Síndrome confusional agut o delírium

Adela Martín, metgessa geriatra i coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam, va intervenir com a ponent en la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial, organitzada per l’entitat al Palau Macaya. En una trobada dedicada a les principals síndromes geriàtriques, va parlar sobre el delírium.

La paraula ‘delírium’ ve de la paraula grega ‘lirare’, que volia dir fer un solc a terra. El que delirava era el que no feia el solc recte, sinó que se n’anava cap a un costat. Així, el que no té una rectitud en el pensament és el que delira. D’això, en fa dos mil anys. Hem evolucionat molt i del síndrome confusional n’hem dit de moltes maneres, sent molt utilitzat actualment el terme ‘fracàs’ (‘failure’, en anglès). Aquí parlarem del delírium com el gran síndrome geriàtric.

La incidència del delírium depèn molt del lloc i de la situació del pacient. En una unitat de mitjana estada, entre un 6 i un 24 per cent en pateixen. A urgències, dels que tenen més de 75 anys, un 15 per cent deliren. Dels que s’hi queden 3 o 4 dies, acaben delirant el 50 per cent. En pacients hospitalitzats de més de 75 anys, entre el 10 i el 40 per cent ho fan. El 50 per cent dels que han tingut una intervenció de maluc o de cor greu, també. Entre les persones que ingressen a l’UCI i porten respiració assistida, el percentatge s’eleva fins al 86 – 100 per cent, i  en els pacients terminals se situa al voltant del 80 per cent.

Respecte a l’etiopatologia, no s’ha avançat en els darrers 20 - 30 anys. Hi ha una alteració de neurotransmissors en estructures cerebrals com el tàlem, l’escorça cerebral, les àrees prefrontal i els ganglis de la base, implicant vies com la colinèrgica, la dopaminèrgica i la serotoninèrgica, així com la producció de neurotransmissors neurotòxics com el glutamat i de substàncies tòxiques postinflamatòries.

Diversitat d’eines diagnòstiques

Pel que fa als criteris de diagnòstic, es feia servir el DSM IV, però ara ja es disposa del DSM V. Aquest posa l’accent sobretot en el trastorn de l’atenció i la disminució de la consciència. A més, té en compte la presència d’una afectació cognitiva addicional i que tant aquesta com els trastorns esmentats no s’expliquen per l'existència prèvia d’un trastorn neurocognitiu ni per una afectació del nivell de consciència com pot ser un coma. Per últim, té en compte l’existència d’una evidència darrere la història clínica o l’exploració física i les proves de laboratori que el quadre és secundari a una malaltia mèdica, a una intoxicació, a la retirada de substàncies farmacològiques, a l’exposició a toxines o a múltiples etiologies.

També es poden fer servir la classificació de malalties internacional CIE 10 i el DRS, però el que més agrada a tots i que poden fer servir tant els metges com els infermers i els auxiliars és el CAM. És una eina molt senzilla de la qual haurien de disposar tots els professionals. El primer criteri que contempla és que s’hagi observat un canvi agut de l’estat mental del pacient; el segon, que es distregui amb facilitat i/o tingui dificultats per mantenir una conversa; el tercer, que manifesti idees o converses incoherents o confongui persones; i el quart, que estigui letàrgic, vigilant o estuporós.

Com arribem a un delírium?

Pot ser per moltes causes. Un pacient gran sa pot presentar un delírium però hi ha d’haver factors precipitants importants -alguns fàrmacs, malalties intercurrents, cirurgia, alteracions hormonals o iòniques, hipòxia, algunes alteracions ambientals, trastorns del son o una situació estressant. Un altre pacient, en canvi, pot tenir molts factors de base –malaltia greu, pluripatologia, polifarmàcia, fragilitat, demència, delírium previ, fragilitat o dèficits sensorials - i amb una situació mínima d’estrès pot desencadenar-se el delírium. És molt important tenir en compte que els pacients que fan deliri no ho recorden mai.

Hi ha diversos tipus de delírium: l’hipoactiu, l’hiperactiu i el mixt. L’hipoactiu és el més freqüent, però és el més difícil de reconèixer i el que té més mal pronòstic. En qualsevol cas, el delírium és una urgència mèdica. Pel que fa al procés d’aproximació, un cop fet el diagnòstic diferencial, si hi ha sospita, s’han de fer les proves i llavors aplicar el tractament adequat. Aquest ha de dirigir-se, primer de tot, a les causes etiològiques, però cal també fer modificacions de l’ambient, prendre mesures de suport (que el pacient estigui ben hidratat i alimentat, entre d’altres) i, en cas necessari, aplicar-hi tractament farmacològic.

Prevenir i minimitzar, la prioritat

La prevenció o detecció ràpida del delírium és fonamental. Cal tenir en compte que aquesta síndrome comporta un major nombre de complicacions post-quirúrgiques, retarda la recuperació funcional, allarga l’estada hospitalària i augmenta el risc d’institucionalització i la mortalitat. A més, la idea que és reversible és errònia. Un percentatge important dels pacients que en pateixen evolucionen cap a un deteriorament cognitiu. Per això, hem de ser proactius.

Tota persona major de 65 anys que vagi a operar-se hauria de fer una parada abans a la UVGI per tal d’avaluar cognitivament com està, saber quins fàrmacs pren i valorar els seus dèficits sensorials. A partir d’aquí, algunes idees per prevenir o minimitzar el delírium serien mantenir una bona il·luminació i evitar sorolls, aportar ulleres i audiòfons si escau, procurar evitar les contencions llevat que hi hagi risc per a la persona, mobilitzar el pacient al més aviat possible, valorar utilitzar petites dosis d’antipsicòtics en pacients d’alt risc, afavorir la higiene del son, tractar el dolor amb paracetamol, evitant altres fàrmacs que afavoreixen el deliri, i implicar els cuidadors perquè ajudin a mantenir l’orientació del pacient.

Implicació multidisciplinària i de l’entorn

El tractament del delírium ha de ser multidisciplinari. Hi han d’intervenir metges, infermers, auxiliars, terapeutes ocupacionals i treballadors socials. La família hi ha d’estar present també, en això ens ha d’ajudar. Pel que fa al tractament neurolèptic, els antipsicòtics no estan en la fitxa tècnica per al tractament del delírium ni de la FDA ni de l’Agència Europea del Medicament i, d’acord amb la llei, el metge que en prescrigui ho ha de justificar i informar del risc/benefici al pacient i la família. Cal tenir en compte, a més, que són efectius només per al 34 per cent dels casos i que tenen efectes secundaris importants, com el fet que poden empitjorar la cognició. En qualsevol cas, s’ha de donar mínima dosi i durant el mínim temps.

Per últim, cal recordar que el més important és oferir al pacient seguretat, tranquil·litat, confort i orientació. I això ho donen les persones que estant tractant directament amb els pacients, com els infermers i auxiliars.

Adela Martín

Coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral

Grup Mutuam