Tres residències de Mutuam participen en un programa que utilitza la reminiscència per prevenir el deteriorament cognitiu

Programa Remi a la Creueta

Tres centres del Grup Mutuam han participat en el programa Remi de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB. Es tracta d’un Toolkit sobre Reminiscència desenvolupat des de la Recerca i La Consultoria de Projectes d’Envelliment d’aquesta entitat com un conjunt d’eines per assessorar i facilitar la feina dels professionals que portin a terme una intervenció psicosocial basada en el record en les persones grans. La iniciativa està finançat per la Fundació Bancaria “La Caixa” i compta amb la col·laboració de l’associació Catalana de Recursos Assistencials (Acra). El programa pretén contribuir a la prevenció del deteriorament cognitiu en persones grans amb dependència, així com a la reducció dels símptomes en aquelles que ja en tenen.

La Residència Vila-seca de Mutuam ha estat un dels 80 centres participants i col·laboradors per a provar i utilitzar el “Remi”. Des del setembre fins al desembre, s’hi ha estat desenvolupant la Teràpia de Reminiscència (TR), que consisteix a estimular records del passat a partir de la utilització d’estímuls com fotografies, cançons o objectes antics. Aquesta teràpia es fa en grup i s’utilitza per treballar la memòria, millorar l’estat anímic i per animar la conversa entre les persones participants (afavorint indirectament la socialització).

El “Remi” s’ha aplicat a la Residència Vila-seca un cop per setmana, amb una durada de gairebé  dues hores per sessió. A les 12 que se n’han fet, hi han participat 6 usuàries. A més, s’han organitzat 3 sessions anomenades “Cafè-Remi”, en què han participat els seus familiars, així ells també han estat partícips i han gaudir de les experiències compartides.Programa Remi a la Residència Vila-seca

Els professionals de la residència han considerat que, si bé la curta durada del programa fa difícil valorar les possibles millores de la memòria, el que sí que han pogut constatar ha estat la millora de l’estat anímic i l’increment de la socialització i el sentiment de pertinença al grup. Així mateix, ha funcionat positivament a l’hora de proporcionar eines de relació entre la persona atesa i el seu familiar.  I, sobretot i el més gratificant, el fet de compartir totes aquestes estones en què han brotat emocions i sentiments tant per part de les usuàries com per part dels familiars que les acompanyaven. L’impacte del Programa “Remi” a la Residència Vila-seca ha estat tan satisfactori que, un cop finalitzat, l’equip es proposa fer-lo extensible a altres residents que no han pogut participar-hi.

Al Centre Assistencial La Creueta, un altre dels participants, també valoren el programa REMI com una experiència molt positiva a l’hora de treballar tant els aspectes cognitius com els emocionals i relacionals dels usuaris participants. El grup ha estat força heterogeni però amb un nivell cognitiu similar (GDS 1). S’han inclòs residents que normalment no participen en les activitats proposades, que reclamen poder socialitzar-se amb grups d’iguals i que presenten dificultats físiques, emocionals i/o lingüístiques però no de comprensió.

En l’avaluació posterior, han observat una millora en atenció i orientació, llenguatge i, sobretot, un augment en les seves relacions interpersonals. S’han portat a terme 11 sessions dedicades a les diferents temàtiques proposades pel programa (infància, joventut, personatges literaris, cantants, actors, etc.) i s’ha elaborat un collage final amb fotos personals i un selecció dels propis usuaris de les que s’han anat fet durant l’activitat.

Els professionals del centre asseguren que durant els mesos de l’aplicació del Programa els participants s’han anat obrint progressivament i han estat molt generosos en compartir experiències vitals importants amb els seus companys. S’han afavorit els records positius i s’ha donat veu a persones que normalment no participen en les activitats estimulatives del centre, fent-los sentir protagonistes i afavorint les relacions socials entre persones que normalment no tenen gaire contacte entre ells.

Les temàtiques relacionades amb la infància, el festeig, els balls, etc. han tingut un impacte emocional molt potent, i els usuaris han gaudit explicant les seves experiències i recordant conjuntament costums, aventures i anècdotes divertides.

La valoració dels participants ha estat més que positiva i han coincidit en considerar important poder mantenir la reminiscència i els seus beneficis en el seu dia a dia. Les sessions amb les famílies, en aquest cas, no has aconseguit la implicació desitjada.

La Residència Les Franqueses, propietat de la Fundació privada de la Gent Gran de Les Franqueses del Vallès gestionada per Mutuam, també ha participat en el programa. Per portar a terme la Teràpia de la Reminiscència en aquest centre han utilitzat estímuls audiovisuals, com cançons i fragments de vídeo sobre temes com els oficis antics, els primers electrodomèstics, la ràdio, els diferents jocs, etc. L’objectiu ha estat poder-los comentar i compartir records en un grup format per 6-8 persones grans amb problemes de memòria i/o cognitius en fases inicials. També s’hi ha inclòs sessions grupals mixtes, en què residents, familiars i cuidadors/es treballen conjuntament les temàtiques de les sessions “Remi-Centres”, tot compartint vivències i un piscolabis, que ajuda a aconseguir un ambient agradable i acollidor.

Professionals de Mutuam exposen els resultats de tres estudis en el 59è Congrés de de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia

Professionals de Mutuam presenten pòsters

Mutuam ha participat en el 59è Congrés de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, mitjançant la presentació de tres pòsters de la mà de la seva Unitat de Valoració Geriàtrica Integral (UVGI) i d’un dels seus Equips d’Atenció Residencial (EAR). Sota el títol ‘Envelliment i cronicitat: una oportunitat per a la prevenció i la innovació’, la trobada va celebrar-se a la Corunya els dies 7,8 i 9 de juny.

Els professionals dels EAR van presentar els resultats d’un estudi portat a terme per Olga Chuquipuma, Paola Mantilla, Julia Falgueras, Pilar Bascuñana i Marisol Marin que es qüestionava fins a quin punt es complien els objectius de control en pacients diabètics institucionalitzats. La investigació els va portar a concloure que el control que s’efectua és quasi estricte tenint en compte el deteriorament cognitiu i funcional de la mostra de l’estudi, però també que en persones grans i amb pluripatologies és necessari un maneig individualitzat que valori el risc-benefici d’un control estricte. (veure pòster)

En el congrés, es va presentar un pòster d’un estudi en què ha participat, entre altres professionals, Imma Mundet, membre d’un dels EAR de Mutuam. L’objectiu era conèixer el perfil de l’ancià ingressat en residències geriàtriques de Barcelona i la dotació dels equips sanitaris d’aquestes. Com a conclusió, els responsables de la investigació van destacar l’heterogeneïtat dels centres i que, en alguns casos, tot i complir-se la normativa, la dotació de personal és insuficient. (veure pòster)

Per part de l’UVGI, es va presentar un pòster titulat ‘Cercle del desastre terapèutic’, a partir d’un estudi sobre la utilització de fàrmacs anticolinèrgics en pacients grans elaborat pels professionals de Mutuam Adela Martin, Núria López, Dolors Conill, Glòria Obrero, Domènech Gil i Jaume Padrós. Els responsables de la investigació van trobar resultats contradictoris sobre la relació entre la cognició i aquest tipus de medicaments i van subratllar la importància de revisar el seu ús i fins i tot retirar-los o substituir-los per d’altres amb menys efectes sobre aquesta via. (veure pòster)

7 recomanacions literàries de Mutuam per al Sant Jordi

Recomanacions llibres Sant Jordi

Hi ha llibres per aprendre, per riure, per viatjar, per descobrir… Des de Grup Mutuam, el que volem recomanar-vos són alguns que creiem que ajudaran les persones que cuiden d’altres persones, les que acompanyen algú en una etapa de final de vida o les que han perdut un ésser estimat.

El Monjo que es va vendre el Ferrari, de Robin Sharma. Editorial: Grup 62

La novel·la, en forma de faula, explica la història de Julian Mantle, un exitós advocat a qui una vida estressant i obsessionada amb els diners acaba provocant un infart. A partir d’aquí viu una crisi espiritual, comença a qüestionar-se sobre allò essencial a la vida i inicia un viatge a l’Himàlaia.

Transformar la adversidad, de Xavier Melgarejo. Editorial: Plataforma

En aquesta obra, el psicòleg i professor Xavier Melgarejo deixa plasmats els pensaments sobre la vida, la relació amb un mateix, amb Déu i amb la família i amb l’adversitat que van ocupar la seva ment des que li van diagnosticar un càncer avançat fins a la seva mort.

Més enllà del bosc, d’Àngels Consuegra i Mari Carmen Fortuño Alós. Editorial: Comanegra

Un conte per  ajudar els més petits a entendre la mort d’un ésser estimat mitjançant l’acceptació del dol i recordant els moments feliços.

Cuidar siempre es posible, de Julio Gómez. Editorial: Plataforma

L’autor de l’obra, un metge que va perdre el seu fill, comparteix amb els professionals de la medicina i els cuidadors de persones amb pronòstic de vida limitat com travessar aquesta etapa amb serenitat i agraïment, de manera que sigui el menys dolorosa i el més digna possible.

Els dimarts amb Morrie, de Mitch Albom. Editorial: Empúries

Novel·la biogràfica en què l’autor relata la relació que va mantenir amb el seu professor d’universitat, el sociòleg Morrie Schwartz, de qui aprengué lliçons de la vida quan s’estava morint d’esclerosi.

El quadern de Noah, de Nicholas Sparks. Editorial: Grup 62

Aquesta novel·la, en què es basà el film homònim, parla d’oportunitats perdudes, de fer-se gran i del poder de l’amor durador.

L’àvia necessita petonets, d’Ana Bergua i Carme Sala. Editorial: Proteus

Un conte que fomenta la comprensió, l’afecte i la tendresa dels nens i nenes cap a les persones grans que pateixen un deteriorament mental associat a la vellesa.

Mutuam Collserola comparteix en un màster de la UVic la seva experiència en atenció centrada en la persona

Classe de la UVic al Centre Mutuam Collserola

El Centre Mutuam Collserola va acollir el passat 11 de març, a la seva sala d’actes, classes presencials del Màster d’Atenció Integral i Centrada en la Persona (AICP) de la Universitat de Vic (UVic) i la Fundación Pilares. Durant la jornada, Marisa García, directora de la Residència Rubí, i Silvia Mirete, directora de la Residència Vila-Seca, van impartir una conferència en què van compartir amb els estudiants les experiències en l’aplicació del model als dos centres.

La jornada també va comptar amb les intervencions de Xavier García Milà, que va fer una conferencia sobre accessibilitat, disseny ambiental i tecnologia de suport; de Mercè Pèrez Salanova, que va parlar de la participació social de les persones gran i de ciutats amigables; i d’Antonio Centeno, que va aportar la visió de la AICP des del moviment de vida independent.

A més de les xerrades, durant les quals els alumnes van poder preguntar i compartir inquietuds amb els ponents, es va portar a terme una breu visita guiada a una de les unitats del Centre Collserola. L’objectiu era mostrar com es pot procurar que els entorns, a més d’accessibles, també siguin significatius i confortables per fer que les persones se sentin com a casa.

Inzitari: “Amb la fragilitat, és imprescindible que es portin a terme valoracions geriàtriques integrals que permetin elaborar un Pla de Tractament Individualitzat”

Ponència del Dr. Inzitare a la Formació Mèdica Continuada de Mutuam

El doctor Marco Inzitari, director assistencial del Parc Sanitari Pere Virgili, va participar com a ponent en el 28è Curs de Formació Mèdica Continuada, oferint la xerrada ‘Fragilitat en el vell. Prevenció i maneig’. Aquestes sessions responen a la voluntat de la Fundació Mutuam Conviure de mantenir i actualitzar coneixements de diferents disciplines mèdiques per tal que els professionals millorin la seva capacitat assistencial i contribuir a difondre models d’excel·lència en l’àmbit sociosanitari. 

Entre un 10 i un 40 per cent de les persones grans són fràgils. Definim la fragilitat com un estat de vulnerabilitat o de risc de patir una davallada cap a una discapacitat ràpidament progressiva en cas que es produeixi un canvi clínic, o social, per exemple. Això es pot donar tant en persones en situació de malaltia avançada com en persones que aparentment estan bé però que en realitat es troben en un equilibri precari i inestable. A la primera la podríem anomenar fragilitat “clínica”, i és freqüent en persones que es troben institucionalitzades i que tenen altres problemes de salut avançats. En canvi, la segona, que podríem anomenar “sub-clínica”, se sol donar en persones que viuen en comunitat, ja que la fragilitat es troba en un estat inicial que sovint no es manifesta amb canvis apreciables a nivell clínic o de malalties.

D’acord amb els estudis realitzats pel grup de Linda Fried en el Cardiovascular Health Study (CHS), el fenotip de la fragilitat es basa en la pèrdua de pes no intencional, la debilitat muscular, la baixa resistència, la lentitud de la marxa i l’escassa activitat física. Així, les persones que reuneixen almenys tres d’aquests criteris es considerarien fràgils, mentre que les que en reuneixen un o dos es considerarien pre-fràgils. La velocitat de la marxa és un indicador molt potent de la fragilitat, especialment en persones que viuen en comunitat, ja que és el resultat de les funcions de molts òrgans i sistemes. Tanmateix, avui dia es considera que el CHS és insuficient per capturar la fragilitat sub-clínica i que caldria incorporar en les avaluacions dels pacients altres elements relacionats amb les capacitats cognitives i amb els seu entorn social. De fet, la funció cognitiva és molt important per mantenir les capacitats físiques, sobretot en gent gran.

Si bé el fenotip del CHS es considera que té sentit per identificar la fragilitat en casos de persones relativament autònomes, és a dir, en una fase sub-clínica, l’índex de fragilitat del Canadian Study of Health and Aging (CSHA), que entén aquesta com una suma de dèficits, incloent malalties o limitacions funcionals, es pot aplicar en qualsevol persona, i és útil sobretot per a la presa de decisions en àmbit clínic. A diferència del fenotip, però, l’índex només es pot obtenir a partir d’una valoració clínica extensiva.

Exercici físic, la intervenció més efectiva

La prevenció de la discapacitat passa per la millora del nostre coneixement sobre el procés d’envelliment. Cal identificar la subpoblació de gent gran vulnerable, predir les complicacions i identificar tractaments geriàtrics adequats. La intervenció estrella per prevenir la discapacitat entre persones que estan en la comunitat és l’exercici físic. També resulten efectius la dieta saludable i la participació en activitats socials, però sempre que vagin associats a l’activitat física. En el cas de situació de fragilitat avançada, cal aplicar la presa de decisions compartida amb el pacient, per exemple per plantejar nous tractaments o limitar-ne l’ús. Això es pot aplicar, per exemple, a malalts de càncer en fase avançada, encara que no en final de vida, per a les quals es pot necessitar un abordatge conjunt entre l’oncòleg i el geriatre, que permeti un tractament més personalitzat.

En tots els casos és imprescindible que es portin a terme valoracions geriàtriques integrals (VGI), que incorporin múltiples dimensions i permetin elaborar un Pla de Tractament Individualitzat que inclogui la revisió de la prescripció. Tot això caldria fer-ho des del paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona, incorporant-hi els objectius del pacient i compartint amb ell la presa de decisions.

Actualment, al Parc Sanitari Pere Virgili, s’està portant a terme un programa conjunt amb atenció primària , que té com a objectiu millorar el maneig dels pacients fràgils a nivell de comunitat, mitjançant la detecció i un pla d’intervenció individualitzat i compartit entre l’equip d’atenció primària, un equip de suport de geriatria i el pacient i/o la seva família.

 

Dr. Marco Inzitari, MD, PhD

Director Assistencial, de Recerca i Docència

Parc Sanitari Pere Virgili

Anna Escolà: “Dentro del ámbito sanitario se nos considera más un lujo que una necesidad”

Anna Escola, EAPS Mutuam - la Caixa

El Periódico de Catalunya ha dedicat un article a l’acompanyament fins a la mort i a la tasca que fan els equips d’atenció psicosocial i ha recollit el testimoni d’Anna Escolà, psicòloga general sanitària i psicooncòloga de l’EAPS Mutuam-la Caixa. Un cop més, estem molt satisfets que els mitjans de comunicació es facin ressò de la bona feina que porten a terme els nostres professionals, així que compartim l’article, que s’ha publicat el 13 de febrer.

Más de 28.000 catalanes han sido apoyados al final de sus vidas por equipos de atención psicosocial en un programa que impulsa la Obra Social La Caixa

No sabe bien qué le movió para decidirse a hacerlo, quizás, piensa, el subconsciente quiso que superara el miedo a la muerte después de la traumática experiencia de ver, siendo adolescente, cómo un cáncer se llevaba en seis meses uno de los pilares más sólidos de su vida, su abuela. Fuera lo que fuera lo que le hizo interesarse por el final de la vida, de la manera como se interesa, se siente feliz por ello. Al acabar la carrera de Psicología, Daria Mayer decidió que “quería aprender y ayudar” conociendo de cerca esa última etapa vital. Tenía 25 años. Contactó con la Asociación Española contra el Cáncer (AECC) y se ofreció como voluntaria a domicilio con paciente oncológicos en fase terminal. Han pasado ocho años desde aquella primera experiencia y sigue con su altruismo.

Desde el 2015 visita a enfermos paliativos en el Hospital de Sant Pau en el marco del Programa para la Atención Integral a Personas con Enfermedades Avanzadas de la Obra Social La Caixa, una iniciativa con una trayectoria de ocho años implementada en 120 hospitales de España que en este tiempo ha atendido a 105.500 pacientes y unas 153.000 familiares.

TENER CLARO EL PAPEL
“Tenía cierto miedo. Sobre todo porque tú misma te expones cada vez a la pregunta de cómo enfocarías la muerte”, cuenta sobre su primera experiencia. “Fue un caso especial, porque fue largo. Los voluntarios cambiamos cada medio año como máximo, lo marca el protocolo, pero me permitieron estar algo más. Hasta que murió”, explica. “Se estableció un vínculo muy importante. Cada semana iba dos horas. Jugábamos al dominó, charlábamos, mirábamos la tele…”. A la pregunta de cómo se protegía, cómo se sigue protegiendo, responde: “No debo de olvidar mi rol. Escuchar, acompañar, dar cariño, estará ahí… He de recordar y posicionarme en ese rol. No tengo que solucionar nada, no tengo que atender a la persona activamente, no es esa mi función. Soy una voluntaria”. Para nada de piedra. “Claro que he llorado más de una vez, una persona no es inmune, y a veces salgo removida y triste, pero salgo energética, diferente. Si estoy días sin ir necesito ese contacto. Cada vez que voy me despierto, es como recibir dos bofetadas. Valoras la salud que tienes”, continúa. Se refiere a las visitas semanales que realiza en el Hospital de Sant Pau, donde cada tarde un voluntario, de un equipo de cinco, se encuentra con los enfermos oncológicos terminales o con sus familiares, si estos desean esa compañía.

FORMACIÓN ESPECÍFICA
Como Daria Mayer, en el marco de esta iniciativa de La Caixa hay 671 personas altruistas en toda España que acompañan durante los últimos días, las últimas horas, a enfermos terminales, 168 de estas en Catalunya. No es habitual, no obstante, que sean tan jóvenes como ella, y menos, de la edad en la que ella empezó.

Todas las personas voluntarias que apoyan en las áreas de paliativos, además de recibir antes una formación específica para su cometido, cuentan con el apoyo de profesionales. En este caso, de un equipo de atención psicosocial (EAPS), cuyos profesionales proporcionan ayuda a través de nueve entidades sociales a 30 hospitales catalanes. Hay un total de 42 EAPS.

Anna Escolà es psicóloga de uno estos equipos, el de Mutuam-Barcelona, que gestiona el Grup Mutuam, una entidad sin ánimo de lucro del tercer sector dedicada a la atención a la dependencia de los mayores. «Nuestra tarea principal es la atención psicológica de pacientes al final de la vida y sus familiares, dando continuidad al acompañamiento durante el proceso de duelo con aquellos familiares que lo necesitan», explica. Esta atención, prosigue, no se daría si no fuera por esta iniciativa, ya que no está contemplada la figura del psicólogo en la mayoría de las unidades de cuidados paliativos. Por eso, en su opinión, “ha representado un gran impulso y reconocimiento para el colectivo de los psicólogos, porque dentro del ámbito sanitario se nos considera más un lujo que una necesidad”.

RESPETO
¿Y cómo se ayuda a nivel psicológico a una persona que está a punto de morir? “Con acompañamiento desde el respeto, preservando su autonomía, dignidad e identidad, para que pueda tener un enfrentamiento adaptativo de la situación que está viviendo”, explica Escolà. Hacer revisión de vida, balance de todo lo que la persona enferma ha vivido, revisar su escala de valores, el significado que la enfermedad tiene para ella, que no haya temas pendientes por resolver, el legado… Son factores que determinarán que el enfermo tenga una buena muerte, sigue la psicóloga.

A nivel personal, también tiene mecanismos para sobrellevar ese contacto profesional que tiene a diario con la muerte . “Conecto con la vida y con todo aquello que le da sentido: la pareja, la familia, los amigos; disfrutando de los pequeños placeres que tenemos a nuestro alcance, estando presente en el aquí y el ahora y pudiendo atender mis propias necesidades”, asegura. En definitiva, dice, le resulta necesario hacer un trabajo personal continuo que le permita ser consciente de los propios miedos para poder entender y atender.

Este programa, que se acaba de renovar con entidades y centros sanitarios, fue evaluado en el 2014. Las conclusiones de aquel estudio validaron el proyecto en tanto se demostró que mejora en el 90% los síntomas que provoca la enfermedad, con lo que sería deseable que esta atención estuviera al alcance de todo el mundo.

Pero nada más lejos. En España mucha gente sigue muriendo con un terrible dolor físico y necesitando una sedación final que no recibe. De las 380.000 personas que fallecen cada año, 120.000 requieren de una atención especializada en cuidados paliativos. La realidad es que el 50% no la recibe por falta de recursos.

Podeu llegir aquí l’article original a El Periódico.

 

Meritxell Naudeillo: “Segons com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort”

Meritxell Naudeillo

El diari Ara va entrevistar el passat 25 de gener Meritxell Naudeillo, coordinadora de l’EAPS (Equips d’Atenció Psico-Social) Mutuam – La Caixa. Acabada de llicenciar en infermeria, aquesta psicòloga de cures pal·liatives va veure que necessitava ajudar els pacients a arribar al final de la vida. Ens sentim orgullosos dels professionals del nostre Grup i, per això, volem compartir la interessant entrevista que li van fer:

Amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats. Per això des de fa quinze anys ajuda pacients i els seus familiars en el final de la vida. Ara ho fa en el programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades que dona servei a diferents hospitals de Barcelona, finançat per l’Obra Social La Caixa.

Com va decidir dedicar-se a les cures pal·liatives?

Vaig acabar la carrera d’infermeria i vaig començar a treballar en una clínica de Barcelona a oncologia. Allà els pacients tenen molts dubtes, la persona que tenen més a prop és la infermera i li fan moltes preguntes. Vaig decidir estudiar psicologia pensant que em donaria eines per poder ajudar-los. Amb el temps veus que et donen tècniques, però que no serveixen de gaire. És una cosa que has de portar dins, i realment ho has de sentir per poder acompanyar la gent en un procés de final de vida.

És un programa integral en què també s’acompanya els familiars?

Sí, un cop el pacient mor, deixem passar un temps i els oferim el suport de dol.

La mort és un tabú?

Sí, se’ns pregunta sovint com explicar-la a persones vulnerables com ara gent gran, nens o persones amb discapacitat. És molt important que tothom ho sàpiga tot des del diagnòstic fins al final. Tendim a protegir els que ens envolten i no en parlem, o diem: “El pare està malalt”. Això encara pot generar més por als nens, que pensen: “El pare estava malalt i es va morir, ¿jo quan em posi malalt també em puc morir?”

El fet de ser creient ajuda a afrontar la mort?

He vist moltes monges i capellans que morien molt espantats pel que passaria després. Fa molta por el que passarà després i no ho sabem. Les seves creences els ajuden, però no és una condició per morir en pau i tranquils.

En què consisteix l’acompanyament?

El pacient se’ns deriva perquè des de l’equip assistencial es considera que hi ha un patiment psicològic i emocional. Però no tots els pacients que moren requereixen el nostre suport, de fet, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. En funció de com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort. Si una persona quan té un problema al davant l’evita, davant de la mort farà el mateix. Els psicòlegs en diem que fan una negació. Tenen la informació del diagnòstic, del pronòstic, però és tan dolorosa que l’eviten i fan veure que no passa res. No tots els pacients moren tranquils i en pau. Cadascú mor com viu.

Què fan en aquests casos?

Li donem un espai en què el pacient pugui expressar tot el que sent, el que li preocupa i l’angoixa. Aquest espai crea un vincle terapèutic amb el pacient, de confiança, de pau, tranquil·litat i els anem acompanyant fins als últims dies, juntament amb la família.

De fet vostès ajuden la gent a acomiadar-se…

Evidentment. Per a nosaltres és vital que el pacient es pugui acomiadar de la seva família i la família d’ell, però no és fàcil, perquè és un adeu per sempre i això és molt dolorós. Però intentem crear un clima tranquil, serè, on es puguin dir les coses que queden pendents de dir abans que el pacient ens deixi.

Moltes de les visites les fan a domicili. ¿És diferent poder-se acomiadar a casa que a l’hospital?

Un procés de final de vida a domicili, si es pot, és dels millors, és el més gratificant per al pacient i per a la família. Si hi ha un pacient que està en un procés de negació i només vol curar-se i anar a l’hospital i que l’oncòleg el segueixi visitant, aquest pacient a casa no morirà tranquil, necessitarà proves i un hospital gran on li facin tot fins a l’últim moment. En canvi, si és un pacient que accepta la situació, està tranquil, no pateix i pot fer un bon comiat amb la família, el lloc idoni és el domicili.

És gratificant la seva feina?

T’omple moltíssim. Amb molt poc, ajudes molt. Veus com ajudes famílies que no s’han parlat durant anys a acomiadar-se en l’últim moment. Veus com algú que a l’inici del diagnòstic tenia molta por, acaba morint tranquil i en pau. Però també és una feina molt dura, perquè moltes vegades ens fan preguntes i no tenim respostes.

Com quines?

Sovint et pregunten: “Em moriré?” Tu saps que es morirà i ell també ho sap. Però no li pots dir que sí. És una resposta devastadora en aquell moment. Sempre tenen l’esperança d’algun miracle, d’una salvació, d’algun tractament…

Aquesta feina ensenya a apreciar més la vida?

Sí, treballem molt el fet de no aferrar-nos a les coses materials, ni a les persones. Durant la vida, si aprenem a deixar anar, quan ens morim és molt més fàcil deixar-nos anar. Per exemple, un fill que vol marxar fora a estudiar, deixem-lo anar!

Podeu llegir aquí l’entrevista original al diari Ara.

 

Canvis cognitius en l’envelliment normal (I): aspectes sensorials, motors, visuoespacials i pràxics

Envelliment cognitiu

Amb l’edat, tots els òrgans del cos pateixen, en diferent grau, alteracions, i el cervell no n’és una excepció. Aquest fenomen té un impacte en moltes de les funcions necessàries per portar a terme les nostres tasques del dia a dia.

Els efectes cerebrals dinàmics de l’envelliment han estat àmpliament documentats. El volum cerebral aconsegueix el seu pic màxim als 20 anys d’edat, quan comença a declinar de forma molt gradual fins als 55 anys, aproximadament, moment en el qual es comença a accelerar el procés de reducció. De la mateixa manera, amb l’envelliment s’aprecien altres canvis físics cerebrals, com atròfia cortical, dilatació ventricular, degeneració subcortical, etc. També s’han observat i documentat canvis a nivell de funció fisiològica del flux cerebral d’intensitat variable o canvis en les freqüències de les ones cerebrals, que reflecteixen el procés d’envelliment. No és d’estranyar, doncs, que també s’apreciïn canvis en el patró cognitiu, sense oblidar els problemes motors i sensorials associats a l’edat. O sigui que de forma resumida direm que:

  • Almenys fins als 75 anys les funcions mentals es mantenen, amb excepció d’algunes funcions psicològiques que requereixen velocitat.
  • En general, els decrements de les funcions mentals amb l’edat són petits en els subjectes sans.
  • Existeix una gran variabilitat interindividual en l’evolució de les funcions mentals durant l’envelliment. A més, factors socials i culturals contribueixen a augmentar les diferències interindividuals en l’envelliment “normal”.
  • Hi ha un consens clar sobre el fet que nombrosos factors, a més de l’edat (explica un escàs percentatge de la variància total), determinen les variacions de les capacitats psicològiques que s’observen durant la senescència.
  • L’estat de salut és una variable molt important en l’evolució de les capacitats cognitives. En la majoria d’estudis, el declinar cognitiu s’associa a un increment de problemes de salut.
  • Els subjectes que conserven la seva salut mental i física solen mantenir el seu nivell d’habilitats cognitives i fins i tot milloren els seus rendiments verbals fins als 75-80 anys.

Aspectes sensorials i motors

Sabem que, amb l’edat, es produeix un declivi en agudesa i sensibilitat de diferents modalitats sensorials, els temps de resposta incrementen i els moviments tendeixen a entorpir-se. Respecte a la visió, és important citar problemes en l’agudesa, en l’estereòpsia (visió binocular), alentiment de l’adaptació a la foscor i disminució de l’eficiència de rastreig visual. Un declivi paral·lel succeeix en la capacitat auditiva, en la qual primer s’alteren les freqüències altes però, amb el progrés de l’edat, arriben a produir-se dificultats de comprensió.

Aproximadament el 70 per cent de les persones en edats compreses entre els 70 i els 80 anys pateix pèrdua auditiva en algun grau. A més, les persones grans tenen problemes en la discriminació verbal i en la localització de la procedència de sons. També la sensibilitat olfactòria segueix un patró similar de deterioració, amb una sensibilitat màxima dels 20 als 40 anys, que tendeix a disminuir, primer gradualment i després més ràpidament. En un 25 per cent de la gent gran es redueix la sensibilitat tàctil, encara que probablement sigui conseqüència de condicions dermatològiques. Amb l’envelliment, es fa evident un alentiment general, tant cognitiu com motor, tal com s’observa en mesures de temps de reacció. D’altra banda, també la força, la destresa i la coordinació motora es veuen compromeses en el procés d’envelliment.

A l’hora de referir els canvis cognitius associats a l’edat, trobem discrepàncies en la literatura sobre aquest tema. Alguns autors sostenen que, per comprendre-ho, cal conèixer la diferència entre capacitats intel·lectives “fluides” i “cristal·litzades”. Aquestes últimes comprenen aquelles habilitats sobreapreses, familiars i molt practicades que, una vegada aconseguit el seu pic màxim, cap als 20-30 anys, tendeixen a mantenir-se estables la resta de la vida. La intel·ligència cristal·litzada, doncs, és el producte de la culturització i l’adquisició de coneixements. Les capacitats “fluïdes”, en canvi, vénen representades per aquelles activitats que impliquen raonament i resolució de problemes per als quals no s’està familiaritzat amb la resposta. Aquest tipus d’intel·ligència segueix un patró lent de declivi a partir dels tardans 50 o precoços 60, que s’accelera després. És important considerar el declivi en la intel·ligència fluïda, ja que és indicatiu d’una reducció en la capacitat d’adquisició de noves habilitats cognitives.

Funcions visuoespacials i pràxiques

Encara que el reconeixement d’objectes i formes es manté relativament intacte al llarg de la vida, el judici visuoperceptiu, tant per als estímuls espacials com no espacials, tendeix a disminuir a partir dels 65 anys, com es mostra en el test de tancament visual i contorn subjectiu. També l’orientació espacial és sensible a l’envelliment, tant si implica rotació com  orientació dreta-esquerra. Respecte a la realització d’actes gestuals familiars o d’ús d’objectes i signes convencionals (praxis ideomotora i ideatòria), no s’han observat canvis amb l’edat. El rendiment en activitats de praxi constructiva manipulativa, com el disseny amb cubs o l’assemblatge, es veu clarament influït pel factor temps. Si no mesurem el temps d’execució, el rendiment en aquest tipus de proves amb prou feines es veu afectat per l’edat. Quant a la praxi constructiva gràfica, s’observa que els subjectes grans són menys precisos en la còpia de dissenys geomètrics elaborats, encara que empren bones estratègies de planificació. En la còpia de figures simples, en canvi, el rendiment és similar al de subjectes més joves, excepte per cert compromís del control grafomotor.

Dr. Josep Deví Bastida

Psicòleg Clínic i Neuropsicòleg

Residència Sant Cugat (Grup Mutuam)

Si ets gran i actiu, no et perdis la 1a Jornada “En marxa contra la fragilitat”

en marxa contra la fragilitat

El proper dissabte 1 d’octubre de 2016, coincidint amb el Dia Internacional de Gent Gran, el Parc Sanitari Pere Virgili acollirà la 1e Jornada “En marxa contra la fragilitat“, promoguda per la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia i adreçada a persones majors de 65 anys. Durant la jornada, professionals sanitaris del món de la geriatria i la gerontologia del Parc Sanitari Pere Virgili, oferiran una valoració gratuïta de diferents àrees relacionades amb la fragilitat, com la funció física i activitat física, la funció cognitiva, nutrició, relacions socials i aïllament, així com informació i recomanacions per prevenir la fragilitat i mantenir un estil de vida saludable. L’acte està adreçat a aquelles persones que puguin desplaçar-se o caminar fora de casa de manera autònoma, encara que sigui amb bastó o caminador i que no siguin dependents de tercers per dur a terme totes les activitats de la vida diària.

Cliqueu aquí per veure el díptic informatiu.

 

MUTUAM forma part de la càtedra de recerca en serveis d’atenció a la gent gran de l’UAB

Signatura càtedra OVM

Tres entitats de serveis a la gent gran (L’Onada, Vallparadís i Mutuam) han creat, conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, la Càtedra OVM de recerca en serveis d’atenció a la gent gran. Les sigles OVM procedeixen dels noms de les tres entitats. La càtedra té vocació d’erigir-se en una plataforma per potenciar la col·laboració entre investigadors de la UAB i professionals del sector. Aquest any 2015 s’inicia una línia de treball sobre noves tecnologies aplicades a l’atenció a la gent gran i una altra línia sobre despesa sanitària als centres geriàtrics.

 A l’acta de signatura del conveni van assistir les tres entitats participants  amb el representant de l’UAB, doctor Antoni Salvà.