Quan la nostra mascota es fa gran

Els animals domèstics comparteixen amb nosaltres moments entranyables, es converteixen en agraïts companys i, fins i tot, en un membre més de la família. Com nosaltres, ells també envelleixen i el seu cos viu un seguit de canvis que hem de tenir en compte per cuidar-los com es mereixen.

En les dues darreres dècades, l’esperança de vida dels animals de companyia més habituals, gossos i gats, s’ha allargat força. Això és resultat de diversos factors, el més destacat dels quals és l’avenç en la curació de processos infecciosos. Així, si els anys noranta, la longevitat dels gossos era d’entre nou i dotze anys, avui arriba als setze i, fins i tot, als divuit anys. Cal tenir en compte, però, que algunes característiques de l’animal, com el pes, hi influeixen: els gossos petits viuen més anys que els grans. Per això, en veterinària, parlen d’edat geriàtrica en funció de la mida i del pes del gos i no tant dels anys. Pel que fa als gats, la mida i el pes són més homogenis i, per tant, no hi ha tantes variacions. En aquest cas, viuen de mitjana uns catorze o quinze anys i se’ls considera vells a partir dels deu o onze.

L’envelliment de les mascotes és semblant al de les persones. És a dir, es produeix una pèrdua en tots els sentits, sistemes i òrgans. La diferència és que, en gossos i gats, aquest deteriorament és de cinc a set vegades més ràpid que en les persones. Això fa que haguem d’estar molt a l’aguait dels seus canvis.

Entre els problemes de salut associats a l’edat més freqüents hi ha les alteracions locomotores, com l’osteoartrosi, les insuficiències cardíaques, els problemes renals, els hepàtics, els digestius i els endocrins, així com els tumors, tant de pell com de la resta de sistemes. En gossos grans els problemes osteoarticulars són els que es veuen més. Els pateixen en diferents articulacions, com són els malucs i els colzes, i els donen moltes molèsties al caminar i pujar escales, fet pel qual són molt evidents. En canvi, la pèrdua de visió o d’oïda és més difícil d’apreciar.

Els gats també poden tenir osteoartrosi, però la dissimulen molt. No obstant, pateixen problemes menys freqüents en els gossos, com la infecció bucal o la pèrdua de dents, que els poden provocar la incapacitat per menjar. Així mateix, el sistema nerviós dels animals, tant el perifèric com el central, també es veu afectat amb l’edat. Hi ha gossos que mostren símptomes de disfunció cognitiva i degeneracions que fan que no coordinin i tinguin dificultats per orientar-se, o que desconeguin l’entorn on han viscut sempre.

Nova dieta i més supervisió

De la mateixa manera que quan passen de cadells a adults els canviem l’alimentació, també quan són més grans, i sobretot si tenen alguna patologia, hem d’adequar-los la dieta. Per exemple, un gos amb insuficiència renal ha de prendre una dieta baixa en sal i que eviti fer treballar massa el ronyó, mentre que un amb diabetis haurà de prendre insulina i menjar més digestible i amb més continguts de fibra. A part d’això, cal que portem les nostres mascotes més freqüentment al veterinari: s’haurien de fer controls cada 4-6 mesos i, en cas de patologies com una cardiopatia o un càncer, més sovint encara.

Amb l’objectiu que el nostre animal de companyia tingui una bona qualitat de vida, la medicina preventiva i una bona alimentació hi juguen un paper essencial. D’aquesta manera, a més de posar-los les vacunes i d’aplicar-los les desparasitacions recomanades, a partir d’una certa edat, també cal que els fem periòdicament controls de sang, electrocardiogrames i ecografies. En definitiva, es tracta tan sols d’estar una mica més pendents d’ells perquè puguin viure més i millor.

Amb la col·laboració de Vicenç Junyent, director mèdic de l’Hospital Veterinari de Catalunya.

 

Mossèn Ballarín: Tot ironia i saviesa

Amb motiu de la pèrdua aquesta matinada a Berga del Mossèn Josep Maria Ballarín a l’edat de 96 anys, volem reproduir l’entrevista que li vàrem a la revista Crònica d’Or amb motiu del lliurament del Premi Servei Gent Gran que el Grup Mutuam va concedir-li l’any 2010. Autor d’una trentena de llibres, sobre religió i catalanitat entre els més destacats, va estar sempre molt present a TV3, Catalunya Radio i Radio Estel. Amb la seva novel·la “Mossèn Tronxo” (Club Editor) de la que va vendre 100.000 exemplars i les seves intervencions i reflexions en el programa de Mari Pau Huguet a principis del anys 90, es va convertir en un  personatge popular molt estimat i entranyable del panorama cultural català. L’any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i també va guanyar el Premi Ramon Llull l’any 1996.

La ciutat que el va veure néixer i créixer va concedir-li la Medalla d’Or de la Ciutat de Berga. L’any 2015 amb motiu de la publicació de les seves memòries “Mossèn Ballarín, per ell mateix” (Grup 62), en una entrevista es va definir com un “sacerdot atípic” que confessava haver tingut “total llibertat a l’església”.

Us deixem amb l’entrevista i un petit vídeo.

Entrevista Nadal 2010, revista Crònica d’Or de Mutuam

Escoltar Josep Maria Ballarín, el Mossèn Tronxo, és un repte de l’alçada d’un campanar per a qualsevol persona. Intel·lectual i llegit, exposa idees i reflexions amb la pausa d’un filòsof, amb el lèxic d’un filòleg i amb el sentit de l’humor d’un monologuista. Per això, i per la trajectòria de tot una vida, és el guanyador del premi Servei Gent Gran 2010.

Com el fa sentir rebre el premi Servei Gent Gran 2010?

Si dic que no me’l mereixo, queden malament ells; i si dic que me’l mereixo, quedo malament jo. Així que més val deixar-ho córrer i celebrar-ho.

Després de la seva trajectòria, què li manca per fer?

Em sembla que només em queda morir-me, ja [riu]. Tots morim amb les coses a mig fer, de manera que no cal que ens hi amoïnem. Estic fent coses, així que si queden allà al mig, allà quedaran.

Sobre quins temes o conviccions ha canviat de parer els últims anys?

Potser no he canviat d’opinió, però he canviat de gest. Jo sempre he estat molt comprensiu, i cada dia m’hi torno més. No he estat mai fanàtic de res. Quan es va morir Franco li vaig dir un parenostre, que falta que li feia. Això ho vaig aprendre amb els anarquistes que mataven capellans, a qui després vaig tenir de companys de guerra: no hi ha cap home que no tingui un fons bo.

S’ha de saber perdonar?

No, això de perdonar és massa gros. Perdonar li toca al de dalt. A mi no em toca perdonar. Es tracta d’entendre i passar per damunt.

Les esglésies es van buidant. La societat té menys valors?

Té menys valors dels meus. Però té uns altres valors que seran vàlids. Hi ha hagut una cosa que m’ha fet molta companyia: jo he viscut amb més gent que no creu, que amb gent que creu. Penso que n’hi haurà uns quants que se salvaran per la fe, i moltíssims per la bona fe. Jo no he tingut mai problemes de fe, per una raó molt senzilla: en comptes de llegir llibres piadosos, m’he llegit Nietzsche i Sartre. Llavors t’agafes la fe com una vacuna. El que passa és que aquesta fe, a mesura que et vas fent gran, es va tornant més fonda i menys expressiva, i en comptes de moltes misses i pregàries, que en tinc tantes com vull perquè sóc de l’ofici, doncs et quedes amb el parenostre.

 

Com el veu, el català?

Des de Gósol, triomfant i gloriós: parlem català. Des de la televisió, fet una porqueria, perquè aquelles senyoretes “da Barçalona, ca sambla ca mastaguin tatxes”, enraonen d’aquesta manera, pobretes. Parlen un català espantós. I després, i ara demano perdó a tots els déus de l’Olimp de la cultura, han fet massa cas de Fabra.

S’escolta prou la gent gran?

Ai no! Que els joves facin el seu fet i que no s’amoïnin. A més a més, els grans ens hem d’estalviar sermons. Jo he tingut una sort molt gran a la vida: encara avui en dia tracto gent jove. Ara us diré una cosa que no és per menystenir els joves: jo vaig anar al front amb 17 anys i ara no sé si un xicot d’aquest temps ho aguantaria. Potser ara, com a societat, tenim més coses assolides i no hi hauria tants motius per anar a fer la guerra.

Què tenim assolit aquí, a veure?

Doncs la democràcia, per exemple. Això no és una democràcia, és una partitocràcia. Tu agafa la llista dels que votes, i segur que tres o quatre els esborraries. Els partits no són demòcrates, hi ha uns barons que remenen.

Parlem del Barça?

Nosaltres som d’una generació que només teníem el futbol. El futbol jugat amb espardenyes i a qualsevol carrer. La primera vegada que vaig jugar en un camp gran, jugava d’interior esquerre i portava una sabata a l’esquerra i una espardenya a la dreta. I l’interior dret anava a l’inrevés. Si no entens aquesta manera de jugar el futbol, no entens el Messi.

És el millor jugador que vostè ha vist mai?

Per començar, jo he vist un paio que era el Samitier, que no el pots comparar amb ara però que feia gols de qualsevol manera. I, a més, era divertit: una vegada que el xiulaven a les Corts, es va posar a fer botifarra als quatre vents.

Quan mira la nostra societat, què és el que més l’amoïna?

No m’agafis com un moralista, però amb el sexe en fan un gra massa. Jo sóc conco, de manera que no puc parlar, però el sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se. L’església creu en una cosa que té raó, i és l’amor etern. Si un home s’embolica amb una dona, ha de ser per sempre. Si ens casem per provar-ho, malament rai.”El sexe pel sexe no acaba de ser, hi ha d’haver una cosa que sigui estimar-se”

Fes teatre: l’art més humà

Residència Mutuam Manresa Salut Mental

Participar en un grup teatral no és només una de les activitats artístiques més divertides que hi ha, sinó també una de les aficions més útils tant a nivell individual com social.

“El teatre és poesia que surt del llibre per fer-se humana”. Així veia el poeta i dramaturg Federico García Lorca aquest art i gènere literari que ha acompanyat l’ésser humà en totes les civilitzacions. La màgia de donar vida a un text, de posar-se a la pell de personatges colpits per fortes emocions, d’amagar-nos rere una màscara per deixar de ser qui som uns instants o de traslladar-nos a escenaris llunyans, captiva moltes persones que decideixen aparcar les obligacions quotidianes una estona per participar en grups de teatre aficionats. En general, és força estesa la creença que és positiu per a la canalla participar en representacions teatrals, però hi ha també nombroses raons per les quals els adults hauríem de practicar-lo i sovint sembla que no les tenim presents.

La pràctica teatral és un bon exercici per al nostre cervell. Més efectiu que menjar cues de pansa, aprendre els diàlegs que després haurem d’interpretar en públic és una bona manera de millorar la nostra memòria. I no només això: diversos estudis amb persones grans demostren que el teatre els ha ajudat a millorar la seva actitud al parlar i a trobar més fàcilment les paraules adequades per expressar els seus sentiments. La revista Journal of Aging and Health també va publicar fa uns anys un estudi que sostenia que ajuda a prevenir la pèrdua d’agilitat mental.

Potser més coneguts que aquests són els beneficis a nivell psicològic i en les relacions interpersonals que proporciona el teatre. Entre aquests, podem destacar que reforça l’autoestima i que ajuda a vèncer la timidesa, a superar la por al conflicte i crear vincles amb els companys. També és interessant per reforçar la capacitat de parlar en públic i millorar la dicció, entonació i expressió corporal. Cada interpretació implica despullar-nos emocionalment i això afavoreix l’autoconeixement i l’acceptació personal. Però, a més, el fet de posar-nos a la pell de personatges diferents a nosaltres i haver de defensar actituds que no són les nostres ens ajuda a obrir la ment, a eliminar tabús i, fins i tot, a deixar de banda estructures marcades per la societat.

Rols complementaris

Ara bé, el millor motiu per apuntar-nos a una entitat teatral és sempre l’oportunitat de riure i d’emocionar-nos en companyia, de combatre el sedentarisme i l’aïllament implicant-nos en una activitat divertida. A més, si ens unim a un grup d’aficionats sempre hi trobarem una tasca que s’adapti a allò que més ens agrada o amb què ens sentim més còmodes. Així, no cal que ens llancem d’entrada amb un paper protagonista. Podem començar amb un rol discret en les primeres obres o bé participar en el món teatral en una vessant que no sigui la de la interpretació. Per exemple, podem col·laborar en aspectes com el vestuari i el maquillatge dels companys o en l’escenografia. I per a aquells que estiguin dotats en l’art de la paraula, per què no atrevir-se amb l’adaptació d’una bona obra literària o cinematogràfica?

Valoreu quina és l’opció que més us encaixa i proveu-ho. A la web de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, hi trobareu les dades de contacte de molts col·lectius: http://teatreamateur.cat/. Potser descobrireu què ha fet que el teatre hagi sobreviscut a l’arribada d’altres formes d’explicar històries més espectaculars, com el cinema i la televisió. Serà la seva capacitat d’emocionar, de traslladar la passió dels actors al públic? Tal vegada una mítica frase d’Arthur Miller ens en doni una pista: “El teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art en què la humanitat s’enfronta a ella mateixa“.

 

El Palauet Casades: una nova matinal dels amics de Mutuam Activa

Mutuam Activa al Palauet Casades

Un grup de 25 persones entre sèniors de Clinicum, del Col.legi de Farmacéutics, de Vital Seguro, de Mutual Mèdica i mutualistes del Servei Gent Gran de Mutuam, van visitar el 3 de març el Palauet Casades, avui seu del Col.legi d’Advocats de Barcelona. Situat en plena ruta modernista, el Palauet Casades és un edifici neoclàssic que es va construir l´any 1883 que de planta rectangular s´organitza al voltant d´un pati central, cobert per una claraboia i format per columnes de marbre multicolors.

Va ser Pau Casades i Espoy (1819-1902) un jove emprenedor amb negoci propi dedicat a la fabricació d´estampats que va encarregar l´any 1882 al mestre d´obres Antoni Serra i Pujals, la construcció de casa seva en uns terrenys de l’Eixample. És una meravella veure la façana, el pati central, la capella, la biblioteca, els vitralls, l´escalinata…els 25 amics de Mutuam Activa de la mà d´una bona guia, van passar un matí entre història i anècdotes, molt interessants. L´any 1923, l’il·lustre Col·legi d´Advocats de Barcelona va firmar l´escriptura de compra-venda del Palau Casades per convertir-lo en la nova seu corporativa.

No deixeu de consultar les activitats programades aquesta primavera. T’ajudem a treure-li un bon partit!

La interessant visita de Mutuam Activa al Palau Savassona (Ateneu Barcelonés)

Mutuam Activa al Palauet Casades

Ja sabeu que els nostres amics de Mutuam Activa no paren mai, i en aquesta ocasió l’1 de març van embarcar-se en una nova aventura, que els va portar de cap al Palau Savassona o mes conegut com l’ Ateneu Barcelonès. Aquest és un palau senyorial de 1779 segons el projecte del mateix Baró de Savassona, Josep Francesc Ferrer de Llupià. Entre 1904 i 1906 va ser reformat per els arquitectes Josep Font Gumà i Josep Mª Jujol amb la finalitat de convertir-lo en la seu de l´Ateneu Barcelonès, a partir de 1907. L’any 1968 va ser reformat per Joan Bassegoda Nonell i coetàniament, Adolf Florensa dissenyava la façana que dóna a la plaça Vila de Madrid. De l´edifici original queden les parts més interessants: la façana del carrer Canuda, l´accés mitjançant escala oberta al pati d´entrada, el jardí romànic posterior i las pintures dels sostres de la biblioteca, realitzades per Francesc Pla “el Vigatà”. A tots els interessats que van fer la visita en van destacar la bellesa de las sales Oriol Bohigas, Jacint Verdaguer i Pompeu Fabra. En resum va ser tot un recorregut de varies hores que els va fer passar un matí molt interessant i ben aprofitat. No deixeu de consultar les activitats programades aquesta primavera. T’ajudem a treure-li un bon partit!

Museu del cànem: els amics de Mutuam Activa coneixen de ben aprop els mil usos del cànem

El 24 de febrer un molt ben avingut grup de 30 persones sèniors molt actives de Mutuam Activa van ser els protagonistes d’una original visita al Museu del Cànem, ubicat al Palau Mornau. Aquest edifici, construït entre els segles XVI i XVII va ser remodelat a consciència l’any 1908 per l´arquitecte Raspall, un dels màxims exponents del Modernisme català. A la façana hi destaca la tribuna de ferro forjat i al pati interior de l´escala, el fanal de forja i la claraboia de vidre. De l´edifici original es conserva l´acabat de la façana, amb les cobertures emmarcades amb pedra motllurada i el parament amb carreus amb encintat d´estuc.

Cal esmentar Antoni i Joan Flinch com a autors dels treballs de forja, molt coneguts a l’època. L´any 2012 es va acabar la restauració i es va obrir al públic com a Museu del Cànem, on podeu anar per conèixer la historia i els diferents usos d’aquesta planta. El Museu del Cànem es un espai destinat a informar i acostar el públic a la planta del cànnabis com a substància molt versàtil per (entre altres) fins industrials, nutricionals, medicinals, sacramentals i/o recreatius. Quedi clar que ni es fuma ni es comercialitza amb marihuana. Barcelona no es Amsterdam, encara que aquesta última, aculli el germà bessó del nou museu de Barcelona.

Al museu galeria, s’hi pot veure un total de 6.500 peces vinculades d’alguna manera a la planta del cànem o “cannabis sativa“. Els van explicar les bondats, propietats i particularitats d´aquesta droga tova (ja sigui per oci o com a teràpia per a infinitat de malalties, començant pel càncer, d’entre les més destacades). Va ser una curiosa experiència veure com a partir d’aquesta planta es teixien teles, es construïen mobles o embarcacions (…com la Santa Maria que va portar Colom a descobrir Amèrica). En resum, un matí ben curiós i aprofitat que us invitem a conèixer quan pugueu. Els va quedar ben clar els mil usos d’aquesta planeteta.

 

Lluís Soler: “Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents”

Nascut a Manlleu el 1954, Lluís Soler s’ha convertit en un dels actors més populars del país gràcies a la feina feta en més de setanta obres teatrals, i en telesèries com Secrets de Família, Laberint d’Ombres o El Cor de la Ciutat“.

Com et vas iniciar en la interpretació?

Vaig entrar en contacte amb el món de la interpretació als 14 anys, al teatre Centre de Manlleu. Vaig anar fent diferents papers allà fins que, amb un amic, vam decidir crear un grup de teatre per tal de fer representacions a d’altres poblacions. Això comporta unes necessitats econòmiques i cada dia el teatre et roba més temps. Cinc o sis anys després, les coses no anaven del tot bé i vaig decidir venir a Barcelona a provar fortuna. Vaig entrar al Col·legi de Teatre i vaig tenir en poc temps l’oportunitat de participar en dues representacions que em van permetre entrar en la roda del teatre professional.

Trobes a faltar alguna cosa de llavors?

La veritat és que no; el canvi és molt agraït. Passes d’un món on, a part de la il·lusió, tot és estirar d’un carro pesat. Et trobes que històries que tu has viscut en el camp amateur les pots viure també en el món professional, amb gent que havies admirat i en espais mitificats. Les perspectives que pots somiar els primers anys de carrera veus que després es fan realitat i, per això, el teatre és un regal continu.

Quines són les obres que més t’han marcat?

No puc escollir-ne unes poques. Les dues primeres, ‘Fi de partida’ i ‘El banc’, em van permetre guanyar el Premi de la Crítica com a actor revelació i, per tant, em van donar a conèixer. D’altres, m’han possibilitat conèixer persones interessants o fer un pas endavant en la meva carrera, però, potser per passió teatral, no desmereixo cap de les feines que he fet i totes m’han ajudat a tirar endavant i a endinsar-me més en el sector. Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents. Em costa tant respondre quin m’ha marcat més com em costaria si em preguntessin a qui he estimat més.

Segurament molta gent associa encara la teva cara a la del personatge del violador al Cor de la ciutat. T’ha generat algun problema o alguna anècdota divertida aquell paper?

Un personatge així, evidentment, té unes implicacions a l’hora de moure’t pel carrer. De vegades, la canalla, després de passar pel seu costat, em cridava ‘violador!’. Ara ja s’ha normalitzat, però hem de tenir en compte que la televisió entra dins de totes les cases i que, fins que van popularitzar-se les telesèries catalanes, no estàvem acostumats a trobar-nos al carrer les mateixes cares que vèiem a les pantalles. Si la televisió és una arma és perquè té aquest poder de fer confondre la realitat i la ficció.

Amb Pensaments secrets, vas debutar com a director teatral. Què et va portar a fer aquest pas?

El culpable d’aquest pas és en Llorenç Rafecas, un amic científic que és un gran amant del teatre. Després que traduís Pensaments, em va demanar que la interpretés. Li vaig dir que, per temps, no podia i, llavors, em va oferir que la dirigís. L’experiència ha estat molt bona, però de moment quedarà aquí.

Creus que estar a l’altra costat t’ha fet canviar com a actor?

Crec que no, perquè ha estat massa breu l’experiència. Sí que he intentat, en can- vi, facilitar com a director aquelles coses que necessites com a actor.

Què trobes a faltar en la ficció televisiva catalana?

És un terreny que se m’escapa una mica. Ara bé, posats a fer la carta als reis, estaria bé comptar amb els recursos que tenen les sèries fetes als Estats Units i que permeten acostar-les al cinema.

Més enllà de la reducció de l’IVA, què demanaries als poders públics per potenciar la cultura?

L’IVA del 21 per cent és tan vergonyós que no em permet veure altres coses. És una punyalada tant per als qui treballem en aquesta professió com per als espectadors.

Quins són els reptes que tens pendents?

Estar més en pau amb mi mateix cada cop que surto a l’escenari i estar-ho a partir del treball per assolir el virtuosisme en allò que faig. Tanmateix, l’entorn en què vivim, de menjar molt i pair malament, no hi ajuda.

 

Budapest: la perla del Danubi

Budapest, destí de Mutuam Activa

Allunyada de l’artificiosa bellesa amb què treuen pit altres capitals turístiques, Budapest desprèn encant gràcies a l’autenticitat que transmeten el seus contrastos i la decadència dels seus edificis.

Vuit ponts enllacen una atractiva ciutat dividida en dos pel segon riu més llarg d’Europa. A banda i banda del Danubi, dues orografies i dues arquitectures amb un caràcter marcadament diferent recorden un passat separat i dibuixen la personalitat de la unificada capital hongaresa. Buda, a la riba oest, és l’accidentada zona on s’ubica la que havia estat la seu reial i l’actual elegant àrea residencial; Pest, a la riba est i situada sobre una gran esplanada, s’ha erigit com el cor econòmic i comercial. Repartits per tota l’urbs, edificis majestuosos, bonics parcs, balnearis plens d’història i racons sorprenents.

Un bon punt d’inici per a qui vulgui descobrir els encants de la ciutat és el barri del Castell de Buda, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Es tracta de la zona més antiga i conserva edificis de vuit-cents anys que constitueixen el llegat més tangible dels orígens de Budapest. Un dels indrets més coneguts és l’imponent castell. Envoltat de carrerons medievals que conviden el visitant a perdre el rumb, la seva elevada ubicació ofereix unes vistes espectaculars.

Ben a prop del Palau Reial, hi ha l’emblemàtic pont d’Széchenyi, més conegut com a Pont de les Cadenes. Construït fa més de 150 anys, va ser el primer a connectar les dues vores del Danubi. El que veiem avui, però, data de 1949, ja que l’original va ser bombardejat durant la Segona Guerra Mundial. Sense creuar el riu, encara trobem indrets de gran interès, com el Bastió dels Pescadors, la plaça de la Trinitat o la Ciutadella.

Carrers plens de vida i d’història

Ja a la banda de Pest i en paral·lel al Danubi, el carrer de Váci connecta el Gran Mercat Central amb la Plaça Vörösmarty, oferint als vianants un animat passeig entre botigues, centres comercials, bars i restaurants. Aquí, unes poques mansions del segle XVIII conviuen amb una majoria d’edificis dels segles XIX i XX. Amb aquest carrer, l’altra via més emblemàtica de Budapest és l’Avinguda Andrássy, declarada Patrimoni de la Humanitat. Va ser construïda el 1872 i conserva moltes belles façanes de cases i palaus del Renaixement. Un dels edificis més importants és la neorenaixentista Òpera de Budapest. Més enllà de les boutiques exclusives, a l’extrem del bulevard, es troba la plaça dels Herois i el Parc de la Ciutat, un antic recinte de caça convertit en un magnífic indret per al lleure.

Ciutat de BalnearisBudapest ciutat de balnearis

118 brolladors nodreixen amb aigües termals els nombrosos banys escampats per tota la ciutat de Budapest: la ciutat amb més balnearis del món. Alguns d’ells es conserven de l’època de la dominació romana, altres, de l’època de l’ocupació turca. N’hi ha de mítics com el Balneari Gellert, escenari en el que es movien els “cossos Danone”, del memorable anunci de iogurts descremats dels anys 90.

Arquitectura religiosa

En aquesta riba del riu, hi ha diversos temples religiosos que val la pena descobrir, com la gran Basílica de Sant Esteve, finalitzada el 1905 després de mig segle d’obres i on es troba la mà del primer rei d’Hongria. D’altra banda, l’església Parroquial del Centre és la construcció més antiga de Pest. Edificada al segle XII i ocupada pels turcs al XVIII, és avui una barreja d’estils i un bon testimoni de la història de la ciutat. Budapest alberga la segona sinagoga més gran del món, al voltant de la qual els nazis van establir un gueto jueu que després convertirien en camp de concentració.

Entre els edificis seculars, el més representatiu és el del Parlament. La construcció neogòtica és la tercera cambra parlamentària més gran del món i és una bona mostra del poder econòmic de la ciutat a principis del segle XX. Avui, la Perla del Danubi no és la potència que va ser en altres moments de la història, però aquests i altres atractius sí que han aconseguit elevar-la a les primeres posicions entre les ciutats més belles d’Europa.

Mai no és tard per atrevir-nos amb el pinzell

‘Feliços els pintors, que mai no estaran sols. La llum i el color, la pau i l’esperança, els acompanyaran fins al final o gairebé fins al final dels seus dies’. Winston Churchill expressa així en el seu assaig ‘La pintura com a passatemps’ un enamorament tardà.

El que va ser oficial de l’Exèrcit Britànic i primer ministre del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial va descobrir, als 41 anys, la passió per la pintura, que considerava el millor dels treballs manuals i que l’ajudava a alleujar l’ansietat que sentia quan restava apartat de la primera línia política. El resultat van ser cinc-centes obres que avui són considerades un tresor nacional.

Churchill resulta, doncs, un bon exemple que mai no és massa tard per adoptar una afició, encara que, d’entrada, ens pugui semblar complicada. El cert és que només algunes persones s’atreveixen amb la pintura, ja que es creu que són imprescindibles certes habilitats tècniques per portar-la a terme amb dignitat. Ara bé, si no tenim la pretensió que les nostres obres acabin a la National Gallery i només volem gaudir del plaer de plasmar les nostres emocions i creativitat sobre una tela o un paper, tan sols ens cal una mica d’empenta.

Començar per la mirada

L’històric dirigent dóna algunes bones recomanacions i identifica l’audàcia com una qualitat necessària per a aquells que s’inicien a la pintura de grans i no tenen temps per a un avenç prudent i deliberat. Per perdre la por a la tela en blanc, Churchill recorda les virtuts de l’oli: permet corregir els errors fàcilment, començar a pintar des de qualsevol punt o aplicar els pigments capa a capa, tot experimentant.

Una bona actitud per preparar-nos a pintar, fins i tot abans de comprar els materials, és començar a observar el nostre entorn d’una manera diferent: fixant-nos en les proporcions dels objectes, els trets de les cares o els colors de la natura. Si ens acostumem a mirar així, quan agafem el llapis ja tindrem aquesta habilitat adquirida. També cal que, abans de començar el quadre, ens dediquem durant uns quants dies a dibuixar. Podem començar amb sanefes o fulles i acabar amb retrats o objectes més complexos. Arriba l’hora de decidir què dibuixem. Si no ho tenim gaire clar, el millor és fer proves o jugar sobre una cartolina en comptes d’atacar la tela o el suport definitiu de la nostra obra. Barrejar colors, mirar com queden un al costat de l’altre, provar com flueix el pinzell amb diferents proporcions d’aiguarràs…

Els secrets de l’oli

Per als qui no hi estigueu familiaritzats, heu de tenir en compte que aquesta pintura opaca pot mesclar-se tant a la paleta com a la tela. Si es posa sobre oli sec, el cobreix, mentre que si es posa quan encara és fresc els colors es barregen. Per diluir la pintura o netejar els estris podem fer servir aiguarràs o bé oli de llinosa. Com més aiguarràs hi afegim, més transparent serà la capa que aplicarem. Pel que fa als colors, el negre és millor evitar-lo o fer-lo servir només en petits detalls quan estiguem finalitzant l’obra, ja que embruta la resta de colors. Així, per a les ombres, podem utilitzar marró o blau fosc. El blanc, en canvi, és d’ús freqüent, ja que serveix com a base per barrejar diversos colors. Cal anar en compte, però, perquè els apaga. Si volem que els colors es mantinguin vius, és millor fer servir el groc a l’hora d’aclarir-los.

Per últim, cal que tinguem ben clar que les coses no surten mai perfectes a la primera i que cal pràctica per millorar la tècnica. Això sí, ben segur que el plaer de pintar el descobrirem de seguida que agafem el pinzell i comencem a barrejar colors. Per començar, podeu apuntar-vos a algun dels tallers que ofereixen els centres cívics i casals de barri de Barcelona. Podeu consultar l’oferta actual a la web http://guia.barcelona.cat/cursos.

La històrica fàbrica Fabra i Coats de Barcelona rep la visita dels amics de Mutuam Activa

Mutuam Activa visita Fabra i Coats

Dijous 4 de febrer un grup de 30 sèniors actius de Mutuam Activa entre socis de Clinicum, Mutual Mèdica, Vital Seguro, Col·legi de Farmacèutics i mutualistes del Servei Gent Gran de Mutuam, van fer una fantàstica visita a la històrica fàbrica Fabra i Coats, emmarcada dins el complex industrial de Coats Fabra, S.A i filatura del s. XIX que formava part de l´antic municipi de Sant Andreu del Palomar. Actualment és un recinte d’interès patrimonial excepcional, que segueix el model dels conjunts industrials anglesos. La recuperació d’aquest complex ha permès preservar en gran part el conjunt edificat, que avui ja acull entitats i projectes culturals i educatius. Aquest projecte impulsat des de Museu d´Història de Barcelona, s’orienta cap a la creació d´un espai museístic, centrat en la relació ciutat-treball.

Un guia del Museu d’Història els va explicar amb detall com era la vida de la fabrica i la dels seus treballadors. Fabra i Coats, fundada l’any 1911 es va convertir en la primera empresa de filats de l´estat espanyol, amb 1.600 treballadors. A la Fabra se li ha donat molts noms, però possiblement el més popular va ser el de Can Mamella. A aquest fet, se l’hi han donat molts significats: un dels més lògics es perquè hi treballaven moltes dones. Us recordem que el 80% del personal eren dones i probablement el nom vindria d’aquí, si no fos perquè a l’empresa se la coneixia així donada, la seva imparable gran producció i energia que recordava una enorme mamella de la que sempre en rajava.

Us detallem algunes avantatges de les gaudien els treballadors any 1920

  • Cobertura mèdica del Montepio de Socorro
  • Pensió de jubilació
  • Cases socials
  • Llar d’infants i guarderia amb pediatres fins els 3 anys
  • Economat
  • Vacances pagades (1 setmana i 1 pesseta al dia)

L’any 1913, els treballadors van aconseguir rebaixar els horaris d’11 a 9 hores, i també que les dones i nens no treballessin per les nits. A mitjans dels anys 60 la plantilla era de 4.125 persones i en algunes memòries de l’època l’empresa presumia de que “malgrat els vaivens de l’economia i de la indústria, la Fabra i Coats no ha instat mai un expedient de crisi”. Avui la cosa no va per aquí oi…? malgrat eren altres temps i circumstàncies econòmic-socials, en aquells temps uns equips instruïen als aprenents, i quan una feina acabava es formava al personal i se’l adaptava per a noves tasques. Hi havien “mestres” a cada departament que formava a les dones i nens.

De mica en mica, va arribar la crisi del tèxtil i la fàbrica “Fabra i Coats” va començar a conèixer la crisi del tèxtil, que van anar trampejant, fins que l’any 1979 van començar a enviar gent a casa per 6 mesos, que desprès tornava a treballar i altres anaven sis mesos mes a casa, alternadament. Amb la globalització més evident, la Coats va tancar la seva fàbrica de Sant Andreu, l’any 2005. Avui tot el gènere i fil procedent de la Coats, procedeix de fàbriques d´Asia, Romania, Turquia…

Ja lluny ens queden aquells dies en els que milers de treballadors sortien pel carrer Gran de Sant Andreu entre riades de dones, caminant amb la seva bata blava…Tots bocabadats per aquesta història tan recent, els nostres sèniors curiosos que no paren d’aprendre i recordar coses a cada sortida que fan, van passar una matinal increïble!

Increïble també és la programació que la Montse López, ens té preparada per a la temporada de les flors i les olors…la primavera arriba a Mutuam Activa. NO et perdis l’agenda de primavera que tenim prevista, pensada per gent sènior activa amb ganes de menjar-se el món sencer!