o psicòloga perquè l’ajudi a gestionar la nova situació. Hem de tenir en compte que els familiars de les persones usuàries no solen ser proactives a l’hora de buscar suport, de fet, de vegades quan se’ls n’ofereix, en un principi es mostren reticents. Amb el pas dels dies, però, quan van coneixent al professional, és més habitual que s’obrin a parlar-hi. Per últim, és fonamental que hi hagi una bona comunicació en els dos sentits, perquè tant les famílies com l’equip del centre perseguim el mateix objectiu, que és que la persona resident estigui ben atesa i se senti bé.

Helena Puigdollers

Psicòloga

Centre Assistencial Mutuam Collserola