Grup Mutuam col·labora de nou amb la xarxa humanitària Labdoo fent una donació de 10 orinadors portàtils. Aquests ajudaran a fer accessible l’educació a nens i nenes desfavorides d’altres parts del món que no tinguin accés a aquests recursos.
Dins de la Responsabilitat Social Corporativa de Grup Mutuam, la donació de materials o equipaments re-aprofitables està contemplada dins l’objectiu de buscar solucions circulars. Per aquest motiu cada cop que hi ha un excedent de material que no s’utilitza es busca una entitat responsable que farà un bon ús d’aquest.
Labdoo és una organització que treballa per fer arribar ordinadors i altres aparells electrònics que puguin destinar-se a fins educatius a països empobrits. Ara mateix aquests ordinadors es troben viatjant per arribar a bones mans.
Carolina Ferrero, adjunta de l’Àrea Residencial del Grup Mutuam, i Marisa Garcia, directora de la Residència Rubí, formen part de la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) del Grup Mutuam. Des d’aquesta, engeguen una campanya divulgativa per sensibilitzar a tots els professionals del grup en els conceptes bàsics d’una atenció centrada en les persones. Aquest model, amb el que es treballa des de fa més de 11 anys, es basa en aproximar-se i cuidar a les persones des de la individualitat i el respecte pels seus valors i les seves preferències.
Com explicaríeu què és l’Atenció Centrada en la Persona a algú que no és del sector sociosanitari?
Marisa: Es tracta d’un enfocament basat en cuidar les persones d’una manera més individualitzada, tenint en compte que cadascuna de nosaltres té unes necessitats, unes preferències i uns valors diferents. Per aconseguir-ho, cal incorporar les persones en la presa de decisions de tot allò que les afecta i respectar-les i acompanyar-les en els seus projectes de vida.
Per què el Grup Mutuam ha adoptat de forma tan compromesa l’enfocament de l’ACP?
Carolina: Creiem que, en una empresa que es dedica a l’atenció a les persones, aquesta mirada hauria d’estar en la base de la nostra feina. L’enfocament individualitzat és el que farà sentir a la persona que el que rep és el que necessita. L’objectiu és que les residències i centres per a gent gran siguin el més similars possible a casa seva i això implica treballar-hi amb aquesta aproximació.
Marisa: Perentendre d’on neix el compromís de MUTUAM amb aquest enfocament, hem de tenir en compte també com ha evolucionat la societat. Anys enrere, estàvem acostumats que el pare, el govern, el capellà o el metge decidissin per nosaltres qüestions de la nostra vida. Aquesta manera d’entendre la vida ha canviat totalment i ara volem decidir per nosaltres mateixos qui volem ser, quin és el nostre projecte de vida… Volem prendre les nostres decisions i que siguin respectades.
Aquí entrarien en joc conceptes fonamentals en l’ACP com l’autonomia i l’autodeterminació.
A nivell pràctic, com és el treball centrat en la persona en el dia a dia de les residències i centres per a la gent gran?
Marisa: Vol dir que hem d’escoltar molt i conèixer molt la persona que cuidem, saber-ne els valors i gustos per poder-la cuidar com ella vol. També implica, que les hem d’incloure en les decisions del dia a dia, afavorint que se sentin part de la organització del centre.
Com va arribar l’ACP al Grup Mutuam ara fa ja 11 anys?
Carolina: Les primeres informacions respecte a aquest model d’atenció a persones dependents va arribar des de l’Administració. Llavors, vam decidir entomar el repte de la transformació i vam buscar entitats externes que ens poguessin acompanyar en aquest procés. Vam fer la prova pilot en alguns centres i vam veure que aquell era el model amb el qual havíem de treballar. A partir d’aquí, vam definir uns pilars que ens semblaven fonamentals -com el de la figura dels professionals referents o la creació de fitxes que recollissin la història de vida i preferències de les persones- i vam anar estenent l’ACP a la resta de centres.
Cn aquell moment, com va ser la rebuda d’aquesta nova manera de treballar per part dels i les professionals dels centres?
Carolina: La veritat és que alguns d’ells ja ho estaven fent així, però no ho sabien. Pel seu tarannà, ja havien tingut la inquietud de voler saber de la persona i d’oferir-li aquesta atenció personalitzada. Així que, quan vam començar a fer la formació, n’hi va haver que van dir ‘això ja ho estava fent jo!’. A d’altres, se’ls va haver d’acompanyar perquè entenguessin què era aquesta transformació.
Marisa: Ha costat més quan es tractava d’abordar qüestions de salut. Als o les professionals els ha resultat molt difícil no imposar el que creien millor per a la persona i acceptar segons quines decisions. Per exemple, quan algú es nega a seguir la dieta que li convé en termes de salut. A alguns encara els costa, però ara el model ha calat bastant i tothom té incorporat que, almenys, cal escoltar el que vol la persona.
Des d’aleshores heu trobat altres obstacles per implementar aquesta manera de treballar?
Carolina: Ningú no ens diu que no li agradi treballar amb aquest model. El que cal és trobar la manera de compatibilitzar el compliment de les tasques que tens encomanades amb aquesta mirada més individualitzada de l’atenció. La queixa que apareix sovint és que als i les professionals els falta temps. Així que, tot i que l’ACP promou centrar-se en les persones i no en les tasques, la pressió per manca de temps porta als equips a prioritzar el compliment de tasques i no centrar-se tant en les persones
Llavors, sense més temps, no es pot aplicar?
És cert que si les ràtios de professionals estiguessin més adaptades al perfil de persones als que cuidem es podria oferir una atenció més personalitzada i adaptada al ritme de la persona, però no sempre és el temps el factor clau que fa que no es treballi amb aquest enfoc. Per exemple, per entrar a una habitació, cal picar la porta abans, saludar la persona pel seu nom, no encendre-li el llum sense avisar, etc. I això no comporta més temps.
Marisa: Està clar que, amb més temps, podríem acompanyar millor les persones usuàries en qüestions emocionals, però sí que podem aprofitar l’estona en què l’estem atenent per oferir aquesta qualitat en el tracte.
Què creieu que aporta l’ACP als professionals?
Marisa: Fa que se sentin més satisfets amb la seva feina. Gràcies al treball amb els professionals de referència, es creen uns vincles personals que contribueixen a l’augment de la satisfacció per les dues bandes.
Carolina: De fet, vam fer enquestes sobre com havia afectat la Covid a l’assistència que estàvem oferint i es va posar de manifest que la majoria de la plantilla creia que l’ACP havia de ser el model amb què havíem de treballar.
Quin paper juga l’ACP en el Pla de Responsabilitat Corporativa del Grup Mutuam?
Carolina: L’ACP impregna molts aspectes de la responsabilitat social de l’entitat, per això l’eix 3 del nostre pla, que fa referència a les persones usuàries i les seves famílies, està pràcticament tot centrat en el model assistencial.
Per què es va crear la Comissió d’ACP, ara fa ja 6 anys?
Carolina: Ja teníem un grup de treball d’ACP en l’àmbit residencial quan se’ns va encarregar que creéssim la comissió, en línia amb altres comissions transversals que té Grup Mutuam. Té sentit que, si és la base del nostre model assistencial, es creés un espai transversal dedicat al tema.
Quina tasca porteu a terme?
Marisa: Bàsicament, és un espai de reflexió i per compartir bones pràctiques i novetats del sector en el qual participen persones de diferents departaments. També és una eina per fer difusió d’aquesta filosofia al conjunt de l’entitat.
Justament aquest objectiu de difusió és el que voleu reforçar ara. Què teniu pensat?
Carolina: Estem treballant conjuntament amb el Departament de Màrqueting una campanya per poder arribar més lluny. Tenim prevista la creació de missatges breus i infografies per explicar conceptes de l’ACP i contribuir a generar consciència. Això es traslladaria a l’equip professional mitjançant diferents canals, com el correu electrònic, la intranet. les xarxes socials o, fins i tot, per WhatsApp. La idea és impregnar d’aquesta filosofia a tota l’entitat.
Comissió d’Atenció Centrada en la Persona del Grup Mutuam
La reducció de residus i la gestió adequada d’aquests és clau per reduir la petjada ambiental. Per això, al Grup Mutuam, s’han adoptat diverses mesures encaminades a aquest objectiu, emmarcades en el compromís mediambiental que el Pla de Responsabilitat Social Corporativa de l’entitat recull. Entre aquestes, destaca la contractació d’una empresa especialitzada en la recollida i gestió de residus perquè treballi amb les residències on no es fa separació en origen.
Als diferents centres i serveis del Grup Mutuam, es generen tot tipus de restes procedents de l’activitat pròpia i de l’activitat quotidiana de les persones que hi treballen, les usuàries i les seves famílies. Tot i que en alguns d’ells ja s’havien portat a terme diferents mesures per reduir els residus i fomentar el reciclatge, el Comitè d’RSC està impulsant noves accions que permetin al conjunt de l’entitat progressar en matèria de sostenibilitat.
Primer de tot, es va fer un estudi dels residus que es produïen a cada centre o servei a partir d’enquestes. Després, es van classificar aquests d’acord amb les categories que estableix la normativa europea. També es va fer una anàlisi de com es reciclaven els residus de cadascuna d’aquestes categories. Això va permetre conèixer la situació exacta i poder escollir la millor solució.
Separació en destinació
A diferència del que estem acostumats a fer en l’àmbit domèstic, que es basa en la selecció dels residus en origen -per això a casa tenim contenidors on llancem les diverses fraccions-, a la majoria de centres del Grup Mutuam s’ha apostat per un model que es basa en la recollida conjunta -un únic contenidor per a totes les fraccions- per a una separació posterior a la planta on es tractaran per reciclar-los.
Una de les empreses que s’ha contractat per recollir, transportar i gestionar els residus és Foment del Reciclatge, del Grupo Everest. La companyia disposa de la planta de tractament més gran de Catalunya, a la qual incorpora les darreres tecnologies per a la reducció de residus. Una delegació del Grup Mutuam va visitar-la el passat novembre per conèixer de primera mà el procés i quina és la destinació final d’allò que es llença.
Quan els residus arriben a la planta s’inicia un procés de valorització en dues fases. En la primera, es produeix una segregació automatitzada per fraccions i, en la segona, els materials que no es poden segregar es tracten per convertir-los en combustible.
Enfocament transversal
El Grup Mutuam està impulsant als centres accions de divulgació per tal que famílies i professionals coneguin el model de gestió de residus que s’hi està aplicant, ja que s’ha detectat entre aquests col·lectius una creixent inquietud pel reciclatge i l’impacte ambiental de les activitats quotidianes. L’entitat preveu també organitzar xerrades per explicar el conjunt de mesures en matèria de sostenibilitat que s’estan desplegant.
Més enllà de l’extensió de la gestió ecològica dels residus, també s’ha implementat una estratègia per minimitzar-ne la generació que abordarà, en diverses fases, les diferents tipologies. S’ha començat pel plàstic d’un sol ús. En aquest sentit, en les comandes dels centres, ja s’han eliminat les opcions que contenen aquest material, com gots, plats, coberts, etc. Així mateix, des de Serveis Centrals, s’han posat en contacte amb els proveïdors habituals per tal que oferissin alternatives al plàstic. En cas que sigui necessari fer servir aquest material, s’opta perquè sigui reutilitzable, reciclat i/o reciclable.
Una de les accions més recents en aquesta línia ha estat obsequiar tot l’equip professional amb ampolles reutilitzables, que poden omplir d’aigua a les fonts d’osmosi que s’estan instal·lant als centres. Amb el mateix esperit, el Comitè d’RSC segueix treballant per identificar possibles millores que redueixin la petjada del Grup Mutuam.
Eneida Quinayas va arribar a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam com a infermera el 2014 i, en plena crisi per la Covid-19, va assumir el lloc de responsable higienicosanitària. A més, en aquest temps s’ha introduït en un nou camp que l’ha enganxada: la recerca. Ella és una de les protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en aquesta entrevista ens parla de la seva experiència professional.
Per què vas decidir ser infermera?
Sempre he volgut ser-ho. Al meu país, Colòmbia, vaig haver de finançar-me jo mateixa els estudis i vaig decidir-me per gerontologia, però mantenia el meu desig de ser infermera. Quan vaig arribar a Espanya, al 2007, vaig homologar els estudis que tenia i llavors vaig començar els d’Infermeria. Abans d’arribar aquí em pensava que el camp de la gerontologia estaria molt desenvolupat, perquè hi ha molta longevitat, però m’ha sorprès que no fos així. M’ha encantat estudiar infermeria i la complemento amb l’altra formació que tinc.
Quina era la teva situació a Colòmbia i per què vas decidir venir aquí?
Sempre he buscat progressar professionalment. He hagut de treballar fort per assolir els meus objectius. Quan vaig acabar la carrera vaig treballar durant 10 anys a la mateixa universitat fent projectes en col·laboració amb organismes com l’OMS. Llavors vaig tenir l’oportunitat de dirigir un projecte de salut en una comunitat rural. Va estar bé, però jo tenia inquietud per muntar alguna cosa pròpia. Així que amb uns companys vam pensar d’engegar un centre d’atenció primària privat en forma de franquícia. El problema és que allà és mou tot per tràfic d’influències i no vam aconseguir la franquícia. Això em va desmotivar molt i em vaig decidir a venir cap aquí i la veritat és que m’he sentit molt ben tractada.
I com va ser l’arribada?
He estat vivint a diverses ciutats i, a nivell laboral, em va tocar començar des de baix. Amb els meus estudis, aquí només em permetien treballar com a auxiliar de geriatria i jo no em volia conformar amb això, així que vaig decidir començar infermeria. A partir d’aquí se’m van obrir un ventall d’oportunitats. El 2014 vaig començar a treballar al Grup Mutuam, després de fer les pràctiques a l’Hospital de Bellvitge i acabada de mudar a Tarragona. Vaig portar el currículum a la Residència Vila-seca i, al dia següent, ja em van trucar. Em vaig enamorar de la feina i de l’equip. En aquest temps han passat moltes coses, entre elles, la pandèmia de la Covid, que ha suposat una transformació en molts aspectes.
Quan vas convertir-te en la responsable higienicosanitària?
Va ser en aquest context de pandèmia, el novembre del 2021, que em van oferir l’oportunitat. El canvi ha estat positiu. Ha estat un repte, com tot quan et proposes progressar. Però, a poc a poc, ho estic portant bé. Sobretot he tingut el suport de les companyes i la direcció del centre.
Què està sent el més difícil?
Ara el repte més gran és que gran part de l’equip és nou i ens estem reorganitzant a poc a poc. El nivell d’infermeria que hi ha a la residència és molt bo i el meu objectiu és que, amb les noves incorporacions, no només es mantingui sinó anar millorant-lo a poc a poc. Per a mi és molt important, a més, que les direccions i les coordinacions de centre no es desvinculin de la base i del servei i l’atenció a la persona usuària.
Quan vas començar al Grup Mutuam, pensaves que tindries aquestes oportunitats de desenvolupament professional?
Jo tenia clares les meves capacitats. El que vingués més endavant tindria a veure amb el que l’empresa veiés en mi, que veiessin el meu potencial. Tots els companys tenen capacitats per a unes coses o unes altres i qui els coordina ha de ser capaç de treure profit de cadascú, saber reforçar-lo. És important que la Coordinació sàpiga amb qui està treballant. Els professionals són capaços de donar més del que sovint es creu des de coordinació.
Quins avantatges creus que ofereix Mutuam als professionals de la infermeria?
Els avantatges se’ls crea el propi treballador a partir del coneixement que té de l’empresa. Quan tu comences a un feina has de saber on has entrat. Quan jo vaig arribar al Grup Mutuam vaig informar-me de com era l’empresa, de quins serveis oferia, de com funcionava… Cadascú ha de saber on vol arribar i, partint d’això, veure què t’ofereix l’empresa quant a formació i quins projectes té.
Quines de les eines que ofereix Mutuam has utilitzat tu?
Abans de la pandèmia, vam fer un projecte de recerca, que va ser distingit amb un premi de la Fundació Mutuam Conviure, sobre la disfàgia. Em va encantar fer-ho perquè m’agrada molt la recerca. L’empresa ofereix moltes oportunitats en aquest sentit i també per a formar-se contínuament. Es fan sessions clíniques, projectes en qüestions com les no-contencions i tot allò que un professional necessita per adquirir coneixements i estar a l’avantguarda del servei que estem oferint. A més, vaig començar a fer un màster sobre Atenció Centrada a la Persona i vaig tenir el suport de l’empresa.
I tens intenció de seguir explorant el camí de la recerca?
Ara mateix encara tinc molta feina acabant d’organitzar l’equip d’infermeria, establint objectius, distribuint tasques… Però quan estigui enllestit, crec que em podré posar amb la recerca. Ja ho he comentat amb l’equip i tothom hi està d’acord. És important tenir el suport de tothom, perquè cal estar molt centrat per fer recerca.
El doctor Jaume Junyent ha desenvolupat una gran part de la seva carrera professional al Grup Mutuam, on ha demostrat el seu compromís amb l’alleujament del patiment de les persones en situació de final de vida. Apassionat de la fotografia i de l’aprenentatge continu, acaba de publicar ‘Historia de una resiliencia’, on comparteix des de la seva experiència com a malalt recomanacions per conviure millor amb el Parkinson.
Per què va estudiar medicina?
No ho sé, la veritat és que inicialment no volia ser metge. Volia ser periodista gràfic, però els meus pares no em van deixar ni planteja’ls-ho. Llavors, com que no sabia què fer, vaig estar un temps fent d’auxiliar de cuina a un restaurant de Saragossa, que era on vivia la meva família. Un dia vaig passar per la Facultat de Medicina, hi vaig veure la cua per apuntar-se a la carrera i, mira, m’hi vaig matricular.
Així de casual va ser?
Sí, però haig de dir que ja tenia dues germanes que eren metges. De fet, vaig arribar a casa i els pares em van dir “podries haver escollit una altra cosa!”.
Però li va agradar?
Abans de la universitat jo no era un bon estudiant, però medicina em va començar a agradar i em va anar bé. Vaig acabar-la amb bones notes.
Quina va ser la següent passa?
Vaig venir a Barcelona i vaig començar a treballar en temes relacionats amb la geriatria, tenint en compte que la geriatria com a tal no existia, perquè m’agradava i perquè li veia futur. Vaig treballar a l’Hospital Vall d’Hebron, on vaig coincidir amb professionals importants, i també vaig fer guàrdies en el sector privat. Em vaig seguir formant i llavors, el 1993, em va sorgir l’oportunitat de treballar al Grup Mutuam, concretament al Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES). L’any següent, em va tocar atendre el meu propi pare com a malalt pal·liatiu. Ara penso que va ser una bogeria que el tractés jo i que no ho hauria d’haver fet.
Quan vostè va començar, el PADES era un servei nou i el seu enfocament era innovador aquí.
Sí, érem els pioners. De fet, quan vaig començar no en sabia gaire, de cures pal·liatives, però em va interessar el tema i m’hi vaig formar molt. Ha estat al que m’he acabat dedicant. La meva voluntat ha estat sempre la d’estar al costat del malalt, procurant que no patís, escoltant-lo molt i explicant molt bé a la família què és el que li passa i què se li farà. Hi havia molts professionals que això no ho feien. A més, en aquella època, també hi havia molt d’embolic legal en aquesta matèria i s’havia d’aplicar molt el sentit comú.
Quin record en conserva, d’aquella experiència?
Haig de dir que l’equip que vaig tenir a PADES ha estat el millor que he tingut en la vida. Hi van passar diverses infermeres i una treballadora social i vaig aprendre moltíssim d’elles i elles de mi. Es va crear molt bona sintonia i érem un equip molt ben consolidat. La meva forma de treballar potser era una mica diferent a la d’altres. Allà consideràvem que tots érem iguals i ens podíem rebatre. Les infermeres assumien responsabilitats i podien anar soles als domicilis. Això ens permetia atendre més pacients i ser més operatius. Vaig estar en aquell servei una dotzena d’anys.
I d’allà va fer el salt als centres sociosanitaris.
Sí, tenia ganes d’anar a un centre d’aquest tipus i, a més, no m’acabava de trobar del tot bé i vaig creure que allà hi estaria millor.
Què li passava?
Vaig començar a tenir símptomes de la malaltia de Parkinson. En un principi, no li vaig explicar a ningú i, durant uns dos anys, em vaig estar fent proves. Tenia atacs d’ansietat i símptomes que em feien quedar malament amb altres persones. També tenia músculs que se’m movien sols. Em van fer una electromiografia per veure si tenia ELA. Va sortir negativa i l’electromiografista em va enviar al neuròleg. Aquest, només veure’m i abans de fer-me les proves, ja em va dir que tenia Parkinson. Em vaig quedar molt escèptic.
Va seguir treballant, malgrat el diagnòstic.
Sí, vaig continuar treballant, i molt, tot i que cada cop em trobava pitjor. Estava a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i també al Parc Sanitari Pere Virgili. M’ho vaig passar bé als dos llocs, però era un ritme de treball que jo no podia aguantar. La major part dels companys em van ajudar, però també em sentia més vigilat. Jo sempre he estat molt autoexigent, però en aquell moment encara ho vaig ser més. Em revisava tot cinc vegades, de manera que trigava més i acabava fet pols. Cada cop tenia més dolors i va arribar un moment que el neuròleg em va preguntar que què estava fent i que perquè no demanava una incapacitat.
Com s’ho va prendre?
Això et ve quan menys t’ho esperes i no ho entens. De cop i volta, amb 50 anys, vaig haver de canviar. Vaig parlar amb les dues empreses i em van donar una feina adaptada a la meva situació. Sempre estaré molt agraït tant a Mutuam com a Pere Virgili, ja que em van respectar en tots els sentits. Durant aquella època, no vaig deixar de formar-me i em vaig treure el títol d’especialista en Medicina Familiar i Comunitària.
Com va afrontar el moment de deixar de treballar?
Molt malament. Vaig estar durant 7 anys exercint després del diagnòstic, amb tractaments que no m’eren útils. M’adonava que cada cop em costava més i havia de dissimular-ho davant dels pacients. Vaig entendre que allò no era coherent i vaig demanar la incapacitat. Ara bé, deixar del tot el que feia i la meva rutina ho vaig portar fatal. Vaig estar uns mesos molt apàtic, tot i que sempre havia estat molt actiu. Va arribar un moment que vaig dir prou i llavors vaig començar a viatjar, vaig fer maquetes, vaig pintar i vaig fer un curs de fotografia professional. Ara tinc un arxiu d’unes 20.000 fotografies i he fet alguns llibres personals amb fotografies meves i amb reflexions. Ara el meu repte és fer-ne un amb fotografies que expliquin cadascuna una història diferent. Tampoc no m’he oblidat de la medicina, així que segueixo actualitzant-me, assisteixo a sessions clíniques i formo part d’un comitè d’ètica.
El seu compromís va ser reconegut el 2006 pel Col·legi de Metges de Barcelona amb el Premi a l’Excel·lència en l’àmbit de Salut pública, mental i atenció sociosanitària.
Sí, i en aquell moment vaig pensar que no m’ho mereixia, que tampoc no havia fet tantes coses. Això dels premis i els copets a l’esquena mai no m’ha fet gaire gràcia, però la meva família es va posar molt contenta. Amb el pas del temps, he arribat a la conclusió que sí que va ser merescut i que em satisfà.
D’on va sorgir la idea del llibre que acaba de publicar, ‘Historia de un resiliencia’?
Una vegada em van demanar que fes un resum de quatre pàgines sobre el que jo sentia com a malalt amb l’objectiu d’explicar-ho en un acte en què també participaven dos neuròlegs i un psicòleg. El dia de l’esdeveniment van deixar la meva intervenció per al final, quan la gent ja marxava, i em van deixar només tres minuts per parlar. Així que no vaig poder explicar res i em vaig adonar que els malalts amb malalties neurodegeneratives som persones oblidades. Em vaig enfadar molt i vaig deixar en un calaix aquells quatre fulls. Fa un parell d’anys els vaig treure i vaig decidir escriure un llibre a partir d’allò. És a dir, que en aquest llibre he reflectit la meva experiència, el que he sentit des que se’m va diagnosticar el parkinson fins a l’actualitat. He trigat dos anys i n’he fet setze versions. Haig de dir que l’editoral, Círculo rojo, l’ha editat amb tot el que els vaig demanar. Fins i tot la portada és un quadre que tinc a casa. Hi ha moltes persones amb aquesta malaltia que han fet llibres, però molts d’ells són terroríficament foscos. En un principi el volia titular ‘Mi vida lenta’, però la veritat és que queia millor ‘Historia de una resiliencia’, perquè tracta de la capacitat d’una persona de plantejar-se uns reptes estant malalta iguals als que poden assolir els altres. Això no és fàcil i no s’aconsegueix de seguida, sinó que has de deixar passar el temps, tenir molta paciència i ser constant. En el llibre hi incloc recomanacions i reptes que jo m’he plantejat i que qualsevol persona amb una malaltia degenerativa, o fins i tot en una situació de dol, pot fer per sentir-se bé.
Neus Saiz, directora de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, i Dolors Quera, coordinadora mèdica del centre, van participar dilluns 30 de maig a la presentació del Pla Estratègic ‘Més Sant Pau’ de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’objectiu de l’acte va ser compartir els seus eixos d’actuació per a l’etapa 2025-2030 amb altres recursos assistencials del territori, ja que en el desplegament d’alguns d’ells es preveu la col·laboració d’aquests.
Després de la presentació del document, que ha estat aprovat pel Patronat de l’entitat, es va celebrar una reunió en què tots els recursos que tenen relació amb l’hospital van participar d’un procés de reflexió. A més de les representants de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, hi van assistir els de l’Hospital Dos de Maig, la Fundació Puigvert, l’Hestia Palau, l’Hospital Evangèlic i la Regió Sanitària de Barcelona. L’objectiu és seguir treballant conjuntament en iniciatives per avançar en la millora de l’atenció als i les pacients del territori AIS Dreta i les seves famílies.
Des del Grup Mutuam, volem agrair a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la invitació a participar a la trobada per posar en comú reflexions, així com la confiança a l’hora de col·laborar amb nosaltres. Esperem poder seguir compartint noves passes.
Les dues entitats signen un conveni de prestació del Servei d’Orientació Social
La Fundació de Jugadors del FC Barcelona i el Grup Mutuam amplien la seva col·laboració i acorden que l’entitat sense ànim de lucre ofereixi el seu Servei d’Orientació Social a la Fundació. La signatura del conveni s’ha fet aquest dilluns 7 de febrer i ha anat a càrrec del president de la Fundació, Ramon Alfonseda, el director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, i el secretari de la Fundació, Félix Barrado.
La col·laboració està dirigida a exfutbolistes del FC Barcelona i les seves famílies que perceben ajudes per part de la Fundació i que necessitin aquesta assistència social. Mutuam oferirà el servei de manera gratuïta a les persones beneficiàries de la Fundació de Jugadors.
El Servei d’Orientació Social, que Mutuam proveeix, té l’objectiu d’informar, orientar i proporcionar assessorament social especialitzat. Aquesta col·laboració entre les dues organitzacions facilitarà que aquelles persones grans que ho necessiten rebin l’atenció personalitzada de professionals per guiar-los en aquells serveis socials que més s’adeqüen a les seves necessitats.
El conveni també preveu un descompte comercial del 5% en els serveis d’atenció domiciliària i recursos residencials per a tots els membres de l’Agrupació.
Un any més, Grup Mutuam va celebrar el seu Concurs de Fotografia, on treballadors i treballadores presenten les seves instantànies, plenes d’originalitat, creativitat i una clara intenció amb un missatge molt personal. Enguany el jurat va resoldre aquest concurs, on es van presentar 27 participants, amb un pòdium femení.
En primer lloc, la fotografia ‘Mikonos’ presentada per Noemí Morales, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, seguida per un segon premi atorgat a ‘Nena Massai’ d’Abril Rovelo del Departament de Marketing i Comercial. A la categoria de millor reportatge, el premi se’l va emportar Lidia Medina, neuropsicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona i Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, amb el seu conjunt fotogràfic anomenat ‘Coneixent terres volcàniques – Lanzarote’. Com que la competència va estar molt igualada, el jurat va decidir fer una menció especial i premiar d’igual manera a la gerocultora de la Residència Sant Cugat, Judith García, per la seva fotografia ‘Capvespre’. Algunes d’aquestes imatges també formaran part del calendari de sobretaula del Grup Mutuam 2022.
Gràcies a les millores en relació amb l’any anterior, les guanyadores van poder gaudir d’un petit acte de lliurament de premis, on van rebre en mà l’obsequi d’una caixa d’experiències Smartbox. El Grup Mutuam vol felicitat a les guardonades i donar les gràcies, un cop més, a totes les persones que hi han participat.
Abans no s’ensumi la tardor, ja tenim a les bústies dels i les mutualistes i a la nostra web el darrer número de la revista Mutuament. Per omplir la nova temporada d’oci, relacions socials i descobriments, inclou les propostes de Mutuam Activa. Per als que encara no estiguin convençuts d’apuntar-se a aquest servei de lleure cultural i viatges per a sèniors, la protagonista del testimonial d’aquesta edició és Maria Rosa Ruiz – Castillo, una de les seves fidels usuàries. L’editorial està dedicada a una de les expressions culturals amb més capacitat de conmoure’ns sense ni tan sols haver de sortir de cas: la música. Comenceu a gaudir-ne!
Si alguna cosa s’ha posat de manifest durant la crisi de la Covid19, especialment en aquells primers mesos en què la nostra quotidianitat es va veure més trasbalsada, és que tot allò relacionat amb curar i cuidar de les persones és essencial per al manteniment de la vida. Mentre moltes activitats s’aturaven i una gran part de la població es tancava a casa, hi va haver treballadors i treballadores que no es podien permetre un dia de respir perquè la societat els necessitava. L’excepcionalitat va alterar també les seves tasques i no sempre van poder atendre de la manera que ho fan habitualment. Els professionals del Grup Mutuam hem estat testimonis de primera línia en aquests mesos de les dificultat d’atendre les persones com cal en una situació inesperada, desconeguda i de desbordament continuat. Ara és bon moment per reflexionar i valorar el que hem après, però també per reconèixer tot l’esforç que s’ha fet.
Des dels diferents serveis del Grup Mutuam atenem persones que ja de per si es troben en situació de vulnerabilitat i que a causa de les restriccions derivades de la pandèmia han vist augmentada la seva fragilitat. L’aïllament i la soledat han estat prevalents i generalitzats, derivant en sentiments de por i incertesa en aquestes persones i les seves famílies, que s’han trobat desbordades. Situacions altament estressants, sostingudes en el temps. Són situacions que s’han d’atendre i acompanyar i que van més enllà d’una intervenció purament clínica. Parlem d’atendre la persona en la seva globalitat, intervenint en la part psicològica, social i espiritual.
Des de la psicologia ens hem trobat amb un increment de persones que han requerit ajuda addicional per poder fer front a aquesta situació. S’ha donat cobertura a pacients, familiars i també als equips assistencials molt impactats a nivell emocional. Persones usuàries que han afrontat el procés de final de vida lluny dels seus familiars i que han mort en soledat i familiars en dol sense possibilitats de comiat. Escenaris que han compromès la mort digna i que anticipen dols complicats que caldrà seguir i atendre. Ha estat necessari duplicar esforços i crear sinergies per poder donar resposta a totes aquestes necessitats.
Adaptar-se a l’excepcionalitat
En els centres i hospitals, també ha estat clau el paper de professionals com els dels equips de rehabilitació, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes i treballadors socials que han acompanyat i donat cobertura, en ocasions, més enllà de les seves pròpies funcions. A banda d’adaptar els plans terapèutics a les restriccions, han facilitat i mantingut la comunicació amb els familiars, compartint vídeos dels progressos de la persona durant les sessions, iniciatives que han contribuït al cuidar, creant un clima més humà i proper que ha tranquil·litzat les famílies.
Aquesta reorganització, indispensable en temps de crisi, posa en valor la importància del treball de tothom, res té sentit sense l’altre. Parlem de la solidaritat espontània, de les mostres de suport entre companys i companyes que ens han ajudat a tirar endavant. La pandèmia ha fet aflorar el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres.
Acompanyar els més desemparats
Les restriccions aplicades per les administracions han canviat escenaris però no necessitats. Els hospitals, centres residencials i sociosanitaris es varen trobar amb múltiples baixes de personal per contagis i amb una ocupació plena als centres, amb persones ingressades que tenien restringides les visites i que, sovint, es trobaven confinades a l’habitació, amb tot el què això implica. Així mateix, vàrem ser testimoni de com els serveis d’ajuda a domicili, que fins al moment havien passat més inadvertits, amb el tancament dels centres de dia, van esdevenir més necessaris que mai. Hem vist com, gràcies al compromís i coratge d’aquests professionals, s’ha pogut seguir donant resposta i acompanyar aquestes persones que, en alguns casos, havien quedat en situació de desemparament.
Es una evidència que el cuidar en temps de pandèmia està sent tot un repte. Cal recordar la importància d’un concepte de salut ampli, que va més enllà de la vessant clínica i que necessàriament passa per tenir en compte els aspectes psicològics, socials i espirituals de la persona. Ideari que ha de prevaldre i mantenir-se també en temps complexos.
Davant l’emergència hem prioritzat el curar i no tan el cuidar, i d’alguna manera s’ha deshumanitzat l’assistència.
Reconeixement més enllà dels aplaudiments
La tasca dels professionals ha estat encomiable, han donat resposta a les necessitats que sorgien en situacions extremadament complexes i amb recursos limitats. En alguns sectors, fins i tot, amb l’opinió pública en contra. Reconèixer l’esforç d’aquests professionals és necessari i un bon punt de partida, però cal també replantejar el model de gestió i atenció del sector amb dotacions adequades de personal i major inversió en infraestructures i personal.
93 380 09 70
