Gimpera: “Vaig plegar perquè no creia que a la meva edat hagués d’ensenyar el cul”

Nascuda el 1936 i amb 125 pel·lícules en el seu currículum, la musa de la gauche divine emprèn nous projectes cinematogràfics mentre somia a endreçar els records de la seva vida impresos en paper fotogràfic.

Com és que, sent ja mare, va llançar-se a fer de model?

Jo no havia pensat mai a fer de model. Em va arribar pel meu físic, que era poc comú aquí. Als 22 anys un company de feina del meu marit em va proposar fer unes proves per a un anunci. Els vaig agradar i, a partir d’aquí, el boca-orella va fer que comencessin a sortir-me feines. Llavors ja tenia dos fills i, amb 24 anys, vaig tenir-ne el tercer.

I com ho va compaginar amb una prolífica carrera en una època en què no es parlava de conciliació?

Creia que fer de model seria molt compatible amb tenir criatures, perquè em sortiria una feina al mes, però estava equivocada. Treballava cada dia. Vaig necessitar ajuda per portar la casa i, amb els nens, feia el que podia. I quan vaig començar amb el cinema, a més, havia de passar temporades fora pels rodatges. Ara penso que d’alguna manera els meus fills han sortit ferits d’aquesta falta de la meva presència, però ser pare o mare és molt difícil, perquè ningú no te n’ensenya.

Amb què es va divertir més: passarel·la o publicitat?

Amb la passarel·la no gaire, perquè no he tingut mai l’esquelet de maniquí. Vaig treballar amb Pertegaz, sempre em deia: “Senyoreta Gimpera, amagui el sexy”. La publicitat era el més fàcil per a mi. Encara recordo el text del primer espot, del Leopold Pomés, de tant com me’l vaig estudiar. Era tot molt rústic: jo mateixa em maquillava, em vestia… I així vaig aprendre a sofisticar-me. Sempre preguntava a quin públic anava dirigit l’espot, perquè creia que era important. La model és un intermediari entre el producte i el client. Molta gent m’ha preguntat si no em sentia dona objecte i jo penso que un sempre ho és en la seva feina, el que passa és que, en aquesta, hi poses el físic.

Ha protagonitzat moltes pel·lícules. De quina en conserva un record més especial?

N’he fet 125 i guardo bon record de totes. Això sí, agraeixo la gran sort d’haver treballat en El espíritu de la colmena, una obra mestra de Víctor Erice. Sempre havia fet papers de dona rica, sofisticada i altiva. En canvi, l’Erice em va descobrir una altra faceta com a dona senzilla. Ara m’han descobert el vessant més còmic. Al maig segurament començaré una comèdia de Ventura Pons i fa poc que n’he acabat una altra a Madrid.

Per què creu que es va convertir en una musa de la gauche divine?

Formava part d’un grup de gent criada en el franquisme que als seixanta vam començar a espavilar. Érem com una família i anàvem a França a veure pel·lícules i a fer coses que aquí estaven prohibides. Amb els fotògrafs Xavier Miserachs i Oriol Maspons, vam decidir crear un espai on la gent es pogués trobar per parlar, a més de ballar. Així és com va néixer el Bocaccio i vam decidir que jo sortís al cartell.

Què en queda de l’esperit d’aquella època a la Barcelona actual?

Nosaltres vam haver de portar a terme una lluita molt forta per escapar de tot allò que suposava la dictadura i, en canvi, la joventut d’avui gaudeix de molta llibertat, però políticament no té l’empenta que teníem nosaltres. Ens han titllat de ‘pijos’, però vam fer coses impressionants. Ara bé, tampoc no em barrejo gaire amb gent tan jove i suposo que deu haver-hi de tot.

Creu que ha estat capaç de ser una dona lliure malgrat el context?

Sí, i de fet m’hi va ajudar molt conèixer aquesta gent d’alt nivell intel·lectual. Em vaig casar molt jove, en part, per escapar de casa. Llavors, gràcies a la feina, vaig començar a viatjar a altres països. Vaig poder viure les manifestacions dels comunistes a Itàlia, que em van semblar fantàstiques. Totes aquestes vivències em van ajudar a guanyar seguretat i aprendre a ser jo mateixa. En aquell moment, les dones érem tan insegures… A mi em deien que era molt guapa, i ara ho veig, però llavors tenia complexos.

Es va sentir jutjada pel seu entorn per ser tan lliure?

En general, no. Els feia gràcia tenir una famosa a la família. Els meus fills potser sí que ho van patir. Ara no està mal vist ser model, però als seixanta era gairebé com prostituir-se. Em sabia greu per ells, però a mi m’és igual, sé molt bé la vida que he portat. A altres dones els hauria agradat fer el mateix, però els seus marits no les deixaven.

Òbviament el físic l’ha ajudat, però ha hagut de reivindicar la seva vàlua més enllà d’aquest?

En aquesta agència he vist noies guapíssimes que professionalment no han aconseguit res. Si no ets culte i intel·ligent, no fas res a la vida. En el meu cas, el físic m’ha ajudat, però també saber què feia.

Què va fer que decidís obrir una agència de models?

En l’època del ‘destape’, es creia que a totes les pel·lícules t’havies de despullar. Jo no he tingut mai pudor, però vaig decidir plegar perquè no creia que a la meva edat hagués d’ensenyar el cul per guanyar-me la vida. Llavors, vam marxar a Begur, on vam obrir una gelateria i, després, un restaurant, i ho compaginava amb programes de TV. Però no em veia quedant-me per sempre en un poble petit i fa trenta anys que vaig obrir una escola i una agència de models.

Quins projectes es planteja ara?

Em mantinc molt ocupada i sempre em falten hores, però ara tinc ganes d’estar més relaxada. Em ve de gust passar temps amb els néts i els besnéts, enllestir la meva col·lecció d’àlbums de fotos i viatjar als fiords noruecs.

 

Viatjar pel nostre país a través del paladar

L’enogastronomia ens permet descobrir cada territori amb tots els sentits, acostant-nos a les taules i cuines dels seus habitants, als seus conreus i cellers i a les tradicions i sabers acumulats al voltant del menjar i el vi.

Tot i que a llocs com Itàlia aquest concepte que uneix gastronomia i enologia està força estès i s’utilitza per treure partit a un dels principals valors turístics del país, a casa nostra encara no és gaire conegut. Cada cop estan sorgint, però, més iniciatives que reivindiquen els productes de la terra de qualitat, elaborats amb cura i amb personalitat pròpia. Es busca amb elles, no només el reconeixement del resultat, sinó també del procés i de tot el que hi ha al darrera. Itineraris per conèixer els cellers d’un territori, esdeveniments festius protagonitzats pel producte local estrella o rutes de degustació són algunes de les opcions que comencen a emergir per tota la geogràfica catalana per mostrar la gran riquesa enogastronòmica als turistes i també als visitants de proximitat.

A Catalunya, el vi, amb dotze denominacions d’origen, s’ha convertit en una de les millors excuses per descobrir un patrimoni ric i divers. Les rutes per passejar entre vinyes i visitar cellers ens permeten conèixer una gran varietat de paisatges i gaudir de maridatges que recullen tradicions culinàries diferenciades. Amb aquests itineraris, a més de fer un tast de producte en el lloc d’elaboració, podem aprendre quines són les varietats de raïm pròpies de cada territori, l’impacte del clima i l’orografia en el caràcter d’un vi o la filosofia que inspira cada productor.

El Priorat és una de les comarques vinícoles per excel·lència, amb dues denominacions d’origen. Conscient d’aquest privilegi, ha apostat per l’enoturisme com la millor forma de donar-se a conèixer al món i l’any 2015, batent rècords, va atraure més de 30.000 visitants a la seva ruta del vi. En la web www.turismepriorat.org/ca/ruta-dels-cellers, és possible organitzar una ruta personalitzada pels cellers ajustant els criteris de cerca segons les nostres preferències. D’altra banda, la iniciativa Paisatges del vi (www.paisatgesdelvi.com) proposa als visitants un itinerari autoguiat mitjançant un àudio.

Amb gust Km 0

Els productes agroalimentaris s’han convertit també en alguns indrets en un bon reclam per als visitants. L’oli d’oliva és, sens dubte, un dels tresors més valuosos que ofereix la nostra terra. A les Garrigues, una de les principals comarques productores i amb DO pròpia, han creat una ruta per descobrir alhora el procés d’elaboració de l’exquisit oli d’arbequines i els atractius patrimonials, com les esglésies, els castells, els molins i les cooperatives de cada poble. Podeu trobar informació a la web www.turismegarrigues.com.

La Seu d’Urgell també ha apostat per treure partit dels seus productes artesanals, en especial de la seva gran varietat de formatges. Per això, sota el nom ‘Fet a mà’, ha dissenyat cinc rutes per la comarca que recorren edificis d’interès arquitectònic, museus, formatgeries i restaurants que formen part de la campanya “Els Fogons de l’Alt Urgell”. Visiteu www.turismeseu.com per conèixer-ne els detalls.

De vegades, les disputes per l’autoria d’un producte d’èxit poden derivar en una iniciativa col·lectiva molt apetitosa. És el cas de la ruta del Xató (www.rutadelxato.com) que ha aconseguit unir Sitges, Vilafranca, Vilanova, el Vendrell i Calafell per potenciar el seu atractiu turístic mitjançant aquest emblemàtic plat. Aquests són alguns exemples en què un producte es converteix en la millor excusa per apropar-nos a un territori, però n’hi ha molts d’altres: les gustoses gambes de Palamós per gaudir de la Costa Brava, la llonganissa de Vic per endinsar-nos a la Catalunya interior, l’arròs del Delta per sorprendre’ns amb els paisatges de les terres de l’Ebre… Imagineu tot el que podem descobrir viatjant pel món a través del seu vi i la seva cuina.

Viatjar en grup: l’art de conviure

Mutuam Activa viatges gent gran

Aventures sobre rodes o travessies a peu, destinacions exòtiques o paradisos propers, expedicions de natura o periples urbans… L’estiu és el millor moment per fer una escapada, descobrir nous indrets i viure experiències inoblidables. La màgia del viatge, però, la posa sovint la companyia.

Hem sentit a dir molts cops que el viatge és una teràpia. Hi haurà qui pensi que aquesta afirmació és exagerada, però sí que hi ha un cert consens respecte de les seves bondats. Per a la majoria de persones viatjar és una passió, una gran font de benestar; per a algunes suposa, fins i tot, un punt d’inflexió en la seva vida o una oportunitat per trobar-se ells mateixos. En qualsevol cas, es tracta d’una experiència que, en el pla psicològic, ens ajuda a relaxar-nos, a relativitzar i a enfocar millor els problemes, a abandonar prejudicis, a ser més flexibles i a potenciar les nostres habilitats socials. A més, ens permet conèixer altres cultures i aprendre coses noves.

A part de tot això, el viatge en grup ens ofereix l’oportunitat de consolidar la nostra relació amb aquells amb qui el compartim. Sense negar les virtuts que pot tenir una escapada en solitari, és clar que gaudir d’una bona companyia enriqueix l’experiència i ens ofereix grans avantatges. Qui no ha amenitzat un llarg trajecte en tren explicant anècdotes divertides o ha agraït la seguretat de tenir algú al costat quan ens hem desorientat en una ciutat desconeguda? Potser moure’s amb més gent ens resta certa llibertat, però, a canvi, podem compartir responsabilitats i despeses i sabem que comptem amb el suport d’algú en cas de dificultats.

Descobrir-nos en ruta

Viatjant és probablement com millor coneixem les persones. Alliberats de rutines que emmascaren la nostra veritable essència, la convivència extrema fa aflorar aspectes del nostre caràcter que normalment ocultem o que passen desapercebuts als altres. Això pot fer que emergeixin conflictes entre la tripulació, però alhora ens permet, si aprenem a gestionar la convivència, crear vincles més profunds i sincers. En cas que participem d’un viatge organitzat, tenim una oportunitat excepcional de fer noves amistats, en unes circumstàncies que afavoreixen un coneixement més autèntic.

Quan ens aventurem a viatjar en grup, descobrim que els membres de l’expedició no triguen a adoptar un rol determinat. Aquest fet no és negatiu en si, ja que comporta una certa especialització en les tasques. És habitual que aparegui la figura del ‘comandant’, el líder natural, que s’encarrega d’organitzar-ho i de decidir-ho tot. D’altra banda, acostuma a haver-hi sempre el que podríem anomenar ‘l’extrovertit’, aquell que atrau tota l’atenció i converteix en divertida qualsevol situació, però que per la seva exuberància pot arribar a saturar algunes persones del grup. No hi falta mai el que passa de tot, que eludeix tant complir amb les tasques col·lectives com posicionar- se en contra de les decisions dels altres.

A més, ens trobem d’altres personatges com el matinador, el que sempre fa que s’endarrereixin tots els plans o el que s’aprofita del fons comú. Afortunadament, a tots els viatges acostuma a haver-hi un ‘pacificador’, que fa d’intermediari per tal que la resta de personalitats no entrin en col·lisió. Al final, i sempre dins d’uns límits, aquests rols poden ser complementaris i contribuir a l’equilibri del viatge.

Claus d’una bona convivència

Tots sabem que el bon record d’un viatge depèn tant o més de la qualitat de les relacions amb els altres que de la destinació. Així, doncs, val la pena invertir una mica d’energia a gestionar adequadament la convivència. Els experts recomanen, amb aquest objectiu, introduir sempre algunes qualitats emocionals a la maleta: paciència –per comprendre que les coses no sempre surten com esperem–, flexibilitat –per ser capaços d’adaptar-nos a les necessitats dels altres–, respecte –per evitar conflictes innecessaris – i, finalment, una bona dosi de sentit de l’humor, que és sempre el millor facilitador de les relacions interpersonals.

A Mutuam Activa fa temps que coneixem i gaudim dels beneficis de descobrir món en companyia. Per això, cada cop són més els sèniors que s’apunten als viatges en grup que organitzem cada trimestre. No et perdis la programació d’estiu que hem preparat!

Els viatgers de Mutuam Activa a Budapest … impossible d’oblidar!

Mutuam Activa a Budapest

Un grup de 76 sèniors amb ganes de viatjar, format per 30 col.legiats sèniors del Col.legi de Farmacèutics, 20 socis de Mutual Medica, 18 mutualistes de Mutuam i 8 socis de Clinicum, van fer les maletes il·lusionats per conèixer la ciutat de Budapest a primers de maig. Com sempre, abans d’agafar l’avió es succeeixen les corredisses per casa fent les bosses, amb maletes carregades de càmeres i mòbils, comprovant la meteorologia…però aviat es trobaran asseguts a l’avió, i hauran deixat enrere els nervis, les presses i la rutina de casa, transformant-se la cara i la seva expressió amb un somriure de satisfacció que, d’orella a orella, lluiran els viatgers al llarg de tot el viatge.

Ningú volia perdre detall dels 8 ponts que enllacen la ciutat de Budapest, dividida en dues parts, a banda i banda del impressionant riu Danubi, que va ser una de les fronteres de l’imperi romà, que neix a la Selva Negra (Alemanya) i desemboca a la mar Negra. D’entrada, aquesta ciutat seccionada en dues ribes: Buda (la riba oest del Danubi) i Pest (la riba est) els va mostrar dos monuments importants: el Parlament i el Barri del Castell on es troba el Bastió dels Pescadors amb torretes, petites escales, terrasses i balconades des d´on es contempla una impressionant panoràmica de la ciutat. Un cop allà varen visitar l’església de Nostra Senyora, també anomenada l’església Maties del segle XIII i on tradicionalment es coronaven els reis hongaresos. La visita del parlament va ser majestuosa i potser la més interessant de la ciutat. L’interior del parlament, decorat amb marbre i or i d’estructura simètrica, alberga un parlament bicameral. A banda i banda de l’escalinata exterior hi ha dues estàtues de lleons majestuoses. De construcció neogòtica, el Parlament té 691 dependències i la seva cúpula s’eleva 96 metres. Des de l’any 2000 també poden contemplar-se les joies de coronació d’Hongria: la corona, el ceptre, l’orbe i l’espassa d’estil renaixentista.

Sortint del Parlament i prop del Pont de les Cadenes es van trobar amb un dels monuments més discrets però colpidor de Budapest: seixanta parells de sabates d’homes, dones i nens que als anys quaranta van ser obligades a descalçar-se i llançades al Danubi abans de disparar-les. L’any 1944 entre 10.000 i 15.000 jueus van ser assassinats durant el breu govern hongarès feixista “Arrow Cross” a Budapest. Amb el cor encongit, varen fer una altra parada obligada i molt interessant relacionada amb la maquinària bèl·lica: la visita a l´Hospital de la Roca, conegut amb el sobrenom “El secret de Budapest”, es tracta d’un enorme búnquer excavat a la roca aprofitant unes galeries i coves sota el turó de Buda, que reflecteix l’escenari que van viure els hongaresos quan es preparaven per a la Guerra Freda. Dins s’hi va arribar a instal·lar un hospital de la Creu Roja, que va romandre amagat i ocult durant la 2a Guerra Mundial. Tota una mostra de supervivència que els va traslladar a una època sinistra i fosca.

Com la ciutat esta plena de pons, van voler conèixer un dels més emblemàtics: el Pont de les Cadenes, que els va deixar bocabadats i de nit els va impactar per la seva il·luminació. Mimetitzats amb la ciutat van fer una bonica excursió a Esztergom, una de las ciutats reials d´Hongria; Visegrad, una fortalesa medieval que ofereix una increïble panoràmica del Danubi; Szentendre, una bonica ciutat barroca; Gödöllö i el passeig pel Palau de Sissi on van visitar el Gran Saló de Gala, las habitacions reials, el despatx de Francesc Josep i el canviador de Sissi.

Tot els viatgers del grup van gaudir molt de tot el que van conèixer i visitar. Entre somriures, anècdotes i mil detalls de bon humor, emoció i alegria, van anar passant els dies i ja enfilant el final del viatge, els esperava una fantàstica nit d’òpera amb una meravellosa representació del ballet. Per tancar aquest recomanable viatge, van sopar totsl al Restaurant Callas, amenitzat amb musica en directe.

En tot moment, les explicacions de la guia van ser completes i excepcionals. La Clara amb el seu bon humor, els va conduir a través de la historia de la ciutat de Budapest que és una joia i que us animem a conèixer, si en teniu l’ocasió. Malgrat, tot té un principi i un final, el bon regust de boca que els deixa aquesta ciutat, anima a Mutuam Activa a començar a pensar en una nova llista destins pel proper viatge…això sí, sempre amb la vostra companyia.

 

Fins la propera, viatgers!

Per cert, si ets un sènior inquiet i actiu, no perdis la pista de l’agenda d’estiu amb activitats molt encertades per aprofitar el temps de calor al màxim. Clica aquí

Mutuam Activa d’excursió pel Cap de Creus amb 111 sèniors viatgers

Mutuam Activa viatges gent gran

El 19 de maig els excursionistes sèniors de Mutuam Activa van posar el pilot automàtic en direcció a l´Alt Empordà per conèixer millor el feréstec Cap de Creus. Arribats a Cadaqués, van embarcar i van endinsar-se a la mar per fer un recorregut impressionant que els va portar a resseguir tota la línia costanera de l’Empordà amb unes perspectives úniques del Parc Natural del Cap de Creus. El vaixell turístic va apuntar cap al imponent far del Cap de Creus, descobrint illes, illots i racons amb morfologies i formes variades i singulars, que invitaven a fer volar la imaginació. Aus marines d’espècies diverses sobrevolaven la zona, seguint els moviments migratoris de l’època. Seguint la ruta marítima i des de la mar, es van endinsar a Sa Cova de s’Infern i la Cala Fredosa, on van poder observar l’antic Moll d’Es Faroler, deteriorat pel pas del temps. Arribats a Portlligat,  van desembarcar contents per visitar la Casa-Museu de Salvador Dalí i van finalitzar el passeig tot vorejant l´Illa de s´Arenella i retornant a l’inci del periple:  Cadaqués, on entre passeig i parades en aquesta població marinera van acabar la jornada amb un dinar, gaudint de la bona companyia, dels amics, converses i somriures, tot esperant la propera escapada. La veritat es que ningú es va marejar i van gaudir d’una manera tranquil.la i un dia gris, però seré.

Tecnologia quotidiana per reinventar la jubilació

Noves tecnologies durant la jubilació

És inqüestionable que les noves tecnologies i Internet estan revolucionant les nostres vides i sacsejant el món en què vivim, en aspectes tan dispars com els processos de treball o la forma en què ens relacionem. Sabem, però, com afectaran la jubilació del futur?

El 2020, el 70 per cent de la població mundial tindrà connexió a Internet mòbil, o, si més no, això pronostica l’Informe Cisco Visual Networking Index. A les societats occidentals, la majoria de persones que arribin a la jubilació llavors ho faran plenament educades en la cultura digital i habituades a l’accés permanent a la xarxa. Abandonaran la dependència tecnològica en assolir els 65 o, més aviat, viuran de forma radicalment diferent a generacions anteriors aquesta etapa de la vida? Empreses i investigadors ja estan cercant solucions que millorin la qualitat de vida d’aquest col·lectiu que reivindica poder treure el màxim partit a la tercera edat. El que es coneix com a ‘Internet de les coses’, que es refereix a una xarxa d’objectes intel·ligents connectats digitalment, té un enorme potencial en aquest sentit.

Mobilitat i autonomia segures

Una de les qüestions que més preocupa les persones quan van fent anys és haver de dependre dels altres per desplaçar-se, fer la compra o mantenir la llar en bones condicions. La mobilitat és un dels àmbits en què la tecnologia intel·ligent es troba més implantada, i ja són força habituals els cotxes que aparquen automàticament i que ens adverteixen dels punts morts o del fet que ens acostem massa a un altre objecte. Alguns models en proves van un pas més enllà i permeten que, mitjançant la connexió amb un rellotge, es puguin obrir o tancar les portes, regular la temperatura o controlar les constants vitals del conductor per reaccionar de manera autònoma en cas de desmai.

Poder seguir vivint a la llar pròpia i sense necessitar gaire assistència és clau per preservar la independència i, en l’objectiu de fer realitat aquest desig, els objectes intel·ligents hi tenen molt a dir. Regular la climatització o tancar totes les portes de casa amb el mòbil aviat serà possible i, a això, cal afegir-hi els electrodomèstics que assumeixen funcions que fins ara feien les persones. Per exemple, neveres que mantenen un inventari del seu contingut i fan la comanda en línia, sistemes de gestió energètica amb accés a dades meteorològiques o finestres que permeten el pas just de l’aire per ventilar sense que haguem d’obrir-les.

Una supervisió invisible

Incorporar l’Internet de les coses a la llar pot servir, a més, per monitoritzar la salut de les persones que hi viuen. A tall d’exemple, podem esmentar electrodomèstics que controlen els hàbits alimentaris, un raspall de dents i una cafetera que identifiquen trastorns del son o un inodor que calcula el pes i el nivell de sucre de l’usuari. Tots ells podrien emetre un avís a persones de l’entorn o a un doctor en cas que es detectés qualsevol anomalia i facilitarien, doncs, poder gaudir d’una vida autònoma fins a una edat avançada.tecnologia-jubilació-2

D’altra banda, dir que les noves tecnologies de la comunicació han escurçat les distàncies i afavoreixen les relacions interpersonals no presencials no és cap novetat. Tanmateix, encara ens queda recorregut abans que la gent gran no en tregui el màxim profit. Si bé la soledat i l’aïllament es troben entre les seves preocupacions principals, encara són pocs els que fan servir les xarxes socials o les aplicacions per reforçar els vincles amb amics i parents. Per què no fer servir l’Skype per gaudir d’un sopar virtual amb el nét que ha marxat d’Erasmus o l’amiga que ha anat a una residència i no podem visitar sovint?

No s’acaben aquí, però, les possibilitats de les noves tecnologies, que poden contribuir a un envelliment més actiu tant des del vessant laboral com del lleure. Així, oferirien flexibilitat i comoditat a aquells qui vulguin allargar la seva activitat professional gràcies al treball remot mitjançant el mòbil o l’ordinador, però també reinventaran l’oferta d’oci. Per exemple, si les limitacions de mobilitat ens impedeixen visitar un museu, la realitat augmentada ens pot oferir una passejada virtual pel seu interior sense moure’ns de casa. En definitiva, tot això ens fa pensar que els avis i les àvies de la propera generació no veuran la tecnologia com un terreny reservat als joves, sinó com una eina per transformar la quotidianitat d’acord amb les necessitats pròpies de l’edat.

 

La bellesa protegida d’Occitània

A la França més meridional i assolellada, on el vent mediterrani d’autan suavitza el clima i embogeix la gent, es troba Migdia-Pirineus (Midi-Pyrenées, en francès). Paisatges verds esquitxats de poblets amb encant, un patrimoni cultural excepcional i una gastronomia que ha apostat per la qualitat la converteixen en la destinació somiada per qualsevol viatger.

Just a l’altra banda dels Pirineus i integrada per vuit departaments, hi ha la regió més extensa de França i la primera a aconseguir suport europeu per desenvolupar un turisme veritablement sostenible que preservi la biodiversitat, posi en valor els espais naturals i contribueixi a la lluita contra el canvi climàtic. L’occitana Migdia-Pirineus dóna embranzida així als seus esforços per protegir els encants naturals que la converteixen en l’escenari ideal d’unes vacances verdes. La seva capacitat per atraure visitants, però, va molt més enllà.

La regió compta amb 26 Grans Llocs, una denominació creada el 2007 per destacar aquells punts que tenen un major interès reconegut a nivell nacional i internacional i que es comprometen a fer una aposta per la qualitat turística i la preservació del medi ambient. Entre aquests, hi ha ciutats com Caors, d’ambient meridional i arquitectura de pedra; Fijac, amb un conjunt de cases i palaus urbans de l’edat mitjana; o l’episcopal Albi, considerada Patrimoni Mundial per la Unesco. S’hi troben també poblacions més petites, però de gran valor històric, com la joia gòtica Còrdas d’Albigés, la majestuosa Sant Bertran de Comenge, d’origen romà, la medieval Sent Circ de la Pòpia o Concas, parada mítica del camí de Santiago. Així mateix, recull paratges naturals, com l’impressionant pont d’Espanya o l’extensa vall del Dordonya.

Verd protegit

Els quatre parcs naturals regionals –Grands Causses, Alt Llenguadoc, Pirineus Ariejans i Causses de Carcí– són espais rurals amb un patrimoni natural i cultural reconegut que enamora, sobretot, aquells qui opten per apropar-s’hi practicant el senderisme. El paisatge del parc de Grands Causses el defineixen els seus impressionants altiplans de roca calcària soscavats per l’aigua cristal·lina dels rius. El parc de l’Haut-Languedoc, que traça la frontera entreel Midi Toulousain i el Midi Languedocien, permet gaudir del contrast paisatgístic entre els verds prats i els camps de conreu, així com de les grandioses panoràmiques del massís de l’Espinosa.

Pel que fa al parc de les Causses de Carcí, té vint-i-dos indrets d’interès ecològic excepcional, paisatges magníficament modelats per l’aigua i un conjunt de penyasegats i canyons que esdevenen l’escenari ideal per a la pràctica d’esports d’aventura. A més, és possible admirar-hi una singular arquitectura camperola. Finalment, el parc dels Pirineus Ariejans comprèn valls i cims alts entre la frontera de l’Arieja i d’Andorra, com els de Montcalm o la Pica d’Estats, i un patrimoni prehistòric únic a Europa, d’entre el qual destaquen les coves pintades de Nhaus i del Mas d’Asilh.

Trilogia gastronòmica

Tres productes d’aquesta terra s’han convertit per mèrit propi en un reclam prou fort per justificar una visita a Migdia-Pirineus. El seu exclusiu foie-gras, que s’obté del fetge d’uns ànecs i oques criats a l’aire lliure i alimentats únicament amb blat de moro, s’ha convertit en emblema gal i es pot comprar aquí directament als productors. La tòfona negra, cultivada únicament en el Lot, és un símbol de Midi-Pyrenées. La varietat de Carcí és la més noble i el seu gust salvatge i extraordinari és molt apreciat pels xefs francesos. L’altre gran tresor gastronòmic de la regió són els formatges. I és que l’inconfusible Roquefort, que gaudeix de la Denominació d’Origen de Qualitat més antiga del país, és elaborat en unes coves naturals a prop del famós viaducte de Millau.

Aquests productes gastronòmics d’alt nivell es poden maridar amb els excel·lents vins de la zona, com el negre que es produeix a Caors o els que s’elaboren a Galhac a partir de les seves set varietats de vinyes autòctones. La combinació de sabors és la cirereta del pastís d’una destinació que ofereix tots els ingredients del viatge perfecte.

Sadurní: “Abans els equips érem una família i ara, una multinacional”

El seu talent i el seu caràcter el van catapultar a l’altar dels mites d’un Barça que suava cada escàs títol enmig d’un règim hostil. Salvador Sadurní, porter blaugrana entre 1961 i 1976, va rebre el Premi Servei Gent Gran de MUTUAM 2015.

Sembla que ara tots els nens volen ser davanters. Ha canviat el reconeixement dels porters des que vostè era petit?

És una posició en què et trobes molt sol i amb una missió complicada, però si un té vocació, quan al col·legi es forma un equip, se’n va a fer de porter sense saber ben bé el perquè. Més que el protagonisme del porter, han canviat les regles. Per exemple, el que fan ara amb els peus nosaltres ho fèiem amb les mans.

Quins van ser els seus referents?

L’Antonio Ramallets, principalment. Vaig tenir la sort de poder conviure amb ell el primer any que vaig jugar al Barcelona i, quan es va retirar, va anar a viure a un poble a prop del meu. Jo anava a buscar-lo un cop al mes per venir a l’Agrupació de Veterans i a dinar a la Masia amb els nanos.

Com va ser haver de substituir un mite com ell?

Va ser molt difícil, perquè no només era un ídol per a mi, sinó per a tothom. Haver de suplir-lo suposava una responsabilitat molt gran, però penso que me’n vaig sortir força bé. El fet de ser català, com en el seu cas, va facilitar que la gent m’acceptés.

Quin és el record més especial de la seva trajectòria?

El més maco és de quan vam guanyar la lliga. Ja pensava que em jubilaria sense ser-ne campió un sol cop. La meva primera temporada va ser la del 59-60 i em va costar catorze anys guanyar-ne una! Quina diferència, amb la situació del Barça dels darrers anys. Vam viure unes èpoques difícils, en què no podíem ser els primers perquè hi havia un altre que era l’equip del govern. Abans només podia participar en la Copa d’Europa el primer de la lliga, i nosaltres no podíem accedir a aquesta posició. Ens tocava jugar a la Copa de Fires.

No creu que ara hi ha un cert tracte de favor tant cap al Madrid com cap al Barça?

No ho crec pas. Ara reben tots un tracte més equilibrat. Els àrbitres xiulen el que han de xiular estiguin davant de l’equip que estiguin.

Quina defensa el va fer sentir més segur?

Una de les millors que he tingut era la que conformàvem amb Antoni Torres, Francisco Fernández “Gallego” i Eladio Silvestre. Però també recordo que em feien sentir segur Jesús Antonio de la Cruz, Quique Costas i Joaquim Rifé.

Ha canviat molt la forma de defensar?

Jo vaig viure unes defenses molt dures. Semblava que estaven contents quan es podien carregar un jugador contrari. Avui dia es juga més ràpid i es marca més per zona i no tant home per home com es feia abans.

Més enllà de la seva vàlua professional, es va fer estimar molt per ser humil i respectuós. Creu que són qualitats absents en el futbol d’avui?

En els meus temps, la gent s’apropava més al jugador i aquest s’obria més a la gent. Es pot dir que abans els equips érem una família i ara que són una multinacional. Avui dia no es permet que els aficionats s’acostin a la plantilla.

Com va ser jugar amb Johan Cruyff?

Va ser un espectacle meravellós. La primera vegada que el vaig veure jugar va ser quan fèiem un pretemporada a Holanda. Tots vam pensar que milloraríem molt amb el seu fitxatge, i així va ser. De fet, fins i tot nosaltres ens vam tornar més bons amb Cruyff a l’equip. Dèiem que semblàvem la Filharmònica de Londres.

La seva figura ha marcat l’entitat?

Sí, tant ell com l’entrenador Rinus Michels, tots dos holandesos. Veien el futbol d’una manera diferent a la resta, en què era essencial mantenir la pilota. Penso que el que està fent ara el Barça és una còpia dels principis d’ells dos.

Quin és el millor Barça de tots els temps?

El que hem vist els darrers deu anys. Fins i tot aquells a qui no els agrada el futbol gaudeixen contemplant-los, no només perquè juguen bé, sinó perquè ho fan amb il·lusió i companyonia. No fan un joc individual i es noten les ganes d’agradar. En Cruyff deia “amb tres galls al galliner, no anirem bé’, però no ha estat així.

Quin dels seus entrenadors li hauria agradat tenir?

En Pep Guardiola. Tot i que vaig quedar molt content de Michels, que ha estat el millor que he tingut.

Com veu que el Barça porti Qatar Airways a la samarreta?

Bé, m’agradaria més que portés MUTUAM –riu–, per posar un exemple. El que passa és que actualment un club com el Barça té moltes despeses i ha d’aconseguir el màxim de diners per poder cobrir-les. Per desgràcia, s’ha d’acceptar això encara que sigui a contracor si es vol tirar endavant.

El Barça s’ha de preocupar només de guanyar títols o ha de defensar uns valors?

Ja transmet uns valors, sobretot, mitjançant la seva Masia. El jugador que només sap jugar a futbol i no ha tingut cap altra preparació no pot arribar a ser una persona completa i aquesta és la filosofia que se segueix.

 

Els curiosos viatgers de Mutuam Activa de visita matinal per la Plaça Reial de Barcelona

Logo Residència Font Florida de Grup Mutuam

Un grup de 30 sèniors actius procedents de Clinicum, Col.legi de Farmaceùtics, Vital Seguro, Mutual Mèdica i mutualistes del Servei Gent Gran de Mutuam, va re-descobrir la Plaça Reial de la ciutat de Barcelona que es va inaugurar l´any 1848 , avui, un dels espais més emblemàtics de la nostra ciutat. La Plaça Reial atresora una història apassionant i un miler d´anècdotes amb personatges com Dalí, el mag Fructuós Canonge o el pintor Ocaña. Acompanyats pel David, el nostre guia, van fer un recorregut sentimental i nostàlgic ple de historia.

Plegats van descobrir que la primera ubicació de la redacció i taller de “La Vanguardia”, entre l´any 1881 al 1888, estava al mateix lloc que, des del 1982, ocupa la mítica sala de rock Sidecar, i que durant els anys 60, va acollir el famós Texas… un dels locals favorits dels mariners nord-americans de la 6a Flota. Varen conèixer el lloc on va treballar el Sr. Fructuós Canonge, popular mag Merlí espanyol, que havia estat enllustrador de sabates a la Plaça Reial durant la seva joventut, abans de convertir-se en un mag important i famós.

Varen visitar l ’Herboristeria del Rei, oberta l´any 1818 que és la mes antiga de Catalunya, també escenari de la pel·lícula “El perfum” (2006). Van passejar pel passatge Bacardi, primera galeria coberta de Barcelona, d’estil neoclàssic, que es va construir l´any 1860. Com no podia ser d’una altra manera, varen recordar “Les Bèsties”… el nom popular amb el que es coneixia el “Museu Pedagògic de Ciències Naturals” del taxidermista Lluís Soler i Pujol; un establiment que sorprenia molt a la canalla i que va tenir com a clients insignes a Dalí, Josep Maria de Segarra, Ava Gadner o Miró.

Tots junts, van acabar el matí amb un bon aperitiu a l'”Hotel Oriente”, on es va allotjar l´ il·lustre i conegut Hans Christian Andersen. Vaja…un mati històric, molt curiós i molt cultural.

NO deixeu de consultar l’agenda trimestral d’activitats per gaudir del vostre temps lliure amb propostes especials pensades per vosaltres.

El Parc Natural d’Aigüestortes deixa impressionats als viatgers de Mutuam Activa

Mutuam vista el Parc Natural d'Aigüestortes

L’1 d’abril un grup de 48 equipats excursionistes procedents de Clinicum, Mutual Mèdica, Vital Seguro, Col.legi de Farmaceútics i mutualistes del Servei Gent Gran de Mutuam, van marxar cap al Parc Natural d’Aigüestortes, on els Pirineus toquen el cel, i  la Vall de Boí, per contemplar la màxima expressió del romànic català.

Dos dies els esperaven amb la feina ben repartida: un primer dia de cap al romànic i el segon dia per inspeccionar Aigüestortes i l’estany de Sant Maurici. Així doncs el Pirineu del Lleida se’ls obria amb la seva arribada a Pont de Suert: població medieval d’estil pirenaic amb antics carrers empedrats: la Plaça del Mercadal, el Palau Abacial, l’Església Vella, la Plaça Major d’entre el més recomanable. El dinar els va donar l’energia necessària per fer la visita guiada a la Vall de Boí, i seguint l’anomenada “Ruta del Romànic Català“, van visitar les esglésies de Sant Feliu de Barruera, Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll, on les pintures romàniques van ser declarades patrimoni mundial de la humanitat per la UNESCO. Durant la visita a  l’església de Sant Climent, els nostres amics van presenciar una novedosa reproducció i espectacle a través de vídeo mapping de Sant Climent que recrea les pintures originals del absis major i el presbiteri de la nau central. L’obra original data del segle XII i avui la podeu veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona (MNAC). El vídeo mapping com comprovareu, permet restituir virtualment l’obra original en el seu lloc original i permet fer-se una idea molt real de tot el conjunt romànic tal i com estava l’any 1123, de fort component artístic i expressió del sentiment religiós. La veritat és que l’ambient que s’hi respirava, la música, els moviments de llum i color, i tot el conjunt no va deixar indiferent a cap viatger de Mutuam Activa. Quines joies tenim a Catalunya!

Emocionats, podríem dir, que van arribar per sopar al bonic hotel de muntanya, que els esperava per comentar totes les sensacions que van deixar-se notar i amuntegar en els seus cossos i les seves ments, i preparar-se pel plat fort del cap de setmana: la visita al Parc d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, el sostre de Catalunya.

Es va aixecar el dia una mica enlleganyat, però com la jornada prometia molt, els era ben igual. Un guia especialista del parc els esperava amb un munt de tresors per descobrir, prèvia pujada amb 4 x4, al bell mig d’Aigüestortes. El Parc, creat per decret el 1955,  juntament amb el Parc de Mont Perdut (Osca), i el Parc d’Ordesa és una excel.lent representació dels principals ecosistemes que poden descobrir-se a l’alta muntanya catalana. Al Parc d’ Aigüestortes, 4 pics superen els 3.000 metres i una desena superen els 2.800: barrancs, rius, cascades, pantans, més de 200 estancs i una gran diversitat d’animals i espècies, conviuen en aquest parc natural protegit, únic al sud d’Europa. El vast territori que conforma el Parc, està repartit entre quatre comarques catalanes: Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà i Vall d’Aràn. Podríem dir que senzillament l’excursió va ser molt motivadora, trepidant i els va fer sentir immersos en la natura, lluny de qualsevol pista d’humanitat i civilització.

De baixada, molt satisfets i cansats, van fer una parada a Benavarri, Osca, on van visitar un obrador artesà de formatges i on de passada van conèixer el ramat de cabres de la família, el procés d’elaboració i, evidentment, un tast  final que els esperava. Un dinar a tocar de l’embassaments de Terradets, (Cellers, entre Balaguer i Tremp) va començar a preparar el viatge de tornada cap a casa.

Entre vibrants emocions, rialles, mirades, converses i molt bones estones, van arribar a Barcelona, amb imatges impressionants per gaudir-ne sempre que vulguin, cada vegada que trobin a faltar tanta meravella…!

No perdeu la pista a l’agenda d’activitats trimestrals que us tenim preparada cada temporada i fer de la vida un inoblidable viatge!