Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Atenció Sanitària i dependència

Dra. Sans: ‘Les eines digitals faciliten la coresponsabilitat sobre la salut per part dels pacients crònics’

Residència Molí-Favència Grup Mutuam

En el marc de la Formació Continuada que la Fundació Mutuam Conviure ofereix als professionals de l’àmbit sanitari i assistencial, la doctora Mireia Sans, directora del CAP Comte Borrell i presidenta de la secció de metges de l’e-Salut del COMB, va impartir una xerrada sobre ‘Salut digital en el maneig del pacient crònic’. La ponent va parlar sobre la necessitat de conèixer les eines lligades a Internet davant d’una realitat en què molts usuaris ja les fan servir.

‘A Catalunya, s’està desenvolupant el Pla de salut 2016-2020, que inclou com una de les seves línies estratègiques la salut digital, i els professionals l’hem de conèixer’, va advertir Mireia Sans abans de destacar d’entre els objectius d’aquest document la introducció de l’experiència del pacient, a través del consell consultiu o les comunitats de pacients, per millorar els processos assistencials. La doctora va descriure algunes de les eines de salut digital més consolidades, com la recepta electrònica o la història clínica compartida, que permet als diferents professionals de la salut compartir documents sobre un pacient, però també va explicar-ne d’altres de menys esteses. Una d’elles va ser el Canal Salut http://canalsalut.gencat.cat/ca/index.html, una plataforma segura amb continguts segmentats per a la ciutadania – temes d’actualitat relacionats amb hàbits de vida saludables, informació sobre urgències, drets i deures dels pacients, funcionament del sistema de salut, etc.- i per als professionals – temes de salut, recursos formatius, etc. D’altra banda, va explicar l’encara poc conegut Cat@Salut La Meva Salut, un espai digital en què el pacient pot accedir a la seva història, a més de fer tràmits i consultes en línia. Tot just se’n comença a fer difusió, reconegué Sans, que va encoratjar als professionals que s’hi donessin d’alta. ‘És una eina important, que permet tenir informació en un entorn segur i que fa que el pacient es coresponsabilitzi del tractament de les seves malalties i sigui més conscient de sí mateix’, va afirmar. A més, va assenyalar que contribueix a millorar la qualitat de l’atenció als pacients gràcies a la coordinació de les diferents línies assistencials. Tanmateix, va advertir que encara s’estan desenvolupant algunes de les seves àrees i que s’hi han d’introduir millores.

La doctora va subratllar també la importància d’eines com la telemedicina i la teleassistència, destacant especialment la seva utilitat en casos de patologia crònica. ‘Permeten l’intercanvi d’informació a distància, entre professionals, però també amb el ciutadà’, va assenyalar. Sans va parlar de la tele monitorització, que possibilita el seguiment dels pacients que estan a casa gràcies a una aplicació que envia les dades al professional, i va destacar en aquest sentit el projecte “Telèmac”, engegat el 2013 per l’ICS per monitoritzar malats d’MPOC. Així mateix, va esmentar eines com el telediagnòstic o la tele cirurgia.

Tòpics sobre l’ús de la tecnologia

La doctora va animar en tot moment els professionals a familiaritzar-se amb les eines digitals ja que els pacients, independentment de l’edat, ja les estan utilitzant. ‘Sovint pensem que les persones grans no estan avesades a les noves tecnologies, però trobem exemples de pacients d’una edat avançada i que no tenen un nivell formatiu alt que les estan fent servir bé’, va afirmar la ponent, que va assenyalar ‘la necessitat de la coresponsabilitat dels pacients crònics complexos’, cada cop més nombrosos. Pel que fa als adolescents, els va definir com a pacients totalment digitalitzats.

En general, va dir, els temes de salut – malalties, medicaments i temes de nutrició, sobretot – es troben entre aquells que els ciutadans consulten des del mòbil i ja hi ha moltes persones que demanen cita o que s’informen sobre els professionals o els centres abans de visitar-los a Internet. D’altra banda, va explicar que estan en creixement els weareables – dispositius que es porten a sobre- adreçats a temes de salut i que existeixen més de 250 aplicacions per gestionar la salut.

En relació a l’ús d’Internet per part dels metges, va explicar, d’acord amb un estudi d’àmbit català, que el 99 per cent tenen correu electrònic, el 13 per cent, una pàgina web, i un 8 per cent, un blog propi. Així mateix, va informar que el 60 per cent s’ha descarregat aplicacions de salut i que el 92 per cent es comunica amb altres professionals a través de les xarxes, però que el 54 per cent assegura no haver-les fet servir mai amb pacients.

Sans va donar també algunes claus per identificar continguts fiables relatius a salut a Internet per tal que els professionals, en comptes de dissuadir els pacients de cercar informació, els orientin sobre com fer-ho. Així, va explicar que el Col·legi de Metges de Barcelona ofereix un programa d’acreditació que permet als usuaris, mitjançant un segell, identificar aquelles webs mèdiques que publiquen continguts de qualitat. A més, va afegir que els metges podrien oferir-los un llistat d’enllaços de confiança perquè els puguin consultar. Pel que fa a les aplicacions mòbils, va admetre que, tot i que hi ha algunes iniciatives que intenten establir criteris de qualitat, ‘és bastant més complex i poc viable regular-ho a causa de la gran oferta’.

D’altra banda, la ponent va referir-se als canvis que planteja la salut digital en la relació entre metge i pacient, ja que, tal i com va recordar, el codi deontològic pel qual es regeixen els professionals es basa en el caràcter presencial. Per aquest motiu, va recomanar com a recurs el manual d’estil per a metges i estudiants de medicina, elaborat pel Col·legi Oficial de Metges per al bon ús de les xarxes socials.

Mantenir-se actualitzat

Pel que fa a les fonts d’informació de referència per a professionals, va assenyalar que la Blogosfera sanitaria, dins de Wikisanidad, té identificats 240 blogs classificats en temàtiques àmplies i seleccionats per metges i infermers. Tenint en compte la gran quantitat d’informació que es genera constantment a Internet, la doctora va recomanar l’ús de lectors d’RSS per poder estar al dia i estalviar temps.

Sans va parlar d’identitat digital i va assenyalar la importància que sigui el mateix professional que la creï, ja que la presència a Internet, mitjançant les mencions de tercers, és inevitable. Per dissenyar-la, va explicar, ‘primer hem de pensar quins són els nostres objectius i després escollir quines són les millors eines per aconseguir-los’. Entre les xarxes socials, va destacar, per ser les més utilitzades, Facebook, Youtube i Twitter, i va esmentar la possibilitat de vincular-les per tal que la informació que es publiqui en una d’elles es comparteixi automàticament en les altres. Pel que fa a Linkedin, la va definir com la xarxa social professional per excel·lència, en què, a més de publicar-hi el currículum, l’usuari pot adherir-se a grups d’interessos compartits per mantenir-se actualitzat o resoldre dubtes.

Amb la col·laboració de la Dra. Mireia Sans i Corrales. Metge de Família. Directora UGEAP l’Hospitalet Nord, ICS. Professora associada UB. Presidenta Secció metges e-salut del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona.

Ioga: actitud positiva

Hi ha qui diu que això del ioga és una moda. Però no és així. La pràctica del ioga s’ha convertit en una alternativa molt adient i, fins i tot recomanada pels metges, per prevenir i alleugerir certes malalties relacionades amb l’envelliment del nostre cos. Només cal voluntat, constància i pensament positiu. El ioga és una antiga disciplina filosòfica que prové de l’Índia (3000 aC). Tot i que el seu origen és espiritual, no es tracta de cap religió, com molta gent creu. Tampoc és un tipus de gimnàstica, com se sol identificar avui en dia.

El ioga és una ciència de la salut i la seva pràctica contribueix al desenvolupament físic, mental i espiritual. És un camí que porta a la unió i l’equilibri d’aquests tres aspectes de l’ésser humà: cos, ment i esperit. Un mètode de perfeccionament que ens ajuda a la comprensió de la nostra naturalesa i del que necessitem per viure en harmonia amb nosaltres mateixos i el medi que ens envolta.

Tècniques per assolir l’equilibri

Per mantenir l’equilibri entre cos i ment, el ioga combina diferents tècniques mitjançant moviments i postures corporals, exercicis de control de la respiració i l’energia, la meditació i la relaxació. D’aquesta manera, quan es practica el ioga, cos, ment i esperit treballen units per ajudar-nos a conèixer-nos profundament a nosaltres mateixos i així aconseguir una millor salut física i assegurar la pau mental. Per entendre el Ioga és necessari experimentar-lo personalment i practicar-lo amb constància. Amb el temps i la pràctica us adonareu que es produeix un canvi en la vostra manera de fer front a la vida, conseqüència directa d’un millor estat físic i d’una pau interior.

Beneficis

L’objectiu del ioga va en funció del propi practicant i de les seves expectatives. Hi ha qui el practica per aconseguir un millor estat físic o corregir postures viciades; d’altres per relaxar-se, desconnectar i descansar; d’altres per desenvolupar la ment i augmentar la capacitat de concentració; i uns altres, molts, per conèixer-se millor a si mateixos i guanyar autoestima. Però el que és indiscutible són els beneficis que aporta la seva pràctica.

La pràctica del ioga ajuda a retardar i a evitar malalties i incapacitats relacionades amb l’envelliment del cos. Proporciona flexibilitat muscular, elasticitat a les articulacions i enforteix els ossos corregint problemes posturals i alliberant certs dolors. Mitjançant les tècniques de control de la respiració, augmenta la ventilació i la capacitat pulmonar ajudant en la millora de les malalties respiratòries. A més, activa la circulació, aconseguint una millor irrigació dels òrgans. Gràcies a la relaxació, s’eliminen les tensions físiques i mentals prevenint trastorns com les depressions, fòbies o inseguretats. També augmenta els nivells de concentració i ajuda a controlar i equilibrar les emocions i els sentiments.

Practicant ioga

El vostre propi cos serà qui us indicarà fins on podeu arribar amb les postures i els moviments. No heu de forçar mai la màquina. Les asanes (postures) s’han de practicar sempre de forma suau i amb moviments lents i, quan el cos es comenci a queixar (dolor o malestar), s’ha de parar.

Una de les principals limitacions de la gent gran és la insuficiència respiratòria. Per això, si practiqueu ioga és molt important el control de la respiració. Els pranaiames (tècniques de respiració) s’han d’executar amb molta cura, expulsant totalment l’aire i buidant els pulmons de forma lenta i en una postura que permeti que els pulmons s’expandeixin sense necessitat d’esforç. Aprendre les tècniques de relaxació és difícil per a qui mai les ha practicades, sobretot per a la gent gran a qui costa relaxar-se i deixar la ment tranquil·la. Per això s’ha d’aprendre lentament, de mica en mica i augmentant el temps de dedicació així que us hi aneu sentint més còmodes. Si sentiu fred, feu ús d’una manta per tapar-vos i sentir-vos confortables i ajudar-vos en la relaxació. Aquesta disciplina només demana constància. Dues hores setmanals són suficients per trobar l’equilibri que proporciona. El ioga no us demana creure en res, només en allò que experimenteu per vosaltres mateixos.

Tallers de memòria: eines per a un cervell en forma

Residència Mutuam Collserola

A mesura que ens fem grans anem notant que la nostra capacitat per retenir i evocar la informació ens costa més. Això, tanmateix, no vol dir que ens hi haguem de resignar. Podem treballar per minimitzar-lo i exercitar la nostra ment per mantenir-la en bona forma. Amb aquesta vocació, van sorgir els tallers de memòria per a gent gran, un instrument cada cop més estès en unes societats en què l’esperança de vida s’allarga i les expectatives de mantenir-se actiu creixen.

Les persones grans acostumen a manifestar queixes subjectives respecte a la seva memòria. Entre les més habituals, hi ha el que es coneix com a fenomen ‘punta de la llengua’ (quan no ens ve al cap la paraula que busquem), la d’oblidar perquè s’entra en una habitació o on s’ha deixat alguna cosa i la de no recordar el nom dels famosos o el títol d’una pel·lícula. Davant d’aquesta situació, moltes d’elles busquen recursos per tal que aquestes dificultats no interfereixen en la seva vida quotidiana.

Els tallers de memòria estan dirigits a persones de més de 65 anys que no pateixin cap procés neurològic degeneratiu que els pugui alterar aquesta capacitat. Es tracta d’espais de trobada en què, guiats per un professional, els participants posen en pràctica exercicis i jocs que mantenen el cervell actiu. En les sessions, que estan dissenyades per un neuropsicòleg amb experiència amb gent gran, es generen dinàmiques grupals en què els participants comparteixen experiències i eines quotidianes en un ambient amable. Això fa que als beneficis cognitius s’hi afegeixin els psicològics derivats de les relacions interpersonals. El professional que condueix el taller acostuma a ser un neuropsicòleg o psicòleg, un treballador social, un terapeuta ocupacional o un educador social, i és habitual que expliqui als participants com afecta l’envelliment a les funcions cognitives perquè entenguin que no els passa només a ells.

Els tallers de memòria que organitza el Grup Mutuam tenen una durada de vuit setmanes i actualment existeixen quatre nivells de dificultat creixent. És important tenir en compte que l’objectiu de les sessions és dotar als participants d’uns instruments perquè puguin continuar l’entrenament pel seu compte. De fet, la memòria és una capacitat que s’ha de treballar en el nostre dia a dia i ja abans d’assolir la vellesa.

Amb la col·laboració de Núria López, Neuropsicòloga de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Grup Mutuam

Teràpies complementàries: hi ha prou evidència sobre la seva eficàcia?

Residència Mutuam Collserola

En una sessió clínica, els professionals dels Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES) de Mutuam van intentar donar resposta als dubtes amb què es troba el col·lectiu sanitari respecte als tractaments i tècniques al marge de la medicina convencional.

Cristian Carrasquer, coordinador mèdic dels PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport) de Mutuam, va introduir la jornada justificant l’interès dels professionals de l’àmbit de la salut per les teràpies complementàries en el fet que molt sovint es troben que els seus pacients ja estan fent-les servir i que és habitual que els familiars els preguntin sobre possibles interaccions. Davant d’aquesta realitat, explicà el ponent, ha resultat necessari investigar sobre l’evidència científica que les sustenta, tot assenyalant que existeixen molts prejudicis. Carrasquer va reproduir la definició que fa l’OMS de les teràpies complementàries com un conjunt de pràctiques, coneixements i creences sanitàries que incorporen medicines basades en plantes, animals o minerals, teràpies espirituals i tècniques manuals, aplicats de manera individual o combinats, per mantenir el benestar i prevenir, diagnosticar i tractar les malalties. Destaca, de la definició que en fa l’organisme, el fet que no formin part de la tradició d’un país o no estiguin integrades en el seu sistema sanitari majoritari.

El doctor va recordar que en el marc de la Unió Europea les teràpies naturals en general no estan reconegudes per les autoritats sanitàries i, quan ho estan, és amb un grau de reconeixement inferior al de la medicina convencional. Respecte a la formació, va explicar que no hi ha una regulació específica, però existeixen diversos centres que ofereixen cursos i màsters.

La investigació portada a terme pels PADES es va centrar en les teràpies complementàries, que Carrasquer va voler diferenciar de les alternatives, i va utilitzar com a punt de partida una guia elaborada pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona que fa una revisió de la literatura existent per recollir la evidència científica. Diverses professionals dels PADES van glossar durant les seves intervencions a la sessió els grups de teràpies que van trobar més freqüentment i el seu grau d’evidència respecte a diferents ítems.

Van començar per explicar les teràpies de relaxació, que inclouen les tècniques de meditació, de visualització o d’imaginació guiada i de respiració i relaxació muscular progressiva. Segons Dolors Campos, infermera del PADES Sant Martí, s’ha vist que la meditació contribueix a una millora de la qualitat de vida disminuint símptomes, ja que activa un seguit de mecanismes cerebrals que fa que la construcció de l’experiència subjectiva del dolor sigui diferent. Hi ha evidència també de la seva utilitat per al tractament de l’estrès, l’ansietat, la depressió, per disminuir les sufocacions de dones en tractament hormonal substitutori, el dolor crònic en persones d’edat avançada i la fatiga de malalts sotmesos a tractaments de quimioteràpia.

Un altre conjunt de tècniques, provinents de la Xina antiga i que recullen sabers mil·lenaris, són les que conformen el Txi-kung, l’objectiu de les quals és eliminar tensions i estrès. Campos va relatar una experiència en què s’havia fet servir entre els professionals sanitaris i es va veure que en disminuïa l’estrès i en millorava la qualitat de vida. Semblant al txi-kung, hi ha el tai-txi, que es basa en el desenvolupament de l’energia interior mitjançant moviments suaus. El seu objectiu és, també, millorar l’estat anímic i la salut. Es va comprovar a més que millorava la qualitat del son i disminuïa el dolor i l’estrès. Així mateix, es va veure que, en els pacients en tractament de quimioteràpia, servia per prevenir la pèrdua de massa òssia.

D’altra banda, hi ha el ioga, una tècnica que ve de la Índia i que combina la pràctica d’unes postures específiques amb la respiració regular i la meditació. Campos va explicar que els estudis han revelat que millora els trastorns en la conducta alimentària, disminueix l’estrès i l’ansietat, incrementa la qualitat de vida i la capacitat pulmonar i disminueix la bronc constricció, entre d’altres.

Un altre grup sobre el qual es va parlar a la sessió és el que conformen l’acupuntura i la digitopuntura o shiatsu. D’acord amb l’acupuntura, al nostre cos hi ha canals energètics i xacres i, mitjançant la inserció i la manipulació amb agulles sobre el cos, s’incideix en aquests per tal de restaurar la salut i millorar el benestar del pacient. En la digitopuntura la incidència es faria mitjançant un massatge amb els dits, pressionant en punts concrets. Els estudis citats a la presentació haurien demostrat que milloren els símptomes en pacients que segueixen quimioteràpia i la qualitat del son i de vida en gent gran, així com que disminueixen l’agitació dels pacients amb demència.teràpies complementàries

La reflexologia podal, per altra banda, és una tècnica que parteix del fet que tots els òrgans es troben reflectits als peus i les mans. Per això, es fan massatges sobre les diferents zones energètiques per assolir l’equilibri i el terapeuta actuaria com a fil conductor de l’energia. Els estudis consultats van trobar que millorava la qualitat de vida i el maneig de símptomes com l’ansietat en pacients oncològics i que minvava el dolor dels membres fantasma.

D’altra banda, a la sessió es va parlar de la fitoteràpia, un tractament que es basa en la utilització de l’extracte dels principis actius de les plantes i es considera un disciplina de formació reglada. En el nostre pais, s’imparteix en la universitat de fàrmacia. Respecte les flors de Bach, el seu ús es basa en la creença que existeix una relació entre l’ànima humana i la manifestació de la malaltia i que cal anar a l’origen d’aquesta i buscar el no conflicte entre el cos i l’ànima. La ponent va explicar que s’ha comprovat que amb aquesta tècnica s’utilitzen menys fàrmacs durant l’embaràs i s’eliminen símptomes de l’estrès i l’ansietat.

El tacte terapèutic i el reiki són teràpies que es basen en la transferència d’energia universal per facilitar el benestar físic i espiritual. El terapeuta es posa al costat del pacient i col·loca les mans ben a prop seu per tractar desequilibris energètics. En aquest cas no hi ha cap evidència científica però la ponent va assenyalar que pot millorar el nivell cognitiu i disminuir l’ansietat en les persones grans i, en general, pot disminuir els nivells d’ansietat i estrès de persones sanes. També s´ha vist, sempre segons la ponent, pot ajudar a reduir el dolor, la depressió i l’ansietat en pacients que estan seguint tractament de quimioteràpia.

L’homeopatia és un sistema mèdic integral, que valora la persona com un tot. Es basa en el principi de similitud, que considera que la mateixa substància que provoca una malaltia, introduïda en petites dosis, pot portar a desenvolupar la resposta curativa del cos. Maribel Esquerdo, metgessa del PADES de Gràcia, va afirmar que, en alguns països, ha estat reconeguda pel sistema públic de salut i que diversos estudis molt heterogenis han demostrat que millora el tractament de les diarrees en les infàncies, les rinitis al·lèrgiques i la infecció en les vies altes. Cal recordar que els estudis publicats son de baixa qualitat, segons els criteris de medicina basada en l’evdència científica.

L’artteràpia és una tècnica que utilitza el procés creatiu, amb materials senzills i un entorn facilitador, per millorar el benestar físic i mental. Esquerdo va explicar que, en un estudi realitzat a l’Hospital de Sant Pau amb pacients amb càncer en un estat avançat, la majoria dels participants van assegurar sentir-se millor després d’unes sessions.

Per acabar, els professionals dels PADES van expressar la necessitat d’una regulació d’aquestes teràpies que eviti l’intrusisme i garanteixi una correcta aplicació. Així mateix, van posar de relleu l’etnocentrisme present a l’hora de jutjar aquestes tècniques, de les quals van destacar com a conclusió que són tractaments holístics,amb diferents nivells d´evidència científica, en algun cas nul·la, però que reforcen el poder de la paraula.

Amb la col·laboració dels professionals dels equips PADES de Mutuam i l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam

El 20 d’octubre a Girona es debatrà sobre “l’Assistència Psicosocial a la Cronicitat” en el marc de la 1a Jornada EAPS Mutuam

Jornada EAPS Mutuam Girona

Ja estan obertes les inscripcions a aquesta interessant jornada, organitzada per Grup Mutuam i Obra Social La Caixa, on reflexionarem sobre la importància que té el suport a pacients i famílies que s’enfronten a les malalties cròniques. Ens centrarem en l’atenció als aspectes psicològics, emocionals i socials. A partir de casos concrets de pacients amb malaltia crònica avançada i les seves famílies, diferents professionals de la medicina, psicologia, infermeria i del treball social compartiran les seves experiències des dels diferents àmbits assistencials, però amb una mirada transversal.

 

Si ets gran i actiu, no et perdis la 1a Jornada “En marxa contra la fragilitat”

en marxa contra la fragilitat

El proper dissabte 1 d’octubre de 2016, coincidint amb el Dia Internacional de Gent Gran, el Parc Sanitari Pere Virgili acollirà la 1e Jornada “En marxa contra la fragilitat“, promoguda per la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia i adreçada a persones majors de 65 anys. Durant la jornada, professionals sanitaris del món de la geriatria i la gerontologia del Parc Sanitari Pere Virgili, oferiran una valoració gratuïta de diferents àrees relacionades amb la fragilitat, com la funció física i activitat física, la funció cognitiva, nutrició, relacions socials i aïllament, així com informació i recomanacions per prevenir la fragilitat i mantenir un estil de vida saludable. L’acte està adreçat a aquelles persones que puguin desplaçar-se o caminar fora de casa de manera autònoma, encara que sigui amb bastó o caminador i que no siguin dependents de tercers per dur a terme totes les activitats de la vida diària.

Cliqueu aquí per veure el díptic informatiu.

 

Salvà: “Una persona fràgil és una persona inestable, en qui podem preveure crisis a partir d’esdeveniments menors”

en marxa contra la fragilitat

Dins de les jornades de Formació Continuada organitzades per Mutuam, el director de la Fundació Salut I Envelliment-UAB, el doctor Antoni Salvà, va impartir una conferència sobre la fragilitat en el pacient geriàtric.

El geriatre va exposar durant la intervenció diverses qüestions relatives a la fragilitat en la pràctica clínica quotidiana i va plantejar la necessitat de reflexionar sobre si aquesta s’ha de mantenir en la responsabilitat individual o si se n’ha de fer una estratègia col·lectiva. Va assenyalar, així mateix, que el problema de la fragilitat, com tots aquells relacionats amb la gent gran, ha explotat recentment per una qüestió epidemiològica i va advertir que les trajectòries de l’envelliment també haurien de ser motiu de debat, ja que existeixen grups molt diversos que requereixen un abordatge diferenciat. “Hauríem de segmentar la població en funció de diferents problemes, com podrien ser les malalties o el grau de discapacitat”, explicà, tot afegint que “en la pràctica clínica, parlar de fragilitat té sentit si es pot utilitzar com una eina per intentar prevenir o reduir la discapacitat futura”.

Segons el ponent, quan s’analitza perquè les persones grans tenen discapacitat severa, es troba que en la meitat d’elles apareix de manera catastròfica, sobtada, per un accident, una caiguda, etc. i, en l’altra meitat, la dependència es produeix de forma progressiva. “Als anys 90, ja es definia, d’una manera col·loquial, la persona en situació de fragilitat com aquella que no està ni massa bé ni tampoc malament”, relatà Salvà, però “el punt d’inflexió en el debat el va marcar l’article de Linda P. Fried Frailty in older adults: evidence for a phenotype” que aportà uns criteris diagnòstics pràctics. Explicà que la fragilitat és un estat de vulnerabilitat en què hi ha un trencament de l’homeòstasi i una disminució de la reserva funcional que fa que un estrès més petit del normal descompensi la situació d’una persona. I afegí que “potser algun dia arribarem a fer servir els biomarcadors per comprendre l’estat de fragilitat, però encara no s’ha establert un patró que s’utilitzi sistemàticament, per incorporar en la pràctica quotidiana”.

Nou repte per la salut pública

El ponent explicà que les caigudes són una conseqüència de la fragilitat, mentre que la sarcopènia (pèrdua de la massa muscular) n’és un mediador. Segons ell, en el fons, totes aquestes síndromes estan parlant del mateix: de la progressió del nostre organisme durant l’envelliment i del resultat de l’associació entre la nostra genètica, el nostre entorn, les malalties, els estils de vida, etc. L’objectiu, va dir, és la prevenció de la discapacitat i es va preguntar si tenim prou coneixements com per incorporar la fragilitat com un dels nous reptes de salut pública i, per tant, posar-lo en l’agenda de l’atenció primària.

Salvà va explicar que hi ha dos grans corrents en el món de la fragilitat que cal saber utilitzar segons allò que ens interessi. La més antiga parla de la fragilitat com l’acumulació de problemes –físics, psicològics i socials- i és un model molt intuïtiu i fàcil d’entendre. L’altre, és el que es coneix com ‘fenotípic de Linda Fried’ i és el que permet veure l’espai previ a la discapacitat i les trajectòries de l’envelliment en què es pot intervenir. “Aquest debat sobre la prediscapacitat és el que, en la meva opinió, fa interessant intentar passar de l’acadèmia a la pràctica clínica”, reconegué el ponent.

Prevalença i perfils

L’estudi de Fried del 2001 estimava que el percentatge de persones fràgils era del 6,9 per cent de la població, però de la mostra van ser excloses les persones amb malaltia de Pàrkinson, amb mini mental inferior de 18 i les que prenien antidepressius, explicà el geriatre. Si als criteris de Fried n’hi afegim de caràcter cognitiu o social, els resultats són molt diferents, assegurà. Respecte als perfils, va destacar que, a més edat, més fragilitat, que les dones en tenen més que els homes i que s’han observat algunes diferències entre grups ètnics que podrien estar associades a les circumstàncies socioeconòmiques i educatives.

Per a Salvà, “l’estudi de la fragilitat ha de permetre prevenir esdeveniments adversos, com caigudes, hospitalitzacions, discapacitats, la institucionalització o la mort”. En aquest sentit, explicà, a partir d’un seguit de criteris, es pot preveure quines persones tindran una evolució pitjor i intentar actuar abans que la discapacitat sigui visible.

“Ens hem de fer a la idea que una persona fràgil és una persona inestable, en qui podem preveure crisis a partir d’esdeveniments molt menors”, va advertir el ponent, que també va assegurar que no només és reversible la dependència catastròfica, mitjançant la rehabilitació, sinó també la progressiva. “Hi ha persones que, sense cap intervenció, passen de fràgils a pre fràgils i, d’aquí, a no fràgils”, assegurà, tot esmentant les característiques que un estudi de 2014 identificà com associades a aquestes transicions: funció cognitiva molt alta, absència de diabetis, posició socioeconòmica alta i no haver tingut malalties cerebrovasculars. Salvà va parlar també de la importància que donen alguns autors a tenir en compte no només els aspectes físics, sinó també els contextuals de la persona, aspectes que es poden començar a tractar ja durant la joventut.

Valoració i intervenció multidisciplinars

“La fragilitat és una síndrome, no una malaltia, i com a tal l’origen és múltiple. Per tant, si volem aplicar algun tipus de mesura probablement haurà de ser multi domini i multidisciplinària, i això ens porta al concepte de valoració geriàtrica integral”, va recordar.  El doctor va exposar alguns dels múltiples instruments disponibles per fer el cribratge de les persones fràgils: la velocitat de la marxa; la Short physical performance battery, el timed up and go i els criteris de Fried.

Salvà va afirmar que les intervencions generals que s’han demostrat eficaces per tal de reduir la fragilitat i prevenir la discapacitat es basen fonamentalment en l’exercici físic, tot i que la nutrició, com a complement, també s’ha demostrat útil. Va expressar els seus dubtes respecte fins a quin moment es poden fer aquestes intervencions i va reconèixer que resta molt per aprendre en el camp de la fragilitat. “Tenim molta evidència de l’impacte de l’exercici físic en molts outcomes de salut de la gent gran -en la funció, en el nivell cognitiu, en la prevenció de malalties, etc. – però allò que cal esbrinar ara concretament és si aquestes millores associades a l’exercici físic també es produeixen en persones fràgils”, va reconèixer. El doctor va descartar els tractaments amb hormones llevat que hi hagi una patologia que els requereixi, mentre que, en canvi, va admetre l’eficàcia de la vitamina D en molts aspectes.

Amb la col·laboració del Dr. Antoni Salvà. Director Fundació Salut i Envelliment-UAB. Càtedra OVM de Recerca en Serveis d´Atenció a la Gent Gran. UAB.

Cap a l’atenció a la persona lliure de subjeccions dins les residències per a gent gran

No contencions a les residències assitides de Grup Mutuam

Els que treballen en aquest sector fa temps que es plantegen una transformació com a resultat de moltes reflexions sobre el model d’atenció actual. Per què un canvi de mentalitat en els centres residencials per a gent gran?

Segons alguns estudis i escrits recents, a Espanya es fa un ús de les immobilitzacions significativament superior del que se’n fa a altres països amb condicions socioeconòmiques similars. De fet, el servei d’inspecció del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat assenyalava en un estudi de 2011 que hi ha un 39% de les persones residents a centres i residències geriàtriques de Catalunya sotmeses a immobilitzacions. Per entendre per què la utilització de les subjeccions és encara tan freqüent, cal tenir presents algunes creences molt esteses en el sector. Així, sempre s’ha pensat que servien per prevenir tant caigudes i lesions com deambulacions amb risc que les provoquessin. També s’han considerat útils per corregir la postura i per oferir una atenció més eficient. A més, s’han justificat sobre la base d’idees com que no es disposava del personal idoni per oferir un altre tipus d’atenció, que feien els centres menys vulnerables a sancions o que les famílies les preferien per garantir la seguretat dels residents.

Els estudis portats a terme i l’experiència dels centres en aquest camp demostren, tanmateix, justament el contrari. Amb les subjeccions, hi ha el mateix risc o superior de caiguda que sense elles i, alhora, es generen persones amb major dependència. Així mateix, no existeix la deambulació sense risc. El que cal fer en aquest sentit és crear espais segurs per tal que aquesta sigui possible, afavorint-se així la millora del to muscular dels residents. També s’ha comprovat que l’ergonomia corregeix de manera més eficaç la postura que no pas la contenció. D’altra banda, no es tracta que els centres no disposin del personal idoni, sinó que no se l’ha format en aquesta forma alternativa de treballar. El mateix passa amb les famílies i els usuaris, que no coneixen una manera d’evitar riscos que no sigui la subjecció. Per últim, l’experiència ens demostra que les residències assistides que treballen sense immobilitzacions reben menys sancions.

Els sistemes de treball en de les residències assistides han anat evolucionant al llarg dels anys. Així, ja fa temps que es va passar del model d’atenció centrat en els serveis, és a dir, en què els esforços se centraven a oferir diferents serveis (hotelers, mèdics, etc.), a un model centrat en els professionals, en el qual es buscava una formació més especialitzada i qualificada d’aquests. Més recentment, ha arribat el model d’atenció centrat en la persona, en el qual el resident esdevé l’eix de l’atenció i s’han de tenir en compte la seva voluntat i la seva opinió. Així doncs, s’està treballant perquè sigui la persona qui decideixi l’atenció que vol rebre i els professionals passin a ser assessors en aquest procés.

La dignitat de la persona

Aquest canvi de paradigma ens refereix a la qüestió de la dignitat de la persona. Definir la dignitat és, però, complicat, ja que aquesta es viu de manera individual. No obstant això i partint de la defensa dels drets de la persona, les residències assistides que treballen sense contencions aposten per l’autonomia del resident, possibilitant el seu desenvolupament mitjançant la potenciació de les seves capacitats i el respecte als seus drets.

Les residències geriàtriques que aposten per aquesta manera de cuidar deixen enrere un model paternalista, en el qual els professionals i els familiars decideixen sobre la persona però sense ella. La qüestió important no és, doncs, allò que la persona que cuida decideix com a digne per a la persona cuidada, sinó allò que la persona cuidada decideix que és digne per a ella. La major dificultat amb què es troben els professionals cuidadors es produeix llavors quan les persones ateses no són autònomes cognitivament i han de preguntar-se si és digne o no per a aquesta, allò que es decideix. Per sort, es disposen de noves eines d’observació i valoració que els ajuden a apropar-se i conèixer el que pot ser digne o no, per a algú que no pot manifestar la seva voluntat.

Amb la col·laboració de Montse Camprubí, Directora del Centre Residencial Mutuam Manresa, Dolors Cabré, Directora del Centre Residencial Mutuam La Creueta (Sabadell) i Marga Quintana, Directora de la Residència Font Florida (Barcelona)

La paciència: una mirada pausada a la realitat

La importància de la paciencia - Crònica d'Or de Mutuam

En temps en què la pressa s’imposa i les exigències ens desborden, conquerir la virtut de la paciència és la millor recompensa d’una batalla que hem de lliurar amb els nostres propis hàbits.

El personatge principal del bíblic Llibre de Job, que és un profeta tant per al cristianisme com per al judaisme i l’islam, és considerat sant en la tradició catòlica gràcies a la seva demostració de fidelitat al Creador, malgrat les terribles dificultats a què ha de fer front. Job, un ric ramader, va ser posat a prova per Satanàs que, amb el permís de Déu, li va provocar múltiples desgràcies -malalties, la mort dels fills i del bestiar, el repudi de la dona… – amb la finalitat de demostrar que la seva fe no ho resistiria. Tanmateix, Job no va perdre en cap moment la confiança en la justícia divina i així va ser com va superar la prova i va ser recompensat tornant a la condició anterior i sent beneït. El personatge de l’Antic Testament ha esdevingut, per aquest motiu, un símbol de la paciència en la nostra cultura.

Ara bé, aquest atribut tan necessari en la societat actual té poc a veure amb el fet de suportar qualsevol adversitat de forma passiva. En realitat, la paciència demana posar en acció molts dels nostres recursos emocionals. No es tracta de romandre en un estat de passivitat, sinó d’evitar la impulsivitat i donar una resposta a allò que ens passa, una resposta basada en la saviesa i en una anàlisi pausada de la realitat. Segons la psicòloga Maria Mercè Conangla, cofundadora de la Fundació Àmbit, la paciència és un valor humà que suposa conrear el respecte i l’acceptació que les coses passen amb un ritme diferent d’aquell que es desitja. Podem dir també que la persona pacient és aquella amb capacitat per posposar o, fins i tot, renunciar a satisfaccions immediates per d’altres que li suposen un major benefici a llarg termini.

Qüestió de salut

Però, per què hauríem de voler conquerir la paciència? Metges i psicòlegs asseguren que una bona dosi ens farà sentir millor, també físicament. El Journal of the American Medical Association va publicar les conclusions d’un estudi portat a terme per l’investigador Redford Williams que establien que, a major impaciència, més risc hi ha de patir problemes de salut com la hipertensió arterial i les malalties cardiovasculars. Així, les persones impacients tendeixen a tenir més tensió i estrès, fet que estimula la segregació d’hormones com el cortisol i l’adrenalina que, en un nivell elevat, podrien contribuir a l’augment de pes, del sucre en sang i de la tensió arterial. A més, aquestes hormones faciliten la creació de coàguls en les artèries i fan que les cèl·lules de greix del cos alliberin aquest greix en la sang.

Més enllà dels perjudicis de salut que ens pot comportar la manca de paciència, cultivar-la té beneficis per al nostre benestar emocional i per a les relacions socials. Així, les persones que l’han desenvolupat al llarg dels anys han assolit una sensibilitat que els possibilita discernir fàcilment els problemes de les banalitats i poder afrontar la vida amb més alegria i optimisme. Alhora, els permet trobar més d’una solució als problemes i reconèixer els riscos associats a cadascuna de les decisions que es prenen. D’altra banda, la paciència ens permet ser més conscients de les necessitats dels altres i, consegüentment, més empàtics.

Per a aquells qui, en arribar a aquest punt, estiguin preocupats per no gaudir d’aquest atribut, la bona notícia és que la paciència es pot adquirir. Si bé es considera que hi ha una part atribuïble al temperament, allò genèticament heretat, n’hi ha una altra de tant o més important que depèn de la personalitat. És a dir, d’allò adquirit mitjançant l’educació, les nostres experiències… I que, per tant, es pot modificar. No és una tasca fàcil i cal entrenar-s’hi. La recompensa, però, d’acabar percebent allò que ens passa com una oportunitat que ens brinda la vida per aprendre i sortir-ne reforçats no té preu.

Els EAR Mutuam en el “Simposio Nacional de úlceras por presión y heridas crónicas ”

Residència gent gran la Creueta Mutuam

Durant els dies 4-6 de maig, va tenir lloc a Logroño el “XI Simposio Nacional sobre úlceras por presión y heridas crónicas”. 11 pósters, una comunicació i la participació en una taula rodona deixen constància de la feina feta pels EAR del Grup Mutuam. Per part dels EAR del Grup Mutuam es van presentar un total de 11 comunicacions en format pòster. Dues d’elles, es van fer en un model col.laboratiu multi proveïdor entre la DAP Metropolitana Nord i Maresme i EAR Mutuam, en referència a la prevalença i tractament de nafres; i nou comunicacions més tipus pòster (una per cada equip EAR de Mutuam) especí­fiques de com l’ús d’apósits amb indicador de canvi, millorarà  el seguiment dels pacients per part dels equips.

Paral·lelament Imma Mundet, infermera de l’EAR 9 de Barcelona Ciutat, va formar part d’una taula rodona “Optimizando costes en el tratamiento de heridas de larga evolución mediante la utilización de TPN de un solo uso”, dirigida pel Dr. Joan Enric Torra i Bou. D’altra banda és van presentar resultats preliminars de l’estudi “Abordaje del paciente con heridas crónicas en las residencias geriáticas de Barcelona: Estudio multicéntrico” , estudi becat pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, on la mostra a estudi és la població residencial que gestiona l’EAR de BCN ciutat, amb nafres. Aquesta comunicació va estar presentada per part de la infermera Elvira Hernandez Martínez, que havia estat treballant amb els equips EAR, i ha sigut una de les investigadores principals.

Equips EAR MUTUAM