Cuidem-nos

L’envelliment és un procés natural i inevitable, però el que fem i com el vivim marca la diferència en la nostra salut, benestar i qualitat de vida. Cuidar-se no vol dir només tenir cura del cos, sinó també cultivar les relacions socials, estimular les capacitats cognitives i mantenir-nos en moviment. 

Això és, en essència, l’envelliment actiu i saludable, un enfocament cada vegada més rellevant a la nostra societat i que Mutuam Activa promou de la millor manera possible: a través d’activitats que ens motivin i ens aportin plaer.

La importància de l’envelliment actiu i saludable

Vivim en una societat amb una esperança de vida molt alta: cada cop vivim més anys, però també hi ha més situacions de dependència a partir dels seixanta-cinc anys. 

Per això és tan important l’envelliment actiu i saludable, un concepte impulsat per l’Organització Mundial de la Salut que promou que les persones grans mantinguin l’autonomia, el benestar i la participació social el màxim temps possible. Perquè no es tracta només de viure més anys, sinó de viure’ls amb qualitat de vida.

Els punts clau d’aquest enfocament basat en l’evidència científica són:

• Salut física: mantenir-se físicament actiu (caminar, fer exercici suau, etc.) ajuda a preservar la mobilitat, la força i l’equilibri, redueix el risc de malalties cròniques i de caigudes.

• Estimular la ment: mantenir la memòria, l’atenció o el raonament és essencial per prevenir el deteriorament cognitiu, mantenir la independència i reforçar l’autoestima.

• Relacions socials i comunitat: tal com explica el Drla solitud no desitjada i l’aïllament no només afecten el benestar emocional, sinó que també poden accelerar el deteriorament i la pèrdua d’autonomia. Participar en activitats grupals i teixir vincles reforça el sentiment de pertinença i contribueix a una vida més plena.

• Benestar emocional: cultivar una actitud positiva, tenir projectes i activitats que generin satisfacció i comptar amb una xarxa de suport ajuda a afrontar millor els canvis propis d’aquesta etapa vital.

• Entorn segur i adaptat: evitar barreres arquitectòniques i viure en un entorn accessible facilita mantenir la independència durant més temps.

En resum, l’envelliment actiu i saludable és clau perquè converteix els anys que guanyem en anys de vida amb sentit, plenitud i vitalitat.

Què és Mutuam Activa i com contribueix a mantenir-se actiu i saludable?

Mutuam Activa és molt més que un servei de viatges i oci cultural per a persones grans. És un servei pensat per promoure l’envelliment actiu i saludable a través del gaudi, la socialització, la descoberta i el moviment. 

La seva programació trimestral inclou propostes adaptades i variades, pensades per connectar amb les inquietuds de cada persona, oferint diferents intensitats i escenaris per tal de motivar i ajudar les persones grans autonomes a continuar aprenent, explorant i mantenint viu el seu projecte vital.

Les sortides culturals matinals són passejades per redescobrir la ciutat i mantenir la mirada curiosa sobre l’entorn. L’experiència es fa una mica més intensa amb les excursions d’un dia, pensades per a aquells que volen gaudir d’una jornada completa fora de casa amb seguretat. Són sortides on la descoberta del territori català –pobles, natura, història, gastronomia– es viu amb la calma de tenir-ho tot previst.

Les escapades de tres a cinc dies, tant nacionals com internacionals, no només permeten conèixer nous horitzons, sinó que permeten crear vincles més profunds; en aquests on neixen més amistats i el sentiment de pertinença a un grup.

Aquesta vessant més exploradora es complementa amb espais de cura i coneixement, com els tallers de memòria i les xerrades divulgatives. Són propostes pensades per mantenir la ment desperta i oferir eines útils sobre temes d’interès actual, garantint que, sigui quina sigui l’activitat escollida, la persona gran sempre trobi un motiu per continuar creixent.

Beneficis de participar en les activitats de Mutuam Activa

Totes aquestes activitats impliquen la descoberta, estimulant la curiositat i les capacitats cognitives com l’atenció, el pensament crític, el llenguatge i la percepció de l’espai.

D’altra banda, són una font de socialització i de vincles, ja que es realitzen en grup i fomenten les relacions socials, la conversa i el compartir. Això contribueix a reduir l’aïllament, disminuir sentiments de tristesa i solitud, i reforçar el sentiment de pertinença. A Mutuam Activa som com una gran família! 

A més, aquestes activitats impacten positivament en la salut mental, ajudant a tenir una actitud més positiva i contribuint a millorar trastorns com la depressió o l’ansietat.

Finalment, també ajuden a mantenir la salut física, tant de manera directa, caminant i movent-se, com de manera indirecta, ja que les relacions socials i el benestar emocional contribueixen a reduir el risc de malalties cròniques i a millorar la qualitat de vida.

En definitiva, amb Mutuam Activa, cada activitat és una oportunitat per connectar amb altres persones i amb el món que ens envolta, donant sentit a la vida. 

Uneix-te a Mutuam Activa

Vols formar part de la nostra comunitat? Consulta la programació trimestral i anima’t apuntant-te a alguna activitat que t’interessi o t’inspiri.

Les residències per a persones grans i l’atenció que s’hi ofereix han canviat moltíssim en les últimes dècades. Tot i així, encara arrosseguen tòpics i estereotips que no reflecteixen la realitat. 

Sovint, aquesta percepció es construeix a partir de casos aïllats de males pràctiques que apareixen als mitjans o d’experiències negatives que circulen de boca en boca. Dins d’això, però, també hi ha una lectura positiva: com a societat, cada vegada som més exigents i vetllem perquè la gent gran rebi unes cures dignes i de qualitat.

Malgrat tot, el sector de les cures ha estat sovint injustament jutjat i estigmatitzat. Per això, és fonamental trencar estereotips i posar en valor la gran tasca que duen a terme moltes entitats i professionals per avançar cap a una atenció cada vegada més humana i centrada en la persona.

Per contribuir a aquesta mirada, compartim el testimoni de l’Agustina, filla d’una antiga usuària del Centre Mutuam Collserola, que va viure a la residència l’últim any i mig de la seva vida. Una experiència real amb la que moltes persones es poden sentir identificades.

Un moment difícil: la decisió d’entrada a una residència

La decisió no va arribar de cop, sinó que va ser el resultat d’un procés llarg. La meva mare tenia molt de caràcter i sempre havia estat una dona molt independent al llarg de tota la vida. Quan es va quedar vídua, va fer una vida molt activa: viatjava, anava a comprar, i fins i tot agafava l’autobús cada dia per fer un cafè prop del mercat on havia treballat. 

Però la situació es va capgirar quan va començar a tenir limitacions físiques. Perdre la seva autonomia li generava una profunda frustració, que expressava amb molta ràbia cap a l’entorn. Al principi no reconeixia que necessités ajuda; més endavant va acceptar el suport d’una cuidadora, però la convivència era molt difícil i els conflictes eren constants. En els darrers dos anys van arribar a passar fins a nou professionals diferents per casa. 

Res funcionava. Jo sabia que la residència era l’única opció, però no sabia com fer el pas, perquè ella s’hi oposava. Mentrestant, com que coneixia professionals de Mutuam Collserola, vaig anar a visitar el centre i a parlar amb l’equip. 

“Quan vaig veure l’entorn, de seguida vaig saber que allà hi estaria bé. El lloc em transmetia confiança, però una altra cosa era com ho viuria ella i com fer el pas.” 

Finalment, la decisió va arribar de manera inesperada. Va patir una infecció generalitzada mentre estava ingressada a l’hospital, on em van comunicar que es trobava al seu final de vida i no podria tornar a casa. Havia d’ingressar a un centre d’atenció intermèdia per rebre les cures necessàries. 

Com coneixia Mutuam Collserola, vaig demanar si podien portar-la a la Unitat d’Atenció Intermèdia del centre, i així ho vam fer. Per la nostra sorpresa, allà es va recuperar, i de la unitat d’atenció intermèdia va passar a la residència, on es va quedar a viure. 

Els estereotips sobre les residències

Quina idea tenieu de les residències abans de conèixer Mutuam Collserola? 

Jo no tenia una concepció negativa de les residències, però la meva mare sí. D’una banda, tenia la idea que, com a filla única, jo havia de fer-me’n càrrec, com s’havia fet sempre, i que portar-la a una residència era com “treure-me-la de sobre”. Crec que és un conflicte molt habitual en persones de la meva generació, que sovint carreguem amb sentiments de culpa i amb la dificultat d’haver de prendre decisions que els nostres pares no entenen.

A més, també hi havia una experiència familiar que li havia quedat molt marcada. Quan jo era jove, als anys setanta, anàvem a visitar una tieta a una residència, de la qual conservàvem un record bastant desagradable. La meva mare encara tenia aquella imatge de les residències, amb males olors i condicions poc dignes. 

Jo era conscient que la realitat actual era molt diferent. Tot i així, també sabia que anar a viure a una residència implica entrar a un entorn amb unes normes i rutines, on no sempre pots fer el que vols. Per això, coneixent el conflicte de la meva mare amb l’autonomia, tenia por de com ho encaixaria. 

El tracte i l’entorn: claus per a la confiança i tranquil·litat

Quins factors us van aportar tranquil·litat i van ajudar a l’adaptació? 

Un dels factors que més tranquil·litat ens va aportar va ser l’entorn. La meva mare em deia: “està tot molt net, els mobles són molt macos i la cuinera és molt bona”. Tot i el seu estat, era conscient d’on es trobava i valorava molt estar en un lloc agradable i cuidat, amb unes condicions dignes.

També va ser clau el l’atenció dels professionals. Recordo un moment dels primers dies que em va emocionar molt: la vaig veure dreta, agafada a la barra del passadís, fent alguns passets amb el fisioterapeuta. No m’ho podia creure, perquè feia molt temps que no caminava. Allò em va fer entendre que no només la cuidaven, sinó que també intentaven preservar la seva autonomia. No es tractava de tenir-la al llit, sinó d’estimular-la perquè pogués recuperar tot el que fos possible, i ella ho va valorar molt. 

També valorava que la tractessin com ella volia: sense infantilitzar-la, amb respecte i dignitat. Si alguna cosa no li agradava, ho expressava i es tenia en compte. Vetllaven pel seu benestar, però respectant la seva opinió i manera de ser. 

Per exemple, la convidaven habitualment a participar en activitats de grup, però ella ho rebutjava perquè no en tenia ganes. La decisió era respectada, però li continuaven proposant alternatives. Això ella ho apreciava: sentir-se inclosa, però amb llibertat per decidir. 

Crec que per tot això, des de que va entrar a la residència de seguida va deixar de preguntar quan temps s’hi hauria d’estar –ho feia al principi, quan estava a la Unitat d’Atenció Intermèdia–. La meva mare era molt intel·ligent, i penso que no ho preguntava perquè no volia saber la resposta, i perquè s’hi trobava bé. A la seva manera, es va adaptar. 

Finalment, destacaria l’accessibilitat de l’equip: sempre que vaig necessitar parlar amb professionals mèdics, infermeria o fins i tot la direcció, vaig poder-ho fer, i em vaig sentir escoltada i acompanyada. 

L’únic aspecte millorable per a mi és la rotació de professionals. Soc conscient que és un tema general del sector, però tant de bo la situació millori, perquè a les persones grans els afecten molt els canvis i crec que té un impacte en el seu benestar. 

Conèixer el centre i el seu model d’atenció per prendre una decisió

Què diries a una família que està explorant l’opció d’una residència? 

Tinc amigues de la meva edat que s’estan trobant ara en una situació semblant a la que vaig viure jo. El que sempre els dic és que al final és pel bé de la persona. Perquè com a familiars cuidadors no podem arribar a tot, i fins i tot comptant amb cuidadores a casa sovint la situació arriba un punt en que es complica. 

Encara que rebutgin en un primer moment la idea d’anar a viure a una residència, un cop dins segurament valoraran que els cuidin i tenir qualitat de vida. També els hi dic que jo parlo des de la meva experiència, per això els recomano que s’informin bé abans i vagin a conèixer els centres per veure com és l’espai i l’atenció. Crec que això ajuda molt a prendre una decisió amb seguretat. 

La tranquil·litat d’estar en bones mans

I de què et sents més agraïda? 

Em dona molta pau pensar que en la seva última etapa la meva mare va viure i va morir tranquil·la. Diria que estava conformada, i fins i tot alegre quan em veia. La veia gaudir molt més que abans. Això és el que m’emporto i del que més agraïda em sento. 

Els cuidadors i cuidadores a domicili s’ha convertit en una opció cada vegada més habitual per a la cura de les persones grans o en situació de dependència. Comptar amb un cuidador o cuidadora permet que aquestes persones puguin continuar vivint a casa seva, sense renunciar a una atenció professional, i facilita que els familiars puguin conciliar la cura amb la seva vida personal i laboral. 

Tanmateix, l’elecció no és senzilla. No totes les persones necessiten el mateix tipus de suport, ni totes les empreses ofereixen les mateixes cures. En aquest article t’expliquem els diferents perfils de cuidadors i tipus de serveis a domicili, les seves funcions i beneficis, per ajudar-te a prendre una decisió informada i encertada que aporti seguretat i tranquil·litat a tota la família.

Per què escollir un cuidador a domicili?

Escollir un servei de cures a domicili permet que la persona gran o en situació de dependència pugui continuar vivint al seu entorn habitual durant més temps, amb un suport adaptat a les seves necessitats i a la realitat familiar. 

Beneficis de rebre cures a casa: comoditat, autonomia i benestar emocional

El domicili és un espai conegut, vinculat a records, rutines i vincles emocionals, i és on moltes persones perceben un control més gran sobre la seva vida i la seva autonomia. Aquest fet també és extensible a les persones en situació de dependència derivada de malalties cròniques.

Aquest model d’atenció permet adaptar les cures als hàbits, ritmes, preferències personals i estat de salut de cada persona, integrant-se fàcilment en el seu dia a dia. Un servei de qualitat ha de promoure, alhora, la participació activa en les activitats quotidianes i el manteniment de l’autonomia.

D’altra banda, aquest tipus de servei evita que una persona de l’entorn familiar hagi d’assumir totes les cures de manera continuada, una situació que sovint comporta una sobrecàrrega del cuidador pel desgast físic i emocional, així com la renúncia al temps personal o laboral.

La possibilitat d’ajustar el nombre d’hores d’atenció —des de suports puntuals fins a serveis més intensius— permet que el servei actuï com a complement a la cura familiar, adaptant-se a la realitat de cada persona i del seu entorn, i contribuint a un millor equilibri. Cal valorar prèviament, però, que l’empresa permeti aquesta flexibilitat.

Finalment, els serveis professionals de cura a domicili ofereixen flexibilitat i garanties: si la persona atesa no s’adapta al cuidador o el servei no respon a les expectatives, és possible fer canvis de professional per assegurar una atenció adequada i de confiança. En cas que l’empresa no permeti aquesta flexibilitat, sempre es pot optar per una altra que sí que ofereixi aquestes garanties.

Quan és recomanable un servei a domicili

Un servei de cuidadors a domicili és especialment adequat per a persones grans que presenten dificultats per realitzar algunes activitats bàsiques de la vida diària, com la higiene personal o la preparació d’àpats, però que desitgen continuar a casa seva. 

Les situacions de dependència lleu o moderada són les més habituals, tot i que també pot contractar-se en casos de dependència elevada. En aquests casos és imprescindible que els cuidadors o cuidadores tinguin una formació especialitzada per atendre adequadament les necessitats de la persona. D’altra banda, cal assegurar que la llar compti amb les adaptacions necessàries i eines especialitzades, com grues o llits articulats.

També és una alternativa molt adequada en situacions de convalescència, com ara durant la recuperació d’una fractura de maluc o després d’una intervenció quirúrgica, amb la possibilitat d’incorporar serveis d’atenció especialitzada, com la fisioteràpia a domicili.

Tipus de cuidadors per a persones grans

Els cuidadors a domicili es poden classificar principalment en informals i formals, en funció de si existeix o no una relació professional i una formació específica.

Cuidadors informals

El cuidador informal acostuma a ser un familiar directe o una persona de l’entorn proper —parella, fills o altres parents— que assumeix la cura de la persona gran o dependent. Aquest tipus de suport es basa en el vincle afectiu i sol ser la primera resposta davant la pèrdua d’autonomia.

Tot i el gran valor d’aquesta tasca, la cura informal pot comportar una important sobrecàrrega física i emocional si no es compta amb el suport adequat. A més, en moltes ocasions són necessaris coneixements i habilitats específics per poder donar una resposta adequada a les necessitats de la persona cuidada. Per aquest motiu, és fonamental reconèixer els límits dels familiars o cuidadors de l’entorn proper i valorar l’acompanyament de serveis especialitzats quan la situació ho requereixi.

D’altra banda, també existeix un mercat de cuidadors informals, format per persones, (habitualment dones) sense formació específica que ofereixen serveis de cura de manera irregular. Tot i que poden semblar una solució ràpida o econòmica, cal tenir en compte els riscos: manca de garanties, absència de cobertura legal en cas de qualsevol incident, possibles situacions d’inseguretat i una qualitat assistencial que no sempre respon a les necessitats reals de la persona dependent.

Cuidadors formals

Els cuidadors formals són professionals contractats, amb experiència i formació específica en l’àmbit de l’atenció a les persones. Ofereixen una atenció professional, puntual o continuada, i adaptada a les necessitats concretes de cada persona.

Tipus de cuidadors formals segons funció i dedicació

Dins dels cuidadors formals, existeixen diferents perfils segons el temps de dedicació i el tipus de tasques que realitzen.

Cuidadores/internes 24 h

Les cuidadores internes conviuen amb la persona atesa per garantir una atenció continuada les 24 hores del dia. Aquest perfil és especialment indicat per a persones amb un alt grau de dependència o que necessiten supervisió constant, tant de dia com de nit.

Cuidadores per hores o jornada parcial

Les cuidadores per hores ofereixen suport en franges horàries concretes. És una opció flexible, adequada per cobrir moments clau del dia, com ara la higiene personal, els àpats o l’acompanyament a visites mèdiques.

Cuidadores per hores o jornada parcial

Les cuidadores per hores ofereixen suport en franges horàries concretes. És una opció flexible, adequada per cobrir moments clau del dia, com ara la higiene personal, els àpats o l’acompanyament a visites mèdiques.

Cuidadores amb formació específica de l’àmbit sanitari

Aquest perfil inclou professionals amb formació en geriatria o auxiliar d’infermeria, entre d’altres. Estan capacitades per atendre persones amb necessitats més complexes com ara persones amb malalties cròniques i degeneratives, mobilitat reduïda o deteriorament cognitiu. Tot i que és una categorització basada en competència, i no en els horaris d’atenció, aquest perfil treball habitualment per hores, no com a interines. 

Professionals mèdics o sociosanitaris a domicili

En determinats casos, pot ser necessari comptar amb infermeres, fisioterapeutes o altres tècnics sanitaris que es desplacin al domicili per realitzar cures específiques, tractaments o seguiment clínic, sempre d’acord amb les indicacions dels professionals sanitaris de referència.

Serveis i tasques que poden oferir els cuidadors a domicili

Els serveis d’atenció domiciliària poden incloure una àmplia varietat de tasques de suport a les activitats bàsiques de la vida diària, adaptades a cada situació. Entre les més habituals hi trobem:

• Cures personals i companyia (ajuda per vestir-se, fer el llit, etc.)
• Higiene personal
• Control i supervisió de la medicació
• Suport per passejar o fer exercici
• Acompanyament a visites mèdiques
• Acompanyament a fer compres
• Cura de la llar
• Control i preparació d’àpats
• Vetlles i guàrdies nocturnes
• Servei especialitzat de fisioteràpia, neuropsicologia i logopèdia. 
• Servei de podologia

Totes aquestes cures i serveis són els que oferim a Mutuam a casa, el servei d’atenció domiciliària de Grup Mutuam, amb l’objectiu de garantir una atenció integral, que tingui en compte tant la salut física com el benestar emocional de la persona.

Com escollir el tipus de cuidador adequat segons les necessitats

No totes les persones ni totes les famílies necessiten el mateix tipus de suport. Per aquest motiu, a l’hora d’escollir un cuidador o cuidadora a domicili, és fonamental analitzar la situació concreta de la persona, el seu estat de salut i el context familiar.

En casos de dependència lleu, en què la persona és autònoma en moltes activitats, però necessita suport puntual —per exemple, per anar a comprar o per a la higiene personal—, pot ser suficient una cuidadora per hores. Aquest tipus de servei permet complementar la cura familiar i adaptar les hores d’atenció als moments clau del dia.

Quan la persona presenta una dependència moderada, com ara dificultats de mobilitat o un deteriorament cognitiu, acostuma a ser necessari un suport més continuat, per exemple unes hores diàries coincidint amb la higiene del matí, la preparació dels àpats o el control de la medicació.

En situacions de dependència severa, quan hi ha necessitat de supervisió constant o la persona viu sola, l’opció més adequada sol ser una cuidadora interna 24 hores, que garanteixi una atenció continuada i més seguretat, tant per a la persona atesa com per a la família.

També cal tenir en compte la situació de la família. Quan els familiars no poden assumir les cures de manera continuada per motius laborals o personals, el suport professional esdevé clau per garantir una atenció de qualitat i evitar la sobrecàrrega. En altres casos, el servei a domicili actua com a complement a la cura familiar, donant resposta a situacions puntuals, com una convalescència o un procés de rehabilitació.

Finalment, en presència de necessitats clíniques específiques, com cures d’infermeria o rehabilitació funcional, pot ser necessari incorporar professionals de l’àmbit sanitari, com infermeres o fisioterapeutes.

Com saber si estem davant d’una empresa de confiança

En qualsevol cas, és recomanable fer una valoració acurada de l’empresa que es contracta, informant-se sobre la seva experiència, les garanties de qualitat, la formació dels professionals i tots els detalls del contracte. 

Un tema especialment important és revisar qui gestiona la contractació dels professionals: si recau en la família o ho gestiona l’empresa, ja que aquest aspecte té un gran impacte en les condicions del servei i les nostres responsabilitats. Per exemple, si hem d’encarregar-nos de les nòmines, substitucions en cas de baixa o vacances, i si tenim la responsabilitat legal davant de possibles incidències. En aquest altre article aprofundim en tot el que cal tenir en compte.

D’altra banda, és molt recomanable optar per una empresa acreditada per la Generalitat de Catalunya, com és el cas de Mutuam a Casa. A més de ser una garantia de qualitat i confiança, us donaria la possibilitat de percebre l’ajuda econòmica vinculada al Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), en el cas que es concedeixi tramitant la Llei de Dependència.

Si estàs buscant una empresa de cuidadors o necessites ajuda per trobar solucions que s’adaptin a la vostra situació, truca’ns al Servei d’Orientació Social, un servei gratuït on t’ajudarem a trobar la millor opció.

La fragilitat és un concepte clau per entendre per què algunes persones tenen més risc de patir caigudes, malalties o pèrdua d’independència en el curs de l’envelliment. Descobreix per què és tan important detectar-la i abordar-la a temps.

Què entenem per “fragilitat” en persones grans?

La fragilitat en les persones grans és un estat de vulnerabilitat caracteritzat per una disminució de les reserves fisiològiques de l’organisme. Aquesta situació fa que la persona sigui més propensa a patir esdeveniments estressants, com caigudes, infeccions o malalties, i que tingui una menor capacitat de resposta i recuperació. Com a conseqüència, aquests factors poden tenir un impacte molt més gran en la seva salut que en altres persones. 

Per exemple, una persona amb fragilitat pot ser més vulnerable a les grips a l’hivern a causa de malalties cròniques de base o la debilitat del seu organisme. Això pot comportar complicacions, com ara infeccions o la necessitat d’hospitalització.

Sovint s’equipara el concepte de fragilitat a altres com la dependència, la discapacitat, la malaltia crònica o la comorbiditat. No és equivalent a cap d’aquests conceptes de manera aïllada, sinó que representa una combinació de tots ells.

Diferència entre envellir amb salut i fragilitat

Avui dia, l’esperança de vida supera els vuitanta anys, però, de mitjana, les persones passen els darrers deu anys amb algun grau de discapacitat. Per aquest motiu, l’atenció a les persones grans posa cada vegada més el focus en el manteniment de l’autonomia.

Per a aconseguir-ho és necessari promoure un envelliment actiu i saludable. Aquest es basa en estratègies de prevenció com l’exercici físic regular, l’estimulació de les capacitats cognitives i el manteniment de les relacions socials. Gràcies a aquestes accions, és possible preservar una bona capacitat funcional, tot adaptant-se als canvis propis de l’edat.

En canvi, la fragilitat implica una pèrdua progressiva d’aquesta capacitat funcional. Apareix quan una persona veu trencat el seu equilibri a causa d’un esdeveniment, com ara una malaltia, i, un cop superat, té dificultats per recuperar el nivell de salut i autonomia previ. Quan aquest tipus de situacions es repeteixen al llarg del temps, les pèrdues s’acumulen i poden acabar conduint a una situació de dependència.

Per això és important detectar una situació de fragilitat precoç a temps, ja que pot ser reversible. 

Conseqüències de la fragilitat: risc de caigudes, hospitalitzacions i pèrdua d’autonomia

La fragilitat s’associa a un augment significatiu del risc de caigudes i fractures, així com d’ingressos hospitalaris més freqüents i estades prolongades a l’hospital. Aquestes situacions poden accelerar la pèrdua d’autonomia i incrementar la probabilitat d’haver d’anar a viure a una residència. 

A més, la fragilitat augmenta el risc de dependència per a les activitats de la vida diària, com ara menjar o dutxar-se i s’associa a una major mortalitat. Més enllà de les conseqüències físiques, també té un impacte emocional i social important, ja que pot afavorir l’aïllament, l’ansietat i la depressió, així com una major sobrecàrrega per a les famílies i persones cuidadores.

Tipus de fragilitat

La fragilitat és un fenomen complex i multidimensional que pot manifestar-se de diferents formes, sovint coexistint i reforçant-se entre si.

Fragilitat física: relacionada amb la disminució de la força, la resistència, la velocitat de la marxa i l’equilibri, degudes a l’afectació de diversos sistemes de l’organisme, com el musculoesquelètic, el neurològic, el cardiovascular, el respiratori o el sistema immunitari.

Fragilitat cognitiva: associada a deteriorament de capacitats com la memòria, l’atenció, el llenguatge o la percepció. Aquest perfil comporta un major risc de progressió cap a una discapacitat.

Fragilitat psicològica: la depressió, l’ansietat, l’estrès crònic o una baixa resiliència emocional poden contribuir al desenvolupament o agreujament de la fragilitat.

Fragilitat social: vinculada a la manca de suport social, la soledat no desitjada, les dificultats econòmiques o les barreres d’accés als recursos sanitaris i comunitaris. Aquest tipus de fragilitat pot limitar la capacitat de la persona per mantenir hàbits saludables, seguir tractaments o demanar ajuda a temps, augmentant així el risc de deteriorament funcional i dependència.

En conjunt, aquests tipus de fragilitat no actuen de manera aïllada. Per això, l’abordatge de la fragilitat ha de ser integral i multidimensional, adaptat a les necessitats específiques de cada persona.

Causes i factors de risc associats a la fragilitat

La fragilitat és el resultat de la interacció de múltiples factors al llarg del temps.

Envelliment i canvis fisiològics naturals

Amb l’edat es produeixen canvis en diferents sistemes de l’organisme: pèrdua de massa muscular i densitat òssia, disminució de la capacitat cardiovascular i respiratòria, alteracions en la vista i la oïda, una menor eficàcia del sistema immunitari, etc. Aquests canvis redueixen la capacitat d’adaptació davant agressions externes.

Pèrdua de massa muscular i sarcopènia com a factor clau

La sarcopènia, definida com la pèrdua progressiva de massa i força muscular, és un dels principals determinants de la fragilitat i la dependència. Contribueix a la disminució de la mobilitat, l’equilibri i per tant al risc de caigudes i fractures. A més, també s’associa amb l’augment de risc de malalties cròniques com les cardiovasculars o metabòlics. 

Malalties cròniques, comorbiditats, polimedicació i malalties de base

Les malalties cròniques (com la diabetis, la insuficiència cardíaca, la MPOC o l’artrosi) tenen un paper central en el desenvolupament de la fragilitat. La coexistència de diverses patologies —comorbiditat— incrementa la complexitat clínica i redueix les reserves funcionals. 

La polimedicació, freqüent en aquest context, pot afavorir efectes adversos, interaccions farmacològiques, marejos, confusió i caigudes. Tot plegat pot accelerar el pas d’una situació de robustesa a fragilitat.

Com es detecta la fragilitat: eines i criteris diagnòstics

La detecció de la fragilitat és essencial en la pràctica clínica i comunitària, i són els professionals sanitaris qui fan les avaluacions necessàries. Per a fer-ho, utilitzen diferents escales i eines validades. No Entre les més utilitzats hi ha: 

• El fenotip de fragilitat, que avalua criteris com la pèrdua de pes involuntària, la debilitat muscular, la lentitud en la marxa, el cansament i el baix nivell d’activitat física. 
• Una altra aproximació és l’índex de fragilitat, basat en l’acumulació de dèficits (malalties, símptomes, discapacitats).
• L’escala de Barthel és una eina que mesura el nivell d’autonomia en les Activitats Bàsiques de la Vida Diaria (ABVD). 

En l’àmbit assistencial, també s’utilitzen proves senzilles com la velocitat de la marxa, el test “aixecar-se i caminar” o escales funcionals i cognitives. L’objectiu no és només diagnosticar, sinó identificar persones en risc per intervenir-hi de manera precoç i intentar una menor pèrdua de capacitats. 

Riscos vinculats a la fragilitat

La fragilitat comporta múltiples riscos:

• Augment del risc de caigudes, fractures, hospitalitzacions i mortalitat.
• Pèrdua d’autonomia i increment de la dependència funcional.
• Impacte negatiu sobre la qualitat de vida, la salut mental, l’aïllament social i la sobrecàrrega familiar.

Prevenció i intervencions: com evitar o revertir la fragilitat

La fragilitat es pot prevenir i, en molts casos, revertir amb intervencions adequades. Les més validades son: 

• El moviment i l’exercici físic: especialment l’entrenament de força, equilibri i resistència, adaptat a cada persona.
• Alimentació adequada i suport nutricional: aportació suficient de proteïnes, carbohidrats, fibra, greixos i micronutrients.
• Control de les malalties cròniques: seguiment integral, revisió de la medicació i abordatge de la polimedicació.
• Suport psicosocial: foment de les relacions socials, suport emocional i accés a recursos comunitaris.

Un abordatge multidimensional i centrat en la persona és clau per promoure un envelliment més saludable i reduir l’impacte de la fragilitat.

Què fer si tenim un familiar en situació de fragilitat? 

Tenir un familiar o una persona a càrrec en situació de fragilitat pot generar molts dubtes i una gran incertesa.

El Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam ofereix assessorament personalitzat per resoldre aquestes inquietuds i valorar quins recursos s’adapten millor a cada situació, tenint en compte tant la persona usuària com el seu entorn. 

Entre les opcions disponibles hi ha el suport a domicili, els centres de dia, els centres residencials o altres alternatives d’atenció. A més, et poden orientar sobre les ajudes existents relacionades amb la Llei de la dependència i els passos necessaris per tramitar-les. 

En arribar a la jubilació, moltes persones grans autònomes desitgen viure aquesta etapa de la vida amb independència, però també amb el suport d’una comunitat. La vida a les ciutats, juntament amb els canvis en les estructures socials i familiars, han fet créixer el nombre de llars unipersonals. I tot això ha generat una nova necessitat: trobar espais i solucions per viure i envellir en companyia i amb qualitat de vida.

Com a resposta a aquesta realitat, sorgeixen nous models d’habitatge en comunitat, com el coliving sènior, on les persones viuen en un entorn compartit però amb espais personals, o els apartaments amb serveis per a persones grans, que ofereixen més independència i la seguretat de disposar de serveis sanitaris i assistencials. En aquest article descobriràs com funcionen, quins avantatges tenen i en què es diferencien.

Què és el coliving sènior?

El coliving sènior és una modalitat de vida comunitària pensada per a persones grans (habitualment de més de 65 anys) que volen compartir un espai residencial amb altres persones de la mateixa franja d’edat. A diferència de les residències tradicionals, aquest model està dissenyat per a persones grans autònomes.

Els residents disposen del seu espai privat —generalment petits apartaments— i comparteixen altres espais comuns com la cuina, sales polivalents, jardins, gimnàs o zones d’oci.

El concepte de coliving per a persones grans s’alinea amb una filosofia de vida activa i social, on la convivència es converteix en un valor afegit. I és que la soledat no desitjada, tal com assenyalen nombrosos estudis, és un dels factors més determinants en el deteriorament físic i cognitiu precoç, així com en l’aparició de situacions de dependència.

Avantatges del coliving per a persones grans

El coliving per a persones grans representa una alternativa atractiva per a aquelles que busquen alguna cosa més que un allotjament. Entre els beneficis més destacats, hi trobem:

• Autonomia amb suport: cada persona manté la seva independència, però en un entorn on sempre hi ha algú a prop.
• Reducció de la soledat: viure en comunitat disminueix l’aïllament social, un factor clau per al benestar emocional.
• Entorn dissenyat a mida: els espais estan adaptats per garantir una accessibilitat total i compten amb serveis compartits segons les necessitats del grup.

Cooperatives d’habitatges

Una cooperativa d’habitatges per a persones grans és una fórmula d’habitatge col·laboratiu en què un grup de persones d’edat avançada s’organitzen i s’associen per promoure, construir i gestionar conjuntament el lloc on viuran.

És a dir, es tracta d’una comunitat autogestionada, on els residents són alhora socis i propietaris col·lectius de l’espai i del projecte. Els coliving per a sèniors utilitzen habitualment aquest model per construir i posar en marxa les infraestructures.

Això presenta alguns avantatges, com ara que les mateixes persones usuàries defineixen el disseny de l’espai, les normes de convivència i el tipus de serveis que volen incorporar.

Tanmateix, no és un model al qual tothom pugui accedir amb facilitat. Requereix una inversió considerable de temps, esforç i capital, fet que en limita l’accés a determinats perfils. No és l’alternativa més recomanable per a persones de més de 70 anys, sinó que és un projecte que cal començar a plantejar amb antelació.

Avantatges i inconvenients de les cooperatives d’habitatges

Avantatges

• Serveis comuns: neteja, cuina, atenció sociosanitària o organització d’activitats.
• Participació activa: els socis prenen decisions sobre la gestió del projecte.
• Sostenibilitat: moltes cooperatives aposten per construccions eficients i respectuoses amb el medi ambient.
• Interdependència positiva: es fomenta l’ajuda mútua i la col·laboració.

Inconvenients

• Accés difícil.
• Necessitat de capital inicial (inversió).
• Projecte a llarg termini: no és apte per a persones grans que vulguin entrar-hi a viure de manera immediata ni a curt o mitjà termini.

Apartaments amb serveis per a persones grans

Una altra alternativa d’habitatge comunitari per a persones grans són els apartaments amb serveis, com els Apartaments Collserola de Grup Mutuam, que es van inaugurar fa més de 20 anys com un model pioner.

Es tracta d’apartaments en règim de lloguer, fet que en facilita i agilitza l’accés, i que compten amb espais compartits com el club social, la piscina, el gimnàs, les terrasses i el menjador-restaurant.

Una diferència important respecte a altres colivings és que aquests apartaments són complets i independents: cadascun disposa de cuina i saló-menjador propis. En canvi, en altres models —els anomenats co-housing— la cuina és comunitària, i per tant, el nivell d’independència i llibertat és diferent.

A més, estan situats al costat del Centre Assistencial Mutuam Collserola, cosa que permet un accés àgil als serveis assistencials i aporta tranquil·litat i seguretat a les persones residents.

Característiques dels Apartaments Collserola de Grup Mutuam

• Apartaments complets, independents i adaptats.
• Espais comunitaris: club social, biblioteca, gimnàs, piscina, pati enjardinat i terrasses.
• Serveis d’hostaleria: restaurant, perruqueria, bugaderia, neteja, consergeria, vigilància i seguretat les 24 hores.
• Vida intercomunitària i activitats socials que fomenten la convivència.
• Serveis assistencials: metge, infermeria, dietes adaptades, podologia, accés a serveis d’ajuda a domicili i farmàcia dins del mateix complex.
• Disseny modern i diàfan, que combina funcionalitat i confort.
• Ubicació privilegiada: envoltats de natura i perfectament comunicats amb el centre de Barcelona, tant en transport públic com privat.

Aquest enfocament permet a les persones grans mantenir la seva independència i autonomia, evitar la soledat i gaudir de la tranquil·litat que ofereix disposar de serveis assistencials quan els necessitin. En definitiva, és un entorn plenament adaptat a les seves necessitats.

Avantatges dels apartaments amb serveis

Els apartaments amb serveis de Grup Mutuam ofereixen un equilibri ideal entre independència, confort i tranquil·litat.

• Més independència: a diferència dels colivings, es tracta d’apartaments complets, equipats amb cuina i tots els electrodomèstics necessaris, cosa que permet mantenir una vida autònoma. En canvi, els colivings solen disposar d’espais més reduïts i sense instal·lacions pròpies com la cuina o la rentadora.

• Comoditat i serveis: en el mateix recinte trobaràs serveis d’hostaleria per utilitzar quan vulguis: restaurant amb menú diari, bugaderia, neteja de l’apartament… Tots aquests serveis són opcionals i es paguen a part del lloguer.
  
• Tranquil·litat i seguretat: els apartaments es troben dins d’un complex assistencial amb professionals especialitzats en geriatria i una àrea d’hospitalització. Això aporta serenor i permet detectar amb rapidesa qualsevol situació de vulnerabilitat.

• Acompanyament i suport diari: t’agradaria participar en sortides o escapades en grup? Et preocupa algun aspecte de la teva salut? Un equip professional està disponible per atendre qualsevol necessitat o inquietud, amb el respatller d’un gran grup especialitzat en l’atenció a les persones grans.

• Facilitat de transició si canvia la situació personal: en el mateix complex també hi ha una residència per a persones grans, cosa que permet accedir-hi fàcilment si en el futur es necessita més suport.
  
• Una opció ideal per a parelles: especialment indicada per a situacions en què una de les dues persones és més dependent, requereix seguiment mèdic constant o pot necessitar una residència a mitjà o llarg termini. D’aquesta manera, ambdues poden continuar vivint a prop i compartint el dia a dia.
  

• Entorn privilegiat: els apartaments estan envoltats de natura, però perfectament connectats amb Barcelona, combinant la serenor de l’entorn amb la comoditat de la ciutat.

Qui pot accedir a cada tipus d’habitatge?

Apartaments

En general, qualsevol persona major de 65 anys que vulgui viure i envellir dins d’una comunitat de persones de la seva mateixa franja d’edat, mantenint la seva independència, pot llogar un apartament amb serveis per viure-hi. Si no hi hagués disponibilitat, pot apuntar-se a la llista d’espera.

Colivings cooperatius

En el cas dels colivings cooperatius, els requisits i el perfil d’accés són diferents. Generalment, les persones s’incorporen a aquests projectes diversos anys abans d’anar-hi a viure, ja que el disseny i els tràmits de construcció de l’espai poden requerir temps.

Per aquest motiu, estan adreçats a persones més joves (al voltant dels 50 anys), interessades a participar activament en el disseny i la gestió del projecte, i que disposin de recursos econòmics per invertir-hi.

Perfil d’usuaris

Tot i les diferències, els perfils habituals d’usuaris d’ambdós models solen compartir algunes característiques i situacions:

• Persones que viuen soles i desitgen compartir la vida en comunitat amb altres de la seva edat.
• Persones que cerquen tranquil·litat i seguretat.
• Persones jubilades actives que volen seguir participant i aportant a la comunitat.

En el cas dels apartaments de Grup Mutuam, a més, pels serveis que ofereixen, hi trobem:

• Persones grans autònomes que no volen ingressar en una residència tradicional, però que valoren la tranquil·litat de tenir accés a serveis assistencials quan els necessitin.
• Persones que planifiquen el seu futur a llarg termini, pensant en el moment en què puguin necessitar ingressar en una residència, ja que al mateix complex n’hi ha una.

Amb una població que cada vegada té més esperança de vida i noves formes d’entendre l’envelliment, aquests models responen a una necessitat real i creixent. A més, s’alineen amb tendències globals com l’envelliment actiu, la promoció de l’autonomia i la sostenibilitat.

Contacta per saber-ne més

Si estàs llegint aquest article, probablement estàs començant a considerar la possibilitat de viure en aquest tipus de comunitats, o potser ja has fet els primers passos en la teva cerca.

En aquest cas, et recomanem contactar amb el nostre Servei d’Orientació Social, on t’informaran sobre el funcionament dels Apartaments Collserola, resoldran tots els teus dubtes i, si ho desitges, t’ajudaran a concertar una visita per conèixer els habitatges i la vida en comunitat i tranquil·litat que poden oferir-te.

Servei d’Orientació Social

Cuidar una altra persona és un acte d’amor, compromís i generositat. Tanmateix, quan aquesta responsabilitat s’allarga en el temps, sense descans ni els suports adequats, pot aparèixer l’anomenada sobrecàrrega del cuidador, també coneguda com a síndrome del cuidador o burnout del cuidador.

Reconèixer-ne els senyals i aprendre a gestionar-la és fonamental per protegir la salut de qui cuida i, alhora, garantir una millor atenció a la persona dependent. En aquest article descobriràs què és, quines són les seves fases, símptomes i conseqüències, així com les claus per prevenir i superar el desgast i la sobrecàrrega.

Què és la sobrecàrrega del cuidador i per què es produeix?

La sobrecàrrega del cuidador és l’estat físic, emocional i mental d’esgotament que experimenta una persona que dedica gran part del seu temps a cuidar un familiar o un ésser estimat en situació de dependència. Quan la dedicació supera els recursos personals, socials o econòmics de qui cuida, es genera un desequilibri que acaba afectant el seu benestar.

Entre les causes més habituals hi trobem la manca de descans, l’absència de suport, la sensació d’obligació moral i la convivència diària amb el patiment o la malaltia de l’ésser estimat.

Fases de la sobrecàrrega del cuidador

Tot i que cada persona ho viu de manera diferent segons la seva història, creences i valors, el desgast del cuidador sol passar per les següents fases:

Assumpció de responsabilitat

El cuidador assumeix el rol amb motivació i entrega, convençut que podrà amb tot. En aquesta etapa sovint minimitza l’impacte que tindrà en la seva pròpia vida.

Símptomes inicials

Apareixen el cansament, les primeres molèsties físiques i la reducció de les activitats socials. L’estrès del cuidador comença a notar-se, tot i que sovint s’ignora.

Desgast o burnout

Quan aquest estrès físic, mental i emocional s’allarga en el temps, s’instal·la un síndrome del cuidador cremat. Es tracta d’un esgotament crònic que genera irritabilitat, tristesa o fins i tot sentiments de culpa per no poder donar més de si.

Dol del cuidador després de la pèrdua

El cuidador pot sentir un profund buit i un dol complex després de la mort de la persona a qui cuidava, especialment després d’un període de gran desgast físic i emocional.

També l’ingrés en una residència per a persones grans pot viure’s com un dol, generant sentiments de culpa, tristesa i buit. En ambdós casos, implica afrontar la pèrdua i adaptar-se a una nova realitat.

Símptomes de la sobrecàrrega

La sobrecàrrega del cuidador es manifesta a diferents nivells. Reconèixer-ne els senyals a temps és essencial per evitar que el problema avanci.

Senyals físiques

• Cansament extrem
• Insomni o alteracions del son
• Contractures, dolors musculars i migranyes
• Canvis de pes
• Baix nivell de defenses

Senyals emocionals

• Irritabilitat i canvis d’humor
• Tristesa o depressió
• Sentiments de culpa
• Baixa autoestima
• Apatia o manca de motivació

Senyals conductuals/socials

• Aïllament i pèrdua de contacte amb amics
• Abandonament d’aficions o interessos personals
• Pèrdua de control en situacions quotidianes
• Manca de memòria, concentració i deteriorament cognitiu

Causes i factors de risc

No tots els cuidadors desenvolupen aquest síndrome, però hi ha elements que augmenten la probabilitat de patir-lo:

• Cura continuada: el principal factor de sobrecàrrega és cuidar durant llargs períodes de temps —de mesos o anys— sense descans suficient ni ajuda externa, a més de la convivència amb la persona dependent.
• Manca de suport: l’absència de familiars, amics o professionals que comparteixin la responsabilitat incrementa el desgast del cuidador.
• Manca de recursos econòmics: les dificultats financeres poden limitar l’accés a suports externs.
• Relació amb la persona cuidada: quan hi ha un vincle afectiu fort o conflictes previs, la implicació emocional pot intensificar la pressió.
• Problemes previs de salut mental: antecedents d’ansietat, depressió o estrès faciliten l’aparició del síndrome del cuidador cansat.
• Complexitat de la malaltia o situació de la persona cuidada: patologies degeneratives i demències, com per exemple l’Alzheimer, exigeixen una major dedicació i esforç. A més, el cuidador pot patir menyspreu o conductes violentes que augmenten l’estrès i el desgast.
• Gènere i edat: hi ha una predominança de dones en el rol de cuidadores, cosa que accentua les desigualtats socials. A més, quan la persona cuidadora té una edat avançada —cap als 50 o 60 anys— l’esforç físic i emocional resulta encara més desgastant.

Conseqüències si no s’actua

Sovint, la persona cuidadora sobrecarregada té la sensació d’estar atrapada, amb la percepció de no disposar d’alternatives més enllà de continuar assumint les responsabilitats i resignar-se.
Tanmateix, ignorar la sobrecàrrega i l’estrès crònic pot tenir conseqüències físiques i mentals importants, la qual cosa repercuteix també en l’atenció i el benestar de la persona cuidada.

La hipertensió, la diabetis, la síndrome metabòlica, el debilitament del sistema immunitari, la falta d’energia o els problemes musculoesquelètics són freqüents, així com la depressió, l’ansietat i l’envelliment accelerat de l’organisme.

Com prevenir i gestionar la sobrecàrrega

Cuidar d’una altra persona requereix també cuidar d’un mateix. Algunes estratègies clau són:

• Demanar ajuda. És important aprendre a no carregar sola amb totes les responsabilitats; cal buscar suport en familiars, amics i serveis de cuidadores professionals o voluntàries.
• Obtenir informació completa i fiable sobre la malaltia i la seva evolució: reduir la incertesa és reduir l’estrès.
• Planificar les activitats i cites mèdiques amb antelació per poder organitzar-nos de manera efectiva.
• Cuidar la salut física i emocional. Dedicar temps a descansar, fer exercici regularment, seguir una alimentació equilibrada, sortir de casa i socialitzar són pilars per reduir la fatiga del cuidador. No s’ha d’oblidar tampoc la pròpia salut i les revisions mèdiques.
• Mantenir relacions socials i activitats. És important conservar els espais d’oci que ens distreuen i ens connecten amb nosaltres mateixos.
• Sol·licitar ajudes socials i recursos disponibles. Cal conèixer i aprofitar tots els recursos per alleugerir la càrrega, des de centres de dia fins a entitats de voluntariat o serveis d’ajuda a domicili.
• Buscar formació i suport en institucions especialitzades. L’Escola de Cuidadors ofereix tallers gratuïts que poden ser de gran ajuda per a cuidadors no professionals i voluntaris.

Si no saps per on començar, pots trucar al nostre Servei d’Orientació Social, del qual t’expliquem més al final de l’article.

Quan i com demanar ajuda professional

Reconèixer quan és necessari sol·licitar ajuda professional és fonamental per prevenir un burnout sever i protegir la salut tant del cuidador com de la persona dependent.

Senyals d’alarma

És moment de demanar ajuda si el cuidador presenta:

• Símptomes de depressió com tristesa, apatia, manca total de motivació i energia, o aïllament social.
• Crisis d’ansietat.
• Deteriorament de la salut física.

Recursos disponibles

Hi ha molts tipus de recursos:

• Treballador social: pot ajudar-te a avaluar la situació i recomanar diferents ajudes o recursos per a la cura del familiar.
• Ajuda psicològica: és important cuidar també la teva salut. Acudir a teràpia pot suposar un gran alleujament. Comunica al teu metge la teva situació física i mental per comptar amb el tractament adequat i prevenir problemes més severs.
• Servei d’Atenció Domiciliària.

Generalment, les ajudes i recursos públics requereixen un procés llarg; per això és convenient iniciar-lo com més aviat millor.
Si la situació de dependència ha aparegut de cop o el cuidador es troba en estat de sobrecàrrega, una ajuda molt recomanable és comptar amb el suport d’un servei de cuidadores professionals, ja sigui de manera continuada o puntual, per permetre el descans de la persona cuidadora.

Mutuam a casa, el nostre servei d’atenció domiciliària de qualitat, ofereix una atenció propera i de màxima qualitat. És una empresa acreditada per la Generalitat de Catalunya, fet que garanteix confiança i permet accedir a l’ajuda econòmica vinculada al Servei d’Atenció Domiciliària (SAD).

Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam

Aquests processos poden resultar aclaparadors, especialment en situacions de sobrecàrrega física i emocional. Per això, Mutuam ofereix un servei gratuït especialitzat que proporciona assessorament i suport en qualsevol tema relacionat amb la cura de persones grans o dependents.
Un equip professional t’atendrà, ja sigui per telèfon o presencialment, ajudant-te a trobar la millor solució tant per a la persona dependent com per a la família.

A diferència d’altres empreses que es centren únicament en un servei concret, al Grup Mutuam podem oferir orientació en:

• Servei d’Atenció Domiciliària
• Residències amb places públiques i privades
• Centres de dia
• Tramitació de la Llei de Dependència

Això ens permet oferir un assessorament integral, complet i independent, valorant totes les opcions i creant un pla a curt, mitjà i llarg termini.

En conclusió, el desgast del cuidador no és un senyal de feblesa, sinó una conseqüència natural d’una responsabilitat exigent. Reconèixer els símptomes i actuar a temps és fonamental per preservar la salut, mantenir la qualitat de les cures i, sobretot, garantir el benestar d’ambdues parts.

Recorda: per cuidar bé dels altres, primer cal aprendre a cuidar-se un mateix.

Contacta amb el Servei d’Orientació Social del Grup Mutuam

Escollir una residència de gent gran és una decisió important que implica valorar aspectes personals, familiars, econòmics i assistencials. Un dels punts clau per començar aquest procés és conèixer quins són els requisits per entrar en una residència, ja sigui pública, concertada o privada. En aquest article t’expliquem com accedir-hi, quins tipus de residències hi ha, com sol·licitar plaça i què fer si no es compleixen els requisits de les públiques.

Requisits generals per accedir a una residència de gent gran

Encara que cada comunitat autònoma pot establir les seves pròpies condicions, hi ha requisits generals comuns per ingressar en una residència de gent gran:

• Edat mínima: sol ser de 65 anys o més, tot i que en alguns casos es permet l’accés a persones més joves amb un grau de dependència reconegut.
• Grau de dependència: cal comptar amb una valoració de la dependència que justifiqui la necessitat d’atenció residencial. Aquesta es sol·licita a través dels serveis socials.
• Empadronament: és necessari estar empadronat a la comunitat autònoma o municipi on es demana la plaça.
• Absència de malalties infectocontagioses actives.
• Consentiment informat: la persona interessada (o el seu representant legal) ha de manifestar la seva voluntat d’ingressar en una residència.

Requisits d’accés segons el tipus de residència

Les condicions específiques varien segons es tracti d’una residència pública, concertada o privada. A continuació, detallem els principals requisits de cada modalitat.

Requisits per entrar en una residència pública

Les residències públiques estan gestionades directament per l’administració i ofereixen preus subvencionats, per la qual cosa la demanda sol ser alta. Els principals requisits són:

• Tenir la nacionalitat espanyola o residència legal a Espanya.
• Estar empadronat a la comunitat autònoma corresponent.
• Disposar d’un grau de dependència reconegut (grau II o III).
• No disposar de mitjans o suports suficients en l’entorn familiar o social per rebre una atenció adequada al domicili.
• Complir amb els requisits econòmics establerts: els ingressos i patrimoni del sol·licitant determinaran el copagament que haurà d’assumir.

Requisits per entrar en una residència concertada

es residències concertades són centres privats que disposen de dos tipus de places: places privades i places públiques, finançades parcialment o totalment per l’administració.

Així que, més que parlar de com s’accedeix a una residència concertada, cal parlar de com accedir a cada tipus de plaça.

• Plaça pública: igual que en la residència pública, a través dels serveis socials del territori (després de la valoració de dependència i de la corresponent llista d’espera).
• Plaça privada: veure més avall els requisits d’una residència privada.

Aquest tipus de residències presenta un gran avantatge: quan la situació és urgent o resulta difícil esperar una plaça pública —ja sigui perquè la situació de dependència ha sorgit de manera sobtada o ha empitjorat—, existeix la possibilitat d’accedir a una plaça privada mentre es tramita o s’espera l’adjudicació d’una plaça pública, que permetrà beneficiar-se d’una reducció en els costos.

Requisits per entrar en una residència privada

Les residències privades no depenen de l’administració pública i permeten una major flexibilitat en l’ingrés. Els requisits poden variar depenent del centre, però en general inclouen:

• Presentar informes mèdics que valorin l’estat de salut de la persona i acreditin que pot ser atesa adequadament al centre.
• Realitzar una valoració de les necessitats per part del propi centre.
• Assumir el cost del servei de manera íntegra.

Encara que és recomanable, no és necessari comptar amb un grau de dependència reconegut oficialment, i les llistes d’espera, si n’hi ha, són sempre molt més curtes. Aquesta opció és ideal per a qui busca una solució immediata i personalitzada, tot i que els costos són més alts.

Avantatges d’una residència privada per a gent gran

• Accés més immediat: La principal avantatge és la possibilitat d’ingressar de manera ràpida, sense necessitat d’esperar llargs períodes ni dependre de tràmits administratius. En situacions urgents o de necessitat sobtada, aquesta immediatesa pot ser clau per garantir el benestar de la persona gran i alleujar la família.
• Llibertat d’elecció: En no dependre d’una assignació pública, les famílies poden triar el centre que millor s’adapti a les seves preferències, tant per la ubicació com per les instal·lacions o el model de cures. Això és molt important, ja que com més a prop estiguem del centre, més fàcil serà visitar el nostre familiar, fet essencial per a la seva salut emocional.
• Les residències privades solen oferir una atenció personalitzada, amb espais i instal·lacions dissenyats per garantir el benestar i la comoditat, així com una àmplia varietat de serveis i activitats que estimulen la vida activa de les persones. A més, sovint disposen de major flexibilitat horària de visites.
• Encara que el cost és més elevat, moltes famílies consideren que tots aquests avantatges compensen la inversió.
• També és important destacar que moltes d’aquestes residències ofereixen estades temporals, una opció molt útil per donar un respir als cuidadors durant períodes de vacances o quan no poden oferir tot el suport necessari.

Si vols saber més sobre com escollir una residència per a gent gran, aquí trobaràs alguns consells.

Com sol·licitar plaça en una residència de gent gran?

Com hem vist, el procés per sol·licitar plaça varia segons el tipus de residència. Conèixer les diferències t’ajudarà a prendre la millor decisió segons les teves necessitats i circumstàncies.

Passos per sol·licitar ingrés en residències públiques o concertades

• Sol·licitar la valoració de la dependència als serveis socials del municipi.
• Presentar la documentació requerida: DNI, targeta sanitària, informe mèdic, declaració d’ingressos i patrimoni, entre altres.
• Esperar la resolució del grau de dependència.
• Un cop reconegut el grau, iniciar la sol·licitud de plaça residencial a la xarxa pública o concertada.
• Ingressar a la llista d’espera del sistema d’atenció a la dependència.

Aquest procés pot durar diversos mesos, per la qual cosa es recomana iniciar-lo amb antelació si es preveu la necessitat. Si necessites més informació sobre com tramitar la dependència, pots llegir aquesta guia.

Contacte directe i admissió en residències privades

Per accedir a una residència privada, el procés sol ser més àgil i flexible.

• El primer pas és contactar directament amb el centre d’interès per sol·licitar informació sobre la disponibilitat de places, els serveis oferts, les tarifes i qualsevol altre aspecte rellevant.
• A Grup Mutuam, realitzem una entrevista telefònica inicial per conèixer la situació de la persona dependent i el seu entorn cuidador, cosa que ens permet oferir un assessorament personalitzat des del primer moment.
• Visitar el centre, conèixer les instal·lacions i l’equip professional, i resoldre qualsevol dubte que pugui sorgir.
• Un cop presa la decisió, serà necessari presentar la documentació mèdica i personal requerida, que pot incloure informes de salut, historial mèdic o dades administratives.
• Finalment, es procedeix a signar el contracte d’ingrés i formalitzar l’admissió, establint així les condicions del servei i la data d’entrada a la residència.

Alternatives si no es compleixen els requisits

Si no es compleixen els criteris per ingressar en una residència, sigui amb plaça pública o privada, existeixen altres opcions que poden garantir una atenció adequada per a la persona que ho necessita, a la vegada que dónen suport a l’entorn cuidador.

• Centres de dia: ofereixen atenció diürna especialitzada, permetent que la persona gran continuï vivint a casa seva, mentre rep acompanyament i cures professionals, activitats estimulatives i socialització durant el dia. Aquests centres són un servei de suport a les famílies que cuiden persones grans però no poden realitzar els suports i la supervisió que necessiten tot el temps.
• Atenció domiciliària: un servei personalitzat que proporciona ajuda al propi domicili, ideal per a persones amb cert grau d’autonomia o amb suport familiar, però que requereixen ajuda en les tasques diàries.

Com t’ajuda Mutuam en aquest procés?

A Grup Mutuam sabem que prendre la decisió d’ingressar en una residència no és fàcil. Cada persona i cada família viu aquest moment de manera única, amb les seves dúbtes, emocions i necessitats. Per això, el nostre compromís és estar al teu costat, oferint un acompanyament professional, proper i adaptat a cada situació, en cada fase del procés:

Acompanyament en la sol·licitud i valoració de necessitats

Comptem amb un Servei d’Orientació Social, gratuït i especialitzat, que t’assessora durant tot el procés des de la primera trucada telefònica.

El nostre equip t’orientarà en tot el que sigui necessari, des de la valoració de la dependència i l’elecció del recurs més adequat, fins a la gestió de tràmits i ajuts públics. Aquest equip humà entén les dificultats que poden sorgir i treballa perquè cada família prengui la millor decisió, amb seguretat i tranquil·litat.

Serveis i atenció personalitzada

Grup Mutuam compta amb 11 residències a les províncies de Barcelona i Tarragona, sumant les privades i les públiques que gestionem, a més de 18 Centres de Dia i un servei d’atenció domiciliària privat certificat per la Generalitat.

Gràcies a aquesta xarxa assistencial, podem orientar-te per escollir el recurs que millor s’adeqüi a les vostres necessitats, fins i tot fora de la nostra pròpia xarxa si cal. Tot això tenint en compte l’estat de salut, el grau d’autonomia i, sobretot, les preferències de cada persona.

En resum, conèixer els requisits per entrar en una residència de gent gran és el primer pas per planificar el futur amb tranquil·litat, i a Grup Mutuam tens el suport que necessites per ajudar-te a prendre la millor decisió.

Tenir cura d’un familiar gran o en situació de dependència pot ser una tasca desafiant, tant per l’impacte emocional com econòmic i organitzatiu. Afortunadament, existeixen diverses ajudes i prestacions pensades per donar suport a les famílies i alleujar el pes d’aquesta responsabilitat. A continuació t’expliquem les principals opcions disponibles, els requisits per accedir-hi i els passos a seguir per sol·licitar-les.

Quines ajudes puc sol·licitar per tenir cura d’un familiar?

La Llei de la Dependència de 2006 estableix una sèrie d’ajudes i prestacions dissenyades per donar suport a les famílies i millorar la qualitat de vida de les persones dependents. Aquestes ajudes s’ajusten a diferents necessitats i situacions i, en general, no són compatibles entre si, llevat d’alguns casos concrets, com la teleassistència.

Serveis

• Ajuda a domicili: servei de suport en les tasques diàries, que pot incloure tant feines domèstiques (com cuinar o neteja bàsica) com assistència en la cura personal. El nombre d’hores assignades dependrà del grau de dependència.
• Teleassistència: permet que la persona dependent rebi assistència a distància en cas d’emergència, inseguretat, aïllament o solitud. Pot complementar-se amb l’ajuda a domicili.
• Centres de dia o de nit: ofereixen un espai per a la socialització i l’estimulació física i cognitiva, amb l’objectiu de mantenir l’autonomia de la persona dependent i alleujar la càrrega de les famílies.
• Serveis residencials: inclouen centres especialitzats on la persona pot viure de manera permanent o temporal, ja sigui per convalescència o per al descans dels cuidadors.

Ajudes econòmiques

• Prestació econòmica per a cuidadors no professionals: ajudes per a tenir cura d’un familiar, amb una quantia variable en funció del grau de dependència, la capacitat econòmica del beneficiari i del cuidador, i la comunitat autònoma on es demana.
• Prestació econòmica vinculada al servei privat (PEV): pensada per finançar serveis privats (residències, atenció domiciliària, etc.) quan no hi ha disponibilitat de places públiques o concertades. Per accedir a aquesta ajuda, el servei ha de ser contractat a través d’una empresa acreditada oficialment, com Mutuam a casa.

A més de les ajudes per tenir cura d’un familiar contemplades en la Llei de Dependència, si la persona cuidadora està treballant i donada d’alta a la Seguretat Social, també pot beneficiar-se de mesures com la reducció de jornada per cura de familiars i possibles bonificacions en la cotització a la Seguretat Social, segons el que estableix la Llei de Conciliació de la Vida Laboral i Familiar.

La Llei de Dependència i els graus de dependència

La Llei de Dependència a Espanya és el marc legal que regula l’accés a serveis i prestacions per a aquelles persones que, a causa d’una pèrdua d’autonomia, necessiten suport en la seva vida diària.

Aquesta llei classifica la dependència en tres graus, segons el nivell d’ajuda requerit per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària:

• Grau I (dependència moderada): la persona necessita ajuda almenys una vegada al dia per fer algunes activitats bàsiques.
• Grau II (dependència severa): requereix suport diverses vegades al dia, però sense necessitat d’assistència permanent.
• Grau III (gran dependència): necessita ajuda constant per a les activitats diàries.

El grau que s’obtingui determinarà el tipus d’ajudes a les quals es pot accedir, i es pot revisar en cas de millora o empitjorament de la situació. Per entrara una residència a Catalunya, per exemple, cal tenir reconegut un grau III de dependència.

Tot i que aquesta llei s’associa sovint a les persones grans, és aplicable a qualsevol persona en situació de dependència, ja sigui per malaltia, accident o discapacitats congènites.

Requisits per sol·licitar ajudes per tenir cura d’una persona gran

Per accedir a les ajudes establertes per la Llei de Dependència, és imprescindible que la persona gran tingui reconeguda la situació de dependència. Aquest procés determinarà el grau de dependència i els serveis i prestacions a què es pot optar.

Per obtenir el reconeixement, els requisits són:

• Trobar-se en situació de dependència en algun dels graus establerts (moderada, severa o gran dependència).
• Ser resident en territori espanyol i haver-hi residit durant cinc anys, dels quals dos han de ser immediatament anteriors a la data de presentació de la sol·licitud.

Si vols accedir a la prestació econòmica per tenir cura d’un familiar, a més dels requisits anteriors, hauràs de complir altres condicions, com ara:

• Que el cuidador principal convisqui amb la persona dependent o li presti atenció diària.
• Que el cuidador familiar no superi el tercer grau de parentiu (excepte en entorns rurals).
• Que el cuidador pugui acreditar la seva capacitat física, mental i intel·lectual per desenvolupar adequadament les funcions de cura.
• Complir amb les condicions d’habitabilitat de l’espai per garantir el benestar de tots dos.
• Estar donat d’alta a la Seguretat Social com a cuidador no professional.

On sol·licitar ajudes per tenir cura d’un familiar?

La sol·licitud de dependència, que és la que donarà accés a totes les ajudes i serveis, es gestiona a nivell autonòmic. Per iniciar-la, has d’acudir als Serveis Socials de la teva comunitat autònoma.

En el cas de Catalunya, la sol·licitud es pot presentar de forma telemàtica al portal de la Generalitat de Catalunya o presencialment a:

• Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS), sol·licitant cita als seus Serveis Territorials.
• Ajuntament: també es pot presentar la sol·licitud a l’Ajuntament de la teva localitat, on el personal de serveis socials pot assessorar-te i ajudar-te a tramitar-la.
• Oficines d’Atenció a la Ciutadania o d’Afers Socials i Família.

Com demanar una ajuda per tenir cura d’una persona gran, pas a pas

1. Sol·licita una cita amb un/a treballador/a social: Tot i que és un procés que pots fer pel teu compte, és recomanable acudir a un professional del treball social per rebre assessorament sobre les ajudes disponibles i la documentació necessària. Pots contactar amb els serveis socials del teu ajuntament o del teu Centre d’Atenció Primària.
2. Reuneix la documentació requerida
3. Presenta la sol·licitud de reconeixement de dependència
4. Espera la valoració: un professional dels Serveis de Valoració de la Dependència visitarà el domicili per avaluar la situació de la persona sol·licitant.
5. Rep la resolució sobre el grau de dependència: després de la valoració, s’emetrà un informe amb la determinació del grau de dependència, que arribarà en forma de carta al domicili.
6. Selecciona l’ajuda més adequada: un cop reconegut el grau de dependència, hauràs de contactar amb els serveis socials del teu ajuntament per rebre informació sobre les prestacions i serveis disponibles en funció del grau concedit.
7. Segueix el procés administratiu fins a l’assignació de l’ajuda: un cop aprovada l’ajuda, s’iniciarà el procediment d’assignació i posada en marxa del servei o prestació econòmica.

Ajudes econòmiques autonòmiques per a la cura de persones grans

Tot i que la Llei de la Dependència estableix un marc comú a nivell estatal, cada comunitat autònoma té la capacitat d’adaptar i complementar les ajudes segons els seus recursos i necessitats. Això implica que poden variar lleugerament els criteris d’accés, els imports de les ajudes econòmiques i els programes específics.

A Catalunya, per exemple, l’ajuda econòmica per cuidar un familiar es concedeix a persones amb grau de dependència I o II. Com pots veure, hi ha diferents prestacions i ajudes per a la cura de familiars. Si tens dubtes, pots contactar amb el nostre Servei d’Orientació Social, on t’ajudarem a trobar la millor solució per a la teva situació familiar.

Des de la promulgació de la Llei 21/2000 sobre els drets d’informació en salut i l’autonomia del pacient, s’han fet grans avenços per fomentar la implicació de les persones en la gestió de la seva pròpia salut. Amb aquest objectiu, el Departament de Salut va crear el portal Decisions Compartides, una eina que facilita informació rigorosa perquè els pacients puguin prendre decisions informades sobre tractaments i procediments mèdics. 

Des del 2016, el portal ha anat incorporant nous recursos sobre diverses patologies i situacions mèdiques, com l’esclerosi múltiple, l’artritis reumatoide, la diabetis mellitus o la reconstrucció mamària. 

Una de les darreres incorporacions és Decidir sobre l’atenció al final de la vida, un recurs dedicat a facilitar les decisions sobre com voler ser atesos en els últims moments, en el qual ha participat l’equip PADES de Grup Mutuam. Parlem amb la direcció, per conèixer millor aquesta eina i el seu impacte en la vida de les persones. 

Quin és l’objectiu del portal Decisions Compartides?

Aquest projecte té com a objectiu promoure la presa de decisions conjuntes entre pacients i professionals sanitaris. Per fer-ho, el portal ofereix informació contrastada i de qualitat sobre diverses condicions i opcions terapèutiques.

Mitjançant guies, vídeos i eines interactives, ajuda els pacients a entendre millor les alternatives disponibles i a expressar les seves preferències. Això afavoreix una comunicació més fluida amb els professionals i garanteix que les decisions clíniques estiguin alineades amb els valors de cada persona, cosa que millora la qualitat assistencial i la satisfacció amb el sistema de salut català.

Com funciona l’eina?

Per accedir-hi, només cal buscar “Decisions Compartides” al cercador, o entrar directament a l’enllaç. Es tracta d’una plataforma oberta a tothom, que no recull cap tipus d’informació confidencial ni personal, i pot ser utilitzada de manera individual o amb l’acompanyament d’un professional sanitari.

Decidir sobre l’atenció al final de la vida: a qui va adreçada aquesta eina?

Aquest recurs està pensat per a persones majors de 18 anys i ofereix informació clara sobre què significa l’atenció al final de la vida i les possibles situacions que poden sorgir en casos de malaltia avançada. 

A més d’explicar les opcions assistencials disponibles, proporciona elements de reflexió perquè cadascú pugui identificar i expressar les seves preferències. Gràcies al seu format accessible, pot ser útil tant per a pacients i familiars com per a professionals de la salut.

Com ha participat Grup Mutuam en la creació d’aquesta eina?

En la seva primera edició, alguns professionals de Grup Mutuam ja van col·laborar en el desenvolupament del recurs. Recentment, l’Emma Costas, PADES, i la Meritxell Naudeillo, Coordinadora del Servei dels EAPS de Mutuam, han contribuït a la seva actualització, redactant i revisant continguts. El nostre coneixement i experiència en l’àmbit de les cures pal·liatives enriqueix l’eina amb una visió pràctica i ajustada a la realitat.

Com pot ajudar les persones?

L’eina és molt completa i permet accedir a diferents nivells d’informació segons l’interès de cada persona, mitjançant enllaços que permeten aprofundir en cada tema.

Alguns dels continguts que s’hi poden trobar són:

• Què són les Cures Pal·liatives?
• Quins pacients se’n poden beneficiar?
• On podem ser atesos amb aquest model d’atenció?
• Com podem deixar registrades les nostres decisions anticipades?
• Informació sobre l’eutanàsia.

Destaquem especialment l’apartat Quines són les teves preferències?, que ajuda a reflexionar sobre com voldríem ser atesos, què ens preocupa i què és important per a nosaltres.

Quin impacte pot tenir l’eina en el treball dels equips PADES i altres professionals sanitaris?

Pot ser molt útil per als professionals, ja que facilita la conversa amb els pacients, ajudant a estructurar aspectes essencials per a la presa de decisions. El qüestionari de preferències, per exemple, ajuda a iniciar el diàleg sobre qüestions que poden no haver-se plantejat fins al moment. A més, la plataforma és una font d’informació actualitzada, que pot ajudar els professionals a resoldre dubtes i a millorar l’atenció que ofereixen.

Un pas més cap a l’empoderament de la societat

Decisions Compartides és un recurs de gran valor que dona veu als pacients i els ajuda a prendre decisions informades, situant-los al centre de l’atenció sanitària. Pot ser una palanca de canvi cultural en promoure la sobirania de les persones en aspectes que impacten directament en la seva vida, especialment en com volen ser tractades i afrontar el final de la seva vida. 

A Grup Mutuam ens enorgulleix comptar amb professionals que han contribuït a la seva elaboració, perquè no hi ha millor exemple d’Atenció centrada en la persona i de respecte a l’autonomia, valors i creences, que garantir el dret a una mort digna. 

En la nostra societat, pensar en la mort sovint és incòmode, i això, sumat a la manca d’informació, fa que moltes persones no prenguin la decisió de fer testament. A Espanya, es calcula que prop del 40% de la població no en té, tot i que és l’eina més efectiva per assegurar que la nostra voluntat es compleixi quan ja no hi siguem.

El testament permet decidir qui heretarà els nostres béns i com es distribuiran, evitant així possibles conflictes familiars i aportant-nos tranquil·litat. En aquest article t’expliquem perquè és important, i abordem els dubtes més comuns al voltant dels testaments. Perquè fer un testament no és avançar el moment de la nostra mort, sinó un acte de llibertat, responsabilitat, i cura cap a les persones que estimem i tot allò que és important per nosaltres. 

Què és i què podem fer en un testament

Un testament és un document legal que permet a una persona (anomenada testador) deixar constància de la seva voluntat sobre com vol que es distribueixin els seus béns, drets i obligacions després de la seva mort. El conjunt de béns i drets que inclou és l’herència, i les persones que ho reben, són els hereus o legataris.

En aquest no només podem deixar constància de la nostra voluntat sobre com repartir el patrimoni, sinó que també permet incloure altres desitjos, com el nomenament de tutors per a menors, designar qui es farà càrrec de les mascotes, o com volem que sigui el nostre enterrament i cerimònia, entre altres coses. A més, es poden posar condicions especials per la transmissió de béns, sempre que siguin legals. 

Raons per fer testament

1. Si no fem testament, serà la llei qui decidirà per nosaltres com es repartiran els nostres béns, segons les normatives vigents. Fer testament ens permet escollir amb llibertat i de forma personalitzada. 
2. Redactar un testament davant notari és un procés senzill i accessible, amb el que garantim que les nostres voluntats arriben amb seguretat i claredat. 
3. Un testament (testament obert, el més comú) és un document que es pot modificar tantes vegades com vulguem, i només l’últim és vàlid en el moment de la nostra mort.
4. És confidencial i roman tancat fins el moment de la mort del testador (llevat que aquest decideixi el contrari). 
5. Facilita els tràmits i dona seguretat jurídica als nostres familiars i éssers estimats. El procés de successió és més ràpid i menys costós per als hereus.
6. A més, ajuda a prevenir possibles problemes entre els hereus, en deixar la nostra voluntat de forma clara. 

Quan hauríem de fer-lo?

Acostumem a relacionar el testament amb l’edat avançada, però la realitat és que, tot i que pot ser difícil d’acceptar, la mort pot venir de forma imprevista, per causes com malalties o accidents sobrevinguts. A més, un testament no és només és necessari per a grans patrimonis. Aquest document facilita sempre el procés de transmissió, i els conflictes i malentesos poden sorgir per qualsevol tipus de béns, fins i tot els de valor emocional!

Així que, la nostra recomanació, és fer-lo tan aviat com puguem, especialment quan es doni alguna de les següents circumstàncies: 

• Quan adquirim algun bé de valor significatiu, com ara un habitatge, un vehicle o qualsevol altre actiu de valor. 
• Quan assumim noves responsabilitats, ja siguin econòmiques (com una hipoteca) o familiars (com la cura dels fills o persones a càrrec). El testament no només permet decidir com es repartiran els nostres béns, sinó també com es gestionaran els nostres drets i obligacions. 
• Si tenim un diagnòstic d’alguna malaltia greu, complexa o amb un pronòstic incert.
• Quan tenim cert patrimoni i no tenim fills ni familiars de primer grau que puguin heretar (en el següent punt veurem perquè).  

Què passa si no hi ha testament?

Si una persona mor sense haver fet testament, es considera una successió “intestada”, i la distribució dels béns es fa segons el que estableix la llei, en el nostre cas, la Llei de successions de Catalunya. Aquesta, fixa un ordre de parentiu per determinar qui hereta en absència de testament: 

1. Fills (i descendents, com nets, en cas de fills difunts).
2. Pares (o ascendents, com avis, si no hi ha pares).
3. Cònjuge o parella de fet registrada (si no hi ha descendents ni ascendents).
4. Germans i nebots (si no hi ha cònjuge, fills ni pares).
5. Altres parents fins al quart grau de consanguinitat (cosins germans, etc.).
6. Generalitat de Catalunya (si no hi ha cap familiar proper).

Aquest ordre assegura que els béns quedin en mans de la família més propera, si n’hi ha, però no sempre reflecteix la voluntat de la persona. Fent una analogia: així com un testament és com dinar a un restaurant a la carta, la successió intestada és un menú tancat. 

Com es fa?

Qualsevol persona adulta i amb capacitat legal pot fer un testament en qualsevol moment. Per fer-ho, només cal acudir a un notari (amb un cost aproximat de 50€) i dictar la voluntat. Aquesta es recull en el que s’anomena “testament obert notarial”. 

El notari llegeix el document i s’assegura que les instruccions siguin clares i legals. Aquest tipus de testament queda registrat i guardat pel notari, evitant possibles pèrdues o alteracions. També es pot fer un testament escrit a mà pel testador, sense la intervenció d’un notari (testament hològraf), però és menys segur, ja que pot ser fàcilment extraviat o impugnat.

Com veus, fer un testament és un acte senzill que ens aportarà tranquil·litat i seguretat, tant a nosaltres com als nostres hereus en el futur. 

Amb la col·laboració de Joan Buscà, economista i divulgador especialitzat en l’àmbit fiscal i econòmic.