Cinema i Medicina

Moltes pel·lícules basen els seus guions en històries reals i moltes d´aquestes històries tenen a veure amb la Medicina i els efectes que les malalties provoquen tant en les persones que les pateixen com amb aquells professionals que les tracten.

El Setè Art, ja des dels seus inicis, ha begut de l´art de la Medicina i s´ha deixat seduir per la màgia de curar i de cuidar les persones. El cinema i la televisió també són mitjans de gran impacte social i tenen enormes possibilitats per informar, difondre missatges i formar la ciutadania. Tots recordem alguna sèrie de televisió que ens ha marcat, be sigui personalment o professionalment, en què el fil argumental de les històries tenia a veure amb un metge o un equip de professionals d’un hospital. Sens dubte, els més grans recordarem, en blanc i negre encara, al famós Marcus Welbi, Doctor en Medicina (1969-1976) o, anys més tard, ja amb la televisió a color, els primers anys de TV3, la sèrie de subgènere hospitalari A cor obert (1982-1988). Localitzada a Boston i rodada en un hospital real d’aquella ciutat, encara avui, molts anys desprès, alguns mitòmans del cinema mèdic visiten aquella ciutat per localitzar el famós Hospital St. Eligius.

Del cinema amb rerefons mèdic o clarament inspirat en personatges que pateixen malalties, les diagnostiquen i les tracten en ambients sanitaris, cal destacar, més enllà de l´impacte personal que ens ha pogut provocar la seva visió, un element que no és menor: la influència que pot tenir a l´hora de decidir un futur professional. Moltes generacions de metges i infermeres han descobert la seva vocació al cinema o al mitjà televisiu, que ha contribuït a democratitzar l’accés als films, les series televisives o a les històries dramatitzades de casos reals en què els espectadors es veuen reflectits d’alguna o altra manera.

Cinema per conscienciar

Per altra banda, una mirada a l’arqueologia del cinema ens diu que, als inicis del cine mut, es van utilitzar moltes pel·lícules per alertar la població dels perills de la sífilis i de com evitar-la. Posteriorment, ja avançat el segle XX, la irrupció del virus de la SIDA va provocar l’estrena de moltes cintes relacionades amb aquesta malaltia i de com es podia educar per prevenir-la.

Fins ara, hem fet una petita pinzellada al que representaria la funció "social" del cinema de subgènere mèdic, aquella funció informativa, divulgativa o formativa d’algunes històries que relacionen les persones i determinats epifenòmens, en què la pantalla ajuda a centrar èticament el problema o bé opta clarament per la desestigmatització. Un clar exemple d’això seria el film Filadèlfia (1993), de Jonatham Demme, amb un Tom Hanks infectat pel virus VIH i defensat per un advocat negre, protagonitzat per Denzel Washington. També cal fer referència al que han representat algunes sèries televisives amb impacte "vocacional". En relació a aquest punt, no podem deixar de citar Urgències-ER (1994-2009), sèrie mítica creada pel novel·lista de ciència ficció Michael Cricton, que es va convertir en un veritable fenomen televisiu als Estats Units i que va contribuir a dignificar la imatge dels professionals d’urgències dels hospitals, en aquest cas, nord-americans. Aquesta sèrie és de gran utilitat per a la formació mèdica continuada o per organitzar cine fòrum mèdic.

La malaltia com a protagonista

Una altra dimensió del cinema, de la qual fins ara no hem parlat, és aquella en què el director del film "crea" una situació en què un dels protagonistes pateix un trastorn o malaltia que condicionarà la construcció dels personatges i d’una bona part de les situacions, esdevenint finalment la malaltia el fil argumental del film. El hijo de la novia (2001), de Juan José Campanella, en què la Malaltia d’Alzheimer afecta la mare d’en Ricardo Darín (Rafael, en la ficció) és, amb algunes situacions hilarants i còmiques en la trama, un excel·lent exemple d’aquest tipus de cinema. Un altre exemple, però en el pol oposat, és Contagi (2011), d’Steven Soderbergh. Es tracta d’una pel·lícula hiperrealista i molt ben construïda, però gairebé de terror, basada en una epidèmia global implacable. Alguns crítics cinematogràfics la consideren actualment la millor pel·lícula en relació a una pandèmia.

Abans d’acabar aquesta primera aproximació al món del Cinema i la Medicina, és necessari fer referència a la relació entre el cel·luloide i el final de vida i aquelles situacions en què cal informar al personatge que pateix una malaltia de molt mal pronòstic. Amar la vida (Wit), de Mike Nichols (2011), és una coproducció britànic-americana d’HBO Films i Avenue Pictures Productions, en què Emma Thompson fa el paper d’una professora universitària de Filosofia de 48 anys a qui diagnostiquen un càncer d’ovari avançat. És una magistral aproximació a allò que no s´ha de fer mai quan s´informa a una persona malalta. Amb una exquisida i subtil posada en escena, aquesta obra ha estat utilitzada a moltes escoles de ciències de la salut i de Bioètica per mostrar com respectar els valors de les persones malaltes.

Probablement, hi ha matèria per a molts articles més. Així que, properament us en presentarem de nous.

Article de Josep Ballester Roselló. Metge. josep.ballester@mutuam.com