La renaixença…“Quan el català va fer-se més dolç que la mel”

Si els catalans celebrem la Diada nacional commemorant una derrota esdevinguda el 1714, la inauguració del moviment de represa que va significar la Renaixença tradicionalment s’ha lligat a un poema, Oda a la pàtria, escrit per Bonaventura Carles Aribau, lluny de casa, a Madrid, el 1833, cent dinous anys després d’aquell fatídic 11 de Setembre.

La Renaixença, en un sentit ampli, és el moviment històric que, al s. XIX, a Catalunya, posarà els fonaments tant per a la recuperació de la identitat nacional com per a la restauració del català com a llengua literària i de cultura, després de la greu decadència literària i civil dels segles XVI, XVII i XVIII.

De fet, el terme Renaixença no apareix en iniciar-se el moviment a què fa referència, sinó més tard, sobretot a partir del nom de la revista cultural fundada el 1871 per Francesc Matheu i Àngel Guimerà: "La Renaixensa". Una veritable cronologia d’aquest moviment ens fa veure que és producte de l’auge econòmic català del s. XIX, lligat al procés d’industrialització, que, al seu torn, prové de l’expansió demogràfica del XVIII, de l’augment dels ingressos procedents de la terra i de la formació d’un capital que servirà per generar la indústria.

"La llengua d’aquells forts que acataren los reis"

Si tornem al poema d’Aribau que la història literària ha establert com a fundacional del moviment –originàriament amb el títol A la Pàtria (Trobes), rebatejat després com a Oda a la pàtria–, hi veurem, a més d’una excel·lent factura formal i literària, la identificació entre l’idioma propi i la pàtria. "Adéu-siau, turons, per sempre adéusiau", "Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis / que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, / defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.", "Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel/ que em tornes les virtuts de ma innocent edat"... Aquests versos, pel fet d’evocar la pàtria llunyana (el poeta llavors viu a Madrid) i d’enaltir la pròpia llengua, entronquen plenament amb alguns dels temes del Romanticisme, moviment literari i artístic que va aparèixer a Europa al darrer quart del s. XVIII.

Renaixença i Romanticisme

A Catalunya, la primera referència escrita explícita al Romanticisme va aparèixer l’any 1823 al setmanari barceloní El Europeo, redactat precisament per B. C. Aribau, Ramon López Soler, dos italians i un alemany. Si d’aquí saltem al poema d’Aribau, constatarem que els ideals del Romanticisme tardà van proveir de munició la Renaixença latent: el gust per l’Edat Mitjana, les restes arqueològiques, el misteri, els sepulcres, l’interès per la poesia popular i tradicional, l’exaltació de la personalitat, els paradisos perduts, i la defensa de la llibertat i la llengua dels pobles, entre d’altres.

La restauració dels Jocs Florals

Un dels elements que va contribuir decisivament a la dimensió popular de la Renaixença va ser la restauració dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1859. El calc dels Jocs medievals, interromputs al s. XV, va suposar també que s’estenguessin pels altres territoris de parla catalana: Mallorca i València.

Els Jocs Florals van sintetitzar els principals temes del romanticisme en tres – pàtria, fe i amor–

I es van convertir en una manifestació del catalanisme incipient i, d’aquesta manera, la cultura literària va arribar a tots els estaments i classes socials.