Cuidar qui cuida

Com estar bé quan som nosaltres qui cuidem?

Cuidar una persona gran dependent és un procés llarg, una carrera de fons que acostuma a ser esgotadora. En la majoria dels casos, els cuidadors són familiars pròxims, com el cònjuge o els fills i filles de la persona a qui cuiden. Això implica que els propis cuidadors solen tenir una edat similar a la de la persona dependent.

Aquesta situació planteja desafiaments addicionals, ja que el cuidador també pot enfrontar les seves pròpies dificultats de salut relacionades amb l'edat. Per això, és essencial tenir en compte aquesta realitat i reconèixer que els cuidadors també necessiten suport i cura. Meritxell Naudeillo, cap del servei de psicologia dels EAPS Mutuam i formadora de l'Escola de cuidadors ens dona alguns consells per aprendre a cuidar-nos.

Hem de cuidar-nos perquè cuidem i perquè ho mereixem

Tenir cura de persones grans dependents implica una sèrie de càrregues físiques i emocionals. Les càrregues físiques poden alleujar-se amb l'ajuda de cuidadors formals, els qui ofereixen suport logístic i organitzatiu. No obstant això, el desgast emocional i psicològic és el més difícil de suportar. A més, sovint porta a l’aïllament social, ja que el cuidador tendeix a deixar la seva vida i activitats per centrar-se exclusivament en l’altre.

Amb aquest context, es fa més necessari que mai ser responsable amb un mateix i vetllar per la nostra salut física, emocional i psicològica. Tenir cura d’un/a mateix/a és un dret i una necessitat per mantenir una bona qualitat de vida. Però, tot i ser un dret, sovint, els cuidadors se senten culpables per dedicar temps a les seves pròpies necessitats.

La culpa per prendre un respir

El sentiment de culpa és una càrrega emocional habitual que acostuma a sorgir quan ens prenem espais per cuidar-nos. Creure que no estem fent suficient o que estem deixant d'atendre plenament les necessitats de l’altre són pensaments freqüents. No obstant això, és important recalcar que aquest sentiment de culpa no té un fonament real.

La malaltia i la dependència són situacions difícils de controlar o d’aturar. De vegades, ens trobem impotents davant el curs de la malaltia i ens culpem per no poder fer més. Cal que entenguem que la nostra capacitat té límits, i que no podem assumir la responsabilitat completa de la malaltia d'una altra persona. Reconèixer les nostres limitacions ens ajuda a alliberar-nos de la culpa i ens permet enfocar-nos en oferir la millor atenció dintre de les nostres possibilitats.

Cuidar-nos nosaltres mateixos/es és una part integral de la cura global. Tenim drets i necessitats legítimes, i atendre el nostre benestar físic, emocional i mental no és egoista. Tot el contrari: és imprescindible per mantenir el nostre benestar i prevenir l'esgotament i la deterioració de la nostra pròpia salut.

Per on comencem a cuidar-nos?

Com explica la Meritxell Naudeillo, “és fonamental identificar quines les nostres fonts d'estrès, ja que aquestes varien d'una persona a una altra”. Una font d'estrès habitual en familiars que cuiden de persones amb alteracions cognitives és la incertesa. Per això, hem d'informar-nos sobre la malaltia d'aquesta persona, què podem esperar, com evolucionarà i quins recursos tenim a la nostra disposició.

Una altra font d'estrès habitual és la falta de preparació a l'hora d'afrontar la malaltia. No saber què necessita la persona (sobretot si, pel deteriorament cognitiu perd la capacitat de comunicar-se) genera molt malestar emocional i angoixa. Per tot això, hem de sol·licitar el màxim d'informació i de recursos.

Senyals inequívocs que hem de parar atenció de nosaltres

Encara que cada persona és diferent, existeixen tota una sèrie de senyals que indiquen quan hem de parar més atenció a les nostres pròpies cures, com ara:

• Pèrdua d'interès i motivació per les coses.
• Aïllament social i disminució de les relacions i les activitats habituals.
• Sentiments de tristesa, irritabilitat, agressivitat o emocions negatives cap a la persona que cuidem.
• Episodis d'ansietat, depressió, apatia, entre altres.
• Canvis dràstics de pes o alteracions en el patró de somni.
• Pensaments com "només puc cuidar jo, els altres no saben o no ho fan bé".
• Esgotament físic i psíquic i propensió a emmalaltir (a constipar-se més, a sofrir lumbàlgia i lesions similars)

Davant qualsevol d'aquests senyals hem de demanar ajuda i buscar recursos que tinguem al nostre abast. Només així podrem trobar espais i moments de descàrrega per suportar millor la situació.

Els punts clau per suportar l'estrès

Quines mesures podem prendre per gestionar millor el nostre dia a dia? Com podem fer-nos la vida més fàcil? Per ajudar-nos a gestionar l'esgotament emocional i l'estrès, podem implementar les següents mesures:

1. Demanar ajuda. No carregar-se amb totes les responsabilitats i cercar recolzament en familiars, amics i serveis de cuidadors professionals o persones voluntàries.
2. Obtenir informació completa sobre la malaltia i la seva evolució. Com diu Naudeillo, “reduir la incertesa és reduir l'estrès”.
3. Planificar les activitats i cites mèdiques que hem de dur a terme amb anticipació. Així, podrem organitzar-nos de manera efectiva.
4. Tenir cura de la nostra salut física i emocional dedicant temps necessari a descansar i a dormir. Sortir de casa, fer exercici regularment, seguir una alimentació equilibrada i, sobretot, continuar atenent les nostres cites mèdiques.
5. Mantenir relacions socials i les activitats. És important conservar els nostres espais de lleure que ens distreuen i ens connecten amb nosaltres mateixos. No hem d'abandonar les nostres aficions, però tampoc sobrecarregar-nos amb noves responsabilitats.
6. Sol·licitar ajudes socials i recursos disponibles. Cal conèixer i aprofitar tots els recursos disponibles per alleujar la càrrega, des de centres de dia fins a entitats de voluntaris o ajudes a domicili.
7. Buscar formació i suport en institucions especialitzades. L'Escola de Cuidadors ofereix tallers gratuïts que poden ser de gran ajuda per a cuidadors no professionals i voluntaris.

Cuidar persones grans dependents requereix un esforç significatiu, però tenir cura d’un/a mateix/a no ha de passar-se per alt. “El fet de cuidar implica generositat, valentia i compromís”, com diu Naudeillo, i aquest compromís hem d'assumir-lo tant amb la persona a qui assistim com amb nosaltres mateixos. Perquè la pròpia salut i el benestar són drets fonamental i, al mateix temps, el recurs poder atendre qui ho necessita.

Amb la col.laboració de Meritxell Naudeillo, psicòloga general sanitària i psicòloga en cures pal.liatives que coordina els EAPS Mutuam i el Programa Final de Vida.