Èxit d’assistents al primer Death cafè organitzat a Mutuam

Death cafe Mutuam

La biblioteca dels Apartaments Mutuam Güell va acollir el passat diumenge 17 de juny un Death cafè de dues hores al qual van assistir divuit persones. L’activitat, que se celebrava per primer cop al centre, va estar organitzada per l’EAPS Mutuam i l’associació Vinyana, que promou aquest tipus de trobades, sovint entre persones desconegudes, amb l’objectiu de conscienciar-les sobre la mort per tal d’ajudar-les a aprofitar millor la vida.
Un Death Cafè és un espai de discussió sobre la mort que no està dirigit per cap agenda, ni per objectius o temes. Es tracta d’un grup de discussió, no d’un grup de suport ni terapèutic, i els participants acompanyen la conversa de cafè, te, begudes refrescants i menjars nutritius. L’activitat és no lucrativa i no té intenció de portar les persones a cap conclusió, compra de producte o pla d’acció. L’espai en què ha de tenir lloc ha de ser accessible, respectuós i confidencial. La sessió dels Apartament Mutuam Güell va tenir tant èxit que ja hi ha llista d’espera per a la propera, que s’organitzarà a finals de juliol.

 

Herrero: ‘Escriure ajuda a superar una pèrdua’

Olga Herrero, doctora en Psicologia, psicoterapeuta i professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna -Universitat Ramon Llull, va oferir una ponència sobre “La integració de la pèrdua en la història de vida” en el marc de la 1a Jornada EAPS organitzada per Mutuam.

Olga Herrero, que forma part d’un equip de recerca a la Universitat Ramon Llull sobre constructivisme, va explicar com s’utilitzen les tècniques narratives en els processos de dol. Segons Herrero, l’ésser humà explica històries contínuament i fins i tot les utilitza per explicar-se la pròpia vida. Tanmateix, aquesta història es veu truncada quan apareix un esdeveniment no anticipat o una pèrdua. Per això, afirmà, en el grup de dol es treballa intentant donar un sentit a allò que li està passant al pacient, de manera que pugui continuar amb la seva vida incorporant l’esdeveniment dins la seva història personal o vital . Un dels postulats bàsics de què parteix el constructivisme, segons la ponent, és que no són els esdeveniments en sí els que ens afecten sinó la interpretació que en fem, que condiciona com ens adaptem a les situacions que hem d’afrontar. ‘Quan fem psicoteràpia clínica , treballem amb les veritats narratives del pacient, és a dir, amb el significat que té per a ell el que li passa’, va explicar.

En aquest sentit, les ‘lliçons agredolces de la pèrdua’, assegurà la ponent, ajuden a elaborar dols complicats, a poder donar-li un sentit i treure algun “benefici secundari” de l’esdeveniment. Va explicar que des de la psicoteràpia intenten ajudar a narrar moltes vegades la mateixa història, però de formes lleugerament diferents: que la persona tingui l’oportunitat d’explicar el mateix que ha explicat al seu entorn social incorporant diferències, en la forma narrativa, d’una banda, i en el nivell de consciència narrativa, de l’altra. “L’entramat narratiu el que fa és organitzar els esdeveniments de forma que tinguin coherència i sentit i que puguem projectar les nostres històries com si tinguessin una continuïtat”, va assegurar, tot afegint, que la narrativa fonamental en què treballen és la d’identitat, que respon a qui és un mateix i que sovint no és plantejada fins que no succeeixen esdeveniment inesperats.

Reconstrucció de significats

La doctora va afirmar que només entre un 10 i un 20 per cent de persones elaboren un dol complicat i que aquestes tenen dificultats per integrar els esdeveniments crítics en la seva història de vida. A l’hora d’abordar el dol en la teràpia, va assegurar que el punt de partida és diferent segons hi hagi hagut anticipació de la pèrdua o no. Així, va descriure com els pacients es troben amb què la història amb què explicaven la seva vida, de sobte, no els serveix per explicar-se a si mateixos, no saben com anticipar el futur i això els genera respostes d’ansietat. Per aquest motiu, assegurà, cal una revisió constructiva. Davant la “no confirmació” de supòsits bàsics, s’han de revisar i negociar significats amb aquells amb qui es conviu, va explicar Herrero. Per això, des del constructivisme s’entén el procés de dol com la reconstrucció del món personal de significats, basant-se en les idees de pro activitat, subjectivitat i dimensió relacional.

La ponent explicà que la dificultat per atribuir un significat a la pèrdua és un dels predictors bàsics de dol complicat i que, en el cas de no poder donar sentit a la pèrdua, trobar-ne un “benefici secundari” o un “aprenentatge significatiu” arran de la mateixa disminueix la probabilitat de patir un dol complicat. Així mateix, altres predictors són l’estil cognitiu de la persona, l’estil de vinculació afectiva i la seva xarxa de suport social.

Herrero va exposar les diferents tècniques narratives amb què treballen, malgrat reconèixer que les tècniques suposen només el 15 per cent del resultat de la psicoteràpia i que el més important és la relació terapèutica. L’objectiu, concretà, és que el pacient pugui transformar aquesta narrativa d’identitat, reescriure la història i organitzar el seu discurs incorporant-hi la història de pèrdua. ‘La tècnica que cal utilitzar depèn de les necessitats concretes del pacient’, assegurà.

Dra.-Herrero-1

Diversitat de tècniques narratives

Entre les més utilitzades, hi ha les narratives de self, que comencen per fer que el pacient posi per escrit qui és i com ha arribat a ser qui és des del punt de vista d’una tercera persona i d’un millor amic, és a dir, que faci una auto caracterització, tal i com va descriure Herrero. La narrativa de pèrdua, afegí, és una versió de l’auto caracterització en què es demana al pacient que expliqui de forma explícita de quina forma ha impactat la pèrdua en la seva vida. Una altra tècnica, que s’utilitza molt quan es treballa amb famílies, són els llibres de records, que la doctora considera eines que ajuden a evocar emocions i a posar paraules per ser capaç d’expressar allò que un no acaba d’entendre. Una altra són les cartes: cartes a l’altra, cartes de comiat o de re negociació del vincle, cartes a una emoció, cartes a un mateix… També hi ha els diaris dirigits, amb els quals es busca ajudar la persona a centrar-se en allò que li genera més dificultats. D’altra banda, els capítols de la vida són una eina que permet ajudar la persona a viure la seva història de manera més complexa, ampliant el focus d’atenció perquè sovint la narrativa de pèrdua satura totes les altres històries, va descriure la ponent.

‘Sabem que les persones que escriuen sobre la seva pèrdua, com a mínim quatre dies seguits, durant 15-20 minuts, experimenten millors resultats en psicoteràpia’, assegurà la doctora. I afegí que escriure ajuda a fer-nos intel·ligibles, a endreçar l’experiència i a poder treballar aquelles coses no resoltes, ja que permet expressar sentiments relacionats amb la pèrdua en un context diferent i de suport incondicional i contribuir a acceptar-la. Segons Herrero, en el procés de dol hi ha moments en què la teràpia ha d’orientar-se a la pèrdua i d’altres a la restauració de la vida, i escriure ajuda a separar aquests espais. ‘L’objectiu –conclogué- és passar de l’absència de significat en què col·loca la pèrdua a poder donar-li un significat a aquesta’.

Si voleu veure la seva interessant ponència en vídeo (30 minuts), cliqueu aquí.

Dra. Olga Herrero Esquerdo, doctora en Psicologia i professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull. Especialista en Psicoteràpia, acreditada per la European Federation of Psychologists’ Associations (EuroPsy, EFPA/COP). Psicoterapeuta col·laboradora a l’Institut de Diagnòstic i Atenció Psiquiàtrica i Psicològica (IDAPP, Barcelona). Investigadora principal en Processos de Dol i Psicoteràpia en el Grup d’Investigació en Psicologia, Persona i Context de la FPCEE Blanquerna, URL.

El grup de dol, un espai per a l’expressió dels adolescents

el procés de dol en adolescents

El procés de dol és un camí pel qual, de forma inevitable, tots passarem en un moment donat al llarg de la nostra vida. Però perdre un pare o mare quan s’és molt jove dificulta aquesta elaboració, esdevenint, com anomenem tècnicament, un risc de dol complicat. Altrament, l’adolescència és una etapa de constitució de la identitat -l’adolescent és a mig camí entre nen i adult- en la qual es donen molts canvis significatius en el total de la persona, i especialment en el que s’anomena en psicologia el ” jo. I, malgrat la identitat és quelcom que es persegueix al llarg de la vida, és en aquest moment que esdevé un punt crític. La mort, quan es produeix de forma inesperada i en un moment de la vida “inadequat”, obstaculitza la constitució de la pròpia identitat (“ego”).

Així mateix, és una edat en la qual es poden sentir sols i/o incompresos, fins i tot, entre el grup d’iguals, que és el seu principal referent, i així ho expressaven ells mateixos en l’atenció individual dels professionals de Mutuam: “vull parlar amb algú que estigui passant pel mateix“, “m’agradaria saber què senten els altres“, “vull saber si hi ha altres nens igual que jo“. I és a partir d’aquestes demandes que ens plantegem dur a terme un abordatge psicològic des d’una perspectiva grupal, atès que és una de les aproximacions terapèutiques més utilitzades en els adults i de provada utilitat.

Sóc la Maria i fa un mes es va morir el meu pare de càncer.”

Aquesta setmana ha estat molt dura, doncs la meva mare hauria complert 42 anys.”

Sento un buit molt gran… tinc la sensació de no poder tirar endavant sense ella

Amb afirmacions com aquestes s’inicien les sessions del grup de dol per a adolescents que l’EAPS Mutuam va posar en marxa ara fa un any aproximadament. Sessions quinzenals per a nois/es de 12 a 20 anys que recentment han tingut una pèrdua parental, amb l’objectiu d’acompanyar-los en el procés de dol, tot evitant les complicacions que es poden derivar i alhora proporcionant recursos per a l’afrontament adaptatiu. Altres objectius més específics són facilitar informació sobre el procés, fomentar la normalització de sentiments i emocions, compartir el procés amb el grup d’iguals i, finalment, detectar dificultats en l’elaboració funcional del dol.

Em sento bloquejat, amb una sensació de no saber cap a on anar.

Tinc impotència, nerviosisme, em sento aclaparada i cada dia tinc mal de cap i opressió al pit…”

“Penso que és injust que als 20 anys hagi perdut la persona més important de la meva vida. M’he quedat buida i res té ja sentit.”

Com els adults, els adolescents no s’escapen de sentiments emocionals tals com la tristesa, la ràbia, els retrets, l’ansietat, el sentiment de soledat, el cansament, la desesperança i el bloqueig. Aquests s’acompanyen -com a més freqüents- de les sensacions físiques d’hipersensibilitat als sorolls, opressió de gola o estómac, sensació de no ser un mateix, manca d’energia, insomni i mal de cap. La seva conducta també es veu alterada i afirmen tenir dificultats per a la conciliació o manteniment del son, amb necessitat d’aïllar-se d’amics i familiars i l’impuls de visitar els llocs que recorden al seu pare/mare o tot el contrari: evitar-los.

D’altra banda, és un procés en el qual es poden sentir perduts, confosos: “com si el món anés més ràpid que jo i no pogués parar-lo; o com si anés a caure al buit i no hi hagués ningú per socórrer-me”. Es produeix una aparició sobtada de dubtes existencials, sobre la mort i el més enllà; dubtes que semblaven soterrats, en un segon pla, sense importància i que ara prenen una intensitat de gran magnitud: “penses que és una tonteria que et diguin que està al cel; però quan perds algú penses que potser no és tant ridícul, que potser si que hi ha alguna cosa més… No tinc res clar, però em dóna més tranquil·litat pensar que està al cel que pensar que està mort.” A més, la mort d’aquest familiar verifica el temor més universal dels humans: la pèrdua dels éssers estimats i la pròpia mort: “Molta, molta por, i em fa pensar que ja sempre estaré així , vivint amb por“.

Davant d’això, el grup és un espai en què compartir, expressar-se sabent que seran compresos i no jutjats, i en el qual també, utilitzant recursos propis d’aquesta edat, duem a terme una tasca psicoeducativa sobre aquells temes que més els inquieten: por a l’oblit, canvi de rols en el si de la família, vivència de la mort, malsons, anticipació de dates, etc. Ens atrevim a posar nom a tot el que pensem i sentim, perquè com apunta l’autora J.K Rowling: “la por a un nom augmenta la por a la cosa que s’anomena“.

Sempre que vinc al grup surto millor del que estava”; “el grup m’ajuda a entendre que no estic sol”. Amb aquestes frases pròpies del participants es recullen algunes valoracions que ens feien al tancar aquesta darrera edició; frases que ens impulsen a continuar, posant la mirada en reprendre el grup i acollir nous adolescents que ho precisin.

Amb la col·laboració de Sílvia de Quadras, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona

 

El suport psicosocial al final de la vida: raó de ser de la 1a Jornada EAPS Mutuam

Dimecres 17 de juny va celebrar-se la 1a Jornada EAPS Mutuam a l’auditori del Caixa Fòrum, amb el suport de la Fundació Bancària la Caixa i sota el títol ‘Cap a un nou model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada’, prop de 250 professionals de l’àmbit del treball social, psicologia, medicina i infermeria, van escoltar a una desena de professionals que van exposar les seves experiències i van tractar dos temes claus en l’atenció a persones en procés final de vida: el suport psicosocial en el procés de dol i el suport als equips professionals.

La Jornada va tenir lloc en el marc del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malaltia Avançada que des de l’any 2008 desenvolupa la Obra Social “La Caixa” i que ja ha atès a prop de 170.000 persones a tot l’estat. En el cas de Barcelona i Girona ha confiat a Mutuam el seu desenvolupament.

Un cop feta la inauguració a càrrec del director corporatiu de l’Àrea Social de ‘la Caixa’, Marc Simón, i del director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, el doctor Josep Ballester, va ser el doctor Xavier Gómez-Batiste qui va presentar el projecte EAPS. Com a director científic d’aquest programa que ja ha atès a 170.000 persones, atès que és un projecte que l´Obra Social de La Caixa ha estès a tot l´Estat, va exposar els tres reptes que s’havien plantejat: definir un model d’atenció psico-social fins llavors inexistent, dissenyar un model d’organització amb visió transversal i metodologia comú i que l’aportació d’aquest resultés eficaç, eficient i satisfactòria.

La Dra. en psicologia Olga Herrero, va parlar sobre l’ús de tècniques narratives per donar sentit a la mort d’algú estimat en la nostra història de vida. Tot seguit, hi va haver una taula rodona sobre els processos de dol en diferents circumstàncies en què es van exposar un projecte dirigit a infants i un altre a adolescents i es van explicar les especificitats d’aquest procés quan la mort és inesperada i de la necessitat de passar en el dol del “per què” al “quin sentit té”.

Més que acompanyament al final de la vida

Tot seguit, hi va haver una taula rodona sobre els processos de dol en diferents circumstàncies. La psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, Sílvia de Quadras, va explicar la seva experiència en un projecte dirigit a adolescents que han perdut a un dels seus progenitors. Va valorar molt bé la resposta per part del que, segons ella, és un col·lectiu abandonat i que està definint la seva identitat. La infermera i membre de l’equip de suport psicoemocional d´AFANOC Núria Carsí, va centrar-se en les intervencions del dol en els nens. Així, va destacar aspectes com la necessitat de donar informació completa i senzilla als infants i d’explicar-los que ells no s’han de sentir culpables del que ha succeït. Per la seva banda, Marta López, co-directora de l’EAPS Creu Roja Granollers, va explicar les especificitats d’aquest procés de final de vida quan la mort és inesperada i María Rufino, doctora en psicologia i psicòloga dels EAPS Mutuam, va parlar de com la pèrdua d’un ésser estimat implica un trencament i va assenyalar la necessitat de passar en el dol del “per què” al “quin sentit té”.

Com cuidar de qui cuida

La segona part de la jornada, dedicada al suport als equips professionals, va començar amb una ponència del doctor en psicologia José Luis Bimbela. De forma molt propera va descriure com imprescindible la necessitat de suport als professionals; “No m’interessa la tècnica per la tècnica, hem de cuidar i cuidar-nos amb l’ànima”, va afirmar. Així doncs, va parlar de la necessitat de treballar l’espiritualitat i les emocions.

En la taula rodona, la infermera i coordinadora de l’equip de PADES Esquerra Eixample de Mutuam a Barcelona, Nieves Legua, va explicar els problemes que havien sorgit en un moment donat entre les professionals del seu grup i com amb ajuda externa d’una psicòloga dels EAPS Mutuam van aconseguir millor la comunicació i la confiança entre elles. Olga Vázquez, coordinadora del Servei de Geriatria del Parc de Salut Mar, va lamentar que ningú els hagués ensenyat a fer front als aspectes emocionals en l’atenció a les persones que es troben en situació de final de vida ni als seus familiars i va expressar la necessitar d’integrar els valors en aquest procés. Precisament, Anna Escolà, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va parlar de les eines perquè els professionals que tracten pacients amb demència evitin el que es coneix com esgotament per compassió. Per últim, el doctor i director de l’EAPS del Parc Sanitari Sant Joan de Déu a Sant Boi de Llobregat, Jordi Valls, va identificar les necessitats emocionals dels professionals, diferenciant entre aquelles intrínseques i aquelles relacionades amb el treball en equip o amb la tasca en sí.

El doctor Josep Ballester i la doctora Neus Saiz, directora del equips EAPS Mutuam a Barcelona i Girona, van tancar l’acte amb una valoració positiva de l’acceptació que està rebent el programa, del seu creixement en 2015 i de la seva recent ampliació a la ciutat de Barcelona i a Girona.

Les necessitats espirituals com a elements de benestar en el pacient pal·liatiu

necessitats espirituals en el moment final de vida EAPS Mutuam

L’espiritualitat és inherent a l’ésser humà i la percepció de l’existència de necessitats espirituals creix i aflora amb més intensitat, a mesura que s’apropa la mort. Aquestes necessitats es poden classificar en: necessitats intrapersonals (relacionades amb buscar sentit a l’existència), necessitats interpersonals (relacionades amb sentir-nos connectats amb els altres) i necessitats transpersonals (relacionades amb la transcendència). El fet de tenir-les cobertes pot suposar per al pacient un recurs en l’afrontament del final de la vida mentre que no tenir-les influeix negativament en la seva percepció de benestar.

Com a psicòleg de l’equip d’Atenció Psicosocial Mutuam a Barcelona (finançat per la Fundació La Caixa)  i en el marc de la tesi doctoral, vaig portar a terme un estudi en què s’avaluaven, en dos moments durant l’ingrés (en el primer moment de l’avaluació i una setmana desprès) les necessitats espirituals i la seva relació amb el benestar dels pacients hospitalitzats, atesos per un equip de Cures Pal·liatives. Es va comprovar que el 61,7% dels pacients es consideraven espirituals i només el 27,7% es consideraven religiosos. Així mateix, es va constatar (en ambdós casos) que les necessitats interpersonals eren les que més pacients tenien cobertes, mentre que les intrapersonals van resultar ser les menys cobertes.

Temps i assistència, alleugen el patiment

Els pacients que tenien algunes de les necessitats espirituals sense cobrir manifestaven estar amb patiment (espiritual  i/o inespecífic). El 42,6% dels pacients expressaven estar patint espiritualment i el 63,8% tenien percepció d’un patiment més inespecífic. En els casos del primer moment de l’avaluació, el 76,6% manifestaven tenir algun tipus de patiment o els dos alhora i, en  els casos de l’avaluació realitzada una setmana desprès, aquest percentatge s’havia reduït fins al 47,8% dels pacients. Pensem que aquesta reducció pot ser el resultat de la tasca assistencial portada a terme per un equip interdisciplinari de cures pal·liatives.

Una altra variable que també va tenir molt pes en el benestar dels pacients va ser el temps que havia passat des que se’ls havia fet el diagnòstic, observant-se que,  en ambdós casos, els pacients que estaven diagnosticats recentment tenien menys benestar que aquells que ho havien estat feia més temps. Possiblement, a aquests pacients el temps transcorregut els havia pogut ajudar a atenuar i a integrar les pors inherents.

Aquesta investigació destaca i conclou en la importància que té l’avaluació de la dimensió espiritual del pacient per poder detectar l’existència de necessitats espirituals no cobertes i potenciar aquelles que sí que ho estiguin, influint en la percepció de benestar del pacient al final de la vida.

 

Conclusions de la tesis Maria Rufino, Psicòloga de l’equip d’atenció Psicosocial Mutuam EAPS