Atenció psicosocial

L’espiritualitat és inherent a l’ésser humà i la percepció de l’existència de necessitats espirituals creix i aflora amb més intensitat, a mesura que s’apropa la mort. Aquestes necessitats es poden classificar en: necessitats intrapersonals (relacionades amb buscar sentit a l’existència), necessitats interpersonals (relacionades amb sentir-nos connectats amb els altres) i necessitats transpersonals (relacionades amb la transcendència). El fet de tenir-les cobertes pot suposar per al pacient un recurs en l’afrontament del final de la vida mentre que no tenir-les influeix negativament en la seva percepció de benestar.

Com a psicòleg de l’equip d’Atenció Psicosocial Mutuam a Barcelona (finançat per la Fundació La Caixa)  i en el marc de la tesi doctoral, vaig portar a terme un estudi en què s’avaluaven, en dos moments durant l’ingrés (en el primer moment de l’avaluació i una setmana desprès) les necessitats espirituals i la seva relació amb el benestar dels pacients hospitalitzats, atesos per un equip de Cures Pal·liatives. Es va comprovar que el 61,7% dels pacients es consideraven espirituals i només el 27,7% es consideraven religiosos. Així mateix, es va constatar (en ambdós casos) que les necessitats interpersonals eren les que més pacients tenien cobertes, mentre que les intrapersonals van resultar ser les menys cobertes.

Temps i assistència, alleugen el patiment

Els pacients que tenien algunes de les necessitats espirituals sense cobrir manifestaven estar amb patiment (espiritual  i/o inespecífic). El 42,6% dels pacients expressaven estar patint espiritualment i el 63,8% tenien percepció d’un patiment més inespecífic. En els casos del primer moment de l’avaluació, el 76,6% manifestaven tenir algun tipus de patiment o els dos alhora i, en  els casos de l’avaluació realitzada una setmana desprès, aquest percentatge s’havia reduït fins al 47,8% dels pacients. Pensem que aquesta reducció pot ser el resultat de la tasca assistencial portada a terme per un equip interdisciplinari de cures pal·liatives.

Una altra variable que també va tenir molt pes en el benestar dels pacients va ser el temps que havia passat des que se’ls havia fet el diagnòstic, observant-se que,  en ambdós casos, els pacients que estaven diagnosticats recentment tenien menys benestar que aquells que ho havien estat feia més temps. Possiblement, a aquests pacients el temps transcorregut els havia pogut ajudar a atenuar i a integrar les pors inherents.

Aquesta investigació destaca i conclou en la importància que té l’avaluació de la dimensió espiritual del pacient per poder detectar l’existència de necessitats espirituals no cobertes i potenciar aquelles que sí que ho estiguin, influint en la percepció de benestar del pacient al final de la vida.

Conclusions de la tesis Maria Rufino, Psicòloga de l’equip d’atenció Psicosocial Mutuam EAPS